Page 1

Diàlegs Anem per parts: parlem de parts!

L’entrevista Salvadors Sunyer, pare i fill

Educació Institut Vallvera: formant els futurs tècnics d’animació sociocultural

Reportatge Equipaments de proximitat a Salt: Tan necessaris com oblidats

Patrimoni històric Del manicomi al Parc hospitalari

... i molt més! Revista semestral. Num 02 gener 2012. www.17190.org

PREU: 1,5€


Fotos: Carme Carb贸 i Pere Serrat Acte de presentaci贸 del primer n煤mero. 17 de juny 2011. |Pati 2 | del Teatre de Salt. Neix 17190 univerSalt


Sumari L’entrevista Societat Anònima Educació Diàlegs Els 5 sentits Reportatge Entitats Ràdio macuto Patrimoni històric La finestra al món Opinió Música Racó literari El meu Salt

04 09 10 16 22 24 32 35 36 42 46 49 52 54

Edita: 17190 UniverSalt. 17190 som: Neus Ferràs, Seikhou Diao, Laure Duplay, Enric Rubio, Agnès Cabezas, Luciana Glogowski, Judit Font i Pere Serrat. Disseny i maquetació: Jesús Hita i Pere Serrat. Imatge portada: Gerard Canadell (foto de les mans de Salvador Sunyer i Aimeric) Correcció: Bel Jaume Sureda i Oficina de Català de Salt del CPNL Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors: Gerard Canadell, Georgia Sandberg, Narcís Ribas Noguer, Alfons Moret, Guillem Franch i Alex Ayaso (fotos); Èlia Llinàs, Laia Gilabert, Gemma Canadell i Eduard Bonet (articles); Neus Garcia (il·lustracions opinió); Susana Martínez Varona, Maria Dolors Carbó i Lidia Portal (opinió); Yassin El Bissis, Guillem Gispert Bronsoms i Victor Manuel Hernandez (racó literari); Xevi Felip “Grafix Cat” (tira còmica), Jordi Vidal (disseny logotip), Víctor Pinto (icones seccions). Agraïments: Salt Latin band, Affrosijam, Majda Bennani i Casumai per actuar a la presentació del 1r num., Carme Carbó (per les fotos de l’acte), Associació EINA per l’aportació econòmica inicial, Ajuntament de Salt, Arxiu municipal de Salt. Moltes gràcies a tots!

Editorial Aquí seguim! 6 mesos després. Han passat 6 mesos des que vam engegar aquest projecte i continuem amb aquest segon número que esperem que t’enganxi i et distregui una estona. Mantenim intactes la il·lusió, la llibertat, la creativitat i la naturalitat. I que duri! Són moments de canvis en el nostre entorn. Moments de dificultats econòmiques i d’incerteses polítiques, hem canviat el govern a Salt, a Catalunya i a Espanya, i a Europa tot fa pinta d’una reestructuració que vés a saber a on ens durà. Però tots aquests processos es centren una i altra vegada només en una qüestió: els diners. És un tema complicat, no ho neguem, però des d’aquí ens agradaria que l’eix central de tot canvi es regís més en les persones i que s’escoltessin més les demandes socials que es fan evidents al carrer. Davant d’aquests dubtes, i des de la nostra petita parcel·la, nosaltres només podem afrontar el nostre dia a dia amb un cert grau de reflexió, de crítica i, per què no, d’optimisme. Reflexió quan posem sobre la taula diferents temes i opinions que ens resulten interessants o que fan aturar-nos una estona. Crítica quan, com per exemple en aquest número, traslladem la necessitat d’espais socioculturals al nostre poble en el reportatge i a l’espai d’educació. Optimisme en veure que, tot i que costa, la revista tira endavant i es comença a conèixer al nostre poble. Optimisme per què cada cop se’ns fa més agradable apropar-nos a les diferents cultures i sensibilitats que conviuen amb nosaltres, i perquè els diàlegs que establim ens permeten conèixer de primera mà un munt de coses. Tens a les mans aquest segon número que esperem que t’apropi a realitats que desconeixies, que t’obri portes que potser abans no hauries obert... i t’animi a col·laborar o participar amb nosaltres per a propers números. T’hi esperem! Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble i a la xarxa a www.17190.org

|3|


17190 Gener 2012

L’ENTREVISTA

Salvador Sunyer i Aimeric / Salvador Sunyer i Bover

La cultura s’aprèn per

Els dos Salvadors Sunyers, pare i fill, no necessiten gaire presentació al nostre poble. Salvador Sunyer i Aimeric, el pare, va ser el primer alcalde de Salt de la democràcia, entre moltes altres coses. Salvador Sunyer i Bover, el fill, és el director del festival Temporada Alta, entre moltes altres coses. Text: Luciana Glogowski i Agnès Cabezas Fotos: Gerard Canadell

|4|

Hem tingut el plaer de compartir una agradable conversa amb aquesta família que, tot i que podria semblar que porten la cultura als gens, ens han assegurat que aquesta es transmet sobretot per contacte. 17190 univerSalt (U): Comencen amb una valoració de les últimes eleccions? Salvador pare (P): Les esquerres van fer un pas a favor de la gent humil i ara en farem dos endarrere. Salvador fill (F): Demostren bàsicament que tot és empitjorable. P: Sí, no és que els que hi havia ho fessin bé, que quedi clar, claríssim. Però, durant el temps que l’esquerra ha regit, hem avançat en drets socials. I de drets nacionals, si no en teníem pràcticament cap, trauran el mínim que hi havia. S’oposaran a avançar en aquest camí, descaradament. F: Això, que aparentment és negatiu, a la llarga va bé. Perquè cohesiona el país, dóna una altra visió i, a la

llarga o a la mitja, uneix, dóna força i treu aquesta apatia absurda que no porta enlloc. U: De fet, els resultats electorals han estat molt nacionalistes, tant aquí com a Euskadi. P: A Euskadi, però, tenen des de bon començament una excepció que no vam poder tenir nosaltres: ells es governen i s’administren. Aquí, la contribució se la gasten i només ens en tornen algun dels que hi hem posat. Pel problema d’ETA se’ls van concedir uns drets però, a nosaltres, ni parlar-ne. Ho sé perquè jo hi era com a senador. F: Amb la qüestió nacional ens equivoquem tots. Si hi ha un 40% independentista, i jo ho sóc, i només fem que menjar-nos el cap entre nosaltres, no anem enlloc. És obvi que la majoria no ho vol. De manera que la primera feina que tenim és la d’arribar a ser el 60%. Ara, cal tenir esperança: els països àrabs, amb els sistemes dictatorials que hi havia,


han aconseguit canviar les coses; fet que aquí no vam aconseguir mai amb en Franco, perquè la qüestió de fons era que no hi havia aquesta majoria a Espanya, a Catalunya sí.

“És molt preocupant la manca de líders”, Salvador Sunyer (pare)

U: Hi ha una alternativa política per a la situació actual? P: L’actuació dels polítics actuals aconseguirà generar malestar a la gent, que potser es mobilitzarà; els primers, els nacionalistes. És molt preocupant la manca de líders. F: Només hi ha revolucions quan la situació és bastant catastròfica i encara no ho és. Ni tan sols a Grècia, que estan pitjor que aquí, no ho és. A Europa, una revolució és bastant imprevisible quan un 50% de la població té cases en propietat, no se n’han vist mai d’aquests, revolucionaris. Jo puc tenir una idea de país, però no sóc polític i no sé com s’ha de fer, però penso que el que sí que es pot fer és crear estructures com les mancomunitats de la primera dècada del segle

passat que, sense tant pes polític, van aconseguir crear institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, tot el sistema d’estudis que era modèlic a Europa, escoles de belles arts, formació professional... U: En relació a l’àmbit local, com valoreu les transformacions que ha patit el poble els últims anys? P: A això ja hi estem una mica acostumats. La primera gran massa de gent que va venir aquí eren de la resta d’Espanya, que van ocupar els mateixos pisos i carrers en què ara viu la nova immigració. Però ara és un fenomen molt nombrós i potser ara ens és més difícil entendre’ns. La convivència no està ben lligada encara, són com blocs separats del poble que, a vegades, només

es troben a Càrites. És un procés llarg, però abans almenys hi havia feina, hi havia fàbriques. Ara no hi ha feina, o sigui que suposo que a la llarga la gent també es mourà a llocs on trobi feina. U: Com s’hauria d’encarar una alcaldia avui en dia? P: El que s’ha de fer és atendre a tots els ciutadans, siguin del color que siguin, i que hi hagi una avinença amb els que conviuen aquí. L’escola hi fa una gran feina, quan la generació que ve hagi passat per l’escola, com la que va venir del sud d’Espanya, això canviarà molt. F: La primera immigració, que tu [al pare] n’ets, va ser la de l’entorn. Aquests tenien la mateixa llengua, mateixos hàbits, mateixa cultura, mateixos codis. La segona immigració tenia la mateixa religió, cultura i una llengua diferent però, a diferència de la primera, va ser

L’ENTREVISTA 17190 Gener 2012

contacte

(segueix a la pàgina següent)

|5|


L’ENTREVISTA 17190 Gener 2012

massiva, això vol dir que ja va costar més assumir-la. Però és que la tercera no té la mateixa llengua, no té la mateixa cultura, no té ni la mateixa religió en molts casos. Però jo crec que a la llarga Salt se’n sortirà però s’hauria de ser més atrevit amb les accions que es fan. P: L’ajuntament no hi va massa al davant d’aquestes coses, diguemne. Va fent, deixa fer... ara que tampoc té massa armes, s’ha de dir tot, també. I si hi hagués feina, les coses serien més fàcils. F: D’entrada perquè, si hi ha feina, són vuit hores en què la gent s’està integrant. L’únic que pot cohesionar Salt són els saltencs. Un nexe ha de ser d’associacions potents, capaces d’entendre què passa. L’altre ha de ser la llengua, perquè una llengua comuna, en les relacions, ho és gairebé tot. Una altra cosa que no entenc, que és absurda, és que els immigrants no votin. Si tu formes

“Les esquerres van fer un pas a favor de la gent humil i ara en farem dos endarrere”, Salvador Sunyer (pare)

|6|

part d’una comunitat, has de poder votar. I a vegades voten coses que no ens agraden gens, però és el que hi ha. U: Parlem d’educació. El 2011 es va aprovar que el SES de Salt porti el seu nom. L’ha visitat? P: Sí, ja ho crec, ja hi havia anat abans a fer una xerrada amb mares, dic mares perquè en aquestes coses ja hi ha algun pare, però la majoria són tots mares. I els nanos enraonen com nosaltres, no hi havia pas cap diferència. Això és un bon camí, però lent. A les escoles de primària això està clar i arreglat, i funciona. F: Quan surtin de l’institut estaran plenament integrats, amb alguna excepció molt petita. En canvi, qui hagi deixat els estudis o hagi hagut d’anar a no sé on, farà el seu grup petit i no travarà relacions socials transversals, que és el que cal, perquè si tothom només es fa amb els seus, o per color, per raça, per religió o per riquesa, tant se val, llavors malament. U: El SES són barracons. Què li sembla això? P: De barracons, en tenim a tots nivells, i si tinguéssim universitat

també en tindríem. Mira, això amb el temps i una canya... ara rai que hi haurà diners... Això s’arreglarà a poc a poc, tenim aquests edificis però, què hi farem, tu... però l’escola fa un bon treball en aquest sentit i el pots palpar. F: L’escola, el que necessita, més que edificis, són mestres. És molt millor un bon mestre en un barracó que no pas la gran escola i un mestre que passa de tot. U: Després de lluitar tant pel català. Com valoreu la situació actual? P: Ara tot és molt millor, abans ni es podia parlar d’aquest tema, era pecat! La llengua està en bon camí. Tenim tots els Salts que vulguis, però la generació que vindrà es relacionarà amb la gent d’aquí, es voldran casar amb una noia i el sogre li dirà “Tu, si vols festejar amb la meva noia potser que ens entenguem!”. Les criatures sortiran d’un altre color i molt bé. F: Si no toquen això de la immersió, que jo crec que no ho tocaran, prou bé. Perquè tocar això és declarar la guerra, és anar en contra de la possibilitat d’integració. Perquè si demanes que uns facin la classe en castellà, aquí poden demanar


que se’ls faci en àrab, no? Aquí hi ha una llengua en comú que és aquesta, l’altra, s’aprèn. I sobretot caldria posar més èmfasi amb les llengües estrangeres: anglès, francès, etc. Ara, en general, el pare és molt més optimista que jo... P: No la veiem en perill de mort, això no vol pas dir que estigui del tot content de com l’escriuen.

U: És cert que no pensaves viure del teatre, no hi havia alguna cosa ja de jovenet? (al fill) F: A mi sempre m’ha agradat molt el teatre, però m’agrada més la literatura i la cuina que el teatre. La cuina és una forma d’integració també. No hagués pensat mai viure del teatre, sí que hi havia anat molt, i l’he seguit sempre moltíssim, però nosaltres vam crear Bitó per accident. Jo era director del Centre Cultural La Mercè quan ens vam trobar tres amics, en Josep Domènech, en Quim Masó, que ja és mort, pobrot, i jo, i vam dir: “Perquè no fem alguna cosa?, i ens vam dedicar a muntar precisament Temporada Alta. Ara fa vint anys ja. Jo no m’havia encarregat mai, de produccions, m’havia encarregat de

“La cultura és una cosa que essencialment es viu a casa, més que en grans campanyes”, Salvador Sunyer (fill). coses d’editorials. D’alguna manera, això del teatre, és un fracàs (riuen). A la vida tot és un fracàs. U: El teatre català encara és un malalt crònic? F: El teatre català és un malalt crònic, jo ho sóc, sóc diabètic, i no hi ha qui els mati. El teatre català té una cosa única: té uns dramaturgs del mateix nivell o, en alguns casos, millors que els anglesos, els alemanys, els suecs o els danesos... És a dir, el nivell d’un miserable país com el nostre és el mateix que aquests. Jo vaig a París, al carrer que està davant del teatre L’Odéon, on són totes les llibreries de teatre, hi entro, i a la secció de novetats sempre trobo cinc o sis autors catalans; espanyols, un o dos comptant-hi els sud-americans. Ahir, sopant amb el Galceran , vaig preguntar-li a quants països

L’ENTREVISTA 17190 Gener 2012

U: Perquè potser falta una mica més de cultura? Vosaltres, com a família, porteu la cultura als gens? F: No, és molt fàcil d’explicar això. Quan nosaltres érem petits, teníem cinc, sis, set anys, el pare treballava d’auxiliar a la farmàcia, a la plaça Marquès de Camps. I anava i venia a peu els quatre viatges. A més de fer classes de català, quan venia ens asseiem tots de costat (els cinc germans) i ens llegia en veu alta, a tots, trossos de poesia, novel·la, teatre... P: El meu pare només tenia tres llibres i també ens llegia, i ens feia traduir del català al castellà i del castellà al català. Cada dia al vespre després de sopar: llibres que tenia ell, d’històries... semblaven un missal. F: A nosaltres de tot, trossos de Tirant lo blanc, alguna vegada el

Quixot... Mira que en fa d’anys d’això, més de cinquanta, i ho recordes com aquella cosa... tots plegats. I l’altra cosa que hi fa molt amb els nanos és que et vegin llegir. Si et veuen llegir, llegiran; si et veuen mirant pel·lícules, en miraran; si et veuen anar al teatre, hi aniran. La cultura és una cosa que essencialment es viu a casa, més que en grans campanyes. P: És una qüestió de contacte.

(segueix a la pàgina següent)

|7|


L’ENTREVISTA 17190 Gener 2012

s’estaven representant les seves obres i em va dir que a 38. I és un autor de 39 anys. El teatre català és viu i a fora cada vegada hi ha més gent a qui li interessa. Estem en una situació econòmica desastrosa, la cultura en aquest país és un desastre però el teatre té una salut de ferro. U: I les retallades? F: L’any passat el pressupost per cultura de la Generalitat va ser de 330 milions d’euros, el que va gastar en antidepressius va ser exactament la mateixa xifra, 330 milions d’euros. P: En comptes de prendre antidepressius, aneu a teatre! F: Sempre parlem de la sanitat i de l’ensenyament però, a Catalunya, només es gasta un 1% del pressupost en cultura, a França un 2,4% i això és molt estrany. En canvi, i això queda fatal dir-ho, és políticament incorrecte, Catalunya és on hi ha la millor sanitat, és on s’hi gasta més per habitant d’Europa. El problema és que la cultura no es considera un servei social com la resta i mai no se n’ha pujat el tant per cent, en el pressupost. Si anem a Estats Units, el primer motor econòmic és la indústria armamentística, el segon, la indústria cultural. Crec que en un país com el nostre, s’ha d’invertir en cultura, que és de les poques coses que tenen futur. U: Entronca amb la teva proposta que Salt sigui un Berlin català? F: No hi ha res tan integrador com la cultura, això és segur. La gent del món de la cultura és la gent que té més facilitat per tirar fils. Per això, jo proposava que s’instal·lessin artistes a algun dels blocs de pisos

|8|

que s’han de tirar a terra, dels que estan buits, a baix cost. Sempre que no li costi res a Salt. És un sistema que ha funcionat molt bé als Països Baixos. U: No és una mica contradictori que a Salt es facin espectacles de nivell internacional i que no hi hagi cap centre cívic a disposició, que moltes associacions se n’hagin d’anar a Can Ninetes, per exemple? P: Haureu de posar-ho a la revista, que no n’hi ha! F: Però a la Comacros hi ha 15 despatxos un al costat de l’altre, per alguna raó que jo no sé no s’hi pot accedir fàcilment. S’ha de tornar al que era fa trenta o quaranta anys, el centre cívic aquí era la Pastera, on hi ha el casal de jubilats, era de la parròquia que el deixava a la gent jove. Sense tants conserges, ni permisos. La gent jove ja n’era responsable i ja se’n fiaven. Quasi tota la moguda cultural gironina, no només de Salt, va sortir d’allà: es van fer els primers Espriu (premis) i va poder ser perquè un rector poc arquetípic ho va propiciar. En Miquel Berga, en Guillem Terribas i l’Oliveras eren aquí, i la gent de Girona venien aquí. El cost era zero, vull dir que, de vegades, no calen

diners i papers, sinó les ganes i la il·lusió. P: I que peti com ve, només cal algú que hi posi l’ànima i l’esperit. F: Si hi ha uns espais i no se sap com gestionar-los, és tan fàcil com fer una crida ciutadana de 25 persones que dediquin una hora a la setmana a gestionar-los. No calen 10 funcionaris. Encara estem funcionant amb paràmetres de fa quatre o cinc anys. Això ho veig molt quan parlo amb gent de l’Argentina que, des de l’època del corralito, estan fent el millor teatre del món, junt amb Berlín, i et demostren que és una cosa més d’actitud que estrictament de recursos econòmics. P: En aquell temps, amb la República, amb només 5000 habitants, Salt tenia cinc locals socials, on la gent anava a reunirse, a fer festes, a ballar, a prendre alguna cosa, a sentir conferències, a fer teatre. Cada partit en tenia un. Això no ha tornat mai a Salt.

(entrevista realitzada al novembre de 2011)


SOCIETAT ANÒNIMA Ni famosos, ni il·lustres, aquesta secció és un homenatge a la gent corrent, la del carrer, la més valuosa, a aquelles persones que amb les seves petites accions, amb el seu dia a dia, silenciós, invisible, construeixen i fan més agradable i habitable el món, des de Salt.

Roger, un ocasional manobre de capçalera a Palestina Text: Enric Rubio Foto: Alfons Moret

Ja fa temps que en Roger segueix les noticies que ens arriben de Palestina però, com diu ell, “no et fas una idea fins que hi vas i poses cares a les persones que hi viuen”. Des de l’adolescència li ha interessat el que hi passa, però és a l’estiu del 2010 quan es decideix a fer el salt. Es va posar amb contacte amb l’organització Pau Ara i Sempre, una ONG que es dedica a enviar brigadistes per reconstruir cases a Palestina. A ell li va tocar la zona de Jerusalem est i Hebron, juntament amb 40 persones de l’estat espanyol. Van ajudar a la reconstrucció de quatre cases, sota les ordres de paletes i tècnics palestins. En Roger ens parla de la importància de la seva estada allà, tant pels recursos econòmics que arribaven amb ells, com per la seguretat que representava la seva presència. Explica la facilitat amb què l’estat d’Israel entra amb l’exèrcit per derruir cases denunciades pels colons, encarregats de mantenir ocupades il·legalment les terres palestines. “La nostra presència allà tirava enrere exèrcit i colons ja que sabien que es podia produir un conflicte diplomàtic”. En Roger, doncs, es va arremangar i durant 15 dies es va dedicar a moure pedres, enfangar-se fins als genolls, fer morter i

conèixer de primera mà la realitat del dia a dia dels palestins. A vegades ens pensem que hi ha conflictes o situacions on no podem fer res, que no està a l’abast d’una persona normal i corrent, però la veritat és que testimonis com el d’en Roger proven que la voluntat mou muntanyes, i fa il·lusió trobar-se un veí que posa el seu gra de sorra per actuar en el sentit del que creu. Ara, amb el naixement d’en Fèlix (fill d’en Roger i espectador atent de la nostra conversa), en Roger no es planteja tornar a Jerusalem per ara. Però, des de l’any passat, ha obert una delegació de Pau Ara i Sempre a Salt amb la intenció d’informar, fer xerrades i, per què no, crear una brigada de saltencs disposats també a arremangar-se i posar una totxana per a la construcció d’una Palestina sense murs, tancs ni bombes.

SOCIETAT ANÒNIMA 17190 Gener 2012

Si us diguessin que un metge de capçalera que viu a Salt ha anat a Palestina, què pensaríeu que ha anat a fer-hi? Un viatge? Potser és un lloc amb massa conflictes per fer-hi un viatge de plaer... Potser amb els Metges sense fronteres? Perquè no! En un lloc com Palestina els metges segur que són benvinguts! Doncs no.... en Roger va anar a fer de paleta, millor dit, de manobre!

Si voleu informar-vos: pausempre.salt@gmail.com

|9|


17190 Gener 2012

EDUCACIÓ

Institut Vallvera:

Formant els futurs tècnics Què és un animador sociocultural? Quin tipus de feina pot fer? Com es forma un animador? Text: Èlia Llinàs i Pere Serrat Per respondre a totes aquestes qüestions, hem anat a l’Institut Vallvera, l’únic centre de la província de Girona on, des del curs 2008/09, s’hi pot estudiar el Cicle Formatiu de Grau Superior d’Animació Sociocultural. Hem parlat amb professors i alumnes i la imatge que ens transmeten és d’un optimisme i una il·lusió que s’encomana. Tant de bo esdevinguin futurs professionals al nostre poble.

L’ofici d’animador sociocultural Els animadors són tècnics amb la voluntat de portar a terme accions de millora, tenint en compte el territori, la cultura i la comunitat que els envolta. Són professionals que fan un treball molt de carrer, d’observació de l’entorn, d’estudiar el col·lectiu amb qui han de treballar i les seves necessitats. Són tècnics en animació cultural, tècnics

| 10 |

en animació comunitària o tècnics en animació de temps lliure, i per entendre’ns, poden treballar a llocs com entitats culturals, socials i cíviques i del lleure, museus, biblioteques, centres cívics, menjadors escolars, casals, albergs, fires, parcs d’atraccions, ajuntaments i un llarg etcètera. Solen aprofitar els moments de lleure per reeducar, però no exclusivament. Executen plans i gestionen recursos, dissenyen projectes i fan propostes d’intervenció sempre amb un objectiu concret i una intencionalitat educativa. A més, poden abordar qualsevol col·lectiu: infància, drogodependències, discapacitats, gent sense sostre, gent gran, etc. És una professió amb força oportunitats de feina, encara que la figura de l’animador no és gaire coneguda i per això creuen que cal una tasca de difusió del seu perfil professional.

La formació al Vallvera El cicle d’Animació Sociocultural forma part de la família de Serveis a la Comunitat, juntament amb Atenció Sociosanitària i Educació Infantil, que també s’imparteixen al Vallvera. Cicles Formatius de Serveis a la Comunitat a l’Institut Vallvera Grau Mitjà d’Atenció Sociosanitària Grau Superior d’Animació Sociocultural Grau Superior d’Educació Infantil

El cicle té una durada de dos cursos acadèmics durant els quals s’hi ensenya organització i gestió d’una petita empresa d’activitats de temps lliure i socioeducatives, desenvolupament comunitari, animació d’oci, metodologia de la intervenció social, animació cultural, etc.


Fotos: Pere Serrat

També s’hi fan 430 hores de pràctiques en centres de treball. Tot plegat per poder tenir els coneixements necessaris per programar, organitzar, dinamitzar i avaluar projectes d’intervenció social adreçats al desenvolupament social, per aplicar-hi tècniques de dinàmica de grups usant recursos comunitaris, culturals d’oci i de temps de lleure. Els estudiants, 30 per curs, provenen d’altres cicles formatius, de batxillerat o del món professional de la intervenció social. Són d’arreu de les comarques gironines i segons ens expliquen, són molt diferents entre ells però es complementen molt bé, tal i com han pogut comprovar en les activitats i projectes que han realitzat.

Tiziana Rico 24 anys, de la Garrotxa. Actualment viu a Sant Narcís. Estudiant de 2n curs. Va fer batxillerat artístic i després es va posar a treballar. Una amiga li va parlar del cicle i li va cridar l’atenció.

“Es fa molt mala propaganda de Salt, però quan ho coneixes no ho veus com un problema sinó com un lloc d’oportunitats. Jo treballava al CRAE (Centre Residencial d’Acció Educativa per a Infants i Menors tutelats per l’Administració), i vaig descobrir que hi ha molt caliu, molta vidilla. Salt és un molt bon lloc per fer animació sociocultural”

Eduard Gelada 21 anys, de Salt però viu a Bescanó. Estudiant de 2n curs. Ha estudiat a l’escola i l’institut a Salt i hi continua molt vinculat. Prové d’un altre cicle formatiu. Tenia clar que volia estudiar educació social o treball social, i finalment es va decidir per l’animació sociocultural.

“L’animador és un professional que intervé al carrer, amb les persones, i amb tots els col·lectius. Té un camp d’acció molt ampli”

Salima Abdessamie 21 anys, de Salt. Estudiant de 1r curs. Accés al cicle des de batxillerat. Fa el cicle perquè ja està treballant en aquest camp i li faltava formació.

“M’agrada molt, sobretot les assignatures pròpies de l’animació. Les professores són una passada, en saben molt. N’estic molt contenta. A més, hem de reflexionar sobre la societat que ens envolta, i la riquesa de Salt és brutal! Potser en altres pobles no ho trobaríem”

EDUCACIÓ - ANIMACIÓ SOCIOCULTURAL 17190 Gener 2012

d’animació sociocultural

| 11 |


EDUCACIÓ - ANIMACIÓ SOCIOCULTURAL 17190 Gener 2012

Les primeres experiències: els microprojectes Durant els dos cursos es programen petits projectes que es realitzen de manera preferent a Salt. Són els microprojectes: compartim cultura, basats en la metodologia “Aprenentatge i Servei” i comuns a tots els cicles formatius de la família de Serveis a la Comunitat. A l’institut Vallvera volen que l’aprenentatge de l’alumnat vagi més enllà del centre, i s’apliqui i impliqui en l’entorn social i cultural de Salt, on les necessitats són paleses, intervenint així a millorar la comunitat. L’objectiu principal d’aquests microprojectes és millorar les competències de l’alumnat implementant els coneixements teòrics en accions dutes a terme. Els microprojectes es basen a posar la cultura a l’abast de tothom, i van adreçats a diferents franges d’edat. Pretenen també difondre la cultura en un context divers. Cada microprojecte té uns objectius específics en relació amb la demanda a la qual dóna resposta i al col·lectiu al qual s’adreça. Els alumnes, coordinats i supervisats pel professorat, pensen i redacten els objectius, el pla d’acció i l’avaluació de cada projecte. Alguns dels microprojectes són:

MICROPROJECTE

ON?

A QUI VA DIRIGIT? QUI L’OFEREIX

| 12 |

Titelles Sant Jordi

Nadales a les escoles

Escoles Bressol Escoles públiques Municipals P0, P1 i P2

P3 i P4

Aquest any s’ha reconegut l’experiència del centre des de la Fundació Jaume Bofill amb una beca per executar microprojectes, un reconeixement que avala la feina feta.

coles públiques de Salt. “És important. Hi ha infants que, si no van al teatre amb l’escola, no hi van mai. A més, va ser una experiència molt maca!”, diu la Tiziana encara mig emocionada.

L’experiència de l’Eduard i la Tiziana, que van fer microprojectes el curs passat, és molt positiva. Ens destaquen els contes teatralitzats que expliquen a les escoles públiques de Salt, i en especial les ombres xineses que van fer per als nens amb dificultats auditives de l’escola d’educació especial La Massana. L’Eduard té un bon record també de les dinamitzacions de pati que fan al mateix institut Vallvera per als estudiants de primer d’ESO. Creen espais de jocs amb contingut afegit com per exemple jocs per ensenyar hàbits saludables, o dinamitzen activitats com la castanyada. “A principi de curs els vam portar un dia de pati fins al Pla dels Socs a les Deveses, per tal que es coneguessin i cohesionar el grup. Són alumnes de 1r d’ESO que vénen d’escoles diferents i no es coneixen”, ens diu la Tiziana. Ens expliquen també que van ajudar els nens i nenes de 5è i 6è de les escoles de Salt a aprendre la coreografia del ball final del famós Musical Vallvera, una peça de teatre musical que, any rere any, s’ofereix amb molt d’èxit a tots els nens i nenes de les es-

Les 430 hores de pràctiques que han de realitzar durant el cicle formatiu poden fer-se als centres de treball que vulguin els estudiants en funció dels seus interessos: centres cívics, àrees de joventut, centres residencials de gent gran, entitats del sector, etc. Pel que fa a l’àrea geogràfica, també poden escollir per proximitat o conveniència.

Roda de contes

Llegenda de St. Jordi

Cercaviles i tradicions

Dinamitzem l’Institut

Escoles públiques

Geriàtrics

Tota la població de Salt

Institut Vallvera

1r i 2n de primària

Gent gran / discapacitats

Tots els públics

1r i 2n d’ESO

GS Educació GS Educació GS Animació GS Animació GS Animació GS Animació Infantil Infantil Sociocultural Sociocultural Sociocultural Sociocultural

Mancances i oportunitats a Salt L’equip docent i els estudiants són conscients del privilegi que representa estar ubicats a Salt, ja que els ofereix moltes possibilitats per posar en pràctica allò que hauran de desenvolupar en la seva futura vida laboral. La Marta Coll, profes-

Foto: Pere Serrat


Fotos: Institut Vallvera

ens fan reflexionar. La Salima, que treballa a la biblioteca Massagran ens diu “A la biblioteca fan teatre per a nens, en català i àrab. En canvi, una escola de teatre oberta a tothom no hi és i aniria molt bé per a Salt”. La Taziana ens parla de la Coma Cros i de la poca diversitat de les entitats que en fan us: “Només hi ha associacions d’aquí, autòctones”. L’Eduard no es queda enrere i ens parla de la mancança de centres cívics “Hi ha molta vida al carrer, i potser falten punts de trobada”.

Il·lusions i projectes personals Durant el segon curs han de desenvolupar un projecte personal: idearlo, programar-lo, dur-lo a la pràctica i avaluar-lo. L’Eduard vol fer alguna acció que relacioni les persones amb discapacitat i l’esport, fer inclusió a través de l’esport. La Salima ha vist la necessitat de treballar amb nens a Salt a la sortida de l’escola, fent reforç escolar, coordinant-se amb les escoles i també implicar les famílies. A la Tiziana li agradaria que totes les associacions actives de Salt estiguessin coordinades i fer un centre social amb la comunitat i per la comunitat; anar construint-lo en funció de les necessitats de cada entitat, i posant

èmfasi en conceptes com l’autogestió, l’alimentació i vida saludable, l’art, el circ... És evident que aquest projecte neix de l’absència de centres cívics a Salt. Precisament en aquest número del 17190, al reportatge, tractem aquest tema en profunditat Reptem els 3 alumnes que facin un esforç d’abstracció i que ens parlin de com s’imaginen el Salt del futur. La Tiziana: “Amb un centre cívic gegant ple d’aules i d’activitats! I amb més treball en xarxa, més coordinació”. L’Eduard: “Cada dia més, el fet de conèixer fa que convivim millor i crec que cada dia ens coneixerem millor i conviurem millor”. La Salima assenteix: “Sí, hi estic d’acord. El problema d’ara és la ignorància. Quan ens coneguem, sabrem per què cadascú actua com actua, i tindrem un Salt millor”. Se’ls veu contents i optimistes; es nota que les professores els inculquen un positivisme constructiu que és d’envejar.

EDUCACIÓ - ANIMACIÓ SOCIOCULTURAL 17190 Gener 2012

sora tutora del grup de primer curs, ens explica que a començaments de curs els fan fer una gimcana de descoberta per Salt, per trencar estereotips i per conèixer l’entorn de l’institut i Salt en el seu conjunt. Es fan grups de 3 o 4 estudiants i han de localitzar determinats espais, equipaments i carrers de Salt. L’activitat inclou un treball posterior d’anàlisi per tal d’establir com és la realitat social de Salt, reflexionar entorn la societat. El recorregut se’l poden marcar ells mateixos en funció dels seus interessos. La Salima ens explica que els seus companys de primer, tots de fora del nostre poble, “van al·lucinar” després de la gimcana, i tots tres estan d’acord que hi ha una concepció prèvia molt negativa del barri centre, quan en realitat, no és així. Ells hi passen, de dia i de nit, amb total tranquil·litat. “Jo tornava de treballar a les 12 de la nit amb la bici, i mai vaig tenir cap problema”, ens explica la Tiziana. Un cop més, queda clar que a part del desconeixement de la realitat del nostre poble s’hi ha d’afegir l’estigmatització. “A la gent de fora els dius que ets de Salt i et miren estrany”, puntualitza la Salima. Comentant amb ells la realitat de Salt surten a la llum algunes mancances socioculturals ben evidents i que

Ànims a tots tres!

| 13 |


17190 Gener 2012

EDUCACIÓ

Projecte musical jove de Salt De ben segur que, en alguna de les caloroses tardes de juliol, vas entrar a la Biblioteca Iu Bohigas movent els peus, o tot el cos, al ritme de la percussió i la música que les parets de la Coma Cros traspuaven. I per què? Com és que la gran fàbrica estava tan animada per la música? Text: Gemma Canadell i Eduard Bonet Doncs perquè, durant tres setmanes, es va realitzar el CAMPUS MUSICAL JOVE D’ESTIU (inclòs dins el Projecte Musical), on 40 joves de Salt hi van participar formant-se en una de les quatre disciplines que s’oferien: veu/cant, percussió, DJ i MC (cantant de rap). L’experiència va ser molt enriquidora i plena de bons moments, i va culminar amb una mostra el dia 22 de juliol, en plena Festa Major de Salt, i aprofitant l’escenari i la iniciativa del Can Panxut Festival. Va ser una oportunitat perquè els nois i noies ensenyessin el que havien après i van ser molt aplaudits i valorats pel públic. El PROJECTE MUSICAL JOVE DE SALT s’inspira en l’experiència del Brasil http://www.meninosdomorumbi.org.br i ambdues es basen en el concepte de “comunitats musicals”, que són projectes de

| 14 |

desenvolupament cultural comunitari duts a terme a diferents llocs del món, i que tenen com a objectiu fer accessible la formació musical de qualitat a tothom, independentment del seu nivell econòmic, promovent les interaccions comunitàries i l’enriquiment mutu. Els i les joves expressen, a través de la música, identitats, preocupacions, idees, mentre es construeixen capacitats culturals i es contribueix al canvi social. L’objectiu és crear contextos d’aprenentatge a través d’activitats musicals de qualitat, visibilitzant el potencial dels joves de Salt i promovent el seu empoderament, a partir de la pròpia expressió artística musical i de fomentar la seva participació proactiva a la vida comunitària (participant en diferents esdeveniments de Salt). Cal dir que una part important de l’èxit del PROJECTE MUSICAL JOVE DE SALT es deu a l’equip de

professorat que té, que connecta amb l’essència del projecte i sobretot amb els nois i noies participants. També va ser clau l’equip dinamitzador del projecte, que va mesclar la part tècnica musical amb la socioeducativa i d’acompanyament personal. A la tardor ha començat una nova fase del PROJECTE MUSICAL JOVE, i aquesta vegada només hi ha dues disciplines: veu/cant i MC, i on 24 nois i noies es troben cada dijous al Mas Mota per practicar i gaudir de fer música. El TALLER MUSICAL JOVE DE TARDOR culmina amb una mostra a la sala de concerts La Mirona el dia 29 de desembre dins la programació de la Festa Jove de Salt. Finalment, cal dir que aquest projecte s’ha pogut tirar endavant gràcies al finançament del Pla Pilot 17190 dins l’Àrea d’Integració i Convivència de l’Ajuntament de Salt, i amb la col·laboració de La Casa de la Música- La Mirona.


RAP ESCRIT PER MAROUAN “Ppo Atif” del Taller musical jove de Salt edición de tardor 2011.

Tenemos una meta, solo un camino, te intentan desviar coge el equilibrio.

Este es mi mundo es mi realidad, apúntate a mi curro y encuentra la verdad.

Palabras de un poeta, sacadas de la calle se ponen en mi meta, no me saca nadie.

Controlas el mundo pero no mi mente, me quieres difunto?? Pues se siente!

No hay nada focka! No vamos al cielo, no hay racismo solo un te quiero!

No, no , noo no permitas eso limpia tu mente y olvida es suceso.

No soy un poeta, no soy un gangero, solo soy un joven deseando ir al cielo.

Digo la verdad, Puuum nada focka! Soy un hombre ja, No hace falta que me esconda.

“És un lloc on em puc expressar i desestressar, a més d’una bona oportunitat per aprendre coses noves.”

No soy un súper héroe, ni un súper poli, solo soy un chico escribiendo con un boli.

666 A la puta calle Por eso digo ahora 999

Jennifer:

No me jodas tío sabes tú lo mío. No me callare y no hay estribillo.

Para navidad te regalo otro ojo. Quieres verme ja? El sitio yo lo escojo.

Amara:

Sino haces nada, te quedas parado escondes la verdad y ya eres un esclavo.

Bla, bla, bla Sobra demasiado. Solo una cosa… Ja estoy liberado!

Yassin:

“Doncs és interessant, perquè pots treure de dins tot el que pots, pots cantar i passar-ho bé i conèixer més gent.”

Sílvia:

“Per mi ha estat una experiència que m’agradaria que seguíssim fent. El Taller Musical és un lloc on et diverteixes, coneixes molta gent i aprenem molt sobre música que mai havíem escoltat. Nosaltres hem tingut aquesta oportunitat i l’hem de aprofitar”

Joel:

“A mi m’agrada molt, ja que és una experiència molt bona i pots ser més lliure.”

“És alguna cosa molt important per mi, perquè cada vegada noto els meus errors com a MC i intento millorar-los.”

EDUCACIÓ - PROJECTE MUSICAL JOVE 17190 Gener 2012

Què diuen els joves que hi participen...

| 15 |


17190 Gener 2012

DIÀLEGS

Anem per parts: parlem de parts! El diàleg d’aquest número reuneix la Sílvia i l’Alhagie, tots dos llevadors apassionats per la seva feina. Els proposem parlar junts i callem durant dues hores! Els hem reunit al Santa Caterina, on treballen actualment els dos. La Sílvia Molina Naves és llevadora en aquest centre i l’Alhagie Kebba Marena, llevador a Gàmbia, està de pràctiques durant 9 mesos al mateix hospital. Text: Neus Ferràs i Laure Duplay El punt de partida que llancem a l’aire és parlar de la seva feina com a llevadors en cada una de les seves cultures, allò que els sembla més important i tot el que els vingui de gust comentar. Gràcies a la mediadora Diariatou Diallo, que fa la traducció del mandinga al català, us deixem escoltar-los. Alhagie: Gràcies per voler compartir les meves experiències amb les vostres. La meva feina se centra en dones embarassades i nens petits. He vist que aquí la feina està concentrada en les dones, però com que a l’Àfrica hi falten metges, els infermers fan de tot. Fan tant de

| 16 |

metges de família com de pediatres, atenent tant a dones com a nens. I també treballen en la comunitat. Fan un mica de tot. Sílvia: Aquí la feina està molt concentrada en la sala de part, l’educació maternal i el control d’embaràs, però també engloba moltes altres tasques. Per exemple, durant el primer any de vida del bebè, moltes vegades la llevadora pot fer un seguiment. Fem grups postpart per veure com va tot. Es fa seguiment i assessorament dels joves en temes d’anticoncepció. També es fan grups de dones en període de menopausa. A: Jo, com a llevador, tinc alguns

dies concrets per anar als poblats més precaris a formar la gent, per tal que puguin identificar què els passa i com han de gestionar la menstruació o la menopausa. Els donem informació perquè, d’entrada, no vindrien per dir-nos “jo tinc un problema”. Per tant, la meva feina és fer una mica d’educació. S: Per què et vas dedicar a fer de llevador? A: No vaig optar primer per ser llevador. Era infermer d’oftalmologia, però vaig veure que en el meu país hi ha pocs problemes de vista i que, en canvi, falta atenció a les dones i als nens de menys de 5 anys. No hi ha equilibri, hi ha massa gent per a


Fotos: Georgia Sandberg

S: Per mi va ser com un impuls. I el que em va ajudar a acabar-me de decidir va ser quan vaig ser mare. Ajudar les mares, que visquin la maternitat, que la sentin molt profundament, perquè és un moment molt maco de la seva vida. Ara penso que és el que sempre he volgut fer, que he nascut per a això, per ser llevadora. A: Els països en vies de desenvolupament i els països desenvolupats tenen els mateixos objectius però els camins són diferents. Aquí, els camins son més curtets perquè hi ha mitjans. Allà, sobre tot, lluitem molt perquè la mortalitat infantil i de les dones és molt alta. Ara estem treballant en això tant llevadors com infermers o gent de la comunitat. Tenim motos i anem als poblats per intentar fer un diagnòstic, per intentar valorar quin és el proble-

ma. Per què aquesta mortalitat tan elevada? Quins desconeixements hi ha? S: Vull fer-te una altra pregunta. Què consideres que és el més important de la teva feina? A: Per a mi, tot el que faig és important però destacaria dues coses. Un dia a la setmana sortim a fora per atendre les dones embarassades que no poden accedir al CAP. Tenim aquesta estona per ajudarles i sobre tot per vacunar els nens. Treballem molt, anem a buscar els nens a casa seva per vacunar-los i prevenir-los de malalties. Els nens són la població de demà. I això és com si estiguessis col·laborant amb el teu país. S: Aquí les necessitats són completament diferents. Les vacunacions i el seguiment de l’embaràs estan molt controlats i és molt difícil que s’escapi alguna cosa, però hem perdut una mica la nostra part més primitiva, de sentir, de gaudir d’allò que representa ser mare. Vull despertar això, que les dones connec-

“Vull que les dones sàpiguen que elles estan preparades per a la maternitat, que ningú els ha d’ensenyar res, que el seu cos ja sap què ha de fer” Sílvia tin amb la maternitat i amb allò que representa, amb el seu fill durant l’embaràs i en el procés del part, que ho visquin d’una manera intensa. També que sàpiguen que elles estan preparades per a això, que ningú els ha d’ensenyar res, que el seu cos ja sap què ha de fer. Aquí, moltes dones treballem i anem amb moltes coses al cap. És la meva principal feina: que les dones puguin compatibilitzar, que ho gaudeixin perquè és molt important com creixen els nens i com els cries i condiciona com seran aquests nens en un futur, com se sentiran, com viuran, com es desenvoluparan, si seran feliços o no. La maternitat és un do que

DIÀLEGS 17190 Gener 2012

pocs professionals. Per exemple, a l’hospital on estic, només som dos llevadors per atendre 67 pobles. I en cada poble, com a mínim, hi ha 200 persones. Això és el que em va motivar a fer-me llevador.

(segueix a la pàgina següent)

| 17 |


tenim les dones, l’hem d’aprofitar i no el podem oblidar.

DIÀLEGS 17190 Gener 2012

Diariatou (mediadora): Nosaltres, aquest problema no el tenim, perquè les dones pareixen, tenen els nens a casa, estan tot el dia amb el nen, mentre que aquí, ja el primer mes d’embarassada, comences a buscar la guarderia! S: És completament diferent! Aquí hi ha molts estereotips: “no agafeu el nen, no el poseu al llit amb vosaltres...” I, en canvi, vosaltres teniu una cosa molt bona: esteu tot el dia amb el bebè enganxat. Així els nens no ploren, són feliços, i és molt important. En la nostra societat això s’ha perdut molt i s’ha de recuperar perquè és primordial per les mares, pels bebès i pel bon funcionament del món. A: Jo tinc dos exemples, com a llevador, de situacions a l’Àfrica on el nen pot perdre la vida. El primer exemple és en el moment del

part, quan el cordó umbilical surt primer, embolicat al coll. Hi ha un percentatge molt alt que el nen es mori. Vaig poder salvar un nen, fent la transferència d’una dona fins al quiròfan de l’hospital per tal que li fessin cesària. L’altre exemple és el d’un nen prematur que tenia un problema de respiració. No érem en un hospital gran i teníem la necessitat de portar-lo en un altre hospital. Vaig estar en l’ambulància tot el viatge donant-li aire fins que arribéssim a l’hospital i, allà, es pogués salvar. Ara, sovint, aquesta mare em porta el nen perquè el vegi. Com si la seva vida depengués de mi. Cada cop que el veig em dona més ànim per tirar endavant i per fer molt més. S: A mi, les coses que m’omplen especialment són, sobretot, quan veig que les dones pareixen de veritat: ho viuen, ho senten, estan en el procés. Veus que és una entrega tan gran en aquell moment i la pa-

rella l’acompanya, és com un moment màgic. Hi ha parts, els quals tens la sort d’acompanyar, on veus que ells ho fan tot. Tu ets un espectador, simplement estàs allà, observes, mires però no intervens gaire. De vegades tens la sensació de molestar, et dius “ostres, amb quina plenitud aquesta dona està portant aquesta vida al món, com està naixent aquesta criatura! Com és rebut aquest nen! Amb estima, amb amor, amb afecte”. Un altre moment que, per a mi, també és molt màgic és quan estic a l’educació maternal, quan estic en grup i veig aquesta energia femenina que es mou a dintre del grup. I veus que tu, amb aquestes coses que dius, que expresses, moltes vegades pots despertar inquietuds en aquella persona i pot arribar a canviar completament la idea de part i criança que tenia en un principi. A: Per a nosaltres, quan la dona ha de parir l‘home no entra! Diariatou: Diuen que són coses de dones. S: I què en penses sobre que els homes no acompanyin les dones?

Foto: Georgia Sandberg

| 18 |

A: Hi ha raons de cultura i de mitjans. Per exemple, aquí pots tenir una habitació per a una dona i sí que pot entrar el seu home però, en canvi, allà tenim una sala gran, on hi pot haver 3 o 4 dones parint. Per cultura, sí que pots assistir a tot el que fa la teva dona, però assistir al part d’una altra o veure una altra dona íntimament no es fa. I aquesta situació fa que no entrin els homes encara que hi hagi dones que volen que el seu home hi sigui.


S: Aquí, el part a casa és una decisió que pren la dona. Hi ha un sector molt petitó de dones que diuen: “No! Jo vull parir a casa i no vull anar a l’hospital!” i, aleshores, busquen els serveis d’una llevadora privada, que treballa de forma independent, perquè pugui assistir el part a casa. A: Nosaltres anem a la comunitat a formar les dones. Els diem que vinguin quan estiguin embarassades o creguin que ho poden estar, sobretot que no passi dels tres mesos, però ens trobem que vénen més tard. Una dona que ho té tot normal farà quatre visites en total durant l’embaràs. Però si hi ha problemes de salut s’afegeixen més visites. Les

visites aquí, quantes són? S: Aquí el control d’embaràs es comparteix entre el ginecòleg i les llevadores. Si és un embaràs normal i no hi ha cap tipus de problema, fem més seguiment nosaltres i, si és un embaràs en què hi ha algun tipus de risc, els ginecòlegs fan més controls. Són unes deu visites

“I per què no vénen a la consulta ?”, i les dones deien: “I per què haig de venir? Si jo estic bé! Em sento bé, estic embarassada però no estic malalta!” Diariatou en total. A això s’han d’afegir tres ecografies, tres analítiques..., hi ha molts controls! En comparació amb les vostres quatre visites, és molt! Diariatou: Quan jo vaig començar a treballar aquí, hi havia moltes dones que no venien a les visites. I tothom: “I per què no vénen?”, i les dones deien: “I per què haig de venir? Si jo estic bé! Em sento bé, estic embarassada però no estic malalta!” Als professionals sanitaris, jo els deia: “Em penso que això és una cosa que hem de pensar. Elles viuen l’embaràs d’una altra manera.” Si se senten bé i tot està bé, no vindran! Per exemple, si tenen una festa, no vindran a la visita, aniran a la festa!!! (riu). S: És clar! (riu). Jo trobo que hi ha una cosa bona: aquí es fa el control així perquè s’ha vist que és una manera de reduir riscos, però potser crea una mena de “necessito anar al

metge perquè em digui que tot està bé!”. El bebè, quan es mou, t’està dient: “Mama, estic bé!” Aquí es perd una mica aquesta part de sentir-te més a tu sobre què és el que t’està passant. Les dones gambianes, en canvi, com que s’han d’adaptar al que hi ha, doncs s’escolten més, oi? A: Sí. S: I elles estan tranquil·les si el bebè es mou i elles es troben bé, mentre que aquí es crea una mica aquesta dependència. Les visites que hi ha són les que hi ha, s’ha demostrat que amb aquestes nombre de visites evitem molts riscos i molts problemes, i s’han de fer. Però trobo que les dones no han de perdre aquesta sensibilitat, allò de sentir i d’escoltar-se. A: A Gàmbia tenim el greu problema de la malària. A partir dels quatre mesos d’embaràs, les dones s’han de vacunar però no poden dir-te exactament la data de l’última menstruació. Aleshores, la pregunta concreta que se’ls fa és si el nen es mou. Si diuen que sí, en aquest moment reben la primera dosi.

DIÀLEGS 17190 Gener 2012

S: I si no hi ha l’home, hi ha alguna dona que acompanyi aquella dona, o està sola? A: La dona que ve a parir a l’hospital sempre ve acompanyada d’una dona per ajudar-la en tot el que necessiti. Pot ser una germana, una cunyada, una amiga, però ha de ser una dona. L’home està esperant a fora. Als poblats, les dones tenen en la comunitat una o dues dones, les quals són escollides pel poble, perquè les ajudin a parir si no arriben a l’hospital. Ara, el govern els dóna una formació bàsica sobre com atendre un part. Per les dones que tenen problemes o bé, per aquelles que és el primer part, s’ha de fer tot el possible per portar-les a l’hospital; però en el cas de les mares que estan parint el tercer, quart o cinquè fill i no tenen cap problema de salut, el part pot ser assistit per aquestes dones. Aproximadament un 50% dels parts són a casa.

Laure: M’han dit que aquí, al Santa Caterina, gràcies a les dones de l’Àfrica negra han introduït una cadira per parir, és veritat? A: A l’hospital on jo treballo, a Gàmbia, de totes les dones que vénen a parir el 90% pareixen estirades, com aquí. El que passa és que sempre et pots trobar alguna dona que vingui amb el seu gust i demani que vol seure... (segueix a la pàgina següent)

| 19 |


DIÀLEGS 17190 Gener 2012

i s’ha d’instrumentar, lògicament, la posició ha de ser semiestirada, perquè sinó no es pot instrumentar. A: A Gàmbia no hi ha part a l’aigua... vull fer-te una pregunta: “Sílvia, si ajudes una dona a parir a l’aigua, al nen que vindrà al món, a la banyera... què li passarà? L’afectarà? No tindrà cap problema?”

| 20 |

Foto: Narcís Ribas Noguer

S: Jo, si la cadireta de parts és gràcies a les dones africanes, no ho sé. El que sí que sé és que, històricament, les dones havien estat ateses per dones i que havien parit com elles havien volgut. Però de cop, no sé què va passar, es van posar a parir estirades. Aquí, en aquest hospital, tenim la sort que hi ha consciència sobre el part natural i, per tant, les dones poden parir a l’aigua, poden parir a la cadira, poden parir dretes, poden parir de costat, poden parir de quatre grapes... També hi ha una part important de dones que volen parir semiestirades, perquè ara ja no pareixen com abans, completament estirades i sense veure que s’està fent. Hi ha una mica de tot, no puc dir que es pareix més així, o es pareix més d’una altra manera. El que sí que trobo important és que els professionals intentem respectar al màxim com la dona vol parir, la posició que vol adoptar, que ella estigui còmoda. Però si hi ha un part que es complica

S: El fet que les dones puguin estar a l’aigua està molt bé, perquè és una manera molt bona d’alleujar el dolor, i d’accelerar el part. Quan ja estem en la fase activa del part, quan les contraccions són molt seguides, fortes, regulars, quan hi ha una dilatació d’uns 4-5cm, i la dona entra a l’aigua, el dolor s’alleuja moltíssim i la dilatació és rapidíssima. S’ha de controlar el batec del bebè. Si tot està correcte i tot indica que la cosa flueix bé, la dona pot estar a la banyera i el bebè pot néixer dintre de l’aigua, no representa un risc afegit. I, simplement, la llevadora observa, va controlant, va mirant, però no toca, aleshores surt el cap i espera la següent contracció perquè acabin de sortir les espatlles. El bebè, a dintre de la panxa, està dintre de líquid i surt en un medi que també és líquid, per tant, no farà la primera respiració fins que el traiem fora de l’aigua. S: Abans d’acabar jo voldria dir que, de la mateixa manera que vosaltres heu vingut aquí a aprendre coses que podreu fer servir a Gàmbia, trobo que vosaltres teniu moltes coses molt bones: no utilitzeu

“Haver salvat nens em dona ànims per fer molt més!” Alhagie

tants aparells, féu servir més les mans, etc. A nosaltres també ens aniria bé poder anar allà, a Gàmbia, i veure com treballeu, perquè segur que seria molt enriquidor. A: A mi, el que més m’ha sobtat d’aquí, en les consultes, és que els professionals tenen més contacte amb l’ordinador que amb el pacient! Hauria de ser al contrari, escriure menys i parlar més amb la persona, però com que aquí ho teniu tot guardat a l’ordinador, doncs que no se li escapi res a l’ordinador! He fet el percentatge: 60% amb l’ordinador i 40% amb l’usuari... però és la modernitat! (riuen tots). S: És veritat que la part d’informàtica t’absorbeix molt, però també hi ha professionals que intenten no estar tant per l’ordinador i parlar més amb els usuaris. A: Per una altra banda, aquí he après moltes coses, potser moltes no les faré servir per manca de mitjans. Una cosa molt important, i aprofito per donar les gràcies aquí, és que he après a fer ecografies. A Gàmbia, només hi ha un o dos hospitals amb aparells per fer ecografies. Moltes dones, durant tot l’embaràs, no passen per cap ecografia. Els que tenen mitjans poden anar a la privada, pagar i fer-se-la, però els que no en tenen no se’n poden fer. En el meu hospital no tenim les màquines, però jo ja estic preparat per treballar-hi. Aquí m’heu ensenyat a fer ecografies per poder veure com està format el bebè, i això és una cosa que a mi em quedarà per sempre.


| 21 |


17190 Gener 2012

ELS 5 SENTITS

En ruta!

Text: Laure Duplay i Luciana Glogowski

Anmol, indian bar and restaurant Fa pocs mesos, al carrer Doctor Ferran número 20 de Salt, cantonada amb el carrer Torres i Bages, va obrir un nou restaurant indi, l’Anmol. En la nostra particular ruta gastronòmica pels sabors de Salt, hem volgut fer-hi una parada. Aquesta vegada, amb la Laure, tenim el privilegi que ens acompanyin altres membres de la redacció de la revista. Hi farem la reunió de redacció. Potser els aromes asiàtics ens desconcentraran de la nostra tasca... Comencem amb una cervesa de l’Índia, la Cobra. És una ampolla gran, que convida a ser compartida. Com a entrant i obsequi de la casa, ens serveixen papadum, unes galetes elaborades amb farina de llenties, acompanyades amb tres tipus de salsa. Encara avui intento deduir de què eren (ja sabeu que no som crítiques gastronòmiques a l’ús...). Però us puc dir que una era groga, una mena de chutney; una altra era verda i hi predominava el coriandre, i la tercera era vermella, amb un sabor agredolç. Pagava la pena tastar-les totes tres: amb les papadum quedaven per llepar-se’n els dits.

| 22 |

pollastre amb arròs biryani, verdures amb arròs biryani, pollastre al curri... acompanyats amb naan, pa típic de l’Índia. Tots van resultar molt saborosos: ben condimentats i amb el seu punt de picant. La presentació dels plats ens va enlluernar, és encantadora: alguns se serveixen en unes petites cassoles amb potes i, a sota, hi col·loquen una espelma per tal que conservin la temperatura.

La carta del restaurant Anmol és trilingüe, en català, castellà i anglès-hindi. Ofereix plats especials per a vegetarians i una gran quantitat d’entrants i plats principals. En citaré només alguns perquè veieu com en són de suggeridors: veg pakora (verdures arrebossades amb farina de cigrons), tandoori chiken leg (cuixa de pollastre tenduri al forn), muttan madras (xai al curri), daal makhni (llenties amb mantega i nata), prawn biryani (gambes amb arròs biryani), entre tants altres, fins a completar una carta de més de setanta plats. Nosaltres en vam tastar uns quants: sopa de pollastre,

A la sobretaula, l’amo del restaurant ens va explicar que venia de la regió de l’Índia d’on provenen els Hare Krixna. El seu castellà no s’entenia amb facilitat però vam comprendre que, a més de restaurador, és sanador ayurvèdic i mestre de ioga, i que aquestes són les seves veritables passions. Abans de marxar, ens van deixar a la taula unes herbes seques (menta i altres herbes més picants), que s’han de mastegar. Vam marxar amb l’alè refrescat i ganes de tornar!

Anmol. Carrer Doctor Ferran, 20.


Glacé, cafè restaurant marroquí Avui, per continuar la ruta, anem a menjar al marroquí. El restaurant ja té reputació, però encara no té nom propi: fa 7 anys que es diu Glacé, del nom de l’antic local. Però el dia que veieu “Marràqueix” en el frontal del número 3 de la plaça de Catalunya, ja sabreu que el lloc ha acabat de constituir la seva identitat.

Com a entrant ens porten aigua i el pa rodó, aquell tan esponjós, un bon aperitiu per a qui es mor de gana. I ben aviat el tagín. Mai n’havia vist amb patates fregides per sobre, tal vegada és l’adaptació

Foto: Guillem Franch

Recordem a temps que estem treballant per vosaltres, lectors, i fem impacientar l’estòmac per fer unes fotos, explicant al cambrer que són per a una revista saltenca. Ens proposa comentar-nos desprès tot el que conté el plat, però la veritat és que les nostres panxes contentes ens fan oblidar demanar-ho! Per donar-vos una idea, el tagín té el sabor del que s’ha estofat a foc molt lent, té el punt just de picant i una mica més si fas mossegades al bitxo! El condiment tradicionalment utilitzat és el ras al hanut, una barreja

d’espècies originària del Magrib, que vol dir “el sostre de la botiga”. Són entre 6 i 30 espècies barrejades que corresponen al millor que pot oferir el botiguer. És la versió mediterrània del curri. Si no m’equivoco, les llenties s’han aprofitat del mateix procés. Davant meu tinc la televisió, que difon les notícies d’Al-Jazeera, la cadena que ha revolucionat el tractament de la informació en els països àrabs, donant una veu diferent, des del punt de vista àrab, a una audiència internacional cada vegada més gran. Però a mesura que s’omple el restaurant, van canviant els canals fins a acabar en el tan vist programa “Corazón” de TVE1! Llavors deixo anar la mirada en els retrats penjats. Són líders marroquins, un d’ells és el mític Mohamed ibn Abd el-Krim, líder de la guerra d’independència marroquina del 1921, contra els espanyols i els francesos, en la regió de cultura amaziga del Rif, al nord del Marroc.

ELS 5 SENTITS 17190 Gener 2012

Identitat, de fet, ja en té força. La sala, ampla i acollidora, està decorada amb rajoles als murs, fotos en blanc i negre del Marroc, exhibició de carbasses, de teteres, recipients de terra i, en primera línia, els plats tradicionals de tagín. A la terrasseta de fora estan els homes bevent el té amb menta i, a dins, també! És que tot just s’apropa l’hora de menjar. Entrem, ens seiem i un cambrer jove i afable ens ve a atendre. Li demanem el menú però no n’hi ha, avui es fa vedella amb verdures, pollastre amb verdures o llenties. També hi ha sopa i crema de pèsols. El cuscús es fa cada divendres. Demanem si fan tagins i la resposta és que, precisament, això és el que ens proposa: la carn amb verdures és el tagín!

saltenca! Però no falta res, una carn tova cuita durant hores, amb pèsols, patates, mongetes, olives, pebrot verd picant i la nota dolça de les prunes seques amarades, mmm! Les llenties en el seu suquet triomfen igualment.

Per acabar, el xef ens convida al te amb pastes. Deu ser la raó principal per la qual es diu dels marroquins que són els consumidors més grans de sucre del món! Hem trobat molta dolçor en aquest restaurant: la gent, l’ambient, el tagín i el te, mmm! Cafè restaurant Glacé. Plaça Catalunya, 3.

| 23 |


17190 Gener 2012

REPORTATGE

Equipaments de proximitat a Salt:

tan necessaris com oblidats Text: Judit Font i Agnès Cabezas

A Salt, què tenim? Què necessitem? La necessitat d’un o més centres cívics a Salt és una qüestió que fa anys que apareix i s’expressa des de diferents sectors i espais de participació, tant des de l’àmbit professional (educació, atenció a les persones, programes inclusió, joves, etc.) com des de l’àmbit associatiu. Salt és un municipi amb una rica vida associativa i amb multiplicitat d’iniciatives per part de les diferents entitats. No obstant això, pel que fa a equipaments de proximitat i comunitaris adreçats, no només a entitats, sinó també a les persones, trobem un important buit, una mancança històrica.

| 24 |

L’omnipresència de la Coma Cros sovint ha desviat el debat sobre aquesta necessitat i ha justificat les accions en matèria d’espais per a entitats, activitats, projectes concrets. Presentant-se com el macro projecte municipal de Centre Cultural, deixa sense resoldre, però, la necessitat d’espais i equipaments amb serveis i recursos oberts i ac-

La manca d’espais de trobada per a la realització d’activitats o formació a Salt és una realitat

cessibles per a les persones, no només entitats. Precisament, no s’ha plantejat en cap cas un procés participatiu a Salt per a consolidar un pla d’usos, a banda de la cessió d’espais a entitats i centres formatius. Els diferents governs municipals han constatat aquesta necessitat, però encara no s’ha construït cap centre cívic. Ni el Mas Mota, que aspirava a ser-ho tímidament, com un petit equipament, no ha passat de ser un edifici d’oficines i serveis de l’Ajuntament. Així, els barris i carrers de Salt segueixen necessitant aquests tipus d’equi-


Foto: Agnès Cabezas

La Coma Cros, el temple misteriós La Coma Cros s’erigeix com un temple enorme a prop de la zona verda de Salt, les Deveses. Situada a prop de la sèquia Monar, aquesta antiga indústria tèxtil és avui anomenada Factoria Cultural i es troba encara amb alguna part per rehabilitar. Es tracta d’un espai enorme que seria un regal per a qualsevol població i que, en canvi, no acaba d’arribar a la societat saltenca. A banda de la biblioteca, un equipament de gran valor i utilitat per a tothom, la resta d’espais no han acabat d’obrir-se als ciutadans. Tot i que el Reglament d’ús del 2004 anuncia que “L’Ajuntament

de Salt està en fase de rehabilitació de l’antiga fàbrica tèxtil ComaCros per a convertir-la en equipament cultural i dotar la població d’una sèrie de serveis socioculturals bàsics”; la seva utilització ha quedat restringida a empreses de titularitat privada (ERAM o UOC) o, en el millor cas, entitats de la vila. L’objectiu ha estat el de crear equipaments supramunicipals que atreguin persones d’altres llocs i nivells adquisitius, però provoca un moviment de gent purament instrumental, sense que s’enriqueixi realment la població. Pel que fa a les entitats, el mateix Reglament d’ús es centra bàsicament en aquest perfil de ciutadà, com especifica de la següent manera: “Una de les línies d’actuació prioritàries del projecte, per tal de donar servei a l’àmplia i dinàmica activitat de les associacions culturals saltenques, és l’establiment de l’edifici de l’Ateneu d’Entitats”. Però resta encara molt espai que podria gestionar-se de manera que s’obrís als ciutadans no vinculats a entitats.

L’omnipresència de la Coma Cros sovint ha desviat el debat sobre aquesta necessitat i ha justificat les accions en matèria d’espais per a entitats, activitats, projectes concrets Existeixen espais polivalents com l’auditori (1) i altres sales que es poden demanar i utilitzar, però no hi ha un projecte de gestió que arribi a més persones. Actualment hi trobem l’Espai Jove la Fàbrica, però aquest marxarà pròximament. Per això es pot considerar que la Coma Cros no és de moment un centre cultural viu i actiu, ja que només s’hi pot accedir amb una clau o previ permís municipal. No hi ha un pla d’ús públic, ni uns criteris clars de cessió d’espais, fet que provoca perill d’arbitrarietat. Tot plegat fa pensar que es tracta de l’espai més infrautilitzat del municipi i s’obren molts dubtes de cara al seu futur.

REPORTATGE 17190 Gener 2012

paments: centres cívics, casals de barri... tant és el nom o la fórmula. La manca d’espais de trobada per a la realització d’activitats o formació a Salt és una realitat. En canvi, ciutats com Girona, disposa de 7 centres cívics, un per cada 13.000 habitants, aproximadament.

(segueix a la pàgina següent)

(1) Segons el Reglament d’ús citat anteriorment: “La Factoria Cultural Coma-Cros comptarà amb un ampli nucli d’equipaments i serveis que, per les seves dimensions i tipologia, representen un important suport a l’activitat cultural del municipi així com a l’entorn metropolità. Els equipaments disponibles seran: - Sala Ateneu - Sala Polivalent - Sala d’Actes - Auditori - 2 sales d’assaig - 2 sales de reunions - 4 bucs de música per a assaigs” i afegeix tot seguit que “l’ús d’aquests espais per part de les entitats es considerarà prioritari, però no exclusiu”.

| 25 |


REPORTATGE 17190 Gener 2012

Fotos: Narcís Ribas Noguer

Què són els equipaments de proximitat i comunitaris: casals, centres cívics... Els equipaments de proximitat, ja siguin casals de barri o centres cívics, s’han revelat com a veritables eines vertebradores del territori i creadores de vincle social i de pertinença amb l’entorn, d’identificació col·lectiva. Es tracta d’espais que actuen com a punt de trobada, d’acció i d’organització dels agents socials i culturals del barri. Són espais de creació i difusió de cultura compartida, de relació social –sigui as-

Els centres cívics faciliten les relacions socials, l’espai de trobada i la interacció, segons Amadeu Mora, director de la Xarxa de Centres Cívics de Girona | 26 |

sociada o no-, de formació i aprenentatge i de foment de la inclusió social. Tots aquests factors alhora contribueixen a incidir en la millora de la qualitat de vida de les persones i en el seu capital social. Existeixen diferents models i referents pel que fa a objectius i fórmules de gestió d’aquests equipaments. Cada municipi o territori ha traçat el seu propi camí en aquest sentit i per tant, a Salt, tenim l’oportunitat d’iniciar-lo. Pel que fa als objectius, trobem diferents projectes; des d’espais que han centrat la seva activitat en un punt d’interès (teatre, circ, arts escèniques) i han desenvolupant, paral·lelament, un conjunt de propostes de cohesió al territori; d’altres treballen en la generació d’un oferta completa i diversa d’activi-

tats, ja siguin culturals, formatives, lúdiques; d’altres han posat el pes en la participació, el foment de la vida associativa i en la creació de vincles; altres han fomentat els processos d’expressió individual i/o col·lectiva, aportant recursos i afavorint les iniciatives socials. Finalment, en la majoria dels casos, es combinen tots aquests elements. Respecte de les fórmules de gestió, trobem diferents models: majoritàriament, aquests equipaments són gestionats per les administracions públiques, amb participació social. No obstant això, es coneixen algunes experiències de gestió ciutadana, passant per fórmules intermèdies de cogestió o gestió compartida. Fins i tot, en una mateixa ciutat, es poden donar models diferents.


Girona i el model de la Xarxa de Centres Cívics Girona, en aquest sentit, és un bon referent pel que fa a la creació i consolidació d’una xarxa de centres cívics sòlida i integrada, gestionada des de l’Administració, distribuïda territorialment, amb projecte i visió de proximitat.

I és que els centres cívics, com a equipaments de proximitat, segons Amadeu Mora: “són part i instrument bàsic de la política social de proximitat: faciliten les relacions socials, l’espai de trobada i la interacció, etc. Unes relacions socials que, sense la presència d’aquests espais formals, podrien donar-se només en contextos o en casos de conflicte”. No obstant això, com afirma Amadeu Mora: “si bé existeix un programa marc, cada centre cívic és un món i s’ha de gestionar la

Girona és un bon referent pel que fa a la creació i consolidació d’una xarxa de centres cívics

En aquesta direcció, al barri de Santa Eugènia de Girona, s’ha iniciat un procés de debat al voltant de la cogestió del Centre Cívic Can Ninetes, entre l’Ajuntament i les entitats veïnals del barri, constituïdes en una mancomunitat d’associacions. Després d’una forta demanda per part dels veïns pel que fa a la gestió de Can Ninetes, s’ha iniciat un important i ric procés de reflexió entorn del paper de l’Administració de vetllar pels interessos col·lectius, del paper de les entitats com a dinamitzadores del territori, que finalment haurà de desembocar en l’establiment de marcs de gestió compartida; com poden ser els pressupostos, l’ús dels espais, la programació, etc.

Per tant, si no hi ha una política pública en aquesta direcció, ni sentit de responsabilitat, és quan la comunitat, les persones i les entitats han exigit espais o, fins i tot, se n’han pogut ocupar.

cívics i equipaments esdevinguin un instrument, una eina. L’existència d’una política de proximitat és, per tant, el reconeixement d’una responsabilitat pública en la generació d’espais de trobada, referencials, bases des d’on treballar el coneixement mutu, el respecte, l’afinitat d’interessos, les relacions socials i l’articulació de demandes i projectes col·lectius.

(segueix a la pàgina següent)

REPORTATGE 17190 Gener 2012

Amb 7 centres cívics en els diferents barris de la ciutat, la Xarxa de Centres Cívics treballa amb un sol model integrat de gestió unificada, que podem trobar definit en un extens i complet document: el Programa Marc de la Xarxa de Centres Cívics. Cohesió social, cultura, capital social, participació, població i territori, relacions socials, xarxa, interculturalitat i treball comunitari són els conceptes claus que es prenen per a la missió que es proposen: contribuir a la cohesió social i a la promoció de col·lectius i individus mitjançant la cultura, la participació i les relacions socials. Aquesta és la tasca i la responsabilitat dels centres cívics, segons el director de la Xarxa, Amadeu Mora.

singularitat que li aporta el territori. Això té efectes pel que fa a horaris, població destinatària dels projectes, etc., de manera que els serveis, quan arriben al territori, es transformen i s’adapten, i per tant, són diferents segons cada equipament”. Per exemple, alguns serveis que s’ofereixen des dels centres cívics són: l’Oficina d’Informació Ciutadana, Serveis Bàsics d’Atenció Social, Servei de Proximitat de la Policia Municipal, servei de bar, aules de formació d’adults, espais d’internet, etc. A banda de la programació d’activitats pròpies on participen, a més, les entitats de cada barri.

En definitiva, però, aquest model unitari i integrat de Xarxa de Centres Cívics té sentit, sobretot, quan hi ha una política pública de proximitat, cosa que fa que centres

| 27 |


REPORTATGE 17190 Gener 2012

La gestió ciutadana La gestió ciutadana d’equipaments públics té certa trajectòria a ciutats com Barcelona, on l’Ajuntament ha cedit la gestió d’equipaments i serveis municipals a entitats cíviques, emparades en diferents formulacions jurídiques depenent del tipus d’equipament i/o servei. De fet, en ocasió del 2n Congrés d’Associacions de Barcelona, s’ha gestat un document que pretén assentar les bases del que ha de ser la gestió ciutadana: “un equipament o projecte sociocultural de proximitat necessita que la seva programació i activitats tingui un alt grau de sintonia amb el territori on fa l’acció o en el sector en el qual actua i reforcin les inèrcies pròpies de les associacions.” Per aquest motiu, es fa pertinent i possible que les entitats d’un territori gestionin els equipaments, com a coneixedores de les realitats dels barris i per evitar que l’equipament sigui un espai estrany. La gestió ciutadana o compartida aporta aquest valor afegit respecte d’altres fórmules de concessió a empreses privades. Si l’equipament és de titularitat pública, l’Ajuntament del municipi i el teixit associatiu han d’acordar

la fórmula de gestió específica segons la qual una o més entitats es fan càrrec de la gestió de l’equipament o projecte d’interès general. Segons la Plataforma d’Entitats per la Gestió Cívica, en relació amb l’Ajuntament de Barcelona, la gestió ciutadana es caracteritza per: - La necessitat que la ciutadania participi en l’objecte de l’equipament. - Una entitat gestora (conjunt d’entitats), sense afany de lucre, legitimada, representativa i implicada en el seu territori o sector. - L’existència d’un projecte de gestió, compartit en els valors i consensuat amb l’Administració local. - Un acord explícit entre l’entitat i l’Ajuntament titular de l’equipament, formalitzat en un conveni. - El compromís de promoure canals de participació oberts i transparents en la presa de decisions i la realització d’activitats. - L’empara jurídica en les normes reguladores del propi municipi. Segons aquest mateix document, els valors de la gestió ciutadana han de ser: la participació, l’autonomia, la transparència, la responsabilitat, l’eficiència i l’efi-

Khan Cartrö Factoria d’Art Espai per la Creació Artística Música Dansa Teatre Audiovisuals Producció Estudi de Gravació Sales d’Assaig Polivalents Formació.

www.khan-cartro.com www.cancartro.com info@khancartro.com 972236907

| 28 |

Davant les limitacions econòmiques de la política social actual, les fórmules de gestió ciutadana poden fer emergir les potencialitats i els recursos propis dels barris càcia, juntament amb la voluntat de millora de l’entorn social i la cohesió social del territori en qüestió. Sinó s’estableixen certs marcs pel que fa a objectius i funció d’aquests equipaments, la gestió ciutadana, però, té el perill d’acabar sectorialitzant espais, allunyant-los de les finalitats previstes, tancant-se a l’ús de determinades entitats particulars. Però, en canvi, davant les limitacions econòmiques de la política social actual, les fórmules de gestió ciutadana poden fer emergir les potencialitats i els recursos propis dels barris. Cal, doncs, establir bé el marc de la responsabilitat pública i els objectius i la missió dels equipaments de proximitat.


On no arriba l’administració:

Centre Social Okupat La Fabri-k

la reapropiació dels espais, lluites i experiències L’Ateneu Popular de 9 Barris i l’Escola de Circ: equipament cultural autogestionat “Tots junts treballem per un fet artístic que faciliti el canvi social. Valorant l’acció de fer, crear, potenciant allò col·lectiu enfront de la individualitat” Aquesta és una de les experiències pioneres i avui en dia més veteranes pel que fa a la reivindicació i apropiació d’un espai, que, 30 anys després, segueix essent gestionat per les entitats del barri. L’any 1977, un miler de persones, agrupades en l’Associació de Veïns de Nou Barris, van ocupar i desmantellar una planta asfàltica en funcionament, entre els barris perifèrics de Verdum, Roquetes i Trinitat Nova de Barcelona. Després d’un any de lluita veïnal pel trasllat de la fàbrica d’asfalt situada massa prop dels habitatges, els veïns en assemblea van decidir ocuparla i reivindicar-la com a equipament. Malgrat que en aquell moment l’Ajuntament de Barcelona va avaluar les pèrdues de l’acció en cinc milions de pessetes, no va tenir més remei que desmantellar definitivament la planta davant la fermesa veïnal.

Foto: Arxiu Ateneu de 9 Barris

Es va rehabilitar l’espai sota la fórmula d’Ateneu Popular per tal de recollir expressions culturals de totes les edats, ja que als barris mancaven espais per a joves i infants, així com espais per a la cultura en general. Després d’anys d’activitats culturals, amb cafès concerts, als anys 90, l’Ajuntament de Barcelona va accedir a finançar obres d’adequació, durant les quals va funcionar l’Ateneu Itinerant, que feia les activitats al carrer i les places. L’Any 1994 es va tornar a l’espai inicial reformat. Actualment l’Ateneu de 9 Barris és gestionat per una coordinadora d’entitats anomenada El Bidó de Nou Barris. I és alhora una Escola de Circ Social per a nois i noies del barri. Consta d’un bar i espai social, un teatre, un gimnàs per a les classes de circ i una extensa programació d’alta qualitat i a preus assequibles pel que fa a arts escèniques. Ha estat, a més, l’espai de creació i gestació del grup de diables, d’animació, teatre, etc. http://blog.ateneu9b.net/

Foto: Alex Ayaso

Can Batlló: després d’anys d’espera... una fàbrica per al barri

11 de juny de 2011 “Els veïns i veïnes del barri agrupats en la plataforma Recuperem Can Batlló estem lluitant des de fa molts anys perquè la transformació de Can Batlló sigui una realitat. A mitjans del 2009, cansats de veure com s’incomplia sistemàticament el calendari, vam anunciar a l’ajuntament que si el juny de 2011 les obres de transformació del recinte encara no havien començat, els veïns i veïnes del barri entraríem a Can Batlló per començar a construir nosaltres mateixes els equipaments que tant necessitem. El passat 11 de juny, gràcies a la mobilització social, vam entrar a Can Batlló i vam aconseguir la cessió d’una nau: el Bloc 11, que des del mateix dia 11 funciona amb l’esforç voluntari dels veïns i veïnes organitzats assembleàriament, i que ja alberga, entre altres coses, la nova Biblioteca Popular Josep Pons.” Després d’anys d’espera per a la rehabilitació i construcció d’equipaments al recinte fabril de Can Batlló al barri de la Bordeta de Sants de Barcelona, i de la immobilitat de l’Ajuntament per complir els compromisos, els veïns i veïnes i entitats, agrupats en la Plataforma Recuperem Can Batlló, el passat mes de juliol van entrar a la fàbrica i van iniciar l’autogestió d’una de les seves naus, al mateix temps que plantejaven noves propostes al projecte inicial de l’Ajuntament: “Pensem un altre Can Batlló”. http://canbatllo.wordpress.com/

Enmig d’un polígon industrial d’una ciutat treballadora de l’extraradi barceloní, un grup de gent utilitza una nau per fer programació social, una activitat ben diferent de la que duen les seves empreses veïnes. El Centre Social Okupat La Fabri-k és un projecte que va començar a Rubí, ciutat del cinturó de Barcelona, ara fa uns tres anys. Després d’anys de mancances institucionals en l’àmbit social, sense espais per als joves, ni per als adults, amb molt poca programació cultural i d’oci, uns quants van començar a reivindicar la necessitat d’un oci alternatiu, no lligat al consumisme ni a les modes, i no haver de fugir sempre de la ciutat per gaudir del temps lliure. D’allà va sorgir l’empenta d’ocupar la primera nau, la Fabri-k, en un espai abandonat, amb portes obertes i oblidat pels seus propietaris. D’aquell espai mort en va sorgir vida; un espai de trobada, la k-feta, amb ping-pong, taules reciclades i pintades, una barra improvisada, un gimnàs on entrenar circ i fer cabarets, una pista per jugar a futbol, un skatepark...l’espai era gran i donava per a tot. L’experiència va ser enriquidora per a tothom, per als iniciadors del projecte, per als que s’hi van sumar i per a la població en general. En pocs mesos, gran part de la joventut de Rubí coneixia la Fabri-k i hi havia passat a fer alguna activitat, i els projectes que s’engegaven tenien ressò popular i mediàtic. La Fabri-k ha seguit fins ara, només que ha canviat d’ubicació. De la primera van ser desallotjats després d’un any i mig i van tirar al terra les naus on feien les seves activitats. La segona ha seguit amb la línia de la primera, segueix amb pista de futbol, un espai de trobada estil bar cafeteria, gimnàs de circ on es fan cabarets i concerts que han aplegat més de 500 persones. Ara, un cop més, està amenaçada pel desallotjament. La Fabri-k funciona amb assemblees i autogestió, és a dir, les activitats financen les despeses del local i les decisions es prenen parlant i en grup. L’organització d’un projecte com aquest és complicada, i en aquest cas, poca gent participa de la seva gestió, tot i que el nucli que se sent part del centre social és molt més ampli. Tirar endavant una iniciativa com la de la Fabri-k té la seva part feixuga, però també la seva part agradable. Es descobreix la dificultat de l’autogestió, de l’esforç i la dedicació sense més satisfacció que la de fer les coses ben fetes; tenir judicis i tirar endavant en moments difícils. Per altra banda, també significa un gran aprenentatge a nivell social i personal, i obre un camí al qual difícilment la gent que ha participat d’espais com aquests pot renunciar més endavant: tenir el control sobre l’oci personal, proposar tot allò que es vol fer, ferho sense traves i permisos, amb imaginació i sense diners, amb camaraderia...muntar activitats que, si es fessin a nivell institucional comportaria un entramat de requisits i passos que dificultarien enormement les programacions socials. Text: Laia Gilabert El passat dilluns 16 de gener la Fàbri-K2 va ser desallotjada amb un desplegament policial totalment desproporcionat. Una quinzena de persones es van concentrar pacíficament mentre més d’una trentena d’agents antiavalots repartits en 9 vehicles de la brigada móbil dels Mossos d’Esquadra s’encarregaven de portar a terme el desallotjament.

Fotos: Marcelo Aurelio i Fran Simó

| 29 |


17190 Gener 2012

ENTITATS

Associació

Almohajiren Almagareba Qui sou i quan es va crear la vostra entitat? Som l’associació Almohajiren Almagareba, una entitat magrebina constituïda per aproximadament 500 persones. L’associació va néixer l’11 de maig de 2009 a Salt. Quines activitats dueu a terme? Les nostres activitats estan bàsicament orientades a donar classes d’àrab i d’informàtica per als nens i nenes d’origen magrebí, a organitzar algun torneig de futbol amb les diferents categories i també, i com a novetat d’aquest any, a organitzar la primera cursa popular a Salt. Fem sessions d’acollida i d’orientació pels nouvinguts magrebins. El fet d’organitzar un esdeveniment d’aquest envergadura ha estat sempre un model de reflexió profunda que volem plantejar dins la nostra entitat. És una vocació a l’acció generant noves idees pel poble saltenc. Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper juguen les entitats a Salt? No podem dir que la societat civil no és activa en absolut, però destaquem que de vegades apareixen alguns problemes de confiança entre diferents entitats. Si aquesta

| 30 |

Foto: Pere Serrat

col·laboració s’establís amb normalitat creiem que les entitats podrien jugar un paper més determinant pel bé del poble. Teniu relacions amb altres entitats del poble? Sí, col·laborem molt sovint amb l’entitat magrebina Magrebins per la pau i també amb entitats autòctones com la Fundació SER.GI, l’Associació GRAMC, l’Associació Nous Catalans, etc. En aquest sentit estem molt oberts. La dificultat, de vegades, és trobar els contactes o els responsables de les entitats. Participeu en els esdeveniments de Salt: Sant Jordi, Festa Major...? I tant. Cada any, per Sant Jordi, tenim una parada on venem llibres i oferim articles de bricolatge. En la ultima edició de la Festa Major de Salt vàrem participar en la Jornada Entitats a la Plaça i, com a menjar del món, vàrem oferir un plat típic de la nostra tradició al públic. Utilitzeu instal·lacions culturals del poble? Trobeu que els mecanismes per aconseguir utilitzar-les són adequats? Fem ús freqüentment de les instal· lacions esportives de la Coma Cros pel torneig de futbol. També del

Cursa popular de Salt (Diumenge 13 de novembre de 2011)

teatre de Salt, on de vegades organitzem alguns actes culturals pels nens. Crec que disposar dels locals quan han estat lliures no ha estat un problema per a nosaltres. Ara, cal complir els requisits i reservarlos amb prou antelació. Teniu local? On és? Tenim un despatx a l’Hotel d’Entitats de Salt. Dieu una cosa bona de Salt i una de dolenta. Què milloraríeu de Salt? Una bona cosa és que ara hi ha una bona relació entre autòctons i nouvinguts a Salt. De dolenta, no en sé. Podem encara millorar més la convivència i la cohesió social. Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions: ajuntament, Generalitat de Catalunya, Govern central? Són relacions bones. No hi ha cap problema.

Contacte:

Younes Oussaid Telèfon: 636914467 Adreça electrònica: almohajiren-almagareba@hotmail.es


Les Cuineres de Salt Qui sou i quan es va crear la vostra entitat? El grup va néixer l’any 2002, en el marc del Consell Municipal de la Gent Gran, com un grup de treball que es va anomenar inicialment Comissió Gastronòmica. El vam formar un grup de persones aficionades a la cuina i ara som conegudes com Les Cuineres de Salt.

Des de fa molt temps participem en esdeveniments culturals del poble, com la Fira del Cistell, on s’ofereix un tast popular de plats de cuina tradicional catalana i de Salt o la degustació de coques a la cloenda de l’Exposició de Flors del municipi. També realitzem diverses activitats formatives, com cursos temàtics en coordinació amb l’Estació

ens sentim satisfetes de contribuir! Coneixeu altres associacions similars a la vostra? Què us en diferencia? La cuina és un tema que agrada a molta gent, i darrerament hi ha molts pobles on estan sortint col· lectius com el nostre, a banda del de La Cuina a Sils, que és un referent per a tots.

Amb quins objectius us vau reunir? El primer va ser recuperar i donar a conèixer la cuina catalana tradicional amb la recopilació i edició de les receptes de la tradició culinària catalana. Així, el Sant Jordi de 2006 vam publicar La cuina de les àvies de Salt, que ha esgotat la segona edició. Passat aquest temps, però, els objectius s’han ampliat molt Quines activitats dueu a terme? Amb el temps aquest grup ha ampliat els objectius i el nombre d’activitats. Actualment som 27 persones que ens reunim quinzenalment, potenciem l’intercanvi de coneixements entre nosaltres i acollim sessions magistrals de professionals del sector.

Jove, o un recurs educatiu per als més petits del municipi, que sota el títol de La Cuina de les Hortes de Salt, pretén donar a conèixer els productes més característics de la cuina catalana i saltenca. Hem participat des del 2007 a Firatast, ; aquest any al Fòrum Gastronòmic de Girona, i hem fet classes de cuina al Mercat Municipal, i per la Festa Major de Salt vàrem participar a la festa de la Cuina del Mon. Penseu que la societat civil saltenca és activa? I tant que sí! Només cal veure el gran nombre d’entitats que hi ha i el volum d’activitats que realitzen durant l’any, activitats en les quals

Teniu local? On és? Tenim un espai expressament habilitat, damunt de la biblioteca Massagran.

ENTITATS 17190 Gener 2012

Contacte:

Oficina de programació de la Factoria Cultural Coma-Cros.Tel. 972 23 16 81.

Dieu una cosa bona de Salt i una de dolenta. Què milloraríeu de Salt? Salt és un poble acollidor i participatiu. Ens agrada Salt i per aquesta raó volem continuar amb la tasca que estem fent, oberts a tothom. Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions? Nosaltres tenim una relació molt fluïda amb l’Ajuntament, ja que el col·lectiu va néixer en el marc del Consell Municipal de la Gent Gran, i sempre tenim el suport municipal.

| 31 |


La Saltenca

ENTITATS 17190 Gener 2012

Qui sou i quan es va crear la vostra entitat? Som un grup de dones, majoritàriament de Salt. . Ja ens coneixíem de treballar juntes a l’associació EINA. Quan aquesta associació es va desfer, vàrem iniciar un nou treball aprofitant el nostre bagatge i les nostres ganes de seguir fent coses pel poble. Amb quins objectius us vau reunir? Vam pensar a crear un espai intergeneracional de relació per a totes les dones del municipi i els seus fills i filles. A grans trets, volíem fer treball comunitari a través de la dinamització del col·lectiu Dones de Salt amb la finalitat de millorar la convivència al poble. L’objectiu és promoure l’empoderament de les dones tant a nivell social, com individual, a través del foment de la participació de les dones a la vida pública del poble, reconeixent els nostres sabers femenins i promocionant-los, visibilitzant la història de les dones (normalment força oculta), etc. També partim d’un posicionament actiu envers les discriminacions i la violència. Quines activitats dueu a terme? L’associació La Saltenca es va inaugurar públicament el passat 17 de setembre. Vàrem preparar, juntament amb altres associacions de dones del municipi i dones a títol individual, di-

| 32 |

ferents actes per a la celebració del 25N, Dia Internacional contra la Violència envers les Dones. Durant tot el mes d’octubre hem organitzat el taller “Salir Adelante, fortaleciendo relaciones libres de violencia” realitzat per la Fatou Secka, de l’associació Cepaim, dirigit a noies joves . També hem iniciat un grup d’alfabetització i d’aprenentage del català per a dones. Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper juguen les entitats a Salt? És molt activa, però força desconeguda. Les entitats són els principals espais de participació de la societat i més en un lloc com Salt que no té centres cívics, ni cap altre espai de relació. Teniu relacions amb altres entitats del poble? Sí, és un dels nostres objectius, relacionar-nos i organitzar coses conjuntament amb les altres entitats del poble. El 25N és un exemple molt clar d’aquesta voluntat. Utilitzeu instal·lacions culturals del poble? Les poques que tenim, les utilitzarem, de moment ja hem utilitzat la biblioteca per a una exposició i

també la via pública, que és de tots i totes. Teniu local? On és? Sí, és al carrer Abat Oliba 30, baixos, just abans d’arribar a la plaça Catalunya. Dieu una cosa bona de Salt i una de dolenta. Què milloraríeu de Salt? Teixit social, la meravellosa diversitat del seu teixit social. La manca d’espais per a tota la població, de relació, d’oferta cultural i d’activitats a l’abast de l’economia de la gent. Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions: Ajuntament, Generalitat, Govern central? Tot just estem a l’inici. Ens estem coneixent. La nostra voluntat és el diàleg i de coordinació, sempre que es pugui, hi hagi voluntat i coincidim en objectius.

Contacte:

Tlfn: 665.812.936 www.lasaltenca.org


Dues dones grans parades enmig de la vorera parlen en veu alta i fan participar de la conversa involuntàriament els que esperen l’autobús: — Saps perquè aquí els marroquins els tracten com reis? — Sí, m’han dit que és perquè per cada marroquí empadronat, l’ajuntament rep diners del govern. — Què dius ara? La veritat que no m’estranyaria pas! L’ajuntament, l’u de gener, va aprovar la xifra oficial d’habitants de la vila. És l’única dada que té incidència sobre el que rep l’ajuntament per part de l’estat, independentment de l’origen dels seus habitants. Ho indica la llei 2/2008, de Pressupostos Generals de l’Estat, de 23 de desembre.

Amb el cap ensabonat

L’altre dia, una mare va anar a la perruqueria amb el seu nadó al cotxet. La perruquera, mentre li tallava el cabell, comentava el tracte favorable que segons ella rebien moltes persones pel seu origen. I dient que ho sabia de bona font, va acabar fent aquesta afirmació: — Els marroquins, quan tenen el primer fill, reben de l’ajuntament un cotxet, i no un qualsevol! Un de molt bo! A l’ajuntament, aquesta informació deixa a tothom sobtat! Evidentment, no és certa. L’origen d’aquest rumor pot venir arran del fet que a Càritas tenen un servei de rober que funciona com a botiga de segona mà a preus simbòlics. Alguna vegada també hi arriben cotxets o cadiretes usats. A aquestes botigues hi pot anar tothom i els diners que s’obtenen es consideren donatius per les diferents accions de Càritas. En casos en què els serveis socials o el tècnic de Càritas valorin la necessitat d’una família com a extrema, tant la roba com el cotxet, si n’hi ha, es poden adjudicar de manera gratuïta. No cal dir que, per fer aquesta valoració, es té en compte només la seva situació socioeconòmica i no el seu origen.

LA TIRA CÒMICA

Ràdio Macuto

ents Converses captades a difer l racons de Salt. Qualsevo t no és semblança amb la realita pura coincidència.

17190 Gener 2012

Esperant l’autobús

A la terrassa d’un cafè

Prenent el vermut, dos homes especulen sobre la crisis: — Et dic jo que no podem sostenir els immigrants aquí a Espanya, el país s’enfonsa, no es pot pagar tant per persones que no son d’aquí. — Tens tota la raó, s’han acabat els anys d’abundància, ara hem de pensar en nosaltres. Estudis recents, com l’informe Immigració i Estat del benestar a Espanya de la Fundació ‘la Caixa’ (2011), assenyalen que les persones immigrades aporten més del que reben a l’Estat del benestar. Entre d’altres, es calcula que l’alta taxa d’activitat de la nova ciutadania contribuirà a pal·liar el dèficit del sistema de pensions, a més a més de frenar l’envelliment poblacional. D’altra banda, cal tenir en compte que la major part de les despeses que generen els serveis socials es financen amb els impostos que paga la ciutadania, on també contribueixen de forma evident les persones immigrades, directament (amb la declaració de la renta, les quotes a la Seguretat Social, etc.) o indirectament (amb l’impost sobre el valor afegit, etc.).

Xevi Felip Cat / grafixcat

| 33 |


17190 Gener 2012

PATRIMONI HISTÒRIC

Del manicomi al Parc hospitalari “Em dónes un euro?”, “Tens un cigarro?”. Així ens reben tot sovint els usuaris de salut mental quan accedim al nou Hospital Santa Caterina situat al Parc Hospitalari Martí i Julià. Aquestes persones, que actualment tenim integrades a la quotidianitat saltenca, eren condemnades a l’ostracisme i anomenades dements o alienades a finals del segle XIX quan es va inaugurar el Manicomi de Salt. Text: Luciana Glogowski

El Manicomi de Salt El Manicomi de Salt va ser fundat l’any 1886, moment en què es van comprar els terrenys del Mas Cardell amb la intenció d’atendre-hi els malalts mentals desemparats de la província. Fins aquell moment, es trobaven en unes condicions insalubres a les Salas de dementes de l’antic Santa Caterina. Depenia de la Diputació de Girona que, des

| 34 |

del 1849, seguint les lleis de Beneficència, havia hagut d’assumir l’assistència dels dements pobres. Els dements rics ja tenien les seves clíniques privades i balnearis. L’arribada al Mas Cardell de Salt va representar per als dements una millora substancial en les seves condicions de vida, si més no pel que fa a l’espai i la lluminositat. L’any 1891 s’hi allotjaren els primers 12 homes, a l’espera que es construïssin els dos primers pavellons l’any 1902, un per a dones i un

altre per a homes, situats simètricament a cada costat del Mas Cardell. Aquest fet va permetre l’arribada de les primeres dones l’any 1906. Els pavellons tenien una capacitat de dos-cents malalts cadascun, i van perdurar fins al seu enderroc per a la construcció del nou Hospital Santa Caterina. Els alienats tenien cura de l’hort i abastien de productes els establiments de beneficència. Per la seva banda, les alienades s’ocupaven del servei de bugaderia i costura. “Es


La Mancomunitat Amb la Mancomunitat (1914-1925), Salt va esdevenir el banc de proves del model assistencial que es proposava des del govern. El de Salt era l’únic manicomi públic de Catalunya. El nou model assistencial va tenir com a màxim exponent, en el camp de la psiquiatria, el doctor Domènec Martí i Julià, a qui avui el parc hospitalari deu el seu nom. La reforma que ell impulsà va contemplar la possibilitat de tractament i curació del malalt mental, fins aleshores impossible, ja que la pràctica era tancar-lo, aïllar-lo i estalviar-li

a la societat la seva incòmode presència. Martí i Julià va dissenyar una reforma psiquiàtrica que no es va poder desenvolupar plenament, ja que els esdeveniments històrics ho van impossibilitar. Però alguns aspectes que ell apuntà veurien la llum en la reforma que cristal· litzaria als anys vuitanta. Martí i Julià va promoure una primera sectorització: amb la construcció dels dos pavellons d’observació de la Mancomunitat separava els malalts crònics dels acabats d’ingressar. Aquesta era una manera d’evitar la cronificació i de poder tractar adequadament els diferents casos. Per altra banda, la Mancomunitat va crear el Patronat de Malalts Curats, una nova entitat adscrita a Salt, que li treia l’estigma de malaltia fatal a la malaltia mental i també iniciava

(1) Gil, R.M. L’assistència sanitària. Quaderns de la Revista de Girona. nº112 p.42, i (2) p.58

el camí vers el tractament ambulatori de la salut mental.

República i exili La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va deixar en pèssimes condicions el Manicomi de Salt segons paraules dels diputats que l’any 1930 van visitar-lo: “...més que reclosos, apilonats, tots junts, vells i joves, aguts i pacífics, maniàtics, tranquils i desequilibrats furiosos...”. (2) S’evidenciava una primera massificació de la institució. El govern republicà va fer una declaració d’intencions canviant-li el nom pel de Sanatori Martí i Julià en honor a l’impulsor de la reforma psiquiàtrica. Per altra banda, va projectar una sèrie de pavellons

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener 2012

tractava d’un projecte purament utilitari de fer treballar els alienats per rescabalar d’alguna manera el cost de la seva estada”. (1)

(segueix a la pàgina següent)

Foto: Arxiu Municipal de Salt


PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener 2012

Foto: Arxiu Municipal de Salt

| 36 |

nous junt amb l’enderroc d’algun dels vells. L’ambiciosa reforma només va poder concretar-se en el que coneixem com a edifici de “la República”, amb 131 llits, projecte d’Emili Blanch i Francesc Folguera. L’altre aspecte a destacar va ser la dotació de personal no religiós. El govern republicà va prescindir del concurs dels ordes religiosos que fins aleshores havien portat la gestió d’aquest tipus d’establiment de beneficència. De fet, la substitució de les monges per personal laic va ser una excepció que només es va observar durant la República. A Salt, els Germans de la Caritat de la Santa Creu i Sant Pau s’havien fet càrrec de l’assistència dels alienats des de la fundació del centre fins l’any 1929. Des del 1913, les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül

els van substituir gradualment i, fins l’any 2003, han estat presents al Parc Hospitalari. Durant la Guerra Civil, el Sanatori va haver de fer front a diverses dificultats, va veure retallats els seus recursos, a la vegada que va haver-se de fer càrrec de repatriats i refugiats que evitaven el front. Al seu torn, la postguerra veuria com molts dels especialistes que havien iniciat la reforma psiquiàtrica haurien de marxar a l’exili. Un exili en què alguns d’aquest especialistes seguirien la seva important tasca i promourien la sectorització en el tractament psiquiàtric. Però nosaltres, aquí, vam haver d’esperar fins la democràcia per veure implementada la reforma.

El Manicomio Provincial: Ley de Vagos y Maleantes Durant el franquisme es constaten dos fenòmens: per una banda, la massificació i la manca de recursos i mitjans humans (sobretot en els primers anys) i, per l’altra, l’autarquia respecte l’exterior, tant pel que fa als coneixements científics com als medicaments i tractaments. A més, la Ley de Vagos y Maleantes disposava que qualsevol podia ser ingressat en un manicomi amb caràcter obligatori per disposició governativa. El Manicomio Provincial es va veure afectat per l’aplicació d’aquesta llei, ja que les instal· lacions esdevenien insuficients per assumir els 900 malalts que va arribar a albergar als anys 60, amb poc més de 100 persones fent-se’n


Reforma psiquiàtrica: l’informe de denúncia al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona Podríem establir tres punts d’inflexió en el procés d’obertura i sectorització de la institució: l’època de la Mancomunitat en què es defineix

la primera reforma en aquest sentit, el parèntesi de la República que segueix en la mateixa línia (més edificis, més personal...) i, per últim, el moment que s’enceta a partir de la denúncia al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona l’any 1974 de les condicions anacròniques en què es troba el centre i de l’obsolescència del model psiquiàtric reclusiu. Aquest és el punt d’inflexió definitiu, quan s’engegà el procés de reforma psiquiàtrica que inclouria l’ampliació de personal, la construcció del nou pavelló d’aguts i ingressos el 1979 i, sobretot, a partir del 1980, l’inici de la sectorització de l’hospital i el desplegament de la Xarxa de Salut Mental. La sectorització es va concretar tant a nivell intrahospitalari com extrahospitalari. Es va dividir la província en diferents sectors psiquiàtrics i es van constituir uns equips multidisciplinaris per aten-

dre cada sector. Aquests sectors tenien la seva traducció dins l’hospital i també fora, amb la Xarxa de Salut Mental. El nou sistema evitava la cronificació dels pacients amb trastorn mental. Permetia que els usuaris es reinserissin i fossin tractats en el seu entorn habitual, comunitari. Aquest procés va coincidir amb la gradual permeació del centre. La introducció dels psicofàrmacs, ja existents des dels 50, possibilitava teràpies extrahospitalàries i sortides més freqüents dels residents del centre hospitalari. L’espai hospitalari s’apropava al poble a mesura que el poble s’apropava al centre hospitalari. El creixement urbanístic va posar als saltencs a tocar del Psiquiàtric. Els residents es comen-

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener 2012

càrrec, comptant-hi cuiners, cuidadors, ATS, monges... Es tractava d’un model psiquiàtric reclusiu, un asil de malalts crònics sense cap perspectiva de curació. Sense els mitjans humans ni materials per a oferir-los els tractaments adequats, els tractaments es limitaven a mesures de contenció física (corretges, cel·les d’aïllament...) i química (hipnòtics, tranquil·litzants...). Als anys seixanta el Psiquiàtric de Salt presentava un gran retard en relació als models assistencials europeus.

(segueix a la pàgina següent)

17190 Gener 2012 | 37 |

Foto: Narcís Ribas Noguer


çaven a donar a conèixer en diferents activitats socials com les seves rues de carnestoltes. També era freqüent trobar-los pels voltants del Psiquiàtric, com a Can Pere de les Flors.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener 2012

Parc Hospitalari Martí i Julià Després de 1992, l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS) va plantejar la creació d’un nou parc hospitalari que integrés el nou Hospital Santa Caterina i rehabilités l’hospital psiquiàtric aprofitant el seu emplaçament i completant d’aquesta manera la reforma psiquiàtrica iniciada als anys 80. El projecte que va guanyar el concurs va ser el dels arquitectes Brullet i Pineda. El responsable tècnic d’urbanisme de Salt demanava que fos com un parc urbà, connectat, amb entrades i sortides, fluït. El Parc Hospitalari és ja una realitat, els pavellons nous de l’Hospital Santa Caterina amb els seus patis interns s’adapten al concepte de parc i permeten que la llum banyi les seves estances. També s’ha construït l’edifici SALT, per a trastorns mentals severs, i el centre sòciosanitari. El Parc Hospitalari ha aconseguit integrar els tres elements que conformen la Salut segons la OMS: el benestar físic, mental i social. Esperem que l’actual revisió del sistema sanitari permeti que segueixi creixent en aquesta direcció.

Múltiples noms, múltiples realitats Text: Laure Duplay Cronologia de l’evolució de l’hospital i, en paral·lel, l’evolució dels termes utilitzats per anomenar els interns i el Psiquiàtric. 1886

1891

1905 1906 1913 1914 1921 1923

1931

1933

Bibliografia

Varis autors. Memòria-Projecte de la Xarxa Psiquiàtrica de les comarques gironines depenent de la Diputació de Girona. Salt: Diputació de Girona-Hospital Psiquiàtric, 1984. Gil, R.M. El Parc Hospitalari Martí i Julià. Un equipament del segle XXI. Revista de Girona. 223 (2004): 36-47. Gil, R.M. L’assistència sanitària. Quaderns de la Revista de Girona. Girona: Diputació de Girona, 2004. Gil, R.M. i Boades, J. El psiquiàtric de Salt. Cent anys d’història. Girona: Diputació de Girona - Col·lecció Joaquim Botet i Sisó, 4 – 1987. Puig i Dalmau, M.R. Salt, un poble - una cultura. Girona: CCG Edicions, 2005.

IMPULS ACADÈMIA

1939

1961 1974

1975-80

1986

1993

1998 2000

2004

| 38 |

C/ Madrenys, 22 info@impulsacademia.com 17185 Vilobí d’Onyar 972 47 36 52

Fundació del primer manicomi públic de Catalunya a Salt depenent de la Diputació Provincial de Girona. Es parla de l’hospital de coléricos. Arribada dels primers dementes pobres hijos. Estan a càrrec de dos metges, quatre religioses i una vintena de curadors, germans de la caritat de Sant Joan de Déu. Treballen a l’horta, entre laborteràpia i explotació. Es fa la tanca del manicomi i la construcció de la casa del metge director. Les dones alienades arriben i s’ocupen de la bugaderia. Arribada de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, encarregades del govern de l’establiment. La Mancomunitat assumeix entre les seves competències l’atenció als dements pobres. La Mancomunitat construeix dos nous pavellons. Amb la dictadura de Primo de Rivera, es trenca la prosperitat de l’assistència psiquiàtrica existent durant la primera etapa de la Mancomunitat. El Manicomi passa a dependre de la Generalitat Republicana. El govern republicà l’anomena Sanatori Martí i Julià en honor al metge psiquiatre defensor de la reforma psiquiàtrica. El govern republicà construeix un nou pavelló amb capacitat per a 131 malalts: la República. El nom és canviat per Manicomio Provincial de Salt. Els especialistes s’exilien, els dements es queden quasi sense assistència. Passa a dir-se Hospital Psiquiàtric de Salt. Es presenta un informe al Col·legi d’Aparelladors de Barcelona que denuncia la deficient situació de l’Hospital Psiquiàtric de Salt. S’obre progressivament l’hospital. L’ús de psicofàrmacs permet temperar el pacient i plantejar una assistència extrahospitalària. Essent ministre de Sanitat Ernest Lluch, el govern central aprova la Ley General de Sanidad i, per primera vegada, la salut mental s’incorpora, per llei, al sistema sanitari. L’Institut d’Assistència Sanitària (IAS) planifica un centre integrador de l’atenció física i mental unificant el Santa Caterina i el Psiquiàtric. Es posa la primera pedra del Parc Hospitalari. Inauguració de l’edifici SALT (Serveis Assistencials de Llarg Tractament), primer equipament de nova planta del Parc Hospitalari. S’inaugura el nou Hospital de Santa Caterina dins el Parc Hospitalari Martí i Julià, pels usuaris de tota la província.


Roser Clotas

Secretària de Direcció Assistencial de la Xarxa Salut Mental i Addiccions de Girona

“Porto 30 anys al psiquiàtric!”

Text: Neus Ferràs Foto: Georgia Sandberg

La Roser ens confessa que mai es va atrevir a visitar-les!

“Para trabajar allá hay que tener el don de saber pegar sin dejar marca”, “hem aconseguit enderrocar la presó, però encara ens queda el psiquiàtric!”. La Roser n’ha sentit de tots colors al llarg d’aquests anys. Perquè ningú no se n’estava, de fer comentaris i d’imaginar què passava dins d’aquell mur que custodiava el Mas Cardell i els seus pavellons...

Afortunadament, ens explica, va arribar la reforma psiquiàtrica i, amb ella i amb el pas dels anys, s’han produït grans avenços en els tractaments dels malalts mentals: els fàrmacs actuals produeixen menys efectes secundaris, l’aparició dels Centres de Salut Mental a cada comarca facilita el seguiment dels usuaris i, a més, es disposa de molts recursos que ajuden a normalitzar la vida de les persones que pateixen un trastorn mental, com les empreses de treball protegit i els centres de rehabilitació psicosocial, entre altres.

Quan va arribar-hi, el 1982, s’atenien persones amb problemes de salut mental, d’addiccions o fins i tot avis que la gente de bien ingressava per poder marxar de vacances. Les condicions dels internaments eren molt diferents a les actuals: al soterrani de la unitat d’observació hi havia unes cel·les on alguns malalts eren lligats...

“Abans els bojos cridaven pels horts, impressionava molt”, ens diu. En canvi, avui, si un passeja pel jardí públic del parc hospitalari no pot evitar de creuar-se amb un usuari

demanant caritat! En certa manera és una forma de relacionar-se, d’entrar en contacte amb els demés. La Roser no està gens d’acord amb l’expressió: “Pobrets bojos, els han tret el seu lloc!” i valora molt positivament la transformació del psiquiàtric en l’actual parc hospitalari. Creu que aquesta obertura cap a la comunitat contribueix a la desestigmatització dels malalts mentals, que la gent no els percebi com a perillosos.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener 2012

Empesa per la motivació, fa 29 anys que la Roser es va treure les oposicions i va començar a treballar de cuidadora “allà”. Aleshores, “allà” quedava lluny del nucli urbà i suscitava tanta aprensió que els saltencs no gosaven ni pronunciar la paraula manicomi.

Ara que està a punt de finalitzar la seva trajectòria a l’hospital, es mira divertida les dues o tres persones que travessen el parc hospitalari cada matí fent fúting. Com ha canviat tot! Això sí que és integració en la comunitat!

| 39 |


17190 Gener 2012

LA FINESTRA AL MÓN - FILIPINES

De la Toyota a conductor dels autobusos Roca

Parlem amb en Johnatan, la seva dona Amèlia i una amiga, la Nora. Les seves filles i les nostres, que ja es coneixen de l’escola, juguen a l’habitació. Text i Foto: Pere Serrat i Èlia Llinàs En Johnatan treballava en mecànica a la Toyota quan va venir cap a Madrid atret per la desconeguda Espanya i pel somni de millora. Tenia 19 anys. La seva tia ja hi era. “¡Cuando era pequeño no había ni coches! Sólo bicicletas y canoas.” Per què vas deixar Filipines? J: Cuando estás en Filipinas todo es diferente. Oyes España, América... y todo te parece posible. Estaba trabajando en la Toyota pero quería mejorar, buscar otras cosas, ganar más dinero... Quan vas marxar? J: El 1989 fuí a Madrid donde ya estaba mi tía. Para poder trabajar tuve que apañar una boda con una amiga de mi tía. Así pude trabajar legalmente en la restauración. Al poco

tiempo ya estaba trabajando en la cocina de un restaurante vasco. Allí fué donde perfeccioné la paella. En un restaurant basc i a Madrid...? J: El dueño era de Alicante y me enseñó los secretos de la paella valenciana. Ahora soy todo un experto (riu). Además en el restaurante conocí a Amelia, mi mujer. Los dos en la cocina, cocinando, lavando, sirviendo y lo que hiciera falta. Amèlia (A): Fue cocinando como me conquistó (afegeix ella rient). I com heu vingut a parar a Salt? J: Llevábamos 14 años sin ver Filipinas. El mar, la pesca... toda esta añoranza en Madrid era muy dura. Me enteré que en Cataluña ¡había mar! Y vinimos hacia Barcelona. Esto era por el 1995. Trabajamos los dos en Terrassa, en una casa como masoveros.

T’agrada molt pescar, no? J: Me encanta. Pero no con caña, sino con fusil o pistola. Debajo del agua. Pulpos sobre todo (ensenya un àlbum amb moltes fotos dels seus trofeus marítims). A: Lo añoraba tanto, que una vez estuvo hasta 3 horas seguidas en el agua. Volvimos con tantos pulpos que tuvimos que regalar a los amigos, no nos cabían en el congelador. Encara no hem arribat a Salt... J: Luego nos fuimos a Sant Feliu de Guíxols. También como masoveros en una masía antigua de la familia Esteba. Era una casa fantástica que daba al mar. Aquella fue una época maravillosa, aunque trabajamos mucho. Hacia el 2000 vinimos a Salt y nos compramos un piso en Torres i Bages. I seguiu a Salt però en un altre pis ... J: Sí. Llegaron las niñas y con ellas la falta de espacio. Desde entonces estamos aquí, con esta linda terraza y más espacio para los cuatro. I ara, a què us dediqueu? A: Yo hago casas en Girona. J: Trabajo de conductor en Autocars Roca. Pero he estado en muchos sitios: de mecánico, en la construcción, la hostelería...

| 40 |


FILIPINES Capital: Manila Població: 101 833 938 (12è mundial) Àrea geogràfica: 299 764 km2 (7107 illes) Clima: tropical (càlid i humit) IDH (índex de desenvolupament humà): posició 112 de 187 països. Esperança de vida en néixer (anys): 68.7 Anys esperats d’instrucció per a un nen (anys): 10 Població analfabeta: 4.6 % Idiomes oficials: Filipí (basat en tagalog) i anglès.

I aquí, a Salt, com hi esteu? Us sentiu acollits? A: Estamos bien. Cuando llegamos éramos los únicos filipinos y todo era muy distinto. ¡La Massana eran bosques! J: ¡También quiero destacar que en España hay la mejor sanidad del mundo! En todas partes hay que pagar y aquí no. Esto está muy bien. Bé, ja veurem el que dura, que amb la crisi ho estant retallant tot. I com veieu l’actualitat de Salt? J: Siempre se habla mal de Salt y eso no es así. Vivimos perfectamente. Sí que es verdad que ahora hay muchos extranjeros y algunos parece que no tienen educación. He visto padres con sus niños tirando la basura fuera de los contenedores, otros chillando en la calle como si estuvieran solos... Quins idiomes es parlen a Filipines? El castellà encara perdura?

J: El inglés y el tagalo. Pero hay muchos idiomas distintos. El castellano perdura entre la gente mayor y hay testimonio de él en muchas palabras. Pero nosotros cuando vinimos a Madrid no lo sabíamos. I el català, què tal? J: Buf, lo entiendo, pero hablarlo... cada día un poco más gracias a las niñas. La gente no ayuda. Todo el mundo nos habla en castellano de entrada. En el trabajo, en la calle... Coneixeu si hi ha alguna associació o teniu relació amb altres filipins? J: Por aquí no hay ninguna. Somos pocos los filipinos y nos conocemos todos. A menudo celebramos la Navidad todos juntos en nuestro piso y otras veces, ahora que tenemos más espacio, preparo calçots en la terraza. Pero solo invitamos a aquellos filipinos que sé que les gusta el calçot. A mí me gustan mucho. En què es basa l’alimentació d’allà? J: Allí se come sobretodo pescado y verduras. Y claro, arroz, mucho arroz. Lo acompaña todo como si fuese el pan aquí. Manteniu contacte amb la gent d’allà? J: ¡Sí!. Ahora es más sencillo, no como antes. El avión cuesta más de mil euros, pero ahora con internet

y los móviles, podemos hablar muy a menudo. Elles hi han estat? J: La grande (Tània, 10 anys) sí, pero la pequeña aún no (Alexia, 5 anys). ¡A Tania le gustó mucho y quería quedarse! Claro que allí estábamos de vacaciones y en un entorno rural. Los niños jugando en el campo, todo muy idílico. Pero aquí están bien, en la escuela, creciendo y haciendo amigas. Ya veremos si un dia volvemos. En aquest moment apareixen les nenes amb crits i rialles. Surten de l’habitació totes cinc: les dues seves, les dues nostres i la filla de la Nora. Molt de soroll i corredisses. Normal en unes nenes que es coneixen de l’escola. Interrompem la conversa per preparar-los el berenar. Ja en un to més distès, entre mossegades als panets i les nenes barrejades entre nosaltres, ens sorprenen de cop i volta amb una cosa inesperada. En Johnatan té un micro a la mà i es disposa a cantar. A la tele un karaoke en marxa amb mil-i-una imatges fonent-se. Mare meva! I com canta! I després la Nora, tota una professional, i també l’Amèlia. Ens fan una bona demostració i ens regalen també una cançó en tagàlog. “Nos encanta cantar, ¿queréis probar?” Quin compromís! Vinga va, ja que hi som...

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener 2012

Saps fer de tot, no? J: Siempre encuentro trabajo. También estuve un tiempo en paro pero... ¡buscando encuentro! Nora (N): La mayoría de filipinos que emigramos tenemos estudios. Pero es muy difícil convalidar los títulos aquí (la Nora treballa com a auxiliar de geriatria i disposa de títol d’infermera).

Idiomes regionals principals: Tagalog, Cebuano, Ilocano, Hiligaynon o Ilonggo, Bicol, Waray, Pampango, i Pangasinan (es compten 171 llengües vives) Règim polític: República constitucional presidencialista unitària Independència d’Espanya el 12 de juny de 1898; d’Estats Units el 4 de juliol de 1946 Moneda: Peso filipí Economia: principalment agrícola, els emigrants vivint a fora del país porten 10% de la riquesa del país Usuaris d’internet (per cada 100 persones): 24

| 41 |


LA FINESTRA AL MÓN - MALI

Modibo Sangare: “L’aventura d’anar a viure a un altre lloc”

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener 2012

Ens trobem amb en Modibo Sangare, veí de Salt, nascut a Nieme (Mali) prop de la frontera de Guinea Conakry i Costa de Marfil. Es presenta amb la seva filla Nawa i ens explica amb un gran somriure a la cara que serà pare per segona vegada. Tot i tenir una afonia que des de fa uns dies no li permet comunicar-se amb facilitat, ens diu que vol fer l’entrevista ja que té “moltes ganes de parlar!”. Text i fotos: Enric Rubio i Laure Duplay Quan vas arribar a Salt? El 27 de gener de 2003 vaig arribar a Barcelona, on vivia una persona del meu poble de Mali. Però ell no tenia plaça per mi al seu pis. Em vaig quedar a Barcelona amb un noi de Gàmbia i al cap d’uns dies vaig venir a Salt, on vivien uns coneguts malians. Abans d’aquest dia, no coneixia ni Girona ni Salt. Només d’arribar vaig començar a estudiar a l’escola d’adults de Salt i en tres mesos vaig començar a parlar el català. Com vas arribar-hi? Vaig arribar amb pastera des del Marroc fins a Canàries i després amb avió fins a Màlaga i d’allà fins a Barcelona per anar a veure el meu amic. Perquè vas marxar de Mali? Abans ajudava els meus pares a collir el cotó i a cuidar el ramat de vaques de la família, és una feina on es treballa moltíssim però no guanyes quasi res. A Mali estudiava el francès i, quan estava acabant el

| 42 |

d’aquesta zona de Mali, a dins no hi tens mai fred ni calor! La segona va ser la reacció de la gent quan els parlava, jo els parlava en francès i em contestaven: “no sé parlar, no sé parlar!” (gesticula i riu). Amb tres mesos vaig aprendre el català i ara diuen: “aquest moreno parla català!”. Però sovint parlo el català i hi ha gent que em contesta en castellà.

batxillerat, les coses van anar malament i vaig marxar a la capital. Al 2001 vaig anar a Bamako i allà vaig aprendre l’ofici de pintor. Al 2002 vaig pensar en començar una aventura i anar a viure a un altre lloc. Entre el que guanyava pintant i l’ajuda del meu germà vaig aconseguir els diners per realitzar el meu viatge. Quines coses et van sorprendre en arribar a Salt? Per a mi, el més sorprenent van ser les construccions. Al meu poble les cases són rodones i amb el sostre de palla, són les cases tradicionals

On vius? Al carrer Dr Ferran, la veritat que si no hagués firmat la maleïda hipoteca hauria canviat de zona, allà hi ha massa soroll i a mi m’agrada la tranquil·litat. A què et dediques? Els primers dos anys no trobava feina, només treballava a vegades de pintor i feia les feines de la casa on vivia: arreglava el pis, netejava, feia les reparacions i també feia el menjar cada dia, ja que el meu company treballava. A finals del 2004 vaig trobar feina en un viver de Santa Coloma de Farners. Els hi vaig agradar: “aquest noi parla bé el català!, tinc feina per a tu!”, em va dir. Em


MALI Capital: Bamako. Població: 15.839.000 habitants. Àrea geogràfica: 1.240.000 km2, és el 8è país en superfície d’Àfrica. Clima: subtropical al sud (amb temporades de pluges del juny al desembre) i àrid al nord amb sequeres freqüents (el 65% del territori és desèrtic o semidesèrtic). IDH (índex de desenvolupament humà): posició 175 d’un total de 187 països. Esperança de vida en néixer: 51’4 anys Anys esperats d’instrucció per a un nen: 8’3 anys

Què trobes a faltar de Mali? Quan comença la temporada de pluja, el paisatge i els colors canvien completament. M’encanta anar a mullar-me i a treballar sota la pluja! Tornaràs a Mali? Hi he tornat dues vegades i d’aquí a un mes hi tornaré. Aquesta vegada amb un camió carregat de coses per a la família i la gent del poble. Ara està millor, si cultives bé pots guanyar més diners. Les coses estan canviant, a vegades penso que podria tornar allà i comprar un terreny per cultivar: taronja, mango, plàtan... Aquí he après tècniques —com fer empelts, podar, etc.— i m’agradaria utilitzar-les allà. De moment em falta un tractor, treballar amb bous és molt dur. L’economia de Mali està millorant, la gent treballa més la terra, es venen més cereals, blat de moro, etc. També s’aprofita més el riu Níger per plantar-hi arròs.

Règim polític: democràcia semipresidencial de govern. El president i l’assemblea són elegits per sufragi universal. Independència de França: 1960. Moneda: franc CFA de l’Àfrica Occidental. Economia: basada en l’agricultura (el cotó és el producte més exportat), mineria (or) i ramaderia. Usuaris d’internet (per cada 100 persones): 2

Què és el que més t’agrada d’aquí? I el que menys? D’aquí m’agrada molt la cultura i les festes, sobretot els gegants! Tinc un amic que està amb els gegants i m’avisa sempre que n’hi ha, a vegades he participat i tot! El que menys m’agrada de Salt és que tots els fills d’immigrants vagin a la mateixa escola, així no aprenen bé. La convivència és complicada si els catalans marxen. No m’agrada gens que no hi hagi barreja.

Vols donar un missatge a la gent de Salt? M’agrada viure aquí però hi ha gent que parla molt malament dels immigrants, els donen la culpa de tot. Amb la crisi tot va malament, hi ha gent amb moltes dificultats per viure. M’agradaria que la gent intentés comunicar-se, que es fiquessin en el lloc de l’altre. Es pot ajudar a un altre que està en dificultats. Hem de mantenir l’esperança, jo crec que les coses aniran més bé.en lloc de l’altre. Es pot ajudar a un altre que està en dificultats. Hem de mantenir l’esperança, jo crec que les coses aniran mes bé.

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener 2012

van ajudar a fer els papers i en vuit mesos ho vaig tenir arreglat. Aquest mes he perdut la feina després de set anys al viver, ja ens havien reduït les hores abans perquè havien baixat les vendes, el jefe m’ha dit que quan torni a haver-hi feina em trucarà.

Població analfabeta: 73’8 % Idiomes: la llengua oficial és el francès. Un 80% parla bambara i hi ha nombroses llengües com el malinke, soninke, peuhl, dogon, songhoi, minianka, senufo, khassonke, bobo i tamasheq.

| 43 |


17190 Gener 2012

OPINIÓ

Els mitjans de comunicació i la immigració: visió crítica Seikhou Diao

Membre de la revista 17190 UniverSalt

Durant aquests últims anys, els fets migratoris han generat un debat públic oscil.lant entre, d’una banda, la immigració, com un pal.liatiu a la manca de mà d’obra i, d’altra banda, el seu encaix social i cultural. La premsa diària o setmanal dedica molts títols a la immigració. La politització del tema en els debats de societat, la seva vinculació amb la delinqüència, el crim , les anàlisis a grans trets i alarmistes dels mitjans de comunicació etc... estan generant una reflexió preventiva sobre el tractament mediàtic de la immigració. Cal reconèixer que la divulgació de les pràctiques periodístiques ha estat objecte de molts estudis sociològics i lingüístics. Avui en dia, es pot observar que les relacions entre els mitjans de comunicació i els seus lectors,oients, espectadors són reals, sobretot perquè la informació divulgada s’associa amb la “realitat”. En aquest sentit, el lingüista Teun A. Van Djick assenyalava encertadament sobre això: ”El control directe sobre el discurs passa a ser un control indirecte sobre la ment de les persones, atès que aquelles persones adquireixen i confirmen les seves actituds i ideologies a través del discurs.”. Un dels elements clau en

aquests estudis crítics dels mitjans de comunicació és la qüestió de les fonts d’informació. S’ha demostrat que les fonts que s’utilitzen per desenvolupar la informació en matèria d’immigració corresponen a una llista on els propis immigrants són sistemàticament exclosos. Aquesta “rutina” de la col.leció de fonts professionals revela que els periodistes es basen principalment en les institucions, experts en migració, serveis socials dels municipis, organitzacions no go-

Il·lustració: Neus Garcia

| 44 |

vernamentals, etc....i on la veu del propi immigrant no és tinguda en compte. Aquesta falta de connexió entre les diferents (sobretot entre el periodista i l’immgrant) parts mostra tota la responsablitat dels periodistes en la transmissió de la informació. Avui en dia es plantegen unes regles de deontologia , d’ètica, sota la supervisió d’òrgans de regulació perquè en qualsevol referència mediàtica sobre els immigrants en la societat que sorgeixi s’intenti verificar la informació, ja que sovint es manipula o s’altera per diferents raons. No obstant això, pocs estudis han considerat el paper de la premsa o més en general dels mitjans de comunicació a l’hora de tractar temes sensibles com la immigració.L’objectiu de la regulació de la premsa ha de ser doble: d’una part, el control de la informació donada a l’opinió pública i, d’altra, posar a debat una reflexió crítica sobre l’impacte en la cohesió social. I, en definitiva, encara que la iniciativa sobre l’ètica periodística marca una certa ambició, la manca de les minories immigrades en els mitjans de comunicació podria també retardar aquest procés.


Salut i Barça

Il·lustració: Neus Garcia

Susana Martínez Varona

Pediatra de l’Àrea Bàsica de Salt

infermeres, odontòlegs, ginecòlegs, llevadores, assistents socials i personal administratiu. A Salt, durant aquests 25 anys hem viscut la construcció de dos CAP, equipats amb un equip de professionals altament qualificats que han assumit els reptes que l’evolució demogràfica de la població ha plantejat (envelliment, immigració... ). També Salt ha estat una Àrea Bàsica pilot per a la informatització de la història clínica, la incorporació de la recepta electrònica i el desenvolupament de programes comunitaris de salut. Els metges de família, pediatres i infermeres estan assumint pràcticament tots els processos crònics com HTA (hipertensió arterial), diabetis, al·lèrgies, asma, dislipèmies, psicopatologies...; es fa petita cirurgia, crioteràpia i es resolen la majoria dels processos aguts de totes les especialitats fins on els recursos propis de l’assistència primària permeten. Es fan sessions de formació permanent i bibliogrà-

fiques setmanals, malgrat la pressió assistencial i la dificultat afegida de donar servei a una població tan diversa. A Salt es controla la despesa farmacèutica des de fa anys i es compleixen majoritàriament els objectius de gestió, és a dir, d’estalvi. Aquest sistema que s’ha construït, certament, amb defectes però amb gran il·lusió i dedicació va iniciar, poc a poc, un procés de perversió amb l’aparició dels gestors, aquells tècnics que van anar oblidant el primer manament de la medicina (“No existeixen malalties, existeixen malalts”) i que la salut és un dret universal i individual. Ara anem molt més lluny, allà on era impensable poder arribar: a la privatització pura i dura de la prestació sanitària. És a dir, la salut serà un negoci i un negoci ha de ser rendible. Les víctimes seran inevitablement la població més vulnerable, però també tots els professionals que apostaren per aquest model, que han dedicat la seva carrera professional exclusivament a la sanitat pública, treballant amb salaris molt per sota dels col·legues d’altres comunitats i països europeus, però satisfets de poder afirmar que “tenim la millor sanitat del món.”

OPINIÓ 17190 Gener 2012

El 25 d’abril de 1986 es va promulgar la Llei general de Sanitat, impulsada pel ministre Ernest Lluch, amb l’objectiu de reordenar un sistema sanitari obsolet i precari basat en la caritat, promulgant la salut com un dret, la universalitat de la assistència sanitària, la creació d’un Sistema Nacional de Salut, la descentralització i el finançament a partir dels pressupostos generals de l’estat. D’aquesta manera es va confirmar un dels tres pilars de l’Estat del Benestar: salut universal i gratuïta per a tots els ciutadans espanyols, referint-se a gratuïtat en el moment de rebre la prestació, ja que es finança prèviament amb els impostos dels ciutadans. 25 anys després i emparats sota el paraigua de la crisi, la població i el personal sanitari assistim perplexos al desmembrament d’aquest sistema que, fins fa mesos, tothom reconeixia (fins i tot el President Mas) com la nostra millor carta de presentació en el món. No només era un sistema excel·lent i equitatiu sinó que també era eficaç, ja que el percentatge del PIB destinat (al voltant del 6%) ha estat sempre més baix que el de França o Alemanya. Un dels eixos d’aquest sistema fou la reforma de l’atenció primària de salut on els antics ambulatoris del seguro es van transformar en CAP (centres d’atenció primària), amb un equip conformat per metges de família, pediatres,

Sempre ens quedarà el Barça?

| 45 |


D’abusos i injustícies. L’escàs dret a l’habitatge a Salt Maria Dolors Carbó Jutgessa de Pau de Salt

Lidia Portal

OPINIÓ 17190 Gener 2012

Antropòloga

| 46 |

implicats van fer creure que la compra era l’opció més sensata per tenir un habitatge. També van fer que la majoria de les famílies invertissin gairebé tot el que tenien en una de les despeses més importants al llarg de llur vida, una despesa tan gran que fins i tot tenint feina els dos membres de la parella ja es feia difícil de suportar.

Des de 2008 el número d’exhorts civils al nostre Jutjat de Pau va començar a créixer exponencialment. Aquesta paraula, tan estranya per a la majoria, fa referència als documents en relació a procediments oberts que s’entreguen a les persones que viuen a Salt. En el cas dels civils, es tracta normalment de demandes a causa de deutes amb una entitat privada. D’aquests deutes el més significatiu, per la quantitat de diners i les seves conseqüències en cas d’impagament, és el del crèdit hipotecari. Acaba amb un desnonament i amb un deute restant, més costos Il·lustració: Neus Garcia i interessos, que marca les persones tota la seva vida. I va arribar el 2008 i tot l’esqueLes sorprenents facilitats que ma de creixement econòmic basat van donar les entitats financeres en la bombolla immobiliària es per prestar enormes quantitats de va desmuntar. Moltes persones es diners, el nul fre i protecció entorn van quedar a l’atur i no van poder a l’habitatge que va posar l’Estat fer front al pagament de les quotes que, tot el contrari, va legislar de hipotecàries. Els bancs i caixes van forma que afavoria l’especulació, començar a posar demandes i la i la manca d’un mercat assequible qüestió es va mostrar més comde lloguer, va dur molta gent del plexa i tràgica del que tothom es nostre poble a intentar adquirir pensava ja que la llei hipotecària un habitatge de propietat, malgrat espanyola lligava el deute a la els preus desorbitats. També les persona, no hi havia prou amb el enganyoses primeres quotes sense pis per poder fer front al deute. Les interessos i els tripijocs de molts entitats financeres se’ls quedaven agents (considerats respectables) però com que el preu s’havia deva-

luat, ho feien pel 50% (ara el 60%) del preu de taxació i continuaven reclamant la resta a les persones. I continuen actuant en aquest sentit. Bancs i caixes s’han agafat fil per randa a un contracte econòmic, sense donar alternatives a les famílies econòmicament menys dotades i castigades per la crisi. Un contracte que fins ara els havia permès acumular i privatitzar beneficis ràpidament, amb el beneplàcit de les administracions públiques que van deixar de banda el seu deure de vetllar per un dret social tan bàsic com és la qualitat i l’accés a l’habitatge. Quan han començat a anar mal dades tots aquests poders fàctics s’han posat a socialitzar pèrdues i, per tant, la majoria de la població està veient rebaixada la seva qualitat de vida. De moment, aquesta legalitat prima per sobre de la justícia i la pau socials. El contracte econòmic dels poderosos sobre el contracte social de tothom. Però cada cop són més les famílies afectades, sense casa i endeutades tota la vida, que reclamen solucions de cara a un problema provocat bàsicament per l’avarícia dels més rics, així com la societat en general, que no entén com, amb tants pisos buits i sense moviment, no es posen sobre la taula propostes i accions de gestió pública del parc de l’habitatge i canvis en la llei.


Text: Enric Rubio

Smoking Bambino Old Stones

Tiken Jah Fakoly African Revolution

Rumba Amazigha

Aquest és l’últim recull de cançons de l’Esteve Saguer, àlies Bambino. Pot ser que algú de vosaltres l’hagueu vist al capdavant dels Dirty Club, que és l’altra banda de la qual l’Esteve també és el cantant i té 3 discs (molt recomanables) editats: o pot ser és la primera vegada que sabeu de la seva existència. Smoking Bambino és el projecte en solitari de l’Esteve, amb el qual porta 4 anys fent bolos i quilòmetres, molts quilòmetres....En els últims anys han fet tours que els han portat a tocar fins a Finlàndia i força vegades a França on han tocat tant en cafès per a 50 persones com en teatres per a 500 ( van fer de teloners de la Susheela Raaman a Lyon). Acompanyat de l’Aniol Casadevall a les percussions i efectes sonors, les cançons d’Smoking Bambino, tot i que et recordaran a estones tant a blues, folk o potser a la New Wave anglesa, tenen quelcom d’avantguarda, d’original. La taula índia i percussions fan que les cançons creïn una atmosfera especial, embriagadora. Els seus concerts són per seure, escoltar i deixar-se emportar pel clima i l’ambient del moment, sempre diferent, com les seves cançons que, depenent de la gent i del lloc, sonen també diferents. Potser el disc d’Smoking Bambino no és el que et posaràs el dissabte a la nit al cotxe abans d’anar de festa, però potser t’enganxaràs a escoltar-lo a casa, en la intimitat del dia dia.

A hores d’ara ja podem dir que Tiken Jah Fakoly és un dels grans de la música reggae. Si fa uns anys Alfa Blondie era a nivell africà el “rei” del reagge, Tiken Jah Fakoly ha traspassat fronteres i s’està convertint, disc a disc (aquest és el que fa 10!), en un referent mundial per als seguidors dels ritmes jamaicans i la filosofia rasta. Lletres carregades de continguts i missatge, música reggae de tall clàssic, però cada vegada més africanitzada, aquest rastaman s’està convertint en una referència del gènere. Tal i com va demostrar a La Mirona de Salt, aquest ivorià carregat de vitalitat és capaç de fer vibrar tota una multitud (no havia vist mai La Mirona tan plena) i generar un ambient festiu com pocs. Tornant al disc, African Revolution és un disc rodó; totes les cançons estan fetes per agradar, no n’hi ha cap per emplenar. Dels seus 10 discs, potser aquest és el que sona més africà, però 100% reggae, això sí!, el balafon, la kora i els djembés fan que aquest treball soni més africà que jamaicà i, la veritat, s’agraeix que busqui en cada disc una sonoritat que el faci especial. Les lletres, com sempre, inconformistes i de lluita, si és que Tiken Jah no pot ni vol callar. Exiliat de la seva terra natal (Costa d’Ivori) quan va patir un intent d’assassinat, aquest cantant és un referent de la lluita contra la corrupció i l’abús de les multinacionals al continent africà.

Com és que aquest grup no està sonant per tot arreu? Com és que aquest disc m’ha arribat a les mans quasi per casualitat?. Alguna cosa passa quan un grup com Rumba Amazigha no reben un tractament mediàtic a l’altura de la qualitat de la seva música. I és que aquest és un grup que hauria d’estar sol·licitat per tots els programadors de festes populars, tant per la seva qualitat (indiscutible) com pel que significa d’espai de trobada entre les cultures catalana i amaziga, tot un símbol del nostre temps. El grup va néixer en el Taller de Músics de Barcelona, on es van conèixer els artistes i on descobriren les semblances entre els ritmes de les dues músiques. Va ser en aquest moment que van començar a fer els primers assajos i concerts, l’any 2007. La part rumbera del projecte està formada per fills i néts dels històrics del gènere, membres del grup Rumba Vella. Però es una fusió i, a diferència de la rumba pura i dura, aquesta és una rumba hipnòtica, sobretot pels ritmes gnawa i amazic, que fan que el ball sigui, a estones, encara més frenètic que en un concert de rumba tradicional. Resulta festiva i alegre, els seus són concerts per ballar. El resultat d’aquesta trobada és un còctel on els ingredients musicals i idiomàtics (tamazic, català i castellà) s’hi barregen d’una forma sorprenent, gens forçada. Les cançons agafen una sonoritat totalment nova d’una frescor poc usual en grups de nova formació. El disc té 12 temes, però es fa difícil destacar alguna de les cançons. Potser la versió de l’arxiconeguda “Achilipu” és la que d’entrada ens farà més gràcia, però jo particularment em quedo amb “Àfrica” o “Diga-li amb aquet senyor”, pel meu gust més trepidants!

Smoking Bambino té 3 discs publicats: Lost and found,Let me play you another song i Old Stones. D’aquest últim jo em quedo amb les cançons Troubles i Next round.

És dificil destacar alguna cançó, però per a mi les 2 cançons que enceten el disc Je dis non i African Revolution són ja uns himnes després de cantarles amb milers de persones a La Mirona. http://tikenjahfakoly.artiste.universalmusic.fr

www.smokingbambino.com

17190 Gener 2012

MÚSICA: LA SELECCIÓ DE 17190

www.rumbamazigha.com

Vols un poble més solidari? Vols compartir coneixements?

Banc del Temps

Hotel Entitats de Salt, despatx 1.02 Carrer Sant Dionís, 42 http://bancdeltempsdesalt.blogspot.com

| 47 |


MÚSICA SALT SONA! Text: Enric Rubio

MÚSICA 17190 Gener 2012

Affrosijam

Per parlar dels Affrosijam, primer hem de presentar l’ànima i creador del projecte, l’Edmond Agenor. L’Edmond va néixer al Camerun, i va ser allà on va fer els primers passos i es va interessar per la música. Ja fa molts anys que l’Edmond anima festes i saraus amb la seva guitarra i la seva veu en format cantautor, però des de fa uns 6 anys cap aquí que l’Edmond ha anat connectant amb altres músics amb ganes de compartir i passar-ho bé, els Affrosijam, amb els quals repassen un llarg repertori de versions de músics camerunesos com: Manu Dibango, Henri Dikongue, Richard Bona, Eboa Lottin, Charles Lembe i altres com: Ismael Lo, Lokua Kanza, Tracy Chapman i un llarg etcètera. Deixem que sigui ell mateix qui ens expliqui una mica la seva trajectòria i la dels Afrosijam: Vaig néixer en una família cristiana evangèlica al Camerun i els meus pares cantaven en una coral d’església. El meu pare tocava l’acordió i era el mestre de cant de la coral! És així que des de la meva infància em vaig acostumar a anar amb ells els dies d’assaig i vaig acabar cantant en una coral d’adults als 8 anyets. Quan vaig fer els 10 anys em vaig apuntar a una coral de joves on primer vaig tocar el balàfon i després el xilòfon. El meu interès per la música va anar creixent fins que amb 18 anys vaig començar a tocar la guitarra en una altra coral de joves d’una ciutat diferent, on no tenien ni balàfon ni xilòfon. Els meus primers passos amb la guitarra van ser, doncs, tocant només a les esglésies. Els meus inicis en la interpretació de música “profana” (així l’anomenaven els meus pares) van ser quan començo a la universitat i m’ofereixen formar part de l’orquestra. Al cap de 3 anys ja era capaç de tocar durant un

| 48 |

concert sencer. A vegades anàvem a tocar als bars musicals per guanyarnos uns diners; aixi és com vaig tenir l’oportunitat de tocar amb molts músics camerunesos. Quan arribo a Espanya el 2002, m’ instal·lo a Pamplona on, gràcies a la meva col.laboració amb SOS Racisme, m’organitzen concerts de tant en tant per a promocionar-me com a artista. A falta de grup, començo a fer versions de soul en “One Man Show”, que és el mateix format que vaig seguir fent fins al 2004, que és quan arribo a Girona. És a finals del mateix any que per casualitat conec el germà Obam amb el qual he anat tocant fins al dia d’avui. El germà Aimé el vam conèixer el 2006 durant un concert que vam fer a l’antic Centre Cívic “La Fàbrica” de Celrà. Des d’aleshores que els tres junts hem compartit escenari amb artistes com en Toti Soler, Dardo Soria, Kassamba i l’ any passat amb Mazoni en un concert que vam fer a Esparreguera. Últimament estem integrant nous membres que són: Nacho, Faragocito i Rousseil amb els quals esperem, amb el temps, poder fer moltes coses junts. A Salt també hem tocat quan ens ho han demanat (sempre depenent de la disponibilitat de tots). I és que a Salt es podrien fer moltíssimes coses més amb la música, però falten infraestructures i mitjans per poder desenvolupar-les. Amb la música es pot apropar la gent i trencar així les barreres que de tant en tant ens separen. Amb Afrosijam toquem cançons amb influència tant africana com europea o americana, ja que els instruments són moderns; fem sobretot versions, tot i que si algú ens dóna l’oportunitat ens agradaria gravar en estudi tots els temes de collita pròpia que hem anat guardant de les improvisacions dels assajos. Contacte: Edmond Agenor Ngague Siani Tel: 616477057 / Correu electrònic: edmondagenor@yahoo.fr


The Basement The Basement brinda la millor mescla de soul clàssic, però heterogeni —d’Etta James, Ann Peebles, Dusty Springfield, Ike & Tina, Gladys Knight, Tower of Power o la pròpia Aretha a Janis Joplin, passant per Joe Cocker, Lulu i fins i tot Bob Marley— amb propostes més recents —The Quantic Soul Orchestra, Black Joe Lewis & The Honeybears, Joss Stone, Alice Russell o Mike Farris— amb més devoció pel so d’Stax i Atlantic que de Motown, i més ganes d’estripar que d’endolcir el públic. El 2010 es van estrenar a la IV Edició de Can Panxut Festival (a Salt, el juliol de 2010) i van actuar al Banc de Proves, a la Sala La Mirona (a Salt, el desembre de 2010). Durant el 2011 han participat a la desena edició del festival de música negra més important del territori espanyol, el Black Music Festival (a Girona, el març de 2011), on compartiren cartell amb artistes de la talla de James Hunter, Eli Paperboy Reed o Morcheeba. Van fer ballar els públics de Ba-

nyoles (inauguració de la Sala El Monjo, el 6 de maig), els estudiants de la Universitat de Girona (Festival Flowart, el 12 de maig) i els assistents del Dia del Visitant al Museu d’Art de Girona (el dia 18 de juny). A l’agost, van ser teloners de Delafé y las Flores Azules a la Festa Major de Bescanó. Al setembre van actuar en el desè aniversari de la Sala La Mirona, compartint escenari amb Hermano Loco i, a l’octubre, van actuar a la Fira del Cistell, a Salt, i a la celebració del 15è aniversari dels Marrecs de Salt, tots ells amb gran èxit de públic. En els seus concerts, The Basement ofereix un repertori variat, molt ballable, i una alegria que es contagia des de l’escenari. Ara per ara, tenen tres temes enregistrats en estudi (Memphis train, In the Basement i Satisfaction) i actualment estan treballant en el que seran les seves primeres cançons pròpies. Contacte: Xevi. Tel: 668482811

MÚSICA 17190 Gener 2012

The Basement neix a Girona la tardor de 2009, partint de la inquietud d’uns pocs amants del soul. Alguns tenien experiència en altres formacions, d’altres senzillament eren devots d’aquest gènere. Cadascú pel seu costat va anar-se trobant amb altres músics que estimaven aquestes cançons ara melancòliques, adés ballables; de vegades simples i tan sovint profundes; tan alegres en ocasions com punyents. Finalment, van aconseguir reunir la matèria prima necessària per crear una autèntica banda de soul. La formació inicial va passar per força canvis fins arribar als actuals 13 membres: cinc veus femenines i dues masculines, set solistes amb registres molt diferents, de la dolçor a l’extraversió més funk, de la sensualitat a l’estripada; cinc poderosos vents (saxo tenor, saxo alt, trompetes i trombó de vares) i una sòlida base (guitarra, baix, bateria i teclat).

Membres del grup: Oscar Aguilera (trompeta), Marta Alemany (veu), Gemma Balagué (saxo alt), Manel Casadevall (veu i guitarra), Diana Espanyol (veu), Núria Mancebo (veu i teclat), Gregorio Marcano (trompeta), Marc Moral (saxo tenor), Aida Negre (veu), Xavier Pascual (baix), Milena Ruiz (veu i teclat), Anna Serra (trombó de vares), Indra Vila (veu i bateria).

| 49 |


17190 Gener 2012

RACÓ LITERARI

La Muna i el Safareig de les Dones

L’últim hivern

Aquell havia estat un dia força atrafegat. Ja feia estona que la Muna havia desconnectat del que explicava la seva professora. Pensava què podria fer aquella tarda, ja que les seves dues millors amigues estarien ocupades. El timbre va sonar i tothom va aixecar-se per anar cap a fer fila, baixar les escales i deixar enrere l’escola. Llavors es va decidir: aniria a fer un volt pel Parc Monar, a veure si trobava alguna cosa original per pintar. Feia dos anys que havia après belles arts i li encantava manejar el carbonet per sobre el full de paper. Després d’una passejada tranquil·la d’uns deu minutets, va enfilar cap a un camí que semblava portar a les Deveses. I vet aquí la seva primera sorpresa! Què era aquella construcció? Estava en bon estat però es podia veure clarament que es tractava d’alguna cosa força antiga, ja que els fonaments eren fets de pedra. La Muna va asseure’s damunt dels crecs de les fulles seques que ja havien començat a caure i va decidir dibuixar aquell safareig al seu bloc. S’hi estava bé allà: se sentien ocells piulant, l’aigua d’un rierol fent remor entre les herbes… Després que passessin dues o tres persones fent fúting i alguna bicicleta, va notar el morro humit d’un gosset que li llepava la cama. “Fosc! Vine cap aquí!”, va dir una dona d’uns seixanta anys, molt eixerida. “Alça, tu! Que dibuixes el Safareig de les Dones?” va preguntar a la Muna. “Sí, passava per aquí i m’hi he aturat. Sóc la Muna”, va respondre-li. “Jo em dic Maria. Aquí, quan jo era més o menys de la teva edat hi havia molta vida. Encara me’n recordo quan acompanyava la meva mare a netejar la nostra roba… Allà on ara hi ha aquella aigua verdosa, amb aquell sifó, hi fèiem la bugada. Ella m’explicava moltes històries del safareig, d’abans que jo nasqués: per exemple, la de l’aiguat del 1940, que el va destrossar completament!” explicava la dona gran. Van parlar durant una estoneta de com es rentava la roba a mà, com aconseguien aigua calenta en aquella època… Finalment la Muna es va acomiadar: “Doncs miri senyora, jo avui, de vostè, he après moltes coses!” “Me n’alegro!, Ah!, per cert, t’ha quedat molt maco el dibuix! Que passis una bona tarda.” “Adéu, Maria”. I la Muna, després de recollir els estris de dibuix, també va enfilar cap a casa seva. A partir de llavors, cada vegada que la Muna veiés girar una rentadora segur que li vindria al cap la Maria i el Safareig de les Dones.

Tinc la pell seca d’aquest hivern raspós, els ulls rogencs del vent encès, la boca aspra dels aires sorrencs. Sense far ni horitzó navego entre les dunes, amb feina per amagar-me de les pedrades. Em queda, però, ens queda, l’esguard obert i l’escalfor a les mans per veure el camí i refer l’asfalt.

Agnès Cabezas

Me puse a pensar Me puse a pensar, y encontré que soy tonto, quiero ser algo. pero no lucho para eso. Soy un joven, mi objetivo es pasarlo bien. Ya salgo del sueño, por mi futuro lucho, a mis padres haré caso, ellos me sacan del sueno oscuro.

Guillem Gispert Bronsoms

Todos queremos vivir la juventud, y no pensamos en el futuro. Si dejas los gustos y vas en serio de grande tendrás dinero y harás lo que quieras, lo que no hiciste de joven, y no te hará falta nada, tendrás lo que quieras y no serás pobre… (¿) “ Sigue mi consejo, de grande te acordaras de mis palabras”

Yassin El Bissis

| 50 |

Guillem Gispert (foto i muntatge) i Ariadna Gispert (dibuixos)


Los sueños caen des de las estrellas Los sueños caen des de las estrellas, ojos que miran con ilusión pequeños recuerdos de nuestra primavera. Aquella que vivimos entre los dos. Despiértame cuando podamos atraparlos, doce meses tiene un año, siete vidas tiene un gato y una sola vida donde compartirla a tu lado. Por mucho tiempo no he querido ver la luz del día, el alba ahora ha llegado, en el momento de mi partida. Los sueños caen des de las estrellas, no intentes atrapar aquel que no te pertenece. A veces no se si pensar, si realmente podemos elegir el nuestro, y pienso si de veras yo elegí el mío. Los sueños caen des de las estrellas, pequeños recuerdos de nuestra primavera, aquella que ahora hemos dejado atrás. Si se marcha seguiré, recorriendo las metas que logré. Y entre ese gran nombre de sueños que se encuentran en trozos de papel, algún día lograré encontrar el mío. Se que lo conseguiré. Ojos que se cierran para sumergirme en la fantasía. No logro ver el límite entre la fantasía y la realidad… Noooooo… Para mi no hay límite, sol es una escusa para irme, quizás lejos, quizás cerca. Quién sabe. Soy un chico que no distingue entre dos colores, el color de tus ojos, el sabor de tus pasiones. Ahora nuestras fronteras se derrumban, flores muertas me indican que es el fin, Si te pierdes, tu sabes que me perderé contigo. Y quiero que sepas que solo quiero salvarte, salvarte del olvido y del frío de la calle. Victor Manuel Hernandez (de 17 anys i de Salt)

Com hi pots participar? 1- Amb continguts Poesies, contes, relats... per al racó literari. Idees, propostes, contactes... suggereix-nos reportatges i articles. Treu l’escriptor o periodista que portes dins!

2- Amb material gràfic Fas fotos a tort i a dret? ... Participa en l’espai “El meu Salt” amb les teves imatges o ajuda’ns fent de fotògraf per als nostres articles i reportatges. Ets un il·lustrador en potència? T’agrada el còmic i fas vinyetes amb segones? Publica els teus dibuixos o ajuda’ns a il·lustrar els articles. Que les teves obres no es quedin al calaix!

3- Amb la teva opinió Entra al nostre web i participa amb els teus comentaris i punts de vista. Busca, compara i comparteix tot el que la xarxa pot aportar al nostre poble. Digues-hi la teva!

4- Econòmicament Vols publicitat per al teu establiment? Preus molt econòmics per paper i internet. Vols fer una aportació econòmica? Diners que ens ajuden a tirar endavant i a no dependre de ningú. Ajuda’ns a tirar endavant!

Num. de compte: 1491 0001 21 2014678425 (Triodos Bank) Envia’ns-ho a:

redaccio@17190.org publicitat@17190.org

Més informació a:

www.17190.org

| 51 |


EL MEU SALT 1. El túnel de la pau Pere Serrat 2. Tal dia farà 2 anys Neus Ferràs 3. Aturem el feixisme (http://peldretamanifestarnos.org) Marc Planas 4. Cel rojent, pluja o vent Judit Font 5. Dones lliures Laia Martin 6. L’insomni de la llúdriga Daniel Gironella

1

2

4 3

5

Envia’ns les teves imatges

6

Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org o a través del nostre web www.17190.org

17190 univerSalt num.02  

Gener 2012

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you