Page 1

ABRACADABRANT! Núm.17 Abril 2013


Ets un mal mentider ‐xerres i xerres i xerres i l’estúpida lucidesa és el sol del teu món‐, com un cec entre ombres, palpes, grates la terra… però no aprofundeixes, et caves la tomba. Ets un mal mentider, et creus les teves mentides. Cris López

Abracadabrant! Edició i redacció: Enric Tierz, Cris López, Enric Bergadà i Alba Vilaplana. Portada: Diana Borbón Cuchí.


CARTA OBERTA A L'ESCRIPTOR ROBERTO BOLAÑO Vull ser un detectiu salvatge! Visc la vida com un poeta!

Estimadíssim escriptor:

Em veig obligat a escriure aquesta carta per agrair‐li la seva novel·la Los Detectives Salvajes i confessar‐li que acabo de llegir el millor llibre de la meva vida.

Admeto que vaig iniciar la lectura forçat per la recomanació d'una persona abracadabrant. Mai abans un llibre m'havia captivat tant des de bon principi. Devorava pàgina rere pàgina amb una excitació incomparable. Tot tenia una raó, obtenir una trempera a l'arribada del primer poema, un poema sobre un vampir, el qual resulta ser definitiu. Ruedan tus rizos lóbregos y gruesos por tus candidas formas como un río, y esparzo en su raudal, crespo y sombrío, las rosas encendidas de mis besos. En tanto que descojo los esposos anillos, siento el roce leve y frío de tu mano, y un largo escalofrío me recorre y penetra hasta los huesos. Tus pupilas caóticas y hurañas destellan cuando escuchan el suspiro que sale desgarrando las entrañas,

y mientras yo agonizo, tu sedienta, finges un negro y pertinaz vampiro que de mi sangre ardiente se sustenta. Efren Rebolledo


Aquest llibre s'ha convertit en una guspira que ha fet esclatar el meu volcà interior gràcies a la sexualitat implícita i explicita que hi ha dins en cadascuna de les seves històries. A cada paraula, a cada pàgina una font d’escalfor s’apoderava de la meva ment i recorria tot el meu cos (Su lengua entró hasta la garganta. Olía a cigarrillos y a comida cara. Yo olía a cigarrillos y a comida pobre. Pero las dos comidas eran buenas).

La seva novel·la no deixa de ser la història vital dels dos personatges principals, són poetes i impulsors dels reals visceralistes, un nou corrent poètic que vol inspirar a tota la poesia llatinoamericana. Segons el poeta Garcia Madero una de les premisses del realisme visceral és la desconnexió transitòria amb cert tipus de realitat. Potser és per això que la lectura del seu llibre m’ha produït una afinitat amb els seus i els meus pensaments. Crec que s’ha d’escriure o crear fixant‐se en un punt determinat i llavors allunyar‐se d’aquest punt per poder crear una nova mirada. Li vull comentar un dels seus personatges, aquest és secundari. El que més m'ha captivat ha estat en Quim Font. Un arquitecte que estima amb bogeria la poesia. M'ha agradat molt la seva saviesa i la mesura de les seves paraules (Ay, las casualidades ‐dijo Quim respirando a pleno pulmón‐ valen verga las casualidades. A la hora de la verdad todo esta escrito. A eso los pinches griegos lo llamaban destino). Sembla que estiguin dites amb molta filosofia. És així sr. Bolaño? Però el que més m’enamora de Quim Font és la seva filla Maria. De la qual he arribat a beure (i veure) profunds elixirs. Senyor Bolaño me l’ha de presentar, la necessito! També li confesso que no m’ha deixat dormir, i encara ara em costa. Després de l’excitació de la lectura diària em proposava tancar els ulls i finalitzar la jornada. Era llavors quan dormia que hi veia clar. En somnis el meu cervell bullia i rellegia les pagines passades i aconseguia comprendre totes les sensacions que vol expressar en cada petita anècdota o simple i suggeridora frase. Li agraeixo de tot cor les seves profundes paraules per penetrar en la meva escriptura i en la meva ment literària. Un nou destí en forma de font literària m’espera! Buscapé

Nota: El CCCB organitza l’exposició Arxiu Bolaño. 1977‐ 2003, com a homenatge a l’excepcional escriptor xilè de la mort del qual es compleixen deu anys. L'exposició es podrà veure fins el 30 de juny.


MANDRA... A vegades ens llevem i sentim que a fora plou, i ens fa mandra llevar‐nos, dins del llit s’hi està molt bé. Entenem la mandra com un no voler sortir d’un lloc de benestar per enfrontar‐nos a una realitat hostil, i el cert és que a quasi ningú li agrada mullar‐se i passar fred, però el tema és més profund. La paraula mandra ve del grec, mándra, i s’utilitzava per designar el jaç del bestiar. Els grecs, tan subtils com sempre, vénen a dir que la persona mandrosa es comporta com un animal! Tampoc no hem de confondre la mandra amb el cansament, que és fruit d’haver actuat. Crec que les arrels de la mandra es troben en la desmotivació, en no tenir un sentit per fer una determinada acció. Ara bé, per què ens cansa una acció? Potser perquè hem caigut en la rutina, i a poc a poc hem igualat els valors dels actes quotidians, i perquè en el fons, el valor màxim s’ha convertit en complir l’agenda fixada. Córrer pel parc natural ara s’ha convertit en quaranta minuts de tonificació muscular al gimnàs. Buscant el màxim aprofitament del temps anem ofegant les accions que ens agradaven fins a convertir‐les en tasques. L’oci es converteix en una pàgina d’agenda buida, és a dir, en tot un dia per fer el mandrós. I aleshores, en nom del màxim utilitarisme del temps, comencem a descartar les accions que no ens porten benefici econòmic o guanys personals, com ara passejar, dedicar temps a visitar amics, provar un nou plat de cuina... tan curta que és la vida, i que poc sabem triar! La mandra és no triar bé, no saber què és important, en d’altres paraules i a l’estil dels grecs, és ser curt de vista! És sacrificar l’oportunitat de ser feliç. I la mandra passa factura. La tendència a no actuar, i encara més, la tendència a argumentar racionalment el no actuar, ens ha portat a quedar‐nos a casa, a relacionar‐nos menys, a no escriure els pensaments, a no regar les plantes... i les plantes es moren. La mandra va de bracet amb la infelicitat i la passivitat social i política, i acaba fent‐nos acceptar com a normal, allò que ens desagrada i indigna. Mentre a la societat adormida, mandrosa, li feia mandra preocupar‐se per la política i la societat, ens han estat robant! I ara tothom es queixa, però continua fent mandra manifestar‐se... però tothom sap que domesticar una bèstia salvatge comporta temps, sinó seguirà sempre la llei de la selva. Avui, més que mai, es necessiten activistes, l’antítesi del mandrós. L’activista està en acte, desplega les seves capacitats i potències, i per què? Perquè un dia no hi serem i estaria bé realitzar alguns somnis, perquè aquells pensaments podrien ser un llibre que inspirés el fill del meu fill, perquè cap persona gran passi els últims anys mirant per la finestra, perquè la presó no sigui l’única alternativa als crims, perquè no calgui un tractat internacional sobre el comerç d’armes, perquè l’educació no sigui una orientació partidista encoberta, perquè ningú sigui empresonat sense un judici just, perquè ningú pateixi tortures i vexacions per dir el que pensa, perquè un dia l’home pugui decidir què planta en el terreny de tots... ACTUA!

Cris López


NECROLÒGICA El passat 28 de febrer es va trobar el cos sense vida de Daniel Darc, mort a causa d’una sobredosi d’alcohol i barbitúrics. Aquesta va ser la fi del cantant francès, un camí segurament escollit i esperat per ell. S’estimava les drogues, deia que sense elles “hauria mort fa temps”. En Daniel Darc ha estat una celebritat al seu país, primer com a membre de Taxi Girl i més tard com a cantant en solitari. És per això que des de l'Abracadabrant! volem retre un homenatge. Tornem a publicar l'article de Flush del seu últim disc. Des de la nostra redacció mai oblidarem la cançó i el nom d'Ana, Ana, Ana... Abracadabrant!

El retorn del trobador fosc Daniel Darc: La taille de mon âme

Durant la seva última etapa, Daniel Darc només publica un disc cada quatre anys i, per tant, cada cop que ho fa és tot un esdeveniment per als seus seguidors. Darc és pràcticament un desconegut a Catalunya, però és raonablement famós al món francòfon. L'antic cantant de Taxi Girl és un apassionat de la mitologia del rock i dels escriptors maleïts com Charles Baudelaire o William Burrough si ell mateix encarna com ningú la figura de l'artista autodestructiu. Després d'una etapa exitosa als anys 80, l'any 1994 va acusar especialment el poc ressò comercial que va tenir el seu disc Nijinsky i durant deu anys va desaparèixer de l'escena musical. Tot aquell temps va estar consumit per diverses addiccions i fins i tot va fer una estada a presó. L'any 2004 Darc va reaparèixer amb el magnífic Crèvecoeur per contar‐nos que havia estat a l'infern i que havia sobreviscut. Quatre anys més tard va fer el seu particular homenatge a Coltrane amb Amours suprémes, que comptava amb la seva cançó més exitosa: j'irai au paradis ("Quan mori aniré al paradís perquè la vida ja l'he passada a l'infern").


Ara torna per mostrar‐nos la mida de la seva ànima: un disc, potser, més intimista, amb un to de confessió a cau d'orella, però que manté intacta l'elegància i l'emotivitat dels seus llançaments anteriors. Darc segueix fitant els grans noms de la música popular del segle XX per compondre les seves cançons, que han estat gravades amb uns arranjaments excelsos. El disc no sona antic ni modern, sinó tot el contrari. La primera cançó, Ira (" Comença per I, acaba per A") ja mostra la senzillesa que regna durant tot el disc, com si no necessités més motius per estimar les persones que estima, un recurs que torna a utilitzar a Ana, en la qual va repetint el nom ("Ana, Ana, Ana...") al principi de cada estrofa, com si el sol fet de pronunciar‐lo ja fos un motiu de gaudi, assaborint‐lo com un bon vi. És com si l'experiència, després de tants mals tràngols, l 'hagués ajudat a veure quines són les coses bones de la vida, coses senzilles en les quals val la pena emprar el temps i les paraules. En aquest disc Darc parla molt de l'amor, de vegades ho fa d'una manera molt tendra, però d'altres ho fa fins i tot amb un punt d'humor molt refrescant, com a Les filles aiment les tatouages ("les noies estimen els tatuatges, les dones estimen els tatuats i els malabarismes, i jo, jo faig malabarismes"). Ara àdhuc és capaç de relativitzar el dolor d'un trencament amorós: ho fa a C'etait mieux avant ("ella em va dir que abans era millor (...) però el consol és que d'aquí en sortirem tots dos vius") i a la festiva My baby left me. No obstant això, no s'està de reservar‐nos alguns moments de dramatisme sublim marca de la casa a Seul sus la Lune o Quelqu'un qui n'a pas besoin de moi. Darc és un artista realment especial, de ben segur un dels més destacats de l'actualitat. El disc que acaba de publicar és un d'aquells escassos artefactes que ens ajuden a viure la vida amb més intensitat. Escoltar‐lo des del principi fins al final és tota una experiència catàrtica que ens fa passar per diversos estats d'ànim. Feu‐ho i tindreu banda sonora assegurada, com a mínim, per als propers quatre anys. Flush


Podeu consultar tota la col·leció a: http://issuu.com/abracadabrant/

Aquesta és una revista inquieta, si arriba a les vostres mans que no s'estigui quieta. Feu-la córrer!

Més informació, subscripcions, suggeriments i propostes a clubabracadabrant@gmail.com i també al Facebook (ClubAbracadabrant)

Abracadabrant!  

Núm.17 Abril 2013

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you