__MAIN_TEXT__

Page 1


L L I B R E T D E L A G A I ATA 8 Portal de l’Om

2017

Editen: Associació Cultural Gaiata 8 “Portal de l’Om”. CMYK PRINT, S.L. D.L. CS 35 – 2012 President: Raúl Collazos Martín Coordinació: Jaume A. Beltran i Hernàndez Abel León i Navarro

Equip Llibret: Rubén Peña i García Alfredo Javier Vicent i Santolaria Rafa Alabau i Sacacia Pere Olaria i Porcar Zaida Gálvez i Rubia

Eugenio García i Martínez Rogelio Monfort i Arnal

Assessorament Lingüístic: Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

Disseny i Maquetació: Abel León i Navarro

Corrector: Jaume A. Beltran i Hernàndez

Fotografia: La comissió Ediciones Digitales Muphy

Portada: Mari Carmen Aldás i Oliver Imprimeix: CMYK PRINT, S.L.

Publicitat: Pere Olaria i Porcar Josep Rovira i Nive El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià


EDITORIAL Rafa Alabau Sacacia

U

n any més, ens retrobem en aquestes pàgines del nostre llibret, i així, aprofite l’avinentesa per agrair la fidelitat de molta gent que any rere any ens demana algun exemplar per poder gaudir una estona de la seua lectura. Per a nosaltres, presentar un bon llibret al Sector i la resta d’amics que el poden veure, és un dels grans reptes que ens proposem cada any. En la nostra comissió pensem que la base fonamental d’una comissió de gaiata és fer dues gaiates monumentals que estiguin a l’alçada de representar amb orgull les nostres tradicions, una gran presentació en el Palau, i un gran llibret. Aquestes pàgines ens serviran doncs per obrir una

finestra de nostra casa a l’exterior, per fer que tot el món es puga aguaitar i veure què és el que fem durant un any dins d’una comissió. Per una part, els presentarem a la gent que ens representarà en la nostra Gaiata, xiquets i xiquetes, xics i xiques que estan preparats per a formar part de la Magdalena 2017, i també els mostrarem part dels actes dels que hem gaudit durant tot l’any. Una vegada incorporada al llibret tota la gent i actes que tenim, arriba el torn de fer la segon part del mateix, que, com ja és tradició en el nostre Llibret, busquem un fil conductor que ens porte d’una ma-


nera o altra dins de l’història de les nostres festes. Ací tenim la sort de comptar amb grans col·laboradors, amics de la nostra Gaiata, que amb la seua capacitat de fer contalles de les festes, donen testimoni del nostre passat fester i així apropar-nos a les nostres arrels. Aquest any serà el color de les festes el tema triat per harmonitzar tots els articles d’aquest llibret. Les festes estan carregades de moments en els que entren en joc els nostres sentits per enregistrar en la nostra memòria festera sensacions i sentiments que tenim dels diferents actes que es realitzen. En una mascletà el que potenciarem serà l’oïda i l’olfacte, per mig del soroll i l’olor de la pólvora. En altres actes, serà per mig d’olors especials o pel sentit del gust a l’hora d’apropar-nos a la fantàstica gastronomia que se genera al voltant de les festes. Tot açò plegat ens fa que recordem les nostres festes d’una manera especial. Però, sense cap dubte, serà el sentit de la vista el que registrarà fotograma a fotograma cada un dels moments màgics que es produeixen any rere any en les nostres festes. És per això que hi han actes, moments, llocs o determinades persones que les associem amb algun color que destaca per damunt de tot. El verd és un dels colors més representatius de les nostres festes. Si algun color diferencia a los nostres Reines serà eixe verd que porten amb orgull en la banda que les acredita com a màximes representants de les festes. També anirà unit al verd l’acte de la Romeria per mig del mocador i la cinteta verda. El blau de la

cúpula de Lledó destacarà sobre el cel, mentre ens arrimem tots plegats el segon dissabte de festes a rendir homenatge de pleitesia a la Mare de Déu del Lledó en l’Ofrena. El groc de la paella, el negre de la brusa, el blanc de l’Ermita de la Magdalena i altres colors fan que tots junts, completem la paleta de colors del pintor, i així donarem vida a eixos quadres de la nostra vida festera, que unint colors, passions i sentiments dibuixem en els nostres cors festers. Qualsevol imatge registrada en la memòria, es convertirà en un record fester. Benvingut siga qui a sa casa ve, i la nostra, la de la família portalera, està oberta per a tots els que vullguen apropar-se a participar o simplement gaudir amb nosaltres de la setmana de festes.

3


e r t s o n l e d Saluda President Raúl Collazos Martín Hola!!! Saps una cosa ?

M

’encantaria saber, qui està llegint en estos moments aquest Saluda.

màxims representats. En aquest cas, a Marta la nostra Madrina, Neus com a Madrina infantil i Pepe el President infantil, així com també per a conéixer a tots aquells jòvens i xiquets que els faran costat, durant les properes Festes de la Magdalena.

Açò em sembla, que és una tasca quasi impossible, encara que la tecnologia avança a passes de gegant… Així que em conformaré en saber que si Si ets col·laborador del nostre Llibret, aportant ho estàs fent, és potser per distints motius. algun article, la portada o alguna idea, de segur que també el tindràs en les teues mans. AleshoEl primer és evident, tens en les teues mans un res, vos convide que llegiu tots els continguts que exemplar del Llibret de la Gaiata 8, que aquest hem preparat, estic convençut que vos sorprenany, hem presentat per a la Magdalena 2017. En- dran gratament. Tot són grans històries carregahorabona!!! des d’anècdotes, curiositats, cultura… Principalment cultura. Doncs bé, espere que ho feu de bon grat, perquè puc assegurar, que tota la gent que ha col·laborat en la seua creació, no té major satisfacció, que el fet que li agrade a tothom. Ells saben, que això és cada vegada més difícil, i que agradar a tota la gent és pràcticament impossible, però una cosa vos diré, i és que una vegada més, (i van ja no sé quantes) han posat tot de la seua part, perquè el Llibret del Portal de l’Om siga, un any més, dels millors. També potser, que tingues aquest exemplar perquè pertanys al món de la festa… En aquest cas, no crec que tinga que contar-vos lo que costa fer un Llibret. Segurament, hi hauran coses que no vos agradaran, però de segur que reconeixereu el gran treball que es du a terme, perquè la gent conega un any més, als nostres

5


Saluda del nostre President Al final, no deixa de ser un treball inèdit, que aporten desinteressadament unes persones per a engrandir aquest Llibret. Moltíssimes gràcies a tots!!! Tal vegada sigues veí del Sector i te l’hagen oferit. Si és així, espere que el valoreu com cal, ja que totes les persones que han participat en la seua creació, ho han fet per la festa, sense cap tipus de recompensa econòmica, excepte la impremta, és clar. Per tot açò, vos agraïsc enormement, la vostra aportació. Vos anime que gaudiu llegint-lo, coneixent als nous representants i com no recordant als de les passades festes Ana, Natalia i Pau, que van saber estar a l’alçada que aquesta Comissió es mereix. Per això tenen la seua particular recompensa en aquest 2017.

capdavant del nostre Castelló. Potser sigues algú dels que han volgut posar la seua publicitat en aquest Llibret? Sí? Doncs gràcies, gràcies i mil gràcies… espere que no vos decepcione, i que gaudiu d’ell, fins arribar al final, on podreu encontrar el conte perquè els més menuts de la casa siguen també partícips de la seua lectura. Aquest any, totalment renovat i amb històries més creatives. Una vegada més, gràcies, ja que sense la vostra col·laboració, no seria possible editar aquest Llibret amb la qualitat que ofereix.

Si formes part d’aquesta comissió, saps sobradament que tot açò és el fruït de la feina ben feta. Aquest Llibret és la imatge d’aquesta comissió, d’aquesta família i s’aconsegueix gràcies al treA més a més, les nostres representants 2015, ball de tot un any. també han assolit el seu somni. Cristina López serà Dama de la ciutat junt a la Reina Estefania Agrair-vos de tot cor l’esforç que feu pel nostre i Berta Montañés serà la sobirana de tots els xi- Sector, per la festa i per la nostra ciutat. Ara, quets de Castelló. Un any més, els portalers estem quan ja estem a les portes de la nostra setmana representats en lo més alt de les nostres festes. gran, us anime que gaudiu de les nostres festes, Enhorabona a totes. Estem convençuts que Cas- com només nosaltres ho sabem fer, demostrant a tothom, que a La Plana tenim, sens dubte, les telló es sentirà molt orgullós de totes vosaltres. millors festes del món. Si ets alguna autoritat de la nostra ciutat, de segur que el Llibret de la 8 també ha caigut en les I a tu, si en algun moment t’has sentit identificat teues mans. En aquest cas, m’agradaria especial- amb nosaltres, només vos puc dir que vos acosment, que tingueu en compte, no només aquest teu per la plaça de Borrull a contemplar de ben treball, sinó, a més a més, totes i cadascuna de prop els nostres monuments i a participar de toles activitats que desenvolupem durant tot l’any, tes les activitats que hem preparat aquest any. dins del món de les festes. Festes que aporten gran quantitat de beneficis a la nostra ciutat, en- Dir-vos com no, que les portes de la comissió del cara que molta gent no se n’adona. Beneficis per Portal de l’Om, sempre estan obertes per a quala les botigues, per a les perruqueries, imprem- sevol. Tenim el Cau al carrer de Císcar número tes, floristeries, pastisseries, tendes d’electricitat 20. Ens podeu trobar els divendres a les 20,00 h. i electrònica, pirotècniques, joieries, fotògrafs… També podeu contactar al Facebook. en definitiva una gran quantitat de negocis. Bones festes!!! Per tot açò, vos demane des d’ací, el suport in- Moltes gràcies i a seguir llegint … condicional, de tots vosaltres, els que esteu al Ana representarà a na Dolça en els Cavallers i Natalia formarà part de la cort d’Honor de la nostra Reina infantil Berta, com a Dama de la ciutat.

7


Amparo Marco Gual

Alcaldessa de Castelló

Saluda

L

Custòdia de la llum antiga. Emblema de la història magdalenera. Guia imprescindible en el trasllat a La Plana des del Castell Vell fa ja 766 anys. El temps passa molt ràpid, però la gaiata, i la seua essència en el món de la festa, no sols resisteix, sinó que continua ampliant mires, reinventant-se i sent el nexe d’unió entre la ciutadania i les arrels castellonenques. La Magdalena és una festa de carrer. Que es viu i se sent a les places. En els 19 sectors on les diferents comissions gaiateres, amb el tradicional monument com a epicentre, cuinen amb cura, edició rere edició, un programa d’activitats que, més enllà de convertir-se en part imprescindible de la setmana magdalenera, creen barri i construeixen ciutat. I ací, com a part inherent d’aquest teixit gaiater i en un dels racons més cèntrics de la ciutat, com és la plaça de Borrull, esteu totes i tots els que doneu forma al nostre Sector 8, Portal de l’Om. Una comissió que ha fet gala durant onze mesos d’un treball i un esforç intensos que culminen ara amb la nostra setmana gran per a convertir aquesta festa en referent, en una concatenació d’alegria, germandat i homenatge a les arrels, i per erigir la gaiata en la millor carta de presentació de la ciutat. No puc sinó desitjar-vos, amb la Magdalena 2017 ja a les portes, que torneu a brillar com sempre ho feu. Que torneu a ser, com conclouen els versos del nostre estimat Bernat Artola, “el nostre millor pregó”.

Saludes a la nostra gaiata

a llum és energia i és vida. I la gaiata, el símbol per antonomàsia de la nostra setmana gran, que celebrarem amb aquell orgull de genealogia del 18 al 26 de març, és una vital simbiosi perfecta de llum i energia. Any rere any manté viva la tradició i la història de la nostra ciutat, i injecta amb el dinamisme i l’entrega que envolta cada comissió gaiatera -artífex d’aqueix inoblidable disseny amb què llueix el nostre esclat de llum als carrers cada Magdalena- ‘la garra’ necessària per a continuar sent motor, i ànima, de la festa.

9


Sara Usó Alía

Regidora de Festes

Saluda

C

Perquè, per unes festes que continuen complint objectius i sumant anys amb la bona salut de què gaudeixen les nostres, fa falta compromís, dedicació, convicció. I aquestes tres característiques són les que atresoren les 19 comissions gaiateres de la ciutat, actors fonamentals de l’entramat fester junt amb la Junta de Festes, el Patronat de Festes, les colles, veïns, visitants, voluntaris i associacions, encarregats de tirar endavant la nostra celebració més emblemàtica. Perquè una festa és la seua gent, els que estan darrere, dia a dia, perdent hores de son, per a ultimar cada detall, per a exalçar la tradició, però també per a idear noves propostes. Per a omplir el carrer d’actes lúdics i culturals que facen riure, que facen gaudir, que dinamitzen, que avalen el respecte de les i els castelloners pels seus orígens i els seus costums, i que unisquen. Açò és el que heu aconseguit els 19 sectors de Castelló, amb la gaiata, el nostre símbol, el nostre esclat de llum, com a epicentre: acostar i estendre la festa a cada racó de la ciutat, per a fer partícip el conjunt de la ciutadania d’aquest il·lusionant projecte comú i mantindre’l viu. Des de la Regidoria que represente no puc sinó expressar l’orgull que el vostre compromís amb la festa em genera. Una festa que espere que gaudiu perquè és l’expressió del vostre incondicional esforç. Gràcies Portal de l’Om. Gràcies Sector 8. Des del cor.

Saludes a la nostra gaiata

astelló desperta, un any més, a les festes de la Magdalena. Una setmana intensa de retorn a les arrels per a rememorar la creació de la ciutat però també una setmana en què les nostres festes fundacionals potencien encara més la seua projecció internacional, convertint-se en un aparador de cultura, tradició i germandat de què gaudeixen any rere any no sols la ciutadania castellonera, sinó també els milers de visitants d’altres ciutats i països que arriben, en les albors de la primavera, fins a aquest racó del Mediterrani.

11


Reina de les Festes

EstefanĂ­a Climent Moreno

Saludes a la nostra gaiata

Saluda

13


Reina infantil de les Festes

Berta MontaùÊs Selma

Saludes a la nostra gaiata

Saluda

15


en los aeropuertos de

amb les festes!


Dama de la ciutat

Cristina Lรณpez Lรณpez

Saludes a la nostra gaiata

Saluda

19


Dama de la ciutat infantil

Natalia Collazos Rovira

Saludes a la nostra gaiata

Saluda

21


Servicio Logístico de Recogidas

CONTACTO Teléfono: 671514705 E-mail: logistica@internal-logistics.net Ctra. Almazora, S/N. - Frente Polígono Ind. Fadrell

www.logisticstiles.com


Juan Vicente Bellido Zafón

President de la Junta de Festes

Saluda

Estimats amics i amigues de la Gaiata 8 “Portal de l’Om”.

L

Però aquest monument gaiater no podria eixir al carrer sense el treball incansable i la dedicació que al llarg de tot l’any realitzen les comissions de sector. És per açò que mereixen tot el nostre reconeixement i tota la nostra gratitud. Perquè les nostres festes continuaran creixent i desenvolupant-se sempre que hi haja gent que treballe per i per a les nostres festes. La comissió del Portal de l’Om, igual que les nostres festes, ha anat creixent a poc a poc fins a convertir-se en una comissió gran i treballadora, que cada any intenta acostar als veïns i veïnes del seu cèntric sector les nostres estimades festes. Una comissió que reflecteix el sentir de tot un poble, fidel a les seues arrels i costums. Per això, vull aprofitar l’espai que em brinda la comissió de la gaiata 8 en el seu llibret per a saludar i agrair, en nom de tota la Junta de Festes, eixe esforç i dedicació que any rere any feu per aconseguir engrandir les nostres festes. I per a finalitzar, convide a tots els veïns i amics de la gaiata a gaudir de les festes de la Magdalena 2017 i a participar de totes aquelles activitats que es duran a terme tant en el sector com en tots els carrers de la ciutat.

Saludes a la nostra gaiata

es nostres benvolgudes festes de la Magdalena són el nexe d’unió del sentir de tot un poble al voltant del seu origen i de les seues tradicions comuns. El millor estendard d’aquestes tradicions és el monument gaiater, el qual amb la seua llum ens il·lumina en el camí ja recorregut i ens guia en aquell que encara estem per recórrer per no deixar mai de mirar cap al futur.

Moltes gràcies i bones festes. 23


Carlos Chipirraz Gómez-Millán

Nosaltres som l’eix fonamental de les nostres festes fundacionals, som tradició, cultura, alegria i respecte per les nostres arrels. Però tot això només és possible amb treball, entrega i dedicació, per això vull agrairvos a tots i cada un de vosaltres, membres de ”Portal de l’Om”, el vostre treball altruista i desinteressat, però ple de ganes i il·lusió, sabent que és el mateix que inculqueu a l’alegria d’esta comissió, els XIQUETS present i futur de les nostres festes i de les nostres gaiates i motiu pel qual la gran majoria de nosaltres formem part d’una comissió Gaiatera. Els xiquets són el futur, com abans mencionava, però ara està en les nostres mans donar un pas al front, és moment d’aprofitar les noves tecnologies i innovar, innovar en els nostres monuments i en l’organització de les nostres festes. Crec que no és qüestió només econòmica sinó d’idees i valentia, no cal canviar el que ens dóna bon resultat, ací té cabuda classicisme i modernitat, tradicions i nous esdeveniments. Vos anime que esta generació siguem la que aportem novetats a les nostres gaiates.

Vull donar també les gràcies a totes les persones i empreses que col·laboren amb esta associació, perquè el vostre granet d’arena és molt important per a nosaltres. Les Gaiates invertim cada cèntim obtingut en la nostra ciutat, som consumidors habituals de Perruqueries, Comerços d’indumentària, Floristeries, Restaurants i un llarg etc. En gran manera, eixa despesa es realitza en xicotets comerços dels nostres sectors. Amb la qual cosa, d’una manera o d’una altra, l’esforç és recíproc. Per a finalitzar, donar l’enhorabona a Neus, Pepe i Marta per la vostra labor com a màxims representants de “Portal de l’Om”. Desitjar-vos disfruteu la setmana de Magdalena al màxim, com ho veniu fent fins ara, i agrair a les vostres famílies l’esforç que estan realitzant, encara que estic segur l’alegria en les vostres cares els recompensa. A Raúl, president de l’associació, gràcies pel teu treball i entrega, tant al front de la Gaiata com en la Gestora per al bé comú, només nosaltres i les nostres famílies sabem quant d’afecte i dedicació posem en això.

Saludes a la nostra gaiata

B

envolguts amics de l’ A.C. Gaiata 8 “Portal de l’Om”. En este, el meu primer any al front de la Federació Gestora de Gaiates, vull agrair-vos l’espai dedicat en el vostre llibret per a dirigir-me a vosaltres mitjançant aquestes línies. Per a mi, la Gestora de Gaiates és un gran repte unit a la il·lusió que tinc per posar el meu granet d’arena en este gran món de “les gaiates”.

President de la Gestora de Gaiates

Saluda

BONES FESTES DE LA MAGDALENA 2017 I QUE LA LLUM DE LES GAIATES IL·LUMINEN EL NOSTRE CAMÍ. 25


29


¿Bolsas Boddy?

www.bolsasboddy.com

ALMAZORA (Castellón) Telf: 964 21 08 24

BOLSAS DE PAPEL - PLÁSTICO - TELA - RAFIA - ALGODÓN - ECOLÓGICAS

BOLSAS ECOLÓGICAS Bolsas Boddy recomienda un uso responsable de las bolsas. Un pequeño gesto puede salvar el medioambiente.


31


33


35


37


39


41


43


45


47


49


51


53


55


57


58


59


60


61


62


63


64


65


66


67


68


69


70


78


79


Rubén Peña García

C

onten que en un temps molt llunyà al rei Rotllo i a la reina Canya, avorrits de la seua vida al castell, se’ls va ocórrer la idea de fer un monument per a commemorar els anys de vida de la seua aldea. Per a això van convocar tota persona que volguera, que portara projectes perquè ells pogueren valorar-los. Fins al castell, milers de persones es van acostar, la recompensa era prou suculenta, però els reis pareixien decebuts, no hi havia res ni ningú del seu grat. Van passar dies i dies sense cap èxit, fins que un dia va aparéixer un jove, que es va presentar com un treballador sense experiència, però amb gran il·lusió. S’anomenava Magdaleno.

Va començar a tallar els taulers donant-los forma de braços i treballant-los amb les gúbies, dibuixant-los esbossos discontinus per a simular fulles decoratives, totes pintades de manera extraordinària. A cada braç va aplicar peretes que al muntar uns braços damunt d’altres donaven una continuïtat de la llum i dibuixaven un camí incandescent. Per a sustentar millor el monument va decidir construir en el centre dos grans fanals, dibuixats amb motius de l’època, i l’escut de la vila, que celebrava el seu aniversari.

També, per augmentar la intensitat de la llum, va construir 12 fanals més xicotets, amb diverses cares i tam- Conte’ns Magdaleno, que ens oferix?- li va preguntar bé decorats amb motius colorits. el rei. Al veure el monument ja muntat, va pensar que li falta- Per ara res, és tot fruit de la imaginació. La reina estranyada va dir: – No entenc res, no ens va alguna cosa al cim i, ja que la vila era coneguda pels seus treballs amb la fusta i sobretot per l’elaboració de porta res perquè ho valorem? - No, no els porte res, tan sols els demane un mes, jo gaiatos, va decidir posar-ne un en la part alta del seu els faré una llista del material que m’han de portar i si monument. Ja ho tenia acabat, tan sols faltava mosquan acabe de construir-ho no els pareix bé, els pagaré trar-ho als reis. tot el material i posaré la meua vida en les seues mans. El dia ja va arribar i Magdaleno va ensenyar el seu moEls reis, al veure tal convenciment, no van dubtar ni un nument als reis. Estos no van poder amagar la seua segon i li van dir que acceptaven el repte. Magdaleno sorpresa, estaven perplexos de veure aquell monument de seguida va fer una llista de tot el que volia: cables, de sis metres. Van felicitar Magdaleno per la seua gran taulers de fusta, gúbies, peretes, pintura, pinzells i al- obra, i després de donar-li la recompensa van decidir que a partir d’eixe dia se celebraria una setmana de guna coseta més. festes en honor d’aquell jove treballador i a la vila que Els reis li van habilitar una habitació especial, tal com pertanyia. A eixes festes les van anomenar festes de la els va demanar, que fóra de 8 metres d’alta i 6 d’ampla Magdalena i al monument gaiata. com a mínim. Allí es va tancar durant un mes.

88


89


Rubén Peña García

J

a falta poc per al començament del rodatge de la gran pel·lícula de l’any, ho tenim pràcticament tot, els protagonistes infantils, la major part de l’elenc artístic, els decorats, els figurants... però ens falta encara l’actriu principal. Em van parlar d’una xica que podria estar interessada, una tal Marta Agramunt Font, de 17 anys, el seu aniversari és el 6 de febrer i pel que m’han contat té molt bona pinta. Però no hi ha res millor que investigar-ho pel meu compte, el meu ull clínic mai no falla, i comença l’Operació Madrina.

la Gaiata 14, ha estat com a Dama d’Honor infantil, Madrina infantil, Dama de la Ciutat infantil i Gaiatera d’Honor infantil. Després va treballar amb la productora Sequiol, amb qui va fer un paper de Dama d’Honor i ara pot ser la protagonista en la pel·lícula del Portal de l’Om. L’escena que més li agrada és la Desfilada de gaiates i la que menys, potser hi caldrà posar un doble, és el Cós multicolor.

A casa se la veu molt aplicada, ajuda a replegar, a parar i desparar taula i a guardar tota la roba; per eixa part Posat a la faena i abillat amb la meua gavardina nova no hi ha cap problema, és una xica senzilla, la seua me’n vaig anar directe a l’IES Matilde Salvador, on ella habitació no és res estrident, té colors crema. El que estudia 2n de batxillerat científic. Allí em vaig camuflar sí que em va paréixer curiós és el xicotet piano que té entre l’alumnat i així vaig poder estar en la mateixa damunt de la còmoda. classe que ella, vaig descobrir que les seues assignatures preferides són Biologia i Música, en canvi les mate- Pel tema de catering no tindrem objecció, li agrada màtiques li costen un poc. La seua intenció, segons pa- quasi tot, i el que més, tal vegada siga tot allò que s’ha reix, és estudiar medicina i arribar a ser metge forense. relacionat amb la cuina italiana. Respecte al vestuari, puc deduir després de diversos Li agrada molt l’equip de la seua ciutat, el Gloriós, com dies de seguiment, que els seus colors preferits són el ací li diuen, i sobretot li agrada que guanye sempre, cosa que pareix que últimament s’està complint, a veublau i el verd, amb predomini del blau. re si tenen sort enguany. Li agrada tant que com a pitjor Pareix una xica molt metòdica i aplicada, i això que li record té quan el Club Esportiu Castelló fa poc va estar costa un poc posar-se a fer les coses, però encara així a punt de pujar a 2ªB, i va perdre en l’últim moment en totes les vesprades veu un poc la televisió, estudia i fa els penals. deures, excepte els divendres, que munta a cavall, clar que també queda amb les seues amigues per a eixir a Com a conclusió, i després d’estudiar el cas de Marta prendre alguna cosa, entre les quals sempre es troba Agramunt Font amb pèls i senyals, puc confirmar que la seua millor amiga, Laura; segons diuen porten juntes és una persona molt divertida, que sempre està alegre, des dels 3 anys. amb un somriure en la boca i disposada a donar-ho tot per allò en què creu, així que la considere totalment Sempre he pensat que, tractant-se de papers tan APTA per a exercir el paper protagonista de Madrina de importants com aquest, ha de ser una persona molt la Gaiata 8, Portal de l’Om. vinculada a este tipus de pel·lícules i ella ho és, experiència no li’n falta. Amb la productora Castàlia, de

90


"

Sempre he pensat que, tractant-se de papers tan importants com aquest, ha de ser una persona molt vinculada a este tipus de pel·lícules i ella ho és, experiència no li’n falta.

"

91


Rubén Peña García

A

ixò era que, fa molt de temps, en el món de la llum va nàixer un xicotet tros de fusta que van anomenar Gaia; provenia d’una fusta de roure i un llistó de pi massís. Al ser de pares d’arbres diferents, la seua qualitat no era molt valorada per tots els que el rodejaven, tant era així que inclús la seua mateixa família intentava ocultar-lo per a que no isquera molt al carrer.

Per damunt d’ell realçaria la seua figura amb un dibuix totalment tallat i que fóra la sorpresa de tot aquell que es parara a admirar-lo, per a acabar coronant-ho tot amb un gaiato i poder veure qualsevol cosa per damunt de tots.

Quan va acabar, va veure que son pare guardava inclús quatre fanals més que Gaia va restaurar i els va pintar Pareixia que ningú el volia, no tenia amics i encara, que els vidres, de manera que quedaren de la mateixa madesitjava fer-ne, ningú no volia jugar mai amb ell. Un nera que els anteriors, col·locant-los als peus del seu dia, fart de la situació, va decidir canviar la seua vida, cos totalment reformat. va voler canviar el seu aspecte perquè tot el món arribara a tindre-li enveja, volia ser alguna cosa en la vida, Va instal·lar-hi llum a manera de xicotetes peretes per volia ser quelcom important. tot el seu cos, per a il·luminar allà on anara, i per davall del pit va col·locar unes piques de gots de colors per a Com els seus pares no li havien ensenyat res, el seu donar alegria i color al seu nou aspecte. cos continuava sent un tros de fusta sense polir, totalment recte. Ja estava tot fet, era moment de donar a conéixer la seua nova imatge. Sense pensar-s’ho dues vegades, Va recordar que, prop de sa casa, hi havia un xicotet ta- va eixir al carrer amb una gran il·lusió i ganes de veure ller de fusteria, s’hi va acostar fins i, sense que el vera les cares de tots els habitants del planeta de la llum. l’amo va agafar unes ferramentes i, junt amb material que tenia el seu pare en el traster, va començar el seu Cada pas que donava, una mirada que es fixava en ell, anhelat canvi. no hi havia ningú que no es quedara perplex davant del seu pas. Tot el món volia tocar-lo, tots volien saber Va començar per la part de baix; amb suro es va mo- com s’ho havia fet i sobretot, tots volien ser com ell. Ell delar quatre bases amb les quals plantaria cara a tots no va fer com tots havien fet durant la seua infància, aquells que no havien volgut jugar amb ell. Les va de- volia tindre amics i, malgrat que ningú li havia fet cas corar d’una manera extraordinària, donant-los un aire durant tots eixos anys, va decidir ajudar-los a tots per clàssic i molt elegant. a que canviaren la seua forma, posant un nou nom a eixa imatge tan espectacular que havia aconseguit fer, A l’altura del pit va aconseguir realçar quatre braços s’anomenaria Gaiata. més, amb els quals poder jugar quan ell vulguera, sense rebre ajuda alguna de ningú; estos estarien coronats I així, amb el pas del temps, tots els habitants del plaper quatre més a manera de pinça, subjectant quatre neta de la llum van acabar convertint-se en xicotetes fanals que ell mateix va fabricar i va pintar els vidres gaiates. que els cobrien.

92


93


Rubén Peña García

E

ra ja l’hora de dormir però pareixia que Neus, com sol ser costum, no tenia molta intenció d’anar-se’n al llit i començava la cantarella de totes les nits. Mariajo, sa mare, darrere d’ella perquè se n’anara a dormir, si no al dia següent és impossible que es lleve. Al final, Neus, rondinant se’n va anar al llit, li va costar un poc adormir-se, però després de trastejar un estona amb tots els seus peluixos es va adormir sense saber que eixa mateixa nit tindria un somni molt especial.

De sobte, Neus va obrir els ulls i es va trobar enfront d’un paratge totalment nou per a ella, però per a res desconegut. Era com un frondós bosc i al fons es veia una torre. Va estar pensant on havia vist això, fins que al final se’n va adonar que estava en el món de Rapunzel, la seua pel·lícula favorita. No podia creure que anava a conéixer-la, ella que sempre parlava de Rapunzel amb les seues amigues de la Consolació, les del mateix curs de 4t de Primària, per no parlar de matemàtiques, que és el que menys li agrada. Va començar a caminar pel bosc, cosa que no li agradava massa, no siga que començara a ploure o que hi hagueren trons, l’espanten molt, igual que els incendis. Entre el silenci del bosc es va sentir un soroll entre els matolls. Neus estava espantada, però de seguida li va passar, ja que entre els arbres van aparéixer les seues dues millors amigues, Gema i Violeta, la millor companyia per a continuar amb l’aventura.

estranyar prou, esperava un príncep i no tres xiquetes. Neus li va explicar tot, i això que ella és prou tímida quan coneix a algú, però clar Rapunzel era diferent. Li va dir fins que era de la Gaiata 8, que portava en ella des que va nàixer, on havia estat Dama d’Honor des del 2008 fins al 2015, després Madrina d’Honor i ara Madrina. Li va estar contant també que d’ací a poc eren les festes de la Magdalena, que la intentarien traure d’allí i que se n’anara amb elles, així podria pujar a l’ermita el dia de la Romeria, que era el seu acte preferit i si l’acompanyava en el Cós multicolor s’ho passaria més bé, ja que no li agradava molt. No van perdre més el temps i es van posar a la faena. Com que l’assignatura preferida de Neus era l’Educació Física estava prou forta i entre totes van aconseguir derrocar la porta que donava a les escales d’eixida. Van baixar ràpidament abans que apareguera la bruixa i van eixir de seguida al bosc on ella no els trobaria i on podrien jugar i ballar totes juntes, que és el que més li agradava a Neus.

Quan van acabar de jugar, Rapunzel els va dir que sí que volia anar-se’n amb elles, que segur que en la gaiata s’ho passaria molt bé, així que va proposar que s’agafaren totes de les mans i que estrenyeren fort al mateix temps que pensaven en eixe desig totes juntes, i així ho van fer i de sobte Neus va obrir els ulls, però no perquè estigueren les seues amigues i Rapunzel amb ella, sinó perquè sa mare l’estava despertant perquè Van seguir pel camí que hi havia marcat però Neus co- anara al col·legi. mençava a tindre fam i el que més li abellia era menjar arròs, el seu menjar favorit, tot i que al somni no hi ha- Tot havia estat un somni, o això creia, ja que a l’alvia res paregut. Van arribar fins a la torre on, al crit uní- çar-se, vora el coixí, va observar un floc ros i una noteta son de Rapunzel van aconseguir que s’aguaitara i que que deia: “T’espere en el Cau” els llançara tota la seua cabellera. Sense pensar-s’ho dues vegades van pujar pel seu cabell fins a la torre on estava tancada Rapunzel. Aquesta al veure-les es va 94


De sobte, Neus va obrir els ulls i es va trobar enfront d’un paratge totalment nou per a ella, però per a res desconegut.

"

95


Rubén Peña García

E

nguany seria un any molt especial per a Pepe. Tenia unes ganes tremendes que arribaren les festes de la Magdalena i poder disfrutar-les al màxim, sobretot l’Encesa de Gaiates, que és el que més li agrada. Però perquè arribaren, encara havia de passar un poc de temps, quedaven encara dies d’anar al col·legi, al Ramiro Izquierdo concretament.

Era hora de formar equip i Pepe va triar primer, com no, el seu millor amic, Martín, i darrere d’ell nou amics més amb els qui va formar l’equip de futbol. Es van posar les equipacions que eren justament de color blau, el color favorit de Pepe, tot estava preparat ja.

A Pepe se li va ocórrer una gran idea, ja que els homenets eren onze, els va proposar jugar un partit de futbol i si perdien tornarien a anar-se’n per on havien vingut, ells van acceptar però el que no sabien és que Pepe era molt bo com a futbolista, els seus entrenadors li ho deien cada vegada que entrenava. Li encantava entrenar, anava tots els dimecres i divendres més els dies de partit. La resta de dies, dimarts i dijous anava a anglés.

Els xicotets hòmens de negre no ho van dubtar ni un segon i van assentir enèrgicament, des d’eixe moment van canviar el color del seu cos i no van parar de somriure. Pepe tenia raó, s’ho anaven a passar “de categoria”, ja ho deia ell sempre: “M’encanta pertànyer a esta gaiata i no l’abandonaré mai”.

El partit era a punt de començar i Pepe, a més de ganes, tenia unes forces tremendes, eixe dia havia menA Pepe, que té 9 anys i estudia 4t de primària, en prin- jat paella, el seu menjar favorit, així que ho tenia tot cipi li agrada anar al col·legi, sap que cal estudiar molt, a favor, la constància i interés que li posa a totes les sobretot si vol arribar a ser metge com el seu iaio. En- coses l’ajudaria a guanyar. cara així els dies en el col·legi se li feien eterns, de pensar en el que quedava perquè arribara la Magdalena. Va sonar el xiulit inicial i el baló va començar a rodar, Bo, algunes assignatures li passaven ràpid, com mates, era com Finn en la sèrie Hora d’aventures, la seua sèrie socials, naturals i anglés, aquestes li agradaven, però favorita. la de valencià és la que li costava un poc més. Poc va tardar a arribar el primer gol i, com no, va ser Un dia, mentres estava jugant a futbol en el pati del col· de Pepe, va ser un gran gol. Sense temps per a celelegi, de sobte el cel es va tornar gris i des de dins dels brar-lo, van caure el segon, i el tercer, i el quart... Pepe núvols va aparéixer una llum que s’anava fent cada ve- estava que se n’eixia, pareixia Messi, estava tan alegre gada més gran, a través d’eixa llum va descendir una com el dia de la seua comunió, un dels seus millors nau que va aterrar al mig del pati, i de la nau van baixar dies. Quan ja anaven 13-0, la foscor es va rendir, es 11 xicotets hòmens vestits de negre. va adonar que era impossible guanyar-los i va decidir abandonar i tornar-se’n al seu planeta. Eren la foscor, venien d’un altre planeta i volien apoderar-se de la ciutat i eliminar les nostres festes. Pepe Quan eren a punt de pujar a la nau, Pepe els va parar i es va quedar atònit veient el que estava ocorrent, però els va oferir quedar-se amb ells i apuntar-se a la Gaiata no podia deixar que passara això, ell volia que arribara 8, segur que s’ho passarien molt bé i canviarien eixa Magdalena i eixes bestioles no ho anaven a impedir, cara de tristos que sempre portaven, viurien les festes a part de com és de cabut ell, com per a portar-li la com les viu ell, des de dins, des de la primera fila, sencontrària i corregir-lo. se perdre’s res.

96


"

...en principi li agrada anar al col¡legi, sap que cal estudiar molt, sobretot si vol arribar a ser metge com el seu iaio.

"

97


Rafa Alabau Sacacia

27 d’Agost de 2016

F

inals d’Agost. Cal dir que ens trobem en un entorn meravellós, el “Mas dels Doblons” i a més a més, acompanyats per grans amics. El lloc i moment ideal per començar a escriure el llibre de la Magdalena 2017, en el que, Marta, Neus i Pepe ompliran, amb lletres majúscules, el seu diari, del que segur serà un any fantàstic.

es que culminarà amb la setmana gran de les nostres festes fundacionals. És un acte de renovació festera, en el que els que fins ara han estat els representants de la nostra gaiata, donen pas als qui, amb moltíssima il·lusió, començaran el seu viatge fins arribar a la Magdalena 2017.

L’acte va començar amb l’acomiadament dels que fins aleshores eren el màxims representants de la gaiata, En aquest acte, els Portalers comencem un nou cicle Ana, Natalia i Pau. En els seus rostres es podien veure fester. Un any carregat de bons moments i experiènci- una barreja de sentiments, com així ens ho van demos-

98


trar en els seus sentits discursos; per una banda, la satisfacció d’haver complit amb la tasca com a representants del nostre sector, satisfacció també per tot el que han gaudit i per haver tingut l’oportunitat de viure un munt de meravelloses experiències. Per una altra part, una mica de tristor perquè finalitza un dels anys més especials de la seua vida, que de segur portaran dintre del seu cor amb molta estima.

mílies. Els pares i mares també són part fonamental en la gaiata, i així es reconeix amb l’entrega de la insígnia d’argent que els va imposar el nostre President, a més a més d’un detall floral.

Una vegada ficades les insígnies i amb un fort aplaudiment, vam dir adéu als nostres màxims representants de les passades festes de la Magdalena 2016, Pau, Natalia i Ana, que van baixar de l’escenari per a deixar el protagonisme als nous representants del Portal de l’Om.

Finalitzat l’acte, vam compartir tots el Portalers i amics convidats una meravellosa vetllada, per celebrar la renovació produïda en el si de la representació de la nostra gaiata, però sobretot per la renovació, per part de tots el components de la comissió, del compromís amb les nostres festes.

Després d’aquesta part protocol·lària, va ser el nostre President Raúl qui ens va dirigir unes paraules; en primer lloc, agraint a Ana, Natalia i Pau la seua dedicació i el seu saber estar durant tot el 2016 i finalitzà donant Fets els acomiadaments, arribà el torn de nomenar als la benvinguda a Marta, Neus i Pepe i desitjant-los un protagonistes d’aquella nit. Marta, Neus i Pepe, van ser any meravellós. cridats a l’escenari, i ho van fer carregats de nervis i molta emoció, ja que era la primera vegada que es Arribava així el moment d’escoltar les paraules dels presentaven a tota la comissió. protagonistes de la nit. Amb nervis però amb molta il· lusió, es van presentar a tots els Portalers agraint l’esUna vegada van accedir a l’escenari, va ser el nostre forç i dedicació de tots els que fan possible que any President el qui els va fer entrega d’un detall floral. Se- rere any la gaiata siga un referent tant en presentació, guidament, el secretari va procedir a la lectura de l’acta com en llibret i també en monument. Van convidar a de nomenament de les Madrines i President Infantil per tots a participar activament en tots i cadascun dels aca la Magdalena 2017 i amb l’entrega dels pergamins tes que faça la gaiata amb el mateix ímpetu que ells que acrediten la distinció rebuda, quedaven oficialment ficaran per a representar la Gaiata 8 com es mereix. nomenats. Com a finalització d’aquest acte de nomenament, les Les Madrines i Presidents de 2016, van participar ac- Madrines d’Honor 2017, Balma i Iris, en nom de tota la tivament en el trasllat de poders, a l’imposar-los les comissió, van fer entrega dels primers regals a Marta, insígnies d’or de la Gaiata. Neus i Pepe.

Durant aquest any, els nostres representants no estaran sols. Junt a ells tindran, ben a prop, les seues fa99


Vicent Jaume Almela Eixau

A

rtista i il·lustradora, sensitiva, vital, sempre curiosa investigadora de nous camins pictòrics. Als 13 anys, sent estudiant en les Carmelites de Castelló, ja va obtenir matrícula d’honor en dibuix, els seus pares la van animar a aprofundir en l’aprenentatge de les belles arts, així ho va fer, primer amb classes d’estiu i un poc més endavant amb autèntics mestres de la pintura, com Gimeno Baró i Ramón Català, a l’Escola d’Arts i Oficis de Castelló, va continuar aprenent i millorant la tècnica i assentant l’estil. Posteriorment acabaria els seus estudis de delineant, en la primera promoció de Castelló. Compta amb la titulació de “Mestre Industrial” i estudis de Ceràmica i escultura en l’Escola Superior de Disseny a Castelló. Al món de l’art, començaria pintant amb l’aquarel·la, especialitat que domina com a pocs, en l’actualitat pinta principalment en acrílic, on el color pren el principal protagonisme. Encara que es considera sobretot aquarel·lista. El seu treball posseeix l’energia d’aquell artista dotat d’una personalitat profunda, d’un talent innat, i una especial facultat imaginativa; per això el resultat final de les seues obres serà, inequívocament, un acte espontani, lliure d’influències externes i pletòric de la condició de meravellós. El seu estil de dibuix no es pot fingir, no s’aprén, naix naturalment, i ens porta a posar-nos en contacte amb el millor de nosaltres i reflectir-ho en el llenç en un món on les figures adopten el llenguatge de color, amb una vistositat impactant. Forma part del col·lectiu de pintors de l’Ateneu Cultural de Castelló, del Grup d’artistes pintores Comba 10 i de l’Associació Fotogràfica AFOC. Així mateix és membre honorífic i té obra allí, del The Sant Francisco Museum of Contemporany Hispanic Art U.S.A. Seleccionada per la Galeria Gaudi de Madrid, per a la participació en la Fira d’Art “Aff Adsterdam 2011”. Ha realitzat nombroses exposicions individuals i col·lectives, i il·lustrat un bon nombre de poesies, portades de revistes, cartells de festes de carrer, Cds, poemaris, portades de llibrets de gaita, o mocadors de la romeria des del Grau (Sant Roc de la Donació), etc. Dissenyadora de peces d’acer, colgants de joieria. Jurat dels premis de pintura infantil dels col·legis del bulevard Blasco Ibáñez. La seua col·laboració solidària amb ONGs, li ha portat a dissenyar una camiseta per a l’Associació d’Esclerosi Múltiple de Castelló, o pintar ventalls solidaris per a la Lluita Contra el Càncer. Anualment dona una obra a Mans Unides, Unicef, Malalts cerebrals, mentals, etc.

100

Exposicions col·lectives: -1984, participa en la PRIMERA MOSTRA DE PINTURA CASTELLONENCA. En el manuscrit de 74 pintors castellonencs, coordinada pel poeta Ángel Campos i en el llibre de "Antología de los pintores castellonenses". -1989 en l’exposició "Valencian Community Artists" a San Francisco (USA). -1992, amb els artistes plàstics de l'Ateneu, a les Coves de Vinromà, Benicàssim, Almenara, Nules i Castelló, on actualment es fan dues exposicions a l'any. -1995 a l’Institut de la Dona i a la Casa de la Cultura de Benicàssim, Dávalos-Fletcher. -2008, "La mujer olvidada cuanto vale", a la la Casa de Cultura, organitzada per l'Excm. Ajuntament de Castelló, amb motiu del Dia de la dona treballadora. -2011, Seleccionada per la Galeria Gaudi de Madrid, per a la participació en la Fira d'Art “Aff Adsterdam 2011”. -2012 Artistes de Castelló pinten a Sant Roc de la Donació, Museu Etnològia de Castelló. -2013 Quadre de l’associació Gregal. -2016 Organitzadora amb la Diputació Provincial de l’expossició col·lectiva de pintors i poetes del Dia de la Dona 2016 Exposicions individuals: - 1983, 1984 i 1985 a la Casa Abadia de Castelló. - 1987, Galeria D’Art Vianna de Benicàssim. - 2004, Ajuntament de Castelló. - 2005, Conselleria de Benestar Social, Institut de la Dona i al Pub Terra de Castelló. - 2010 Casa de l’Oli de Vila-real. - 2011 En l’espai de Les Aules (Castelló) - 2013 Obturados dedicada a les Festes de la Magdalena - 2015 Espai cultural en Ludiente amb Tolentino - 2015 Expo a Orpesa de Mar -2015 Expo Quatre Cantons a Vilafamés. -2016 Espai cultural en Ludiente amb Tolentino

Il·lustracions: -1998, el poemari “Fontanario” de la poeta castellonenca Elena Torrejoncillo de la col·lecció ALCAP. -2005 Portada del programa i cartell anunciador del cicle de teatre al Teatre del Raval de les Festes de la Magdalena. -2006 Portada del cartell anunciador de les Festes de sant Cristòfol, patró de Castelló. -2006 Conte,Vicent Jaume Almela “Perduda entre canyes” . -2009 Portada del periòdic El mundo de Castellón, especial Festes de la Magdalena. -2011 Portada revista Plaça Major -2011 Poemari de Vicent Jaume Almela “Aromes de la Plana”. -2013 Conte, Mari Elena Torrejoncillo“Ana en el bosque encantado” -2014 Conte, Vicent Jaume Almela “La sirena de les illes Columbretes” -2016 Conte, Maria Elena Torrejoncillo “Panderola el tren de la ilusión” Premis: - 2008 1r premi de fotografia “Suera, un poble al carrer” a la millor fotografia en blanc i negre -2008 Seleccionada per l’UJI de Castelló per a anar a fotografiar les Illes Columbretes amb 30 persones més de la Comunitat Valenciana. - 2008 1r premi del concurs de poesia “Recorrido poético bajo las farolas” a Orpesa (Castelló). -2011 Premi de pintura internacional d’art en Valencia AEDAL 2011


101


Rubén Peña García

S

abia perfectament que entraria en l’Olimp, per més que intentaren impedir-m’ho i més proves que em feren, tenia una de les cadires reservades als Déus amb el meu nom posat, amb el nom de Manegons, el Déu de la Festa… Com? Què no sabeu res de la història? No vos preocupeu, jo vos la conte.

Tot va començar un 11 de febrer del 2017 d.C., em disposava a entrar en l’Olimp quan Zeus, que continue pensant que era una discoteca del carrer Lagasca, em va dir que hauria de passar certes proves per a poder entrar a formar part del grup dels Déus, evidentment vaig acceptar el repte i mentres em vaig retirar per a reomplir i aconseguir tots els formularis d’inscripció, un grup de divinitats del territori de Castellón BAiLA ens va delectar amb un ball celestial precedint a la pujada dels portaestendards, comissionades i representants del passat any de l’Olimp, Natalia, Pau i Ana. Després 102

d’ells, van pujar també la comissió infantil i la Madrina infantil Neus Alabau Rovira que anava acompanyada del President infantil Pepe Monfort Burdeus. Ara sí, em disposava a anar a parlar amb Zeus ja amb tots els formularis ben reomplits, però em vaig adonar que tindria una competidora, que açò s’havia convertit en un càsting. El meu rival seria la Deessa de la Música, Orfea, que de veritat, si no la coneixeu, prepareu-vos pel pitjor, el seu nom li va que ni pintat. Orfea va ser la primera a mostrar les seues virtuts i va ajuntar un gran cor de xiquets angelets de multitud d’edats que a l’uníson i amb una perfecció impecable van ballar i van cantar una cançó celestial acabant d’una forma sublim. No podia quedar-me amb els braços encreuats i tenia que pensar ràpid, tenia de temps el que els costaria pujar a la comissió major i a la Madrina Marta


Agramunt Font que anava acompanyada del President Raúl Collazos Martín. Tot just pujar ells, sense pensar-m’ho dues vegades i després de conversar amb el gran Zeus li vaig mostrar el que és la festa en la seua vessant més sonora, els vaig fer veure i sentir a tots una impressionant mascletà. Els meus amics dels Tambors i Bombos de Combat “Desperta, Ferro!” em van ajudar a aconseguir-ho, convertint tot l’Olimp en una melodia de coets i sensació d’explosions amb fums de colors; tenia l’èxit assegurat, però esta vegada era jo qui volia donar-los temps perquè digeriren tan magne espectacle. Vaig deixar que li imposaren la insígnia d’or a la Reina infantil Berta Montañés Selma; la gent com estava tan emocionada amb els meus espectacles van voler fer ofrenes i van pujar gran quantitat d’amics de diferents llocs per a ofrenar als representants de l’Olimp, també li van fer entrega a un tal Juanma Tuix de la distinció de Portaler de l’Any.

van formar dos grans monuments humans flanquejant una simbòlica gaiata en el centre de l’escenari. Després dels aplaudiments i vítols dels espectadors allí presents, Zeus, sorprés pel meu espectacle final, no va dubtar ni un segon a acceptar-me dins de l’Olimp i encara més, des de llavors em permet seure’m a la seua dreta, com a assessor d’ell. No va poder acabar millor la nit que, ja que després de la baixada de la Madrina infantil Neus Alabau Rovira que anava acompanyada del President infantil Pepe Monfort Burdeus i de la Madrina Marta Agramunt Font que anava acompanyada del president Raúl Collazos Martín, vam ocupar els nostres trons corresponents i així fins al dia de hui. Cal dir-vos que encara Orfea tots els anys intenta entrar en l’Olimp, esta xica mai perdrà la moral.

A partir d’ací el Déu del Protocol va començar a anomenar a tota la comissió infantil i comissió major perquè descendiren del més alt de l’Olimp, i quan quedava ja poc per a la gran decisió de Zeus, va arribar un moment molt emotiu, Natalia, Pau i Ana van penjar els corbatins a manera de record, a continuació l’Olimp de l’Om els va fer homenatge, mostrant-los un vídeo d’ells ambientat amb una cançó escrita per a ells, tot un gran regal per a unes grans persones i poder així despedir-les com es mereixen. Però va arribar l’hora de la decisió final, i com si fórem boxejadors vam eixir Orfea i jo, Manegons al ring per a disputar-nos el premi, però quina va ser la nostra sorpresa que Zeus encara no havia decidit qui dels dos entraria a formar part de l’Olimp, així que després d’unes breus paraules d’Orfea, vaig posar tota la carn en el rostidor i vaig voler mostrar-los a ambdós que és ben cert que la música és molt important, però la festa engloba la música i molt més. I perquè ho entengueren millor va arribar l’espectacle final, un xicotet angelet va començar a taral·larejar la cançó de “Magdalena Festa Plena” fins al centre de l’Olimp on la pròpia llum, en forma de camallarg, li va il·luminar el seu farolet així com els 18 restants, representant cada una de les gaiates existents i que, al ritme alegre de la cançó 103


Raúl Collazos Martín

Diu l’article 73 del nostre reglament, que ... En cada edició festiva, l’Associació distingirà una persona o entitat que, per la seua aportació, per la seua col·laboració o per la seua implicació amb la Gaiata, meresquen tal reconeixement.

A

quest any, per fi el nomenament de Portaler de l’any, ha recaigut en Juanma, una persona a la que els portalers tenim una estima especial. Aquest any, ja no ens podia dir que no…

Estimat Juanma, he tingut la sort de compartir des d’allà per l’any 1996… infinitats de moments amb tu, preparant presentacions, nomenaments, homenatges… Sempre has sigut una persona, disposada en qualsevol moment a ajudar-nos i a col·laborar amb aquesta comissió que tinc l’honor de presidir. En cap moment, t’ha importat la gran quantitat de material

108

que es necessitava… ni les hores en les que hem pogut molestar-te… ni el lloc on s’havien de muntar els diversos actes… Tu sempre has tingut la predisposició de participar amb el Portal de l’Om, i de ser en tot moment, un de nosaltres. Eres una persona, d’eixes que mai li agrada rebre cap tipus de reconeixement, però crec sincerament que t’ho mereixes. Ja no sols com a professional, sinó sobretot com a persona. Gràcies per ser com eres, gràcies per aportar sempre eixe granet d’arena per engrandir les nostres festes, en tots eixos projectes que després amb gran satisfacció veuen la llum, gràcies per haver-me ensenyat tantes i tantes coses, però sobretot, gràcies per la teua estima i la teua amistat. Estimat Juanma, estimat Portaler… rep la meua més sincera enhorabona !!!


109


Diu l’article 73 del nostre Reglament, que ... En cada edició festiva, l’Associació distingirà una persona o entitat que, per la seua aportació, per la seua col·laboració o per la seua implicació amb la Gaiata, meresquen tal reconeixement.

110


ARTICLES

Hem d’agrair als nostres autors, que hagen aportat moltes de les fotografies que publiquem als articles. Especialment a SUCINE per la inèdita imatge del Pregó de 1959.

111


Entre el verd suau de les canyes i el verd cridaner de les cintes i els mocadors Paquita Roca Ivars

1.- El

verd ancestral

Temps de Quaresma, 1375: negre sobre verd.

Q

uan el seguici processional ix de la vila per la porta de l’hospital camí al Castell Vell, la primera claror de la matinada il·lumina encara dèbilment els carrers deserts de la població emmurallada. Encapçala el seguici la creu, seguida pels homes, els clergues i les dones. Les torxes i grans ciris que porten a les mans els religiosos i el poble i les vestidures fosques i negres, de llana burella, dels participants en la processó confereixen, mentre avancen entre les boires matineres, un aspecte espectral al paisatge accentuat pels cants rituals que preguen ajuda a Déu.

Exsúrge Domine, ádjuva nos, et líbera nos, própter nómen túum. Alceu-vos Senyor, ajudeu-nos, i allibereu-nos pel vostre nom. No hi ha alegria als cors del penitents, sinó angoixa i tristor. Fa anys que la població pateix molta fam per la gran carestia de blat, però la fuetada terrible de la pesta ha vingut a castigar-los greument. Una gran mortaldat s’ha endut per davant moltes mans que treballaven els camps i la llum del sol ixent, en il·luminar el verd paisatge, fa evident la presència de terres abans riques en collites i avui ermes i abandonades. És per això que el Consell, en nom de la vila, ha decretat celebrar diferents processons als llocs de culte situats dintre les muralles o propers a elles i, excepcionalment perquè la situació així ho demana, a un indret més apartat: el Castell Vell. L’esperança d’aconseguir misericòrdia i ajuda divina els fa dirigir-se cap al lloc on els seus avantpassats, pobladors del Castelló de Borriana, dirigien els seus precs a Déu i on encara reposen les seues despulles. 112

Mentre avancen, la calor del sol va evaporant les gotes de rosada de les brosses marge-voreres i el verd omnipresent de la natura embolcalla els penitents i les seues pregàries amb un mantell verd d’esperança. Tot passarà. Vindran temps millors, la vila de Castelló creixerà al seu nou emplaçament i, potser algun dia, retornarà amb el cor ple de festa a recórrer el camí cap al Castell Vell. Que Déu ho vulga!

Llibre dels Consells. Document de la primera processó de Castelló al Castell Vell. 1375.

Ermita de Santa Magdalena del Castell Vell, any 1456: Anthoni,el frare barbut, respira profundament assegut sota la porxada de l’ermita. Per fi l’obra a la qual es va comprometre en 1451 està acabada. Quan va arribar des del monestir de Santes Creus fins al tossal del Castell Vell per a fer penitència en soledat, els murs i torres del que va ser important reducte, així com el lloc de culte que en ell hi havia estaven patint el deteriorament que l’abandó dels seus habitants i la presència de bestiar i ramats de cabres que pasturaven entre les runes, estava causant. És per això que es va oferir a buscar un altre lloc més adient i amb millors condicions per, després de condicionat, traslladar-lo. Ara, 5 anys després, és conscient que el lloc que va triar va ser l’ade-


quat: una torre de la segona muralla i un gran ajup del castell. Pot respirar tranquil. A més, la devoció a Santa Maria Magdalena fa que molts habitants de Castelló i els pobles dels voltants acudisquen a l’ermita per a rendir culte a la Santa i oir missa. També el Consell s’ha fet càrrec del nou temple. A partir d’ara restarà sota la protecció del Senyor Rei i serà el Govern municipal qui el guardarà, nomenarà ermitans i es farà càrrec de les despeses que ocasione la seua festa i la seua conservació. Fa poc Gabriel Egual ha estat nomenat administrador i Jaume Alquecer nou ermità de Santa Maria Magdalena. Tot sembla estar en ordre. El frare Anthoni albira la Plana que s’estén als seus peus. Entre el verd esmortit de les restes d’arbredes dels boscs primitius es distingeix el verd vigorós d’algunes hortes que deixen intuir les parets terroses i enderrocades de les antigues alqueries mores ja abandonades. I més lluny, la llum de migdia il·lumina la muralla color terra del nou Castelló que creix dia a dia. Marró del passat a les despulles del castell. Marró del futur a la vila. I el verd, sempre el verd... El color d’una terra agraïda que donarà els seus fruits a qui sàpiguen estimar-la. El frare barbut alça els ulls al cel, uneix les mans i eleva al Déu una pregària pels homes i dones que pot ser que un dia pugen a l’església que ell va adequar i, si no és molt demanar, resen una oració en la seua memòria.

2.- El verd antic Tercer diumenge de Quaresma, any 1930: coloraines entre el verd. Ja fa dies que el cor dels joves de la colleta d’amics batega accelerat. S’apropa la romeria i hi ha molta feina per davant. Com anys passats aniran a la Magdalena amb la tartana de Jaume, eixa tartana de la qual se sent tan pagat i que li serveix per passejar a les xiques els diumenges. Tot ha d’estar preparat, la tartana ben lluenta i guarnida perquè puga lluir el dia de la festa, l’haca pentinada i disposta. Les plantes, que van anar en bicicleta a recollir al barranc de l’Algepsar fa uns dies Sentet i Jaume, els xics de la colleta, s’amuntonen a la cambra més espaiosa de la vaqueria. Matissa, romer, alguna branca de xiprer... guarniran juntament amb les acolorides flors de paper totes les parts de la tartana susceptibles de ser ornades. En un gran cistell esperen el seu moment les flors de paper de seda multicolors que les xiques van elaborar fa unes vesprades mentre cantaven, xerraven i imaginaven la propera festa. Roselles, clavells, campanetes amb la tija d’aram per enganxar-les a la garlanda... -Mira que si plou... - Calla, calla, no crides la desgràcia! El dissabte a la nit va quedar guarnida la tartana, i aquest matí de Magdalena sols calia, amb l’ajuda dels avis, enganxar l’haca ja abillada amb la seua “aparellà” de festa. Tots van acudint a la casa de Jaume. Elles amb els seus mocadors blancs o de coloraines al coll i un pomellet de floretes al cap o al pit. Ells, templats i guapos. Jaume amb el seu inseparable mocador blanc al coll i la gorreta al cap. Sentet, com que és un xic presumit i de la vila, amb jaqueta i “pajarita”. El dia de la Magdalena és dia de festa, no de treball i a la romeria cal anar amb la roba dels diumenges. Amb els romers asseguts al carro s’inicia el camí. Han d’ajuntar-se amb els altres carros que formaran part de la romeria: uns atapeïts a més no poder de gent cridanera que li peguen ja de bon matí bons “apretons” a la bota, altres carregats amb els atifells per a cuinar algun pollastre, conill o arrosset al migdia, però tots guarnits de verd i coloraines i plens del mateix entusiasme. On aneu? – es criden uns als altres. A la Magdalena! Ja a l’indret de tossal lligaran l’haca a una garrofera i trauran l’esmorzar: “rues” amb truita de faves primerenques, ximos, “cansalà viadeta”... i per a compartir cacauets torrats i tramussos, olivetes del cuquello, llonganissa seca...

Anthoni, el frare barbut. 1451

Feta la visita a l’ermita i a la sang dels moros, vindrà el moment de les 113


“canturel·les”. Encara que no porten cap instrument perquè Sentet, músic de la banda municipal, no s’arrisca a danyar el clarinet que tant estima, Senteta “la brodaora” s’arrancarà per valencianes i el grup sencer cantarà a tota veu les cançons de festa i algun romanç dels que circulen pels magatzems i que Quiqueta coneix tan bé. Després iniciaran el retorn a la ciutat, sense pressa. Deixen als carreters més experimentats les curses de carros que, a tota velocitat, donaran l’esperat espectacle en arribar al camí reial. Amb la seua tartana desfilaran orgullosos i contents d’haver format part del ritual que cada any duu el seu poble a visitar l’antic solar. Mentre, els més atrevits es desafien a veure qui arriba primer. Quan ixen al camí real/ comencen les corregudes varà ve, varà que va/ les haques van mig perdudes. Als dels carros que retornen/ el vi els fa cantar Marina i de pols porten la cara/ tan blanca com la farina. Ha perdut la pessonera/ el carro de Cagarrós ell, els amics i la bota/ han fet cap tots dins d’un tros. Han empessonat dos carros/ en el Portal de Sant Roc i de què es mataren tots/ diuen que ha faltat molt poc. A l’haqueta de Parrús/ ha guanyat la del Cullero i Parrús diu enfadat/ ¡m’ha tancat el garramero! Cinquanta anys després, la segona generació de la colleta també va anar a arreplegar matissa i brossetes de la muntanya per engarlandar el vehicle que els va portar a la Magdalena. I en 2016, alguns dels menuts de la tercera generació, per més que prefereixen participar en la romeria a peu, també recullen matissa i romer i fabriquen flors de paper de tots els colors per a guarnir la tartana que, tirada per la burra Quiqueta, participarà en la festa de Sant Antoni i el Pregó infantil. Com tantes colles d’amics o de famílies que dediquen hores de feina il·lusionada en preparar els seus vehicles engarlandats per a pujar a la Magdalena i desfilar davant la processó de la “tornà” de la romeria i el Pregó Infantil. Ells són avui els romers motoritzats del s. XXI i formen

part important del ritual de la romeria. Seria bo que el verd i el perfum de les plantes de la muntanya, verd de festa, colors d’alegria, guarniren per sempre els carrers de Castelló en la nostra més important celebració.

3.- El verd actual Dècada de 1980. Verd entre el verd. Aquell any la Magdalena queia alta. A més l’hivern havia estat molt benigne i la primavera s’intuïa primerenca. El dia de la romeria va llustrejar esplendorós. Perduts entre la multitud de castellonencs caminàvem pel camí dels Molins entre el verd suau de les canyes i el verd cridaner de les cintes i els mocadors. Era difícil distingir individualitats entre la gent. Tota la serp romera avançava com un únic ésser, com un únic poble camí de complir la tradició. En arribar al lloc on abans estava el tercer molí, la romeria va girar cap a la dreta per a agafar el camí de la Travessera que també anomenem Sangarró d’en Riera, el qual ens portaria al Caminàs. La nostra colleta magdalenera sempre viu eixe moment com màgic i singular. El Sangarró és un estret camí d’horta i obliga els romers a mantenir espai entre uns grups i altres. La massificació deixa lloc a la individualitat. És el moment de compatir amb les persones concretes, conegudes i desconegudes, que ens envolten. Volem mostrar amb un signe evident que ens sentim un sol poble i que el nostre cor batega juntament amb els castellonencs o els forasters que en aquest moment, amb la canya i la berena, s’encaminen al nostre costat cap a la Magdalena per a complir la tradició. La dolçaina i el tabal acompanyen “l’albà” sobre el soroll de la gent: “Prepareu les botifarres, que ja estem al Sangarró, els cacauets i els tramussos. Complirem la tradició.” El fet de compartir amb altres romers significa, per a nosaltres, signe de la pertinença al mateix poble i així ho descobrim també en la cara d’aquells que accepten amb un somriure la nostra senzilla convidada de xoricets, botifarretes, llonganissa, cacaus i tramussos. El verd dels tarongers, tan propers a nosaltres en aquest tros del camí, es deixava, aquell dia, acaronar i donava escorta d’honor a l’altre verd, el de la romeria.

Colla d’amics amb el seu carro engarlandat. 1930

114

En endinsar-nos pel camí d’horta, un perfum inesperat ens va omplir els sentits. Quina olor era aquesta? Prompte la vam identificar: entre el verd lluent de les fulles dels tarongers, capollets de tarongina, blanca i olorosa lluitaven per obrir-se, confiats que aquella primavera primeren-


ca no se’n penediria i castigaria la seua gosadia. Era l’aroma de Castelló a la primavera, almenys als barris més pròxims a l’horta. El verd de la romeria, entre el verd dels tarongers, ens va oferir aquell any, un regal inesperat que no hem tornat a viure més: verd entre verd embolcallat pel dolç perfum de la tarongina.

de la massificació del matí mentre els escolanets corren i juguen entre nosaltres. Encara que aquest any som molta gent, els que hem decidit fer la tornà juntament amb la part oficial de la romeria, ni punt de comparació amb la quantitat de romers que al matí es dirigien a la Magdalena. Però cal que siga així. Aquest grup, per més que minoritari, se sent responsable de conservar el que és l’espina dorsal de la romeria i vol gaudir d’una manera profunda l’esperit castelloner que és l’ànima de la tradició que

Des de 1852 la canya forma part de la romeria, en 1952 s’incorpora la cinta i en 1969 el mocador verd.

Romeria de l’any 2009. Senyera sobre verd. Formant part de la “tornà” de la romeria, ens encaminem des de Sant Roc de Canet a Lledó. Ha estat un dia perfecte. Després de les hores passades al tossal de la Magdalena hem iniciat el camí de retorn a la ciutat. Encara ressonen a les nostres oïdes les veus emocionades de la colla de cantors entonant a la porta de l’ermita de cara a Castelló l’absolta en record dels castellonencs que un dia van fer com nosaltres la romeria i ja han fet el traspàs. Ara caldrà, pas a pas, complir amb tot el ritual contingut en la consueta fins a arribar a la cocatedral. estem celebrant. El sol comença el seu camí de descens i il·lumina el verd dels camps amb eixa pàtina daurada tan pròpia dels nostres capvespres. Avancem xerrant i cantant, alliberats del protocol d’un seguici organitzat. El clero, les autoritats, el poble, la colla de cantors, els dolçainers, els membres de la Junta de Festes, compartim la vivència del moment tranquil, lliure

Els “de sempre” recordem els anys de reivindicació per aconseguir que la romeria tornara a estar completa i ens sentim orgullosos d’haver format part de la recuperació de la “tornà”. 115


Els romers que participen en la “tornà” reben la cinta amb la senyera commemorativa de la seua presència en aquest acte. Però ara és moment de fruir del capvespre, portadors de la canya encimbellada per la cinta amb la senyera que identifica els romers que han fet “la tornà” fortament abraçada a la verda de la romeria i al rotllo magdalener. Senyera sobre verd, ciutat i País... Ja hi haurà temps per al ritual: la salve Regina en veure la cúpula del Lledó, la visita al convent de les monges Carmelites i l’entrada emocionant a la basílica de la Mare de Déu, plena de gent per cantar-li a la Lledonera els goigs i la Salve. Després entrarem en la ciutat amb alguns fanalets encesos a les mans, símbol de la llum antiga. I passarem entre la gent que contempla el nostre pas. És necessari que els transmetem el nostre sentiment perquè d’ells ens sentim els representants. El vol de campanes del campanar de la vila ens rebrà quan entrem a la basílica per a donar per finalitzada la romeria. Entre el soroll de les campanes, el meu marit i jo ens abraçarem emocionats. Ens sentim hereus d’una tradició i, un any més, hem complit amb el vot que ja fa tants anys van fer el govern de la ciutat i el clero en nom del nostre poble. Hem recollit la torxa de la mà de generacions i generacions de castellonencs que, des de la primera processó al Castell Vell de 1375, han fet el mateix camí de romers que nosal116

tres acabem de fer. Tots els colors de la romeria vindran als nostres ulls, negre de penitència, marró de les muralles del castell, verd als camps i als tarongers i també a les canyes, les cintes i els mocadors, or i sang a la senyera... Colors d’història, colors de tradició, colors d’identitat, colors de festa. I el verd per damunt de tots. Com si la natura, des de sempre, haguera triat aquest color per a representar el nostre poble.


El verd. Un color de records, emocions i aprenentatge Amparo Ortiz Masó

E

s compleixen dues dècades des que vaig ostentar el càrrec de màxima representant del Portal de l’Om i no vaig poder negar-me a l’oferiment del què va ser el meu president: recordar en estes pàgines el significat del color verd en la meua biografia festera. Quan en ta casa es viuen les tradicions amb molta intensitat és inevitable fantasiejar de xicoteta amb el color verd, el d’una banda que poques dones posseïxen. El verd reflectit en els ulls innocents d’infància va marcar una època de la meua joventut. El més difícil encara es va fer realitat en 1999, es va complir el somni, un conte d’eixos que tenen finals feliços. Una cridà, unes paraules màgiques i el verd bategava fort en el cor d’una jove nerviosa que no sabia si reia o plorava. Agraïment per la confiança, agraïment a l’esforç d’uns pares de mirada orgullosa. “Rotllo i Canya” com a banda sonora, una mà de germana que apretava amb força per l’emoció del moment. L’alegria d’una família contagiava a les amistats que acudien a aquella casa per a celebrar les bones notícies. I allí, un divendres de juliol, va començar tot. Els fulls del calendari van anar passant fins que es va materialitzar en forma de banda l’oficialitat del nomenament. De fons la Marxa de la Ciutat, una butaca de llinatge, el coixí als peus d’una jove afortunada, verd castellonero, d’homenatge, de respecte. Els aplaudiments, el calor de la gent, omplien la Cambra de Comerç.

vaig ostentar el càrrec de màxima representant del Portal de l’Om i no vaig poder negar-me a l’oferiment del què va ser el meu president

117


Passos humils però ferms confabulaven amb somriures dibuixats en el rostre i ulls que deixaven escapar alguna llagrimeta emocionada per l’oportunitat. Oportunitat de ser. Oportunitat de compartir amb les millors companyes, amb el món de la festa, amb tot Castelló. Oportunitat de conéixer altres persones i altres tradicions. Records de retina revelats en l’interior, noms propis que van marcar un camí. Impossible trobar paraules justicieres amb l’experiència. Portar el color verd en el pit no et fa més guapa, ni agitar millor el mocador, ni lluir més que ningú. És una altra cosa. El verd et dóna el privilegi de ser l’ambaixadora per un any de la ciutat que et va veure nàixer, quasi res. Et respecten pel que representes i per això totes les que hem tingut la verda sort intentem tornar l’afecte brindat amb la millor de les voluntats.

118

Va ser una època de sorpreses. Galania, Xarxa Teatre, Pèrgola, soroll de campanes. Nostàlgia d’estius blaus. Imaginària màquina del temps conduïda per la genialitat de Leandre Escamilla amb veu en off personificada en Antonio Ferrandis, a l’abric de la llum de gaiata. Mascletà anunciadora, Vint dels 88, bombos i tambors, Cavallers, Na Violant i Rei en Jaume. Dia de la província. Costum i folklore. Filà, “Capità Vitoria”, Moros d’Alqueria. Mitologia, Tomba-tossals… Pregó. La veu de Mauro Fabregat no va tremolar per a cantar l’últim abans de baixar de la carrossa. “Magadalena Festa Plena”, detalls musicals del mestre Signes amb la Banda Municipal que no s’obliden. Orgull de genealogia que et fa recordar el perquè de les nostres festes. Avinguda Palmeretes, un “viva la reina” molt sentit del meu volgut Carlos Murria des de la seua finestra.


Tercer diumenge de quaresma, oració de romers. L’oxigen no va impedir que el meu enyorat PacoPas pujara a l’ermitori, en el verd de la meua cinta anava escrit el seu nom. “Si vas a la Romeria i no tornes per Lledó no pots dir a boca plena que eres fill de Castelló”. Dolçaina i tabal, música cridant a la festa de la mà de la colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló.

beja, randes i sedes. La vareta màgica, àlies mamà, feia de les seues per a convertir en possible l’impossible. Ones marcades a foc, agulles de ganxo batallant entre trenes. Ganxos que per més que els colocares decidien ser protagonistes de primera fila. Ràpid que en Forn del Pla ja ix la desfilada. Llum de gaiata, aplaudiments, recompensa al treball ben fet. Cada pereta, cada pinzellada, cada talla de fusta, cada color de vidriera contava una historia d’esforç i amor per lo nostre. Ofrena especial a la nostra mare del cel. 75 aniversari de la coronació de la Mare de Déu del Lledó. Devoció de tot un poble a la seua patrona.

Tercer diumenge de quaresma, oració de romers. L’oxigen no va impedir que el meu enyorat PacoPas pujara a l’ermitori, en el verd de la meua cinta anava escrit el seu nom. Malabars per a canviar d’indumentària. Planxa. Midó i sinagües. Atza-

la voluntat d’una valenta Junta de Festes que durant tant de temps havia treballat de manera altruista i incansable

La pluja que pretenia ser la protagonista no va aigualir el fi de festes. No va poder amb una Reyes Martí decidida

119


a encendre la traca, encara que fóra de mig metre. No va poder amb la colla Ous de Ferro que van saber com consolar a una castellonera, bonic detall, boniques paraules. No va poder amb la voluntat d’una valenta Junta de Festes que durant tant de temps havia treballat de manera altruista i incansable. Setmana gran. Mil anècdotes per a tan poc paper. El Vítol no esborrà el que aporta el color verd, la il·lusió del color verd, tot l’aprés, totes les persones que tindràs per sempre amb tu. Encara que passen els anys del verd, el vincle del color et torna a unir. Quan el rellotge marca les dotze i sents el primer masclet, el verd inunda la ciutat i l’emoció torna a començar com si els anys no hagueren passat. Els que no ho entenen, els que ho aprecien en qualsevol altre ambient, objecte o circumstància i només veuen el color de la vida, de la naturalesa, de l’esperança, de la bona sort… per als castelloneros té una traducció diferent. Significa història, significa tradició, significa emoció, significa responsabilitat, significa ensenyança, significa convivència. Al final podria dir-se, que dins de les seues infinites versions, significa només una cosa: amor. Amor a la ciutat, a les tradicions i a la seua gent. Encara que identifiquem el verd amb la ciutat de Castelló també és el verd de tota la província. Amb el bon temps, el verd arriba a totes les localitats. Les llums dels pobles s’encenen cada dia de festa i el verd està present per acompanyar-los i tornar-los l’afecte mostrat quan ens visiten el dia del Pregó. Des de la maduresa i del record només puc desitjar que el verd continue fent feliç a molta gent. Aprofitem l’ocasió de la internacionalitat de les nostres festes. Fem-les entre tots els colors, no sols amb el verd, més grans. Amb il·lusió, ensenyant el que per a nosaltres són les millors festes del món.

120


VERD: El Big Bang fester

Julio Hernández Fabra

P

arlant de colors és cert que podria ser un color més, però no. Quan parlem, en termes festers, del color verd, una persona de Castelló o arrelada ací, de manera conscient i fins inconscient, transporta el seu pensament i el focalitza en una direcció concreta per a recrear la presència virtual de la màxima exponent de la nostra manifestació cultural lúdica: la Reina de les Festes lluint aquesta banda verda motiu d’orgull, il·lusió, i culminació, però també desenganys, despagos (com diem per ací) i ansietats no resoltes. I és que aquest xicotet tros de tela conté, com a joia que recobreix l’objecte preuat, aquest color, el verd. Un verd elegant, majestuós. No qualsevol de les cent tonalitats de verd. Nosaltres sabem del que parlem. 121


progrés, a la fertilitat i al desenvolupament. I, en cas extrem, ja és ben sabut que aquell substantiu verdós “és l’últim que es perd”. M’he permès fer un acrònim com a “regal” a l’amable lector, per si li agrada com per quedar-se’l, glossar les bondats del color verd... Tenim en primer lloc la V, de vida. D’estar present en l’aquí i l’ara, sense passat ni futur, de viure com si no hi hagués un demà millor. En segon lloc trobem l’E, d’emoció, d’introduir aquest punt de diferenciació davant de la quotidianitat, allò insípid, allò descolorit, allò monòton. L’emoció és tot el contrari, inspiradora i energètica. Continuem amb la lletra R, de recolzar-se. D’orgullosa, de ser com ets, de lluir la teua individualitat castellonera en la societat pairal, de saber-te valuosa i confiar en això. I per acabar la D, de dons. De bondats, de premis, de regals. De tots aquests que no costen diners, perquè no hi ha diners per poder comprar-los. Venen per si mateixa de vegades.

com castellonero de pro, em decante per tan magne rebombori emocional. Sí, és un Big Bang. Per ella i per la seua família. Atenent a la simbologia, la Mare Natura és la seua representació més genuïna i així ho ha estat per mil·lennis. I, anant fins i tot més enllà, trobem l’origen de tot, per un costat d’aquesta pigmentació pel que fa al camp de la física, però per altre costat també d’aquest regnat universal, còsmic, metafísic (en el sentit més literal del terme) ja que el Sol es troba darrere del miracle de la vida. Sí, el Rei Sol, amb majúscules, adorat des que l’humà pobla el nostre planeta. Tals grans referències (Mare Natura… Sol…) podrien parèixer desproporcionades davant d’una simple banda de tela, però qui pot jutjar o tan sols mesurar l’explosió d’alegria que suposa accedir a la banda verda? Tal vegada el fet de ser distingida amb ella no té al cor d’una castellonera de soca efectes similars a un Big Bang (fester)? Davant la ignorància del que bilions de cèl·lules poden provocar en la fèmina triada per dur endavant el càrrec al llarg d’un meravellós any, jo, personalment, m’abstinc de valorar i, com castellonero de pro, em decante per tan magne rebombori emocional. Sí, és un Big Bang. Per ella i per la seua família. En qualsevol cas, celebre que el verd siga el color de la natura, de Castelló i de la banda de la Reina ja que és un color alegre i l’arrel llatina ho confirma: prové de vigorós, viu, jove. Aquestos romans sabien el que es deien. No en va és el color de l’esperança ja que està associat al 122

Ajuntant tots ells, els quatre potents missatges en una paraula de quatre lletres, no sóc capaç de pensar en un premi millor per a la nostra màxima representant festera, en la màxima expressió de la saviesa tradicional popular en forma de festes: VERD, “Viu Emocionalment Recolzada pels teus Dons”. I tal dia com la Desfilada de Gaiates, et sentiràs orgullosa de lluir-lo, el verd, com mai ho havies fet. Encara millor: com sempre s’ha fet i es farà.


Dos colors o tres?

Jordi Querol *

vaig rebre emocionat la senyera que simbolitzava Jaume I, la Germandat i tot el sentit històric de la nostra festa

Q

uan els amics de la gaiata 8 em van parlar del projecte de llibret, i em van parlar “dels colors”, de seguida vaig pensar en la història de la Senyera del Pregó. Us l’explique.

Som a la Magdalena del 1972. Jo ja fa uns anys que m’he

apuntat als Cavallers. Durant aquells anys, no existien encara els Moros d’Alqueria, de manera que la Germandat havia de fer-se càrrec també de la representació islàmica del Pregó. Amb uns vestits llogats a Casa Insa, durant dos anys havia eixit de moro a la Cavalcada, però el Pregó anterior m’havien confec123


cionat ja un vestit de cavaller cristià, i per a eixe any m’havien preguntat: “tu voldries eixir d’abanderat, duent la senyera?”. Imagineu-vos, aquells anys, a finals del franquisme, quan la senyera estava, si no prohibida, almenys no massa ben vista, i el Pregó i tot el que envoltava la figura de Jaume I i els seus Cavallers eren un dels pocs moments en què les quatre barres podien onejar sense cap problema pels carrers de la ciutat.

Jaume I, la Germandat i tot el sentit històric de la nostra festa. I, encara que era una mica incòmoda de dur –en aquell temps, no s’havien inventat els cavalls amb què avui cavalquen els abanderats, llavors portàvem les banderes a peu pla, i al final de la desfilada sincerament el seu pes s’havia anat fent més i més molest de dur-, l’orgull i la satisfacció de portar-la superava amb escreix tot el cansament que s’hi puguera acumular.

Per a un jove com jo, que ja estava plenament immergit en allò que després vam dir la llengua i la terra, imagineu-vos si era un alt honor dur l’estendard acompanyant el Rei.

De fet, al llarg del camí, alguna gent, bàsicament amics que ja esperaven amb poca o molta complicitat el nostre pas –vull dir, el meu i el de la Senyera— aprofitaven per aplaudir i llançar algun que altre visca que, joves i innocents com érem, a nosaltres ens semblava una clara reivindicació de valencianitat i, doncs, un cert desafiament a allò establert, per no dir un altre nom més contundent.

Amb les batalles que van venir pocs anys després, sobre blaus i no blaus, avui es fa difícil de recordar, però a primers dels anys setanta del segle passat, les discussions i els enfrontaments sobre els colors de la senyera eren un fenomen inexistent. Quan arribava el 9 d’Octubre, a València, banderes amb dos i amb tres colors convivien amb absoluta normalitat, sense cap mena de fricció, i aplegades sota el nom genèric de la senyera, en l’homenatge que es retia al Parterre al rei Conqueridor. Per tant jo, jove de 18 anys, esperava amb impaciència poder assumir l’honor de dur la bandera, i no em preocupava ni poc ni gaire si, en la part que tocava el pal, n’hi havia o deixava d’haver un tercer color. La senyera, amb la seua llegenda dels dits del rei franc atorgant-li l’escut, tret de la seua mateixa sang, al comte Guifré el Pilós, era l’únic que en aquells moments m’importava. De manera que, arribat el moment, i duent ja des de casa el flamant vestit de cavaller, vaig anar fins on formava el pregó i vaig rebre emocionat la senyera que simbolitzava

124

Va acabar la desfilada, i tot satisfet vaig anar a casa a canviar-me, per prosseguir ja de paisà les festes recent encetades, comentant amb la gent de la colla, entre bromes i veres, l’esdeveniment del dia. Aquells anys, la fotografia encara era reserva d’uns pocs, els fotògrafs professionals existents, per una banda, i alguns privilegiats que tenien la possibilitat de posseir una bona càmera amb la qual immortalitzar esdeveniments, ja foren “bodas, bautizos y comuniones”, ja foren, com en aquest cas, actes festius i moments claus de la Magdalena. Però les màquines generalment fotografiaven en blanc i negre, el color era un plus, un luxe reservat només a uns pocs, dins d’aquests ja de per sí privilegiats. I sí, em van fer fotos, de millor o pitjor qualitat artística i més o menys encertades pel que feia al lluïment de la bandera per


la meua part. Acabades les festes, algun amic me’n va donar alguna que havia tingut el gust de fer-me, i també en vaig comprar alguna on quedava particularment templat amb la bandera al braç. Els anys posteriors, per qüestions personals que no venen al cas, vaig deixar de desfilar amb els Cavallers, tot i que mai no vaig deixar de contemplar el Pregó, com espectador –excepte els dos maleïts anys durant els quals “la mili” em va impedir gaudir de les Festes i acomplir el meu deure de bon castellonenc. Van passar els anys i, avançats ja els vuitantes, ens vam veure immersos en aquells fets absurds que s’han vingut a anomenar “Batalla de València” encara que, de forma major o menor, va afectar totes les poblacions del País Valencià, Castelló inclòs. Entre els temes que es posaven en tela de judici –la unitat de la llengua, el nom del nostre territori...— estava també si la Senyera havia de tindre dos colors o tres; dit d’una altra manera, si als quatre pals rojos sobre fons groc calia afegir-li o no una franja blava, amb corona dintre inclosa, a l’hora de representar tot aquell territori de nom discutit. Quant de temps vam perdre –ens van fer perdre!— miserablement amb aquestes discussions, en comptes de concentrar-nos en allò que de veritat importava. Però bé, eixa és una altra història, el fet és que en aquells moments aquest debat ens semblava clau per al futur del nostre País/Regió/Regne, després Comunitat, i lluitàvem sobre el tema de manera exacerbada i amb totes les nostres energies. Jo conservava ben clar el record de l’any que havia portat la Senyera, però llavors, com era lògic, entenia la Senyera com a les quatre barres crues i nues, perquè llavors, a Castelló, cap persona que estimara la terra i la llengua la podia imaginar de cap altra manera, de cap altre color. Les banderes amb tres colors, a

la nostra ciutat, eren només presents als edificis oficials, i encara gràcies! Sense anar més lluny, els mateixos Cavallers, ara ja muntats, duien les banderes, com fan fins el dia d’avui, la Senyera de quatre barres enmig, la bandera de Castelló a un costat, i la de la Germandat a l’altre. La bandera castellonenca, amb major o menor base històrica, sí que duia tres colors, és clar, però el tercer era verd, mai el blau. Per això, la meua sorpresa va ser gran quan un conegut em va dir: “Jo tinc fotos teues de quan vas eixir d’abanderat amb els Cavallers. Sempre te les he volgudes donar i mai no m’enrecorde. Però avui te les he dut, pren-les!” I, en donar-me-les, em vaig veure a mi mateix, amb el vestit de Cavaller en una d’elles, i, a l’altra, presa des d’un balcó, duent la bandera en qüestió... i la bandera duia un tros de blau, ben ostensible, en la part per la qual s’unia al pal. Terra, traga’m! En aquell moment, modestament, jo ja era una persona “de pes” en el “bàndol dels dos colors”, i ara resultava que havia portat pels carrers de la meua ciutat una bandera que no podíem acceptar fora de la mateixa València! Per això vaig guardar prudentment les fotos, sense donar-los massa publicitat, tampoc no era cosa de... Han passat els anys, i ara hem comprés que els dos colors o tres no ens importen, que l’important és la senyera que hi ha al seu darrere, i la voluntat de treballar per tot el que eixa bandera, amb dos o amb tres colors, representa per al futur dels valencians. Ara ja puc mostrar amb plena satisfacció les fotos “de marres”, i dir que, amb dos o amb tres colors, jo vaig dur tot orgullós la Senyera pels carrers de Castelló!

(*)per la transcripció: Toni Royo

125


Els mestres medievals i els de l’actualitat

Vicent Sales Mateu

L

’educació en l’Edat Mitjana es va diferenciar amb el món antic en aparèixer un component que no existia anteriorment com és la institució de l’Església. Les transformacions de la societat medieval van imposar un nou element de domini com era el religiós, ja que el cristianisme s’havia convertit en l’Església oficial del propi Imperi. Això va fer que l’educació fóra predominantment d’inspiració cristiana, però amb l’aparició de nous factors socials i culturals, l’educació va anar adquirint també altre caràcter. El germanisme i el visigotisme, en expandir-se a l’Alta Edat Mitjana havien donat lloc al feudalisme i amb Carlemany, a un incipient conat d’educació palatina i estatal. D’altra banda, el localisme i el gremialisme de les professions, havien donat origen a un nou tipus d’estructura social. Estos factors culturals i socials van influir en l’orientació de l’educació.

L’educació monàstica i catedralícia.- A excepció del que passava a les escoles elementals, en l’educació monacal s’ensenyaven tres àrees generals: Gramàtica, Retòrica i Dialèctica, que eren els pilars de l’ensenyament. Juristes doctes, secretaris pràctics i dialèctics hàbils eren capaços d’aconsellar a reis i emperadors i de fer pagar llargament els seus serveis. Això era el que produïen les ‘escoles externes’ del monestir. L’aspecte intel·lectual dels monestirs era baix, ja que la seua principal finalitat era la formació dels monjos, que començava als 6 o el Templer Guillem de Mont-rodó, que en la seua condició 7 anys, i durava fins els 14 o 15. S’iniciaven en la lectura i escriptura, de Mestre, encarnant el caràcter didàctic que el defineix, el en els treballs agrícoles i artístics, en la còpia dels manuscrits i en el va portar a ser tutor de la personalitat més destacable de la coneixement de les sagrades escriptures. nostra història: el Rei Jaume I Les escoles catedralícies s’estengueren amb rapidesa al segle XI. Hi

126


El contingut de l’educació del cavaller des del punt de vista intel•lectual era molt pobre. No sabien llegir ni escriure. En canvi cultivaven intensament les destreses físiques, però no es descuidaven de la formació espiritual, que consistia en l’aprenentatge d’oracions i de música havia vint a l’any 900, però cap a l’any 1000 el seu número havia crescut almenys fins a 200, ja que cada ciutat catedralícia se sentia obligada a establir-ne una. Les més famoses foren les de Chartres, Reims o Paris, totes ubicades a França, que era el centre intel·lectual d’Europa al segle XII. Encara que el propòsit principal de l’escola catedralícia era educar als capellans per ser homes de Déu més lletrats, també van atreure a altres individus que desitjaven comptar amb alguna educació, però no volien ordenar-se capellans. Molts administradors universitaris tingueren títols com canceller o degà, originalment utilitzats pels funcionaris dels capítols de la catedral. L’educació palatina i estatal.- Carlemany a Francónia i Alfred el Gran a Anglaterra es van preocupar de l’educació, no sols dels escolàstics, sinó del poble i de la mateixa noblesa. Carlemany va fundar l’escola palatina, a la que assistien els nobles seleccionats. S’ensenyaven tota classe de matèries, des de la més elemental per als fills del rei i emperador, fins les humanistes en llatí i grec per als nobles aspirants a funcionaris. També s’ensenyava poesia, aritmètica, astronomia i teologia. Alfred el Gran va crear escoles a totes les parròquies en les que els xiquets pogueren aprendre a llegir. Als monestirs es devia ensenyar els signes de l’escriptura, la gramàtica i els llibres sagrats.

cia en la narrativa de l’Edat Mitjana i en els escriptors posteriors, Ramon Llull descriu amb molta vivacitat la vida medieval de manera realista. El llibre narra com quan Blanquerna, el fill d’Evast i Aloma, arribà als huit anys, son pare el va posar a estudiar i tal com diu el llibre ‘Doctrina Pueril’, al principi devia ensenyar-li al xiquet en llengua vulgar i se li devia explicar els articles de la fe i els manaments de la llei de Déu. També conta com se li va assignar un estudiant per guarda i mestre, el qual de bon matí el portava tots els dies a l’església i li ensenyava a resar i a escoltar missa devotament i amb atenció. Després de la missa el portava a l’escola de música per que aprengués a ajudar a la missa cantada. Blanquerna va aprendre tanta gramàtica que sabia parlar i entendre bé el llatí i més tard va aprendre lògica, retòrica i filosofia natural per a conèixer amb major facilitat la ciència de la medicina per conservar el seu cos sa; va aprendre igualment teologia per conèixer, amar i servir a Déu i per saber regir la seua ànima per a la vida perdurable del paradís. Més tard, quan Blanquerna va aprendre el Llibre dels principis i graus de la medicina, son pare el va fer assistir a l’escola de teologia en la qual escoltava contínuament la Santa Escriptura i responia a preguntes de teologia.

Al 1283, en el seu llibre ‘Blanquerna’, que va tenir una enorme influèn-

127


Com es pot comprovar, tots els aprenentatges adquirits pels infants eren d’inspiració cristiana i giraven al voltant de la vida religiosa.

nalitat més destacable de la nostra història: el Rei Jaume I. Van ser el seu sentit de la prudència i la saviesa el que conduïren a Pere II a nomenar-lo preceptor reial.

L’educació cavalleresca.- Els nobles destinats a l’exercici de la guerra, solien romandre al costat de sa mare fins els 7 anys, en que passaven a formar part del servei d’algun senyor feudal en qualitat de ‘patge’. Als 14 anys es convertien en escuder i acompanyaven al senyor de la guerra als tornejos i a les partides de caça, i era al voltant dels 21 anys quan eren armats cavallers en una cerimònia especial.

El Mestre Templer va saber ajustar en el jove Rei En Jaume els valors que coneixem com les quatre virtuts cardinals: el coratge per lluitar contra el més fort; la temprança per reconèixer la derrota; la prudència per buscar el combat en circumstàncies favorables; i la justícia per fer front a l’opressor i lluitar pels més dèbils.

El contingut de l’educació del cavaller des del punt de vista intel·lectual era molt pobre. No sabien llegir ni escriure. En canvi cultivaven intensament les destreses físiques, però no es descuidaven de la formació espiritual, que consistia en l’aprenentatge d’oracions i de música, com hem vist en el cas de ‘Blanquerna’.

Com educador i protector del rei En Jaume des que este tenia només 6 anys, va desenvolupar eixa tasca al Castell de Monsó, on va ésser instruït en una fèrria formació humanista i militar. Guillem de Mont-rodó va suposar una peça clau en la tasca conqueridora i legisladora que més tard desenvoluparia el rei valencià per excel·lència.

Un dels casos més paradigmàtics de rei-cavaller-guerrer va ser el del nostre Rei en Jaume, el regnat del qual no s’explica si no és des de la seua vinculació amb l’Ordre del Temple, grup militar que esdevingué capital en la Reconquesta i en la conformació política, legislativa, administrativa i social del Regne de València.

L’educació universitària.- Cap al segle X se va començar a formar una nova classe social: la burgesia. Fins a eixa època les ciutats no eren més que castells engrandits i els seus habitants eren en la seua majoria artesans i domèstics al servei del senyor. A partir del segle XI successives millores tecnològiques, aplicades a la producció i la comercialització d’una major diversitat de productes, permeteren accedir a una nova etapa en el procés de desenvolupament econòmic i cultural, que també comportà millores en l’àmbit social i educatiu.

El seu preceptor va ser el Templer Guillem de Mont-rodó, que en la seua condició de Mestre, encarnant el caràcter didàctic que el defineix, el va portar a ser tutor de la perso-

128

Mentre l’alta burgesia triomfava a les universitats, la xicoteta burgesia


d’estudiants de Bolonya va tindre major influència. Va obtindre, per part de les autoritats locals una promesa de llibertat per als estudiants, la de regular el preu dels llibres i del hostalatge i a més, determinar els estudis, les quotes i el professionalisme dels mestres. Es multava als professors si faltaven a una classe o començaven tard les seues lliçons. La universitat de Bolonya va seguir sent la millor escola de lleis d’Europa durant tota l’Edat Mitjana.

envaïa les escoles elementals. A mitjans del segle XIII els magistrats de les ciutats començaren a exigir escoles primàries subsistides i administrades per la ciutat. Este fet insignificant en aparença era un atac contra el control que l’Església exercia en la societat del seu temps. Les escoles municipals aconseguiren l’abandonament del llatí i l’ensenyament en la llengua materna i que se li donara més importància a l’estudi del càlcul numèric i la geografia que a la teologia. Açò va permetre que un major número de xiquets i joves de la xicoteta burgesia es prepararen com experts navegants i comptables. Esta nova classe social en l’accelerat procés de formació va exercir gran pressió sobre l’Església a l’ampliar el número d’estudiants i aconseguir així fer de l’antiga escola elemental una mena d’antecessora de l’educació tècnica, a l’abast de més persones. La principal conseqüència d’esta ‘democratització’ de l’educació burgesa va ser l’arribada del Renaixement. La Baixa Edat Mitjana va ser una època de gran vitalitat artística i intel·lectual. El període va ser testimoni del creixement de les institucions educatives, un renaixement de l’interès per la cultura antiga, un despertar del pensament teològic, el ressorgir de la llei, el desenvolupament d’una literatura vernacla i una explosió d’activitat en l’art i l’arquitectura. Si bé els monjos continuaren representant un important paper en la vida intel·lectual, cada vegada més el clergat secular, les ciutats i les Corts començaren a exercir una nova influència. D’importància especial foren les noves expressions que sorgiren en els pobles i ciutats. El naixement de les Universitats tal com les coneixem amb professorat, estudiants i graus acadèmics va ser un producte de la Baixa Edat Mitjana. ‘Universitas’ –corporació o gremi- feia referència a un gremi de mestres o estudiants. Les universitats medievals eren gremis educatius que formaven a individus instruïts i capacitats. La primera universitat europea va aparèixer a Bolonya, Itàlia. La fundació d’esta universitat va coincidir amb la renovació de l’interès pel dret romà, sobretot pel redescobriment del Codi de Dret Civil de Justinià. La major part dels estudiants atrets de qualsevol indret d’Europa eren individus que tenien funcions d’administradors dels reis i prínceps i estaven desitjosos d’aprendre més sobre Dret per aplicar els seus coneixements a les seues professions. Per protegir-se, els estudiants de Bolonya formaren un gremi o universitas, que l’emperador Federico Barbarroja va reconèixer i al qual li va donar una cèdula al 1158. Encara que el cos docent també es va organitzar com a grup, la universitas

Al nord d’Europa, la Universitat de Paris es va convertir en la primera universitat prestigiosa, reconeguda oficialment al 1200 pel rei Felip August. La Universitat d’Òxford, a Anglaterra, es va organitzar segons el model de la de Paris, i va aparèixer per primera vegada al 1208. Una migració d’acadèmics d’Òxford ocorreguda al 1209, va conduir a la fundació de la Universitat de Cambridge. Era una època en la que reis, papes i prínceps rivalitzaven en la fundació de noves universitats. També d’eixa època és la primera espanyola, la de Salamanca, del 1218. La primera del Regne de València –la Universitat de València- va haver d’esperar fins 1499. Les universitats proporcionaren als estudiants educació artística liberal bàsica i l’oportunitat de continuar estudiant lleis, medicina o teologia. Els cursos s’ensenyaven en llatí, principalment per mestres que el llegien de llibres. No hi havia exàmens en els cursos individuals, però els estudiants havien de passar un examen oral complet per obtenir un grau. Eren temps de canvi històric, social i cultural, que li permetrien a Rabelais escriure al 1534 el seu Gargantua i Pantagruel: ‘Quan Pantagruel va rebre esta carta va vore augmentar el seu bon ànim, i es va disposar a aprofitar més que mai; veient-lo estudiar i aprendre, s’hagués dit que els llibres eren per al seu esperit com la llenya per al foc, ja que sense parar es feia fort i poderós’. Paraules que prompte tindran cinc segles i que no diuen res que li resulte estrany a una persona sensata: que tota educació és inútil si no hi ha per part de l’interessat l’esforç necessari. No vull ni imaginar com hagués transcorregut la història de les nostres terres si el rei en Jaume s’hagués negat a fer els ‘deures’ que li encomanava el seu mestre Guillem de Mont-rodó! No és la meua intenció polemitzar –o sí- però sincerament em costa d’imaginar. Els deures formen part d’un aprenentatge basat en l’esforç, que no entén de jornada escolar, sinó que requereix de moments on fixar els coneixements enfrontant-se en soledat als mateixos. Segur que el Rei Jaume va poder prendre consciència de les dificultats d’algunes de les ensenyances del Mestre Guillem de Mont-rodó i també dels seus propis límits per assimilar-los i per això en els seus anys a Monsó va consolidar el seu aprenentatge a través d’una lenta però con129


tínua disciplina de superació quotidiana, que no entenia ni d’horaris, ni molt menys d’insubmissions acadèmiques. El professor hui. Vivim una època de grans incerteses, de dubtes, de vacil·lacions. Tenim una consciència clara de la necessitat de millora, però amb freqüència no sabem quin rumb cal prendre. Parlar d’educació en els temps que corren ens obliga a tots, a un exercici d’una gran modèstia i humilitat. És difícil definir una direcció, però per això mateix, és essencial mantenir les conviccions. Davant de l’immens soroll que ens envolta hem de fer una xicoteta pausa per guanyar la força de la serenitat, l’esforç de la lucidesa i l’exigència del diàleg per aconseguir un pacte educatiu més necessari que mai. Però també cal refundar la professió docent, en particular pel que respecta a la seua formació i a la seua identitat. En primer lloc manca una definició de la identitat docent, que ens ajude a comprendre i a reforçar la integritat dels professors com persones i com professionals. Després de criticar fortíssimament els models tradicionals de transmissió de sabers per substituir-los per processos que valoritzen l’aprenentatge centrat en l’alumne, ens hem trobat amb uns alumnes amb una diversitat ‘explosiva’ de múltiples procedències; d’alumnes que volen estar a l’escola, però que no tenen intenció alguna ni d’estudiar, ni d’aprendre. És impossible ensenyar a un alumne que no vol aprendre, i per a esta situació no estava preparat cap professional. La reacció simplificadora ha estat caricaturesca, centrant-se en les característiques individuals de xiquets i xiquetes, els seus afectes i els seus problemes, procurant cuidar-los i atendre’ls; però perdent pel camí la batalla del coneixement, transformant l’escola en un lloc de vida, però descuidant la seua funció de preparació per a la vida. Havíem passat d’un professorat capaç de transmetre als seus alumnes uns determinats coneixements sobre una determinada matèria i una certa passió pel que s’ensenya, a algú amb altra classe d’aptituds, una mena de psicòleg mediador. En segon lloc s’ha prestat poca atenció a la dimensió de la ‘coparticipació’, cada vegada més important en una escola que ha d’atendre a alumnat tan diferent i que per tant necessita professors habituats al diàleg, a la relació amb l’altre, al treball col·lectiu, a la consolidació de rutines i cultures professionals basades en la cooperació. En ocasions per donar resposta als nous alumnes que arriben amb cultures, idiomes i projectes de vida diferents als habituals, tot i acceptant l’enorme sensibilitat amb la que s’ha treballat, s’ha caigut en la infantilització i la comunitarització. En la infantilització perquè una acceptació acrítica de les cultures infantils i juvenils dominants pot dur-nos a apropar l’escola al món social –jocs d’ordinador, sèries de televisió en els programes d’ensenyament o jugadors de futbol en els llibres- acaba convertint l’escola en un element més de l’ecosistema social, un sistema igualitarista acrític on no cap ni la llibertat ni l’excel·lència. 130

En la comunitarització de l’escola, perquè el que uneix l’espai escolar no són els llaços afectius, que també, sinó la voluntat d’ensenyar les regles de la vida social, d’aprendre a viure en grup. No només es tracta de conviure, sinó d’aprendre les regles de la convivència; és a dir, l’aprenentatge del diàleg, de la democràcia i de les regles de la vida en societat. Quan l’escola cedeix a les desviacions comunitaristes, renuncia a la més noble de les seues missions: permetre que els xiquets i xiquetes accedeixen a un món diferent d’aquell en el que va nàixer i puguen participar en ell amb ple dret. Què val la pena ensenyar al segle XXI i com ha d’ensenyar-se? Val la pena ensenyar tot el que integra a cada individu en un espai de cultura i de sentits; tot el que allibera, és a dir, tot el que promou l’adquisició del coneixement, el despertar de l’esperit científic. Però sobretot, tot allò que fa la vida més decent. En definitiva la relació mestre-alumne s’ha de basar en la persona, la coparticipació i la prudència. I per a dur-ho a terme hi ha una fórmula màgica, la de mesclar al mateix temps el treball del cor –emoció i empatia- i el treball de la raó –racionalitat i intel·lecteUn bon mestre hui en dia ha d’estar en possessió dels atributs dels grans mestres clàssics: la seducció personal i intel·lectual; la passió per la ciència i el coneixement; l’avidesa per la lectura i la disciplina de l’escriptura, perquè escriure ens ajuda a preguntar-nos. Però també el perfil del bon professional ha d’estar d’acord amb les noves necessitats i demandes educatives. Es demanda del professor una major formació en llengües estrangeres, particularment l’anglès. Es demanda així mateix una major polivalència en quant a la seua especialització, principalment en els nivells bàsics i que siga capaç de donar un enfocament competencial i que relacione els sabers per àmbits, la qual cosa requereix un cert canvi metodològic d’enfocament de les matèries. Davant d’estos reptes és més necessari que mai el pacte educatiu. Un pacte que supere les visions parcials i els canvis curriculars, que aprofundisca en allò que és propi de l’escola i que proporcione una estabilitat i una coherència al treball del professorat i dels centres educatius. Ja sé que la qüestió educativa és un debat apassionat i calent, però crec que caldria fer entre tots una reflexió profunda, seriosa i rigorosa i no carregar les nostres motxilles amb les nostres veritats i sí ser capaços de desfer-nos de les nostres mentides, dels nostres prejudicis, per tal d’arribar a punts d’encontre i de consens que ens servisquen per millorar el nostre sistema educatiu, els seus resultats, la seua millor inserció en la realitat socioeconòmica, que farà que siguem un país més competitiu i més pròsper, més culte i més lliure.


Discurs a les Comissions de Sector

Arturo España Marzá

Tal vegada...

T

al vegada portar immerses les arrels sobre les quals s’assenta la nostra vida en el fons de l’ànima, fa que, quan les contemplem, no s’expresse tan sols l’intel·lecte sinó el roig intens de la sang que brolla del cor. Tal vegada la intensa llum que desprenen les nostres tradicions quan les tractem amb el suficient mim, ens servixen de far i guia en el succeir quotidià. Tal vegada ens preem de les nostres Gaiates, de la seua llum

i el seu significat com a símbol autòcton i definitori de la nostra identitat com a comunitat; les admirem, les critiquem, les exalcem i, no obstant això, en comptades ocasions ens detenim a pensar que la seua presència no arriba a les nostres Festes per generació espontània ni de manera accidental o casual. Tal vegada el matrimoni entre la passió i el respecte siguen capaços de mantindre perennes les virtuts que exalcen la qualitat d’un vincle social i és per esta profunda passió, i des del màxim respecte cap als nostres avantpassats castelloneros, per la qual cosa alguns conveïns es visten d’orgull i dedicació gratuïta amb l’única condició que el salari a percebre per la labor realitzada es trobe en el beneplàcit dels que 131


Tal vegada l’experiència en primera persona em permeta relatar i descobrir eixe valor afegit que embolica als símbols de les nostres adorades Festes i recordar els dies, no tan llunyans, quan observava una Reina preparant un discurs que, entés a priori com un suplici, s’erigia en la millor fórmula per a expressar eixe agraïment cap als que van construir escaló a escaló la preciosa escala que li permetera pujar al lloc més alt. Tal vegada per eixe motiu es dirigia als Portaestendards com zelosos protectors dels emblemes que identifiquen, representen i precedixen a tantes ànimes que contemplen amb honra el seu balanceig. A les Dames, Acompanyants i Madrines sobreïxents de satisfacció i conscients de la responsabilitat de representar en els seus gestos, en la seua excel·lència, en els seus actes, a un tros de la suculenta tortada de les nostres tradicions.

una Reina preparant un discurs que, entés a priori com un suplici, s’erigia en la millor fórmula per a expressar eixe agraïment cap als que van construir escaló a escaló la preciosa escala que li permetera pujar al lloc més alt siguen capaços de sentir, valorar i disfrutar d’eixe afany, per perdurar i engrandir allò que és lo nostre, tan nostre com ho fóra dels nostres predecessors, tan nostre com pretenem que siga dels nostres successors. Tal vegada els que hem disfrutat de l’honor de trobar-nos prop d’eixes dones, hòmens, xiquetes i xiquets involucrats en tals tasques tinguem l’obligació de transmetre la seua obra i exalçar el seu llegat posant-ho a l’abast de quants ho desconeixen.

132

Tal vegada escoltar una Reina en el seu discurs a les Comissions de Sector siga la medicina adequada perquè la memòria recorde a quants habiten en la part menys descoberta de les Gaiates diluint les seues hores d’oci entre il·lusions, esforç i sacrifici i descobrint a cada u perquè es troba en el seu lloc i qui fa possible que així siga i descobrint quin és l’imprescindible fonament d’una estructura que es construïx dia a dia, any a any, generació a generació. Tal vegada la cintura del castellonero s’enfortix amb eixe roig passió com un senyal de l’esforç associat als que accepten voluntàriament recuperar el record dels que ens van antecedir i encimbellar-ho com l’essència del nostre futur com a ciutadans de la terra que aquells ens van procurar. I tal vegada per eixe motiu , no necessitem l’intens roig d’una flama i sí el de la llum del fanal que ens guia... sense foc i sense fum.


Les piques roges i les flors del Pregó

Enrique Segarra Segarra

E

l Pregó tenia vida. Era un gran aparador per a molta gent de les comarques, vinguda per primera vegada a la capital de la província gràcies a la cavalcada. Des del primer Pregó, l’any 1945, al grup que representava la vila i ravals de Castelló es van combinar, molt equilibradament, cavalleries guarnides amb persones abillades amb vestits típics o creats per a l’ocasió. Potser aquest equilibri constant, estudiat i aconseguit, entre els subgrups van fer del Pregó una cavalcada única en el seu gènere, d’una bellesa impressionant. Evoque les gropes amb la representació de les partides del terme, els llauradors i llauradores amb un esclat de flors, en cistelles i piques, la incorporació en 1947 del gran cistell de clavells, el text del Pregó cantat per qui representava ser el síndic del sindicat de regs o sequier major, acompanyat dels sequiers o prohoms de les séquies del terme, als acords de la marxa de la ciutat, interpretada per quatre clarins. I a la fi desfilava la joia de cloenda, la carrossa de la reina de les festes, que presidia la cavalcada, entre l’aplaudiment clamorós de la gent, que veia passar aquell magne seguici. Tot allò va nàixer de la imaginació d’un castellonenc, Manuel Segarra Ribés, que va estimar entranyablement el poble que el va veure nàixer. Aquelles cavalcades del Pregó triomfaven al carrer, a pesar de les dificultats, com la gelada de 1949 de les fruites i les verdures, que van ser substituïdes per imitacions de cartó que ja voldríem tindre en l’actualitat. Pel que s’ha vist, no hi ha ni tan sols imaginació per preparar unes cistelles boniques i vistoses amb productes naturals del camp, malgrat que ara els tenim en totes les èpoques de l’any... La gran cavalcada del 15 de març de 1952 va commemorar el seté

Al subgrup del segle XVI van desfilar 28 parelles que portaven piques còniques amb flors, mentres que al del segle XVII, amb una carrossa amb el campanar de la vila, van participar més portadors de piques i xiques vestides de castelloneres amb cistelles florals

133


centenari de la fundació de Castelló. La tercera part, amb set subgrups culminats cadascun per una carrossa sobre la història de la capital de la Plana, va rebre el poètic nom de «Sempreviva». En aquell Pregó, el segle XIII va ser evocat per la representació del trasllat de la muntanya al pla, amb gent del poble pla conduint ovelles i cavalls, i, en solitari, per una jove que portava un gran ram de semprevives, eixa flor groga que té l’aspecte de no morir-se mai. Al subgrup del segle XVI van desfilar 28 parelles que portaven piques còniques amb flors, mentres que al del segle XVII, amb una carrossa amb el campanar de la vila, van participar més portadors de piques i xiques vestides de castelloneres amb cistelles florals. En reproduïm ací una còpia del projecte original. Tant les piques com les cistelles solien acabar gairebé completes l’itinerari, perquè no estava de moda el llançament de la flor al públic, perquè eren una ofrena a la Mare de Déu del Lledó. I això ho entenia tot el món. Per a Castelló la seda i el canyamel o canya de sucre van ser de summa importància en l’economia del segle XVIII. Una carrossa del 1952 va situar l’acció en un desllunat o pati, on el principal ornament era una frondosa planta enfiladissa de campanes blaves, que envoltava una àmplia finestra a través de la qual es veia Castelló. Vora les protagonistes, Asunción i Maria Luisa Segarra, Maria Josefa Masip Loras, Angelita Bea i Amparín Serrano Bigné, hi havia velles filoses per filar i madeixes de seda de diversos colors...

134

En el grup local d’aquell extraordinari Pregó de 1952, les representacions de llauradors amb piques i llauradores amb cistelles de fruites i flors i més flors, de diversos colors, van ser el digne colofó de la cavalcada, precedint l’enorme cistella de clavells, que damunt els muscles dels portadors, vestits amb saragüells, passejava airosa pels carrers de la vila i ravals. Per al Pregó de 1953, Gonzalo Puerto Mezquita (Llucena, 1916- Castelló, 1983), el president de la comissió organitzadora, -successor del fundador, Manuel Segarra Ribés-, va demanar als diversos sectors gaiaters que presentaren tres gropes, tres parelles de xicot i dama, i tots els joves disponibles per a portar les piques de flors. L’organització començava a delegar i a carregar econòmicament en unes altres institucions, com ara els sectors gaiaters, la formació d’uns grups que exigien molt de treball de conjunció. La conseqüència va ser que es van acabar pràcticament per sempre les gropes del Pregó. La sol·licitud de parelles per a les piques ens du a la conclusió del poc entusiasme dels nostres joves, ja en 1953, per a eixir portant flors al grup final de la cavalcada... Perquè el fet de decidir que les piques hagen de ser de clavells de color roig és un altre signe de simplificació. Les 75 piques confeccionades per al Pregó de 1953 van adoptar forma piramidal, les unes, i esfèrica, les altres, de manera que eren de clavells i jacints les primeres i de calàndules les segones. L’any 1956, després d’haver coordinat l’organització de quatre cavalcades, Gonzalo Puerto va manifestar el seu cansament. El Pregó començava la decadència. Aquell any un grup de trompeters i les xiques


Piques roges al Pregó de la Magdalena del 28 de febrer de 1959 representants de les partides van aparèixer en sengles carrosses. Des de 1945 estes joves sempre hi havien aparegut muntades en cavalleries, amb productes de cada partida representada. El fet de 1956 era un clar senyal que no s’havia pogut formar aquell subgrup, una de les millors creacions de mon pare, Manuel Segarra Ribés. En 1961

Maria Antònia Ribés Fernández. La fotografia fins ara inèdita, en color, dels portadors de les piques roges, que ara publiquem, prové d’un fotograma d’una pel·lícula d’aficionat, filmada en aquell Pregó de 1959. En 1960 la cistella principal va desfilar en carrossa, simplement. Aquell grup local, abans exuberant de fantasies i belleses, està en l’actualitat en molt baix nivell. A moltes persones que van arribar a veure aquells pregons inicials els deu donar molta tristesa la pèrdua d’un gran grup i d’una gran cavalcada, ara en decadència per la rutina de la preparació.

va haver-hi dificultat per a trobar xiques per al subgrup de les cistelles de flors. Des de feia uns anys s’havien substituït els bous per cavalls. Només la carrossa de la reina havia mantingut els bovins, però el 1963, també va aparèixer tirada per cavalls, per primera vegada. També pocs anys abans la gran cistella florejada va patir els canvis de criteri, i en 1959 va aparèixer en el remat de la carrossa de la reina de les festes,

135


Sis, as, as. La Nit màgica

Manuel V. Vilanova Guinot

N

o recorde molt bé quants anys tenia, però hauria de ser a finals dels cinquanta quan jo, agarrat de la mà de ma mare, observava com el meu oncle encenia un castell de focs que ell mateix havia construït, per celebrar la festa de la Mare de Déu del Carme.

Mon pare, prop d’ell, vigilava amb dos poals d’aigua al seu costat per si calia apagar la malea del rocam, on es mostraven les habilitats pirotècniques.

No, el meu oncle no era coeter. No sabia la fórmula de la pólvora: Sis, as, as. Sis parts de salnitre, una part de carbó i una altra part de sofre. El meu oncle era fuster, però tenia afició a l’antiga pirotècnia i havia comprat els coets al coeter del poble, Eladio Martí, i ell havia muntat els coets en aquelles rodes grans que ell mateix havia construït. Ja no es portava la pirotècnia tradicional estàtica, havia passat de moda. Les carcasses havien acabat amb aquell treball artesanal de nuar co-

136


coets voladors que disparàvem amb la paleta, una traca d’uns 20 metres de llargària que estiràvem per terra, algunes rodetes xicotetes i la gran roda que el meu oncle havia muntat ets a estructures de fusta, perquè les espurnes crearen sorprenents imatges geomètriques que podien ser observades pels espectadors a escassos metres de distància. Veges per on, jo ajudaria a recuperar aquella vella pirotècnia que tant li agradava al meu oncle. La Mare de Déu del Carme era una de les festes que féiem al maset. Els estius ens traslladàvem a un petit maset que teníem envoltat de tarongers. Ens desplaçàvem sis persones: mon pare, ma mare, la meua germana, ma tia, el meu oncle i jo. Vivíem en una xicoteta casa d’uns 25 metres quadrats, sense llum elèctrica, sense sanitaris, amb dos petites habitacions i un corredor on teníem un armari i una cisterna. El foguer, el teníem a la part de fora i féiem la vida a la terrassa. El trasllat el féiem amb el carro i l’haqueta de la família. Portàvem dos llits de canonge, dos somiers, la roba i els utensilis per cuinar. Mon pare i el meu oncle dormien en matalassos de pallerofa, que tiraven per terra. Les dones i el xiquet érem els únics que dormíem en matalàs de llana. Les comoditats eren molt inferiors a les que teníem a casa, però per a nosaltres era un plaer anar a estiuejar al maset, on teníem una baseta de 2x1 metres on podíem prendre el bany. “Mon anem”, era la frase que, en arribar juny, jo volia escoltar (Ens n’anem).

També recorde, que tant a casa com al maset, teníem una paleta de fusta d’uns 20x10 centímetres, amb una maneta per una cara i un anell de ferro per l’altra. Era la paleta de tirar coets a l’aire. De fet, el castell de foc amb què el meu oncle ens obsequià aquell any per la Mare de Déu del Carme, constava d’uns dotze coets voladors que disparàvem amb la paleta, una traca d’uns 20 metres de llargària que estiràvem per terra, algunes rodetes xicotetes i la gran roda que el meu oncle havia muntat. L’havia penjada d’un pal i li havia posat un parell de coets filiers un metre per dalt. 137


Mon pare el va renyir per haver-se gastat tants diners en coets i potser per això ja no tornàrem a fer un castell de focs per celebrar la Mare de Déu del Carme. Sols recorde haver-ho vist una vegada en la meua vida. La pirotècnia tradicional valenciana havia desaparegut per complet quan el vell coeter Pasqual Martí i jo començàrem a xerrar per a fabricar-la de nou: “És molta feina”, em deia Pasqual. “Jo te la pagaré, però tu me la fabricaràs”, li vaig contestar. Crec que sense aquella relació entre el major dels Martí i jo, la Nit màgica no haguera estat possible.

138

Jo volia recuperar els antics castells de pirotècnia, però igual que el meu oncle, jo tampoc era pirotècnic. Em calia que un vell pirotècnic em facilités els seus coneixements, per fer les estructures que després omplirien la Nit màgica. Aquell castell de foc del meu maset de finals dels cinquanta va ser, sense cap mena de dubte, el primer embrió de la Nit màgica que després ha donat la volta al món. El xiquet que sa mare agarrava fortament de la mà perquè no s’arrimara als coets, formaria part d’un col·lectiu artístic, Xarxa Teatre, que intentaria exportar l’emoció que sentia mirant aquelles imatges d’espurnes per tot el món.


El secret de la paella

Joan Josep Trilles Font

M

’han demanat que parle del color groc en la festa i a mi no se m’ocorre cap altra cosa que pensar en el color groc que trobem a la paella. Llavors parlaré de la paella en qualsevol celebració, el que significa aquest plat tan nostre en l’esdevenir de la festa, perquè no ens oblidem, no hi ha cap esdeveniment familiar, d’amics...

en el qual no hi haja una paella pel mig i el color groc ben present. Tinc clar que la paella és un motiu de trobada, millor dit, jo diria un motiu d’alegria, de festa però vos he d’explicar un secret al voltant de la paella. Des de xicotet a casa meua era un plat estrella, érem cinc 139


germans, formàvem part de l’Agrupament Scout “El Millars” i gairebé, si algú estava d’excursió es perdia la paella del diumenge, llavors ma mare, el dilluns, repetia de bell nou la paella i el dijous, que era dia de compra, tornava a fer paella. Així doncs menjàvem tres dies a la setmana durant tota la nostra vida en la llar familiar. Posteriorment a casa meua, amb els meus fills, el diumenge també era el dia de la paella. Però quin és el meu secret, doncs que estic fart de tanta paella i més si menges, com en el meu cas, més d’un dia pel món i tens trobades, reunions de treball amb gent, tot acaba amb una paella. Si vas a un aplec o trobada de músics on hi ha moltíssima gent, tot s’arregla amb una paella; és un plat necessari dins de la festa, però estic fart de la paella i del seu color groc que li dóna el safrà, donant un caire especial i forma part de qualsevol esdeveniment perquè es nota que hi ha alegria, que hi ha festa que hi ha rebombori i és molt bonic, però estic fart de paella tot i que les faig ben bones. No puc oblidar les paelles del meu amic Paco a l’alqueria, sempre són les millors i sempre les farà ell, és el millor cuiner. Però comencem amb els aperitius, amb el fetge i la costella que a l’hora de menjar, no tenim fam, llavors amb una carmanyola ens l’emportem per menjar dilluns a casa, això sí, amb un poc de caldo. A nivell de festes, podríem parlar de la bogeria de les paelles a Benicàssim dins de les festes de Sant Antoni Abat i Santa Àgueda al mes de gener, una festa declarada d’Interès Turístic on tot el poble surt al carrer a fer la seua paella reunint milers de persones. Al nostre Grau també és un dia gran la festa de les paelles al passeig

140

no puc oblidar-me dels amics de la Colla del Rei Barbut que enguany celebren els seus 40 anys Bonavista on la brisa de la mar es marida amb el fum, amb un flaire on principalment, en aquest cas, el marisc dóna un punt de color damunt del groc de l’arròs ensafrat. Però parlant de Magdalena, on el groc està sempre present a molts carrers de la vila i el raval, no puc oblidar-me


llars, amb un secret que ara tots sabeu, estic fart de paella, però si em guardeu un poc de caldo de ben segur que seré, possiblement l’home més feliç del món. Però vull rematar aquesta senzilla opinió amb un paràgraf de l’havanera Dijous paella: Si te’n vas a un restaurant i demanes el menú diari El paper que et portaran va segons el calendari El dilluns toca llegum, el dimarts menjaràs naps, dimecres sempre nespres i el dijous… Dijous paella!!!

dels amics de la Colla del Rei Barbut que enguany celebren els seus 40 anys. La meua colla, “El Mitget”, des dels seus inicis va participar en el seu concurs de paelles que va començar al jardí de la plaça de les Aules, passant després al passeig Ribalta i darrerament a la plaça dels Jocs Tradicionals, al costat del Segon Molí, on més de 3.000 persones ens ajuntem per cuinar les paelles, per compartir un dia de celebració la gent de la festa de Castelló. Vull recordar, que no per estar fart de paella no tinc gust, ja que des de fa anys forme part del jurat de paelles i entre cullerada d’arròs i traguet de cava o albariño anem qualificant-les. Ah, m’oblidava, un any la meua colla va obtindre un premi, els germans Rambla, Paco i Josep Maria -com que són mestres, sempre han estat els encarregats- van cuinar una paella que estava per xuplar-se els dits, eixe any jo no era jurat. També en aquest espai, de tant en tant, la Junta de Festes organitza trobades amb tots els col·lectius festers per demostrar que tots, gaiates, ens vinculats, colles, festes de carrer... tot el món de la festa està més unit que mai. I com de costum, amb el groc de la paella com a estrela. Amb un concurs de paelles vam celebrar que les Festes de la Magdalena foren declarades Festes d’Interès Turístic Internacional l’any 2010. I per festes també tenim un Vítol de paelles especial, la Germandat dels Cavallers de la Conquesta a Fadrell -i gairebé totes les gaiates i colles als seus sectors i caus- rematen amb un concurs de paelles la festa gran de Castelló.

Postdata groga: El passat mes de gener vaig passar pel taller, millor dit per l’hospital a fer-me un arreglet de columna i el dijous, el dia que em donaren l’alta, com no, vaig menjar, sense sal, PAELLA!!!

I aquesta és la meua aportació grogueta que no ve pas d’enllà el Mi141


Els reis del “porrat” magdalener: el color del cacau i del tramús José Juan Sidro Tirado

S

ón rars, molt rars, els amics “de la huit”, vaig pensar quan van trucar-me a la porta per demanar la meua col·laboració en el seu llibre de festa. Són rars i a la vegada són originals i, sens dubte, aquesta darrera característica és el que els fa diferents, únics i capdavanters al panorama fester del nostre poble.

Són molts els elements simbòlics de la nostra festa pairal, la llum de la gaiata, els menjars quaresmals, les canyes, cintes i mocadors verds, la música, la pólvora, el fum i el soroll..., i aquell al que jo hui voldria dedicar un xicotet record, els porrats i els seus components estrella: el cacau i el tramús.

No és difícil fer un llibre de Gaiata, de fet fins i tot diria que és senzill, però fer-lo de manera diferent cada any i que a més a més tinga tota la força de la tradició al seu darrere i tota la màgia de la simbologia festera en cadascuna de les seues pàgines, això són figues d’un altre paner.

Els antics diccionaris valencians expliquen els porrats com espècie de xicoteta fira de productes comestibles, venda d’aliments no bàsics, com cigrons torrats, avellanes, ametlles, orellanes, prunes seques, cacau, tramús... que es fa amb motiu de la festa d’algun sant i la seua huitena,

142


una taula sense cacau i tramús no és una taula de festa, no té el caliu de la comunicació generalment oferida per aconseguir bones collites i fertilitat dels seus animals; un mercat a l’aire lliure on es posen a la venda principalment productes tradicionals, dolços i fruits secs. Alguns historiadors atribueixen l’origen del porrat a “coses dels moros”, ja que sembla que els cigrons torrats, cacau i tramús - torrat o porrat - formava part del menú de les celebracions dels musulmans valencians, i especialment en els casaments, a manera de tribut a les núvies, coneguda la preferència dels musulmans pels fruits secs, tot i que “les reines” són curiosament lleguminoses.

“bodeguilles”, mercats gastronòmics, carpes, “gastrofires”, fires ambulants... han arraconat definitivament el cacau i el tramús i li han donat la puntilla, i plats i tapes amb noms cadascú més difícil de recordar, volen convertir-se en l’estrella dels porrats, o serà millor dir aperitius? ja ni tan sols la paraula manté el seu significat.

També des de temps molt llunyans a la Festa de la Magdalena de Castelló, es celebrava “un porrat”, tot i que es va passar prompte de vendre productes tradicionals, aliments no bàsics, al rotllo de pa, i d’ací a l’aparició de les paradetes de venda de quincalleria variada. I si el temps no passa debades, aquest costum de la compra i menja de lleguminoses seques va transformar-se en “obsequi i compartir” per tots aquells que d’una manera o l’altra participaven en la festa. I així arribem als porrats magdaleners; un plateret de cacaus i tramussos, cultivats a la nostra terra, ha estat per molts anys en festes el senzill complement ideal d’una cervesa, gotet de vi, o una mistela. Ara, al segle XXI, sembla que l’evolució festera i proliferació de mesons, 143


Els reis han estat destronats, el groc del cacau torrat i pelat, o amb corfa, tant s’hi val, acompanyat del groc del tramús, en contrast amb el blanc dels plats que solen servir de llit, ha passat a la història... menja de gent humil i dies de festa!, tots som massa rics!!!

tramús no és una taula de festa, no té el caliu de la comunicació. Amics, el ritual de compartir després de la realització d’un acte, una tasca, una festa qualsevol, ha de seguir passant pel porrat i dins d’aquest, el groc l’ha de seguir aportant el cacau i el tramús. Fem vots perquè en una societat canviant com la nostra, el gest de parar taula amb les lleguminoses grogues es mantinga per molts anys, mantenint-se en el record aquella cançoneta de l’antic venedor que deia:

“Xufla dolça, cacauet, tramussos, carabassa al forn; veniu, dones de l’entorn, compreu-me’l torradet. Xufla dolça, cacauet, a xavet, nois, a xavet». El groc de temps dolços, quan les coses que més ens agradaven eren senzilles i es compartien fins i tot porrats als vetllatoris, temps de quan la felicitat es menjava i els tràngols es passaven amb cacau del collaret i tramús arremullat, ha deixat de brillar, és un groc apagat… Gastronomia dels llegums vinguda a menys, colors i flaires de somnis, fonts naturals de proteïnes que ens transporten a una altra època, relació amb el constructe del sentit de vida, aliments nutricionals relegats actualment a un paper social, però que han de seguir mantenint una forta atracció visual, que malgrat tot i tots es neguem a que desapareguem per sempre. Diguem-ho si cal encara ben fort, una taula sense cacau i

144

Gestos i accions senzilles, com ho fem tot al nostre poble, però amb gran, gran simbologia, és el groc de la identitat!!!


La llum de la festa

Joan Andrés Sorribes

ELS COLORS DE LA FESTA: EL COLOR GROC.

A

bans de començar voldria aclarir alguns conceptes que, tot i que per científics no em pertoquen (jo sóc de lletres), ens ajudaran a relativitzar degudament tots els conceptes que ací manifestaré. I és que ara i ací, quan ens veiem davant d’un paper en blanc, els que tenim la dèria d’escriure acostumem a deixar anar la mà lliurement i

pontifiquem sobre el bé i el mal amb força raons. Jo no vull fer açò; si més no d’entrada, per això vull començar afirmant amb un crit amarat de trellat científic que: EL COLOR GROC NO EXISTEIX…! BÉ, NI EL GROC, NI EL BLAU, NI CAP ALTRE!!

145


Groc dels fanals que enllumenaven el camí dels vells pobladors del Castell Vell en baixar cap al pla Au; ja està dit! Allò que tots veiem amb els nostres ulls humans no és més que la interpretació que el nostre cervell fa de les percepcions rebudes per la nostra retina (valent-se dels cons i dels bastonets) d’una part mínima de l’ampli espectre que forma la llum. En concret, l’ull de la persona humana sols pot percebre, a molt allargar, les ones d’una longitud situada entre els 400 nanòmetres i els 700 nanòmetres. Per sota d’aquests límits quedarien els “colors” anomenats ultraviolats i per sobre els “colors” anomenats infrarojos; tots ells inapreciables a l’ull de la persona. Val a dir també que altres ulls diferents als humans poden percebre altres longituds d’ona majors o menors; dit d’una altra manera veuen el món de “colors” ben diferents als que tu i jo coneixem. Però, açò són coses massa espesses per a tractar-les en dies de festa i no és el cas d’embolicar-nos en aquesta qüestió. No voldria, però, deixar constància d’un altre fet provat. Estic segur que si jo us demanara quin era el color de la pell d’una llima madura tothom respondria a una veu: ÉS GROGA… I no us faltaria raó. Però, en realitat, la resposta científica pura i dura seria ENS SEMBLA GROGA, o també valdria LA VEIEM GROGA. I això per què? Perquè veiem la llima groga perquè la seua pell absorbeix la llum de tot l’espectre visual, excepte la de color groc (que és la d’una longitud d’ona compresa entre 146

els 565 i els 590 nanòmetres aproximadament). És aquesta tonalitat de llum, justament la groga, l’única que no pot absorbir i, justament per això, surt rebutjada cap a la nostra retina que és l’única que no accepta la llima. Què us ha paregut? Ja haureu entès que en assabentar-me de tot açò que us he explicat de manera succinta (jo acostumo a documentar-me molt abans d’escriure. Més que res per no parlar per boca de bacó, amb perdó) m’han entrat ganes de plegar i enviar l’article a pondre. Però no ho he fet i ací em teniu intentant lligar caps per tornar la rella al solc i parlar-vos del (teòric) color groc i de la festa. El groc és un dels tres colors primaris, és a dir, d’aquells colors que no es poden obtindre barrejant els altres. És per això un color molt important, fins i tot afirmo que és un color bàsic i com a tal té propietats i adscripcions molt diferents. Unes són clarament positives: És el color de la LLUM, del SOL, de la JOVENTUD i per extrapolació del SABER; no debades el temps de la IL·LUSTRACIÓ també s’anomena el segle de les llums en contraposició al temps de la foscor. És també el color de la VIDA, en contraposició al NEGRE que representa la MORT. També és el color de la BELLESA per als clàssics que trobaven el cim més alt de la bellesa en el mite de NARCÍS, enamorat absolutament del seu propi reflex a l’aigua. I d’ací el


nom de la flor, generalment groga i del mateix nom (narcís), que apareix vora les alqueries de la marjal i que nosaltres, en la seua varietat blanca, anomenem “nadaleta” perquè floreix pels voltants del nadal. Per a no fer-ho llarg sols diré que en les cultures orientals, molt especialment a la Xina, el GROC era el color del poder imperial; tant era així que sols l’emperador tenia el dret exclusiu de portar-lo i vestir-lo. Com tot a la vida el groc també té connotacions molt negatives. És un color poc estable, canviant i fonedís. Una lleu gota de qualsevol altre color l’altera, l’embruta i el mistifica. D’ací la mala fama que tenen LA PREMSA GROGA, ELS SINDICATS GROCS o els partits polítics grocs (a que no en sabeu cap que tinga el groc com a color). És també el color de L’ENVEJA, DE LA GELOSIA i DE LA TRAÏCIÓ. Així mateix és color de poca salut; els morts groguegen, els malats del fetge també tenen aspecte groguissó. Per rematar no puc deixar de banda que el color GROC porta desgràcia al teatre perquè, segons diuen, Molière va morir en escena vestit de groc. Aclarit tot açò, ja podem passar a parlar del color GROC A LA NOSTRA FESTA DE LA MAGDALENA que aquest i no altre és l’objecte que m’ha portat ací. Sempre en parlar de les nostres festes diríem que el seu color per excel·lència seria, sense cap mena de dubte, el verd. I no us ho negaré… Però si ho pensem una miqueta més ens podríem demanar: Què és el verd sinó un GROC amb una goteta de BLAU? No deixa de ser el groc qui li dóna la llum. I açò de la LLUM és molt important, no debades les nostres festes magdaleneres són per definició les FESTES DE LA LLUM tal com ho proclama el Mestre Bernat Artola al Pregó: …I puix saben els veïns que la Ciutat té l’honor de vindre de l’antigor per lluminosos camins…,

castells de foc, a les mascletades o les nits de foc. Groc daurat de joies, adreços i arracades per millor emmarcar les figures femenines. Groc estampat de jupetins, gipons i faldes reviscolant la roba tradicional… Groc, sempre groc a l’entorn de la nostra festa; deixeu-me, però, cal remarcar ací grocs que, per humils i quotidians, ens passen desapercebuts. Són tan autèntics que podeu trobar-los tot el dia de la romeria. Com ara el groc verdós de la canya que ens acompanya al llarg del camí. El groc tendral de les flors de la magreta que encatifa la terra eixuta dels tarongerars a l’hivern. El groc sucós de la truita de faves que ens alimenta a l’esmorzar de Sant Roc. El groc cruixent de la figa albardà amb la necessària companyia de l’inseparable groc daurat del doset de mistela. El groc rodó i humit dels tramussos (ja siguen d’Àfrica o d’Europa) regnant agermanats amb els cacaus a tots els porrats com cal. El groc saborós de l’arròs de la paella; això sí amb el punt just de tomaca (no anem a fer-la rogenca). I no vull deixar de banda altres grocs ocasionals, com ara el groc viril del plàtan, que com és de bon portar, de vegades completa l’esmorzar; o el groc transgressor de les llimes, sempre a punt per aromatitzar el maridatge de l’alcohol amb les begudes amb gas (fer-se un xorret que se’n diu)… I altres molts que se m’esmunyen memòria enllà… Malauradament també apareix a les nostres festes un groc que no es veu, però que sovint es manifesta creant rivalitat, bregues sense substància, malentesos, violències, desencontres o malifetes. És aquell groc nefast i rebutjable d’enveges i gelosies més abundants del que fos de desitjar en unes festes comunals, obertes i participatives com ho són les nostres; seria també el d’aquells que es valen de la festa sols per lluir-se ells i “fer carrera”. D’aquestes coses però, no vull saber-ne res. Per més que entenc que poden ser humanes, penso que no mereixen la meua atenció ni tampoc la vostra. Sols voldria desitjar-vos unes bones festes harmonitzades per l’alegria (també de color groc) de celebrar tot allò que compartim.

I quin és el color de la LLUM? GROC, sí senyor. No blanc com diria algú, perquè el blanc no és un color; és la suma de tots els colors del nostre espectre visual. És per això que el nostre color també és el GROC el color més lluminós que hi ha, aquell que es veu de més lluny; al nostre ull, clar. Groc dels fanals que enllumenaven el camí dels vells pobladors del Castell Vell en baixar cap al pla. Groc dels gotets amb minetes de les primeres gaiates, aquelles que inventaren la regla daurada (groc altra vegada) que havien de respectar els nostres monuments gaiaters “fer llum sense foc ni fum”. Groc, també, de la llum d’aquell Sol tímid de primavera que demanem adelerats per a la setmana de festes. Groc, com no, a l’oriflama de la nostra senyera que ens diu qui som i d’on venim. Groc argentat a la llum de la lluna que fa llargues les nits de festa; groc també al sol de la matinada que s’albira per llevant quan a la festa ens hem begut la nit completa. Groc brillant a les gaiates enceses per ferles més solemnials, alegres i cridaneres (imagineu una gaiata sols amb llums blaves o roges?). Groc encès també als esclats sorollosos dels 147


Del Grau a la Magdalena pel camí de la Pedrera Xavier Olivares Martines

C

ada tercer diumenge de Quaresma, la ciutat i terme de Castelló bull de “goig pur i vertader” en commemoració dels orígens fundacionals de la ciutat: l’històric trasllat del castell vell de Fadrell a la plana fèrtil, l’actual ubicació de la ciutat de Castelló. És un dia per manifestar l’orgull de genealogia de tota la ciutat, representat en la Romeria de les Canyes. No obstant això, Castelló és una ciutat “hortolana i marinera” i, en conseqüència, es pot dir que la Romeria de les Canyes representa l’orgull de genealogia hortolà, mentre que l’aportació

marinera ve del Grau i pel camí de la Pedrera i malgrat que, al remat, esta representació grauera “desemboca” en la Romeria, té un caràcter propi. Així doncs, a propòsit del color de les cintes distintives d’esta tradició, el color blau -color idiosincràtic grauer i mariner per antonomàsia-, en el present article parlarem de la pujada del Grau a la Magdalena pel Camí de la Pedrera.

El germen d’esta vella tradició es remunta a finals del segle XIX, concretament a 1882, any en què es començà a construir la via auxiliar des de la pedrera de Les Serretes al Grau de Castelló per tal que circularen trens carregats amb pedra per construir el port

148


Robert Nebot i Miquel Eixau, ermitans de Sant Roc de la Donació. En primer lloc i a fi d’entendre l’estat actual d’este costum, convé girar la vista arrere i situar-ne els orígens històricament. El germen d’esta vella tradició es remunta a finals del segle XIX, concretament a 1882, any en què es començà a construir la via auxiliar des de la pedrera de Les Serretes al Grau de Castelló per tal que circularen trens carregats amb pedra per construir el port. Esta via va entrar en funcionament 9 anys després, el 1891, i d’aleshores ençà, la gent del Grau -molt especialment la gent jove- s’ha aplegat al voltant d’esta via cada tercer diumenge de Quaresma per fer camí cap a l’ermita de Santa Maria Magdalena del Castell Vell. Cal dir, malgrat això, que al llarg de tot este temps, ha hi hagut qui ha continuat la Travessera fins el pont de Sant Roc de Canet per incorporar-se a la Romeria de les Canyes i altres veïns i veïnes del Grau han fet camí per la Travessera a peu o en cotxe i han fet cap al baixador de Les Palmes -col·loquialment conegut com l’apeadero-, passant per Sant Francesc de la Font. Per últim, d’altra banda, val a dir que sempre ha hi hagut grauers i graueres que s’han estimat més fer la pujada a la Magdalena partint directament del cor de la ciutat. No hi haurà novetats substancials en este ritual, que es va desenvolupant durant diverses generacions, fins que l’any 1994, aproximadament 100 anys després d’aquelles primeres pujades, un grapat de jóvens grauers aplegats en l’Associació Cultural La Bar149


raca realitzen la pujada passant per Sant Francesc de la Font. L’any següent, concretament el 19 de març de 1995, té lloc la primera pujada a la Magdalena pel camí de la Pedrera organitzada i comptant amb la col·laboració de la Tinença d’Alcaldia del Grau i de la Comissió de festes de Sant Pere-Gaiata 12, eixe any s’altera el recorregut tradicional de Sant Francesc: es decideix anar per Sant Roc de Canet. Amb tot i això, el 1996 es recupera el pas per Sant Francesc de la Font, des d’on fan cap a Sant Roc de Canet per incorporar-se a la Romeria oficial. A partir de 1997, atesa l’extenuació que suposa, es prescindeix definitivament del pas per Sant Francesc de la Font, tot i que l’any 2000 s’hi integra, un any després de la seua benedicció, la visita a l’Ermita de Sant Roc de la Donació, el qual és patró de la pujada des de l’any 2001. El punt de partida de la Pujada i el repartiment de les canyes i llistetes es fixa, a partir de 1995, a l’edifici del Rellotge, encara que pocs anys després es trasllada a la Tinença d’Alcaldia, des d’on es parteix encara actualment. Per tot açò, l’any 1995 marca un punt d’inflexió en la tradició que fins llavors era pujar a la Magdalena “per la via” i que a partir d’aleshores es va oficialitzar com a la Pujada del Grau a la Magdalena pel camí de la Pedrera.

Tocades les 8h, les madrines de la gaiata lliguen el corbatí commemoratiu al pendó de la Pujada i després d’unes paraules d’algun membre de La Barraca, la comitiva mamprén la marxa i recorre els carrers Bonavista, Trafalgar, Avinguda Sebastián Elcano, i el carrer l’Illa, des d’on abandona el nucli urbà per endinsar-se en el camí Serradal. A partir de llavors, la comitiva esdevé una caminada de caràcter informal a la qual s’hi incorpora la gana de gent al llarg del Serradal. En passar l’entrador del Camí Fondo a mà dreta, la Cafeteria Passatemps ja té amanit el xo-

I esta és, a grans trets, la història des dels orígens fins l’actualitat. Però, com viu la gent del Grau la pujada a la Magdalena?

colate calent per endolcir els paladars dels caminants, els quals després de beure’s amb delit el glopet de xocolate, continuen la marxa en un ambient ben distés Serradal amunt, entre la mar i la marjal, fins aplegar al riu. Un camí travessat el Riu Sec, la caminada tomba a l’esquerra, pel camí de la Travessera, la qual no abandonarà fins sentir el ressò de la campaneta que manifesta la proximitat de l’ermita marjalera de Sant Roc de la Donació. Allà reben la comitiva els clavaris de cada any i, evidentment, els ermitans: Miquel Eixau i, fins l’any 2014, el seu company Robert Nebot. L’any 2016, atés el seu traspàs, es va homenatjar Robert durant la Pujada a la Magdalena pel camí de la Pedrera, en agraïment i reconeixement a la seua tasca durant tants anys des de l’ermita de Sant Roc de la

Abans del trenc d’alba ja van aplegant-se colles d’amics i famílies de grauers i de graueres al voltant de la Tinença Alcaldia, des d’on, a partir de les 7 aproximadament, els membres de La Barraca i de la Gaiata 12 comencen a repartir canyes amb la cinta verda i, a banda, la cinta blava perquè cadascú se la nugue a la seua canya. Poc a poc, un esperit magdalener va impregnant i apoderant-se del carrer de Davant: l’aroma de la pólvora delecta l’olfacte dels presents, una llarga cua de gent espera amb gran deler el repartiment de les canyes i les llistes, i els dolçainers i tabaleters del Grau amenitzen la diada amb música festera de la més nostrada.

150


Donació. Així va constar a les cintes roges, que són repartides pels clavaris tots els anys a l’arribada de la comitiva a l’ermita. A continuació, tenen lloc uns parlaments de benvinguda per part dels ermitans i, tot seguit, es fa el lliurament del guardó a persones o entitats en reconeixement a la vinculació i la fidelitat a l’ermita de Sant Roc de la Donació i a la Pujada a la Magdalena pel camí de la Pedrera: la Carabasseta d’argent. Han estat guardonats amb la Carabasseta d’argent: Vicent Guillamón (2011), Associació Cultural La Barraca (2012), Carla Tirado Salvador (2013), Enric Nomdedéu (2014), Pau Blasco (2015) i Xavier Olivares (2017). Mentre, amb l’ermita plena de gom a gom, els clavaris reparteixen rotllets i mistela i el soroll de la campaneta i la dolçaina i el tabal s’entremesclen, els caminants prenen alé i es fotografien amb la imatge de Sant Roc, a l’interior de la capella o al pati de l’ermita.

genealogia. Un orgull de genealogia que, en el cas del Grau, està molt vinculat amb la mar. Este fet se simbolitza en el color de la cinteta, tenyida amb el blau de la Mediterrània, i que aporta un sabor ben mariner al tercer diumenge de Quaresma. Actualment les llistes són blau marí i estan serigrafiades; tanmateix, cal destacar que les primeres cintetes eren d’un “blau purissimer” i estaven encunyades a mà. Així doncs, que este article servisca com mostra d’homenatge i gratitud cap a totes les persones que han fet possible i han mantingut viva durant tants anys esta vella i bonica tradició. Evidentment, cal celebrar i agrair a La Barraca aquella iniciativa de donar-li forma, organitzar i fomentar, any rere any i durant tants anys, aquell costum que ha sigut espontani durant tants anys i que actualment continua tenint una gran acceptació popular. També mereixen especial menció els organismes que han col·laborat, recolzat i enriquit des del principi esta iniciativa, com són la Tinença Alcaldia del Grau, la Gaiata 12, els Dolçainers i Tabaleters del Grau i l’ermita de Sant Roc de la Donació, encarnada en Miquel i Robert i els clavaris de cada any. Que així siga per molts anys més. Bibliografia bàsica: Associació Cultural La Barraca (2014) “20 anys del camí de la Pedrera 1995-2014”, El Grau de Castelló.

La visita a Sant Roc de la Donació ha esdevingut, sens dubte, un dels moments més esperats i més significatius de la Pujada a la Magdalena pel camí de la Pedrera. Després de la breu però intensa visita a l’ermita del sant advocat contra la pesta al Camí la Donació, la Pujada torna a enfilar-se Travessera amunt, entre el Senillar i Brunella, per trobar-se finalment, al voltant de les 10:30h, amb la Romeria de les Canyes que ha eixit fa unes hores de la Plaça Major. El pont de Sant Roc de les Fontanelles, a la partida de Canet, és el punt de trobada d’ambdós comitives. Mentre esclafeix la traca, brulen caragols marins i la Colla de dolçainers i tabaleters de Castelló interpreta les Marineries, les autoritats civils i festeres se saluden efusivament i cordial i les madrines de la gaiata del Grau fan entrega i nuguen, en senyal de germanor, la llista blava a la canya de les de les festes de la Magdalena. A partir d’este moment, la representació grauera que ha arribat al pont de Sant Roc es confon entre la multitud i queda diluïda i integrada a la Romeria fins l’ermitori de vora el castell vell; amb tot i això, els participants de la Pujada duran la llista blava com a signe grauer, fet que els farà fàcilment identificables durant la resta de la Romeria i, per si algú no se n’havia adonat, sempre estarà aquell que bramarà indiscretament: “iee, eixe/a és del Grau, que du la cinta blava!” I esta és la història i el transcurs de la Pujada a la Magdalena pel camí de la Pedrera, amb la qual els grauers manifesten el seu orgull de 151


Els blaus del Lledó en la festa de la Magdalena Manuel Carceller Safont

L

’actual basílica de la Mare de Déu del Lledó ha estat al llarg dels segles ben vinclada a la commemoració del naixement de la vila de Castelló. El blau i el blanc, els colors més destacats de la imatge del cel han sigut considerats com a colors de puresa, i per això mateix emblemes simbòlics del misteriós dogma la Immaculada Concepció de Santa Maria de Natzaret. L’associació cromàtica amb Maria explica el sentit de la senyera amb els colors blau i blanc al balcó de la casa prioral, tal com apareix al llarg de tot el segle XX, com en la foto inèdita de la processó de 1942 que ara publiquem, amb el regidor de l’Ajuntament José Miazza Bueso, que va ser president de la Junta Central de Festes de 1945 a 1948, en primer plànol. El blau ha sigut un color ben present en les vivències lledonenques de les festes de la Magdalena. Pel Lledó han tornat durant segles els romers de l’ermita de la Magdalena, tenint com a horitzó el blau del cel i l’ataronjada llum del capvespre, i, des del segle XVIII, la cúpula blau marí del temple de la Mare. A boqueta nit arribava la romeria quaresmal al Lledó. «Si vas a la Magdalena/ i no passes pel Lledó,/ no digues a boca plena/ que eres fill de Castelló». La quarteta explica l’antic costum de fer estació a l’església patronal en el dia de la romeria a la Magdalena. Després del cant dels precs i dels antics goigs, el predicador exhortava el poble a la penitència del temps litúrgic i lloava les glòries de Santa Maria. A l’eixir de bell nou a l’esplanada, el pobre prenia un refrigeri de dolços i de vins; era el darrer moment del dia apte per a contemplar el cel blau fosc i el darrer raig del sol de posta.

152

foto inèdita de la processó de 1942, amb el regidor de l’Ajuntament José Miazza Bueso, que va ser president de la Junta Central de Festes de 1945 a 1948, en primer plànol


Segons explica el cronista Bernardo Mundina en la seua història de la província de Castelló, publicada en 1873, a la plaça hortolana del Lledó se celebrava una fira o porrat popular, que durava tot el dia de la romeria a la Magdalena, amb una animació extraordinària. I tot aquell goig era viscut envoltat per l’atmosfera d’un cel blau de primavera. Els últims anys del segle XVIII no van ser especialment favorables per a la romeria a la Magdalena. En 1793, segons relata el cronista Rocafort al Libro de las cosas notables, el bisbe Antonio Salinas va decidir canviar el dia de la romeria, de dissabte a diumenge, i l’horari de la tornà penitencial, que va arribar a la vila en ple dia, a les quatre de la vesprada, «sin hazer manzión en el hermitorio de la Virgen de Lledó como se acostumbra». A bon segur que al passar els caminants vora l’església de la Mare, amb una marxa forçada, per evitar una desfilada nocturna, contemplarien amb ulls nostàlgics un temple doblement blau, blau cel per l’atmosfera i blau marí pel perfil.

ment massa vides i massa cultures. I també, a partir del 1939, el costum de la romeria castellonenca va patir una crisi, malgrat les proclames devocionals del nacionalcatolisme de façana. El tercer diumenge de Quaresma de 1939 la romeria va realitzar encara la tornà pel camí dels Molins, sense fer estació en un salvatgement devastat santuari de la Mare de Déu del Lledó, per obra de les milícies prorepublicanes. Aquell primer any de la postguerra el poble romer, encarat cap al santuari de la Patrona, va cantar la Salve Regina vora el segon molí. El cel blau bellíssim de l’horabaixa encara es va fixar en les pupil·les, i els cors eren àmbits de pors i d’esperances. Però l’encís blavenc del cel aviat va deixar de guiar aquelles autoritats d’«ordeno y mando». El retorn de la romeria pel santuari del Lledó va deixar de celebrar-se en 1941, quan els manaires de les corporacions franquistes s’absentaven ràpidament de l’ermitori de la Magdalena en vehicles, fugint del blau de la puresa de Santa Maria, de la claror misericordiosa del cel de l’ermitori, per excitar-se amb la sangonosa tortura de la plaça de bous, amb

Durant la primera guerra carlina, l’Ajuntament de Castelló presidit per l’alcalde Antonio Vera, va decidir el 29 de febrer de 1836 fer la romeria com els anys anteriors, però amb la celebració de la missa al santuari del Lledó i no a l’ermita de la Magdalena. La casa de la Mare era ara, més que mai, refugi de cossos i ànimes enfront de qualsevol possible atac d’una partida de carlistes des de Borriol. «Sou l’escut que ens empare/ i sou la porta del Cel». Paraules evocadores dels teològics gojos de Lluís Revest. El blau del cel per damunt dels conreus d’horta, eixa era la perspectiva dels romers a recer de la Mare, que al Lledó cantaven fervorosament la Salve Regina, aplegats per la por de la guerra. La guerra civil espanyola del 1936 al 1939 va destruir premeditada-

153


totes les tonalitats del roig i del negre. Els versos populars de «Si vas a la Magdalena/ i no passes pel Lledó» van ser durant dècades evocats sense referència a la realitat, potser perquè aquells governants ficats a dit per un dictador no podien dir a boca plena que eren fills de Castelló. Es trencava així una tradició, respectada fins a eixe moment, de no programar corregudes de bous per a cap diumenge de la romeria. En aquella foscor de la llarga nit de la dictadura, encara hi havia alguna llum d’il·lusió. En 1947, a la fi, una dona castellonera, Marisa Dols, va ser designada com a reina de les festes, després del regnat postís de dues senyoretes castellanes, filles de militar i de governador, estranyes a tot el que van viure a Castelló. I justament també en 1947 es va celebrar la primera ofrena de flors a la Mare de Déu del Lledó, sota el cel blau del dia, a les dotze del matí del dijous de la setmana de festes. En uns anys de decadència del sentit històric de la romeria, de control de ments i de fets, trobem l’home just que necessitàvem. Les «Regles de l’apostolat de Castelló de la Plana», redactades als anys 50 del segle XX per l’escriptor Josep Barberà Ceprià, preveuen de bell nou una vivència de la romeria a la Magdalena vinculada amb la Mare de Castelló. Així la regla quarta determina: «Tots els anys, el diumenge abans de la Madalena, aniran a pregar pels vius i pels morts a la Verge del Lledó, nostra mare i far, i de tot cor li ofrenaran als seus peus alegries i treballs». A més, entre els cerimonials preparatius es diu: «Tots els anys i dins de la vuitada de Nadal es dirà en l’ermitori de la Nostra Patrona, la Verge del Lledó, una missa cantada, on tindran tots la santa obligació de fer acte de presència». 154

El color blau està considerat també com un color d’esperança. En 1989, amb el nou oratge dels canvis polítics i culturals, durant l’alcaldia de Daniel Gozalbo Bellés, es va recuperar la tradició de la tornà de la romeria a la Magdalena pel Caminàs i per la basílica del Lledó. L’Ajuntament, conjuntament amb la Junta de Festes i nombroses colles festeres, va assumir aquest acte d’identitat local com a propi i va reiniciar un camí històric de participació. Aquella jornada de la Magdalena va ser de nou «el dia de la pàtria», com va dir l’escriptor castellonenc Enric Soler i Godes, perquè el poble recobrava l’experiència espiritual d’immergir-se en el verd dels tarongerars sota l’esperança del cel blau del castellonerisme.


El color blau, que representa la música, a les Festes de la Magdalena José Luis Serrano Fabregat

-E

s curiós. L’amic Joanjo Trilles em demana que li escriga un articulet de cara a les pròximes Festes de la Magdalena. I em dóna solament una indicació: “Escriu el que vullgues sobre el que et suggerisca el color blau dins de les Festes. És una idea; escriure sobre allò que ens suggereixen els colors i la seua relació amb les festes, el

seu programa, les seues activitats… No sé, tu veuràs”. El color blau. Hauré de pensar… Què em suggereix el color blau a les Festes de la Magdalena? La veritat, no ho vaig pensar molt: “la Música”. Per què? No tinc una altra resposta que la que se’m va ocórrer

Les cercaviles convidaven a la festa i ho segueixen fent 155


d’immediat: L’uniforme dels músics sol ser blau. La música és un dels elements imprescindibles en qualsevol festa que es pree i a les Festes de la Magdalena, des de sempre. Escriuré sobre la música; et sembla? I ací estic. Castelló és una ciutat mediterrània. Ho diu la geografia. Però també ho diuen els costums i el caràcter de les persones que ací vivim. Mediterranis fins a la medul·la. Per açò les nostres festes, siguen les que siguen, se celebren al carrer, a la plaça pública, com abans, fa molts segles va succeir amb els esdeveniments a les civilitzacions mediterrànies que van conquistar el món, grecs i romans, fenicis i àrabs, musulmans… Tots, aprofitant un clima benigne durant la major part de l’any, ixen al carrer per a testimoniar la seua alegria per la festa, com també en els moments de dol. Qualsevol esdeveniment, ja siga familiar, social, oficial o públic, té la seua repercussió al carrer.

Aquesta vesprada, quan m’he posat a escriure aquestes notes, la primera mirada als llibres de la meua biblioteca s’ha detingut en un llibre editat per l’Excm. Ajuntament de Castelló l’any 2001, “La Banda Municipal de Castelló. (1925-2000)”, del que és autor Antonio José Gascó Sidro, ara i amb tot mereixement Cronista Oficial de la Ciutat. En la primera pàgina, una dedicatòria autògrafa d’un dia de l’any 2001 en què va ser presentat aquest interessant volum crida la meua aten-

I ací també està el color blau. El blau d’aquest cel que, tantes vegades sense rastre de núvols si més no, és sorprenent per als qui ens visiten des d’altres latituds, singularment i els qui vénen d’aquesta Europa que ja no comença als Pirineus, però sí té unes condicions climatològiques tan diferents. I també els músics han optat, en moltes ocasions, per aquest color blau que em va suggerir parlar de la música i de les festes amb la música com a protagonista imprescindible, perquè les notes de les bandes de música són condició necessària i suficient per a portar al nostre ànim a participar de la festa.

Un poc d’història. 156

ció: “Al bon amic José Luis Serrano, amic d’abans, d’ara i de sempre, recordant vivències infantils a la vora del Templet de Ribalta. Un fort abraç”. Una dedicatòria que em porta a vesprades infantils, quan de la mà dels nostres avis, Pepe i Luis, amics ells també, nosaltres apreníem a ser-ho entre jocs i també acompanyats per les notes de la banda de música, quan també nosaltres començàvem a estimar la música, junts.


Si no han tingut ocasió de llegir-ho, els recomane que ho facen, perquè Tonico Gascó ha fet un magnífic treball de documentació, amb l’afecte que ell sempre ha sentit per esta formació municipal que va conèixer, com jo, quan la dirigia encara el mestre Felip, sempre recordat. Perquè, a més de conèixer pas a pas la història de la nostra primera formació musical, es trobaran amb uns detalls poc coneguts i certament interessants. I allí queda clar el paper que la banda i la música, han tingut a les Festes de la Magdalena. I encara abans; quan les festes majors de Castelló eren altres. La música sempre ha estat present en les nostres festes i així s’arreplega en els programes de les diferents celebracions que al llarg de la història han estat considerades com les majors de la Ciutat. Tenim un exemple en la festivitat del Santíssim Corpus Christi que se celebrava el dijous immediat a l’octava de la pasqua de Pentecosta, recordant la institució de l’Eucaristia des del pontificat d’Urbà IV en 1264 que es va estendre per tota l’Església des del segle XIV. Castelló la celebrava des d’antic i així en el Programa de la Festivitat de l’any 1857, s’especifica que “…al senyal de les primeres oracions es repetirà el vol de campanes i les dues músiques de la Ciutat recorreran la carrera tocant peces escollides. A les segones oracions, les mateixes bandes de música es col·locaran sobre les roques, que estaran il·luminades i tocaran agradables i variades peces fins a les onze de la nit”. I ja parlant de la processó de l’endemà (que fa de forma molt detallada), es refereix també a la participació de les bandes de música. “... el Molt Il·lustre Ajuntament, precedit pel M. I. Governador civil de la

província, les dues músiques de la Ciutat i, per fi, un piquet de tropa corresponent”. Encara que en aquell moment no s’havia creat oficialment la Banda Municipal, que naix en 1925, Castelló comptava (a l’inici del segle XX) amb tres agrupacions de vent: la del Regiment, la de la Beneficència o Casa de Misericòrdia i la coneguda com La Lira, que en alguns moments va tenir reconeixement de banda municipal). És a aqueixes dues bandes civils, a les quals es refereix el text del programa que esmentem. I per descomptat, si parlem de les Festes de la Magdalena i de la Romeria que cada tercer diumenge de Quaresma acudia anualment a l’ermita de Santa Maria Magdalena, també els esments en el programa editat per l’Ajuntament a les músiques no falten, encara que no sempre amb la mateixa denominació. I si no, vegen el que ocorre en tres anys quasi successius: 1863, 1865 i 1866. “Dadas las siete, la procesión saldrá de la Iglesia Mayor… La música del Ayuntamiento irá tocando piezas escogidas”. I pel que es refereix al retorn a la Ciutat en el segon lloc es parla de “los Reyes de armas, pobres de la Casa de Misericordia y huérfanos del Colegio de San Vicente Ferrer, Clero, Municipalidad y la banda de música”. (22 de febrer de 1863. Alcalde, Vicente Bueso. Impremta de V. Soto). En 1965 la fulla/programa l’edita la Impremta M. Masústegui, sent l’alcalde Esteban Bellido i es relata d’una altra forma, molt semblant però canvia el referent a la música. “Dadas las siete, la procesión saldrá de la Iglesia Mayor… Una banda de música irá tocando piezas escogidas.” Banda de música que també se cita en el retorn del romiatge. 157


Finalment, ens fem ressò del que s’arreplega en el programa del següent any, 1866, editat aquesta vegada a la impremta de la vídua de V. Perales i en el qual es torna a citar a la música que acompanya a l’Ajuntament aquesta vegada com “La banda de música municipal, irá tocando piezas escogidas”. En aquesta ocasió l’alcalde era Carlos Ferrer. Aquesta qüestió ens demostra la indefinició que en aquell moment existia quant a una “banda municipal”, ja que no es comptava amb una de plantilla fixa i amb caràcter de funcionaris, encara que l’existència de la Banda de Bombers haguera pogut considerar-se com l’antecedent de la Banda Municipal, com ens explica Antonio José Gascó en el llibre abans citat.

Les Festes de Juliol. Durant la segona meitat del segle XIX i en les primeres dècades del segle XX, la commemoració de “la heroica defensa que los habitantes de Castellón hicieron al ser sitiada y atacada la ciudad por las tropas de D. Carlos, en los días 7, 8 y 9 de julio de 1837”, va ser tinguda com la festa major de Castelló. No en va aquesta heroica defensa “exponiendo sus vidas en defensa de las instituciones liberales, por cuyo motivo fueron declarados beneméritos de la Patria sus defensores”, li va valdre a Castelló “el rango de Fiel y Leal Ciudad”. També guardem record d’aquesta celebració en diferents programes de festejos que es van celebrar en 1869, sent alcalde Francisco González; en 1871 quan ocupava l’Alcaldia, Vicente Fabregat; en 1872 amb l’alcalde Baptista Rodes i ja en el segle passat, quan es va preparar en programa molt més ambiciós com el de 1902 amb l’alcalde Julián Ruiz. En aquestes festivitats, la música ocupava una part molt important del programa. Si observem el de l’any 1869, el dia 8 de juliol, “la banda de música municipal recorrerá las calles de la Ciudad” i a la nit, “de nueve a once, la música del Regimiento de Granada, cuyo digno jefe se ha prestado a contribuir a la mayor solemnidad de las fiestas, tocará piezas escogidas sobre un tablado preparado en la Plaza de la Constitución” (avui Plaça Major). L’endemà, de bon matí, “recorrerán las dulzainas las calles de la Capital”; a la una de la vesprada “y al toque de la campana María, se verificará la entrada de los novillos que han de correrse a las cuatro en la plaza de la Constitución. La música del Regimiento de Granada y las dulzainas amenizarán el espectáculo”. L’endemà va tornar a haver-hi concert de la banda del Regiment de Granada, de guarnició a Castelló. I cadascun d’ells desfilava amb la seua corresponent banda de música. Unes bandes de música que ja solien participar en els actes del dissabte inicial de les festes, omplint de música els carrers de la Ciutat i tenien (i tenen) un especial protagonisme en la Desfilada de Gaiates, posant 158

el contrapunt musical a l’art dels monuments que amb tant afany duen a terme els “comisionados”. Allí sonen els pasdobles i sobretot, des de l’any 1946 el ”Rotllo i canya” que des del dia 3 de febrer d’aquest any en què va ser triada la partitura presentada per José García Gómez per a portar este nom que va aconseguir 1262 vots, per 679 que va aconseguir el que va quedar segon entre els vuit pasdobles presentats al concurs i que va interpretar la Banda Municipal de Música en la plaça de bous. No és la primera vegada que ho dic i possiblement no serà l’última, però no em resistisc a deixar clar el meu lament pel fet que en la Desfilada de Gaiates s’interprete matxuconament aquest pasdoble, privant-nos així d’escoltar moltes altres composicions escrites per a i per les Festes de la Magdalena, per inspirats compositors des d’aquests primers anys fins ara mateix. Almenys, als primers anys, després de la Desfilada de Gaiates se celebrava a la plaça Major el que es va denominar “Festival del pasdoble” en el qual intervenien totes les bandes de música que havien participat amb les seues respectives Comissions de Sector, en la Desfilada de Gaiates. I quede ben clar el meu amor per aqueix pasdoble que ens fa vibrar en qualsevol moment recordant les nostres més tradicionals festes, el “Rotllo i canya”, pel seu autor amb el qual fins i tot vaig fer classes de música i amb tota la seua família a la qual tinc un afecte molt especial, des de sempre. Però crec que la desfilada de les gaiates i de les seues Comissions, guanyaria en varietat si escoltàrem, a més, alguns d’aquests pasdobles als quals em referia i que ja vaig citar, així com als compositors en un altre article festiu. Per cert que, als primers anys de la nova etapa de les Festes de la Magdalena encara no s’havia generalitzat l’acompanyament de les bandes de música a les Comissions de Sector a la Desfilada de Gaiates. Va ser a la Magdalena de 1949 quan es va fer un pas endavant en aquest sentit. La Gaiata 2 (encara llavors no tenien una altra denominació que el número del Sector), va comptar amb la banda de música de Benlloc; la Gaiata 3, amb la de Vilafamés; la Gaiata 5 amb la de Vila-real; la Gaiata 6 “con su agrupación musical de cuerda”; la Gaiata 7 amb la banda de la Casa de Beneficència i la Gaiata 10 amb la banda de tambors i cornetes de la Creu Roja. Les bandes de música portaven els sons de la festa als quatre racons de Castelló en estos primers dies, els fonamentals, del que s’havia convertit en “la Setmana Gran” de les Festes de la Magdalena. Les cercaviles convidaven a la festa i ho segueixen fent, bé que d’un temps a ara substituïdes per les més socorregudes (i sobretot molt més barates) “xarangues”. La música segueix estant al carrer, encara que aquest color blau del que parlava al principi, de la major part dels uniformes de les bandes de música de la província (que són les que en major nombre són contrac-


tades per les diferents Comissions de Sector), ja és més escàs… D’altra banda, les bandes de música han protagonitzat importants actes del programa de festes, amb presència de bandes de tanta força com la Unió Musical de Llíria que va donar un concert en el Teatre Principal a la Magdalena de 1969 o la Banda de la Força XVI Aèria dels EUA que va participar en les festes en els anys 1961 que va repetir en 1964 quan va donar un concert en l’ara denominat Teatre del Raval, en el qual va estrenar “La marcha del torneo”, del castellonenc José de Sanmillán, una composició dedicada al president Lindon B. Jhonson. En 1956 va tenir molt èxit el Certamen Musical de Bandes Civils, que es va celebrar a la plaça de bous. En la primera secció van competir les bandes de Benicarló, Nules, Vila-real i la Vall d’Uixó. Va ser guanyadora “La Lira” de Vila-real. Mentre que en la segona secció van competir les bandes de Benicàssim, Onda, la Vilavella i Xilxes, amb primer lloc per a la d’Onda. La Banda Municipal de Castelló, ja dirigida per Juan Garcés Queral, va interpretar, fora de concurs, l’Obertura de Tannhauser, de Wagner. Però va ser a la Magdalena de 1989 quan es va fer un pas endavant, definitiu, en la valoració de la música com a part essencial de les festes a Castelló. Es vivien temps de renovació. En 1988, després de la fi d’unes festes polèmiques, es donava llum verda a la creació del Patronat Municipal de Festes, amb l’estudi per part d’un grup d’experts dels futurs Estatuts de la Fundació Municipal de Festes, que va desembocar en la convocatòria de l’Assemblea de Festes i l’elecció democràtica per part de la mateixa dels 17 membres de la nova Junta de Festes que, al seu torn, van designar com a president, entre ells, a Sebastián Plá Colomina. Una de les qüestions que es van plantejar immediatament, va ser la possibilitat de signar acords de col·laboració, perquè els col·lectius festers que així ho desitjaren, pogueren

col·laborar amb la Junta de Festes en la gestió i organització de diferents actes. I un dels primers acords es va subscriure amb l’Associació Moros d’Alqueria, l’acord per a desenvolupar un nou festeig que al final s’ha constituït com un dels més populars: el Festival Internacional de Música de Festa. En la primera edició, celebrada en la Magdalena de 1989, van participar catorze agrupacions musicals, nou bandes de països europeus (Itàlia, França, República Federal Alemanya, Suïssa i Txecoslovàquia) a les quals es van afegir la Unió Musical de Picanya (València), la Filharmònica Borrianenca, La Unió Musical Santa Cecília de Benicàssim, la Unió Musical Castellonenca i la Banda Municipal de Música de la Ciutat. Èxit sense pal·liatius que s’ha vingut repetint edició rere edició, encara que als darrers anys la gestió d’aquest festeig va ser reclamada de nou per la Junta de Festes. Un Festival que enguany arribarà a la seua vintè novena edició, sempre comptant amb el favor del públic que ha pogut gaudir en aquests 28 anys anteriors de la seua existència, de la música (idioma universal per excel·lència) que han interpretat agrupacions i bandes de música dels quatre punts cardinals d’aquest planeta. La música ens ha emocionat i ho segueix fent, ha contribuït a la internacionalització de les Festes de la Magdalena, com a pocs festejos del programa festiu d’aquests prop de 75 anys d’història de les nostres Festes de la Magdalena. El color blau, aqueix color que a mi em suggereixen els uniformes de les antigues bandes de música (i de moltes de les d’ara) està present, ara com sempre, potser més que mai en unes festes que segueixen tenint en el carrer el seu millor escenari. Perquè la música és aqueix idioma que tots entenem sense necessitat de parlar-ho.

(Notes per a la seua xicoteta història) 159


Xarançaina per sempre

Joan Josep Trilles Font

M

ai en la meua vida literària m’han fet un encàrrec més sentit i senzill. Tinc clar que tots els que he escrit durant aquests darrers anys m’han agradat i n’he gaudit molt, però parlar de Xarançaina, per a mi, és del tot especial i no precisament un marró. Però no és un marró, una cosa o situació incòmoda o desagradable, una obligació ingrata. És un marró castany com el color dels tabals i d’algunes dolçaines.

160

Tinc clar que a Xarançaina, a la qual conec de tota la vida, no de veres vaig estar present el dia del marró, de la seua presentació, recorde ara al Foro Heraldo de Castellón, al carrer del Mestre Ripollés el 4 de febrer de 2004. En aquest periòdic hi havia una una sala interior on es feien actes culturals, allí és on va nàixer Xarançaina i va donar el seu primer concert. Tot i això, vull fer una puntualització, la primera estrena va ser en la Trobada Veïnal de Dolçaina i Tabal celebrada a la plaça de Fadrell amb la Gaiata 2 “Fadrell”, el diumenge 1 de febrer.


com preparar grans concerts i per a això, hui en dia està aquesta agrupació, aquest grup de músics, format pels que van començar amb Xarançaina i per molts més d’altres colles amb les quals mantenen els seus llaços, fins i tot alguns són els seus directors. A Xarançaina no es pot avorrir ningú, tots plegats formen una estupenda agrupació musical. Pense que a Xarançaina l’hem de recordar per molt de temps perquè ells ens estan dient que la dolçaina té molt de futur, amics.

Amb la necessitat de tenir un director, van passar de ser un grup de gent que toca per a passar-ho bé i gaudir de la música a festes, a fer alguna coseta més, prenent reptes com preparar grans concerts Eren set amics, quatre dolçaines i tres tabals, Alejandro Granell, Pepe Causanilles, Toño Agut i Alejandro Sales a la dolçaina i Verònica Bachero, Rafa Goterris i Xavi Causanilles a la percussió. Vaig preguntar en el seu moment pel nom de Xarançaina i em va contestar Vero que era cosa de Pepe, qui volia una colla amb nom fester, per tant... xaranga + dolçaina = xarançaina, nom molt adequat per a la nostra terra mediterrània. Vaig tindre la sort de conèixer-los abans, tant a Verònica Bachero com a Alejandro Granell i a Pepe Causanilles “el xino”. Ells procedien de la Colla de dolçainers i tabaleters el Fadrí, donaven classe a l’Escola Municipal de Dolçaina i Tabal, on segueixen i seguiran afortunadament per molts anys. Verònica i Alejandro estan criant i ja no hi estan, però Pepe, juntament amb el seu fill i uns altres, segueix amb il·lusió amb l’escola. Realment ells van presentar noves propostes, una innovació a les agrupacions de músics ací a Castelló. Crec que va ser un fet molt important. Sols l’Agrupació de Dolçaina i Tabal, el D.I.T., anava un pas per davant d’aquest canvi. En aquest canvi de mentalitat jo remarcaria dos fets, un la posada en marxa de la colla i l’altre, el dia en què Xavi Causanilles va fer un Curs de Direcció de Colla, quin altre marró!, i en aqueix moment es van adonar, tal com els passava a les agrupacions de dolçaina i tabal del sud del País Valencià, de la necessitat de tenir un director. Aquest darrer fet va ser important i van passar de ser un grup de gent que toca per a passar-ho bé i gaudir de la música a festes, a fer alguna coseta més, prenent reptes

Però amics, açò ha estat el més senzill. Ara anem per feina, anem a datar tots aquests fets que han anat reforçant la meua afecció per la dolçaina. Al gener del 2004 es va constituir Xarançaina, conforme deien en la seua presentació formal a l’Heraldo, una nova colla de Castelló amb moltes ganes i possibilitats, amb la il·lusió i la certesa de crear, a més, d’una colla d’amics, una agrupació musical on millorar dia a dia i innovar dins de les colles de dolçaina. Amb quatre dolçaines i tres tabals, Xarançaina va començar a recórrer la província i prompte va arribar a Barcelona amb la seua música. Ells ens van donar una recepta molt senzilla i amb molta consistència de futur en el seu concert de presentació: Ingredients fonamentals per a XARANÇAINA: • set persones amb ganes de canvi i millora • quatre dolçaines ben eixerides • tres tabals impetuosos • un bon grapat de partitures • dues cullerades de temps • una maneta de tots Després ens explicaven la seua brillant elaboració: Es decideix el moment de reunir-se, a foc lent. A continuació, les set persones prenen les decisions oportunes. S’obri un nou camí amb les 161


ganes de canvi i millora. Tot seguit, incorporar les quatre dolçaines i els tres tabals, observant formes i escoltant sons. Espolsar amb el grapat de partitures, adonant-se de la complicació de cadascuna i la manera d’interpretar-la amb els instruments esmentats. Coure a foc moderat amb dues cullerades de temps. Presentar amb una maneta de tots. Es pot combinar amb festa o serietat, donar un aire tradicional o innovador i incloure els que calguen per a fer sonar els seus instruments. Les propostes són ben acceptades. I aquestes van ser les peces que ens van interpretar en el seu concert de presentació: 1. Diana núm. 3 de Tales - Arranjament Paco Magnieto 2. Valencianes - Arranjament Xavier Richart 3. Rotllet de flor - Xavier Richart 4. Vicedo Capità – Enric Gironés 5. La Polca 6. Cabalgata 2 – Arranjament Xavier Richart Va ser un concert molt treballat, amb unes peces molt característiques dins de la composició per a la dolçaina i el tabal, molt encertades per a un dia tan especial. Cal dir que en la seua curta edat és ja punt de referència esperada en tots els actes que hi participa. Destacant el

162

concert de Sant Joan al Teatre Principal de Castelló, en què any rere any des d’estiu del 2009, intenta superar les expectatives del públic i les seues pròpies, quedant reconeguts per la qualitat interpretativa i de composició. En el seu 10é aniversari es va fer un concert especial amb peces pròpies dintre d’una Big Band, consolidant la Xarançaina’s Big Band, que va participar també en el VI Festival Ultrasons a l’Alcora (Castelló). El passat 21 de setembre van participar en la I Trobada de Música Tradicional, Popular i d’Arrel Mestre Joan Blasco, homenatge al gran mestre Joan Blasco (1928-2016) que ens va deixar al mes de març. Compartiren escenari a la Sala Rodrigo del Palau de Música de València amb el Grup d’Estil i Albaes de l’Horta de València (Escola de Música Tradicional Ciutat de València), amb el Grup de Dolçainers i Tabaleters “El Cudol” i amb l’Ensemble de Dolçaina i Percussió Ciutat de València. Una molt bona representació del País Valencià on Xarançaina va estar-hi present. Però els concerts per Sant Joan al Teatre Principal han estat el puntet més emblemàtic d’aquesta formació sempre amb significatives col·laboracions i grans arranjaments de Carles Mercado: Amb el Conservatori Professional “Mestre Tàrrega” (2009); amb el Grup de Percussió del Conservatori Professional de Música “Mestre Tàrrega” i el Grup de Batucada “Show Púm Track” (2010); amb Estudio de Danza Coppelia, el Grup de Metalls Conservatori de Castelló i l’Ensemble Percussió Castelló (2011); amb Dolçaina, metalls, percussió i teclat elèctric (2012); amb Metalls, percussió, dolçaines i teclats (2013 al Teatre del Raval);


Xarançaina amb Metalls i Big Band Xarançaina’s (2014); Xarançaina amb Metall Cambra (2015); i Simplement Xarançaina (2016). En tots els seus concerts han creat magnífics escenaris de sons i fusió i puc dir amb satisfacció que amb un futur prometedor dintre de la història de la dolçaina i el tabal al País Valencià, Xarançaina desenvolupa una tasca d’estudi d’aquestos instruments i intenta combinar-los amb altres per a crear noves músiques i evolucionar dintre d’aquesta tradició tan nostra.

Han participat en aplecs, trobades, cursos... i com no, des del principi en el “Dolç Festival Diputació de Castelló” portant el so de la dolçaina i el tabal a les comarques castellonenques junt amb altres formacions. Ah, i al passat Nadal sent solidaris participant al DolçaiNadal. Ara sols em toca relacionar tots els músics que han tocat la dolçaina i percussió i fer un gran agraïment a tots els músics que els han bressolat. A la dolçaina han passat: Alejandro Granell, Pepe Causanilles, Toño Agut, Alejandro Sales, Adrià Nebot, Rafa Cosin, Míriam Miralles, Lidón Carretero, Sara Bachero, Mario Conejos, Iván Martí, Albert Membrado, Dani Alañón, Benjamín Garcés, Sergi Vilar, Luis Martin, Alberto Celma, Ferran Torres... A la percussió: Verònica Bachero, Rafa Goterries, Xavi Causanilles, Carlos Mercado, Lidón Fresquet, Sergio Magdaleno, David Moliner, Héctor Fernández, Enric Saborit, Juanmi Royo, Alberto Ruiz, Javier Poveda, Juan Arrufat, Jaume Felip, Edu Picazo, Sheila Bellés, Tico Viciano... I han estat directors Xavi Causanilles i Jaume Felip. Podria escriure més fulls, però no tenim temps. El color marró d’aquests instruments tan nostres i tradicionals em motiven fortament. Ells ho tenen molt clar: Encara ens queda molta Xarançaina per descobrir.

Estan vinculats amb moltes colles: a la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters; a nivell local han creat una Federació de Dolçaina i Tabal de Castelló; molts dels seus components són mestres a l’Escola Municipal de Dolçaina i Tabal de Castelló; estan molt vinculats a la Colla “Coll de la Mola” de la Pobla Tornesa on tots els anys fan una Trobada d’Escoles; a Tavernes Blanques bressolant a Vicente Aliaga; amb la gent del Cant d’Estil; amb el Cavallers Templers de Castelló a la Vila Joiosa; entrada de Moros i Cristians a Peníscola... 163


La importància del Mesó del Vi a les Festes de la Magdalena Manuel Castellano Ribés

P

arlar de la importància del Mesó del Vi en les nostres festes de la Magdalena després de 48 anys seria un poc absurd, des del primer moment el mesó va calar fondo en el poble de Castelló i a poc a poc va anar fent-se important dins del context magdalener, aportant a la festa el color marró, color del poble, de la terra, de les casetes, dels tonells... del mateix vi. A mesura que passaven els anys la seua ubicació anava quedant menuda, la seua popularitat va anar creixent, ja que aquest començava a ser el punt “marró” de reunió no només dels més joves, sinó també de totes aquelles persones amants de les festes i dels vins que d’alguna

164

manera degustaven, interessant-se per la qualitat d’aquests. Farem un repàs de l’evolució des del primer mesó del vi, fins al gran muntatge a l’avinguda de Blasco Ibáñez. Després ha seguit altres camins però la nostra associació no n’era responsable. El primer mesó començà a la plaça de la Peixateria (al costat de l’Ajuntament). Es va denominar el Primer Gran Mesó del Vi Espanyol. Allí es va instal·lar fins a l’any 1979. Des d’aleshores, ha tingut diferents ubicacions, com la plaça de Santa Clara on es van construir 10 casetes totes iguals per a donar-li més prestigi. En començar el 1986 les obres


va calar fondo en el poble de Castelló i a poc a poc va anar fent-se important dins del context magdalener

del nou pàrquing municipal en aquesta plaça, el Mesó va haver de canviar d’ubicació, aquesta vegada a la plaça de Borrull, per no trobar un espai més ample i cèntric. Aquesta ubicació duraria dos anys. L’any 1988, el Mesó del Vi va patir un nou canvi d’ubicació, en aquesta ocasió al final de l’avinguda del Mar, al costat de l’edifici Goliat. Aquest

nou canvi l’allunyà més del centre i amb l’agreujant que com que era el sòl de terra impedia el seu lluïment. Aquest emplaçament no va agradar a la gent de Castelló. El 89, el Mesó del Vi tornà a la plaça de Borrull. El 1990 es tornà a canviar, i en aquest cas es muntà a l’avinguda del Rei En Jaume i es va concedir la seua di165


recció com a ens col·laborador de les festes a l’Associació Cultural i Gastronòmica “Els 20 del 88”. Tot i això, a banda de dur conferenciants de prestigi com a preàmbul de les festes, Els 20 del 88 van començar a organitzar, com a associació, mostres gastronòmiques que es repetirien en els anys, sent la primera Mar i Muntanya Magdalena 1992, per a acostar més els pobles de la província de l’interior i de la costa i donar a conèixer els plats típics de cada zona. L’any 1993 tornaren a canviar d’ubicació a la plaça de l’Hort dels Corders, essent amb diferència el millor lloc per a aquesta exposició vinícola. Després de la construcció i inauguració del pàrquing a la plaça de l’Hort dels Corders, el Mesó es traslladà a l’avinguda del Mar. L’any 2001 i fins que s’organitzara el nou traçat, s’instal·là a la plaça d’Herrero Tejedor. El mesó anava creixent any rere any i de bell nou calia canviar-lo de lloc, i a poc a poc allunyant-lo del centre, perquè s’havia fet tan gran que era impossible emplaçar-lo on realment era el lloc ideal, que és el centre de Castelló, i s’instal·là a l’avinguda de Blasco Ibáñez. L’Associació va continuar tractant tots els anys de millorar les instal· 166

lacions dotant-les de mitjans perquè els castellonencs i tots aquells que ens visitaren, es trobaren còmodes per a degustar l’oferta vinícola, intentant que cada vegada fóra major, comptant ja amb la presència de vins de la terra de Castelló amb la seua Denominació Geogràfica Protegida Castelló (IGP) i d’unes quantes D.O. tant d’Espanya com d’Europa. Després de tot el que s’ha exposat, com es pot comprovar el Mesó s’ha anat fent més i més gran, malgrat tots els inconvenients que s’han pogut comprovar en aquest escrit. A això s’ha d’afegir que canviaren els costums dels vins a degustar, ja que hui, el Mesó del Vi es nodreix, en la major part, de gent jove que s’inclina per vins de menor graduació i també, perquè no, de vins de menor qualitat, per haver-se fet tan popular. I encara que les diferents bodegues que exposen els seus vins, sobretot al seu interior, ofereixen vins de qualitat amb D.O. de les variades zones vinícoles de tota Espanya i una gran presència de vins fets a les nostres comarques. Cal recordar que l’estar separat del centre de la ciutat, del cor de la festa, els visitants, més bé grans i amants del vi, no van amb tanta


assiduïtat com ho solien fer en els anys en els quals la ubicació estava al centre de Castelló. Durant la setmana se solien fer tasts de vins de diferents bodegues i també recepcions per a autoritats i cases representatives de la regió. Abans les nostres bodegues no estaven preparades com hui en dia per fer tasts. Nosaltres fórem pioners. Per finalitzar i sota el meu punt de vista, el Mesó de Vi, malgrat els inconvenients patits durant els 48 anys, ha anat guanyant popularitat i prestigi fins a arribar a ser part fonamental de les nostres festes. Els organitzadors sempre hem lluitat amb tots els mitjans al nostre abast, per a educar els joves a aprendre a beure i degustar el vi, bé mitjançant conferències realitzades per experts enòlegs de categoria nacional o internacional, o bé amb tasts dirigits, i fins i tot populars, a la vegada que s’ha posat tot l’esforç per a evitar qualsevol excés o desordre en el recinte. Als darrers anys, després de passar a l’antic recinte del Mercat del Dilluns, el color “marró” ha tornat al centre, a la Muralla Lliberal i l’any passat a Rafalafena amb una aposta ben clara pels vins de la Indicació Geogràfica Protegida –IGP- Castelló, pel color de la terra, per “lo” nostre.

167


Un campanar de terra i sol

Vicent Jaume Almela Eixau

Campanar de la Vila que en passar el temps prens les tonalitats de la terra que aguaites des del teu cimall: el secà i la marjal.

M

algrat les restauracions i neteja del nostre Campanar, una vegada i una altra sembla tenir volença per adoptar les tonalitats més suaus de la terra que des del seu cimall s’ha albirat en el transcórrer del temps. El Campanar de la Vila, la torre octogonal, senyera de pedra, tòtem de la Ciutat, la icona més emblemàtica de Castelló de la Plana, imatge que els veïns i veïnes tenim gravada tan fidelment en el nostre imaginari col·lectiu, que fins i tot des del lloc més llunyà del món podem sentir l’essència de la Plana, en visualitzar tan sols la seua estampa mitjançant el nostre pensament. El “Fadrí” dels poetes Artola i Peris al qual li han dedicat inspirats versos, és sens dubte, a pesar del temps transcorregut des de la seua edificació, l’element més representatiu de la ciutat, que ens uneix i identifica, eix al voltant del qual gira Castelló, perquè també en l’actualitat és fidel testimoni de gran part de la nostra vida social, política, econòmica i festívola; parafrasejant el títol d’una de les obres del poeta Bernat Artola, podríem dir que en certa manera encara és viu en la contemporaneïtat

168


la colla El Pixaví, es va oferir, almenys des de l’any 1989, a fer una pujada didàctica anual al campanar i que en l’actualitat segueix realitzant-se el primer dilluns de les festes de la Magdalena “A l’ombra del campanar”, sense deixar de ser una ciutat moderna i transformadora, però amb certa inèrcia de no voler deixar de ser del tot poble, que és on més s’arrelen els sentiments de pertinença. En aquests versos Artola és capaç de mostrar-nos una visió irònica de la singular torre en “El campanar”, degut al rebombori que sempre hi ha al seu voltant, la vida. El campanar de la Vila és fadrí de veritat. Té la consciència tranquil·la I el cervell destarifat, Perquè diu que l’experiència de la vida li ha mostrat que la millor conveniència és ...viure sense veïnat! O com diu un altre poeta, Albert Vernet, en la lletra del seu poema “Fadrí”, que canta Artur Álvarez en el seu treball discogràfic, “Castelló Triangulada Plana”, ens recorda el temps compartit pels castellonencs en aquest element arquitectònic, que forma part no sols de la nostra història, sinó també del nostre present. Fadrí, vigia d’octogonal factura, ja fa quatre segles que esguardes gent de vila, també de llaurança.

Nous casalicis, veïns que t’endogalen dels anys seixanta l’altura van furtar-te sens enrogir, insensibles. Aquesta singular torre exempta, ha marcat en el transcurs del temps el perfil urbà castellonenc, construïda sobre les bases de l’estructura d’una primitiva torre medieval, iniciada cap a l’any 1437, i paralitzades les obres en 1459; no seria fins 132 anys després, a les acaballes del segle XVI, segons està documentat, quan el Consell Municipal intentaria reprendre la seua construcció, amb el mestre picapedrer anomenat Damià Mendes -d’origen portugués-, en encarregar-li l’any 1591 el plànol d’una torre campanar. Però en veure que es retardaven excessivament les obres, el Consell decideix contractar per la seua execució al picapedrer de València, Francesc Galiansa, que per aquell motiu va fixar la seua residència a Castelló, actuant com autèntic director de les obres. En canvi, l’incompliment dels compromisos inicials per part d’aquest va causar múltiples problemes, tenint que intervindre els jurats de la Vila. Malgrat tot, Galiansa continuà comptant amb la confiança del Consell municipal, finalitzant les obres de la torre campanar l’any 1604. Galiansa moriria a Castelló, després de participar en diverses obres locals, probablement el 1627. Així, si comparem la data de termini del Campanar, el 1604, amb la primera notícia de l’inici de la construcció, l’any 1437, veurem una diferència de 167 anys, all llarg de tres segles, per finalitzar aquesta magna obra.

169


Tota la documentació històrica i singular referida al Campanar es va poder apreciar durant l’any 2004, quan es decideix commemorar el 400 aniversari de la seua construcció. Van ser molts els actes organitzats per l’Ajuntament i altres entitats culturals, es van exhibir els protocols dels vetusts arxius, amb reminiscència plàstica de la seua imatge, en una exposició en la veïna Casa Abadia, comissariada pel catedràtic i crític d’art, Antonio Gascó, actual Cronista Oficial de la Ciutat, amb una mostra de la documentació històrica de la biografia entranyable del Fadrí, referències a guàrdies en el campanar pel perill de l’atac dels temuts moros de costa, la funció de rellotge públic, o de la presó de capellà, amb altres dates i detalls sobre la seua construcció, les estances interiors, la construcció de les campanes o la nominació del primer campaner l’any 1606. La referència a la seua primera “enfarolà” apareix a les emblemàtiques festes d’agost del 1639, amb focs d’artifici. Exposició acompanyada amb les pintures realitzades de la torre campanar, per artistes locals, des de peces costumistes de finals del segle XIX de la Foret i Martínez Checa –reviscudes per l’òptica historicista del pintor contemporani Guillermo Solsona- conjuntament amb les visions pictòriques del monument realitzades per Soler Blasco, Vidal Serrulla, Tomás Ribera, Díaz Naya, Sábat, Llorens Bort, Porcar Queral, Badía, Castell Alonso, Aurelio Silvestre, Laurentino Martí, Luís Fabra, Traver Griñó, Salomón i Zapata. Conferències, xerrades, taules redones, concerts i visites guiades van completar els actes dedicats a l’aniversari del Campanar. Així aquest és el punt de referència de la ciutat, que ha tingut a través de la seua història, diferents utilitats, des de refugi i defensa en temps de guerra a torre vigia, o els diferents tocs de campanes que marcaven el viure del dia a dia ciutadà, sobre els quals podem aprofundir llegint la 170

completíssima obra “El campanar de Castelló. Les campanes del Fadrí”, de Joan Andrés Sorribes i Vicent Marzà, que va obtenir el premi Ciutat de Castelló, XII edició, Humanitats 1995. Sens dubte, el Campanar segueix sent la representació més emblemàtica i volguda de la ciutat, cada vegada més apreciat gràcies a la tasca ingent iniciada per la colla El Pixaví, que es va oferir, almenys des de l’any 1989, a fer una pujada didàctica anual al campanar i que en l’actualitat segueix realitzant-se el primer dilluns de les festes de la Magdalena, que podem reviure a través d’uns llibrets amb l’explicació de les seues característiques, estances i campanes, per als visitants. En l’actualitat s’afegeixen les visites guiades pel campaner, Fabio Giménez, que organitza l’Ajuntament per a escolars i particulars, perquè siga cada vegada més conegut per tot aquell que puja pels 188 esglaons, fins arribar als 58 metres d’alçada. Referent a la pujada al campanar, que durant les nostres festes fundacionals organitza la colla El Pixaví, aprofite per a relatar una petita anècdota en la qual vaig intervenir. El dilluns de les festes de la Magdalena de l’any 2003, en el llibret que lliurava la colla El Pixaví en baixar del campanar, estava publicat el meu poema “La lluna, el xiquet i el campanar”, sent l’escriptor i membre d’El Pixaví, Vicent Marçà, l’únic de la colla que en aquell moment em coneixia i amb el qual havia tractat personalment el tema de la publicació del poema, ens havia convidat a tota la família a visitar la torre, un poc abans de l’hora de la seua obertura al públic en general. Així, a les 15.45 hores, amb la meua dona i el meu fill, estàvem davant de la porta del Campanar i, en arribar, vam veure que Vicent comentava


amb alguns periodistes d’una TV local, que haurien de pujar en aquest primer torn no oficial per realitzar un petit reportatge. En veure’ns, Vicent es va dirigir cap a nosaltres, convidant-nos a seguir-lo, em vaig avançar a l’entrada amb el primer grup de periodistes, juntament amb el meu fill Hèctor, quedant la meua dona a l’exterior, una poc ressagada, disposada a seguir-nos, però el membre de la colla va pensar que era algú que pretenia colar-se, i no la deixava entrar, recriminant-li l’acció: “Eh! Vosté on va? Ara no pot passar!” La meua dona, Marcela, -veient que seria difícil de convéncer-lo- que ella anava amb el grup que acabava

d’entrar, i amb la dificultat que causava l’aglomeració de gent i aldarull de veus al seu voltant, sense pensar-ho dues vegades va alçar la veu cridant amb convenciment: “Sóc la dona del poeta!” repetint “la dona del poeta!”. Al mateix temps que creuava la porta i amb rapidesa desapareixia per l’escala del Fadrí. Un poema va ser la cara del vigilant de la porta, sense temps de reacció davant la inesperada resposta; segurament va pensar: el poeta... quin poeta? creient-se que aquella dona segurament s’havia colat utilitzant un nou i original mètode, una miqueta desconcertant, “la dona del poeta, vaja! Aquesta sí que és bona”. Passada la dificultat i una vegada reunits a la sala del rellotge, que explicava Vicent Marzà, aquest em va demanar si no em sabria greu romandre una estoneta a la porta del campanar, en acabar la visita, signant el meu poema, que anava en el llibret i que es lliurava en la sortida al públic. I així vam quedar, en baixar vaig compartir la taula amb el membre de la colla Miquel Marmaneu, la persona encarregada d’entregar el llibret, i em vaig disposar a signar els exemplars, amb breus dedicatòries. A les nou de la nit, quan Vicent Marzà va baixar a donar per conclosa la jornada i va veure que jo encara estava allí, signant l’últim llibret, sorprés em va dir: “però has estat així des de les 4.30 h. fins ara?”. Com a resposta meua: “Vicent, una cosa és segura, no tindré una altra oportunitat per signar i dedicar un poema a prop de 600 persones, no podia desaprofitar aquesta ocasió”. Ambdós vam assentir amb un somriure. A més a més, va ser molt grat compartir la vesprada amb moltes castellonenques i castellonencs, que van passar per allí. Un record inesborrable.

171


PCL_IS300h_148x210_Castellon_SINPRECIO_feb_2017.pdf

1

8/2/17

17:13

RENUEVA TU CONFIANZA

NUEVO LEXUS IS 300h HÍBRIDO Con un diseño exterior renovado que exalta la deportividad y el Lexus Safety System +, que incluye control de crucero adaptativo y seguridad pre-colisión, el nuevo Lexus IS 300h Híbrido, renueva tu confianza. Descubre más en www.lexusauto.es

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

LEXUS CASTELLÓN Cuadra Saboner, 190 P.l. Ciudad Transporte II 12006 Castellón de la Plana Tel. 964 372 327 www.estilolexus.com www.lexusauto.es/castellon 164 kW 223 CV. 4,2 l/100km. CO2: 97 g/km. NOx: 0,006 g/km Emisiones y consumo de CO2 de la gama IS 300h: emisiones de CO2 desde 97 a 107 g/km. Consumo combinado desde 4,3 a 4,7 l/100 km. El consumo de combustible y los valores de CO2 se miden en un entorno controlado de acuerdo a los requisitos del Reglamento (CE) Nº 715/2007. Los valores de combustibles y emisiones de CO2 podrán diferir al variar los factores externos. Para más información consulte en su centro autorizado Lexus.


ARTICLE DE CONCURS

Les festes de la Magdalena dins de 50 anys. Imaginem el seu futur

173


Això s’ha fet tota la vida

Enric Nomdedéu Biosca

Sea level rise: +1m (si puja el nivell de la mar 1 m) DIJOUS. Nervis.

J

uanvi López estava nerviós. Cosa lògica. En 48 hores començaven les seues primeres festes de la Magdalena com a President de la Comissió Ciutadana de Festes. L’organisme que havia substituït a la Junta de Festes, que en el seu moment ja va substituir a l’original Junta Central de Festes. A sobre, López, que venia d’una llarga tradició familiar vinculada a les festes de la ciutat, era el primer president home, després de 23 anys consecutius de presidentes. Solemne va mirar al sostre del Palau de la Festa, on penjava l’estendard de la Gaiata 12. La que va ser la gaiata del Grau, abans que el mar es

174

mengés bona part del litoral marítim de la ciutat. A conseqüència del canvi climàtic, es van haver de construir uns dics amb fons europeus. Ho va fer l’empresa d’un tal Florentino Pérez. Però una nit de febrer, no va resistir l’embranzida d’una mar que volia més i més, empentada pels corrents de l’Àrtic, i per les tones i tones de gel fos. La mar ocupà el Pinar del Grau, l’Aeroclub, el Port, carrers... Tot s’ho endugué Neptú. Va ser un febrer. Aquell any es van suspendre les festes, només la Romeria de les Canyes es va celebrar Malgrat el desastre, l’empresa cobrà una indemnització, perquè el contracte estipulava que si anava bé cobrava, i cobrava també si anava


malament. Un despropòsit. El Grau va considerar que l’Ajuntament de Castelló no els havia defensat i protegit suficientment, i van decidir no participar mai més a les Festes fundacionals de la ciutat. I des d’aleshores, el Grau reclama la seua independència. Alguns a Sant Pere, la majoria, a l’Ajuntament. Tot això va passar pel cap de Juanvi, mentre tancava la porta del vell Palau de la Festa, amb la clau electrònica. L’estendard de la 12, penjant al sostre, era l’últim testimoni de les festes antigues, i d’una ciutat que abans, estimava la mar. DIVENDRES. La vespra de la vespra. Des de feia anys, l’Associació Germans Musulmans d’Alqueria, hereva de l’antiga Moros d’Alqueria, a la que el pas del temps no permeté mantenir un nom que molta gent considerava ofensiu, s’avançaven un dia a l’inici oficial de les festes. Feia dècades eren només ells, però amb el temps, s’hi van sumar altres associacions, i tothom volia representació oficial. Així les coses s’hagué de crear un torn rotatori que es publicava a l’apartat de “protocol transparent” del web de la Comissió Ciutadana de Festes. “Comencem” va dir Juanvi, iniciant la videoconferència: “Enguany toca que ella vaja a l’acte dels Germans Musulmans d’Alqueria, i ell a la Colla del Rei Barbut i la Infantona Merilde. Ho tenim clar? Aisha, tu acompanyes a Na Violant i tu Manel al Rei. I després tothom a casa, que demà

comença la nostra prova de foc. Sort”. “Sort” contestaren tots. N’Goo però es va quedar remugant: “Jo no torne a anar a vore els Cavallers de la Conquesta i les Senyores del Regne. Cada any la mateixa història amb què si els hi hem usurpat la representació, que si no en teníem prou amb les gaiates, que si això i que si allò. Jo no hi vaig.” Esta discussió es produïa cada any, d’ençà que en el tercer Congrés Magdalener, es va decidir que la figura de la Reina de les Festes era denigrant per a les dones. I que la millor solució era fer afegir-ne una de masculina. I després de mil cabòries, es va pensar que ningú podia ser millor representació que el Rei En Jaume i la Reina Na Violant. Als Cavallers de la Conquesta, però, els va dividir. Alguns pensaven que era un gran honor que la seua històrica representant, i el Rei que els hi donava sentit, foren les màximes figures de representació de les festes. Altres, però, ho vivien com una fagocitació per part de la Comissió. Tot aquell enrenou provocà una escissió en els antics Cavallers, que es va constituir en una nova associació. No era el primer cop que passava. DISSABTE. De la festa, la vespra L’edifici de l’Ajuntament havia complit exactament 350 anys l’any anterior. Un vell bell edifici que des de’n feia ja un bon grapat era només l’escenari d’actes selectes. I òbviament, l’inici de les festes fundacionals n’era un dels més importants. Entre ells, l’eixida de la comitiva direcció a la primera mascletada. 175


de Salut Cătălin, que era l’encarregat de protocol de la Comissió remugava per sota el nas. “Mai no n’aprendran. Quina mania de penjar-se la cinta verda abans del Pregó! Està vist que estos polítics només respecten les tradicions que els hi convé. A primera hora de la vesprada començava un dels actes més importants, i que més maldecaps donava a Juanvi, el Pregó. Que si era massa llarg, que si era massa lent, que si ballava massa gent, que si hi havia interrupcions, que si la gent dels pobles havien de baixar tots cada any... Un problema. Durant uns anys es va decidir que el ritme el marcaren els semàfors, de forma que quan es posaven rojos, tothom parés on estés, i que els grups de ball aprofitaren per a ballar. Però hi va haver una alcaldessa amb nom de flor, que ho va fer canviar, perquè ja feia tres anys que exercia de màxima autoritat i mai no havia coincidit que ballaren davant de la llotja oficial, i ja veia que acabaria el seu mandat sense que ningú li ballés. Així que ho va fer canviar. Bé... I després tot allò dels nous col·lectius. Els representants dels Musulmans d’Alqueria havien crescut amb els anys, però el problema eren els cristians. Estaven els de “tota la vida”, els que van nàixer com Cavallers de la Conquesta. Després vingueren les escissions, Templers, Cavallers del Temple, Rosa-Creu i aquells de la Capa Roja que van tindre origen en l’Hospital Provincial quan encara no formava part del Servei Valencià 176

Amb L’Aljama, representants del col·lectiu sefardí de la ciutat, el problema era per part dels BDS, un col·lectiu radical que perseguia punicions a l’estat d’Israel, i que alguns anys havien arribat a interrompre el pregó impedint el pas del col·lectiu fester. I les altres Colles, que també reclamaven el seu espai. El rècord va ser l’any 2037 que el Pregó durà 7 hores i 35 minuts. Una barbaritat. Des d’aleshores es va decidir ser molt més estricte i ara no acostuma a durar més de sis horetes. No va ser fins després que el Sequier Major cantés amb profunda veu atronadora el Pregó del poeta Bernat Artola, que Juanvi va respirar profundament. La Comissió es va acomiadar de les autoritats, i com mana la tradició, van anar al Saló Pascual Bonillo, del Palau de la Festa, a penjar el pin en la brusa gegant que atresora els pins de les cavalcades de les darreres dècades. DIUMENGE. Magdalena Festa Plena Feia tot just 50 anys que el Conseller castellonenc Vicent Marzà, havia atorgat la condició de Bé d’Interés Cultural a la tradicional romeria de la ciutat. Però per molt especial que fos l’any, hi havia fets que, fora de programa, es repetien sí o sí. Fets que ja havien esdevingut una tradició paral·lela que molestava no pocs, i alegrava a bastants.


La primera era la sempiterna disputa de si s’havia d’entrar o no a la Cocatedral. Si governaven els uns era que no, si governaven els altres era que sí, i si governaven els unaltres era que calia decalar mínimament els horaris perquè cadascú fes el que cregués oportú. Però com els unaltres governaven molt de tant en tant, el més habitual és que a la Plaça Major, hi hagués sempre algun grupet d’ultres d’ací o d’allà, fent soroll. Tot plegat, en realitat eren quatre gats mal comptats, però com li va dir una senyora malcarada al President quan este li llençà una mirada de recriminació: “això s’ha fet tota la vida”. L’altra tradició consistia en una gran escridassada al creuar l’AP-7, perquè la gent ja estava més que tipa d’haver de pagar. Havien promés que esta vegada no allargarien més la concessió, que el 2070 s’alliberaria. Però ningú no s’ho volia creure. Això però, inquietava poc als organitzadors de la Romeria. Ho donaven per amortitzat. Ximos a Sant Roc, i cuquet mort.

La Desfilada de les Gaiates era el darrer acte del dia més important de les festes. El moment d’exposar el treball de tot l’any. Des del 2024 hi havia dues categories. Gaiata Clàssica i Gaiata Moderna. Va ser la fórmula que es va trobar per acabar amb aquella vella polèmica que es produïa cada cop que un Sector arriscava una miqueta, modernitzant el monument, i es quedava sense premi Així que d’una banda estaven les que mantenien l’estètica barroca, la tradicional. I de l’altra, les més modernes. Que continuaven sent un esclat de llum sense foc ni fum, però que eren un prodigi de luminescència, gràcies als làsers i als newlight, coordinades amb la música que emetien. El problema més gran que havia tingut la Comissió Ciutadana de Festes era el de les votacions. Si creiem el que diuen els saberuts als articles dels “Blogs de Gaiata”, antigament votaven els presidents a la Plaça Major. I sempre es muntava un guirigall. Ara el problema era tot un altre. Ja feia temps que el vot era electrònic. La votació popular telemàtica s’obria a l’hora exacta en què la primera gaiata eixia del Forn del Pla, i es tancava el dilluns després de l’encesa. 177


El departament d’smart city de l’ajuntament havia muntat una plataforma a la qual s’hi podia votar des de l’smartphone. Cada número només podia emetre un vot. Però era un moment de transició, perquè ja hi havia molta gent que portava incorporat l’smartxip al braç, i podien votar des d’ell sense haver de gastar cap perifèric. Compatibilitzar els dos sistemes a l’hora, no era fàcil, però els tècnics havien garantit a Juanvi que funcionaria. El problema era amb l’antic iPhone 24s. L’últim model que va fabricar-se als EUA, abans que l’empresa la comprés un inversor xinés i canviés la pometa per un litxi. Com els iPhone estaven obsolets, els havien inhabilitat en el sistema. I això havia generat una forta reacció en aquells que encara el tenien.

Va ser el primer triat per sistema d’audició. Cantar el Pregó és una cosa que fa molta il·lusió als xiquets i xiquetes de Castelló, tant, i a tants, que s’havia de trobar un sistema més just, que no la mera voluntat d’algú. I es va decidir que es fes una audició a cegues en la que feien de jurat el Director Resident de la Banda Municipal, dos membres del claustre del Conservatori Superior i els guanyadors del Festival de la Rosa. LA RESTA DE LA SETMANA.

DILLUNS. La Festa local.

Hi havia dos fets fonamentals que condicionaven la resta de la setmana festera. D’una banda aquella directiva que va emetre la UE feia més de 15 anys en la que esperonava als estats membres a legislar contra els períodes festius de més de quatre dies seguits. Segons deien, tants dies de festa llastava la competitivitat. L’ajuntament mantenia que això es compensava amb la xifra de negoci que generaven les festes. Sobretot d’ençà que en la segona dècada del segle, l’ajuntament va regular l’ocupació de via pública i s’acabà amb el campe qui puga anterior. Ara tothom pagava impostos, i s’acabava així amb l’economia submergida.

Lluís Grigorescu era un altre membre de la Comissió Ciutadana. Li feia especial il·lusió ser el responsable del Pregó Infantil, perquè els Grigorescu eren una família de llarga tradició festera. Sa mare havia estat Ciutadana Popular (el que abans es deia Dama de la Ciutat) feia un pessic i mig d’anys, i ell havia cantat el Pregó Infantil.

Però el que realment va resoldre el problema va ser una genialitat. Programar un dia sencer de Ciclogènesi Explosiva, que interrompia les festes durant 24 hores, per recomençar-les l’endemà. I és que des de feia ja anys, no hi havia Magdalena que no s’hagueren de suspendre els actes algun dia, per culpa de les tempestes, el vent violent, o el fred

Afortunadament, tot va anar molt bé. Les gaiates passaven una darrera l’altra. La 7, la 8 (que al final va tornar a guanyar! I ja eren 5 anys seguits!), la 9, la 10, l’11, el minut de silenci, la 13, la 14...

178


DIUMENGE. Magdalena Vítol La programació del darrer diumenge no havia canviat en el darrer segle. El més rellevant havia estat l’agermanament de les colles amb les gaiates del seu sector, que havien reviscolat les gaiates que en algun moment semblà que perdien força. Afortunadament, però, es van saber reinventar, i ara vivien una nova època daurada. El Magdalena Vítol, era la definitiva prova per la nova Comissió i el seu president. I és que sent el primer any, van preferir no arriscar, i copiar el model dels darrers 10 o 12 anys. Música en viu, dansa, focs d’artifici, i els tradicionals jocs de llum emesos des de drons que sobrevolaven la plaça. I clar, com la Plaça Major es va quedar menuda ja fa anys, les rèpliques de l’acte amb tecnologia hologràfica a tots els sectors. I és que com els va dir Juanvi López a tota la Comissió Ciutadana de Festes:

extrem. Al final allò del canvi climàtic, resultà ser cert. Així que es decidí que el dijous no hi havia actes programats. De forma que si el mal temps venia per exemple el dimarts, el dijous es farien els actes suspesos. En cas que el mal temps arribés a final de setmana, no hi hauria més remei que reprogramar. Però en tot cas, es salvava així l’exigència de l’Europa economicista!

“El món canvia, el temps passa, la gent vol coses diferents i hem d’evolucionar. Però hi ha coses que mai no podran canviar en la festa. Les Gaiates seguiran sent les que il·luminen les festes. I no feu cas del que diga el diari digital, i els saberuts de sempre, la Magdalena no tindrà data fixa, serà sempre el tercer diumenge de Quaresma. Perquè així ho mana la tradició, ja vau vore el que va passar quan es va sotmetre a consulta popular. És una qüestió d’orgull. D’orgull de genealogia”. I dit això, es va pujar al seu patí elèctric, i marxà cap a casa després de cridar tots plegats: Magdalena Vítol!

Juanvi era molt conscient que els actes més importants i tradicionals es concentraven els primers dies. Així que superats estos, tot era més relaxat. Cert que hi havia un no parar d’actes, d’espais de programació... Però ja eren festes com les de qualsevol altre lloc. A més a més, aquelles discussions veïnals per vore on s’instal·laven les carpes de vi o de cervesa, s’havien acabat d’ençà que s’instal·laven a l’antiga plaça de bous. Espai que havia quedat en desús quan definitivament aquell espectacle sanguinari va deixar de celebrar-se, fruit de la desafecció popular. El que no havia canviat del tot era la reacció popular al cartell dels espectacles musicals. I és que set anys seguits portant al grup Ojete Escaldao, era massa. Enguany la novetat era la Fira Hipster. Una fira dedicada al que va ser un moviment de primers de segle. Una subcultura que durà uns anys i acabà sent devorada pels After Tronki. I la veritat és que hi havia certa expectació per vore aquells bigotis passats de moda, les llargues barbes, la roba que ja era retro quan aquella tribu se la posava, i la música més antiga que les seues bicicletes metàl·liques...

Article que ha participat en el Concurs de millor article inèdit, dins del concurs de llibrets Magdalena 2017.

179


182


183


184


185


186


187


188


189


190


191


192


193


194


195


196


197


198


199


AGRAÏMENTS

La Gaiata 8 vol agrair als nostres comerços i anunciants en general la seua col·laboració, ja que, gràcies a ells, es fa possible que aquesta publicació siga una realitat any rere any. Caja Rural de Teruel Glois joieria seyfer asesoria GAMBRINUS Pinturas Armengot ANDRES profesional SETFRIN MESÓN NAVARRO record go Paso a Paso Huevos Vilarroig Van Gogh Teresa Gèneres de Punt GRUPO PARDO Pistatxo roba infantil Escriche Logisticstiles

BRICOMART Confecciones Pitarch LOS CLAVELES manuelcuellar JOYAS Styl’or Arnau Boddy BOLSAS DE DISEÑO Casa Rovira La Cuina OCMIS TINTORERIES WALDORF la casa de Verona cheto NEUMÁTICOS CLÍNICA DEALBERT CASVENDI S.L. ELIPE-SENSORI Ciudadela

MAGNÍFICA Perruqueria HNAS. MARTÍ SABORITJA Frutas Ripo PANADERÍA J.A. Vives NELO’S CERPA PORTIS OVE fincas ALTAVA SAL Bia 360º GESTIÓN Bier Castelló Talleres VIVAS evefis VANNU INDUEL MARZA

A tots ells, MOLTES gràcies !!! 200


Profile for Abel León Navarro

Llibret 2017 - Portal de l'Om  

Llibret de la comissió Gaiata 8, per a les festes de la Magdalena 2017, Castello de la Plana

Llibret 2017 - Portal de l'Om  

Llibret de la comissió Gaiata 8, per a les festes de la Magdalena 2017, Castello de la Plana

Profile for abelleon
Advertisement