Page 1

Reportatge Vila de Salt: 30 anys d’independència

L’entrevista Albert Requena

Diàlegs Mans que parlen entre canyes i vímet...

Educació CREAtivitART

Patrimoni històric Anar a l’escola amb una guerra civil pel mig

... i molt més! Revista semestral. Num 04 gener 2013. www.17190.org

PREU: 1,5€


Fotos: Laia Martin

Salt d贸na veu als drets i llibertats. Acte al Teatre de Salt. |2|


Editorial

Sumari L’entrevista Societat Anònima Educació Diàlegs Els 5 sentits Reportatge Patrimoni històric Entitats Ràdio macuto Tira còmica La finestra al món Opinió Música Racó literari El meu Salt

04 09 10 16 22 24 30 36 39 39 40 44 48 51 52

Edita: 17190 UniverSalt. 17190 som: Neus Ferràs, Seikhou Diao, Laure Duplay, Enric Rubio, Agnès Cabezas, Eva Bacardí, Júlia Olcina i Pere Serrat. Disseny i maquetació: Pere Serrat Imatge portada: Dani Duch (1983). Fons Dani Duch. INSPAI, Centre de la Imatge. Diputació de Girona. Correcció: Bel Jaume Sureda i Oficina de Català de Salt del CPNL Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors: Laia Martin, Gerard Canadell, Carme Carbó, Delphine Labedan, Paco Morgado, David Gil, Nourdine Khalili (fotos); Mari Gonzalez, Eusebi Cabezas, Agapit Alonso, Sebas Parra, Maria Carbó (reportatge); Àlex Martín (tira còmica); Èlia Llinàs, Creu Agustina, Ignasi Bernat (opinió); Xevi Felip “Grafix Cat” (il·lustracions opinió); Hospital de Dia d’Adolescents (racó literari); Júlia Pujolràs i Miquel Ribot (el meu Salt); Jordi Vidal (disseny logotip); Víctor Pinto (icones seccions) Moltes gràcies a tots!

Temps de lluita Encetem aquest any 2013 amb una altra edició de la revista, fruit d’un treball d’equip, d’una reflexió comuna sobre el que ens rodeja i amb la mateixa intenció de quan vam començar, la de posar en valor les iniciatives que fan moure el poble en un sentit constructiu. Deixem enrere un any que no dóna gaires motius per a l’esperança; potser és el pitjor any que molts de nosaltres, dels que no vam passar la guerra, recordem; entre els desnonaments de milers de famílies estafades amb hipoteques abusives, les retallades irresponsables en sanitat, educació i en l’àmbit social, les xifres d’atur cada dia més altes, la corrupció descarada i la poca consideració pel poble en general de part dels que prenen les decisions vitals que afecten el nostre dia a dia... Són temps de lluita, lluita dels poderosos per mantenir el seu estatus i beneficis i també lluita dels ciutadans per conservar els seus drets i proposar alternatives. Aquest moment toca a la dignitat de cadascú i la gent vol participar cada vegada més en la construcció del seu futur. Des de 17190 UniverSalt mirem el món sencer, però des del poble. En aquest número hem decidit parlar d’aquest tema tan actual d’independència, però des d’aquí!, perquè tenim l’oportunitat de poder recordar una independència, la del poble de Salt, que pertanyia a Girona fins al 1983. El març farà 30 anys i és un bon moment per recordar el que i el com, i de què ha servit, on hem anat a parar. Les retallades en educació posen l’espasa de Dàmocles sobre l’escola pública, el tema dels currículums està calent. Des d’aquí, una altra vegada, observarem el pes de la política sobre l’educació dels menuts a través d’un descobriment històric: uns quaderns saltencs que travessen guerres i canvis de règims polítics. L’atur puja, les empreses petites estan estrangulades, i què hi ha dels artesans? Salt està orgullosa de la seva Fira del Cistell, però com es porta l’ofici els altres dies de l’any? I qui fa aquesta feina? Un artesà de la canya dóna la rèplica al cisteller més famós del poble. Un retrat actual d’unes feines mil·lenàries explicat pels mateixos actors. Escapatòria o transcendència de la realitat; què és l’art? Anant a la recerca dels artistes amateurs del poble, qüestionarem la creativitat i la manera de transmetre o adquirir una manera d’expressar-se amb colors, formes i textures. I, com sempre, trobarem els personatges anònims que fan un Salt més ric, divers i, amb les tres dones que en aquest número ens acompanyen, un poble més somrient. Descobrirem també un protagonista menys anònim, Albert Requena, veu de Catalunya Ràdio a Girona. Provarem menús de Salt, endollarem la ràdio Macuto tot mirant la tira còmica i deixant la paraula a tres col· laboradors que reflexionen sobre temes candents. Per acabar la lectura, una mica de música, amb músics de Salt i d’altres llocs, una mica de literatura d’uns valents participants,i una mica de fotografia d’uns saltencs que miren el poble als ulls. Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble i a la xarxa a www.17190.org

|3|


17190 Gener 2013

L’ENTREVISTA

Albert Requena

“En el cas de Salt, la millor notícia és que no hi hagi notícies” Segur que la majoria coneixeu l’Albert Requena, potser no per la seva aparença física, però sí per la seva veu, la qual podeu sentir al capdavant de la delegació de Catalunya Ràdio a Girona. L’Albert, que l’abril farà 20 anys que és delegat a Catalunya Ràdio, és saltenc des de fa encara alguns anys més; tant és així, que desconeixíem que fos originari de Ribes de Freser. Text: Agnès Cabezas L’albert Requena, com molts altres ciutadans de Salt, va venir aquí per feina i s’hi va acabar establint. Diu que no s’ha plantejat mai marxar-ne, cosa que ens agrada, i també que el fa molt feliç que cada any li demanin presentar els premis Tres de Març. Esperem que, a partir d’ara, també li faci il·lusió ser el quart entrevistat de 17190. Amb ell parlem de periodisme, dels mitjans

|4|

de comunicació i la relació amb el nostre poble, com també, una mica, de la seva història personal. Et fèiem saltenc, però dius que ets de Ribes de Freser, com vas arribar a Salt? Sí, sóc de Ribes de Freser, ribetà de soca-rel. Vaig baixar aquí a Girona l’any 88 per provar sort amb el periodisme. En un principi jo no m’hi dedicava, però havia començat a col· laborar amb premsa l’any 81 quan a

Osona i al Ripollès es va obrir el Nou 9, on vaig començar fent cròniques d’esports, hoquei i futbol bàsicament, des de Ribes. Havia vingut a buscar-me a casa la Cristina Gallach, que és de Sant Quirze de Besora i que ha estat durant molt temps la mà dreta d’en Javier Solana, demanant-me si volia fer aquestes cròniques, ja que seguia els esports de la zona. No havia fet mai res de premsa, però vaig dir: “Podem provar-ho”.


Què feies en aquell moment? Jo feia de llauner, és a dir, de lampista: instal·lacions d’aigua, gas i calefacció.

I vas deixar Ribes. Vaig deixar la feina de Ribes, també el Nou 9, i vaig venir a Girona sis mesos de prova. Estava a la secció de comarques. Vaig deixar la dona i els dos fills que tenia per venir aquí, a Girona. Tot i que vaig passar de cobrar una mica més de cent mil pessetes a vuitanta mil... però, en fi, ho havia de provar. I va sortir bé la jugada. Vaig estar-hi de redactor de la secció comarques del 88 fins el 90 i també de coordinador del “Diari del Camp”, suplement agrícola i ramader del mateix diari.

L’ENTREVISTA 17190 Gener 2013

Ostres, quin canvi... Per dir-te una anècdota curiosa: la primera vegada que van ordenar cerca i captura per a en Ruiz Mateos, aquest senyor estava fent una ruta pels santuaris marians. Jo estava soldant una canonada a l’estació de Núria i em van dir que en Ruiz Mateos estava a punt d’arribar-hi amb un tren. Vaig deixar les eines, vaig anar al taller i li vaig dir al meu cap: “Plego una estona que me n’he d’anar a fer una entrevista corrents”. Vaig anar fins a casa a agafar la càmera de fotos i vaig córrer fins a l’estació de Renfe i, efectivament, allà baixava ell amb la dona i dos fills. Li vaig demanar si es deixava entrevistar i fer fotos i va dir que sí. Encara en guardo algunes, d’aquelles fotos. Aleshores també col·laborava amb Ràdio Olot -ho vaig fer del 83 al 90- i vaig fer la crònica com a corresponsal, sense tall de veu, perquè no havia agafat el casset. Vam fer el reportatge pel Nou 9 i, aquella mateixa nit, el detenien a la Seu d’Urgell quan intentava passar cap a Andorra a veure el santuari de la verge de Meritxell.

Però així ja tenies un instint de periodista ben mar· cat! Sí, suposo que sí. Sempre m’ha agradat molt escriure i també estant a la Universitat Laboral, estudiant oficialia a Osca, havia escrit per a la revista d’allà alguns articles. Però periodisme, en aquell moment no se’n feia, no existia la facultat. Després, quan vaig veure que m’agradava, em vaig matricular al curs de majors de 25 anys a la universitat. Vaig superar el curs i em vaig matricular a primer. Però quan estava seguint les classes del primer trimestre em van trucar del Diari de Girona per treballar, ja que jo hi havia demanat feina, i clar, vaig dir evidentment que sí.

(segueix a la pàgina següent)

5| Foto: Agnès| Cabezas


L’ENTREVISTA 17190 Gener 2013

“Com molts immigrants que han anat a Salt, vaig venir aquí perquè amb el sou de vuitanta mil pessetes que tenia era el lloc on podia pagar-me un pis i em vaig instal·lar a la Plaça Onze de Setembre”

|6|

Quan fas el salt a la ràdio? A Catalunya Ràdio hi vaig entrar l’any 90. Catalunya Ràdio va firmar un conveni amb l’Avui per tenir un redactor a Tarragona, Lleida i a Girona. La delegació ja funcionava però havien de començar amb les desconnexions i els feia falta un altre redactor. La idea era agafar algú que fes mitja jornada per a l’Avui i mitja jornada per a la ràdio. Això, teòricament, perquè acabaves fent la jornada sencera per a la ràdio i després la feina del diari que et tocava aquell dia. Després, quan es va obrir Catalunya Informació, va haver-hi una reestructuració i a mi em van agafar a jornada sencera. Vaig fer del que en diem redactor superior, és a dir responsable de producció, redacció, edició i locució de notícies, tant per a les desconnexions com per als informatius nacionals, fins el 93. Quan va marxar el delegat, en Lluís Freixes, jo vaig accedir a aquest lloc. Al delegat, a més de la seva feina es-

pecífica, en aquest cas com a redactor i editor d’informatius, li pertoca assumir tot el que pertany a representació institucional i feines administratives. Des del principi que vas venir a viure a Salt? Quan vaig arribar aquí vaig estar sis mesos a casa d’uns oncles al carrer Migdia de Girona, mentre estava de prova al Diari de Girona. Quan al diari em van dir que sí, que em farien contracte fixe, vaig buscar habitatge i suposo que, com molts immigrants que han anat a Salt, vaig venir aquí perquè amb el sou de vuitanta mil pessetes que tenia era el lloc on podia pagar-me un pis. I vaig instal·lar-me a la Plaça Onze de Setembre, on vaig estar de lloguer fins que les coses em van anar bé i vaig tenir l’oportunitat de comprar-me un pis en una zona que sempre m’ha encantat, que és la zona pròxima a les Deveses i al Barri Vell. Parlem de Salt als mitjans. Com s’explica que de cop un poble o ciutat petita sigui un focus in· formatiu i després de cop deixar d’existir encara que es facin inici· atives interessants? D’entrada, qualsevol lloc on hi hagi un conflicte relacionat amb temes racials, és notícia. Sigui a Salt, a Vic, a París, a Marsella, a on sigui. Això és així i ho serà. Després hi ha l’efecte crida que això té per a mitjans i tots s’hi acaba abocant. Sobre una activitat que pugui estar fent una entitat de Salt, totalment lloable —recordo, per exemple, una iniciativa d’uns joves que van fer uns horts urbans—, realment en surten pocs, de reportatges en mitjans importants. Costa molt que ho assumeixin. Potser perquè els periodistes tenim força la tendència

Foto: Laia Martin

—i amb això ens hi trobem els periodistes de comarques— a donar més importància al que passa en capitals i centres urbans. El mateix fet a Barcelona segur que transcendiria en mitjans més importants que si passa en un poble més petit. Hi ha una tendència centrífuga, de la capital cap a fora, però no de fora cap a la capital. Sí, és així. Hi ha moltes rodes de premsa de festivals d’aquí que es fan a Barcelona. O ara recordo un estudi del RACC sobre la sinistralitat de la N-II, que afecta sobretot a les comarques d’aquí, i que s’ha presentat també a la capital catalana. Però és que passa, i així t’ho diuen els mateixos organitzadors, que si ho fan a la capital vindrà el redactor de La Vanguardia —per donar un exemple— i hi dedicarà una plana, mentre que si ho fem a Girona, vindrà el redactor de la zona i li dedicaran una columna. Això és una tendència que caldria trencar. Com a saltenc, com vas viure l’episodi de conflicte del gener de 2011? Quan veies les informacions de les cadenes estatals què et pas· sava pel cap? Sincerament, hi havia alguns mitjans als quals no volia ni veure ni llegir perquè m’indignaven. Ara, crec que els mitjans seriosos d’aquí van tractar el tema molt correctament. Entenc que, segons quines persones o polítics, diran segurament que no, però jo crec que sí. Des de la vessant periodística es va tractar amb molta correcció. Van explicar el que era, sense estridències i sense tics de premsa groga, que en altres mitjans hi va haver.


De les situacions més tenses que jo recordo en un acte públic, sí, sí... Per tant, ens hem de felicitar que acabés com va acabar. Els saltencs se n’han de felicitar. I per a mi, que sortís

tot això va permetre que les diverses parts implicades es posessin a treballar de debò i realment la situació ha millorat. En aquests moments la delinqüència que hi pot haver a Salt no és ni més ni menys que la que pot haver-hi a Vic, a Manlleu o a Manresa, per dir algunes ciutats mitjanes de Catalunya. T’has plantejat en algun moment marxar de Salt? No. A Salt hi estic perfectament. Ara, també t’haig de dir que jo, per feina, hi passo poques hores. Però els meus fills, per exemple, tots dos han estudiat a l’escola pública de Salt, al Pla i al Salvador Espriu. No m’he fet mai cap plantejament de marxar. Tot i que com a ribetà, trobo a faltar molt el meu poble i sempre que puc hi faig una escapada. Per altra banda, en la nostra mesura també ens hem implicat a la vida del poble a través del Club de Hoquei en el qual vam estar molts anys. I hi ha un altre fet que

m’omple molt d’orgull, i és que cada any m’ofereixin la presentació dels premis Tres de Març, una festa molt saltenca i molt maca. M’agrada molt participar-hi. Podem dir, doncs, que no et pene· deixes de haver vingut a Salt. I de la professió? Si ara haguessis de tornar a començar, tornaries a ser periodista? Sí, segur. Si hagués nascut 15 anys més tard hauria fet la carrera de periodisme i m’hauria dedicat a això també, sí. No me’n penedeixo gens, m’agrada moltíssim, tinc la sort que a casa meva sempre m’han fet costat; sobretot la meva dona, que s’ha hagut de sacrificar en molts casos perquè jo pogués fer el que m’agradava.

(segueix a la pàgina següent)

L’ENTREVISTA 17190 Gener 2013

Ara, un cop passat una mica tot, creus que se’n va fer un gra massa, mediàticament parlant? El fet que sortís aquest conflicte, amb aquella magnitud, crec que en el fons va ajudar. Perquè va fer moure alguns estaments. És a dir, el fet que jutges, fiscals, policies, es posessin d’acord per fer front a un problema greu que hi ha —que és la figura del delinqüent multi-reincident—; que en llocs petits està detectat el problema, però jutges per un costat, fiscals per un altre, policia per l’altre i polítics també per la seva banda... això era xauxa i no s’aclaria. El fet que sortís la gent, demanés solucions, sortissin els veïns... Tot i que la manifestació que hi va haver va ser molt tensa, moltíssim...

Foto: Gerard Canadell

|7|


L’ENTREVISTA 17190 Gener 2013

Foto: Agnès cabezas

En aquests úl· tims 10 anys els sistemes d’informació han canviat molt. Què ha significat per a la ràdio? La gran virtut de la ràdio sempre ha estat la rapidesa, però avui dia, en què pots entrar a fer una crònica de ràdio amb el telèfon mòbil des de qualsevol lloc, podem parlar d’immediatesa. Si s’espatlla un tren, un passatger pot trucar a la ràdio i explicar-ho en el mateix moment que està passant. Per tant, un canvi va ser a partir de la utilització dels telèfons mòbils i l’altre gran canvi ha estat amb la digitalització. Ara pots tenir un so millor que el del telèfon gràcies a les gravadores, ordinadors, Ipads; és a dir, que pots enviar una crònica amb un so gairebé d’estudi de manera pràcticament instantània. Cada vegada estem més acostu· mats a la informació, però fins a quin punt l’audiència sap llegir els mitjans de comunicació? Sí, hi estem més avesats, cada vegada més, sobretot pels mitjans d’internet, tot i que pot ser perillós. Quan hi ha

“El periodisme tendeix a donar més importància al que passa en capitals i centres urbans i és una tendència que caldria trencar” |8|

una notícia, la gent ja té molt clar que un diari ho tracta d’una manera, l’altre d’una altra, etc. A la tele també, la gent fa zàping i ho veu —tot i que aquí segurament notem més el contrast que a l’estat espanyol, on no és tan marcat—. La gent més jove que utilitza sobretot les xarxes socials ha de tenir present que no tot el que surt a Facebook o a Twitter és una notícia fiable, perquè qualsevol pot escriureho. Suposo que, poc a poc, la gent anirà destriant, perquè a Fidel Castro, per exemple, l’han matat no sé quantes vegades; però potser caldria fer una mica de pedagogia en aquest sentit, alertar la gent que no és el mateix el que pot escriure algú en una piulada que allò que ha estat degudament confirmat i contrastat per un professional de la informació, seguint criteris periodístics. La immediatesa extrema en què vi· vim i de la qual parlàvem abans fa perillar el rigor informatiu? Pot passar. Aquí a Catalunya Ràdio, de tota manera, som molt prudents amb aquestes coses, no deixem que la immediatesa ens faci publicar una notícia que no ha estat degudament contrastada. Prioritzem sempre el fet que el contingut de la notícia sigui correcta. És un criteri que el tenim força assumit, que no vol dir que no se’ns hagi colat alguna cosa, pot passar. Però sempre, per a nosaltres, és prioritari comprovar la veracitat de les notícies per davant de la immediatesa. Parlem de la relació del periodis· me i les institucions públiques, de molta proximitat. Com és o com hauria de ser? Catalunya Ràdio, com a emissora pública, és un servei públic, això ho tenim molt assumit. Que això no vol

dir estar a expenses dels desitjos o decisions del polític de torn, sinó que, si hi ha una nevada, un temporal, el que sigui, cal posar la ràdio al servei de la societat i, evidentment, de les administracions que són les que han de donar servei als ciutadans en aquests moments. Per tant, nosaltres obrim micro a consellers, delegats, que hagin de donar informacions a la població. Aquest és el paper que han de tenir els mitjans públics de Catalunya. I, en segon lloc, entenc, la difusió i preservació de la llengua catalana. Quina notícia no haguessis volgut donar mai i quina t’ha fet més ale· gria poder anunciar? La que no hagués volgut donar mai va ser, en un butlletí de les cinc de la tarda, la mort del meu millor amic, Ramón Franco, en un allau a Núria. I la més agradable... n’hi hauria moltes, però una podria ser l’alliberament de la Maria Àngels Feliu. Tot i que em va suposar discrepàncies familiars perquè era diumenge de Rams, 24 de març del 1994, i vaig deixar la família per donar suport als companys d’Olot i Girona que cobrien la notícia. I si ens posem utòpics, quina no· tícia t’agradaria donar d’àmbit in· ternacional i quina referent a Salt? A nivell internacional, la notícia que per mi seria genial, és que les Nacions Unides reconeguessin Catalunya com a estat propi. A nivell saltenc, simplement m’agradaria que Salt no sortís als mitjans pels temes que li ha tocat sortir sempre, o sigui que, en el cas de Salt, la millor notícia segurament és que no hi hagi notícies.


SOCIETAT ANÒNIMA Ni famosos, ni il·lustres, aquesta secció és un homenatge a la gent corrent, la del carrer, la més valuosa, a aquelles persones que amb les seves petites accions, amb el seu dia a dia, silenciós, invisible, construeixen i fan més agradable i habitable el món, des de Salt.

Majda Bennani, quan el teatre ajuda les persones Amb els seus ulls rodons i inquiets, la Majda es prepara per a una nova acció. Aquest cop ajuda una escola públi· ca a recollir diners per comprar material escolar. I ho fa amb teatre directe a la porta de l’escola. Amb bon humor i una caixa intentarà conscienciar les famílies que hi col· laborin. L’escola és a Manlleu, però podria ser a qualse· vol lloc. I és que la Majda, tot i que la podríem veure dalt l’escenari de teatres de primera línia, la trobem sovint oferint voluntàriament teatre per a diverses causes. A Girona en dues ocasions ha regalat les seves paròdies i rialles als presos del penal. A Salt s’hi sent com a casa i això es nota amb les diverses col·laboracions que ha fet amb entitats com La saltenca en el dia de la dona, o amb Dones Amal, o dirigint teatre amb un grup de nenes a la biblioteca Massagran, o a la presentació del primer nú· mero d’aquesta revista tot parodiant Gadafi... “Per a mi, Salt és un lloc excepcional”. Fa uns mesos que està estudiant català a l’Escola Oficial d’Idiomes de Girona, i no ha deixat escapar l’oportuni· tat, un cop dins, d’involucrar-se en alguna cosa més. Es· criure i dirigir una obra de teatre pensada per difondre la cultura marroquina i per ajudar a aprendre l’idioma als alumnes que estudien àrab, ja que aquests són els que n’interpretaran l’obra. D’aquí a poc és molt probable que la sentim per Ràdio Salt, ja que està preparant una ràdio novel·la. S’hi atre· veix en català i àrab, i ella mateixa n’interpreta tots els papers. Fa veus i ganyotes mentre ho explica. Diferents personatges narraran amb humor i pedagogia les peri· pècies del seu dia a dia pel nostre poble. Un home atu·

rat, una família immigrant, la caixera del súper... I per si no en té prou, està acabant d’escriure la seva primera novel·la, que parlarà sobre els tabús en el món islàmic, un tema ben atrevit que segur que ens deixa amb refle· xions punyents i sense pèls a la llengua. Si tot li va bé, presentarà la novel·la el maig vinent. N’estarem atents.

SOCIETAT ANÒNIMA 17190 Gener 2013

Text: Pere Serrat Foto: Carme Carbó

Vessant projectes i inquietuds, així se’ns mostra la Majda. Senzilla i directa, movent-se amb passes petites, però de pressa, desprèn un aire que pot recordar Chaplin, entre divertit i tendre. Dins el seu cap hi bullen milers d’idees i projectes i n’hi ha un que li faria especial il·lusió: oferir teatre a nens orfes. En té l’experiència, ja que al Marroc ho havia fet en diversos orfenats a Nadar i a Casablanca, o a Fes... Diu que no hi ha res al món que superi la joia de fer somriure un infant trist, ni que sigui per un mo· ment. I és que el teatre ajuda les persones, petits i grans.

|9|


17190 Gener 2013

EDUCACIÓ

CREAtivitART

Què és art per tu? Quina relació té amb la creativitat? La creativitat, s’aprèn? Text: Neus Ferràs i Laure Duplay Fotos: Delphine Labedan, Paco Morgado, Neus Ferràs i Laure Duplay

ncia que es diverteix. L’equip Einstein diu que la creativitat és la intel·ligè rinar-ho, recorrem alguns esb per i, í aix és ò aix si m nte gu pre ens de 17190 intel·ligències divertint-se. bar tro em pod que sem pen on t Sal de s ret dels ind (EMBA), l’escola taller d’en ts Ar les Bel de l ipa nic Mu la sco l’E item Vis t, a qui fem un humil homenatge. Paco Morgado i el taller de ca la Marta Fon interrogants que els plantegem... Tant alumnes com professors responen els

| 10 |


Carlets, el profe de ceràmica de l’EMBA L’ART ÉS UNA ACTITUD “La ceràmica és art, evidentment; qualsevol cosa pot ser art. Però no sé què és l’art, de fet. Jo no em considero un artista. Treballo amb ceràmica i, si faig o no art, se m’escapa. Per mi, els altres haurien de dir si el que faig és art o no! Crec que l’ofici d’artista no existeix, com tampoc existeix l’ofici de bona persona o de lleig! Jo no ensenyo art, ensenyo ceràmica, a treballar el fang, com es comporta el fang amb el foc, tots els estats... Crec que la creativitat ve sempre amb el coneixement: com més en tens,

més se t’obre la creativitat. Vas avançant i, quan vas fent camí, veus davant, a mesura que vas avançant, veus més possibilitats, més horitzó! Crec que tothom pot ser creatiu. Les classes, les faig jo i la gent ho fa després, pas a pas. Intento no fer fer a la gent un objecte, sinó que ensenyo com es poden fer les coses. Ensenyo la tècnica i no pas la cosa. Intento que es vegi les coses que es poden fer.”

Les veus dels professors i directora de l’EMBA

TANTS CAPS, TANTS BARRETS!

La Delphine no es defineix com a artista sinó com a il·lustradora. És reticent a emprar les paraules art i artista perquè, de tant que es fan servir, se n’ha canviat el significat. “Però la il·lustració... i tant que és un art!” És un art ja que consisteix a crear, a crear imatge, moltes vegades a partir del no-res... Actualment, diu, s’està perdent la feina “d’aquell que il·lustra amb les pròpies mans”, perquè el que triomfa avui és la fotografia i l’ordinador. I és precisament per això que il·lustrar artesanalment és quelcom valuós, perquè d’aquí a uns anys probablement es voldrà recuperar aquest ofici.

EDUCACIÓ 17190 Gener 2013

Delphine Labedan, professora de dibuix i pintura

En preguntar-li sobre la creativitat, em diu que és un recurs que utilitza sobretot a l’hora de fer cartells però també per trobar la manera d’apropar-se als seus alumnes. I és que la creativitat implica deixar-se anar, treballar la imaginació, deixar els camins de la racionalització quotidiana, oblidar el model, la foto i això sovint fa por... Com a professora, la Delphine ha de detectar les necessitats de cada alumne i adaptar-s’hi. Ara bé, en la seva opinió, per començar a treballar la creativitat des de zero cal tenir una bona base de dibuix. És cert que la creativitat es pot aprendre, pensa, però cal tenir una certa potencialitat innata, i la personalitat de cadascú hi influeix. No tothom pot ser creatiu perquè no tothom ho desitja: un pot triar seguir les tendències actuals en moda o bé anar a la seva, explorar camins... En fi, si volem que entri, cal que deixem la porta oberta a la creativitat!

(segueix a la pàgina següent)

| 11 |


Marta Font Soler-Natas, en memòria LA CREATIVITAT FLUEIX QUAN MENYS T’HO ESPERES!

Fira del trasto 2009. Foto: David Gil

La Marta ens va deixar el passat 18 de desembre, poc després de la visita que li vam fer al seu taller. Feia 50 anys que ensenyava art amb diverses tècniques: aquarel·les, oli, acrílic, pastel... Cada dia tenia tres persones a fer taller a casa seva. “No faig cap promoció, la gent ho sap o ho veu per la finestra” ens deia. Les seves reflexions sobre l’art van ser: “La creativitat és expressar alguna cosa personal. La base és la tècnica del dibuix. La creativitat flueix quan menys t’ho esperes. N’hi ha que tenen més idees que d’altres. Però si no tens idees, surt al carrer, mira el paisatge i el veuràs d’una manera, mentre un altre el veurà d’una altra. La idea ve de veure-ho d’una manera i no de l’altra. Una persona neix amb l’afició, ho porta dintre i va fent cada dia més...” Des de 17190 la recordarem a la seva taula de treball amb els estris a punt i plena d’idees per a la creació!

Paco Morgado, llicenciat en pedagogia i professor de

dibuix, pintura, aerografia i disseny de la seva escola taller

BUSCANT LA INSPIRACIÓ... AL MEU RITME!!!

“Aconseguir allò que persegueixes a la vida és tot un art!” En Paco també em diu, ara més concretament, que l’art té a veure amb la idea de captar alguna cosa i poder-la projectar. No està d’acord amb el fet que el virtuosisme tècnic sigui art. L’art és més un concepte que no pas mostrar que domines una tècnica. Fa 22 anys que duu la seva pròpia escola. És el camí que va trobar per conjugar dues coses que l’apassionen: la pedagogia i pintar. A l’hora d’ensenyar, intenta tenir un tracte personalitzat amb cada alumne observant-lo, marcant-se uns objectius però sobretot adaptant-s’hi sense pressionar-lo! Parteix d’allò que motiva l’alumne, i el deixa anar al seu ritme. “Amb els adults és més fàcil, perquè molts ja vénen amb una idea clara de què volen fer. Amb els nens, emperò, cada dia és una sorpresa”. La creativitat? “És allò que fa que puguis entrar dins del teu propi quadre. En un moment donat, hi ha alguna cosa que fa “clic” i ja ets dins del quadre! Com si no fossis tu...”. Tenir aquesta xispa, opina, seria ideal, però molt pocs la tenen. I és que “de veritables artistes, n’hi ha ben pocs”. Per dir-nos que la inspiració no arriba sinó que s’ha de buscar activament, ens remet a una frase de Picasso: “La inspiració és treball, treball i treball”. Doncs a treballar s’ha dit!

| 12 |


Enric, el profe d’escultura de l’EMBA L’ofici és una cosa viva. Quan t’hi identifiques, aprens amb l’ofici i a través del teu ofici pots interpretar la vida. L’escultor veu la vida a través de la simetria. L’art és una visió del món. Amb l’ofici fas actes en la vida. Si ets multidisciplinari, millor, si no, enfoques només en una direcció. A través de l’ofici, tradueixes coses que veus, treballes amb símbols, codi, fas una traducció del món que va més enllà de les paraules. I si els altres t’entenen, millor! De creativitat, tothom en té. Es desplega. Pots néixer amb una part, una herència innata. S’expressa amb tot, fins i tot com rentes els plats! Ser creatiu és transitar per la vida amb consciència, atent. Tot està ple d’elements que suggereixen la creativitat, sobretot a la naturalesa. Si estàs atent i obert, quedes meravellat de com l’individu viu. De crear, no creem res. Si creéssim, seríem deus! Transformem, ho traduïm. Jo no ensenyo a ser creatiu, no crec que es pugui. Dono recursos: hi ha moviments de veure, respondre a la gent que fa escultura. El silenci interior i exterior és creatiu; entre dues notes, en el silenci, hi ha possibilitats. La creativitat és un tòpic, i l’art no m’importa. El que queda és el residu del procés. I el que és interessant és el procés.”

EDUCACIÓ 17190 Gener 2013

“Si és un art? És un ofici. Què és l’art? On és l’art? Hi ha crítics que diuen: l’art és el que la gent diu que és art.

(segueix a la pàgina següent)

| 13 |


Afra, alumna de ceràmica de l’EMBA “Vinc a fer investigació. Feia ceràmica a casa i volia fer proves aquí a classe. Per mi no és art, és artesania. No em considero artista. Si anem a les escoles d’art hi ha molta gent que es considera artista però jo considero que faig una feina manual. La creativitat és tenir idees, crear. Es porta a dintre. Però algú que no ha tocat mai fang no sabrà el que es pot fer amb fang. Tothom pot ser creatiu: el que no té recursos i s’ha de buscar la vida ha de ser creatiu! Per mi l’ensenyament és una guia, uns mínims: què podem aconseguir amb això? És tenir ganes; els recursos, un se’ls busca!”

Pilar, alumna de ceràmica de l’EMBA “Ara faig fang de rakú. Primer es cou i després es fan uns colors. Es fa un bescuit (la cuita) i després s’hi treballa a sobre. Aquesta tècnica ens agrada. Si és art? Per mi es una mena de teràpia! L’ambient és molt acollidor, molt maco. Treus les cabòries del cap, no te’n recordes de res. Pot ser que sigui art perquè no imito massa. No tinc temps de buscar models, no importa massa. Quan la peça surt bé és que has pensat bé; la ceràmica és ingrata, si t’equivoques en només una etapa, tot surt malament! La creativitat s’aprèn, hi una qüestió innata i et pots formar. Hi ha gent que és creativa, forma part de la personalitat, com la timidesa, l’espontaneïtat... La creativitat depèn de la inspiració. En Carlets aquí ens parla de tècniques, no interfereix en la teva creació. Si l’hi demanes, t’ajuda però és molt prudent.”

Les veus

El grup d’alumnes de dibuix i pintura de l’escola d’en Paco Morgado Dilluns tarda. En Gerard, l’Ània, Alícia, Carla i Àlex (perdoneu que no escrigui tots els noms!) són alguns dels joves alumnes d’en Paco. Tenen uns 10 anys i són tan puntuals que fins i tot arriben abans d’hora! Amb moltes ganes i bon humor responen les meves preguntes, fan broma amb en Paco, juguen amb el meu fill d’un any i mig que volta pel taller... però, sobretot, em transmeten una energia enorme. El seu entusiasme encomanadís els fa parlar de les activitats que

fan i de com se senten: “En Paco ens deixa ser lliures, jo no tinc per què voler fer el mateix que el meu company. Ell pot voler dibuixar i jo fer una escultura!”; “Si necessitem descansar un moment, també podem”; “I una cosa molt important! No ens critica gairebé mai!”... Parlen d’ell gairebé amb devoció. És divertidíssim escoltar-los, però me’ls prenc molt seriosament quan tots coincideixen a dir-me que “no estem a la típica escola d’art”.

Que si el que fan ells és art? “Clar!”. Ni un bri de dubte a l’hora de respondre. Quan els pregunto què és el més important que han fet aquí, en Gerard s’afanya a ensenyar-me una escultura “molt difícil”. Li va costar molt i n’està molt orgullós. L’Ània em parla del seu primer quadre. No s’imaginava que els agradaria tant, als altres! En definitiva, em transmeten les emocions positives que els causa veure el que, amb idees, ganes i esforç, són capaços de fer.


Josep, alumne d’escultura de l’EMBA “M’agrada molt perquè té tres dimensions. El fang és posar, això és treure, és un repte! Es fa amb paciència sí, jo no tinc pressa, vinc a passar l’estona, a aprendre. És art? Jo crec que sí. Però tot és art gairebé: còdols, palets... això ja és art, el riu ha treballat anys i anys. Si sóc artista no ho sé, és una noció molt moderna, del segle XIX, no sé si sóc artesà o artista. Crec que tot lo que és creatiu té una base artística.

Hi ha gent que sap treure més la seva vena artística, que sap veure, entendre. Crear és imaginar. Crec que la creativitat té una part innata i una part que es pot aprendre. Es pot estimular la imaginació, aprendre a mirar, a observar i després hi ha una part tècnica indispensable: la part d’experiència, de fer proves amb el material, investigar... Al fer, a l’esculpir, canviaràs la teva visió del món; si ho vols, és clar...”

Susana, alumna de la Marta

“La Marta ens encamina però ens deixa molt lliures. S’han de treballar més les coses que no surten bé. Ens protegeix molt, la Marta, ens fa sentir bé, com a casa, ens dóna confiança i cadascú fa el que vol”.

Xavier, alumne de dibuix i pintura de l’EMBA

Ara està copiant un dibuix que jo també vaig copiar quan era alumna d’aquesta classe, ara fa quatre anys. Creu que la creativitat és la responsable que el seu dibuix sigui diferent del que jo vaig fer en el seu moment i del de qualsevol altra persona. Una mena d’empremta personal que convertirà aquella còpia en un dibuix únic i irrepetible. Que com pot fer emergir la seva creativitat? En Xavier ho té molt clar: doncs aprenent diverses tècniques, deixant-se conduir per l’experiència de la professora i estant obert a provar coses diferents!

EDUCACIÓ 17190 Gener 2013

dels alumnes

És el primer any que rep classes. Espera que la Delphine li aporti tècniques, una mirada crítica i també orientacions que l’ajudin en “aquest primer pas per fer art”, ens explica rient.

Imma, alumna de dibuix i pintura de l’EMBA Ja fa molts anys que ve per aprendre a dibuixar i expressar el que necessiti sigui en un paper o en una tela. “Aquí l’ambient convida i la Delphine em dóna les armes per fer-ho”, diu. L’Imma expressa emocions i sentiments a través de la pintura, altra gent ho fa amb la música...

MÉS INFORMACIÓ A:

Ara està pintant una petita aquarel·la a partir d’una foto antiga de Girona. “S’ha de ser valent i treure de dins el que tenim, encara que tinguem por”. L’Imma és més aviat autodidacta, no li agrada que la dirigeixin, però li dóna seguretat tenir algú al costat a qui poder demanar consell i que l’animi a fer-ho millor.

Paco Morgado, escola taller c/ Francesc Macià, 63 Telèfon: 606.680.804

Pensa que la creativitat és un sentiment i que no es pot ensenyar. És quelcom que es porta a dins. “Et surt pels porus de la pell i potencia la imaginació! Tot es pot fer diferent. Només cal tenir ganes d’explorar!”

EMBA, Escola Municipal de Belles Arts c/ Lluís Moreno (Mas Llorens) Telèfon: 972.244.235

| 15 |


17190 Gener 2013

DIÀLEGS

Mans que parlen entre canyes i vímet… Ambdós són artesans. La feina del Jaume la veiem per tot arreu. Som a la seva botiga, envoltats del vímet de cistells, cadires i sonalls. En Nourdine, però, sobretot fa estructures. Mostra el treball de les seves mans a través d’unes fotografies que ha dut per a l’ocasió. Ell i en Jaume, que a més de ser cisteller coneix molt bé la canya, comencen a xerrar. Text: Neus Ferràs i Eva Bacardí Fotos: Nourdine Khalili, Eva Bacardí i Neus Ferràs Jaume: Abans, on feien això era als porxos i també on s’hi tenia el bestiar... Nourdine: Es pot fer amb canya normal o es poden anar fent combinacions de rombes, veus? J: Nosaltres ho fèiem diferent, ho teixíem nosaltres... pel guix. Jo havia treballat d’encanyissador. (Continuen mirant les feines del Nourdine). N: Aquestes fotos són treballs fets a cases restaurades del voltant de Girona. Mira, això ho vaig fer en una

| 16 |

casa de Pals. J: Això és per a la vista, la canya. N: Sí, això queda així tal com ho veus. J: Jo n’havia fet milers, havia treballat d’encanyissador... Vaig passar la crisi de l’any 50… i vam tenir sort que llavors va ser el començament de la Costa Brava i feies la feina que sabies fer, que és aquesta, i et guanyaves la vida... N: Crec que ara els arquitectes, els especialistes, estan recuperant velles maneres de construir. Ara torna a haver-hi cases de fang. I a Cassà de la Selva vaig veure una casa feta amb tàpies! La tàpia són dos fustes

plenes de terra. Mira aquest porxo! És una mica complicat. J: Queda molt maca, la canya. N: És feina però al final val la pena! Normalment, també vaig a fires per aquí i per allà, per mostrar el que faig i com treballo. La Fira del Cistell d’aquí; a Camallera hi he fet un taller per a mainada... Es tracta de moure’s per buscar feina... No cal que els demanem que parlin entre ells sobre el seu ofici, ja fa estona que han començat de manera espontània. Hi ha moments, però, on la meva companya i jo no podem estar-nos de ficar-hi cullerada!


em faries un sostre d’aquests?” J: Però ara és per decorar, no pas per utilitat. Abans es feia per utilitat... N: Sí, té raó. És com a decoració. Però paga la pena perquè fas amb allò que t’envolta, treballes amb la matèria primera que tens a l’abast i, a més de quedar maco, és aïllant. Porto mes de 20 anys treballant i encara no m’he trobat ningú que hagi dit que no li agrada. J: No, no! És que és bonic! Però al meu entendre, em sembla que la gent se n’ha de cansar de veureho… Tenir-ho sempre en un lloc... i ho dic com a encanyissador i no pas com a cisteller! Els encanyissats, enguixats... N: Sí, aquestes plaques vingudes de fàbrica! Tinc la sensació que això un artesà no cobra el que s’ha de cobrar en la peça que fa... L’única cosa que a mi personalment m’enganxa d’aquestes coses és que m’encanta! M’ho passo bé... J: Sí, bé, nosaltres fem cistells petits i els aprofites perquè no queda més remei. Són coses més utilitàries. 17190: Nourdine, tu parlaves de gaudir. I vostè, Jaume, com se sent? Com va decidir fer-se cisteller?

J: A mi no em van deixar triar! L’any 36, quan va esclatar la Guerra Civil, el meu germà va haver d’anar a la guerra. Jo encara no havia fet 14 anys i el meu pare em va dir: “Noi, a treballar!” La meva intenció era fer de mecànic de cotxes i em vaig quedar cisteller! Llavors amb l’encanyissat em guanyava la vida perquè si pencaves et guanyaves el jornal d’un paleta! Ara això ha passat a la història i mira s’ha acabat i només faig de cisteller! N: A mi m’ha passat el mateix. La feina que tenia de fer sostres anava lligada a la construcció... I com que la construcció ha baixat … J: L’encanyissat, així que va sortir la planxa de guix, d’escaiola, es va

DIÀLEGS 17190 Gener 2013

J: El negoci de la canya es va acabar quan França va perdre les colònies i també perquè va sortir la placa de guix! Mentre França tenia les seves colònies, com Madagascar o Líbia, tot anava molt bé, però després et cobraven més de duana que el que valia la canya! N: Carai! J: També anava amb el meu germà pels pobles a encanyissar. Vam tenir la sort que ens encomanessin un Ministeri de Cultura i una caserna de la Guàrdia Civil i allò eren molts metres! I com anàvem a tant per metre... Treballar molt era guanyar molt! N: Jo, quan vaig arribar aquí l’any 90, la primera feina que vaig fer era aquesta, tallar canya. Pagaven poc i la feina era duríssima! J: No, no, però mentre França va tenir les colònies ja marxava bé! Ara bé, després va ser terrible... Es van acabar els encanyissats aquí i portar canyes allà! I és el que dius, ara la canya no té ni preu! N: Jo, després d’això, vaig treballar en la construcció. Conec un arquitecte especialitzat en bioconstrucció que de vegades em diu: “Que

“El negoci de la canya es va acabar quan França va perdre les colònies i també perquè va sortir la placa de guix!”, Jaume (segueix a la pàgina següent)

| 17 |


canyissada

La és el conjunt de canyes teixides o disposades paral·lelament i fermades entre elles, amb les quals es construeixen des de l’antiguitat cobertes, sostres, estacades, etc. La canyissada o canyís, que durant el segle XX encara s’usava amb guix per fer els sostres de les cases, ha estat desplaçada per altres materials considerats més adients, però menys sostenibles.

En Nourdine ha descobert el seu ofici aquí

| 18 |

acabar en sec. En cosa de mig any ja no se’n van fer més! N: I d’allà directe al cistell? J: …teníem una màquina, per obrir la canya. Ara és al museu. Havia de ser elèctrica però no ens van donar permís per instal·lar la llum, així que la fèiem servir manual. Però vaja, amb aquella maquineta, tot i ser manual, doblaves tres o quatre vegades la feina a mà... i entre la dona i un treballador que hi havia allà preparàvem les canyes i, apa!, vinga canyes cap allà on fos! Però mira tot es va acabant.. N: Esperem que desperti de nou, aviam... 17190: Què cal tenir per ser un artesà que treballa amb les seves mans? J: Sobretot conèixer la matèria primera... perquè, per exemple, els pagesos tallen les canyes i les deixen ajagudes. Doncs si passen tres mesos així ja no serveixen ... i tot això són detalls que has de conèixer per poder treballar… N: Sí... primer de tot és treballar amb ganes... J: Ara! Amb ganes i amb gust! N: Però un també s’ha de guanyar la vida. I ara ens falta la feina... Però ganes n’hi ha i gent a qui els agrada el que fem, també... Es veu a les fires... J: L´únic defecte que hi ha és que a tothom li sembla que se n’aprèn en 8 dies i això no és possible! N: Sí, jo he fet moltes proves. No importa el temps, el que importa és quan arribes a alguna cosa que t’agrada i agrada a la gent… I aquest país és molt ric en el tema de la canya, eh? La porto i la conservo en un lloc, la guardo sempre amb la clofolla. J: Sí, no perd color.

“No importa el temps, el que importa és quan arribes a alguna cosa que t’agrada i agrada a la gent”, Nourdine N: Estic orgullós d’haver deixat l’empremta de la canya a moltes cases... Mai he tingut problemes. Si està protegida de la humitat... dono una garantia de 100 anys! J: Jo vaig anar a fer un sostre de canya, del meu avi, 100 anys havia durat... 100 anys! I va caure precisament per la humitat, perquè hi va haver degoters i llavors es podreix la canya i baixa... N: El gran enemic de la canya es la humitat. A l’exterior, la canya aguantarà 3, 4 o 5 anys, canvia de color... 17190: És important, doncs, conèixer la matèria primera... J: Del tot, si no coneixes la matèria primera, no comencis! N: Justament en la meva primera feina com a expositor, que va ser en una festa per a la mainada a Camallera, la meva intenció era que coneguessin el material, que sabessin que la canya serveix per a moltes coses, no només per a les tomaqueres! Per fer sostres, per jugar… Tinc un munt de joguines de canya! A la Fira del Cistell de Salt em van donar un lloc per fer un taller amb els nens. És importantíssim que sàpiguen què és la canya i per a què serveix... 17190: Com ha anat canviant el vostre ofici al llarg dels anys? J: La cistelleria no ha canviat! Pot variar una mica el model però tant


és ara com 100 anys enrere, i per mi ha de morir així! N: En decoració, en canvi, vas canviant, descobrint: per internet trobes coses interessants... Faig moltes coses amb canya, penjadors de roba, tovallolers, clauers, làmpades… La conversa es veu interrompuda per l’entrada d’un client. Reprenem el tema, parlàvem de si es pot innovar...

En Jaume forma part de la tercera generació d’una nissaga de cistellers

landa o Dinamarca es paga molt millor la cistelleria que no pas aquí! N: La meva feina és diferent! La meva feina són metres! Per exemple, una sala, un sostre, un porxo... He d’anar-hi jo! He de fer fires, fer demostració! Als turistes els encanta! Però aquí la gent està espantada! La gent d’aquí compra i gasta quan hi ha diners, però la guardiola està buida! J: Amb la crisi la gent no gasta el que gastava! Hi ha peces que ja no es venen; anys enrere es venien a pagès... Tot es va reduint, va canviant! N: Nosaltres sols no podem protegir aquesta feina! Ara s’ha començat a fer alguna cosa: per exemple fa dos anys que a la Fira de Girona, no has de pagar inscripció per tenir-hi un estand. És un detall que ajuda. J: Però quan un ofici arriba a la decadència... ja està! I aquest nostre... l’any 50 va començar la decadència i encara hi som. N: Al govern no li importa. Al go-

vern, aquí, l’única cosa que li importa és que paguem. No té en compte qui ets, ni els teus ingressos i despeses. Però a altres països no va així! Altres països miren primer la persona. Primer la persona i després, si sobra alguna cosa, el govern. Aquí, no! Aquí, primer el govern! J: Quan el meu pare, ja es pagaven impostos al general Primo de Rivera. Llavors pagàvem i ara també! Però si féssim comptes, ara no n’hi ha ni per pagar un mico! N: És que els que governen sembla que estiguin bojos! A aquest govern

DIÀLEGS 17190 Gener 2013

N: Al Marroc encara es treballa amb la canya, fan tancats i sostres... Allà fan amb el que tenen, amb material de la terra: fang, canya, pell... En canvi aquí, a causa del turisme tot s’ha fet amb material ràpid i modern, tot és de ciment. J: Aquí l’ofici s’està acabant. El meu noi ni ha après cistelleria però no ho continuarà... Tenen aquesta botiga d’aquí al costat... S’ho estimen més perquè són de més bon guanyar!!! (Riem.) Però si pots treballar a gust ja és maco l’ofici! Jo treballo i em distrec, ja tinc 88 anys però m’agrada treballar! 17190: I tu ,Nourdine? Hi ha algú que continuarà el que has començat? N: No ho sé, espanta una mica! Sóc d’aquells que tenen esperança però… no ho veig, no... Per molt que sàpigues fer, per molt artista que siguis, necessites menjar, mantenir la família, tens responsabilitats... J: Sí. N: Tot això, si no ho trobes en el teu ofici, doncs abandonaràs... Estic buscant alternatives. Fa tres o quatre anys que no tinc encàrrecs! Intento donar a conèixer la meva artesania arreu però costa molt. J: A França, Alemanya, Bèlgica, Ho-

“La cistelleria no ha canviat! Pot variar una mica el model però tant és ara com 100 anys enrere, i per mi ha de morir així!”, Jaume (segueix a la pàgina següent)

| 19 |


DIÀLEGS 17190 Gener 2013

Treballs canya d’en Nourdine

“Em sembla que a qualsevol govern, a qualsevol país, s’ha d’entendre la persona. És la persona que fa el país, no a l’inrevés!”, Nourdine | 20 |

no li importa el poble! Ni protecció familiar, ni res. Vas al supermercat i veus gent esperant agafar les coses caducades que es llencen, gent que remena les escombraries… Quin missatge es vol donar? La realitat és fora, a l’escola, a la feina, al carrer... J: És difícil! Només afegim maldecaps i més maldecaps! N: Jo mai pinto amb una pintura que no tingui. Parlo del que visc,

del que sento, del que veig... Tinc els peus a terra! Em sembla que a qualsevol govern, a qualsevol país, s’ha d’entendre la persona. És la persona que fa el país, no a l’inrevés! J: Doncs aquí ho portem clar! (Riem) N: Quant de temps enganyats! És que som tontos nosaltres també! Som tontos perquè, com se sol dir: “Divide y triunfarás”. És el que han


DIÀLEGS 17190 Gener 2013

Treballs cistelleria d’en Jaume

fet amb nosaltres! En un país trobes 30 partits polítics diferents... J: Sí, perquè si ets una minoria tampoc no t’ajuden. Quan has acabat de votar, s’ha acabat! Però això pot canviar! Si ha canviat la vida, també pot canviar això! N: Tens raó! Sempre s’ha de deixar, encara que sigui en un petit racó, una mica d’esperança!

L’esplendor del passat de les canyes i el vímet i la decadència dels oficis artesans en el present, han donat peu a acabar parlant de les dificultats de la societat actual, d’aquest món tan boig i de la situació de crisi que tots estem patint. Decadència que es reflecteix en la manca de treball dels oficis del Jaume i el Nourdine, però en els nostres també... Sort que, com apunten les mans que han parlat durant aquesta hora, encara que sigui en un petit racó, hi ha una mica d’esperança!

| 21 |


17190 Gener 2013

ELS 5 SENTITS

En ruta!

Text i foto: Pere Serrat

Quo Vadis, la pizzeria artesana Avui hem volgut variar una mica el procediment en la nostra ruta gastronòmica. Aprofitant que l’equip de la revista ens havíem de trobar per fer reunió, ens ho hem fet venir bé per acabar dinant. Ens ha vingut de gust menjar italià: pasta i pizza, però en comptes d’anar a entaular-nos en algun bar o restaurant, hem anat a buscar el menjar per després gaudir-lo a casa. Take away que diuen arreu... A Salt tenim la sort de poder degustar la magnífica carta que disposa el Quo Vadis, la pizzeria que regenta la Serena Formiglio al carrer Francesc Macià. Pizzes autèntiques italianes, algunes de clàssiques i d’altres més originals. Però, si alguna cosa sobta al mirar la carta, són les catalogades com a pizzes guanyadores de concurs. I és que la Serena és una artista premiada en diverses ocasions a diferents concursos i certàmens del sector. Copes, trofeus i fotos llueixen al seu local en un altar digne d’admirar. I alguns potser l’heu vista giravoltant massa de pizza de manera acrobàtica a la Botiga al Carrer d’enguany al Francesc Macià. Tot un espectacle.

havia estat campiona mundial el 2005: crema de carbassa, cansalada, mozzarella, gorgonzola, cirerols i parmesà. Boníssima. No cal que aneu a Itàlia per descobrir com són les autèntiques pizzes italianes. Arraconada i per descuit ens en va quedar una de curiosa, la de kebab. Essent a Salt no hi podia faltar. Picant i a l’alçada dels kebabs ja sobradament coneguts per tots. O és que encara hi ha algú que no ha provat mai un kebab?

Però anem al que anem. La carta és molt extensa i només en comentaré el que vam triar. La pizza Pineta amb el pernil salat, els pinyons i la ruca fresca semblava la més bona. Però va aparèixer la Maiella que, amb la crema de ceps, lluitava pel podi. A la taula hi havia moviment de plats amunt i avall. Els trossos de pizza passaven de mà en mà i de plat en plat. I és que, quan poses varietat de menjar per compartir a taula i el nombre de comensals és elevat, el debat està servit. Quan vam tastar la de carbassa... oooohhhhh! Quin gust i quin color! I és que s’havia de notar que aquella combinació

I després de les pizzes encara teníem alguna cosa més. Al Quo Vadis hi ha de tot, costa triar, així que vam triar la pasta a cegues. Provem la lasanya casolana, uns bucatinis amb formatge manxec i unes tallarines de muntanya amb nata, bacon, xampinyons, trufa negre i parmesà. Realment bons. I, per finalitzar el banquet, la sorpresa final! La Serena ens obsequia amb el seu magnífic tiramisú: mascarpone autèntic. Mamma mia! Diu molt de la Serena i la gent del Quo Vadis que, sense dir-los que veníem de la revista a fer un article, ens regalessin les postres per la cara! Grazie Serena! Arrivederci! Pizzeria Quo Vadis Carrer Francesc Macia 55

http://pizzeriaquovadis.es

| 22 |


Text: Eva Bacardí Foto: Agnès Cabezas

El Teu Espai Ens va arribar a les orelles que havien obert, fa pocs mesos, un nou restaurant a prop de la comissaria dels Mossos d’Esquadra. Així que, aprofitant la nostra ruta gastronòmica, vam decidir anar a conèixer-lo i fer-hi una parada en la nostra particular ruta. Aquest cop l’Agnès i jo menjaríem cuina tradicional mediterrània.

Ens atén en Manolo, el propietari del restaurant, qui ens canta el menú amb alegria i amb gràcia. Tenim tres plats de primer per escollir i un més de segon per triar. Per començar, l’Agnès es decideix per les judías verdes salteadas con bacon i jo per la fideuà. Així que la ensalada de espárragos queda descartada, almenys aquest cop. De segon, podem escollir entre lomo con salsa de setas o botifarra, merluza o salmón a la plancha. Sense dubtar-ho ens decantem pel salmó. Expliquem a en Manolo que som redactores de la revista i que sor-

No hem d’esperar gens a que ens serveixin i, en un tres i no res, ens porten els primers. Abans de començar fem les fotografies dels

plats, per poder compartir-los amb vosaltres. Són racions generoses i gustoses que van desapareixent mentre anem conversant. Sense pràcticament adonar-nos arriba el segon, cada plat compta amb dos talls de salmó condimentats amb all i julivert i completats amb patates al caliu i pebrots al padró. L’àpat es pot acompanyar amb vi de la casa o aigua. I parlant d’acompanyar, el que ho fa al llarg de tot el dinar són les noticies. Tenim damunt del cap una gran televisió a bon volum, així que ens és inevitable haver de fer-hi algun cop d’ull entre la conversa i mossegada i mossegada. Mentre fem les postres —també es pot escollir entre diverses opcions com gelat, flam, iogurt o fruita— i ens preparen els cafès, ens fixem que les parets estan decorades amb grans quadres que transformen el local en un espai acollidor. De sobte, a la paret que em queda jus-

Desprès d’haver passat una bona estona i d’haver gaudit d’un bon dinar, deixem el restaurant El Teu Espai. Us espera per si el voleu descobrir. Entre setmana fan un menú de 10€ —també es pot fer només un plat si el comensal així ho vol, aquesta fórmula surt més econòmica— i, els dissabtes, de 12€. Així, doncs, ens acomiadem i esperem poder continuar amb la nostra ruta i mantenir els vostres cinc sentits desperts i encuriosits!

ELS 5 SENTITS 17190 Gener 2013

Entrem al local, és un espai ampli i molt lluminós, ja que hi ha uns grans finestrals que deixen entrar la llum del dia sense oposició. A mà dreta hi trobem la barra i, a mà esquerra, un seguit de taules en filera que ressegueixen una paret, destinades a fer el cafè o el toc. Ens endinsem cap a la part del fons del local. És un espai gran i està reservat per als clients de menú. Amb gana, que ja són hores, és cap allà on ens dirigim.

tirà, en aquest número, a la nostra secció de gastronomia.

tament al darrera, veiem una sèrie de reproduccions en mida quartilla que ens criden l’atenció. Les mirem detingudament i ens adonem que són rèpliques de cartells de la Festa Major de Salt de diferents anys. En total n’hi ha nou. El més antic data de l’any 1929, i fan un curiós i interessant recorregut, passant pel 1948 fins arribar al cartell més recent que és el de l’any passat, el de 2011. Amb aquest repàs, que ens transporta al record de les festes de la nostra localitat i ens dibuixa un somriure al rostre recordant, sense anar més lluny, aquesta última, donem per ben acabada la nostra parada d’avui.

El teu espai C/ Pla de Salt, 3. Tel: 636 626 008

| 23 |


17190 Gener 2013

REPORTATGE

Vila de Salt: 30 anys d’independència Els darrers mesos hem sentit a parlar més que mai de conceptes com autonomia, independència, procés sobiranista, etc. Aquí, però, aquests termes no són pas nous, i és que, ara fa 30 anys, les mateixes paraules ressonaven pels carrers del poble -que no ho era oficialment, un poble- entre veïns, entitats i partits polítics. Text: Agnès Cabezas A 17190 volem explicar temes lo· cals amb visió global, de manera que no podíem deixar passar l’efe· mèride del 30è aniversari de la se· gregació de Salt envers Girona, en un moment en què el procés d’in· dependència en tot l’àmbit català és tema de conversa en estaments oficials i també en tertúlies de cafè. Per això fem un resum dels fets més destacats del procés de segre· gació i us oferim la visió d’alguns testimonis del moment, 30 anys després, per valorar aquest pas com a poble.

| 24 |

Recuperar la identitat com a poble, un procés llarg i no mancat de dubtes Per bé que l’annexió oficial de Salt a Girona va ser el 1975, els fets havien començat molt abans, concretament l’agost del 1968, amb un decret estatal del Ministeri de Governació, en el qual també s’annexionava a Girona, Sarrià de Ter. Però l’oposició de l’ajuntament saltenc amb l’alcalde d’aquell moment, Joaquim Muñoz, va postergar la decisió fins al 1974, moment en què el Tribunal Suprem va dictar la sentència. A Salt, però, la reacció no es va fer esperar i de seguida va haver-hi mobilitzacions, que van tenir el seu punt àlgid en una for-

ta campanya el 1981 per part de la Comissió per a la Independència, que s’havia creat de manera gairebé assembleària a través de l’Associació de Veïns, que s’havia mantingut com a símbol d’identitat del poble. Va ser el 1979, però, quan es va plantejar seriosament la independència de Salt. Després de la mort de Franco i amb les primeres eleccions democràtiques, es va veure la possibilitat de recuperar el procés de segregació, del qual s’havien esgotat anteriorment totes les vies legals. A més, un factor important va ser també que la majoria dels candidats a l’Alcaldia de Girona en les eleccions del 79 es mostraren


partidaris de la independència de la vila. Així, el mateix 1979 l’Ajuntament de Girona va acceptar la creació del Consell Municipal de Salt, que només era un òrgan consultiu, sense personalitat jurídica ni pressupost i que no tenia capacitat per decidir, de manera que va decebre als que creien en l’autonomia com a solució. A més, els primers anys de la transició democràtica hi havia altres problemàtiques de país que podien eclipsar aquest procés, per bé que l’allau d’immigració, provinent sobretot de l’Estat espanyol, i l’especulació urbanística convertien encara més Salt en un barri de Girona. Per tot plegat, les entitats del poble i els representants de l’Associació de Veïns es van reunir a les Bernardes el setembre de 1980 d’on va sortir la Comissió per

la Independència que fou qui dirigí l’activitat reivindicativa. La Comissió, doncs, va engegar una intensa campanya sota el lema “Recuperem la identitat del nostre poble. Campanya per la independència de Salt” basada en tres fronts: actes populars, ressò a la premsa i contactes amb polítics i institucions. Es començava a parlar també de la necessitat de segregació, no només per identitat, sinó per la manca d’inversions de l’Ajuntament de Girona. El consistori d’aquell moment no va expressar una opinió ferma, però finalment l’11 de febrer del 1981 es va iniciar l’expedient de segregació de Salt. Amb la perspectiva dels anys passats, segueix havent-hi diversitat d’opinions sobre els beneficis per al poble amb la independèn-

cia de la capital gironina, sobretot parlant en termes econòmics; però en aquell moment la segregació simbolitzava, a banda de recuperar la identitat com a poble, també l’oposició a una decisió del règim franquista. Alguns estudis del moment (de Joaquim Clusa, economista; Lluís Casassas, geògraf; i Antoni Gabarró, economista) encarregats per l’Ajuntament de Girona afirmaven que era inviable un Salt independent econòmicament i, fins i tot, es parlava en aquells moments de tancar ajuntaments i crear entitats supramunicipals, però per damunt de tot l’annexió era vista com un símbol del govern dictatorial, una decisió imposada a la força, contra la voluntat ciutadana, un

REPORTATGE 17190 Gener 2013

Pancarta a Salt que recorda: “Ja som independents” (04/03/1983) Autor: Dani Duch. Fons Dani Duch. INSPAI, Centre de la Imatge. Diputació de Girona.

(segueix a la pàgina següent)

| 25 |


dència, “veritable motor del procés de segregació”.

REPORTATGE 17190 Gener 2013

De can Tona a can Pixera i, pel mig, l’Ajuntament

| 26 |

greuge que calia reparar. La revista La Farga, que va dedicar un reportatge extens al procés de segregació de Salt en el seu desè aniversari, escrivia en l’editorial del febrer del 93: “...podríem haver estat l’eixample de Girona, com el franquisme ens hi havia predestinat, i ara el desviament de la N II possiblement passaria pel bell mig de les nostres Deveses”. Curiosament, els textos del 93 parlen també d’un context de crisi (“escanyament econòmic i financer de la majoria dels ajuntaments”), mancances socials, com també de la necessitat d’integrar la població provinent d’altres indrets, element fonamental per no esdevenir ciutat dormitori. Segons l’article, també a La Farga, de Jordi Pons, una sèrie de circumstàncies històriques van propiciar la independència de Salt: el moment històric de la transició (“d’eufòria democràtica i d’anul·lar tot vestigi de la dictadura”), el fet que l’agregació fos recent en la memòria popular, l’augment de deficiències i mancances del municipi causades per l’augment demogràfic i l’especulació urbanística i un moviment associatiu fort que va quallar en la Comissió per la Indepen-

30 anys després, Salt ha tingut quatre alcaldes -Salvador Sunyer, Xavier Corominas, Jaume Torramadé i Iolanda Pineda-, un important creixement de població, sobretot arran de la immigració, el desdoblament del passeig Països Catalans, el canvi del carrer Major a un sol carril, la creació de la zona esportiva i comercial, la remodelació del mercat, del teatre i de la Coma Cros, el parc hospitalari, la piscina coberta, el pavelló de gimnàstica, la biblioteca i el centre d’arts escèniques. Per a alguns dels testimonis del procés, tot això no hagués estat possible sent un barri de Girona, que avui dia seria semblant a Santa Eugènia, Sant Daniel o Palau, donat que no s’hi haguessin invertit tants recursos i Salt hagués perdut, a banda de la seva identitat com a poble, l’opció de ser un punt de referència en cultura o tenir una zona comercial com la que té actualment. De tota manera, en alguns articles publicats a la premsa arran del 25è aniversari, seguien apareixent dubtes sobre la suficiència de recursos destinats a Salt, pel fet de tractar-se d’un poble receptor, i que no ha evitat esdevenir una ciutat de perifèria al costat d’una capital. Segons testimoni de Jaume Curbet, que va tramitar l’expedient d’independència, en una entrevista al Diari de Girona pel 25è aniversari, el procés li va propiciar un regust

“agredolç” ja que, per una banda, calia resoldre el greuge polític amb Salt, però, per altra banda, temes com la gestió de la immigració, si s’haguessin fet amb visió d’àrea urbana, segons el mateix Curbet, tindrien una situació actual, possiblement, diferent. Precisament, un dels arguments que feien dubtar de la segregació era el fet que Salt i Girona formen un continu urbà, amb un flux diari de treballadors, relacions laborals i socials, que potser haguessin estat més eficaces gestionades de manera mancomunada. Sigui com sigui, Salt ha fet el seu propi camí aquests últims 30 anys, amb més o menys dificultats, seguint amb les problemàtiques que ja s’insinuaven, com l’especulació urbanística, i potser sense rebre les estructures necessàries que requereix seguir sent un poble receptor. Per altra banda, també s’ha mantingut, tot i les dificultats, el teixit associatiu que distingeix la nostra vila. Esperem que conèixer la història i també alguns dels seus testimonis sigui motiu de reflexió sobre les virtuts o deficiències d’una gestió més municipalista i independent. De dalt a baix: Imatge d’un debat públic sobre la independència de Salt. Entre els assistents es reconeixen els veïns de Salt Martí Fita, Jaume Bosch, Quim Pons, Victòria Padrós, Carme Coll, Miquel Berga, Ramon Torramadé, Benvingut Vila Lladó, Miquel Casellas i el regidor de l’Ajuntament Pere Sánchez. (18/07/1981) Marxa per la Independència Salvador Sunyer penjant banderes als balcons del seu domicili del carrer major (04/03/1983) Reunió del Consell Municipal de Salt. Entre els assistents es reconeix a Miquel Berga, Martí Fita, Ramon Torramadé, Jaume Bosch i Alfons Moré (15/12/1982) Autor: Dani Duch. Fons Dani Duch. INSPAI, Centre de la Imatge. Diputació de Girona.


Resum del procés d’annexió i segregació de Salt: 1974

12 març: Sentència del Tribunal Suprem favorable al decret d’annexió 7 abril: Un centenar de joves saltencs, amb braçalets i corbates negres, es passegen pels principals carrers de la ciutat manifestant la seva disconformitat amb l’annexió 27 juliol: Ample reportatge de la revista “Presència” sobre el tema de l’annexió amb el títol: “Salt, un poble que no vol morir” 30 desembre: L’alcalde de Salt, Narcís Davesa, entrega les claus de la vila a l’alcalde de Girona, Ignasi Ribot, en un acte protocol·lari celebrat a l’Ajuntament saltenc.

1975

1 gener: Annexió oficial de la vila de Salt a la ciutat de Girona

1976

28 febrer: Article a la revista “Presència” titulat: “Els veïns de Salt al carrer”

1978

8-12 maig: S’organitzen a la Biblioteca de Salt les “Primeres Jornades d’Estudis Sal tencs”. Un dels temes del debat és “Salt ha de tenir algun tipus d’autonomia?”. Aquest mateix any apareix un còmic reivindicatiu, editat per l’Associació de Veïns, titulat: “El poble de Salt contra l’administració”

1979

3 febrer: L’AAVV organitza una assemblea i s’aprova la redacció d’un “Manifest al poble de Salt” en què s’exigeix la constitució d’un Consell Municipal i la convocatòria d’un referèndum per a decidir entre autonomia o independència 24 març: S’organitza un debat a l’escola Menéndez Pidal amb els caps de llista per a l’Ajuntament de Girona sota el títol: “Autogovern i programes municipals per a Salt” 3 abril: Eleccions municipals 23 abril: El Ple de l’Ajuntament de Girona es pronuncia a favor de la independència de Salt 18 maig: Creació del “Consell Municipal de Salt” presidit per Alfons Moré

1980

21 gener: Un grup de ciutadans saltencs adreça un escrit al Consell Municipal sol·licitant la creació d’un Comissió per a la Independència 23 setembre: Constitució de la “Comissió per a la independència de Salt”, en una as semblea de veïns i entitats a les Bernardes

1981

9 gener: L’Alcalde de Girona, Joaquim Nadal, rep els representants de la Comissió. S’acorda la creació d’una Comissió tripartita (Ajuntament, Consell i Comissió) 11 febrer: El Ple de l’Ajuntament de Girona acorda per unanimitat iniciar el procés de segregació de Salt i Sarrià. Comença l’elaboració de l’expedient de segregació 14 març: Cercavila reivindicativa pro-independència que recorre els principals carrers del poble 30 març: Entrevista dels membres de la Comissió amb Heribert Barrera, President del Parlament de Catalunya 12 juny: Debat a les Bernardes sobre “El Futur de Salt”. Absència de l’Alcalde de Girona, Joaquim Nadal 20 juny: Reunió de Joaquim Nadal i els representants de la Comissió on es decideix la divisió de béns i deutes de Salt i s’exposa l’estat en què es troba l’expedient de segregació 4 juliol: Crisi política a l’Ajuntament de Girona que repercuteix en el Consell Municipal de Salt amb la dimissió d’Alfons Moré (CDC) l’octubre del mateix any. La presidència passa aleshores a Josep Cristòfol (PSC) 29 setembre: Visita de la Comissió per la independència a Arcadi Calzada, president de la Diputació de Girona, i que dóna suport al procés de segregació 8 desembre: El Ple de l’Ajuntament de Girona acorda posar l’expedient de segregació a informació pública durant tres mesos

1982

12 gener: El President de la Generalitat rep la Comissió per a la independència de Salt, que és acompanyada pel Conseller de Governació, Joan Vidal i Gayolà Març: Campanya per a la independència de Salt amb cartells i adhesius, amb el logotip dissenyat per Lluís Mateu amb acte final a l’Ajuntament de Salt el 19 de març 20 març: Marxa de més de 400 persones de Salt cap a Girona a favor de la independèn cia per lliurar a l’Ajuntament de Girona una sèrie de documents per tal que s’adjuntin a l’expedient de segregació 16 juny: L’Ajuntament de Girona fa efectiva la tramesa de l’expedient a la Generalitat

1983

20 gener: Dictamen favorable del Consell d’Estat a la segregació de Salt i Sarrià 28 febrer: Entrevista a Barcelona de Macià Alavedra, conseller de Governació i Joaquim Nadal per deixar llest el decret de segregació 3 març: Decret de la Generalitat de Catalunya acordant la segregació dels municipis de Salt i Sarrià del de Girona 4 març: Acte protocol·lari a l’Ajuntament de Salt festejant la independència recuperada 9 març: El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publica el Decret 72/1983, de 3 de Març, pel qual s’aprova la segregació dels antics municipis de Salt i Sarrià de Ter, del terme municipal de Girona.

REPORTATGE 17190 Gener 2013

Font: TALLER D’HISTÒRIA DE SALT. El procés de segregació de Salt. Debats del taller d’història, 1 (Biblioteca Pública Iu Bohigas de Salt)

| 27 |


Mari González

Les lluites uneixen les persones i els pobles Quan es va fer pública la sentència d’annexió de Salt a Girona el març de 1974, jo feia uns quatre anys que vivia a Salt i no gaires més que havia arribat a Catalunya, procedent d’Andalusia. Potser per això no estava gaire al cas de què passava al poble. Va ser després que se’m va fer més visible el desacord dels saltencs amb l’annexió. Es feien reunions de veïns i amb diferents institucions per tal d’anular la sentència. Vaig tenir la sort d’entrar en contacte amb persones molt implicades en el tema, entre les quals, el que seria el meu marit, uns dels signants de l’acord de segregació. Durant els nou anys que va durar el conflicte, em vaig casar, vaig tenir els meus fills. Varen ser temps de

moltes reunions, moltes anades i vingudes, moments de desencís quan les coses no avançaven. Una de les coses que vaig viure amb especial intensitat va ser la marxa cap a Girona a favor de la independència de Salt, perquè hi vàrem anar famílies senceres —avis, pares, fills, néts, etc.—, cosa que acredita que era una causa molt important per als saltencs. Malgrat que els diferents consistoris que han passat per l’Ajuntament no han fet polítiques gaire favorables als ciutadans, i que s’ha volgut créixer massa sense cap sentit —aquí, a Salt, la bombolla immobiliària ens va arribar abans que a d’altres llocs—, crec que va ser una lluita que va valer la pena, perquè totes les lluites a favor d’un objectiu comú uneixen les persones i els pobles.

Eusebi Cabezas i Pérez

Membre de la Comissió per a la Independència de Salt

30 anys d’independència a SALT El proper 3 de març farà 30 anys que el nostre poble va assolir la independència, vàrem passar de dependents a independents, vàrem passar de ser un barri de Girona a ser un poble que decidia per si mateix. Alguns tècnics en economia pronosticaven que la independència seria una ruïna pel poble de Salt. Es varen equivocar, doncs vàrem resultar-ne beneficiats des del punt de vista polític, social i econòmic, també en infraestructures i en institucions, pel dret a decidir del saltencs.

Lluís Fontanet, l’agutzil de Salt, ja pregona la independència. (04/03/1983) Autor: Dani Duch. Fons Dani Duch. INSPAI, Centre de la Imatge. Diputació de Girona.

| 28 |

Salt ha de ser l’exemple per a Catalunya: és millor ser un estat petit on poder decidir què volem fer pel que fa a l’economia, la cultura, l’ensenyament, el benestar social, etc.; o bé continuar dins d’un gran estat que no ens entén ni ens vol entendre, que ens manipula i ens extorsiona constantment. És per tot això, estimats saltencs, que no ens hem de deixar manipular i hem de cridar amb força, que ningú ens pot treure el dret a DECIDIR EL QUE VOLEM PER A CATALUNYA.


Maria Carbó

Agapit Alonso i Pont

30 anys

Des que varem tenir la independència, les coses podrien haver-se realitzat d’una altra manera però, ben d’hora, el primer alcalde de Salt va encaminar l’Ajuntament cap a una mena de govern potent, al qual hi havia secretària particular, cap de protocol, de premsa... Semblava una cosa de poca importància, però marcava el camí i qualsevol govern podia tenir un gran gabinet. I això costa molts diners. També va establir una gran Casa de la Vila. En aquests darrers trenta anys, els alcaldes s’han preocupat molt de les seves grandeses fins al punt que l’actual Ajuntament ha assumit el 15% de la despesa anual de tot el pressupost del Centre d’Arts Escèniques. A part, les diferents partides que donen pel que fa referència al teatre són molt grans, quan a Salt tenim unes grans mancances en qüestions socials. I, és més, demanen crèdits a fi de cobrir les despeses de les activitats de luxe. Aquest mateix any, unes mares indignades m’han parlat de la falta de places a les llars d’infants públiques perquè hi ha uns barems en què no tothom entra. Tampoc hi ha els agents cívics, etc. Els diners es gasten per a altres assumptes. Una altra cosa negativa va ser que la formació d’ense-

nyament d’adults, tan necessària en aquesta societat, fou qui va rebre una bona garrotada quan la pròpia administració local no va assumir el seu funcionament. Es derivà cap a una formació d’adults a nivell nacional i centralitzada dins dels òrgans de govern de la Generalitat burgesa i monàrquica. Això volia dir perdre el poder de cada localitat i treure, precisament, la llibertat a aplicar segons la peculiaritat de cada població i foragitar els mètodes revolucionaris de culturització i consciència de les classes populars. El que hauria estat un alliberament de la comunitat de Salt respecte de la ciutat veïna, va esdevenir que, donada la gran quantitat d’anys que els socialistes governaven a Girona, Salt es tornès una mena de colònia a on la independència del poble quedava sostreta. Per exemple: el vial de les hortes, imposició que feu el de Girona, etc. El primer alcalde de Salt i el darrer poden anar ben agafats de la maneta i no solament perquè els dos tenen una observança cristiana de vida, sinó perquè el somni d’en Sunyer l’ha portat a terme en Torramadé. En fi, allò fabulós que passà quan ens vàrem independitzar de Girona... Després quedàrem atrapats per Barcelona, Girona i les entitats financeres...

Sebas Parra

Saltrenta o l’educació de l’esperança El temps i els somnis volaven apressats envoltats d’esperança i la utopia ens estimava: parlo de l’any 83. Anys enrere, al febrer del 76, l’Associació de Veïns de Salt havia organitzat unes “classes nocturnes gratuïtes” dirigides a les persones joves i adultes del poble. Preteníem, a més a més de facilitar la formació, establir un diàleg amb la gent treballadora, molt dificultat per la dictadura franquista, fent de l’educació, com ens reclamava Paulo Freire, una pràctica de la llibertat. L’any 83 s’edita la cartilla d’alfabetització Para ser un poco más libres, s’elabora el primer

projecte d’escola catalana a les escoles d’adults de l’àrea de Girona i s’endega un suport actiu i militant a la Campanya per la Independència Municipal de Salt. La implicació de l’Escola d’Adults de Salt en la mobilització per la independència ens va permetre mantenir i aprofundir el diàleg amb el poble i donar contingut educatiu a una lluita popular que ens enriquirà pedagògicament. Però, sobretot, vam tenir la possibilitat d’educar l’esperança, imprescindible, diu Freire, per a l’existència. Ahir, com avui, és important envoltar-nos de somnis, estimar-nos la utopia...

Vam recuperar la identitat com a poble D’entrada haig d’aclarir que, per bé que vaig ser la persona encarregada de llegir el manifest el dia que es va declarar la independència de Salt, jo no vaig participar activament de la comissió que va portar a terme tot el procés, de manera que en desconec els detalls. Era la comissió qui s’encarregava de barallar-se amb l’Ajuntament de Girona. I tot i que sí que havia participat en alguna manifestació per reivindicar els nostres drets com a poble, jo no formava part directa de la comissió. La meva participació més activa, per tant, va ser un cop es va aconseguir la secessió, quan em van demanar per llegir el manifest a l’acte que es va fer a l’Ajuntament. La veritat és que estava com un flam, que es diu. Recordo que el saló de plens, l’antic, estava ple de gom a gom i estava molt nerviosa. Els efectes de la independència per mi, sens dubte, van ser positius. En primer lloc, perquè vam deixar de ser un barri, un suburbi i vam recuperar la identitat com a poble. Però també perquè això ens va permetre organitzar les primeres eleccions democràtiques locals, i aquesta fita va provocar que totes les forces polítiques haguessin de posar-se d’acord per tirar endavant aquest procés i el poble, en general. De manera que es va donar un fet gairebé insòlit, encara avui dia, i és el fet que els grups polítics anessin tots a una, no es fessin tota l’estona la picabaralla i tinguessin com a prioritat les necessitats del poble; especialment demostrar que podíem ser un poble amb totes les lletres i que no depeníem de Girona ni de ningú. En general, penso que assolir la independència de Salt va ser positiu, perquè sinó avui dia seríem una barriada de Girona i probablement tindríem menys recursos. La gestió de proximitat sempre és millor, però, de tota manera, crec que encara haurien de canviar moltes coses. Cal una revolució —no en el sentit de batalles i guerres— sinó de les estructures, de soca-rel, no només a nivell econòmic, sinó humà, de perspectiva, d’enfocament, en general, en l’organització territorial, governamental. Caldria que hi hagués més consultes al ciutadà, per als assumptes importants. Caldria que els ciutadans tinguéssim dret a vot sobre les millores que es fan al nostre entorn, com passa en altres països d’Europa.

| 29 |


17190 Gener 2013

PATRIMONI HISTÒRIC

Anar a l’escola amb una guerra civil pel mig Els anys 30 també foren temps de crisi. La República, en pau i en guerra, fou una etapa convulsa i difícil, de greus desigualtats socials i conflictes; però alhora fou un temps d’oportunitats. Si volem rastrejar on són els fonaments de l’educació pública a casa nostra, hem de recordar tots aquells qui posaren el seu gra de sorra durant les primeres dècades del segle passat. Recordar els anys de la República ens ensenya que tot temps de crisi és alhora temps de transformació. Text: Júlia Olcina Sempre he pensat que la història és un viatge. Navegar en el temps ens porta a mons llunyans i a diferents maneres de viure, i ens ensenya que les persones som tot un ventall de possibilitats. Per encetar el viatge, hi ha infinites maneres... el camí més directe és el que comença amb un vestigi del passat, aquell que conté la màgia d’haver sigut creat anys, dècades o segles enrere i arriba a les teves mans.

| 30 |

Fa poc vaig tenir la sort que un d’aquests vestigis arribés a les meves mans. Tot començà amb un bagul corcat, al pati d’una vella casa del carrer Processó. Què hi havia dintre? Sota un munt de mantes i revistes velles, vam trobar uns quaderns escolars de nen petit, amb dictats escrits amb ploma -d’aquella cal·ligrafia que fa servir la gent gran- i dibuixos acurats. També hi havia alguns llibres de text amb les pàgines esgrogueïdes, tot dels anys 30 i 40.

La màquina del temps ja estava engegada. Aquells quaderns eren la porta a una altra època, i milers de preguntes començaven a surar en l’aire, fent olor de papers vells i d’un passat recent de República i de Guerra Civil, de somnis i misèria, de contradiccions i d’oportunitats perdudes. Aquell nen havia viscut la seva infància durant un període turbulent i el seu pas per l’escola abastava des de la República fins la Dictadura, passant pels confusos anys de la guerra i la revo-


L’escola pública a Salt (1931-1936) Quan el 1931 es va instaurar la República, el sistema educatiu públic era encara molt precari. El 1930 el 40% de la població de Salt era analfabeta, amb un 20% més de dones

que d’homes i. A més, l’absentisme escolar estava a l’ordre del dia i també era més gran entre les noies que entre els nois. ii A Salt només hi havia una escola pública, les anomenades Escoles Nacionals, incapaces de donar cabuda a tots els nens que estaven en edat escolar. Durant les dues primeres dècades del s. XX, havien estat escoles unitàries, és a dir, tenien un sol mestre, que havia de fer-se càrrec de grups nombrosos de nens d’edats variades, en espais força petits i limitats. Aquesta falta de recursos es pot observar en les següents xifres dels anys 20: l’escola de nois solia tenir uns 120 alumnes matriculats, a càrrec d’un sol mestre i un auxiliar, mentre que a l’es-

cola de noies el nombre d’alumnes oscil·lava entre les 60 i les 70, totes a càrrec d’una sola mestra iii. Aquesta situació canvià el 1929, quan s’inauguraren les noves Escuelas Nacionales Graduadas. iv El nou edifici escolar no només suposava una millora respecte als locals anteriors, sinó que implicava un gran canvi quant a l’organització escolar: es tractava del pas de l’escola unitària a l’escola graduada, és a dir, un model amb tantes aules com cursos s’hi imparteixen, amb diversos mestres encarregats de diferents nivells d’aprenentatge. Malgrat que als primers anys hi hauria pocs grups d’alumnes, al llarg de

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener 2013

lució, durant el quals, malgrat tot, les escoles havien obert les seves portes cada dia. En aquest article, hem volgut compartir aquest viatge en el temps a les escoles dels anys 30, ja que en els temps que corren, i davant els atacs que contínuament pateix l’escola pública, és necessari recordar l’esforç amb què es va convertir en una realitat.

(segueix a la pàgina següent)

| 31 |


PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener 2013

Un dels avanços educatius més importants que impulsà la República fou la renovació pedagògica l’etapa republicana s’anirien ampliant, hi arribaren nous mestres i es realitzaren millores a l’edifici, condicionant-lo amb tancaments, calefacció i nou mobiliari. v Amb tot, una de les necessitats que l’escola pública encara no estava cobrint era la dels més petits. De fet, només hi havia una guarderia a tot el poble, que portaven les monges del convent de les Clarisses. Per això, el 1934 s’aprovà la creació d’una escola de pàrvuls vi i s’obrí una guarderia estiuenca per acollir els fills dels treballadors durant les vacances escolars. vii Quant a l’educació per a adults,

Retrat del Ministre de la Guerra, el General Miaja, realitzat per un alumne de Salt el 1937. És una mostra de com el context de guerra impregnava la vida quotidiana i era present també a les aules de les escoles

| 32 |

en aquest període encara no era un servei públic. Al Centre Republicà i al Centre Obrer La Floreal, s’oferien diversos tipus d’activitats per a la formació cultural dels treballadors. Pel que fa a les escoles, els mateixos mestres oferien classes extraordinàries, algunes de gratuïtes i d’altres de remunerades. El 1935 es va prohibir aquesta pràctica, però davant les demandes dels mestres, es va reprendre l’any següent, amb la condició que les quotes que es cobressin fossin assequibles a totes les classes socials del poble. viii

Noves maneres d’ensenyar i aprendre Un dels avenços educatius més importants que impulsà la República fou la renovació pedagògica, un moviment que havia anat forjant-se al llarg de les primeres dècades del s. XX i que posava en qüestió els mètodes de l’escola tradicional. A les comarques gironines, foren els mestres de pobles petits de l’Alt Empordà els qui prengueren la iniciativa, col·laborant entre ells, de manera autoorganitzada i voluntària. El 1903 encetaren les Converses Pedagògiques, unes trobades per compartir experiències i aprendre els uns dels altres, que aviat s’estengueren a les ciutats. Hi proliferaren revistes com El Magisteri Gironí, Gerunda o el Butlletí dels Mestres ix, que donaven veu a les propostes de pedagogs com Decroly, Freinet, Montessori o Francesc Ferrer i Guàrdia, així com als nous corrents educatius de l’Escola Nova o la Institución Libre de Enseñanza. x Durant la República, tots aquests corrents s’imposaren amb molta força; de fet, l’educació repu-

blicana s’edificà sobre la idea del paidocentrisme, és a dir, el protagonisme central del nen en l’aprenentatge. Hi destacarà l’aprenentatge basat en l’observació i l’experimentació, a través del contacte amb la natura. A més, es rebutjaran els càstigs físics i es treballarà la socialització dels nens, mitjançant valors de convivència i de solidaritat. xi A les comarques gironines, un dels mestres més destacats en aquest esforç de renovació fou el director de l’escola pública de nois de Salt, Lluís Moreno i Torres, que fou membre de la Institución Libre de Enseñanza. xii

El català a l’escola El procés de normalització lingüística a Catalunya fou lent i parcial. Tot i que la Constitució republicana reconeixia la llibertat de càtedra i permetia a les regions autònomes organitzar l’ensenyament en la seva llengua pròpia, en el cas de l’Estatut de Catalunya del 1932 es va establir un bilingüisme amb preponderància del castellà. No obstant això, al llarg dels anys 30 proliferaren els cursets i les conferències per a formar els mestres en la llengua catalana, conjugant-hi les aportacions voluntàries i el suport institucional. xiii

Escola laica? Tot i que la legislació republicana permetia l’existència de centres educatius privats, es prohibí que els mestres fossin membres d’ordes religiosos. Els crucifixos s’havien de retirar de les escoles i l’ensenyament de la religió només podria fer-se en establiments propis de l’Església, ja que l’assignatura de


PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener 2013

L’escola republicana serà laica; el 1932 una circular ordenà retirar els crucifixos de les aules i substituir l’ensenyament de la religió per lectures setmanals comentades de la Constitució. Aquests són alguns fragments dels apunts que va prendre un alumne saltenc en les lliçons d’estudi de la Constitució republicana.

religió era substituïda per lliçons de lectura de la nova Constitució. Tot plegat generava una forta controvèrsia. Una bona mostra n’és la manera com les escoles religioses escaparen a la prohibició. A Girona la majoria es constituïren en mútues, és a dir, associacions de pares que creaven una institució d’ense-

nyament privat, en la qual l’únic que canviava era l’aparença externa: es substituïa el nom religiós de l’escola per un de laic i els mestres capellans continuaven exercint el magisteri, però canviant l’hàbit per la roba de seglar. xiv A Salt, s’hi va crear una comissió encarregada de substituir

1933. Alumnes de l’Escola Racionalista de Salt. Situada al Centre Obrer de Cultura La Floreal, fins el 1936 fou l’única escola mixta de les comarques gironines. La seua proposta pedagògica era molt innovadora, atorgava autonomia als nens i els despertava la creativitat. A mà dreta, el mestre Sr. Expósito Duran, al costat de la seva esposa, i a mà esquerra, el mestre Sr. Roman.

l’ensenyança religiosa al poble xv , però no sabem gaire sobre les seves actuacions. De fet, sembla que les escoles religioses que hi havia -el col·legi de les Dominiques i el de la Salle- van continuar funcionant fins al 1936. (segueix a la pàgina següent)

1929. Alumnes de les Escoles Nacionals, dirigides pel professor Sr. Lluís Moreno, que veiem a l’esquerra de la fotografia. A la dreta, el seu fill Lluís Moreno Pallí. Autor desconegut. Fons Jordi Valls / Arxiu d’Imatges de l’Ajuntament de Salt

Autor desconegut. Fons Jaume Valls. Arxiu d’Imatges de l’Ajuntament de Salt.

| 33 |


PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener 2013

Mapa de l’excursió de fi de curs de 1934, realitzada per un alumne de Salt.

Redacció d’un alumne de Salt sobre la miliciana Lina Odena, realitzada el 1937 a l’escola situada a l’edifici de les Dominiques, que havia estat confiscat a l’orde religiosa i convertit en escola pública. “En l’estiu de 1936, la figura heroica de la miliciana es va convertir ràpidament en el símbol de la mobilització del poble contra el feixisme. Dones com la jove activista comunista Lina Odena van personificar la resistència antifeixista en les llegendes de la guerra. Odena era una destacada dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), el moviment juvenil comunista, i secretària general del Comitè Nacional de Dones Antifeixistes. Va lluitar en el sud d’Espanya al començament de la guerra i es va treure la vida al setembre de 1936, quan era a punt de ser capturada pel temible cos nord-africà de tropes mores de Franco, en el front de Granada. El seu dramàtic suïcidi es va presentar habitualment com a mort en acció i fou constantment evocada com l’arquetip de l’heroisme femení.” Mary Nash. Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil. Taurus, 2006

En plena revolució social es van confiscar tots els edificis religiosos. Es volia donar un tomb a la situació de privilegi que havia tingut l’Església històricament i aprofundir en la consolidació d’una escola pública i laica | 34 |

L’aposta per la pedagogia activa va fer créixer l’interès educatiu pels espais oberts. Així, cada cop més es van impulsar les sortides i excursions escolars, es crearen les primeres escoles d’estiu i s’instaurà la dinàmica de fer excursions de fi de curs.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, en plena revolució social, es van confiscar tots els edificis religiosos. Es volia donar un tomb a la situació de privilegi que havia tingut l’Església històricament i aprofundir en la consolidació d’una escola pública i laica. Així, es van fer fora monges i capellans, i les seves escoles passaren a ser públiques. A Girona, aquestes noves escoles van adoptar noms clarament revolucionaris. Per exemple: l’exconvent de l’Ave Maria, passà a anomenar-se Grup Escolar Bakunin; l’excol·legi dels maristes de la Mercè, seria el nou Grup Escolar Durruti, etc. xvi A Salt, els edificis escolars de la Salle i les Dominiques passaren a ser escoles primàries públiques, gestionades pel Consell Municipal. A més, el 1937, es sol· licità a la Generalitat la creació d’una Escola de Treball a l’edifici de l’exconvent de les monges de Santa Clara, per a la formació professional dels obrers de la construcció. xvii

Noies i nois van junts a classe La coeducació no es farà efectiva en l’escola pública fins a la Guerra Civil. Per trobar una escola a terres gironines que la posés en pràctica abans del 1936 hem d’anar


El malson de la postguerra Amb la victòria feixista de la Guerra Civil, es suprimí l’obra educativa de la República. Molts mestres republicans foren perseguits, empresonats, executats o depurats, o bé hagueren de marxar forçosament a l’exili. A Salt, el discurs d’inauguració del nou curs escolar, l’any 1939, mostra clarament quin model d’escola pública s’imposava amb la Dictadura: (...) Salt, nombre de fuerte prestigio por los innumerables asesinatos cometidos por sus hombres, experimentará gracias al esfuerzo de los hombres de la nueva España, un cambio radical de vida. El nombre de Dios presidirá ya para siempre estas escuelas... Y tú, maestro que me sucedes, recuerda que España espera de tu abnegado sacerdocio la regeneración de estos niños, su educación esmerada y su acercamiento hacia el Todopoderoso (...) xviii

i BURCH J., VIVERN M. El poble de Salt durant la segona República. Servei Municipal de Publicacions de l’Ajuntament de Salt. ii

Libro de Sesiones de la Junta Local de Primera Enseñanza de Salt (19031925). Arxiu Municipal de Salt (AMS)

iii

Ibíd

iv

ROS J. Salt. Recull gràfic 1880-1965. L’Abans, 2004

v

Actes Municipals. AMS

vi

Ibíd

vii Actes Municipals. AMS viii Ibíd ix

MORET R. L’evolució de l’ensenyament a la ciutat al llarg del segle xx. La consolidació de l’escola pública. Conferències a l’Arxiu Municipal, 5. 2010

x

CORNELLÀ P. Escola republicana en pau i en guerra. El nen, el primer ciutadà de la república. Conferències a l’Arxiu Municipal, 5. 2010

xi

Ibíd

xii Ibíd xiii CORNELLÀ P. Escola republicana en pau i en guerra iv

Ibíd

xv

Actes Municipals. AMS

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener 2013

a Salt, al Centre Obrer de Cultura La Floreal. Aquí es creà el 1933 l’Escola Racionalista, una iniciativa vinculada a la CNT, que fou capdavantera en l’aplicació de les idees més innovadores de la pedagogia. Atorgava un alt grau d’autonomia als nens, ja que el seu principi era despertar l’esperit autodidacta i la creativitat dels alumnes. Malgrat que fou clausurada durant el Bienni Negre, tornà a reprendre les classes el 1936, i va acollir 22 nens i 27 nenes del poble fins al final de la guerra.

xvi MARQUÈS S. L’escola a Girona durant la “República dels professors” (1931-

1939). Conferències a l’Arxiu Municipal, 5. 2010 xvii Actes Municipals. AMS xviii MARQUÈS S. L’escola a Girona durant la “República dels professors”

(segueix a la pàgina següent) Edifici de les noves Escoles Nacionals Graduades de Salt, inaugurades el 1929, al costat de can Tarrés (actual Casa de Cultura Les Bernardes). Abans de la construcció d’aquest nou edifici escolar, l’escola de nois estava situada a les cases de cal Mut, a l’actual plaça de la Vila, mentre que la de noies era a can Palmada, al carrer Llarg, darrere de l’antiga seu del Consistori municipal. Fons Efados. Arxiu d’Imatges de l’Ajuntament de Salt. Descripció: ROS J. Salt. Recull gràfic 1880-1965. L’Abans, 2004

| 35 |


17190 Gener 2013

ENTITATS

Televisió Vila de Salt Qui sou i quant temps fa que es va crear l’entitat? Som un grup de joves saltencs, amb ganes d’ensenyar al món la nostra vila i les seves activitats. Com a TV Vila de Salt estem inaugurats des del 15 de setembre de 2012 però, amb aquest equip, portem a prop de dos anys treballant. Quins són els vostres objectius com a entitat? Donar a conèixer totes les activitats que es facin a la nostra vila. També volem ser un espai on la gent de Salt pugui dir la seva, pugui expressar-se en llibertat; un espai on les entitats del nostre municipi siguin les protagonistes, informant de noticies, actes i que puguin elaborar programes propis.. A més, pretenem informar els saltencs de totes aquelles notícies que succeeixin. Quines activitats dueu a terme al nostre poble? Fem varies tasques: elaborem un informatiu setmanal anomenat “Informatiu saltenc”; aquest document audiovisual recull totes les notícies que han succeït al municipi durant la setmana. Tenim un apartat d’entrevistes, on es recullen entrevistes a entitats, personalitats, comerços de Salt… A més, enregistrem totes

| 36 |

les fires i festes del nostre municipi, plens municipals... En resum, intentem estar allà on es pugui fer una notícia, un reportatge o una entrevista, per tal de donar a conèixer el nostre poble a través de la pàgina web. Penseu que la societat civil salten· ca és activa? Quin paper juguen les entitats a Salt? Només cal veure el nombre d’entitats que hi ha al nostre poble per veure que els saltencs són gent participativa i mobilitzadora. Les entitats seran i són l’expressió del poble. Teniu relacions amb altres entitats del poble? Sí. Intentem participar amb les entitats sempre. Enregistrem les seves activitats o els fem entrevistes. Fins i tot, algunes entitats col·laboren amb nosaltres prenent imatges, per tal que editem un vídeo de l’activitat.

Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble? Tenim un local cedit per la nostra madrina d’honor. Dieu alguna cosa positiva de Salt i una altra que en milloraríeu? Com a coses positives: les entitats, la gent i la seva situació geogràfica. Com a cosa per millorar: més suport al comerç local.

Contacte:

Carrer Ramon Sant Bola, núm. 2 www.televisioviladesalt.cat info@televisioviladesalt.cat


Marfull

Entitat per la defensa de la natura Qui sou i quan temps fa que es va crear l’entitat? Som un grup de saltencs i saltenques que l’any 1996 vam decidir crear una entitat amb clara vocació de treballar per la protecció i millora de la natura de Salt i rodalies, així com impulsar iniciatives d’educació ambiental en l’àmbit local.

Quines activitats dueu a terme al nostre poble? La vigilància activa del nostre entorn natural es fa de manera regular. I, quan cal, es denuncien les agressions que s’hi produeixen. Paral· lelament a això, fins fa dos anys realitzàvem anualment una jornada d’anellament científic als Aiguabarrejos del Ter per tal de donar a conèixer la gran diversitat d’ocells que es poden observar al Parc de les

Penseu que la societat civil salten· ca és activa? Quin paper juguen les entitats a Salt? La societat civil saltenca és força activa i bona mostra d’això són les activitats culturals i esportives que es porten a terme al llarg de l’any. De tota manera, també pensem que la societat civil, per ser activa, ha de poder disposar d’espais on compartir experiències, motivacions, objectius, etc. A Salt, en aquest sentit, tenim un enorme dèficit d’espais (ex.: centres cívics, locals veïnals, etc) i, de fet, el sorprenent és que la societat civil de Salt sigui tan activa tot i no disposar de les infraestructures adequades. Les entitats a Salt, com a qualsevol ciutat, conformen un teixit dinàmic que ajuda a canalitzar les inquietuds personals i col·lectives i són una eina indispensable de transformació social i cultural. Teniu relacions amb altres entitats del poble? -Bàsicament - i de manera molt puntual- amb l’altra entitat naturalista de Salt, la SERS.

Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble? Quan cal, utilitzem les instal· lacions del Mas Llorens. Disposem d’un espai per portar a termes les reunions. Dieu alguna cosa positiva de Salt i una altra que en milloraríeu? En té moltes. Però potser destacarem la que ens toca més de prop: el Parc de les Deveses de Salt, un enorme pulmó verd on podem gaudir de la natura sense anar massa lluny i fer un gran nombre d’activitats (córrer, anar amb bicicleta, jugar, observar la natura..i el pas del temps).

ENTITATS 17190 Gener 2013

Quins són els vostres objectius com a entitat? - Potenciar i defensar les Deveses com a espai natural i d’esbarjo de la gent de Salt. - Vetllar pels problemes ambientals que afecten de forma específica el municipi de Salt: sorolls, neteja, urbanisme, etc. - Vetllar per la recuperació del riu Ter i els seus afluents. - Denunciar les agressions que es produeixin tant al riu com en la seva àrea d’influència. - Vigilar i fer el seguiment dels temes que puguin perjudicar l’equilibri territorial de la zona. - Promoure activitats que fomentin l’educació ambiental amb els veïns, escoles i associacions.

Deveses de Salt. L’any 2003, en la línia de promoure activitats d’educació ambiental al poble, vàrem editar un vídeo sobre el Parc de les Deveses. La darrera activitat de divulgació que estem portant a terme és l’elaboració de fitxes sobre els ocells de Salt a la revista La Farga. Aquesta activitat és impulsada i coordinada per l’anellador Quim Vilagran.

Contacte:

marfulldesalt@gmail.com

| 37 |


Associació

Magrebins Sense Fronteres

ENTITATS 17190 Gener 2013

Qui sou i quan es va crear la vostra entitat? L’associació Magrebins Sense Fronteres fou constituïda l’any 2000, per un grup de joves marroquins disposats a actuar amb dinamisme, independència i democràcia. Amb quins objectius us vau reunir? Es tracta d’una associació amb uns objectius bàsics com prestar ajuda humana, social i cultural als nouvinguts residents a la ciutat de Salt, en especial al col·lectiu magrebí; així com fomentar l’intercanvi cultural i donar a conèixer els aspectes rellevants de la nostra cultura, per tal de facilitar la comprensió de la cultura del país d’acollida i aconseguir un clima de convivència i respecte. Quines activitats dueu a terme? Duem a terme diverses activitats com l’equip de futbol, un taller de percussió marroquina (daqqa merrakchiya), etc. Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper juguen les en· titats a Salt? Pensem que sí, perquè al llarg de la nostra existència en aquesta comunitat hem conegut molta gent amb ganes de fer de Salt una ciutat acollidora. El paper de les entitats és important per a la construcció d’una societat participativa i oberta. Coneixeu altres associacions simi· lars a la vostra? Què us en diferen· cia? N’hi ha moltes. La major diferència podria ser el temps d’experiència a Salt.

| 38 |

Teniu relacions amb altres entitats del poble? Si! Hem tingut oportunitat de conèixer-ne moltes i diverses, per compartir i créixer. Teniu relacions amb entitats d’al· tres pobles o països? Les nostres relacions són a Salt, però pensem en noves línies de treball enfocat a la cooperació amb el país d’origen. Participeu dels esdeveniments de Salt? (Sant Jordi, Festa Major...) Per la diada de Sant Jordi muntem una parada. També participem en les activitats Entitats a la Plaça i Diversalt, una jornada d’activitats de caire cultural, que consisteix en tallers, animacions, contes, jocs d’arreu del món i música, amb la participació de mainada i grans del barri. Utilitzeu instal·lacions culturals del poble? Trobeu que els meca· nismes per aconseguir utilitzar-les són adequats? Des de fa dos anys les coses han canviat molt en aquest sentit, des del canvi de govern s’han posat dificultats per fer-ne ús i, en ocasions, s’han hagut de desconvocar activitats amb

poc temps. Pensem que s’hauria de replantejar el funcionament i la gestió de tots els ens municipals. Teniu local? On és? No tenim local fixe, però gràcies a l’Estació Jove de Salt, podem fer ús del centre jove El Satèl·lit per a les nostres reunions. Dieu una cosa bona de Salt i una de dolenta. Què milloraríeu de Salt? Una cosa bona és la riquesa a causa del gran nombre de persones i entitats actives i creatives que donen caràcter a Salt. Un aspecte dolent és el deteriorament d’alguns espais públics, davant d’altres sobreestimulats que no estan pensats per a la gent de Salt.

Contacte:

http://www.sensefronteres.com magrebinsf@sensefronteres.com


En un ascensor

En l’ascensor d’un bloc de pisos de Salt, dues veïnes parlen sobre el barri: -Has vist la de xinesos que estan obrint botigues al barri? Com si no tinguéssim prou amb els badulaques que ja hi havia. Si és que és una invasió, així no m’estranya que hagin de tancar les altres botigues! -Clar, perquè he sentit que ells no paguen els impostos i tampoc respecten els horaris comercials! No existeixen ajuts específics de les administracions públiques per a comerciants de nacionalitat estrangera. A més, un 89% dels immigrants propietaris d’un comerç no té coneixements sobre els ajuts als quals tenen dret tots els comerciants. Per altra banda, els comerços d’alimentació de menys de 150 m² poden obrir tots els dies excepte els festius de tancament obligatori (el 25 de desembre, l’1 de gener, l’1 de maig i l’11 de setembre) i sense limitació d’horari. (Font: La immigració i el comerç a Catalunya. Any 2009; Confederació de Comerç de Catalunya).

Arribant a l’oficina

-L’altre dia em van robar el mòbil al portal de casa. Va ser un marroquí. Aquesta gent només ve a robar-nos! -Home, no diguis que tots els nois marroquins són uns lladres pel fet que un noi procedent d’aquest país t’hagi robat. Si hagués estat un català no pensaries que tots els catalans són uns lladres, no? No existeix cap nacionalitat que tendeixi a cometre més actes delictius que una altra. Per això hem d’evitar associar de manera automàtica els fluxos migratoris amb la violència, la marginalitat, el desordre o la delinqüència, sense analitzar-ne les causes profundes. Las persones estrangeres que resideixen a l’estat espanyol no son, pel seu origen, delinqüents nats, sinó que tendeixen a delinquir de la mateixa manera que qualsevol resident espanyol quan els factors ambientals i personals són uns molt determinats. Hem de tenir present que, de delinqüent, ningú no hi neix, sinó que s’hi torna. (Font: Estudi “Vinculación entre aumento de delincuencia e inmigración”. Cruz Roja Española, Comunidad de Madrid)

La tira còmica

ents racons Converses captades a difer nça amb la de Salt. Qualsevol sembla ència. realitat no és pura coincid

Un matí passejant pel Passeig

Dos homes passegen un matí qualsevol pel Passeig i passen per davant d’un centre de culte sikh. S’aturen i observen les persones que hi entren i hi surten. -Veus, això abans era el garatge d’en Pitu, i ara això. A més, es veu que ja han començat a construir una mesquita al polígon, i el colmado de tota la vida ara és un pakistanès que hi ven tota mena de coses rares... ja t’ho dic jo, ens estan imposant la seva cultura! -Apa, què dius! No hi estic pas d’acord, fixa’t que de bon matí, prens cafè colombià i treus a passejar el pastor alemany. Vas vestit amb roba gallega, mentre escoltes flamenc gitano i condueixes un cotxe francès ple de gasolina kuwaitiana. Treballes a l’ordinador de fabricació taiwanesa. Reps una telefonada al mòbil finlandès. Al migdia, l’àpat és gaspatxo andalús i paella valenciana, la beguda txacolí basc i les postres kiwis neozelandesos. A la tarda, en comptes del serial veneçolà, veus una pel·lícula nord-americana protagonitzada per actors hispans i musicada amb rock britànic. Al vespre, en un pub irlandès, planeges les vacances a Tunísia mentre beus una cervesa alemanya pagada amb euros. Arribada la nit, llegeixes una novel·la catalana mentre xarrupes te marroquí. Cuides la tulipa holandesa i el bonsai japonès. I quan arriba la nit, el teu rellotge suís marca la mitja nit amb un sistema numèric que originàriament és àrab... què, de quina cultura parles doncs? Vivim en un món global, connectat pels transports i, en un altre nivell, per les xarxes de comunicació. Les persones tenim identitats diferents, vivim en una societat humana multicultural. (conversa basada en un article de Xavier Torrens, professor de ciència política a la Universitat de Barcelona) Dades extretes d’una conferència de l’Arcadi Oliveres (president de l’Associació Justícia i Pau).

Àlex Martín / http://alexgosh.blogspot.com

RÀDIO MACUTO 17190 Gener 2013

Arribant a l’oficina després de les vacances de Nadal, dos companys conversen sobre fets recents

Ràdio Macuto

| 39 |


17190 Gener 2013

LA FINESTRA AL MÓN - XINA

L’entranyable cara de la Luna La Luna és l’ànima del bar Jordi, un històric bar sota les arcades del barri de les cases barates. Per a qui no s’hi fixa, sembla un bar de tota la vida amb una cambrera que hi porta anys però no, la Luna és xinesa i fa només un any que treballa en el bar! No obstant, ho fa amb un somriure tan encomanadís i una energia tan natural que es fa amb tots i tothom la vol un moment a la seva taula... Ara ens toca a nosaltres i ho gaudim! Antes mi marido trabajaba en una fábrica pero aquí no tratan bien a los chinos, como no entienden la lengua… No se les da el paro o la seguridad social y, cuando bajan los salarios, primero bajan a los chinos.

Text i Foto: Laure Duplay i Eva Bacardí Quan vas arribar a Salt? Hace cuatro años que vivo aquí. Primero vino mi marido y después yo.

| 40 |

Com va anar? Al principio no me gustaba nada. Me robaron seis veces la bicicleta. No trabajaba, solo lloraba. No entendía nada, no salía, estaba cerrada (s’abraça i acotxa el cap). No veía ningún chino, no están en la calle, siempre están trabajando. Poco a poco, he aprendido el español con un libro, sola en casa.

es muy caro, la escuela y todo. No toda China es cara, pero Shanghái sí. Aquí es más o menos igual en todos lados.

D’on sou, el teu marit i tu? Per què vau marxar? Somos de Shanghái, de la periferia. Allá hay mucha pasta, pero nosotros no, no tenemos nada. Mi marido era policía local y yo trabajaba en una agencia de turismo. Pero no podíamos vivir bien. Todo es muy caro, para comprar una casa hacen falta 200 años. Y para tener un niño

Per què vau agafar un bar? I com és que tan de xinesos agafen bars per aquí? ¡Es lo más fácil! No es mucho dinero, pones el dinero solo para empezar y no es demasiado. Nos ayudaron las familias. Después se aprende rápido, en dos meses, sabes todo. Y la lengua no es tanto un problema.

Com heu après tot, pel bar? Otros chinos de otros bares nos enseñaron, en pocos días, lo de la comanda, como se hace y todo. Un bar es fácil de llevar. No hay muchos gastos, la gente pide copas, cafés... Tienes que comprar cuando se te acaba y ya está. Perquè heu conservat el nom del Bar Jordi? Porque la gente ya conoce el nombre, quedan al Bar Jordi, ¿por qué vamos a cambiar? También hemos guardado la carta: hacemos patatas bravas, calamares, tortilla española. ¡Hemos aprendido con el ayudante de la cocina!


REPÚBLICA POPULAR DE LA XINA Capital: Pequín Població: 1.339.724.852 (1r mundial) Àrea geogràfica: 9.596.961 km2 (és el 4t més gran del món) Clima: a causa de la gran extensió, el territori es pot diferenciar en tres grans zones: la zona monsònica de l’est, on hi ha un clima humit; la zona seca del nordest, on el clima és sec; i, al sud, a l’altiplà del Tibet, on el clima és fred. IDH (Índex desenvolupament humà): 101, d’un total de 185 països. Esperança de vida en néixer: 74,8 anys Anys esperats d’instrucció per a un nen/a: 11,6 anys. Població analfabeta: 8,8% (dades del 2012). Idiomes oficials: Xinès mandarí.

I que trobes a faltar de Xina? Allá es todo más fácil por el tema de la lengua, entiendo todo. Per estar més a gust, no et voldries apuntar a classes de català? ¡Sí quiero! Pero no puedo ir por los horarios, no me van bien ningunas clases: o trabajo o estoy con mi hijo de 8 años. Mi hijo sí que habla y entiende muy bien el catalán, pero lo de escribir no tan bien, hace solo 2 años que está aquí. Mi marido no habla ni el

catalán ni el castellano. Trabajaba en una fábrica y no aprendió. Ahora con el bar, empieza a hablar un poco. ¿Os puedo preguntar una cosa? ¿Porque aquí hay dos idiomas? ¡Para mí es mucho dolor de cabeza! (…!) Esto de Cataluña y España... Al bar, ponemos el fútbol y un día, había España contra Italia. Al bar, gente y yo animábamos España. Entonces, un vecino enfadado me dijo que aquí no era España, ¡era Cataluña! Pero yo no entiendo porque se enfada, ¡yo no me quiero enfadar con nadie! Para el fútbol, la gente está muy cerrada, solo mira el Barça, no quiere mirar España. A la Xina, això no passa? Si, Taiwán se quiere separar también. Y hay muchas lenguas en cada región. Pero a la hora de aprender a es-

cribir, todos aprendemos el mismo idioma, el mandarín. No pasa nada pero no os enfadéis con nosotros. Yo solo trabajo aquí y quiero estar tranquila. No digáis que solo los catalanes son buenos. Aquí hay de todo, buenos y malos, aunque sean chinos, catalanes, moros, negros... Amb qui et relaciones més? Yo con mucha gente de todos lados. Tengo muchos amigos que me ayudan por la lengua, para todo... ¡Aquí, sin amigos, no vale nada!

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener 2013

Què és el que més t’agrada d’aquí? Me gusta mucho el clima. A Shanghái cuando hace frío, hace mucho frío. Cuando hace calor, mucho calor. Aquí se está muy bien. Otra cosa de aquí es que la gente ayuda mucho, es simpática. (Ho diu amb un gran somriure que sí que desperta la simpatia). Si no sabes hablar, te sonríen, te ayudan. La gente se mira, se sonríe... En China, la gente está más cerrada y seria, muy seria. Yo tenía muchos amigos serios. ¡Mi marido es muy serio! ¡A mí me gusta reír!

Idiomes regionals principals: Com a llengües hi ha el tibetà o l’uigur. Es distingeixen 5 dialectes principals: mandarí, wu, min, yue i hakka. Règim polític: és un estat comunista que es regeix políticament per un règim autoritari de partit únic. Sobirania: l’1 d’octubre de 1949 Mao Zedong constitueix la República Popular de la Xina. Moneda: renminbi (el nom comú utilitzat és iuan). Economia: és la segona economia més gran del món. El creixement econòmic és tan ràpid que es creu que superarà a la nord-americana l’any 2016. L’èxit del creixement d’aquesta potencia es deu, bàsicament, a la fabricació de productes amb una mà d’obra barata, una bona infraestructura, la productivitat relativament alta i una política governamental favorable. Usuaris d’Internet (per cada 100 habitants): 47,3%

C/ Madrenys, 7A

| 41 |


LA FINESTRA AL MÓN - BRASIL

Cristina, de Brasil: “Aquí puc ser jo mateixa!” La Cristina està molt embolicada, però li encanta parlar i estar amb companyia; així que en 3 dies estem xerrant al seu menjador! És d’aquestes dones que ho han aconseguit tot soles, tirant endavant, pels seus fills i per no perdre’s en una vida que no seria seva. més complicat mantenir-me aquí amb totes les despeses. Ara estic divorciada del pare dels 3 primers nens i he decidit tenir l’última nena sola, ja que el meu xicot no volia.

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener 2013

Text i foto: Júlia Olcina i Laure Duplay

| 42 |

Com vas arribar aquí, a Salt? Vaig arribar pel meu marit, que va venir aquí per treballar, buscant millor vida, estar millor econòmicament. Allà deien que aquí es guanyava molt més. El meu marit va arribar a Salt per coneguts. Primer va arribar a Barcelona, però allà va conèixer una parella que vivia a Salt, ell era argentí i ella brasilera; li van parlar del poble, el podien ajudar i acollir a casa. Jo vaig venir després de 5 mesos i més tard vaig portar els tres nens, que llavors tenien 8, 6 i 4 anys. A què et dedicaves quan vivies al Brasil? I aquí? Al Brasil era promotora de vendes, treballava de cara al públic. Ara sóc cambrera, és similar perquè també és una feina de cara al públic: has d’atendre les persones. Quan vaig començar no entenia res, no parlava ni català ni castellà. Ara ho entenc tot, però em costa parlar català; faig una sopa entre les tres llengües. El portuguès i el català se semblen molt, però el problema és que la gent aprèn primer el castellà. També he treballat a la fàbrica Bi-

Quina va ser la primera sensació quan vas arribar? La llengua era diferent, el comportament de la gent era diferent. Passes d’estar amb la família a estar molt de temps sola. No entens res. T’has d’esforçar molt... A vegades pensava: “Torno a casa!” Són moltes coses que has d’assimilar. Però em va tocar conviure amb persones molt pacients, agafaven un “tenedor” i em feien repetir la paraula fins que ho digués bé! ocentury; és un treball en cadena, que també m’agrada, però les hores passen més lentament que amb la feina de cambrera. De cambrera, treballo d’extra a diversos llocs; la setmana passada vaig treballar moltes hores; aquesta no tant, depèn de si hi ha feina o no. He de combinar diverses feines perquè la situació és complicada i no pots dir que no a una feina.

Què trobes més a faltar del teu país? Trobo a faltar la meva família, sobretot els meus pares amb qui podia comptar tant. Aquí estic jo sola. Treballo tantes hores que no tinc temps per tenir amics. O estic treballant o estic a casa, no em queda temps per cultivar les meves amistats.

I com et trobes aquí? M’agrada molt viure aquí. Sempre he trobat feina. Aquest any és més difícil, els sous s’han abaixat i és

Què t’agrada més d’aquí? És una mica contradictori, perquè d’una banda trobo a faltar la meva família, la manera com estan pen-


BRASIL Capital: Brasília (major ciutat: São Paulo). Població: 196.655.000 (5è mundial). Àrea geogràfica: 8.514.876 km2. Clima: molt humit calent, equatorial, tropical i subtropical. IDH (índex de desenvolupament humà): 85, d’un total de 185 països. Esperança de vida en néixer: 73,5 anys. Anys esperats d’instrucció per a un nen: 13,8 anys. Taxa d’alfabetització: 90%. Idiomes: la llengua oficial és el portuguès; 180 llengües parlades, de les quals 24 tenen més de 1.000 parlants.

Què diries a la gent de Salt? A Salt hi ha una gran capacitat de conviure amb gent de tot el món, hi ha molta diversitat d’idiomes, d’estils de vida, de maneres de ser... Els diria que continuïn així, oberts a tothom. A mi m’encanta provar-ho tot, aprendre diferents estils de fer les coses, conèixer diferents tipus de gent, maneres de menjar... De Salt també m’agrada que hi ha menys violència que al Brasil. Sobretot per als meus fills, aquí estic més tranquil·la, si surten al carrer. Aquí pots sortir al carrer amb unes bambes cares i passar desapercebut, cosa que no passa al Brasil. De quina part del Brasil ets? Sóc de Goiânia, una ciutat força gran, tot i que no és tan violenta com Sao Paulo o Rio de Janeiro.

De petita vaig créixer al camp i els llocs petits on tothom es coneix m’agraden molt. Quan vaig a Barcelona em dóna malestar, la pressa, tanta gent pel carrer... Què penses de la independència de Catalunya, estàs a favor o en contra? Estic a favor, perquè penso que els llocs independents tenen més possibilitats d’estar millor, de créixer, ja que Catalunya és un dels llocs que paguen més impostos i aquests no s’inverteixen en Catalunya, estan globalitzats. Quant de temps fa que ets a Salt? T’agradaria quedar-t’hi? Porto 7 anys aquí. Sí, són molts anys! És que els canvis molt bruscos, sobretot els canvis de residència, no m’agraden gaire... I sí, m’agradaria quedar-me aquí! Ho estic intentant, però dependrà de les condicions de treball, si tinc treball o no. Ara a la premsa se sent a dir que el Brasil és un dels països que ha escapat de la crisi, què en penses d’això?

Sí, quan parlo amb la meva família em diuen que ara al Brasil és fàcil tenir feina, que es pot viure bé... Però no vull tornar, sobretot pels meus fills. A ells els agrada estar aquí, hi estan habituats, han crescut aquí i és el seu lloc. Abans, quan m’ho podia permetre, anava de visita al Brasil de tant en tant. Hi estava dues setmanes i ja m’entraven ganes de tornar a Salt! És per l’estil de vida d’allà; hi ha coses que em xocaven molt; per exemple, les dones són molt submises amb els seus marits! Aquí pots ser més tu mateixa, res no t’impedeix pensar per tu mateixa... Jo m’he divorciat, he criat els meus fills sola, perquè crec que no pots oferir una bona vida als teus fills, si no ets feliç amb la teva parella. Al Brasil he vist que la pressió sobre les dones és més forta que aquí. Arribar aquí em va canviar la mentalitat. Hi arribes sola i et veus obligada a prendre decisions per tu mateixa. Aquí he après a prendre decisions més fortes. Després vas al Brasil i la gent d’allà no t’entén, per això veus que has canviat, que ja no ets ni d’aquí ni d’allà.

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener 2013

dents de tu i et donen un cop de mà amb les coses del dia a dia; però d’altra banda m’agrada la forma de ser d’aquí, que la gent et deixa més espai per estar al teu aire, hi ha més intimitat. Ara treballo tant, que agraeixo de tant en tant tenir moments per estar tranquil·la.

Règim polític: república federal, amb vint-i-sis estats membres i districtes federals. L’ actual presidenta és Dilma Rousseff. Lema nacional: Ordem i progresso. Independència de Portugal: el 1825. Moneda: reals. Economia: el PIB del Brasil és el més gran d’Iberoamèrica. L’economia brasilera compta amb una gran i desenvolupada agricultura, mineria, manufactura i serveis, amb expansió als mercats mundials. Les exportacions més importants són el cafè, la soja, els minerals de ferro, les taronges, els avions i els ordinadors. Brasil és un membre del Mercosur.

| 43 |


17190 Gener 2013

OPINIÓ

Fent créixer tanques Èlia Llinàs i Serradell Veïna de Salt

Aquesta tardor la tanca del carrer Major de l’escola La Farga ha crescut. L’Ajuntament de Salt ha destinat 12.519,80€ * per doblar-ne l’alçada, una iniciativa que, provingui de qui provingui, no ha estat ni de lluny eficaç pel que fa a impedir l’accés al pati fora de l’horari escolar. Els nens i nenes continuen saltant la tanca per jugar a pilota (un gran crim!), això sí, ara amb una mica més de dificultats i amb un risc més alt de caure i prendre mal.

Il·lustració: Xevi Felip Cat / grafixcat

La mesura deu voler mantenir la seguretat del recinte i, primordialment, de l’edifici escolar, però en una població on falten espais de relació per a infants, no es podria haver destinat aquesta despesa a altres actuacions? Aquesta inversió no és contradictòria amb la iniciativa Patis Oberts, que el que promou és precisament l’obertura de portes d’espais escolars per a l’ús de la mainada amb un monitoratge que dinamitza les

| 44 |

activitats? Gastar 12.000€ del pressupost municipal d’educació en una tanca no és gaire lògic quan s’han aturat accions del Pla d’Entorn per falta de pressupost. Es podria haver destinat a activitats de promoció esportiva o per abaratir serveis com els Casals de Nadal i d’estiu, que s’estan convertint en prohibitius, econòmicament parlant, per a moltes famílies de Salt.

Pel que jo sé, l’únic espai obert per exercir el dret a jugar a pilota és la zona de l’Era de Cal Cigarro, amb porteries i cistelles de bàsquet, però sempre està ocupat a causa de la gran demanda existent. Salt és un dels pobles amb la població més jove de Catalunya i la manca d’espais d’oci per a infants és òbvia. No hi ha pistes esportives en espais públics, no hi ha prou esplais ni casals, etc. A banda de la Biblioteca Massagran, la Ludoteca de Salt i la Biblioteca Iu Bohigas, on més poden anar a passar les tardes els nens a Salt? El temps de lleure és potser més important i tot que el temps educatiu en horari lectiu per a l’èxit en el desenvolupament dels infants. Això ho hauria de tenir clar l’Ajuntament, i ja que no tenen competències en l’ensenyament reglat, podrien incidir en aquest espai d’oci, l’anomenada educació no formal, on s’hi poden portar a terme aprenentatges en coneixements, habilitats, actituds i valors. *Segons l’article de Jordi Nadal publicat a El Punt Avui el passat 7 d’agost de 2012.


Tenim pressa Creu Agustina Veí de Salt

L’11 de setembre, diada de Catalunya, celebrem la derrota del nostre poble davant les tropes borbòniques. Estem farts de celebrar derrotes i injustícies i, ara i aquí, cal dir prou. Érem un milió i mig de persones, indignades i menyspreades, arrossegades cap a la independència, ajudades pels separadors espanyols.

en la prioritat de la justícia social. La societat del benestar no és un luxe, sinó la conquesta de les dones i homes que, en la seva creació, varen concloure que era millor una Europa solidaria i unida, que no tornar a repetir la mort i la destrucció que va significar la Segona Guerra Mundial. Avui, la pèrdua de drets socials, conquerits amb l’esforç de les anteriors generacions, ens deixa bloquejats. Tot es justifica amb la crisi i no es fan prioritats ni es toquen privilegis. Els catalans volem ser independents per tal d’administrar la nostra economia i establir les nostres prioritats i també la nostra solidaritat. No podem oblidar aquella màxima que diu que “cal lluitar contra el fort per deixar de ser feble i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”.

El treball, l’habitatge, la sanitat, l’ensenyament i totes les conquestes socials bàsiques són intocables. El Ferrari i el Porsche són símbols de la decadència del sistema capitalista, igual que l’àliga simbolitza el declivi de l’imperi romà i del nazisme. Calen nous polítics que dignifiquin aquest exercici noble i digne, i que superin antics mètodes unificadors de corrupció i d’impotència davant la prepotència dels mercats i dels lobbys.

OPINIÓ 17190 Gener 2013

Les situacions límit per les quals estan passant moltes famílies fan urgent una actuació ràpida i contundent. Aquest fet innegable coincideix amb una desídia, per no dir menyspreu, dels dirigents espanyols cap a les llibertats i drets del poble català, que arrossega una motxilla plena d’injustícies actuals i històriques.

A nivell personal, cal donar equipatges a la gent per què puguem caminar plegats cap a un futur amb nous valors, lluminós i possible. (Salt, 23 de novembre de 2012)

Aquest riu de gent, il·lusionada amb la independència com a possibilitat de superar les situacions d´injustícia, demanem que s´aturi el patiment dels que ara i avui estan en situació límit. Els serveis socials estan desbordats, però obscenament la venda de Ferrari i Porsche s´està incrementant com mai. A Salt tenim el concessionari Porsche per Girona i us asseguro que cal circular amb molta precaució, donat el trànsit de camions que transporten aquests cotxes esportius de luxe. Ara és un moment important en la historia del nostre país per aplicar polítiques de redistribució que superin el sistema capitalista i ens situïn

Il·lustració: Xevi Felip Cat / grafixcat

| 45 |


Desnonaments a Salt: un crim dels poderosos Ignasi Bernat

Professor de Criminologia a la Universitat de Girona

OPINIÓ 17190 Gener 2013

Darrerament el tema dels desnonaments ha saltat als mitjans de comunicació. Però, a Salt, aquest drama de profundes conseqüències ve colpejant un percentatge molt elevat de famílies des de l’inici de la crisi, tot i que és difícil quantificar-ho, doncs el Consell General del Poder Judicial només agrupa les dades per províncies i no per municipis. Aquest problema social afecta greument Salt a causa de, per una banda, l’elevat índex d’atur resultant de la crisi i, per l’altra, de l’elevat nombre d’hipoteques que es van concedir en l’etapa d’expansió de la bombolla immobiliària. És en aquest context que parlem de crims dels poderosos envers les persones més vulnerables. Però qui ha fet visible aquest problema no ha estat l’ajuntament o la policia, com seria d’esperar, sinó la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a través de les seves accions i de la seva lluita. Els principals objectius de la PAH són aturar els desnonaments i obtenir la dació en pagament —és a dir, que en perdre la titularitat del pis també es cancel·li el deute amb el banc i que, aquests pisos, es destinin a lloguer social a un preu que les famílies que han perdut els pisos puguin afrontar. Aquests passos formen part d’una estratègia per fer efectiu el dret a l’habitatge, però al mateix temps, aquesta hauria d’anar acompanyada d’una auditoria sobre la qüestió de l’habitatge en la història de la

| 46 |

democràcia espanyola. És a dir, cal assenyalar les persones i institucions responsables de la situació actual, que no és altra que la mercantilització d’un dret humà bàsic reconegut a la mateixa Constitució Espanyola (art. 47). A mesura que s’observa més detalladament la cadena d’accions que ens han portat fins aquí, es veu també qui són els responsables i benefici-

una progressiva desprotecció dels llogaters enfront dels propietaris amb el pretext que això incentivaria els propietaris de pisos a voler llogar, principalment amb la Llei d’Arrendaments Urbans que el PSOE va aprovar el 1985. El primer govern d’Aznar va apuntalar la cultura de la propietat incentivant més la desgravació fiscal per la compra d’habitatges, la flexibilització del crèdit que ha

Il·lustració: Xevi Felip Cat / grafixcat

aris d’aquesta acumulació per despossessió, aquesta redistribució de la riquesa de pobres cap a rics. En primer lloc, trobem responsabilitats polítiques, doncs en 35 anys de democràcia molt poca cosa s’ha fet per garantir el dret a l’habitatge. Ans al contrari, s’ha mercantilitzat aquest dret més que en l’època franquista: escassa promoció d’habitatge públic i principalment de compra, així com

redundat en hipoteques més llargues i preus més elevats, una llei hipotecària de 1909 que deixa desemparat al deutor, etc. Els segons responsables d’aquest crim són els banksters, més encara a Salt, doncs —com ens diu la teoria criminològica, el delicte de coll blanc, és a dir, de persones amb un estatus elevat— es produeix per una informació desigual entre les parts i


per un abús de confiança. Aquesta desigualtat és encara més gran entre banc i persona immigrada, ja que, a més del menor coneixement de la llengua, s’hi afegeix un menor coneixement del sistema legal i dels seus drets. Els crims dels bancs a Salt han estat sistemàtics: blanqueig de diners provinents del tràfic de drogues, apropiacions indegudes, fer avals creuats a persones que no es coneixien, taxar els pisos com els interessava ja que eren els propietaris de les agències de taxació, complicitat amb notaris... Les immobiliàries a Salt han estat una altra part essencial de la gran dimensió que ha adquirit l’estafa: en els anys de la bombolla prioritzaven clarament la venta fent que trobar un lloguer fos molt complicat, ja que el volum de negoci que feien era molt menor. A més a més, per assegurar-se que els bancs atorguessin la hipoteca, en moltes ocasions, falsificaven les nòmines, contractaven immigrants amb cert pes a la seva comunitat per tal que convencessin els seus compatriotes de comprar amb la seva immobiliària, sovint oferien pisos només a Salt i a Santa Eugènia però no al centre de Girona si la persona era immigrant, fins i tot n’hi havia que operaven sense llicència tal i com va denunciar la PAH, mentre les autoritats locals no feien res. Així que, quan es repeteix fins a la sacietat la cantarella dels poderosos que ningú els va posar una pistola al pit per signar la hipoteca, s’oblida que la hipoteca era l’única sortida per a molta gent per accedir a l’habitatge. En definitiva, els desnonaments a Salt són el resultat d’un procés de mercantilització i vulneració del dret a l’habitatge i dels crims dels banksters i de les immobiliàries. Prou desnonaments!


17190 Gener 2013

MÚSICA SALT SONA! Text: Enric Rubio

Lydia Torrejón Et podries presentar? Em dic Lydia Torrejón, tinc 27 anys i sóc cantant i compositora. Explica’ns una mica la teva trajectòria musical i els teus projectes de futur. Els meus pares diuen que quan vaig néixer no plorava, només cridava. Jo dic que ho feia expressament per entrenar la veu per quan fos gran! Cantar ha estat la meva passió des de ben petita: sempre estava cantant a la meva habitació, m’inventava espectacles, etc. Vaig començar presentant-me a un concurs de cantants amateurs a Santa Eugènia el 2010 amb el meu professor de guitarra, en Santi Fontclara, i des de llavors no hem parat de treballar (gràcies a Déu, o a qui sigui). El projecte més immediat és seguir treballant tot el que puguem, seguir creant cançons i seguir actuant en directe. El que vingui de sorpresa benvingut sigui! Per què un dia et vas posar a tocar la guitarra i a can· tar? Simplement perquè era el que més m’agradava fer, era el que volia, el que somiava. Hi ha qui la seva passió és l’esport, hi ha qui li encanta pintar, etc. A mi el que més m’agrada del món és cantar, tan simple com això. -Tot i que et defineixen com una cantant de pop, en les melodies es nota la teva influència flamenca... Suposo que tinc influències andaluses perquè la meva família és de Jaén, i també perquè he escoltat molta música del sud i es deu enganxar. Sempre m’han agradat les cançons amb aires flamencs, i inconscientment ho transmeto amb la veu. Pots presentar els companys que toquen amb tu? L’únic que toca amb mi és en Santi Fontclara (guitarrista). És argentí (d’avis catalans) i fa uns 10 anys que viu a Girona. Ens vam conèixer perquè vaig començar a fer classes de guitarra amb ell ara fa 3 anys, i des de llavors sempre anem junts. Ell va creure en mi des del

| 48 |

principi i ha estat incondicionalment al meu costat. És el meu company de feina, de somnis, d’aventures i el meu millor amic. Aquest projecte és de tots dos, hi hem posat les mateixes ganes i la mateixa entrega, i hi creiem per igual. On has tocat? De quins bolos guardes un record es· pecial? El més especial per mi va ser el de la presentació del disc l’abril passat, al Teatre de Salt. Era la primera vegada que l’Ajuntament cedia el teatre a algú sense ser una empresa o una entitat. Era un gran orgull per mi,


però a la vegada una gran responsabilitat. Per sort, tot va sortit perfecte. Vam emplenar el teatre amb 300 persones, i hi ha gent que es va quedar a fora perquè no hi cabia ningú més. Va ser un concert ple d’emocions i un dels dies més importants de la meva vida. Ja tinc ganes de tornar-hi a tocar... De què parles en les teves cançons? Per norma general parlo d’amor, però també tinc cançons que parlen sobre el maltractament, la mort o una que parla de l’Alzheimer.

Què fas quan no estàs fent musica? Treballo d’administrativa com a hobby! Ha, ha, ha! Suposo que és difícil obrir-se camí en el món de la música sense “padrins” i havent de treballar d’al· tres coses per tirar endavant... La situació actual de la música ja és difícil de per

Tens vincle amb Salt? És clar, sóc saltenca! Penses que a Salt la música pot aportar alguna cosa per acostar més la gent? Crec que és una manera d’acostar la gent. Ho he pogut comprovar en els meus concerts. És fantàstic que la música apropi la gent i, si és la meva música, encara millor! Fes alguna proposta de millora per al poble (si t’hi atreveixes). No sé si m’hi atreveixo... ha, ha, ha! Crec que sent tots, i dic TOTS, una mica més tolerants, aniríem millor. Crec que creiem massa les llegendes urbanes i ens parem poc a interessar-nos per la veritat. Salt és un poble multiracial; és així, per tant, més val que ens posem les piles (tant els uns com els altres) per tenir una bona convivència. Proposa quatre grups per a la festa major (a part de tu, és clar) Proposo Jorge Cáliz, Diversiones, The Blackiss i Amelie (força variat perquè tothom estigui content).

MÚSICA 17190 Gener 2013

Amb tot el que està passant -atur, desnonaments, corrupció...- no t’entren ganes a vegades d’agafar la guitarra i cantar alguna cançó als nostres go· vernants? Què els diries? En tinc una que encara estic acabant de compondre per al pròxim disc que parla sobre això utilitzant metàfores i una mica la ironia. Es diu “Descontrol” i parla de la diferència entre classes socials, de les facilitats que tenen els rics i les dificultats que els mateixos rics i els governants posen als pobres, de com ens roben els diners a la nostra cara i a sobre ens els fan tornar i ens fan creure que és tot culpa nostra. És ben curiós com funciona tot, no?

si. Jo no tinc cap padrí, em busco la vida com bonament puc i no em queixo. Ho agraeixo tot i segueixo endavant pensant en positiu. Crec que el pensament positiu és important perquè les coses surtin bé, és com una energia positiva que es desprèn.

Digues el que vulguis a la gent de Salt! Que tenim el poble més preciós del món, cuidem-lo! Espero que us hagi agradat l’entrevista i espero veure-us en pròxims concerts. Moltes gràcies per tot! http://lydiatorrejon.webnode.es/

| 49 |


17190 Gener 2013

MÚSICA: LA SELECCIÓ DE 17190 Text: Enric Rubio

Keny Arkana, Tout Tourne Autour du Soleil i de denúncia de les injustícies del sistema l’han convertida en una de les veus més conegudes i radicals alhora de dir les coses pel seu nom. A hores d’ara, quasi tothom a França coneix a Keny Arkana, sigui o no seguidor de la música rap. Amb uns inicis al món de la música realment prematurs —als dotze anys— i difícils —va viure la seva infància en llars d’acollida—, aquesta francesa nascuda a Argentina va militar en col·lectius de hip-hop com Mars Patrie o État-Major que és on es donà a conèixer al públic de Marsella, la seva ciutat.

Una de les apostes del Black Music Festival de Salt és aquesta noia de 30 anys que ja és tot un referent del rap fet a França. Però no només en l’àmbit del hip-hop, ja que les seves lletres contundents

Tout tourne autour du Soleil (Tot gira al voltant del sol), el seu tercer àlbum, no amaga grans sorpreses pel què fa a l’estil. Segueix en la línia de Entre ciment et belle étoile (Entre ciment i bella estrella) i Désobéissance (Desobediència), els seus anteriors àlbums. Cal dir però, que a mesura que avança la seva carrera, les cançons melòdiques i els missatges de solidaritat, respecte

i amor guanyen espai als ritmes més durs i els texts carregats de ràbia dels anteriors discs. En aquest disc trobem cançons com “Le Monde”, on denuncia tot tipus d’abusos; “Indignados”, on pica l’ullet al moviment dels indignats fent tot un himne a la revolta ciutadana; en “Tout tourne autour du soleil” i “Entre les lignes” explota el seu costat més reflexiu i personal; i en l’animada “J’ai osé” (M’he atrevit) anima a tothom a ser un mateix a ritme d’ska. Aquest és potser el disc més variat en lletres i en música. Keny Arkana ha construït cada cançó de manera diferent, oferint un ventall de melodies i instruments musicals poc freqüents en la música rap. Així doncs s’acosta definitivament al rock, al reggae i a la música popular francesa. Tindrem l’oportunitat de gaudir d’un concert del millor i més variat hip-hop fet a França, però també de contagiar-nos de l’energia d’una militant incansable que converteix els seus concerts en alguna cosa més que música.

Checkpoint rock, “Cançons des de Palestina” Documental brillant del director Javier Corcuera (La espalda del mundo, Invierno en Bagdad) i el músic Fermín Muguruza (Kortatu, Negu Gorriak). Aquest documental ens apropa a la realitat quotidiana dels músics de Palestina. Quins són els músics emergents més representatius? Què canten aquests músics residents en un dels llocs més mítics però a l’hora més castigats i bombardejats del món? Què en pensen i com viuen personalment el conflicte? Aquestes són les preguntes que, a mesura que avança el documental, es responen a través de cançons i relats quotidians dels protagonistes. La música tradicional, el rap i el rock són el fil conductor d’aquesta història que comença amb unes imatges de l’enterrament d’un personatge inspirador de tots ells, el poeta Mahmoud Darwish, ànima mater i inspirador de la cançó palestina. Aquest no és un típic documental musical fet a estudis de gravació i grans escenaris, és un documental ple de vida de carrer, on la música i el soroll del bullici quotidià es barregen a cada escena, està fet a pèl, amb el teló de fons de les ciutats palestines.

| 50 |

Fermín Muguruza i Javier Corcuera han recorregut el territori palestí d’un checkpoint a un altre, en recerca dels músics i cantants més representatius. Aquest parell de reporters, càmera en mà, van anar esquivant el controls i inconvenients de la crua situació del país i van aconseguir finalment recopilar imatges de la Palestina més humana i propera, la que desgraciadament queda amagada darrera dels titulars de cada tragèdia. El rapers DAM, Safaa Arapiyat i Ayman PR, el rock de Khalas i la música tradicional àrab de Le Trio Joubran, entre altres artistes, posen veu a les reivindicacions palestines. Alhora, ens acosten a una realitat poc coneguda: la dels grups de música tradicionalment feta a Europa i a Estats Units, com el rap i el rock fet al cor d’ Orient. Testimonis com el de Safaa Arapiyat —dona, jove i rapera— amb unes lletres amb molta autocrítica i un atreviment admirable son una de les perles del documental, 100% recomanable.


RACÓ LITERARI Escrit amb la col·laboració de l’Hospital de Dia d’Adolescents, Parc Hospitalari Martí i Julià, Salt.

¡Las vueltas que da la vida! El tiempo es sólo una ilusión llena de recuerdos y de esperanzas. A menudo nos olvidamos de vivir el día de hoy que, en realidad, es el único día que tenemos. Vive el día de hoy como si todo fuera completamente nuevo. Hoy podrás tomarte la vida realmente en serio, porque la seriedad de la vida no será en la gravedad ni en la amargura, sino en la sonrisa blanca que pone todo en su sitio y que limpia las almas de envidia, revanchas, jerarquías, privilegios y competencias.

El món és verd com una selva, Un país il·luminat per la lluna. Quina llengua tan bonica, com l’amor. En aquest món tan gran només hi ha un país on es parla la llengua de l’amor. I aquest país és el meu cor. El món és capaç de sobreviure als desastres naturals, a les extincions i a altes temperatures, el país és capaç de causar guerres i governants, la llengua és capaç de fer-nos comunicar i parlar, l’amor és capaç de causar dolor, tristor i estimació. I tu, de què ets capaç?

Hi havia una vegada un país anomenat Piruleta. Era tradició la dansa de la Merypoppins, que li ballaven a la princesa Xicle, en una casa feta de xocolata. Aquesta dansa era per demanar-li la mà de la filla al rei Xupaxup. Quan la princesa va fer la majoria d’edat, un atractiu cavaller de xocolata li va demanar la mà. La princesa li va dir que no i el cavaller es va desfer. El temps va anar passant i un dia va arribar un cavaller amb una llarga capa molt elegant, un vestit blau, unes botes i un barret de country. La princesa, en veure’l, no sentia papallones a la panxa, sentia un zoo, i el cor li anava a 500 per hora. No podia deixar de mirar-lo, va quedar bloquejada i fins i tot li costava respirar. La pobra noia no en sabia res, però en realitat no era un cavaller, sinó un lladre que venia a robar un cofre de joies. Ell volia utilitzar la princesa amb la finalitat de robar-les. Era el pla perfecte. El dia següent al matí, el lladre va anar al castell de la princesa Xicle per intentar seduir-la. Un cop allà la va sentir cantar i va quedar enlluernat per la dolça veu. Ell, tot sorprès, va tocar la porta de l’habitació. La noia va obrir i es va emocionar en veure’l. Ell no s’esperava que fos tan maca. Van tenir una llarga conversa i es van adonar que hi havia una gran complicitat entre ells. Ell es va oblidar del seu propòsit inicial; només podia pensar en la princesa; acabava de trobar el seu tresor.

R ACÓ LITERARI 17190 Gener 2013

Recuerda que nada es casual en esta vida, y que las cosas suceden por casualidad, así que no cierres puertas y ventanas a las nuevas posibilidades que la vida trae como arte de magia.

El país Piruleta

Al cap d’uns dies l’amor dels dos era tan gran que el cavaller li va demanar al rei poder-se casar amb la seva filla: - Majestat, m’agradaria casar-me amb la princesa Xicle. - M’estàs demanant la seva mà? - No, li estic demanant el seu cos sencer! I el rei li va dir: “Per poder-te casar amb ella hauràs de fer la dansa de la Merypoppins i que ella accepti casar-se amb tu”. Es va celebrar la dansa, ella li va dir que sí i es van casar. Al país Piruleta es va fer una gran festa plena de xuxes i dolços que va durar dies. Van ser feliços per sempre més!! Vet aquí una piruleta i un Kit Kat, aquest conte s’ha acabat.

Conte col·lectiu de l’Hospital de Dia d’Adolescents

| 51 |


EL MEU SALT 1

1. Espai Júlia Pujolràs 2. Caminada pels drets socials Enric Rubio 3. Toquen les cinc Miquel Ribot 4. Tardor Júlia Pujolràs 5. Perill granotes! Júlia Olcina

2

6. Matí d’hivern a la vora del Ter Miquel Ribot

4

3

5

6

Envia’ns les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org o a través del nostre web www.17190.org

17190 UniverSalt num.04  

Gener 2013. Revista semestral de Salt.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you