Page 1

***Entrevista en Profunditat

Silvia Carrasco Sots-directora del CER Migracions de la UAB

«M’agradaria que la gent deixés de tenir por, els uns dels altres; que es recuperés la confiança en la idea de ser veïns d’un mateix lloc, aprenent de la idea de comunitat de l’Àfrica subsahariana i que això fos compatible amb la llibertat individual».


«El sistema educatiu actual no sap què fer ni amb la diversitat ni amb la desigualtat» Entrevista a Silvia Carrasco Sots-directora del CER Migracions de la UAB ***El canvi de context que suposa l’arribada d’immigrants, amb més diversitat a les aules, ha suposat canvis importants, entre els que destaca que ja no és l’alumnat el que s’adapta a l’escola si no que és l’escola la que s’adapta a l’alumnat... El que estem d’acord tots els investigadors que treballem en aquest tema des de fa temps és que els problemes que es diu que han emergit amb l’arribada de persones d’origen estranger, amb aquest increment objectiu de la diversitat en tots els sentits, són els mateixos problemes que tenia el sistema abans. El que ha passat és que l’arribada d’immigrants ha posat de relleu les debilitats del sistema. Tota altra idea que suggereixi que és l’arribada d’aquest nou alumnat el que genera una nova necessitat de canvis és una idea falsa. La prova és que encara no hem sabut fer realment accessible l’educació amb una mínima equitat a la comunitat gitana, i no acaben d’arribar. Un cosa pot ser el que et diguin alguns professionals i alguns polítics, però els investigadors estem d’acord que els problemes que estan sorgint posen de relleu la debilitat prèvia del sistema per atendre als més desafavorits, que ja, abans, ho tenien fatal. A més a més, cal tenir en compte que la immigració i l’alumnat estranger no forma un bloc compacte sinó heterogeni, i estem perdent capital cultural a marxes forçades, a cada promoció d’infants i joves que, indirectament, són expulsat del sistema. El sistema és molt inflexible i revela, per exemple, jerarquies lingüístiques. Tenim el tema del català i el castellà, de l’obsessió comprensible amb l’anglès... Però encara és hora de que, com fan a altres països, els nois i noies que parlen xinés, àrab, amazic, rus, romanès... puguin aprofundir i millorar aquest coneixement acadèmic dins de l’escolaritat obligatòria i post obligatòria, ni que sigui per mitjà d’exàmens de nivell acadèmic oral i/o escrit, com al Regne Unit. Això seria una bona pràctica intercultural, perquè validaria el capital divers i seria una mesura inclusiva de veritat, més enllà de la retòrica i les festes. Alhora, aportaria un avantatge objectiu des del punt de vista pragmàtic per a la societat catalana i per a la seva capacitat de projectar-se en el món.

2


El sistema educatiu actual no sap què fer ni amb la diversitat ni amb la desigualtat. ***L’escola és el reflex de la societat que tenim... Si, és clar, i alhora és l’únic espai que tenim en aquests moments, de contacte obligatori de tipus intercultural. Els altres són o voluntaris o forçosos però temporals. Com la feina o la coincidència en un mercat o en una sala d’espera mèdica... Per tant, l’escola és l’únic espai de contacte i interacció obligatori on ens juguem tant les eines de cohesió social com la capacitació intercultural de tot l’alumnat. Ja podem vendre la idea que la ciutat és molt acollidora i que té la voluntat de convertir-se en un espai intercultural, igualitari i d’inclusió social (que sense aquesta, la interculturalitat és retòrica pura) que si a l’escola no són tractats a través d’experiències interculturals igualitàries... tot es desmunta. L’escola és un espai crucial. És on es produeix la trobada real i té l’avantatge i la responsabilitat, i per això està tant mal preparada, de formar la generació jove: gent que creixi amb uns valors d’intercanvi intercultural des de la pràctica i l’experiència. ***A l’escola hi ha altres problemes. Per exemple, que a més a més de la diversitat existent, també hi ha una diversitat dins la mateixa societat autòctona sobre el model i la cosmovisió que es vol transmetre als alumnes... Jo no crec que això sigui un problema, mai ho he pensat. Justament, és un dels temes més carregats de prejudicis. Sempre s’ha pensat que la diversitat és igual a més fracàs escolar i més conflicte; però és fals. La investigació ens diu que això forma part del prejudici. Sobre les maneres d’educar i els conflictes que puguin sorgir entre famílies i escoles.... Segurament, en escoles de classe mitjana i alta el professorat ha de fer moltes negociacions per adequar-se i respondre a les diferents ideologies i demandes educatives dels pares i mares. Aquestes, de fet, trien l’escola que volen.... I en les famílies més desafavorides, per contra, no hi ha discussió; perquè ni tenen veu, ni tenen tanta desconfiança en l’escola com tenen les famílies de classe mitjana i alta. Però en depenen molt més. A més a més, quan parlem dels valors diversos, l’escola practica i transmet uns valors que formen part d’un encàrrec, fet a través d’un currículum validat pels respectius parlaments... ***Un dels temes clau de l’entrada de la diversitat cultural a les aules del nostre país ha estat la diferència entre com ha afectat l’escola privada i com ho ha fet a la pública. S’ha de buscar solucions per a corregir aquesta situació? Al nostre país s’ha permès, a causa de polítiques conservadores, que es derivessin fons públics a l’ensenyament privat concertat. Aquest fet havia de 3


ser una mesura temporal que permetés fer front a les necessitats del sistema, quan vam passar d’una educació que començava als sis anys i acabava als catorze a un altre model que comença realment als tres i que acaba als setze (encara que pretenem que arribi fins els divuit o més enllà). Finalment, el finançament de la xarxa concertada s’ha convertit en una part estructural del sistema. Això es podria pal·liar si aquestes escoles concertades que reben fons públics haguessin de complir els mateixos requisits d’admissió que les escoles públiques, però mentre no passi, ja podem anar parlant de cohesió social.... I el problema no el tenen només els infants i joves estrangers, que es veritat que ho fan més evident....Encara és més dramàtic pel gruix de la població autòctona de rendes baixes, que són majoria. Els autòctons desafavorits ens haurien de fer veure que no estem parlant d’un tema d’estrangeria... Això ho ha accentuat, li ha posat color, però el sistema no ens funciona per a tota la població. Això només es resoldrà quan totes les escoles que reben fons públics tinguin les mateixes obligacions pel que fa a la admissió i reclutament de l’alumnat. Jo no sóc partidària de quotes (a diferencia de companys investigadors o polítics progressistes amb els que em podria identificar). Desconfio totalment de l’escolarització equilibrada, amb percentatges màxims de població que es diu amb necessitats educatives especials però que en realitat són els estrangers. Hi desconfio com a solució a les desigualtats educatives. S’afirma que aquesta mesura evita la possibilitat que és creïn guetos, però bé que tenim guetos de classe alta i representa que no és problemàtic. El que passa és que des del punt de vista de la cohesió social sí que ho és i molt de problemàtic. Si dic que desconfio d’aquesta educació equilibrada és perquè el que hem de mirar és el que passa dintre de les escoles, on existeixen pràctiques, moltes vegades no institucionalitzades, que impliquen segregació interna i reproduexen i fan invisibles les segregacions i la reproducció de la desigualtat educativa. Tu repartiries equilibradament els alumnes i et semblaria que la diversitat queda reflectida però a l’anar a dintre i veure com s’organitza l’atenció a la diversitat d’aquest alumnat advertiries un problema encara més greu. Si no estem parlant de la utilització flexible d’instruments com l’aula d’acollida o seguim apostant, entre d’altres, pels grups de nivell a dins del centres, no estem resolent res. ***Aleshores no creu que sigui significativa la important diferencia del nombre d’alumnes immigrants a les diverses escoles de la ciutat? Sí que ho veig negatiu, però no per les raons que s’addueixen convencionament. El que vull que quedi clar és que solament amb aquest recerca d’equilibri entre escoles no se soluciona el problema. Només es tapa. 4


Hem de tenir amb compte que això ha passat a altres països, ja s’ha provat i no ha funcionat. Perquè sempre hi ha maneres de que la gent se segregui: per les pressions del pares, pels prejudicis del professorat, per la manca de preparació o de recursos humans dins les escoles... I s’ha de dir que, a més a més, tenim davant de les màximes responsabilitat en polítiques educatives a persones que no en tenen ni idea del tema. ***Tinc la sensació que amb polítiques educatives s’abusa a vegades de l’assaig-error... Si fóssim una societat única, aïllada, que viu en un planeta on no hi viu ningú més, es podria entendre el tema de l’assaig-error. Però, perdona, només cal que mirem al nostre voltant, que per això serveix la investigació comparativa i la història... ***Digui’m, aleshores, els temes més significatius que avui en dia s’estan fent malament i que, com diu, això ja se sabia. El març del 2009 es va presentar un document de la OCDE un document titulat Què funciona en l’educació de l’alumnat d’origen immigrant (What works in migrant education)... I és molt clar. Entre d’altres es recomana: Que no hi hagi atenció específica i segregada ni entre les escoles ni dintre de les escoles. S’ha de fer un esforç per a realitzar pràctiques inclusives i avaluar-les sempre des de la perspectiva de qui les experimenta com a destinatari. Que es creïn espais a les escoles, en el sistema educatiu oficial, per a tot el capital multilingüe que tenim... Pràctica que té uns efectes d’inclusió, d’interculturalitat i iguala en la dignitat dels coneixements. Què s’aprofiti la capacitat educativa dels iguals, posant recursos per l’estudi assistit. Els sistemes d’educació inclusius han de fer un esforç per no delegar a les famílies dels alumnes un part important de les seves pròpies funcions... Si no hi ha estudi assistit es posen en valor de forma determinant els diferents capital acadèmics de les famílies i això també crea aquesta desigualtat. Aquí hem perdut el temps parlant de la versió més superficial de l’educació intercultural, perquè l’educació intercultural autèntica el que fa és transformar l’escola. A nivell curricular, en la manera de tractar les famílies, en la manera de tractar els alumnes i les seves potencialitats vinguin d’on vinguin, parlin el que parlin... Malauradament, el que hem fet en aquests anys, no ha penetrat en allò que és important de l’educació. S’ha quedat en l’excepcionalitat de les festes. I això és a causa de la por. Ara mateix, tenim uns projectes sobre llengua, interculturalitat i cohesió social molt potents que es desvirtuen en les pràctiques en una proporció molt elevada. Hi ha una idea errònia entre molts professionals que sosté que com que el català és una llengua feble, el multilingüisme pot afeblir-la més. Però els experts et diran que això no és així. Que per protegir la llengua el que és important és reforçar la vinculació emocional i això no s’aconsegueix relegant jeràrquicament les altres llengües... 5


***Tots els pares quan porten els fills a l’escola volen el millor per els seus fills... el problema és què consideren el millor... I hi ha alguns pares que no volen que els seus fills estudiïn al costat de persones socialment desafavorides o de famílies de països pobres, ni amb d’altres aspectes fenotípics, perquè amb els fills dels rics tots hi volen anar... ***El que és clar és que a l’escola coincideixen tots els pares i mares, com a mínim a la porta del col·legi, i amb ells es pot fer un treball important a nivell intercultural... És un aspecte importantíssim de l’escola. Em consta que s’està treballant en aquest sentit, a les associacions de pares de primària i secundaria... Les associacions de pares han de fer un esforç per incloure tothom i ser molt flexibles. Però això no ho ha de fer el professorat. Hi ha una tasca del professor que te una incidència comunitària, però no és la seva feina. Tot aquest desenvolupament comunitari s’hauria de centrar en aquest potencial de la relació entre els pares. A través de les coses en les quals hi estem tots d’acord: si els nenes mengen bé, si dormen bé, amb tota la diversitat de pràctiques correctes que cal acceptar, si es relacionen amb altres nens, si són feliços a l’aula.... Les AMPA’s poden fer un treball de relació amb les famílies creant espais de trobada que no siguin paternalistes, que no siguin elitistes, que no siguin jeràrquics... Que no siguin espais unidireccionals ni etnocèntrics. És un treball que s’ha explorat molt poc, que és molt important i que necessita de recursos... i de recerca col·laborativa! Un treball sobre el que s’hauria de posar molt èmfasi. I els pares conjuntament amb les associacions de veïns. Hem de tenir clar, però, que quan ara diem que els pares i mares d’alumnes estrangers no participen, hi hem d’afegir al final que els pares i mares autòctons tampoc. Però que quan es donen les oportunitats reals, això canvia. Ho hem constatat. ***Hi ha la idea en un part del professorat més desanimat, que defensa que tot el que ensenyem als nois i noies a l’escola ho desaprenen quan surten a fora... què estem fent malament en aquest cas? Jo posaria en dubte el tema de desaprendre. S’aprèn tot –el què ens pensem que ensenyem i el què no som conscients que ensenyem, que a vegades és contradictori amb l’anterior- i el que ens hem d’assegurar és que els infants i joves tinguin els recursos per construir els seus propis criteris i opinions. El que no podem és adoctrinar... L’ensenyament no és mecànic, i es perd molt de temps en coses que no tenen sentit per l’aprenent.

6


Els infants i joves han de tenir recursos per l’aprenentatge des de l’experiència. Els més petits, que estan aprenent, troben sentit a l’aprenentatge i el consoliden quan no és un aprenentatge teòric, sinó quan el viuen. I això val tant per la geografia com per la igualtat. Som tots iguals, però tu no parlis no se què... això no pot ser. Malgrat això, un part d’infants i joves autòctons i estrangers amb els que hem parlat en les nostres investigacions, et diuen que l’escola és l’espai més igualitari que han viscut mai. Per contraposició amb la família, la societat, l’accés al mercat de treball.... L’escola segueix essent per a molts d’ells la seva millor experiència d’igualtat. Per que no es perd allò que és experimentat pels infants i joves dins de l’escola. La ciutat té l’obligació de vetllar per oferir des de l’espai públic missatges constants de interculturalitat positiva, convidant de veritat a fer espai comú, legitimant la diversitat més enllà de la postal. Hi ha molts infants petits, no només estrangers sinó també adoptats (vull recordar que Catalunya és capdavantera en adopcions internacionals) que l’únic que veuen és que els bons són rossos i blancs… i els arriba que ells són mes lletjos, que no compleixen el model, només per donar color a la postal… Les administracions, per tant, tenen la obligació moral i la responsabilitat social de practicar la legitimitat de la diversitat en tota la seva amplitud. ***Podem dir que avui en dia tots els alumnes que viuen a Catalunya tenen les mateixes oportunitats? No, no les tenen. Les oportunitats dels alumnes catalans són diverses i desiguals. ***M’agrada molt una frase que he llegit en un dels seus articles sobre el tema, en la que parla de que hem d’optar per una educació col·laborativa cooperativa i multilingüe. Que passarà quan apostem per això, què aconseguirem? No es una vareta màgica. Però aconseguirem motivar per estar junts i construir junts. Per creure que l’aprenentatge es construeix col·lectivament i que tothom hi pot aportar el seu granet de sorra. Que la gent se senti que aprèn dels altres i, molt important, que senti que els altres poden aprendre d’ells. Algunes escoles molt específiques ja posen en funcionament algunes d’aquestes idees... Tant en la formació dels professors com en les pràctiques escolars. ***En un article del teu grup de recerca expliqueu que la gent pensa que els alumnes a l’escola mentre són petits no importa que se mezclen, que quan són una mica més grans estan juntos pero no revueltos... Què passa quan ja són adolescents i es fan adults? .

7


Que ni juntos ni revueltos. Si hagués de dir alguna cosa diria que viuen en mons a part, i que aquests mons són radicalment desiguals . És a dir: el contrari de la interculturalitat.

Veus Interculturals (Li hem demanat a Sílvia Carrasco que comenti tres de les veus que presentem al nostre web, com a idees que ens ajuden a construir el marc ètic i sociopolític de la interculturalitat) «No hi ha testimoni de civilització que no ho sigui també de barbàrie» Walter Benjamin No comparteixo la idea de civilització que té, però entenc que es refereix a la evolució de les societats. Malauradament, la història li dona la raó, però jo soc més optimista. Hem guanyat en drets, sóc dona! «Es fàcil hablar claro cuando no va a decir-se toda la verda» Tagore Te tota la raó. Pagues un preu molt alt quan dius la veritat o quan dius el que penses i va contracorrent. Però discrepar és la primera de les llibertat individuals i el principi de la democràcia, que és, per definició, intercultural. «La vida es subversiva no cuando espanta, conmociona o sólo estigmatiza, sino cuando es reflexiva» Roland Barthes Completament d’acord, Però també penso que en aquest moments som una societat més oberta i més capaç, amb totes les limitacions i conflictes, de compartir subversions i transformar-les en accions positives. Jo soc optimista patològica, si no ho fos, no treballaria en el que treballo.

7 conceptes / 7 idees (Li hem demanat a Silvia Carrasco que relacioni 7 conceptes diferents vinculats a la interculturalitat amb les idees que li suggereixin) Educació Espai Públic Interacció Diàleg Empresa Comunicació Religió

Emancipació Contacte Amor Coneixement Iniciativa Saber Pau

8

Entrevista en profunditat a Silvia Carrasco  

Entrevista en profunditat a Silvia Carrasco, doctora en antropologia i sots-directora del CER Migracions de la UAB

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you