Page 1


eq’iliquà 44_04/18

consell de redacció: sònia alejo, david duran, carles gª tormo, nelo gómez, sergi mira col·laboradors: empar brisa, emili chaqués, ramon moreno, ximo solano maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians ambaixador vich, 3 - 2 - g, 46002 valència | tel: 963 528 198 | info@aapv.es | www.aapv.es

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà


04| editorial

06| organització reptes pel futur | decàleg de recomanacions 10| premis aapv’18 crònica del lliurament | palmarés 20| comunicació entrevista a empar brisa 28| premis aapv’18 discurs del president 34| d’almenara cap amunt què passa amb el principal? 36| opinió l’esad: la visibilitat del teatre públic conveni col·lectiu de teatre

amb la col·laboració de:

03


editorial Conveni Col·lectiu de Teatre

Després de vint anys de negociacions intermitents, el passat 8 de febrer es va signar el Conveni Autonòmic de Teatre al Teatre Principal de València. Les parts que vam subscriure aquest acord són l'AVETID, l'AAPV, CCOO-PV i UGT-PV. L'Institut Valencià de Cultura i la Diputada de Teatre de València s'han compromés a l'acompliment del Conveni. Així, en el pròxims mesos, es convidarà a totes aquelles institucions i organismes públics productors perquè formalitzen la seua adhesió. El nou acord esdevé com la pedra angular que regula les relacions entre els actors i actrius professionals i les companyies de teatre al nostre territori i per això, demanem el respecte de les normes laborals, de la Seguretat Social i el nou Conveni Col·lectiu, per tal que els actors i actrius se centren en les qüestions artístiques. L'AAPV serà escrupolosa a fer acomplir aquest Conveni.

04


Fins al 30 de juny!


organitza [ció] Reptes pel futur

Per Ximo Solano, president de l’AAPV

Estimats actors i actrius, el conveni ja està signat. Ja era hora! Diran uns. I per què ens aprofita? Diran uns altres. Prenem aquest conveni com a pedra de toc de la professió. Com a final d’una etapa I principi d’una altra. Fem eixe esforç. Sobre si el conveni és el millor possible ja us dic que possiblement no, que s’hagueren pogut signar més coses, fins i tot, millorar d’altres. Però sí que us dic que és el millor que podem tindre en aquest moment, I això és molt. Si mirem el futur i els reptes als que ens enfrontem com a AAPV, segons el meu parer, serien aquests:

06

1

Ampliar la base d’associats per fer una AAPV més forta. Sense tindre més “massa critica” encara ens és molt difícil arribar a tots els fronts en els que hem de lluitar dia a dia. I sí, en són molts i ben variats aquests fronts, polítics, socials, orgànics. Precisament en els orgànics m’agradaria centrar-me ara.

2

Necessitem més implicació dels associats en les activitats i defensa dels drets dels associats. Necessitem saba nova que aporte noves energies I que, si ho creu necessari, canvie l’AAPV per enfrontar-se als nous reptes. Existeix una manca de vertebració en l’AAPV i això és una assignatura pendent. Els alumnes que any rere any acaben a les escoles d’art dramàtic del país necessiten veure reflectides, encara més i amb més empenta, les seues necessitats. Dia a dia, es fa un esforç per arribar a tothom, però necessitem encara més força.


3

Presència en la societat. Reconeguem que s’ha fet un esforç important per estar presents en tots els debats al voltant de la nostra professió que s’han fet i es fan en institucions d’arreu del país, però necessitem més presència social. Que la gent conega la nostra feina i el perquè. Ara mateix, i com a exemple, ens reunim amb d’altres institucions, sindicats i associacions, per debatre sobre el finançament autònomic i com reivindicar-lo i millorar. Doncs bé, això ens afecta i molt, encara que en principi no vegem la necessitat d’estar en fòrums com aquest, és necessari que la nostra veu se senta en tots els àmbits.

4

Hem de creure més en nosaltres mateixos i en la força que tenim. Si bé, moltes de les coses que s’han demanat i reivindicat a les institucions pot semblar que no s’han aconseguit, tindre les idees clares i no baixar la guàrdia ens ha fet més respectats i algun ferro que semblava no mal·leable ha començat a doblegar-se. Persistència i perseverància.

Aquests 4 punts només volen ser una xicoteta radiografia de les mancances que hi haurà que afrontar en una nova etapa que ara comença. És dur, de vegades molt dur, treballar hores i hores per a l’Associació de manera altruista i sense poder abastir-ho tot, però també és gratificant veure com fruits, com ara el conveni, ixen endavant gràcies a l’esforç de molta gent. Fem un pas endavant més i aconseguim l’AAPV que mereixem i la que mereix la societat. Al cap i a la fi l’AAPV és nostra, som nosaltres, comediants, qui haurem d’estar a l’alçada, ningú vindrà a regalar-nos res.

ASSESSORIA JURÍDIC-LABORAL DE L’AAPV

Si tens cap dubte sobre contractes, atur, regularització, declaracions SS, jubilació, etc... ...ací t’esperem aapv | ambaixador vich, 3 - 2 - g 46002 valència 963 528 198 | info@aapv.es | www.aapv.es

07


organitza[ció]

Decàleg de recomanacions

Per Sergi Mira 1- Abans de signar, demana una còpia del contracte de treball amb temps suficient per a llegir-lo tranquil·lament i fer les consultes necessàries. 2 - Negocia sempre el salari brut, t'estalviaràs sorpreses desagradables. 3 - Consulta els convenis. 4 - El contracte s'ha de signar abans de començar a treballar. 5 - Comprova en la nòmina que no t'inclouen dietes excessives i que la base de cotització i la retenció de l'IRPF són correctes. 6 - Tin els papers al dia (contractes, certificats, nòmines, TCs, etc.) i ordenats per any. 7 - Fes la declaració anual a la Seguretat Social (TC4/6), te la demanaran a l'hora de sol·licitar qualsevol prestació (Atur, Jubilació, etc.). Si no tens paperets rojos, presenta fotocòpies de les nòmines. 8 - Quan t'arribe la regularització consulta si t'interessa pagar-la o no. 9 - Si has sol·licitat una prestació (Atur, Jubilació, etc.), quan t'arribe la resolució comprova que siga correcta (dies cotitzats i quantitat a cobrar). 10 - Davant qualsevol dubte, telefona a l'AAPV.

08


www.ceciliapellicer.com

Les quotes que pagueu a l'AAPV són deduïbles en la declaració de l'IRPF com a quotes sindicals

DEMANA EL TEU CERTIFICAT

09


PREMIS AAPV ’18 “Benvinguts sigueu companys de viatge, fills del mateix vent i la mateixa lluna...”

Per Carles Gª Tormo

Coincidint amb el Dia Mundial del Teatre, i oficiat de nou al Teatre Rialto, l’acte de lliurament dels Premis AAPV ’18 va servir als professionals de la interpretació per celebrar la recent signatura del Conveni Autonòmic de Teatre. Empar Brisa va rebre el Premi Narcís concedit en reconeixement per tota una vida dedicada al teatre, a l’audiovisual i al doblatge. Roman Méndez de Hevia va obtindre el Premi Crisàlide i Silvia Valero i Carles Sanjaime, sengles reconeixements per les seues interpretacions teatrals. Un any més, l’AAPV va citar als professionals i càrrecs públics del món de la cultura al Teatre Rialto per celebrar el Dia Mundial del Teatre i el lliurament dels Premis AAPV’18. La companyia Teatre de l’Abast va ser l’encarregada de cristalitzar la cerimònia, dirigida per Nelo Gómez. Ja abans de l’acte de lliurament, els assistents van poder posar pels mitjans de comunicació congregats i fer-se selfies davant un photocall amb uns cartellets fets de cartó, amb divertits missatges escrits. El cartó, com a símbol de la falta de recursos econòmics, representava un dels eixos creatius de la gala.

10

L’escenografia, de fet, sols comptava amb una pantalla composada per unes tires de cartó ondulat penjades al fons de l’escenari. Davant, a l’esquerra s’alçava solitari un faristol revestit amb el mateix material, amb una pantalla integrada al davant i dins d’ella, la imatge del cartell de la gala; a la dreta els instruments del grup musical xativí Barbaritats, res més. La gala començava amb la projecció d’un vídeo dels components del Teatre de l’Abast planificant la cerimònia al seu quartell general de Mislata. Enmig d’una reunió informal, alea-


Crònica del lliurament

El grup musical xativí Barbaritats va obrir la gala amb una cançó escrita ad hoc

tòriament, uns i altres anaven aportant idees i suggeriments: eixir a presentar en pilotes, lliurar els Premis al ritme del “Agradecida y emocionada”, música en directe, músics directament en pilotes, etc. Vestits de negre i guarnits amb corbates, llacets i complements confeccionats amb cartró, els membres de Barbaritats obrien oficialment l’acte amb una cançó feta ad hoc. Versos com, “el conveni ja no és ficció, ...”, ó “estem preparats, volem començar, estem À Punt, xim pum” desencadenaren els aplaudiments que precediren el discurs del president de l’AAPV. A la seua intervenció, Ximo Solano va disseccionar un grapat de definicions tècniques sobre l’ofici de l’actor i les seues peculiaritats, confrontant-les amb la realitat valenciana del sector i les seues mancances: precarietat, absència de treball, falta de reconeixement, convocatòries de càsting tancades, processos d’apertura eterns, ... Finalment, va incidir en un tret distintiu dels

actors i actrius no inclòs a cap definició: la perseverança; Solano va animar els assistents a lluitar persistentment contra “la foscor del pensament únic” i els “atacs a la llibertat d’expressió”, cada vegada més freqüents. Els aplaudiments que seguiren al discurs del president foren interromputs per una veu en off que anunciava la presència de María i Marino Muñoz, encarregats de presentar el Premi Crisàlide. Els germans van enumerar els cinc nominats: Paula Braguinsky, per “Nadal a casa dels Cupiello” i “Peter Pan contra el youtuber”; Aina Gimeno, per “De Sukei a Naima” i “Salüq”; Román Méndez de Hevia, per “Ser”, “Fauces” i “Sifilítik.o”; Victoria Mínguez, per “Molt de soroll per no res”, “Lluna, dos i tres!” i “Les tres porquetes” i Robert Roig, per “BIOS”, “Ni noble, ni buena, ni sagrada: Bankia”. Román, guanyador del guardó, va pujar a l’escenari i va agrair el premi amb unes

11


Crònica del lliurament

divertides reflexions. En primer lloc, va jugar amb la paraula nominació, fent veure que si bé és cert que li havia fet il·lusió una nominació, més li n’haguera fet una nòmina. Seguidament, va definir-se més com un actor en rebel·lió, que com una revelació. L’actor també va citar el dramaturg de “Ser” i “Fauces” amb la frase: “Yo soy yo y los otros”; per tal de compartir el guardó amb tots els seus companys de feina. En aquest sentit, l’intèrpret també va voler posar en valor la creació col·lectiva com a forma de treballar: “cuando hay muchas voces en un proyecto, los proyectos crecen mucho más”. Per finalitzar, Román va fer refe-

12

rència a la importància que té la signatura del Conveni de Teatre per a poder garantir la professionalitat en les relacions laborals del sector. Buit l’escenari de nou i mentre la cantant de Barbaritats recitava uns versos, un dels membres del grup canviava la guitarra per un violoncel. La llum s’apagava i amb una tendra melodia el músic va acompanyar els noms dels companys que ens han deixat enguany: Antonio Díaz Zamora i Carlos Marco. Un càlid aplaudiment va tancar aquest moment pel record.


PREMIS AAPV ’18

Últims preparatius als camerins

Román Méndez de Hevia

Els germans Marino i María Muñoz

Mari Giner va ser l’encarregada de lliurar el Narcís d’Empar Brisa

Una vegada més, una projecció mostrava als membres del Teatre de l’Abast reunits per perfilar més aspectes de la gala: estètica de cartró, germans presentant els premis, Barbaritats en directe, .... I així, entre propostes, bromes, rialles i referències a la sèrie “Centro médico”, arribaven a l’assumpte del Narcís. De seguida, van cridar al Cor Lleonard Giner, del qual Empar Brisa forma part. Només acabar la projecció, els membres del cor ja estaven davant de l’escenari i li van cantar una cançó expressament dedicada a Empar.

Després de rebre el Premi Narcís de mans de Mari Giner, Empar, molt emocionada, va començar el seu agraïment fent una broma sobre el Narcís: “Bonic, bonic, no és... però és meu i me l’emporte”. A continuació va voler agrair al “Cor del meu cor” la sorpresa musical i el recolzament tan especial que per a ella representen. Va parlar dels seus inicis al teatre de les falles, i de com va haver de compaginar la interpretació amb les obligacions familiars i altres feines: “cosir, el treball del despatx, ...”. Al seu parlament, també va fer broma dient: “Jo sempre he volgut ser xica Micalet, però m’he quedat en xica Tabalet”, de fet, va aprofitar per

13


PREMIS AAPV ’18

Per agrair el Narcís, Empar va recitar uns versos de Carles Pons

felicitar a Pilar Almeria, Cristina Garcia i Isabel Requena, per les seues nominacions als Premis Max. També va anunciar el desig que a la pròxima edició dels premis es tornen a lliurar guardons a les categories de doblatge i audiovisual. Finalment, l’actriu va voler recordar un text que Carles Pons va escriure per a la primera edició dels premis a l’any 90, a Casablanca: “Benvinguts sigueu companys de viatge, fills del mateix vent i la mateixa lluna, perduts pel mateix desig, enamorats de la llum definitiva i d’un mutis conseqüent. Narcisos, apassionats del moment en què la mà del silenci alça el teló lentament, perquè en eixe moment, ens podem permetre el luxe de ser tendres i oblidar les mans, o el cap, o els llavis, en altres mans i altres llavis, ens podem permetre jugar a misteris, però per damunt de tot, podem sommiar”.

14

Empar es va acomiadar del públic entre aplaudiments i tot seguit, Barbaritats tocava la seua cançó “Rere les montanyes”. En acabar el tema, una veu en off va anunciar a les germanes Cristina i Yolanda Garcia com a encarregades de presentar el Premi a la Millor Interpretació Femenina de Teatre. Les germanes eixiren a l’escenari, però quan pràcticament no havien començat ni a parlar una altra veu en off les interrompia anunciant als encarregats de presentar el Premi a la Millor Interpretació Teatral Masculina: Manolo Maestro i Miquel Viñoles. Els actors eixiren també a l’escenari, creant-se una situació un tant conflictiva i divertida. Ràpidament Cristina va senyalar que Manuel i Miquel no són germans. Davant açò Manuel va respondre que, encara així, la gent els confon més que a elles. La tensió pujava i no s’aclaria quin dels dos premis s’hauria de lliurar primer. La guerra de


Crònica del lliurament

Cristina i Yolanda Garcia durant el seu inesperat encontre amb Manuel Maestro i Miquel Viñoles

sexes estava servida, qui guanyaria? Homes, dones, gais, heterosexuals, … Miquel va proposar votar-ho, però Manolo li va recordar com de perillós és fer un referèndum últimament. Encara així, després que cada parella de lliuradors defengués la seua candidatura, el públic va votar i van guanyar les dones. No obstant, les dues parelles consensuaren cooperar i fer els dos lliuraments, a mitjes. Dit i fet, Cristina i Yolanda llegiren el nom de les nominades a la categoria femenina de teatre: Cristina Fernández Pintado, per “Dystopia”; Mireia Pérez, per “Carinyo” i Silvia Valero, per “Cuzco”. Manolo va obrir el sobre i va anunciar la guanyadora: Silvia Valero. L’actriu, va voler compartir el premi amb tot l’equip de “Cuzco”: direcció, producció, promoció, equip tècnic, personal de neteja, distribució i en especial a Cristina Fernández,

Silvia Valero

15


Crònica del lliurament

Carles Sanjaime

Bruno Tamarit, Victor Sánchez i Teresa Juan. Després de la intervenció de Silvia, Miquel Viñoles va enumerar els nominats a la categoria de Millor Interpretació Teatral Masculina: Josep Manel Casany, per “Nadal en casa els Cupiello”; Carles Sanjaime, per “Els quatre genets de l’apocalipsi” i Bruno Tamarit, per “Cuzco”. Cristina Garcia va aclarir la incògnita del guanyador cridant a l’escenari a Carles Sanjaime. Només va pujar a recollir el premi, Carles va espetar: “estava ahí baix pensant, si te’l donen, què collons vas a dir? I així continúe. Després d’escoltar a Empar, Román i Silvia, pa’ qué cagar-la?…”. Carles va voler compartir el premi amb la resta de nominats, amb tot l’equip de “Els quatre genets de l’Apocalipsi”, i amb els mestres i alumnes de L’Escola de l’Actor.

16

Un últim vídeo va seguir a la intervenció de Carles Sanjaime. En aquest, els membres de l’Abast ultimaven els darrers detalls per la gala. Entre d’altres, encara estava pendent l’assumpte dels presentadors. Un rere l’altre, anaven posant excuses per no haver de menjarse el marró, fins que una veu familiar, madura i sàvia els va interrompre, Empar Brisa: “Ai criatures, quant vos falta per aprendre! El teatre és un lloc on qualsevol idea és benvinguda, un lloc on els somnis poden fer-se realitat. On la realitat és guanyada per la ficció. Ací al teatre, tot té cabuda. La música, i també el cartró, les ulleres de sol, la coreografia de pachangueo i els germans. Perquè açò, açò és una gran família, com ho sou vosaltres, els de l’Abast. Si deveres voleu dedicar-se a açò, heu de pasar el Dia Mundial del Teatre dins d’un teatre, perquè, mireu-vos angelets, mireu-vos com vos brillen els ullets cada volta que dic te-a-tre.


PREMIS AAPV ’18

Moment de la cançó “Vullc ser James Brown”

Feu una cosa, feu per estar totes i tots al Rialto el dia 27, per vosaltres, pels vostres companys, per aquest que teniu ací (posant-se la mà al cor), ja que sense aquest, no tindrien sentit els premis. I per tota la gent que ens hem trencat la cara per què hi haguera un Conveni. Sou el futur i vos necessitem… I ara, rock and roll”. Immediatament, Barbaritats responia a la petició d’Empar interpretant la seua cançó “Vullc ser James Brown”. D’entre les tires de cartró ondulat que composaven la pantalla sortiren tots els membres de l’Abast, que ballaren una coreografia per tal de tancar la gala. Finalment, els ballarins anaren a pels protagonistes de la nit per pujar-los a l’escenari i per poder fer-se la foto dels guanyadors en mig d’un ambient ben alegre i festiu.

És just finalitzar aquesta crònica agraint la seua participació a totes les persones i entitats implicades a la realització de la gala i en especial a: Lucía Aibar, Àudio-net, Alberto Baño, Rafa Contreras, David Durán, Débora Esteve, Pilu Fontán, Cristina Garcia, Genís Garcia, Yolanda Garcia, Nelo Gómez, Daniel González, Alejandro Gutiérrez, Borja López Collado, Eliseu M Roig, Manuel Maestro, Isabel Martí, Victoria Mínguez, l’Ajuntament de Mislata, Iolanda Muñoz, María Muñoz, Marino Muñoz, Raquel Piera, Carles Rodenas, Ramon Rodenas, Cristina Rodríguez, Laura Salcedo, Laura Valero, Àngels Vidal, Miquel Viñoles, als components del Cor Lleonard Giner i al personal de l’Institut Valencià de Cultura.

Amb el patrocini de:

17


PREMIS AAPV ’18

Imatge dels guanyadors

Teatre de l’Abast i Barbaritats al final de la gala

18

Crònica del lliurament


19


comunica [ció] e nt re v i st a

“En aquesta nova etapa, jo vull veure la botella mig plena,… Cal que tothom respecte els convenis, perquè si no tornarem a passar-ho malament.”

Empar Brisa, Premi Narcís 2018 Per Carles Gª Tormo i Sergi Mira 1- Conta'ns com van ser els teus començaments al teatre? Com a molta gent, vaig començar amb 14 anys al teatre faller, a la Falla Vall de Laguar, que aleshores tenia molta qualitat. Jo feia sempre de mare, perquè ningú no volia eixir lletja o amb canes, però a mi tant em feia. Sempre m'ha agradat, a casa quan hi havia festa sempre em deien: “Amparín canta, Amparín balla”, feia el mono tot el que podia i més. Jo volia ser més cantant que actriu, però... Al principi ho féiem per entretindre'ns, però quan començà el concurs de la Junta Central Fallera hi anàvem amb força, i sempre que ens presentàvem ens portàvem premi i servidora quasi tots. Li llogàvem

20


“L’ombra del ciprer” | 1978

21


“Medea” | Grup Sagunt | Grup de recerca i acció teatral de la Universitat de València | Sala Palmireno | 2001 | Foto: Vicente A Jiménez

el vestuari i els decorats a Marzal, tots plens de pols. També vam fer “Memòries de la coentor” a les Salesianes, però la final va ser al Teatre Principal. Hi havia molta rivalitat amb Na Jordana, els preguntaven si es presentaven a obra curta o llarga, a drama o a comèdia, i cadascú es presentava a una, i així sempre guanyàvem les dues. En 1978 vam fer “L'ombra de ciprer”, de Rafael Martí, que va ser la primera vegada que una falla es presentava amb càmara negra, el jurat estava bocabadat, però vam guanyar tots els premis. Ens contractaren a Gandia per actuar en les festes, tot el públic anava una mica begut i els actors del meu grup anaven un poc fumats, jo era l'única que anava de normal, en una escena un actor que feia de

22

policia no podia ni obrir la boca i jo li deia “vosté no vol preguntar-me res?”, un altre va eixir amb un clavell en la bragueta, va ser un desastre, però el públic es va divertir molt. Després ens van agafar els millors actors de les falles i van crear la Companyia Estable, que no ens pagaven, però ens van donar barra lliure i aleshores vam acabar amb tota la beguda. Vam fer “Rosa rojas para mi”, versió de Josep Lluís Sirera i “El inspector”, un musical de Nikolai Gógol, al Teatre Escalante. A l'Ateneu férem “Los niños”, de Diego Salvador. L'últim que vaig fer en teatre va ser una lectura de “Medea”, d'Eurípides, versió de Gil Albors i dirigida per Juli Leal, a la Universitat.


comunica[ció] e nt re v i sta

“Jordi Babau” | 1982

“El inspector” | Companyia Estable de les Falles | 1986

“Memòries de la coentor” | 1985

23


comunica[ció] e ntr e v is ta

Enmig d’una sessió de doblatge als estudis Akana

Amb Rafael Calatayud a la sèrie “Bon dia, bonica”

Amb Olga Alamán, Paula Miralles, Lola Moltó, Isabel Requena i Empar Ferrer al curtmetratge “Ikal”

24

Al curtmetratge “Miniaturas”, amb Empar Ferrer


Empar a la Guia AAPV del 1996

2- I al doblatge i l'audiovisual? A finals dels anys 80 jo cosia i també era auxiliar administrativa, estava treballant en un despatx de joieria i no m'agradava gens, però me'l vaig deixar perquè afortunadament va començar el doblatge i la publicitat. Lluís Miquel ens va cridar per a fer una prova a Tabalet, per a doblar una pel·lícula amb Ovidi Montllor. Allí vaig conéixer a tota la faràndula valenciana. Va coincidir amb que ma mare estava malalta, però m'ho podia organitzar per fer doblatge i cuidar-la fins que va faltar. A mi sempre m'haguera agradat ser “Xica Micalet”, perquè les estime i les admire molt, perquè tot el que fan m'encanta, però em vaig quedar en “Xica Tabalet”. Estic molt contenta del doblatge de la mare de “Yo Claudio”, també del de Kathy Bates a “Primary colors” i el d'Ana Fernández a “Flor de Mayo”.

“Hasta aquí llegó la riada” | RTVV | 1995

Als 90 a vindre l'audiovisual per a TVV, primer vam rodar “Sainets” d'Escalante en el Teatre Talia, després “Hasta aquí llegó la riada” i “Benifotrem”. “Herència de sang”, per a mi va ser un luxe, perquè vaig aprendre molt de Juli Mira, Pilar Almeria, Josep Manel Casany, Rafa Calatayud,... Era una sèrie que es cuidava molt, hi havia temps per a donar-te els guions, després hem anat a pitjor. Va ser una llàstima perquè quan el meu personatge arrancava, que m'anaven a fusionar amb Juan Mandli, es va acabar. En la sèrie “Russafa 56”, de Carles Mira, jo vaig fer el doblatge d'una actriu, però també vaig eixir físicament en un capítol i tenia una escena amb el personatge que jo doblava i aleshores Pilar Martínez va haver de doblar-me a mi. També eixia Rosita Amores, que va vindre a l'estudi amb 40.000 polseres fent soroll, volia posar-se unes ulleres per a llegir, unes altres per veure la pantalla i no hi havia manera. En “Un

25


“Rosas rojas para mi” | Companyia Estable de les Falles | 1986

viatge al Nadal”, de Rafa Piqueras, que feia de la mànager alcohòlica del personatge d'Arturo Valls, va ser un rodatge molt divertit. L'ofici ha evolucionat molt a nivell actoral, fa temps que ens posàrem les piles i encara que cada vegada ens apreten més, sempre responem. Abans teníem més temps per a preparar-nos, això s'agrairia molt per a millorar, però en “Bon dia, bonica”, no ens donava temps ni de mirar-nos. 3 - Amb quin dels papers que has interpretat et quedaries?

“Verónica” | 1989

26

L'any 1987, la companyia La Mandrágora va montar “Una jornada particular”, d'Ettore Scola, amb Voro Guzmán, dirigida per Juan Laparra, qui va pensar en mi per a fer d'Antonietta Tiberi, que és un personatge pre-


comunica[ció] e nt re v i sta

“Una jornada particular” | La Mandrágora | 1987

ciós, en la pel·lícula el feia Sofia Loren. La vam estrenar al Teatre Micalet i va tindre molt bones crítiques, fins i tot, Paco Sanchis ens va fer una entrevista per a Aitana (TVE – Comunitat Valenciana). Vaig gaudir moltíssim, però el decorat era molt gran i quan anàvem de bolo era molt pesat, perquè havien de carregar-lo tot nosaltres. Tampoc no hi havia cap subvenció i és una llàstima perquè La Mandrágora era un grup excel·lent, s'ho curraven molt. També vaig fer “Verónica”, d'Ira Levin, que era un personatge d'una que estava mig boja. 4 - Com veus el nou panorama professional? En aquesta nova etapa, jo vull veure la botella mig plena, crec que amb l'obertura de la nova

televisió veig a la gent jove molt preparada, és una meravella, cal estar il·lusionats per anar endavant, tot el sector junt. Cal que tothom respecte els convenis, perquè si no tornarem a passar-ho malament. Confie en què la nova televisió faça les coses bé i nosaltres respondrem. Cal que fomente la nostra llengua i la nostra cultura, perquè un poble sense cultura, la identitat no perdura. 5- Vols afegir quelcom? Vull afegir que el teatre republicà al Port de Sagunt el portava el meu avi, feien obres de Blasco Ibáñez i tots els dissabtes dormia al cuartelillo, però la Guardia Civil esperava que acabara l'obra. Jo no el vaig conéixer, però crec que això em fa influir molt.

27


PREMIS AAPV ’18

“La societat ens necessitarà i nosaltres haurem d’estar a l’alçada”

Per Ximo Solano, president de l’AAPV Bona nit a tothom i gràcies per acompanyarnos. “Un actor o una actriu és una persona que actua en una producció d'arts escèniques o visuals. Aquest mot es refereix normalment a algú que treballa en una pel·lícula, televisió, teatre, o la ràdio, i ocasionalment pot referir-se a un actor del carrer. A vegades, actuant en papers dramàtics els actors poden també cantar o ballar”. “Els actors i actrius treballen al cinema, el teatre, la televisió i la ràdio. Usen la seua veu, moviments i imaginació per crear personatges i contar històries que el guionista o dramaturg ha escrit”.

28

Això deu ser en altres llocs on els actors i actrius són reconeguts, on als seus governants no els hi costa tant obrir una televisió i una ràdio, on se’ls estima com a transmissors de les històries que en són pròpies. No m’hi veig en aquesta definició. Potser més prop en allò de contar, sí, som xerraires, som contadors d’històries. Avancem a la recerca del que som. “Els actors iactrius treballen en representacions en directe i/o pel·lícules, televisió i ràdio. El seu treball consisteix a donar vida al personatge que estan representant de la manera més efectiva possible”. Efectiva! Parlem d’utilitat, d’efectivitat? És a dir, per tant actuar aprofita per alguna cosa. Ens apropem a la frontera del nostre país particu-


Discurs del president

lar, del lloc on nosaltres, comediants, som. “Inverteixen gran part del seu temps aprenent el text i assajant. Alguns actors també dediquen gran part del seu temps a informar-se sobre el personatge que estan representant. Amb freqüència recorren a les seues pròpies emocions i experiències per fer les seues actuacions el més convincents possible. En ocasions han de canviar la veu i l’aparença”. Invertir és un verb que no s’adiu massa al nostre ofici, si ben bé quasi no dóna per sobreviure quina inversió anem a fer. Bé, invertir el seu temps en aprendre el text és una altra cosa. I això ho fan a casa, treballen gran part del temps a casa, però com no obrin una botiga de cara al carrer sembla que no treballen, però sí.

Sembla que no està del tot clar el nostre ofici, com a mínim jo no m’hi veig reconegut. No acaba de definir el que som o, si més no, el que sentim. Tot això ho fem, sí, però és eixe el nostre ofici, només és això? Aquestes definicions sui generis,... si no tenim clara la definició difícil és entendre quin és realment el nostre ofici. És un ofici? I menys encara quina és la nostra utilitat. Si és difícil definir, reconeguem que és difícil “entendre”. Anem destriant el gra de la palla i potser arribarem a algun port, a alguna illa perduda on una tribu amatent ens aixoplugarà. “Molt sovint treballen moltes hores” (no sempre!), i això inclou treballar a la nit”. Ja la tenim ací, la nit aliada dels perduts, el mal-

29


Discurs del president

viure, la baixa estofa. Ai, la nit! “No és infreqüent que, al treballar a l’exterior, hagen d’esperar les condicions adequades per començar a actuar”. De vegades ni tan sols això. Vinga va, que no hi ha ni temps ni pressupost i hem d’acabar. I allà la tens, a l’actriu, amb zero graus i tremolant. I des de fora un senyor, perquè massa sovint és un senyor, amb forro polar, dient-li que no tre-

mole que es nota massa. Sí, això també és el nostre ofici. “Molt sovint també es troben sense feina”. Ací sí, ací ja comencem a entendre’ns. Ara sí que les definicions parlen de nosaltres. Açò sí que és una definició ben valenciana. “Eixe temps l’empren a realitzar treballs temporals, aprenent textos per a fer audicions i assistint a classes d’interpretació o tècniques vocals”. I amb quins diners es paguen eixes classes, si com hem dit abans el treball és precari o es troben sense feina?!! El quart misteri de Fàtima!! “I de vegades competeixen amb centenars d’actors i actrius per un paper”. Això quan hi han convocatòries de càsting obertes, clar! “En teatre, de vegades, fan dues representacions al dia (matí i vesprada). Quan estan en gira, s’allotgen temporalment i poden passar setmanes fora de casa”. Quins temps! “Al cinema i la televisió, el treball d’actor pot implicar llevar-se enjorn, acabar tard, treballar el cap de setmana i en dies festius. Probablement, al treballar a l’exterior, hauran de treballar en tot tipus de condicions atmosfèriques”. Que n’és de dura aquesta professió!!!

30


PREMIS AAPV ’18

Per ser actor, es necessita ser: · Entregat i decidit. · Tindre confiança en u mateix i estar disposat a ser rebutjat. · Versàtil i sensible. · Bona memòria. · Dots comunicatives. I moltes altres característiques que ens fan quasi superhomes i superdones! Tot açò és el que diuen que som. Una manera per descriure‘ns, per fer-nos “tangibles”. Pot ser, segurament ho és, tot això és una veritat i dins d’eixes definicions ens podem trobar tots o quasi tots. Les definicions que us he esmentat les podeu trobar a Google. Busqueu “la professió d’actor” i ja teniu l’espill on veure-us reflectits. Allò que sou està a Google. Però em costa de creure. Em costa de creure que “només” som això. De veritat som això, o això és el que algú necessita per definir un treball, simplement? Vull creure que sou, que som una altra cosa. Vull creure que aprofitem per més que per reomplir una estadística d’ocupació. Si em vaig fer actor no va ser només per tindre una feina, de fet de feina ja he dit abans com anem de sobrats, i crec que ningú de vosaltres mai ha pensat en açò com una simple feina. Sinó no s’entén la dedicació,l’esforç, el patiment que ens produeix de vegades. El que si som és PERSEVERANTS, això no ho diu cap definició, l’actor s’encaparra en seguir fent una feina, una cosa, que ningú no li ha demanat, que és inútil,

que, malgrat el mal temps, els inconvenients i tindre tot en contra, persevera en ensenyar el seu art a dalt d’un escenari. Escenari, carrer, TV, cinema... Perseverança: El fet de mantenirse ferm i constant en la realització d’una cosa, en una actitud o en un comportament. En estos moments en els que de nou la foscor del pensament únic vol imposar-se, en el que, fins i tot, se’ns treu el monopoli de la superstició envers el color groc (qui ens havia de dir que arribaríem a “sospitar” d’un color); en el que la llibertat d’expressió s’està posant en dubte (qui ens hauria dit que l’Europa del segle XXI això tornaria a passar); en el que artistes són condemnats i empresonats, en el que s’ataca la llibertat de pensament, en el que comença de nou la por a la paraula viva, a la paraula dita sobre quatre taulons (com diu el meu estimat Manuel Molins al seu “Hamlet Canalla”: “No hi ha arma més poderosa, ni l’espasa, ni el canó, ni l’exèrcit, per això el banalitzen, el teatre”). En este moment d’incertesa moral i social, en el que es necessiten veus que ens conten les veritats, que ens parlen de la vida des de la profunditat de l’ànima humana, que sàpien traslladar-nos el desig últim dels autors, que s’esforcen a traduir les passions i arravataments en veu clara i reveladora; en este moment, és més que mai necessària la professió dels comediants, la responsabilitat de les persones que són missatgeres de la multiplicitat de l’ànima.

31


PREMIS AAPV ’18

Aportar llum a tot aquest desgavell és, una vegada més al llarg de la història, també la nostra responsabilitat. La responsabilitat d’aquells que sobre l’escenari transmeten les veritats i les complicitats.

la de vida. Per això, a banda de totes eixes coses roïnes que ens han passat, també hem sigut temuts.

Han volgut separar-nos, han traçat un clivell entre nosaltres a base d’eufemismes. Han tractat d’enfrontra-nos perquè ens barallarem per les molles en forma d’ajudes i subvencions. Encara no ens hem desempallegat del passat més recent. Seguim separant-nos entre defensors de nous paradigmes i vells dinosaures, però quan arramblem una mica de poder som nosaltres els que ens convertim en eixos dinosaures. En dèspotes incendiaris i venjatius. Deixem-nos de bajanades, fem teatre. És simple.

Agafem de nou la nostra responsabilitat, fem valdre la nostra tradició, reivindiquem de nou el nostre art, siguem solidaris i donem la veu a aquells que no la tenen o no la saben emprar, siguem mascaró de proa de la lluita pels drets i per les llibertats, siguem finalment i simplement comediants. Neguem la por als llaços, als colors, a la paraula dita en llibertat. Reivindiquem ara més que mai aquesta llibertat en aquesta societat que no acaba de despertar perquè no pot creure el que li està passant, que no pot creure que el feixisme torna a campar amb impunitat. I d’això, els valencians en sabem prou.

Fins i tot, en les definicions de la nostra feina se’ns oblida com el que veritablement som, no només uns senyors i senyores que empren el seu temps en estudiar, que de vegades no se sap ben bé què fan.

Els temps que arriben ens ho exigiran, la societat ens necessitarà i nosaltres haurem d’estar a l’alçada.Tornem a ser aquells anònims artesans de la paraula que remouen les consciències i omplin d’imatges les revolucions.

Des de la reflexió i des de la valentia que els nous temps ens demanen tornem a ser allò que la societat espera de nosaltres. Portadors de la veritat, de les veritats.

Posem de veritat a la ciutadania en el centre del nostre discurs, no només com a eslògan electoral. Els escenaris ens esperen per parlar i per pensar. Donem-li de nou sentit al TEATRE, amb majúscules. Omplim la vida de teatre i el teatre de vida. En un moment en el que els relators d’aquesta vida estan renunciant a la seua responsabilitat, perquè cada vegada més treballen sense llibertat. Llibertat, vida, teatre.

Haurem de perdre pors, alçar la veu i fer-nos valdre en un medi hostil que ni ens entén ni ens aprecia, però si hem arribat fins ací, si alguna utilitat té la de ser comediant en el món actual, és precisament no trencar la cadena de mil·lennis en els que ens hem enfrontat, hem lluitat, hem sigut engarjolats, maltractats i menyspreats, simplement per estimar la llibertat i fer-ne ús. La de pensament, la de paraula,

32

Discurs del president

Em sent orgullós de ser un comediant, de ser un de vosaltres. Gràcies per ser com sou.


Què passa amb el Principal?

Per Sònia Alejo

Dimarts 27 de febrer es va convocar a tots els professionals de les arts escèniques de Castelló a una concentració davant el Teatre Principal de la mateixa ciutat. La convocatòria era llançada per AVETID, AVEET i AAPV i jo, com a membre de totes tres, amb més o menys intensitat en cadascuna d'elles, allà vaig anar. La intervenció era la resposta als atacs a la gestió que s'està portant a terme des de fa menys d'un any, de la mà d'Alfons Ribes (teniu l'entrevista, precisament, al número anterior d'Equiliquà). Com sabeu, no és funció habitual nostra defensar la gestió d'una entitat pública però considerem que no fer-lo, en aquest moment, és posar en perill una lluita, soterrada però encara viva, per tindre una programació professional i de qualitat en el Teatre Principal de Castelló.

34

El darrer colp, i pel qual ens vàrem mobilitzar, va ser una nota de premsa que va aparèixer als inicis de març, en varis diaris de la premsa local, acompanyada de foto amb una representació parcial de les companyies de teatre aficionat de Castelló al costat de representants del Partit Popular de l'Ajuntament, la Diputació i de les Corts. El Teatre Principal fa dècades que alberga una programació erràtica en allò que concerneix la professió i fent ús de les seues instal·lacions com altaveu dels esdeveniments socials de la ciutat. Una mena de saló d'actes municipal en


Concentració celebrada davant el Teatre Principal de Castelló

el que té igualment cabuda una presentació de festeres, com les exhibicions dels finals de curs d'acadèmies de dansa privades. Els professionals i els espectadors amants de les arts escèniques hem estat desterrats d'aquesta sala durant molts anys i ara, hem tingut l'oportunitat de defensar un canvi necessari, potser encara insuficient i al que hem de continuar exigint presència, però irrenunciable. El dia en què ens vàrem trobar al Principal per a fer-nos la foto, sense convocar cap partit polític ni representant de l‘IVC (de qui depén, actualment, la gestió íntegra del Principal), rebíem missatges d'alè de molts companys que no podien acompanyar-nos per motius laborals, també van vindre components de companyies de teatre aficionat de Castelló que recolzaven la nostra actitud i alguns tècnics del teatre ens donaven les gràcies amb els ulls humits. Tècnics que porten treballant allí des de finals dels anys 80 i que han vist i patit

aquesta decadència que pareixia irreversible i que encara és una amenaça. Aquesta acció, no va ser en contra del teatre aficionat, tot i que alguns mitjans de comunicació volien treure'ns paraules en contra d'ell. Va ser una resposta a l'ús polític d'aquesta controvèrsia que no té arguments per a continuar endavant. Ningú li ha furtat el lloc a la resta d'activitats que es programaven ací, simplement, hi ha altres llocs a Castelló i el Teatre Principal no és el que els correspon. Fa només un any, patíem un episodi paregut amb el Teatre Principal d'Alacant i sembla que des d'aleshores, el soroll s'ha reduït. Esperem que, tant l'entitat com l'equip que gestiona el Principal de Castelló, continuen ferms amb la seua línia. Però que no es relaxen molt, la nostra acció és solidària però no ingènua ni complaent.

35


OPINIÓ L’ESCOLA SUPERIOR D’ART DRAMÀTIC: LA VISIBILITAT DEL TEATRE PÚBLIC Per Ramon Moreno, director d’escena i professor d’interpretació

Enguany es compleixen 40 anys des que l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València (ESADV) es va obrir a un nou pla d’estudis, més modern i més a prop del teatre europeu d’avantguarda. El 1978 es va iniciar el que hauria de ser el viver de la professió teatral valenciana. Un any després, el 1979, s’inauguraven les edificacions actuals destinades a acollir l’ESADV, el Conservatori Superior de Música i, uns anys després, al Conservatori Professional de Dansa. L’edifici destinat a Art Dramàtic i Dansa era notòriament insuficient i la solució que van aportar els nostres gestors va ser la d'implementar l’espai amb aules prefabricades, algunes de les quals encara s’estan utilitzant en l’actualitat. La ubicació de l’ESADV va significar també una gran dificultat a l’hora d’integrar-la en la professió teatral que encara estava per fer-se. Tot i tindre en compte que és inqüestionable que la majoria dels nostres professionals han estat formats en l’ESADV, i esta ha estat clarament una iniciàtica influència, pareix que la ubicació de l’edifici situat en el Camí de Vera, al final de la ciutat, millor dit, fora de la ciutat, no és el lloc més adequat perquè la ciutadania siga conscient de la seua existència. Hi ha moltíssima gent que desconeix que a València hi ha una escola oficial de teatre. L’ESADV ha passat per una etapa en la que al País Valencià estava tot per fer i una altra etapa, en la que, després d'un llarg camí reco-

36

rregut pels que posaren en marxa companyies, sindicats i associacions, espais teatrals, festivals, circuits, escoles privades, escoles municipals..., va tancar-se en un autisme lluny de la realitat teatral. L’ESADV es va convertir també en una “gallina cega” que no apreciava els seus propis fills. Molt més tard, en èpoques ulteriors, ha viscut moments plens d’activitats, on ha publicat llibres, ha facilitat encontres amb la professió, ha programat espectacles en les seues aules, ha creat premis de textos teatrals i els seus tallers de final de carrera han fet un muntó de “bolos” mostrant el seu treball a l’exterior. En eixa època d’apertura i suport, els actors recent formats tingueren l’oportunitat de recórrer el Circuit Teatral Valencià i començar amb eixe


extraordinari aparador la seua iniciació a la professió. Encara recordem l’última gira que va fer l’ESADV en la temporada 2008/2009 amb l’obra “Cruzadas”, de Michel Azama. Analitzant el últims anys, que han coincidit amb la crisi econòmica i social en la que encara estem immersos, l’ESADV ha intentat fer visible el treball que des de fa tants anys es fa en les seues aules, tractant que la professió torne de nou al Camí de Vera, on està l’escola, i també intentant mostrar en els teatres de la ciutat els tallers de tercer curs i els Tallers Finals de Carrera on hi queda reflectida la seua identitat. Perquè com ja se sap, l’ESADV mai ha tingut un teatre on exhibir el seu treball. Mancances que han afectat la

resta d’instal·lacions, ja que no tan sols ha impartit les seues classes als afores de la ciutat, també ho ha fet en barracons on les condicions de treball han estat deplorables. Com deien, no tan sols no ha tingut mai un espai propi per a les seues representacions com tenen la majoria de les escoles oficials, sinó que ha hagut de buscar un espai fora de les seues instal·lacions, quasi sempre sales privades que es llogaven i sempre peregrinant d’un espai a un altre, per mostrar el seu treball. Ha passat per la Carme Teatre, per l’Espai Inestable, per la Sala Zircó, per la Matilde Salvador, pel Teatre de los Manantiales, per la Sala L’Horta... Durant alguns anys, el 2003, el 2006 i el 2007

37


l’ESADV va mostrar els seus treballs al Teatre Rialto amb una certa timidesa per part de l’Administració. I per fi, durant la temporada 2013/2014, va aconseguir connectar amb el teatre públic i va mostrar allí els seus espectacles de forma continuada. Des d’eixe moment, i durant cinc temporades, ha representat al Teatre Rialto els Tallers Final de Carrera amb gran èxit de públic i crítica. És cert que ha perdut les gires que feia pel CTV, tot fruit de la crisi que tant ha afectat al teatre i als seus professionals, però al final s’ha aconseguit pujar l’escola pública (l’ESADV) a un espai públic (el Teatre Rialto). Són dues setmanes d’exhibició per als dos Tallers Final de Carrera.Tot un èxit per a la ciutadania que ho paga amb els seus impostos, tota una declaració institucional. Amb la vinguda del canvi polític de les últimes eleccions, els nous gestors han reflexionat sobre si el Teatre Rialto és el lloc més adequat per a mostrar els tallers de l’ESADV. Reconeixem que es tractava d’una proposta que intentava resoldre, encara que fora de forma provisional, un problema que ve de lluny -el fet de que l’escola pública no dispose d’un teatre-, no ha estat, vist el resultat, una mala opció. Les nostres institucions, Generalitat, Diputació i Ajuntament de València, fa anys que haurien d’haver-se assegut a parlar de com dotar l’ESADV d’un teatre propi, sense que cap d’elles haja tingut mai aquesta intenció. L’abandonament del que hauria ser un dels emblemes del nostre teatre ha estat evident i potser ara és el moment d’abordar aquesta insensibilitat cap a la formació actoral dels nostres professionals. Però mentre no siguen conscients i decideixen solucionar aquesta circumstancia, la cessió de dues setmanes en el Teatre Rialto no hauria de ser un problema.

38

Encara que sembla que no tothom ho té clar, hi ha veus que pensen que eixe no hauria ser el seu espai i, per argumentar-ho, comparen els espectacles de l’ESADV amb el teatre amateur. Els sap greu que el teatre públic destine dues setmanes de la seua programació a exhibir el que, no ho obliden, també és teatre públic. Prefereixen que l’ocupen companyies privades, la qual cosa no discutim, i que l’ESADV torne a les representacions dins de les aules on s’imparteixen les classes o a l’alternativa, ja coneguda, de llogar una sala privada pagant-la amb diners públics. Pareix que els costa diferenciar el que és teatre amateur del que és teatre públic. Doncs bé, en una companyia amateur, cap dels seus membres cobra per la seua feina i açò representa, en alguns casos, una competència deslleial amb les companyies professionals carregades de despeses. Però s’obliden que els treballadors públics de l’ESADV, cobren pel seu treball, tots, i que són professionals qualificats amb una llarguíssima trajectòria, i que el seu sou el paguen les institucions públiques. En quant als actors i les actrius, és cert que no cobren, de moment, com sí que ho fa un professional, però és que obliden la inversió que la ciutadania, a través dels seus impostos, fa en la seua formació, una inversió econòmica que s’hauria de mirar molt més com es pot amortitzar per tal que el ciutadà reba una part d’allò que inverteix en ells. També hi ha actors, formats en l’ESADV, que recorden com ells estrenaren en condicions molt més precàries que les d’ara i que tanmateix eren molt feliços i gaudien al màxim d’aquells projectes. Sembla que parlen com quan els nostres pares parlaven de la duresa de la postguerra i que encara i això ho recorden com una època molt joiosa. Els temps han canviat, no podem perdre tot el que hem


OPINIÓ aconseguit i hem de seguir lluitant per dignificar el nostre ofici des de tots els vessants. L‘ESAD de València va néixer quan pràcticament no hi havia res, ha format un fum d’actors i actrius, i des de fa uns pocs anys també està formant directors/es i escenògrafs/es. Ha evolucionat fins on les condicions econòmiques li han permés i ho ha fet, moltes vegades, en unes condicions de voluntarietat que haurien d’avergonyir a més d’una institució. Potser és el moment de donar passos endavant i no anar cap arrere, de buscar solucions viables i públiques a una escola pública que ha acomplit quaranta anys. Com pot ser que l’Ajuntament de València haja obert tres sales -La Rambleta, El Musical i Las Naves- i no l’haja tingut en compte? Com pot ser que la Universitat de Belles Arts de la UPV dispose de l’Auditori Alfons Roig a escassos metres de l’ESADV i que esta no tinga un espai teatral? No pareix que hi haja voluntat... I si n'hi ha, haurem d’esperar. Però, mentrestant, el Teatre Rialto, Las Naves, El Musical o La Rambleta, els espais teatrals públics valencians haurien de fer-se càrrec de l’escola pública i oferir als alumnes i als pares i mares dels alumnes, tan oblidats i que suporten que les seues filles i fills vulguen dedicar-se a un ofici tan inestable, un lloc digne per a mostrar el resultat final de la seua formació. En el present curs l’ESADV ha representat durant dues setmanes al Teatre Rialto “L’Òpera de tres rals”, de Bertolt Brecht i “Los cabellos de Absalón”, de Calderón de la Barca, tot i tindre en compte que es tracta de dos projectes pedagògics i que no es cobra entrada, en les sis representacions ha estat el teatre ple amb més de dos mil espectadors, el que demostra que l’ESADV té un públic fidel que acudeix a vore tot allò que fa. I no són familiars dels actors i actrius, ja que no

pot ser que els divuit actors que representaven les dues obres tinguen, entre amics i familiars, dos mil espectadors. Més bé, es tracta d’un públic que sap el que se li va a oferir, que coneix la qualitat i les propostes que ixen de l’ESADV i que acudeix a aplaudir i a donar suport al que s’està fent. Haurien de parlar de com seguir amortitzant el que s’està fent, en no deixar abandonat a este públic i com fer un públic nou. Es parla en moltes ocasions d’acostar el teatre als joves, atés que els actors que interpreten les obres de l’ESADV són, majoritàriament, joves com ells, seria possible oferir a instituts, sempre tan abandonats, funcions matinals en les dues setmanes de representacions, de tal forma que puguen conèixer, com ha estat el cas d’enguany, a dos autors universals com Brecht i Calderón. Es podria multiplicar el públic assistent i anar formant a l’espectador del futur. L’ESADV ha format els actors de nombroses companyies que s’han professionalitzat i que ocupen la primera línia del teatre valencià, a actors reconeguts en el camp de l’audiovisual i, fins i tot, a gestors teatrals que estan ocupant càrrecs importants en les administracions públiques. Recordem també que en els últims premis de l’AAPV han sigut candidats nou actors formats en l’ESADV de les onze candidatures votades. Tot un èxit. El bon funcionament i la necessària visibilitat de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València depén de disposar d’un teatre propi que no interferisca la programació regular d’altres espais, però mentre açò no siga possible, no haurien de donar passos enrere i hem d’acostumar-nos a sumar, i comprendre que el bon treball que es puga fer en l’ESADV, l’escola pública, és un èxit de tota la professió teatral valenciana i de la ciutadania que li dóna suport.

39


Eq' 44 per web  

Número de la revista de l'associació d'Actors i Actrius Professionals Valencians 44_04/18

Eq' 44 per web  

Número de la revista de l'associació d'Actors i Actrius Professionals Valencians 44_04/18

Advertisement