Issuu on Google+

encanteri de la bruixa Conte col路laboratiu Curs 2013-2014

Realitzat pels nens i nenes de les escoles del Prat: Escola Bernat Metge. Escola Jaume Balmes 4a. Escola Galileo Galilei 4b.


C

onten les llegendes, que no molt lluny de la nostra ciutat, en un poblet petit, petit, on només hi havia una escola i, a l’escola, una sola classe i, a la classe, tots els nens del poble, van decidir anar, tots plegats, a passar dos dies al bosc.

El bosc era gran, molt gran i molt ple d'arbres d'aquells que no en cau mai la fulla o que, quan cau, en neix una altra ràpidament. El cas és que aquell bosc era ple a vessar de plantes, arbres, ocells i tot tipus d'animalons.

A prop de la casa de colònies, situada en una petita esplanada que els masovers havien buidat de plantes i arbres, hi havia un turó, un castell i dins del castell... ningú no sabia què hi havia i ningú no sabia que estava encantat. Des de dins la casa de nit, es sentien sorolls massa estranys com per ser produïts pels animals o les branques en moure's. Era un misteri, ningú no sabia que a dins... a dins hi vivia molt plàcidament una família d'esquelets.

La senyoreta Maria era una noia jove, amable i divertida. La Maria tenia els cabells negres com la nit i la cara blanca com la neu. Els nens i nenes deien que semblava la Blancaneu i que tots ells eren els nans del bosc.

La Maria sempre tenia molta feina i anava amunt i avall sense parar perquè havia d'atendre tots els nens i nenes i preparar feines per a tots ells, que eren molts i de diferents edats. En tenia dos de tres anys, quatre de cinc, tres de primer, dos de quart, un de cinquè i dos de sisè. Quin embolic!

A les tardes venia l'Helena, una altra mestra, i els feia llegir a tots d'un a un en una sala petita molt i molt petita. La senyoreta Roser era la cuinera del menjador de l’escola, i també havia d’anar amb tots ells per fer els àpats i donar un cop de mà a la Maria amb els nens i nenes. La Roser era com una mare per a tots, però, quan s'enfadava, la seva veu arribava a la fi del món. La Roser sempre deia que els nens d'ara no es devien netejar bé les orelles perquè calia cridar massa


perquè li fessin cas.

Només arribar a la casa de colònies van deixar les motxilles a l'habitació i van estendre els sacs de dormir a les lliteres. Tots havien de dormir a la mateixa sala: els nens i nenes, la mestra i la Roser; d'aquesta manera tothom estaria tranquil i a l’hora de dormir dormirien i no es dedicarien a fer xivarri.

El Maties, que era el noi més gran de la classe, va proposar fer un joc de nit pel bosc del voltant de la masia. A tots els va encantar la idea i ho van organitzar en grups de tres. Un nen gran, un de mitjà i un de petit.

Al grup del Maties, un noi d' onze anys, alt, ros i amb molt de seny hi eren la Clara, una nena de 4t curs de primària una mica esbojarrada i la Sara, la més petita i més aviat entremaliada i poruga.

Tot just la mestra va donar per començat el joc, la Clara va arrencar a córrer darrera el Maties amb la Sara agafada de la mà. Quan portaven una bona estona caminant, van sentir un soroll. La Sara, espantadíssima, es va deixar anar de la mà del Maties i es va endinsar en el bosc cridant com una boja. –Ahhh! El Maties i la Clara la van seguir, però amb tan mala sort que la Clara va ensopegar amb un tió i va caure a sobre d'uns matolls i el Maties es va haver d'aturar per ajudar-la.

Tot seguint la nena, van trobar davant seu dos camins: Quin havien d 'agafar?... Es van adonar que havien perdut la Sara.


Aturats davant dels camins van fixar-se que en un d’ells hi havia una cosa brillant a terra: van apropar-s’hi i van veure que era una cinta dels cabells de la Sara! Van córrer en aquella direcció escoltant petjades d’animals i udols.

Passada una estona, esgotats de tant córrer, van veure uns llums. Es van acostar poc a poc i van amagar-se darrera d’un arbust. Llavors van veure una família d’esquelets amb torxes que portaven la Sara inconscient en braços. Els van seguir molt espantats, però no podien tornar a perdre de vista la petita Sara. Els esquelets van arribar a un castell i van entrar-hi, mentre es tancava darrere seu una gran porta.

La Clara i el Maties van rumiar com entrar-hi ells també i van decidir fer una liana amb branquetes dels arbres per enfilar-se per una finestra, però quan van intentar agafar la primera branqueta es van endur una gran sorpresa. L’arbre parlava! –Ai! Què feu? Per què m‘estireu tan fort la branca?, –va dir l’arbre. –Ahhh! Un arbre parlant! Com pot ser això!, –van cridar la Clara i el Maties. –Una bruixa malvada ens va fer un encanteri tant als amos del castell com als arbres que l’envoltem, –va contestar. –Els amos del castell són una família d’esquelets, oi? Per què creus que s’han emportat la nostra amiga Sara?, –van preguntar tots dos. –No patiu, són molt bona gent, segur que l’estan cuidant molt bé. No és necessari que feu cap liana, si piqueu a la porta us obriran –va explicar l’arbre.

Així doncs, van arribar davant la porta i van picar, una mica espantats i desconcertats per tot el que estava passant. Llavors un gran esquelet els va obrir i molt amablement els va acompanyar al menjador del castell on hi havia la Sara i la resta de la família d’esquelets cantant i rient al costat de la llar de foc.


Resulta que s’havien trobat la Sara inconscient al mig del bosc i l’havien rescatat. Ja no tenien cap por i es van adonar que els altres estarien preocupats buscant-los, quan de cop van picar a la porta del castell. Eren els seus companys i companyes amb la Maria i la Roser.

La família d’esquelets estava molt contenta de tenir tants convidats al castell així que els van oferir un bon sopar mentre els explicaven què hauria de passar perquè l’encanteri malèfic desaparegués per sempre.

Llavors, un tremolament va envair el castell i un vent molt fort va apagar la llar de foc. Unes rialles malèfiques s’escoltaven cada vegada més a prop i, d’entre una fumarada, va aparèixer la bruixa, amb un nas molt gran i una berruga a la punta, un capell punxegut i tota vestida de negre, damunt la seva escombra acompanyada pel seu gat negre amb cara de pocs amics i ella va dir: –Ja ja ja ja ja! Però, què tenim aquí? Si veig que heu fet amics i amigues! Si que en són d’atrevits, que no tenen por d’uns esquelets tan horribles com vosaltres! Porto una estona escoltant les vostres converses i no m’ha agradat que sàpiguen com desfer el malèfic encanteri, així que..., no em queda més remei que convertir-los a ells també en esquelets! Mai ningú no podrà desfer el meu encanteri! –Oh no! –van dir tots i totes.

La bruixa va marxar i amb ella la foscor que envaïa la sala. Tothom es va quedar molt angoixat. Què dirien les famílies dels nens i les nenes? No podien tornar així al seu poble! Qui els podria


ajudar?

La bruixa els havia convertit en esquelets! Aquell era el final de les seves colònies? Tots estaven espantats, podien trobar algun conjur que els tornés a l'estat anterior? De sobte, es va sentir un aldarull darrere la porta. Va aparèixer un fada molt bonica, amb un cabell llarg i daurat. Duia dues ales, un vestit verd vaporós i una vareta màgica. L'envoltava un halo lluminós com una pols daurada. En mirar la seva cara, van veure que era l’Helena, l'altra professora. Va començar a parlar amb una veu fascinant i penetrant: –Sóc l’Helena, però també sóc la fada del bosc i he vingut per ajudar-vos, sempre us he protegit de la malvada bruixa. Els va explicar per què la bruixota havia fet l'encanteri i van descobrir que de petita no li agradava anar a l’escola i, com que els seus pares l'hi enviaven cada dia, els va convertir en esquelets.

L'única manera de tornar a la normalitat era que ella descobrís que l'escola era un lloc divertit per aprendre i fer amics. Van muntar una classe en una de les estances del castell.

Tots els nens estaven contents, es divertien i aprenien moltes coses. La bruixa, que els escoltava des d'un amagatall, tenia enveja d’ells i estava avorrida com un lluç.

Es va adonar que tenia uns pares meravellosos, una mestra divertida i uns companys que s’ho passaven "pipa" .

De sobte, va aparèixer a la classe i tothom es va espantar.

I, amb gran sorpresa de tots, va dir: –M'he adonat que el meu comportament no ha estat correcte i que


l'escola "mola".

Desfaré l'encanteri immediatament: “Llàgrimes de mussol, saliva de gripau, ales de ratpenat, desapareix encanteri, per aquest forat.” Així va passar, des d’aquell moment tot va canviar.

La família va tornar a casa seva acompanyada per la nena. Les senyoretes Maria, Helena i Roser i tots els nens i nenes van ser rebuts al poble per tota la gent. Tothom, a partir d’aquell moment, va viure molt feliç per què sabien que la bruixa no faria més encanteris, seria una alumna més de l’escola; i la fada del bosc sempre els protegiria. Des d’aquell moment en, cada any anirien de colònies al bosc del castell.

I tot això que us he explicat ha passat i no ha passat. Si no ha passat és mentida i si ha passat és veritat.


Fi


L'encanteri de la bruixa