i, quan han passat una colla de dies, sentir les seves potetes i els seus pius-pius i veure com volen per primera vegada; i això una primavera darrera l’altra. Mai en ple estiu he pogut donar ombra al caminant cansat, ni mai un pagès ha fet la migdiada a la fresca de les meves branques. No he pogut ser mai, mai un arbre! D’ençà del dia que unes mans amoroses-continuava el bonsai després d’un silenci- em colliren de ben petit i digueren: “tu seràs un bonsai”, la meva vida va esdevenir un turment. Les mans, amorosament, em torcen les branques cada dia, les lliguen amb filferros, perquè no creixin lliurament. Des de llavors em controlen les fulles estrictament, tinc poca terra, les meves arrels pateixen fam. Em cuiden, em mimen, però jo sufreixo. En Narcís es va despertat molt impressionat. A l’endemà ho contà tot al seu oncle, i aquest li va dir que tot havia estat un somni, que els bonsais eren feliços, però en Narcís contemplà el bonsai de l’oncle i li va semblar que de les minúscules fulles hi queia una petita llàgrima.
J. Lacuesta P.
40
5è Concurs literari ABRIL LITERARI - Treballs presentats en l’edició 2019
