Issuu on Google+

Cap a la privatització de l'assistència sanitària

Clara Bayo Àngel Cabanes Violeta Rius Raquel Santofimia


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

Contingut Contingut ......................................................................... 1 INTRODUCCIÓ..............................................................2 LA COL·LECTIVITZACIÓ DE L'ASSISTÈNCIA SANITÀRIA. APROXIMACIÓ A LA SEUA HISTÒRIA ......3 PRINCIPALS MODELS DE COL·LECTIVITZACIÓ DE L'ASSISTÈNCIA.................................................5 Model alemany. Sistema de les “ Krankenkassen” ......... 5 Model soviètic. Sistema “ZEMSTVO” .............................. 5 Model britànic. De les friendly societies al National Health Service.....5 El model nord-americà .................................................... 6 El model sanitari espanyol: origen, evolució i expectatives.........6 MARC POLÍTIC I ECONÒMIC EN EL QUAL S’INSCRIU LA PRIVATITZACIÓ 8 Política ............................................................................. 8 Economia .......................................................................10 EN QUÈ CONSISTEIX EL PROCÉS ................................ 13 ARGUMENTS PRO PRIVATITZACIÓ I ARGUMENTS CONTRA LA PRIVATITZACIÓ. VALORACIÓ ENTRE ELS AVANTATGES I ELS CONVENIENTS ............................ 15 Avantatges de la privatització ......................................15 16Desavantatges de la privatització .............................17 CONCLUSIONS ......................................................... 19 VALORACIÓ PERSONAL ............................................ 19 BIBLIOGRAFIA.......................................................... 20

Raviclan

1


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

INTRODUCCIÓ Els anomenats nous models de gestió tenen la seua expansió en el context de les polítiques privatitzadores dels serveis públics que s’han desenvolupat a partir dels anys 70 del passat segle. Les privatitzacions sorgeixen de l’afirmació de que la provisió pública és ineficaç i ineficient i que el mercat pot fer-se càrrec de la provisió de tots els bens i serveis, inclosos els d’interès públic d’una manera més eficient. No obstant les dades empíriques, a nivell espanyol e internacional, senyalen que la provisió privada en sanitat, a banda de qüestions relacionades amb l’equitat, és més cara, i de pitjor qualitat, i s’especialitza en l’atenció dels segments més rentables de la provisió. A Espanya ha hagut una gran expansió d’aquestes fórmules de gestió privada amb titularitat privada, público-privada o pública, que abasta des de les empreses públiques, els consorcis, les fundacions sanitàries, les concessions administratives o els nous hospitals copia de la iniciativa de finançament privat, que han proliferat sobre tot, però no soles, en les CCAA governades pel PP. Els estudis realitzats demostren que aquestes fórmules es caracteritzarien per una menor proporció de professionals per població i uns resultats mediocres en quant a indicadors de funcionament. No obstant el procés continua avançant d’una manera lenta i emmascarada, doncs es tracta d’una estratègia a llarga estança per a convertir la salut en una mercaderia, abandonant el seu caràcter de dret bàsic de la població. En realitat el terme ‘’nous models de gestió’’ que es el que s’utilitza habitualment, amaga una falsedat. La utilització de tècniques de gestió privada en el sector sanitari públic i l’existència de models mixtes de gestió i propietat dels centres no te res nou, com bé es coneix a Catalunya, on existeixen experiències d’aquest tipus des de principis del segle XX, amb un desenvolupament continuat des de aleshores. No obstant el terme sol referir-se d’una manera més habitual a les modificacions en la gestió i propietat dels centres sanitaris que s’han produït a partir de les propostes d’Enthoven i de les transformacions substancials del Nacional Health Service del Regne Unit iniciades per Margaret Thatcher. En aquestes propostes estan incloses en la llista de privatitzacions dels serveis sanitaris, que és una tònica en els últims 30 anys en els que s’ha posat en qüestió la viabilitat dels sistemes de protecció social, l’estat del benestar, que s’havia desenvolupat fonamentalment en Europa, però també en la majoria dels països desenvolupats.

Raviclan

2


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

La privatització dels serveis públics de salut entranya importants reptes. Per una banda els hospitals no poden vendre’s com es pot fer amb altres empreses públiques, i per una altra banda, en els països occidentals la població havia gaudit abans d’un model sanitari gratuït o d’amplis reemborsaments de les despeses sanitàries, pel que no és previsible que admeten sense una fora oposició, una important pèrdua de drets, com ja va passar als Estats Units.

LA COL·LECTIVITZACIÓ DE L'ASSISTÈNCIA SANITÀRIA. APROXIMACIÓ A LA SEUA HISTÒRIA El camí cap a la universalització de l'assistència medico-sanitària és llarg doncs es remunta als primers albors de la civilització, potser amb la Grècia clàssica, encara que estiguem encara lluny de completar-lo, inclús, en els països més desenvolupats. Al llarg de la història, la universalització de l'assistència mèdica ha estat determinada per la divisió entre rics i pobres. Encara que amb excepcions que van aportar perspectives transcendents, com la caritat als inicis del cristianisme o la declaració dels drets humans al s.XIX, el procés sempre ha estat dominat per la tendència cap a la mercantilització del servei. Fins finals del s.XVIII no s'inicia una mena de secularització de la caritat que promocionarà els primers projectes solidaris de caràcter laic, la beneficència. Amb la revolució industrial i la declaració dels drets humans s'inicien, a Europa, els primers intents per superar el principi de la diversificació econòmica com a determinant de l'assistència sanitària, esbossant-se els primers models de col·lectivització.

Raviclan

3


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

Pel que fa a Espanya, hem resumit en dates, fins la democràcia actual, algunes de les fites històriques de la col·lectivització de la sanitat que, en qualsevol cas, s'inicia ací un segle després que als països més industrialitzats: 

Meitat del s.XIX. Naixen les Societats de Socors Mutus, equivalent de les friendly societies angleses sorgides amb la revolució industrial un segle abans. Estes societats, instal·lades en zones industrials com Catalunya, oferien un assegurança mèdica als obrers a canvi d'una quota mensual deduïda del seu sou. La iniciativa va comptar, des de l'inici, amb el rebuig quasi general dels professionals mèdics que van argumentar, en contra, principis ètics i d'igualtat. Per això, i per pressions polítiques i sindicals, aquelles societats van acabar finalment suspeses després d'un escàs desenvolupament.

27 de febrer de 1908. Antonio Maura (president del Consell de Ministres del Govern espanyol) crea la primera institució oficial per a la Seguretat Social i l'assistència sanitària, l'Institut Nacional de Previsió (INP).

Any 1919. Creació del Seguro Obligatorio del Retiro Obrero (pensions).

Any 1923. Subsidio de maternidad.

Any 1929. Seguro Obligatorio de maternidad, amb els primers convenis amb les associacions de metges, farmacèutics i comares.

Any 1935. Seguro de accidentes de Trabajo.

Any 1936. Creació de l'efímer Ministeri de Sanitat i Assistència Social. La seua Ministra, Federica Montseny, prepara el primer projecte de Llei de l'avortament .

Any 1938. Creació del Fuero del Trabajo, una de les huit Lleis Fonamentals del franquisme, màxima referència legislativa durant este període.

Any 1942. Creació per part del Govern militar franquista del Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE) per a assalariats del sector industrial i de serveis. En este sistema, els metges cobraven per una quota definida de famílies (el pare de família o treballador pagava per tota la seua família, independentment del seu sou o patrimoni, d'ací el nom popular de “igualas”). Estes famílies estaven adscrites a unes “cartillas” i, en principi, els metges els atenien en el seu propi domicili encara que, amb els anys, va començar a crearse una xarxa de consultoris públics. La beneficència, amb aportacions econòmiques públiques o privades, va seguir encarregant-se de la gent sense recursos.

Raviclan

4


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

PRINCIPALS MODELS DE COL·LECTIVITZACIÓ DE L'ASSISTÈNCIA A continuació esbossarem els principals models històrics de referència de col·lectivització mèdica, detenint-nos amb major profunditat en la història i evolució del projecte espanyol.

Model alemany. Sistema de les “ Krankenkassen” El canceller Otto Von Bismarck, en 1884, implanta el primer model de Salut Pública a Alemanya. Inspirat per l'alta filiació a les Associacions de Socors Mutus i en el marc d'un país amb gran desenvolupament industrial, el seu govern implementa polítiques de subscripció obligatòria a estes associacions el finançament del qual anirà a càrrec, proporcionalment, d'obrers, patrons i Estat. Emprèn així la creació d'una assegurança mèdica unificada per a obrers i empleats agrícoles amb unes despeses públiques superiors, en més del 25%, a les què fins al moment es dedicaven a la beneficència. Este sistema de cobertura sanitària, amb lleugers retocs, es manté a dia de hui a Alemanya, malgrat l'alternança política dels successius governs.

Model soviètic. Sistema “ZEMSTVO” Durant la Rússia tsarista, el ZEMSTVO (govern civil provincial) sorgix com una organització administrativa de l'estat per a atendre una població molt dispersa en districtes rurals. En este sistema, la cobertura sanitària és finançada per l'estat (a través dels impostos), cobrint el salari de metges i sanitaris, la construcció i manteniment d'hospitals, i l'organització d'estudis sobre salut pública i medicina preventiva. La medicina soviètica posterior adoptarà el sistema "zemstvo"' com la base de l'organització de la seua assistència mèdica, per l’estatització com a fórmula econòmica per a afrontar les despeses i, sobretot, per l'extraordinària importància concedida a la medicina preventiva pels seus avantatges econòmics. El sistema soviètic es va organitzar en tres serveis diferents: matern-infantil, medicina curativa per a adults i un tercer d'higiene o salut pública. Esta divisió afectarà també a la professió mèdica, especialitzant-se en quatre carreres independents: terapeuta, pediatre, higienista i odontòleg. L'ensenyança i l'assistència mèdica dependran del Ministeri de Sanitat, mentre que la investigació mèdica va a càrrec d'instituts de l'Acadèmia de Medicina.

Model britànic. De les friendly societies al National Health Service Les friendly societies britàniques, les nostres Societats de Socors Mutus, sorgixen a principis del s.XIX en el marc de la Revolució industrial com a resposta obrera a la seua necessitat d'assistència mèdica i cobertura econòmica per malaltia. Això, i la creació del primer servei de medicina preventiva, fan del Regne Unit la referència històrica de la col·lectivització de l'assistència mèdica. En 1905, la pressió dels sindicats i les contradiccions entre els serveis de medicina preventiva i l'obsoleta llei de beneficència, van forçar el nomenament d'una comissió d'experts de les conclusions de la qual es va derivar, en principi, l'adopció d'un sistema semblant a l'alemany

Raviclan

5


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

(Krankenkassen) però que, després de la 2ª guerra mundial, va conduir a la fundació de l'actual Servici Nacional de Salut (National Health Service, NHS). Una altra de les importants recomanacions d'esta comissió fou la creació d'un Ministeri específic de Sanitat que a partir de 1911 centralitzarà les polítiques d'assistència i prevenció mèdiques. El NHS, després de la 2ª Guerra Mundial, dóna assistència preventiva i curativa completa als ciutadans britànics sense limitacions econòmiques, de raça o religió. Fa uns anys, el govern conservador de Margaret Thatcher va intentar la privatització del sector sanitari britànic però va haver de retrocedir davant de l'oposició de la societat i inclús del sector mèdic professional, que va amenaçar de presentar-se a les eleccions si continuava. Actualment, el NHS, com ací, està sotmès a l'acaçament cíclic dels neoliberals i el món empresarial que, amb l'excusa de reduir el dèficit públic, insistixen a convertir el dret universal a l'assistència sanitària en un mercat on obtindre beneficis.

El model nord-americà Els Estats Units és pràcticament l'únic país desenvolupat contrari a la tendència col·lectivitzadora de l'assistència mèdica, principalment per l'oposició de dos poderosos grups: el gran capital i les associacions mèdiques professionals. En teoria, el capital s'oposa pel perjudici per a les asseguradores, i la professió mèdica per la disminució d'ingressos, la pèrdua de llibertat en l'exercici i per la sobrecàrrega de treball burocràtic que suposaria. Amb un dels més alts nivells de vida i una de les millors medicines científiques, sorprèn que EUA presente la major desigualtat humana davant de la malaltia i la mort. Així, les famílies incapaces de contractar un assegurança tenen el doble de possibilitats de patir malalties cròniques, i les taxes de mortalitat, en este ampli sector de població, presenta valors de països subdesenvolupats.

El model sanitari espanyol: origen, evolució i expectatives El model espanyol, inicialment de provisió majoritàriament pública, naix de la Llei General de Sanitat (LGS) de 1986 desenvolupada pel ministre socialista Ernest Lluch, que es va basar en el model britànic del National Health Service per a la seua elaboració. No obstant això, aviat s'inicia l'acaçament privatitzador i les modificacions del model, en àmbits tant autonòmics com estatals. En 1990, a Catalunya, Convergència i Unió, animada per la gran tradició, i l'interés, d'entitats dedicades a la salut allí (mútues, fundacions, consorcis,...), aprova la Llei d'Ordenació Sanitària (LOSC), model mixt que afavorix processos de provisió privada amb finançament públic; en 1991 una Comissió d'Avaluació del Sistema Nacional de Salut emet l'Informe Abril que qüestionava ja la LGS en aspectes fonamentals en introduir termes com copagament, empresarització de la provisió o laboralització del personal sanitari que han anat fent-se habituals i imposant-se; en 1993 es crea a Andalusia l'empresa pública de gestió privada, l'Hospital Costa del Sol, a qui després seguiran Raviclan

6


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

projectes semblants a Galícia, Madrid i La Rioja, encara que cap d'ells va demostrar avantatges sobre la gestió pública tradicional; en 1997 s'aprova la Llei 15/97 sobre noves formes de gestió del SNS per PP, PSOE, CIU, PNV i CC, que permet que la gestió i administració dels serveis sanitaris puguen executar-se directa o indirectament per entitats de “naturalesa” o titularitat pública admeses en dret; en 1999 s'inicia l'etapa de les concessions administratives amb l'Hospital d'Alzira...

Recentment, a l'abril del 2012, amb la crisi i les retallades, el govern de Rajoy aprova per Reial Decret Llei 16/2012 (ordenació legislativa urgent que requerix mínims tràmits parlamentaris), una autèntica contrareforma sanitària a Espanya, amb l'excusa de garantir la sostenibilitat del SNS i millorar la seguretat de les seues prestacions. El text del RD, publicat al BOE amb abundància de termes equívocs i deficiències tècniques, va haver de ser corregit setmanes després i, a més, les mesures arreplegades ni són urgents (estan per desenvolupar) ni garantixen la sostenibilitat ni la qualitat ni la seguretat del SNS. En essència, tant este RD com el complementari RD 1192/2012 d'agost del 2012, vinculen el dret a l'atenció sanitària amb l'assegurament i introduïxen el copagament de medicaments, de transport o de pròtesi, el que suposa una contradicció amb el principi d'universalització defés per l'ONU i l'OMS, i inclús, amb allò que promet, demagògicament en les seues compareixences públiques i mediàtiques, el mateix govern.

En resum, en els últims anys, la pressió privatitzadora sobre el model de sanitat, de forma més o menys encoberta (externalitzacions, concerts, fundacions, iniciatives de finançament privat, cessions o concessions), ha sigut creixent, avançant significativament en totes les CCAA i responent, generalment, a l'estratègia del PP de desmantellar els Serveis Públics per a afavorir al sector privat empresarial.

Raviclan

7


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

MARC POLÍTIC I ECONÒMIC EN EL QUAL S’INSCRIU LA PRIVATITZACIÓ És important entendre que la privatització de la sanitat es dóna en un marc econòmic (i polític) capitalista , on els interessos econòmics d’una minoria prevalen sobre l’interès general. Tècnicament, seria més correcte parlar de neoliberalisme, configuració capitalista resultant d’aplicar un determinat tipus de polítiques que pretenen retornar a les classes més riques els espais de poder polític i econòmic que van perdre a partir de la segona guerra mundial. Entre aquestes polítiques destaquen la desregulació del comerç i les finances, la brusca reducció en despesa social, el desplaçament del poder a favor del capital debilitant la capacitat de negociació dels treballadors, la competència desenfrenada entre les grans empreses i, la que més ens interessa en este tema, la privatització de molts serveis en altre temps brindats pel propi Estat. Tot això desemboca en una creixent desigualtat i un increment de la importància del sector financer.

POLÍTICA L'ofensiva mundial contra els serveis públics de protecció social, ha tingut el seu origen en les polítiques neoliberals aplicades des de començaments dels anys 80 pels governs d'EUA i de la Unió Europea, estenent-se a la resta del planeta amb el respatler dels guardians de l'ortodòxia neoliberal (OMC- Organització Mundial del Comerç , FMI Fons Monetari Internacional- i BM -Banc Mundial-).

L’objectiu d’esta onada privatitzadora neoliberal consisteix en convèncer i fer acceptar a la gent estes tres afirmacions com veritats indiscutibles: -

-

Només hi ha interès individual privat en la solució dels problemes L'estat i les burocràcies públiques, només produeixen distorsions d'interessos i fomenten el parasitisme. L'expressió d'este interès individual s'expressa en l'àmbit econòmic; només té valor el que costa diners i les relacions econòmiques són les úniques transparents. L'única manera eficient i eficaç de proveir tot tipus de béns i serveis és el mercat i la iniciativa privada; la provisió pública és ineficient, burocràtica i incapaç d'adaptar-se als canvis de les demandes presents.

En realitat darrere d'elles quedaria una quarta que pertany a la ideologia no explícita: la competència és l'únic motor del progrés de la Humanitat, les actuacions no competitives (solidàries o caritatives) , només produeixen distorsions que generen més problemes que els que resolen, cada persona ha de fer valer les seues pròpies opcions i la resolució dels problemes és de la seua exclusiva responsabilitat (ja siguen vitals, de salut, educació, etc.)

Raviclan

8


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

Des de la caiguda dels beneficis en la indústria, al començament dels 70, el sector serveis ha cobrat una importància creixent en l'economia mundial. No obstant això, un important volum d'eixa massa de capital escapa al control del sector privat i a la possibilitat de fer negoci. Es tracta dels serveis públics representats per les despeses socials (pensions, sanitat, educació, medi ambient, vivenda protegida,...) . La finalitat de les reformes del sector públic, encapçalades pels propis Estats, és establir el marc més adequat que permeta transferir a butxaques privades els fons públics destinats a protecció social, per a la qual cosa necessiten adequar l'organització i funcionament d'eixos serveis públics, de manera que es facilite l'obtenció de beneficis privats en la seua explotació, és a dir la comercialització de la sanitat.

Els governs fins ara han arribat a acords polítics internacionals que, aplicats a diferents estats, permeten debilitar els serveis públics de protecció social, eliminar les lleis que al preservar el bé comú dificulten l’extensió del mercat i desenvolupar les oportunes campanyes de desinformació, amb l’objectiu de manejar l’opinió pública.

Raviclan

9


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

La privatització dels serveis públics de salut comportava importants reptes. Per una banda els hospitals no podien vendre's com es va fer amb altres empreses públiques, i, per altra, en els països occidentals la població havia gaudit d'un model sanitari gratuït o d'amplis reembossaments dels gastos sanitaris, per la qual cosa no era previsible que admeteren sense una forta oposició, una important pèrdua de drets. Tot i que encara persistisquen estructures del que van ser serveis públics de salut, hui en dia en la majoria de països occidentals les gran multinacionals que s'han fet amb la gestió i provisió de l'assistència sanitària exerceixen una forta pressió sobre les decisions de les polítiques sanitàries dels Estats, tot això pot anar en contra de la salut de la població.

ECONOMIA La reducció de costos s'ha anat realitzant des de la dècada dels huitanta a través d'un continu retall pressupostari, al mateix temps que paradoxalment creixia la població i les necessitats en salut, de tal forma que els escassos increments dels fons públics eren absorbits per les despeses de farmàcia i la inversió en noves formes de gestió. La justificació donada pels governs de la UE es basava en els acords que ells mateixos havien impulsat a través del Tractat de Maastricht i més tard del Pla d'Estabilitat i Creixement, que obligava a les administracions públiques a complir amb el dèficit zero, la qual cosa va afectar sobretot a les despeses socials. Les restriccions de la despesa junt amb l'ús donat als fons públics, han impedit les inversions en noves infraestructures sanitàries en els últims 10 a 20 anys, segons els Estats. Esta política conscientment planificada ha fet créixer les necessitats de dotacions, alimentant paral·lelament la justificació de recórrer als concerts amb el sector privat o a les iniciatives de finançament privada. A mesura que avancen els processos privatizadors, cada país ajustarà la seua aportació en les despeses sanitàries totals en relació amb la derrota que infringisca als treballadors del sector i a la població, amb la desestructuració que aconseguisca del sistema sanitari públic, amb la capacitat de les seues classes mitjanes per a contractar privadament serveis sanitaris i amb el percentatge de població exclòs d'eixa contractació, amb les necessitats de manteniment i reproducció de mà d'obra i amb la capacitat de cada Estat per a absorbir les corresponents tensions socials. El dret a la salut -que com a dret humà inalienable exigeix un finançament, gestió i provisió directament públiques-, passarà a constituir un bé de consum i a dependre dels nivells de renda individuals.

Raviclan

10


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

En la primera gràfica podem observar el percentatge d’inversió pública en les despeses totals en sanitat i en la segona el mateix però ara amb inversió privada. Les dades situen a Cuba, dins dels països seleccionats, com el país amb major inversió pública en sanitat mentre que Estats Units lideraria la segona amb el major percentatge d’inversió privada.

Raviclan

11


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

En esta altra gràfica, el que observem és la despesa total en sanitat respecte al PIB en els diferents països ja analitzats anteriorment. Estats Units, amb una sanitat purament privada, obtindria el primer lloc. Estes dades evidencien que la sanitat és un negoci molt rentable ja que no només concerneix a l’assistència sanitària i quirúrgica dels individus sinó que també afecta a l’industria farmacològica, a la tecnologia sanitària, etc. Aspecte este últim utilitzat pels hospitals privats en la competència per a ser els millors i més considerats.

Per altra banda, crida l’atenció el cas particular de Cuba, ja que sent el país amb major inversió publica dels comparats, a principis de segle XXI comença a augmentar notòriament la seua inversió en sanitat fins arribar a posicionar-se entre els països amb major inversió. En este cas la inversió és totalment publica degut a que Cuba és un dels pocs règims socialistes que queden en el món.

Raviclan

12


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

EN QUÈ CONSISTEIX EL PROCÉS En aquest procés les persones deixen de ser usuaris dels serveis sanitaris i es converteixen en clients, amb les connotacions que allò comporta: el client “sempre té la raó”, i les seues demandes han de ser ateses no en raó de les seues necessitats sinó de la seua butxaca. És una altra forma de mercantilitzar el sistema sanitari i de convertir el dret a la salut en una mercaderia subjecta a compraventa i a les lleis del mercat.

La transició del sistema públic al sector privat comença per introduir criteris mercantils i de baixa eficiència en el sector públic, és a dir, aconseguir costos menors a costa de rebaixar en qualitat. Després es posa en marxa la separació entre el finançament i la provisió, la qual cosa permet concedir de manera encoberta un major protagonisme al sector privat al que s’afavoreix permetent-li medrar en els segments econòmicament rentables de la provisió sanitària.

Paral·lelament es fragmenta la xarxa pública en empreses amb personalitat jurídica pròpia, que en molts casos escapen del control públic, i que funcionen fomentant la competència i abandonant la col·laboració i integració dels serveis sanitaris. A més, la separació entre compradors i proveïdors introdueix una cosa antinatural perquè hi ha una divisió forçada entre els que fan el treball i entre els que el planifiquen.

Raviclan

13


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

El següent pas és el d’aconseguir un creixement significatiu del sector privat, en quantitat i qualitat, per a que puga convertir-se en una alternativa al sector públic per a un segment rellevant de la població. Les mesures a adoptar són varies, entre les quals destaquen tres:   

Prevaler la contractació del sector privat, aprofitant-se del mercat gestionat. Afavorir inversions privades donant-les facilitats estructurals i econòmiques. Cedir al sector privat la gestió d’alguns centres púbics, per exemple les concessions administratives. Naturalment esta derivació dels fons públics cap al sector privat suposarà inevitablement un progressiu declivi dels recursos públics que s’aniran deteriorant. Una vegada que s’haja produït aquest canvi en la relació de forces serà el moment de canviar el sistema, i ací entra l’assegurament. Si la provisió privada és fonamental es tracta aleshores de separar lo públic de lo privat mitjançant una ruptura de l’assegurament que permeta als sectors més acomodats el tindre un segur propi, diferent i millor que el segur públic, subvencionat amb fons públics. I a la vegada establir models de copagaments generalitzats que afavoreixen els moviments dels malalts amb fons econòmics suficients i els permeten colar-se en les llistes d’espera

Un sistema d’aquest tipus significaria una gran inequitat lligada a la posició socioeconòmica, uns costos molt elevats a causa dels grans costos de transacció que tenen els models privatitzats, i un retrocés en els nivells generals de salut amb problemes de salut pública importants.

Raviclan

14


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

ARGUMENTS PRO PRIVATITZACIÓ I ARGUMENTS CONTRA LA PRIVATITZACIÓ. VALORACIÓ ENTRE ELS AVANTATGES I ELS CONVENIENTS Per a parlar de la privatització sanitària hem de tindre en compte primer de tot els avantatges i els desavantatges d’aquest model sanitari, tenint sempre en compte que no tots els avantatges son avantatges o tots els desavantatges son desavantatges dins de les diferents classes socials, ja que el que son contres per a les classes socials més modestes poden ser pros per a les classes socials més enriquides i viceversa. Una vegada dit açò anem a fer un anàlisi sobre els pros i els contres d’aquest model sanitari fent un contrast entre el model sanitari actual (públic) i la privatització sanitària. Abans de començar a fer aquest anàlisi hi ha que aclarir que aquest anàlisi pot ser un poc subjectiu ja que hi ha diferents postures sobre aquest model.

Avantatges de la privatització Aquest nou model elimina l’obligació de l’estat a proporcionar una amplia gama de serveis de sanitat per a tots els ciutadans, perquè es basa en la contractació de segurs privats. Els defensors d’aquest sistema afirmen que el fet de que la sanitat estiguera basada en empreses privades afavoriria una millor gestió ja que el que es pretén és generar benefici, però sense oblidar-nos que aquests beneficis provindrien de retallades en costes i que la millor gestió pot estar determinada perquè els ciutadans són els que paguen als segurs privats per garantir la bona gestió. Si que és cert que aquest model de privatització eliminaria pràcticament en la seua totalitat el turisme sanitari i la exclouria a immigrants irregulars però també és cert que aquests dos aspectes no generen un gran impacte econòmic. Els principals afavorits de la privatització sanitària són les asseguradores encara que també es beneficien la indústria farmacèutica i de tecnologia sanitària així com entitats de capital de risc: Capio Sanidad, Ribera Salud (Sanitas i Adeslas), USP-Quirón… Un dels principals beneficis d’aquest model és que reduiria la massificació ja que hi ha un excés d’ús de la sanitat pública a causa de la seua gratuïtat tal com podem observar en la pàgina web del ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (http://pestadistico.msc.es ) dins d’aquesta pàgina web sobre el tema a tractar trobem el baròmetre Sanitari.

Raviclan

15


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

Una conseqüència d’aquest menor massificació podria ser l’agilitat i el ràpid accés a la sanitat i els resultats de les proves diagnòstiques són quasi immediats. Així també podem afirmar que en la sanitat privada els processos es veuen agilitats però açò es deu a que els pacients mateixos prenen consciència de que realment deuen necessitar-lo per a acudir als serveis de sanitat privada ja que açò implica un cost per al ciutadà en concret. A més, un altra de les facilitats d’aquest sistema és la no necessitat del pacient de passar per un metge d’atenció primària abans de passar a un especialista però també hem de tenir en compte que en la sanitat privada actual hi ha una varietat menor d’especialistes que en la sanitat publica i per això molts cassos es deriven a la sanitat pública. La sanitat privada també ofereix una major habilitació de les cambres i una major comoditat per als acompanyants. Respecte al interès econòmic de l’Estat com la inversió del govern en sanitat a disminuït notablement (40% en la C.Valenciana) el sistema de mutues permet que la cartera del SNS es mantinga amb una inversió per càpita menor.

Raviclan

16


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

Desavantatges de la privatització Sobre el procés de privatització en si, es impossible negar que aquest procés és un procés que deixa no deixa veure la naturalesa radical de la reforma, açò és comú entre Anglaterra i Espanya tal com afirmen les empreses angleses Virgin i Circle: “La majoria de les empreses en el joc de l’externalització no son proveïdors oficial si no conglomerats que dominen l’art de guanyar contractes. En el que basa aquest procés com ja hem dit anteriorment en el contracte d’asseguradores privades vinculant així el dret a l’atenció sanitària amb l’assegurament.

Per tant, podem dir que és contradictori que aquesta vinculació quan no es finança per aquest mitjà ja que el SNS té una finançament independent de la seguretat social vinculada a imposts i les persones que mitjançant els seus imposts financen la sanitat no tingen dret a la mateixa per no estar assegurades. El canvi en el model sanitari cap a la privatització també produiria un canvi en el copagament del medicaments. Això fa augmentar la desigualtat entre riscs i pobres, entre malalts crònics i el que tenen patologies agudes, entre els que viuen en la ciutat i els que viuen en l’àmbit rural, etc... Aquet canvi amb respecte als medicaments produiria al seu torn el finançament dels medicaments més barats, la substitució d’aquests en les oficines de farmàcia, les devolucions d’acord als nivells de ventes i la exclusió de medicament del finançament públic. Juntament a la llista d’exclusió de medicaments inútils de molt escàs consum s’han inclòs altres de gran utilitat per al control de símptomes presents, especialment importants per als malalts crònics. Fa referència que també deixaran de finançar-se els que no es troben en l’entorn europeu, el que evidència un profund desconeixement de la realitat europea, ja que en Europa les situacions respecte als fàrmacs són molt variables d’uns països a altres i no hi ha cap que es trobe en la mateixa situació (finançat o no). Pel que fa al marc econòmic del govern, les peripècies i els seus gestos possen en relleu que les retallades en sanitat no són un problema de fons, ja que per assegurar el compliment del dèficit no era necessari l’estalvi en sanitat, si no que els interessos socials i econòmics que sustenten a aquest govern necessiten eixe diners i el trauen de pensionistes i malalts.

Raviclan

17


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

“La privatització de la sanitat es presenta com a solució contra la ineficàcia” , aquesta manera de enfocar el tema es pròpia d’idees pròpies del neoliberalisme que consideren tot lo públic com ineficient i tot lo privat com a símbol de competència i qualitat. I al ser la sanitat un servei públic el seu objectiu no es aconseguir la rendibilitat com a empresa privada per tant amb la privatització s’afavoreix la qualitat i la competència. Però realment la privatització minvaria aquestes qualitats ja que es tindrien en compte altres prioritats com l’econòmica, com hem establert anteriorment. També queda com a desavantatge la possibilitat de que la empresa privada que gestione el servei sanitari quiebre deixant sense mitjans d’atenció mèdica que deuria estar donant la sanitat privada. Altre dels grans desavantatges relacionats amb el tema econòmic es que el sistema sanitari privat espanyol es troba e mans de fons d’inversió i capital-risc, forns amb propietaris estrangers per tant les gestions estarien subordinades a centres de decisió en altres països. A banda, queden els possibles “enganys” que es podrien dur a terme (dades de caràcter especulatiu). Les dades dels historials clínics dels pacients quedarien en mans d’empreses privades no garantint la confidencialitat. Nous hospitals construïts per empreses privades que passen l’administració pública desprès de 30 anys (dictat per llei) si no s’ha realitzat una inversió en el seu manteniment (per estalviar diners)les instal·lacions quedarien molt deteriorades i inclòs inservibles encara que els hospitals de gestió pública també poden estar descuidats o deteriorats a causa de la falta de manteniment, per tant aquest aspecte seria totalment subjectiu. Els principals afectats d’aquest model de privatització són: 

Els ciutadans que han patit importants retallades en els seus drets sanitaris, ja que deuen pagar més per una assistència sanitària que abans es finançava amb imposts i que ara hauran de contractar segurs privats per a complimentar la menor oferta de serveis de l’atenció sanitària pública. Així es per la evidència de que en l’atenció sanitària prima l’evidència científica i els interessos generals i no els criteris empresarials. Les persones majors, malalts crònics i discapacitats són els que es veuen més afectats.

Els sanitaris com a professionals tenen una menor oportunitat de desenvolupar la seua professió i els seus sabers, ja que es primen els criteris empresarials contra l’evidència científica.

L’economia espanyola retallades en els serveis sanitaris i sòcio-sanitaris ja que redueix els llocs de treball que poden estimular l’economia.

Finalment i com a conclusió cal dir que com estableix l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans la salut no es un negoci, per tant, el sistema sanitari deu mantenir-se el més incorrupte possible.

Raviclan

18


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

Amb la sanitat privada, aquets dret por veure’s alterat per l’objectiu principal d’augmentar els beneficis a costa de la salut dels pacients per una política augment d’ingressos i reducció de costes.

“La salud no es negocio sino un derecho fundamental” Artículo 25 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos

CONCLUSIONS D’aquest treball traguem dos aspectes o conclusions fonamentals, que corresponen amb una ideologia amagada darrere de tots aquests processos privatitzadors. Podríem resumir-los en:  

Destrucció d’un recurs públic fonamental Falta d’equitat

Parlem de destrucció d’un recurs públic fonamental perquè al desviar fons cap a empreses privades, al rescatar-les, etc., s’estan disminuint les aportacions econòmiques per al finançament públic, que amb el temps s’anirà deteriorant afavorint encara més, que la gent trie allò privat. Açò desembocarà en la inequitat, ja que en un futur esta situació generarà grans desigualtats en una població amb recursos econòmics molt diferents. A més, quan les empreses privades tinguen poder suficient, podrien fer els seus criteris d’admissió cada vegada més exigents.

VALORACIÓ PERSONAL Front a les justificacions de què hi ha que desmuntar allò públic per impossibilitat de sostenir-ho econòmicament, per les dificultats de gestió que suposa, etc. Pensem que el que s’hauria de fer és gestionar correctament, posar a gestors capaços al front de les institucions sanitàries i no a gestors polítics. Per altra banda, afrontar els problemes que porten segles dins de la funció pública tals com la dificultat d’avaluació, d’aplicació d’incentius, de valoració del rendiment dels treballadors, etc. En resum, tractar de canviar allò que no funciona i millorar tot allò que siga possible, sent conscients de les manques però, no per l’aparició d’aquestes, fugir i destruir un recurs públic fonamental que mai hauria de deixar-se en mans privades. Sent més gràfics, no perquè se punxe una roda del cotxe canvies el cotxe sencer, i si les rodes es punxen contínuament hauria de plantejar-se analitzar o buscar quin és el problema pel qual es punxen amb tanta freqüència per poder fer-li front directament. I sempre seria més barat i eficient que comprar un vehicle nou. A més, totes les gestions privades no són iguals, per exemple, la que s’ha plantejat a la comunitat de Madrid, que ja es donava ací, a la Comunitat Valenciana, és una forma de descapitalitzar la sanitat publica, cedint els recursos a empreses privades i rescatant-les en detriment de les

Raviclan

19


Cap a la privatització de l'assistència sanitària

empreses publiques. El mateix exemple el podem trobar a l’àmbit de l’educació, per exemple, amb les universitats privades.

Amb la salut dels ciutadans no s’ha de fer negoci. BIBLIOGRAFIA Jaime Baquero Vargas y Carmen San José Pérez- “La mercantilización de la sanidad.”(2007) Marciano Sánchez Bayle - “La privatización y los nuevos modelos de gestión en sanidad.”(2007)

Alberto Garzón - “El neoliberalismo, características y efectos.” (2010) –Sitio web: http://www.agarzon.net/el-neoliberalismo-caracteristicas-y-efectos/

Andy Robinson – La vanguardia (2014): “Claroscuros del modelo de privatización británico” – Sitio web: http://www.lavanguardia.com/internacional/20130106/54358647235/claroscuros-delmodelo-de-privatizacion-britanico.html

Manuel Martín García - “La Privatización” (capítulo 9): “Quienes ganan y quienes pierden con la privatización sanitaria” Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad (Gobierno de España). Barómetro Sanitario Sitio we: http://pestadistico.msc.es . Entrevista a Sally Ruane- “Público.es”(2008): “La calidad asistencial baja con la privatización” – Sitio web: http://www.publico.es/espana/181256/la-calidad-asistencial-baja-con-laprivatizacion/version-imprimible

Raviclan

20


Cap a la privatització de l'assitència sanitària