Issuu on Google+

ABRACADABRANT! Núm. 10 maig 2012


E

Creació

l mateix dia que llegia l’article Ofegor de Flush, estava convidat a una sessió musical molt peculiar. Aquell dissabte vaig assistir a la Gira Estàtica de RES (http://www.myspace.com/res001). Defineixen la seva música com a punk filosòfic, i tenen raó, perquè les seves lletres demostren un gran valor d’inquietud i de foscor. Un duet que per possible vergonya o mandra no realitzen concerts públics. Així doncs els pocs convidats vàrem ser tractats com si fóssim uns autèntics privilegiats. Però mentre escoltava la música de RES, pensava en les paraules escrites de Flush. Recordo la part en la qual algun jove (o no) expressava la seva frustració o còlera envers el món en forma de revolució musical, tant de bo existeixi una revolució musical en un futur molt proper. Tot i així, penso que contínuament desenes de llavors s'escampen pel territori en forma de creació, per expressar ràbia, energia, amor... I no cal anar al món musical per saber que existeix tota una sèrie de personatges que es dediquen a crear per tal de millorar el món o simplement per expressar sensacions o sentiments. I mostrar que hi ha altres maneres de viure. Em ve a la ment una gran quantitat de personatges, que no nombraré, que dediquen part del seu temps a crear en diverses formes d'art, ja sigui amb més o menys fortuna. Tots aquests personatges estem al carrer expressant la nostra visió de la vida, però la gent va tan atabalada que no es fixa en els petits detalls que hi ha pel carrer o en l’entorn. Penso en el poeta (ignorat) que escriu missatges a les parets, en el dibuixant (també ignorat) que pinta nous paisatges per transformar la ciutat o en aquells artistes que s’avorreixen a casa i que decideixen realitzar accions universals a la pròpia llar. Aprofito per recomanar‐vos l’exposició “Bestué‐Vives. Accions a l'Univers” que es realitza al CaixaForum de Barcelona fins el 27 de maig. He descobert que “poeta” és una paraula que vol dir “creador” en grec. Per tant us dic: Treballeu per a la creació, sigueu creadors, sigueu poetes! Buscapé

Abracadabrant! Edició i redacció: Enric Bergadà, Enric Tierz, Cris López i Mario Alejandro Jaen. Portada: Diana Borbón Cuchí.


U

No som herois de pedra

n nen de sis anys juga amb el patinet per la Plaça Major; corre massa, cau i “es pela” colzes i genolls; inicia un plor desconsolat i mare, pare i avis corren fins ell per tal de consolar‐lo, fent una rotllana al seu voltant: tranquil; no ploris, la mama és aquí; ara ho curarem... El nen deixa de plorar. Un nen de sis anys juga amb una pilota de cartró pels carrers de Síria; de cop i volta es veu immers en un foc creuat i s’amaga darrere d’un cotxe; una bala impacta contra el dipòsit de gasolina del vehicle i el converteix en una foguera gegant; el nen es crema mig cos. Hores més tard, a l’hospital, el nen resta immutable mentre el doctor li fa cures a la carn viva; no plora, no crida. La primera escena l’he vist aquest matí mentre passejava, la segona la vaig veure fa poc en un documental, i tot plegat em fa plantejar com les persones afrontem el dolor i les adversitats. Hi ha un terme que prové de la psicologia i que s’ha posat de moda darrerament, resiliència, i defineix la capacitat d’un subjecte de sobreposar‐se a períodes de dolor i traumes. La qüestió és que, sovint, esdeveniments de fora (un tsunami, una guerra, un cotxe que ens ve de cara i xoca contra nosaltres, un càncer...) assalten la nostra existència i originen un trencament; inesperadament la realitat ja no és la que era, i en molts casos, no ho tornarà a ser mai; hi ha una certa mort de quelcom que era, i que era estimat. Com reaccionem davant d’aquest esdeveniment? Si analitzem els casos, el primer nen busca ajuda fora i maximitza un problema petit. El segon nen, en canvi, s’impermeabilitza i no es permet febleses davant una situació traumàtica. Ambdós casos són il·lustratius per iniciar una reflexió sobre si el dolor ha de ser superat per un mateix, o si un ha de buscar ajuda en els altres; i a la vegada, si és una feblesa manifestar el dolor o una heroïcitat amagar‐lo. S’ha intentat una jerarquització geogràfica sobre la capacitat de resiliència; i així, per una vegada, els africans tindrien un primer lloc i en contraposició, els europeus seríem una espècie d’homes de cartró incapaços de superar un corrent d’aire. En aquesta divisió s’incideix en la capacitat africana d’acceptar el dolor com una part constituent de la vida, i alhora en la perspectiva d’afrontar el dolor en comunitat, sense mostrar debilitat; en canvi, els que vivim en la societat del “ben‐estar”, som els ploramiques, sols manifestem el dolor, que en molts casos ni sentim de tanta anestesia: tens mal de dit petit? Pren una aspirina. Tens problemes amb la xicota? Fuma’t un porro. Les drogues i la tendència individualista ens releguen al darrer lloc. Penso que aquest esquema reduccionista només demostra que hauríem d’aprendre més uns dels altres, i que una bona resiliència comença per acceptar que a la vida hi ha dolor; que la fragilitat no sempre és una feblesa, sinó l’expressió humana davant el sofriment; i sobretot, penso que la resiliència no és possible si un no mata en primer lloc el mite de l’autosuficiència; certament els altres no ens poden fer la feina, però ens poden guiar i donar‐nos forces quan ens en manquin, i és que potser, al capdavall, el sofriment més gran, és no poder compartir‐lo.

Nuwanda


E

Torna el Primavera Sound...

ntre el 30 de maig i el 3 de juny a Barcelona se celebrarà una nova edició del Primavera Sound, la número dotze. Com cada any quan arriben aquestes dates, ja es poden començar a observar tota mena de comportaments estrafolaris entre els moderns catalans: alguns ja fa mesos que es dediquen a escoltar exclusivament grups que tocaran al festival per poder demostrar que van ben preparats, d'altres es lamenten contínuament pels artistes que no podran veure a causa de les coincidències amb altres concerts que els interessaran més, uns altres individus característics protesten per les bandes que tocaran al festival i no els agraden (malgrat que podran estar veient qualsevol altre concert a la mateixa hora) i els més posers ja estan cavil·lant la indumentària que duran per cridar l'atenció tant com sigui possible. De tota manera, el que no es pot negar és que el Primavera Sound és tota una festa de la música i una oportunitat per veure actuacions interessants, i no només per als que es puguin permetre l'entrada. Durant tot el mes de maig podeu gaudir de la programació de Primavera als Bars, que oferirà actuacions tan interessants com la de Xavier Baró, el trobador fosc d'Almacelles (dimarts 8 de maig al Ryans Bar) o la de Grushenka, un grup de noise‐pop barceloní que prepara el seu primer disc (divendres 11 de maig al Cafè Royale). Durant els dies del festival també hi haurà concerts gratuïts al Parc de la Ciutadella i a l'Arc del Triomf. El divendres 1 de juny tots els focus estaran pendents de The Cure, que tornen a la Ciutat Comtal després del memorable concert de 3 hores que van fer el 2008 al Palau Sant Jordi. Aquest cop no serà tan llarg, però sí que han promès que, com a mínim, tocaran dues hores. Aquest mateix dia, el Primavera Sound viurà una sorprenent explosió de grups de heavy metal com Napalm Death o Mayhem, una banda marcada per un fet luctuós (l'assassinat del guitarrista del grup a mans del seu exbaixista Varg Vikernes, actualment en llibertat condicional). Finalment, l'actuació de Bjork prevista per al dissabte 2 de juny és una de les grans incògnites del festival, ja que la islandesa ha hagut de suspendre els seus concerts a Buenos Aires a causa d'uns nòduls inflamats al coll. Les últimes informacions, tanmateix, són que l'actuació del Primavera Sound no se suspendrà. Però, tot i la decepció que suposaria per als fans no poder veure l'artista avanguardista, el dissabte és un dia ple de reclams, com la presentació de l'esperadíssim quart disc de Beach House. Però aquesta edició del Primavera Sound està destinada a ser l'edició de Jeff Magnum. Més de deu anys després de desaparèixer de la vida pública, el músic de Louisiana ha protagonitzat un retorn als escenaris que semblava impensable per tocar les cançons de la seva antiga banda, Neutral Milk Hotel. Magnum actuarà dues nits a l'auditori del Fòrum i tinc la sensació que els que hi assisteixin ho recordaran tota una vida. Flush


C

Les palpitacions del mes

Mishima ‐ L'amor feliç

om tots els àlbums anteriors de Mishima, és difícil que et sedueixi a la primera impressió. En el primer moment pot semblar que L’amor feliç és tan sols un disc més de Mishima. Però tot el contrari, quan el disc ha passat uns quants cops pel reproductor de música les noves cançons et van despertant noves sensacions. Però heu d’anar amb compte, perquè una sobredosi de Mishima perjudica seriosament la salut; provoca records melancòlics. El que més m’agrada de Mishima són les seves lletres, no deixen de ser poemes musicats. En L’amor feliç queda plasmada la passió que demostra el grup envers la poesia, dedicant una minicançó a musicar uns versos de Rainer Maria Rilke (seguint, per cert, la meravellosa traducció de Joan Vinyoli). Quasi totes les cançons del disc estan dedicades a l’amor, sobretot a amors passats com ho demostra la primera cançó del disc “La vella ferida”, per a mi la millor del disc i que s'identifica en la portada. La cançó més divertida del disc i amb un gran començament és “El camí més llarg”. Descriu la història d’un cràpula que allarga la nit per tal de no tornar a casa (amb aquesta cançó finalitzen els concerts). En el nou disc també juguen amb la seducció; el primer pas abans d’arribar a l’amor. En la cançó “No obeir” (en directe es produeix una sinergia entre la banda i el públic espectacular), se'ns parla del cos i del cor, en la qual diu: “no sentir el que proclama el cos, no obeir el que ens indica el cor.” En definitiva, L’amor feliç és un disc per escoltar en la calma i deixar‐se seduir cançó a cançó. En directe Mishima guanya força, i en certes cançons la versió en directe millora la cançó gravada en estudi. A dalt de l’escenari el president Carabén pren protagonisme, molt ben acompanyat per la resta de la banda. El repertori és una barreja de cançons de L’amor feliç i els èxits dels altres discs, deixant els temes mes eufòrics al final, per poder arribar a un orgasme musical. Nota: Mishima té una agenda molt activa aquest estiu. Recomano l’actuació al popArb 2012 i el dia 19 de juliol al Festival Pròxims al Poble Espanyol. Buscapé


U

El banquete

n día fui una mosca okupa en un restaurante de la alta sociedad. Como todo el local estaba protegido por las más innovadoras técnicas de control, advertí que era conveniente pasar en la más absoluta discreción, no fuera que el paraíso que significaba una cocina para seres "dípteros" como yo, se transformara en la masacre bíblica que desde larva escuché contar a los mosquitos. Mi vida como larva pasó tranquila en la herida de un perro callejero. No tuve lujos, pero la carne putrefacta no me faltó. Cuando conseguí un par de alas fuertes en el mercadillo local de un basurero, entendí que estaba hecho para la gloria. Me autoproclamé como ejemplar sangre azul y después de unos días de emocionante vuelo, llegué a este sitio. Pensé: ¡adiós a la basura made in China! Y no era para menos: todos mis ocelos juntos no alcanzaron para ver completa la abundancia de alimentos que había en el lugar. Ese día el Presidente de la Nación, sus secuaces, el mayordomo y la Primera Dama, habían reservado el aforo del local. Sobre el Presidente no hay mucho que relatar más allá de sus fracasos. Los secuaces, por ejemplo, eran de los más sonados. El mayordomo era un negro fabuloso que no tenía piedras en esa orilla. La Primera Dama gozaba de todo el recato y elegancia que puede alojar una señora de buena talla y cuarenta y cinco años. De la aristocracia me fascina el modo sutil con que usan la servilleta: "sólo la punta para dejar la boca limpia" y, también, la habilidad que poseen para ocultar con maquillaje el talco de más que se echan en la nariz, por no olvidar que siempre tienen una puerta secreta por donde escapar. Como mosca que soy, me sería muy útil una puerta así. Entonces me dije: ”¡espera!” Realmente no pude resistir la tentación de socializar con ellos, ya que en esta carrera de equinos, era yo el único moscón pura sangre. Después de un par de vueltas para ganar confianza, aterricé en el hombro de la Gran Dama. La fragancia que ocultaba su cuello me arrastró y sin escrúpulos me restregué en el exquisito sudor en forma de gota que corría por su piel. El mayordomo, que hasta entonces no le guardaba rencores, se puso como un loco y, con algo de gracia, soltó un manotazo que me alcanzó en el aire. Llevaba todo el día sin comer y al no tener fuerzas para resistir el golpe caí en la exótica sopa de la Primera Dama.


La sopa no estaba mala. Pensé que si salía de esa, buscaría la forma de comentarle al chef que le faltaba sal. Mientras, el negro que me tiró a la sopa, andaba mirando el aire por si me veía. En eso, la impecable mujer me recogió con la cuchara adecuada según el protocolo. Por un instante, tuve miedo. Como todo estaba tranquilo, creí que la mujer me apartaría hacia un lado del plato, cosa que me vendría estupenda: ¡así me atendería el chef! Pero no, la dama que no se enteró de la presencia de un bañista en su entrante, sin pausas pero elegantemente me llevó a la boca. No puedo describir la cara que puso pero sí, la agilidad de su devota lengua. Todo fue tan rápido que no tardó en reaparecer la luz. Con mucho arte me colocó en la punta de la lengua y con dos dedos entrenados para sujetar cosas diminutas me extrajo de la boca. Después chupó con suavidad mis patas, impidiendo que me llevara algunos trozos de carne que cogí para el camino. Los secuaces más Arturo, el Presidente, abrieron los ojos. Pensaron que montar un escándalo por una mosca que se metió en la retocada boca de la Primera Dama no era publicidad oportuna. ¿Qué diría la prensa? Se me ocurrió este titular: LA REFINADA CÚPULA DE PODER COMPARTE MESA CON UNA MOSCA. No, era de todo menos oportuno. La gloria sólo es para gilipollas. Al final escapé vivo, pero nunca olvidaré la primera dama que me probó. Coshoo

Les portes dels somnis grinyolen de tant malgastar il·lusions sobre el desert d’asfalt. On t’amagues assassí difús? T’he vist el rostre cruent dins del mirall. Nuwanda


Garí Com un mussol planant en vol rapaç, aquell perfum apegalós i espuri, sedós mitjà d'un desastrós auguri, fou el llampec que il·luminà l'ocàs. Dut a l'encalç d'orbes cançons d'amor per viaranys de nit i de follia, lladrava un gos i el neguit el cobria quan va sonar la flauta de l'horror. Després d'uns anys d'omplir‐se els ulls de terra dormint al ras al solell de la serra el va lliurar un altre bosquerol. I un bell record d'agradosa falena li escalfa el cor pensant la mort serena. Deixeu‐lo sol: el reu no vol condol. Flush

Més informació, subscripcions, suggeriments i propostes a: clubabracadabrant@gmail.com i també al Facebook


Abracadabrant! Num10 Maig2012