Page 1


eq’iliquà 46_12/18

consell de redacció: rebeca artal-dato, david duran, carles gª tormo, borja lópez collado, isabel martí, sergi mira col·laboradors: acpv, paco alegre, sònia alejo, aveet, avetid, vanessa cano, aina gimeno, iolanda muñoz, isabel requena, ramon rodenas maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians ambaixador vich, 3 - 2 - g, 46002 valència | tel: 963 528 198 | info@aapv.es | www.aapv.es

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà


04| editorial

sóc actriu i no mentisc

06| organització

l’aapv renova la seua junta directiva | demandes de la nova junta directiva 08| comunicació entrevista a iolanda muñoz, vanessa cano i ramon rodenas

18| vicent gisbert 20| aisge

taller de la memòria 22| veu en on canvi polític: expectativa i

30| d’almenara cap amunt vertebrar o no verte32| organització regularització de la seguretat social |

realitat brar

descomptes de l’ivc

amb la col·laboració de:

03


editorial Sóc actriu i no mentisc #JoEtCrec

Des de l'Associació d'Actors i Actrius Professionals Valencians volem mostrar la nostra profunda indignació i rebuig en conéixer, a través de la premsa, la sentència de la Secció Quarta de l'Audiència Provincial de València que rebaixa la condemna a un agressor sexual perquè la víctima "podria haver DRAMATITZAT el relat per haver tingut experiència com a actriu a l'escola". Aquesta notícia ens ruboritza primerament com a persones, perquè, una vegada més, es posa damunt la taula quin grau de culpa té la víctima, es valora com va actuar abans i després de l'agressió, si ella n'és responsable o, d'alguna manera, si exagerarà el que ja per a ella serà una vivència terrorífica, que no oblidarà mai, en comptes de valorar simplement els actes de l'agressor que ha comés el delicte. Una altra condemna que se suma a la cultura de la violació. Però a més, se suma que, en aquest cas, s'està valorant que la dona tinguera coneixements d'interpretació per a fer dubtar de la seua paraula, ja que "podria haver dramatitzat el seu relat". I això que sols havia fet teatre a l'escola! En quin lloc deixa això a una actriu professional? Una actriu professional, aleshores, ha de tindre un judici diferent? S'ha de dubtar de la seua paraula taxativament perquè pot "interpretar"? Té menys valor la nostra paraula com a dones per ser actrius? No podem consentir que en les sentències es facen aquest tipus de valoracions masclistes i que es menyspreen les víctimes per com viuen la seua vida abans o després d'una violació. No podem consentir que la nostra paraula com a actrius o actors es degrade d'aquesta manera, ja que la justícia hauria de ser igual per a tots i totes, perquè, abans de ser intèrprets damunt l'escenari, sobretot som persones. "No és No", independentment de quina siga la teua professió.

04


05


organitza [ció] El Sindicat d’Actors i Actrius Professionals Valencians renova la seua Junta Directiva Per Sergi Mira

El passat dilluns 17 de setembre es va celebrar l’Assemblea General del Sindicat d’Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV), per tal de ratificar la nova Junta Directiva que dirigirà l’organització en els propers tres anys. La Junta Directiva, que estarà presidida per Iolanda Muñoz, inclou també noms com ara Vanessa Cano, Ramón Rodenas, Rafa Contreras, Aina Gimeno, David Durán, Mª José Peris, Toni Misó, Rebeca Artal, Ferran Gadea, Victoria Mínguez, Sergio Caballero, Isabel Martí, Carlos Amador, Ana Ulloa, Ximo Solano, Emili Chaqués, Marina Gutiérrez, Miquel Pellicer, Silvia Valero, Borja López Collado i Pablo Díaz del Río.

06

"Hem intentat formar una llista que comptara amb gent amb experiència que ha treballat de valent en els darrers anys i de noves, il·lusionades per portar endavant una nova etapa del sindicat. Hi ha una clara opció per donar un nou impuls al col·lectiu que representem, per tal de reduir l'atur i la precarietat laboral". L’acte, també va servir per a presentar el nou programa de govern i formalitzar les diferents comissions, a les quals s'afegeix la creació de la nova Comissió d'Igualtat.


07


comunica [ció] e nt re v i st a

“...fa 15 anys hi havia cinc o sis vegades més volum de feina que hi ha ara...” Iolanda Muñoz,Vanessa Cano i Ramon Rodenas, presidenta i vicepresidents de l’AAPV Per Borja López Collado

Em reunisc amb Iolanda Muñoz a la nova seu de l’AAPV, busquem un raconet al migdia abans d’una reunió concertada amb Roberto Garcia (director adjunt de l'Institut Valencià de Cultura). Iolanda m’havia transmés la intenció de realitzar l’entrevista a tres veus, junt amb les persones que ocupen el càrrec de la vicepresidència, Vanessa Cano i Ramon Rodenas, ja que, com ella mateixa m’explica, pretén establir una nova presidència plural i participativa. Comencem l’entrevista mentre Vanessa i Ramon tornen d’una prova de vestuari per a la sèrie “Açò és un destarifo” d’À Punt... Arreplegues el testimoni com a presidenta de l’AAPV, dintre d’aquesta denominada presidència col·lectiva a tres veus el passat dilluns 17 de setembre. Amb tan pocs dies al càrrec, queda tot el camí per davant, què somies per a aquests pròxims tres anys? Iolanda: Somnie, abans que res, estar a l’altura, m’he sentit un poc aclaparada i amb una responsabilitat que pense: “potser no sé dur-ho a

08

terme... ”, però em vaig adonar que estem tots igual i llevat de Ximo Solano, la resta de presidents en els quals he parlat també han sentit el mateix. Aleshores, jo somnie el que somniaria si no fóra presidenta, somnie que puguem fer un pas endavant en els nostres drets laborals i això passa perquè qui té mà perquè succeïsca ens faça cas. I donar visibilitat a la societat de la nostra feina: què és el que nosaltres fem, quin és el nostre dia a dia, què significa ser actor...


que no és només pujar-se a un escenari o eixir per la tele i que t’aplaudisquen, la feina d’actor comprén moltes més coses que estan dins de la societat, no sé... tinc amics que van a fer d’actors per a empreses que han de fer un joc de rol, ahí fan falta actors, hi ha actors i actrius que fan presentacions d’actes... això també és feina d’actor... i m’agradaria que també això ho coneguera la societat, que tot això també és una eixida laboral per a nosaltres. Jo done classes a adolescents i a majors, i quan alguna xiqueta manifesta que li agradaria ser actriu, la seua família en un principi sempre està molt reticent perquè pensen que si no triomfa en la televisió es morirà de fam... m’agradaria que la societat veiés que la nostra feina té moltes més possibilitats que eixies, encara que potser eixa és la més gratificant i la més bonica, però també hi ha de moltes altres. Eixes dues coses: per un costat, cap a la societat i per un altre, cap a la professió, cap als nostres companys

(directors, companyies,...) que es posen un poc les piles en respectar els nostres drets laborals, que nosaltres ho fem perquè ens agrada però també perquè és una feina. Enguany ha entrat en vigor el Conveni de Teatre per a actors/actrius professionals, després de molts anys de negociacions, consideres que hi haurà un abans i un després al sector? I: S’ha fet amb eixa intenció. Que hi haja un abans i un després, perquè era surrealista que no hi haguera cap conveni que regularà com se’ns ha de pagar en teatre. Teníem un Conveni de Doblatge, un Conveni d’Audiovisual i no el teníem de teatre... s’ha fet per això, i han treballat molt els nostres companys. Jo tinc l’esperança que les companyies compliran, perquè l’han signat elles també. Tinc l’esperança que sí.

09


A partir d’ara i d’aquest Conveni, quina nova etapa comença, quins són els objectius? El camí a seguir perquè es complisca? Com el sector viu aquest in pas? I: En la nova etapa que comença ens toca a nosaltres vetlar perquè això es complisca, és la nostra feina. Jo crec que de cara a les companyies també és una tranquil·litat saber quin és el mínim que li han de pagar a un actor i no estar pensant cada vegada en “quin pack li faig”. Jo espere que comence l’etapa de la normalitat laboral. I la tranquil·litat dels actors de no haver de lluitar contra el “m’estàs pagant poc”... no, “necessite que em pagues açò”; ja no per mi, perquè hi ha un Conveni i és llei, has de complir-la.

Consideres que s’ha fet suficient en aquests darrers anys després del canvi de govern des de les institucions públiques? Hi ha aspectes a millorar? I: A la vista està que no. Tots esperaven que es produïra un canvi molt evident. Ells s’excusen, (i és de veres) que porten una herència nefasta, que estan en dèficit, i per a produir fan falta diners... està clar. Però estan tardant massa i se’ns passa l’arròs. Eixa és la sensació que jo tinc, humilment, pel que jo sé.

Reapareix la televisió, comença a fer-se doblatge, a rodar ficció... també hi ha la sensació d’una nova obertura “real” per a càstings de teatre a les produccions públiques... consideres que és un bon moment per als actors/actrius valencians? I: És millor moment que fa dos anys, que fa quatre, que fa sis... efectivament, és millor

10

moment per l’obertura de la tele. S’han destinat uns diners a la tele per a la producció d’audiovisual i per a la producció de doblatge, per tant... és un bon moment per a l’actor? És millor moment que abans, però fa 24 anys que estic a la professió, la meua primera feina la vaig fer als 19 anys i va ser en televisió. Jo he tingut moments en la meua carrera que ara són inimaginables, vull dir... fa 15 anys hi havia cinc o sis vegades més volum de feina que hi ha ara, segur. En l’àmbit teatral, jo crec que no és un bon moment... el que dius de l’obertura de càsting, sí... i ara és veritat que s’estan fent les coses millor, des que està Roberto, el canvi es nota... però pel que fa a produccions teatrals, quant a volum de feina estem en un dels pitjors moments, no he notat des del canvi de govern un increment de la feina en teatre. Al contrari, des de fa 10 anys que les companyies van a pic, també perquè el circuit s’ha degradat moltíssim, i jo no veig un ressorgir d’això. Els ajuntaments no programen com programaven abans, abans tu estaves en una companyia i pràcticament tots els divendres tenies bolo. ...això jo no ho he viscut en la vida... I: ... això ara no passa, jo anava a actuar i veia en cartell a tots els meus companys que havien estat les setmanes anteriors amb diverses companyies... això ara no passa. La desgràcia de tot açò és que, a banda que et programaven, hi havia públic, s’havia creat un públic... per tant, què ha passat? Per què s’ha desmantellat tot això? I amb el canvi de govern això no ha tornat a aparéixer. És el que tu deies abans, ara els programadors: “és que jo açò...” abans es programava tot. He anat de bolo en coses molt arriscades... i


comunica[ció] e nt re v is ta

coses més comercials, que fan falta, perquè no ens oblidem... a la televisió hi ha de tot, veritat? Al teatre també n'hi hauria d’haver si volem crear un públic. A mi sempre no m’abelleix vore un documental de La2, ni pel·lícules vietnamites, de vegades també m’abelleix vore una comèdia romàntica o fartar-me a plorar amb una pel·lícula cutre de diumenge, i el teatre també hauria de ser així. Per tant, un bon moment per a l’actor? Doncs sí, per la tele, a vore si continua... però per al teatre no. Seguint el rastre del públic que s’ha perdut... fa res una notícia polèmica amb la figuració de “La flauta màgica” del Palau de les Arts, on pretenen comptar amb figuració no professional i sense cobrar; dóna la sensació que hi ha un menyspreu generalitzat cap a la professió per part de la societat i costa donar dignitat a la professió... com segueixen passant estes coses? I: Segueixen passant perquè la nostra feina és una feina creativa, artística... al cap i la fi, és una cosa que es veu des de fora com una feina “bonica i atractiva”. Aleshores, la persona que pot optar a... “aniré a l’òpera, ai que bé”, juguen en això, però les persones que contracten saben que és un engany. Per exemple, si a mi em digueren pel carrer: “mira, pots vindre i pintar amb un pintor famós però has d’estar 60 dies pintant”. Jo a priori... doncs, pintar en un senyor famós és meravellós, però passar-me 60 dies pintant amb ell i deixar la meua feina, doncs alguna cosa no casa ahí. Aleshores, jo crec que s’aprofiten que es una feina artística, és una feina creativa i és atractiva, però ells saben que estan fent una cosa indecent.

11


comunica[ció] e nt re v i sta

En aquest moment s’adhereixen Vanessa i Ramon, se’ls ha fet una mica tard, la prova de vestuari s’ha allargat, però ja són aquí per atendre a l’entrevista. Proves de vestuari per a rodatges de televisió... símptoma que alguna cosa està canviant? D’ací no res fem 30 anys... fent la vista arrere, quins records manteniu vius de l’Associació? Què destacaríeu? Vanessa: L’Associació és una cosa que ha estat necessària, ha lluitat sempre pels nostres drets. Jo vaig conéixer l’Associació quan estava estudiant encara i van vindre els membres de la Directiva que estava en eixe moment a parlarnos sobre què feien i de la seua tasca... és una cosa que no és que siga molt important, és bàsica per a la nostra professió. Nosaltres perquè acabem d’arribar a la Junta, però s’han aconseguit moltes coses que segurament si no existira un sindicat com este, ací a la Comunitat Valenciana, no s'haurien aconseguit encara, i jo no vull ni imaginar-me en quina situació estaríem ara. Encara que queda molt per fer i moltes coses per lluitar, però ací estem per a intentar-ho.

12

I: Vaig a dir una cosa per contrastar amb el que ha dit Vanessa, vaig a personalitzar però crec que parle en nom de molts companys, jo gràcies a l’Associació vaig poder cobrar 18.000 € que em devien. Tan important com això, és estar sindicat. Quan Canal 9 va tancar va deixar a moltes empreses en l’estacada i una d’elles era Tabalet Estudis que em devia 18.000 €. Isidre, l’advocat de l’Associació, em va arreglar tots els papers, vam anar a judici i vaig cobrar del FOGASA. Ara que m’has dit... què recordeu? Recorde el moment del “No a la guerra”, en què estàvem tots junts, eixos moments en què estàs lluitant per coses en les quals creiem tots junts, quan pense en l’Associació és el més emotiu que em ve al cap. Però després està la part laboral, que és bàsica, jo vaig patir molt en eixa etapa de la meua vida, quan em devien tanta pasta i gràcies a este sindicat vaig poder recuperar eixos diners. Per tant, està la part de calor humà i la part de drets laborals.


Concentració al Rialto | 2010

Manifestació pel tancament de RTVV | 2013

Manifestació contra la guerra | 2003

Manifest al Teatre Principal | 2012

Ramon: És la matèria que ens falta per aprendre a l’ESAD, on ens van instruir en la part artística, ferramentes artístiques i creatives que has de desenvolupar... però després està la part de professió: la part més jurídica o de drets que tu tens com a treballador d’un sector professional, que ixes ignorant pràcticament. Aleshores, este és un bon lloc on recórrer, informar-te i sobretot que t’ajuden, a mi m’han ajudat tots els anys des que estic com a professional. I un record que tinc de l’Associació va ser en el Teatre Principal, quan va pujar l’Associació a l’escenari per protestar contra les retallades... V: ...que no ens deixaven, ens estaven agafant pels peus... encara sort que els actors d’eixa funció, que eren de Madrid, ens van ajudar perquè nosaltres poguérem pujar perquè no volien... es van posar davant...

R: ...va ser un moment èpic... era contradictori, perquè estaven pujant i els tècnics vos estaven baixant, però al mateix temps estàveu lluitant pels drets d’ells també, perquè tot va en conjunt... V: Es van fer moltes reivindicacions al Teatre Rialto, al Teatre Principal, el manifest... els actors ja estaven avisats, i ens van donar suport: “vosaltres pujareu i llegireu”, però clar, els tècnics estaven tots com... “hòstia... a vore que passa...”, es van posar davant per impedir-nos pujar. Però com els de dalt estaven amb nosaltres, ens van ajudar.

13


Membres de la nova Junta Directiva de l’AAPV amb alguns dels assistents a l’Assemblea General

Des del 2011 l’afiliació oscil·la en 400 afiliats, creieu que hi ha falta de motivació per a fiançar nous socis? Quin missatge donaríeu per acostar els reticents? I: Un missatge: ací no ens mengem a ningú. No anem a fiscalitzar la vida de ningú. Crec que potser la gent més jove pensa que vas a martiritzar-los amb “no acceptes això”. L’Associació està per a ajudar, colze amb colze, i tots hem hagut de fer coses que potser no ens agradava acceptar. Però en moments de necessitat cadascú fa el que pot en la seua vida. No estem per a fiscalitzar, eixe és el missatge, estem per a ajudar. V: Jo també crec que hi ha una generació jove que no saben quins són els seus drets, ni tan sols que tenen drets laborals, aleshores acaben

14

acceptant coses que ningú faria. Hi ha una manca d’informació cap a ells per demostrar com és realment i quina és la labor i que sàpien: tu tens els teus drets i has de saber lluitar per ells, nosaltres estem per a lluitar per ells, però, per això, han de saber quins són. I crec que això és una cosa que a les joves generacions els falta, eixa informació. R: ...açò és molt barat i els serveis que ens donen són infinits (esclafit de riures). Com deia Vanessa, falta informació sobre que existim. Seria necessari apropar-nos a les escoles, a la gent que vol dedicar-se professionalment i dirlos el que fem ací, i la força que realment té el sindicat, perquè el sindicat aconsegueix moltes coses, no sols en l’àmbit laboral i individual com fa poc, un conveni.


comunica[ció] e nt re v is ta

... parlant de joves, per contra, és ben cert que aquest any s’ha format una Junta molt jove, què espereu de les noves generacions i què considereu que poden aportar? I: Per a mi ha sigut una grata sorpresa vore tanta gent jove, tan implicada i treballadora. Ha sigut una sorpresa molt agradable. I espere que continuen així, estic encantada que hi haja gent tan jove. Vulgues o no, la gent de mitjana edat com nosaltres, potser té més perspectiva, més experiència, però no tens la mateixa energia i la gent jove té l'espurna que fa falta. I és guai perquè som gent de la nostra edat amb gent de generacions més joves, i eixa combinació està molt bé, després tenim a Rafa Contreras i a Toni Misó... (més riures).

V: És necessari que hi haja gent de totes les edats, jo crec que és la vegada que hi ha més gent tan jove, és fantàstic per la força, l’ímpetu, les ganes de treballar i l’energia, que com més jove, més forta la tens. R: En esta època on ha estat tan castigada la professió, on ens han pegat tantes galtades a tots, els joves se les han emportades totes... I: ...abans d’eixir la llavoreta: “Pam!”... “I ara com vaig a eixir?” R: ...aleshores això ha fet força per a conscienciar-se i dir: “Anem a fer alguna cosa per a canviar-ho”.

15


comunica[ció] e nt re v i sta

Enguany naix la Comissió d’Igualtat a l’Associació, creieu que pot marcar un punt d’inflexió? Marge per a la denúncia en la desigualtat de gènere... I: Açò és un tema transversal que no només ens afecta en la nostra feina. Per tant, ha estat molt bé que generacions joves de xiques i xics hagen proposat açò, perquè si a la societat ja és, dins de la nostra professió ho és i molt. En altres professions també, no som l’única, però passa molt, i damunt crec que no està tant visiblilitzat com en altres professions. Hi ha d'altres professions que és com molt clar que són molt masculines, no? I que les dones no tenen visibilitat, però el món de les arts escèniques o l’audiovisual diuen: “hi ha moltes xiques, quantes xiques...”. Sí, però després qui s’emporta els papers? Vull dir, damunt que som més percentatge de dones, les que ens dediquem a açò... parle només d’actrius, perquè si parlàrem de directores, escriptores, realitzadores... apaga y vámonos. Però actrius... continua havent més papers masculins que femenins. Clar, si tirem del fil ens anem als guionistes, directors, productors... això passa molt. I com som un apara-

16

dor per a la societat, crec que és bàsic que nosaltres ens responsabilitzem d’eixe tema. V: O almenys visibilitzar-ho perquè la gent ho sàpia, els números estan ahí. Sí, les dones treballem... Quant en relació als homes? Quins papers tenim en relació als homes? És que és així, salta a la vista, és una cosa que és indiscutible. R: La Comissió d’Igualtat tindrà èxit quan desaparega, perquè el concepte “d’igualtat” estarà tan assumit que ningú el qüestione. I: La nostra feina com a sindicat també és reivindicar que les produccions que es facen no estiguen tan copades per papers masculins. Els clàssics, per exemple... hui en dia, ja pot fer-ho un xic o una xica... a vore, senyors productors, poden fer-ho dones perquè eixos papers (“Tot esperant Godot”, “Hamlet”,...) no estaven pensats exclusivament per a homes, és que l’home era l’única possibilitat. Per tant, no és només fer programació de temàtica femenina, som persones.


Donem ara torn de paraula per a explicar quelcom que se'ns haja quedat al tinter i que vulgueu expressar... I: Cal dir als polítics que els actors som la imatge de les arts escèniques i de l’audiovisual i que hem d’ocupar eixe lloc. Si ells volen que la gent vaja al teatre, que veja À Punt, que la gent veja produccions audiovisuals valencianes... la imatge no són els polítics, la imatge som els actors i les actrius. I si tires del fil de les actrius venen, els directores, els guionistes, els il·luminadores, els figurinistes... (sí, parle en femení expressament, ací poden sentir-se inclosos també els homes) perquè són els que estan darrere, però a qui ve a vore el públic són als actors i les actrius. I que no els pese, que no els faça pena, que nosaltres podem estar en primera línia perquè és la nostra feina, com havien d'haver estat en la passada gala dels Premis de les Arts Escèniques, tots els nostres companys que no estigueren. V: Ells diuen: “Nosaltres anem a crear un Star System perquè és necessari”... però un Star System de qui? De polítics? I: Per què no van estar tots els actors i actrius que treballen ara en les sèries d’À Punt? Per què no es fa un photocall? Això és Star System. V: Una anècdota de la gala, hi havia unes xiques nominades (no vaig a dir el nom perquè no sé si elles ho voldrien o no) que estaven esperant per a fer-se un foto al photocall per on estava passant tota la gent, en un moment donat quan este grup estava a punt de posar-se al photocall van arribar els polítics i es van posar 5 minuts tots a fer-se fotos, i després els mateixos periodistes van agafar la càmera i es van

anar cap a dins... vaig agafar a un d’ells (que el conec personalment) i li vaig dir: “Les tens ací”. I ell va preguntar: “però elles tenen nominació?”, “sí, i a més estan ací esperant... com feu este lleig?”. Ja com a companys... periodistes... era la festa de les arts escèniques, no oblidem això. I: Això ocorre perquè se’ls ha transmés que la gala anava dirigida als polítics. Aleshores, ho eclipsaren tot. Els nominats anaren perquè feia falta que pujarà algú, perquè si no ni van. V: Jo vull vore als polítics pagar una entrada per anar al teatre igual que van a les festes. Vull vore que van, que paguen o encara que siga que demanen si poden anar... “mira el que hem fet” diuen, quan no han xafat una funció de la seua producció pública, em fa vergonya. I a més, hi ha una cosa que va més enllà, estic farta que pugen els polítics a arreplegar un premi, un càrrec polític per a arreplegar un premi de les arts escèniques? No! Ja està bé! L’escenari és per als creadors. Com actriu, em sent ofesa, qui ha suat, ha sagnat i qui ha estat malalta intentat crear una producció no pot quedar-se darrere d’un polític mai.

Comença un gran debat sobre les responsabilitats dels organitzadors de la passada gala d’arts escèniques de l’Institut Valencià de Cultura, aprofite per a apagar la gravadora, una cosa és clara: s’ha generat un mal estar general. Surt de l’AAPV i em creue al passadís amb Roberto Garcia, acudeix puntual a la seua reunió amb l’Associació... símptoma que alguna cosa està canviant? 17


“El secreto” (200

“La que se avecina” (2

Guia AAPV 1996-97 Manifestació contra la guerra(2003)

18

“Entre naranjos” (1998)

“Estació d’enllaç” (


Vicent Gisbert El passat 14 d’octubre va faltar el nostre benvolgut company Vicent Gisbert. Un actor valencià que va dedicar la seua vida a la lluita pels drets dels actors i les actrius professionals. Descanse en pau. Presentació a les Festes d’Alfara (1967)

“Fedra” (1987)

“El veneno del teatro” (2015)

00)

“La dama boba” (1979) “Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías” (1968)

2007)

(1997)

“La dama duende” (1981)

“Herederos” (2007) “Hospital Central” (2005)

“Cuéntame cómo pasó” (2008)

19


Taller de la Memòria

Per Paco Alegre

El passat dia 22 d’octubre, va tindre lloc a la Sala Russafa la presentació de sis llibres, inclosos en la col·lecció “Taller de la Memoria de la Escena Española”, editats per la Fundació AISGE, els autors dels quals són sis actors ja jubilats, però tots encara en actiu, i naturalment tots pertanyen a la Delegació d’AISGE a València. Aquesta és la segona vegada que es realitza el Taller de la Memòria a la nostra Delegació, la primera va ser al 2008, ja fa deu anys i en ell van participar noms com: Teresa Soria, Elisa Ramírez, Diego Serrano, Fina Torres, Teresa Tomás i Manolo Codeso.

Paco Sanchis, José Soler, Amparo Climent, Piero Falla, Antonio Campos i Paco Alegre | Foto: Jaume Albert

20

Imagine que tots coneixem AISGE, la societat de gestió dels nostres drets de propietat intel·lectual. I que també haurem sentit parlar de la Fundació AISGE, i de la labor assistencial tan important que du a terme. Doncs una de les tasques que promociona la Fundació és aquest Taller de la Memòria, en el que ja s’han superat els cent títols, i on les nostres actrius i actors amb més experiència ens conten les seues aventures i desventures, els seus èxits i fracassos, ens fan reflexions i ens aporten les seues vivències, per què les gaudim i aprenguem d’elles. Tota una mostra de generositat per la seua banda.


moments de lluita per les llibertats, de recerca de noves formes estètiques, d’esperances... algunes inacabades.

Isabel Requena | Foto: Jaume Albert

Paco Sanchis | Foto: Jaume Albert

Enguany també han sigut sis els autors que han participat en el Taller, escrivint les seues obres, aquests són: Piero Falla, amb “Diario de un actor“; Gaby Fariza, amb “Rabiosamente jóvenes, agresivamente dinámicos"; Paco Sanchis, amb “Un actor de provincias”; José Soler amb “Al galope Garicope”; Antonio Campos, amb “Margot, el maquillaje son mis personajes” i Isabel Requena, amb el seu llibre “Material fungible”. Títols que si algú està interessat a llegirlos, els pot aconseguir a la Delegació d’AISGE a València, a no ser que s’hagen exhaurit. Al llarg d’un any, que és el que ha durat el Taller, ens hem estat veient quinzenalment, i en eixos encontres a banda de posar en comú els treballs de cadascú, de fer-nos bromes, de donar-nos idees els uns als altres retroalimentant-nos, d’opinar, de riure,... a banda de tot això, hem tingut l’oportunitat de conèixer amb una sinceritat i amb una profunditat, facetes increïbles d’unes persones que han acabat sent més que entranyables, d’uns companys de professió, que han fet la història, part de la història, del que ara és el teatre, que han viscut

I tot açò ho han plasmat en uns textos, cadascú amb el seu estil, a quin de tots més agradable, en el que deixen veure la seua personalitat, el seu punt de vista de la vida, que no deixa de ser el d’un comediant. En definitiva uns llibres totalment recomanables per a tots els actors i actrius professionals valencians, aquells que ho volen ser, i com no, per a tots els amants del teatre. En l’acte de presentació els autors van llegir un fragment dels seus llibres, una mena de tràiler, perquè el públic, que omplia la sala, es fera una idea de com poden ser de divertides les seues històries. Tot açò va estar intercalat de varies actuacions artístiques a càrrec d’Edu Borja, Mireia Vives, Isabel Abril i Arcadi Valiente. Van oficiar de mestres de cerimònies els nostres companys Isabel Martí i Juanjo Navarro. I per tancar l’acte van parlar la delegada d’AISGE, Cristina Plaza i la directora de la Col·lecció, Amparo Climent. Ja acabat l’acte, els autors van signar les seues obres a qui ho va sol·licitar, i per celebrar-ho ens vam acomiadar, com no podia ser menys, amb un vi d’honor.

21


VEUenON Canvi polític:

expectativa i realitat Consell de Redacció

Aquest mateix questionari s’ha enviat altres moltes associacions del sector de la cultura.

1 - Quines expectatives tenieu el 24 de maig de 2015? 2- Quines s'han acompl it? Quins canvis penseu que han hagut? 3- Què demanaríeu als nostres polítics per a la propera legislatur a?

22


Associació d’Empreses d’Arts Escèniques del País Valencià (AVETID)

1 - Moltes són les expectatives que teníem. Hem de ser conscients que el nostre sector escènic no ve d'un silenci en arts escèniques en general i en particular del teatre, venim directament de la major invisibilitat que hem tingut mai. Per tant, esperàvem que s'obrira una porta de diàleg eficaç per a treballar conjuntament els mecanismes de suport necessaris en pro de la professionalització del sector i de la visibilització dels nostres creadors, evidentment recolzat per un increment pressupostari considerable per a poder atendre a totes les manques existents. Una aposta clara per la pluralitat de les arts escèniques professionals, que atenguera a tot el sector escènic segons les seues necessitats; tant a les companyies emergents, com a les més veteranes i a la gran diversitat de disciplines que componen les arts escèniques (teatre, dansa, circ, arts de carrer, ...), des de les propostes més comercials a les més arriscades, minoritàries i innovadores, i evidentment contemplant iniciatives procedents de les 3 províncies que componen el nostre territori. És absolutament imprescindible consolidar infraestructures perquè funcione el sector. 2 - Considerem que s’estan donant passos en el bon camí: la nova estratègia de l'IVC quant a arts escèniques, la signatura del conveni laboral perquè servisca de palanca de l'esforç de l'administració pública i el sector privat, etc... Notem l'impuls de canvi, però no l'energia. No són suficients els esforços actuals, és necessari i ja amb urgència, un impuls major per a eixir de la delicada situació en la qual es troben les arts escèniques valencianes. Observem que s'han obert mecanismes de diàleg i negociació que esperem donen els seus fruits, encara que alguns que s'han portat a la pràctica no estan sent tot l'efectius que deurien. D'altra banda, encara que també ha hagut un augment pressupostari, aquest no està revertint tot el necessari en el teixit professional escènic i segueix sent insuficient per a donar l'impuls que el nostre sector requereix.

23


3 - Efectivitat. Observem que els processos s'eternitzen i en molts dels casos al final de la legislatura no s'han pogut complir. Visibilitat de les arts escèniques en la resta de l'estat i fora d'ell. És fonamental treballar la promoció en fires i festivals, impulsant l'exhibició dins i fora del nostre territori perquè les companyies privades d'arts escèniques cresquen i es consoliden. A més a més, crear una campanya total de difusió de les arts escèniques a tots els nivells. Hem d'aconseguir estar presents en les diferents i variadíssimes opcions culturals que es poden oferir a la nostra societat. Treball. Les companyies professionals d'arts escèniques al que aspiren, és a poder viure del seu treball. En aquest sentit, s'haurien de reforçar els circuits i espais d'exhibició. Per contra, constatem com alguns espais d'exhibició públics gestionats per l'IVC en concret a València ometen les propostes de companyies professionals privades, oblidant que el teatre valencià no és tan sol la producció pública de l'IVC, tan necessària, és també un gran conjunt de companyies a les quals se'ls estan reduint les seues possibilitats de visibilitat i de mostrar el seu treball. On estan les sales públiques en la ciutat de València? Incentius econòmics. Necessitem amb urgència plans de suport i foment de les arts escèniques valencianes, imprescindibles tant per a promoure nous projectes, com per a la continuïtat i consolidació d'aquells amb una trajectòria major. Una ordre d'ajudes o incentius exclusius del sector escènic per a professionals i empreses mitjançant programes adequats a la nostra realitat, a les nostres necessitats. Incentius a dos o tres anys que possibiliten una estratègia empresarial de futur i que fomenten la professionalització del sector, aqueixa és una de les moltes raons que ens va comprometre de manera efectiva a la signatura d'un conveni sectorial que resulte transformador per al nostre sector. És vital un impuls econòmic suficient perquè el sector professional isca del seu estat crític, genere treball i mostre tot el seu potencial artístic i creatiu.

24


[Canvi polític: expectativa i realitat]

veu_en_on

Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors Teatrals (AVEET)

1 - En 2015 érem una associació amb apenes dos anys de trajectòria. Un dels detonants per a crear l'associació va ser la de posar en valor l’autoria valenciana, una tasca que no s’estava fent des de les administracions. Treballar junts per uns objectius comuns per dignificar el nostre treball i adquirir més visibilitat dins de la professió han sigut motius d’esforç constant des de la creació d’AVEET. Evidentment, amb el canvi polític, s’obria una finestra a l’esperança i confiàvem que s’escoltaria la nostra veu com a col·lectiu. 2 - Efectivament, trobem un canvi significatiu, una mirada específica cap a l’autoria. Suposem que el projecte inicial de la direcció adjunta d’Arts Escèniques, ara en mans d’un autor, ha sigut decisiu. S’ha notat un canvi substancial pel que fa a la tria de projectes de produccions i coproduccions, en les quals es posa especial atenció a les creadores i creadors. S’han encetat convocatòries tan interessants com la d’Insula Dramataria Josep Lluís Sirera que posa el focus també en el procés d’escriptura acompanyada i la mostra final dels treballs. Està clar que nosaltres, com a part beneficiada directament, estem prou satisfetes amb aquestes mesures, però no oblidem que l’autoria pot ser la punta de llança perfecta només, si després els projectes recolzats arriben a ser editats, produïts, coproduïts o desperten l’interés de companyies que els porten a escena perquè, d’aquesta manera, el resultat és beneficiós per a la resta de la professió.

25


veu_en_on

[Canvi polític: expectativa i realitat]

3 - Demanaríem una aposta real, compromesa, estable, coherent i a llarg termini a per a les Arts Escèniques. Que es proposen objectius i es valoren resultats en termes qualitatius i no només quantitatius. Que s’acuren més i millor els procediments administratius i s’ecolte la veu, sobretot quan és consensuada, de les associacions que formen la MECUV. Cal donar-li utilitat real a aquesta iniciativa que va començar amb molta força i que, a hores d’ara, sembla poc aprofitada. No estaria de més que les obres resultants de la convocatòria d’Insula Dramataria Josep Lluís Sirera formaren part de les produccions o coproduccions públiques. De la primera convocatòria sembla que només es muntarà una. Desitgem que es dinamitze el Centre de Documentació Teatral, que siga dotat de pressupost i personal per abastir la feina que estan desenvolupant de manera més àgil i perquè puguen assolir projectes nous relacionats amb l’edició i la investigació. Un bon exemple d’estímul i motor per a l’escriptura teatral són les convocatòries de premis com ara el d’Alzira o Alcoi. Ens agradaria que aparegueren més com aquestes per tot el territori, exigents amb la qualitat del text, amb una dotació remunerada agraïda i possibilitat d’edició. No oblidem que el teatre també es llig i cal fomentar aquest vessant literari. Que les Ajudes atenguen a la diversitat actual de la creació, producció i distribució. Que es simplifiquen els procediments per accedir a elles, que s’incremente el pressupost, però sobretot, que es publiquen, resolguen i arriben amb més temps per no acabar beneficiant sempre a bancs i notaries amb les inevitables sol·licituds d’avançament. Caldria reactivar els centres de creació i exhibició que depenen de la municipalitat de València, on sembla que tampoc es mira cap a les creadores. I no oblidem la resta del territori. Tot i que el centralisme fa que València siga motor i aparador de la cultura del País, cal mirar a nord i sud i desenvolupar iniciatives que vertebren de manera efectiva. En aquest sentit pensem que cal buscar i comptar amb la complicitat de les companyes d’Alacant i Castelló.

26


Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

1 - Bàsicament, les que es van acabar per realitzar: que el canvi de cicle social que feia anys que s’estava produint acabés per expressar-se també electoralment en un canvi de cicle polític. Però sabíem que la realitat no canvia de blanc i negre, i que per molts vots que perdera el PP (i en va perdre molts i molts), en tenia tants, en xifres absolutes i percentatge, que el canvi podia produir-se però seria ajustat i, a més, plural. I després esperàvem que es constituís un govern que es guiés pels valors de progrés i país, plural, que hauria de començar per revertir moltes de les polítiques del PP amb les limitacions d’unes condicions econòmiques molt complicades i una realitat social en la qual encara els valors més antivalencians i de dreta tindrien molt de pes. 2 - S’ha iniciat un camí i una tendència important de canvi. Primer en favor de la transparència i l’honestedat. Segon en revertir les retallades i les polítiques antisocials. Tercer en incorporar valors de justícia com els d’igualtat de gènere, o el reconeixement del fet que vivim en societats plurals i diverses. Quart, en posar fi a les polítiques antivalencianes i aprovar diferents mesures en favor de la igualtat lingüística. Cinquè, en qüestionar la subordinació al Govern espanyol i defensar els interessos valencians, com ara un finançament just. No és poca cosa. Però és sobretot una tendència, un camí, que s’ha d’aprofundir. I que s’ha iniciat amb contradiccions, dubtes i limitacions. En uns casos, per inexperiència en el govern i la gestió. En d’altres pels obstacles interns (des de la manca de recursos a les actituds d’una part del funcionariat que li costa entendre el concepte de servei públic, etc). I en d’altres per interioritzar les pors a la dreta i els càlculs electorals, reproduint funcionaments de la “vella política”. Això ha fet que s’hagen incomplert compromisos electorals: encara estem esperant que s’acabe la censura de TV3 o que es reforme la llei de la funció pública per a que siga necessari acreditar la competència lingüística per accedir a una plaça de funcionari.

27


veu_en_on

[Canvi polític: expectativa i realitat]

3 - Primer, executar els compromisos pendents (la reciprocitat amb TV3 i la competència lingüística en la funció pública). Segon, la creació d’una Conselleria de Cultura, perquè la cultura és el gran repte pendent del Botànic, per a donar suport als agents culturals, impulsar una política de demanda cultural entre la població, i donar realment el que es coneix com la batalla de les idees i els valors, cosa que la dreta fa i molt bé, i és el que acaba sent clau per a guanyar l’hegemonia social, una cosa molt més important que guanyar el govern. Tercer, una política de suport a l’associacionisme, a les associacions que existeixen i sobretot al baix nivell d’associacionisme de la nostra societat i la poca força dels valors del bé comú i del que en l’Europa del nord en diuen valors comunitaris, perquè l’associacionisme festiu està molt bé, però és una altra cosa. I quart, és increïble que per a l’Ajuntament de València l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC), a efectes concrets, no existesca. No hi hagut manera en tres anys no ja que ens ajuden a fer cultura o polítiques de joventut, o promoure el pensament i el debat, o el turisme cultural (i la llista de coses que hem proposat i no n’hem obtingut resposta podria continuar...), ni tan sols poder parlar regularment i coordinarnos. En qualsevol ciutat que no fos València, l’ajuntament no ignoraria una realitat tan particular i tan potent com l’OCCC. Per a nosaltres el canvi municipal ha consistit en que han deixat de perseguir-nos, cosa que està molt bé, però ja està. I és que el perill és que, amb l’assentament en les institucions (i ara no parlem només de l’Ajuntament), la “nova política” comence a assemblar-se massa a la vella. I el nostre model no és fer una versió 2.0 de la vella política. Això és un risc i en alguns casos una temptació, que es pot evitar, sempre i quan hi haja consciència del risc i sobretot una actuació decidida en el sentit que apuntem.

28


Vertebrar o no vertebrar Per Sònia Alejo

Un balanç dels darrers anys? A mi només em ve al cap el dubte de quin és el veritable sentit de "vertebrar el territori"? Des del gran canvi polític de la darrera legislatura, hem sentit aquesta frase en quasi totes les intervencions i discursos dels nous responsables de Cultura. En tots els àmbits. De dalt a baix de l'escala de càrrecs. Les que estem ací dalt, i supose que també els d'allà baix de la nostra estimada València, ens sentíem al·ludides. Sentíem eixa sensació de quan algun desconegut pronuncia el teu nom. Ens sentíem importants, com si estiguérem a punt de formar part d'un canvi rellevant. Aquesta sensació va començar per la primavera de 2015, es va estendre durant 2016 i va ser per 2017 quan va desaparéixer. En canvi, amb 2018 va arribar una coproducció de l’IVC a Vila-real (junt amb Balears i Catalunya, d'on era la resta de l'equip artístic i de distribució). Va ser un espectacle de dansa aèrea i acrobàcia per al carrer.

30

En 2019 arribarà una producció cent per cent pública a Castelló amb la companya Núria Vizcarro al capdavant del projecte. Potser aquestes són les primeres perles per a elaborar una polsera (o un collar, qui sap?) en els anys vinents. Jo continue pensant si açò és veritablement "vertebrar el territori" o són iniciatives que floten com icebergs (i benvinguts siguen) enmig del mateix mar que ens aïlla del cap i casal. Molts dels professionals de Castelló tenim un peu ací i altre allà perquè continuem sentintnos, en certa manera, invisibles en les nostres comarques, llevant de moments puntuals. Exceptuant les arts de carrer, sobretot les d'animació, dansa i circ, que compten amb una efervescència recent gràcies a l'aparició de festivals nous i a la programació festiva, bona part


Nuria Vizcarro amb representants de l’IVC

de les creadores castellonenques romanen lluny de les programacions municipals, excepte en casos puntuals, com ara el Reclam i un parell o tres de ciutats més empàtiques i properes a la nostra realitat creativa. Una mostra evident de la nostra invisibilitat generalitzada ha sigut l'edició recuperada dels Premis de les Arts Escèniques Valencianes. Són poquíssimes les companyies i artistes de les comarques de Castelló que han arribat a les candidatures, vull pensar que no és perquè els treballs no ho mereixien, sinó perquè les seues creacions no s'han vist a València i, per tant, és difícil que es valore (ja no dic que es vote) equitativament allò que no s'ha vist o del que no es té cap referència. Les companyies de Castelló no tenen convocatòria d'ajudes de cap tipus per part de l'Ajuntament, com és el cas de València. Les de les comarques tampoc no en tenen de la

Diputació, excepte algun programa puntual de suport a funcions pels pobles que, ens els darrers anys, s'ha fet més i més opac i restringit. València, a més de capital de província, hauria d'exercir de capital de tot el País. Hauria de ser un referent i un aparador del conjunt territorial de la realitat escènica. Em pregunte si, per a posar en pràctica aquesta paraula que adorna tots els discursos, caldrà demanar una quota de vertebració en totes les convocatòries i ajudes. Si caldrà exigir, en algun moment, com es fa amb la paritat de gènere, una quota percentual d'accés per a projectes de Castelló o Alacant. Mentre s'aclareixen les incògnites, us comunique que, una companya de Castelló i jo, estem buscant pis a València. Podeu informar-me per privat.

31


organitza[ció]

Regularització de la Seguretat Social

Per Sergi Mira La regularització és voluntària, la Tresoreria General de la Seguretat Social fa una liquidació de les vostres cotitzacions i vosaltres podeu optar entre pagar aquesta liquidació o quedar-vos amb les cotitzacions que heu aportat durant tot l’any. Si accepteu pagar, tindreu un mes de termini des de la notificació de la liquidació, encara que es pot sol·licitar un ajornament del pagament fins a un màxim de sis mesos. Us recordem a tots que si accepteu les regularitzacions podeu incrementar els dies i les quantitats cotitzades, la qual cosa significa que les vostres prestacions poden ser majors. De totes formes cal estudiar cada cas de manera particular. Tots aquells actors o actrius que teniu més de 44 anys ja esteu dins del període que serveix per al càlcul de la futura pensió, per això, i sempre que el treball i els ingressos ho permeten, heu de procurar estar mínimament pendents de les vostres cotitzacions. Cal tenir en compte que la quantia de la pensió que se li ha de reconèixer al sol·licitant de la jubilació ara es calcula dels 21 anys anteriors, a més a més, cada any anirà pujant el temps de càlcul. Recordem també que les cotitzacions a la Seguretat Social són deduïbles en la declaració de la Renda. Si teniu cap dubte, telefoneu a l’AAPV.

32


WWW.AAPV.ES

34


organitza[ciรณ]

Amb el patrocini de:

35


Profile for AAPV Actors i Actrius Professionals Valencians

EQ' 46 - SÓC ACTRIU I NO MENTISC - #joetcrec  

Advertisement