Page 1

L’entrevista La mirada d’Eddy Kelele

Educació 25 anys del Llibre gegant S’inicia el FutbolNet

Especial teatre Descobrim tres nous projectes

Diàlegs Patrimoni històric

Un capellà i un imam

A cop de rierenc

... i molt més! Revista semestral. Num 03 juny 2012. www.17190.org

PREU: 1,5€


Fotos: Gerard Canadell

El moviment popular del 15M ja tĂŠ un any.

|2|


Editorial

Sumari L’entrevista Societat Anònima Educació Diàlegs Ràdio macuto Els 5 sentits Especial teatre Entitats Patrimoni històric La finestra al món Opinió Música Racó literari El meu Salt

04 09 10 16 21 22 32 30 33 38 42 46 50 52

Edita: 17190 UniverSalt. 17190 som: Neus Ferràs, Seikhou Diao, Laure Duplay, Enric Rubio, Agnès Cabezas, Eva Bacardí i Pere Serrat. Disseny i maquetació: Jesús Hita i Pere Serrat. Imatge portada: Eddy Kelele Correcció: Bel Jaume Sureda i Oficina de Català de Salt del CPNL Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors: Gerard Canadell, Àlex Penadès (fotos); Èlia Llinàs, Kilalia, Gemma Clapés, Eva Rigau, Ivan Bustamante (articles); Xevi Felip “Grafix Cat” (tira còmica); Alex Martín (il·lustracions opinió); Jordi Nadal, Iman Taouil, Rudolfo Rufián Roto, Coordinadora d’Ampas (opinions); Tònia Bauçà, Ibrahima Ba, Dolors Ros, Pep Taberner (racó literari); Àlex Penadès, Joaquim Bohigas, Sandra Costa (El meu Salt); Jordi Vidal (disseny logotip), Víctor Pinto (icones seccions). Moltes gràcies a tots!

Qüestionament Us presentem el tercer número de 17190 UniverSalt. Ens agrada el resultat, però especialment també el procés de creació, que ens ha permès conèixer gent apassionant, temes desconeguts i crear un equip obert, divers i molt participatiu. Enhorabona a tothom, ja tenim un any! Durant aquests mesos hem viscut moviments socials molt diversos tots amb un objectiu comú: el qüestionament dels valors i dels sistemes establerts. L’anomenada primavera àrab, de resposta a les dictadures del nord d’Àfrica. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, de lluita contra els desnonaments i per establir la dació en pagament. El 15-M, que ha aconseguit activar la consciència crítica de la població i presentar alternatives a la crisi, a l’economia de les finances. Les manifestacions de protesta contra les polítiques adoptades pels governs espanyol i català en educació, sanitat o treball. Així doncs, malgrat l’efecte somnífer de la televisió, una part de la societat no ha perdut la seva capacitat d’anàlisi i reacció. Totes aquestes agitacions socials provenen de la ciutadania auto-organitzada desvinculada del que coneixíem fins ara com a política i tenen la capacitat d’agrupar gent molt diversa entre sí. Aconsegueixen trencar amb les pors al diferent gràcies a l’interès comú, les preocupacions comunes i somnis per compartir. La por, un sentiment que des dels mitjans de comunicació s’atia sense manies, porta l’estigmatització de grups, mal anomenats, marginals per raó de gènere, d’origen, d’orientació sexual, de condició social, etc. Amb aquestes etiquetes es pretén diferenciar els autèntics ciutadans dels que no ho són. Aquests no-ciutadans doncs, no tenen els mateixos drets i deures que la resta, se’ls pot tractar de manera diferenciada i, fins i tot, excloure de la societat. El grup de gent que treballem per tal que 17190 UniverSalt es pugui trobar als quioscos cada sis mesos també estem units per un projecte comú, som ciutadania auto-organitzada i desvinculada de la política tradicional. Intentem apropar la gent, obrar contra la ignorància i la por a l’altre, que són el mateix, obrir móns desconeguts i donar veu a les persones. Volem ser testimonis de les iniciatives que actuen en positiu en el nostre poble i ser una d’elles. Volem valorar la riquesa humana de Salt, dir-hi la nostra i contribuir localment a canviar el món! Bona lectura! Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble i a la xarxa a www.17190.org

|3|


17190 Juny 2012

L’ENTREVISTA

Eddy Kelele:

“Quan fas una foto d’algú, el que hi surt ets tu mateix!” La majoria coneixem l’Eddy, sigui per ser una de les primeres persones negres que es van instal·lar a Salt, sigui pel seu pentinat, sigui perquè sempre va enganxat a la seva càmera de fotos. S’ha passat gairebé 20 anys voltant per tot arreu i oferint a mitjans de comunicació portades i reportatges. Text: Laure Duplay i Agnès Cabezas Fotos: Eddy kelele El talent, la constància i, ell mateix diu que, per parlar català, l’han fet conegut per a tots. Però ara, a més, com a autor del llibre d’en Mas, el seu nom s’ha fet sentir per tot Catalunya. Contradiccions de la vida, aquest èxit ha coincidit amb el tancament de la seva agència Click Art que ha funcionat 12 anys. Ell segueix, però, darrere la càmera i oferint la particular mirada d’un saltenc fotoperiodista.

|4|

Primer de tot, com estàs, en general? Ara, a veure-les venir, directament... perquè sense l’agència de fotos i anant per lliure, és una altra cosa; no tinc la mateixa sensació de suport, però amb molta il·lusió, també, de fer coses. Van sortint projectes, a veure si es formalitzen, que és el més complicat, perquè estem en un moment que costa. Enlloc hi ha diners per fer res. Però a poc a poc van sortint cosetes. Com a mínim aquí tothom et coneix. Però ets de Salt de tota la vida? No sóc fill de Salt, vaig néixer a

Barcelona l’any 1971 i vaig arribar a Salt amb 12 anys. Però em considero saltenc total. Quan vaig arribar, la meva mare i jo érem els únics negres que hi havia. Recordo que venien nens i em miraven amb cara de sorpresos, em tocaven i es miraven el dit! No havien vist en sa vida un negre! I la gent se sorprenia, es girava pel carrer... era com un bitxo raro... Com és que vau decidir venir a Salt? La meva mare, en part per feina, en part per amor, va acabar venint cap


aquí. Tampoc no vaig tenir problemes per fer amics, jo mai he tingut problemes en aquest sentit, però sí que recordo la sorpresa de la gent. A més, parlava català i la gent se sorprenia moltíssim. Em parlaven a poc a poc i en castellà: oye, me entiendes, eh? Clar que t’entenc! D’on és la teva mare, d’origen? De Guinea Equatorial, que havia sigut colònia espanyola. Teníem família a Barcelona, per això va venir cap aquí. Tot i que, de fet, ella se n’anava a estudiar a Londres, però com que és molt fredeluga, com a bona africana que és, finalment es va quedar a Barcelona.

Com has viscut els canvis de Salt? El canvi més radical que vaig viure, no el vaig viure... M’explico, el 90 vaig anar a la mili a Ceuta i quan vaig tornar, un any després, vaig trobar un canvi absolut i radical a Salt. Van arribar moltes persones negres, també marroquins, que ja se’n veien abans alguns, però subsaharians, de cop, n’hi havia molts. Recordo que, al principi, ens saludàvem pel carrer... els de la meva colla em preguntàvem: però el coneixes?, per què el saludes? Coi, perquè és negre, jo també, ens saludem! Ara ja no saludes ningú... Resulta un avantatge haver arribat abans que la immigració massiva? Jo sempre he dit, tinc la sort de fer el que he fet i el suport que he tingut, per la llengua. Si jo, en lloc de

català hagués parlat castellà, tot hagués estat una altra història, ho tinc claríssim. Vaig fer una xerrada aquí al Pla i els ho vaig dir a tots els nens. Les mestres em van dir que, després de mi, els nens havien fet un esforç per parlar català i me n’alegro molt. Sí? Encara passa això? Sí, la gent se sorprèn moltíssim. Això em va passar sobretot quan vaig començar a buscar pis, cap allà el 93. Ja era fotògraf i vaig decidir que era moment de fer la meva i marxar de casa. Hi havia molta oferta de pisos, aleshores. Trucava i em deien per anar-lo a veure i quan em veien em deien que no. Al principi, il·lús de mi, em creia les excuses que donaven:” no, ja està llogat, ho sentim...” però al tercer cop ja vaig començar a adonar-meque era discriminació racial, absolutament. . Al final vaig tenir la sort d’anar a parar a un pis del barri vell d’un home que era advocat a Barcelona i cap problema. Com serà el Salt del futur? S’hauria de fer una feina important de canvi de concepte. Caldria dinamitzar el centre ja que els punts que atrauen gent que podria ser reticent a venir a Salt, com és l’Espai Gironès, per on està situat, fa que el nucli, la població, no es nodreixi d’aquest moviment. Amb Click Art havíem presentat propostes de fer fotografies de gran format per penjar, fer xerrades, fer venir fotògrafs... Tenim la Coma Cros, que és un espai importantíssim, però que també cal acabar de dinamitzari sembla que va lent.

L’ENTREVISTA 17190 Juny 2012

Com recordes el Salt de quan vas arribar? El recordo molt, molt poble. Com a nen, no et mous gaire, però recordo que anava a l’escola Silvestre Santaló i havia de passar pel manicomi i tot al seu voltant eren camps. Amb la bici, anar al col·legi era com una excursioneta perquè quedava als afores de tot el poble; era molt xulo. Tothom es coneixia.

(segueix a la pàgina següent)

|5|


L’ENTREVISTA 17190 Juny 2012

fotògrafs aprenen en 5 o 6. Desprésvaig ser el substitut dels corresponsals d’aquí de La Vanguardia, El Periódico, etc. Quan el corresponsal volia fer festa, em trucaven, al fix, que en aquell moment no hi havia mòbils. També substituïa molt un fotògraf del Diari de Girona on em van acabar agafant i hi vaig estar 7 anys.

Com va començar el teu interès per la fotografia? Vaig arribar a la fotografia per nostàlgia. Canviava molt de pis i d’escola, aleshores les fotos per mi eren importants. A més, quan devia fer 8è de bàsica, a les Fires de Girona, vaig guanyar una càmera i ja va estar. Des d’aquell dia vaig descobrir que hi havia una manera de congelar els moments i que no es perdessin mai més. Des d’aquell moment vaig començar a ser el pesat de les fotos. Però ara tinc la història de la colla en imatges i allò és el nostre tòtem. Però quan decideixes ser fotògraf professional? Sóc de la fornada postolímpica, sempre ho he dit. És un moment que el tinc gravat a la memòria. Mirava les Olimpíades del 92 a Barcelona i recordo que em fixava més amb els fotògrafs que amb els esportistes; per mi era un somni.

“Vaig descobrir que hi havia una manera de congelar els moments i que no es perdessin mai més” |6|

Just després va obrir aquí a Girona el 9 Diari, que tenia edició a Barcelona, Lleida, Reus i Tarragona. Em van agafar de prova i després vaig entrar a la plantilla. I el 93 ja estaves treballant? Sí, va ser la providència. No sé què va veure el director, ho diré una i mil vegades, perquè fotogràficament era dolentíssim! Encara guardo el plec d’unes 50 fotos, de mida 10x15, fotos d’una floreta, un gos passant per una bassa, unes que havia fet als paralímpics des de la grada... Suposo que el director va veure un noi jove, amb entusiasme, i em va donar una oportunitat que vaig aprofitar, això per descomptat. Cobrava molt menys que el que cobrava fent de pintor, que és el que feia llavors, però vaig dir: “Aquest és el meu somni”. Però el 9 Diari va durar poc... què vas fer després? Sí, va durar 10 mesos. Però per mi va ser una explosió de tot, posar-me dins el món de premsa, viure experiències brutals, en només 10 mesos. Érem tres fotògrafs: el cap, un que no tenia cotxe i jo. O sigui que em tocava fer 7 o 8 temes diaris. En un any vaig aprendre el que molts

Quan et vas decidir a muntar la teva empresa? Això va ser el 99. Amb el temps havia fet una cartera de clients important que he tingut durant molts anys. Quan tenia molta feina no podia assumir-la tota, treballava cada dia i a totes hores, finalment vaig decidir que si volia tirar endavant havia d’ajuntar-me amb algú. En aquell moment, el meu exsoci acabava de perdre la feina al Diari de Girona i aleshores li vaig proposar. Va acceptar i hem treballat junts 12 anys. La crisi o la fotografia digital han colpejat els professionals? Hem passat per diverses etapes; primer, la de “benvinguts al món digital”, en què tothom es comprava una càmera i s’ho volien fer tot Després també va passar en premsa. El Punt va ser el primer mitjà que va comprar càmeres compactes als redactors perquè fessin les fotos. Petites empreses, institucions, ja no contracten fotògrafs, sinó que s’ho fan ells mateixos. Fins que es van adonar que la qualitat no arribava als mínims. Per això, després es van tornar a contractar professionals i així s’ha anat treballant fins que arriba el principi de la crisi en què la frase habitual és ‘tenim el pressupost tancat’. També fa que


avui dia tothom s’autodenomina fotògraf. Per mi, per poder dir que ets fotògraf has de dur uns 20 anys de carrera. Jo en porto 19! Tu, dintre del perfil de fotògraf, sempre has tirat cap al fotoperiodisme? El fotoperiodisme coincideix amb el que et deia de la nostàlgia. Deixes constància d’un fet en un moment donat per a la història i allà queda a les hemeroteques. A part de l’experiència que m’ha donat com a feina, el que he viscut amb el fotoperiodisme no podria haver-ho viscut amb cap altra feina.

Una cosa que t’hagi ensenyat la feina? Primer de tot, a desmitificar: ja no mitifico absolutament ningú. Per-

En el fotoperiodisme importa molt la capacitat d’adaptació? El fotoperiodisme és tot terreny. És molt exigent perquè t’obliga al 100% pràcticament sempre. No pots tornar a la redacció i dir (plorant): “No tinc cap foto...” Vagis on vagis has de trobar la millor imatge possible. Quan ho fas durant tant de temps, al final desenvolupes una capacitat visual i d’anàlisi de les coses que t’envolten diferent, més accentuada. Sobretot tracta de trobar-te a tu mateix davant d’allò que estàs fotografiant, sigui un objecte o una persona. Això no t’ho dóna cap escola. Pots explicar-nos una mica l’experiència del llibre: Artur Mas...

“Tracta de trobar-te a tu mateix davant d’allò que estàs fotografiant, sigui un objecte o una persona” Les fotos del llibre són el tipus de fotos que tenia al cap, de reportatges que havia vist, de fotografies dels anys 50, 60, sobretot dels Estats Units amb els presidents... i, davant de la situació, simplement fotografiar-la. Les fotos no tenen cap mena de mèrit, pràcticament no tenen res... La mirada! Això és. Vaig passar-m’hi dos mesos i en lloc d’acabar-ne fart, em va passar el contrari. El síndrome d’Estocolm, suposo. Però realment ningú que no conegui Mas pot imaginar quina persona hi ha darrere del polític. És molt recelósde mostrar-se. Jo l’he vist en moltes situacions i et diré: és un tio normal i sobretot molt tímid! Diferents són les polítiques que fa, que això ja és una altra cosa. No deixa de ser la dreta catalana.

L’ENTREVISTA 17190 Juny 2012

Deus tenir moltes anècdotes! He tingut la sort de ser fotògraf de comarca, fotògraf nacional i fotògraf nacional d’Espanya, treballant pel Diari de Girona, l’Avui, El Mundo, Siglo 21. I tinc la gran sort d’haver fet absolutament de tot. Però ara no t’encarreguen ni la quarta part del que t’encarregaven abans. Abans t’ho enviaven a cobrir absolutament tot. Ara es mor algú i igual ni t’ho demanen. Abans algú es feia mal i hi anaves!

què he tractat amb persones que la gent té mitificades i dius;” però si aquest és un gilipollas integral!” O al revés... Tothom fa opinió de tothom sense conèixer ningú. He estat amb futbolistes i he sentit el que deien. Gairebé tots amb síndrome de Peter Pan multiplicat per la màxima potència. Són criatures que es passen tot el dia jugant i no tenen res més al cap que això. I són multimilionaris; la barreja és explosiva. M’agrada molt el futbol, però fora d’aquí...

(segueix a la pàgina següent)

|7|


que, com has fet això, pensen “Ui, aquest fotògraf deu ser caríssim!” Però si el que necessitem tots avui dia és feina i els preus han baixat moltíssim!.

L’ENTREVISTA 17190 Juny 2012

Foto: Agnès Cabezas

Per què aquest projecte? Va ser una aposta empresarial. Des de Click Art Foto veiem que molt probablement Mas seria president i vèiem que era un punt clau en la història de Catalunya [ensenya una foto d’en Mas amb en Pujol]. Després, el llibre és una cosa que no s’ha fet mai perquè estem en un país on els polítics són molt recelosos de la seva intimitat. Ho vaig veure, i al principi del reportatge vaig pensar: “aquí no faré res”. Havies de superar moltes barreres, no em deixava entrar enlloc! A poc a poc, parlant amb ell, guanyant-me’n la confiança, aquestes barreres van anar desapareixent. Com va ser rebut el llibre? Jo no tenia cap pretensió i, fins i tot a l’hora d’acabar el període de fotos, pensava que es podia haver fet alguna cosa més, si al principi no hagués tingut aquestes barreres. Però al final, el que ha quedat és una cosa que no s’havia fet mai aquí. I hi ha fotografies que són, fotoperiodísticament parlant, molt bones. Mas a la dutxa va ser portada d’El Periódico, que va treure un suplement. Va

|8|

ser una bomba absoluta perquè va sortir el dia que el nomenaven president. Va guanyar els premis de Design ÑH en la categoria de millor reportatge de fotografia i portada de plata a Espanya i Portugal. I després l’European Newspaper Award, entre 127 diaris de 27 països, com a reportatge. Una passada! I tots aquests premis van coincidir amb la crisis i el tancament de l’empresa? En el moment que vaig rebre els premis era l’última fuetada de l’agència. Em costava de creure: estic rebent premis i, per altra banda, no ens encarreguen gairebé res. Tenim deutes i amb el meu soci tampoc ja no funciona. Ha estat de les coses més bèsties que he viscut mai. No podia estar gaire alegre! (rient!) Què et va portar el llibre? La veritat és que ens ha costat diners, plors, penúries, llàgrimes i de tot. De l’editorial, no hem cobrat ni una quarta part del treball. Però és una clau fantàstica! Després, molta gent imagina que ha sigut un encàrrec de Convergència. Altres

Ens pots parlar de l’ERAM, l’escola universitària de Salt? M’agrada haver viscut el creixement de l’escola. Va ser una aposta arriscada en el seu moment. Ara l’escola està molt bé i hi ha un equip docent on tots som professionals. Aleshores la visió que donem als alumnes és l’experiència d’un àmbit professional. Fer classe m’agrada molt. Hi ha fotògrafs que pensen: “No ho expliquis tot perquè no et treguin la feina!” Ho trobo absurd. Precisament el que li has de dir és “Mira, no ocultaré res de com ho he fet això. Això sí, per fer-ho has de tenir moltes coses que surten de la fotografia.” En el llibre, hi ha molt de mi, de la meva persona i del que a mi m’inquieta. Quant dura la diplomatura de l’ERAM? Un any. Ara l’han ampliada: hi ha el diploma d’especialització fotogràfic 1 i el 2, que és el màster. A l’abril començo el fotoperiodisme, tinc moltes ganes perquè puc anar a uns quants llocs on tinc les portes obertes, com al Barça... Això és una de les coses que agraeixo molt: els anys de feina. I... la sort que tinc de ser negre! No et pots ni imaginar la sort que és com a fotògraf de premsa. A més tinc un nom molt fàcil, que queda. I és el meu nom de veritat! Em passa que gent que vaig fotografiar fa 17 anys em crida: “Eddy!” Un dia surt una rasta per la tele i tothom em coneix!


SOCIETAT ANÒNIMA Ni famosos, ni il·lustres, aquesta secció és un homenatge a la gent corrent, la del carrer, la més valuosa, a aquelles persones que amb les seves petites accions, amb el seu dia a dia, silenciós, invisible, construeixen i fan més agradable i habitable el món, des de Salt.

Mª Àngels Serra, membre de la PAH Text i foto: Laure Duplay

La Maria hi va entrar per interès personal. Un divendres, entre les set i les nou del vespre, es va apropar a Can Ninetes per informar-se, ja que sabia que era el moment per poder parlar amb la plataforma. Va trobar en el centre cívic molta gent de tot tipus, de poc nivell econòmic i amb molta demanda d’informació. Des d’aquest dia no para, participa en totes les accions. Les més famoses són les intervencions, amb pinya, per tal d’impedir el desnonament de famílies que no tenen cap altra opció, per intentar que puguin quedar-se uns mesos més, per tal de poder trobar una solució per a la família i endarrerir el procés d’execució d’embargament del banc. Fa uns anys, els bancs van concedir a tothom, a qui volgués i a qui no, hipoteques més altes que les capacitats de pagament de cadascú. I ara van a buscar els calers que la gent és incapaç de pagar. La Maria treu el seu quadern i comença a explicar-me: el més important és no donar mai les claus al banc perquè, amb l’acció de la PAH, es pot aconseguir alliberar-se del deute quan es torna el pis. Aquesta és la reivindicació actual de la PAH: la dació en pagament. De fet, s’estan recollint firmes per a la Iniciativa Legislativa Popular per canviar la llei.

La Maria Àngels ens explica l’últim desnonament, el passat dia de Sant Jordi. Anaven amb els cartells de “Stop desnonaments” per aturar l’expulsió de Mohamed, Salima i els seus nens. Van estar cantant des de les nou del matí, en català i en marroquí, per mobilitzar la gent. De cop van dir a la Maria Àngels: “Aparta’t, que van a por ellos”. Els mossos, nombrosos, van carregar contra el grup pacífic. La Maria Àngels, que va en cadira de rodes, no es va arriscar a quedar-se al mig però explica que quatre persones van resultar ferides pels cops de porra. Mentre, a uns metres més enllà, es celebrava Sant Jordi, el dia de la rosa.

SOCIETAT ANÒNIMA 17190 Juny 2012

“Des que vaig a entrar a la PAH, la meva vida està canviant. Una entrevista avui i moltes més coses cada dia, m’he apropat a altres entitats i tinc una agenda molt carregada!” La Maria desprèn molt d’entusiasme i té ganes de xerrar. Ens explica què és la PAH. Sembla fer al·lusió a una bufetada, d’aquestes que fan molt de soroll. Però és més fort que una bufetada, és la plataforma d’afectats per la hipoteca que es va crear per donar suport i informació a la gent que ja no pot pagar la hipoteca del seu habitatge i que està amenaçada de desnonament.

Pels temps que corren, sembla que hi haurà cada vegada més desnonaments, però la PAH ens ensenya els valors de la solidaritat i la companyonia. Existeixen recursos en la justícia gratuïta i la PAH permet l’assessorament amb els seus advocats. L’important és que la gent s’informi, s’organitzi i que participi del seu propi apoderament. Dit això, la Maria Àngels s’acomiada amb el seu gran somriure i una empenta encomanadissa! Més informació: Mª Àngels: 698 618 043 / anguieai@hotmail.com

|9|


17190 Juny 2012

EDUCACIÓ

15 anys del llibre gegant Fa 15 anys que la Biblioteca Infantil d’en Massagran s’obre de bat a bat i surt al carrer per celebrar la Festa del Llibre Gegant, una festa de la lectura i de l’escriptura, dels nens i nenes, i dels més grans. Una oportunitat d’experimentar el procés de creació d’un conte. Text i Fotos: Èlia Llinàs i Pere Serrat

La Festa La Festa consisteix en l’elaboració d’un llibre de gran format a partir de contes que els nens s’inventen i escriuen, i que tot seguit un grup d’il·lustradors fa més atractiu. Però anem a veure com funciona amb més detall. Durant 2 o 3 mesos abans s’inicia el treball previ de la festa. Es fan propostes i es munten estratègies per afrontar l’escriptura per ajudar a redactar un conte. L’Eulàlia, l’animadora sociocultural ens comenta: “T’adones que no és fàcil escriure un conte, hi ha molt de treball”. I l’Eva, educadora, afegeix que es formen i això els ajuda molt: “Si prèviament fem l’exercici d’escriure, després és més fàcil poder transmetre-ho”, “El fet de treballar-ho abans és un motor d’activitat que lluita amb propostes contra l’avorriment, contra l’estic aquí i no sé què fer...”

| 10 |

Des de fa tres anys proposen un tema concret sobre el qual escriure el conte. Aquest any ha estat “la ciutat” i durant tot el trimestre els nens que diàriament assisteixen a la biblioteca o els que de tant en tant s’hi deixen caure, han fet recerca de contes que parlessin del tema i que servissin de referent i alhora han fet diversos tallers i activitats. Tota aquesta feina es culmina el dia de la festa, que sol fer-se durant un dissabte del mes d’abril. De bon matí, els nens i nenes arriben a la Massagran, alguns amb el conte ja escrit i d’altres s’hi animen amb l’ajuda dels seus familiars o dels educadors i voluntaris de la Festa. Alguns nens d’escoles properes com La Farga es nota que també han treballat el conte a l’escola. I és que, tal i com ens diu en Jordi Artigal, responsable de la biblioteca: “Hi ha molta complicitat no escrita enlloc i que sorgeix de manera natural, entre els mestres de La Farga i l’equip de la biblioteca”. Un cop

el nen té un esborrany del conte, s’acosta a sota les carpes que hi ha instal·lades al carrer just davant la biblioteca, entre la plaça del Pi i el carrer Llarg. Allà un nombrós grup d’il·lustradors, amb pinzells i retoladors a punt, els esperen per escoltar un a un la història imaginada i il·lustrar-la en color en una cartolina gran. El nen llegeix el conte i veu en directe com el seu relat pren vida, com el seu imaginari es converteix en línies i formes definides de la mà d’aquests professionals vinguts d’arreu del país. Mentrestant, a dalt d’una tarima situada al mig de la plaça, l’Eulàlia anima els nens i nenes que s’esperen a llegir en públic les aventures ideades amb tant d’enginy. Nens i nenes de diverses edats i diferents cultures van passant a llegir amb el micro

El nen llegeix el conte i veu en directe com el seu relat pren vida


Fotos: Pere Serrat

canvi d’història per història. Cap a les dues o quarts de tres, la festa es dóna per acabada. Ara vindrà una mica més de feina per a l’equip de la biblioteca: acabar de recollir tots els contes i editar l’enquadernament del nou volum del llibre gegant de la Massagran. Unes setmanes més tard es fa una exposició a Les Bernardes amb 30 o 40 contes penjats i la resta consultables, i també s’ensenyen tots els llibres editats d’anys anteriors. A partir d’aleshores, els 15 volums de les edicions passades es poden llegir i gaudir a la mateixa biblioteca.

Els antecedents “Llegir i escriure, escriure i llegir. La biblioteca ajuda a formar lectors. Treballar l’escriptura i lectura és el mateix si creiem en la lectura amb sentit, en la necessitat d’explicar-nos històries i que aquestes ens siguin importants”. Amb aquesta idea, ara fa molts anys, els de la Massagran van anar a Sant Cugat del Vallès, on un grup de persones feien una festa amb entitats i famí-

lies amb la voluntat de potenciar i treballar la lectura tot escrivint històries. Van agafar la idea i la van fer a mida dels petits usuaris de la biblioteca. Al principi la festa es feia de manera puntual i de forma molt casolana un divendres a la tarda quan venia el bon temps. Encara estaven ubicats al mercat i només hi anaven 6 il·lustradors i no els pagaven res. I passat el temps, està clar que ha sigut un èxit. Aquest 2012 s’han fet 170 contes: ha sigut l’any de més contes, més gent, i més gent de tot Salt. En Jordi, ens comenta satisfet: “Per primera vegada persones del Salt considerat de ‘tota la vida’ ens varen manifestar que s’hi van trobar molt còmodes”. I és que, de mica en mica, després de quinze anys, la Festa del Llibre Gegant s’està convertint en tota una festa cultural del nostre poble. Una iniciativa reeixida, de petit format, però que engrandeix la cultura i l’educació i ens ensenya en un sol dia la gran feina de la Biblioteca Infantil d’en Massagran.

EDUCACIÓ - LLIBRE GEGANT 17190 Juny 2012

a la mà superant la por escènica. Personatges de tots els gustos van cobrant vida dins les ciutats imaginàries dels petits escriptors. Quan l’il·lustrador acaba i amb el dibuix fet, el nen penja la cartolina en uns cordills perquè s’assequi la pintura. Mentrestant, s’escolta música en directe, aquest any amb el grup de percussió i ball Casumai, que anima la festa amb els seus tambors i danses. Un cop sec el dibuix, cal passar a net el conte. Es pauten unes línies a les cartolines i a poc a poc els nens van passant a tinta les lletres del seu conte ja il·lustrat. És moment per a la paciència i la bona lletra. Tot plegat, ens mostra un tros de carrer ple de nens i nenes, famílies, educadors i amics de la biblioteca Massagran anant amunt i avall amb cartolines, números per optar al torn de l’il· lustrador o tafanejant per l’interior de la biblioteca o ballant al ritme de la música. Tota una festa popular. Un cop acabada la feina i amb el conte escrit i il·lustrat, els nens s’adrecen a una taula on algú de la biblioteca els obsequia amb un llibre “de veritat”. Un regal, un inter-

(segueix a la pàgina següent)

| 11 |


17190 Gener 2012 ÀLEX MARTÍN

OPINIÓ 17190 Gener 2012

L’Àlex és un il· lustrador de Salt que participa incansablement en la Festa des de fa uns 7 o 8 anys. Amb els seus dibuixos ha il·lustrat un munt de pàgines dels 15 llibres gegants que s’han fet. Ha escoltat històries de tot tipus i per a tots els gustos. “És una iniciativa molt enriquidora i divertida per als nens i per als il·lustradors. Un dia especial en què, a més, et retrobes amb il· lustradors que no veus, si no és aquell dia.” “A la Massagran ens tracten molt bé en tot mo· ment, fem un esmorzar previ molt complet i a sobre et paguen per fer el que t’agrada!” http://alexgosh.blogspot.com

BURAMA SILLASHI SILLASHI 17 anys. Va arribar a Salt procedent de Gàmbia quan tenia 7 mesos d’edat. Cada tarda venia a la biblioteca sortint de l’escola, i ara encara hi va de tant en tant. Li agrada llegir i recomana a tots els nens i nenes acostar-se a la Massagran per viure l’experiència de la lectura. Des de fa un munt d’anys que assisteix a la festa i aquest any, ja més grandet, ha ajudat en tasques de correcció ortogràfica als més petits. “Aquest any també hi vaig venir per recordar la meva infància i em vaig emocionar molt en tornar a veure els antics educadors”

| 12 |

La Biblioteca Infantil i Juvenil Una biblioteca amb vocació social Una de les feines del dia a dia a la Massagran és ajudar els nens a trobar la lectura idònia, llegir amb ells i llegir contes als que encara no tenen prou autonomia lectora. Una feina anònima, de formiga, que va conformant nens i nenes curiosos amb moltes ganes de seguir llegint! La Massagran, com la coneixem tots, és una biblioteca pública de titularita municipal i filial de la Biblioteca Pública de Salt. És una biblioteca infantil i juvenil, i el seu horari s’adapta al seus usuaris: oberta cada tarda de 16 h a 19.30 h i els dissabtes al matí. La Massagran, però, és molt més que una biblioteca. Inaugurada el 1990, els inicis van ser difícils, amb moments de tensió i tancament de la biblioteca en diversos períodes. El 15 de setembre de 1997, després de més d’un any d’inactivitat, es reinicia el projecte amb la ferma voluntat de normalitzar la situació, treballar per la promoció de la lectura i estimular la imaginació dels infants del poble. Aquell any es va fer la primera Festa del Llibre Gegant, i ja en són 15! Des de l’any 1997 la gestió es realitza en conveni entre l’Ajuntament i una empresa de serveis de lleure, la qual cosa permet flexibilitat per crear equips de treball multidisciplinars i introduir perfils professionals del món socioeducatiu. Des del 2003 està ubicada al local de l’antic cinema Núria, al carrer Major.

L’equip Per la Massagran han passat una gran quantitat de professionals: educadors socials, animadors socioculturals, pedagogs, etc. i estudiants en pràctiques, a més de voluntaris. L’equip actual està format per: Jordi, vint-i-tres anys treballant en biblioteques públiques “Els autèntics espais comunitaris dels nens són les biblioteques i les places. Nosaltres apostem per acollir a tothom amb els braços oberts, també als nens que tot just comencen el llarg camí de la lectura tenen el seu espai i les seves hores de lectura acompanyada. És un tema complicat, però creiem que té molt de sentit!” Eulàlia, animadora sociocultural “Quan fem algun projecte pensem: què podríem fer per sortir a fora? Intentem anar a ensenyar la biblioteca a l’entorn del nen” Eva, educadora “És un lloc on em puc expressar i desestressar, a més d’una bona oportunitat per aprendre coses noves.” Es tracta d’una biblioteca amb clara intenció educadora, un espai d’acollida amb caràcter interventor que aposta per la funció social importantíssi-


anys. S’ha creat un espai físic més còmode, al cor de la biblioteca, amb més recursos, visites escolars de l’escola bressol del Lledoner, que està al costat de la mateixa biblioteca, conta-contes per a nadons els dissabtes, etc. L’equip està molt satisfet de la bona rebuda. En aquesta mateixa línia, i durant un any, van dur a terme “Te i lectura”, un espai per a mares on es llegia, es comentava l’actualitat, es compartia una estona agradable. Val a dir que una de les lectures era 17190 UniverSalt! Com a reconeixement per la tasca feta, la Fundació Lluís Carulla va guardonar la Massagran amb un dels 5 premis Francesc Candel 2010, premis destinats a reconèixer i difondre les bones pràctiques en l’àmbit de la integració dels ciutadans catalans d’origen immigrant. Ja arribats al final de la nostra conversa amb l’equip de la Massagran, ens obsequien amb alguns pensaments al voltant dels seus desitjos. Es mostren contents que l’espai on estan ubicats no estigui en perill, després d’un cert temps d’incertesa. Però ràpidament deixen entreveure la necessitat de tenir més mans. Més professionals que, a part d’ajudar a seguir impulsant nous projectes, també s’estiguin amb els nens compartint la lectura i motivant la seva autonomia en les tasques educatives.

En Jordi va més enllà i afegeix: “Més que molts plans i ajuts concrets, que també està molt bé, el que es necessita és que es facin coses estructurals que després, un cop acabat l’ajut, funcionin per si soles. Crear estructures”. I en relació amb els professionals dels serveis públics en general, ens apunta que s’hauria d’apostar per la gent que forma part d’aquestes estructures: “A Salt hi ha prop de 700 treballadors públics (entre el CAP, l’hospital, biblios, escoles...,) tots estructurats, però cap d’ells amb una formació específica de la realitat social de Salt. Això ja fa 25 anys que passa. S’hauria d’haver treballat més en això. “ I ja en un terreny més proper, a l’Eva li agradaria “tenir més paciència quan estàs amb un nen, per saber aturar-me i atendre’l amb la calma que es mereix.” Un desig com aquest ens demostra la delicadesa i la implicació de les persones de la Massagran. Aquesta és la grandesa dels petits moments que es viuen cada dia a aquesta biblioteca.

EDUCACIÓ - LLIBRE GEGANT 17190 Juny 2012

ma que poden aportar. L’equip de la Massagran ha tingut sempre present que molts nens i nenes de Salt no tenen altra alternativa d’oci que la biblioteca. Així, es converteix en un espai de socialització, relació, afecte, companyia, etc. El lligam afectiu dels professionals amb els nens és ben palès a la Massagran! Com a espai públic cultural, ajuda a millorar l’autoestima i el sentit de pertinença a la comunitat i, per tant, millora la cohesió de la societat saltenca. Així, la Massagran té altres usos més enllà de l’estrictament bibliotecari: al pis superior, s’hi fa gimnàstica per a gent gran; les cuineres de Salt hi tenen un espai de treball; el GRAMC hi fa acollida lingüística i altres tallers, ja que cada dimecres i divendres unes 25 dones hi vénen a cosir, i Omnium Cultural reuneix cada dimecres a la nit més de vuitanta persones per fer conversa en català dins el projecte Xerrem. Gairebé sembla que estiguem parlant d’un centre cívic, un equipament inexistent, però necessari al nostre poble. Per a la construcció de lectors és molt important la presència de la lectura a casa, a les famílies, que als nens i nenes des de ben petits se’ls expliquin històries, se’ls cantin cançons, els llegeixin narracions. La mediació de la lectura per part dels pares és fonamental. Així aquest darrer any s’ha apostat per redefinir i potenciar l’oferta de la bilbioteca per als nens de 0 a 3

Algunes dades Durant l’any 2011 es van fer 255 carnets d’usuaris nous, es van deixar 4.404 documents en préstec i es varen organitzar 177 activitats amb un total de 3.318 participants. Cada tarda, de dilluns a divendres, un promig de 80 nens i 7 adults vénen a la biblioteca, i els dissabtes hi assisteixen més o menys la meitat.

| 13 |


17190 Juny 2012

EDUCACIÓ

FutbolNet

El programa FutbolNet de la Fundació FC Barcelona a Salt, una oportunitat de formació en valors a través del futbol. Text i fotos: Gemma Clapés - Fundació SER.GI El passat mes de febrer va començar a Salt el projecte FutbolNet, organitzat per la Fundació FC Barcelona (FFCB), amb el suport de la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Salt, dinamitzat per la Fundació SER.GI. Salt ja va acollir una prova pilot del projecte el passat mes de juliol en una macro jornada futbolera al camp del Club Esportiu Coma Cros. Els bons resultats d’aquella jornada van servir per nodrir el programa que ara FFCB proposa a diferents poblacions catalanes. El projecte FutbolNet de la FFCB és un projecte de treball en valors a través del futbol, entrenant als nois i noies en el diàleg i l’autogestió, prenent el futbol com a eix i centre d’interès. El projecte aprofita les sinergies entre els diferents agents del territori per ser una eina potent de formació de tots els joves en els valors del respecte i la convivència.

FutbolNet va començar a Salt aquest febrer “El Futbol Club Barcelona us convida a tots els i les joves de Salt a

| 14 |

participar al Projecte de FutbolNet. Formeu equips i animeu-vos a participar en un campionat de futbol diferent on les normes les posareu vosaltres, els gols no seran la clau per guanyar, i de segur ens ho passarem molt bé”. Així començava el passat mes de febrer el taller de FutbolNet, que es realitza cada dilluns i cada dimecres a la tarda, i que durarà fins el mes de juny i on hi participen 65 nois i noies de Salt. És un taller per aprendre i experimentar valors de vida a través del futbol. L’objectiu no és fer una escola de futbol, sinó que aquest ens serveixi de centre d’interès i motivació per fer una tasca educadora amb els joves i que, d’aquí, es pugui estendre també a les famílies i a tota la població.

El dissabte 5 de maig, un macro festival de FutbolNet al carrer Francesc Macià El passat dissabte 5 de maig el carrer Francesc Macià es va transformar en tres camps de futbol, on es va celebrar el Festival de FutbolNet, amb l’objectiu que tota la població de Salt conegués i participés del projecte.

La Fundació SER.GI va ser l’encarregada de dissenyar, gestionar i dinamitzar aquesta proposta. També s’hi varen implicar molts altres agents del territori: el Banc del Temps, l’Associació de Magrebins sense fronteres, Associació Almohajiren Almagariba, l’institut Vallvera, l’institut Salvador Espriu, l’institut Salvador Sunyer, les àrees d’esport, ensenyament, joventut i ciutadania de l’ajuntament de Salt, i el Casal dels Infants. Varen participar 130 nois i noies de 12 a 16 anys, organitzats en 15 equips. Tot els equips havien d’estar formats per nois i noies de diferents nacionalitats, requisit imprescindible per apuntar-se a la jornada. També es varen buscar nois més grans (d’entre 16 i 18 anys), els teamers, que tenien el paper de dinamitzar els partits, afavorir el diàleg entre els equips, el consens de les normes, la revisió i la resolució positiva de conflictes. Tots ells varen viure una experiència diferent de futbol, on allò important no eren només els gols sinó com s’arribaven a fer, com treballava l’equip i com es relacionava amb l’equip contrari, on qui propo-


Fora del camp també passaren prou coses, doncs durant tota la jornada hi va haver espectacles i música que dinamitzaren la festa: parkour, break dance, rap, percussió africana, tallers d’ ITB (inspecció tècnica per a bicicletes), estampació, gravació de carbasses...

El futbol com a eina per al treball dels valors Com a conseqüència del gol en pròpia porta marcat durant el Campionat Mundial de Futbol celebrat als EUA, el jugador de la selecció colombiana Andrés Escobar va ser assassinat a Medellín el dia 2 de juliol de 1994, poques setmanes després d’haver tornat al país. Aquest fet va generar el desenvolupament del programa anomenat Fútbol por la Paz.

Fent ús de la passió del futbol i dels valors positius que s’hi troben, es va implementar en alguns dels barris més violents de Medellín una nova forma de jugar a futbol, la qual va tenir un gran èxit en el procés de gestió de la violència a la ciutat. L’èxit del programa va permetre la seva posterior implementació a Alemanya sota el nom Straßenfußball für Toleranz, i ràpidament va demostrar la seva utilitat i adaptació per treballar diferents problemàtiques socials, tenint com a conseqüència la seva extensió no només a Sud-Amèrica, sinó arreu del món. El programa Futbol Net adapta ara aquesta metodologia de joc a casa nostra. A partir del futbol es proposa ajudar els jugadors a adquirir habilitats importants per a la vida com ara el treball en equip, equitat, respecte i responsabilitat. El terme football3 descriu les adaptacions del joc que ajuden a garantir que els jugadors puguin traslladar el que aprenen a la pista a la seva vida diària, oferint un espai per al desenvolupament i el diàleg, així com per a l’esport.

Regles del joc No hi ha àrbitre: en el seu lloc s’adopta la figura del teamer. Equips mixtes: com a mínim hi ha d’haver dues noies per equip al terreny de joc. Per tal que els gols puguin ser comptabilitzats, almenys una de les noies ha de marcar.

Els tres temps Primer temps: els jugadors dialoguen. De forma autònoma i responsable arriben a acords sobre el comportament i les regles de joc durant el partit de futbol. Segon temps: es juga el partit de futbol. Tercer temps: els jugadors avaluen el compliment dels acords pactats i defineixen el resultat de la trobada.

Teamer

EDUCACIÓ - FUTBOLNET 17190 Juny 2012

sava les normes i en valorava el seu seguiment eren els mateixos nois i noies. Si bé és cert que al principi tot plegat era una mica desconcertant, els nois i noies s’ho varen passar molt bé i van entrar a la dinàmica de joc més ràpidament que els propis espectadors.

En lloc de l’àrbitre, es proposa la figura del teamer. Aquest nou actor busca afavorir el diàleg i la relació entre els jugadors, tot permetent-los guanyar confiança i responsabilitat. El rol del teamer es concreta en ser el responsable d’afavorir el diàleg entre els jugadors.

| 15 |


17190 Juny 2012

DIÀLEGS

Espiritualitat sobre el terreny:

Un capellà i un imam pel parc Monar Per bé que 17190 podria definir-se dins el laïcisme, la religió es manté en moltes comunitats com un referent. Per conèixer el nostre entorn ens trobem amb dos representants religiosos de Salt, en Fèlix Mussoll, rector de la parròquia Sant Cugat i en Rashid Menda, imam de la mesquita de la travessera de Sta Eugènia, a Salt. Parlem durant dues hores sobre les seves creences, els punts comuns i la voluntat de coneixement mutu. Text: Agnès Cabezas i Pere Serrat Fotos: Gerard Canadell Abans de començar, quan fa que esteu aquí? Fèlix (F): Doncs fa una mica més de dos anys i mig, abans ho comentàvem, que en realitat, ell fa més que jo que està aquí, oi Rashid? Rashid (R): Sí, jo fa 4 anys que estic aquí. Abans havia estat a València, i vostè? F: A Anglès, vaig estar 5 anys a Anglès. Anteriorment a Blanes, 11 anys. I al principi de tot a Figueres, 5 anys, bé, abans a Vila Roja i Font de la Pólvora, 6 anys.

| 16 |

Aquí a Salt ja hi ha un diàleg entre religions amb la Taula de Diàleg Interreligiós, ens podeu explicar de què tracta? R: De fet, jo no he estat a la Taula, però hi va l’encarregat de les mesquites que és Mohamed Ataouil. Que cada religió presenti els seus principis, els punts fonamentals que practiquen, és un fet positiu perquè ens coneguem més els uns i els altres. Sabem què fan les altres religions. De fet, Mohamed tindria més arguments que jo. F: La Taula va començar fa més de 3 anys, quan encara jo no estava aquí. Ens reunim cada dos mesos, hi ha

persones de totes les identitats i tradicions de Salt, unes 15 persones responsables de les diferents tradicions religioses. I, pel que vaig veient, és bo pel coneixement de les diferents realitats religioses que hi ha a Salt. Al principi fèiem les reunions en llocs diferents: vam estar a la plaça 11 de setembre, a la mesquita, a la parròquia, amb els sikhs, en esglésies evangèliques, com la de Filadèlfia, per tant hi ha una cosa molt positiva que és el coneixement dels altres, i això ajuda al respecte mutu. Som diferents, però podem respectar-nos, complementar-nos. I també és bo per poder


Com s’afronta llavors la interculturalitat? F: Aquí a Salt, en què hi ha moltes cultures diferents, com convivim les diferents cultures? R: Hem de buscar els punts en què estem d’acord, tant de la cultura com de la religió. Això ens ajudarà entre tots. I els punts en què no estem d’acord, doncs també es pot donar a conèixer perquè l’altre gent ho conegui, i ens podem trobar fins i

tot que hi hagi punts que els poden interessar. Sinó, doncs simplement comportar-se bé, treballar junts i estar junts sense que hi hagi discussions o baralles, respectant-nos i convivint. F: Jo penso que l’encontre entre cultures requereix primer un interès, que l’altre persona no sigui un estrany. Per tant, el primer és conèixer l’altre, la seva cultura, la seva religió. El desconeixement provoca recels a l’hora d’acceptar l’altre, en canvi, si ens coneixem tindrem més bona relació. Després també intercanviar idees, com estem fent ara, pensaments, maneres de fer, i això ajuda al que deies tu i que és el més important, conviure. Conviurem millor si ens coneixem millor i si ens saludem, parlem... perquè sinó hi ha un doble perill: crear guetos, llocs tancats per a cada cultura, o al contrari, fer integrar els que venen de fora, perdent les seves arrels, i això tampoc és positiu, les arrels no es podem perdre. Igual que si vas a Alemanya o a l’Argentina i hi ha la casa de Catalunya... Cal integrar-se però sense perdre la cultura. Per això el millor és conèixer-se, inter-

canviar, per la bona convivència. R: Estic molt d’acord, és molt important. No porta enlloc tancar-se cadascú en un lloc. F: Hi ha d’haver com una mena de balança que ha d’estar equilibrada, entre el que és la cultura pròpia i la del país on vas. Perquè si perds la teva cultura, perds les arrels i això no és bo. Com tampoc és bo que vulguis conservar-ho tot tal com era al teu lloc d’origen i no acceptis la cultura del país on estàs. Hi ha d’haver un equilibri. R: Això afecta les persones i els països, perquè si una persona perd la seva cultura, pot anar per mal camí. Un musulmà que no practica la religió com s’ha de practicar, perquè hi ha també el que podríem dir el centre, la dreta i l’esquerra. És a dir, que si una persona ho entén malament i es torna fanàtic, radical, en el sentit de voler cometre crims com matar gent o terrorisme, això no té res a veure amb la religió, encara que diguin que és per la religió. Perquè qui llegeix l’islam pur, sap que ha de condemnar aquestes ac-

DIÀLEGS 17190 Juny 2012

reivindicar junts el dret que tenim a locals de reunió i de culte. Fa un any i mig ens vam reunir per reivindicar aquest dret, que és constitucional. I això, en el fons, el que provoca és que veiem que, si els creients de diferents religions ens podem trobar i dialogar, vol dir que també ens podem trobar i dialogar persones de diferents cultures i que és possible entendre’ns, caminar junts en un poble com és Salt. R: Per la convivència està bé. Cadascú presenta la seva religió i així dóna una idea real del que és la religió, sense que hi hagi agressió ni crispació. Cadascú amb la seva cultura.

(segueix a la pàgina següent)

| 17 |


DIÀLEGS 17190 Juny 2012

“És molt més el que ens pot unir que el que ens pot separar. El desconeixement provoca recels a l’hora d’acceptar l’altre.” Fèlix

| 18 |

tituds i actes o, del contrari, va contra ell. Per tant, alguns d’aquests casos són per no practicar la religió com cal, perquè hi ha 73 camins, sectes, com diu el profeta. N’hi ha que s’hi acosten més, però sovint, com més s’allunyen, més malentesos hi ha, i més crims hi ha. I al contrari també, si no es practica la religió i es va a la seva, doncs també hi ha gent que se’n va pel mal camí i tenen actituds d’abús d’alcohol, drogues, robatoris, etc. La gent necessita unes pautes i, si no tenen la religió, sovint no tenen un fre. Però s’ha d’entendre bé, practicar el que en diem la religió pura. Parlo per la meva gent, alguns dels que veig, que cometen mals actes, perquè els falta l’educació de la religió. La religió els obliga a tractar bé els veïns, a tractar bé els pares, a treballar i a complir les seves obligacions, a parlar bé i ser educat, etc. Tot això està a la nostra religió.

Quins són els eixos fonamentals d’ambdues religions? F: Això coincideix amb el que en diem la regla d’or de les religions. Si practiquem religió netament, honestament, tractarem els altres com ens agradaria ser tractats. A nivell de religió, de treball, al carrer, amb els veïns, perquè és el fruit del respecte. Perquè la religió ens ha de portar a estimar més, a respectar més les persones. Si ho féssim així —tracta els altres com t’agradaria ser tractat, o si vols que et respectin, respecta—, la relació entre les persones aniria millor, és la base fonamental contra l’egoisme, que és el contrari a la religió. Perquè la religió és comunitat, mentre que l’egoisme és individualisme. R: Sí, és així. L’egoisme va contra la religió. Estic d’acord en que el que a tu t’agradaria és el que cal donar a la gent. Això es dóna sobretot en les religions que tenen profetes, que són qui ens ha fet arribar la religió de Déu. Nosaltres, per exemple, creiem en Moisés i en Jesús, per això hi ha molts punts en comú entre l’islam i el catolicisme, que són molt semblants. Són religions de Déu. F: Perquè l’origen és comú, Abraham-Ibrahim, Moisés-Mosé, Jesús, etc.

Així, quins punts són els més importants d’ambdues religions? F: Quins serien els més importants de l’islam? R: Sobretot que Déu és únic. F: Un sol Déu. R: No tenim persones intermediàries per dirigir-nos a Déu, sinó que ell és únic i a qui cal dirigir les nostres pregàries. Qualsevol dels actes de la religió es dirigeixen a un sol Déu. El que nosaltres anomenem Ala. F: És el que diem en la religió: Déu és únic encara que tingui diferents noms o aspectes diferents d’un sol déu. Vosaltres teniu els 100 noms d’Ala, però és un sol Déu. R: Aquest és el punt més important de la religió. Una altra punt és que tots els rituals, les pràctiques que fem, s’han de fer per Déu i no per a una altra persona. La diferència entre l’islam, el cristianisme o el judaisme és que per a nosaltres Déu és únic, no té fills ni pares, per això creiem que Jesús és un profeta, un profeta molt important, creiem en tots, però els més importants són Noe, Abraham, Moisés, Jesús i Mohamed. F: Pel cristianisme, el més important és la persona de Jesús, l’Evangeli, que és el seu missatge, i això ens porta a 3 coses molt importants, vitals. La primera és el nou manament, que diu que ens hem d’estimar com ell ens va estimar, és a dir, estar atents a les necessitats dels altres, en les relacions i a les famílies més necessitades, malalts, pobres, etc. La segona és la comunitat, les reunions, les celebracions de la fe. I la tercera és la formació, amb catequesis per a nens i joves o conferències per a persones o grups d’adults, preparació al matrimoni, grups de la tercera edat, etc. Per tant, és molt


més el que ens pot unir que el que ens pot separar. R: Sí, i estem convivint, o sigui que hem de mirar, pel que fa als punts que no coincidim, de respectar els d’uns i els dels altres. Hem de buscar més allò que ens uneix. Hem de tenir una convivència pacífica.

Què us uneix religiosament i culturalment? Com veieu les persones d’altres religions, d’altres fes o, fins i tot, com veieu la gent sense fe? R: Els cristians som la gent que, religiosament parlant, tenim més propers els musulmans i, després, els jueus. Però les altres cultures religioses, com per exemple les de la Índia, són molt diferents. F: És clar, l’islam, el cristianisme i el judaisme són les religions que anomenem del Llibre, és el mateix Déu però anomenat de manera diferent. Parlem d’un únic Déu. En canvi, en les altres religions (hinduistes, budistes, ect) el concepte de Déu és diferent. Tenen diversos déus. R: Exacte, potser per això ens sen-

“El cristianisme és la religió més propera a la musulmana” Rashid tim més propers als cristians. I pel que fa a la gent no creient, musulmans no practicants o desviats del camí correcte, la nostra feina és donar-los una bona imatge, comportar-nos correctament i aconsellar-los. La veritat és una, no són dues, i nosaltres intentem, des del respecte i predicant amb l’exemple, mostrar-los el camí que considerem correcte. Intentem evitar l’enfrontament de criteris i explicar la veritat amb fonaments per aconseguir convèncer a l’altre. Però si no ho aconseguim, el respectem, com a la gent que practica altres religions. F: Jo, personalment, veig la gent d’altres religions amb respecte i, si n’estan convençuts i són coherents amb el que creuen i practiquen, amb admiració. Aquest posicionament ens porta a la bona convivència i germanor. Tots estem sempre buscant respostes i la veritat és a l’abast de tothom, i la única veritat

DIÀLEGS 17190 Juny 2012

Parlem dels llocs de culte i reunió com a punts de referència… F: En l’islam els pobles es distingeixen per les seves mesquites com a llocs de referència i aquí a Salt us trobeu en petits locals. Seria bo que disposéssiu d’una mesquita, i com hauria de ser? R: Si, aniria molt bé. I que fos un espai gran per poder encabir força gent. També crec que aniria més bé que no estigués a sota dels veïns sinó en un espai propi, gran i amb diverses sales per a poder fer diferents activitats, com classes, petits grups de treball, oracions... F: Seria un punt de referència per a vosaltres i, en el fons, és un dret que teniu, un dret que tenim tots els que creiem. R: Fem cinc oracions al dia i els divendres ens trobem tots i fem l’oració conjuntament. Actualment els divendres ens trobem al poliesportiu. És la mateixa oració que es fa cada dia a les 14h però d’una manera especial, ja que aquest dia l’imam parla. Normalment ho faig jo i, si no puc, ho fa l’imam de la mesquita de la plaça 11 de setembre. F: És com el sermó del capellà, no? R: Sí, l’imam explica com cal comportar-se per ser un bon musulmà, o reflexiona i comenta alguna cosa de la setmana... És una celebració molt important per a nosaltres. És obligatòria. De fet totes les cinc oracions del dia ho són en certa mane-

ra. Però hi ha un permissivitat en funció de la situació de cadascú i amb les dones. Aquestes no estan obligades a anar a la mesquita, tot i que si volen poden anar-hi, i pel que fa als homes, depenent de cada cas tampoc. Per exemple, si s’està de viatge o s’està malalt es poden fer les oracions adaptant-se a la situació. Existeix la possibilitat d’ajuntar les cinc oracions del dia en una sola, sempre que no es pugui per la situació laboral o personal de cadascú. I no cal que sigui a la mesquita, si està justificat es pot fer a casa o a qualsevol racó que un cregui. És el mateix que passa amb el Ramadà: si un no pot, està malat o es tracta d’una dona embarassada, per exemple, pot fer el ramadà més endavant o no fer-lo. Tenim uns rituals importants que són obligatoris però que deixen obertes les opcions de permissivitat. F: Suposo que això ajuda a tranquil· litzar els fidels i a saber el que s’ha de fer en cada cas.

(segueix a la pàgina següent)

| 19 |


DIÀLEGS 17190 Juny 2012

actuaran d’una manera o d’una altra. Per tant jo penso que sí, que la religió influeix en la convivència i en la relació. Parlar de la fe, de la pau, la convivència, de la bona relació, de l’esperit d’acollida, d’interculturalitat i respecte, és sembrar llavors que creixeran i donaran fruit.

| 20 |

o la més important és l’amor. Perquè Déu és amor. Vosaltres també ho compartiu, no? R: Si, i tant. F: L’amor és la font que motiva la persona i la relació amb els altres. I, a mesura que estem a prop de l’amor, estem a prop de la veritat, i a prop de Déu, ja que Déu és amor. R: Quan jo parlo amb la gent i els explico les meves creences i els intento convèncer, ho faig perquè vull ajudar-los, els vull el bé. F: El fet que tinguem un diàleg religiós, ara mateix nosaltres dos, o a través de la Taula de Diàleg Interreligiós, és un fet que uneix les persones de Salt. La religió no està mai al marge de la realitat del nostre poble, volem que Salt vagi progressant i treballarem per això, resarem per això i mirarem d’actuar. Volem que hi hagi pau, una bona relació i interès mutu. Si tu tens problemes, jo m’interesso per tu i a l’inrevés... totes aquestes coses, la bona convivència i relació, ajuden a fer progressar el poble. Per altra banda, els responsables religiosos influïm en les persones i en les comunitats. El que diem és escoltat i depenent del que diguem,

I l’últim sermó que vau fer, sobre què anava? Quins són els temes que soleu tractar? R: El divendres passat, per exemple, vaig parlar dels amics del Profeta, que cal respectar-los. Si preguntem als jueus quins són els millors creients de la seva religió, diran que els amics de Moisès. Si ho preguntem als cristians, als catòlics, diran que els amics de Jesús. Si preguntem als xiïtes d’Iran o d’Iraq qui és la pitjor gent de la seva religió, diran que els amics de Mohamed. I vaig parlar d’això, que no s’han d’insultar els amics dels profetes, els creients de les altres religions. Que cal respectar-los. Altre vegades parlo de coses que han passat al poble, com per exemple, no sé si recordeu uns problemes que vam tenir amb Telemadrid i amb el diari El Mundo, que deien que nosaltres, els Imams de Salt, estàvem amb els terroristes i bestieses així... Doncs vam estar parlant-ne i comentant que nosaltres, evidentment, estem en contra de la violència i del terrorisme. D’altres vegades, parlem de com s’ha de practicar la nostra religió, de pautes de comportament... F: Jo, el darrer sermó o homilia de diumenge, parlava de Jesús, com

a bon pastor. Dins de la comunitat cristiana i de l’església, l’únic pastor és Jesús. I ell ens fa a tots iguals com a persones. No uns superiors i altres inferiors, sinó tots iguals en dignitat com a persones. Uns tindran una responsabilitat i uns altres, una altra. En el sentit fonamental tots som germans i tots som iguals. Per això no pot haver-hi el fet que un sotmeti l’altre. I, en el sentit social, també és bàsic. En el món, per voluntat de Déu, els béns de la terra són per a tots, no pot ser que uns tinguin molt i altres, res. Vaig parlar sobre la necessitat d’equilibrar l’egoisme d’uns i la pobresa dels que no tenen res. L’equilibri social va centrar el meu darrer sermó. Us podríem demanar que, en el proper sermó, quan us dirigiu a la vostra comunitat, parléssiu d’aquesta trobada que heu fet, fomentant així el coneixement mutu i la voluntat d’obrir ponts entre tots? F: Sí, sí, estaria molt bé. R: Nosaltres sempre tenim present aquesta diversitat cultural: com ens hem de comportar, com hem de tractar els altres... Els musulmans ho tenim ben present, ja que ens surt vàries vegades, fins i tot, a l’Alcorà. Molta gent, tot i ser més de 450 pàgines, se’l sap de memòria i, a través dels precs i oracions que la gent repeteix, aquests fets estan interioritzats. Però sí, tal vegada es podria fer un incís i parlar d’aquesta trobada... F: Oh, i tant. Jo ho faré. I com que també sortirà a la revista, serà un altre pas cap a la bona relació, i alhora, vinga va, us en faré promoció...


La percepció d’un 72% dels catalans/nes és que els/les immigrants reben bastanta o molta protecció per part de l’administració (Enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, 2011, Generalitat de Catalunya). La realitat és que el nombre de beques de menjador es va duplicar des del curs 2007-2008 fins el curs 2010-201, igual que el seu pressupost. La realitat és que només el 15’3% de les beques de menjador van ser per a persones immigrades (a data 1 de gener de 2011, segons l’Instituto Nacional d’Estadística, el total de població estrangera a Espanya era del 15’7%). Per tant, podem afirmar que mai tants infants nacionals havien rebut tantes beques de menjador com en el curs 2010-2011.

Conversa davant del Cap

Dos dones de mitjana edat conversen assegudes en un banc: — … és que tanta immigració ha col·lapsat el sistema sanitari! — Sí, i ara en rebem les conseqüències. Mentre que la realitat és que es tracta de població jove i amb pocs problemes de salut. Segons el Departament de Salut de la Generalitat, l’any 2006, el total de la despesa sanitària de la població estrangera representava el 4,3% del pressupost total, tot i que la població estrangera era quasi el 13% del total dels habitants de Catalunya. Al mateix temps, les dades confirmen que, a Catalunya, les persones immigrades van al metge la meitat de vegades que els autòctons i que el consum farmacèutic dels pacients de nacionalitat espanyola és un 41% més elevat que el dels estrangers.

LA TIRA CÒMICA

Ràdio Macuto

ents racons Converses captades a difer nça amb la de Salt. Qualsevol sembla ència. realitat no és pura coincid

17190 Juny 2012

Fent cua al supermercat

— ... i, a més, si no ets immigrant, els teus fills no tenen dret a beca de menjador!

Esperant el torn

Al mercat dues dones grans comenten: — Cada cop anem més ofegats... — Ja veus! I els immigrants continuen sense pagar impostos… La Presidència del govern (La Moncloa) porta anys estudiant el balanç econòmic de la immigració. I quin és el resultat d’aquest estudi en xifres, tenint en compte els ingressos i les despeses, que genera la immigració? 6 mil milions d’euros nets l’any. Si tenim en compte que a Espanya hi viuen 55 milions d’habitants, això significa que cada un dels habitants autòctons rep cada d’any de la immigració 105€ per any. Dades extretes d’una conferència de l’Arcadi Oliveres (president de l’Associació Justícia i Pau). Dades extretes d’una conferència de l’Arcadi Oliveres (president de l’Associació Justícia i Pau).

Xevi Felip Cat / grafixcat

| 21 |


17190 Juny 2012

ELS 5 SENTITS

En ruta!

Text: Laure Duplay i Eva Bacardí

Restaurant cafeteria de l’Escola Universitària EUSES Tornem amb la ruta gastronòmica. Avui no hi és la Luci, deu estar fent les seves rutes a l’Argentina i espero que, un dia d’aquests, ens enviï una crònica des d’allà. Avui estic amb l’Eva, nouvinguda benvinguda a la revista i ja convidada a obrir els seus cinc sentits!

paletes i treballadors diversos que aquí han trobat un lloc tranquil i de qualitat. La veritat és que hi ha pocs estudiants, els veig a la barra fent entrepans o fora amb una beguda a la mà. Com a bons estudiants amb les butxaques buides, la majoria deu portar la carmanyola de casa.

Anem al sud, bé, al sud de Salt, a la “zona d’expansió comercial del municipi de Salt”, com diu el web de l’escola. Allà hi tenim l’escola universitària de fisioteràpia, un lloc nou i ben fet on els estudiants de tot arreu venen a aprendre sobre la salut i l’esport. Nosaltres deixarem l’esport pels estudiants joves i en forma, i estudiarem de més a prop el tema de la salut o, més precisament, el menjar, component bàsic de la salut! En una cantonada de l’escola trobem la cafeteria restaurant. Ens han dit que s’hi menja bé. Venim a provar.

Em fixo en el lloc on som. Totes les parets són de vidre, de manera que entra una llum i una escalfor benvingudes en aquesta primavera que no acaba de florir. Les parets interiors són ocre i la decoració, escassa. Les cadires són taronges i verdes, colors que donen el toc estudiantil. Sona música dels anys 80 i em sorprenc pensant en les sèries que mirava fa quinze anys, on apareixien estudiants guapos i on es feia més vida a la cafeteria que no pas a les classes.

El lloc em fa tornar als anys d’estudiant. És ample, bastant impersonal i m’hi esperaria un selfservice típic d’universitat. Però no, aquí es fa un menú de restaurant. Costa una mica més de vuit euros, i també s’hi ofereixen altres opcions, a sis i a cinc euros, que consten d’un

plat, postres i beguda. Ens asseiem i la cambrera ens porta el menú escrit en un paper de llibreta. L’Eva opta pels pèsols a la francesa, seguits del llom amb salsa de gírgoles. Jo em decideixo per l’arròs amb verdures i carn i, de segon, la cua de rap amb salsa de gambes. Veig arribar una paella valenciana força autèntica, amb garrofons (aquelles mongetes blanques grosses imprescindibles), mongetes tendres, carbassó, bolets i pollastre. És molt bona. També em crida l’atenció el plat de pèsols amb bacó que la meva companya té al davant. A les taules del voltant, hi dinen

Però torno a la realitat i arriba el segon plat. Les gambes abracen el rap en el seu llit de salsa sucosa i, en el plat veí, les gírgoles naden amb el llom... Ens atipem! Fem postres, cafè i adéu, merci! Que tenim classe! On són les sales on es fan les pràctiques de massatges? Hi podríem fer una bona migdiada! Escola Universitària de la Salut i l’Esport Carrer Francesc Macià, 65.

| 22 |


Cafè Bar El Passeig, cuina típica hondurenya

Entro i, al final del local, on acaba la barra que queda a mà dreta, em trobo amb un grup de persones que em reben amb cares amigues, tot i la meva impuntualitat. Avui aprofiten per posar-se al dia de les últimes novetats en el treball de la revista... i m’expliquen que continuen “en ruta!”. El local on ens reunim és ampli i pot acollir grups nombrosos. És un espai acollidor i, tot i la seva decoració senzilla, es desprèn una personalitat pròpia. Avui, com us he dit, fa mal temps, però tenen una magnífica terrassa que és una excel·lent opció quan brilla el sol. Fetes les presentacions i com que ja és hora d’omplir la panxa, demanem al cambrer que ens porti la carta del menú. No hi ha carta pròpiament dita, però sí una pissarra verda al bell mig del bar amb tots els plats que ofereixen apuntats amb guix blanc! Us els presento: “tacos, enchiladas, pupusas, baleadas, plátano frito, plato típico, ta-

jaditas, catrachas, fajitas, alitas de pollo i pan con frijoles y quesos”. Tots són plats típics hondurenys on les tortillas de maiz acompanyen gran varietat de verdures, fruites

com l’alvocat o el plàtan, diferents tipus de carn com la d’au, formatges, els indispensables frijoles, espècies com el coriandre o el chile dolç i diferents condiments, tots combinats entre sí i que es transformen en els protagonistes dels diferents plats. Decidim, aconsellats pel cambrer, agafar un ració de cada, ja que pràcticament en surt un plat per cap i així provem la diversitat de la cuina que preparen!

A la taula em trobo amb un grup de persones amb un munt d’idees que expressen, aporten, contrasten, suggereixen, comparteixen... Quan arriba el nostre dinar la dinàmica no s’atura... el menjar entra pels ulls (diversitat de colors)... i per l’olfacte (barreja d’olors)... i pel gust (saborosos i un xic picants) i pel tacte (cal treballar amb les mans, si es dóna el cas)... i per l’oïda (l’acompanyament perfecte per a tanta varietat és el xivarri d’un grup de gent gaudint del menjar i del seu projecte comú). Per als valents amb estómac de ferro ofereixen l’opció d’afegir més picant a les racions. Els plats volen entre els comensals perquè tothom provi de tot... igual que volen les seves idees... Podria descriure-us detalladament quins ingredients formen cada ració, però us perdríeu el plaer de descobrir-ho per vosaltres mateixos! Amb aquesta fórmula compartida, l’àpat ens surt a 7 euros per cap!

ELS 5 SENTITS 17190 Juny 2012

A mitjan abril em dirigeixo per primer cop a fer un dinar amb una amiga redactora de la revista i altres membres de la redacció. És un dia plujós i arribo tard... Hem quedat al Cafè Bar El Passeig. Just al bell mig del passeig de Salt, així que és ben fàcil localitzar-lo. La meva amiga m’ha ofert la possibilitat de col·laborar en la revista i avui és la meva presentació oficial a la resta de companys!

Sense adonar-nos passa el dinar i després d’un bon cafè tots hem de tornar a les nostres rutines... Agraïm el tracte rebut per part del cambrer i la seva hospitalitat i marxem sabent que hi tornarem. Potser coincidirem la propera vegada!

És estrany, però alhora deliciós, descobrir un lloc nou, trobar-te amb gent nova i compartir i degustar menjars nous. Cafè Bar El Passeig. C/ Major 128.

| 23 |


17190 Juny 2012

ESPECIAL TEATRE

Passatgers a bord! Comença la funció! Com convèncer l’altre amb el propi cos? Stacatto! Ara com ho diríeu en llenguatge il·lògic? Càmera lenta! Sou treballadors que aneu a la feina de bon matí... Respira. Som aquí i ara... Què sentiu? Text i fotos: Neus Ferràs i Eva Bacardí La música d’en Bakary embolica tot el que passa a la sala i crea una atmosfera on tots són un; on desapareixen les persones, i on, de la mà de la Catalina, cobra una poderosa presència el grup… Som espectadores d’un assaig teatral. Es tracta d’un projecte engegat per la Catalina i en Reinald amb la finalitat de mostrar que Salt és molt més que la imatge dels aldarulls que van aparèixer als mitjans de comunicació a mitjan 2010 i que sí, efectivament, diguem-ho pel seu nom, la xenofòbia hi és present, igual de present que a la resta de llocs del món! De fet, és un sen-

| 24 |

timent humà, universal.... La pregunta seria, més aviat, què en fem nosaltres d’aquest sentiment, com el gestionem? La xenofòbia, la podem negar, ens pot generar ràbia, o por... Una reacció habitual és aquella de buscar culpables... En aquest cas, això només serveix per obtenir titulars impactants de notícies (tal i com, de fet, va passar a mitjan 2010). Caldria, doncs, que deixéssim de buscar culpables i passar de les notícies a la política social. Aquest

Tots són voluntaris, tots estan aprenent. El vaixell és el grup i el seu motor, la creativitat.

pas és necessari per poder treballar i avançar. Cal poder-ne parlar obertament i posar nom a allò que passa al nostre poble. Només així podrem fer front al problema!

Els primers tripulants Els impulsors d’aquest projecte, la Catalina i en Reinald, sentien la necessitat de fer alguna cosa en aquest sentit, però com? Doncs de la millor manera que podien: aportant els seus propis bagatges! És a dir, fent el que saben fer. La Catalina prové del món del teatre i en Reinald, del món audiovisual. Actualment, a més del treball que estan duent a terme a Salt amb aquest projecte, la Cata-


Els orígens d’aquest creuer Una experiència prèvia a Mallorca és el precedent d’aquest projecte de teatre social. Allà van crear unes històries per explicar els diferents sentiments humans (de vegades contraposats) que hom pot tenir. Els escenaris: carrers i places. La Catalina i en Reinald van pensar que a Salt es podria fer un pas més i intentar crear una història per explicar al poble un problemàtica real del propi poble. L’obra Panorama des del pont d’Arthur Miller o la pel·lícula Sólo un beso de Ken Loach els han servit d’inspiració i de punt de partida

per engegar aquest projecte en el qual el teatre social es transforma en el vehicle a través del qual experimentar, sentir, explicar.... Aquest punt de partida contacta amb la por al desconegut, a l’estranger, a la incertesa i tracta amb normalitat aquests sentiments...

A la recerca de vaixell i tripulació Per tirar endavant el projecte es van posar en contacte amb diverses associacions de veïns del municipi, les quals, a més de mostrar-se sorpreses i no identificar aquesta problemàtica en els seus veïns, van decidir no implicar-s’hi. Després d’obtenir diverses negatives, van trucar a la porta del GRAMC, i... se’ls va obrir de bat a bat i de bon grat, donant-los el suport necessari per dur a terme el projecte!

L’Associació GRAMC (Grup de Recerca i Actuació amb Minories Culturals) és una associa ció sense ànim de lucre que té com a finalitat general fer efectiva la solidaritat, la convivència, el respecte mutu i qualsevol altra actitud cívica positiva entre el grup cultural majoritari i els nous veïns que s’estableixen al nostre país. GRAMC fa més de quinze anys que intervé socialment i educativament al territori de Salt, oferint programes que posen l’accent en: acollida de persones estrangeres i les seves famílies; formació d’infants, joves i adults estrangers (aprenentatge de les llengües, inserció sociolaboral, suport escolar, etc.); denúncia de possibles situacions i actes de discriminació i d’injustícia envers les persones estrangeres i llurs pràctiques socials i culturals.

ESPECIAL TEATRE 17190 Juny 2012

lina està preparant una gira per Catalunya de l’obra Un par de pijas discurriendo, que ja va dirigir a Madrid amb dues actrius professionals. A més a més, està preparant, juntament amb l´Ajuntament de Girona i la Facultat de Pedagogia, el curs Teatre i Pedagogia (Un bon mestre sap actuar) que tindrà lloc del 2 al 7 de juliol d’aquest mateix any.

(segueix a la pàgina següent)

| 25 |


ESPECIAL TEATRE 17190 Juny 2012

Llevem àncores, que salpem!

| 26 |

Els assajos es van iniciar l’octubre del 2011 i encara continuen. La troupe té una història per anar enfilant, embastant, teixint, rematant... i també té un objectiu: explicar-la als seus veïns! Al carrer! Per aconseguir-ho, es troben dos cops per setmana, cada dimarts i cada dimecres de 19 h a 21 h, a la Casa de Cultura Les Bernardes de Salt. A l’estiu faran vacances i reprendran les classes el curs vinent. En els assajos treballen la vergonya, la por a actuar, la respiració, el ritme, la veu, la cohesió del grup, la improvisació... La Catalina condu-

El teatre social contacta amb la por al desconegut, a l’estranger, a la incertesa i tracta amb normalitat aquests sentiments...

eix el grup amb tacte, acompanya els seus membres sense forçar el ritme, n’estimula la creativitat i els ajuda a fixar-se en què senten quan fan un exercici. Tots són voluntaris, tots estan aprenent. No saben on arribaran, però es deixen portar pel tempo que van creant entre tots. El vaixell és el grup i el seu motor, la creativitat. Això sí, el més important és que han triat un rumb i confien que arribaran a bon port! Podrem comprovar que naveguen tots a una pels volts de Nadal, ja que tenen previst fer una petita mostra teatral, un tastet del que són capaços de fer. Per a la culminació del projecte, però, ens haurem d’esperar fins a la Festa Major del 2013 on faran tots els bolos que puguin i més per carrers i places. Faran arribar la seva veu a tots els saltencs i saltenques a través de la història creada entre tots durant aquest any i mig que haurà passat des de l’inici del projecte.

La tripulació ens parla La majoria de membres d’aquest grup tan clar i alhora tan difícil de definir, han anat arribant pel boca-orella. Recollim algunes impressions dels seus participants, i la majoria coincideixen a dir que, malgrat que els havien explicat diverses vegades en què consistia el projecte, no es feien la idea de què representava. Ara, però, prefereixen anar fent i ja veuran on aniran a parar. Justament és això el que estimula la seva creativitat! Ara en són uns 8 o 9, però si en fossin 12 o 13 millor que millor! Ja porten un tros recorregut, però estan oberts a acollir nous passatgers a bord.

Us hi apunteu?

Contacte: 638.256.011 (Judit); c/e: formacio6@gramc.org; web: http://www.gramc.org


Harmattan: “I si la

sorra se’t fica als ulls?” Kilalia: Companyia de Teatre Social i de l’Oprimida Text: Kilalia Fotos: Gerard Canadell

El procés

Harmattan ens parla d’una noia que té por que la sorra li entri als ulls. La història d’una noia que no vol que se l’endugui el vent. La història d’una noia que corre. La història d’una noia que vol guanyar-se un lloc en un futur incert i un espai hostil on la paraula autòcton marca la diferència. Però, sobretot, Harmattan és la història d’una noia com n’hi ha tantes: la Zaida, una noia que podria viure a molts llocs, a molts barris de la perifèria, a molts entorns socialment i econòmicament estigmatitzats. Kilalia crea, desenvolupa i també autofinancia la producció inicial de l’obra. La direcció (Sara Ruiz), escenografia (Danielle Cipolleti) i interpretació (Marc Pey, Sílvia Pous, Tona Esplugues, Laura Jornet i Natàlia Carpinteroes duu a terme íntegrament per membres de la companyia.

Participatiu i obert L’espectacle Harmattan, ja des dels seus inicis, es vol conformar més enllà del treball creatiu de la companyia. El seu plantejament és participatiu i implica treballar en xarxa, per tal de recollir les necessitats i inquietuds de diferents associacions i persones amb la finalitat d’acostar-se i incidir en la realitat social. El projecte vol anar més enllà del teatre i esdevenir un inici de proposta per actuar en la realitat.

És per això que, a la representació, s’hi acompanya un espai de dinamització, on el públic pot participar i on s’activa el debat i el diàleg. A Kilalia s’està treballant amb nous mecanismes que derivin en propostes. Per tal de recollir-les, d’informar sobre les activitats paral·leles a les representacions i de compartir impressions sobre aquestes, s’ha habilitat el bloc:

ESPECIAL TEATRE 17190 Juny 2012

Harmattan neix del compromís de la associació de Teatre Social i Teatre de l’Oprimit/da KILALIA d’abordar el tema de la convivència entre persones d’orígens culturals diferents i de les situacions i els conflictes que se’n deriven, sobretot en un context de crisi econòmica. L’espectacle es comença a gestar l’any 2010 quan, Andreu Sitges, Ferran Joanmiquel i Queralt Carnicer, membres de Kilalia, inicien un treball de camp als municipis de Salt i Girona, que tenia com a objectiu conèixer la realitat i recollir informació per documentar adequadament l’espectacle. Així, el dramaturg, Ferran Joanmiquel (Riu Gener, Dinou, Blau) escriu Harmattan, recollint i reinterpretant les impressions i visions de les persones entrevistades, totes properes a realitats perifèriques. Sense aquestes associacions i persones, Harmattan no seria possible. La peça teatral és, doncs, el resultat d’una feina d’investigació que suposa una bona eina per reflexionar sobre tot allò que passa quan persones procedents de diferents cultures comparteixen un mateix espai i interaccionen. S’aborda així un tema d’actualitat, ja que des de Kilalia es considera que calen espais per a una anàlisi profunda i crítica que vagi molt més enllà dels pressupòsits mediàtics o els estereotips més estesos.

La història

www.harmattankilalia.wordpress.com

Harmattan constitueix una aposta de Kilalia per utilitzar el teatre com a eina de transformació social, tot defensant la capacitat de persones i col·lectius d’abordar les seves problemàtiques de manera creativa, generant reflexió i acció.

Més informació: www.kilalia.org

| 27 |


La companyia el Safareig segueix oferint teatre a la nostra vila, en aquesta ocasió per als més joves. Justament aquest 2012 el grup celebra el seu 25è aniversari.

ESPECIAL TEATRE 17190 Juny 2012

Dissabte a la tarda, teatre!

| 28 |

Són les quatre. Lloc: rectoria de l’església Sant Cugat de Salt. Un grup de joves hi entra. Què voldran? Què els passa pel cap? Quina barrabassada tenen pensada fer? Text i fotos: Eva Rigau (Safareig Teatre) Socors, comencen a llegir. Repeteixen una vegada i una altra un text d’en Benet i Jornet! És un assaig de les dues obres que volem estrenar el primer cap de setmana de juliol, si tot va bé. Aquest grup que encara no té nom (però no patiu que ja en tindrà aviat) va començar amb una trentena de noies i nois que estudien ESO en els instituts i centres concertats del nostre poble. Ja feia temps que la gent de la parròquia ens ho deia: “Hauríeu de fer teatre per a joves. No volem pas aconseguir parroquians, però sí oferir una activitat engrescadora a aquests joves que els dissabtes a la tarda sembla que no tenen res a fer”. En Manel i en Miquel són potser els que més hi venien insistint i, a causa de la seva insistència i tos-

suderia, aquest any sí, aquest any ha tocat. Els d’El Safareig ens hem organitzat i hem fet un cop de cap: hem fet teatre amb joves. Volem que a Salt hi hagi un grup de teatre jove, engrescador, original, divertit. Un grup de joves que comparteixin una il·lusió: el teatre. Volem que el jovent de Salt pugui fer futbol, bàsquet, break dance, però que puguin fer també teatre! Potser podrem aconseguir un planter per poder tornar a muntar l’espectacle de les festes nadalenques. Us ho imagineu? Joves, grans i més grans fent teatre per les festes de Nadal… Podrà el teatre ajuntar gent d’edats tan diferents? Nosaltres creiem que sí, que és possible. L’esforç que implica dur a terme qualsevol obra de teatre l’estan vivint ara aquesta colleta: estudiar un text, ser puntual, responsabilitzar-se, participar activament, saber

valorar que entre tots ho farem possible… i, el més important: l’èxit del grup depèn de si sabem treballar en equip. Els “jocs teatrals” dels primers dies ara serveixen per jugar repetint una i altra vegada aquella frase que no entenem, muntant les escenes, tornant a explicar com farem veure què…. assajar és això: repetir i repetir fins que surti bé. No es cansen, els agrada, s’ho passen bé i cada cop es van engrescant més, es veu en les cares quan surten del local de la parròquia. Dissabte els vam preguntar per què s’havien apuntat, què esperaven d’aquestes trobades de dissabte i van respondre: “sempre m’ha agradat”, “de gran vull ser actriu”, “de gran m’agradaria ser un gran actor”, “perquè és com si em servís per expressar-me davant la gent”, “perquè perdo la vergonya”, “perquè és divertit”, “perquè és una experiència


divertida que permet posar-me en la pell d’altres persones”, “des de petita he vist assajar el meu tiet Miquel Figueras, i vaig tenir moltes ganes de fer teatre des de llavors”, “perquè em fa sentir diferent, a més, em sento com en una obra de Shakespeare”… Aquests vailets són bons i apunten maneres. Per a alguns, és la primera vegada que es posaran davant d’un públic. Per què fem tot això? Home, per Salt! Ens agrada mantenir viva una de les coses que ha fet que Salt sigui el que és: el teatre (sí, i per altres coses, sí). Però, Déu n’hi do, si hi ajuda el teatre a fer que Salt sigui un poble. Volem col· laborar, amb el nostre petit granet de sorra, a fer que a Salt l’afició pel teatre continuï viva. Creiem fermament que el teatre és una excusa fantàstica per cohesionar el nostre jovent i que, junts amb aquest pretext, es coneguin i s’acceptin millor. A la Binta, en Maru, en Darcel, la Maria, la Judith, en Pau, l’Iriex, la Jennifer, la Paula, l’Esthel, l’Ami, l’Alice, l’Aliou, l’Aissata, la Sofia, en Iessin… Nosaltres, en Miqui, en Xevi, la Lluïsa, la Ioli i l’Eva, només us podem dir: molta merda!

| 29 |


17190 Juny 2012

ENTITATS

Colla castellera

Marrecs de Salt Qui sou i quan temps fa que es va crear l’entitat? Som la colla castellera Marrecs de Salt, i aquest any hem complert 16 anys. Quins són els vostres objectius com a entitat? L’objectiu principal és promocionar la cultura tradicional catalana al nostre municipi, la comarca del Gironès i la nostra àrea d’influència. I a més a més enfortir les relacions socials intergeneracionals tot fent castells. Quines activitats dueu a terme al nostre poble? Participem activament fent castells durant la Festa Major, la Fira del Cistell, l’aniversari de Marrecs. A més a més col·laborem en la diada de Sant Jordi, fem tallers amb escoles del poble, fomentem trobades amb altres col·lectius durant els assajos, com per exemple l’Escola d’Adults, i treballem amb altres entitats del municipi com són Audiodial.

Contacte:

Pitu Masdevall (President) marrecs@gmail.com

| 30 |

Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper juguen les entitats a Salt? Sí, la societat saltenca és activa. Les entitats fan que la gent del municipi es vulgui involucrar en la vida del poble, però tot i això costa mobilitzar, sobretot a alguns grups de nouvinguts. Teniu relacions amb altres entitats del poble? Sí, amb Audiodial, els diables de Pere Botero i altres equipaments com són la Casa de la Música de La Mirona. Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble? Sí, tenim un local a les naus Guixeres de la Coma Cros, que mitjançant un conveni amb l’Ajuntament ens permet fer els assajos de castells, tabals i gralles i la resta de trobades de la colla. Digueu alguna cosa positiva de Salt i una altra que en milloraríeu? Com a positiva, la quantitat d’entitats que té el municipi. I la que milloraríem seria la difusió i la promoció de les activitats de les entitats a tots els ciutadans de la vila.


Associació

Amal Dones de Salt Qui sou i quant temps fa que es va crear l’entitat? Som dones d’origen marroquí i veïnes de Salt. La nostra associació, Amal Dones de Salt, es va crear el 2009, tot i que les marroquines som les fundadores, tenim les portes obertes a totes les dones, indistintament del seu origen.

Quines activitats dueu a terme al nostre poble? Participem a quasi totes les festes locals i, a més a més, actualment, per primera vegada, hem creat un curs de costura que està dividit entre les interessades en el brodat i les que prefereixen dissenyar-se roba. D’altra banda, també rebem dones que necessiten orientació en

Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper juguen les entitats a Salt? Els saltencs som actius, sí. De fet, el fet que existeixin entitats n’és la prova, ja que no tindrien raó de serhi sense gent activa. La funció de les entitats de Salt és precisament ajuntar totes aquestes persones emprenedores per, conjuntament, realitzar activitats que dinamitzin Salt i afavorir així la convivència. Teniu relacions amb altres entitats del poble? Sí, oh, i tant! Sobretot amb altres associacions de dones com les Dones Nigerianes Progressistes de Salt, La Saltenca, Les Cuineres de Salt, Oudiodial i un ampli etcètera. El fet de relacionar-nos amb altres entitats afavoreix una millora qualitativa de les activitats que puguin sorgir conjuntament. Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble? No, de moment no tenim local fixe nostre, però utilitzem instal·lacions com la biblioteca Massagran per fer el taller de costura, el Mas Mota per fer reunions i, eventualment, la Coma Cros per fer activitats extraordinàries. Dieu alguna cosa positiva de Salt i una altra que en milloraríeu. Des del nostre punt de vista

com a associació, destaquem positivament l’ambició i ganes de participació de les dones saltenques, les ganes d’aprendre i sentir-se útils pel poble. El que milloraríem és, pot ser, la manca de barreja entre dones estrangeres i autòctones. Tot i ja ferse activitats conjuntament, caldria insistir més en aquest punt perquè actualment es dóna molt esporàdicament. Però bé, això es resol posant totes de la nostra part. Un altre aspecte negatiu que afecta a Salt, en general, és el fet de no comptar amb un centre cívic. La manca de local propi ens afecta i, fins i tot, ens dispersa com a associació, hauríem de disposar d’un lloc fixe i de referència on ens puguin localitzar fàcilment, però de moment sembla que l’ajuntament no en disposa, o no és receptiu amb aquest tema.

ENTITATS 17190 Juny 2012

Quins són els vostres objectius com a entitat? El nostre objectiu primordial és fer que les dones surtin de casa, que es valorin, fent-les sentir útils en les diverses activitats que realitzem. A més, aquestes experiències els hi seran útils en el seu dia a dia. També intentem que tinguin ànim de participació en les festes locals (Sant Jordi, Entitats a la plaça...), sigui participant-hi directament o bé, assistint-hi com a mínim. Per altra banda, però també molt important, intentem passar-nos-ho bé totes plegades evadint-nos del dia a dia, a vegades monòton, que solem viure. En definitiva, tot plegat va darrera d’un objectiu principal que és facilitar la integració de les dones d’origen estranger.

diferents àmbits, des de tràmits burocràtics fins a casos de dones víctimes de la violència de gènere.

Contacte:

Naima Jiach · Telèfon: 670 6316 32 Adreça electrònica: assadas09@gmail.com

| 31 |


Associació

ENTITATS 17190 Juny 2012

Senecat

Qui sou i quan temps fa que es va crear l’entitat? L’Associació d’Immigrants Senegalesos pel Desenvolupament de Salt (SENECAT) és una associació que treballa en l’àmbit del desenvolupament, la integració i la cooperació. És una entitat molt implicada en la causa dels immigrants. Moltes vegades ens dediquem a activitats d’inclusió social i a la integració. Fa sis anys de la seva creació. Quins són els vostres objectius com a entitat? Els nostres principals reptes són: • Orientació i assessorament per als immigrants, • Afavorir la integració i la promoció social, • Promoció de la cohesió social, • Mediació social entre els col· lectius immigrants i les comunitats autòctones, • Afavorir el desenvolupament personal i reforçar l’autoestima, • Donar suport a la capacitació a través de seminaris, cursos de formació, etc., • Orientació laboral, • Entre altres. Cal afegir també que formem part d’un conjunt d’associacions adherides a la coordinadora d’associacions senegaleses amb seu a Barcelona. I, des d’allà, treballem en projectes de l’àmbit de la cooperació, etc.

| 32 |

Quines activitats dueu a terme al nostre poble? Les activitats que estem duent a terme des de la nostra existència en el municipi de Salt són diverses: • Organització de les jornades culturals anuals SENECAT, amb xerrades sobre immigració, sobre cohesió social en el municipi, activitats de moda pels joves, activitats esportives, concerts, dinar típic senegalès, etc. • Col·laboració amb diferents institucions públiques i fundacions per dur a terme activitats de formació o de participació ciutadana. També col·laborem amb altres entitats privades per realitzar activitats socioculturals en el poble. Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper juguen les entitats a Salt? Pensem que si. El context geogràfic de Salt ha afavorit l’arribada de molta gent de tot arreu i aquesta situació ha fet de Salt un poble amb una gran diversitat sociocultural. La prova és que, a Salt, existeixen diverses entitats que reflecteixen la seva composició social. Això és una riquesa que pot ser clau per arribar a una bona convivència i per tal

que funcioni bé l’ascensor social. Teniu relacions amb altres entitats del poble? L’associació SENECAT té bona relació amb totes les entitats del poble i varem formar part de la junta directiva de la taula d’entitats estrangeres de Salt. Col·laborem amb les institucions del poble i amb el consorci en relació amb els seus objectius. Treballem conjuntament respecte a la missió i objectius que tenim marcats, per tal de contribuir a l’esforç de participació ciutadana. Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble? Sí, tenim un local a Salt. També fem ús de les instal·lacions socioculturals del poble si cal. Dieu alguna cosa positiva de Salt i una altra que en milloraríeu. De positiva: un poble multicultural. A millorar: la cohesió social, tot i que s’han fet accions en aquest sentit.

Contacte:

associaciosenecat@yahoo.es 627 877 874 · 686 127 976 · 693 962 656


17190 Juny 2012

PATRIMONI HISTÒRIC

A cop de rierenc En ple debat sobre les prioritats en l’ús de l’aigua al nostre país degut a la intensitat de l’aprofitament del Ter, recordem que Salt és un exemple immillorable sobre la influència dels rius en el desenvolupament humà. Text: Ivan Bustamante i Galera Tot i que sovint no hi pensem, quan analitzem l’evolució de Salt des dels seus inicis fins l’actualitat, ens trobem contínuament fent referència al Ter. Ja sigui per l’aprofitament de la seva aigua per tal de facilitar el conreu o moure màquines, per la riquesa d’altres recursos naturals que s’aplegaven al seu voltant, per la barrera o la via de comunicació que uns cops o altres ha suposat, per les terres que deixava o s’emportava, per la cultura, l’educació i el lleure que s’han desenvolupat a redós seu... podríem no acabar mai. Però el riu que avui coneixem amb el nom de Ter (ja sigui [tér], [tέr], [tέ] o [tέrt], segons la comarca que travessa) ha canviat molt de manera natural juntament amb el clima dels diferents períodes geològics,

des d’un riu tropical amb hipopòtams a un curs d’aigües gèlides que creuaven els rens en migració, no és fins els darrers 8.000 anys que pren més o menys la forma i règim actuals, amb petites variacions també lligades al clima. Al cap i a la fi, un riu és el solc per on s’escola l’aigua si plou.

Aprofitant el Ter des de l’antigor El riu que les diferents civilitzacions han conegut al pla on ara hi ha Salt, té un curs trenat, o sigui amb diversos braços que s’ajunten i es separen, canviant-los amb cada aiguat. Una llera on hi passa molta aigua a la primavera perquè es desfà la neu del Pirineu, hi baixa molt el cabal amb la sequera estival i s’hi manté en un terme mig la resta de l’any, amb riuades importants en

qualsevol moment, però especialment a la tardor. És doncs un riu variable, mediterrani, tot i que matisat pel temps de la serralada on neix. Però actualment el trobem ben bé així si ens arribem al Pla dels Socs? Allò que el Ter ha permès o vetat ha marcat Salt com és i, alhora, allò que els saltencs i altra gent han fet ha canviat també el riu. De fet, el document conegut més antic on surt el nom de Salt, de gairebé 1200 anys, parla d’un rec entre còrrecs, nom amb que encara alguns avis parlen dels antics cursos del riu, i el poble. Tot i que algun historiador dubta de si el Salto del pergamí és la nostra vila, allò cert és que, 150 anys després, altres documents, amb tota seguretat saltencs, ja parlen de molins. (segueix a la pàgina següent)

| 33 |


Durant totes les etapes de la història, els saltencs s’han recolzat en el Ter per tirar endavant

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juny 2012

En qualsevol cas, doncs, al s. X a Salt ja es feia servir l’aigua del Ter per regar i transformar les collites i per tant els seus habitants s’esmerçaven per fer-hi rescloses i canals per portar-ne l’aigua fins on més els convenia. Durant l’Edat Mitjana, al voltant de la Sèquia Monar diferents grups d’establiments aprofitaven el moviment de la seva aigua fent girar rodes per impulsar les moles, molrant el gra en farina. Prop seu, els horts complementaven els conreus de secà. A més, el riu continuava essent font de pesca, caça, herbes medicinals, llenya, plantes cistelleres, sorra i pedra per la construcció... en definitiva els recursos naturals que se n’havien aprofitat des de temps immemorials. La major part dels terrenys situats entre la Sèquia Monar i el Ter eren deveses dedicades a la pastura de ramats transhumans, tot i que en moments de

poca població, degut a les diferents epidèmies de pesta bubònica combinades amb fams i guerres, una part important de les deveses s’embosquinen, creixent-hi vernedes. El 15 de gener de 1449 va tenir lloc un fet de cabdal importància per Salt: la reina Maria, lloctinent del rei Alfons el Magnànim, va acceptar que els saltencs paguessin una redempció al noble Lluís de Vern per tal de sortir del seu feu i tornar al domini reial, atorgant-los el Privilegi del Batlle; però el mateix document inclou, entre altres qüestions, el dret d’ús dels aiguadeixos als habitants de Salt. Els aiguadeixos són les terres que l’aigua deixa i constitueixen les noves zones lliures que queden si després d’una riuada el riu s’ha desplaçat. Aquest fet, unit a la recuperació demogràfica després dels estralls del segle XIV, va acabar canviant els usos de les ribes del Ter.

La transformació del riu El creixement poblacional del conjunt del país va intensificar l’explotació del territori. A Salt es va traduir en un augment de les zones cultivades, que van saltar la Sèquia

Els braços del Ter l’any 1956. Institut Cartogràfic de Catalunya

| 34 |

Monar ocupant les deveses. Les pastures de Salt tenien una gran importància en el subministrament de carn a la ciutat de Girona i la reducció de les deveses inicià un conflicte amb els pastors i les carnisseries gironines que s’allargà durant segles, amb morts i tot. És en aquest moment que el dret d’ús dels aiguadeixos atorgat el 1449 esdevé de cabdal importància, ja que d’una banda va permetre decantar els plets a favor dels agricultors saltencs i de l’altra va obrir una nova relació amb el Ter. Ben aviat no s’esperaran a què el riu es mogui pel seu compte, intentaran controlar-ne els canvis per guanyar més terres. Tot i que la pastura va continuar practicant-s’hi, va anar perdent pes progressivament. Al segle XVII ja era habitual la construcció de motes i defenses per protegir les terres de l’acció de les riuades i anar ampliant els aiguadeixos. Les defenses instal·lades als inicis dels cursos secundaris del riu de la banda de Salt feien que l’embat de les avingudes castigués Sant Gregori, desplaçant, de mica en mica, el Ter cap al nord. Els terrenys que Salt anava guanyant es-

La mateixa àrea l’any 2010. Institut Cartogràfic de Catalunya


Foto Àlex Penadès

Des de la Sèquia Monar, es va anar estenent la xarxa de regadiu per irrigar els nous camps. La zona actualment coneguda com Els Comuns, la més propera al poble, va esdevenir horta familiar, mentre que la de Les Guixeres, més allunyada es va dedicar a farratges i la de Les Deveses va pasturar-se malgrat les lleis que ho prohibien i obligaven a plantar-hi arbres per protegir la ciutat de Girona de les riuades. D’aquesta manera es va crear una economia pagesa de subsistència ben diversificada, on la majoria de la població disposava d’un camp de secà al sud del terme, un hort prop de casa, un altre camp de regadiu i un tros de pastura. Els nous terrenys comunals, entre la Sèquia i el Ter, tenien un paper cabdal per garantir una certa independència respecte als terratinents, ja que la

propietat dels altres camps es concentrava en unes poques famílies. A banda dels canvis en relació a la terra, també es van anar diversificant els aprofitaments preindustrials a la pròpia Sèquia. Al segle XVIII, les moles dels molins fariners ja no estaven soles, hi havia batans en molins drapers per batre els teixits, donant-los consistència, i fargues amb martinets per martellejar el ferro o l’aram roents,

conferint-los forma. Tot plegat va ser precursor de l’arribada de les fàbriques tèxtils que van transformar profundament el poble. Tenint en compte que al s. XIX també hi havia dos serradors, no es pot descartar que hi hagués alguna serradora on l’aigua impulsés el vaivé de les serres per fer taulons.

(segueix a la pàgina següent)

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juny 2012

devenien comunals i quedaven a disposició dels veïns a través d’un franc concedit pel Comú, equivalent a l’ajuntament de l’època.

| 35 |


El cabal de la Sèquia a la Coma Cros abans dels pantans.Arxiu Municipal de Salt

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juny 2012

Un nou Salt que també depenia del Ter La indústria tèxtil capitalista es va instal·lar a la Sèquia Monar al segle XIX, provocant un creixement enorme del nombre d’habitants, en acudir-hi centenars de treballadors, i canvis en les relacions de poder, ja que els terratinents van perdre influència sobre la població en benefici dels nous industrials. El 1855 va tenir lloc també la desamortització de Madoz, basada en una llei en compliment de la qual el Comú de Salt es va haver de vendre les terres. Els horts i camps de regadiu van ser adquirits pels qui ja els cultivaven i de fet s’hi va formalitzar l’ús privatiu que ja s’hi practicava des de feia anys i que n’havia anat deixant exclosos els qui no tenien un franc. En el cas de la devesa, de gran extensió i declarada indivisible, 132 saltencs

La relació entre Salt i el riu ha donat fruits i obert ferides i en tots dos s’identifica l’empremta de la interacció | 36 |

es van organitzar per fer-ne una compra conjunta i després repartir-se-la, amb la finalitat d’evitar que caigués en mans d’algun terratinent adinerat. Amb aquests processos doncs, la propietat va quedar molt repartida, però es va aguditzar la dificultat d’accés a la terra dels qui no en van poder participar, que es van veure abocats a treballar a les fàbriques. El creixement de les fàbriques va continuar el seu procés i amb la construcció del Veïnat per part dels treballadors, els obrers van començar a menar els camps de Les Guixeres, que es van transformar també en horta familiar. La disposició d’un hort de subsistència per part de la majoria de treballadors de les fàbriques de Salt va facilitar el seguiment de les vagues a la població, donant una gran força al moviment obrer local durant la primera meitat del segle XX. D’aquesta manera, l’aigua del Ter anava exercint la seva influència i recordava anualment l’origen del desenvolupament de Salt quan cada estiu calia parar els telers perquè no baixava amb prou força, moment què s’aprofitava per fer manteniment general i especialment arranjar els canals, o esporàdicament amb grans aiguats com el de 1940, a través dels quals fertilitzava

les terres, però devastava qualsevol obra humana que se li interposés al pas.

Un riu pràcticament irreconeixible La dependència dels processos naturals del riu, va canviar dràsticament la dècada de 1960, quan va entrar en escena el complex de pantans de Sau-Susqueda-El Pasteral. La producció industrial ja feia temps que s’havia electrificat i les antigues rodes que impulsaven els telers restaven oblidades, els molins de la Sèquia Monar havien estat substituïts per centrals hidroelèctriques. L’acumulació d’aigua als pantans per tal de desembassar-la en els moments considerats més convenients va estabilitzar la producció elèctrica al llarg de l’any i facilitar el regadiu. Alhora el transvasament d’aigua cap a Barcelona va reduir-ne la disponibilitat total i el cabal circulant per la Sèquia Monar es va reduir a una tercera part. Tot i que Sau i Susqueda tenen poc marge per parar els grans aiguats, les riuades convencionals del Ter han pràcticament desaparegut a Salt i la reducció del sediment arrossegat ha fet que el llit del riu es vagi enfonsant. Aquests dos factors units a la disminució del cabal van simplificar el riu a un sol curs amb alguna illeta de tant en tant, de manera que els altres braços es van assecar. Això va propiciar l’extensió de les finques pels nous còrrecs i les antigues grans illes, així com la proliferació de mals usos com l’establiment d’un abocador entre el Pas de les Cases Noves i el Pla dels Socs. Fins i tot l’Ajuntament de Girona, amb Salt annexionat, es


IMPULS ACADÈMIA

CRONOLOGIA Any 833 Primera referència d’un rec. Situat entre còrrecs (els cursos abandonats del Ter) i Salt. Any 988 Primeres cites de molins, tot i que probablement ja hi existien en períodes anteriors. Any 1018 S’amplia el tram de la Sèquia Monar de Sta. Eugènia a l’Onyar. Any 1346 Sota el regnat de Pere III el Cerimoniós, es torna a reformar la Sèquia Monar, ara a Salt, donant-li les característiques que l’han portat fins l’actualitat.

C/ Madrenys, 22 17185 Vilobí d’Onyar info@impulsacademia.com 972 47 36 52

va atrevir a planificar la canalització del riu i la construcció d’un gran polígon industrial entre l’Avinguda Josep Tarradellas i l’Autopista, projecte que l’oposició veïnal va aturar. La situació local va canviar quan l’any 1989 es va atermenar el Domini Públic Hidràulic amb la funció de protegir la població de les inundacions, però que alhora va permetre que el conjunt dels saltencs tornessin a disposar d’un espai col·lectiu, en aquest cas per al coneixement, l’esbarjo i el manteniment de la biodiversitat, de la qual en depèn directament la nostra salut. Amb la protecció del paratge dins el Lloc d’Importància Comunitària Riberes del Baix Ter, aquest espai va quedar consolidat.

L’evolució futura de Salt resta oberta, però de ben segur continuarà interrelacionantse amb el riu Talment el mar o la muntanya impregnen el caràcter de les seves viles i gents, sense cap mena de dubte, l’aigua del Ter ha bastit Salt, un poble de riu.

Any 1430 Primera cita conservada que parla explícitament del dret de regar en l’àmbit de la Sèquia Monar. Any 1449 La reina Maria, lloctinent del rei Alfons el Magnànim, atorga el Privilegi del Batlle a Salt, el qual inclou el dret d’ús dels aiguadeixos als habitants de Salt. Segles Les vernedes s’expandeixen entre l’areny del Ter i la Sèquia Monar, reflex d’una menor XV i XVI utilització d’aquestes terres després de la disminució de la població per efecte de les pestes, fams i guerres del segle XIV. Any 1533 Referència escrita d’una riuada que canvià el curs del Ter, el fenomen provocà un pleit entre Mas Rossell (Sant Gregori) i Mas Llorens (Salt) per l’ús de les terres. El pergamí que ho descriu es troba exposat al Museu de l’Aigua. Anys Es produeixen els primers incidents violents registrats entre pagesos i ramaders, rela1595 i 1598 cionats amb l’expansió de l’horta coincidint amb la recuperació demogràfica; pugna que s’estén com a mínim fins a 1757. Any 1620 El comú de Girona obté la concessió feudal de la Sèquia Monar. Anys Guerra franco-espanyola. El rei ordenà la destrucció dels molins que hi havia fora de 1635-1659 les muralles de Girona, tots els molins de Salt en patiren les conseqüències. Any 1680 Una sentència de la Reial Audiència reconeix la validesa del dret d’ús dels aiguadeixos davant un plet entre els pagesos de Salt i les carnisseries de Girona. Any 1680 Es cita per primera vegada l’ús de defenses per reduir els efectes de les riuades. Any 1753 Amb la finalitat de protegir de les riuades la ciutat de Girona, es prohibeix la pastura i la recollida de llenya i es planten arbres, amb referència a moreres, a les deveses entre la Resclosa Reial i la ciutat. Any 1855 Desamortització de Madoz. S’ordena la privatització de la darrera devesa comuna. S’estableix l’obligació de plantar-hi arbres i tenir-ne cura i d’assumir les despeses de creació del Camí del Mig, del drenatge de les Fonts del Ter i dels treballs per evitar que el riu envaeixi de nou aquest braç. Any 1940 Els dies 17 i 18 d’octubre, les fortes pluges provoquen grans riuades a tots els rius del nord-est de Catalunya. El Ter ateny els 2350 m3/s a Roda de Ter, es desconeix el cabal a Girona perquè l’escala d’aforament va ser destruïda per l’aigua. Any 1969 Finalitzen les obres a la presa de Susqueda, que juntament amb el recreixement de la de Sau, acabat l’any 1963, completa el sistema de pantans del Ter. Anys L’Ajuntament de Girona, que havia annexionat Salt, planifica canalitzar el Ter i urbanit1971-1983 zar la major part de l’actual Parc de les Deveses. Any 1987 El primer Pla General de Salt, ja altre cop independent, protegeix les Deveses. Any 1989 Atermenament del Domini Públic Hidràulic del Ter a Salt. Any 2006

La Generalitat de Catalunya inclou la major part del Parc de les Deveses dins els espais naturals protegits de la Xarxa Natura 2000, formant part de l’espai Riberes del Baix Ter.

Any 2008

La Comissió Europea ratifica la integració del la major part del Parc de les Deveses dins el Lloc d’Importància Comunitària Riberes del Baix Ter.

| 37 |


17190 Juny 2012

LA FINESTRA AL MÓN - MARROC

Més que un professor de llengua Casat i pare de quatre fills, en Khaled va viure a Salt gairebé dos anys amb la seva família. Però la seva dona va tornar al Marroc amb els nens perquè enyorava el seu jardí, la seva casa, les seves veïnes... Ara, en Khaled porta gairebé 10 anys ensenyant aquí i cada dos mesos va uns dies a Alhoceima per estar amb la família. Text i Foto: Eva Bacardí i Neus Ferràs

de Girona. És el lloc cèntric de la immigració, però penso que no seguirà essent un lloc cèntric. La gent sempre té aquest sentiment d’emigrar, de buscar feina. Catalunya sempre ha estat terra d’immigració, terra de pas. Ara la gent ja se’n va. No tenen feina, no tenen res. Amb aquest capitalisme no poden esperar, pateixen desnonaments... Qui estava nacionalitzat, se n’ha anat a Bèlgica, a Holanda o a França. I els altres, al seu país, si tenien un petit projecte a fer.

Com vas arribar aquí? Vaig arribar per un tema cultural el gener de 2003. Com que aquí hi ha molts marroquins, vàrem venir 50 professors de llengua i de cultura marroquina. Per a mi, aquest món és igual que el meu món d’allà, no he notat la diferència. Allà també feies de mestre? Sí, farà 23 anys i ja n’estic tip! (riem tots). Ensenyo àrab i de vegades, en associacions, també ensenyo amazic i francès. He treballat a l’escola La Farga, al Veïnat, al Vallvera, i també he estat a l’Escola Oficial d’Idiomes. Aquí l’escola és laica, allà, en canvi, és una barreja de laïcisme i de religió. Si no ets capaç d’ensenyar en una situació diferent, no ets mestre. Per a mi, cada any és una nova experiència, sobretot de l’intercanvi cultural que es fa. Una anècdota: en una ocasió un alumne em va preguntar si fer-se un tatuatge era pecat i jo li vaig dir: “No! La meva àvia té tatuatges aquí i aquí” (as-

| 38 |

senyalant-se el front i la barbeta). “Profe! És que a mi m’han dit que no me’n deixen fer un perquè és pecat!” Vaig arribar a fer fotos de la meva àvia per ensenyar-li que no era pecat! És cultura, això! Aquests joves tenen dos móns diferents i la cultura és per arribar a fer llaços entre aquests dos móns. Això forma part de la meva feina. És potser això el més complicat? Sí, més que ensenyar! He treballat aquí, a Celrà... només a la província

Aquests joves que ja han nascut aquí, com els veus tu, per la situació? Jo veig que el pitjor dels temors és la ignorància. Aquests joves necessiten una ajuda per part dels responsables d’aquí. Mira els aldarulls que hi ha hagut últimament a França o a Holanda amb aquests joves que són marginats! Aquests joves estan pel carrer! La responsabilitat és nostra! Nosaltres formem els instituts, l’escola, l’ajuntament, la Generalitat... és fàcil absorbir això per una entitat d’esport, o d’estudi... Tinc una germana a Holanda que és respon-


MARROC Capital: Rabat Població: 33.241.259 (38è mundial) Àrea geogràfica: 446,650 km2  Clima: el clima presenta moltes varietats: al nord és mediterrani, a la costa atlàntica és sec, però suavitzat per la influència atlàntica i, a l’Atles, és continental. IDH (índex desenvolupament humà): 130, d’un total de 185 països. Esperança de vida en néixer: 69’6 anys Anys esperats d’instrucció per a un nen:  10 anys Població analfabeta: 50’4% Idiomes oficials: àrab i berber (que existeix al Marroc en tres dialectes diferents: el tarifit, el taixelhit

I tu com t’ubiques enmig d’aquest merder? M’hi he acostumat. Imagina’t! A vegades em trobo en situacions que són delicades perquè et diuen: “Tu ets d’aquí o d’allà?” Haig de ser una mica diplomàtic, sinó et miren d’un altre ull. Jo sempre he sigut un ciutadà del món. El que he fet de bo aquí és guanyar un idioma, el català. Encara no el parlo bé (ens ho diu amb un català impecable!). Això és una riquesa. Al final la guerra serà guanyada per la cultura. Al cap i a la fi, només hi ha una raça, la raça humana. Estàs aquí per molt de temps? Vaig venir amb 2 anys de contracte. Ara ja fa 10 anys aproximadament que sóc aquí. Vull marxar... ho trobo a faltar tot! Es diu que hi

ha ciutats on vivim i, per altra banda, ciutats que viuen dins nostre. Jo sempre porto la meva ciutat a dins, allà hi tinc la família, els nens... Tot! Això sí, aquí m’he enamorat del Barri Vell de Girona! Quan estic allà, estic a la meva ciutat. Ja estic una mica cansat, tot i que és una experiència tan rica! Haver estat amb l’equip de les escoles, els professors... I quan estàs allà penses en aquí? Trobo a faltar l’hort. Comparteixo un hort amb un amic i és el lloc que més trobo a faltar. Sempre vaig de l’institut directament a l’hort. I hi ha coses d’allà que trobis a faltar aquí? Els joves de la immigració saltenca viuen solament de Salt cap aquí, estan guetitzats. I quan hi ha un gueto, no hi ha una visió global i panoràmica del món. Aquesta és la diferència. Les associacions d’aquí es dediquen a una secció de joves, però de vegades el treball és ineficaç. El que cal és educació amb joves. S’ha de treballar amb ells perquè són els homes del futur. I sembrar el gra és fàcil, però cuidar-lo és difícil! Cal cuidar...

En Khaled se sorprèn quan donem per acabada l’entrevista, perquè té la sensació de no haver dit res. La conversa ha fluït sense artificis i nosaltres ens hem deixat endur per la cadència natural de la seva paraula i, al seu ritme, hem sobrevolat els seus dos móns. Quin viatge! La llengua berber, llengua amaziga, amazic o tamazic és un conjunt de parlars del nord d’Àfrica, de la família afroasiàtica o camitosemites. La parlen uns dotze milions de persones (berbers), escampades pel Marroc, Mauritània, Mali, Txad, Níger, Burkina Faso, Algèria, Líbia, Tunísia i Egipte. La paraula berber, que sovint s’usa per a referir-se a aquest poble, prové de la paraula llatina barbarus (bàrbar), mentre que el poble mateix s’autoanomena amazic (persona lliure, en plural imazighen).

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juny 2012

sable d’un centre de joves. N’he vist la diferència! Però allà hi ha més calers que aquí. Els professors, els educadors i els alumnes estan junts. Fan una educació intensiva individualitzada que pot durar fins a dos anys. Allà, de delinqüència, també n’hi ha, però és diferent que la d’aquí. Aquí és per ignorància, allà per malaltia.

i el tamazic). El francès s’ensenya universalment i s’estima que 20.000 marroquins del nord parlen el castellà com a segona llengua. Règim polític: monarquia constitucional parlamentària Independència de França: 2 de marc de 1956 Moneda: dirham marroquí Economia: l’agricultura és la font de treball del 40% de la població. La indústria més gran és la mineria de fosfats. La segona font d’ingressos més gran són les remeses dels marroquins a l’estranger i, la tercera, és el turisme.

| 39 |


LA FINESTRA AL MÓN - PORTUGAL

“Em vaig enamorar de la riquesa de cultures trobades aquí!” La Marisa és una dona activa, però sap agafar-se el temps per parlar ja que el que valora més en la vida són les relacions humanes. Aprofitem per conèixer la seva experiència d’immigració i compartir-hi una estona els records i les impressions actuals de la seva vida com a saltenca.

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juny 2012

Text i foto: Enric Rubio i Laure Duplay Com i per què vas marxar de Portugal? Ufff! Feia molts anys que volia marxar, però tenia por de fer-ho perquè involucrava també la meva filla petita. Finalment em va sortir l’oportunitat a partir d’un amic que estava en la mateixa situació que jo: amb un fill i separat de la parella. I els dos ens vam anar animant. El meu amic va marxar abans i va venir a Girona. Va llogar un pis i em va convidar a instal·lar-m’hi. Sense pensar-m’ho dos cops, vaig venir amb la meva filla, em vaig endur el seu fill La raó per la qual vaig marxar és una barreja de tot: volia sortir de l’ambient familiar, necessitava viure una mica d’aventura i em volia buscar la vida en un altre lloc. Quina va ser la primera impressió quan vas arribar aquí? Tot i viure a Lisboa, quan vaig arribar a Barcelona em va semblar immensa, i ja de camí cap a Girona, em va donar la sensació d’estar en un país molt verd.

| 40 |

vaig aprofitar aquests inicis per anar molt a la biblioteca i començar a estudiar català. Al més següent de la meva arribada, començo a fer neteja en un pis i, al cap de dos mesos, vaig començar a treballar al supermercat Lidl.

I la gent? Al principi estava molt pels nens i no interactuava. Però de seguida vaig conèixer gent a la Casa de Cultura i a la biblioteca de Salt; amigues que encarà ho són. La gent em veia tan jove, amb dos nens, i s’apropaven! A més en començar a estudiar català, vaig fer altres amics.

Quan et vas dir a tu mateixa: aquí estic i aquí em quedo!? Un mes després, quan vaig deixar-ho amb el noi. Tothom em deia de tornar a Portugal, però ho havia deixat tot allà: el pis, les meves coses... no podia tornar. Per mi tornar era patir més, era el fracàs; ho havia de superar, li devia a la meva filla i a tots els que em van donar suport. Em deia a mi mateixa: es tanca una porta, se n’obriran dues! A la biblioteca anava trobant gent, cadascú posava el seu granet, necessitava parlar, plorar...

De què vas treballar al principi? Al principi va ser molt estressant perquè tenia problemes amb els temes dels papers. Molta gent no es creia que fos portuguesa i es pensaven que tenia papers falsos ja que en aquesta època hi havia falsificació de papers portuguesos. Però

Vaig començar a pensar en positiu i en el món que se m’obria. Quan viatges sempre tens les dues coses, la teva cultura i la que et trobes. A més a més em vaig enamorar de la riquesa de cultures trobades aquí. Molts colors, llengües, menjars, curiositats (ella riu) M’encan-


PORTUGAL Capital: LISBOA Habitants: 10,7 millions (76è mundial) Superfície: 92.391 km2 Clima: 4 estacions (mediterrani) IDH (índex desenvolupament humà) : 0.809 el 2011 (posició 41) Esperança de vida en néixer: 79,5 anys Anys esperats d’instrucció d’un nen/a: 15,9 Taxa d’alfabetització: 94,9 Règim polític: república parlamentària Moneda: euro

Què trobes a faltar de Portugal? Al principi tenia molta saudade (la nostàlgia típicament portuguesa). Allà tinc les persones amb qui he crescut. Totes les coses petites agafen una altra dimensió quan marxes. El vi de Porto a Portugal; no en prenia, però ara cada vegada que hi vaig en porto cap aquí! Hi ha coses que només es troben allà, un plat, un condiment... Ara també em passa al revés! Quan sóc allà, trobo a faltar coses d’aquí. S’estranya la gent en conèixer una portuguesa negra? Sí, perquè molta gent desconeix la història de Portugal. En sortir de la dictadura, el país va fer un gest cap a les antigues colònies: Angola, Moçambic, Guinea Bissau, Cap Verd i les illes de Saó Tomàs i Principe. L’any 74 hi va haver la Revolució dels Clavells a Portugal i just un any després la independència de Cap Verd . En aquest moment van arribar els meus pares i jo vaig néixer 5 anys després a Lisboa. Encara que hagi nascut a Portugal, la meva

sang és africana. Vaig créixer entre dues cultures. Quina visió tens de Salt? Quan vivia a Girona, sempre venia a Salt perquè trobava que hi havia molta més vida. Molta gent em deia que era un gueto. Ara ja puc dir que no ho és per experiència. I això no vol dir que no hi passi res. Una vegada vaig veure una samarreta que posava: “Sóc de Salt i què? I vaig pensar: “És clarlar, és això!” La gent et parla malament i després t’has de reivindicar. Què trobes a faltar a Salt? Aquí crec que les persones no interactuen prou entre elles, vull dir, els autòctons i els immigrants. Potser falten espais de trobada, com centres cívics o no sé. Normalment les activitats que es fan no arriben al gruix de la població. S’hauria de trobar la manera per arribar a tothom pensant en les famílies que no tenen accés a la informació. I s’haurien de pensar coses per a la gent jove. Tenen moltes capacitats i a vegades potser només els falta la possibilitat o l’oportunitat. Una altra cosa:els contenidors sempre estan plens perquè a Salt hi viu

molta gent concentrada. Hauríem de tenir-ne més. No pot ser que hi hagi un servei com si fos un poble petit amb la quantitat de gent que som. Després diuen que la gent és bruta i no és veritat. Als parcs infantils, hi posaria més jocs i que siguin més segurs. Participes en activitats i associacions del poble? Sóc voluntària de Caritas amb gent gran. Abans estava amb nens. M’agrada anar a La Mirona; he anat als concerts de Tiken Jah Fakoly o Terrakota. També vaig a la biblioteca i al Teatre de Salt, tot i que quasi sempre sóc l’única negra del públic. M’agradaria que no fos així, ja que intimida una mica. Sento que hi ha molta gent que no hi participa perquè hi ha unes inèrcies que, malgrat que no m’agraden, hi són.

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juny 2012

ta poder triar el que faré per sopar anant cada dia a una botiga diferent i tastar alguna cosa nova.

Llengua: el portuguès és la llengua oficial, és la cinquena llengua més parlada del món. És reconeix oficialment el mirandès, llengua oficial del consell de Miranda do Douro. Independència: del Regne de Lleó al 1128. Portugal es va unir a la Unió Europea el 1986 Economia: basada en els serveis i la indústria. Es destaquen el turisme, l’industria de l’automòbil i les refineries petrolíferes. És el vuitè productor més gran de vi i té una tradició important en el sector de la pesca.

| 41 |


17190 Juny 2012

OPINIÓ

La convivència, una feina de tots Jordi Nadal Periodista

Un estudi de la Universitat de Girona, elaborat fa aproximadament un any, situava la manca de teixit social com una de les causes principals dels problemes que, de tant en tant, han sorgit a Salt els darrers anys. L’estudi proposava, entre altres mesures, crear aquest teixit, fet que comportaria un major coneixement entre les diferents comunitats que viuen al municipi. Més enllà d’aquesta consideració hi ha una evidència palpable: no hi ha un coneixement prou profund entre els saltencs d’orígens culturals diferents. En general, els nouvinguts no coneixen prou bé els autòctons, ni tampoc es coneixen entre ells; com tampoc els que tenen les arrels al municipi coneixen prou els que acaben d’arribar. Aquest desconeixement provoca temors; i els temors, recels. A Salt hi ha diverses iniciatives que intenten promoure les relacions interpersonals entre les diverses comunitats culturals, en un intent de crear una autèntica cohesió social. Cal dir, però, que de moment l’èxit és molt relatiu. Hi ha qui crea l’oportunitat, però el conjunt dels ciutadans no acaben de recollir el guant, i les oportunitats no s’aprofiten com caldria. Una de les iniciatives més destacables és la de la colla castellera dels Marrecs, que sovint fa les seves actuacions amb l’associació senegalesa Oudiodial. Aquesta col·laboració

| 42 |

ha ajudat al mutu coneixement de les dues entitats culturals. Col· laboren, actuen conjuntament, però no s’ha aconseguit una autèntica retroalimentació entre uns i altres en les seves respectives activitats (més enllà de casos puntuals). Un altre exemple és la participació d’associacions de nouvinguts al carnaval. Però, durant la darrera celebració, es va poder constatar que les colles continuen essent, en gran mesura, uniètniques i uniculturals. Desfilen plegades en el mateix acte, unes darrere les altres, però la interacció és menor que la que podria haver-hi. El comportament és semblant al de l’oli i l’aigua: poden compartir un envàs, un entorn, però la barreja no és real. Aquestes i altres iniciatives nascudes de la societat civil pateixen d’una manca d’implicació activa dels ciutadans, si es pretén que representin autèntics punts d’inflexió en la creació d’un teixit social que uneixi comunitats culturals diverses. La cohesió reclama conèixer-se, però també cal entesa i respecte per les necessitats dels altres i, alhora, que les pròpies necessitats siguin també enteses i respectades. Molta gent percep aquesta interacció cultural des de la por, tement que suposi una renúncia total o parcial a les pròpies tradicions, i aquest fet pesa més per a ells que l’hipotètic enriquiment social i humà que podria suposar. Hi ha àmbits on la convivència multicultural està més naturalitzada, entre els quals destaquen els que tenen a veure amb els joves. Un cas serien els centres educatius. La situació a les escoles de Salt no és senzilla, gens senzilla. Però pel que fa al tema que ens ocupa és, segurament, l’àmbit on la interacció entre persones d’orígens culturals familiars molt diversos està més normalitzada. Ens

ho explicava l’exdirector de l’institut Vallvera, Josep Maria Rodríguez, quan encara exercia el càrrec: “A l’institut els joves es barregen, tant els fa el color de la pell o l’origen cultural. Ho viuen amb total normalitat”. Una de les raons principals pot ser que els joves reinventen la cultura, aquí i arreu. Tenen les arrels que tenen, però el seu món està en formació, els seus referents culturals són actuals, vius i en constant evolució. I, sobretot, no arrosseguen les motxilles de prejudicis i apriorismes que molts adults arrosseguen. Un altre àmbit en què es dóna aquesta convivència és en el futbol. Fa poques setmanes, una selecció formada per jugadors del Salt i la Coma Cros va participar en el torneig internacional de futbol MIC (Mediterranean International Cup). En l’equip saltenc hi havia nois de vuit orígens diferents. En els terrenys de joc, durant els entrenaments, o en els vestidors, s’hi estableixen relacions personals que fomenten també el coneixement mutu entre aquells que tenen orígens familiars culturals diversos. L’escola, els casals i els locals socials són espais comuns que permeten aquesta relació interpersonal. Un darrer exemple el trobem a La Fàbrica, un equipament de lleure per a joves que el govern va tancar a mitjan abril per canviar l’empresa que el gestiona i que, van assegurar, reobriran en breu. Aquests espais uneixen nois i noies que comparteixen les inquietuds de l’edat, els interessos i faciliten (a vegades sense que se n’adonin) els intercanvis culturals. La creació d’aquests espais comuns depenen sovint del govern de torn, però la generació d’oportunitats està també en alguns casos en mans de les entitats. L’aprofitament de les oportunitats depèn dels ciutadans.


Manifest per l’educació de qualitat a Salt Coordinadora d’Ampas de Salt Volem posar de manifest el nostre profund desacord amb l’equip de govern i el Departament d’Ensenyament per l’anunci de l’obertura d’una nova escola concertada religiosa a Salt (Escoles Pies de Catalunya). Tres són els punts en els quals basem el nostre desacord:

2. Dubtes sobre l’equitat i la igualtat d’oportunitats en l’accés. Posem en qüestió que es puguin complir els compromisos adquirits al Consell Escolar Municipal, respecte a: • Que la gratuïtat d’aquesta escola es pugui mantenir més enllà d’un termini mínim, donat que una escola concertada se sustenta amb les aportacions del concert públic i també amb les quotes de les famílies. • Que es baixin de les ràtios d’un alumne per a cada aula de P3.

Il·lustració: Àlex Martín

3. Conseqüències: nova escola per a qui? Una nova escola concertada a Salt no amplia de manera equitativa i igualitària l’oferta escolar de Salt; que sigui gratuïta no vol dir que sigui pública. El mapa escolar de Salt, segons indiquen les dades de matrícula i composició social dels centres, així com l’informe extraordinari “La segregació escolar a Catalunya” publicat el 2008 pel Síndic de Greuges de Catalunya, viu una situació de distribució desigual de l’alumnat als diferents centres, una distribució desigual que es dóna sobretot en la relació entre escola pública i escola concertada, i que bàsicament ve donada per les diferències en les condicions socioeconòmiques de les famílies i el seu origen. Quan parlem de segregació escolar, parlem de la distribució de l’alumnat en el seu conjunt. Una xarxa escolar segregada és aquella que presenta un situació d’homogeneïtat social dins de l’escola, i d’heterogeneïtat social entre les escoles. L’escola hauria de ser un reflex de la composició social i un espai d’igualtat d’oportunitats, i a Salt, no ho és.

L’existència d’una nova escola concertada, no només no incideix en la millora d’aquesta situació de desigual distribució, sinó que manté una tendència a la guetització. Els centres actuals tenen un llarg llistat de necessitats pendents: escoles i un institut en barracons, una escola sense terreny definitiu, mancances de recursos humans (mestres, però també conserges), deutes a les escoles concertades, bonys en diversos centres, greus urgències en infraestructures (sostre d’uralita, patis inundats, etc.), estigmatització,... Quan aquesta nova escola creixi i ofereixi places de secundària, creiem que condicionarà la decisió de creació del necessari nou institut públic a Salt, continuant amb la segregació a secundària. Més enllà del fet concret de la incorporació d’aquest nou centre a Salt, es fa evident amb l’aposta política pel concert econòmic, la desconsideració, l’abandó i desprestigi en què s’ha situat l’escola pública, amb mancances històriques al municipi. No posem en més dificultats l’educació a Salt.

OPINIÓ 17190 Juny 2012

1. Un procediment opac i poc participatiu. La decisió d’incorporar aquest nou centre concertat al mapa escolar de Salt ha estat una decisió unilateral, sense cap procés participatiu. En el Consell Escolar del 14 de març, només 5 dies abans de l’inici de la preinscripció, es va informar a la comunitat educativa que la nova escola formaria part de l’oferta educativa per al curs vinent. No hi ha hagut transparència en el procés, i la comunicació no s’ha realitzat de forma adequada. Una decisió tan important com aquesta, que afectarà a curt i llarg termini la nostra població, hauria d’haver comptat amb l’opinió de mestres, famílies, entitats, tècnics, etc. Caldria trencar la reiterada tendència de mantenir la comunitat educativa de Salt al marge d’aquest tipus de plans o decisions.

• Que es pugui complir el compromís d’ocupar només per dos anys el terreny assignat a les instal· lacions del SES Salvador Sunyer. • Els criteris amb els quals es diu que reservaran 12 places per a alumnes amb necessitats educatives especials no estan clars. Quina planificació té l’Ajuntament de Salt quan, havent-hi centres educatius amb greus mancances i sense terreny, en facilita primer a aquesta escola Pia? Quin procés s’ha seguit a l’hora d’informar les famílies sobre aquesta nova opció?

| 43 |


Per què la veïna porta hijab? Iman Taouil Jiach

OPINIÓ 17190 Juny 2012

Saltenca i estudiant de psicologia

| 44 |

Quantes vegades, saltencs/ques, ens haurem passejat i vist pels nostres carrers dones musulmanes amb vel islàmic(hijab) ? Moltes, segur. I què es sol pensar automàticament? Que el seu home l’ha obligada? Que els pares l’han obligada? Que són una colla de retrògrades? Bé, aquest article té la finalitat de descriure des del meu punt de vista, des del punt de vista d’una musulmana veïna vostra de Salt, perquè el hijab té raó de ser-hi. Dono per suposat que sabeu que el hijab és un dels requisits que l’Islam demana a les dones musulmanes, concretament es troba explicat a les sures 24 (An-Nur) i la 33 ( Al-Ahzáb) del sagrat Alcorà. La dona en si, pel simple fet de ser dona considero que ja està condicionada per una bellesa que provoca fàcil atracció envers els homes, per tant i cenyint-se estrictament al que demana la seva religió, se’ls demana modèstia en les seves indumentàries (roba ampla), no provocar atraccions sexuals amb aquestes i reservar la seva bellesa a un

nombre restringit d’individus del sexe oposat. D’aquí deduïm, els musulmans/es, que l’Islam no menysprea a les dones com popularment es creu, al contrari, estan tan sobrevalorades que se’ls mana tapar les seves característiques físiques acaparadores per a ser més respectades i valorades més enllà del físic. Bàsicament el fet de portar hijab ho promou la fe, si ets creient de l’Islam i segueixes les pautes que indica l’Alcorà, entre moltes altres coses, et posaràs el hijab sinó no. Pensareu, pot ser, en les noies que són musulmanes i no porten vel islàmic, aquestes noies tindran els seus motius per a no portar-lo (encara no senten que és el moment, simplement no volen, etc.) però no creieu falsament que són ‘musulmanes modernes’ i més ‘obertes de ment’. Una musulmana que no porta hijab no està seguint l’Islam estrictament com se li demana, dur vel islàmic és obligatori, si està escrit a l’Alcorà és obligatori complir (de fet si ets creient i tens fe no suposa una obligació, al contrari, suposa una satisfacció sentir que compleixes amb el que el teu creador et demana). Per tant, el simple fet de dur vel no determina que aquella dona s’estigui tancant en banda i rebutgi fer vida social, simplement són musulmanes que segueixen la seva doctrina de manera més adient que les que no en porten. També cal remarcar que el vel islàmic no ho és tot en l’Islam, òbviament, existeixen tota una altra serie de requisits, per tant tampoc s’ha de pensar que són més bones musulmanes les que porten vel, però aquesta ja és una altra discussió. El motiu principal i pur pel que normalment les dones musulmanes portem (m’incloc) vel és el que he exposat aquí a dalt, però també

Il·lustració: Àlex Martín

existeixen altres motius per dur-lo, motius nous i poc comuns però que també interessa parlar-ne ja que aquest article pretén aclarir això, el perquè del vel. Existeix un nombre de dones que porten el vel per inèrcia, és a dir, com que totes les musulmanes sempre n’han dut, elles també en porten, sense saber-ne ben bé el sentit. Entre les joves musulmanes també s’entén actualment com una moda, igual que podria estar de moda qualsevol altra indumentària. Existeixen també joves que les ha convençudes el discurs de ‘Si portes hijab agrades més als homes musulmans i podràs casar-te aviat.’, perquè com ja pressuposo que sabeu, les musulmanes no poden tenir relacions prematrimonials de cap tipus i per tant estan a la guait de ‘a veure quan aconsegueixo casar-me per tastar aquesta experiència encara prohibida per a mi’. També existeix el grup de noies que el porten per tal d’establir un fil de confiança amb els seus pares i aconseguir a través del vel una llibertat per a poder sortir sense tants interrogatoris, aquest fenomen l’he batejat com a ‘el vel de la llibertat’, dos conceptes que pot ser en principi semblarien oposats. A la realitat i a l’hora de la pràctica els motius per dur vel islàmic són tan diversos com persones existeixen, però no m’agradaria acabar aquest article sense resumir una mica les idees principals que he pretès aclarir sobre el hijab, sobre el seu ‘perquè’ original: és un requisit per a la pràctica de l’Islam, no és per imposició de cap home, les dones amb hijab mostren modèstia i reserven els seus bonics tributs naturals i, finalment, no significa que siguin dones tancades, ni amb menys nivell cultural ni retrògrades, són dones com qualsevol altra dona del món amb una única diferència, la religió que practiquen.


“Fue bonito mientras duró”

Carta d’un exprofessor de l’Escola de Policia de Catalunya als seus companys Rodolfo Rufián Roto (intensificantvidesnervioses.wordpress.com)

Però ara “otro gallo canta y es el negro”. Fa pena i ràbia tot el que està passant; també provoquen por, que és el que sembla que desitgen, però estan provocant molt d’odi que ningú sap on desembocarà. Em sentia molt lligat a la feina de formador de mossos i crec que tots i totes sabeu que l’he gaudit i li dec molt, he aprés molt i he sentit de prop el valor del coneixement sobre la seguretat. He defensat la feina de policia des d’abans d’entrar a l’escola; entre d’altres motius, perquè tinc amics

del meu barri que van decidir agafar aquest camí. He defensat la feina de policia en tots els àmbits, que no són molts però sí prou antagònics; una cosa que ja fa dies -potser mesosque no puc fer, que no vull fer i de la qual començo a estar-ne avergonyit. Crec que és perillós això que està passant i està clar que no reduirà la violència dintre la societat, ans el contrari, l’està augmentant. I no només em refereixo als empresonaments o als “actes vandàlics”, ni molt menys, sinó també als suïcidis, a l’alcoholisme, a la violència al carrer, als robatoris, als assassinats, etc. La sensació d’inseguretat no es quedarà en les capes baixes de la societat, sinó que anirà pujant com ja ho està fent. Tenim un atur desbocat, un 80% del personal cobra menys de 1000€, 7 ERO, 51 execucions hipotecàries i 17 desnonaments diaris a Catalunya... Haurem de pagar les crosses, les ambulàncies i de donar gràcies perquè no ens apallissin pel camí. Els meus pares estan acollonits pensant en els seus tres fills, dos d’ells a l’atur (el meu germà amb 45 anys i 3 criatures, i jo mateix) i que ni en la seva època van viure un menyspreu tan generalitzat contra la majoria social. Que apareguin grups armats -novament-, que es multipliquin els sabotatges o que les presons estiguin a rebentar, és un horitzó completament plausible, més del que voldríem. I aquí ve el final del meu pamflet i el sentit del mateix: la inseguretat social en expansió que estan patint cada cop més capes de la població també arriba a les capes altes i serà combatuda amb més seguretat privada, condominis privats

i carrers més semblants al pati de la Model que a una plaça pública. La policia, igual que les presons, van en camí de la privatització total com ja deveu saber. A poc a poc, la seguretat privada, que a hores d’ara ja és un lobby de primer nivell internacional i va agafant més i més espai de la cosa pública i això és irreversible. Jo, sincerament, estic content d’haver fet la feina que he fet a l’ISPC i m’agradaria molt tenir nous mossos als que ocupar durant un trimestre amb les coses de la nostra assignatura. Però de fet, m’agradaria més poder dir que no, que és inadmissible i que hem de dedicar tot un curs a parlar del que ja és quelcom que fa riure: “la dimensió social de la tasca policial”, la qual cosa és un oxímoron; “la policia en el marc d’un Estat de dret” i el que desapareixerà com a llàgrimes sota la pluja, el somni d’una policia profundament democràtica, l’avantguarda d’una societat millor per tothom.

OPINIÓ 17190 Juny 2012

“Fue bonito y se está poniendo muy feo...” Avui una nova persona ha ingressat a presó, i s’esperen noves detencions i nous empresonaments. La deriva pinotxetista -com l’anomenen alguns- que està prenent el govern està aconseguint el que sembla una estratègia d’ordre que es basa en “crear pànic” - com es deia durant l’operatiu del 27M- per “netejar la plaça” d’indesitjables, és clar…com tothom sap. Això no era del que jo parlava quan explicava a classe el canvi de la política repressiva a la preventiva, de la policia franquista a la policia democràtica. La última ha resultat una repressió preventiva: del “redistribuïm per reduir la conflictivitat social” al “por si acaso, te entalego”. A la ja tristament clàssica política de castigar els pobres, ara s’ha afegit el castigar i espantar els dissidents. Això ho escric amb el permís, l’estima i l’admiració pels companys del grup que es dediquen a la necessària tasca policial. Que això vagi per davant, sabeu que tinc molt de respecte per la feina que heu fet….

Salutacions i mercès a tothom.

Il·lustració: Àlex Martín

| 45 |


17190 Juny 2012

MÚSICA SALT SONA! Text: Enric Rubio

Et podries presentar? Carles Vidal i Ramos, nascut a Salt el 1979. Tot i que porto uns anys vivint en altres pobles propers, segueixo molt actiu amb la vida de la vila. M’encanta Salt i estic molt orgullós de ser saltenc. Explica una mica la teva trajectòria musical. Vaig començar a tocar la guitarra als 14 anys. Als 16, vam formar el primer grup de hardcore i punk, Smooth, i vam gravar una maqueta ReadySteadyGo! (1998). Amb 17 anys vaig entrar a tocar amb Without, també en l’òrbita del punk rock. Vam editar tres treballs discogràfics: Limousine (1999), Crei Songs (2002) i Without (2005), i vam tenir la sort de tocar per tota Espanya i compartir escenari amb grans bandes. Arribat un punt però, volíem fer altres coses i vam creure més sincer desfer Without i muntar un nou grup. També vaig tocar la guitarra amb Bikini Summer, un grup de hardcore cafre amb qui vaig gravar el seu segon disc Radiographic Souvenir (2006). Desfet Without, vam formar Miau Miau, una banda de rock electrònic amb què vam editar dos treballs Miau Miau (2006) i Sístole/Diástole (2010). Vaig aprendre-hi molt com a músic. Ens vam dissoldre amistosament el 2010. Perquè un dia et vas posar a tocar la guitarra i a cantar? I per què et vas posar el nom Tom Hagan? El nom de Tom Hagan va sortir de la marca d’una camisa hawaiana. Al llarg dels anys i projectes, sempre vaig anar fent cançons paral·leles en solitari. A partir del 2008, vaig començar a plantejar-m’ho de manera més seriosa i, el 2009, vaig gravar el primer treball Carlitos Buey (2010). Era el primer cop que estava sol en un estudi i podia fer el que em donés la gana. Cada cançó sembla d’un estil diferent, no és que ho faci expressament, és que jugo amb els temes treballant amb diferents sons, estils i músics i em queda així. L’any següent va aparèixer Carlitos Ferrocarril (2011) i ara estic acabant el que serà el tercer disc. Als primers concerts en solitari sonaves 100% acústic i força més relaxat que ara, has tornat a les andades? Necessites l’adrenalina del rock i del punk? Vaig començar en solitari com a manera d’expressar la meva part més relaxada i sensible però, com que fa temps que no tocava amb cap banda, suposo que m’han entrat ganes de tornar a fer el gamberro amb la guitarra. Els

| 46 |

temps que corren també ajuden a tenir més mala llet i tenir ganes de descarregar-la amb una actuació més rock... Però és un divertimento, no seguiré per aquest camí. Pots presentar els companys que toquen amb tu? Com us vau conèixer, amb els membres del grup actual? M’acompanyen l’Óscar Martínez a la bateria i en Ricard Humet a la guitarra i el baix, ells són els Sweet Lies. Els dos són companys d’antigues formacions. Voldria agrair, també, a tots els músics que han col·laborat en l’enregistrament dels discs i al productor Xebi Salvatella. On heu tocat? De quins bolos guardeu un record especial? Hem tocat sobretot a Girona i Barcelona, també a Madrid. Un dels concerts del qual guardem més bon record va ser el de Girona Pirata l’estiu de 2011. Vam tocar al terrat d’un pis particular de Girona, un petit espai on s’hi van congregar unes 30 persones, que van estar súper atentes i participatives durant tot el concert. Tens vincle amb Salt? Penses que, a Salt, la música pot aportar alguna cosa per acostar més a la gent? Sí, segueixo molt vinculat a Salt: hi tinc la família i hi treballo de tant en tant. La música pot ajudar molt a acostar la gent. El llenguatge musical és molt fàcil de posar en comú. Tothom pot acabar entenent un ritme diferent al teu i intentar combinar-lo amb la teva melodia. La barreja d’estils musicals et fa entendre una mica millor, a partir de la part que ja coneixes, com és l’altre i apreciar allò que aporta. Fes alguna proposta de millora (si t’atreveixes). Jo apostaria per promocionar nous artistes locals. Gent jove, però jove de debò (d’entre uns 18 i 25 anys) nascuda i criada a Salt, que segur que pot aportar una visió molt personal i enriquidora de la societat en què vivim. Proposa 4 grups per a la festa major (a part de tu, és clar). Very Pomelo, Pepet i Marieta, Los Fulanos i Rancid. De què parles en les teves cançons? A les meves cançons sovint parlo de mi i del que sentia en un moment donat. No tot el que canto és real, però sí que sovint sorgeix d’alguna sensació que he sentit en primera persona. Espero que a partir d’aquí algú es pugui sentir una mica identificat i fer-se una mica seva la cançó. Digues el que vulguis! M’estimo molt Salt, però els que cremen cotxes i els que voten a Plataforma per Catalunya se’n poden anar a la merda. tomhagan.bandcamp.com


Nomah Et podries presentar? Bones, em diuen Nomah, visc a Salt i em considero de Salt. Sóc fill d’immigrants andalusos i nascut a Terrassa.

En què estàs ficat ara mateix? He vist per la xarxa que tornes “a la càrrega” amb una nova gravació? Ara mateix estic en ple procés de creació sense límits amb DJ Ero, Bilpack i FF, de moment estem deixant anar temes per la xarxa fins que no tinguem la forma completa. Estem fent un programa de ràdio amb DJ Ero: Rough Radio Show, cada dimecres de 21h a 23h a dacornerradio.com, d’on també es pot descarregar. Actualment estem preparant el Campus Musical d’Estiu: Arrels Urbanes (www.saltjove.cat), on es faran tallers de rap, cant i percussió. Són iniciatives per als joves que tinguin ganes d’enriquir-se culturalment i tècnicament, que hem d’intentar aportar per contrarestar les repulsives i abusives retallades. On has tocat? De quins bolos guardes un record especial? Hi ha actuacions molt especials a la meva memòria: la primera vegada que vàrem anar a Mèxic amb l’Ari va ser increïble; quan vaig presentar Anomahliah a Nova York al SOB’s, club mític on han tocat molts clàssics del rap, molt especial; però sincerament, repassant per la memòria, tots els concerts tenen el seu punt especial, perquè cadascun d’ells és únic.

Penses que, a Salt, la música pot aportar alguna cosa per acostar més a la gent? Per acostar la gent, són més les ganes que no pas les eines, però per descomptat que tot el que sigui intercanvi cultural enriqueix la persona i la comunitat en general. Les noves generacions ja ens ho estan ensenyant, tot el meu respecte per als joves que lluiten per dur a terme les seves iniciatives creatives. Les barreres sembla que sempre estiguin a fora, però les mes difícils de superar són dins un mateix, aquestes són les primeres i més importants per sortir de la presó mental. De què parles en les teves cançons? Quines influències musicals tens? Les meves influències musicals més directes les trobem al rap nordamericà dels 90. La música negre, flamenca i llatina, en general, m’enriqueixen molt també. El cinema, els documentals, les sèries de televisió i els esports també són aliment per a les meves creacions. Les meves cançons són sentiments amb experiències del passat i del present per poder veure un futur i això no és profecia, és analitzar allò que vam ser per poder assimilar el que vindrà, és el que busco constantment quan escric.

MÚSICA 17190 Juny 2012

Explica’ns una mica la teva trajectòria musical. Vaig començar a practicar la disciplina del rap als 90 amb el grup Discípulos del Micro amb l’Slash, l’Urban i l’Ari. Més tard vaig passar una temporada amb Geronación, però no vaig acabar d’integrar-me al grup; poc després de l’edició del primer treball vaig desvincular-me’n. Més tard, l’Ari va començar la seva trajectòria en solitari. Vaig formar part dels seus primers projectes i gires per tot l’estat, Europa i bona part d’Amèrica. Entremig d’aquest llarg període vàrem crear Golfinggis amb DJ Ero i FF (Raggatack Sound). Poc després, vaig començar a preparar la meva maqueta en solitari a Madrid amb Sr. Tcee i Zarman, tots dos del grup VKR. D’aquí varen sortir temes com “Todo irá mejor” (que el va agafar Universal pel disc Laboratorio Hip Hop), “Cada Veh Ke” i “Aveceh” al recopilatori Lo más crudo, del segell Crudo, on va sortir més tard Anomahliah. També he treballat amb diversos mc: Phil The Agony (SAS, Los Angeles), Lexa, Frank T, Demo, Capaz (del grup Hablando en Plata). També amb productors com: El Cerebro aka Brainiac Beats, Big Hozone, Rayka (Hablando en Plata).

Què en penses, dels drets d’autor? Els drets d’autor són necessaris en un món dirigit pels diners, els mercats i la indústria. En un món sense moneda no farien falta, només compartir-ho i el reconeixement mutu. Tens algun missatge per a la gent de Salt? Hem d’assimilar el mes ràpid possible que hi ha molt talent en els joves, són el futur més pròxim que tenim. Només apostant per ells donaran el màxim, és l’autèntic petroli per al nostre motor, el millor és que no cal destruir el planeta per aconseguir-ho. Si ens volem fer respectar, hem de respectar, però mai deixar-se trepitjar. twitter@BigNomah

| 47 |


17190 Juny 2012

MÚSICA: LA SELECCIÓ DE 17190

Eli Paperboy Red & The Pepper Pots Time and place

Els The Pepper Pots ja són uns vells coneguts del públic gironí, molts de nosaltres ja els havíem ballat a moltes festes majors i sales de les comarques. Amb uns inicis entre el soul i la música jamaicana, aquesta banda ha anat fent passos de gegant cap a la professionalització i la projecció internacional de la seva música, ara sí, totalment soul. Amb un directe impecable, un vestuari i una posada en escena totalment anys 60, aquesta banda de soul ha donat la volta al món amb els seus concerts. L’últim enregistrament confirma aquesta línia ascendent cap al reconeixement internacional de la banda. L’aliança amb una de les millors veus del soul old school del moment, Eli Paperboy Red, ha donat un resultat espectacular: quatre temes rescatats de llistes d’èxits dels anys 60, que sonen amb una frescor i un so impecable. La veu un pèl trencada de l’americà, la dolçor i el so motown dels gironins, i un enregistrament en estudi analògic (Black Pepper Studio, a Cornellà de Terri) donen a aquest disc un so retro impecable al nivell (no exagero) dels grans artistes de soul dels quals fan versions. Sembla que, aprofitant la presentació del disc, podrem gaudir d’aquesta excel·lent trobada entre músics en directe, esperem en candeletes el dia del concert!

| 48 |

ZAZ

Aquest és el primer i únic disc de la cantant francesa Isabelle Geffroy. Acompanyada d’una guitarra i un contrabaixista, aquesta noia de trenta-un anys amb veu ronca ha captivat totalment al públic francès (va ser durant diverses setmanes el disc més venut) i, en menor mesura, al d’aquí, que com sol passar, viu força d’esquenes al que passa a França. Tot i ser el primer àlbum d’una cantant jove, Isabelle porta fent música molt de temps. Després de provar diversos instruments, va descobrir les seves dots per al cant, les quals va dedicar a explotar sense contemplacions en grups de jazz, rap i el que fes falta. Va ser amb el grup de rock llatí Don Diego que va adoptar el seu pseudònim ZAZ i va recórrer el planeta fent concerts. És normal, doncs, que en el primer disc d’aquesta rodamóns hi hagi influències variades i es noti l’experiència d’algú que, tot i la seva joventut, porta ja moltes “tables” a l’escenari. En el disc de ZAZ no hi trobaràs floritures ni arranjaments espectaculars, al contrari, la bellesa de les seves cançons es basa en la senzillesa, la frescor i l’energia positiva que desprenen. Un disc que, a part de fer-te ballar, és capaç d’aixecar-te l’ànim en un dia gris. D’entre les múltiples sonoritats que hi trobaràs hi ha el jazz manouche, la chanson française, el blues i el rock, tot cantat amb una veu trencada que t’enganxarà a la primera escolta. Tot i que el disc s’ha d’escoltar sencer, cançons com “Je Veux” (tot un himne a l’amor i a la llibertat) o “Dans ma rue”, on fa el seu particular homenatge a Edith Piaf, fan d’aquest disc un regal per les orelles i també per a l’ànima.

Text: Enric Rubio

Yacine & The Oriental Groove Parabòlic

Aquest és l’últim projecte de l’hipercreatiu Yacine Belahcene (Detotarrel, Nour, Cheb Balowski). Com en els anteriors projectes, l’esperit d’aquest disc és el de la trobada i del diàleg entre diferents mons musicals ben diversos. La música de Yacine & The Oriental Groove és sobretot enèrgica i carregada de contrastos, el llaüt àrab de Yannis Papaioannou (08001, Orquestra Àrab de Barcelona) i la guitarra elèctrica s’hi combinen de forma que la música oriental sembli pur rock-and-roll. Seguint l’estela d’artistes com Rachid Taha o Gnawa Difusion, la fusió d’estils i instruments és present en tot el disc: el reggae, el rock, el rai, el hip-hop, l’electrònica i la musica d’arrel hi són presents. Les guitarres, computadores, llaüt i percussions magribines (tocades pel crac saltenc Aniol López) s’intercalen creant un estil propi que, tot i que s’aproximen molt a les sonoritats dels artistes de rai, deixen un espai prou ampli perquè els demés estils hi circulin amb total llibertat En el disc hi podem trobar reinterpretacions de cançons populars magribines com “Saskin” o “Goumari”, on tot i respectar l’estructura de la cançó les reinventen convertint-les en cançons amb una sonoritat urbana i innovadora que sorprenen a la primera escolta. És destacable també el tribut que fan al poeta Joan Maragall a “Nodreix l’amor”, on Yacine explota de manera ben original els seus orígens català i algerià, utilitzant aquest poema del segle xix per construir un tema ben contemporani. Yacine ens ha visitat al menys en dues ocasions a Salt, l’última a La Mirona; esperem tornar-los a veure ben aviat.


Com hi pots participar? 1- Amb continguts Poesies, contes, relats... per al racó literari. Idees, propostes, contactes... suggereix-nos reportatges i articles. Treu l’escriptor o periodista que portes dins!

2- Amb material gràfic Fas fotos a tort i a dret? ... Participa en l’espai “El meu Salt” amb les teves imatges o ajuda’ns fent de fotògraf per als nostres articles i reportatges. Ets un il·lustrador en potència? T’agrada el còmic i fas vinyetes amb segones? Publica els teus dibuixos o ajuda’ns a il·lustrar els articles.

Programació de qualitat per a tota la família

BUSCA LA MARCA EL PLANTER quan facis la teva selecció d’espectacles familiars

Que les teves obres no es quedin al calaix!

3- Amb la teva opinió Entra al nostre web i participa amb els teus comentaris i punts de vista. Busca, compara i comparteix tot el que la xarxa pot aportar al nostre poble. Digues-hi la teva!

4- Econòmicament Vols publicitat per al teu establiment? Preus molt econòmics per paper i internet. Vols fer una aportació econòmica? Diners que ens ajuden a tirar endavant i a no dependre de ningú. Ajuda’ns a tirar endavant!

Num. de compte: 1491 0001 21 2014678425 (Triodos Bank) Envia’ns-ho a:

redaccio@17190.org publicitat@17190.org

Més informació a:

www.17190.org

Un segell de garantia i qualitat perquè tota la família gaudeixi de la millor programació al Teatre de Salt Gràcies a tots els que ja sou seguidors del nostre projecte. Hem començat a treballar en la programació de la temporada vinent. Informeu-vos a:

www.teatredesalt.cat


17190 Juny 2012

Convivència RACÓ LITERARI

Demà fa anys Plou. La Núria és rere la finestra, mirant com les gotes de pluja rellisquen pel vidre. Jo sóc a fora, sota un paraigua immens, observant-la. Ella no em veu. Demà farà anys, la Núria. Quants? Ella no ho sap. Per a ella, el temps és un tel invisible que es va dipositant arreu del seu cos. Silenciós, ha començat a dibuixar a la pell del seu front uns solcs indefinits i a pintar poc a poquet una grisor esmorteïda als seus cabells. Per a ella, l’únic món existent ara mateix són les gotes de pluja; demà, quan faci sol de nou, ho seran els edificis de davant de casa. Entro. El dinar ja és a punt. La Núria no vol deixar el seu planeta de pluja i el pare decideix donar-li el dinar a l’habitació, rere la finestra, mirant el carrer. La mare i jo, mentre esperem, xerrem sobre el temps, les petites batalles quotidianes que han anat confegint el nostre món, el meu viatge... i la Núria. “D’aquí a pocs dies”—em diu la mare— “ja no podré comptar amb tu. Però és natural: has de fer la teva. I allà on vas se t’obren infinitat d’oportunitats... A més, he trobat algú que em podrà donar un cop de mà amb la teva germana.” El pare ja ha acabat de donar-li el dinar. Seu a taula. “S’ho ha menjat tot,” —ens diu— “però no he aconseguit fer-la venir. Continua comptant les gotes de pluja.” Riem. Per molt estrany que sembli, la Núria ha esdevingut un petit clarobscur a les nostres vides. Perquè no és veritablement fosca la seva presència, sinó que, encara que no irradiï una llum plena en el sentit que tots coneixem —no és la filla que tothom desitja—, a la seva manera és feliç, i aquesta felicitat incompresa pels de fora, a nosaltres ens ha donat alguna cosa indefinible que molt poca gent té. En acabat, ens n’hem sortit. I ara la Núria és l’àncora que ens aferra al món i que ens diu que hem d’estar sencers. Perquè ella hi és...

Des d’aquest instant pots abandonar-ho i fer un món millor i Salt tindrà més confiança i esperança. Si ets important doncs ets fill de Déu i tens una missió de perfeccionament amb tu mateix, en la que res negatiu pot tocar la subtilesa del que tu ets. Només lo positiu toca la teva ànima i ho fa permetent-te créixer i evolucionar. Si vius a Salt i hi ha coses negatives, pren la decisió de fer coses positives. Si vius a salt amb presagis de Salt, pren la decisió de pensar en un Salt millor i agradable. Si vols preparar-te pel demà, has de treballar bé.. a tope, Ya tu sabes! Si mires més enllà dels estels, mira bé primer el que t’envolta i lluita per millorar-ho. Només tu ho pots aconseguir. Si malgrat tot lo negatiu que és extern, pots portar una vida positiva a Salt City. Respectem Salt perquè tenim Salt i som joves de Salt. NO ENS JUTGIS ABANS DE CONÈIXER-NOS.

Ibrahima Ba

Daurada

Demà la Núria fa anys. No hi haurà amics ni farem una gran festa. Però ella serà a la finestra, feliç, esguardant els edificis mentre nosaltres procurem fer la nostra amb els ulls posats en la seva presència.

Just en acabar l’hivern, quan el sol desvetlla brillant un nou brí dins de cada herba, la meva pell agafa el to daurat de la mel i me’n sento orgullosa. És el sol mirant-se en la meva pell qui en fa sorgir tants colors. I és sota aquest mateix sol que dorm un son dolç la sargantana.

Tònia Bauçà

Dolors Ros

Il·lustració: Clara Mir

| 50 |

Si vols viure a Salt i tens un percentatge del 80% de pensament de coses negatives de Salt.


El conte dels tres porquets: l’origen La família Porquet vivia molt feliç, molt. El pare i la mare Porquet havien treballat dur anys i panys per garantir que, ni a ells ni als seus fills, no els faltés mai de res. El pare era metge; la mare, enginyera. Tenien dos bons sous i van poder pagar els estudis als seus tres fills: en Pepet Porquet era advocat; en Peret, músic i, en Pauet, mestre.

Tres mesos després que en Pasqual deixés anar aquella pregunta, les coses es van complicar, i molt, moltíssim. El pare Porquet es va posar malalt. Va perdre la salut, la feina i el bon humor. Resulta que hi va haver una passa molt virulenta de pesta porcina i mig poble va acabar al llit. El dispensari no donava l’abast mentre els porcs – rics, rucs, trempats, treballadors, ganduls, de seny i beneits— anaven caient. Entre ells, l’amo de la fàbrica on treballava la Pepa Porquet. Això va precipitar el tancament de l’empresa, deixant una vintena de treballadors fora. La Pepa també va rebre i va perdre la feina en el pitjor moment possible: quan no n’hi havia enlloc i tothom en buscava. “Ja t’ho deia jo, que les coses ens anaven massa bé!”, va dir-li en Pascual a la truja afable minuts abans d’estirar la pota. La pobra, quan el seu marit va tancar els ulls, va posar-se a plorar desconsoladament, maleint la pesta, la feina, el poble, els porcs, les porques i la mare d’en Tano quan era gitano. Els tres fills, trastornats per la mort del pare, intentaven consolar la pobra Pepa com podien. L’endemà de l’enterrament a base de calç viva,

Els Porquet devien una desena de sacs de gra a en Llop. No era un deute massa gran, però si no li pagaven el mala bèstia de l’amic de l’ànima es quedaria la casa. I no només això, els va avisar: “si no em pagueu aviat, els interessos del deute els hauran de pagar els teus fills i, si cal, els fills dels teus fills, d’acord?”. La porca, mig plorant, va preguntar-li “com és possible que ens facis això?”. El depredador ni es va immutar a l’hora de respondre que “els sacs de gra, són sacs de gra. I jo, un llop. I si tot aquest temps heu viscut per sobre de les vostres possibilitats no és problema meu. Ja us espavilareu”. En poques setmanes el paradís dels Porquet es va convertir en el purgatori. El llop va instal·lar un campament provisional a l’entrada de la finca i d’allà no pensava moure’s fins que cobrés el deute. El que no sabien ni la mare ni els fills Porquet, ni ningú del poble, era que la pesta havia començat perquè en Llop, unes setmanes enrere, havia ventat queixalada a un verro malalt. Ell duia el virus amunt i avall. Ell va infestar el poble. Ell va enviar en Pasqual Porquet a l’hospital, primer, i al cementiri, després. I ell era allà per cobrar fins l’últim sac de gra que li devien. Un vespre, en un atac de desesperació absoluta, la Pepa va reunir els tres fills a la cuina. Els va donar un sac de gra a cadascú, no en tenia més. I els va dir: “agafeu això i fugiu per la porta del darrera ben lluny d’aquest animal de l’Abraham”. Marxarien quan fos ben fosc, sense fer soroll, mentre en Llop dormia. Va arribar l’hora. La Pepa Porquet estava preparada per morir sola, allunyada dels fills que més estimava del món. Els va fer un petó a cadascú. L’un darrere l’altre, amb llàgrimes als ulls, van abandonar la casa en silenci. Passats cinc minuts ja eren prou lluny de la bèstia d’en Llop i la mare Porquet

va poder respirar tranquil·la. Aquella nit va dormir molt bé, fins que la va despertar una sacsejada. Era l’Abraham, que treia foc pels queixals. “Porca miserable! Porto tres setmanes dormint al ras esperant que em paguis el maleït deute! Si no em pagues et...”. La Pepa va mirar-lo als ulls: “ja em pots matar, si et ve de gust. De fet, els llops vàreu venir a aquest món a matar porquets com jo. Va, queixala’m d’una vegada, miserable!”. La Pepa no havia acabat la frase i en Llop ja tenia els ullals enfonsats al seu coll rosat. Va estrènyer amb força i, en acabar, va escopir sang. “Puah! Quin mal gust que té!” va exclamar. I aleshores es va posar a buscar els tres germans per tota la casa. Va regirar el garatge, el soterrani, les habitacions, el menjador, el lavabo, el pati... Però els tres porquets no eren enlloc. No va ser fins que va sortir per la porta de la cuina que va veure les petjades i va entendre que els germans havien fugit ben lluny.

RACÓ LITERARI 17190 Juny 2012

Vivien en una casa fantàstica que els havia venut un amic de tota la vida de la família, l’Abraham Llop, l’home de negocis més ric del poble. Era pelut, popular, banquer, constructor i molt amic de l’alcalde. Els Porquet encara pagaven la hipoteca, però no tenien problemes per arribar a final de mes. “Vivim massa bé, no et sembla?”, li preguntava tot sovint en Pasqual, el pare Porquet, a la mare, la Pepa. “Per què ho preguntes tu això, ara?” li acostumava a respondre la bona bèstia. “I si un dia les coses es compliquen?”.

l’amic de tota la vida de la família, l’Abraham Llop, va anar a veure’ls. “Us acompanyo el sentiment”, va dir-los. “I ara hem de parlar de números”.

“Desgraciats! —va cridar— penseu que us escapareu de mi, l’Abraham Llop? No pararé fins que em pagueu el deute! No cal que us amagueu perquè us trobaré i bufaré, bufaré i bufaré fins que les vostres vides destruiré!”. Hi havia una vegada tres porquets...

Pep Taberner

| 51 |


EL MEU SALT

1

2

1. Fauna de Salt Àlex Penadès 2. 17190 al St.Jordi 17190 3. Muebles Tarragona Joaquim Bohigas Mollera 4. Llac de records Sandra Costa 5. Greco Agnès Cabezas

3

4 5

Envia’ns les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org o a través del nostre web www.17190.org

17190 UniverSalt num.03  

Juny 2012. Revista semestral. Un moment de reflexió i coneixença, una porta oberta, un espai de comunicació a Salt.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you