Page 1

L’ENTREVISTA

Paulí Pallàs EDUCACIÓ

Un Salt a la diversitat

REPORTATGE

Imaginem Salt (II) DIÀLEGS

La psicologia no és de bojos!

PATRIMONI HISTÒRIC

Plaça Catalunya, ressons d’un presidi INCLOU CD

SALT the Músic

s 2014

... i molt més! Revista semestral. Num

08 Gener-juny 2015.

www.17190.org

PREU: 1,5€


Cru!

kybalions

Aquest número de la 17190UniverSalt INCLOU el CD Salt the Músics 2014 A cada número de gener inclourem el CD de Salt the Musics de l’any, el concurs de grups de música novells de Salt.

Núria Cortell

Hot Boy

F.Y.F.

Sumari L’entrevista Societat Anònima Reportatge Patrimoni històric Diàlegs Educació Els 5 sentits Hem anat a... La finestra al món Entitats Ràdio Macuto Música Opinió Combustible El meu Salt

04 10 11 20 26 32 37 38 40 43 45 46 48 51 52

Edita: 17190 UniverSalt. 17190 som: Neus Ferràs, Laure Duplay, Enric Rubio, Agnès Cabezas, Júlia Olcina, Héctor Martínez, Isaac Bosch i Pere Serrat. Disseny i maquetació: Pere Serrat Imatge portada: Guillem Tarrés Correcció: Oficina de Català de Salt del CPNL i Helena Boadas. Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors: Paulí Pallàs (fotos arxiu entrevista); Francesc Ferrés (S.A.); Neus Garcia (il·lustracions reportatge); Jaume Prat i Pons (patrimoni històric); CRDI (fotos patrimoni històric); Isaac Pérez, Afra Cubarsí i Guillem Tarrés (educació); Guillem Tarrés (fotos educació, inclosa portada); Júlia Recarens (finestra al món); Isabel Hidalgo (Salt sona!); Èlia Llinàs (Reportatge educació); Anna Mas, Helena Boadas (articles opinió); Xevi Felip “Grafix Cat” (il·lustracions opinió); Alex Martín i Jaime Rodríguez (pàgina Combustible). “Instagramers” de Salt (el meu Salt). Moltes gràcies a tots!


Editorial Nosaltres Estimats saltencs i saltenques o des d’on ens llegiu. L’equip de redacció ens trobem tancant l’edició del número 8 de 17190 UniverSalt quan ens sobrevé la terrible notícia que ha remogut el món: la matança a París de dotze persones, dibuixants del setmanari satíric Charlie Hebdo i agents de policia, assassinats el 7 de gener de 2015 a cop de metralleta de la mà d’uns bojos. Ha estat un xoc per a l’opinió pública en general i evidentment també per a nosaltres, com a ciutadans, però també com a membres d’una publicació que comptem amb la llibertat d’expressió per a manifestar-nos, tot i el nostre humil abast. De seguida molta gent s’ha manifestat pels carrers i els missatges de suport a traves del lema «Je suis Charlie» han omplert les xarxes socials. No podia ser menys, davant d’un acte d’una brutalitat esfereïdora el qual rebutgem solemnement. Però la repercussió dels fets no s’acaba aquí. En el moment en què es confirma que es tracta d’un atac de la mà d’uns suposats islamistes radicals, comença un fort pols per a provar la solidesa d’una societat plural com ho és la francesa, com podria ser la nostra... Actes com aquests fan molt de mal a les persones de religió musulmana, més que no pas a alguns suposats defensors de la llibertat d’expressió. La metxa de l’islamofòbia està més a punt d’encendre’s que

mai. I això ens dol pels nostres veïns i amics, i perquè així els terroristes aconsegueixen el seu propòsit de dividir la societat. I tampoc s’acaba aquí. Justament el món capitalista ha fet croada contra el terrorisme, mentre molts estats juguen i utilitzen la cultura de la por. Just després de l’atac, París reactiva el pla Vigipirate, que pretén reforçar la seguretat del país però que no podem oblidar que restringeix dràsticament les llibertats públiques. Aquí, estem a punt de veure com s’aprova una llei que prohibeix gairebé qualsevol manifestació pública així com el seu seguiment mediàtic, per això se l’ha anomenat Ley Mordaza. Us voldríem desitjar un bon any 2015, però potser hauríem de dir 1984... Amb tot això de la pluralitat i de la divisió latent de la societat, també ens ve al cap la reflexió sobre per què hem de definir les persones per la seva creença. Per què a França hem de dir “un francès musulmà” i no pas “un francès” i prou? La mateixa pregunta val aquí. Tornem a Salt. ¿No seria interessant, en lloc de parlar sense parar de la diversitat de Salt (ho fem tota l’estona a la revista!), parlar del «nosaltres», incloent tothom que viu aquí? ¿Com podem demanar a la gent de diferents orígens que “s’integri” (integrar-se a què?) si no està inclosa en el projecte

de societat, si no forma part del «nosaltres, catalans» o «nosaltres, saltencs»? La separació de la societat és el terreny ideal per fer créixer tot tipus de feixisme. En canvi, l’apropament, el «fer junts» participant de projectes comuns són les eines més potents de fraternitat, igualtat, llibertat... El pal de paller de la revista és fer poble, en el sentit de viure junts i no pas d’esquenes. No sabem si aconseguim aportar el nostre granet de sorra però volem posar en valor tots els projectes que uneixen en lloc de dividir, que estan oberts a tots, pensats pel bé comú. Per aquesta raó volem aportar idees per Salt en aquest número 8 i defensem amb convicció l’escola pública, la memòria collectiva, el lleure compromès amb la comunitat, les iniciatives inclusives, les entitats actives a la vida social del poble i un Ateneu Coma-Cros que per fi s’engega. El debat està obert! I les vostres contribucions seran benvingudes (redaccio@universalt.org). Salt som tots els que hi vivim. Fem Salt, fem poble!

e, blics del pobl os i espais pú sc g io or 0. qu s 19 al 17 t eu redaccio@ semestralmen book i al corr Ens trobaràs ce fa al g, or 17190. al web www.

|3|


17190 Gener-juny 2015

L’ENTREVISTA

La memòria dels qui no amb Paulí Pallàs

Fer memòria. Saber de memòria. Tenir memòria de peix, o d’elefant. Memòries. Memòria històrica. Hi ha una generació, no pas tan llunyana, que gairebé és a punt de quedar justament només en la nostra memòria. Arranquem el 2015, un any que encetem amb un canvi de monarca recent, un any en què farà 40 anys de la mort del dictador Franco, i en què encara hem tingut la sort de poder conversar amb en Paulí Pallàs, testimoni de la guerra, de la repressió als vençuts i la clandestinitat. A en Lino, que somiava ser periodista, és a dir, exercir “la memòria del dia a dia”, li dediquem aquesta entrevista i les paraules d’en Walter Benjamin:“La història no és solament una història dels triomfadors, dels dominadors, dels supervivents, és primàriament la història del sofriment del món. (...) La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom”. |4| Foto: Pere Serrat


tingueren nom -Paulí, sap que en aquest número de 17190 UniverSalt dediquem l’apartat de patrimoni històric a la presó? Ens en podria dir alguna cosa, vostè, oi? -I tant. A la presó, que era on ara hi ha el carrer Abat Oliva, hi vaig estar tres anys. Del 48 al 51. Encara vaig tenir sort, perquè vaig entrar de barber mig any i després d’escrivent a l’economat. El noi que feia aquesta feina, que era del Partit Comunista, sortia de la presó i llavors em vaig oferir al senyor Pinya, per si necessitaven algú, ja que jo havia fet els cursos de comptabilitat. Li devia caure bé perquè ja em va cridar abans que marxés l’altre noi i li va demanar que m’expliqués com anava tot plegat. -Diu que va sortir decebut sobretot amb companys a França que no els van recolzar com esperaven. Com va anar, això? -Sí, aquí teníem entès que els com-

panys que eren a França, entre ells hi havia l’Antònia Adroher, ens ajudarien, que recollien diners per ajudar a les famílies en aquests casos, però nosaltres no vam veure ni cinc, ni cap company ens va venir a veure. Per això, després dels anys a la presó, em vaig desencisar i es va acabar la meva vida a la política. -Anem al principi de la història. Parli’ns de la seva joventut. Com va ser que anés al front? -La nostra joventut no va ser-ho, de joventut. Molt diferent d’ara. Vaig vincular-me al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) als 17 anys. En aquella època vaig fer algun article pel diari Espurna. Després, l’any 37, va venir la repressió contra el POUM, el que en diuen els Fets de maig. A partir d’aquí vam haver de treballar en la clandestinitat fins que vaig anar al front. Em vaig apuntar de voluntari a Girona a la DECA, Defensa Especial Contra Aeronaus, perquè estaven a punt de cridar a la nostra quinta. De Salt, n’hi havia uns quants. Allà, un rus

ens va ensenyar com anaven les metralladores. -En què el van afectar els Fets de maig? -Al front, si sabien que eres del POUM et podien prendre per espia. Però és clar, amb 17 anys no destacava com a element del partit, era un soldat més. El pobrot Andreu Nin el van esquarterar allà a Alcalà de Henares, allà on havia estat pres. Hi vaig anar després de la guerra i fins i tot vaig tenir contacte amb la seva neboda. També vaig enviar unes cartes a Carrillo fent-lo responsable de la mort del nostre Secretari General, però no em va contestar mai!

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2015

Text: Agnès Cabezas

-Quins records té del front? -Em van enviar al front de Terol fins que el vam perdre el dia 25 de juliol del 38. Gairebé un mes després, el dia del meu aniversari, travessava l’Ebre a través d’uns (segueix a la pàgina següent)

|5|


L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2015

“A la presó, que era on ara hi ha el carrer Abat Oliva, hi vaig estar tres anys” punts de fusta que hi havia, fins a Móra d’Ebre. Allò, tot i no estar a primera línia, era com estar dins un forn. L’aviació, els bombardeigs... Era terrible. Allà en Franco s’hi va ben acarnissar. Al llibre Vides truncades explico aquest passatge terrible: “Me’n faig creus de com alguns en vam sortir en vida, tot era una carnisseria. Per més que vulguem homenatjar tots aquells soldats que varen morir a la batalla de l’Ebre, mai ho farem prou, ni mai, ni res, ni ningú no podrà compensar el dolor de totes aquelles mares i pares destrossats per dins per aquella monstruositat. Sí, aquell dia horrorós, el més horrorós, va ser el 24 d’agost de 1938, una marea de sang impulsada per l’odi es va desfermar a les nou del matí, precisament quan feia 18 anys que la meva mare m’havia parit”. -Finalment va estar a França exiliat. -El dia 9 de febrer del 39 entrava a França, al camp de concentració de

|6| Fotos: Arxiu Paulí Pallàs

Sant Cyprien. Vaig estar dos anys a l’exili entre camps de concentració i treballar la terra, fent de pagès, primer prop d’Orleans i després a l’Herault. Treballant a la remolatxa, al cap de tres o quatre mesos no havíem vist res de sou. Aleshores li vam dir al cap, al monsieur Rosseau, que nosaltres necessitàvem algun cèntim per comprar coses. I ell ens va dir que el que necessitéssim, posa per cas un jersei, ho anéssim a buscar a la botiga del poble en nom seu. I sí, ja el vam anar a buscar, però no n’hi havia pas prou amb això. Si treballàvem com animals, de matí a vespre, almenys una part la volíem amb diners. Ens vam reunir cinc o sis i vam decidir marxar. Vam anar fins a Orleans amb el gendarme, vam caminar onze quilòmetres. Ja ens esperaven perquè el nostre cap havia avisat que havíem marxat. Ens van dir que tornéssim, que ja ens pagaria, però no ens en refiàvem. Els gendarmes ens van dir que si no hi tornàvem ens havien d’enviar a un camp de concentració. I així va ser. -Ostres, no va millorar gaire la situació... -Però la meva mare tenia una cosina a Montpellier que em va venir a veure al camp de concentració. Deia que si volia em podia acompa-

nyar a la frontera per tornar a Espanya. Jo els vaig dir que molt agraït, que molt content d’haver-los conegut, però que no podia pas tornar. -Li feia por? -És clar. Finalment, però, la cosina de ma mare va dir que responien per mi i em van buscar feina. Tot i que tenien una propietat amb treballadors, com que la mare de la meva cosina era més aviat filonazi va preferir buscar-me feina fora de casa seva. Em va dir que anés al mercat de Montpellier a demanar per monsieur Puig, que també era una bona peça. Era un home que no sabia llegir ni escriure però que durant la guerra del 14 havia fet molts diners amb l’estraperlo. Finalment, però, em van buscar feina en un poble del costat, a casa de l’alcalde. -Quan va decidir tornar a Catalunya? -Quan varen entrar els alemanys a França jo em trobava a Mourles, treballant a la vinya, prop de Montpellier. Els alemanys començaven a agafar exiliats espanyols i els enviaven cap a camps d’extermini. Va ser quan vaig decidir tornar a Espanya, a veure què passava. Vaig pensar que, mal per mal, tant se valia provar sort i tornar a casa. Vaig arribar


fins a la frontera amb un certificat de l’alcalde del poble que m’avalava dient que era bona persona, bon treballador. Tot i així, per ser de la quinta del 41, encara em va tocar anar pres. Si hagués estat del 42 ja me n’hagués pogut anar cap a casa, però no va ser així.

-Què hi feien allà, exactament? -Varem fer una carretera per installar-hi els canons de Jaume I, el cuirassat que estava enfonsat al port de Cartagena. Allà hi vaig estar potser uns sis mesos. Després ens van enviar a Barcelona embarcats en un vaixell de la Transmediterrània, 400 presoners a la bodega de l’embarcació, tots marejats perquè a València vam ensopegar un temporal que déu n’hi do. En arribar a Barcelona, la gent que ens veia des del moll s’esgarrifava, es miraven amb llàstima aquell grapat d’homes bruts, descalços, apedaçats... Allà al moll, com vaig poder, vaig fer avisar la meva tia que vivia amb la meva germana gran i em van venir a veure. Encara em ve no sé què quan hi penso... ni em van conèixer. De Barcelona, a Mallorca, al Castell de Bellver, i d’allà amb tren a Artà, a l’altra punta de l’illa. Allà també varem fer una carretera, varem estar-hi un any i pico fins a dissoldre els batallons de treballadors. A Artà hi he tornat setanta anys després de tot allò. -Com va ser que tornés a visitar Artà?

“Després dels anys a la presó em vaig desencisar i es va acabar la meva vida a la política” -Hi he estat dues vegades, ara de gran. Primer va ser arran de la publicació del meu llibre Vides truncades. Com que al llibre parlava d’Artà, li vaig enviar un exemplar a l’alcalde. Els va interessar molt i van fer venir un historiador a visitar-me a Salt. És clar, allà tenien molt poca informació del lloc, s’havien fet una idea de com era, però poca cosa. Així va ser com em van convidar a tornar-hi i així els vaig poder explicar on era cada cosa, tot el que recordava. Tenien localitzat un altre company que hi havia estat pres, però per desgràcia tenia una demència i ja no els podia explicar res. Després hi vaig tornar a estar quan vaig decidir cedir tot el material fotogràfic que en tenia a l’arxiu d’aquesta població.

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2015

-Així que el van detenir? -Quan vaig passar la frontera de seguida em van detenir i em van portar al Castell de Figueres. De Figueres a Reus, al camp de concentració. Ens carregaven amb vagons de carga precintats, que servien pel bestiar. D’allà ens van portar als camps de concentració d’Unamuno de Madrid. Uns dies més i amb els mateixos vagons de càrrega ens van portar a Tarifa (Cadis), d’allà a l’estret de Gibraltar i a Punta Paloma, al batalló disciplinari de soldats treballadors número 1. Allà vaig passar-hi l’any més dolent de la meva vida. Quan veies l’estat pèssim en què estava tot allò et queia l’ànima als peus. Tot eren barraques fetes de trossos de fusta, cartró... El capità del batalló estava allà de càstig, perquè es veu que a l’Àfrica havia matat un soldat, imagina’t. Recordo que vam arribar a la nit i plovia. Ens anaven distribuint en aquelles xaboles, allà on hi havia una mica

de lloc. L’endemà, quan em vaig despertar, estava ple de polls!

-De la primera vegada, quan hi era pres, què en recorda? -Mira, encara vaig tenir prou sort (segueix a la pàgina següent)

|7| Fotos: Pere Serrat


“Quan els alemanys a França començaren a enviar exiliats als camps d’extermini vaig decidir tornar”

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2015

tíem octavetes contra el règim, tot el que podíem per lluitar clandestinament contra la dictadura.

|8|

Foto: Pere Serrat

“La nostra joventut no va ser-ho, de joventut” perquè em vaig poder enchufar a l’oficina. Demanaven algú que sabés llegir i escriure i en aquell temps no n’hi havia gaires que en sabessin. Així és que em van agafar a mi i amb l’alferes vam fer la relació dels quatre-cents homes que hi havia al batalló. Així vaig anar passant el temps fins que es van desfer els batallons de treball, però encara no s’havia acabat la cosa, perquè

després vaig haver de fer el servei militar. A mi em va tocar automobilisme, on vaig estar tres anys més. Finalment, el mes de juny de 1945, em varen llicenciar. -Va tornar a Girona i va recuperar la lluita clandestina. Com ho va fer? -Aquí a Girona vaig trobar un meu amic d’abans de la guerra i em va dir que estaven recuperant el partit i si en volia formar part, i així va anar. Tot va anar ràpid i bé. Sortíem a fer pintades contra Franco, repar-

-Fins que el van delatar i empresonar. Com va anar? -Què vols, amb les pallisses que fotien... A mi, de fet, el primer que van fer quan em van portar a comissaria va ser ensenyar-me com tenien a terra estabornit un dels meus companys. Perquè te’n facis una idea de com hi anaven... En el meu cas, un dels company detinguts es pensava que a mi ja m’havien agafat i per no donar cap altre nom va dir el meu, ho va fer sense mala fe, pensant que justament així no delatava ningú. M’ho va explicar ell mateix un temps després. -Van agafar molts companys? Què li va passar després? -Van tancar 28 companys del POUM de tota la província. A partir d’aquí és quan vaig entrar a la presó de Salt, el que parlàvem al principi. Hi vaig estar tres anys, ja era casat i tenia el meu fill gran amb un any. Recordo com venia a buscar els regals de Reis allà la presó. Per això, un cop vaig sortir, vaig decidir que la política s’havia acabat per a mi. I encara vam tenir sort perquè ens van agafar el 1948, ja acabada la guerra feia temps. Pots estar segura que si arriba a ser durant la guerra, ens pelen a tots!


Fragment del discurs d’en Paulí Pallàs durant una visita als terrenys de l’antic batalló disciplinari de treballadors a Artà (Mallorca) (...) Abans de començar, vull comentar un fet de fa pocs dies que em va causar un fort impacte, pel que té de casual. Fa unes setmanes, mentre mirava la televisió, vaig veure un incendi a les muntanyes d’Artà. Vaig quedar sorprès quan vaig veure que al mateix temps, a les notícies, deien que cremaven les muntanyes de Sierra Carbonera, a Cadis, que eren les muntanyes on havia estat el meu batalló de treballadors abans de venir a Artà, a la província de Cadis. Semblava un fet sobrenatural que els dos indrets cremessin al mateix temps, com si aquelles muntanyes es volguessin purificar de tota la merda que hi havia acumulada en aquell genocidi que vàrem viure l’any 1940 a Punta Paloma. (...) Tornat a Girona, de seguida uns quants amics varem anar per recompondre el POUM a la clandestinitat. Tot va anar sobre rodes fins el dia 8 de juny de 1948 en què ens varen delatar, i ens varen detenir, i ens varen portar a la comissaria i lo primer que em varen fer va ser ensenyar-me el cos d’una persona que li havien fotut una pallissa que restava estirada a terra sense coneixement. El 27 d’abril de 1951 ens varen fer el Consell de Guerra. A mi em van caure tres anys i mig, que els vaig passar a la presó de Salt. El dia 4 de juliol del 1951 vaig poder tornar a casa. Ja estava casat i tenia un fill. S’havia acabat la política. Estava cansat i desanimat. Aquesta és la meva memòria. La memòria, en forma de ruïnes, escrita o personal, que ha de ser la base del treball de tot historiador i és l’eina clau amb la qual treballa. I el periodisme no és res més que la memòria de cada dia, de tal manera que si no hi ha memòria no hi ha història ni periodisme. Per això és necessari, per poder situar la història en el seu lloc i recuperar i reivindicar la memòria d’aquells que van combatre el franquisme i van patir la repressió.

sota la catifa, com qui amaga la porqueria que no vol veure, tapada pel pes del silenci. Si no va ser així preguntem-nos perquè 30 anys després encara desperta fortes polèmiques la qüestió de l’obertura de les fosses comunes? O la retirada d’estàtues eqüestres de Franco? O la rehabilitació del Valle de los Caídos en un memorial democràtic de record per a totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme? Una altra mostra flagrant d’aquesta polèmica encara viva és l’obertura de les fosses comunes. Hem de concloure, doncs, que el consens de la Carta Magna del 1978 i el consens de la Transició va ser un castell de fum aixecat sobre la base de la Guerra Civil... dels vencedors per sobre dels vençuts. Es van igualar, injustament, opressors i oprimits, perquè no és el mateix haver lluitat per defensar els ideals de la II República que per la defensa dels valors feixistes del franquisme. Setanta anys després. Encara hi ha fosses comunes, i cadàvers no identificats, amb familiars esperant, i es mantenen vigents i sense anul·lar judicis sumaríssims. Amb tot això, encara es pot defensar que la Transició espanyola va ser modèlica? Sí... com una mena d’alzheimer col·lectiu. Un model de mutisme i d’oblit. Però nosaltres no ho oblidarem mai! Moltes gràcies a tothom! Paulí Pallàs i Ferrer 23 de juliol del 2011. Teatre d’Artà (Mallorca)

Arriba la mort d’en Franco i el procés de la Transició. També s’ha de dir que aquest procés va ser més inevitable que exemplar. La prudència, potser excessiva, l’equilibri de forces i, perquè no admetre-ho, també la por van aconsellar deixar de banda la reparació de la dignitat dels represaliats per la dictadura durant 40 anys. Igualment, també es va evitar passar comptes amb tots els que havien participat en la repressió del règim. Oficialment, mai no hi va haver ni crims ni càstigs. En democràcia, les víctimes del franquisme no s’han sentit mai satisfetes amb uns polítics que han preferit mirar cap a una altra banda. Com ha escrit el periodista Vicenç Sanchís: “la Transició a Espanya es va lligar a base de desmemòria. Ningú va reclamar res als repressors i ningú va voler reconèixer res als reprimits”. També, segons l’opinió del politòleg i periodista Francesc-Marc Álvaro (exposada en el seu darrer llibre, Els assassins de Franco, un èxit de crítica i vendes) el model de la Transició Espanyola es va basar en la por i l’oblit cap a les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme. Després de la mort del dictador no es va poder, ni voler, mirar enrere. Es va tancar els ulls i es van posar totes les causes pendents

|9|


SOCIETAT ANÒNIMA Ni famosos, ni il·lustres, aquesta secció és un homenatge a la gent corrent, la del carrer, la més valuosa, a aquelles persones que amb les seves petites accions, amb el seu dia a dia, silenciós, invisible, construeixen i fan més agradable i habitable el món, des de Salt.

Creant cantera i afició

S.A. 17190 Gener-juny 2015

Text: Francesc Ferrés i Pere Serrat

| 10 |

“Som-hi Salt, a la victòria, verd i negre triomfarà!!!” Aquest és el càntic popular que se sent a la grada quan juga el primer equip del bàsquet Salt. El pavelló bull de gent de totes les edats i és que es juga a la lliga EBA, nivell més alt en què ha estat mai el club. Tot i tenir un pressupost modest, la gent del CB Salt ha fet un pas endavant i han posat els mitjans per jugar en aquesta categoria. D’esforç i ganes no en falten. D’entre la molta gent que fa créixer aquest club ens hem fixat en dues persones que amb dedicació i passió lideren l’aposta de formar-hi cantera. En Marc Bartrolí, jugador del primer equip, i en Francesc Reixach “Frosti”, entrenador des de fa una pila d’anys. Darrerament el club s’ha implicat en el projecte municipal “Juguem?” on s’ensenya bàsquet a les escoles, entre moltes d’altres coses, i s’ha posat al capdavant dels recents equips de l’escola El Gegant del Rec, amb la voluntat de formar els infants en el bàsquet i vincular-los al CB Salt. En Frosti n’és un dels entrenadors i en Marc, el coordinador. En Marc, tot un referent per a la mainada, ha jugat a bàsquet des de ben petit. Els seus inicis es remunten al Pare Coll de Girona, després al Sant Josep i posteriorment, ja a un nivell més alt, al Cassà durant dues temporades. Des de fa sis anys que juga al primer equip del Salt i també fa d’entrenador i coordinador. “Compaginar la feina, entrenar i jugar és complicat però amb passió es pot fer tot, quan surto de la feina ja m’ho estic passant bé...”

En Frosti va començar a jugar de ben jovenet al 3 punts, club saltenc de fa una pila d’anys, format per menuts de les diferents escoles de la vila i coordinat per l’Ajuntament. Lamentablement l’equip només va durar 2 o 3 anys. Després va fer el salt a dos equips de Barcelona fins que es va lesionar el genoll. Des del anys noranta que no ha parat d’entrenar tant a equips de l’escola de les Dominiques, com a cadets i sèniors femenins del club. “Per mi entrenar ja és una rutina. Quan són vacances m’avorreixo i ho trobo a faltar.” En Marc hi afegeix: “En Frosti Foto: Pere Serrat és el prototip perfecte de persona de club. Si un club tingués deu Frostis seria el millor club del món.” Actualment compagina la seva feina entrenant quatre equips: el mini mixt del Gegant del Rec, l’equip d’ESO del “Juguem” i els equips femenins sènior B i C del club. Quasi res! El bon moment del club és tot un èxit esportiu i una victòria que implica molta gent i també l’afició, que s’hi ha bolcat partit rere partit, però segurament hi ajuda el bon clima entre els entrenadors del club. “És com una família, s’ha creat un bon engranatge. Els jugadors fan d’entrenadors de categories inferiors i això ajuda a crear sentiment de club.” Des de la 17190 us desitgem molts d’èxits més, consolidar esportivament la categoria i assegurar un bon futur del basquet saltenc tot apostant per les escoles de la vila, que de ben segur poden aportar cantera i afició. Ànims nois. Bé, Salt, bé!!!


17190 Gener-juny 2015

REPORTATGE

Imaginem Salt (II) Imaginar-se l’entorn quotidià d’una manera diferent és un exercici mental que tothom ha practicat alguna vegada. A més de ser un exercici saludable i recomanable, és així com comencen a canviar moltes coses de la realitat que ens envolta. Potser hem deixat en mans dels polítics aquest aspecte de l’evolució física, social i cultural de les nostres viles i molt sovint ens ha decebut. Pensar i reflexionar sobre com podem fer un poble millor hauria de ser un exercici democràtic quotidià: les consultes populars, els processos participatius... En definitiva, preguntar a la gent quin poble vol i com el vol hauria de ser una manera de fer habitual, i potser serà així en el futur. De moment, però, ens haurem de conformar a imaginar-nos un poble diferent. I això és el que hem pretès fer en aquesta edició de 17190UniverSalt! Podríem haver fet aquest exercici entre els membres de l’equip de redacció de la revista

(de segur que haguessin sortit bones idees!), però ens semblava més interessant demanar a gent amb experiència que gosés imaginar alguna millora en un camp específic. Vam demanar als nostres convidats que juguessin a fantasiejar amb idees concretes... Segurament que en llegir aquestes pàgines que vénen a continuació, benvolguts lectors, hi voldreu dir la vostra, ficar-hi cullerada, afegir o canviar propostes... D’això es tracta, que aquestes idees serveixin de trampolí per jugar a inventar-nos un altre Salt possible.

En l’anterior número us vam presentar diverses propostes sobre salut, mobilitat i urbanisme. En aquest número us presentem quatre nous àmbits: Les propostes sobre cultura vindran de la mà d’en Salvador Sunyer Bover. Les reflexions al voltant del lleure sorgiran d’una taula rodona creada especialment per a l’ocasió. L’Ignasi Vila Mendiburu, per la seva part, presentarà diverses idees en relació a l’àmbit educatiu.I finalment, podrem imaginar a través de la lectura un Salt que inclogui socialment a tothom. Bona lectura i bona imaginació!

| 11 |


CULTURA

Un Salt cosmopolita i cohesionat

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2015

Text d’Agnès Cabezas, a partir de conversa amb Salvador Sunyer Bover

| 12 |

La cultura és inherent a l’ésser humà des de temps immemorials; tot i això, és un àmbit sovint relegat a segon terme en alguns països. En el cas espanyol, a més, la pujada de l’IVA ha castigat fortament aquest sector. En canvi, es tracta no només d’un element que ens civilitza i ens fa més humans sinó que també pot significar un revulsiu econòmic i social. Salt, a més, sempre ha tingut un fort component cultural, així que, en aquest exercici de projecció mental, no podíem deixar d’imaginar com podria ser la cultura a la nostra vila. Per fer aquesta reflexió ens trobem amb el director del Teatre de Salt i del Temporada Alta, Salvador Sunyer Bover. Trobades culturals a partir de la gastronomia En Salvador ens fa reflexionar sobre el fet que Salt “sempre ha estat històricament actiu en cultura: teatre però també altres disciplines”. L’altre element destacat és que segurament és el lloc de la província amb més gent de diferents llocs de procedència i “això que a alguns els pot semblar un inconvenient caldria reconvertir-ho en una virtut”, proposa en Salvador. Des del seu coneixement del món artístic, en Sunyer és del parer que, probablement, un dels sectors que té més facilitat per integrar i relacionar-se amb gent de diferent procedència, són les persones vinculades al món de la cultura. Aleshores, posats a imaginar... “Estic segur que, si a Salt se sabés afavorir un espai en què hi hagués restaurants de molts diversos orígens, si se sabés incentivar també que s’hi trobessin productes alimentaris d’arreu del món, Salt es convertiria en un lloc on la gent de Girona i comarques els encantaria venir perquè seria únic”. Es tractaria de facilitar un model on hi hagués establiments de restauració amb diferents tipus de cuina que propiciaria que, igual que molta

Il·lustració: Neus García


d’altres països”, ens explica. Aquesta proposta, però, caldria fer-la “amb les eines d’aquí, facilitant que es faci en català, i sobretot buscant que es barregi la gent, perquè no serveix de res un restaurant marroquí on només hi vagi gent marroquina”, especifica el director del Temporada Alta. En definitiva, es tractaria de “convertir Salt en un model diferent, pràcticament sense cost, només direccionant una mica més les coses”. I pel que fa directament al teatre i espectacles, en Salvador es mostra convençut que caldria acompanyar aquesta iniciativa d’una programació cultural ben diversa i fomentar que les companyies estrangeres que vénen a Salt visitin també aquesta zona.

Residències per artistes al centre de Salt Seguim la conversa amb en Salvador Sunyer Bover imaginant un Salt amb forta presència de la cultura i en sintonia amb les tendències europees. En aquest sentit, en Sunyer proposa una reconversió del centre de Salt en una zona de residència per artistes diversos. “El gruix de pisos que hi ha a la zona centre, actualment molts de buits o en mal estat -fins i tot els podria arreglar una caixa d’estalvis-, es podrien convertir en residències d’artistes que portin a terme la seva feina aquí i que tinguin ‘l’obligació’ de treballar amb l’entorn proper”, ens exposa en Salvador. Es tracta d’una idea que, de fet, “no és un invent”. El teatre La Villette de París ha portat a terme un programa similar durant els últims 20 anys. Aquestes accions, ens explica en

Salvador, “suposarien un atractiu per a la gent d’aquí, a banda que, pràcticament, no costaria diners, ja que es tracta d’aprofitar i fer funcionar el que ja tenim”. Un altre avantatge és el fet que el preu de l’habitatge a Salt és més barat que en moltes altres ciutats, “de manera que si s’hi dóna una activitat cultural, social, gastronòmica, es pot convertir en un lloc molt atractiu per a gent del món de la cultura”. Si ens fixem en altres ciutats europees com ara Berlín, en Sunyer fa la reflexió següent: “Perquè una societat sigui culturalment important, com ara Berlín, s’han de donar dues circumstàncies: d’una banda, que sigui barat l’habitatge i, d’una altra, que hi hagi activitat cultural”.

No invertir en infraestructura sinó en activitat Pel director del Teatre de Salt, el que caldria per imaginar un Salt millor pel que fa a la cultura, és “rendibilitzar encara més els espais que ja tenim (el Teatre, el Canal, etc.), i seguir fomentant també altres línies que ja hi ha a Salt com és la musical, a través de la Mirona”. D’altra banda, en Sunyer opina que també caldria “treballar més amb Girona i amb la resta de Catalunya, de bracet. Una part de l’activitat de Salt es pot fer també a Girona tranquil·lament”. En resum, pel que fa a grans inversions, en Sunyer és clar: “En infraestructures, m’hi gastaria ‘zero’ euros, ja que invertiria en activitat i, a més, sense gastar del pressupost estrictament municipal, sinó anant a buscar diners que puguin venir d’altres sectors amb projectes atractius”.

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2015

gent se sentia atreta per la proposta culinària diversa que feien a Girona durant el Festival de Músiques Religioses, se sentissin atrets per venir a Salt. Així és propiciaria que es barregés gent d’orígens diversos, a més d’afavorir una activitat econòmica. A partir d’aquesta idea, reflexionem sobre altres ciutats europees i en Sunyer ens destaca que un dels llocs on aquest factor multicultural es veu ben clarament és a París. “Allà està molt marcat per barris i la gent, sobretot les persones relacionades amb el món cultural, perquè solen ser més inquiets, però no només, també altra gent, es desplaça a alguns barris per poder menjar o comprar determinats productes

(segueix a la pàgina següent)

| 13 |


Il·lustració: Neus García

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2015

Fomentar la cultura des de les escoles Plantegem-nos ara, com educar en cultura les futures generacions. En Salvador opina que, allò bàsic i fonamental, és que el poble tingui un bon sistema educatiu. A partir d’aquí, com vincular la cultura -teatre, dansa, música, etc.- a l’educació? El director de Temporada Alta creu que no cal imaginar massa, sinó simplement seguir treballant en la línia del projecte Conarte, una iniciativa que surt de Mèxic i que proposa que els ensenyaments artístics no es comencin després del batxillerat, sinó des de l’escola primària, i impartits per artistes en actiu. “Aquest projecte està funcionant arreu del món i, a través de la fundació La Ciutat Invisible i la càtedra UNESCO de Girona, estem treballant perquè es porti a terme aquí”, ens detalla en Sunyer. Es tracta d’un projecte que va començar a finals del 2013 i que esperen que continuï endavant. La idea és que totes les escoles, cadascuna en l’especialitat que vulgui, tinguin alguna modalitat de formació artística des dels més petits. D’aquesta manera, les arts escèniques entren a l’escola com un eix de treball.

Un Salt de possibilitats futures Acabem la nostra conversa amb una reflexió global de les possibilitats de Salt pel que fa a la cultura, amb una visió molt positiva per part d’en Sunyer: “Jo visc a Girona i em costa imaginar una Girona molt millor d’aquí 10 o 15 anys. Em costa, que no dic que no pugui ser; en canvi, no em costa gens imaginar un Salt molt millor”. Sobre el

| 14 |

perquè d’aquesta imatge més aviat estancada pel que fa a Girona i molt positiva pel que fa Salt, en Salvador ens especifica que no es tracta que Girona hagi tocat sostre, sinó que té els inconvenients d’una infraestructura molt marcada pel fet de ser capital de província, etc. “Salt és més àgil i més ràpid pel que fa als canvis. Però amb això no vull dir que Salt estigui molt pitjor, a nivell cultural, sinó que hi ha més possibilitats de moviment”, concreta en Sunyer. “És clar que Salt té menys diners, però, com deia, hi ha coses que no han de costar gaires euros”. I en Sunyer conclou aquest exercici imaginari dient-nos que “el gran tema de futur de Salt, no ha de ser les possibles obscures operacions immobiliàries, sinó com s’aconsegueix cohesionar la societat diversa que tenim i fer d’això la força d’aquesta ciutat”.

EDUCACIÓ >

L’escola ha d’estar a prop de la societat Text d’Èlia Llinàs, a partir de conversa amb Ignasi Vila Mendiburu


Calendaris festius Les escoles han d’estar atentes a la realitat social on estan immerses, i a Salt és evident la gran riquesa de cultures i religions. Per això, caldria incorporar dins les aules l’estudi i celebració de festes de totes les comunitats, per exemple, estudiant el ramadà o la festa del xai. Amb això s’aconseguiria un millor coneixement de les diferents comunitats que ajudaria a la interrelació i la cohesió social. Les comunitats d’origen immigrant rebrien una valoració positiva per part de les autòctones, un reconeixement del valor cultural de les seves festivitats. El reconeixement és bàsic per a una convivència de qualitat. Incorporació de les noves tecnologies a les aules Els nous mitjans tecnològics (mòbils, tauletes, etc.), a banda de ser molt motivadors per als alumnes, permetrien connectar escoles de Salt amb escoles amb realitats socials molt diferents, amb la idea d’apropar comunitats aïllades geogràficament i urbanament. Les noves tecnologies permetrien trencar la guetització física dels alumnes posant-los en relació d’igual amb altres infants.

Escoles “imant” per a l’excel·lència educativa i l’equitat La idea de les escoles “imant” és lligar una escola amb una temàtica d’especialització amb la idea de fer política d’atracció de famílies i lluitar contra l’estigmatizació dels centres. El projecte cal que estigui vinculat a un equipament cultural del municipi (museu, festival de música, etc.) per tal de millorar la percepció de l’escola i la seva qualitat educativa. Un bon exemple podria ser implantar regularment projectes similars a CONARTE Internacional d’apropament de l’art als alumnes i les famílies (http:// conarteinternacional.net), que s’està portant a terme en una escola i un institut de Salt i en altres poblacions com Torroella de Montgrí i l’Estartit. Metodologia “fons de coneixement” Es tracta de treballar els coneixements de famílies originàries d’altres països dins les escoles per tal d’augmentar els aprenentatges significatius dels infants i apropar els centres docents als pares i mares. Un exemple podria ser, a cicle superior, estudiar els diferents tipus de construccions arquitectòniques i convidar a pares i mares que tinguin coneixements de tècniques constructives que no podem trobar a Salt.

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2015

L’educació ha de garantir la igualtat d’oportunitats de tots els infants. Les escoles en són l’instrument principal i no poden eludir aquesta responsabilitat, sigui quina sigui la realitat social on s’inscriuen. Si parlem de Salt, el potencial que suposa una comunitat tant heterogènia com la saltenca no es pot deixar perdre! A més, cal trencar estereotips i canviar les dinàmiques de guetització escolar existents, i fer-ho és cosa de tots, de l’Administració i de les famílies. Conversem amb l’Ignasi Vila Mendiburu, catedràtic de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de Girona, membre de l’Associació GRAMC, expert en processos d’aprenentatge d’alumnes d’origen immigrant i coneixedor de la realitat de les escoles públiques de Salt. De la trobada en surten algunes idees que es podrien treballar a les escoles de Salt.

Multilingüisme Saber aprofitar l’elevat multilingüisme de l’alumnat és una línia de treball poc desenvolupada i que podria donar molt bon resultats.

Il·lustració: Neus García

| 15 |


INCLUSIÓ SOCIAL

Plantem solidaritat Proposta de Joel Ferrer i Josep Rust

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2015

Què podríem fer per reforçar l’esperit comunitari i l’empoderament de les persones més perjudicades per la situació socioeconòmica actual? Salt, poble treballador empobrit, hauria de ser pioner a donar-hi resposta. A aquestes alçades de la crisi, set anys després que explotés la bombolla immobiliària i s’emportés per davant centenars de milers de llocs de treball, i poc després que el rescat dels bancs en fallida perpetrat pel govern i la troika s’emportés centenars de milers d’euros de totes i tots, ja coneixem massa bé els seus efectes. Retallades en l’educació, la sanitat i els serveis socials per pagar el deute d’aquest rescat; una quarta part de la població a l’atur i la meitat de joves sense feina; quaranta-dos desnonaments cada dia a Catalunya; talls d’aigua, llum i gas; cues als centres de distribució d’aliments; gent buscant ferralla i menjar als contenidors i podríem seguir amb un llarg etcètera de greuges a tots els nivells. Pel cas de Salt, caldria pensar en algun factor de multiplicació per copsar l’abast d’aquestes problemàtiques. No es tracta de ser catastrofista, sinó de no mirar cap a una altra banda i evitar entrar a navegar en un mar de matisos que massa sovint acaben ancorats a l’interstici de les corresponsabilitats; fent-se còmplices de la inevitabilitat. Ni tenim ambició de tertulians, ni volem seguir (per aquesta vegada) amb un aprofundiment de cau-

ses i efectes; amb la constatació tècnica de l’abast del problema i la justificació de la necessitat de prendre -i això per a nosaltres vol dir sovint dosis generoses de batallar i exigir; de lluitar i de guanyar- mesures gruixudes i punyents. Per a la ocasió, tan sols volem rascar la superfície d’un parell de les moltes branques que poden brotar de la senzillesa, el sentit comú i l’esperit comunitari. Fet l’aclariment, reprenem la marxa en el pet d’una bombolla immobiliària que després d’anys de planificació urbana malvenuda a la rendibilitat d’inversors, promotors i constructors, no només va deixar pisos buits o a mig construir, sinó que també va deixar molts metres quadrats de solars completament buits, dins mateix de la trama urbana. A Salt només cal fer una volta per la zona de Mas Masó, la Massana, o el polígon de la Mirona per comptar-ne per grapats. Són allà com esperant que

arribin temps millors... per a fer-hi què? Més cases? Més naus industrials? I fins i tot en aquest casos, tenir aquests terrenys buits no és un altre atemptat al sentit comú?

Il·lustració: Neus García

| 16 |


El desabastiment d’una banda, i la despossessió de tot allò comú de l’altra, ens obliguen a seguir insistint en la via que poden suposar els horts urbans com a font d’alimentació i d’apoderament en aquesta situació. D’una banda, sabem que amb 30 m2 de terreny una persona pot produir, amb un esforç, inversió i aprenentatge assumibles per a la immensa majoria, bona part de les verdures que consumeix durant un any. Si a això hi sumem la possibilitat d’organitzar-se amb altres persones, l’eficiència dels quefers hortícoles es dispara i les nostres

neralment l’hort tira bé,i ens acaba sobrant menjar. Habitualment, el que es sol fer és regalar els excedents als veïns i als amics, que n’estan encantats però poden quedar fàcilment saturats de tanta abundància. Si tenim clar que llençar el menjar no ha de ser mai una opció, podem ser propositives entorn a la formula que recollíem: Què tal un punt de recollida dels excedents de verdura provinents dels horts per a l’autoconsum? I combinar-lo amb un menjador social, solidari i comunitari, abastit per la mateixa gent de Salt? La participació de les hortolanes, reconegudes per la seva tasca, contribuiria a posar en valor la producció d’aliments als horts i exaltaria el tresor que suposen unes hortes com les de Salt. Contribuint a que les consumidores fossin una mica més conscients del que hi ha darrera cada verdura, l’accés als productes de les hortes seria també una bona eina per apaivagar la desigualtat existent en l’accés a aliments de qualitat per raó socioeconòmica. Una dinàmica que, fins i tot, des del treball comunitari i l’exercici de la solidaritat ajudaria a dissoldre estigmes i discriminacions racistes i classistes que tot sovint pateixen les que menys tenen. Si aspirem a respostes més integradores que la pota de fusta en què s’acaba convertint la beneficència, cal ser imaginatives i desacomplexar-nos a l’hora d’aplicar el nostre sentit comú. Plantar una mica més, cuinar una mica més i sentir el plaer de fer de les ciutats un lloc on viure, més enllà del context on es dóna la nostra supervivència.

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2015

relacions socials s’amplien i es reforcen. La fórmula està més que testada: casar satisfacció de necessitats amb autoorganització no només funciona, sinó que ràpidament ens suposarà tenir uns vincles i un suport forts i fiables; valuosíssims. Collirem verdures, seguretat i satisfacció a parts iguals. I si en això de la senzillesa hi va de la mà la virtut de saber rendir-se a allò evident, a Salt, no només hem de parlar de possibilitats, sinó que ho hem de fer també en clau de realitats. L’actiu i el potencial, allò que representen i que podrien representar les històriques Hortes de Salt no ens pot passar per alt. Des de la convicció que les collites d’aliment i benestar social són doblement satisfactòries, la idiosincràsia de les hortolanes hauria de poder respondre davant la insatisfacció d’ambdues en un moment com l’actual. I un cop apresa, podríem afegir-hi sense por d’equivocar-nos que seria ben difícil trobar al·licients per abandonar-la. Ens expliquem. Les hortes de Salt, que ja són un bon jardí agrícola, també poden ser una altra font d’aliment per a qui no en té. La majoria de gent que fem hort sabem que, a l’hora de planificar què hi posarem, sempre és millor plantar una mica més de cada cosa per si ens en falla alguna. Llavors, el cas és que ge-

| 17 |


LLEURE

Més enllà de l’educació formal

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2015

Proposta redactada per Héctor Martínez en col∙laboració amb Carles Gómez (Esplai el Carrilet), Enric Bonet (monitor al CAU de Salt i al projecte Juguem?) i Isabel Hidalgo (informadora juvenil a l’Estació Jove)

| 18 |

L’associacionisme saltenc i la seva vida veïnal són més que evidents i, entre d’altres, es conten unes quantes entitats relacionades amb el món de lleure. Per aquest apartat específic de Lleure del reportatge Imaginem Salt ens semblava agosarat deixar tanta responsabilitat en una sola persona o institució i, per aquest motiu, ens hem volgut seure amb tres agents implicats en aquesta tasca perquè, entre tots, puguin oferir les seves propostes i millores en aquest àmbit. Un cop a taula ens saludem, al cap i a la fi tots ens coneixem del mateix: la Isabel ens ha atès als altres alguna vegada al punt d’informació juvenil; l’Enric, en Carles i jo mateix, amb poca diferència d’edat entre nosaltres, hem coincidit sovint, ja sigui al món del bàsquet o bé pels passadissos dels instituts així que entre salutacions i benvingudes comença la conversa. Un cop saludats, ens posem en situació. Per facilitar la pluja d’idees i deixar clares les perspectives que ens marcàvem els qui ocupem el consell de redacció amb aquest reportatge els plantejo la següent pregunta: “Què faríeu vosaltres si, en un futur a mig termini (potser uns 10 o 15 anys), us veiéssiu com a regidors o caps de la regidoria de joventut, temps lliure o educació? Quines mesures, propostes… en què destinaríeu els vostres pressupostos?”. A partir d’aquí, tot flueix.

Els acords i les desavinences entre en Carles, l’Enric i la Isabel es fan patents, cadascú escombra cap a casa que diríem col·loquialment, però també és cert que tots ells convergeixen en alguns aspectes i, aquests són els que exposarem, resumidament, a continuació. 1. En primer lloc, i potser un dels aspectes on els tres estan d’acord, és que manquen espais d’interrelació, tant generacional com associativa a Salt. Comenten la necessitat de crear aquests espais per fomentar l’esperit de pertinença a la vila i que ajudi en la cohesió veïnal, entre associacions, entitats i institucions. Apareix a la conversa, no sense discrepàncies, l’Ateneu… L’Enric es mostra esperançador amb el projecte, en canvi l’Isabel i en Carles creuen que encara queda molt de recorregut i que, sembla, que només s’hi vegin representades unes quantes entitats.

2. En l’àmbit juvenil l’Isabel comenta que cal plantejar-se la participació juvenil i canviar el paradigma actual anant cap a una participació més lleugera, sense lligams ferms ni obligacions de cap tipus que ofereixi al col·lectiu juvenil la possibilitat de participar de propostes atractives, dinàmiques i educatives sense la necessitat de sentir-se obligats a realitzar-les. 3. En la mateixa línia, caldria augmentar el nombre d’equipaments de lleure juvenils, actualment concentrats a l’espai La Fàbrica, un equipament, relativament, allunyat del centre de Salt on, probablement, es fa més palesa la necessitat i la tasca d’aquests espais. El sentiment i la percepció de tots ells és que Salt, tot i ser un poble que es pot recórrer caminant en poc més d’una hora, els sentiments de barris estan molt arrelats entre la ciutadania i això provoca


dificultats notables en la mobilitat dels participants a les seves ofertes de lleure depenent de la seva ubicació.

cap entitat o associació per la seva utilització, sense necessitat de protocols d’ús, o simplificant-los al màxim, evitant la burocràcia.

4. La necessitat d’establir un equilibri entre les ofertes de lleure tancat i la possibilitat de mantenir l’esperit de joc al carrer que existeix actualment a la vila. En aquest sentit, ha aparegut la proposta ferma de rehabilitació de baixos comercials a la zona centre de Salt, als voltants dels parcs veïnals actualment existents, per realitzar-hi espais de lleure infantil i juvenil públic: ludoteques, sales de futbolins, espais lliures, etc. Amb l’afegit que no calgués formar part de

5. Ampliar l’oferta de lleure adulta que, es creu, actualment molt escassa. Promocionant el lleure adult es creu que es pot dignificar la tasca dels educadors de lleure infantil i juvenil i millorar, de retruc i a mig i llarg termini, la implicació de les famílies en aquest sentit i qui sap si, a la llarga, apareixent ofertes d’oci inclusives i diferents de les actuals. A trets generals, l’Isabel, en Carles i l’Enric creuen necessari

una aposta ferma per equipaments públics, oberts, d’autogestió que ofereixin la possibilitat de gaudir-los, sentir-se’ls propis i que requereixin una implicació veïnal important, que enforteixin els lligams ja existents i ofereixin un ventall més ampli al món del lleure per tal de millorar la seva tasca i fer-la extensible a tots els collectius, millorant-ne la participació, el sentiment de pertinença i, sobretot, afavorint la dignificació del col·lectiu.

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2015

Il·lustració: Neus García

Instants abans de despedir-nos, i sentint-nos vencedors en aquesta lluita, durant aproximadament una hora, contra tot i tothom, l’Enric afegeix un “Ostres, és que ser monitor és molt difícil!” i els altres ens mirem i riem.

| 19 |


17190 Gener-juny 2015

PATRIMONI HISTÒRIC

Plaça Catalunya, ressons d’un presidi Són rars els centres penitenciaris envoltats de carrers i cases. Avui en dia, les presons s’instal·len ben lluny dels nuclis urbans i la seua realitat se’ns torna cada cop més estranya i invisible. Tanmateix, aquesta tendència és relativament recent i, de fet, encara queden vestigis d’antigues presons al mig de ciutats i pobles. Pel que fa a la Presó Provincial de Girona, es va instal·lar al Veïnat de Salt el 1941, a la vessant oest de l’actual Plaça Catalunya, on va restar fins el 1967. Malgrat no queda al poble gairebé cap vestigi de l’edifici que la sustentava, la presó encara roman viva en el record dels veïns. Text: Isaac Bosch i Júlia Olcina

Del Barri Vell de Girona al Veïnat de Salt Amb l’esclat de la Guerra Civil la presó vella de Girona s’havia quedat petita, així doncs, el 1936 es va aprofitar l’edifici annex del Seminari per ampliar-la, de manera que ambdós edificis passaren a formar una única presó. Allí es van allotjar, durant els últims anys de la República, principalment persones de dretes, religiosos i falangistes, però quan la ciutat va caure en mans

| 20 |

dels feixistes, el 1939, van canviar les tornes i la presó va quedar saturada de presoners afins o lleials a la república. En pocs mesos, arribà a tenir fins a tres mil presos en un espai teòricament preparat per a acollir-ne cinc-cents. Així doncs, davant la manca d’espai i les pressions del bisbe de la ciutat, la presó es va traslladar finalment a Salt l’any 1941. Pel que fa a les dones, el 1940 les van traslladar al Convent de les Adoratrius, amb les monges com a carcelleres. S’hi van arribar a con-

centrar més de mil cinc-centes cinquanta dones amb cinquanta criatures, però el 1941, gràcies a una amnistia per la commemoració del segon aniversari de l’acabament de la guerra, moltes van quedar lliures. Les restants foren traslladades a d’altres centres penitenciaris de Catalunya, entre ells el de Salt, i la casa de les Adoratrius es transformà llavors en reformatori, acollint a preses joves i prostitutes. Amb tot, tal i com mostren les dades del padró d’habitants de Salt, el nombre de dones recluses al poble fou molt inferior al d’homes: el desem-


L’antic edifici de la presó, emplaçat al vessant oest de l’actual Plaça Catalunya, en uns terrenys situats a l’extrem del carrer Abat Oliva, que llavors s’anomenava Santa Clara. (Donació M.Rosa Puig Dalmau)

bre de 1945 hi havia un total de 114 presos engarjolats, només 10 dels quals eren dones.

El convent de Santa Clara Les clarisses eren una comunitat de clausura i els murs del seu convent havien estat creats per a aquesta finalitat. L’estructura de l’edifici era robusta i austera, i hi regnava una atmosfera de recolliment i reclusió. Tot plegat, conferia a l’espai una sensació de fortalesa inexpugnable, que protegia l’interior del recinte i el mantenia aïllat del món exterior,

de manera que resultava molt adient per a les funcions que hauria de realitzar com a presó. A més, es tractava d’una edificació àmplia, de planta i tres pisos, amb un claustre central envoltat de grans arcades que donava pas a un ampli pati interior.

El desembre de 1941 hi havia un total de 114 presos engarjolats a la presó de Salt.

Ja des de l’esclat de la Guerra Civil el convent de Santa Clara havia deixat de funcionar com a tal. Amb l’esclat revolucionari havia estat blanc dels atacs anticlericals, va ser saquejat i, finalment, confiscat per convertir-lo en allotjament

| 21 |


Fotos: CRDI

| 22 |

17190 Gener-juny 2015


per a refugiats del conflicte bèl·lic. Finalment, durant els mesos de desembre de 1941 i gener de 1942 es va condicionar com a presó, construint garites de vigilància als murs del pati i al carrer. A la part dreta del convent hi havia l’església de Santa Clara i, tot seguit, una casa rectoral, on es van allotjar les set monges de la comunitat quan el convent fou transformat en penal. A aquesta alçada del carrer, el pas quedà barrat als veïns, ja que en aquest punt ja no hi havia habitatges, només l’accés a la sala de visites de la presó.

La vida rere els barrots El dia a dia a la presó, sobretot al llarg dels durs anys de la postguerra, va estar marcat per la falta d’espai i la insalubritat. A més, hi mancaven els recursos per a la manutenció dels presos, per la qual cosa s’autoritzà que els familiars els proveïssin de menjar, tabac, algun diner i inclús matalassos. Ara bé, alguns testimonis expliquen que molts dels guàrdies també passa-

El contacte amb la família es feia a la sala de visites, a la qual s’accedia per una porta petita, al costat de l’església de Santa Clara. La sala era una habitació d’uns vint-i-cinc metres quadrats, on els presos quedaven separats dels seus familiars per una tela metàl·lica, com de galliner, i per un passadís d’un metre d’amplada aproximadament. Els dies de visita, des del carrer, es podia sentir la cridòria d’aquestes converses d’alt contingut emocional que tenien lloc en un espai tan petit.

Una fuga molt sonada La possibilitat d’escapar sempre ha estat el somni de tot presoner i la gent que vivia pels voltants de la presó ho sap del cert, doncs encara recorden més d’un intent de fuga i el so dels trets dels vigilants des de les garites. A ca l’Adroher un diumenge els varen picar a la porta anunciant-los que tenien uns lladres escapats dalt el terrat. Es diu que varen descobrir el pres dins d’un dipòsit d’aigua i que el va delatar l’aigua que en vessava.

L’esforç que havien de fer per proporcionar als seus presos aliment i vestit era realment dur. Durant la vigilància nocturna, al sector de la via del tren, els tirs dels vigilants sovint eren fruit de la confusió. Inclús alguns malalts del psiquiàtric havien estat tirotejats per no fer cas del crit d’alto des de la garita. A Can Pere de les Flors recorden com va arribar un cop un treballador, completament blanc i en estat de xoc, amb un tauler que portava totalment foradat per les bales, perquè havia estat confós amb un fugitiu quan tornava de la feina. Una de les fugues més sonades fou la del pedagog i polític figuerenc Josep Pallach. Com molts altres membres de la seua generació, els anys de joventut d’en Josep Pallach havien estat tota una odissea de lluita i supervivència. Fou militant actiu del POUM, combatent en la Guerra Civil i, després de passar pels camps de concentració francesos, participà en la resistència al país veí, fins que va tornar a Catalunya i va ser enxampat el 1945 al seu poble, quan ja feia tres anys que havia reprès la lluita política clandestina. Un cop a la presó continuà la seua formació, així que va esdevenir el reclús amb més estudis de l’establiment i va ser nomenat auxiliar del mestre de la presó. Gràcies al seu treball intel·lectual i a la bona con-

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2015

Al principi, es va fer servir de centre de detenció de militars republicans i presos polítics, i foren els soldats de lleva els qui s’encarregaren de la vigilància. Més endavant, van arribar-hi també els presos comuns, assumint plenament les funcions de Presó Provincial, i la vigilància va passar a mans de la guàrdia civil. A partir de llavors, a les nits, de tant en tant se sentien els crits d’”alerta” dels vigilants que, des de la primera fins a la setena garita, comprovaven que la son no hagués vençut cap guàrdia.

ven gana i solien quedar-se amb un bon pessic d’aquests proveïments, que no arribaven mai complets a mans dels presos. Generalment, les famílies tenien una economia molt precària i amb bones feines podien omplir el plat cada dia, així doncs, l’esforç que havien de fer per proporcionar als seus presos aliment i vestit era realment dur. Aquesta càrrega va recaure sobretot en les dones, autèntiques resistents que van donar-ho tot per tirar endavant amb els seus en un ambient de gran penúria material i moral.

(segueix a la pàgina següent)

| 23 |


PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2015

Salt ha estat dels pocs pobles que tenia presó i psiquiàtric. Per aquest motiu, era tristament conegut en tota la geografia catalana i encara ara es recorda la dita de “Salt, bona terra i mala gent”. (Donació Marta Comas i Bohigas)

ducta es va guanyar la confiança dels guàrdies, a alguns dels quals ensenyava francès, o els ajudava a preparar les oposicions per ingressar al cos de funcionaris de presons. Fou tal la relació de familiaritat que van establir amb ell que inclús el deixaven sortir a l’altra banda del carrer a fer el cafè. Precisament, aprofitant una d’aquestes sortides, en Josep Pallach va aconseguir escapar. Amb ell hi van sortir altres dos presos més, i només van haver de creuar la sala del cafetó d’enfront i sortir per la porta del darrera, on els

El 1967 l’edifici de la presó va ser enderrocat i esborrat definitivament del mapa de Salt | 24 |

esperava un company del POUM. I així, travessant la carretera de Salt i els camps, de seguida van trobar la muntanya i van poder marxar cap a França. Segons el testimoni d’altres presoners que van conviure amb en Pallach, la seua fugida va provocar un fort enduriment del règim de la presó; a partir de llavors es van acabar les sortides al cafè d’enfront i la vigilància es féu amb un major zel.

Art i cultura, malgrat tot Com que escapar de la presó era una gesta difícil, els reclusos van recórrer a altres formes d’evasió, a través de l’artesania, la pintura i l’activitat cultural. És el cas d’Isidre Vicens, que va passar set anys de la seua vida tancat, però no va deixar

mai de dibuixar. Així, diu ell, va aconseguir mantenir la ment clara. La imaginació de l’Isidre era la seua escapatòria, des de ben jove, quan treballava a la fàbrica Coma-Cros, anava guixant dibuixos pels racons, entre parets i caixes. El van tancar a la presó, com a molts altres, per la seua ideologia, ja que durant la República havia format part de la companyia de teatre Arte y Amor, de les Joventuts Llibertàries de la CNT i havia organitzat activitats culturals al Centre Obrer de Cultura Floreal. En esclatar la guerra, va combatre al front d’Aragó i el 1938, davant l’avanç dels feixistes, va caure pres en mans enemigues, així, fou traslladat a la presó del Seminari de Girona el 1940 i d’allí passà a Salt el 1941.


Val la pena recordar Durant aquests anys grisos en què la Presó Provincial de Girona va estar ubicada a Salt, la història del penal estigué estretament lligada a la instauració del règim franquista al nostre territori, ja que la presó del Veïnat albergà una gran quantitat de presos polítics. Acusats dels delictes de “rebelión militar” o “auxilio a la rebelión”, es tractava en realitat de condemnes polítiques, pel fet d’haver estat militants o simpatitzants de les forces d’esquer-

ra durant els anys de la República i la Guerra Civil. L’allau de presos fou molt intens sobretot els primers anys de postguerra, tanmateix, deu anys després de la fi del conflicte bèl·lic, molts dels presoners encara eren acusats d’aquestos mateixos delictes. De l’any 1939 al 1945, quan la repressió política va ser més cruenta, molts d’aquests presos polítics van ser depurats. Se’ls jutjava sense garanties i sense possibilitat de defensa, mitjançant judicis sumaríssims de consells de guerra, i se’ls condemnava a mort en base a denúncies que no comptaven amb cap mena de prova concloent. Les xifres d’aquest crim són esfereïdores: a les comarques gironines, 571 ciutadans van ser afusellats, la majoria d’ells de matinada a les tàpies del cementiri de Girona, vint-i-quatre dels quals veïns de Salt. El 1967 l’edifici de la presó va ser enderrocat i esborrat definitivament del mapa de Salt; al seu lloc van construir-hi un bloc de pisos. Sota les runes dels murs van quedar soterrades les històries de milers d’homes i dones, tant presos comuns com polítics, que van deixar anys de la seua llibertat en aquest penal. Són històries tràgiques i terribles, de por i violència, però també històries d’ideals, de supervivència i esperança. Tots ells formen part de la història del nostre poble, de la història dels vençuts, d’aquells qui van viure la vida com una lluita i que val la pena recordar.

FONTS: Records de veïns de la presó.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2015

Els anys de reclusió a Girona i Salt, l’Isidre va prendre contacte amb un grup de reclusos vinculats al món de la cultura i va participar del Cuadro Artístico, un grup de teatre que escenificava obres dins la presó. Ara bé, l’activitat que feia aquest col·lectiu estava totalment controlada per les autoritats de la presó. La propaganda franquista, en un intent per maquillar la duresa de la repressió de postguerra, ressaltava contínuament aquestes activitats culturals, fent veure que rere els barrots es duia a terme una tasca lloable, de redempció dels rojos. I no només els censuraven els continguts de les obres, sinó que sovint els utilitzaven quan calia aixecar la moral dels reclusos i aplacar els ànims, davant la desesperança i la por que regnava a la presó per les condemnes a mort. Segons explicava Isidre Vicens en una entrevista recent, l’endemà d’haver realitzat afusellaments de presos, el director de la presó els feia representar una obra de teatre, per tal d’aixecar una mica l’ambient. Ell mateix considera que això no era fer teatre, sinó que ho feien obligats.

PRAT I PONS, J. Sumaríssim d’urgència 1643. La Guerra Civil dels germans Clarà (i Pinyol). CCG edicions, 2010 PRAT I PONS, J. Isidre Vicens, inèdit ROS, J. Salt. Recull gràfic 1880-1965. L’Abans, 2004 CLARA, J. Per una biografia de Josep Pallach. Documents dels anys 1944-1946. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 1993 Sumaríssim 1939-1945. 70 anys dels primers consells de guerra a les comarques de Girona. Generalitat de Catalunya, Arxiu Històric de Girona, Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, 2009 ESPIGULÉ I LLOVER, M. Mi serenidad en estos momentos es la inocencia. Miquel Espigulé i Plana (1910-1940). INS Montsacopa, 2012 MIRAMBELL I BELLOCH, E. El primer centenari de les adoratrius a Girona. Revista de Girona, nº 151, març-abril 1992.

| 25 |


17190 Gener-juny 2015

DIÀLEGS

La psicologia no és de bojos! La Cèlia i en Wilder estudien Psicologia a la Universitat de Girona. Ja estan a quart! Tots dos havien estudiat abans: en Wilder a Colòmbia i la Cèlia al Conservatori! Amb l’experiència de què són els estudis, hi han tornat amb ganes i avui en parlen junts... Diàleg: Cèlia Johé Martí i Wilder Palacio Pineda Transcripció: Laure Duplay i Neus Ferràs Wilder (W): Et sembla bé que anem per temes? Cèlia (C): D’acord. W: L’accés a la universitat, és fàcil o difícil? Com ho veus, tu? C: Allà no ho sé, però aquí, després de batxillerat, es fa la selectivitat i depenent de la carrera que tries necessites una nota o una altra.

| 26 |

W: A Colòmbia també hi ha una mena de selectivitat i en funció de la nota que tens, hi pots accedir o no. Hi ha molt poques places a la universitat pública en comparació amb les persones que hi volen entrar. De fet, és molt difícil entrar-hi. C: Aquí és molt més fàcil! És l’opció més normal, acabes el batxillerat i

“quina carrera faràs?”, i els pocs que no hi poden entrar, a més dels que ho escullen directament, solen anar a universitats privades. Però la pública hi és. Tot i que s’han apujat molt els preus... W: Això és una de les coses que penso que és molt important: el tema dels preus. Que hi hagi tan-


Fotos: Laure Duplay

aspiren al món de la empresa. Tot i que també és una sortida. W: Allà la psicologia clínica està ben vista però no hi ha cultura de fer servir els serveis d’un psicòleg. Hi ha la creença que els psicòlegs són pels locos, una mica com aquí, també!

“No hi ha cultura d’utilitzar els serveis d’un psicòleg. Hi ha la creença que els psicòlegs són pels locos!”, Wilder

C: Tu, que has estudiat psicologia tant a Colòmbia com aquí, hi trobes molta diferència? W: Vaig començar a estudiar a Colòmbia, en una universitat privada. Després vaig anar a Barcelona i finalment vaig arribar a Girona. Vaig notar diferències en el nivell d’exigència: a Colòmbia hi ha molta exigència i molta motivació, l’alumne gairebé viu una mena de coaching per part dels professors. A la meva universitat teníem la sort que érem uns vint-i-cinc a classe. Això facilitava que féssim ABP (Aprenentat-

ge Basat en Problemes). En aquests tres anys que vaig estudiar a Colòmbia anàvem a fer treballs a residències, a associacions on hi havia nenes que havien estat violades, etc. Però el nivell d’exigència era molt alt. Després de passar per l’experiència, havíem de contrastar-la amb un marc teòric i finalment presentar-la oralment. C: Això està molt bé! Jo crec que aquí hi falta, això. La idea de treballar en ABP, de treballar en grup,

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2015

ta gent que no hi pugui accedir en funció de la renda. Vaig veure una xifra de no sé quants milers d’estudiants que no havien pogut accedir a la universitat per motius econòmics. C: Això és total, perquè es priva d’estudiar a molta gent. Que és el que passa, suposo, a Colòmbia. Si se segueix per aquí, acabarà passant el mateix. Però l’altra cosa és: quanta feina hi haurà per a tots aquests estudiants, a més a més? No sé com és a Colòmbia, si quan acabes la carrera de seguida trobes feina o no com a psicòleg... W: Hi ha molt poca proactivitat per part de la professió, i finalment acaben fent el que diuen els que paguen. C: Així que va encarat cap a l’empresa, sobretot? Perquè aquí predomina la psicologia clínica. La majoria dels estudiants de psicologia no

(segueix a la pàgina següent)

| 27 |


DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2015

Foto: Laure Duplay

| 28 |

“Treballar en grup... Com vols fer-ho en una classe on som més de vuitanta?”, Cèlia hi és, però com vols fer-ho en una classe on som més de 80? W: Ja. Jo trobo molt a faltar les exposicions. Aquí hi ha persones que no tenen clar com exposar i expressar-se. Allà hi estem més acostumats, s’ha creat aquest hàbit des de sempre. C: Aquí, a l’escola i a l’institut fèiem molt poques exposicions orals. Jo en l’altra carrera sí que ho vaig fer, però si no, t’hi trobes de cop. Falta capacitat crítica. Aquí s’intenta,

però costa. Els professors demanen l’opinió i no sé si és per vergonya o falta de costum però la gent participa poc, això de parlar en públic... No sé si és quelcom cultural. W: A nosaltres des de petits ens han fet fer exposicions, argumentar, ens han fet treballar sobre temes que no ens plantejàvem i buscar informació i arguments... C: Jo crec que tot s’explica pel mètode d’ensenyament. Aquí la idea és canviar-ho cap a aquesta línia però no sé per què no funciona. W: I el tracte amb els professors? C: Jo crec que el tracte amb el professor és bastant fred perquè hi ha molta gent per classe. Sempre hi ha l’alumne que té més ganes de fer

tutories, d’estar més a prop del professor, però també hi ha aquell altre que prefereix passar desapercebut i probablement el professor no sabrà ni qui és. M’imagino que amb tanta gent això és inevitable. El professor no pot anar un per un a veure si tenen dubtes... W: Això a Colòmbia sí que és un fet cultural, l’apropament, la cercanía, que pots tenir no només per tema numèric sinó perquè la gent és més oberta. C: Sí, però també éreu molts menys! W: Sí, hi havia molt de tracte entre alumnes i professors, i podies conèixer fins i tot la persona que és el professor. Fins i tot els alumnes sortíem amb els profes! C: Ui, això aquí no! W: Aquí no. Aquí trobo que hi ha una relació molt neutra entre alumne i professor. En canvi a Colòmbia es veia un respecte més marcat cap al professor. No sé si té a veure amb mostrar respecte cap a la gent gran. Allà, s’acabava la classe i fins i tot teníem ganes de donar-li les gràcies pel coneixement que ens estava donant, i molts de nosaltres ho fèiem. Aquí això ho trobo a faltar, de vegades ho faria però em tallo. C: Aquí és tot el contrari! Aquí marxen, i si la classe s’acaba abans doncs millor! Jo també el trobo a faltar, aquest respecte cap al professor. Però això per què deu passar? Potser és que els joves tenen tant a l’abast el poder estudiar que no ho valoren. Com que a Colòmbia és més complicat accedir-hi, els alumnes deuen estar més predisposats a valorar-ho més. W: Sincerament, és una societat molt diferent, perquè hi ha moltes persones que ja tenen nens. La


W: I què me’n dius de la participació dels estudiants en temes socials? C: (riu) No pares de treure temes! Poca. Molt poca. La gent està poc involucrada i jo tampoc... W: A què penses que es deu això? Jo ho veig molt enfocat en el tema dels valors, de la societat. Tinc la sensació que les persones que estudien volen treure’s la carrera i no volen problemes. C: Ho fan pensant en ells, vols dir això? W: Podríem dir-ne individualisme, sí. Si hi ha algú que no pot estudiar perquè no té prou diners per pagar els crèdits, si això a mi no m’afecta, doncs cap problema. He de dir que a Colòmbia, a les universitats

“Falta capacitat crítica... Els professors demanen l’opinió i no sé si és per vergonya o per falta de costum però la gent participa poc. No sé si és quelcom cultural”, Cèlia

públiques, a la meva no, els estudiants tenien moltíssima força. C: És cert, aquí la societat és molt individualista. Això és un problema. I costa molt moure la gent a fer coses comunitàries, pels altres. O veure que una cosa és injusta i moure’s. Sí que hi ha una bona part de gent que lluita, però no és ni de bon tros la majoria. W: Tu a què aspires quan acabis la carrera? C: M’agradaria exercir de psicòloga, tot i que no tinc gaire clar cap a quin àmbit m’agradaria tirar. La psicologia clínica potser és el que m’agrada més però penso que és difícil trobar-hi una sortida professional. Un cop acabat el grau, està clar que no n’hi ha prou, que t’has d’especialitzar, estudiar més, fent un màster, cursos, anar a xerrades per tenir més coneixements i més eines per poder exercir després.

“A Colòmbia, a les universitats públiques els estudiants tenen moltíssima força”, Wilder Això cada cop és més difícil, cada cop hi ha més psicòlegs, però també hi ha molta demanda! I sí, a mi m’agradaria. I a tu? W: Jo penso que hi ha molta feina en els moviments socials, i que els psicòlegs poden fer aquest pas, tractar l’angoixa si per exemple demà vénen a treure’t de casa perquè et desnonen... Jo crec que s’ha de fer una inversió en aquest àmbit a nivell social. C: Potser és en aquest àmbit, en l’àmbit social, on és més necessària una empenta. La psicologia clínica

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2015

meva cosina, per exemple, té disset anys i ja està embarassada. La meva mare també: em va tenir amb disset anys! C: És molt diferent! W: Això també fa que no tinguis temps per a poder estudiar una carrera, com per exemple psicologia, que a més a més no et garantirà una feina remunerada per a poder sostenir... C: És clar, si has de mantenir una família...

(segueix a la pàgina següent)

Foto: Laure Duplay

| 29 |


DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2015

l’hora de traslladar el meu expedient acadèmic, em van convalidar força crèdits. C: I també feu pinzellades dels diferents àmbits que abasta la psicologia? W: Això sí que és diferent: aquí es fa per àmbits, allà per corrents psicològics. No sé si és més funcional o no però allà trobes els continguts estructurats segons diferents perspectives: humanista, cognitiu, conductual, etc.

Foto: Laure Duplay

El Pla Bolonya: “A nivell teòric està molt bé, però a nivell funcional penso que encara ara aquí no va”, Cèlia és més coneguda, en canvi la intervenció social potser és una opció per als qui estem al forn. Permetria canviar algunes coses d’aquesta societat que no funcionen. Un psicòleg pot fer molt. W: I a tu t’interessa més la psicologia clínica, oi? C: Sí, però no tant una feina d’aquelles de tenir el meu despatxet i vayan pasando, sinó que m’agradaria més una feina d’arremangar-me una mica. Ara, per exemple, estic fent les pràctiques en un centre de persones amb addiccions. Aquest,

| 30 |

veus?, és un àmbit on jo apostaria més per una intervenció social, per poder arribar a tothom. El psicòleg té molt a fer no només a nivell individual sinó a tot el sector. W: Sabies que a Colòmbia el psicòleg està molt ben vist? A diferència dels estudiants de dret, que no estan tan ben vistos com aquí. En canvi els psicòlegs tenen un estatus. C: Això aquí no passa tant. Molta gent encara ara no sap què fa un psicòleg. W: Sí, et diuen que l’estàs analitzant! C: “No m’analitzis!”, “No em llegeixis la ment!”. La psicologia és molt més! A mi m’ha sorprès en arribar a la carrera, no m’esperava que fos un àmbit tan ampli. 17190UniverSalt (17190): I els continguts de la carrera, penseu que són diferents? W: Bé, crec que no gaire. Perquè a

17190: Vosaltres sou 100% fornada Pla Bolonya? W: Sí. Totalment Pla Bolonya. 17190: I què en penseu del Pla Bolonya? C: Jo crec que a molts llocs pot funcionar bé, però aquí hi ha massa estudiants per aula. Vuitanta persones per aula en un Pla Bolonya que el que pretén és fer un Aprenentatge Basat en Problemes, treballs en grup, que l’aprenentatge el facis per tu mateix, que el professor no tingui tant a dir... A nivell teòric està molt bé, però a nivell funcional penso que encara ara aquí no va. W: Nosaltres a Colòmbia, per com està organitzat, podríem dir que tenim el Pla Bolonya, però sí que funciona. El grup gran allà és de vint-i-cinc, que seria un quart dels grups d’aquí! C: Exacte, a nosaltres aquí ens parteixen i fem una hora i mitja en grup petit, que som quaranta i quaranta, i després una hora i mitja en grup gran. En el grup petit pots fer més debat, o fas treball en grup i el grup gran sol ser més teòric. 17190: Expliqueu-nos una mica les vostres trajectòries. W: Vaig arribar a Catalunya el 2001,


Controvèrsies

Foto: Laure Duplay

celona, que equivalen a una llicenciatura. És una mica estrany, a la gent no li sona això com a carrera, però sí que ho és! I vaig accedir a la universitat com a segona carrera. Sempre m’havia interessat molt la psicologia i vaig decidir posar-m’hi a veure què tal i em va anar enganxant... W: Jo vaig triar la psicologia perquè des de petit m’agraden molt les coses complexes, preguntar, entendre... I en aquest sentit en la psicologia s’ajunten la complexitat de les persones i també la dimensió social. Al cap i a la fi, nosaltres mateixos, les persones, som molt complexes, i la societat està formada per persones, i la política també.

Font: viquipèdia

“M’he sentit molt acollit per Catalunya, perquè aquí hi tinc molts records, moltes persones, moltes vivències que a Colòmbia no tinc. I això fa que tingui un sentit de pertinença molt gran”, Wilder

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2015

després vaig marxar tres anys a Colòmbia. Llavors vaig marxar a Berlín i vaig tornar a Barcelona i finalment aquí. Des del 2001 que conec la cultura catalana. Aquí he viscut bona part de la meva adolescència i sempre m’he sentit molt adoptat i molt acollit per Catalunya, perquè aquí hi tinc molts records, moltes persones, moltes vivències que a Colòmbia no tinc. I això fa que tingui un sentit de pertinença molt gran. La meva mare va arribar aquí el 2001 perquè en aquell moment a Colòmbia va passar una cosa molt semblant a la que passa aquí ara: el tema de les hipoteques. Nosaltres ens vam hipotecar, no vam aconseguir pagar la casa, ens van desallotjar, etc. Jo tenia tretze anys, el meu germà en tenia cinc i bàsicament vam venir aquí per raons econòmiques. C: Jo abans havia estudiat la carrera d’interpretació de música: toco el violí. Vaig acabar els estudis a Bar-

Si bé el Pla Bolonya ven la creació d’un Espai Europeu d’Educació Superior en el qual les titulacions puguin ser reconegudes a qualsevol país i es millori la mobilitat dels estudiants, aquest procés ha generat critiques a manta per part del sector estudiantil: 1-Suposa la progressiva privatització de l’ensenyament superior i la precarització del món laboral. 2-No garanteix un finançament adequat dels estudiants. 3-Com es basa en avaluació de treball continuat i assistència, aquells estudiants que necessiten treballar a temps complet per a pagar-se els estudis tenen molt complicat compaginar ambdues activitats. Es produeix una selecció natural. 4-No garanteix un finançament adequat de les universitats públiques i permet que les empreses puguin finançar algunes titulacions segons el seu interès, o eliminar-ne d’altres que no tinguin sortides laborals concretes, mercantilitzant les universitats. 5-Es prioritzen beques-crèdit davant de beques normals.

| 31 |


17190 Gener-juny 2015

EDUCACIÓ

Un salt a la diversitat! Camp de treball a Salt Una quinzena de joves han participat aquest estiu al primer camp de treball de la vila, organitzat pel cau de Salt i amb la col·laboració del projecte “Juguem?”, Ràdio Salt i l’associació El Blauet. Text: Isaac Pérez, Afra Cubarsí i Guillem Tarrés, membres del cau de Salt. En els últims anys hem vist que l’oferta d’activitats per a joves al municipi de Salt (i de forma generalitzada, arreu) ha augmentat i ara els joves tenim un ventall ampli d’activitats on podem triar quines volem fer, més enllà dels tradicionals casals d’estiu. Respecte altres anys ara és més fàcil apuntar-nos a un curs de cuina, tallers de percussió i arts escèniques o fer un curs que ens doni les claus per tenir el nostre propi hort. Les activitats han canviat i busquen generalment omplir un espai que l’escola ordinària no és capaç de

| 32 |

donar, tot i que n’hi ha que segueixen vives com el curs de monitor en activitats de lleure o el de manipulador d’aliments, que comporten l’obtenció d’un títol professional. Com és que ha augmentat tant l’oferta? Hi ha diverses possibilitats i no podem pensar que les respostes que apuntem en aquest article siguin independents entre elles. El més probable és que sigui una suma d’aquests factors: 1.- L’educació en el lleure i les activitats extracurriculars agafen pes

en la nostra societat perquè complementem el desenvolupament personal i cada vegada són més pares i/o nens que hi veuen un atractiu i aposten per participar-hi, incrementant doncs la demanda i fent que neixin alternatives no existents fins ara al mercat. 2.- Augmenta el nombre de joves que demanen aquest tipus d’activitats i dins els ajuntaments les activitats per a joves passen de ser una commodity oferida sovint des de les àrees de joventut a ser una necessity (anglicismes econòmics que categoritzen el tipus de bé).


| 33 |

Fotos: Guillem TarrĂŠs


17190 Gener-juny 2015 EDUCACIÓ 17190 Gener-juny 2015

Fotos: Guillem Tarrés

El cas de Salt... La població jove de Salt s’ha incrementat en els últims anys degut sobretot a les onades migratòries que va rebre el municipi abans del 2010. Segons les dades del padró del 2013 a Salt hi ha 6.161 habitants entre els 0 i els 15 anys. Això és un 20,37% de la població total del nostre municipi. Podem veure que aquest elevat percentatge de població fa o farà ús de les activitats de lleure que s’ofereixin al municipi. Actualment el casal d’estiu de l’Ajuntament ofereix 550 places durant els mesos de juliol, agost i setembre. Si la franja d’edat d’aquest casal és de 6 a 15 anys, aquest és un recurs al qual pot accedir un 17,30% de la població d’aquesta franja (3.178 hab).

Volíem acostar els joves a la realitat del territori i fer-ho mitjançant la metodologia escolta.

| 34 |

Per respondre a aquest nou panorama des de l’Ajuntament de Salt i el Consorci per al Benestar Social Gironès-Salt ha nascut el projecte Juguem?, amb el qual l’Agrupament Escolta i Guia Sant Cugat de Salt ha organitzat el camp de treball Un Salt a la diversitat!. El projecte Juguem? fa ús de les places i patis d’escoles de Salt i els converteix en espais educadors i de cohesió social on s’ofereixen alternatives de lleure a la població amb menys recursos. Amb aquest projecte es vol donar resposta a la necessitat emergent d’activitats d’educació no formal per a joves i alhora s’intenta prevenir conductes de risc entre els infants de la mà de tots els agents del municipi, inclosos els veïns i les associacions. Aquest projecte funciona des de fa més de quatre anys. És un projecte madur i l’Agrupament Escolta Sant Cugat hi ha col·laborat des del principi, de manera que va ser el candidat perfecte per col·laborar-hi des del moment que a un grup de caps (cap = monitor) se’ls acudeix

la idea de fer un camp de treball a Salt amb joves de tot Catalunya. Després d’una ronda de contactes amb l’Ajuntament, el projecte Juguem? i altres entitats com Ràdio Salt o el Blauet, en la que vam valorar la viabilitat del projecte i les vies de col·laboració possibles, es va buscar un equip de caps a dins l’agrupament que volguessin preparar la documentació i el projecte va ser presentat a la convocatòria que cada any organitza el Departament de Joventut de la Generalitat de Catalunya.

Objectius del camp de treball Els objectius d’Un Salt a la diversitat! eren acostar els joves a la realitat del territori i fer-ho mitjançant la metodologia escolta. Aquesta metodologia pretén que cada noi i cada noia, que cada jove, esdevingui protagonista del seu propi projecte i de les accions que decideix en equip, amb la finalitat d’aprendre i, a la vegada, de construir una societat més humana, més acollidora, més tolerant i més participativa mentre


tenir cura, ja que en formem part i en depenem totalment. Per a nosaltres és clau també oferir la possibilitat als joves de desenvolupar-se en un espai natural de manera informal. L’associació El Blauet ens va oferir una jornada naturalista durant tot un matí per descobrir les deveses i la importància que té aquest espai per al municipi de Salt.

el grup tria i elabora un projecte.

Tot i això, que els nostres participants no sabessin el que fem al Cau durant el curs no va ser cap problema. Per mitigar aquest entrebanc havíem organitzat el camp de treball en tres eixos diferenciats: social, natura i comunicació, per tal que cadascú trobés el seu racó al camp. Social: Aquesta part representa el treball que es fa cada tarda al projecte Juguem?, un projecte educatiu amb utilitat social. La relació circular que s’estableix entre l’aprenentatge i el servei genera una sintonia que intensifica els efectes dels altres dos blocs. Natura: Per als escoltes la societat ha de vetllar per la natura i n’ha de

La vida del camp 3 d’agost. Comença el camp i arriben els tretze participants acompanyats de les seves famílies i educadors. Coneixen els monitors, comencen a muntar les tendes i s’organitzen. A la tarda se’ls explica quines són les bones pràctiques a l’hora de cuinar i es fan els grups de serveis per repartir-nos les tasques de cuinar, parar taula i netejar el camp. Dues persones van ser baixa abans de començar l’activitat. Durant els primers dies del camp de treball calia treballar la fase de descoberta: els joves en van realitzar diverses per conèixer les diferents entitats del poble i així poder-se familiaritzar amb l’entorn. Es van separar en petits grups i van conèixer entitats i projectes saltencs. (Diables d’en Pere Botero,

la revista 17190 univerSalt, l’Espai Jove, El Safreig, Temporada Alta, Cau de Salt, etc.). Al finalitzar les descobertes cada grup va poder-les compartir amb els seus companys. La idea d’una descoberta és mostrar quelcom nou, diferent. No ha de ser necessàriament exactament el que volem que facin els nostres joves, tot el contrari. Ha de ser un element inspirador que els ajudi a mirar més enllà del que ja està establert. A la tarda els monitors i responsables del projecte Juguem? ens van explicar tot el que van poder del projecte. Després vam fer una visita en persona acompanyats per els tècnics responsables per totes les places de Salt on és present el projecte. Els següents dies es van fer descobertes relacionades amb els eixos de natura i comunicació. Vam visitar els estudis de Radio Salt i vam rebre la visita de El Castor Radiofònic” un programa mensual que s’emet a Radio Bonmatí on es donen a conèixer les ultimes informacions de l’escoltisme gironí.

EDUCACIÓ 17190 Gener-juny 2015

Per a nosaltres era un repte concentrar tot el que fem durant el curs en només quinze dies amb un grup de joves que en general no havien sentit (i desconeixen) fins a l’inici del nostre camp les metodologies i dinàmiques escoltes.

Comunicació: En tot projecte hi ha la fase de comunicar el que es fa a l’exterior. Aquesta fase ha estat possible gràcies que Ràdio Salt ens va oferir emetre un programa fet pels participants del camp de treball on es debatia sobre temes que interessen els joves i alhora s’explicava el que passava cada dia a les places del Juguem?.

Els joves van realitzar descobertes per conèixer diferents entitats del poble.

Dimecres vam anar a les Deveses i vam participar en una jornada naturalista, on vam poder anellar ocells, buscar rastres i fer un mostreig d’amfibis. (segueix a la pàgina següent)

| 35 |


17190 Gener-juny 2015 EDUCACIÓ 17190 Gener-juny 2015

Foto: Guillem Tarrés

| 36 |

Seguint amb la descoberta i formació de la primera setmana, el dijous es va realitzar una matinal de jocs per tal de formar i donar recursos als joves en matèria de jocs. Us podem assegurar que la majoria es van poder posar en pràctica a les places del Juguem?.

Finalment es va escollir realitzar el projecte del ball de bastons, obert a tothom que hi estigués interessat. I per què, això? Doncs perquè un dels participants era bastoner al seu poble i creiem que era una bona manera de donar a conèixer aquesta part de la cultura catalana.

Superada la fase de descoberta i amb un cap de setmana per endavant, vam fer una excursió fins a Sant Feliu de Guíxols en bicicleta que ens va deixar el cul una mica pla!

Des de l’equip de caps creiem que a Catalunya hi falten més camps de treball en els quals s’aposti per treballar una temàtica social des de l’educació i diferents al camps de sempre de “pic i pala”.

Comença la segona setmana, i entre tots comencem una pluja d’idees per veure quin projecte fem. Veiem que haurà de ser el dissabte abans que marxem. Aquesta era l’única cosa que teníem clara perquè aleshores es van crear tres grups de debat encarregats de presentar una proposta.

Donat l’èxit de la primera edició, ja s’ha creat un nou grup de caps encarregat de tirar endavant, l’estiu vinent, la 2a edició d’Un Salt a la diversitat! Els hi desitgem el millor!

A Catalunya falten més camps de treball en els quals s’aposti per treballar temàtiques socials des de l’educació.


Fa tres anys que tinc trenta anys Text: Neus Ferràs Aquesta vegada decidim canviar d’ambient i ens n’anem... de copes! Volem copsar Salt de nit, no gaire tard, però, que tenim mainada i demà toca diana aviat! Tres representants de la revista descobrim aquest bar amb 33 anys d’història al seu darrere.

TACTE: Es desperten sensacions familiars, materials i textures de tota la vida, estucat a les parets... Si tanquéssim els ulls i no sonés música, podríem creure’ns al menjador de casa els nostres pares! La propera reunió de l’equip de redacció, ens diem, la podríem fer aquí!

El Tinell és el seu nom i de dia és tancat i barrat. Més d’un es deu haver preguntat si és un de tants establiments que no han resistit la crisi. Doncs no! El Tinell continua vivito y coleando, que diríem en castellà, i aquí us el presentem amb tots els nostres sentits. Foto: Pere Serrat OLFACTE: El nostre sentit més primitiu no ens alerta de cap perill que ens faci sortir corrent: No se sent VISTA: D’entrada, ens esperàvem olor de fregits, perquè actualment menys llum! Trobem un local ben no els està permès fer servir la cuiil·luminat malgrat que des de dins na que fa anys havia funcionat. Fa no es veu el carrer. En un racó hi ha olor de net i de bona companyia, i una impressionant llar de foc apaaquesta naturalitat convida a seure. gada i tapada: actualment no està permès fer-la servir. Llàstima, perGUST: Una cervesa, un vermut i un què el caliu hauria escalfat cossos xarrup de whisky, mentre l’anem i potser fins i tot algun cor...! A les fent petar i mirem encuriosits a toparets hi ha quadres penjats, alguns tes bandes. Mentre bevem especude dedicats als regents del bar. Darlem sobre el passat d’aquest lloc... rere la barra hi ha un espai dedicat El tinell C/ Francesc Macià, 30

als cds, molts cds, i també vinils i un tocadiscos!

17190 Gener-juny 2015

ELS 5 SENTITS

OÏDA: A ritme de Queen la Rosa, darrere la barra, conversa animadament amb dos o tres clients. Deuen ser habituals, a jutjar per la frescor amb la que parlen entre ells. Quan ens hi apropem, la Rosa i en Domingo, els regents, ens expliquen que Salt ha canviat molt i el Tinell també. Van obtenir el permís per al negoci quan Salt encara no havia recuperat la seva independència, i podien obrir de les sis del matí fins les quatre de la matinada sense interrupció. “Hi havia jovent que venia en moto fins i tot de Barcelona!”. Llavors eren altres temps, podien fer menjars, etc. Ara tenen un horari limitat i han resistit situacions de mobbing immobiliari, però aquí continuen, al peu del canó, i els seus habituals els ho reconeixen: l’Adrià Puntí parla del Tinell en una de les seves cançons. Amb un somriure, ens posen el cd. També ens ensenyen una placa que els van regalar per al trentè aniversari del local... Llarga vida al Tinell!

Horari: - De dilluns a dijous: de 20.00h a 02.30h - Divendres, dissabtes i vigílies de festiu: de 20.00h a 03.00h

| 37 |


17190 Gener-juny 2015

HEM ANAT A...

Un mar de desitjos a Plaça Catalunya La Plaça Catalunya es va convertir durant una calorosa tarda d’agost en un mar de vaixells i desitjos. Sí, sí, i no us penseu que parlem d’una piscina mòbil o d’una guerra de globus d’aigua, sinó que ens referim a l’acció artístico-cultural FirstArt Salt. Text: Agnès Cabezas La caixa de primers auxilis artístics FirstArt va arribar a Salt a finals d’agost passat de la mà de la Mercè Ribera. És tracta d’una iniciativa de cinc artistes holandesos que han preparat deu caixes de primers auxilis amb el material bàsic i necessari per poder desenvolupar una acció artística. Aquests ‘kits’ viatgen d’artista en artista i de ciutat en ciutat arreu del món. Així és com una d’aquestes caixes va arribar a l’escultora Mercè Ribera, que té el seu taller de creació a Salt. La Mercè va saber de seguida que volia fer l’acció a la nostra vila i que volia treballar algun aspecte que tingués a veure amb la varietat cultural de les persones que viuen a Salt.

| 38 |

Després d’una trobada amb diferents persones de l’entorn es va anar tramant la història. El tema i fil conductor de l’acció artística seria el mar, allò que físicament separa Europa d’Àfrica, com a símbol per parlar de les migracions, d’allò que ens separa i ens uneix. Un espai de transició on algunes de les persones que viuen actualment aquí van dipositar les seves il·lusions. Altres, sense tanta sort, hi han perdut molt o fins tot. Així, el projecte FirstArt Salt consistiria en un taller de vaixells de paper a la Plaça Catalunya per poder-hi expressar els nostres desitjos i fer-los surar en un mar de plàstic mogut per tots els participants.

La jornada va començar al voltant de les quatre de la tarda. Els participants de l’esdeveniment ens vam col·locar unes corbates de roba blava on es podia llegir FirstArt Salt i hi havia dibuixat un vaixell de paper. En Moha i en Rachid van anar a buscar uns altaveus i gràcies a la col·laboració del bar Glacé vam tenir música ambient tota la tarda. Al voltant de les cinc es van anar apropant nens i nenes, també alguns pares i es van omplir les diferents taules preparades per fer els vaixells. Els nois del projecte Juguem? també van participar activament de la trobada i van dinamitzar l’activitat ajudant en el procés de construcció dels vaixells de paper.


Un cop construïts els vaixells, tots es van omplir de colors, gomets i els diferents desitjos que els participants van voler expressar: missatges de pau, contra dels diversos conflictes existents al món, a favor dels pobles oprimits, missatges d’esperança per a les persones que han de fer aquesta travessia, etc. Un cop acabats els vaixells, els participants els anaven entregant a en Josep Armengol, qui s’ocupava de col·locar-los un filferro per fer-los surar sobre el mar tot seguit. En total es van fer 159 vaixells que van estar exposats a la Biblioteca Massagran del 15 de setembre al 4 d’octubre del 2014 passat. Així va anar transcorrent la tarda amb molt bona sintonia, música de Manu Chao o Chambao de fons, alguns tes deliciosos del bar Glacè per fer l’estona més dolça, papiroflèxia i coloraines. Tot capturat per les càmeres de fotos i de vídeo dels col·laboradors que ens vam dedicar a enregistrar l’esdeveniment: l’única condició que demana l’organització FirsArt és que un resum audiovisual sigui penjat com a testimoni de l’acció artística a la seva web. Si entreu a la web http://firstart. nl veureu com Salt forma part de la xarxa europea de llocs on s’ha portat a terme aquest projecte. Finalment, al voltant de les sis, un cop tots els vaixells estaven preparats per surar, la Mercè, amb l’ajuda dels col·laboradors, va anar desplegant el mar de plàstic enmig de la plaça. Amb so de mar de fons, petits i grans van anar col·locant els més de 150 vaixells damunt el mar artificial, mentre els que l’aguantaven hi anaven donant moviment, tal com si de les onades es tractés. Efectivament, per uns moments, la Plaça Catalunya es va convertir en un mar de desitjos que esperem que d’alguna manera hagin arribat a tots aquells que han hagut de fer una travessia similar.

Col·laboradors: Magrebins Sense Fronteres, Mohamed Chriyaa, Rachid Essafri, Rachid Laazzaoui, Ikram el Hyani, Nabil Sultan, Pau Gálvez, Francesc Ortega, Agnès Cabezas, Josep Armengol, Anna Soler, Carlos Maronna, Issam Barahhouni, El Houssaine Habboub, Ikramita, RK Estudio.


17190 Gener-juny 2015

LA FINESTRA AL MÓN - ARGENTINA

Guillermo, veí de Salt És argentí, de Rosario, viu aquí i té cara de nen. Qui és? En Messi? No! És en Guillermo Casella Dellamaggiora, de Salt! Una estona amb un home agradable. Text: Júlia Recarens Bisbe i Laure Duplay

nyols i argentins. Que mai se sap! I bé, al començament vivia a Platja d’Aro i després vam venir cap a Salt.

Quan vas arribar aquí? Com? Vaig arribar el 2002, coincidint amb l’hecatombe econòmica de l’Argentina. No vaig venir per això, però. Allà mateix vaig conèixer una gent de Sant Feliu de Guíxols i ens vam fer amics. Vaig venir de vacances però em vaig posar a treballar i entre una cosa i una altra em vaig mig acostumar a viure aquí. I quan vaig prendre la decisió de tornar-me’n, vaig conèixer qui és actualment la meva dona. I no me n’he anat mai més.

Ah sí? Com és? Perquè jo treballava amb un noi que hi tenia dos pisos de lloguer, i aquí estic. La meva dona és de Girona de tota la vida. De fet ens vam conèixer treballant al Lapsus de la plaça Independència! El meu pitjor Nadal, en principi… feia una substitució d’una noia que feia festa per Nadal.

Ella és catalana? Sí, sí, i hem tingut dos fills, en Teo i la Martina. Que tenen doble ciutadania: espaFoto: Laure Duplay

| 40 |

Així al final no va ser el pitjor Nadal…! No! Però va ser un xoc. Jo estava molt angoixat. La meva família allà, i jo aquí sol. Em va costar molt. El primer Nadal tot sol… És que jo sóc molt de la meva família i els meus amics.


ARGENTINA Superfície: 2.780.400 km² Habitants: 42.192.500 (0,59% de la població mundial, en 31a posició) Capital: Ciutat Autònoma de Buenos Aires (i la ciutat amb més població del país, 2.890.151 hab.) Altres ciutats: Córdoba (1.329.604 hab.); Rosario (1.193.605 hab.); La Plata (654.324); San Miguel de Tucumán (548.866 hab.) Àrea geogràfica: 2.780.400 km² (8a posició mundial) Clima: Els canvis de relleu causen molta varietat de climes a tota la zona. Llengua oficial: Castellà Gentilici: Argentí

Alguna cosa que et va sobtar d’aquí? Què destacaries? La distància que mantenen les persones entre elles. A l’Argentina entre els homes, entre amics, ens fèiem un petó. Aquí no. Com a molt una xocada de mans! Em faltava potser una mica de contacte humà. No tenia contacte físic amb ningú. Em va sobtar molt que la gent mantingui tanta distància! I una altra cosa és que poca gent queda a casa de ningú. No es conviden! Les persones queden a bars… allà, jo anava a casa de qualsevol sense avisar! Em presentava i ja està. Fins que entens els codis d’allà on vius costa adaptar-se… No penses que sigui tan diferent. Al principi quedes malament, després t’atures i després quedes malament perquè t’atures massa. Al final penses: doncs no faig res! Potser allà ens tenim massa confiança. Però era al que jo estava acostumat. És el mateix que si portéssim algú d’aquí cap allà. Pen-

sarien: què fa aquest boig? Són els codis. Que fins que no els entens, tot costa. I alguna cosa positiva que et sobtés? Sobre la gent, la manera directe al parlar. Com dieu aquí «Clar i català». Imagina’t. S’ha de donar una notícia important, incòmode. Aquí es diu, cara a cara, i l’altra no sol prendre-s’ho malament perquè és la realitat. Allà a l’Argentina hi donen més voltes, busquen sempre maneres suaus de dir-te les coses. I fins i tot de vegades ni t’ho diuen! I això és pitjor! I això que parles català? Hi ha molts sud-americans que vénen cap aquí i com que ja els entenem amb castellà no s’hi posen. Això va ser provocat per un noi català d’aquí. Vam decidir muntar una mena de negoci junts. Jo feia poc que era aquí i em va passar que jo li feia alguna pregunta en castellà i ell la responia mirant el meu company en català. Em sentia molt incòmode i em vaig dir a mi mateix que això no podia passar. Vaig decidir treure’n la part positiva. A més a més els idiomes, per sort, m’agraden.

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener-juny 2015

I t’agradava estar aquí? Sí, molt. Sobretot la geografia. És increïble! On visc jo és tot pla i el mar està a 700 km i a mi, tenir el mar i la muntanya tan a prop, m’atrau molt i molt.

Taxa d’alfabetització: 98,9% de la població Moneda: Anomenada peso i es distingeix amb el símbol Arg$ o ARS. (1 EUR = 3,97 ARS) Usuaris d’Internet: Per cada 100 habitants 59,9 en són usuaris i la xifra va augmentant. Densitat de població (hab. per km²): 14,52 hab/km² Esperança de vida: 75,5 anys Creixement de la població %: 11% IDH (2013): 0,811 Taxa de natalitat (2013): 14,6% Taxa de mortalitat (2013): 10,3% Forma d’Estat: República federal

(segueix a la pàgina següent)

| 41 |


LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener-juny 2015

Vas sovint a l’Argentina? No tant com m’agradaria. Ara cada vegada és més difícil…. Un bitllet està al voltant de mil, mil doscents euros. I som quatre...

Però s’hauria d’aconseguir que no fos només l’àpat, sinó que tothom s’integrés i es relacionés. Aprofitar aquesta diversitat cultural! Perquè sí, veig que hi ha poca integració…

Als teu fills els parles en castellà? En castellà no! En argentí!

Com és? Mira, jo sóc una persona molt oberta i no tinc problemes en relacionar-me amb un francès, un italià, un espanyol o un anglès. I en canvi n’hi ha que només es relacionen amb els qui s’identifiquen més. Jo potser he tingut sort amb la meva dona que m’ha ajudat, però trobo que s’hauria d’intentar encara més que les persones es relacionessin malgrat les diferències d’origen.

Tornaries a viure a l’Argentina? Com que ara diuen que la crisi ha passat… Per ara no, hauria de passar alguna cosa que em marqués molt per tornar. A més a més a la meva dona no l’arrancaré mai de la seva Catalunya per res del món i jo sempre seré on siguin els meus fills. Els meus fills són la raó de la meva vida. Jo em defineixo com una persona molt cariñosa. Jo veig que els amics dels meus fills fan anys i els seus pares només els diuen “per molts anys” i els fan un petó! Jo no puc fer-ho, això! Jo els faig deu, quinze o trenta petons al dia! Alguna cosa que t’agradaria dir a la gent de Salt? Algun missatge? Mmm… que difícil! Mira, doncs a l’escola on van els meus nens, El gegant del rec, cada any tracten un tema. L’any passat l’hort, l’altre l’aigua i aquest any encara no ho sé. Al final sempre fem un sopar.

L’escola ajuda, oi? Sí, és clar. Els meus fills saben que el seu pare no és d’aquí. Saben que és tan correcte parlar català com castellà i que totes les llengües son correctes si es parlen correctament i sense agredir a ningú. Gent com la meva filla, que ara té tres anys, s’està criant preguntant-me com es diu una cosa en català i en castellà. Es crien dins la diversitat i és això el que m’agradaria de Salt. No sé si està massa aprofitada aquesta diversitat de què parlo… Aquest seria el missatge.

Teatre

Clown

El Testamento de María

La carta

BLANCA PORTILLO 31 DE GENER — 21 h

UN HOMENATGE A LA FIGURA DE LA MARE

PAOLO NANI 11 D’ABRIL — 21 h

UN TIP DE RIURE! ÈXIT A TEMPORADA ALTA!

Teatre

Comèdia

La Plaza del Diamante

amb Jordi Bosch i Jordi Boixaderas

LOLITA FLORES 27 DE FEBRER — 21 h

UN CLÀSSIC QUE TRASPASSA FRONTERES

EL CRÈDIT 12 DE JUNY — 21 h 13 DE JUNY — 18 h

ÚLTIMA OPORTUNITAT DE VEURE EL GRAN ÈXIT TEATRAL

ELS GRANS NOMS DE L’ESCENA A PROP TEU: CLARA SEGURA I PABLO DERQUI, | 42 | JULIO MANRIQUE, RAMON MADAULA... FINS A 22 PROPOSTES!

Compra les entrades a www.teatredesalt.net

A la venda també a Girona: Llibreria 22 (horari comercial) Per telèfon: 972 40 20 04 (laborables, de 10 a 14 h)


ENTITATS

Associació Bansang Quins són els vostres objectius com a entitat? Com el nostre nom indica, lluitem pels interessos de les dones i els nens, entre d’altres procurem lluitar contra la mutilació genital femenina. També procurem participar en activitats de voluntariat a Salt ajudant els més necessitats del poble. Busquem ajudar als nouvinguts a Salt en la seva integració, per exemple, ajudant-los a aprendre català. Quines activitats dueu a terme al nostre poble? Fem difusió procurant educar sobre els perills de la mutilació genital femenina mitjançant obres de teatre; ajudem als nouvinguts en l’aprenentatge del català perquè es puguin integrar més ràpidament.

A més a més, també creiem molt important l’autonomia i que aprenguem a autoabastir-nos; és per això que deixem un hort a la seva disposició perquè puguin conrear i recollir el fruit del seu esforç. Teniu relacions amb altres entitats del poble? Entre d’altres, amb el Cau de Salt. Teniu local o utilitzeu installacions culturals del poble? Actualment, no disposem de local i és un tema que ens angoixa. Ens crea confusió perquè no sabem com fer-ho. Tenim moltes idees, projectes i empenta per programar activitats, però sovint no som capaços de planificar-los perquè no disposem del lloc on dur-los a terme ni per donar-nos a conèixer. Les reunions actuals les fem a casa meva i es fa complicat imaginar 180 membres fent quelcom en un espai tan petit.

Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions: Ajuntament, Generalitat... Normal. Digueu alguna cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu? Creiem que tots els éssers humans són iguals davant els ulls de Déu, sense importar el seu color de pell i creiem que moltes persones tenen molt bones idees i intencions i seria bo un espai de coneixement perpoder compartir les experiències de cadascú, cosa queafavoriria la comunicació entre el poble i la seva gent per aconseguir una vida millor. També milloraríem el fet de no tapiar les cases d’aquella gent que no es pot fer càrrec dels deutes de les seves llars i trobar solucions que afavorissin a tothom.

17190 Gener-juny 2015

Qui sou i quant temps fa que es va crear l’entitat? Som l’Associació Bansang (Missira) que vam crear el passat any 2013.

Contacte:

Alhagie Nyabally, tel. 667020263

| 43 |


El Blauet

ENTITATS 17190 Gener-juny 2015

Qui sou i quant temps fa que es va crear l’entitat? L’associació El Blauet, fundada el maig del 2012, la formem un grup de naturalistes que compartim la preocupació per l’estudi, la conservació i la divulgació del nostre patrimoni natural.

| 44 |

Quins són els vostres objectius? Els nostres objectius principals són l’estudi de la fauna autòctona

(especialitzant-nos en els ocells) i l’educació ambiental. Volem conèixer molt millor la fauna del nostre entorn, per poder actuar millorant o proposant una bona gestió i per poder-la donar a conèixer de la millor manera. Pensem que els joves són el futur, també en l’àmbit de la conservació;per això és imprescindible fomentar l’amor i el respecte per l’entorn natural, per garantir-ne la permanència en el temps.

Quines activitats dueu a terme al nostre poble? Ara mateix tenim en marxa diversos projectes que es desenvolupen, en part o en la seva totalitat, al municipi de Salt. Ja fa més de 15 anys que es realitza un seguiment dels ocells de la zona dels Tres Pins i la bassa de les Sorreres del Parc de les Deveses de Salt. Abans se n’encarregava L’aranya trobada al Parc de les Deveses de Salt i que es creia absent a tota la P. Ibèrica Marfull, però ara seguim nosaltres; cada any fem 7 jornades d’anellament científic d’ocells a l’estiu i 3 jornades a l’hivern, des del 1999 ja s’han anellat i controlat més de 9.000 ocells! Des del 2013, estem fent un seguiment dels amfibis del Parc. També hem estudiat i seguim estudiant la diversitat d’araJornada d’anellament oberta al públic al Pla dels Socs nyes a la zona del

Pla dels Socs i la bassa de les Cigonyes, ja que les aranyes són un grup faunístic que encara mai s’havia inventariat aquí i que amb tan sols un any de dedicació ja ha proporcionat resultats molt interessants (l’aranya d’aigua Dolomedes plantarius s’ha citat a Salt per primera vegada en tota la Península Ibèrica). A més, tenim en marxa un projecte d’installació i seguiment de caixes niu que ocupa part del territori de Salt. A part dels estudis que realitzem, els responsables i voluntaris de l’associació procurem fer jornades divulgatives per a tots els públics. Des de xerrades i sortides per conèixer els amfibis fins a jornades de portes obertes d’anellament científic d’ocells, tallers de menjadores per als nens i pesca amb salabre, passant per tallers més o menys tècnics de temàtiques diverses i pràctiques universitàries. Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper juguen les entitats a Salt? És activa, però podria ser-ho més! A Salt hi ha molts col·lectius, molts d’ells molt grans, però en proporció no es veuen grans actuacions en benefici de tots i sempre són promogudes pels mateixos. Les entitats són l’eina d’unió i força per als interessos particulars compartits, però alhora no poden deixar de ser interessos socials: la música, la cultura, la conservació de l’entorn, potser encara necessiten més mans altruistes que ajudin a funcionar millor per poder arribar més enllà. Teniu relacions amb altres entitats del poble? Teníem relació amb Marfull i SERS, entitats de tipologia mediambiental


com la nostra, però Marfull, ara mateix, no està fent cap actuació al municipi i amb SERS vam iniciar el projecte de seguiment d’amfibis plegats, de fet el van iniciar ells el 2011-2012, però actualment només l’estan desenvolupant membres del Blauet. Creiem que la falta de relació no és per falta de bona relació pròpiament, sinó per falta d’activitat. Amb l’organisme del Consorci del Ter promovem activitats diverses en el marc de projectes com el Life Ter Riparia o un conveni actual amb la Diputació de Girona per promoure activitats saludables a la natura. Teniu local o utilitzeu instal·lacions culturals del poble? Per a activitats puntuals hem hagut de demanar la cessió d’un local, que sempre ha estat a la Factoria Cultural Coma Cros, sense cap inconvenient per part de l’Ajuntament, però no tenim local propi, tot i haver-lo demanat i fer-nos molta falta, ja sigui per guardar tot el material de camp, que no és poc, com per poder fer xerrades i jornades a cobert amb més autonomia. Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions. Sincerament, feixuga! El tracte amb l’Administració sempre és complicat; per molt bona voluntat que hi posis, la burocràcia és lenta i pesada. No obstant això, aquest any, per fi, hem optat a la subvenció per a entitats ambientals que destina l’Ajuntament i esperem amb il·lusió poder invertir aquests diners en material per a les nostres activitats. Dieu alguna cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu? Sense cap dubte la cosa més positiva de Salt (què hem de dir, nosaltres!) és el patrimoni rural i natural! És de tots i per a tots, per això creiem que caldria millorar la consciència sobre aquest valor.

Contacte:

C/Indústria 4, àtic. 17190, Salt. Tel.. 696 709 797. assocgirona@gmail.com http://elblauet.blogspot.com.es/ www.facebook.com/ElBlauet https://twitter.com/ElBlauet

Ràdio Macuto .?

Què vols dir quan dius..

-El noi de qui em parles és moro, no? -Què vols dir quan dius moro? -Que és àrab, vull dir musulmà, no ho deia pas amb mala intenció! -Potser ho dius sense mala intenció, però una mica equivocat! Sàpigues que moro, àrab i musulmà designen tres coses diferents: - el terme MORO és més aviat pejoratiu i és imprecís. Ve del llatí maurus, nom donat pels romans als habitants de l’actual Magrib i ara es fa servir barrejant-ho una mica tot. Millor dir marroquí si és el que es vol dir. - els ÀRABS constitueixen una ètnia, una nació. Ser àrab és formar part d’una comunitat lingüísticocultural (l’àrab); és com ser català, alemany, xinès o quítxua. - els MUSULMANS constitueixen una comunitat religiosa els creients de la qual pertanyen a moltes nacionalitats diferents. Ser musulmà és professar una religió (l’Islam); és com ésser cristià, budista, hinduista, etc. - la majoria dels àrabs són musulmans; però també hi ha àrabs que professen altres religions, així com àrabs de conviccions agnòstiques o atees. - la majoria dels musulmans no són àrabs, sinó que formen part d’altres nacionalitats; hi ha força més musulmans que no són àrabs que no pas musulmans que siguin àrabs. Per exemple són musulmans en majoria a Indonèsia i al sud de les Filipines, com també a força pobles del golf de Guinea, del Corn d’Àfrica i de l’Àfrica Oriental. (Font: LUPESCU, Ferran. “ Moro / àrab / musulmà... Precisions terminològicoconceptuals “. Els documents de la Tertúlia. 1997- . http://www.oocities.com/ Athens/ Olympus/3197/ter4.htm.)

| 45 |


17190 Gener-juny 2015

MÚSICA SALT SONA! Text: Isabel Hidalgo

Objetivo tu cama! Podeu presentar els membres del grup? I tant! Som quatre. L’Urri al baix, en Martí a la guitarra, el petit Donsi a la bateria i jo, en Pitu, a la veu. Quan fa que toqueu? Com va sorgir la idea d’aquest projecte? Fa vuit anys, en unes barraques de Santa Coloma de Farners, el primer bateria i fundador del grup (Aitor, el Asturiano), mentre veiem els Mojinos Escozíos, em va dir: (assenyalava al Sevilla, veu dels Mojinos): -Tío, ese podrías ser tú. ¿Montamos un grupo? ...i així ho vam fer. Per què us dieu Objetivo tu Cama? (Riu) A tu què et sembla? Som uns bandarres, a dalt i a baix de l’escenari... i les noies ho saben! Quin estil de música feu? En qui us inspireu? Qui són els vostres referents? El nostre estil no és res nou, ni res fora de sèrie. Es ROCK. Rock urbà, bandarra, callejeru, el típic rock que escoltes als garitus de motoristes, als bars de nit on posen heavy... Inspiració? Les nostres lletres parlen de festa, de motos... de dones. Només parlem d’això, perquè durant tota la setmana treballem com desgraciats i

| 46 |


les nostres vides estan plenes de problemes, factures, multes, mal rotllos amb el jefe, la hipoteca...... el cap de setmana volem festa i així ho fem saber. I referents, doncs.... ens vénen de tots cantons... hi ha components que escolten Glam Rock, d’altres Metal Xtrem, Punk, Rock.. i milers de grups que han alimentat la nostre joventut o infantesa. A l’hora de fer les cançons, en què penseu? De què parlen les vostres lletres? En què pensem? En farra! Això t’ho pot dir qualsevol component del grup. Estem cansats de treballar i volem passar-nos-ho bé, per això les nostres lletres són sense vergonya i directes. Sense rerefons ni complicacions.

Teniu un directe mot explosiu i divertit, sense complexes, i això és el que fa que l’espectador s’ho passi bé als vostres concerts. Com els prepareu? Està tot pensat o és improvisació? Nosaltres no pensem res ni preparem cap espectacle, som així sempre. Literalment les nostres vides són iguals en un concert petit, en un escenari davant de 15.000 persones o al bar fent canyes amb els amics. No som un bon exemple per a la mainada, ho hem d’admetre... L’any 2011 vau guanyar el concurs Salt The Músics. Què va significar això pel grup? Va ser molt gran per nosaltres. Ens va demostrar que podem fer coses i que podem agradar a la gent. Ens va encigalar molt i vam decidir gravar un CD... i amb el temps, n’hem gravat un segon.

El futur? Si cada vegada ens costa més viure el dia a dia, no hi vull ni pensar, en el futur. Com es troba el rock d’estat de forma actualment? Molt fotut. Massa... Com creieu que està el panorama musical a Salt? Sabem que a més de tocar, alguns de vosaltres organitzeu concerts amb altres bandes i festivals. Per què? Què us aporta? (Riu) Sí. Jo, en Pitu, sóc un dels organitzadors de l’Astella Rock. Una entitat col·laboradora amb La Mirona: és un projecte per recolzar bandes amateurs i emergents de les comarques catalanes, tot i que han vingut bandes d’Itàlia i d’Irlanda. Per què? Fàcil, perquè m’agrada el rock! (Riu) I què m’aporta? Festa, rock, nous amics, experiències noves, acció... a més a més, és una oferta molt interessant per al públic de Girona. Creieu que tothom hauria de posar una mica de música a les seves vides? Sí, si la gent es desfogués amb la música i cridés als concerts o on fos, aniríem menys estressats per la vida.

MÚSICA 17190 Gener-juny 2015

Què us aporta la música? Per què feu cançons i no feu... quadres o manualitats? No som músics. No ho hem dit mai. Estem al rotllo per passar-ho bé, per poder-nos divertir i anar a qualsevol lloc a fer birres i conèixer grups i gent nova. Sempre és bo aprendre d’altres grups. Nosaltres tenim molts hobbies, des d’anar en moto fins a passejar agafats de la mà per la platja durant una posta de sol. Fem cançons per què si no estaríem atracant farmàcies o alguna cosa pitjor. Almenys així estem distrets.

Què us emporteu del vostre pas pel concurs? Us ha servit pel futur? Sempre s’aprèn de les experiències, i el Salt The Músics és una oportunitat per ampliar coneixements. Gravar en un estudi, fer un videoclip... tot això, ajuda a tirar endavant. I ara en quin punt esteu? Quins són els vostres projectes de futur? El punt? Estem lluitant pel rock, estem intentant que la nostra música o soroll, com vulguis dir-li, arribi fins al mateix infern i que el propi diable tingui ganes d’escoltar-nos.

Posem-nos a somiar, amb qui us agradaria compartir escenari que encara no ho hagueu fet? Amb Motorhead. Sense dubte. O amb la Katty Perry, que fa molta patxoca! (Riu) Teniu alguna proposta de millora pel poble de Salt? Moltes, però sé que no me n’escoltaran cap. Digueu el que vulgueu a la gent de Salt. Lluiteu per ser feliços i lliures.

| 47 |


17190 Gener-juny 2015

OPINIÓ

Preguntes sense resposta i nens sense escola Anna Mas, mare a l’escola El Gegant del Rec de Salt En Vicenç té nou anys i des que en té tres va a l’escola pública El Gegant del Rec de Salt. Quan va començar P3, part de l’escola, a partir de cicle infantil, estava en barracons (en mòduls prefabricats, com els agrada dir als polítics). Aquell any, a en Vicenç li van explicar que, quan ell fes primària, ja no hi hauria els barracons, sinó una escola amb maons i ferma. Ja llavors, el 2008, els pares i mares es queixaven de la precarietat del centre: fred a l’hivern, calor a la primavera i a l’estiu, un pati despullat (un espai buit amb una font), sense cap aula per a la biblioteca, sense sala de gimnàs, sense menjador.... Ni l’Ajuntament ni la Generalitat donaven cap solució. Els alumnes es conformaven (no hi ha més remei!) i els pares remugaven. Van passar els anys. En Vicenç va començar primària (amb 6 anys acabats de fer) i l’escola seguia exactament igual. Ell seguia anant a dinar a l’escola del costat (la del

| 48 |

Pla, on sí que tenen menjador) i al Pavelló Municipal a fer gimnàstica. Els pares van fer concentracions per demanar una nova escola i en Vicenç va saber què era penjar una pancarta (2012), va participar en una plantada d’arbres reivindicativa (2012), va ajudar, amb els seus amics i els pares, a millorar el pati i a instal·lar una estructura per tenir ombra (2014). Però no hi havia manera, ningú no els feia cas. En Vicenç preguntava: “per què no volen fer una escola?”. Els seus pares arronsaven les espatlles. El 2013, l’AMPA va presentar una proposta per fer una escola nova: era un projecte d’escola ecològica i sostenible i, per a la construcció, demanaven que es contractessin persones de Salt en atur, preferiblement pares i mares d’alumnes del centre. Oh! Quina bona idea! Les administracions van decidir apuntar-s’hi. I va sortir als diaris que la Generalitat ho veia amb bons ulls, i l’Ajuntament, també. Els pares havien buscat el suport

de la Universitat de Girona i els arquitectes van començar a treballar en el projecte. “Ostres, quina il·lusió, al final tindrem una escola xulíssima!”, deien alguns. “Ep! No cantem victòria —deien uns altres— que els polítics ja sabeu com són”. Al final, sembla que aquests darrers han tingut la raó. A poc a poc, l’AMPA va anar veient com se l’arraconava i ja no se la convidava a les reunions entre Ajuntament, Generalitat i creadors del projecte. Però tant hi feia! L’important era tirar endavant la nova escola. A poc a poc, els ideòlegs del nou edifici van veure com també s’arraconava l’essència del seu projecte: ni escola ecològica, ni projecte social. Ah, i res de contractar pares a l’atur!, perquè seria un procés molt complicat. Els creadors del projecte en van presentar un de nou. Es van empassar les il·lusions de fer una escola diferent per deixar només la il·lusió (molt important, de fet), de tenir


una escola nova. Però, de moment, no hi ha hagut cap resposta de les administracions. I en Vicenç encara pregunta als seus pares: “Per què no volen fer una escola?”. En Vicenç, tot i estudiar en barracons, li encanta anar a l’escola. El Gegant del Rec té la sort de tenir un projecte educatiu i un equip docent de primera categoria. Però després de gairebé 8 anys en barracons i amb

promeses incomplertes, amb això no n’hi ha prou. La Generalitat i l’Ajuntament de Salt haurien de contestar algunes preguntes. Es farà una escola nova? Quan? De quina manera? Per què es prioritzen altres projectes educatius? Per què s’arracona els pares i mares, si representa que tots volem el mateix? Mentre no hi ha resposta de les

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2015

Il·lustració: Xevi Felip Cat / grafixcat

administracions, nosaltres, els pares i mares, intentarem contestar com puguem les preguntes del nostres fills: “Mama, per què nosaltres no tenim una escola com la que tenen els altres nens?”.

| 49 |


Carta als Reis Mags

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2015

Helena Boadas,

| 50 |

Et dius Milena, ets arquitecta hauràs de pagar tu; tens por quan es i vius a Salt. Tens quaranta anys i trenquen unes sabates o quan unes un home interessant i dues filles ulleres cauen a terra o quan la rentapetites. El teu home es diu Sergio i dora fa un soroll estrany i no acaba és dissenyador gràfic. Tots dos sou d’esbandir bé. I una nit de desembre autònoms. A poc a poc, cada vegada no pots dormir i trobes una carta us han anat sortint menys projectes. als reis en blanc, de les teves filles, No teniu atur. Durant una època heu i agafes un bolígraf de purpurina agafat qualsevol encàrrec que us ha daurada de la petita i hi escrius “esticaigut a les mans, encàrrecs que fa uns anys us haurien fet riure. Però n’hi ha pocs. Se us han acabat els estalvis i la vostra família tampoc ho està passant bé i no us pot ajudar gaire. I les nenes necessiten llibres i sabates i calefacció i aigua calenta i tot és cada vegada més complicat. Ets optimista, sempre ho has estat, però aquesta vegada veus que les coses fa massa temps que no van. I tens por. Tens tanta por que a vegades no pots ni respirar. Tens por quan veus la il·lusió a la cara de les teves filles perquè és la cosa Il·lustració: Xevi Felip Cat / grafixcat més important del món i tu les vols protegir de tot però no mats reis d’Orient”, mentre somrius, saps si podràs. Tens por perquè veus i la deixes, però la tornes a agafar i et el teu home molt trist i el teu home poses una copa de vi i et fa una mica no havia estat mai tan trist abans i de vergonya però continues i escrius és com si el terra de sota els peus una cosa com ara estimats reis et trontollés. Tens por cada vegada d’Orient, aquest any no sé si he sigut que mires quants diners us queden, molt bona nena; el que sé és que tens por cada vegada que t’arriba les he passat molt putes. No he fet una carta, tens por cada vegada que enfadar el papa i la mama però quasi et proposen un sopar i no saps si que m’hi quedo de la por que he

passat. Avui, mentre la meva família descansa, tanco els ulls i concentrada com una nena, us demano: que casa meva sempre faci olor de cafè i de galetes i de coses bones; que obrir la nevera només em faci patir perquè no sé escollir què em ve més de gust; que cada dia després de sopar em vingui aquella soneta tan agradable que fa que puguis dormir amb cos i ànima mil hores seguides i que quan et despertes sembla que vinguis de molt lluny, perquè has descansat; que tingui tantes coses a fer durant el dia que al vespre el no fer res sigui un regal i que em vingui de gust estirar-me al sofà i llegir una hora, i una altra, i una altra; poder-me comprar un jersei gris suau i càlid i preciós només perquè em fa il·lusió; que el meu home torni a riure cada dia; que a les nenes no els falti mai de res. També us demano pastissos, atacs de riure i quilos i quilos d’amor per tot arreu ̶ dels amics, dels de casa, de la família ̶ però sobretot, reis mags d’Orient estimats, aquest any us demano poder tornar a respirar. Dedicat a totes les persones que durant el 2014 han passat por. Que a poc a poc les coses canvïin (ho faran) i que la por del 2015 només sigui la d’haver menjat massa torrons per Nadal. Us desitjo, de tot cor, que tingueu un any meravellós.


OPINIÓ 17190 Gener-juny 2015


T EL MEU SAL

La revista a Instagram Your City de Salt @hmtez

L’ocell de la Massana @mcastillob

Estornells a Salt @totsalt

Passat, present @deric1012

Resclosa de la pilastra @pereserratm

La natura ens fa minúsculs Les deveses de Salt @fedicat

Moments de desconnexió @sonia_fajula

Plaça Veïnat 9N @linacervia

Dia de rebaixes... A la factura? @hmtez

Envia’ns les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org, a través del nostre web www.17190.org, o amb Instagram i el teu mòbil etiquetant les fotos a: #17190univerSalt o #elmeuSalt.

ipa!!

Anima’t i partic

17190 UniverSalt num8  

Revista semestral de Salt. Gener-juny 2015

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you