Issuu on Google+


eq’iliquà 31_12/13

consell de redacció: sònia alejo, maria colomer, david duran, carles gª tormo, nelo gómez, sergi mira, miquel viñoles col·laboradors: joan alamar, nano amenedo, antonia bueno, rafa contreras, juli disla, regina enguídanos, ximo flores, ferran gadea, conxa gonzález, georgi marinov georgiev, ramon moreno, carlos pérez gonzález, pilar, isabel requena, jorge tejedor portada i maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 col·laboracions: equiliqua@ctv.es publicitat: telèfon 963 528 198 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians pare jofré, 7 baix, 46007 valència - tel.: 963 528 198 - fax: 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà


sumari

04| editorial quin

és el seu pla senyor fabra?

07| osaaee

08| còmic dels còmics #rtvvnoestanca #rtvvnoesmanipula #rtvvnoesfurta 10| fina, la meua veïna la mort en directe 12| audiovisual mostra viva: quan la ciutadania fa cultura 17| w3 audiovisual 19| organització decàleg de recomanacions 20| veu en on espectadors 24| comunicació entrevista a ramon moreno 34| d’almenara cap amunt valentí piñot 38| teatre jornades de reflexió de russafa escènica I dones en art 44| aisge l’eurofia condemna el tancament de rtvv

carlos olalla y quico alsedo obtienen el VII premio paco rabal de periodismo cultural

amb la col·laboració de:

03


editorial Quin és el seu pla senyor Fabra?? La Generalitat ha tancat RTVV deixant al carrer milers de treballadors del sector de l'audiovisual (actors, directors, guionistes, productors, publicistes, perruquers, tècnics, maquilladors, etc.). Quin és el seu pla senyor Fabra per aquestes milers de famílies i els seus fills? Vol que se n'anem a Madrid, a Barcelona o a l'estranger, com han fet sempre els artistes valencians i que tornem només per les festes? On és l'estima pel seu poble? On és l'estima per la seua cultura? On és la seua estima per la nostra llengua? On és la seua autoestima? En els últims anys el teatre valencià ha patit l'eliminació del Circuit de sales dels pobles i unes retallades del 70% en les ajudes a les companyies i sales. S'han abandonat teatres públics com ara el Teatre Talia, l'Altre Espai i la Moratin. El doblatge pràcticament ha desaparegut i la ficció també ha estat paralitzada els últims dos anys perquè RTVV estava en reestructuració, la nostra esperança estava en aquesta reestructuració perquè es posara en marxa de nou. Les xifres d'actors i actrius valencians a l'atur superen el 80%. Quina alternativa té per a nosaltres senyor President?

Fent doblatge

04

Amb el tancament de la ràdio i televisió pública es perd també l'únic mitjà que fa de nexe d'unió de tots els valencians, dels nostres costums, de la nostra cultura, de les festes dels nostres pobles, de la nostra agricultura, del nostre esport. On veurem la informació del preu de la taronja o del raïm? On veurem les receptes de les nostres àvies? On veuran el nostres fills el dibuixos en valencià? On veurem les partides de pilota? On veurem les Falles, les Fogueres i les festes de la Magdalena? On veurem les sèries valencianes? On veurem la nostra història i la nostra cultura? Encara que el model que hi havia no ens agradava, la feina de promoció d'allò que és nostre que ha fet Canal 9 és impagable i no hi ha cap altre mitjà que ho faça.


Rodatge de la sèrie “Negocis de família”

Lectura d’un manifest contra el tancament de RTVV davant del Palau de la Generalitat

05


Concentraci贸 davant la seu de RTVV el dia que la tancaren

Manifestaci贸 contra el tancament de RTVV

06


L’EuroFIA condemna el tancament de RTVV The European Group of the International Federation of Actors (EuroFIA) condemns the decision by Generalitat Valenciana to shut down public channel RTVV. EuroFIA gathers professional performers' trade unions, guilds and associations of 30 different countries, among which 25 are members of the European Union. It speaks in the name of tens of thousands of professional performers working in live performance, movies, new media or radio.

The creation of RTVV was welcomed as a unequivocal support to the development of Valencia's own culture, the fostering of the Valentians and the participation of all citizens in the society's political, economical, cultural and social life.

EuroFIA condemns the decision from Generalitat Valenciana, the federation of Valencia government institutions, to shut down RTVV and demands it to assume its responsibility for its society's cultural diversity

RTVV belongs to the Valentian people and not to its politicians. For all the reasons above, EuroFIA urges these to defend its patrimony and find a consensual solution with the rest of the Valentian society.

aapv és membre de:

Fédération Internationale des Acteurs

07


còmic- dels-còmics

08


09


La mort en directe

Per Rafa Contreras Il·lustració de Jorge Tejedor

Fina ha vingut a dir-me que ja; jo li he dit que què passa, i ella em diu que pose la tele, que està a punt de produïr-se el tancament definitiu de C9, aquella que presumia de ser nostra. A la pantalla hi ha un plató ple de gent, treballadors de la casa i alguns polítics de l'oposició que criden tots a una veu: “Açò és un colp d'estat!!” Hi ha molts policies pels corredors de la casa vigilant el personal que intenta mantindre la connexió per tal d'informar de tot allò que està passant. Hi ha una autoritat judicial que, pel que sembla, ha hagut d'acudir amb el seu personal per tal de possibilitar l'apagada de la cadena davant l'actitud d'altres tècnics que s'han negat a fer-ho. Uns moments més de confusió i la pantalla passa a negre... Silenci... Fina em mira, i jo... No he pogut evitar-ho, companys, perdoneu-me, i li he amollat, així, sense més ni més, que sempre he tingut la sensació que eixa tele no havia estat mai oberta del tot, que és molt trist, sens dubte, tot el que ara ha passat, però que sempre he notat que la nostra no era tan nostra com pretenien fer-nos creure. Sé que hauria d'explicar-me, que no puc amollar sense més ni més allò que em vinga de sobte, perquè puc ser injust amb molta gent que conec, gent de bona fe, que van creure en eixe projecte. Però jo no tinc arguments sòlids, més enllà d'aquells que ja s'han esgrimit a caramull per gent molt més informada i preparada que jo. Reconec que tots tenim la nostra part de responsabilitat perquè potser no hem sabut reaccionar a temps. I és que són tants els abusos que s'han comés -i no solament econòmics, fins i tot sexuals- dins d'eixe edifici que tinc tan a prop de casa i tanmateix tan lluny... Fina diu, amb molta raó, que jo hauria d'argumentar d'una manera menys visceral, que matèria n'hi ha; però jo no puc evitar -i confesse que no em queden ganes ni tan sols d'intentar-ho- aquest sentiment apegalós de derrota que no m'agafa de nou, que fa temps que m'acompanya. Supose que dec ser molt contradictori -qui no ho és?- perquè tot i que confesse el meu desencant, no pense esborrar molts records feliços, tots ells relacionats amb C9 que acudeixen en forma d'imatges a la meua memòria:

10


Imatge 1ª. Recorde un home que em va impactar, Sergi Schaaff, amb qui vaig treballar com a actor durant una temporada al “Tria tres”, programa-concurs que ell dirigia amb una seguretat i un domini del medi admirables; un savi de la televisió. Imatge 2ª. Recorde també el nostre company German Montaner, que en pau descanse, amb qui vaig compartir alguns esquetxos. Imatge 3ª. Recorde un molt jove presentador -supose que tots erem joves per l'any 90 del segle passat- Ximo Rovira, mentre assajava amb ell els diàlegs d'aquell programa al camerino que hi compartíem. Imatge 4ª. Recorde l'inigualable Joan Monleón, que aleshores feia la seua Paella Russa a l'estudi del costat. Coincidíem sovint a la sala de maquillatge i sempre xerràvem un poc de tot. Imatges succesives: Recorde algunes xicotetes intervencions com actor en sèries de ficció, com ara “Benifotrem”, “Maniàtics”, “Bon dia, bonica”... Gran part de la producció feta en valencià -tant de documentals com de ficció pròpia- va contribuir a millorar la imatge d'una televisió pública possible i necessària amb una audiència fidel, com és el cas més emblemàtic de “L'Alqueria blanca”. Recorde els meus nombrosos doblatges per a C9: he sigut la veu de Krang, el cervell roín de “Les tortugues ninja”; la veu de Jon Arbakle, l'amo de “Garfield”; i fins i tot la veu del pare de “Shin Chan”, entre molts d'altres. Recorde també haver sigut la veu de Woody Allen en tot un cicle de pel·lícules. Compartia faristol amb Marina Viñals (Diane Keaton en “Annie Hall”, “Manhattan” i d'altres), amb Xus Romero (Mia Farrow en “Marits i dones”), amb Isabel Requena (Diane Keaton en “Misteriós assassinat a Manhattan”)... I amb un fum de companys i companyes. Ens deixàvem la pell, tot intentant dignificar un ofici que abans de la RTVV pràcticament no existia al País Valencià... Són tantes les imatges que em venen a la memòria... I, encara que de tot n'hi ha hagut, jo em quede amb la part feliç. Fina diu que acabem d'assistir a una mort en directe. I que no hi ha dret, que aquesta gentola que ens malgoverna s'ho ha carregat tot, que com a societat valenciana hauríem de donar-los una resposta inequívoca, contundent; i jo crec que té raó. Després em diu que si continue contant batalletes acabaré assemblant-me a l'abuelo cebolleta, i crec que en això també té raó; encara que la memòria - en aquest cas la meua memòria - de moment no es tanca.

11


audio.visual Mostra Viva: quan la ciutadania fa cultura

Per Maria Colomer

“M’he sentit mediterrani en totes les estacions. Les del nord i les del sud. Les de trens i les del temps”. Josep Piera El 3 de novembre es va clausurar la celebració de Mostra Viva / Cinema del Mediterrani 2013 a l’aula magna del Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, a càrrec de Santo Juan, Giovanna Ribes, Antoni Llorens, Vicent Tamarit i Vicent Garcés. El balanç de quatre dies d’activitat ininterrompuda fou molt positiu, Mostra Viva passà de ser projecte a ser realitat viva, reprenent la imatge inicial de la palmera mediterrània gràcies al cartell elaborat per Artur Heras per aquesta ocasió.

12


D’esquerra a dreta, Antonio Ariño, Vicerector de Cultura de la Universitat de València, Santo Juan, Antoni Llorens, Vicent Tamarit i Rafael Pla a la roda de premsa de presentació del festival

Del 31 d’octubre al 3 de novembre el públic valencià va poder gaudir d’una programació de cinema, música, art i gastronomia, amb la simbòlica companyia del circ a determinats actes, amb Rafael Pla del Circ Gran Fele i la companyia La Finestra. Set han estat les sales que han exhibit més de 60 pel·lícules entre llargs i curtmetratges, 20 els poetes participants i 35 els músics. Més de 40 locals de cultura, teatre, oci i gastronomia han col·laborat sumant-se al projecte mitjançant el lema “Jo també sóc Mostra Viva”. A l’acte es van donar les gràcies a tot el grup de voluntaris i voluntàries que hi va treballar desinteressadament, com tots i cadascú dels participants, i a

l’equip organitzador, especialment a Josep Piera i a Lluís Miquel Campos. Encara no s’ha fet el recompte de públic però es podria dir que s’ha obtés una magnífica resposta, ja que en algunes projeccions s’ha hagut de duplicar la projecció i les dues nits de trobada van tindre molt bona acollida. Mostra Viva sorgeix arran de la mort de la Mostra de Cinema del Mediterrani en 2011, quan l’Ajuntament de València, responsable de la seua organització, va decidir eliminar-la del panorama cultural valencià emparant-se en les retallades econòmiques, encara que el

13


Actuacio de la companyia La Finestra en la inauguració

14

sentiment general era que la Mostra havia mort molt abans, degut als continus canvis de direcció i de conceptes, oblidant els principis que la veren nàixer. Davant aquest fet, un grup de professionals valencians vinculats al món de la cultura decidiren posar-se a treballar per recuperar l’esperit que va fer possible en el seu dia la Mostra de Cinema, la de Música i la d’Escriptors del Mediterrani.

el Centre d’Estudis Rurals i d’Agricultura Internacional (CERAI), Octubre Centre de Cultura Contemporània i els premis Lux de Cinema del Parlament Europeu. Ha comptat amb quatre escenaris oficials: la Nau, l’SGAE, l’Octubre CCC i el Jardí Botànic, afegint-se a aquests altres espais repartits pels barris de Russafa, el Carme i Benimaclet.

En esta ocasió, Mostra Viva ha estat co-organitzada pel Centre Cultural la Nau de la Universitat de València i la Associació Ciutadana Mostra Viva / Cinema del Mediterrani, amb el patrocini de l’Assemblea de Ciutadans i Ciutadanes de la Mediterrània, l’Institut Europeu de la Mediterrània (EIMED),

Dins de la programació de cinema hi hagué diverses seccions: Homenatges Mostra, Mostra de Mostres, Dones del Mediterrani, Premis Lux i Cinema Àrab. Es va retre homenatge a cineastes com Costa Gavras, Ovidi Montllor, Carles Mira, David Trueba, Goran Paskaljevic i Pablo Llorens.


audio.visual

Pep Gimeno “Botifarra” amb Ahmed Touzaine

Hi hagué taules redones: “Dones del Mediterrani”, “Premis Europeus Lux”, i “Cinema Valencià”, pel que respecta al cinema, i “Els primers cartells de Mostra Viva”, des de l’art, amb la presència d’Artur Heras, Jordi Ballester i José Morea. També es va inaugurar l’exposició “Un far al Mediterrani: fotoperiodistes en Mostra Viva”, amb una selecció de fotografies de les deu primeres edicions de la Mostra, que continuà fins a finals de novembre a l’Octubre CCC. En la Trobada Viva/ Música del Mediterrani han participat Carles Dénia, Aitana Ferrer, Quico Pi de la Serra, Ximo Caffarena, Paco Muñoz, Mox, Eva Dénia, Pep Gimeno “Botifarra” amb Ahmed Touzaine, Carraixet,

Andreu Valor, Cor Lleonard, Giner, Melomans i Versonautas, i Hugo Mas en la cloenda. En Poesia Viva del Mediterrani es va poder escoltar i veure a Josep Piera, Josep Porcer, Maria Josep Escrivà, Pau Sanchis Ferrer, Ruben Luzón, Jaume Pérez Muntaner, Marc Granell, Teresa Pascual, Isabel Garcia Canet i Eduard Carmona, sumant-se a ells les associacions Concilyarte i Enclavedeblog. Mostra Viva no és un festival ni un certamen a l’ús, sinó una iniciativa oberta a tots els ciutadans i ciutadanes, amb vocació de continuitat al llarg de tot l’any. Com diu al seu manifiest: “L’associació ciutadana Mostra Viva / Cinema del Mediterrani naix amb l’aspiració

15


audio.visual

Actuació del cantautor Paco Munyoz

de ser un punt de trobada de les cultures del Mediterrani en seues múltiples expressions, i en particular el cinema i l’audiovisual. La música, la literatura, i la gastronomia formen part també d’aquestes manifestacions culturals que ens ajuden a ser més savis i més lliures. El símbol de Mostra Viva és la palmera de la vida en un context de brutal agressió contra la cultura. Mostra Viva naix des de la ciutadania en un context mutant dels pobles mediterranis que queda reflectit a la seua expressió cinematogràfica i cultural”. Per aquest motiu la seua continuïtat vindrà marcada pel propi ritme de les estacions, amb activitats al llarg de l’any, abraçant més manifestacions i llenguatges artístics i amb una major projecció internacional. Amb la

16

imatge del cartell que dissenyarà per al 2014 Jordi Ballester. Són molts els amics de Mostra Viva, prop de 700, i augmentaran segons es difonga el projecte. Només cal entrar en la pàgina web per fer-se amic, col·laborador i/o soci.

Per a més informació:

.org http://mostraviva


w

3

Audiovisual Catàleg de cinema espanyol 2012 Publicació digital de l’Institut del Cinema i les Arts Audiovisuals destinada a la promoció del cinema espanyol. Recull informació sobre les pel·lícules cinematogràfiques amb participació espanyola a la producció. http://catalogocine.mcu.es

Beodee Pàgina web que ofereix la possibilitat de buscar pel·lìcules, documentals, curtmetratges i sèries mitjançant distintes plataformes d’internet. http://www.beodee.com/

Filmin Plataforma de lloguer de pel·lícules, curtmetratges, documentals, etc creada en 2006 per algunes de les principals productores de l’Estat espanyol. http://www.filmin.es/

17


organitza [ció] Decàleg de recomanacions

Per Sergi Mira

1- Abans de signar, demana una còpia del contracte de treball amb temps suficient per a llegir-lo tranquil·lament i fer les consultes necessàries. 2 -Negocia sempre el salari brut, t'estalviaràs sorpreses desagradables. 3- Consulta els convenis. 4- El contracte s'ha de signar abans de començar a treballar. 5- Comprova en la nòmina que no t'inclouen dietes excessives i que la base de cotització i la retenció de l'IRPF són correctes. 6- Tin els papers al dia (contractes, certificats, nòmines, TCs, etc.) i ordenats per any. 7- Fes la declaració anual a la Seguretat Social (TC4/6), te la demanaran a l'hora de sol·licitar qualsevol prestació (Atur, Jubilació, etc.). Si no tens paperets rojos, presenta fotocòpies de les nòmines. 8- Quan t'arribe la regularització consulta si t'interessa pagar-la o no. 9- Si has sol·licitat una prestació (Atur, Jubilació, etc.), quan t'arribe la resolució comprova que siga correcta (dies cotitzats i quantitat a cobrar). 10- Davant qualsevol dubte, telefona a l'AAPV.

19


VEUenON Espectadors Consell de redacció

El Veu en On és una eina pensada per tal de donar-vos la possibilitat d’expressar el vostre punt de vista com a professionals del sector de les arts escèniques sobre aquells temes que ens afecten. No obstant, en aquesta ocasió hem volgut creuar l’espill i esbrinar com és percebuda la realitat del nostre sector des de fora.

1. Amb quina freqüència vas al teatre? Quina és l'última obra que has vist? 2. Quins criteris segueixes per anar al teatre (sala, actors, autor, companyia, tipus de teatre,...)? 3. On vas al teatre habitualment? Quants quilòmetres eres capaç de fer per veur e una obra? 4. Com veus el nivell artístic del teatre valencià? 5. Què creus que es podria fer per a revertir l'actual situació de crisi de les arts escèniques? 6. Alguna altra consideració?

20


21


Conxa González Mestra, Castelló de la Plana 1. Unes 3 vegades al mes. “Más pequeños que el Guggenheim”, del Grupo Guggenheim (Mèxic). 2. Companyia i director. 3. Comarques de Castelló i Barcelona. Si l'obra m'interessa, puc fer bastants. 4. Malgrat l'actual política teatral, hi ha propostes interessants, però haurien d'arribar a més sales. 5. Apostar per la cultura, els gestors polítics i també els usuaris. 6. Que es complisca l'article 44 de la Constitució Espanyola, en el qual es diu que els poders públics promouran i tutelaran l'accés a la cultura, a la qual tots tenen dret.

Pilar Professora, Castelló de la Plana 1. Quan fan alguna cosa interesant a Castelló , és a dir últimament poc. "Un trozo invisible de este mundo", a Benicàssim. 2. Actors, autor, companyia, tipus de teatre, director. 3. Abans hi havia bona programació a Benicàssim, a Castelló o Valencià tristament en els últims temps no vaig habitualment no per falta de ganes. Si vaig a Barcelona o Madrid aprofite i seleccione una obra de teatre per veure. 4. Fatal 5. Invertir diners en la programació dels teatres.

22


[Espectadors]

veu_en_on

Georgi Marinov Georgiev Estudiant de Batxillerat d’Arts Escèniques, Música i Dansa, Castelló de la Plana 1. Tinc una gran afició pel teatre i procure anar cada setmana, sempre que puga. L’última obra de teatre que vaig veure va ser “L’avar”, de Moliere, a Castelló a Escena. 2. Normalment vaig per afició, a qualsevol representació teatral. També és veritat que tinc moltes companyies favorites i que no em perdria una representació d’elles per res del món. 3. Sempre o quasi sempre vaig a obres de teatre que es realitzen a la meua ciutat o als voltants (Teatre Principal de Castelló, Teatre del Raval, Paranimf, Vila-real, Benicàssim… ). Algunes vegades, quan m’ho he pogut permetre, he anat a altres ciutats per veure espectacles que m’interessaven molt. 4. La veritat és que a la Comunitat Valenciana hi ha ar tistes, que realment són molt bons i tenen molt de futur. Cada vegada em sorprenc més al veure el teatre que es cultiva a la nostra comunitat. A la meua ciutat hi ha ver taders ar tistes que valen moltíssim i espere que arriben molt lluny en aquesta professió. 5. Encara que estiguem en un període molt complicat, el teatre pot arribar a ser un mitjà que permeta als actors expressar allò que senten respecte a la situació del país, a través d’obres teatrals o també de performances. Al llarc dels últims mesos he vist molts espectacles, molt originals, que fan una reflexió sobre la crisi a l’espectador, i la veritat, fan que aquest pense i actue.

Col·laboren amb l’aapv:

Ajuntament de València

23


comunica [ció] en t re vi s t a

“Els que dirigeixen els organismes institucionals no han tingut perspectiva, sempre s’ha treballat en curt” Ramon Moreno Per Nelo Gómez

Què fa un gallec com tu en un lloc com València?

Foto: Vicente A. Jiménez

24

Seguir el camí migratori dels meus pares. En l'any 1964 la meua mare va decidir estar més a prop de mon pare, aleshores cuiner en la marina mercant i treballant en el vaixell d'una naviera que tenia la seua seu en les drassanes del port de València. Això feia que aquesta ciutat fora un dels llocs on podríem estar més a prop d'ell. Sempre hem viscut al districte marítim, en un barri obrer i amb un veïnat majoritàriament fruit de l'emigració que va assolar l'Estat quan la gent es va moure per tal de millorar la seua qualitat de vida. Vaig estudiar al Col·legi Públic San José de Calasanz i posteriorment a l'Institut Sorolla. I va ser ací on vaig conéixer un company de classe que em va introduir en el que seria una revelació per a mi: l'associacionisme ciutadà. Érem membres d'una associació juvenil al


Foto: Fernando Bustamante

barri de Nazaret, i va ser dins de l'associació on vam crear un grup de teatre i va ser des d'aquell grup des d'on vaig pegar el bot a l'Escola d'Art Dramàtic de València i a la professionalització. Vivint a València em vaig trobar primer amb el teatre i anys després amb el coneixement i l'ús del valencià com a eina de treball. Més de vuitanta muntatges entre professionals i amateurs dirigits, director d’actors en cinc de les produccions més exitoses de TVV, més de vint-i-vuit anys al front de l’EMT de Silla, set com a professor d’interpretació a l’ESAD de València i des de 2011 també al Conservatori Professional de Dansa de la ciutat... Tu ja no eres actor, no? No ho sé... L'actor és una de les dos essències que necessita el teatre per ser considerat com a tal, l'altra seria l'espectador, així

doncs, si vull fer teatre no puc estar molt lluny de l'art de l'actor, com no puc estar molt lluny del públic. M'he format com a actor i han sigut les circumstàncies que he viscut les que m'han allunyat de la interpretació. Encara i això, sempre he viscut la direcció d'escena i la pedagogia des del punt de vista de l'actor. Eixa és la via que m'interessa i a la que em dedique. He d'entrenar com un actor més, he de provar les múltiples disciplines que practica l'actor. He de viure, per entendre'ls, els seus impulsos, les seues reaccions... He d'escoltar la meua formació i la meua intuïció com actor per poder intervindre, en el treball amb els actors, donant la nota precisa en el moment més adequat. Així, doncs, encara que ja no exercisc com a actor, em sent suficientment a prop com per a transitar l'escenari des de dalt actuant front al públic.

25


Posidònia Teatre, L’Horta Teatre, Saga Produccions, Engrata Teatre, Bambalina Titelles, Teatres de la Generalitat, Escalante Centre Teatral, són algunes de les empreses i entitats amb les quals has treballat... teatre públic i teatre privat. Què prefereixes? El teatre públic ha de ser l'espai on tots ens trobem, ha de ser el vaixell insígnia, al voltant del qual hem de navegar. Un teatre públic fort i de qualitat fa que les empreses privades assolisquen un nivell de propostes de primer nivell. Cadascú té el seu espai, però la vertebració d'una societat ben formada culturalment, necessita que tots participem del mateix projecte. D'ahí la responsabilitat que tenen els gestors públics a l'hora de traçar el rumb del nostre teatre. Al teatre públic ha d'haver factors que dins del teatre privat estan molt clars, com la racionalització dels recursos, la continuïtat i projecció dels espectacles, la coordinació entre sales i empreses... Per l'altre costat el teatre privat també ha de tenir vocació de servei públic i assumir major responsabilitat artística a l'hora de comptar amb nous talents i estar més compromés amb el teatre més arriscat. Uns i altres han d'eixir del seu reduït cercle de col·laboradors i ampliar la seu visió per poder anar més lluny. En qualsevol cas hem d'ampliar el nostre sostre de creixement, hem viscut massa temps sotmesos per una gestió que ens ha fet enans. La nostra experiència escènica està carregada de precipitats finals de trajecte, de projectes personals que s'estavellen amb un sostre massa xicotet. Hem fundat companyies de teatre amb les que, després de molt anys d'èxits i propostes de molt de nivell, ja només podíem muntar obres de dos o tres

26

personatges, hem tingut una de les més prometedores generacions d'autors als que se'ls ha deixat de costat a penes despuntaven, i han deixat marxar directors extraordinaris... I quan millor estava funcionant l'audiovisual valencià no han deixat que proposàrem coses noves, ni que imaginàrem res diferent del que ja estavem fent. Ha sigut, i ara és encara més difícil, tant en la gestió pública com en la privada, trobar un espai on tindre recorregut, on poder imaginar el demà sense sostres. Compromés políticament com ets, o siga, compromés, imagina’t que t’ofereixen un càrrec de responsabilitat a l’àrea d’arts escèniques d’un país desorientat culturalment. Primer, l’acceptaries? Segon, què canviaries? Ja ho hem acceptat. Ho hem fet sempre. Des que començàrem a recórrer el camí del teatre hem acceptat la responsabilitat d'orientar teatralment les línies d'acció dels gestors i polítics amb els que hem treballat, bé en l’administració autònoma, bé en la municipal. Hem proposat, dissenyat i creat àmbits i espais de vertebració cultural. No tan sols hem creat projectes i empreses, també hem ajudat a la construcció i contingut de molts teatres públics i privats, hem fundat escoles de teatre, xarxes de coordinació teatral, associacions i fins i tot molts companys han participat activament en la política del País Valencià. En el meu cas, si jo haguera d'assumir una responsabilitat com la que em suggereixes, la primera reflexió és que no podria fer-ho a soles. Són moltíssims els factors que han d’intervenir en l'orientació d'un país, el nostre, que du tant de temps a la deriva. El


comunica[ció] e nt re v i sta

Foto: Tomeu Amengual

primer canvi ha de ser eliminar els personalismes i treballar amb sentit de la responsabilitat i amb perspectiva de futur. Hem de mirar amb detall els problemes i les solucions més immediates, però també hem de mirar en perifèric, hem d’estar atents a tot el que ocorre al nostre voltant. I sobre tot, el més important: hem de ser capaços de mirar més enllà del que tenim davant, hem d'imaginar a llarg termini, traçant un projecte de continuïtat en el temps. La qual cosa necessita del consens de tots, repetisc, de tots els que formem part de la professió teatral valenciana. Ací, al País Valencià, els que dirigeixen els organismes institucionals no han tingut pers-

pectiva, sempre s'ha treballat en curt. I ara, des de fa ja massa temps, la gestió teatral pública s'assenta en els criteris personals de gestors que funcionen a tongades, per capritxos puntuals i cremant, que no recolzant, figures o projectes que en molt poc de temps ho fan tot i després cauen en l'oblit sense que haja quedat res de continuïtat per al futur. No creuen en la diversitat, ni escolten les necessitats de la societat. No se n’adonen, o no volen adonar-se que estan treballant amb diners públics, amb els diners de tots els ciutadans i que no poden, o millor dit, no han d’administrar-los segons els seus capritxos.

27


comunica[ció] e nt re v is ta

Foto: Vicente A. Jiménez

Fores un dels impulsors del “Així no” (manifest-denúncia de la política de gestió de Teatres de la Generalitat Valenciana) adreçat a Inmaculada Gil Lázaro. De què va servir? En quin punt estem? Va servir perquè més de quatre-cents professionals de les arts escèniques es posàrem d'acord a l'hora signar un únic document on s'explicava d'una forma clara i documentada els factors que havien fet de la seua gestió la pitjor etapa del teatre valencià. Va servir com punt de reflexió i com a document de partida del que no ens ha de tornar a passar, del que no ens serveix com a model de gestió i del que volem fugir. El "Així no" ja forma part de la història del nostre teatre, ha servit i servirà en el futur per a delimitar les responsabi-

28

litats de la greu deterioració que ha patit, i està patint, la professió teatral. Un sector professional maltractat per uns politics que no han sabut escoltar allò que podia dir la gent que fa possible que cada dia puga alçar-se de nou el teló. Pot semblar que res ha canviat, que les coses continuen igual, però no és així, ara sabem públicament on està cadascú i encara que continuem treballant i intentant conduir el nostre ofici pel millor teatre que sabem fer, ja ens hem definit, ens hem tret les màscares i tots sabem on estem. Al fracàs d'una mala gestió cal sumar esta crisi econòmica en la que hem caigut i que ha vingut a rematar el que tant ens havia costat construir. Ara, si pensem en positiu, sembla que hi ha interlocutors amb els quals pareix que, al menys, es pot parlar i es veu un tímid intent


de reconduir d'una forma una mica més raonable la política teatral. Confiem en que açò siga així. Amb el tancament de RTVV, els actors valencians es queden sense la possibilitat de treballar a la ficció valenciana... De cap manera ha de ser així. No és acceptable el tancament. Ens juguem molt i no hem de deixar que se n’isquen amb la seua. No m'ho poc creure i espere que quan isquen publicades les meues paraules, els sectors implicats i la societat valenciana ho hagen impedit; i si ho han consumat i definitivament tanquen la televisió pública valenciana, la nostra, com no s'han cansat de dir, els tirem del poder en unes eleccions que facen justícia i que els col·loquen fora de les decisions públiques. Amb el tancament volen eliminar de l'Estatut la creació d'una institució que per llei ha d'estar al servei del poble. I no ens enganyen, el lloc que ocupa RTVV intentaran ocupar-ho per una altra televisió, per suposat privada i al seu servei. Un altre aparador on seguir lluint les seues pells, on passejar-se mostrant les seues misèries. No, no ho hem de consentir. Ja està bé! Sembla que no portes bé això d’estar quiet. Dels diferents projectes que portes al cap (o al cor, que no sé on te’ls guardes) un és la Jove Companyia d’Entrenament Actoral / Teatre de l’Abast... A hores d'ara és el projecte que més il·lusionat em té. Abans et parlava dels sostres, dels possibles camins amb ampli recorregut... i en la gent jove he trobat un espai d'aprenentat-

Foto: Vicente A. Jiménez

ge i creixement important. Et parle també del treball que estem fent des de l'ESAD de València, on tenim la certesa que pese a les mancances econòmiques podem transitar encara un camí de llarg recorregut. En un moment on hem de reinventar-se per intentar capgirar aquesta tendència destructiva i desencoratjadora, hem trobat un espai d'il·lusió i esperança en el futur del nostre ofici. La JCEA / Teatre de l'Abast és un projecte de mecenatge on una sèrie de creatius hem posat a disposició dels joves actors llicenciats en Art Dramàtic un espai de creació i investigació on continuar entrenant les seues eines artístiques, especialitzant-se en l'anomenat Teatre Físic i Multidisciplinari després de finalitzats els seus estudis. Treballem disciplines com la Commedia dell'Arte, la

29


Rodant un esquetx amb Toni Agustí i Cristina Garcia

dansa Butoh, la manipulació corporal, la lluita escènica, la manipulació d'objectes, el mim corporal dramàtic, l’acrobàcia... També és un espai de projecció del seu treball, a través de mostres obertes al públic, del repertori d'obres que la companyia ofereix -com el “Tartuf ” de Molière que hem estrenat enguany i “L'ànima bona de Sezuan” de Brecht que estrenarem en març de l'any vinent-, de les ajudes que es fan als seus projectes personals i també de les beques que es concedeixen per a que puguen formar-se a l'estranger -este estiu hi ha gent que s’ha anat a estudiar a Itàlia amb Antonio Fava i

30

també a França amb el Roy Hart Theatre. La nostra és una associació sense ànim de lucre, amb vocació de servei públic, que aspira a treballar de forma continuada, per donar eixides a un sector, el dels joves, que tenen un poquet més difícil obrir-se camí en la professió teatral. Treballem a diari de dilluns a dijous en classes d'entrenament actoral, físic i vocal, amb classes específiques de cant i dansa i cursos d'especialització amb professors d'àmbit internacional, com ara Fabio Mangolini o Stèphane Levy. Aquesta és la nostra segona temporada i comptem amb un equip de professors compost per Idoya Rossi, Jesús


comunica[ció] e ntr e v ist a

Muñoz, Estrella Estévez i Luis Meliá; i un equip de col·laboradors com Víctor Antón, Jesús Serrano, Assad Kassab, Vicente Jiménez, Pascual Peris... Tots ells vinculats desinteressadament al projecte. Els guanys i aportacions econòmiques que puga generar el projecte s'inverteixen en aquest, a través de cursos, beques i ajudes als projectes personals que els joves actors generen. Només es cobra en les actuacions que es realitzen, on els actors que intervenen estan contractats i donats d'alta en la Seguretat Social com qualsevol altre actor professional. Tots els actors vinculats al projecte tornen el que reben amb la seua disponibilitat i energia a l'hora de treballar en cada classe que reben i integrant-se en la gestió i les activitats que el projecte necessita per continuar endavant. És un projecte que compta amb la col·laboració de l'Escola d'Art Dramàtic de València, que ens cedeix un espai per a trobar-nos i treballar i un suport i una vinculació que ens és molt necessària. Les empreses, les sales, les persones, estan fatal. En tots els sectors, però... ens afecta a nosaltres de manera diferent? De veres hi ha futur - almenys amb les estructures tradicionals de teatre que coneixíem? Clar que ens afecta. Ens afecta perquè també la patim i perquè, com a observadors de la societat que som, estem veient el patiment diari de les persones i com es destrueix, per l'interés egòlatra i malaltís d'uns desaprensius que juguen amb els nostres diners, un estat de convivència i benestar que tant ens ha costat construir i pel que hem de seguir lluitant. No sé si ens afecta de manera diferent,

però sí sé que hem de buscar una resposta diferent al repte de mantindre viu el teatre. Sempre s'ha dit que el teatre està en crisi i sempre ho hem continuat fent i així ho farem en el futur, això és segur. El que passa és que hem de trobar altres formes de fer-ho. El món està canviant a un ritme de vertigen i nosaltres no hem de continuar fent les coses com ho féiem fa trenta anys. Hem d'obrir els ulls més que ningú per observar que ocorre al nostre voltant i, si és possible més enllà, per esbrinar què hem de canviar, per on hem de transitar, a qui hem d'escoltar i què és realment el que volem fer. Els models de creació estan canviant, els tempos escènics són altres, la inquietud del públic de hui en dia, no és la mateixa que la que tenia a final del segle XX i, si fent autocrítica, portàvem, generalitzant, uns anys deslligats del canvis que s'estaven produint al món. Hem d'aprofitar el moment per inventar un altra manera de veure i de fer les coses. I hem de ser molt crítics, perquè no tot val. No podem passar del "cainisme" històric al "tot està bé", hem de madurar com a professió i trobar un estadi on puguem recolzar-nos, al temps que puguem diferenciar allò que s'està fent bé, d'allò que no ho està tant. Com li explicaries a un ciutadà que pateix per la Sanitat o l’Educació que la Cultura també és important? Vaig escoltar en un programa de denúncia de La Sexta al pare d'un xiquet discapacitat queixar-se, probablement amb raó, que havia vist un cartell om s'anunciava que s'anaven a gastar una sèrie de milions en plantar arbres, quan estaven deixant al seu fill sense cobertura social. És difícil per a qui està

31


comunica[ció] e nt re v is ta

cadena de coneixements que ens aporta la cultura no desaparega, doncs és el bàlsam que ens fa forts per poder lluitar per allò essencial. Has dit que Brecht va ser un dels primers autors que conegueres quan t'iniciares al teatre i que potser per això és un dels autors que més t'ha marcat, però a qui o a què li deus que confiares, i continues creient, en esta professió?

Foto: Vicente A. Jiménez

patint les retallades en la dependència, en la sanitat, en les pensions o en l'educació, els pilar bàsics del mal anomenat estat del benestar, que entenga que el medi ambient és també un pilar molt important de la nostra salut. I la cultura també és fonamental per a la nostra salut. Sempre l'hem necessitada i des del principi dels temps hem gaudit d'ella dedicant una part molt important de la activitat de l'home al seu arrelament i la seua difusió. És qüestió de sentit comú, de prioritzar allò bàsic, però també de racionalitzar els recursos amb les necessitats que tenim les persones d'alimentar el nostre esperit i la nostra capacitat de raonar. I la necessitat de créixer com a societat, fent possible que la

32

Crec en esta professió perquè continua interessant-me el que veig als escenaris. Perquè, és cert, m'encanta el teatre de Bertolt Brecht i també el de Valle-Inclán. Perquè quan estudiava a l'Escola d'Art Dramàtic, i en els anys següents, vaig poder veure als escenaris valencians el “Flowers”, de Linday Kemp, la presència de Tadeus Kantor en “Qué revienten los artistas”, “La ronda”, de Mario Gas o el “Cyrano”, de Flotats. Perquè em va agradar molt “Hasta aquí llegó la riada”, de Juli Leal i “Anaguaka”, “Tres i una en la lluna”, del PTV. Així com els treballs de companys que admire, com el “V/36 Crónica civil”, d’Ananda Dansa, el “Basted” o el “Nascuts culpables”, de Moma, “El mussol i la gata” i “La dona de negre”, de La Pavana, el “Ballant, ballant”, del Micalet, “Per què moren els pares” i “Besos”, d'Albena, el “Quixot”, de Bambalina, “Un de sol”, de Combinats, “Retrato de un espacio en sombras”, de Malpaso... I més recent el “Com a pedres”, d'El Pont Flotant o “No te salves”, d’A tiro hecho. Perquè em fixe en el model d'actors, més joves que jo, com són Josep Manuel Casany i Cristina Garcia, o Àngel Fígols, o Merce Tienda... Referents que m'han ajudat a créixer i amb els quals m'he fet gran.


Durant un rodatge amb Carles Sanjaime

Vaig confiar en la pedagogia del meu mestre Antonio Díaz Zamora i en el seu “Flor de otoño”, on vaig tindre la sort d'actuar en el meu primer treball professional. També confie en l’increïble creativitat de molts companys que amb poc recursos estan fent espectacles extraordinaris i que continuen endavant amb una gran dosi de risc mesclat amb una bona mesura d'il·lusió. Una il·lusió que es manté pesar d’aquest intent de debacle. I confie en les noves generacions que s'estan deixant la pell en projectes minoritaris, tirant-li moltes hores i molta energia. Això és el que m'envolta. I és una sort estar aquí. I com acostume a dir: si Bruce Springsteen amb els seus seixanta quatre anys canta durant tres hores

omplint les expectatives de setanta mil persones, no serem nosaltres capaços de fer, amb rigor i honestedat, la nostra xicoteta aportació?

Per a més informació:

eno.es www.ramonmor

33


“Vull jubilar-me per a deixar de pagar, no per a deixar de treballar” Valentí Piñot

Per Sònia Alejo

Així comença la nostra conversa i ja em delata l’estima que sent per l’ofici. El seu recorregut biogràfic és tan extens com apassionant. Impossible sintetitzar tantes experiències, creacions i projectes posats en marxa en aquest espai. No obstant, espere que us feu una idea de qui és i perquè significa tant Valentí Piñot pels que som d’Almenara cap amunt (sense dubtar que molts de vosaltres ja el coneixeu).

Valentí Piñot en acció

34

Corrien principis dels 70 quan Valentí, nascut a Olesa de Montserrat (Barcelona), participava, com molts veïns del poble, en la representació de “La passió” i d’aquesta manera començava a tindre el seu primer contacte amb el teatre junt al seu amic Joan Font.


Valentí Piñot - “TH20”

Valentí somniava amb ser jugador de bàsquet o bé el 5é Beatle. Era un xic atlètic i ben plantat, així que el seu amic Joan (després d’uns anys de formació en l’escola de Lecoq a París i altres escoles europees) li va proposar unirse al grup amateur del poble per dur endavant un entrenament físic lligat a la interpretació. Allò de la expressió corporal lligada al teatre li va agradar i va acabar donant classes ell mateix mentre Joan marxava a Barcelona i fundava Comediants.

Valentí es trasllada cap a un sud més tranquil i s’instal·la a Forcall (comarca dels Ports). És ací on inicia el seu propi projecte teatral recorrent, durant l’estiu del 78, els pobles de la comarca.

Va ser amb aquesta companyia i a Barcelona on Valentí començà a actuar de manera professional i continuarà col·laborant puntualment en els seus espectacles fins les Olimpíades en 1992.

Crea la companyia Pimpinelles i durant els anys 80 viatja per tota Espanya amb els seus espectacles. Són anys de constants gires i viatges.

Fugint de l’estressant vida a la gran ciutat, tan efervescent d’activitats com esgotadora,

Impulsat per l’èxit de l’experiència, es trau la llicència d’activitat per poder professionalitzar-se pel seu compte. Valentí Piñot, té la segona llicència d’estes característiques a Castelló, la primera pertany a Carles Santos.

Però una de les feines més importants desenvolupades per Valentí, tant al llarg del temps com en quantitat de creacions espe

35


Valentí Piñot, “Don Abili”

cífiques, és el teatre per a escolars i les activitats pedagògiques relacionades amb la interpretació. En 1984 coordina la campanya “Teatre a l’escola” . Amb la idea i el guió de Valentí, Carles Pons escriu el text definitiu de “Puja’t al carro” i amb aquesta obra recorren gran quantitat de municipis reforçant l’exhibició amb tallers i conferències pels alumnes. Des d’aleshores mai ha abandonat aquesta línia de creació que culmina amb l’aparició de “Don Abili”, a finals dels anys 90. Amb el personatge i les peces escrites per a “Don Abili”, Valentí continua en solitari un camí iniciat en companyia, fent arribar el teatre a les escoles en el seu estat més pur, més directe: un actor, en solitari, envaint l’espai quotidià dels alumnes. Amb aquesta línia de treball, Valentí desenvolupa una labor teatral i

36

pedagògica tant des de la creació, com des de l’ensenyança, la coordinació o l’assessorament de campanyes de teatre i tallers per a escolars. Implicat fins a la medul·la en l’activitat teatral de Castelló, munta la campanya escolar del primer Festival de Penyíscola, dirigit per Pep Cortés. Poc més tard i fins a l’any 2000, comença la seua col·laboració amb l’Aula de Teatre de la UJI i amb el Reclam amb ocasió del tema de la segona edició “Un munt de Pallassos”. També ha afrontat riscos importants com a intèrpret i en 2003, amb un text propi i dirigit per Sergio Caballero, puja tot sol a l’escenari per interpretar un monòleg sobre un oficial alemany nazi, “Dusan Gole”. L’experiència esdevé catàrtica però la peça a penes té l’oportinitat de ser mostrada fora de Castelló.


En 2007, sentat en una taula de coordinació de campanyes escolars a nivell nacional de l’obra social d’una important entitat bancària, sent per primera volta la frase “Hem entrat en crisi” i les peces d’un castell que s’havia construït durant anys i la feina de molta gent, comencen a ensorrar-se. Les activitats pedagògiques recolçades per bancs i institucions es retallen i eliminen. Avui, Valentí sobreviu, com molts companys, acceptant feines més precàries però sense abandonar mai la seua professió. La passió i compromís amb la pedagogia i el teatre a l’escola continua omplint la seua vida professional. Se sent orgullós de no haber rebut mai una subvenció i de ser autodidacta: “Jo he aprés la professió anant a veure teatre, actuant i ensenyant”. Valentí Piñot - “Dusan Gole”

“Don Abili” continúa donant classe allà on el criden i és rebut per un munt d’ulls ben oberts que sovint entren en contacte per primera volta amb el teatre sense assabentarse’n. Valentí es lamenta de la situació del teatre a Castelló i s’indigna quan veu en els seus alumnes la manca de consciència de grup que podia transmetre fa a penes 10 anys i molts d’ells confessen que s’han apuntat a teatre per a fer-se famosos. I difícil ho tindran estos nens, si desapareix RTVV, el mitjà més assequible que tenien fins ara per a fer famosos locals.

Per a més informació:

www.factoriahistories.com

37


[ T]atre Jornades de reflexió en Russafa Escènica Per Ximo Flores

Els dies 23 i 24 de setembre van tindre lloc en el marc del festival Russafa Escènica les primeres Jornades de reflexió sobre les arts escèniques organitzades per CulturArts. Una col·laboració de l’ens públic de la Generalitat Valenciana amb el festival, fruit del conveni de col·laboració firmat entre ambdues entitats. Les Jornades pretenien aportar eines pràctiques i coneixements necessaris per a desenvolupar-se en el nou panorama que se’ns presenta més enllà de les qüestions merament artístiques. En este sentit es va parlar dels nous paradigmes del finançament, de la internacionalització dels projectes culturals, o de l’ús de la web 2.0.

un diàleg constant amb els propis artistes i que ha aconseguit donar a conéixer el treball d’estos en l’àmbit nacional i internacional. La següent ponència va anar a càrrec de Toni González que ens va endinsar en la preocupant esfera del finançament. El nou model liberal que s’imposa, s’encamina cap al finan-

La primera participant va ser Marta Oliveres, que en la seua ponència va relatar detalls de la seua experiència professional durant més de vint anys en el camp de la distribució d’artistes. El model de distribució que Marta Oliveres ha desenvolupat es caracteritza per les relacions d’horitzontalitat amb els artistes que representa. Una proximitat que propicia

38

çament privat en detriment del suport econòmic públic. Va qüestionar la no idoneïtat per al mecenatge de les estructures jurídiques de la majoria de les organitzacions culturals (la llei només contempla les associacions i fundacions).


L’ambigüitat de la llei de mecenatge que el govern està preparant genera dubtes raonables i tot fa pensar que la reconversió d’un model a un altre, pronostica un camí difícil. En tot cas, molts dels dilemes que ara tenim sobre la taula per a un nou sistema de finançament es resolen consultant models i pràctiques que altres països ja porten molts anys desenvolupant. La jornada del dia 24 es va iniciar amb Montserrat Peñarroya, una de les majors especialistes i coneixedores de l’entorn web de l’Estat espanyol. Va sorprendre els assistents amb una infinitat de consells pràctics perquè els artistes, distribuïdors, gestors culturals o espais escènics posicionaren adequadament la seua pàgina web en la xarxa. Amb una exposició rigorosa de dades, Montserrat va demostrar que cada vegada més els usuaris accedeixen a l’entorn web per a adquirir la informació de qualsevol esdeveniment cultural, així com la venda d’entrades o per així dir-ho, la participació en el propi esdeveniment a través de comentaris en la web. Va tancar la jornada del dimarts 24 Cristina Riera amb la seua ponència crowdfunding per al finançament de projectes i la creació de comunitats. En esta ponència Cristina va fer un breu repàs a l’evolució del crowdfunding des de la seua recent aparició, en què va evidenciar els seus pros i els seus contres, encara que com ocorre en el cas del propi festival Russafa Escènica funciona com a eina democràtica de micromecenatge. El perill a tindre en compte potser és que des de les institucions responsables en matèria de subvencions es considere una possible substitu-

Cartell de l’última edició del festival

ció a estes. Les ponències es tancaven ambdós dies amb debats a càrrec de companys de professió a qui vull agrair des d’ací la seua participació, Patricia Pardo, Celso Giménez i Jacobo Pallarés. Es va parlar de la situació de les arts escèniques en la nostra comunitat, en la que diferents opinions van tindre cabuda, junt amb les dels assistents que també van opinar respecte d’això. El bon sabor de boca que va deixar per a alguns de nosaltres estes jornades encoratja el desig de pensar ja en les de l’any que ve pujats a este cada vegada més gran vaixell que és Russafa Escènica en el que tots cabem.

39


Dones en Art

Per Maria Colomer

Després de 8 anys d’existència de Dones en Art, parlem amb Antonia Bueno, la seua presidenta, des dels inicis. Antonia Bueno es dramaturga, directora, actriu, imparteix tallers, dóna conferències… 30 anys com a dona de teatre. En 1979 creà a Madrid Teatro Guirigai, co-dirigint 20 anys la companyia. En 2000 creà la seua pròpia companyia. Produeix i dirigeix el seu text “Sancha, reina de la Hispania”, Premi Especial del Jurat al IV Certamen de Directores d’Escena 2001, 1ª part de la seua “Trilogia de mujeres medievales”. En 2005 escriu “Las mil y una muertes de Sarah Bernhardt”, pel qual rep una ajuda a la creació de TGV. Rep l’ajuda a la creació de Teatres de la Generalitat 2009 per a “Waltzing Tirisiti”, escrit amb Fernando Bellón, espectacle escènic-audiovisual, produït i protagonitzat en 2010 que s’estrena en la XX Mostra de Teatre d Alcoi. XVI Premi ASSITEJ Teatre Infància i Joventut 2009, per “Ópera de los residuos”. Co-autora amb Moncho Rodríguez de “Teresa, Rainha de

40

Portugal”, estrenada en 2011. Concep el projecte escènic-plàstic “Manolita en la frontera”, que s’estrena en setembre de 2012 dins del Festival Russafa Escènica, València. Rep el primer Premi Relat Breu Ajuntament de València 2012 per ”Yo Clarita”, sobre Clara Campoamor. Fem memòria, quan naix Dones en Art i quins són els seus objectius, la seua missió? Quins col·lectius composen DeA, i en quines xarxes es mou DeA? Jo arribí de Madrid a València fa 9 anys. Allí formava part de les Marías Guerreras, una associació de dones de les arts escèniques, amb les que havia dut a terme diversos projectes de visibilització de les dones, com espectacles, tallers, participació en Trobades...


[ T] atre

“Nosotras podemos” - DONESenART

De seguida busquí un col·lectiu similar al madrileny o al català Projecte Vaca. Pel que sembla, no n’existia cap. Convocàrem una reunió a finals de 2004, a la qual assistiren vàries companyes i d’allí sorgí en gener de 2005 la primera reunió històrica del que després s’anomenaria Dones en Art, després d’especular amb noms divertits, com les Clementines o les Vicentetes. Aquest any es va dedicar a crear els estatuts i assentar les bases de funcionamient. En novembre de 2005 férem la nostra presentació oficial amb un desdejuni-performance en la galeria Paz y Comedias. Una de les nostres primeres realitzacions, només nàixer, fou la participació en “Autora a escena”, un projecte de col·laboració entre les tres associacions de dones creadores de Barcelona, Madrid i València, amb el recolzament de les tres seus de l’SGAE. L’objetiu prioritari de Dones en Art és la visibilització de les dones creadores de la

Comunitat Valenciana. Un dels plantejaments al crear l’associació fou incloure no sols dones de l’escena, sinó creadores en general. Açò ens permet realitzar propostes eclèctiques que integren les diferents disciplines artístiques creades per dones. Actualment entre les sòcies es troben dramaturgues, directores, actrius, realitzadores cinematogràfiques, compositores musicals, cantants, pintores, disenyadores, novelistes, poetesses... Un altre dels nostres objectius és el treball en xarxa. Tenim contacte amb associacions de dones de la resta de l’Estat, de BòsniaHarzegovina, de la República Txeca, de Colòmbia... Quants Octubres s’han celebrat ja? Quin és el teu balanç després d’aquests anys? La nostra principal plataforma de visibilització és l’Octubre Dones en Art, del qual enguany hem realitzat la VIII edició. Els últims anys han sigut temàtics: en 2008

41


[ T] atre

“La Mar Salá” - DONESenART

42

abordàrem les dones i la pintura, celebrant el centenari de Manuela Ballester i parlant d’altres grans dones oblidades. En 2009 ens centràrem en les dones i el teatre amb el cicle “Dramaturgues republicanes”. En 2010 en “Dones d aci i d alli” tractàrem la immigració des de l’aspecte creatiu. En 2011 realitzàrem el I Festival Dona i Cinema, al que concorregueren més d’un centenar de cineastes de tot el món. En 2012 el lema fou “Transfronterizas” i en 2013 ha sigut “Des-coloca-das”.

tos, en els que tot es retalla, no obstant l’SGAE de València ens haja recolzat amb una dotació econòmica que ens ha permés fer front a les despeses de publicitat i difusió del festival. Açò es deu a la recent creació del Consell Territoral de la Comunitat Valenciana, amb criteri descentralirzador en l’àmbit de decisió i pressupost.

Com ha anat la participació aquest any? Algún aspecte a ressaltar? Certament, en cada edició la presència de públic ha anat en augment. Aquest any hem plenat la sala de l’SGAE els quatre dies del festival.

Crec que estem avançant a passos de gegant. De fet, acaba de crear-se l’Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors Teatrals, on estem representats pràcticament per igual. Com actrius, fins podria dir-se que estem en majoria. Potser hi ha menys directores d’escena, però el nombre va pujant.

És d’agrair que en temps de crisi com aques-

En la resta de sectors artístics crec que la

Com veus la pressència i el protagonisme de les dones al sector de les arts en la Comunitat Valenciana?.


“Antígona e Iseme” - DONESenART

pressència també és considerable. Què podríem fer des de les dones per a incrementar la nostra visibilitat? Continuar treballant com venim fent-ho en les nostres disciplines i confrontar els nostres treballs mitjançant trobades o participant activament en les diferents associacions existents.

formar part del movimient associatiu, bé al si de la nostra associació DONESenART, o a la resta d’associacions existents. L’efecte associatiu no sols suma sinó qué multiplica els esforços, com una ona expansiva de creativitat.

Per a més informació: Com valores el premi nacional donat a Carmen Clavo? Sempre m’alegra que una dona siga premiada pel seu treball creatiu, i més encara si és valenciana. Encara que crec que aquest tipus de premis té molt de màrqueting. I ja per finalitzar, allò qué vullgues comentar. Anime a totes les creadores valencianes a

t.com www.donesenar

43


Carlos Olalla y Quico Alsedo obtienen el VII Premio Paco Rabal de Periodismo Cultural El certamen de la Fundación AISGE también señala a Daniel María en la nueva categoría Joven Promesa. Por Nano Amenedo

El escritor y actor Carlos Olalla se ha convertido con un artículo de opinión en el diario Última hora (Palma de Mallorca) en el ganador de la séptima edición del Premio Paco Rabal de Periodismo Cultural, un certamen instaurado por la Fundación AISGE en 2007 y que este año ha batido su récord de participación. El accésit ha correspondido a Quico Alsedo, periodista del diario El Mundo, gracias a una entrevista al actor José Sacristán, mientras que la nueva categoría de Joven Promesa, para autores menores de 30 años, se la ha anotado el escritor Daniel María con Voz de actriz, un extenso reportaje aparecido en Tarántula. Revista cultural.

Carlos Olalla

44

El premio para el trabajo ganador cuenta con una dotación de 5.000 euros brutos y también incluye una estatuilla conmemorativa que ha diseñado el prestigioso escultor Ángel


Aragonés. Al accésit le corresponden 3.000 euros brutos y un trofeo, mientras que el Joven Promesa recibirá 1.000 euros y trofeo. En esta séptima edición se batió la marca de participación del certamen, ya que concurrieron 75 candidatos, 41 hombres y 34 mujeres, de todas las procedencias geográficas dentro del Estado español. 14 de ellos eran susceptibles de recibir el nuevo premio al talento joven, ya que tenían menos de 30 años a fecha del pasado 30 de junio de 2013. El jurado que ha fallado esta séptima edición del galardón se reunió la noche del lunes 11 de noviembre en la Fundación AISGE de Madrid bajo la presidencia de Asunción Balaguer, actriz, viuda de Paco Rabal y patrona de la Fundación AISGE. Completaban el plantel la actriz, autora y directora teatral, pintora y consejera de AISGE Amparo Climent, la poetisa y actriz de origen búlgaro Adriana Davidova (reciente autora del poemario La hembra apócrifa), el periodista Daniel Entrialgo (director de la revista de tendencias GQ), la periodista Lola Escudero (directora de comunicación de Lunwerg, Grupo Planeta, y secretaria general de la Sociedad Geográfica Española), el periodista Alfredo Menéndez (director de Las mañanas de RNE) y el escritor y novelista Antonio Orejudo (Fabulosas narraciones por historias o Un momento de descanso, entre otros títulos). El artículo ganador de Carlos Olalla, El teatro es un acto de resistencia, vio la luz en la Tribuna de opinión del periódico mallorquín Última hora el pasado 31 de mayo. Con un estilo conciso, documentado y reivindicativo,

Quico Alsedo

Olalla describe en apenas media docena de párrafos la situación precaria de la inmensa mayoría de intérpretes y compañías teatrales en España, repasa la situación de las salas alternativas y recuerda el conflicto surgido con el incremento del IVA cultural. La tesis del artículo radica en sus frases finales: “Con un 95 por ciento de paro, un 98 por ciento de contratos precarios y una retribución de 50 céntimos por hora se preguntarán: ¿por qué los actores siguen haciendo teatro? Porque hacer teatro es hoy un acto de resistencia contra la criminalización de la cultura que estamos viviendo. ¡E ir al teatro también lo es! Así que anímense y vayan al teatro… antes de que consigan cerrarlos todos”. García de Olalla, barcelonés de 55 años, trabajó en el mundo empresarial durante un

45


Daniel María

cuarto de siglo y en la última década se ha centrado en la interpretación, con abundantes apariciones en series televisivas (El tiempo entre costuras, Amar en tiempos revueltos, El faro, Hospital central, Sin tetas no hay paraíso…), películas (Grupo 7, El patio de mi cárcel) y montajes teatrales. Es autor de dos novelas (La sabiduría del silencio y La taberna de los sueños), un libro de poesía (Hijos del viento) y un ensayo sobre Carmen Amaya, El mar me enseñó a bailar. Además de sus habituales colaboraciones en Última hora, también escribe para la revista Álbum Letras & Artes y en su propio blog cultural, La placenta del universo. Desde hace tres

46

años dirige e imparte un taller solidario de interpretación para la Fundación Recal, dirigido a personas que han sufrido adicciones, y también dirige con otro taller de teatro en la parroquia de San Carlos Borromeo de Entrevías, uno de los barrios más desfavorecidos de Madrid. El Premio Paco Rabal es una iniciativa anual de la Fundación AISGE para “distinguir la excelencia en los medios de comunicación” a la hora de abordar cualquier aspecto relativo a la labor de actores y actrices, danza, doblaje o artes escénicas.


47



Eq'iliquà 31_12/13