Page 1

Sobre el Espíritu de la colmena, de Víctor Erice Escrits i reflexions Alumnat 1r Batxillerat Artístic Institut Moisès Broggi


El espíritu de la colmena, de Víctor Erice

El recull que presentem a continuació és un treball d’expressió escrita realitzat per l’alumnat de 1r Batxillerat Artístic dins les matèries de Llengua catalana i Cultura Audiovisual en el marc dels projectes CinEd i Cinema en curs d’A Bao A Qu. Uns textos preciosos i unes reflexions inspiradores. Una manera d’aprendre a mirar i a escriure amb i des del cinema. Pensar i aprendre al voltant de l’Espíritu de la colmena ha estat un gran aprenentatge. Aquests relats escrits i reescrits estan organitzats en vuit apartats: Ø Ø Ø Ø Ø Ø Ø Ø

Comentaris de la pel·lícula en general Comentaris de seqüències i plans Relats de ficció inspirats en seqüències Els colors i els simbolismes Relacions: Estiu 1993 i El espíritu de la colmena Relacions amb la literatura Creacions plàstiques en relació amb el film Fotografies d’espais buits inspirades en el film

2


Ø Comentaris de la pel·lícula en general Aquesta pel·lícula, realment m´ha sorprès. M’agraden molt les pel·lícules que et fan reflexionar i que després creen debats. El joc amb les llums, la manera meticulosa d’ enquadrar els plans que té el director i a, més a més, la història, tot el conjunt em va atrapar molt i emocionar. Segurament el pla que em va agradar més va ser quan el pare surt al balconet a fumar i es veuen les vidrieres grogues i la seva figura al darrera, un joc amb les llums preciós i que em va transmetre molta calma.

També el pla de la nena quan surt escanyant el gat, que no és agradable però realment és quan veus les ganes d’experimentar i de conèixer que tenen els nens petits. Un altre pla que em va sobtar, va ser l’últim, quan la nena s’apropa a la vidriera i és de nit i no es veu groga si no transparent, quan això és impossible ja que de nit s’ hauria de seguir veient groga. Cada cop que veia aquest pla em venien a la ment noves idees de com podia estar filmat. La pel·lícula està plena de plans espectaculars. Hi ha un text que hem llegit on el director explica que de petit els seus pares no l’hi

feien cas i no va tenir massa suport patern. La manera com filma els espais buits i el ritme del film, el conjunt fa que t’adonis sense ser explícit de l’absència dels pares. Lia Jaumejoan

El espíritu de la colmena em va semblar una pel·lícula molt diferent a les que jo estic acostumat a veure. El fet que fos lenta va provocar que no me n’adonés dels canvis de temps i que estigués tota la pel·lícula intentant entendre escenes que no acabava d’enllaçar. Em va interessar del film: els enquadraments i la il·luminació ja que estaven molt treballats i em transmetien en tot moment molts sentiments. Em van agradar sobretot, les localitzacions triades. Eren molt boniques i a més a més el director va escollir unes hores del dia on la llum era molt present. També em va agradar com el director juga amb els reflexes de la llum tant en l’aigua com en els vitralls de les habitacions. Em van cridar l’atenció certs moments on els personatges et posen en tensió fins al límit, com per exemple el fragment en el que la Isabel i l’Anna són a les vies de tren. El més interessant, sens dubte, va ser quan a classe vam començar a explicar les sensacions que ens havia produït la pel·lícula i el que va interpretar cadascú em va aclarir dubtes i va enriquir el relat de tots. Martí Cama


“Debe de ser abrumador sentir cuándo, todo resulta lento y a la vez interesante”

que en “Sol de membrillo” ha tenido un resultado más impactante y prometedor. Brillante interpretación de las dos actrices Isabel Tellería y Ana Torrent, quizás cabe destacar la maravillosa actuación de esta última ya que interpreta el papel a la perfección todo y siendo tan pequeña. Los movimientos de cámara son lentos. Destacan los planos generales en los espacios vacíos y el primer plano con los retratos de los personajes, sobre todo Ana y Frankenstein. Estos dos personajes comparten este desencaje social en la colmena. La idea central de la historia, muy bien desarrollada, aunque en según qué aspectos el cineasta no lo deja muy claro, y prefiere que usemos la imaginación para intuirlo. Esta película carece de efectos especiales, ya que tampoco son necesarios. (Aunque podemos ver, al inicio del filme, un fotograma de una señora andando al lado del tren entre el humo para crear una escena impactante.) Con una iluminación variante, que contrasta con las grandes sombras y nos llegan a producir tristeza. La música acompaña perfectamente todo el filme, dándole profundidad en cada escena.

Es una película del género drama, que se desarrolla de manera pausada e interesante. Esto hace que te adentres en él. En varias escenas, puedes observar este puente que va desde la vida hacia la muerte pero este, nunca llega a ser cruzado. Un inicio a la vida y a la vez a la muerte el cual las dos hermanas, Ana e Isabel, se cuestionan durante todo el film. No hay historia mejor que nos cuente la creación de “Frankenstein” de Mary Shelley, una de las mejores escenas es justo cuando le preguntan a Ana “¿Por qué (el monstruo) mata a la niña?”, a lo que ella responde: “No le matan. Además, en el cine todo es mentira”.

Una vez te adentras en el film, te mantiene en tensión hasta el final, lo consigue gracias a escenas que parecen haber terminado pero te dejan unos segundos con el mismo fotograma. De esta manera, Erice, logra que el espectador se adentre en el ambiente vivido por las dos jóvenes protagonistas durante una etapa muy dura, la Guerra civil española. Un final inesperado que te deja perplejo y termina de profundizar en la historia. La película vale mucho la pena, ya que Erice es uno de los grandes del cine español. Además podemos decir que es un film completo acompañado de fotogramas espectaculares que nos

Erice narra una historia de una manera muy personal, en cuanto a encuadres, de luces, de colores y en cuanto a la profundidad de los planos. Esta película está realizada para mostrar la situación política del país, y así poder reflejar una España transformada en un “campo de concentración”. En esta historia, el individuo solo es valorado en el mundo laboral, en grupo, si no cumple las normas es expulsado de la colmena. Esto nos refleja la continua semejanza que hace el director, de la persona y la abeja a lo largo de todo el filme. Con un presupuesto más bajo

3


crea emoción y sin necesidad de recurrir tanto a la palabra nos deja a todos impactados. En aquest film veiem com la imaginació i la innocència de les petites es barreja amb les ganes d'experimentar i conèixer. Però fins a quin punt poden arribar a comprendre algunes de les complicades situacions que ens presenta la vida en un període de temps tant limitat? Aina Siurana

republicà al que Anna cura i alimenta durant dies. Apreciem com la satisfacció mútua de tenir algú, de com a mínim no sentir-se sol, poc a poc envaeix l'ànima de tots dos. Aquest sentiment mor de sobte, quan els seguidors del règim franquista assassinen al fugitiu. Tornant-se a trobar sola, presa de la ira, un sentiment que fins ara no havia tingut la oportunitat de manifestar, i amb el cap ple de dubtes que difícilment una persona de la seva edat, i fins de la nostra, podria arribar a resoldre, la seva ment s’esvaeix de la realitat en la que li ha tocat viure. Si ja és difícil pels adults gestionar segons quines emocions, el trastorn que li suposa a la protagonista aquesta barreja de sentiments, arriba al punt de fer-la intentar fugir de totes aquelles persones que en teoria l'estimen, però que cada cop sent més distants. Maria Carreras

El desenvolupament de la protagonista es veu molt influït per l'època en la que està ambientada la pel·lícula, la postguerra. La relació amb els adults és distant, no només de cara als infants sinó també entre ells i l’espectador que rep una constant sensació de tensió. Arrel de l'absència de les figures paterna i materna, la petita busca el referent en la germana gran, amb qui passa gran part de la seva vida, i de qui aprèn allò que ells no li han pogut transmetre pel tipus de relació. Veiem com l’admiració cap ella la porta a no qüestionar-se res del que li explica, creient des de la innocència que totes les respostes són verdaderes ja que és la persona més pròxima a ella, tant per edat com per l’absència dels pares. Aquesta idealització desapareix quan la Isabel, sabent el poder que té i aprofitant el neguit de l’Anna per saber més sobre la connexió entre el seu món i el suposat món que hi ha més enllà, que ha manifestat en diverses ocasions des que el visionat de Frankenstein va arribar al poble, li juga una mala passada. La ruptura de la relació de les nenes que fins aquell moment ho era tot, la deixa sola, sense ningú a qui acudir, i s’endinsa en la recerca de companyia lluny del que fins ara coneix. Amagada de la família, que preveu que no aprovarà la seva nova amistat, troba comprensió i refugi en un

En aquesta pel·lícula, el director ofereix un gran catàleg de sensacions. Començaré anomenant un dels aspectes que més m’ha interessat de tot el film: la llum. Durant el llargmetratge es poden veure diferents llums, però sobretot hi destaca la llum color mel de les escenes interiors. Aquesta llum dóna una sensació de calidesa especial, resulta familiar però alhora és poc comuna. És curiós com la llum es relaciona amb el títol de la pel·lícula i el treball del pare. A

4


més a més, les finestres d’on prové aquesta llum tenen forma de rusc. Tenen a veure amb les abelles, panells, transmet una bellesa natural, salvatge però alhora tranquil·la i nostàlgica. Un altre element molt important són els enquadraments, molt calculats per mostrar exactament el que el director vol. Es veuen portes i finestres amb freqüència, que serveixen com a punt mig entre l’interior i l’exterior. En els plans exteriors, es busca la senzillesa del món, i la bellesa simple però sofisticada de la natura viva. En quant a l’enquadrament de les persones, es fan molts primers plans per poder mostrar al màxim l’actitud i sentiment del personatge.

poques pel·lícules que no utilitzin efectes especials, i aquesta que no en té, et fa sentir moltes sensacions. Gerard Estrada

La pel·lícula, feta l’any 1973, conté un gran nombre de plans i d’espais buits. La llum, els espais i els pocs protagonistes que hi ha, juguen un paper molt important. Referent a la tècnica, l’estètica i el joc que es crea amb la llum i els espais, és espectacular, i et fan sentir perfectament la situació de les dues germanes. La paleta de colors del film és càlida. Podem destacar la llum de les vitrines. És una pel·lícula que es comunica amb l’espectador d’una forma molt visual i gestual més que per mitjà dels diàlegs. Per mi com a síntesi del film, la pel·lícula tracta les preguntes i els misteris que tenim les persones quan som infants, la poca racionalitat que tenim durant aquest període. Es pot observar com les petites germanes experimenten i juguen amb el concepte de la mort a partir de la pel·lícula, “Frankenstein”, i que els fa fer-se moltes preguntes. Maria Ledesma

Per últim, trobo destacable la gama cromàtica de la pel·lícula. La gran majoria de paisatges exteriors estan formats per tons marrons i verds apagats, creant així un ambient rústic i de l’època. Destaca en els interiors una composició de colors grocs contrastats amb colors molt foscos, casi negres. En general, durant tota la pel·lícula els colors són bastant apagats i tristos, excepte la llum groga, que és el color protagonista de la pel·lícula.

El espíritu de la colmena, és una pel·lícula dirigida per Víctor Erice. És diferent en comparació a la majoria de pel·lícules a què estem acostumats a veure avui en dia. Aquest film mostra una gran absència de diàleg entre els personatges i un major protagonisme a la part visual i sonora.

El director ha sabut donar-nos sensacions sense sofisticacions, i crec que és un fet que s’ha de valorar, ja que avui en dia hi ha

5


El director, suggereix i no acaba de tancar cap trama de la història, això provoca que l’espectador pugui treure les seves pròpies idees sobre el que passa. Jo he tingut diferents hipòtesis i en algun moment he pensat que el personatge de l’Isabel era un somni de l’Anna, i que en algun moment del film ho sabríem, però després m’he adonat que no. El film m’ha fet pensar molt després de veure’l i m’ha agradat sentir les opinions dels meus companys. Paula Martín

La Isabel li explica a l’Anna que ella parla amb Frankenstein i que realment existeix, però que s’amaga de la societat per por a que el descobreixin i el vulguin matar. La gran condueix a la petita a una esplanada amb una construcció buida i un pou al costat, allà intenten comunicar-se amb “el monstre”, però no n’obtenen resultats. L’Anna, convençuda que un dia apareixerà, acaba anant al pou com a rutina diària, fins que un dia es troba amb un home mal ferit. Aquest es refugia en una casa, si es que es pot dir així, en ruïnes, situada junt al pou. L’Anna l’ajuda durant la seva estança, oferint-li menjar i calor.

La pel·lícula “El espíritu de la colmena”, mostra un poble a l’any 1973. És un lloc molt inhòspit i sembla de pocs habitants. Hi ha una petita escola i algunes cases, s’envolta de camps i esplanades. No hi ha gaire coses a fer, i això fa que els nens desenvolupin la seva creativitat, la part més imaginativa i es diverteixin explorant nous espais. Al principi del llargmetratge, s’observa com arriba un vehicle al poble, resulta ser que hi ha alguna cosa que provoca, sobretot als nens, que s’alterin i mostrin cares d’entusiasme. És una cinta de pel·lícula. Es reprodueix en una sala obscura on la gent paga per veure-la i porta les seves cadires de casa ja que la sala no està adaptada. Però l’autor decideix fixar-se en dues nenes de 6 i 8 anys, l’Anna i la Isabel, les quals venen d’una família sembla adinerada, en comparació a la resta del poble, (es pot deduir veient la casa on viuen). Aquestes dues nenes, van gairebé sempre juntes. La gran, com en molts casos, és l’exemple a seguir de la petita, i tot el que ella li explica, s’ho creu. Com tots ja sabem, la imaginació dels nens és molt poderosa, i les seves preguntes sobre el món són constants.

Hi ha una certa complicitat entre la nena i l’home misteriós, una connexió no verbal, més aviat de mirades i gestos. La policia es troba l’home mort, i avisen al pare de l’Anna i l’Isabel, ja que la víctima té un rellotge i un abric seu. A partir d’aquí comencen les sospites i la desconfiança del pare cap a la seva filla petita, nota que està diferent, que ja no parla i que mai no és a casa. Un dia, el pare es troba a l’Anna on s’havia cercat el cadàver de l’home, la crida i ella surt corrents. Desapareix durant uns dies i té una trobada amb “Frankenstein”, potser fruit de la seva imaginació, ja que és molt petita i té molta fe en què un dia se’l trobarà.

6


Es veu com passen uns dies i la policia troba la nena dormint en una esplanada darrere una paret de maons. Tot torna a la “normalitat”, tot i que l’Anna no torna mai a ser la mateixa i es nota que la seva relació amb la Isabel mai tornarà a ser igual. Abril Ripoll

A l’inici de la pel·lícula és veu com les dues germanes (l’Anna i la Isabel) veuen la pel·lícula de Frankenstein a l’escola, a partir d’aquest moment és veu el tema predominant de la por al llarg de tota la pel·lícula. Quan ja totes dues són a casa, l’ Ana i la Isabel ténen una conversa. En aquesta l’Anna li pregunta a la Isabel com és que sap que la nena (de la pel·lícula) no mor i que realment és viva( fora de la pel·lícula), fa la mateixa pregunta sobre com és que Frankenstein és viu en la realitat. La Isabel li respon que al cinema tot és mentida i que tot és un truc, a més a més la Isabel explica a l’Anna que això ja ho havia vist abans, a un lloc secret a les afores del poble, explica que la gent no el pot veure perquè només surt de nit. L’Anna és qüestiona si és un fantasma, però de seguida ella respon que no, que no és un fantasma si no que és un “espíritu”, que no té cos i per tant no se’l pot matar. L’Anna pregunta a la Isabel per què a la pel·lícula ell tenia un cos físic (Frankenstein), la Isabel li explica que això ho fa perquè es disfressa per sortir al carrer. L’Anna li pregunta a la Isabel: ‘Si l’esperit només surt per les nits com és que pots parlar amb ell?’ Ella li respon que si es fa amiga de l’esperit podrà parlar amb ell quan vulgui, haurà de tancar els ulls i repetir tres cops el seu nom (i li mostra com fer-ho).

El espíritu de la colmena és una pel·lícula espanyola dirigida per Víctor Erice i estrenada el 1973. Aquesta pel·lícula data dels començaments d'Erice, i és considerada com una de les obres mestres del cinema espanyol. Toca i tracta una gran varietat de temes com ara la soledat, la por i la mort. Com tracta la mort ‘El espíritu de la colmena’? Escenes on predomina el tema de la MORT: 1. La pel·lícula de Frankenstein. 2. La broma que li gasta la Isabel a l’Anna (Falsa mort). 3. L’escanyament al gat per part de la Isabel. 4. La mort / assasinat del misteriós home a la casa del pou 5. La nena al llac.

En aquesta escena podem observar la innocència de la nena, com no sap diferenciar ben bé la realitat de la ficció, com es confia de la seva germana i com intenta trobar respostes a tot allò que veu. A partir d’aquí la nena té molt present el tema dels esperits i de la mort. 2. La broma que li gasta la Isabel a l’Anna (Falsa mort).

1.La pel·lícula de Frankenstein.

7


En aquesta escena la Isabel gasta una broma a l’Anna. La Isabel crida des de la seva habitació i l’Anna espantada va corrents a veure què li passa, se la troba al terra pensant que és de mentida, l’agafa, la toca,i comença a creure que ha mort de veritat tot i que no és cert, l’Anna se’n va a la seva habitació i torna entrar però la Isabel segueix tirada al terra, finalment se’n va a buscar ajuda, no troba a ningú, tot just entra en una sala i seu davant un finestral hexagonal groc (així com en un rusc d’abelles) tot just apareixen uns guants que li tapen els ulls. Són les mans de la Isabel amb els guants del seu pare, fent-li una mala passada, a partir d’aquí l’Anna desconfia de la Isabel. L’Anna té una propera tot i que falsa experiència aprop de la mort.

I el cadàver? Aquí la nena té una experiència molt propera a la mort, a algú que té una espècie de relació. La nena es queda en xoc. 5. La nena al llac. [Context] La nena ha fugit de casa seva i es troba perduda. És menja un bolet (possiblement verinós) i caminant, caminant, va a parar al llac, és veu tot fosc, i ella seu davant mirant el llac, té una llum suau al darrera. Llavors apareix Frankenstein. Se’l queda mirant i seguidament ell l’agafa del coll. Aquesta escena transmet molta por, tensió, per si sola, per la i·lluminació, els personatges i el silenci. És possiblement fruit de la seva imaginació. Jasmina Condal

3. L’escanyament al gat per part de la Isabel. En aquest cas la protagonista de l’escena és la Isabel. Agafa el gat i li clava les ungles fins que el fereix, el gat d’un salt surt per la finestra, amb la seva sang es pinta els llavis. Aquí sembla ser que la Isabel vol veure on està el límit de la vida/ mort, el que passa si li clava les ungles i fins on pot arribar. Personalment crec que es pinta els llavis amb la sang del gat ja la seva mare no li deixa maquillar-se i la sang té un color vermellós que pinta la pell. Ella no sembla afectada pel mal que li ha causat al gat.

El Espíritu de la colmena és una pel·lícula dirigida per Víctor Erice l’any 1973. És una pel·lícula de gènere de drama, ambientada a l’època de la postguerra espanyola. Víctor Erice vol mostrar des del punt de vista d’una nena petita, quina és la seva manera de descobrir, entendre i de viure la mort. Per transmetre aquesta sensació de proximitat amb la mort, el director utilitza diferents escenes com ara:

4. La mort / assassinat del misteriós home a la casa del pou. [Context] Un home misteriós s’escapa d’un tren i es refugia a la casa del pou, l’Anna el troba i es dedica a portar-li menjar, roba. (el cuida). En aquesta escena és fosc, de nit, i és veuen dispars, al dia següent quan l’Anna el va a veure no el troba, però veu el rastre de sang.

Via de tren: en aquesta escena la nena apropa la orella a la via intentant escoltar al tren que arriba, i indirectament juga amb el perill i l’atracció per descobrir què és la mort.

8


la porta tancada es veu la silueta d’un home, que se suposa que és el pare de les protagonistes. Aquest pla em recorda a Perlov pel fet que des d’una sala, a partir d’una porta, es veu un paisatge rural creant un marc dins d’un altre marc a través de la porta. Em dona la sensació que amb aquest pla Erice volia explicar-nos l’estat de nostàlgia del personatge i ens transporta a la seva intimitat. M’ha interessat molt aquest pla i el voldria aprofundir a nivell expressiu: la porta de vidre tancada té una característica molt peculiar; és translúcida, el vidre té un color groguenc i té la forma de petits hexàgons creant semblança amb un rusc. Abans d’aquesta escena, se’n veu una altra on l’home és apicultor i això crea una relació entre les característiques de la porta i la seva feina.

Recollida de bolets: l’Anna queda intrigada quan el seu pare li mostra els bolets verinosos, i es queda amb ganes de saber què passaria si es mengés un bolet verinós; fent veure que la nena té curiositat per saber com és la mort. El gat: en aquest cas és la germana gran, la Isabel, vol experimentar amb la mort, ofegant al gat per així veure què és el què passaria un cop arribat al límit. La pel·lícula m’ha sorprès per la curiositat amb què tracta el tema de la mort. Els adults tenen por a la mort i la volen ben lluny, en canvi aquestes nenes volen experimentar per entendre què és. La mort és un tema tabú entre els adults, però els nens l’afronten sense temor al no saber què és ni quines són les seves conseqüències. Pablo Reverdy

Ø Comentaris de seqüències i plans

A més, en cap moment se’l veu expressant cap tipus de sentiment d’alegria ni de proximitat davant cap situació ni personatge. Per això, que es vegi la silueta de l’home a la porta tancada i que en la oberta es vegi el poble, representa que aquest home viu aïllat de

Al començament de la pel·lícula, hi ha un pla en el que es veuen dues portes de vidre que donen a un balcó. Una de les portes està oberta i l’altre tancada. Per la part oberta veiem un paisatge rural i a

9


l’exterior i que la seva vida gira principalment al voltant de la seva feina i dels seus pensaments. Aina Ortet

El fet que elles siguin tan prop de la càmera, i es vegin tan diminutes davant un espai tan immens permet ficar-se molt en l’escena i sentir el mateix que elles dues. La composició d'aquesta escena em recorda molt a l'art conceptual en videojocs, on el protagonista es veu molt més petit en comparació al fons treballat. En aquest cas, encara que siguin aprop de la càmera, es veuen diminutes, ja que el terreny és totalment buit. També juga un gran paper en aquesta escena la paleta de colors: el fons és compost per

Ø Els colors i els simbolismes En aquest comentari vull explicar l'aspecte que més m'ha captivat de la pel·lícula: la composició dels plans i el seu estil pictòric. Parlaré de la paleta de colors dels fotogrames que he escollit i, a més, parlaré dels simbolismes amagats en cada un d'ells, ja que crec que són detalls de gran importància per arribar a entendre el film. Dit això, per treballar aquests temes i aconseguir entendre la manera en què estan fets els plans, he decidit dibuixar-los jo mateixa en digital.

grocs, taronges, marrons, grisos i alguns verds en els camps del fons. Són colors totalment càlids i naturals, que fan que destaqui en l'escena el blanc de les bates de les dues germanes. El blanc dels vestits sempre destaca en les escenes, ja que fa molt de contrast amb els altres colors.

Aquesta escena es troba en la primera meitat de la pel·lícula. És quan la germana gran, la Isabel, porta a l'Anna a la casa abandonada on més endavant veiem que s'hi amaga un home. En aquest pla podem observar una de les coses que m'agrada més d'aquest film: la diferència de grandària entre el terreny i les dues nenes. El fet que sigui un espai buit reforça encara més aquesta sensació. Ens trobem en un espai descampat amb poca vegetació amb excepció de l'arbre que es pot distingir molt més endavant. Aquesta distància entre elles i la casa i les muntanyes donen un efecte de profunditat i d'abandonament.

Com a segon pla he escollit aquest, on la mare està suposadament escrivint una carta a l'amant. He recreat aquesta escena donant-li més importància a la il·luminació i les zones que toca la llum, ja que no trobava gaire rellevants els detalls com l'expressió o la roba, que no jugaven un paper gaire important en aquest moment. És en aquest moment on els simbolismes entren en joc: el marit, també pare de les seves filles, és apicultor. No només això, el mateix títol

10


de la pel·lícula fa menció a un rusc d'abelles. Durant tot el film, veiem moltes finestres amb aquests vidres que ens fan pensar en les cel·les de les abelles. No només la forma, sinó que en aquesta escena en particular la llum que ve de fora és groga, el mateix color que ens fa pensar en aquests insectes. Cal dir que la forma semblant a les cel·les ens fa pensar que ella estigui empresonada, o que es trobi molt atrapada. Això i l'actitud distant que té amb el marit en tota la pel·lícula ens recolza la idea que, segurament, estigui escrivint a l'amant en aquest moment. Enllestit el tema dels simbolismes en aquesta imatge, vull afegir que l'harmonia de colors és impressionant. La llum també ens ensenya els aspectes importants en aquesta composició: la finestra, la taula on escriu la carta, i la silueta de la dona. També és un bonic detall que es reflecteixi el marc de la finestra a la taula, no deixant cap àrea totalment il·luminada. Podríem dir que en aquesta escena només es treballa amb dos tons: el groc i el negre. Tots dos són colors amb molt de contrast que encaixen bé entre si, que fa d'això una composició equilibrada. No tens la sensació que hi hagi més d'un color que de l'altre i no cansa la vista.

d'explicacions i significats que pot tenir aquesta escena, sinó que l'execució d'aquest pla és increïble. En comparació amb tota la pel·lícula, que té una gran varietat d'escenes amb colors càlids, aquesta utilitza només colors freds. És semblant al comentat anteriorment, però aquest juga més amb el negre. Tot l'enquadrament és negre a excepció de la finestra, un altre cop amb aquesta similitud a unes cel·les; i el terra de l'habitació, on la llum de fora deixa les ombres que fa la finestra. Igual que l'anterior aquest pla també és un contrallum, però més exagerat. La llum de l'exterior remarca una mica la silueta de l'Anna, i deixa al terra les marques de cel·les a la finestra. A diferència de l'anterior, però, les cel·les no es veuen fosques a la finestra. En aquest cas es veuen molt clares a causa de la pluja de fora i de la gran quantitat de llum que hi entra des de més amunt. Aquest contrallum tan fort li dóna molt més impacte a l'escena; amb ajuda dels colors i la llum, ens dirigeix la nostra mirada al mig. Encara que aquest fotograma sembli més simple perquè manca detalls com el cos, la roba o els mobles de l'habitació, és sens dubte el que més m'ha costat recrear. No arribava a aconseguir l'exacte to pàl·lid i fred que té. Tot el que he comentat fins ara sobre aquesta escena, siguin els colors o la composició, tenen una gran importància rere el significat d'aquesta escena. Cal dir que encara no tinc clar quina és l'exacta explicació, ja que crec que el film vol que nosaltres en tinguem de diferents. Jo crec que aquest és un moment molt important per al personatge de l'Anna. En aquesta mateixa finestra és on la germana va fingir la seva mort, cosa que a ella li va molestar molt; per tant, és un lloc molt important per a ella. La conclusió que jo he tret d'aquesta escena final és que, quan ella tanca els ulls, segueix les instruccions

Finalment, l'últim pla que comentaré és l'escena final del film. D'ençà que vaig veure aquest fotograma per primer cop em vaig quedar meravellada. No només em van impressionar la quantitat

11


de la germana per intentar parlar amb l'esperit de l'home de qui ella havia cuidat a la casa abandonada. Segurament, ella descobreix que aquest encanteri per comunicar-se amb els esperits no funciona, i s'adona finalment del vertader significat de la mort. Podríem dir que és el punt on ella creix i madura; s'adona que, un cop algú mor, ja no hi és i que, els esperits només són una excusa perquè la gent es trobi millor amb la pèrdua d'algú important. Així i tot, tota aquesta escena és un enigma: no podem veure la seva expressió, i tampoc podem estar segurs que hagi dit res. Puc concloure que aquest fotograma és totalment enigmàtic, i que com moltes obres pictòriques, som lliures d’arribar a conclusions variades.

Escena 2: L’Anna mirà a través dels vitralls grocs agafant amb les mans les portes, la part de fora esta cremada. Per la part dreta es veu una silueta d’una persona, després descobrim que es la seva germana. L’enquadrament el trobo sensacional, l’Anna queda justament al mig del pla. El pla és tancat perquè ens aporta poca informació, veiem la finestreta alta amb els reflexos dels vitralls i una part del terra. Per com mira per la finestra l’Anna, em transmet com si volgués trobar, veure, sentir l’ànima de la seva germana. Seguim amb la gama del color groc i parts de color marró.

Mayra Vives

Jo parlaré de 4 escenes on es dóna protagonisme a uns vitralls grocs amb formes geomètriques on es fa present l’hexàgon. Escena 1: L’Anna escolta un soroll i entra a l’habitació on la germana de l’Anna es fa la morta estirada al terra. La germana està justament estirada al terra on es projecte un gran raig de llum, es dóna un degradat, als extrems predomina el negre després trobem els vitralls grocs per on entra una llum més reduïda i finalment trobem una franja de llum cremada. A la part dreta trobem un balancí, flors fora del balcó i un test trencat al terra. Aquesta escena em transmet una sensació entre tristesa i soledat. Entre la llum que produeixen els vitralls grocs i el balancí em transporta a després de dinar amb un petit aire de tardor.

12


Escena 3: Estem a una altre part de la casa, s’hi veu la mare asseguda escrivint una carta. Aquí trobem un pla lateral des de la dreta. Hi ha un gran contrallum amb el vitrall groc de darrera, la mare surt fosca però si poden distingir alguns elements com la taula on està escrivint la carta, un got… Apart dels grans contrallums de la imatge, hi ha una excepció, la cara de la mare, té una il·luminació del costat esquerra, que prové del vitrall groc del fons de la habitació, altres parts del cos estan amb un gran contrallum. Darrera del vitrall podem veure unes flors, més per la silueta. La mare (primer pla) està desenfocada i el vitrall (segon pla) està enfocat.

Es pot observar com els nens i adults del poble entren dins una sala on és projectada la pel·lícula "El doctor Frankenstein", el gran èxit del moment. Durant la projecció de la pel·lícula el director Victor Erice va enfocant les cares de les persones, les quals ens transmetran emocions molt vives. Es pot veure una excitació destacada en la cara dels nens petits. Es centra especialment en les cares dels nens, de tal manera que ens permet veure les emocions que van experimentant al llarg de la pel·lícula.

Escena 4: Veiem a l’Anna amb un pla frontal tancat on hi trobem una gran expressió de la seva cara, entre preocupada, pensativa i fins i tot trista. L’Anna es troba mirant unes abelles dins un conducte de filferros. El pla es parteix a la mitat del rostre de l’Anna, té un vitrall groc molt a prop que produeix que la part esquerra de la cara de l’Anna estigui il·luminada de color groc, la part més propera al vitrall té el to groc reflectit pel vitrall, l’altre part queda amb un gran contra llum. El pla tancat ens intenta aporta una visió molt més propera i per endinsar-nos dins la mirada de l’Anna.

Cinematogràficament els rostres són il·luminats pel reflexe de la llum de la pantalla i tot el voltant és fosc. És un enquadrament tancat on el protagonisme és el rostre. Si parem la pel·lícula, és una fotografia molt artística, on pots veure el rostre ben il·luminat per una llum blanca, que dona una aire d'innocència, d'innocència tipica dels nens petits davant un fet que no coneixen, i que permet veure la curiositat i excitació del moment.

Guillem Vilademunt

Una escena que he trobat molt interessant és el moment de la presentació de les dues nenes petites, al cinema.

En aquesta escena ens permet descobrir les dues nenes protagonistes. Ho fa quan les dues emprenen un petit diàleg entre elles, on l'Anna, la germana petita, demana a la Isabel, la gran:

13


Perquè la mata? (fent referència en el moment en el qual Frankenstein mata a la nena). A partir d'aquell moment centra l'atenció en les dues petites protagonistes. Paral·lelament descobrim un dels personatges principals, el pare. Ens ensenya quin és el seu treball (en aquest cas apicultor). El director ho fa d'una manera pausada, amb plans molt centrats en el rusc d'abelles, que posteriorment serà el tema clau en altres plans. Enfoca petits detalls, com ara el rellotge del pare, que posteriorment, tornarà a aparèixer com a objecte clau en una escena.

La primera escena que mencionaré és la del gat. A l'escena es veu com la filla gran intenta estrangular el gat. D'aquesta escena el que més m'agrada és el primer pla de la cara del gat. En aquest pla, que surt més d'un cop, es veu la cara del gat patint. A més a més el gat és negre i al tenir els ulls blaus ressalta molt. Al ser un primer pla es veuen molt més els detalls de la cara del gat. La segona escena que em va cridar l'atenció és l'escena on el pare de les dues nenes surt a fora al balcó a fumar. Durant aquesta escena es veu com el pare surt al balconet que té a habitació. Al estar l'home fora i la càmera a dins fa que es vegi només la silueta del pare a través dels vidres i dona una sensació de misteri. A més a més els vidres són d'un color ataronjat, un dels colors que surten durant tot el film. A part l’enquadrament està molt ben aconseguit, ja que és un pla una mica tancat i això li dona encara més misteri i intriga a l’escena. Per últim volia comentar l'escena de les vies de tren. Un pla frontal, molt ben enquadrat, en el pla surten els elements justos. D'aquesta escena em centraré amb un pla en concret que em va captivar moltíssim. En aquest pla en concret surten les dues nenes d'esquena a la càmera i es veu com per davant d'elles passa un enorme tren de vapor. Aquesta escena en concret la destaco per l'enquadrament i els colors. Em va sorprendre molt la sensació que em va transmetre. També em va cridar l'atenció el fet de veure les dues nenes petites al costat de l'enorme tren, i això em va fer sentir com si les nenes en aquell moment fossin insignificants en comparació el tren enorme. El pla en si fa que l’escena sigui molt suggeridora.

També ens dona a conèixer la mare de les nenes, separadament del pare, el que ens deixa veure des del principi, una separació entre ells dos, que més endavant serà més accentuada. Va combinant tres petites històries paral·leles, així fent-nos una introducció dels personatges principals en contextos diferents. Laura Godard

A mi personalment la pel·lícula m’ha interessat bastant. M’ha agradat parlar amb els companys perquè me m'he adonat de coses que no havia entès o no m'hi havia fixat. La pel·lícula la trobo interessant per dos motius, per com estan pensats els plans (enquadrament, el so…) i pel missatge que transmet la història. M'agradaria comentar tres escenes que m’han agradat i m’han cridat l'atenció.

Cesca Montserrat

14


En el fragment que he escollit de la pel·lícula, es pot veure com la germana gran, la Isabel, vol experimentar amb la mort, per això mateix intenta ofegar al gat. El gat en defensa pròpia li mossega, i ella a continuació agafa un mirall i és pinta els llavis amb la sang que li surt de la ferida.

Jo parlaré de l’escena de la pel·lícula que més m’ha agradat i en faré una anàlisi. L’escena té com a personatge principal la Teresa, la mare. En aquesta escena també hi apareixen diferents personatges, majoritàriament en segon pla. L’escena comença amb un pla seqüència que va des que la Teresa està anant amb bicicleta a l’estació de tren fins que hi arriba. El pla seqüència comença amb la càmera a una alçada considerable (d’uns deu metres) i a mesura que la mare va apropant-s’hi més, aquesta va baixant fins arribar a una alçada d’uns dos metres sobre el terra. Tot seguit la Teresa deixa la bicicleta recolzada a la paret i es dirigeix cap a les vies mentre el tren arriba. En aquest moment el pla seqüència dona pas a un pla on es veu la mare envoltada del fum que treu la locomotora del tren. Aquest pla condueix a que la mare deixi la carta que prèviament havia escrit, a la bústia de l’estació de tren. Es veu com la Teresa escrivia la carta en una escena anterior.

L’ambient d’aquest visionat és situa en l’habitació de les dues germanes. Respecte a l'enquadrament és molt tancat, perquè és fixa tota l’estona en la nena; té 13 plans diferents. Aquest visionat dura dos minuts i cinquanta segons; en general s’utilitzen colors càlids, sobretot utilitza les llums groguenques de les finestres perquè fan un efecte de saturació.

En cap moment de la pel·lícula s’especifica cap a qui va dirigida aquesta carta ni que hi té escrit. Després que la Teresa dipositi la carta a la bústia del tren hi ha un creuament de mirades entre ella i un home que hi és dintre. Durant uns segons un pla ens dona una primera imatge d’aquest home.

Els sons són presents, de fons és poden escoltar els ocells que donen sensació de tranquil·litat, relaxació; a part la nena anomena el nom del gat, això al principi del visionat. Per a mí una de les coses que dona més inquietud al visionat es la música que afegeixen quan la nena es pinta els llavis amb la seva pròpia sang, i el moment en que la nena li pregunta al gat mentre l’ofega: “ ¿Que te pasa?

Aparentment és un home de la mateixa edat que la Teresa i força abrigat. La mirada que els dos mantenen durant una estona porta a pensar que entre ells hi ha alguna relació. L’escena acaba quan el tren marxa i la Teresa, també.

En resum, he agafat aquest fragment de la pel·lícula perquè és el que més m’agrada i el que més m’ha impressionat, també perquè em sembla molt únic. Laura Beltran

15


Jo he volgut fer un comentari sobre un fragment de la pel·lícula, específicament la part on la germana gran comença a experimentar amb la mort. En aquest fragment surt com la germana està jugant de manera estranya amb un gat i posteriorment el comença a ofegar per veure com reacciona. Després el gat marxa de les mans de la noia fent-li una ferida que li produeix sang. Posteriorment es veu com la Isabel agafa la sang i se la posa pels llavis com si fos un pintallavis. Em vaig quedar bastant sorpresa ja que és una escena que em va generar bastanta tensió. Ho passes malament mentre ofega al gat ja que no saps el que li pot passar. Però després ràpidament em va crear raresa i curiositat al veure com es posava la sang pels llavis com per provar el seu sabor, o mirar què passava. Va ser una escena que em va deixar basant estranya i alhora amb un mal sabor de boca ja que no sabia exactament que passava pel cap de la noia. Per finalitzar crec que la pel·licula sorprèn bastant ja que no t’esperes molts dels plans que passen i que posen el punt de vista d’unes nenes pensant en la mort és bastant original i diferent. M’ham agradat molt els color de la pel·lícula.

Pel que fa l’ambientació de l’escena, es situa en una estació de tren on hi ha les vies i un edifici no gaire alt davant. L’edifici és antic però mostra signes d’haver estat restaurat . Al cantó oposat de la construcció hi ha un camí de sorra paral·lel a les vies del tren (per on arriba la protagonista de l’escena). Tenint en compte la il·luminació i la vestimenta dels personatges, podem dir que es recrea una tarda d’hivern. El so de l’escena és potent i voluminós, primerament, per la protagonista arribant amb la bicicleta i després pel tren arribant a l’estació i, acte seguit, marxant. Per acabar, m’agradaria dir que aquest és un pla que m’ha agradat molt per tot el que narra. En primer lloc pel misteri que deixa al cos de l’espectador amb la creuada de mirades i també amb la carta que deixa al tren. Em sembla molt interessant poder narrar tantes coses sense utilitzar cap diàleg i fer sentir tantes coses a l’espectador.

Marina Segura

Aquesta escena pertany a la pel·lícula “El espiritu de la colmena” de Víctor Erice i consta de diferents plans on es veuen unes vies de tren, són exactament 15 plans i cal mencionar que alguns es repeteixen.

Marc Raventós

La durada de l’escena és de 1’10 minuts.

16


Durant tota l’escena predomina el so del tren, primer sentim l’alarma i després com passa per les vies, però al principi, abans que arribi el tren hi ha algun diàleg entre les germanes. Els colors són freds, la llum és grisa i el cel és blanc, opino que ens situem al vespre.

Apareixen dues germanes petites, l’ Anna i la Isabel. En el primer pla observem les vies del tren que fugen al mig i a Isabel ajupida amb l’orella a la via i l’Anna de peu al mig d’aquesta. M’agrada molt l’enquadrament d’aquest pla. Després tenim una seqüència de dos primers plans de les nenes escoltant les vies. Veiem a la Isabel escoltant atenta, a l’Anna fent el mateix, a la Isabel altre cop, i per últim a l’Anna una altra vegada. Tot seguit apareix un pla del tren vermell arribant de lluny en el que s’aprecia el fum.

La meva interpretació, és a dir, el que jo crec que Erice volia transmetre amb aquesta escena és com l’Anna experimenta amb la mort. durant la pel·lícula, es tracta aquest tema sovint i en aquest cas veiem com l’Anna té dubtes i s’arrisca. Per un moment ens dóna la sensació que la germana petita no s’apartarà de les vies i és per això que hi ha un moment de tensió, acompanyat també per la música.

En el següent pla veiem a la Isabel aixecant-se de la via mentre l’ Anna segueix quieta al mig. Tornem a veure un pla del tren apropant-se. A continuació observem a l’ Anna quieta mirant cap al ten; és un primer pla, el qual ens genera tensió. Repetim per tercer cop el pla en el que el tren s’apropa cada vegada molt més a prop. Seguidament veiem a Isabel cridant a l’Anna per a que s’aparti, fet que fa que la tensió vagi augmentant. En el dotzè pla per fi l’Anna s’aparta de les vies i es posa al costat de la seva germana. La tensió desapareix i sentim alleujament. Es torna a repetir el pla del tren apropant-se, ara ja està pràcticament arribant. Llavors veiem un pla de les dues nenes juntes observant com arriba el tren. Finalment, l’ultim pla de l’escena, per a mi el més maco de tots. En el que veiem de forma frontal al tren passar ràpidament i a les nenes en un primer pla quietes mentre el tren va avançant per darrere, això crea una sensació de moviment molt maca. El fum torna a estar molt present en aquest últim pla. Quan el tren acaba de passar, les dues nenes tornen a pujar a les vies i es queden mirant com el tren marxa.

A més a més, jo també relaciono el tren amb el secret de la mare, ja que és on va llençar la carta per al seu amant, és a dir, el tren és la conexió amb una cosa mal feta, com podria ser l’amant per a la mare o el suïcidi per l’Anna. Marta Llurba

Aquesta pel·lícula la vaig trobar bastant interessant per la llum, els plans i la manera com està feta la trama, però l’escena que vull destacar és el pla del reflex de Frankenstein a l’ aigua. En aquest pla

17


es veu com l’imaginació dels nens té un límit poc clar, tot i que no es veu clar si ( millor afegeix el subjecte: l’aparició) ha estat fruit de l’intoxicació per un bolet verinós. Aquest pla, tot i que té molt poca llum, es veu molt bé el reflexe, provocant un contrast entre l’aigua negra i el rostre blanquinós. A més, la pel·lícula es troba en un moment de tensió en el que no se sap ben bé què està passant. El director fa que el temps sigui una mica més lent en aquesta escena, contrastant-la amb el pla de la recerca de la nena pels gossos i els policies. Això fa que ens desconcerti i no sapiguem si el que passa es real o és una il·lusió

Però la Teresa i en Joan es van enamorar, i es van estimar, i van passar molts matins junts. Fins que la repressió arribà. I ja no podien parlar tan alt d'ideologies, ja que ambdues famílies eren d'esquerres. A un germà de la Teresa no li va donar la gana de callar la seva opinió, així que es va negar a que el reprimissin i va predicar les seves idees a tort i a dret. Però, com tot, això va portar conseqüències, i aquest cop per al germà de la Teresa, les conseqüències van ser irreparables.

Alia de Keroulas

Van arribar una nit. Eren 5 homes. Van picar a la porta de casa la Teresa i simplement se'l van emportar. Sense cap més explicació. Sense dir ni hola ni adéu. Tres dies després, els hi van dir que l'havien trobat a una banda de la carretera, mort. Tenia exactament 5 trets al cap.

Ø Relats de ficció inspirats en seqüències La Teresa va conèixer al Joan als setze anys. Ell era aprenent de fuster i ella ajudava a la seva mare a casa.

Després d'aquest incident, la Teresa va pregar mil cops al Joan que marxes lluny, perquè no volia que li passés el mateix.

Coincidien cada matí al forn, en Joan comprava el pa i la Teresa la llet per donar-li als seus germans.

Ell s'hi negava fins que un dia la Teresa va trobar una nota al lloc on sempre seien a parlar.

Primer només es somreien, però, com que vivien a prop, els seus camins sempre es creuaven, fins que van acabar establint petites converses, que van acabar en matins sencers reflexionant, compartint ideologies i deixant les obligacions de banda.

"No m'agraden els comiats. Sé que ens tornarem a veure. Escriu-me a la direcció del darrere. T'estimo. Tornaré. -Joan"

La mare de la Teresa clamava al cel i deia: -Déu vos guard filla, aneu amb compte amb els nois, que un dia et volen i a l'altre no.

La Teresa va crèixer, però mai va deixar d'escriure al Joan, tot i no rebre resposta.

18


Es va casar amb un home molt gelós, Fernando. I amb ell va tenir dues filles, l’Anna i la Isabel. Mai va tornar a saber res d'ell però, diuen les males llengües que va tornar al poble després de molts anys, i que tot i amagar-se el van descobrir. A ell també el van trobar mort a un graner de les afores del poble. Alguns diuen que va ser un grup de radicals de dretes, uns altres diuen que va ser el Fernando però la Teresa mai ho va arribar a saber. Maria s’apropà al tren, i deixà anar la carta. Ella se la va quedar mirant uns segons amb cara de desesperació i inseguretat. El tren començà a avançar lentament, fins que va agafar una velocitat on se'l veia cada cop mes petit. Fins que va desaparèixer pels infinits camps, amb la carta a l’interior. Maria tornà cap a casa, on les seves filles l’estaven esperant.

Lola Iglesias

La Maria pedalava amb la seva bicicleta camí abaix, envoltada d’infinits camps verds. Anava en direcció a l’estació de tren, amb la finalitat d’entregar una carta, dirigida al seu estimat amant. Un soldat republicà, que es dirigia a lluitar a la Guerra Civil. Maria li escrivia desesperada:

Carolina Santos

Hola Joan, Pateixo per tu i la teva vida. Encara recordo aquells dies feliços que passàvem junts, sempre demano a Déu l’alegria de trobar-te, li he demanat sempre. Encara em pregunto on estaràs o si algun dia tornaràs amb nosaltres, ho desitjo. Els dos trobem a faltar la teva estimada presència. Espero impacient notícies teves. La teva estimada Maria, t’estimo.

Ens els pensaments de l’Anna, Feia fred, m’avorria i no sabia que fer. Estava sola mirant els amics de la meva germana, buscaven fusta, pals i branquetes seques. Al principi no podia endevinar que feien ja que cap d'ells m'havia dit res, però jo mateixa al final ignorant el fet de que semblava com no existir per a ells, vaig poder endevinar que volien fer una fogata, encara no sabia per a què, però m’era entretingut observar-los en certa manera em feia sentir acompanyada, però tenia una estranya sensació. Quan van finalitzar la seva tasca d’apilar palets, van encendre'ls com si res.

De sobte s’escoltà de lluny el soroll del tren com frenava a les vies. Maria començà a pedalejar més ràpid, patint per perdre el tren. Fins que hi arribà a temps i deixà la bicicleta a sobre d’un banc de l’estació. En un moment la figura femenina va quedar inundada de vapor fent-la finalment invisible. El tren quedà parat.

19


Tots ells van començar a saltar per sobre el foc com si no els fes por res, com si no temessin a la mort. “Mort” en aquell moment el meu cor es va accelerar, estava massa concentrada en el que feien que no em vaig fixar amb aquells nens que saltaven tranqui·llament el foc i hi havia una cosa que no quadrava. Hi havia una persona que no hi hauria d’haver, era el que més m’espantava en aquell moment, com podia ser que la meva germana estigués allà mateix?. Se la veia tan viva però era impossible ella estava morta, jo mateixa la vaig veure sense vida, suspesa al terra, immòbil. Aquell moment em va distreure de l’acció, ja no podia estar atenta, la vista es va quedar clavada en un punt fixa.

si rès, i que no es pensi que li diré tant fàcilment perdó, va ser una simple broma, no n’hi ha per tant. M'agradava el que fèiem, era divertit pensar que en algun moment, algú de nosaltres podia caure dins de la foguera i cremar-se viu, em divertia, i mentrestant observava a la meva germana, callada mirant vés a saber on. Em pregunto què pensava tota l'estona... Maria Santaló

ESCENA: Quan la mare pentina a la filla petita, l’Anna. Hi ha un fons negre i només s’enfoca a les dues figures humanes amb una llum ataronjada. ….. Mientras la madre peina a Ana.. -¿Mamá los espíritus existen? -Hija no es momento de hablar de esto. - ¿Pero pueden ser personas? -No lo sé. -Mamá yo siento a Isabel conmigo. -Ana, tu hermana murió. -¿Y dónde está? -No lo sé Ana, duérmete. -Mamá, Isabel viene a verme, por las noches está conmigo. -No hija, eso sólo lo sueñas. -Pero mamá… -Ana, buenas noches.

En els pensaments de la Isabel, Estava amb els meus amics, jugant tranquil·lament, tots estàvem participant, menys una persona, l'Anna. Com sempre ella ficada en els seus pensaments, em cansava. La meva germana mai no ha estat molt sociable, encara que em mi no fos així, amb la resta de gent si. Ara tot ha canviat des del dia en que la vaig espantar, sento com si estigués enfadada amb mi, no pensava que l’afectés tant una brometa de no rès, li he donat el seu temps però ja em cansa la tonteria de que un dia m’ignori completament i l'altre em parli com

20


Al salir su madre de la habitación, Ana quiso “invocar” a Isabel tal y como ésta misma le había enseñado. Al principio nada. Lo volvió a intentar, y esta vez escuchó: Ana duérmete. Ana se asustó así que se tapó con la manta de cuadros hasta arriba, no sabía si le hablaba su madre o su hermana. Al día siguiente, cuando Ana despertó, entró por la ventana una hoja de un cuaderno antiguo. En ella ponía, “yo cuido de ti” . Ana la guardó en el cajón de la mesita de noche y bajó a desayunar. Como siempre, habían cuatro tazas, Aunque Isabel ya no estuviese. Quizás por cosas cómo ésta Ana creía que Isabel aún seguía viva.

mare també pateix al veure que l’Anna està trastornada. Finalment, la Isabel, crea un sentiment de tan rancor que intenta matar a la seva mare amb uns bolets verinosos que el seu pare li havia ensenyat temps abans, però no ho aconsegueix i decideix anar se'n de casa sense cap intenció de tornar-hi. Des de llavors mai més es va tornar a saber d'Isabel però, Anna encara segueix veient éssers estranys juntament amb una mena de cos semblant al d'una nena que pel que fa plora desconsoladament. Elvira Asimani

Júlia Gaya

Tot va començar amb la infidelitat de la mare. A partir d'aquest succés es crea un ambient de tensió. A la Isabel, la seva filla gran, li afecta molt aquest fet i a partir d’aquí l’ambient a casa empitjora. La Isabel és conscient de la infidelitat de la mare i quan s’adona d’aquest fet la seva actitud canvia. Es qüestiona si l’Anna és realment la seva germana o filla d'aquell home estrany que estava amb sa mare. A partir d'aquí la Isabel s'allunya de la seva mare amb un cert tracte d'ignorància i, per un altra banda crea inquietuds a l’Anna a partir d’històries esgarrifoses relacionades amb esperits i monstres.

Ø El espíritu de la colmena, de Victor Erice i Estiu 1993, de Carla Simón

Des de llavors, l’Anna, comença veure éssers estranys per casa i a escoltar crits de socors. A causa d'aquesta sèrie d’esdeveniments, la petita pateix un trauma psicològic mentre que la Isabel se sent amb un sentiment de satisfacció davant aquesta situació, ja que la seva

“El espíritu de la colmena” i “Estiu 1993” són similars en molts aspectes. Ambdues parlen de la relació de dues germanes, o cosines en el segon cas, que d’una manera o altra s’enfronten al concepte de la mort. 21


sense la presència contínua de l’ adult, que és el que fa possible la trama dels dos films. Respecte a les games cromàtiques són molt diferents, el verd predomina a “Estiu 1993” i el groc grisós a “El espíritu de la colmena”, la primera dóna sensació de frescor i la segona de sequedat, calor, desert. En definitiva, les dues són dues pel·lícules excel·lents que parlen d’un tema similar: la mort i la innocència, però ho fan des de perspectives diferents. En ambdòs casos el tractament cinematogràfic és exquisit, per la interpretació de les actrius, els enquadraments acurats, la paleta de colors, el so i la llum. Dos films únics i indispensables. Aina Casal

A “Estiu 1993”, després de la mort dels seus pares, la Frida ha d’abandonar la seva casa de Barcelona i instal·lar-se al camp amb els seus tiets i la seva cosina petita. A “El espíritu de la colmena” són les dues germanes qui, després de veure la pel·lícula Frankenstein, queden impressionades per la història, sobretot per la mort d’una nena en mans de Frankenstein. En ambdós casos, el concepte de mort és desconegut fins llavors, i crea una mena de fascinació i curiositat en les nenes, sobretot en el cas d’ “El espíritu de la colmena”, hi ha una escena on la germana gran, la Isabel, es fa passar per morta i intenta estrangular a un gat només per veure què li passa. A estiu 1993 el concepte de mort per la Frida és lleugerament diferent, doncs no arriba des d’una pel·lícula sinó a través d’una experiència de la vida real. La Frida no entén completament el que és la mort i el que aquesta significa fins al final del film, i, fins llavors, posa a la seva cosina petita en diverses situacions de perill, en part per la gelosia i en part per aquesta experimentació curiosa que en ambdós films les nenes mostren davant la mort.

Ø Relacions amb la literatura A la pel·lícula trobem dos fragments literaris que ens donen informació en relació amb la trama. Un fragment del llibre de Maurice Macterlinck ‘’La vida de las abejas’’, el qual llegeix el pare de les nenes, Fernando, en veu en off mentre escriu al seu quadern. ‘’Alguien a quien yo enseñaba últimamente en mi colmena de cristal, el movimiento de esa rueda tan visible como la rueda principal de un reloj. Alguien que veía las claras agitaciones innumerables de los panales ; el zarandeo perpetuo, enigmático y loco de las nodrizas sobre las cunas de la nidada, los puentes y escaleras animados que forman las cereras, las espirales invasoras de la reina, la actividad diversa e incesante de la multitud, el esfuerzo despiadado e inútil, las idas y venidas con un ardor febril, el sueño ignorado fuera de las cunas que ya acerca el trabajo de la mañana, el reposo mismo de la muerte alejado de una residencia

En quant a escenografia, les dues pel·lícules utilitzen localitzacions senzilles, dos pobles, molt diferents entre sí però que tot i això tenen en comú la llibertat que donen a les nenes per estar soles i

22


que no admite enfermos ni tumbas. Alguien que miraba esas cosas, una vez pasado el asombro, no tardó en apartar la vista en la que se veía no sé que triste espanto.’’

L’ Ana té la mateixa curiositat però no tant desenvolupada, ella es veu intrigada però fins al final de la pel·lícula no es veu amb la necessitat d’experimentar-la. Quan es troba la taca de sang a dins la casa, es troba tant impactada que es posa a correr quan veu que el seu pare s’apropa. Durant el seu recorregut veu un bolet,el qual li havia ensenyat el seu pare, i era dels més verinosos, aquesta necessitat de veure què passa l’invadeix i el toca. L’altre, es un poema de Rosalía de Castro, el qual llegeix una nena a classe. ‘’Ya ni rencor ni desprecio, ya ni temor de mudanza, tan sólo sed…, una sed de un no sé qué que me mata. Ríos de vida, ¿do vais? ¡Aire!, que el aire me falta. -¿Qué ves en el fondo oscuro? ¿Qué ves que tiemblas y callas? -¡No veo! Miro cual mira un ciego al sol cara a cara. ¡Yo voy a caer en donde nunca el que cae se levanta!’’

Aquest film es basa en les diferències i semblances entre el món adult i el món dels infants. El món dels personatges adults, es podria anomenar mort en vida, la monotonia causada per la rutina, l’anulació d’un mateix (per això la inexpressió) i la incomunicació entre la parella, que fa que acabin renunciant a la sorpresa de la que parla Macterlinck. Tot es relaciona amb el rusc, la trista vida rutinària que viuen les abelles, és la mateixa que viuen ells; això ho trobem mirant les finestres de la casa que representen la colmena des de dins. Ja només queda el trist espant, que seria la mort que d’alguna manera els manté amb vida. Al món dels infants també repercuteix aquesta anulació que tenen els seus pares, quasi no hi ha relació ni res que les mantingui despertes, la curiositat per la mort que experimenten les dues nenes es l’únic que les salva d’aquesta monotonia. Per això la Isabel experimenta intentant ofegar al gat i fent-se passar per morta.

Al igual que al fragment de Macterlinck, aquest poema ens parla de la falta de sentiments a causa de la rutina, de que ja no hi ha res diferent que els faci sentir. Anhelen la vida, també representat amb la que podria ser la relació de la mare amb el seu amant, una manera de mantenir-la desperta; perquè amb aquesta vida ja no hi queda més que la mort, i no els espanta. ‘’ ¿Qué ves en el fondo oscuro?’’ que hi veuen al final del tot, si tenen por a la mort; i la resposta resulta extranya però no, no la temeixen, la seva resposta

23


expressa una necessitat per aquesta, la mort és l’únic que queda que valgui la pena. Miren la mort amb valentia i desafiament. Anabel González

24


Ø Creacions plàstiques en relació al film

Il·lustracions digitals, Mayra Vives

25


Dibuix sobre paper, Laura Beltran

Dibuix sobre paper, Alba Gòmez

26


Guió il·lustrat digital , Alba López

27


Ø Fotografies d’espais buits inspirades en el film

Maria Carreras <3> Martí Cama, Cesca Montserrat, Ruth Espías

28


Pablo Reverdy, Maria SantalĂł, Marta Llurba MartĂ­ Cama, Gerard Estrada, Mayra Vives

29


Maria Carreras, Guillem Vilademunt, JĂşlia Gaya JĂşlia Gaya, Laura Godard, Carolina Santos

30


JĂşlia Gaya <2>, Ariadna Torrens, Maria Carreras

31


Aquest recull ha estat realitzat per la promoció d’alumnat de 1r Batxillerat Artístic de l’Institut Mosès Broggi 2017-2018: Ariadna Altimira, Elvira Asimani, Laura Beltran, Martí Cama, Maria Carreras, Aina Casal, Jasmina Condal, Alia de Keroulas, Ruth Espías, Gerard Estrada, Júlia Gaya, Laura Godard, Alba Gómez, Anabel González, Lola Iglesias, Lia Jaumejoan, Maria Ledesma, Marta Llurba, Alba López, Paula Martin, Paula Martínez, Cesca Montserrat, Aina Ortet, Marc Raventós, Pablo Reverdy, Abril Ripolll, Cristina Ros, Maria Santaló, Carolina Santos, Marina Segura, Aina Siurana, Ariadna Torrens, Guillem Vilademunt i Mayra Vives. Amb l’acompanyament de les professores Estel·la Clopés, Fanny Figueras i del cineasta Pep Garrido. En el marc dels projectes Cinema en curs i CinEd. Barcelona 2018

32


33

Sobre 'El espíritu de la colmena', de Víctor Erice. Escrits i reflexions.  

Recull de creacions textuals i visuals dels alumnes de 1r de Batxillerat d'Arts de l'Institut Moisès Broggi de Barcelona sobre 'El espíritu...

Sobre 'El espíritu de la colmena', de Víctor Erice. Escrits i reflexions.  

Recull de creacions textuals i visuals dels alumnes de 1r de Batxillerat d'Arts de l'Institut Moisès Broggi de Barcelona sobre 'El espíritu...

Advertisement