Page 1


eq’iliquà 37_12/15

consell de redacció: sonia alejo, david duran, carles gª tormo, nelo gómez, sergi mira col·laboradors: miquel aparisi, emili chaqués, rafa contreras, juli disla, vicent gisbert, alejandro lorente, pepe quilis, isabel requena, pep sebastià, pep sellés, ximo solano, jorge tejedor, vicent vila belenguer, eduardo zamanillo maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 col·laboracions: equiliqua@ctv.es publicitat: telèfon 963 528 198 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians pare jofré, 7 baix, 46007 valència - tel.: 963 528 198 - fax: 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà


04| editorial perdó per la il·lusió 05| organització renovació de la junta directiva | decàleg de recomanacions | l’aapv rep el premi patraix 2015

10| audiovisual

compareixença de

l’aapv a les corts valencianes per una nova rtvv

14| formació

gracia querejeta + carles alfaro + carles montoliu + arantxa pas-

16| veu en on què penses que ha de canviar en la política cultural valenciana? 22| veu en on gestió dels teatres 24| fina, la meua veïna una qüestió d’estil 26| comunicació entrevista a eduardo zamanillo 37| josep lluís sirera 38| ovidi montllor homenatge a l’ovidi 42| tor + eva zapico

teatre més enllà de l’escenari taller de teatre de cear

48| d’almenara cap amunt entrenament 51| daniel benítez

improplana, competició i nostre amic daniel

amb la col·laboració de:

03


editorial Perdó per la il·lusió

Igual és que som impacients. O que estem inquiets. Igual és que no sabem esperar, que volem immediatesa, que ansiem solucions, que desitgem canvis, que no entenem que hi ha altres prioritats, que som un sector extremadament crític i exigent. Igual. Igual ens hem precipitat. Ens hem atabalat. Així que perdó. Perdó per la il·lusió, perdó per pensar que tot canviaria més ràpidament, perdó per les ganes de créixer, perdó per creure que seria possible, perdó per expressar la nostra felicitat. Però pensem que ja havíem deixat clar que es tractava d’una qüestió d’urgència, de sí o sí, perquè no podíem esperar molt més i que l’agonia que hem vingut patint necessitava d’una injecció de voluntat política decidida, rotunda i ferma. També havíem deixat clar que no es tractava de solucionar en pocs dies la desfeta de tants anys. Això està clar. Està clar que venim d’una gestió inimaginablement viciada. Això també està clar. I que les actuacions en política escènica valenciana necessiten d’una planificació a llarg termini. Però igualment està clar que cada dia que passa és una possibilitat menys de canviar les coses, de posar ordre, de prendre decisions, de redreçar el rumb del nostre treball i que les actuacions de xoc, a curt termini, són indispensables. Podem compartir que a poc a poc s’encén el foc i de mica en mica s’omple la pica però a este pas ens mustiarem a la vora del camí. Perquè havíem acordat que posar-se d’acord en temes de cultura seria molt fàcil, que no hi hauria molt a discutir i que estava tot claríssim. De moment la desil·lusió s’ha instal·lat entre nosaltres.

04


organitza [ció] Renovació de la Junta Directiva

Per Sergi Mira

El dilluns 26 d'octubre es va celebrar l’Assemblea General del Sindicat d’Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV) per tal de ratificar la nova Junta Directiva que dirigirà l’organització en els propers tres anys. La Junta Directiva, que estarà presidida per Ximo Solano, inclou també Empar Canet, Juli Disla, Cristina Fernández, Marina Gutiérrez, David Durán, Jaime Linares, Rafa Contreras, Xus Gomar, Nelo Gómez, Rosanna Espinós, Pep Sellés, Pepa Juan, Ferran Gadea i Emili Chaqués.

sions de treball. Entre les principals directrius destaquen aspectes tant importants com exigir a les administracions les inversions necessàries per salvar de la misèria el teatre valencià. L'audiovisual i el doblatge també són camps fonamentals de treball del Sindicat i l'obertura de RTVV és la principal exigència de l'AAPV en aquesta matèria.

"Hem intentat formar una llista que comptara amb gent amb experiència que ha treballat de valent en els darrers anys i de noves, il·lusionades per portar endavant una nova etapa del sindicat. Hi ha una clara opció de renovació per donar un nou impuls al col·lectiu que representem, per treballar amb tal de reduir l'insuportable nivell actual d'atur i les condicions laborals precàries ". L’acte, també va servir per a presentar el nou programa de govern i formalitzar les comis-

Seu de l’AAPV

05


organitza [ció] Decàleg de recomanacions

Per Sergi Mira 1- Abans de signar, demana una còpia del contracte de treball amb temps suficient per a llegir-lo tranquil·lament i fer les consultes necessàries. 2 -Negocia sempre el salari brut, t'estalviaràs sorpreses desagradables. 3- Consulta els convenis. 4- El contracte s'ha de signar abans de començar a treballar. 5- Comprova en la nòmina que no t'inclouen dietes excessives i que la base de cotització i la retenció de l'IRPF són correctes. 6- Tin els papers al dia (contractes, certificats, nòmines, TCs, etc.) i ordenats per any. 7- Fes la declaració anual a la Seguretat Social (TC4/6), te la demanaran a l'hora de sol·licitar qualsevol prestació (Atur, Jubilació, etc.). Si no tens paperets rojos, presenta fotocòpies de les nòmines. 8- Quan t'arribe la regularització consulta si t'interessa pagar-la o no. 9- Si has sol·licitat una prestació (Atur, Jubilació, etc.), quan t'arribe la resolució comprova que siga correcta (dies cotitzats i quantitat a cobrar). 10- Davant qualsevol dubte, telefona a l'AAPV.

06


L'AAPV rep el Premi Patraix 2015

Per Carles Gª Tormo

El passat dissabte 3 d’octubre i dins del marc de les Festes Populars del valencià barri de Patraix, l’AAPV va rebre un dels premis que atorga l’associació de veïns, en concret, el Premi Trajectòria Artística. Amb aquesta distinció, l’associació de veïns i veïnes del barri de Patraix han volgut reconeixer la professionalitat i difussió del treball de l’AAPV com a eina pel foment de la cultura. Aquests premis representen un referència de convivència ciutadana i una mostra de compromís per fer una tasca en favor de la integració, la solidaritat i la cultura. Els guanyadors del Premi Patraix 2015 en altres categories van ser: l’Associació d’Estudis Fallers (Premi Aniversari), l’Octubre CCC (Premi Cultural), Ca Revolta (Premi Defensa dels valors democràtics), Cáritas (Premi Social) i Miguel Ángel Revilla (Premi Comuninació i Participació Ciutadana).

Paula Miralles i Nelo Gómez a l’acte de lliurament.

07


audio.visual Compareixença de l’AAPV a les Corts Valencianes per una nova RTVV Per Ximo Solano

En primer lloc, m'agradaria agrair l'oportunitat que em donen per adreçar-me a vostés. Gràcies en nom d'un sector, d'uns artistes, menystingut, no sols pels seus dirigents, sinó per la classe política en general. Pense que fruit del desconeixement de què significa ser un actor o actriu, un comediant. Quina és la seua missió dins la societat. Supose que no és el moment de fer una ègloga a la professió que exercisc, així que em centraré, en primer lloc, en presentar-me i, en segon, en la matèria, la feina de l'actor i perquè pense que és important en la definició d'una televisió, o de qualsevol mitjà audiovisual. Sóc Ximo Solano, actor, director d'escena, músic, presentador de televisió, productor i director de cinema. De vegades m'han anat millor les coses i de vegades, pitjor, com a tots els comediants. Bé, als comediants valencians ens ha anat un poc pitjor o un molt pitjor des que es va perpetrar el tancament de la RTVV. Més o menys com al poble valencià a qui també li ha anat pitjor.

Tots ens sentim un poc orfes. Voldria agrair també als membres del CECUV que han fet un treball honest i valent contra dogmes a tort i a dret, i que han obert una finestra per al debat amb arguments. Cosa caríssima en els temps que corren. Dit això, i després d'haver llegit amb minuciositat l'informe nomenat abans, només puc dir que per tecnicismes sobre què deuria de ser o comportar una nova TV li paren atenció. Així doncs, intentaré aprofundir en els arguments que, potser, més tenen a vore amb la meua professió. Perquè és important la ficció en la vida i, per tant, en una televisió pública.

08


S'ha sentit parlar molt de si necessitem una televisió pública, si amb les que vénen de Madrid ja en tenim prou... I, sempre que es parla de televisió, es fa al voltant del dret a la informació, etc. Sí que m'agradaria dir que la televisió dels valencians no hauria de ser la televisió dels periodistes valencians sinó la televisió de tots els valencians i això comporta més coses a banda de la ineludible i necessària informació. Tal i com diu l'informe abans esmentat citant un altre estudi d'Accenture: Les radiotelevisions públiques autonòmiques compleixen «un paper dinamitzador de la cultura i llengua pròpies», institucions que tenen com a objectiu «el foment de la cohesió social i la pertinença territorial», que «brinden l'opor-

tunitat de produir continguts culturals distintius d'interés públic [...] multipliquen l'impacte de les inversions culturals [...] i faciliten l'obtenció de recursos als gestors culturals». L'informe d’Accenture destaca com en les comunitats autònomes amb llengües cooficials, les radiotelevisions públiques compleixen un paper essencial per a la normalització lingüística, per potenciar el seu ús i per impulsar «un sentiment d'identificació i major proximitat». I entre d'altres coses com l'impacte econòmic en les indústries culturals i el territori, ens diu que: «Encara que l’extinta RTVV no va contribuir, de forma clau, al desenvolupament d’aquestes indústries culturals, no obstant

09


això, la seua absència s’ha deixat sentir de manera significativa: malgrat l’escàs ressò que va donar a les indústries culturals i creatives, els seus efectes eren significatius. En cadascun d’aquests àmbits, la ràdio i la televisió públiques autonòmiques van ajudar a crear una mena d’ starsystem local –no sols actors i actrius, també cantants, esportistes, periodistes, persones del món de la cultura, etc. –, identificables pel gran públic gràcies a les produccions de ficció, als programes d’entreteniment, als programes de debat, etc. És evident que una ràdio i una televisió públiques de proximitat, a les quals afegir avui en dia una plataforma multimèdia pública –immersos en un entorn absolutament transmèdia–, són eines imprescindibles per a impulsar l’activitat cultural general del nostre territori, sempre que la gestió d’aquest servei públic no es desvie dels seus valors –missió i visió– fundacionals. Alguns investigadors han plantejat, fins i tot, que una aposta decidida dels responsables de la gestió política per les indústries culturals i creatives pot ser una via per a eixir de l’actual crisi econòmica, en tant que, com ho demostren investigacions recents, hi ha una clara correlació entre cultura i riquesa. Així, com assenyalen diversos estudiosos, «la mida dels sectors culturals és la variable més determinant per a explicar les diferències de renda per capita de les regions europees», de manera que, «un increment de l’1% dels ocupats en les activitats creatives i culturals, en una regió Europea, suposen 1.600 euros de renda per capita més» (Rausell-Köster, 2013a: 286288).

Els actors i actrius al País Valencià suportem un atur de més del 95%. Això ha provocat l'exili de molts d'ells, entre els quals em trobe, i la pèrdua d'un talent intergeneracional que és molt difícil de revertir. Recorde els dies previs al tancament parlar amb alguns dels que tenien la responsabilitat de prémer el botonet del qual depenia que la RTVV continuara o no en funcionament i la resposta era que «eren ordres de partit» com si un partit polític estiguera per damunt de l'interés d'un poble. Amb impotència vam contemplar com, entre d'altres, es jugava amb la nostra feina. Els he dir que els principals afectats pel tancament de la RTVV no són els treballadors de l'ens, els primers i principals, són els ciutadans; els segons afectats, al voltant de 5.000 persones que ens vam quedar al carrer sense indemnitzacions, ni drets de cap tipus, veient com feien fallida empreses, sense poder cobrar deutes... que conformàvem, de la mateixa manera que els treballadors, el nucli i l'esperit de la Ràdio Televisió Valenciana. Nosaltres només hem rebut silenci, oblit i en molts casos, exili. Però, què féiem nosaltres en eixa televisió o què fem nosaltres en altres televisions? Bàsicament, però no només, ficció. Què és ficció? Mario Vargas Llosa en el seu discurs d'acceptació del premi Nobel deia: «Sense la ficció seriem menys conscients de la importància de la llibertat perquè la vida siga vivible i de l'infern en què es converteix quan es conculcada per un tirà, una ideologia o una religió». «És més que un entreteniment, més que un

10


audio.visual exercici individual, és una necessitat imprescindible perquè la civilització seguisca existint, renovant-se i conservant en nosaltres el millor de l'ésser humà. Per això, encara que representació fal·laç de la vida, ens ajuda, malgrat tot, a entendre-la millor, a orientar-nos pel laberint on nasquem, transcorrem i morim».

seua vida, interpretant un personatge de Shakespeare que ara no em ve al cap, quan va sentir que era transformat i transformava. I tot eixe camí, tota eixa vida, només per a eixos 40 segons? Era ja major quan es va adonar que per als famosos 40 segons no eren el més important, era el camí el que ho era, era la recerca de l'excel·lència.

Açò ja no és de Vargas Llosa:

La ficció no és inventar-se els fets i transmetre'ls com a realitat. Això és una altra ficció. Això quasi és una suplantació dels fets. Això es feia als informatius, sobretot, de la RTVV, però no era el lloc adient. La ficció s'anuncia. L'espectador és conscient que això que va a vore o sentir no és la realitat, és una realitat passada pel filtre d'un guionista, d'un director i d'un actor. No d'un comissari polític. Amb voluntat intentàvem capejar el temporal, amb enginy, enganyar el censor. Sí, això passava a la nostra televisió. S'intentava deformar l'espill de la realitat i no es feia ficció, se'n va fer poca, perquè no es poguera comparar amb eixa realitat deformada.

La ficció ens posa davant l'espill per poder analitzar-nos, així quan veiem una sèrie nord-americana comentem i parlem de com són ells, quines coses fan, com pensen i per què. Però, a nosaltres, ens han tret l'espill, i això, entre altres coses, vol dir que ens manca una de les ferramentes modernes per analitzar-nos, per produir la reflexió. Són ells els que analitzem, és en ells en el que volem convertir-nos. Ens menysvalorem i esperem el moment, tranquils, asseguts davant la tele «dels altres», de la nostra desaparició com a poble, com a unitat de costums, cultures, tradicions i manera de pensar. El moment de dissoldre'ns definitivament en «els altres». No era això el que es pretenia quan es va fer desaparèixer la nostra televisió, primer dissolent el nostre way of life, després, simplement, apagant-nos? Perquè per fer escoles ja es va vore que no era. Però, aleshores, quina ficció volem? Per a definir-la, potser, és millor parlar de què volem aconseguir amb ella, fixar-ne els objectius. Pensem que aquella que ens fa excel·lents, aquella que busca en nosaltres allò suprem, el principi transformador, allò que sir Lawrence Olivier deia que havia aconseguit només durant 40 segons en la

Eixa voluntat ha quedat ja com a fet diferenciador dels valencians. Perquè hem necessitat molta voluntat per seguir d'en peus. Véiem com es maltractava la nostra llengua, véiem com es ficcionava la realitat, véiem com no érem nosaltres els que la féiem eixa ficció, véiem com ens obligaven a exiliar-nos. Algun país civilitzat odia els seus actors? Si la nova televisió ha de ser l'eco d'un país, caldrà localitzar aquelles coses en les quals som únics: els nostres creadors, els músics, etc. I no negar-los l'aparició en la seua televisió com estava passant. Però ni això ens va portar a pensar en la seua fi.

11


audio.visual

Nosaltres no volíem el seu tancament, volíem la seua transformació, volíem que fóra l'espill de la societat. Nosaltres, els actors i actrius, volíem ser «utilitzats» perquè els valencians es pogueren vore reflectits. I els valencians també ho volien. Els shares i ratings més alts, fins i tot, quan la tele ja estava morint-se, o l'estaven assassinant eren els de la ficció. La gent se la feia seua. L'estimava. Ens estimava. I algú ens va separar. Ara estem altra vegada disposats, ens vam fer mal, molt de mal, però no es va acabar amb nosaltres. I ens consta que amb el públic tampoc quan se'ns pregunta al carrer: «Però l'obriran? Quan? Ja en tenim ganes!». Com diu l'informe:

12

«La ficció audiovisual continua essent un valor per a l’imaginari col·lectiu de la societat del segle XXI. A escala local o regional les referències de proximitat envers la cultura, la política, la història, la geografia, l’economia, la llengua o els costums i tradicions poden ser elements vertebradors de la identitat i de la diversitat cultural. Les ficcions expliquen una societat, la recreen i n’ofereixen models positius alhora que ofereixen elements de reflexió, anàlisi i crítica o, contràriament, expressen en la seua mediocritat, en la baixa qualitat, en els dèficits de producció, la crisi social i la fractura cultural que s’hi pateix. La futura RTV valenciana hauria de tractar de produir ficció com una qüestió estratègica, perquè tota societat necessita contar els seus relats, revisar el seu passat, analitzar


el seu present per mitjà de la narració, la imaginació i l’elaboració de mil i una històries. I si no les té, si no se les produeix, acaba consumint les dels altres mentre va perdent memòria, capacitat de reconeixement i identitat». «La ficció hauria de reorientar-se progressivament per ocupar, a mig termini, una tercera part de la programació de la futura RTVV, tot i tenint en compte que el seu cost és el més elevat en la producció de continguts audiovisuals. Cosa que obligarà a fer una aposta decidida per la creativitat en nous formats i la introducció d'altres fluxos de producció per aconseguir productes més en l'òrbita de la multidifusió digital del moment». Una missió primordial de la programació de ficció haurà de ser atraure segments d'audiències tradicionalment allunyats d'aquest gènere, i només és possible recuperar-los trencant el cercle viciós de «la creativitat segons les dades d'audiència». Per a una programació de sèries i pel·lícules de qualitat és necessari: - Estimular la creació de projectes d'innovació narrativa, tant en l'estètica com en la temàtica. - Orientar la proximitat cap a la difusió del patrimoni cultural i natural, a més de la memòria històrica. - Educar en l'expressió de valors universals per a promoure la inclusió social, la tolerància, la solidaritat i l'activisme ciutadà i mediambiental. Per tant, sèries dramà-

tiques, sitcoms, serials, mini-sèries, llargmetratges, curtmetratges, dibuixos animats, TV movies, telefilms o nous formats transmèdia i de narratives d’hibridació han de tenir cabuda en la programació de la nova RTV valenciana. Amb una presència que hauria d’estar, en un principi, en torn al 25 % i progressar cap al terç de la programació. Amb la irrupció de l'streaming, el nou model està impulsant l'excel·lència creativa. «Abans es tractava d'un públic massiu, d'aconseguir quant més, millor». «Ara es tracta de qualitat. Encara que, al principi, no ho veja molta gent, deixem que ho vagen descobrint. A partir de la qualitat vindrà l'èxit». Ara, més que mai, eixa cerca de la qualitat, de l'excel·lència, pense, que els ha de guiar a vostés. I l'excel·lència té un cost, barat per a la societat si realment es vol anar per eixe camí. Però el té. Si no estan disposats a recorre'l, si no creuen que aprofita per a això, si volen tindre una televisió només per tindre-la i traure, de tant en tant, alguna festa i un polític tallant la cinta, no pagarà la pena. 1 euro posat en això ja serà car. Si centren el debat en quants treballadors i quants milions ens costa, i no són capaços,o no volen explicar a la societat el perquè d'una televisió, el perquè en valencià, el perquè pública. Si no volen «utilitzar-la» per fernos créixer com a poble, si no volen estar al món com a valencians, aleshores, no pagarà la pena, no la facen. Si ho fan, si volen, no esperen els 40 segons de glòria de Sir Lawrence Olivier tampoc, simplement, faciliten el camí. La glòria serà per als valencians.

13


forma[ció] Gracia Querejeta + Carles Alfaro + Carles Montoliu Comissió de Formació

El finançament de la Fundació AISGE, ha permés a l’AAPV organitzar sis cursos en 2015.

“Actuació davant la càmera”: Curs d’Audiovisual a càrrec de Gracia Querejeta, impartit del 3 al 6 de novembre al Teatre Principal d’Alcoi.

"El director com a interlocutor entre l'actor i l'autor": Taller de Dramatúrgia actoral a càrrec de Carles Alfaro, celebrat del 16 al 27 de novembre al Teatre Principal de València.

"Improvisació": Curs impartit per Carles Montoliu, celebrat del 17 al 27 de novembre.

14


+ Arantxa Pastor+ Eva Zapico

”Consciència tècnica, orgànica i creativa de la pròpia veu”: Curs de Veu a càrrec d'Arantxa Pastor, celebrat del 30 de novembre al 22 de desembre.

“El llenguatge corporal al servei de la construcció física del personatge”: Curs de teatre físic a càrrec d'Eva Zapico. Impartit del 9 al 17 de desembre.

“Actuació davant la càmera”: Curs d’Audiovisual a càrrec de Gracia Querejeta, impartit del 23 al 27 de novembre a València.

15


VEUenON Què penses que ha de canviar en la política cultural valenciana?

Consell de Redacció

Desde l’AAPV volem donar veu als actors i actrius profesionals valencians perquè expressen les seues demandes als polítics encarregats de gestionar la cultura.

Vicent Gisbert Reobrir la RTVV, amb nou nom, nou status, presupost ajustat i sostenible, amb l'objetiu principal de defenssar i divulgar la llengua, la història i la cultura valencianes, aixi com les particularitats del poble i les comarques valencianes, des de la qualitat i la informació contrastada i objetiva, sense partidismes ni propaganda, ni amigismes i nepotismes en la contractació de personal, ni dels operadors externs, amb molta transparència i ética administrativa i política, supervisada per i dependent de les Corts

16


Valencianes, màxima representació democràtica al nostre territori. Reobrir i reomplir de programació constant i honradament elegida de tots el teatres, auditoris i espais públics de representació de les arts escèniques i audiovisuals, acomodant la legislació al temps nou, i promulgant les normes i lleis que unifiquen criteris per l’òptima utilització, millor rendiment i eficaç manteniment de la Xarxa de Teatres i Espais Publics. Redefinició de les polítiques de subvencions, ajudes i beques a la producció, exhibició i distribució de la creació escènica i audiovisual, així com per la investigació i l'ensenyament d'eixes matèries des de l'escola primària a la formació superior. I la creació d'un organisme supervisor de les dites polítiques escèniques i audiovisuals a la Comunitat Valenciana, dependent de la corresponent comissió parlamentària. Rellançament i dotació presupuestària necessària, fiscalitzada per un organisme mixte públic/privat-, dependent de les Corts, de l'edició i distribució dels llibres i publicacions en valencià, originals i/o traduïts, especialment als àmbits més desprotegits, com són el teatre, la dansa, el circ, el cine, la TV i de l'ensenyament, investigació i crítica de totes eixes matèries.Crec que n'hi ha unes quantes més, però crec que eixes tres són els tres pilars fonamentals que cal reobrir, recolzar i protegir, i que més ens afecten i les que millor poden contribuir al desenvolupament de les nostres arts, de les nostres indústries culturals i de les necessitats més esperançadores dels nostres paisans i dels profesionals valencians de la cultura, valenciana o bilingüe.

Col·laboren amb l’AAPV:

Ajuntament de València

17


Sònia Alejo Precisament, crec que necessitem una política cultural valenciana. En els darrers anys no ha existit més que un pla d'aniquilació i càstig a la creació i l'exhibició. Parle des del punt de vista de les arts escèniques. Intuïsc però desconec de primera mà, com es troba el món editorial, audiovisual, musical i museístic. Necessitem que es tracte la cultura com un pilar imprescindible per a construir un nou futur. Un futur millor. Un futur en què agafe protagonisme com a potència transformadora d'una ciutadania consumista passiva a altra activa i participativa. Les mesures immediates per pal·liar la situació de terra campa en què ens trobem són urgents però no serviran de res si no fixen una base sòlida per a dignificar el treball dels artistes ara i en el futur. Trobe imprescindible una mirada urgent a tot territori. Evitar el centralisme que ara exerceix València, però sense descuidar-la. Arribar als pobles, facilitar la mobilitat dels artistes per tot el País Valencià, recuperar i ampliar circuits de creació i exhibició en els espais culturals que ja existeixen i reactivar altres espais públics, el carrer, dotar-los de continguts, d'interés artístic. Cal donar suport a la creació pròpia i ajudar a la difusió però també necessitem accedir a treballs d'artistes de fora del País Valencià. Amb l'intercanvi tots eixim guanyant. No podem retroalimentar-nos només entre nosaltres i tendir així cap a l'endogàmia. Finalment, pense que en aquesta exigència als nous responsables de les polítiques culturals, hem d'incloure exigir-nos a nosaltres mateixos, els artistes, deixar d'acceptar treballar baix mínims. Evitar la precarietat i la gratuïtat del nostre treball per a poder actuar, escriure, dirigir o dissenyar. Hi ha ja generacions que no han conegut encara un contracte, ni una alta en la Seguretat Social o una factura. El nivell de desesperació ens ha arrossegat a una situació que cal virar.

18


[política cultural valenciana]

veu_en_on

Com a ciutadana exigisc una política cultural intel·ligent, però com a obrera del teatre exigeix poder viure de la meua feina amb dignitat i deixar els regals pels aniversaris. Salut.

Miquel Aparisi Teatres públics oberts a les companyies a taquilla. Que els teatres públics dels municipis, que dels 31 dies que té el mes, están tancats 30 i inclús hi ha pobles que tenen dos teatres tancats, deixaren a les companyies actuar a taquilla. Hi hauria més oferta cultural. Les obres arribarien a més gent. No com ara que sols la veu el poble del municipi que té recursos per pagar el catxé i amb sort aquell espectador que s'assabenta de l'estrena i que s'acosta al teatre privat on s'estrena l'obra, eixa és un altra, si pots anar, perquè sempre t'agafa assatjant.Treballar en aquests teatres públics sense cobrar un catxé fixe, i a taquilla (sense taxes municipals) una sinergia cultural, on els avantatges estarien en un poble amb més teatre i ingressos més repartits, mensuals i regulars per als que sostenim aquest art, més gires i més treball.

Alejandro Lorente

La prensa valenciana i la Conselleria de Cultura, així com la Universitat, els Cicles d'Imatge haurien d'arribar a acords per difondre l'obra del autors valencians (escriptors, actrius i actors, fotògrafs, cineastes...).

19


veu_en_on

[política cultural valenciana]

Emili Chaqués Trobe que cal tindre una consciència cultural de país i creure que, com qualsevol altra indústria, la de les arts escèniques valencianes, pot esdevindre un motor destacat per a l'economia de la nostra zona geogràfica. Tinc la sensació que, en termes generals, la majoria de dirigents polítics no contemplen el teatre com a font d'ingressos i beneficis. Només com una partida pressupostària que cal dotar econòmicament sense tindre en el full de ruta la possibilitat de recuperar la inversió per poder revertir-la. És cert que tot açò no s'aconsegueix d'un dia cap a un altre, que el meu plantejament pot semblar agosarat i que canviar el xip després de més de vint anys funcionant d'una determinada manera és complicat. Tot i això, és necessari creure en el talent que ha demostrat el sector al País Valencià al llarg de les darreres dècades. Sense anar més lluny, una producció privada com “Dot”, de la companyia suecana Maduixa Teatre, s'ha fet amb el Premi Max 2015 al Millor Espectacle Infantil. Què vull dir amb això? Que cal més inversió pública en produccions valencianes perquè tenim les idees, la gent i el talent, però com tot, ens calen els diners per materialitzar-los en muntatges de qualitat i, sobretot, creure en els professionals valencians de les arts escèniques per revitalitzar el sector i ser-ne un referent a l'Estat.

AAPV és membre de:

Fédération Internationale des Acteurs

20


VEUenON Gestió dels teatres

Consell de Redacció

Hem enviat aquestes mateixes preguntes a molts altres gestors de teatres valencians però no ens ha arribat cap altra resposta.

Nom: Vicent Vila Berenguer Sala: Escalante 1 - Contans breument la teua trajectòria professional - Vaig començar professionalment l'any 1981 creant amb els amics la companyia Bambalina Titelles, on vam produir molts espectacles i la Mostra de Titelles a la Vall d'Albaida. Després de deu anys, vaig entrar a dirigir l'Escalante on vaig disenyar el Centre Teatral de la Diputació de València que ara té el

22


Teatre, l'Escola i Espai d'Exposicions... 2 - Quant de temps portes en el càrrec? - Porte uns 25 anys al front del projecte. 3 - Quantes representacions teatrals feu al cap de l'any? - Unes 250 representacions contant les gires dels espectacles. 4 - Quin és el % de companyies valencianes? - Aproximadament representa el 95 % de les funcions. 5 - Quin pressupost anual teniu? - El pressupost per al Teatre està al voltant dels 450.000 euros a l'any, per a les produccions, exhibició, gires, publicitat, autors, etc. 6 - Quina és l'assistència mitjana? - Depén molt del format i edad del públic però al voltant de 250 espectadors per funció. 7 - Quin és el projecte artístic de la sala ? - La producció i exhibició d'espectacles de qualitat creats per professionals valencians.Tens absoluta llibertat per a programar? Lògicament cal seguir les directrius dels polítics que dissenyen un marc de treball. Dins d'eixe marc treballe amb molta llibertat. 8 - Alguna altra consideració? - Hem de vore l'Escalante com un Centre Teatral complet, no només con un teatre. Tota la tasca de l'Escola i de l'Espai d'Exposicions també requerix molta feina i recursos de personal i econòmics.

23


Una qüestió d’estil

Per Rafa Contreras Il·lustració de Jorge Tejedor

Fina va entrar a casa tota indignada i em va llançar a la taula un recull de barbaritats que havia publicat Salvador Sostres en el diari El Mundo. Al columnista el va despatxar el nou director del diari cap al mes de juny de 2015, i El Diario.es va publicar junt amb la noticia un resum d’algunes de les perles del tal Sostres, moltes d’elles especialment ofensives amb les dones: "Un chico normal de 21 años que está enamorado de su novia embarazada, es normal que pierda el corazón y la cabeza, si un día llega a su casa y su chica le dice que le va a dejar y que además el bebé que espera no es suyo". El “chico normal” havia assassinat la seua nòvia... I una altra perla a propòsit de la visita a una Biblioteca: "Allí estuvimos padres y niños, con el cierto caos que siempre impera en este tipo de reunión espero manteniendo, dentro de todo, un considerable sentido de lo civilizado. Y una bibliotecaria con ese corte de pelo entre el Ensanche izquierdo y Jarrai, entre el lesbianismo y el PSUC -si es que no fue todo lo mismo-, y con el rostro impenetrable por tantas pasiones insatisfechas, iba y venía reclamándonos silencio". La meua veïna Fina diu que l’insultador d'ofici sovint es vanaglòria de no tindre pèls a la llengua, de dir sempre la veritat... Ella opina que qui actua així d'ordinari és molt probable que només tinga per llengua una aixella pudenta sense depilar... I és que al remat, és tan fàcil insultar sense cap altra argumentació que presumir d’anar “amb la veritat per davant”... Sol ser l’excusa perfecta per a disparar primer i a continuació preguntar... El maltractament usa també estratègies paregudes. Recorde ara que un dia d’aquells que la meua veïna Fina estava inspirada, va dir també que no era convenient subestimar la imbecil·litat. Ella argüia que ser un perfecte imbècil no és cosa que estiga a l’abast de qualsevol...

24


Atés que em sembla encertada l’asseveració de Fina, jo també pense que els mèrits s’han de guanyar a dreta llei, sense artificis ni martingales. Ja sé que pensar així pot ser considerat per alguns com una antigalla, però ningú és perfecte. A voltes em congratula que em ratllen d’antic, sobretot quan allò que està en joc és una qüestió d’estil. La mala educació, o una certa educació refinada dins d’una ment retorçuda, pot arribar a ser perillosa. Fins i tot mortal. Se’m va quedar gravada una frase del poeta portugués Fernando Pessoa que vaig llegir fa temps en un article de Javier Rioyo: “¡Cuesta tanto ser sincero cuando se es inteligente! Es como ser honesto cuando se es ambicioso”.

25


comunica [ció] e nt re v i st a

“Si haguera de tornar a triar, triaria de nou ser pallasso”

Eduardo Zamanillo Per Nelo Gómez

Zamanillo és una d’eixes persones que inspira tendresa abans de dir “Buenos días” i que la confirma en saludar. M’han dit que es jubila, i com jo no sé si tindré d’això, he anat a fer-li una entrevista perquè m’explique com va la cosa. Quedem ben matí a la Sala Zircó, on minuts després d’esta conversa, arribaran xiquets i xiquetes per vore l’última de PTV, l’espectacle “Ya está”. Eduardo, com que et jubiles? Pot un actor deixar de ser actor? Jo crec que sí que es pot. Tot el bagatge que dus d’un grapat d’anys està amb tu, però no és una condemna a perpetuïtat el fet de ser actor. La teua manera de ser està influenciada per tot el que has fet a la vida, i ser actor i ser pallasso és alguna cosa que ni puc ni vull lle-

26


“Ya está” - PTV Clowns (2014)

var-me de damunt. De fet, crec que he evolucionat directament, no exactament a un pallasso, però sí el més paregut a un pallasso que fa cinquanta anys, quan era un senyor molt seriós (Riem). I “Piojo” es jubila també? Es jubila Piojo i es jubila Hula amb ell. Hula es jubila voluntàriament, perquè vol, però Amparo Mayor, l’actriu que fa el personatge, segueix encara en la companyia PTV Clowns. Seguirà, almenys, un espectacle més. Perquè em jubile jo i els personatges de pallasos que fem nosaltres, res més. La companyia segueix i Amparo Mayor segueix, una gran actriu. Parlant de pallassos... si un pallasso, en el sentit professional de la paraula, estiguera al front de la política cultural d’un país: què és el primer que faria?

La primera decisió seria fer una festa d’una setmaneta o deu dies. I allò que sobrara seria per a educació i sanitat, però tot molt divertit. En la sanitat, mira gent com PayaSOSpital si ho fan divertit. Jo crec que l’educació i la sanitat són dos coses fonamentals, després la cultura i després faria una altra festa per celebrar que tot eixe tram l’hem recorregut bé. I després ja voríem, perquè en el món dels pallassos sempre està la improvisació i com eixa primera etapa de festa, educació, sanitat i cultura ens duria un parell de mesos, ja seria el moment de fer una altra festa (Riem). Bé, crec que això és fonamental, que estiga a l’abast de tots. Mira com es preocupen normalment els qui tenen el poder per tal que l’educació siga el més xunga possible, aprenent coses que després no tenen res a vore amb el que eixa persona en la vida... En fi, crec que si em clave en este terreny em pose un poc seriós i pallissa.

27


Assaig a l’escenari de la Sala Zircó

Què dius pallissa? Si a mi m’han dit que durant molts anys fores “la veu de la consciència” de l’AAPV. Quan a les assemblees tot el món havia parlat, es produïa un silenci en agafar tu el torn de paraula... Bé, en l’exercici de la comicitat o del clown o de l’humor, hi ha una cosa que produeix comicitat, que és un efecte còmic, i és l’expectativa defraudada, això de “collins, per a dir això no calia dir res!”. Si era la veu de la consciència seria en contra de la meua voluntat. Moltes vegades espere a sentir opinions d’algú si arribe sense una idea clara de per on van les coses i em faig ràpidament un xicotet resum. Supose que tinc certa habilitat per focalitzar i sintetitzar un problema o un indici de solució, però de “veu de la consciència”... passe d’eixa càrrega! (Riem).

28

Supose que tots els veterans en teniu un poc d’això. Sí, però ja et dic que des de fa temps he renunciat a eixa dosi de veterania que et dóna la pàtina del temps i vull ser cada vegada més juganer, més irresponsable i més paregut a la manera de ser d’un pallasso, que és la manera més feliç de ser i la que més feliç m’ha fet a mi. Eduardo, abans ja m’has respost en certa mida, però vull fer-te una pregunta que es titula: “PTV”, 40 anys no es poden transcriure en quatre línies, però digues el que vullgues. Caldria temps per dir “a vore, el titular de què és PTV”. Per a mi és el resum de més de mitja vida de treball, de viatges, d’afectes... No diré


comunica[ció] e nt re v is ta

Amb alguns dels personatges del PTV dibuixats

que hem sigut sempre una gran família però sí que pràcticament tota la gent que ha passat per PTV, tot i no mantindre una relació constant, mantenim una relació bona. Hi ha gent que està a altres ciutats i sempre que hi anem ens veiem, parlem, ens posem al dia... fins i tot més que amb gent que està ací, a València. Per exemple, ara ens anem a Valladolid i dos dels nostres antics pallassos, Rafa Contreras i Paco Alegre, venen amb nosaltres allà. Rafa, altre jubilat... Sí, i a Paco no crec que li falte massa! En qualsevol cas, en quant al treball, no sé si ha estat satisfactori pels resultats artístics, però sí per com l’hem viscut nosaltres. Almenys a mi, m’ha fet tindre una vida que m’agrada. Si

Imatge d’Eduardo per la Guia AAPV del 1991

29


comunica[ció] e nt re v i sta

“Por fin” - PTV Clowns (2012)

haguera de tornar a triar, jo crec que diria “jo vull ser altra vegada pallasso”. I diran “aleshores per què t’ho deixes?”. Bé, crec que per diversos motius, el que passa es que si dic diversos diran que cap és de veres i mira sí, tal volta és de veres que no n’hi ha cap de veritat (Riem). Jo em sent amb ganes i bona forma com per continuar, però és millor deixar-ho ara que no quan has de deixar-ho després perquè ja no pots. Sí, com ha fet Rita Barberà. (Riem) Clar, si és que sóc molt major. També tinc més projectes que dedicar-me al teatre escrivint, dirigint, actuant, viatjant i tal. Això requereix una entrega al cent per cent i hi ha altres coses que també vull fer i porte anys esperant per fer-les, i em dic “a vore si quan

30

em jubile estic amb capacitat mental per escriure altres coses que vull fer” i aleshores em diuen “ho trobaràs a faltar”, i jo pense que tinc projectes que em fan molta il·lusió. Pot ser trobe a faltar alguns aspectes d’açò, però ningú no m’impedirà fer de pallasso en festes o paregut, no? Segur que no, perquè... se t’ha quedat alguna cosa per contar després de 40 anys? Sí. No grans històries. Se m’han quedat gags, perquè jo sóc dels qui s’apunten coses pel carrer. Vaig amb una llibreteta i un boli a la butxaca i de sobte, si veig alguna frase o un xicotet gag, me’ls hi apunte. No constantment, però al cap d’un parell de dies tinc certes notes i al cap dels anys en tinc moltes. I és cert que he pensat: “fotre, quina llàstima. Este gag,


“Animalico” - PTV Clowns (2004)

amb tot el que m’agrada, ja no el podré traure a altra obra”. Tal volta en altre espectacle, no de pallassos... però crec que seria forçar la cosa. És que moltes vegades, un aspecte de la nostra manera de treballar, és que dins d’una història poses un gag solt que serveix per a filar d’una cosa a una altra. Pots tindre gags aïllats que et semblen bons i poden encaixar en una història o en una altra, o xicotetes rutines que serveixen quasi per a qualsevol. Una cosa bonica dels espectacles de pallassos, almenys tal i com ho fem nosaltres, és que és molt lliure. En qualsevol moment pots obrir un parèntesi, poses una història de riallada i segueixes contant l’altra. I què creus que han de contar, o amb qui han de comptar, els nous responsables de les arts escèniques valencianes?

Jo pense què faria jo. Home, tu no, que només faries festes! (Riem) És cert, però això seria si fóra jo, no? Si fóra ells cridaria a tots els representants de la professió, em sembla el més elemental. Bé, el primer que faria és ser distint a tots els anteriors que hi ha hagut, pràcticament. Perquè ja sabem amb eixa gent el que hi havia: perdre el temps per anar a parlar. Bones paraules i mentides. Cap interés per alçar la cultura, ni la professió, ni res. Només posar bona cara per vore si se’ns llevaven de damunt, que tu penses: “jo no sé per a què es concerten noves entrevistes si amb esta gent no hi ha res a fer”. Xe, que els donen! Aleshores, crec que esta nova gent obri un camp distint i m’imagine que s’hauran posat

31


Al photocall dels Premis AAPV 2010

Lliurant el Narcís a Rafa Contreras

“Enamorirse” - PTV Clowns

Amb Pilar Almeria, Paco Gisbert, Isabel Requena i Santiago Sánchez a l’Octubre CCC

Zamanillo amb Rafa Contreras i Paco Alegre

32


comunica[ció] e nt re v i sta

“Cataclowns” - PTV Clowns (1982)

mans a l’obra. Creus que s’hi han posat de veres? Jo crec que sí. Vull pensar que estan en contacte amb l’AAPV, amb l’AVETID, amb les sales... Em sembla el mínim, perquè si no s’ha fet això, van molt retardats. Després de les últimes eleccions hi ha molt de retard en moltes coses, no nomes a València. Sí, però tal volta ací encara estem pensant en un Pla Estratègic, un Codi de Bones Pràctiques, uns pressupostos com els promesos... Ja t’entenc. En qualsevol cas tinc més fe. En els

últims temps estic menys pròxim a l’AAPV però fa anys sentia “hi ha gent jove que ve xafant fort” i a mi això em semblava perfecte. Perfecte que hi haja gent amb sàvia nova - no diré amb Fuerza Nueva, que se’m posen els pèls de punta. I ara que la sàvia està més tardorenca, crec que cal deixar fer. De premis en tens molts però... Sí, però som experts en premis sense dotació econòmica. Quan hi ha un premi sense diners ja pensem que pot ser per a nosaltres (Riem). Però un dia reberes una telefonada felicitantte per haver guanyat cert Premi Nacional de Teatre Infantil que no havies guanyat.

33


comunica[ció] e nt re v is ta

Amb la resta guanyadors dels Premis AAPV del 2010

Imatge de la celebració dels 40 anys del PTV

Recollint el Premi de La Cartelera del Levante

34

Moment de l’entrevista


Ah... bé, jo no, la companyia. Jo t’explique: abans que el Ministeri establira entre els seus premis nacionals el de teatre per a xiquets – perquè nosaltres li diem per a xiquets i xiquetes en lloc de teatre infantil – existia una associació, ASSITEJ, que encara dóna un premi de teatre per a xiquets cada any. Són els professionals del teatre per a xiquets els qui donen un premi a través d’eixa associació i ja fa anys, en el noranta i poc, ja que crec que nosaltres fórem els primers, ens donaren eixe premi nacional de teatre per a xiquets. I enguany ells segueixen atorgant-lo i entre la terna que ens enviaren per a que votàrem, estava jo. Esta vegada personalment. Supose perquè hauran pensat “com este pobre xic ja s’ho deixa...”. A més, com no té dotació econòmica igual cau! (Riem) Mira, els premis mai no ens han preocupat, i per això no hem lluitat per ells, el que passa és que en alguns llocs els premis serveixen per a vendre. Per exemple, vas a FETÉN i

hi ha programadors que ni tan sols veuen l’espectacle. Van perquè els paguen el viatget... Vols que hi aparega açò? Espera (s’apropa al micro). N’hi ha. N’hi ha alguns. La majoria. La majoria són fantàstics (Riem). N’hi ha de tot, com en tot. Però hi ha gent que es fa la programació de l’any respecte els premis que ha guanyat cada espectacle. Nosaltres no fem art per a competir, sinó per somriure. Així que si alguna vegada ocorre eixe accident benèvol, doncs l’acceptem. I falta somriure en estos temps que corren? És més necessari fer riure a la gent ara? Jo crec que fer riure sempre és necessari. Jo veig molt d’humor, no pel carrer exactament, però si als teatres, a la tele... Que la gent estiga trista va lligat a que hi ha molt d’atur i sí,

35


comunica[ció] e nt re v i sta

“Un funcionario”, capítol pilot (1989)

Tens 30 segons per a criticar, felicitar o contar un acudit.

extensible a altres companys amb els quals he treballat no sols al PTV, sinó al doblatge, per exemple. I fer-ho extensible fins i tot als membres de l’AAPV que lluiten per dignificar la professió. Fins i tot, vull fer-ho extensible a altres companys d’altres associacions, siguen o no sindicats d’actors. Fins i tot, vull fer-ho extensible a tota la humanitat i, ja posats, dir als qui estan encabotats en fotre la vida a l’altra meitat de la humanitat, que moderen els seus impulsos.

Mira, la primera serà per a tu (S’apropa al micro). Vull avisar als qui lligen l’entrevista que jo no he dit exactament açò. Estic segur que l’entrevistador ho ha millorat (Riem). I després vull dedicar unes paraules a totes les persones que han passat per la companyia i han permés que, si no ser amics, que ens veiem amb molta alegria i gust. I açò ho puc fer

Comença a sentir-se la cançó d’Hula i Piojo de fons. El tècnic reclama a este home prim i amb ulleres per provar el micro. El personal de Zircó dóna els últims retocs al pati de butaques per rebre desenes d’escolars. Em sembla una metàfora transgeneracional perfecta açò de tindre xiquets i majors al mateix espai-temps. El teatre no es jubila.

segurament el nivell de depressió de la societat serà major ara. Dis-me com està el nivell social i et diré el nivell d’alegria. Però al mateix temps, hi ha gent que està enfadada sempre. Clar que, també hi ha gent que sempre sap mirar el costat positiu de les coses... El que importa és el nivell d’alegria de la societat, no els casos concrets.

36


Josep Lluís Sirera

El passat 8 de desembre va morir el nostre benvolgut Josep Lluís Sirera, dramaturg i Catedràtic de la Universitat de València. La gent del teatre el trobarem a faltar. Descanse en pau. 37


Ovidi Montllor

Homenatge a l’Ovidi

Per Pep Sellés

Com un record d’infantesa… , son les primeres imatges que em venen al cap quan parle de l’Ovidi; un diumenge de matí, sonant al tocadiscos dual el “de manars i garrotades”, mentre ma mare treia la pols i canturrejava (que hem de fer, a casa sempre han estat un poc rojillos), i jo mentre, escodrinyant la carpeta del disc, plena d’estampetes de postguerra, tan críptica pels meus 10 anys. “I ara per acabar, demanaré l’Amnistia, la justícia i llibertat i el dret a l’Autonomia oïu-nos amb alegria, Verge dels Desemparats.”; cantava l’Ovidi. I dic l’Ovidi, sense el Montllor, perquè a Alcoi, el seu poble I el meu, no cal esmentar-li el cognom, només apostrofant-lo, ja sabem de qui parlem. Parlem d’un home nascut a la postguerra, que es va formar a l’escola dels pobres, “l’Escola de Ribera”, que va començar a treballar als 12 anys i que es va dedicar a una trentena d’oficis: reparador de radiadors, teixidor, cambrer, boti-

38

guer, xòfer, peixater, pastor, perruquer, administratiu, ferrer, fuster, locutor de ràdio o reporter. Encara que amb només sis anys, l’Ovidi, ja preparava modestes obres de teatre, retallant figuretes de futbolistes i llegint pels amics del barri peces teatrals. “Als divuit anys -recordava ell- i per contactes subversius amb amiguets meus, vaig començar a llegir en la llengua que sempre havia parlat (fent molt esforços, això és cert); Joan Fuster, Joan Maragall, Eugeni D’Ors i comedietes valencianes”. L’Ovidi va viure entre Alcoi i Barcelona on va arribar per primera vegada al 1960, i des d’a-


“D’una terra vella i encerclada”

quell moment el va captar per sempre. La primera vegada que el vaig veure cantar va ser a Alcoi, on venia de tant en tant, li agradava tornar al seu poble, jo tindria divuit anys justets i ho recordé com una experiència inoblidable. Allà, al Teatre Circ d’Alcoi, hui ja enderrocat, també ens va acostar a Estellés o a Fuster, amb eixa veu de barranc i ens va fer sentir part d’un tot. A l’Ovidi se’l podia abordar des de molts angles; compromés, respectuós, ordenat, rigorós, natural, preocupat, comunista, crític, autocrític, autodidacta, nacionalista, obrer, esquerrà, solidari, anarquista, coherent, activista, exigent, savi, tendre, íntegre, llibertari, intel·lectual, irònic apassionat, immens, observador, contradictori, tossut, honest, afectuós, original, seriós, polifacètic, rebel, sensible i humanista.

Tant, Martí Cases, company nostre, com Alfred Luchetti, ja de vacances, dos dels seus millors amics i amb qui he tingut la sort i el privilegi de poder treballar, destaquen sobre tot el seu sentit de l’humor; Alfred, de seguida, es posava a contar batalletes, deia que eren com el “trio calavera” i es pixava de riure recordant-lo. Però l’Ovidi també és una veu crítica i autocrítica de la cançó, és una veu políticament incorrecta, una autèntica fera ferotge. A l’Ovidi se’l va vetar d’una manera salvatge a la nostra televisió, a Canal 9, com a tants d’altres, però ell va ser, tal volta, més bel·ligerant. Al 92 en un concert a Sevilla, a l’Expo, va demanar expressament que no volia que el gravaren uns tècnics de Canal 9 que havien anat a enregistrar-lo, i quan començà a cantar, davant de 2.000 persones, i va veure que estaven gravant-lo, va demanar a Toti Soler, el seu alter ego en l’escenari, que parara de tocar i va demanar als de

39


seguretat que els expulsaren del recinte. Potser si tots haguérem actuat així, front a la dictadura que va suposar Canal 9, les coses hagueren sigut diferents. Tampoc hem d’oblidar l’ajut que vam rebre d’ell com AAPV, quan a la vaga del 93 dels actors. Ell i Nina estaven al Principal fent “Cabaret” quan Pep Cortés va parar l’estrena i va explicar al públic la magnitud de la tragèdia, ell va contribuir a que una situació molt complicada no ho fora tant. La cançó fou la seua forma d’expressió més coneguda, i no ens entretindrem massa amb això, va publicar uns 12 discos a la seua carrera, a quin més interessant, on a més de textos propis, musicava poesia i la deia com ningú. A més de moltes gravacions en discos col·lectius. Però l’Ovidi va fer teatre abans que cançó, estava enamorat de l’escenari. En arribar a Barcelona es va introduir al món del teatre independent i compaginava els seus nombrosos treballs amb la família, els assajos i les actuacions. Va treballar amb les companyies d’Adrià Gual, Núria Espert i amb el Centre Dramàtic Nacional sota la direcció de Lluís Pasqual. Durant els anys següents també formaria part del repartiment d’obres com; “Auschwitz, la rampa de la mort”, de Peter Weis; “Para Alemania”, de Víctor Mora; “La zapatera prodigiosa”, de Federico García Lorca; “El ghetto”, de Josep Maria Rodríguez; “El retaule del flautista”, d’Emili Teixidor; “Ronda de mort a Sinera”, de Ricard Salvat; “El beso de la mujer araña”, de Josep Maria Gual o “Vade retro”, de Fermin Cabal amb José Luis López Vázquez. Al cinema també va treballar molt, entre 1974 i 1992 va rodar 43 pel·lícules i 5 curtmetratges,

40

potser la més famosa fou “Furtivos”, de José Luis Borau, que va guanyar la Conxa d’Or al Festival de San Sebastià. Altres pel·lícules; “La oscura historia de la prima Montse” (1977), “Soldados” (1978), “La verdad sobre el caso Savolta” (1978), “Con el culo al aire” (1980), “La fuga de Segovia” (1981), “El pico” (1983), “Benifotrem, amanece como puedas” (1987), “Amanece que no es poco” (1989). En la televisió va participar en 17 sèries entre 1978 i 1993 emeses a TVE i TV3; “Lletres Catalanes” (1976-1979), “Las aventuras de Pepe Carvalho” (1986), “Querido cabaret” (1980), “Agència de viatges” (1993), “Una gloria nacional” (1993) o “Truhanes” (1993). A més dels telefilms “El verí del teatre” (1978) i “Els savis de Vilatrista” (1992). L’única vegada que vaig estar amb ell cara a cara, va ser l’any 1988, Pep Cortés i jo estàvem al descans d’un assaig de l’espectacle “Cadiram”, a Alcoi, se’l trobarem pel carrer i decidirem anar a fer un cafè al Sicania, tots tres. Va ser un encontre ràpid amb una conversació bastant trivial; que com va tot, que si açò, que si allò. Jo no diria més de dues paraules, una mica colpit per la proximitat d’algú a qui admires, pegant cabotades amb un riure una mica de tòtil. M’haguera agradat poder dir-li que em fascinava tot el que feia i que era un exemple per mi. Ovidi Montllor és una referència bàsica de la cultura dels territoris en llengua catalana i de més enllà. Però també es un creador per a qui la cultura no és res si no és a prop del poble, si no és al seu abast i al seu servei. Poc abans de la seua mort, va rebre l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana (1994), el


Ovidi Montllor

“Furtivos”

“Amanece que no es poco”

“La verdad del caso Savolta”

“La oscura historia de la...”

“Furia española”

“La siesta”

“Blue Gin”

“El pico”

“La fuga de Segovia”

Miquelet d’Honor (1994) i la Medalla d’Or d’Alcoi (1994). Recorde molt especialment la nit del concert homenatge que se li va fer a Alcoi, jo estava assegut al costat de Joan Gadea, l’Ovidi ja estava molt malaltet, va ser una nit molt emotiva, amb quasi tots els seus companys i amics (Serrat, Marina Rosell, Al Tall, Lluís Miquel, Mª del Mar Bonet…) i ell amb un fil de veu agraint a tots l’estima. Amb la seua mort, moltes generacions de joves el descobriren per primera vegada. Començà a nàixer el mite. L’actualitat de les seues lletres l’han convertit en un creador atemporal. 20 anys després, nosaltres des de La Dependent li vam retre homenatge amb

dos espectacles: “Homenatge a T”, basat en un text de Jordi Botella i amb Rosana Espinós i un servidor; i “Un quart amb l’Ovidi”, espectacle infantil amb Jonatan Garcia i Rubén Mira, ambdós dirigits per Pepa Miralles. Com diu una altra alcoiana il·lustre, IsabelClara Simó; “ha nascut un clàssic”. Car d’artistes com ell en son parits ben pocs. *Quasi tota la informació que apareix en aquesta petita ressenya biogràfica, esta extreta del llibre “Ovidi Montllor, Un obrer de la paraula” de Jordi Tormo, ed Sembra. Un llibre excel·lent i que us recomane si voleu saber més de l’Ovidi i dels seus escrits.

41


T] [atre

més enllà de l’escenari

Taller de Teatre de CEAR (Comissió d'Ajuda al Refugiat)

Per Isabel Requena Tito:

Nanguan: El taller de teatre m’ha suposat un gran escenari d’aprenentatge, de mi mateixa, del meu entorn, de les relacions entre ambdós i el teatre com a forma d’expressar eixes relacions. Passa alguna cosa màgica quan et pujes a un escenari per actuar, ficar-te en la pell d’algun personatge o d’un concepte que tractes de defendre, com en la major part dels nostres treballs. Deixes de ser tu mateixa, transcendeixes, t’imbueixes de raó, de força, de la creença que tens un moment, eixe, per canviar les coses.

42

Eixir a l’escenari i actuar, per a mi, va ser un acte de reviure, d’existir de nou, el neixement de l’esperança, sentir de nou el sentit humà, créixer, també comunicar amb la gent dins de la mateixa humanitat.

Mª Jesús: CEAR a mi m’ha donat amics, m’ha obert noves por tes al món mit jançant les per sones de diferents països que he conegut. M’ha permés donar cur s a coses que sempre m’han agradat i no hav ia tingut la possibilitat de realitzar. Ara pratique nous mètodes d’expressió i em centre en ser un poc més del món.


Inga: Per mi, el taller de teatre és un espai per reflexionar sobre sentiments, pensaments i diferents punts de vista i per compartir-los. És un intercanvi i un espai també per interpretar. Paraules florixen i mitjançant estes paraules, les dels poemes, i sobre tot mitjantçant les actuacions hi ha la possibilitat d’expressar els sentiments, els pensaments. Alhora el públic formarà part del teatre, perquè arribes al públic i aquest comença a reflexionar sobre els contingut, d’una banda sobre situacions injustes, discriminatòries, racistes o allò que està passant en diferents països on els drets humans pareixen no existir. I d’una altra banda, moltes vegades la música i el teatre sembla que entren directament als cors.

Assajant a CEAR

Uns huit metres quadrats entre taules d'oficina, pàl·lid neó. Allí estaven les dues Fátimas, Thimbo, Sarfraz, Socorro, Williams, Jones, Sanaa, Rodica, Ángela. Ghana, Congo, Guinea Equatorial, Veneçuela, Senegal, Romania, Cuba, El Marroc, Pakistan. No sé gens d'eixes persones ni elles de mi. Propose una ronda de presentacions. Qui sobre les taules, qui en cadires, anem un a un dient de nosaltres mateixos les fórmules de la nostra aparença d'identitat: com et dius, d'on véns, quin és el teu ofici, quin era abans... La majoria no parla bé el castellà, o no el parla quasi; un no el parla en absolut, només una espècie d'anglés que anirem endevinant, més que traduint, allò que vetla la desconeguda música de l’urdú.

43


Primera actuació de Las Fátimas

Em veig parlant a poc a poc, cercant sinònims, gesticulant. Ens ajudem uns als altres per fernos entendre, ens prestem paraules, Ángela tradueix tot el que pot. Jo pregunte què t'agrada de la vida, què t'agrada fer, a què t'agrada jugar, què t'agrada. No pregunte què et va fer fugir del teu país. No ho pregunte. Pregunte què voleu fer, què espereu que fem, per què esteu ací. Volem denunciar, alertar, explicar. Que la gent sàpia. Ja. Clar. I de pas m'assabente jo també, vaig pensar, amb la meua avidesa natural. Tot va començar en el 2013. Boquetjava nadant en la misèria quan em va cridar algú de l’SGAE preguntant-me si voldria fer un taller de teatre en CEAR (Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat) i que l’SGAE em passaria una xicoteta ajuda econòmica, que s'emmarcaria dins

44

d'un pla d'ajudes de l’SGAE als seus socis i alhora permetia a l'entitat col·laborar en una important tasca social. De sobte vingueren a mí aquells dos anys en què vaig realitzar un taller teatre amb els presos de la Càrcer Model, i la riquesa del que vaig rebre; com encara gaudisc els interessos d'aquell enamorament col·lectiu. Així que la veritat és que la invitació a fer teatre amb refugiats era tan temptadora que l’SGAE es podria haver estalviat aquells dinerets, però la meua natural avarícia va fer que ¡chitón, chitón!, ¡tralarí, tralará! Impossible repetir l'experiència de la presó, almenys des del punt de vista de creació teatral. Allí treballàvem diàriament des de les nou del matí fins a l'hora del recompte a la nit, (metralla de cerrojos y portazos chapando chabolos cuando cruzaba el rastrillo con Jaime Carballo).


T] [atre

més enllà de l’escenari

Assaig amb públic realitzat a Aldaia

Ací tindríem només un parell d'hores a la setmana, més les dificultats de llenguatge, més el meu desconeixement real de les circumstàncies, dels mil xicotets problemes als que s'enfronta algú que demana asil en un país estrany amb una Administració hostil. Algú de qui no sé imaginar la seua infància, les xicotetes coses de tots els dies. Les xicotetes coses. Sense les xicotetes coses no hi ha personatges vius, hi ha només teatre d'idees... pamflet? Bé, doncs pamflet!.

de les Fátimas, la bolica de Williams, el petao de Jones, la medallica de Socorro, la petxina que Rodica arreplegà a la platja quan... Una cançó, una altra cançó. Improvisacions, exercicis de respiració, de veu, d'expressió corporal (Williams em mirava pensant aquesta és imbècil), però es van tirar al terra i sota les taules, reien, vam riure junts, i la primera vegada que aconseguirem una harmonia bella unint les nostres veus, va ser un moment perfecte.

Em sabia incompetent del tot. Els vaig demanar una hora més, es va quedar en mitja. Bé. Els exigeix molt temps defensar les seues vides. Els vaig demanar un record privilegiat, un conte de la infància, un acudit, un objecte que tinguera especial significat per a ells, per ximple que semblara. I van anar apareixent les arracades que a Sanaa li van donar els seus pares en acomiadar-se, el mocador per l'oració

Ells volien representar una xicoteta peça que ja tenien pensada, "Sanitat mortal", es deia. Thimbo (un gran histrió) moria sense que li atengueren en l'ambulatori perquè no tenia targeta sanitària. L'ampliarem amb un text molt breu a partir de les seues aportacions. La segona part era la protesta, la increpació, la denúncia i després el duel, el funeral, la recollida de diners per a enviar el cos al seu país. Ací ja hi

45


T] [atre

més enllà de l’escenari

Lectura al Teatre Micalet

havia personatges, cadascun amb el seu caràcter. No entenien que calguera repetir els assajos, aquesta tia és imbècil, sí, sóc imbècil, però és que vull fer teatre, no n'hi ha prou amb eixir i cridar a boleo açò és injust! Aquella primera vegada que van pujar a un escenari, l'auditori de l’SGAE, allí van estar les arracades, la bolica, els mocadors per als resos funeraris, la petxina, la medallica, la cançó en bisío de Jones... Un escenari pot ser qualsevol catxo de terreny, però una vegada se li ha designat per a ser escenari, un poder sagrat s'apodera de l'espai, un poder innombrable, invisible i irresistible, i qui ho trepitja.... En fi, semblava jo una mica menys imbècil. Però seguia sent incompetent. Les dificultats de llenguatge, el problema enorme d'aprendre de memòria en un idioma alié, l'escàs temps d'assajos... No era el camí. Havien de gaudir. Havien de gaudir! Les seues llengües són bellíssimes. A més teníem escriptors en el grup. Aleshores es van agregar al taller Tito, Maria Jesús i Saleh, traductor de l'espanyol a l'àrab clàssic, que va ser una ajuda extraordinària per a introduir-me en la poesia àrab.

46

La primera lectura va ser en el Teatre Micalet. Vaig gaudir veient la lluentor del goig en els seus ulls: un teatre de debò, un escenari de debò, llums! Crec que aconseguirem un bon recital. Amén del castellà i el valencià, sonen diferents llengües. En la pantalla projectem les traduccions. Fati fa la percussió. Paco Gisbert col·labora gravant un poema de Sédar Shengor que se sent en l’obscuritat, i en encendre's la llum Jones diu (de memòria!) allò del “Mercader de Venècia”. Hui és el nostre especialista en Shakespeare. Després es van incorporar Inga, la bella Helena i Mem Hasaf, el lluitador kurd. I jo vaig aprendre coses noves. L'ajuda de l’SGAE es va acabar fa molt, però l'activitat del taller va créixer. Em vaig posar com una boja a cercar textos que pogueren llegir. Segons on anem a actuar i per a quina causa, cal triar diferents textos i muntar un acte diferent, i l'últim any hem fet moltes intervencions. Que ja volguérem els professionals de la cosa tenir tant de bolo!


Nanguan i María Jesús durant la seua darrera actuació

Traguérem un poquet més de temps per a assajar, em consta que no els resulta fàcil. A poc a poc anem incorporant moviment escènic i textos teatralitzats, (de memòria!). L'idioma cada vegada és menys problema, i si usem alguna llengua llunyana és perquè l'escolteu, perquè no muiren. I perquè jo, la directora imbècil, vull que gaudisquen de parlar la seua llengua alt i clar, en país alié, expressant el que volen transmetre. El què és tan urgent transmetre. Ací torne a saber-me incompetent.

campanya UErfanos de CEAR en col·laboració amb Carraixet al Jardí Botànic, i l'hem tornada a obrir en l’SGAE amb una peça de dones. Ja no una lectura. Nanguan i María Jesús van estar estupendes. Ara, nova etapa...

Algunes d'aquestes persones, els meus companys, tenen persones estimades allà, en els regnes on massacren les bombes i l'estupidesa humana.

Continue sabent-me incompetent. Però mentres tant, amb la meua avaricia natural, me n’aprofite bé. Cert que m'assabente de coses que fan molt de mal, però també estic descobrint tresors literaris que no sospitava en Mali, Palestina, Senegal, Costa Rica, Libèria, Síria, Guinea, Afganistan, Ucraïna, Iran... jo què sé!. I sobretot, nous còmplices.

Al juliol vam tancar la temporada presentant la

Què seria de tu sense la complicitat, imbècil.

47


Improplana, competició i entrenament

Per Sònia Alejo

Fer de la improvisació un espectacle és el que Fanfi Garcia i Marc Escrig porten fent amb èxit des de fa quatre anys a Castelló. Hui tenen una sessió d'Improllauros i de seguida arribarà la resta de l'equip d'actrius i actors que hi participen. En un parell d'hores, un grapat de llauradors s'enfrontaran en una competició delirant en el Pub Terra. A més de professionals del teatre, ambdós són deixebles dels cursos intensius de Xema Palanca i Carles Castillo. Pensaren que l'experiència de la lliga d'Aldaia, tan popular i multitudinària, podia ser instaurada d'Almenara cap amunt i en això estan.

Improllauros - Foto: Mireia Raga

48

Les lligues d'improvisació reglamentades tenen origen canadenc tot i que, poc després sorgirien dos vessants: l'anglesa i l'americana, amb característiques que les fan diferents en alguns aspectes, no obstant això conserven la mateixa essència.


Curs amb Carles Castillo - Foto: Mireia Raga

Les competicions tenen l'atractiu de la rivalitat viva, la participació directa i activa del públic, és una disciplina lúdica, entrena les capacitats de l'actor i apropa l'espectador al teatre. Potser aquesta exposició tan despullada fa que poques actrius i actors professionals, més habituats a cenyir-se a un text, s'apropen a gaudir d'aquesta experiència. Cada any, només passa Nadal, Improplana comença a convocar, formar i entrenar els futurs participants de la lliga. S'exigeix un bon nivell per a competir i això s'aconsegueix entrenant. Quan arriben les dates de les competicions, que se celebren els diumenges de maig i juny, es formen els equips de 5 o 6 persones i comença el campionat.

Improperium - Foto: Mireia Raga

49


Lliga Impro - Foto: Mireia Raga

A més de la Lliga d'improvisació de Castelló també estan Improllauros, Improperius i la Nit Improcedent, modalitats diferents que es van celebrant la resta de l'any per a mantenir trobades d'entrenament i preparació per participar en altre lligues regionals, nacionals i fins i tot internacionals. Què es guanya en aquestes competicions? Econòmicament res, tots els ingressos són derivats a la formació amb professionals de la disciplina. Els campions s'emporten, això sí, un magnífic trofeu. La Lliga d'improvisació de Castelló té un repte per a la cinquena edició de 2016: trobar una seu. Fins ara se celebrava en la Consulta del Doctor, una sala de concerts. Però sembla que aquesta no estarà disponible el pròxim any i cal buscar altre lloc, així que fem una crida: teatres, sales no convencionals d'ajuntaments o privades! Acolliu aquest esdeveniment i tindreu 8 diugmenges de magnífic teatre participatiu per a tots els públics.

50

Fanfi i Marc han de preparar-se per a la sessió i hem d'acabar, potser reste alguna cosa per anotar però, ja improvisaré.

Informació:

https://es-es.facebook.com /Improplana

/improplana http://improplana.wix.com


Daniel Benítez Nostre amic Daniel

Al mes d’octubre ens va deixar, el nostre gran amic, Daniel Benítez. Morí d’una malatia incurable la qual anava sofrint amb valentia. Malaltia que sols el seu nom, ens dóna por nomenar-la. Ell, igual que tots nosaltres, era actor. Perteneixia a l’AAPV. Ja era major, i els seus pròxims 90 anys els portava molt bé. No cabia a la seua ment perdre la il·lusió, ni el goig d’actuar en aquells treballs on era cridat. Sempre estava dispost a col·laborar en el paper que se li asignara, puix estar inactiu no li agradava gens, era com una perdua de temps. Fa uns mesos va perdre la seua muller Virginia i el va descompondre enterament, així la malaltia va poder amb ell. Era de caràcter afable i senzill, sempre dispost al treball.

recordem, quan tancaren Canal 9 i allò suposava la desaparició del treball, puix deixaren de cridar a tots els companys, i es molestava molt amb els dirigents de la Generalitat i l’Ajuntament. No obstant tenia l’esperança que un dia no molt llunyà obriríen de nou les portes de la televisió. Els amics més íntims lamentem la seua pèrdua. Sabiem de la malatia, però mai no voliem parlar d’ella. Adéu amic Daniel Benítez… esperem que enllà on estiga la teua ànima, siga per a benestar i felicitat. Hui et recordem els teus amics,

Nosaltres, els amics més directes, continuem pensant en el treball, igual que ell. Encara

Pepe Quilis i Pep Sebastià

51


Eq' 37  

Revista dels actors i actrius professionals valencians

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you