Page 1

DIÀLEGS

Talla-me’l d’estiu!

REPORTATGE

Imaginem Salt (I) PATRIMONI HISTÒRIC

Can Pere de les flors

L’ENTREVISTA

Catalina Lladó EDUCACIÓ

Biblioteca Iu Bohigas

... i molt més! Revista semestral. Num

07 Juliol-desembre 2014.

www.17190.org

PREU: 1,5€


Fotos: Narcís Badosa Alguns moments de les Jornades Engeguem l’Ateneu Coma-Cros (maig 2014).

+ info a: http://ateneucomacros.wordpress.com


Sumari L’entrevista Societat Anònima Reportatge Patrimoni històric Diàlegs Educació Hem anat a... Entitats La finestra al món Ràdio Macuto Opinió Combustible Música Els 5 sentits Racó literari El meu Salt

04 10 11 18 24 30 36 38 40 43 44 47 48 50 51 52

Edita: 17190 UniverSalt. 17190 som: Neus Ferràs, Laure Duplay, Enric Rubio, Agnès Cabezas, Júlia Olcina, Héctor Martínez, Isaac Bosch i Pere Serrat. Disseny i maquetació: Pere Serrat Imatge portada: Manel Bayo Correcció: Oficina de Català de Salt del CPNL Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors: Manel Bayo (portada); Júlia Recarens (finestra al món); Narcis Badosa, Gerard Canadell, Sónia Cervià (fotos); Neus Garcia, Xevi Felip “Grafix Cat” (il·lustracions); Àlex Martín i Jaime Rodríguez (pàgina Combustible); Consol Vidal i Edu Sívori (racó literari d’El llop ferotge); Neus Real, Gemma Boix (opinions); Isabel Hidalgo (música); “Instagramers” de Salt (el meu Salt); Jordi Vidal (disseny logotip); Víctor Pinto (icones seccions) Moltes gràcies a tots!

Editorial Presa de pèl L’altre dia una de nosaltres va anar a l’esteticista a depilar-se. Però en acabar, les cames continuaven peludes, no tant com al principi, però peludes al cap i a la fi. No obstant això, l’esteticista s’entestava a remarcar que havia obrat bé, perquè havia passat les bandes de cera per les cames. I aquí tenim el problema: les mirades de l’una i de l’altra no convergien en el mateix punt... Aquest és només un exemple molt terrenal de situacions que vivim diàriament en el nostre quotidià més íntim, però que també es reprodueixen en el nostre entorn social. Això succeeix quan sentim que ens volen donar gat per llebre en parlar de temes seriosos. Posem per cas, quan després d’un any de mobilització popular, d’assemblees, propostes per a un centre cívic, l’Ajuntament obviï tot el procés i es decanti per un model de gestió propi. En temps on hi ha tanta set com crisi, podríem celebrar el fet que algunes fonts públiques (no totes) tornin a brollar, si no fos perquè la pressió de l’aigua és tan minsa que omplir una garrafa per sadollar la set familiar esdevé prova de paciència. Les Arrels, escola pública fins ara ubicada al pati de l’escola Mas Masó, ja té nou espai! Però, fins quan? Solucions immediates que perpetuen la provisionalitat... L’arrel del problema, i valgui la redundància, continua pendent. Això sí, la PAH ja no hi és en aquell solar. I és que el punt de vista és important: no és el mateix ser qui “soluciona” el problema que qui el pateix! Qui rep l’acció se sent ignorat, inescoltat (perdoneu pel neologisme), incomprès o menystingut, mentre que qui exerceix la “solució” (sí, ho escrivim entre cometes) es queda tan ample i salva les aparences! Se’ns ocorren tants exemples de mirades divergents... Cada cop la gent està més tipa de patir pseudosolucions que res tenen a veure amb els problemes reals. És per això que va creixent un desig de decidir per nosaltres mateixos quina societat volem i fer-nos-en càrrec. En aquest número, saltenques i saltencs, 17190 UniverSalt, de la mà d’uns quants convidats, llença unes quantes espores per imaginar el Salt del futur. Un Salt tan creatiu com possible. Esperem que germinin amb la vostra ajuda. Bona lectura!

Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble, al web www.17190.org, al facebook i al correu redaccio@17190.org

|3|


17190 Juliol-desembre 2014

L’ENTREVISTA

Tornar el teatre al poble amb Catalina Lladó

Salt és un poble de teatre. Així és conegut en molts indrets però, com sol passar, segurament molts saltencs desconeixen algunes de les iniciatives que s’estan portant a terme en aquest àmbit, com Històries d’un poble. La responsable d’aquest ‘sarau’, la Catalina, com a bona teatrera, ha sigut una mica nòmada entre Nova York, Madrid, Mallorca o Berlín, i ara de nou a Salt. La seva relació amb el teatre ha passat de la interpretació a l’ensenyament i ara està especialment centrada en el teatre connectat amb el poble, per tornar aquest art a la comunitat, com era en el seu origen. Parlem de tot això amb la Catalina Lladó. Text: Agnès Cabezas i Laure Duplay Vius a Barcelona? Sí, però estic pensant traslladar-me aquí perquè tinc feina en diferents llocs, a Berlín, aquí, i de fet, a Barcelona, només hi faig alguna feina de tant en tant, mentre que aquí venim cada setmana pels assajos amb la troupe del Teatre per a la Concòrdia. Aleshores, havent-hi AVE i aeroport, estic plantejant-me l’opció de traslladar-me. A més, Barcelona s’està convertint en una ciutat tu-

|4|

rística, cara, comercial... Va passar el mateix a Nova York els anys 80, en l’època de l’alcalde Giuliani. La ciutat es va anar despersonalitzant per atraure el turisme de masses. I ara toca aquí. Les institucions s’escarrassen per fer de Girona la meca del bon menjar. I nosaltres lluitant per tenir identitat, una identitat plural, però identitat al cap i a la fi, on la botifarra amb mongetes sigui tan identitària com el cuscús de xai. Originàriament, però, d’on ets tu? Jo, d’aquí! Tots aquests barris

d’aquí, de Salt, van ser l’escenari de la meva adolescència. Vivia al Veïnat però tots els meus amics eren de Salt. En aquell moment hi havia com tres colles adolescents. Venia del Veïnat a peu cap a la zona del Barri Vell, perquè quan no feia bàsquet, feia teatre al Patronat, o sigui que aquest recorregut el coneixia bé. En aquell moment, el Veïnat era el Veïnat i Salt era Salt, almenys quan jo vivia aquí. Eren dos nuclis molt diferents, el Veïnat eren els treballadors del tèxtil i Salt eren els pagesos.


Foto: Agnès Cabezas

patró de l’església de Salt era sant Cucufat, un africà; la que ara és Sant Cugat. Rosa Puig explica en un llibre que el fundador d’aquesta església venia del Nord d’Àfrica. O sigui que Salt té diversitat en els seus habitants des dels orígens! I també som un poble vinculat al teatre, no? He fet moltes presentacions del meu treball a molts llocs i sempre explico que on vaig néixer era molt conegut per dues coses: el psiquiàtric i el teatre. En el meu treball

sempre he mirat d’anar buscant en el teatre com anar més enllà del patró convencional del comportament humà; tot el que és la bogeria, és un factor interessant. A més, vaig començar a fer teatre al manicomi de Salt! Els pastorets es representaven allà i era molt curiós com als assajos arribaven els ingressats que (segueix a la pàgina següent)

“Vaig començar a fer teatre al manicomi de Salt”

17190 Juliol-desembre 2014

Ara sembla que tenim una identi· tat més col·lectiva. Sí, però abans era molt diferent si eres d’un àmbit o un altre, no hi havia aquesta idea d’un món global, amb diversitat, que és cap on anem ara. Abans els únics que significaven una mica de diversitat era la gent que havia vingut per la Guerra Civil de tot Espanya, és a dir, els castellans, que després se’ls deia xarnegos, però al principi eren castellans exiliats. Quan vam començar a preparar l’obra Històries d’un poble, vaig investigar una mica i el

|5|


L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2014

ja coneixia tothom del poble i que sovint interrompien els assaijos!

|6|

Explica’ns el projecte Històries d’un poble? Històries d’un poble va començar quan jo vaig deixar Madrid. Vaig deixar una forma de vida establerta per començar-ne un altre; fer un pas nou i buscar un àmbit, on el propòsit del teatre fos no l’èxit personal sinó la recerca i el compromís col·lectiu. Aleshores, amb el meu home, en Reinald, que ha estat productor de TV3 tota la vida, ens vam plantejar què podíem fer a Salt. Era aquell moment en què els conflictes xenòfobs obrien els telenotícies. Contàctarem amb la gent del GRAMC que ens donaren, i ens donen, el seu suport de constituir una troupe amb veïns de tots

els orígens. El regidor de Cultura del poble ens va facilitar una petita partida pressupostària per a despeses í un espai on assajar. Tot i que ens va costar gairebé un any, finalment vam aconseguir ser un grup de nou persones. Com es va crear l’obra, amb gent que no ha fet mai teatre? No volíem crear un tipus de teatre amateur, en el sentit d’aprendre el text d’una obra i representar-la. Sinó que vam treballar a partir del tema de la xenofòbia i les necessitats bàsiques, com això mou el món i uneix les diferents cultures. Així es van proposant improvisacions i d’aquestes -amb molt treball de cos, d’imaginació, aportacions personals- hem anat fent una selecció i hem muntat els actes. Així és una

creació que ha anat sortint entre tots i els personatges són com una segona pell. No hi ha aquella sensació de ‘surto a fer-ho bé’, sinó ‘vinc a explicar la història d’aquest personatge’. Així, la mirada no està posada en l’èxit, sinó en la idea de conjunt, de com interactuen. Això fa que a l’escenari estiguin molt més units. On s’ha representat? A Can Ninetes, al teatre de Salt, a la Universitat i a la Mercè. D’entrada ho volíem representar a les places del poble però l’Ajuntament no ens va donar permís: suposem que van pensar que hi podia haver algun perill. L’espai públic s’està “municipilitzant”, cada vegada hi ha normes més estrictes per al seu ús. D’altra banda, l’actual consistori no com-

Fotos: Teatre a la Marfà (Arxiu Catalina Lladó)


parteix aquest model teatral; és més proper al concepte d’“indústria cultural”. Ja ho teníem tot preparat i estàvem sense espai on fer la representació; per sort, l’AAVV de Santa Eugènia ens van dir que ho podíem fer a la plaça de la Marfà i allà estrenàrem!

“Buscar amb el teatre no l’èxit personal sinó l’èxit col·lectiu.” molt famós perquè és qui prepara sempre Javier Bardem. Una escola de prestigi! Tot va anar evolucionant de manera que l’actor havia de ser una persona d’èxit. L’escola es va fer famosa perquè d’allà van sortir molts dels actors famosos d’avui dia. Però jo em vaig plantejar si volia seguir col·laborant amb aquest tipus de teatre. Això va coincidir amb el fet que Claudio Naranjo, un escriptor i psicòleg mundialment conegut per (segueix a la pàgina següent)

L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2014

Com va rebre la gent l’obra? Doncs la gent va sortir una mica sorpresa, perquè la representació no s’avenia a les seves expectatives. Al ser una producció impulsada pel GRAMC, s’esperaven un treball sobre la integració social; en canvi, es van trobar amb una obra que explica la història demogràfica de molts pobles de les contrades. El fet que hi hagui actors africans és la connexió amb la realitat demográfica dels nostres pobles.

La teva manera de veure el tea· tre té més a veure amb una tasca social? La meva relació amb el teatre ha passat per quatre etapes diferents. Al principi, la motivació era ser famosa. Vaig anar a estudiar a Nova York, vaig treballar amb tothom que venia d’Espanya: Jaume Valls, Carme Elias, Lluís Homar, Francesc Orella... L’objectiu era tenir èxit. Després, a Madrid, de seguida em van proposar fer classes perquè hi havia molt poca gent amb aquest tipus d’entrenament. Es tractava de contribuir que la interpretació fos més humana. Això venia d’Estats Units, també es feia molt a l’Argentina, però aquí ho va començar la meva generació. Així vaig començar a ensenyar a l’escola d’en Juan Antonio Coraza, que és avui dia

|7|


L’ENTREVISTA 17190 Juliol-desembre 2014 |8|

Foto: Agnès Cabezas

estudiar els caràcters humans, va proposar a Coraza fer un tipus de teatre en què poguessin participar no només actors sinó psiquiatres, terapeutes, metges, advocats, etc. I em van oferir organitzar el primer teatre per a terapeutes. Arran de tot això vaig deixar l’escola i Madrid i vaig crear Teatro para Interesados, per a persones de diferents àmbits. Els proposo un temari i la finalitat és portar-ho a places o llocs públics. Es tracta de créixer creativament, trobar eines que els facin tenir una mirada més polièdrica, i experimentar què és un procés artístic. Bé, millor diem creatiu, això d’artístic avui dia és molt presumptuós, diria que no n’hi ha gaires, d’artistes, avui dia, hi ha massa diners

pel mig. També treballo amb actors profesionals, a Madrid, que tenen ganes de fer propostes noves, a part del seu treball al cine o la tele. I els altres dos vincles als quals et referies? A través d’aquest projecte, comencen a trucar-me de diferents universitats perquè ensenyi als mestres a donar eines perquè puguin fer una educació més humanista, en què no hi hagi tant l’ensenyament dels conceptes, sinó de les actituds humanes que un mestre pot oferir. Això ho he fet a la Universitat de Mallorca, a la de Girona i a la de Berlín. Allà ja hi havia treballat amb Teatro para Interesados i, com que actualment hi ha molt conflicte

a les escoles, així com amb els assistents socials, em van proposar fer aquest treball ja que el teatre és conflicte. I el quart és el que té a veure amb el Teatre per a la Concòrdia, relacionat amb el teatre de barri, pel barri, de poble, que té a veure amb una integració social, tornar a treballar per fer poble. El teatre sempre ha sigut una eina, no de tocar temes socials, sinó de connexió social amb el poble, amb el barri. Passa que la mercantilització de la cultura s’ho ha carregat. El teatre és conflicte? Si no hi ha conflicte, no hi ha teatre. Tots els personatges d’una obra, davant d’un conflicte, reaccionen d’una manera diferent. Si no hi ha-


gués un punt de discordança, no veuríem les diferències. En l’obra veiem les eines que cada personatge fa servir per lluitar pel que vol. Drama vol dir això, cal conflicte per explicar les diferents maneres de veure i de comportar-se per aconseguir el que un vol. Diuen el entesos que si una persona sap entendre el conflicte com una manera d’anar creixent trobarà solucions que fins aquell moment no ha fet servir. És negatiu si en lloc de conflicte ho vius com una destrucció i no una desestructuració per intentar que es facin coses noves. En el teatre, com que la vida passa en poques hores, el conflicte és el que fa que es vegin els canvis.

Quina força té el teatre en la soci· etat? Peter Brook diu que hi ha tres tipus de teatre: el teatre dolent és aquell en què tu entres al teatre i en surts pitjor que hi has entrat; el teatre d’entreteniment és el que hi vas, passes dues hores i en surts igual; el teatre bo és aquest del qual surts més lúcid, més intel·ligent, més ample, de com hi has entrat. El teatre, com que té a veure amb l’expansió humana, ha d’anar paral· lelament amb ciències que investiguin el comportament humà. Neurològicament, per exemple, ara s’ha comprovat que hi ha una neurona que es diu la neurona espill. Si algú viu una cosa emocionalment clara, la persona que ho observa rep el que li passa en aquesta persona. El Peter Brook va dir que fa temps que ja ho sabien des del teatre! Però confirma la màgia del teatre! Com un actor, des de dalt d’un escenari, pugui viure una emoció en comunió amb tot el públic! És orgànic, doncs, l’empatia està dins la biologia de l’humà! Està molt bé! Ho podem fer servir per a moltes coses! Hi ha molt de teatre en la política actual? El teatre que fan els polítics ha creat un públic de no creients en el que actuen. És cinisme, no hi ha sentit de veritat. És a dir, a tu et parlen, volent-te convèncer d’alguna cosa que tant tu com jo sabem que no serà! Fixa’t en el món tan boig en què vivim. Això és la bogeria: viure en un món que no és.

“Vam treballar a partir del tema de la xenofòbia i les necessitats bàsiques, com això mou el món i uneix les diferents cultures” Tu que has marxat i has tornat, quina visió tens de Salt, de la seva situació? A mi el que m’agrada és que surts al carrer i em passa com quan vivia a Nova York: veig un xinès, un negre, un blanc, un ros... Poc té a veure amb el poble en què vaig crèixer però la integració em sembla que és el futur. A vegades penso que potser he donat tantes voltes al món per arribar aquí i contribuir que això sigui així. Com això que diu “Roda el món i torna a Camprodon”. Jo com a bona teatrera seré sempre una mica nòmada però, per mi, a Salt es podria fer això que fem, una troupe de gent diversa, que cada vegada es vulgui comprometre més, que puguem assajar més dies, a mi m’agradaria molt. Que has après amb la teva feina de la condició humana? Siguis d’on siguis, estiguis on estiguis, les necessitats humanes són sempre les mateixes. Potser cada cultura necessita més una cosa que una altra però, al cap i a la fi, els homínids estem fets iguals i necessitem tots el mateix: sobreviure, necessitats emocionals, vincles amb la gent, comprensió del món en què s’està vivint, cuidar els éssers estimats, necessitat del pensament...

OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2014

El teatre és identificació? Com que estem en un món en crisi, els valors que funcionaven ja no funcionen i busquem maneres noves d’entendre el món en el qual vivim. Fins ara, al teatre i al cinema, sobretot al cinema, hi ha molta identificació entre l’actor i el paper que fa. L’actor s’identifica amb el personatge que fa i ho transmet al públic, que queda hipnotitzat pel que fa l’actor i perd el món de vista. Amb aquest mitjà d’identificació s’ha aconseguit una població que no té pensament propi. Això, el dramaturg Bertolt Brech o Ken Loach al cinema ho van trencar. Amb aquest enlluernament no es dóna opció a pensar a l’espectador. L’actor no ha de perdre mai de vista que és una persona diferent de la que interpreta. Aprendre a mirar-te com actues en la vida, tenir referències clares de com actua el personatge que interpretes en el teatre diferent de la personalitat de l’actor o l’actriu. I anar aprenent en el dia a dia que fem rols segons amb qui estem i que alienem alguns personatges

que també som i sovint els projectem en els altres. Així s’engrandeix la persona de l’actor o l’actriu.

|9|


17190 Juliol-desembre 2014

SOCIETAT ANÒNIMA Ni famosos, ni il·lustres, aquesta secció és un homenatge a la gent corrent, la del carrer, la més valuosa, a aquelles persones que amb les seves petites accions, amb el seu dia a dia, silenciós, invisible, construeixen i fan més agradable i habitable el món, des de Salt.

La Filo, 17 anys ensenyant a cosir Text i foto: Pere Serrat Entrem a la casa dels Campaners, al costat de l’església de St. Cugat on Cáritas hi té un espai per fer-hi cursos de costura. És com un petit castell enfilat a les golfes de l’església, antic però ple de vida, i és que fa més de 17 anys que, de la mà voluntària de la Filomena Mendoza, s’hi ensenya a cosir i també a conviure. Tot un luxe per al poble perquè la Filo, com tothom l’anomena, és una sastressa i modista professional de primer ordre, ara ja jubilada. L’ajuden dues voluntàries més, la Lluïsa i la Maria. Escales amunt seguim a la Filo, que puja lleugera i decidida per obrirnos les portes. Pels racons de l’espai que sembla talment un taller, hi trobem unes 8 màquines de cosir, algunes de velles, d’altres més modernes, armaris plens de roba, fils, llanes i estris de modista per tot arreu. Any rere any, un dia a la setmana i de tres a cinc de la tarda, s’hi apleguen una quinzena d’alumnes, normalment dones. “Només una vegada vam tenir un home”, recorda, “que va quedar content d’haver après el funcionament i muntatge de la màquina de cosir, que després volia portar a Nigèria...” Aquest any les alumnes són noies marroquines i catalanes que aprenen a fer una faldilla, a arreglar una cremallera, a cosir una vora, a fer bosses, peluixos, coixins, cortines, vels, gel·labes... i el que faci falta. Cap problema per a la Filo, que no es compra vestits, se’ls fa ella mateixa!

“El curs ja s’ha acabat”, ens diu mentre amb els dits va passant al seu mòbil les fotos del berenar que les alumnes van fer pel final de curs i que ens ensenya amb il· lusió. Plates plenes de menjar, nens tocant uns djembés... “Hi ha bon rotllo”, diu contenta. A les parets hi ha penjades moltes fotos d’antics alumnes o de festes celebrades que també comentem. I és que entre robes, didals i tisores s’hi teixeixen complicitats que van més enllà de la costura. S’hi ensenya a cosir, és clar, però també es fomenta la convivència intercultural i la pràctica oral de la llengua. “Les alumnes es fan amigues i s’ho diuen... i a mi m’aprecien molt i jo a elles”. I és que després de tants anys, antigues alumnes la paren pel carrer a tothora amb petons i amb “Filo, Filo, hola com estàs?...” La Filo, de fàcil conversa i disposada a encomanar l’ofici i el bon humor durant molts anys més, ens parla també de mancances o de coses per millorar. Fa una crida que vinguin més voluntàries per atendre millor a tothom i a recuperar les xerrades divulgatives que s’havien fet tot aprofitant la predisposició receptiva del grup d’alumnes. També demana a les botigues o empreses tèxtils que els facin arribar retalls o restes de roba... que tot i que Cáritas en compra, sempre en fan falta més. Gràcies, Filo! Si voleu informació dels cursos truqueu al 972 24 24 72 o escriviu al correu salt@caritasgirona.cat

| 10 |


17190 Juliol-desembre 2014

REPORTATGE

Imaginem Salt (I) Imaginar-se l’entorn quotidià d’una manera diferent és un exercici mental que tothom ha practicat alguna vegada. A més de ser un exercici saludable i recomanable, és així com comencen a canviar moltes coses de la realitat que ens envolta. Potser hem deixat en mans dels polítics aquest aspecte de l’evolució física, social i cultural de les nostres viles i molt sovint ens ha decebut. Pensar i reflexionar sobre com podem fer un poble millor hauria de ser un exercici democràtic quotidià: les consultes populars, els processos participatius... En definitiva, preguntar a la gent quin poble vol i com el vol hauria de ser una manera de fer habitual, i potser serà així en el futur. De moment, però, ens haurem de conformar a imaginar-nos un poble diferent. I això és el que hem pretès fer en aquesta edició de 17190UniverSalt! Podríem haver fet aquest exercici entre els membres de l’equip de redacció de la revista

(de segur que haguessin sortit bones idees!), però ens semblava més interessant demanar a gent amb experiència que gosés imaginar alguna millora en un camp específic. Vam demanar als nostres convidats que juguessin a fantasiejar amb idees concretes... Segurament que en llegir aquestes pàgines que vénen a continuació, benvolguts lectors, hi voldreu dir la vostra, ficar-hi cullerada, afegir o canviar propostes... D’això es tracta, que aquestes idees serveixin de trampolí per jugar a inventar-nos un altre Salt possible.

Hem triat set àmbits diferents: en aquest número, dos metges del CAP llencen propostes sobre salut, un membre de l’associació Mou-te en bici tractarà l’àrea de mobilitat i, qui havia estat arquitecte de l’Ajuntament (ara feliçment jubilat) ens presentarà les seves idees en relació amb l’ urbanisme. Per llegir les propostes sobre edu· cació, inclusió social, cultura i lleure haureu d’esperar al proper número de 17190UniverSalt. Però somniar, això ja podem començar a fer-ho ara!

| 11 |


SALUT

Curar-se en salut REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2014

Proposta d’Anna Llens i Alfons Moret, metges

| 12 |

Tenir salut significa estar bé físicament. També significa estar bé mentalment. Però no només això. Parlem amb dos metges del CAP Salt-1, un dels nostres ambulatoris de referència, que ens expliquen que la salut és quelcom que afecta la totalitat de la persona. És a dir, podem tenir salut física, mental, però també salut social, familiar, econòmica, comunitària... I és que si tenim daltabaixos i ens trontolla algun dels nostres pilars, sigui la feina o la família o algun altre, difícilment podrem sentir-nos bé. Vet aquí una situació força estesa en els temps que corren: si us haguéssiu quedat sense feina per l’esclat de la crisi econòmica i no poguéssiu fer front a la hipoteca, probablement acudiríeu al metge de capçalera malgrat que no patíssiu cap problema orgànic greu... Com a mínim, estaríeu preocupats, i probablement apareixerien símptomes que assenyalarien aquest malestar: mal de cap, nerviosisme, insomni, fatiga, etc. Es podrien tractar per tal que milloressin, però l’arrel del problema, és clar que és una altra. Pensant a nivell local, l’Anna i l’Alfons opinen que un Salt millor en termes de salut seria aquell que es preocupés de prevenir i de dur a terme mesures de salut pública accessibles a tothom. Una vila que vetlla per les necessitats dels seus

habitants contribueix a tenir una població més saludable. Aquí deixem unes quantes pinzellades d’idees que ens ofereixen i en les quals seria interessant anar pensant-hi: Primerament caldria prendre mesures perquè les necessitats bàsiques de tothom estiguessin cobertes: 1. Parada al mercat set· manal d’intercanvi de material de salut: ulleres, cadires de rodes, audiòfons, etc. La gestió del material i de la parada aniria a càrrec de l’Ajuntament, qui faria una campanya de difusió i sensibilització perquè tothom que tingués aquesta mena de material a casa sense ferne ús pogués donar-lo o bescanviar-lo per productes de primera necessitat. 2. Banc de llet per beneficiar nadons que pel motiu que

sigui no hagin pogut gaudir de lactància materna. La llet es podria adquirir comprant-la o bescanviant-la per altres productes de primera necessitat (roba, aliments, etc.) 3. Ac· cés a l’aigua: Que les fonts públiques de la vila ragessin, per calmar la set, netejar-se o el que sigui. Cal recordar que el dret a l’aigua és un dret humà. 4. Accés a l’habitatge: Lloguer social dels pisos que actualment hi ha buits a Salt. Després, seria interessant pensar en l’accés als tractaments i a la salut: 5. Particularment a Salt, caldrien més dentistes públics i que incloguessin a la cartera de serveis la malaltia periodontal i les pèrdues de peces. 6. Taxi elèctric gratuït per facilitar l’accés a l’ambulatori en cas de mobilitat reduïda. 7. Con· sultori sexual gratuït i anònim amb


Il·lustració: Neus García

dels mitjans de comunicació lo· cal sobre l’ús dels medicaments, la responsabilització del pacient en el propi tractament, i altres temes d’interès. Per últim, i sense oblidar que gaudir d’una xarxa relacional sòlida i confiable genera salut, autoestima i benestar, cal posar l’accent en espais de relació i de socialització: una zona de platgeta al parc Monar,

tallers ocupacionals en espais públics, grups de suport mutu per a gent gran, etc. En resum, una vila que es va construint amb i per als seus ciutadans genera salut!

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2014

finalitat informativa i orientativa. 8. Projecte de medicina preventiva útil: xerrades obertes a tothom, a diversos espais comunitaris (casal d’avis, centre cívic, escoles...) sobre educació sanitària responent a preguntes freqüents com, per exemple, periodicitat dels controls ginecològics, assessorament sobre vacunes, colonoscòpies, mamografies, etc. 9. Difusió d’informació a través

| 13 |


REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2014

Il·lustració: Neus García

MOBILITAT

Sobre rodes Proposta de Jordi Peradalta de “Mou-te en bici”

Els desplaçaments per qüestió de feina, estudis, compres o lleure sempre han tingut un pes important a la nostra vida, però és un fet que cada vegada passem més de temps anant i venint cap a algun lloc. Això té molt a veure amb com entenem que han de ser la societat i la ciutat, però potser ara no és el moment de parlar-ne. En qualsevol cas, què podríem fer perquè l’estona que destinem cada dia a desplaçar-nos cap a algun lloc fos una experiència més positiva? Què podríem fer perquè les inversions que hi dediquem tinguessin més de sentit? | 14 |


Abans de continuar, un aclariment per recordar que Salt -des del punt de vista urbanístic- no és pas una illa d’asfalt i ciment al mig d’un paisatge verge sinó un extrem d’un nucli urbà que s’estén des de Montjuïc a Montfullà i de Fontajau a l’Avellaneda, per fer-ho curt. A més, aquest nucli rep i envia molta gent a altres nuclis; un nombre important d’aquests vehicles de pas es desplacen a través de Salt. Tenint en compte això, una altra inversió que caldria fer -en coordinació amb altres autoritats de mobilitat- seria un gran aparcament dissuasiu a la zona de Montfullà o Torremirona de manera que els milers de cotxes que cada dia volen entrar a Girona des d’Anglès, Bescanó, etc. poguessin quedar-s’hi i els seus ocupants desplaçar-se eficientment fins a Salt o Girona amb l’ajut de transport públic que els deixés on calgués -la mateixa línia serviria el polígon.Per cert, ara que s’està parlant de la N-141 o variant de Bescanó, potser seria el moment de plantejar-se de guardar un espai amb aquest fi i tenir-lo en compte a l’hora de planificar el que s’hi hagi de fer en els propers anys. Una tercera inversió és per millorar el transport públic. Aquí cal tenir en compte dos apartats: au· tobús i tramvia. Un tramvia per a l’àrea urbana de Girona i Salt ja ha estat estudiat més d’una vegada. Ara seria el moment de dur-lo a la pràctica. Creiem que l’avinguda dels Països Catalans seria el lloc ideal per fer-l’hi circular, tot i que no s’hauria de descartar alguna línia addicional. Per exemple, molts de nosaltres hem estat a Montpeller o Bordeus i hi hem vist tramvies a zones equivalents al que és el carrer Major. Un tramvia en aquest carrer ajudaria a pacificar el trànsit i des-

congestionar els pulmons del veïnat. Caldria estudiar-ho. Caldria un servei d’autobús prou flexible per poder augmentar freqüències a les hores punta. D’altra banda, ens alegra veure autobusos plens de gent els dies feiners a quarts de nou del matí però el cor se’ns encongeix quan algun diumenge a la tarda veiem màquines de deu o dotze metres de llarg i traient molt de fum amb un o dos usuaris a dins. Cal renovar la flota per tal que contamini menys i s’ajusti més a les necessitats horàries. A l’apartat de transport públic a vegades se situen sistemes de bicicletes públiques com ara la Girocleta. Tanmateix, per afavorir que hi hagués més bicicletes al carrer creiem que invertiríem el nostre pressupost en un altre sentit: aparcaments tipus “bicibox” en una sèrie de places o espais públics. Per a aquelles persones que no coneguin el bicibox, direm que són una mena de minigaratges públics en què cadascú pot guardar la seva pròpia bicicleta de manera que no calgui pujar-la al pis i la bici no hagi de dormir al carrer. Googlegeu “bicibox” i en tindreu una idea més precisa. Per últim, caldria enllestir una “anella verda”. A més de tenir una bona xarxa de carrils bici i vies verdes dins i fora de la ciutat, fóra bo articular una mena d’anella de circumval·lació al voltant de Salt. Una part ja està feta (tot i que cal arranjar tant el camí del Torin com el carril de l’av. de la Pau), però seria necessari un vial per a vianants i ciclistes que anés paral·lel a l’autopista des d’aproximadament els pisos de la Gassol fins al camí dels Carlins, al qual s’hauria de poder accedir amb seguretat.

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2014

Desplaçar-se en bicicleta té tants arguments a favor per qüestió de salut, economia, reducció de la contaminació, desenvolupament personal, etc., que no cal dir que aquesta màquina de caminar hauria de tenir un paper rellevant en les polítiques de mobilitat d’un ajuntament ideal. Una bona xarxa de carrils bici és indispensable, evidentment. Tanmateix, no ens equivoquem: que una ciutat tracti bé les bicicletes no vol pas dir que tingui un carril bici a cada carrer. Un nucli urbà ben dissenyat hauria de jerarquitzar els carrers i avingudes de manera que hi hagués, posem-hi, tres nivells. La gran majoria de calçades -nivell 1- es farien servir per a desplaçaments dins el mateix barri i per tant haurien de ser zona-20 o zona-30, amb poca i lenta circulació de vehicles. No hi caldria cap carril bici perquè el trànsit seria prou tranquil com per permetre que tots els vehicles -bicis incloses- compartissin la calçada sense problemes. En un segon nivell, uns pocs carrers haurien de servir per comunicar barris, i en un tercer, carrers i avingudes més amples per enllaçar el nostre poble amb les poblacions veïnes. Aquests carrers suportarien més de circulació i alguns d’ells sí que haurien de disposar de carrils bici. Posant exemples concrets: és absurd que l’avinguda dels Països Catalans no tingui cap carril bici i en canvi sí que n’hi hagi al carrer Pep Ventura. El que tenim ara no és sinó un exemple de mala planificació. Per cert, on hi hagi carrils bici ha d’haver-hi prou senyalització tant vertical com horitzontal per visualitzar-ne bé la presència, cosa que sovint passem per alt.

| 15 |


URBANISME

El Rec, canal de cultura Proposta de Ramon Artal, arquitecte

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2014

Imaginem un futur en que el Rec torni a esdevenir protagonista del paisatge urbà, centre d’un eix cívic que relliga parcs, places i equipaments públics.

| 16 |

D’ençà de l’Edat Mitjana la séquia Monar (de fet, a Salt tothom en diu el Rec), el Rec doncs, porta un bon cabal d’aigua del Ter avall cap a Girona, que la torna al Ter com d’amagat, passant per l’Onyar i per centenars de càmeres de fotos dels visitants de la ciutat. El Rec servia inicialment per regar i per fer anar molins i fargues, després per moure els telers de les fàbriques i més endavant per generar electricitat. Aquesta la gastaven al començament les mateixes fàbriques, fins que van optar per comprar-la a la xarxa i es van vendre les centrals. A Salt el Rec ha estat sempre font de riquesa i alhora límit, final de la ciutat construïda a la banda nord del camí ral. Girant-li l’esquena, Salt ha mirat sempre cap al sud, projectant i establint el seu creixement sobre els camps de conreu extensiu del pla. La presència del Rec, entre més causes, va ser providencial per a la salvaguarda de les hortes i les deveses, magnífics espais que ara conformen l’incipient Parc de les Ter· res i Aigües del Ter. I alhora, sense el Rec no es pot explicar l’existència de tres fàbriques tèxtils funcionant alhora cap a finals del segle XIX, dues de les quals encara en marxa a les acaballes del XX. I sense les hortes ni les fàbriques, no es pot explicar Salt.

Tanmateix el Rec, en mans privades fins fa ben poc, ha estat el gran oblidat del paisatge urbà saltenc i de la imatge pública de Salt. Val a dir que també dels pressupostos de les administracions, públiques i privades. L’Ajuntament, els regants i les fàbriques (ara les centrals) s’han anat repartint els elevats costos dels pedaços que s’hi han hagut de fer, sempre massa tard i massa pocs. L’Ajuntament, que ara n’és el propietari, s’enfronta a un repte enorme, que de manera urgent vol dir endegar un pla de reparacions i manteniment que aconsegueixi frenar la degradació del canal, tot involucrant altres ajuntaments, administracions i usuaris en una comunitat d’usuaris capaç de gestionar-ne el dia a dia. El primer PGOU de Salt (1987) va proposar que el límit del sòl urbà es mantingués sobre el curs del rec, i per garantir aquest objectiu va preveure’n un front d’equipaments públics i parcs urbans que allunyés la possibilitat de l’especulació. En aplicació d’aquest planejament s’han fet el parc de les Filadores, el parc esportiu de les Guixeres i el parc Monar, tots tres en servei ja fa temps, per bé que sense acabar. En aquest front es mantenien enquistades les dues fàbriques tèxtils encara obertes, la Gassol i la

Coma Cros. La seva permanència no es posava en qüestió atesa la importància que tenien per a la població, però s’estava amatent per no perdre de vista els ja perceptibles efectes de la crisi generalitzada del sector. La Coma Cros va tancar efectivament pocs anys després i, mitjançant una complexa operació urbanística, l’Ajuntament en va esdevenir propietari. Des del primer moment va projectar-hi un equipament cultural, que és el que s’ha anat fent a empentes i rodolons, amb la Factoria Cultural, l’Ateneu i el Centre d’Arts Escèniques El Canal, tots ells ja en marxa per bé que tots ells també inacabats. Ara fa uns deu anys també va tancar la Gassol, i els seus propietaris van intentar la requalificació per fer-hi blocs de pisos. Per raons diverses no van arribar a fer-se, i l’esclat de la bombolla immobiliària ha canviat massa coses per que s’arribin a fer mai. Pel que fa a la Gassol-Color, situada a frec del límit amb Bescanó i a tocar de la central de Montfullà, també és tancada, i en un lamentable estat d’abandó. No és previsible que els propietaris d’aquestes dues fàbriques facin res mentre no s’albiri una solució a la crisi que els sigui rendible. Ara és doncs el moment de repensar-ne la reconversió, tot aplicant les ense-


nyances de la crisi i per tant sense tornar a caure en temptacions immobiliàries. Però també amb consciència de les necessitats de la societat saltenca i dels límits econòmics de l’Ajuntament. Penso que haurien de seguir sent de titularitat privada, amb usos regulats amb cura i centrats en activitats productives i docents, que generin riquesa i tornin a oferir llocs de treball no basats en el totxo. Només algunes idees: conservar la majoria de les naus existents per instal·lar-hi tallers i botigues d’artesans; estudis d’artistes, tallers i obradors de serveis de proximitat; equipaments d’hostale-

ria i restauració: una mena de ciu· tat dels artistes i artesans, amb diversos possibles motors: una escola municipal d’arts i oficis estable, que podria partir de l’estructura actual de l’EMBA i, sobretot, la Fira del Cistell i l’escola de cistelleria que vol promoure l’Associació de Cistellers i Cistelleres de Catalunya. I també un centre de recerca i producció d’arts visuals, a la manera dels vapors del Poble Nou, a Barcelona. També caldria modificar l’ús de l’antic escorxador, que ara és el magatzem de les Brigades Municipals i que hauria de reconvertir-se en centre naturalista i punt d’accés i d’informació del Parc de les Terres i Aigües del Ter. I s’haurien d’adquirir les dues minicentrals hidro· elèctriques que hi ha al terme municipal per explotar-les en benefici del poble, i com a recurs educatiu.

Caldria realitzar les obres d’urbanització necessàries per donar continuïtat als itineraris de via· nants iniciats entre tots aquests equipaments, obres ja previstes al planejament. Seran necessàries també, sobretot quan els diversos centres funcionin a ple rendiment, més bosses d’aparcament i alguna línia de transport públic. Poden semblar propostes sense solta ni volta, i és que no són ni propostes: és no més que ens agrada imaginar el futur, un futur en que el Rec torni a esdevenir protagonista del paisatge urbà, centre d’un eix cívic que relliga parcs, places i equipaments públics mitjançant recorreguts per a vianants i de trànsit tranquil. Un futur en què el Rec seguirà sent límit, però també passeig i balcó sobre l’esplèndida vista de les hortes i les deveses. I tornarà a ser font de riquesa, en aquest cas cultural a més d’econòmica.

REPORTATGE 17190 Juliol-desembre 2014

Il·lustració: Neus García

| 17 |


17190 Juliol-desembre 2014

PATRIMONI HISTÒRIC

Vins i flors al carrer del “maricomi” Parlar de Can Pere de les Flors és fer un “Salt” en la història i veure com eren les antigues bodegues i botigues de queviures d’abans. Estem parlant d’un dels establiments més antics de Salt, regentat actualment per la tercera generació de la família Masó. Text: Isaac Bosch i Júlia Olcina Pere Masó va fundar l’any 1926 aquest establiment amb un pressupost aproximat d’unes 10.000 pessetes de l’època. Al principi, el negoci era bàsicament de venda d’hortalisses i, més endavant, s’hi afegí el vi a granel, una fonda i tot tipus de productes alimentaris. El nom popular “Can Pere de les Flors” prové de l’afició que tenia per les flors en Pere. Apart de les hortalisses, tenia camps de peònies, ulls de dimoni... que després venia a la Rambla de Girona. Gran part de l’èxit d’aquest negoci fou gràcies a la proximitat amb el psiquiàtric de Salt -”el marico-

| 18 |

mi”, com l’anomenava la gent de Salt- que fou el primer de tota la província. De fet, Can Pere de les Flors estava en una zona de molt de tràfec i el carrer del “maricomi”, en aquest tram final, era prou ample com perquè hi passessin dos carros. L’estació de tren estava al costat i no només hi venia gent de Salt, sinó que també hi passava gent que anava i venia d’Olot. No podem oblidar tampoc que, travessant l’antiga barrera de la via del tren –l’actual passeig d’Olot-, et trobaves la presó -ara Plaça de Catalunya-. Potser per tot això el carrer on està situada aquesta bodega fou el primer del poble que es va asfaltar. El local era, i encara és, als baixos de la casa pairal Mas Masó. I d’aquí

ve el nom de la zona, ja que tots aquells camps eren de la família. El solar on hi ha la casa és l’únic que va aguantar el boom immobiliari i ara resta com un sentinella mut, enmig de blocs nous buits, que ja ningú no pot comprar.

Les hortes de Mas Masó Una part del negoci era la producció d’hortalisses per vendre-les a la botiga o al mercat de Girona. A tall d’anècdota, podem explicar que aquests camps es femaven amb els excrements dels veïns i del psiquiàtric. En Jaume Masó, fill petit del fundador del negoci, recorda que ho anaven a buscar a les comunes de cada casa amb barrals i que pagaven als “caganers” per aquest


preuat adob. La Juana Prat, una d’aquestes contribuents del carrer Colom, va acabar sent, pocs anys després, la dona que li ha donat cinc fills.

Una fonda de menjar casolà Passaren els anys i el negoci familiar anà creixent. Així, es va construir un afegit a la casa pairal i es creà la fonda. Era una fonda de menjar casolà, què en Jaume Masó recorda sense cap mena de luxes: “Res d’estovalles, res de cartes!” L’ànima de l’establiment era la seua mare, la Gracieta, una fantàstica cuinera i una treballadora incansa-

ble. “No sé pas com resistia la meua mare”, ens diu amb admiració. La seva jornada de treball començava amb l’alba, ja que a dos quarts de sis ja feien barreges per als clients de la bodega -anís i moscatell, anís amb conyac...- Després, anava a mercat i, més tard, preparava menjar per als que acudien a dinar a la fonda, principalment metges i altres treballadors del psiquiàtric. En aquell entorn rural, amb femer i tot, a la gent li agradava fer xefla i no es tancava fins que marxava l’últim client. S’hi creava un ambient pintoresc, doncs hi podien coincidir molts tipus de gent i de

En aquell entorn rural, amb femer i tot, a la gent li agradava fer xefla i no es tancava fins que marxava l’últim client. S’hi creava un ambient pintoresc, doncs hi podien coincidir molts tipus de gent i de classe social ben diversa.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2014

En Jaume Masó repartint vi (Arxiu Can Pere de les Flors)

| 19 |


17190 Juliol-desembre 2014 PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2014

Casa pairal Mas Masó (Arxiu Can Pere de les Flors)

| 20 |

Una altra part del negoci consistia en la venda de vi a granel, elaborat al mateix establiment. El raïm es comprava a Llançà, allí s’omplia el

bocoi i un carro de cadenes el transportava fins a l’estació, on agafava el tren cap a Girona. L’empresa de paqueteria Corcoy era l’encarregada de portar, amb un altre carro, el raïm fins a Salt. Com que es tardava d’un a dos dies en transportar-lo fins a la bodega, de camí anava fermentant. Així, un cop a la bodega s’obtenia el que anomenaven “vi robat”, una mena de vi rosat que s’obtenia d’aquesta primera fermentació, abans d’aixafar el raïm. Era un vi molt preuat!

Els malalts del psiquiàtric troben a Can Pere de les Flors un oasi on tindran companyia i no seran tractats amb la por, la desconfiança o el menyspreu de la marginació.

La premsa que hi ha a Can Pere de les Flors la compraren a Capmany i és la primera que hi hagué en aquesta població empordanesa. Fins els anys ’80 encara hi havia diverses famílies de Salt que feien vi casolà i podien llogar-la per premsar allí el raïm. Actualment, aquesta premsa la podem veure a la terrassa de la botiga com si fos un panteó, en record dels bons anys del vi a granel en aquesta casa.

classe social ben diversa: paletes, hortolans, banquers, mecànics, jubilats,... inclús aristòcrates! La Juana Prat recorda amb humor com la Marquesa de Bell-Lloc, qui també hi havia anat a dinar, es posava guants per menjar.

Fer vi i treure’n tot el suc:

Durant el procés de fer el vi s’obtenien diversos productes secundaris. Un cop aixafat el raïm, s’aprofitava tot: “la brisa” i “la pellofa”, per als cavalls; “el pijoll”, per a sembrar faves; “la grana”, que es venia a la plaça del mercat, per als conills; “la pols”, per a sembrar ceba. Per últim, s’havia de treure el vi del bocoi per embotar-lo i, per a ferho, no calien estris gaire complexes. De fet, el millor filtre era una branca d’esparreguera. Amb tot, un cop embotat, encara no s’havia acabat la feina, ja que cada setmana s’havia d’ensofrar el vi per treure’n l’oxigen de dins la bóta. Fins i tot si el vi es feia malbé també s’aprofitava, ja que el vi picat era idoni per a fer vinagre. Per transformar-lo en vinagre es posava en un contenidor de fibra de vidre i s’hi anava afegint aigua, per tal que s’anés tornant una mica més agre i anés perdent una mica de color.


L’antiga premsa per fer vi la podem veure avui en dia a la terrassa de la botiga, com si fos un panteó, en record dels bons anys del vi a granel en aquesta casa.

Camps d’abans (Arxiu Can Pere de les Flors)

En aquest local hi havia una capacitat d’emmagatzematge d’unes setanta bótes. La més grossa havia estat de 2500 litres, però les que queden avui en dia són de 1300. Pels volts de setembre, quan arriba el vi nou, la botiga s’omple de l’aroma. I encara recorden quan tenien moltes més bótes i de nit es podia sentir bullir el vi jove des del pis de dalt.

Els veïns del psiquiàtric La proximitat amb el psiquiàtric ha fet que des de sempre els interns hagin establert un vincle molt especial amb Can Pere de les Flors. Du-

rant tots aquests anys són innumerables la quantitat de personatges “amb el bon sentit de la paraula” que hi han desfilat. Les males veus sempre parlen que els locus anaven a aquest establiment en busca d’alcohol per emborratxar-se i ja està. Si es fa un anàlisi molt més humà, veiem que hi ha hagut històries amb un rerefons que va molt més enllà. Durant molts anys, les condicions de vida dins els manicomis varen ser pèssimes i molt sovint es va abusar de medicaments, electroxocs i cel·les d’aïllament per mantenir els malalts controlats. No és estrany doncs, que els malalts hi trobessin, i encara trobin, un oasi on tindran companyia i no siguin tractats amb la por, la desconfiança o el menyspreu de la marginació. Molts d’ells han establert un llaç autèntic d’afecte amb la família Masó-Prat. En Jaume Masó, reflexi-

onant sobre el tema, ens explicava que un i mil cops han demostrat que “et pots fiar més dels de dintre que dels de fora” i que, “de bojos, n’hi ha més fora que dins”. El 1999, Adrià Puntí, veí del carrer, va editar un tema -”Veïnat”- que ens parla de tots aquests personatges. Petites històries d’uns companys de joc, en les llargues tardes de diumenge d’un poble on no hi havia gaire res més a fer que anar a veure el futbol al “Comicros”. D’anècdotes per riure i per plorar amb interns del psiquiàtric n’hi ha per a parar un tren, i fins i tot a la Juana se li neguen els ulls quan recorda algun dels que més la va fer patir i va ajudar algun cop. Era un bon noi i tenia el cor molt gran, diu.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2014

Després, es posava en recipients de vidre i es deixava a sol i serena, obtenint-hi un vinagre boníssim fet amb vi vell. El secret de tot plegat era anar alimentant la bóta durant anys amb aquest vinagre i, encara avui en dia, es continua emplenant la mateixa bóta.

Premsa (Arxiu Can Pere de les Flors)

Una vegada en “Rollo” -germà del mític Vicens, que cridava per Salt (segueix a la pàgina següent)

| 21 |


17190 Juliol-desembre 2014 PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juliol-desembre 2014

Foto: Gerard Canadell

| 22 |

amb aquella bicicleta carregada de paquets i la gorra de ciclista, cap allà els ‘80- els va demanar diners. El que no es pensaven es que s’ho gastaria en esprais de pintura. A aquest pobre noi no li agradava el color blau del Citroën Dyane de la Juana. Quan el varen trobar a fora, al carrer, ben emocionat pintant el cotxe, només varen poder riure. Quan apareixia algun intern amb pijama ja tenien clar que l’havien castigat a no sortir del centre. El millor, però, era a l’hora de pagar, ja que al no tenir butxaques es treien els diners de dintre els mitjons,

Quan arriba el vi nou, la botiga s’omple de l’aroma. I encara recorden quan tenien moltes més bótes i de nit es podia sentir bullir el vi jove des del pis de dalt.

dels calçotets o de la” guardiola”. En “Gamba”, d’Osor, encara els compra encenedors i després el ven als seus companys quatre vegades més cars. Digues-li boig!

Una botiga com les d’abans Amb aquest to nostàlgic recordava en Jaume Masó els anys daurats del celler: “Avui en dia s’ha perdut molt de la venda de vi a granel. Abans entraven bótes i bótes de vi cada setmana. A Girona n’érem molts i penso que ara no en queda cap... Ara tothom compra al supermercat. Les grans àrees, per donar-ho barat, han de donar baixa qualitat. Tanmateix, la publicitat subterrània és millor que la del preu barat. La cadena del boca a boca sempre és la més eficaç!” En Jaume Masó és un bon venedor, com ja no en queden. Sempre té a punt acudits o jocs de paraules de l’any de la picor, i sol fer ofertes amb cartellets irònics sobre el tau-

lell, o regals per als clients fidels. Com a tot bon comerç de proximitat, el comprador sol tenir dret a tastar el producte -vi a granel, olives...- abans de comprar-lo. Les lleixes de la bodega estan plenes de tot tipus de productes alimentaris i alguns racons són autèntics museus de vidre, com ara la col· lecció de sifons o les antigues ampolles de vi i licor, que molt sovint són cobejades per col·leccionistes de tot arreu. Entre aquestes joies hi han passat peces com, per exemple: Calisay fet a Arenys als ‘60, Ron Pujol dels ‘50 o ampolles d’Osborne amb disseny i firma de Dalí. Però com a tot bon comerç de proximitat, el més preuat és el tracte hospitalari i la calidesa amb què acullen els clients. Qualsevol excusa és bona per deixar-s’hi caure en algun moment de la jornada. Normalment sempre s’hi entaulen tertúlies amb l’excusa d’emplenar una garrafa de barreja -20% vi daurat i 80% de negre-, o bé per comprar unes llaunes


de conserves, bacallà, cargols o paper wc, entre d’altres coses. Hi ha clients que són coneguts per un mot posat allà mateix i, al final, ningú no sap el seu vertader nom i passen a ser com de la família. L’”avi Xicu”, “El largo”, en “Rollo”, “Berlusconi” o “La Cabra”, en són uns dels exemples. Molt sovint es creen situacions còmiques o dantesques que podrien molt ben ser d’una pel·lícula de Fellini. Al documental sobre l’Adrià Puntí del 2012 es pot fer un tastet d’aquest ambient tant autèntic, ja que es van filmar escenes a Can Pere de les Flors gairebé amb càmera oculta, perquè ningú no sospitava que allò acabaria sortint per TV3, entre altres llocs. Quan no hi havia el taulell abatible d’estructura metàl·lica que ara hi ha -vestit amb rajols de cartró pedra i rodes de patinet- la gent solia campar per tot el local. I no era estrany trobar una colla fent-la petar entre caixes de conserves o ficats dins el petit magatzem de la pasta. Fins i tot un cop varen trobar, dormint en un racó sobre unes saques, un dels parroquians que havia allargat massa la nit anterior en alguna festa major.

Aquest reportatge és només un exemple de la trajectòria d’un comerç històric de Salt, però et convida a rumiar. Queden pocs negocis on el botiguer et diu la seva opinió sincera i no s’amaga darrere el gran somriure d’una súper oferta. Llocs on potser l’ordre dels prestatges no és el més bonic, però si no tens pressa i et deixes recomanar, hi pots trobar aquell producte que no és a cap gran superfície, ni surt a la TV, però que és millor en qualitat i en preu. Ja han tancat massa botigues autèntiques a Salt. Que continuïn les que queden depèn de nosaltres.

17190 Juliol-desembre 2014

En definitiva, Can Pere de les Flors és una botiga amb història. Una història que no és la dels grans noms ni la dels fets il·lustres, sinó la que escriu dia a dia la gent del carrer. I totes aquestes històries les tenim aquí, ben a prop. Són un patrimoni immaterial, petites peces d’un puzle gegant que donen caràcter al nostre poble i desmunten el tòpic “Salt no té res”.

Can Pere de les Flors és una botiga amb història. Una història que no és la dels grans noms ni la dels fets il·lustres, sinó la que escriu dia a dia la gent del carrer. | 23 | Fotos: Gerard Canadell


17190 Juliol-desembre 2014

DIÀLEGS

Talla-me’l d’estiu!!! En una barberia, mentre es tallen i s’allisen cabells, es troben dos perruquers que no s’havien vist mai i conversen. Són en Josep Maria Gich, català, i l’Abdelmajid Fauzi, marroquí. Perruquers de professió, no se sorprenen de com s’assemblen les seves maneres de fer... Text: Neus Ferràs Fotos: Sònia Cervià Josep Maria (JM): ¿Mejor en castellano? Abdelmajid (A): Sí, mejor. El catalán lo entiendo pero me expreso mejor en castellano… Llevo 15 años de peluquero. En Marruecos, antes de 1999, me gustaba ir a un peluquero vecino. Fui a la escuela de peluquería y después... JM: ¡A trabajar! A: Sí. Primero trabajé con unos amigos y después monté mi propia tienda. Aquí soy un trabajador. ¿Y a ti, cómo te va la peluquería?

| 24 |

JM: Bien. Hay faena aunque estamos en crisis y se nota. A: ¿Y cómo son tus clientes? ¿Vienen sólo catalanes? JM: De inmigración tengo poca… sobre todo viene gente del país. Catalana, castellana…

A: Prefieren cortarse el pelo en casa. JM: Claro, se compran una máquina y se cortan el pelo en casa. Pero no me puedo quejar aunque siempre estoy sufriendo: que si hoy tengo poca faena, que si mañana también…

Arriba en Kamal, propietari de la perruqueria. L’Abdelmajid ens el presenta. A partir d’aquí anirà participant en la conversa animadament.

Entra un client, un noi jove, que fa la intenció de marxar quan ens veu en conversa. L’Abdelmajid el fa passar.

Kamal (K): ¡Buenas! JM: …si no hay dinero, la gente no va a la peluquería.

A: (al Josep Maria) Mientras seguimos hablando, trabajaré un poco. ¿Cómo llegaste a peluquero? JM: A los 14 años fui a aprender a


El client ens mira tímidament però ens dóna permís perquè fem fotos al perruquer en acció. K: ¿Y tú atiendes a hombres y a mujeres? JM: Sólo a hombres. Las mujeres son muy complicadas, eh? (riuen tots amb complicitat) K: ¿Las mujeres españolas se dejan peinar por un hombre? JM: Sí. Puede que una mujer prefiera tener un peluquero hombre. K: Las mujeres musulmanas no. La peluquera tiene que ser una mujer. No es que sea obligatorio pero como llevan el velo se haría extraño que una mujer fuera a una peluque-

ría de hombres. JM: Alguna tendría que abrir una, ¿no? K: ¡Claro! No hay ninguna ni en Salt ni en Girona. En Barcelona sí, pero aquí no. Y peluquerías de hombres, ¡para dar y regalar! Esta peluquería era de un amigo que se fue a otro país, y me la traspasó. JM: (A Kamal) ¿Tú trabajas o sólo trabaja él? K: No, yo no. Él es el peluquero. L’Abdelmajid va tallant cabells molt concentrat, però es manté connectat a la conversa i va intervenint de tant en tant. A: ¡Él es el jefe! K: ¡No me quiere enseñar! A: ¡Si le enseño me echa! (riuen tots plegats) K: Es un oficio complicado. Al más mínimo detalle que no te gusta… Los clientes son exigentes. Sobre todo los jóvenes… ¡ufff! A: Aquí vienen clientes de todo

“Esto es universal, ¿no? La gente se corta el pelo aquí y en todos lados”, Josep Maria tipo, jóvenes y mayores. JM: Yo suelo tener gente de mediana edad y mayor. Lo que sería la barbería clásica. La mayoría de servicios son cortar el pelo. K: Sí. Cortar. Y aquí también alisamos mucho el pelo. Los jóvenes de hoy en día todos se alisan el pelo. JM: ¿Sí?

DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2014

una academia. Y a los 16 ya pude empezar a trabajar. A los 23 años vine a Salt. ¡Y ahora ya llevo 16 años aquí! A: (al client) No pasa nada si te hacen una foto, ¿no?

17190UniverSalt: ¿Y qué tipo de conversaciones salen en las peluquerías masculinas? Se dice que en las de señoras hay mucho cotilleo, pero… ¿y aquí? K: ¡Uy! ¡De todo, de todo! (riuen) (segueix a la pàgina següent)

| 25 |


“No creo que haya diferencias entre nosotros, pero yo siempre pregunto para saber”, Abdelmajid.

| 26 |

JM: El tiempo, el fútbol, el Barça y si hay suficiente confianza… las mujeres. ¡A los hombres también les gusta el cotilleo! K: ¡Pero no hablan delante de cualquiera! JM: Quizás no te dicen las cosas directamente, pero indirectamente te comentan “¿sabías esto?” o “creo que aquí pasa esto o lo otro”. K: Y sobre todo aquí en Salt, que siempre ocurren cosas… ¡En una peluquería te enteras de todo! ¡No hace falta que salgas! JM: También a veces te explican “me he ido a comer aquí que está bien” o “si te gusta ir a caminar o andar, cógete la bici y vete con el crío por allá”, te van recomendando cosas. K: Y si hay confianza el cliente te cuenta sus problemas. Si está contento, te explica los motivos de su felicidad, y si está triste pues te dirá “me pasa esto”. JM: También hay aquél que se sienta y no dice nada, ¿verdad? K: Sí. Los jóvenes son los que menos hablan. Aunque hay algunos que sí. Y si hablan lo hacen de la discoteca, de chicas… JM: Si tú tienes un cliente y sólo lo ves aquí te cortas un poco, pero si un día nos encontramos fuera de la barbería y hablamos ya se va ganando un poco más de confianza. Puede haber un poco más de feeling. K: El cliente tiene que sentirse a gusto contigo. Si no, ya puedes hacerle el mejor corte del mundo que no volverá. Puede que Abdel tenga un mal día y si alguien viene a cortarse el pelo y él no le habla, el cliente lo notará y estará incómodo. A: (mentre va tallant els cabells) Parece que uno tiene que estar siempre contento y feliz… ¡y hablando! (riuen) JM: Esto va con la faena. A: Te vas acostumbrando. 17190UniverSalt: ¿Qué diferencias creéis que hay entre vuestras peluquerías? Tú eres marroquí, pero comentabas antes que no sólo vienen marroquíes… A: Aquí vienen de todas partes. No creo que haya diferencia. JM: Esto es universal, ¿no? La gente se corta el pelo aquí y en todos lados. Todos los peluqueros cortan pelo pero cada uno tiene su manera de hacer. A: Hay algunos peluqueros que no trabajan bien. Pero si trabajas bien te vendrán clientes de todas partes. Los jóvenes se lo dicen entre ellos… K: Sí, sobre todo los jóvenes. Que si tupé, que si escalera… ¡mil cosas que no sé ni qué significan! JM: El cliente siempre quiere quedar contento. Pero hay días en que no estás tan fino o que tienes faena acumulada y vas más rápido. En general el cliente es agradecido. Algún fallito te perdona. Es trabajo manual. Nunca queda igual. A: Te gustaría que quedara siempre igual de bien, pero nunca queda igual. K: Yo no soy peluquero pero Abdel me cuenta que normalmen-


Es fa un silenci. Se sent el soroll de les tisores i ens quedem embadalits mirant com treballa l’Abdel. JM: ¡Esto es España! ¡Uno trabaja y cuatro que miran! (Riem. Es respira bon ambient a la barberia.) A: ¿Y tú en la peluquería usas más la máquina o las tijeras? JM: De todo. A: ¿y qué prefieres? Yo no sé cómo trabajáis... No creo que haya diferencias entre nosotros, pero yo siempre pregunto para saber. JM: Yo prefiero trabajar con las manos pero la máquina se usa mucho porque aparte de ir más rápido, queda mejor si es para pelo muy corto. 17190UniverSalt: ¿De qué temas se ha hablado esta mañana en vuestras peluquerías? JM: Hoy, en la mía, el único tema de conversación ha sido que esta noche me han roto un cristal. 17190: Ayer abdicó el rey de España, ¿no ha salido este tema? JM: ¡Qué va! A: Aquí tampoco. ¡A nadie le importa el rey! 17190UniverSalt: ¿Y si os cambia-

rais la peluquería por un día, qué creéis que es lo que más os sorprendería? JM: No creo que nos sorprendiese nada en concreto. Creo que tanto da cortar el pelo aquí como en el carrer Major. A: Serían los clientes los que más se sorprenderían de llegar aquí y encontrar a otra persona. Probablemente no se atreverían a cortarse el pelo, al no conocerte, al no haberles cortado nunca tú el pelo. JM: Yo creo que alguna persona sí que se atrevería, pero no todos. K: Cuando teníamos aquí dos peluqueros, si venían a cortarse el pelo con Abdel y estaba el otro, los jóvenes no se quedaban. Esperaban a Abdel. A la gente mayor, en cambio, le daba más igual. JM: Yo cogí también la peluquería en un traspaso y al principio la gente se sorprendía pero se acaba adaptando. A: ¿No has notado que hay dos tipos de clientes? JM: Yo no he notado nada.

DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2014

te a una persona le cortas el pelo la primera vez y luego siempre lo haces mejor. Porque ya conoces la cabeza del cliente… Hay gente que tiene golpes de pequeño y, si al cortárselo no te lo dice, pues igual se le ve con el corte. Eso ya no te pasa la siguiente vez que le cortas el pelo. Y eso al cliente le gusta. JM: El cliente no dice nada muchas veces cuando se sienta. ¡Ya lo sé yo lo que quiere! A: Porque ellos están acostumbrados contigo pero pienso que siempre hay que preguntar por si acaso. Sean jóvenes o mayores. Pueden tener ganas de cambios. JM: Es verdad. Te suelen decir, “ahora lo quiero de verano”, entonces cortas un poco más. O en invierno se lo dejan más largo... 17190UniverSalt: Llama la atención que la barbería sea un lugar de tanta relación. Parece que uno viene a cortarse el pelo y ya está, pero estáis hablando de un vínculo con el cliente… K: ¡Y favores! Muchas veces te dejan las llaves de casa, o te dejan un momento aquí al niño… JM: O recoger un paquete a un vecino, o guardar las llaves... A: Es un vínculo de confianza. A Abdel le traen que si té, que si café, bizcocho… ¡Nunca merendamos en casa! Cuando hay confianza el cliente te lo agradece.

(segueix a la pàgina següent)

“¿Sabes la única diferencia que hay entre la peluquería de un español y la de un marroquí? Que en la del marroquí la policía viene mucho”, Kamal | 27 |


A: Hay dos tipos de clientes: los clientes de la peluquería, de la tienda, y los clientes del peluquero. Hay clientes que donde vaya el peluquero, irán allí. K: ¿Tu peluquería está en la calle Mayor? JM: Sí, al lado de la tienda de ropa de segunda mano, del Recicla’t. A: Yo una vez te quería llevar un curriculum, pero al final no lo hice. JM: La verdad es que me he acostumbrado a trabajar solo. Los clientes suelen ser del barrio. Pasan y si ven que hay mucha faena vuelven más tarde. Si no, se quedan. Un día vino un peluquero magrebí, que quería que le alquilara una silla un día a la semana y traerse a sus clientes. Pero aquí no se hace esto. A: Tendrían que pagar los autónomos para poderles alquilar el espacio. Sin autónomos no se puede. K: (en to de broma) ¡Se te caería el pelo! (riures) Hacienda te machacaría. Yo abrí y al cabo de dos semanas ya vinieron para acá a comprobar que todo estuviera bien. JM: Pero mejor que haya control, ¿no? K: ¡Claro! Las cosas tienen que estar controladas y en su sitio. Pero ¿sabes la única diferencia que hay entre la peluquería de un español y la de un marroquí? Que en la del marroquí la policía viene mucho. En cambio en la de un español… ¿Ha entrado alguna vez la policía en tu peluquería? JM: No. K: ¿Cuántos años llevas en tu peluquería? JM: Dieciséis. K: Pues a nosotros en seis meses la policía ha entrado cinco veces. ¡Cinco veces!

“Hay dos tipos de clientes: los clientes de la peluquería y los clientes del peluquero. Hay clientes que a donde vaya el peluquero, irán allí”, Abdelmajid | 28 |


Un día un cliente vino aquí a cortarse el pelo y llevaba marihuana en el bolsillo. Aquí en Salt se pasea la policía con un perro y, al oler la substancia, el perro entró. ¡Yo no puedo registrar al cliente antes de entrar en mi peluquería, ni tampoco oler la marihuana a distancia! Vinieron dos patrullas, todo el mundo mirando… ¡Imagínate cuántos polis son dos patrullas! Y como este chico llevaba marihuana encima ya te registran toda la peluquería y te acusan: “¡Eso sois vosotros que vendéis!”.

A: (al Josep Maria) ¿Te cortas el pelo tú mismo, no? JM: Sí. A: Pues si quieres cambiar y que te lo corte un peluquero ¡vente un día aquí! Mentrestant l’Abdel aplica una mena de pasta als cabells del client. A: Ahora le voy a alisar el pelo. Si te quedas un poco más ya verás cómo queda. Es una crema, se aplica y se deja entre quince y veinte minutos y luego se lava con un champú especial. Normalmente este alisado dura entre quince días y un mes. Depende del tipo de pelo. En el papel dice que son tres meses, pero es un poco menos…

Els trobaràs: Perruqueria Kamal c/ Àngel Guimerà, 93 17190 Salt (Girona) Tel. 680.288.879

Perruqueria Josep Maria Gich c/ Major, 279 17190 Salt (Girona)

DIÀLEGS 17190 Juliol-desembre 2014

La primera vez que vino la policía me pidieron la documentación muy bien, y la segunda vez también. Pero a partir de la tercera, ya empezaron a registrar el local. Y eso que lo de detectar marihuana en un cliente sólo ha sido una vez. Luego ya han ido entrando porque les ha dado la gana. Y claro, vienen clientes y ¡no los puedes echar! Tenemos esta salita para charlar y tomar café... ¿Cómo voy a echar a los clientes? ¿No te vienen clientes a ti sólo para charlar? JM: No. Sólo vienen a cortarse el pelo. 20 o 30 años atrás era como tú dices. No había tele ni radio, y la gente venía aquí a hablar. Pero eso se ha perdido. K: Pues aquí si pasa una patrulla por delante, se asomarán. Quizá no pararán pero mirarán. Y eso sólo porque es una peluquería de marroquís. Y mira que yo no soy marroquí, ¡que soy nacido aquí! Esa es la única diferencia que hay, creo.

“20 o 30 años atrás no había tele ni radio, y la gente venía aquí a hablar. Pero eso se ha perdido”, Josep Maria

Deixem la conversa definitivament aquí, que s’acosten les 16.00h i en Josep Maria ha d’anar a obrir la seva barberia. Acabem amb unes quantes fotos i les ganes de tenir ja el diàleg en paper!!!

| 29 |


EDUCACIÓ

Molt més que una

Panoràmica de la Biblioteca (Arxiu Biblioteca)

Una dona se sosté les ulleres arran del nas mentre assaboreix un llibre. En un racó, un estudiant pren apunts i consulta un manual. Diversos rostres il·luminats per la pantalla de l’ordinador naveguen en la immensitat de la xarxa. I unes passes esmorteïdes per la moqueta s’allunyen entre els prestatges de la novel·la negra. Mentrestant, el temps passa lent i tranquil. Text: Júlia Olcina

| 30 |


llar de llibres!

Als matins la biblioteca és quietud, un silenci atent i curós s’escampa per la sala mentre els jubilats llegeixen el diari. És el moment del dia amb menys afluència de gent, doncs pocs tenen la sort de tenir lliures els matins per poder gaudir de la biblioteca.

de calma freqüentada. Ara, l’espai també esdevé un lloc on trobar-se i on passar l’estona, un espai de convivència. Nens i joves vénen a fer deures o a fer ús dels ordinadors, i entre una cosa i l’altra, es troben amb amics i fan de la biblioteca un nou espai de relació.

A les tardes, però, entre les cinc i les set, és l’hora del jovent. La biblioteca hi desplega una altra atmosfera,

La biblioteca és un espai viu, que batega al ritme que li insuflem els saltencs. I cada dia que obre les se-

ves portes ens convida a llegir, ja que la biblioteca ens acull amb la càlida hospitalitat d’una llar de llibres. I fa olor de paper.

Una antiga nau amb nom rus Els darrers anys hem pogut veure com als nuclis urbans es donava una nova vida a l’antic patrimoni (segueix a la pàgina següent)

| 31 |


17190 Juliol-desembre 2014 EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2014

Fotos: Júlia Olcina

| 32 |

industrial. Molts dels edificis fabrils de la primera industrialització han estat rehabilitats i reconvertits, i les antigues fàbriques tèxtils i velles farineres són en l’actualitat espais de promoció i de creació cultural. A Salt tenim la factoria ComaCros, un enorme complex de naus industrials del segle passat que de mica en mica s’està rehabilitant i que, avui en dia, alberga una de les biblioteques més ben equipades del territori. La directora de la biblioteca, Belén Santamaria, ens explica com al poble encara roman viva la memòria del que fou aquella fàbrica tèxtil: Al principi, quan vàrem obrir aquí, la gent entrava i

La biblioteca és un espai viu, que batega al ritme que li insuflem els saltencs. I cada dia que obre les seves portes ens convida a llegir.

s’emocionava. Et deien: “Jo, nena, he treballat aquí. Aquí on estàs tu! Això, a mi, m’ha marcat molt. Ara hi ha un espai tant maco, però hi ha gent que té records bastant complicats d’aquella època. Hi ha gent que encara no ha volgut entrar-hi...” Efectivament, l’espai està carregat de memòria. De fet, la nau Kropotkin, que acull la biblioteca als seus baixos, encara conserva el nom rus amb què els treballadors la van batejar durant els anys de la col·lectivització, recordant-hi la breu revolució que capgirà la vida del poble en els convulsos anys de la Segona República. Aquest equipament fou inaugurat el 2006, i el 2011 rebé el nom de “Biblioteca Iu Bohigas Blanch”, en honor al gran impulsor del coneixement de la llengua catalana durant el franquisme. Ara bé, tot i que aquest espai municipal és bastant nou, la història de la biblioteca pública a Salt té un llarg recorregut que es remunta a l’any 1954, ara fa seixanta anys! La primera biblioteca pública del poble es va instal·lar a una petita sala de l’antic edifici de

l’escola pública, on avui en dia hi ha l’escola La Farga. Amb els anys, l’equipament va anar creixent i el 1966 es va traslladar al carrer Manuel de Falla, on hi havia una zona d’adults i una petita sala infantil. Aviat, l’espai es va tornar a quedar petit, els usuaris infantils eren cada cop més nombrosos i, en no cabre a la seva sala, van anar envaint les taules i l’espai de la zona d’adults. Així, el 1984 es va inaugurar una nova secció infantil, la biblioteca d’en Massagran, que en principi es va ubicar al cantó del mercat de Salt i que després es va traslladar al carrer Major, on es troba ubicada actualment i on cada dia obre les seves portes als més petits. Belén Santamaría, la directora de la biblioteca, treballa a les biblioteques de Salt des de l’any ‘93, i, per tant, ha viscut nombrosos canvis que han passat al poble respecte al món de les biblioteques. Amb molt d’entusiasme, ens explica com van viure el trasllat a la Coma-Cros: “A l’edifici antic teníem un magatzem i molts documents els havíem de guardar allà. Quan vàrem venir


aquí, tot el que teníem ho vàrem poder treure del magatzem i posar-ho a l’abast de la gent! A més, aquí vàrem pensar que estaria molt bé tenir-hi una aula de formació, que allà no en teníem, i és un espai que s’utilitza molt i es demana molt. Va ser un canvi brutal! Passar de cent cinquanta metres quadrats a mil tres-cents, doncs imagina’t! Va ser espectacular i fantàstic!”

Il·lusionant els més petits

Per tal d’obrir ponts entre la biblioteca pública i els nens i les nenes del municipi, es duen a terme nombroses activitats a la biblioteca. Molt sovint, la biblioteca infantil cedeix el seu espai a grups d’escolars. Així, ja des de l’escola bressol, els infants es familiaritzen amb l’espai i experimenten la riquesa de tenir el món dels llibres a l’abast. Les sessions de conta-contes són una de les activitats infantils més destacades, en les quals es recupera la bella tradició de la narració oral. Encisats sota l’influx del narrador, els nens s’impregnen de rondalles, històries i llegendes que els fan somiar.

“El cove de les paraules” El curs 2005-2006 es posà en marxa el Pla de Lectura Pública de Salt, un conjunt de projectes adreçats a dinamitzar la lectura dins les escoles, tendint ponts entre els alumnes i el món dels llibres. A causa de les retallades dels darrers anys, el Pla Lector ha anat a menys. No obstant això, actualment roman en funcionament un dels seus projectes més eixerits, “El Cove de les paraules”. Aquest any n’és la quarta edició i es tracta d’un projecte d’una envergadura enorme, ja que consisteix a escriure un llibre entre tots els nens de quart de primària del poble. Els escriptors Anna Manso i Pau Joan Hernández dinamitzen l’escriptura. Per començar, es planifica la feina amb els tutors de les escoles i es realitzen visites amb els alumnes a l’entorn del poble, així, els nens poden agafar idees i crear els seus personatges. De mica en mica, la inspiració va creixent i les històries comencen a agafar forma.

Tot i que aquest espai municipal és bastant nou, la història de la biblioteca pública a Salt té un llarg recorregut, que es remunta a l’any 1954. Ara fa seixanta anys!

Al llarg de l’any, a partir d’un espai virtual, els nens es comuniquen amb els dinamitzadors. Així, van teixint el fil conductor que ho lligarà tot en una gran obra. El resultat és la publicació d’un llibre escrit a tres-centes cinquanta mans, amb el nom de tots els nens i nenes de quart, ja que tots són autors, il· lustradors... A final de curs, un cop acabada l’obra, se celebra la cloenda. Junt amb els escriptors, els alumnes de 1r del Grau Superior d’Animació Sociocultural i Turística de l’IES Vallvera de Salt s’encarreguen de dinamitzar l’acte. La bibliotecària Belén Santamaría ressaltava així la importància d’aquest projecte: “Nosaltres el valorem molt, perquè hi participen molts nens, entre trescents cinquanta i tres-cents vuitanta nens de totes les escoles de Salt. Durant el curs van treballant-hi i el dia de la cloenda és apoteòsic, veus tants nens bocabadats, escoltant els escriptors que han participat en el projecte... Té molt de sentit!”

EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2014

Una de les missions principals de la biblioteca pública és crear i fomentar els hàbits de lectura en nens i nenes des dels primers anys. Per això, la biblioteca infantil ofereix un espai obert i atractiu, on els petits poden envoltar-se de llibres, sentir la seva olor, el tacte aspre del paper, i descobrir mil i una històries amagades entre les seves pàgines.

A més a més, a la biblioteca hi ha tres clubs de lectura: un d’adults, que ja porta molts anys en funcionament i, des de fa dos anys, els clubs infantil i juvenil. A cada grup hi ha entre deu o dotze nens, que es llegeixen el mateix llibre i el comenten un cop al mes. Per tal de dinamitzar-lo, el personal de la biblioteca ha anat directament a les escoles a oferir als nens si volen participar-hi. Aquests clubs contribueixen a que la lectura formi part del seu dia a dia, estimulant-los la imaginació i la creativitat, i acompanyant-los en el seu aprenentatge.

(segueix a la pàgina següent)

| 33 |


L’equip de la biblioteca: Lluís, Íngrid, Anna, Bàrbara i Belén. (Arxiu Biblioteca)

“El cove de les paraules” és un llibre escrit a tres-centes cinquanta mans, amb el nom de tots els nens i nenes de quart, ja que tots són autors, il·lustradors...

I no tot són llibres A la biblioteca Iu Bohigas no només hi ha llibres. És un espai cultural en ebullició! Entre els seus murs podem trobar una exposició d’art, una conferència, la presentació d’un llibre recent publicat, un taller de manualitats... La varietat de propostes és enorme, i n’hi ha per a tots els públics! Segons la memòria de la biblioteca, l’any passat es van fer 176 d’aquestes activitats a la biblioteca, en les quals van participar 5.544 persones.

| 34 |

Les possibilitats que ofereix aquest espai lluminós, acollidor i diàfan, el fan idoni per a convertir-se en sala d’exposicions. La bibliotecària ens explica que està funcionant molt bé: “La gent ja ens coneix, saben que poden exposar la seva obra i vénen i ens ho demanen. Ja tenim reservat fins el maig de l’any que ve! És una cosa que té tirada, va tenint, la gent hi ve, i ja et dic, hi ha gent que no pot anar al claustre a exposar, però la biblioteca és un espai públic, obert a tothom!” Pintura, escultura, objectes antics, mobles... Cada exposició és una intervenció en l’espai que el trans-


forma i li confereix un nou aspecte, com si la sala estrenés un vestit nou, els qui s’acosten a la biblioteca hi queden ben impactats! Una altra activitat que es duu a terme al llarg de l’any són les visites guiades a la biblioteca, amb la finalitat de donar a conèixer l’espai i les possibilitats que ofereix. Com si es tractés d’un itinerari pel món dels

llibres, el personal de la biblioteca va desvetllant cada racó, ensenyant a nens, adults i joves com fer de la biblioteca un recurs valuós, que pot ser de gran utilitat per cercar informació de tota mena, per fer els deures, treballs i recerques, o simplement per espavilar la imaginació amb una bona novel·la.

Què té la literatura que tant ens enganxa?

Segons l’investigador de la ment Michael S.Gazzaniga, en certa manera és com si la literatura ens preparés per a allò desconegut. Les històries fictícies ens plantegen situacions diverses, que ens ensenyen estratègies i formes d’actuar davant la vida. A través de la lectura o de les històries que escoltem, ens posem en la pell dels personatges i vivim les seves peripècies i aventures. Quantes més històries fictícies escoltem, més seran les circumstàncies amb què estiguem familiaritzats, sense haver d’experimentar-les en la dura realitat. Si ensopeguem amb aquestes mateixes circumstàncies en la vida, tindrem una bona base d’informació a la qual recórrer. D’aquesta manera, la literatura ens permet viure mil vides, ens posa a l’abast tot un cúmul d’experiències que ens preparen per a l’inesperat. Mitjançant la ficció, sense adonar-nos, practiquem mentalment la manera d’afrontar una situació nova. Com els somnis, en certa manera…

L’era de la digitalització Els llibres són un dels objectes més antics de la història. Instruments de cultura, han adoptat diverses formes i materials, però sempre amb la mateixa finalitat: transmetre coneixements i històries que perduraran en el temps. No obstant això, en l’actualitat el futur del llibre resulta incert. La irrupció de les noves tecnologies en les nostres vides està canviant ràpidament la manera que tenim d’accedir a la informació. De fet, si observem les pautes dels usuaris de la biblioteca, podem veure com la major part dels joves sobretot vénen a la biblioteca a utilitzar els ordinadors i fan poc ús del préstec. Per fer front a l’elevada demanda d’ordinadors, la biblioteca està ben dotada de maquinari. A la sala d’adults hi ha dotze ordinadors per navegar per internet, que gairebé sempre estan plens. A l’aula de formació n’hi ha quatre més, que sovint s’utilitzen per fer deures o treballs de classe. Per a les sessions de consulta ràpides, com per exemple la cerca de documents al catàleg de la biblioteca, n’hi ha tres més. Per últim, no podem oblidar els més petits, que disposen de quatre ordinadors a l’espai infantil.

EDUCACIÓ 17190 Juliol-desembre 2014

Un llibre és una finestra. Obre-la, endinsa’t, i no seràs mai més la mateixa persona, perquè llegir deixa sempre una empremta, i quan tanquem l’última pàgina d’un llibre som una mica més savis, un poc més experts.

A la biblioteca Iu Bohigas no només hi ha llibres, és un espai cultural en ebullició! La varietat de propostes és enorme i n’hi ha per a tots els públics!

És un fet, el suport digital cada cop té més tirada. L’any passat 31.731 usuaris al mes van accedir al servei d’internet. A més, la biblioteca disposa de xarxa Wi-Fi, a través de la qual es van fer 3.489 connexions amb ordinadors personals, tauletes i mòbils dels mateixos usuaris. En definitiva, els temps estan canviant, i les biblioteques hauran d’adaptar-se a aquesta ràpida transformació. Davant els nous reptes que planteja la digitalització i l’era internet, una pregunta roman en l’aire: quin serà el futur de les biblioteques?

| 35 |


17190 Juliol-desembre 2014

hem anat a...

5a Caminada de Càritas Un any més, un agradable passeig per les Deveses i hortes de la vila ajuda a conscienciar i a recollir fons per a la gent més necessitada del nostre entorn. Diverses entitats i comerços hi col·laboren. Text: Pere Serrat Més de 200 persones, segons l’organització, ens vàrem trobar el passat diumenge 4 de maig al matí per compartir la Caminada de Càritas per les hortes i deveses de Salt. Càritas organitza aquesta caminada amb la col·laboració de diverses entitats, associacions i persones del poble. Amb el lema “Amb poc, faràs molt” es pretén sensibilitzar i fer difusió de les necessitats de molta gent del poble, recollir donatius i animar a fer-se soci o voluntari. La inscripció era de 5€ per persona, ben poc si es té en compte la causa i l’esmorzar complet del final del trajecte.

| 36 |

Vam sortir del parc Monar en direcció a la Pilastra. Una rua de gent desfilava tranquil·lament per les Deveses en petits grups d’amics o familiars. Joves, grans i petits gaudíem de la passejada per l’esplèndid paratge, que llueix de manera especial a la primavera. Molta gent ja es coneixia i es feia evident quan, en funció dels diferents ritmes del caminar o de les converses originades, els grups inicials s’anaven barrejant. En arribar a la Pilastra, en Pep Berga, bon comunicador i pagès per excel·lència de Salt, i la comunitat de regants de la sèquia Monar ens varen explicar una mica d’història de la sèquia i de les seves peculiari-

tats. En van obrir la comporta, que permet deixar anar més o menys aigua pel reg de les hortes i que encara avui es fa de manera manual i voluntària. Sembla mentida. Després de les explicacions vam enfilar cap al Pla dels Socs, on ens esperava un abundós esmorzar preparat per les Cuineres de Salt amb ingredients oferts pel Mercat i les fleques i pastisseries de Salt. Sota l’ombra d’un tendal, col·locat a primera hora pels escoltes de la vila, el grup saltenc-senegalès Casumai amenitzava l’arribada amb els seus balls, flirtejos, tambors i bon rotllo. Tot seguit, un cop reposats i esmorzats, va començar una subhasta solidària de coques fetes per les


Cuineres de Salt i d’un quadre de l’artista saltenc Lluís Mateu pintat a les Deveses el mateix matí de la caminada. Va ser divertit participar de la puja de preus que fèiem els inexperts assistents a la subhasta campestre. De ben poc que no ens enduem a casa una magnífica coca! No sé si es van recollir gaire diners o si van ser molts els que es van fer voluntaris de Càritas, però s’ha de

dir que l’acte va ser un èxit. Càritas, al formar part de l’Esglèsia, està a vegades certament estigmatitzada, però cal dir que a Salt no només es dedica a la caritat cristiana. Sort en tenim. I és per això que ens vam aplegar un munt de gent que sense massa rebombori vam voler donar el nostre suport i agraïment a la tasca silenciosa que fa Càritas. Diria que no valorem prou la molta feina que fan aquests voluntaris

i que potser pertocaria de fer també a algú altre. En general, no som prou conscients de la pobresa que ens envolta i de les necessitats vitals diàries que no poden ser ateses a Salt. Caldria més transformació i més implicació, sobretot d’aquells qui tenen responsabilitats i gestionen els recursos de tots.

HEM ANAT A... 17190 Juliol-desembre 2014

Foto: Jordi ValentÍ

Llarga vida a tots aquells que es dediquen a l’altre sense res a canvi!

| 37 |


17190 Juliol-desembre 2014

ENTITATS

El Rusc

Grup de filosofia i educació en el lleure

Qui sou i quan es va crear l’enti· tat? Som un grup de llicenciats i graduats en filosofia per la Universitat de Girona. Estem interessats en l’educació dels nens, les nenes i els joves. El nostre projecte neix fa dos anys seguint el corrent pedagògic “Philosophy for children”, iniciat per Mathew Lipman, filòsof americà. Un cop acabada la carrera, ens vàrem plantejar la possibilitat de dur a la pràctica una proposta d’educació en el lleure que fes èmfasi en la filosofia entesa com el desig per conèixer. Quins són els vostres objectius com a entitat? En primer lloc, l’objectiu de la nostra entitat és que els nens i les nenes desenvolupin un pensament crític, curós i creatiu. En segon lloc, la nostra entitat té un

objectiu social, ja que els nostres tallers pretenen arribar a una població sòcio-econòmicament desfavorida i donar l’oportunitat als nens i les nenes d’aquests contextos de desenvolupar un llenguatge més ric, pel que fa, sobretot, a l’ús de conceptes i argumentacions més complexes. Quines activitats dueu a terme al nostre poble? Fins ara hem dut a terme tallers de filosofia per a nens i nenes d’entre 6 i 12 anys al Mas Mota, a la Biblioteca Massagran i al Cau de Salt. Tot i que en un futur també ens interessaria arribar als joves saltencs. El mètode de treball d’aquests tallers es basa en els diàlegs filosòfics que sorgeixen després d’un recurs: contes, vídeos, art pictòric, jocs, dinàmiques, etc. Ens agrada la idea del “jugar a pensar”, ja que creiem que la metodologia a utilitzar en tallers fora de l’horari lectiu ha de ser lúdica i ha de contribuir, en última instància, a que els nens i les nenes s’ho passin bé.

Penseu que la societat civil salten· ca és activa? Quin paper juguen les entitats a Salt? És evident que Salt té un teixit associatiu envejable, tant per la quantitat i la qualitat de les seves entitats, com per la pluralitat d’aquestes. De fet, intentar seguir la programació de les activitats a Salt és una feinada, ja que moltes vegades se solapen. Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble? No tenim local propi, tanmateix realitzem les nostres activitats en diferents equipaments culturals de Salt, entre els quals: el Mas Mota, la Biblioteca Massagran i el Mas Llorenç. També volem destacar que formem part de l’assemblea de l’Ateneu Popular de la Coma-Cros i estem implicats en la lluita per aconseguir un centre cívic/equipament cultural on tinguin lloc totes les entitats de Salt.

Contacte:

elrusc.filosofia@gmail.com Telf: 637067495 (Enric) 654399162 (Maria)

| 38 |


Els Dracs Qui sou i quant temps fa que es va crear l’entitat? Som veïns i comerciants de la zona del començament de Salt fins arribar al carrer Doctor Castany. L’entitat es va crear al mes de juliol faràun any, però no va ser legal fins al mes de desembre del 2013.

Quines activitats dueu a terme al nostre poble? Fins ara hem treballat els següents aspectes: - Fira d’entitats, on vam presentar un plat típic com la truita de patates al costat del te marroquí amb pastissos típics dels casaments musulmans. - Pare Noel. Va voltar els carrers de la zona i va entregar regals a nens al seu domicili. Es va fer un vídeo que vam entregar de forma gratuïta a les famílies. - Patge Reial. Va ser present a la plaça Catalunya, on va repartir caramels i va agafar les cartes dels nens. Va anar a cases de nens a recollir les cartes. Es va donar un vídeo a les famílies de manera gratuïta. (Com a conseqüència d’aquesta activitat, el dia de Nadal un grup de cantants romanesos va cantar nadalenques a cappella, de

tes que tenim el local és fonamental. Tot i així hem tingut ajut de les instal·lacions culturals del poble, en concret del Mas Mota. Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions: Ajunta· ment, Generalitat... Del tot positiva. Tot allò que hem demanat en la mesura de la disponibilitat s’ ens ha proporcionat. Digueu alguna cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu. Salt és una de les poblacions mes interculturals de Catalunya. Això és una gran sort. No veure i no treballar i no fomentar aquesta diversitat, és un perjudici inacceptable. La crítica destructiva és la més fàcil de fer; la que costa és la constructiva. La crítica constructiva fa créixer, fa riquesa, ajuda a l’integració, aboleix els perjudicis, ens fa més persones a tots. Salt ajuda les entitats que l’hi demanen, però potser també hi hauria d’haver una voluntat política per consolidar d’una vegada els casals de barri tan necessaris per a la població

Penseu que la societat civil salten· ca és activa? Quin paper juguen les entitats a Salt? Sí, podem dir és molt activa, però caldria ampliar la pregunta: tota?, i de quina manera? Perquè a Salt hi ha més de 300 associacions de les quals tan sols una petita part intervé de forma activa a la comunitat. Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble? Encara no tenim local però hi estem treballant. Per als diferents projec-

ENTITATS 17190 Juliol-desembre 2014

Quins són els vostres objectius com a entitat? Els nostres objectius son el foment comercial i la integració de les diverses cultures de la zona. Nosaltres ens vam constituir per la necessitat d’omplir un espai que, al nostre entendre, en el últims temps, havia quedat oblidat o ni tan sols no s’havia treballat. També hi ha l’objectiu de treballar per la integració cultural i comercial dels nous habitants de Salt i dels antics, abolint en el possible els perjudicis que tots tenim.

manera espontània a la plaça Catalunya. Ara estem intentant posarnos-hi en contacte per col·laborar junts en les festes nadalenques.) - Durant tota la setmana del 23 de febrer van fer la “Setmana enamorada” . Es va tractar que pel consum o la compra a qualsevol comerç de la zona, el client podia agafar un cor que contenia o un regal dels comerços associats o una frase romàntica. - Vam convocar una reunió amb el presidents d’escala per donar-nos a conèixer i assessorar-los en el problemes comuns de la zona. A la reunió van assistir més de 20 presidents d’escala. Ara estem treballant els diferents problemes presentats en aquesta reunió. Ens va sorprendre l’assistència de tants presidents La conclusió que hem tret és que aquestes comunitats de propietaris no tenien prou informació sobre les activitats que el consistori fa sobre el tema. - Hem treballat i treballem en el projecte “Posem fil a la ComaCros”, per la creença ferma de la necessitat de centres cívics al nostre municipi.

Contacte:

Telf: 617637691 / 972242475 http://elsdracsciv.jimdo.com elsdracsciv@gmail.com

| 39 |


17190 Juliol-desembre 2014

LA FINESTRA AL MÓN - FINLÀNDIA

“Va ser una aventura arribar fins aquí” L’Helka ve d’un lloc on al sol d’hivern se l’anomena “fenomen rar lluminós”, i on la neu rescata la gent de la foscor... Text i foto: Júlia Recarens i Neus Ferràs

Com vas arribar fins aquí? Érem quatre amigues amb l’objectiu d’anar a la verema al sud de França i vam acabar travessant la frontera fent autoestop! Era l’11 de Setembre del 1981, ara me’n recordo... Preguntàvem al senyor que ens va recollir que què passava... Vam estar un mes i mig collint pomes a Vilobí i vam conèixer uns nois, un d’ells el pare dels meus fills... Com jo ja tenia acabats els estudis, em vaig quedar amb ell fins a l’hivern. Després vàrem anar a Finlàndia a arreglar les meves coses i papers...

| 40 |

Com t’ho vas fer amb l’idioma? M’ajudava saber portuguès. A més, la gent m’ajudava i, de mica en mica, vaig aprendre català. Els dos primers anys els vam passar a Salt, junts en un pis. Després de dos anys vam anar a viure a Girona. M’agradava molt, Salt. Tot em semblava molt guai! Fins que van arribar els problemes, més aviat la rutina o xoc cultural: a Finlàndia tot era tan ordenat i organitzat! En canvi aquí, quan vaig arribar, era l’època de la transició! Ara fa un any i mig que torno a viure a Salt. Encara hi tinc lligams, a més de la meva filla. On notaves més contrast? Primer de tot, en la situació de la dona: recordo que pensava que la meva mare fins i tot era més liberal que les noies de la


FINLÀNDIA Capital: Hèlsinki Habitants: 5.255.068 (112a mundial) Àrea geogràfica: 337.030 km2 (63a mundial) Clima: Nòrdic temperat a la zona meridional i subàrtic a la Finlàndia septentrional. IDH (índex de desenvolupament humà): 0,892 (21a mundial), índex combinant tres dimensions bàsiques del benestar: salut, educació i ingressos Esperança de vida en néixer: 81 anys Anys esperats d’instrucció per a un nen: 17,1

Ens podries posar un exemple més concret? Una de les primeres coses que no podia entendre eren les trobades familiars on tothom havia d’anar impecable, amb talons, cabell recollit... Havia de canviar el xip i el meu comportament social! Jo tenia ganes d’integrar-me, així que no hi donava importància i ho feia. En aquell moment era molt important, era la transició... També em va impactar la importància dels menjars. El menjar sempre va davant de tot, aquí! Jo sempre deia: “Aquí viviu per menjar i a Finlàndia mengem per sobreviure!”.

que no sabien ni d’on érem! Tornaries a viure a Finlàndia? M’ho he plantejat moltes vegades, i no. La meva casa ara és aquí. Tot i així, vaig anar a Finlàndia a informar-me sobre temes de feina per si decidís tornar i m’he adonat que el país ha canviat molt. Fins i tot hi ha coses que ara em costen acceptar d’allà! Em sento molt integrada aquí i m’agrada.

I amb el pare dels teus fills com us vau posar d’acord per criar-los amb aquestes diferents maneres de fer? Suposo que de joves som més flexibles, i vam compaginar-nos molt bé. Ell era d’una generació que va obrir molt la ment.

I què és això que et costa acceptar d’allà, ara? Em sembla que la societat s’ha tornat molt més dura. Però suposo que és la tendència de tota Europa. Els costums han canviat, tot i que penso que els finlandesos eren molt més tancats que en l’actualitat, potser per l’intercanvi cultural d’aquests últims anys. El que sí que trobo a faltar és l’organització. A Finlàndia les pautes estan molt marcades, aquí no. Hi ha una cosa negativa quant a això, i és que com allà tot està previst, no pots improvisar res!!!

A més, va afavorir els nens, que han pujat amb tres idiomes: jo els parlava finès, el meu marit els parlava en català i entre nosaltres parlàvem en castellà. Recordo que la gent quan ens veia reia i ens mirava estranyada,

(segueix a la pàgina següent)

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juliol-desembre 2014

meva edat d’aquí! De vegades tenia la sensació que havia retrocedit quaranta anys en el temps. Feia mal veure com la gent s’autolimitava!

Taxa d’alfabetització (d’adults): 100% Llengües oficials: Finès i suec Independència de l’Imperi rus: declarada el 6 de desembre de 1917 i reconeguda el 3 de gener de 1918 Règim polític: República parlamentària Moneda: Euro (€) Economia: 3a mundial, mesurada segons l’índex de competitivitat global Usuaris d’internet (per cada 100 habitants): 89,4%

| 41 |


LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juliol-desembre 2014

Què enyores de Finlàndia? Porto més de mitja vida aquí... se’m fa difícil respondre’t. Totes les coses tenen el seu costat positiu i negatiu, i això em fa dubtar. Potser és això, la tranquil·litat que les coses funcionin. També la meva gent, família i amistats. Però ara és tan fàcil! Tenim vols cada quatre hores des de Girona! I la comunicació és genial! Alguna curiositat de la teva història? Algunes de les coses que abans veia negatives, ara les veig positives. I a l’inrevés! Canviar d’aires em va obrir la ment. És diferent la qualitat de vida que la calidesa de la gent. I tu amb què t’identifiques, amb l’orga· nització i la planificació de Finlàndia o amb la calidesa de la gent d’aquí? Amb aquí! Si no m’hi hagués sentit bé no m’hi hagués quedat. I ara que tinc els fills criats puc anar-hi quan vulgui, a Finlàndia!

Un racó de Finlàndia

Per acabar, l’Helka ens explica que després de perdre’s la pista durant vint-i-un anys es va retrobar amb una de les amigues amb qui va començar el seu periple, recollint pomes a Vilobí, però això ja és una altra història...

Extraescolars de robòtica, multimèdia i noves tecnologies!

Tots els dies de la setmana! info@innovateducacio.cat · 972 204 615

| 42 |


1- Amb continguts Poesies, contes, relats... Idees, propostes, contactes... suggereix-nos reportatges i articles.

Ràdio Macutocons erents ra Converses captades a dif nça amb la de Salt. Qualsevol sembla ència. realitat no és pura coincid

17190 Juliol-desembre 2014

Com hi pots participar?

Treu l’escriptor o periodista que portes dins!

2- Amb material gràfic

Al pavelló

Fas fotos a tort i a dret? ... Participa en l’espai “El meu Salt” amb les teves imatges o ajuda’ns fent de fotògraf per als nostres articles i reportatges. Ets un il·lustrador en potència? T’agrada el còmic i fas vinyetes amb segones? Publica els teus dibuixos o ajuda’ns a il·lustrar els articles.

Després de veure jugar un partit de bàsquet, un noi i una noia conversen:

Que les teves obres no es quedin al calaix!

3- Amb la teva opinió Entra al nostre web i participa amb els teus comentaris i punts de vista. Busca, compara i comparteix tot el que la xarxa pot aportar al nostre poble. Digues-hi la teva!

- A que no endevinaríeu què m’ha passat? Vinc de Salt, i m’havia deixat les claus posades a la moto... - No cal que continuïs, que ja m’ho imagino! Quan has arribat la moto ja no hi era, denúncia a la policia i tota la pesca... Segur que ha estat un marroquí, com que no treballen ni res... - Doncs vas errada! Sorpresa! M’han deixat les claus al bar més proper! Cal diferenciar entre la sensació de seguretat que té la població i la taxa real de delinqüència, que no sempre ratifica la impressió que en tenen els ciutadans. Per altra banda, segons dades del 2010, el total d’estrangers interns en presons catalanes era del 43,4%, és a dir que no arribava ni a la meitat de la totalitat d’interns. (Font: Secretaria de Serveis Penitenciaris, Rehabilitació i Justícia Juvenil)

4- Econòmicament

Passejant pel carrer

Vols publicitat per al teu establiment? Preus molt econòmics per paper i internet. Vols fer una aportació econòmica? Diners que ens ajuden a tirar endavant i a no dependre de ningú.

Una dona i el seu fill d’uns 7 anys es troben amb tres dones negres amb els seus bebès en braços. - Quina negror! - Mama, per què dius “quina negror”? - És que n’hi ha molts, de negres, em fan sentir incòmoda!

Ajuda’ns a tirar endavant!

Num. de compte: 1491 0001 21 2014678425 (Triodos Bank) Envia’ns-ho a:

redaccio@17190.org publicitat@17190.org

Més informació a:

www.17190.org

Aquest comentari és signe d’un prejudici latent: implica una resposta emocional negativa envers aquestes dones i els seus fills com a membres del col·lectiu dels africans subsaharians. Els sentiments no són tant d’odi i clara hostilitat (pròpies dels prejudicis tradicionals), sinó més aviat de certa incomoditat, inseguretat o, fins i tot, por. El resultat és evitar el contacte amb els membres de l’altre grup (en aquest cas, els subsaharians). (Font: Manual pràctic per combatre prejudicis i rumors sobre la diversitat ètnica.)

| 43 |


17190 Juliol-desembre 2014

OPINIÓ

El problema de Les Arrels Neus Real, mare de P4 de Les Arrels

L’Escola Les Arrels es trasllada a un nou terreny a partir del curs 2014-15. Deixarà d’estar entaforada en un espai diminut al pati del CEIP Mas Masó, i tots ens n’alegrem. Però com ha anat, tot plegat? Més enllà del resultat concret, la manera com s’han fet les coses no ha estat precisament exemplar. Quan el govern actual va entrar a l’Ajuntament de Salt, l’Escola Les Arrels tot just havia començat a existir. Ja era evident, però, que el problema de l’espai n’exigiria la reubicació durant el mandat. Quan la Comissió Escola Digna de l’AMPA, creada a finals del 2012 per treballar per un terreny definitiu (i dissolta el 30 d’abril de 2014 a la vista de les accions municipals), va contactar amb el responsable d’ensenyament el febrer del 2013, no hi havia gestions formals fetes ni, aparentment, decisió presa sobre el terreny: s’havia d’escollir una possibilitat d’entre només quatre (en resposta a les preguntes de la Comissió, ensenyament i urbanisme van coincidir sempre que no n’hi havia cap més). Amb la

| 44 |

informació oficial sobre les opcions, ben reduïdes, la més avantatjosa era la de l’Avinguda de la Pau. I la tria va ser aquesta. Aquesta nova ubicació es va fer pública a la premsa, al Consell Escolar i a l’OME entre finals del 2013 i els primers mesos del 2014. L’escola, en canvi, anirà a parar a un altre lloc. Un lloc de 7000 metres quadrats (molts més que els d’abans, tot un guany) i que és ben a prop d’on era el centre -un fet favorable a moltes famílies i que diversifica la localització de les escoles de Salt. Ningú no pretén discutir-ne aquests aspectes positius. Ara bé, es tracta d’un lloc que, al marge del fet que hauria d’haver estat més gran (es va arribar a parlar de 10.000 metres), és de lloguer i provisional, cosa que pot plantejar problemes a mig i llarg termini (a banda dels costos afegits de tot plegat). Fins i tot en el millor dels casos -si no hi hagués cap entrebanc durant els pròxims set anys i en l’endemig s’aconseguís el terreny definitiu-, res no excusa passar per alt les irregularitats d’un procés sobre

el qual hi ha moltes coses a dir. Vet aquí només algunes. Les gestions municipals van iniciar-se tard. I no es van fer amb la transparència declarada (si més no, en la carta tramesa als pares i mares de Les Arrels per l’Ajuntament a petició de la Comissió Escola Digna), ja que hi va haver un engany -diguem les coses pel seu nom- notori: la informació oficial sobre la reubicació a l’Avinguda de la Pau. La lentitud amb que s’havia desplegat el procés (inevitable, es deia, a causa de la complexitat de les negociacions i els procediments) va desaparèixer per art de màgia entre l’abril i el maig del 2014, quan es va optar pel terreny actual sense que se n’hagués parlat com a alternativa durant l’any i escaig anterior: en ben poc temps, tot va quedar enllestit, sense dil·lacions i prescindint del criteri i de la mediació de la Comissió. Fins llavors havia calgut acceptar que en política tot és molt lent, i d’un dia per l’altre va deixar de ser-ho; no hi havia bons terrenys per a Les Arrels fora de l’Avinguda de La Pau, i de cop en va


el problema de l’espai de Les Arrels no està definitivament resolt. El meu fill, si tot va bé, podrà acabar-hi la Primària d’aquí a set anys. Sembla, tanmateix, que caldria desestimar les solucions personals i els “qui dia passa, any empeny” institucionals per pensar en el conjunt de Salt i dels seus infants. Aquest cas concret, en definitiva, il·lustra una manera de fer que té poc a veure amb el que alguns voldríem: una política

municipal transparent, responsable i que pensi realment en el futur del poble i de la gent que hi viu.

OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2014

aparèixer un d’“ideal” (ocupat per la PAH i que n’era la insígnia saltenca, ves per on). Les regles del joc s’havien formulat d’una manera i, de sobte, van canviar unilateralment. A partir del curs 14-15 l’Escola Les Arrels podrà tirar endavant el seu projecte pedagògic en millors condicions. Aquesta és la bona notícia, però només en termes pràctics i immediats. Vist amb perspectiva, s’han imposat la manca de previsió a llarg termini i el pedaç de l’ara i aquí. No s’ha dit gairebé enlloc, però hi ha mares i pares que no estem gens contents de com ha anat tot. Si mirem més enllà del nas, tampoc no podem estar satisfets del resultat, perquè

Il·lustració: Xevi Felip Cat / grafixcat

| 45 |


L’educació vinculada a la societat

OPINIÓ 17190 Juliol-desembre 2014

Gemma Boix i Pino, Directora de l’escola La Farga de Salt

| 46 |

Quan se’m va proposar d’escriure sobre educació, realment em va agradar, em va il·lusionar. És la meva feina des de fa més de 30 anys, dels quals més de 25 els porto treballant a Salt. L’educació està totalment vinculada a la societat. L’ensenyament és un fet social en tota la seva estructura. Els que ens dediquem a l’ensenyamentaprenentatge formem part del teixit social i som part d’una estructura vital. Vull dir que ens necessitem els uns als altres. Els mestres necessitem alumnes, famílies, agents socials... tots ens retroalimentem, i no puc entendre cap d’aquests sectors sense els altres. Formar part d’un context ens situa, ens resitua i ens dóna arguments. Es fa imprescindible conèixer el nostre entorn social i saber quin és el nostre objectiu comú, la fita educativa però també la fita social. És evident que jo, com a professional de l’educació, penso en l’escola com un espai d’intercanvi d’aprenentatges, com a espai d’interrelació, de

socialització. Per tant el seu sentit es fa innegable. L’escola ajuda a la socialització, al coneixement de l’altre en tota la seva amplitud (reconèixer sentiments en l’altre, conèixer i aprendre de la cultura dels altres...). És cert que la escola pública del poble, representa molt parcialment la societat saltenca. Nosaltres treballem amb nens i nenes, famílies... i per nosaltres són els millors alumnes, les millors famílies del món, perquè són les nostres, la qual cosa no treu que pensem que el repartiment de l’alumnat nouvin-

gut al llarg dels anys s’ha realitzat de manera poc igualitària i ha donat resultats totalment desequilibrats pel que fa al context social i cultural dels seus alumnes (escoles on la representació de l’alumnat de parla catalana és pràcticament inexistent). No hem estat capaços d’intervenir de manera adequada, i continuem sense saber trobar la fórmula. Ara bé, les escoles fem la nostra feina. Eduquem els nostres alumnes per ser membres actius d’una societat que serà exigent amb ells. Serà un lloc on hauran de fer prevaldre els seus drets, saber que són com tothom i que tindran a l’abast les mateixes oportunitats que tothom.

Il·lustració: Xevi Felip Cat / grafixcat


| 47 |


17190 Juliol-desembre 2014

MÚSICA SALT SONA! Text: Isabel Hidalgo

Cru! Podeu presentar els membres del grup Cru!? Doncs, CRU! som en Gerard Canadell, en Manel Casadevall, en Sisu García i la Marta Alemany. Tots sou músics des de fa temps. Com us heu trobat? La sort és que a Salt i a Girona, al final, coneixes a tothom...

participar-hi d’entrada, estava treballant en alguns temes que, més endavant, serien, en gran part, el nostre repertori. Poc després li vam proposar a en Sisu i ja només ens faltava el nom. Per què el nom de Cru!? Buscàvem un nom curt, que copsés i que definís, o almenys insinués, el so que volíem tenir. Creiem que ho hem trobat! Quin estil de música feu? En qui us inspireu? Tots estàvem bastant d’acord en allò que volíem. A tots ens agraden estils de música ben diversos i acostumem a definir el nostre projecte com “un projecte musical sense complexos producte d’una amalgama d’influències que van des de la música negra, passant pel rock més woodstonià i psicodèlic, als clàssics de la banda sonora de la Generació X”. Canteu en anglès. Per què? De què parlen les vostres cançons? Les lletres són en anglès perquè van sortir així... En absolut descartem altres llengües, estem plenament oberts respecte a això. Les nostres cançons són ben eclèctiques: tracten des d’allò més absurd, com el simple joc estètic de rimes, fins a l’adaptació de faules (tenim una versió “tarantiniana” del conte de la Caputxeta) o, fins i tot, tenim un tema dedicat al pintor xec Kupka. Ens deixem anar molt sense cap pretensió més que la de passar-nos-ho bé! Enhorabona, heu guanyat l’edició d’enguany del Salt The Músics. Què significa això per al grup? Doncs, en primer lloc, ens fa molta il·lusió. El Salt The Músics s’ha convertit en un concurs emblemàtic i suposava un repte per a nosaltres el simple fet de participar-hi. Haver guanyat aquesta edició suposa un pas important en la nostra trajectòria i representa el reconeixement a la nostra feina. Això motiva i nodreix les ganes de continuar endavant.

Quant fa que toqueu? Com va sorgir la idea d’aquest projecte? El projecte de CRU! va començar el 2012. En Gerard i la Marta tenien mig emparaulat un projecte que, finalment, no es va portar a terme. Aquest va ser el punt de partida per formar alguna cosa pel nostre compte. Per la seva banda, en Manel, a qui li vam proposar de

| 48 |

Què us emporteu del vostre pas pel concurs? Moltes coses. D’una banda, el concert a La Bombolla. Sempre és un plaer poder tocar amb unes condicions tècniques com les que ofereix l’equip de la sala. D’altra banda, els concerts per al concurs permeten fer un cop d’ull a les propostes que estan en actiu, és a dir,


I ara, què? Quins són els vostres projectes de futur? El que hem fet fins ara: compondre, tocar i passar-nosho bé. Com creieu que està el panorama musical a Salt? Sa· bem que enguany toqueu dins del Festival Can Panxut, i que alguns de vosaltres en sou els impulsors. En què consisteix aquest festival i per què el vau iniciar? A Salt sempre s’han fet coses musicalment interessants, i la multiculturalitat que tenim segur que donarà molts fruits ben aviat. Estem molt contents de poder tocar al Can Panxut Festival, un festival creat fa 8 anys per músics de Salt que trobaven a faltar el fet de tenir un espai on poder tocar per la festa major, i a més poder-ho fer a la plaça del teatre, al mig del poble. Amb el temps s’ha aconseguit que la gent de Salt i altres llocs ompli

la plaça cada any, i el concert s’ha consolidat com un dels actes més populars de la festa, complementant els concerts que es fan a l’Era de Cal Cigarro i escampant més música pel poble. Creieu que tothom hauria de posar una mica de músi· ca a les seves vides....? Absolutament, i no només una mica, molta! La música és potser l’art més popular i, sense que un ho vulgui intencionadament, se’t fica dins, és inevitable! L’any 2015 estareu dins la programació de barraques de Salt. Amb qui us agradaria compartir escenari? Això ens és bastant indiferent. Estarem molt contents de compartir escenari amb qui sigui; apreciem la música i la feina dels grups.

MÚSICA 17190 Juliol-desembre 2014

als altres grups que hi participen, per poder compartir, intercanviar, conèixer... Respecte al tema de la gravació, aquest és un altre punt fort. Gravar amb en Lluís Costa als estudis SoundClub és fantàstic. De fet, vam compondre un tema especialment per gravar al Salt The Músics, “Selfie Lies”. Volíem aprofitar per ampliar repertori i, bé, aquest tema és una altra de les coses bones que ens emportem del concurs.

Teniu alguna proposta de millora per al poble? En general, i també musicalment parlant, trobem a faltar algun lloc de trobada per als saltencs i saltenques on intercanviar idees, coneixements, cultura i, és clar, música. Salt té molt potencial! Digueu el que vulgueu a la gent de Salt. Saltencs i saltenques, ens veiem el proper divendres 25 de juliol al Festival Can Panxut! crumusica@gmail.com

| 49 |


17190 Juliol-desembre 2014

ELS 5 SENTITS

Tots a Can Vilanova Text: Laure Duplay Foto: Agnès Cabezas Per celebrar els 3 anys de la revista amb tot l’equip, aquest hivern ens vam regalar un dinar en aquest restaurant saltenc de reputació ben assentada: Can Vilanova.

d’entrants per començar. Cada platet està minuciosament disposat i els colors en ells mateixos ja ens fan la boca aigua. Recordo l’amanida de temporada (foie i clementines), el milfulls de formatge i aquesta delícia de sípia tallada tan finament...

L’entrada discreta a l’avinguda molt transitada del Marquès de Camps no deixa endevinar res de l’ambient que regna dintre. En entrar, tot el soroll i el moviment de fora desapareixen i som de cop en una atmosfera tranquil·la que convida a agafar el seu temps per gaudir de l’estona del menjar. Ens han preparat un racó especial ja que venim 6 persones acompanyades de tres bebès. Sembla que tothom que s’incorpori de nou a la revista hagi de fer una criatura l’any següent! Però, ep! No és cap condició per participar a la revista, tota persona que comparteixi les inquietuds de 17190 Universalt és més que benvinguda! Tenim el privilegi de gaudir d’un menú especial amb degustació

| 50 |

Alhora, ens porten un carro amb olis per degustar. El repte és tastar-los tots i assaborir-los un per un. Personalment, em quedo amb l’oli de trufa (per la curiositat que tenia de tastar-lo), l’oli d’all (pel picant) i l’oli d’alfàbrega (per l’olor). Després vénen els plats. Bacallà amb mussolina d’alls, calamars salats, hamburguesa de foie... Ens llepem els dits i els nostres paladars estan contents!

Llavors en aquest moment, entre la poire et le fromage, ens ve un regal d’ultramar: la Luci, membre fundadora de la revista, que ha tornat de l’Argentina per uns dies. Ens pot venir a veure un temps racionat dintre de la seva agenda tan carregada de visites a la seva vila. Està radiant i ens explica que li va prou bé allà... Però amb una mica de nostàlgia tasta tots els nostres plats que porten peix i marisc! És que Córdoba està força lluny del mar! Ens fa molta il·lusió estar tots plegats encara que faltin els primers col·laboradors: en Seikhou, la Sònia, l’Eva... Per acabar el dinar, arriba un assortiment de postres delicioses: pastissos de castanya, formatge, xocolata... I llavors ens vénen a saludar els Vilanova: la cuinera i el pastisser. Fem petar la xerrada i ens assabentem d’algunes coses relacionades amb la vida sociocultural del poble, com a nosaltres ens agrada. Resulta que...

Can Vilanova Pg. Marquès de Camps, 51 972233026 http://www.restaurantvilanova.com


Último round Edu Sívori Alt

tres días y tres noches atrapado en el sofá

EL RACÓ LITERARI de...

hundido a la búsqueda elemental/ el orígen el insomnio espera compadrito sin oxígeno/ a que toquen la campana del último round

El Llop Ferotge és un projecte de difusió literària nascut a Girona l’any 2006, publicant una revista i realitzant fins avui l’espectacle Nits Poètiques que desde fa uns anys es fa a les Bernardes de Salt. Desde 2010 s’ha convertit en una petita editorial especialitzada en la publicació de Poesia i en menor mida, de relats, amb més 15 títols publicats. Ens podeu seguir via Facebook i al blog http://el-llop-ferotge.blogspot.com

sin esfuerzos desmedidos me levanto a mear y a cagar aprovechar a picar/ galletas insensatas húmedas y viejas como aquel viejo poeta de Broadway que en los fondos del psiquiátrico giraba y giraba su capa bermellón revoloteándola en el aire triunfador de su delirio cósmico sin soltar de su mano la teja terracota de Nietszche vuelve a refugiarse en su sofá afuera, la basura humana se cuela por las alcantarillas grotescas del parque central

15-6-2014 (15’50h)

Consol Vidal Riera (poeta del desert)

“Cambio de domicilio”, el nou llibre de poemes de Joana Ramos Llosa editat per El Llop Ferotge.

No vull saber on vas, on ets i on és aquell instant tant fràgil del passat. Vares lluitar per poder sortir d’aquell bosc on els mots t’acompanyaven amb la saviesa del silenci,només tu sabies el per què de tot plegat. Ara cuant els anys han cobert el temps i les heures arrapades en aquell indret ja s’han assecat busques la mesura per seguir somnis amb indrets on la raó del viure sigui àgil per esborrar la petjada del dolor.

tres días y tres noches esperando una llamada telefónica que tendría que haber llegado hace veinticinco años/ todos saben que nunca vendrá la madrugada estalla en vómitos agridulces la manía y la melancolía se emborrachan, bailan y besan/ unos tintos rancios en un bodegón húmedo y oscuro cercano al “Luna Park” la navidad rondaba en la noche de Zaratustra con la única finalidad de amargarnos la vida/ sin siquiera dignarse a esperar que el barco arribe a buen puerto el comisario me ve tirado en la lona y comienza a contar algunos aplauden estrepitoso final mientras apenas alcanzo con el brazo estirado una teja más de la biblioteca Baudelaire me espera para comenzar a bailar entre afilados cuchillos la cuarta noche sobre el cruel cuadrilátero de cuerina negra


T EL MEU SAL

Hort urbà @sosoita

Colors de la devesa @sonibluess

Sense títol @linacervia

Sense títol @fu_adarve

L’observador @17190univerSalt

Correfoc infantil @ pereserratm

De vacances... @eliallinas

La luna vista desde Salt @mcastillob

Sense títol @tamarateo

Envia’ns les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org, a través del nostre web www.17190.org, o amb Instagram i el teu mòbil etiquetant les fotos a: #17190univerSalt o #elmeuSalt.

ipa!!

Anima’t i partic

17190 UniverSalt num7  

Revista semestral de Salt. Juliol-desembre 2014.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you