Page 1

L’ENTREVISTA

Interiorment Puntí

DIÀLEGS

Enganxats al micro! EDUCACIÓ

Fer-se gran jugant REPORTATGE

Dilluns al sol... PATRIMONI HISTÒRIC

Ràdio Salt: 30 anys

... i molt més! Revista semestral. Num

06 Gener-juny 2014.

www.17190.org

PREU: 1,5€


Fotos: Eddy Kelele Alguns moments de mobilitzacions de suport i de vida al blocSalt a finals del 2013


Editorial

Sumari L’entrevista Societat Anònima Patrimoni històric Diàlegs Educació Reportatge Ràdio macuto Hem anat a... Entitats La finestra al món Opinió Tira còmica Música Els 5 sentits Racó literari El meu Salt

04 11 12 18 24 28 35 36 38 40 44 46 48 50 51 52

Edita: 17190 UniverSalt. 17190 som: Neus Ferràs, Laure Duplay, Enric Rubio, Agnès Cabezas, Júlia Olcina i Pere Serrat. Disseny i maquetació: Pere Serrat Imatge portada: Enric Rubio i Pere Serrat Correcció: Oficina de Català de Salt del CPNL Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors: Martí Artalejo, Eddy Kelele i Jofre Ferrer (fotos); Àlex Martín (tira còmica); Xevi Felip “Grafix Cat” (il·lustracions); Èlia Llinàs (educació); Judit Font (reportatge); Roger Fitó (Finestra al món); Olga i Eva Pedro, Manel Mesquita, Josep Mª Daban i Xavier Fàbrega (testimoni personal); Pere Mallofré, Júlia Olcina i Creu Agustina (opinió); El Llop ferotge (racó literari); “Instagramers” de Salt (el meu Salt); Jordi Vidal (disseny logotip); Víctor Pinto (icones seccions) Moltes gràcies a tots!

El 13 de desembre, diverses furgonetes dels Mossos d’Esquadra aparcaven davant el Bloc Salt i procedien al seu desallotjament. Es posava així punt (i seguit, esperem...) a la lluita de 15 famílies durant gairebé set mesos per tenir un allotjament. Això, com a fet bàsic, però alhora es portava a terme una denúncia general a l’escàndol que suposa l’existència de tants pisos buits a la nostra vila, com en tantes altres ciutats, però especialment palpable en un poble on l’especulació urbanística i la crisi ha fet tocar fons a moltes persones. Tot i que, hàbilment, el desallotjament definitiu ha passat molt més desapercebut que la primera amenaça, perquè es va portar a terme amb tota la premsa eclipsada per l’anunci de la consulta del 2014, els centenars de persones mobilitzades quan es va saber que Estrasburg parava el desnonament en la primera ocasió, l’entusiasme a les xarxes socials i el suport mostrat per molts sectors socials donaven algunes pistes de la importància del Bloc Salt. S’ha dit moltes vegades, però no està de més recordar, que el Bloc, ara buit i amb vigilància privada permanent a la porta, mentre alguns activistes segueixen acampant a l’hort, és propietat dels anomenats bancs ‘dolents’ que s’han ‘rescatat’ amb els diners de tots i que no cedeixen aquests espais al lloguer social, tot esperant que el mercat immobiliari millori i així seguir fent el que precisament ens ha portat a aquesta situació contradictòria i inhòspita, i per a la qual cosa sí que són ‘bons’, és a dir, especular. Però més enllà de l’admiració als petits-grans Davids i la seva lluita contra Goliat, des de 17190 volem remarcar un altre aspecte de gran importància en aquesta experiència: el Bloc s’ha convertit en un espai on persones mot diverses han compartit, no només una escala de veïns, sinó una experiència de comunitat. Persones, algunes al llindar de la pobresa, que han pogut desenvolupar una quotidianitat més o menys normalitzada demostrant que ‘sí que es pot’, que existeix l’opció -i la tenim davant dels nassos- d’oferir als que ho necessiten les condicions mínimes per fer una vida ‘normal’. És evident que durant aquests mesos, i en una situació que no deixa de ser anòmala, hi ha hagut les problemàtiques lògiques de tota convivència, però per damunt de tot, el Bloc Salt ha permès a famílies en situació de risc i exclusió social tenir una vida digna. Famílies ben diverses, amb diferent origen, llengua, situació personal i laboral, unides per una mateixa causa i afrontant el dia a dia com a col·lectiu. Això aquí, a Salt, un poble que no fa gaire temps sortia al carrer i demanava ‘viure en pau i bé’, però sota una crispació latent, i que amb l’experiència del Bloc fa un pas esperançador i per recordar. Per tot això, el Bloc Salt s’ha de considerar, no només un símbol de la lluita contra els desnonaments, sinó també com a punt d’inflexió per a la nostra vila; una petita gran victòria que suposa l’escriptura d’una pàgina de la història d’aquest poble on es poden llegir les paraules ‘solidaritat’, ‘convivència’, ‘tolerància’, ‘respecte’ i ‘lluita’. Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble, al web www.17190.org, al facebook i al correu redaccio@17190.org

|3|


Foto: MartĂ­ Artalejo PuntĂ­ amb el seu pare a casa seva, gener 2014.

|4|


L’ENTREVISTA

Interiorment Puntí Text: Agnès Cabezas

Més enllà del tarannà que molts han percebut estrafolari, en Josep és una persona tímida. Per això, segurament, no suporta les càmeres, ni els flaixos i ens diu que sovint se sent maldestre, però que sempre, sempre, és sincer. Diu també que és inventor de mena i per això se’ns exclama “si sento que em repeteixo, em toca la pera!”. En canvi, dins el seu món creatiu -i potser com a clau de la seva universalitat-, no hi manca la seva identitat familiar, de poble, de l’entorn més proper que, tot i que diu que no hi veu massa bé, ha sabut observar, escoltar i cantar. Tant del ‘boom’ del rock català dels 90, com del folk català del ‘00, la sensibilitat d’en Puntí voleia per damunt de tots projectant un univers literariomusical que en alguna ocasió l’ha arribat a eclipsar a ell mateix. Xerrem una estona amb ell, alegres que reprengui el seu viatge, i sobretot que ho faci des d’aquí, perquè segur que existeixen pobles més nostrats, viles més boniques, paisatges més encisadors o arquitectures més refinades; segur que hi ha altres ciutats més distingides, però elles no tenen l’Adrià Puntí.

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2014

“La música fa canviar les persones i les posa a lloc”

|5|


L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2014 |6|

-Ens alegra tornar a saber de l’Adrià Puntí. Valorem prou, però, els artistes que hi tenim aquí, a Salt? -No en tinc ni idea. Tot i que ara ja fa alguns anys que torno a estar per aquí, he estat molt temps fora, a Barcelona, Madrid, també a Cadaqués, que, tot i que sigui aquí al costat, és com estar en un món a part. Per tant, em vaig perdre tot un procés i, quan hi vaig tornar, vaig fer-ho amb un cert desavantatge. No ho sé. Sé que hi ha gent a Salt que m’estima molt i altra que potser no tant... Sé també que molt jovent ha marxat de Salt i ho puc mig entendre. -Però tu hi vius. En marxaries ara? -No, jo sóc tossut i amb tots els ‘peròs’ que hi pugui haver, ho trobo encantador. Hi ha dies, que si m’atreveixo a sortir, perquè sóc molt de

Foto: Martí Artalejo

casa, passejo per tota la zona del Guimerà i sempre m’emporto coses positives. Ara, sóc aquí. La feina fa que a vegades hagi de voltar, però sóc d’aquí i, potser sóc una mica antiquat, però m’agrada conservar aquesta identitat. I penso que Salt té una identitat molt peculiar. Sempre vaig trobar molt encertades aquelles samarretes que deien allò de ‘Sóc de Salt, i què?’, doncs això.

a mi em fa riure la gent de ciutat quan diuen ‘aquest és de poble’. I potser sí, però Salt és molt diferent, és un poble privilegiat en l’àmbit sociocultural perquè el que succeeix aquí és molt de ciutat, però els que hi vivim mantenim el tarannà de poble. Fins i tot l’accent és diferent que el gironí, i això que estem enganxats. Tenim molt més de ciutat cosmopolita que Girona.

-Et sents de poble? -Sí, sóc molt de poble jo. També de ciutat, però en petites dosis. A Barcelona, per exemple, hi he passat estones molt bones, però haig de reconèixer que després em satura. La perfecció de Salt i el Veïnat és que som un poble-ciutat. Amb una sèrie d’inconvenients, com que el poble és una mica inconnex, té un ordre circulatori força desastrós. Però

-És un bon lloc per fer música? -És molt costós formar un grup... -Per què t’havies acostumat a tocar sol? -No, no m’hi he acostumat mai a tocar sol perquè no m’agrada. M’agrada compartir. A més, crec que la música que em surt necessita d’un bastiment, però per qüestions d’infraestructura, dels circuits tal com


estan, m’he trobat amb l’obligació de tocar molt sol. Estem en moments bastant fotuts, però, justament, al contrari d’altres propostes artístiques que estan traient components, jo n’hi he posat més. He passat d’estar sol com un mussol a portar 13 músics a l’escenari. I això em fa pensar ‘que ben parit que ets’, davant les retallades, jo augmento de personal. -La gent tenia ganes de tu. Què has fet aquests 10 anys? -He treballat molt. Però a segona fila, diguem-ne, no a primera línia.

Foto: Martí Artalejo

-Quan estarà ‘complet’ en Puntí? -No, això no és possible; de moment, no. Potser una manera de completar-ho seria poder fer aquestes cançons mudes, aquests vitralls per a cecs, quan estiguin musicats. És incomplet perquè és una primera part i això té a veure també amb una pel·lícula que estic fent: El viatge d’un savi vilatrista cap enlloc, això

“A Salt... tenim molt més de ciutat cosmopolita que Girona.” és una part més d’aquest viatge. -Com serà aquesta pel·lícula? -Com és... -Està acabada? -No, és incompleta. S’està realitzant, però la producció corre a càrrec meu i el món audiovisual és molt car. Però aquest repte és el que m’excita i fa que tingui trempera i sigui més tossut. De fet, la moral de la història té a veure amb el viatge d’un peix que remunta un riu, és (segueix a la pàgina següent)

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2014

-Has estat component? -Sí, component, millorant-me musicalment i artísticament. També a causa d’uns problemes discogràfics, que espero que es resolguin, perquè ara tinc ganes de gravar un disc

amb cara i ulls. La nadala que he tret per aquestes festes No és broma pot ser un punt d’inflexió per gravar nous temes, esperats, no sé si per la gent, però sobretot per mi mateix. Incompletament Puntí ha sigut una carta que m’he tret de la màniga per poder fer alguna cosa creativa perquè estava lligat de mans i peus. El llibre ha estat una oportunitat per poder-me expressar, però ha quedat una mica incomplet...

|7|


L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2014

Foto: Martí Artalejo 3 generacions: Puntí amb el seu pare i el bust del seu avi a casa seva, gener 2014.

a dir, que va a contracorrent. Això potser té un punt masoquista, però em fa tenir més ganes de lluitar que no pas si anés amb la corrent a favor. I no és per portar la contrària, ni molt menys. Però lliga amb el relat de la pel·lícula, que és ficció, encara que tingui punts autobiogràfics. És la història de dos germans i té a veure amb el riu Ter i el seu recorregut. De fet, el concert a l’Auditori forma part també de la pel·lícula, just en la intersecció dels quatre rius de Girona. -El món artístic es relaciona sovint amb estar fora de la norma. Potser perquè sou persones més sensibles... -Jo he tingut problemes en alguna

|8|

ocasió, en llocs públics, per estar gesticulant. Perquè el meu cap està cavil·lant una melodia, uns ritmes i la meva gesticulació ha provocat en la gent de l’entorn una reacció del tipus ‘què fot aquest personatge?’. Se m’ha malinterpretat perquè el que estava fent és treballar. O també, si vas pel carrer cantant, el que et veu pot fer analogies errònies. De tota manera, no sé si som més sensibles, jo parteixo de la base que no som tan diferents. -A les teves cançons apareixen personatges peculiars; la bogeria és un tema dins la teva obra. -És clar que sí. Jo sóc del carrer del manicomi, que en deien, per tant, alguna cosa se m’ha hagut d’im-

pregnar. Però, d’altra banda, quan apareixen aquests punts referencials sobre aquest tema, la meva intenció no és fer-ho de manera pejorativa, ans el contrari, amb molt de respecte, moltíssim. -En alguna ocasió has dit que fas música per perpetuar-te. Què vols dir? -Està bé tenir en compte el que pensa la gent més propera de tu i només pel sol fet que em tinguin en compte i em valorin, sigui de manera positiva o negativa, pel que he donat, el que m’ha sortit de dins, ja fa que em perpetuï. Potser d’aquí deu anys ja no parlarà ningú d’en Puntí, no ho sé.


-I què t’agradaria que diguessin, de tu? -Doncs que sóc el tio més ben parit de Salt... bé, del Veïnat almenys! A mi m’agrada molt la feina que faig, no en dic ni feina. Perquè jo sóc inventor de mena i per mi fer cançons té un punt d’inventiva. El sol fet d’estar aquí conversant, ja té una part del viatge del savi vilatrista. No només el salmó remunta el riu, també ho fan les anguiles. I a vegades hem de ser anguiles per poder passar pels forats de les xarxes que ens posa la societat.

-Per això has estat una mica desaparegut els últims temps o has marxat de Salt alguna vegada? -En realitat no he marxat mai, perquè el component familiar, per mi, és molt important. Tinc la sort i el privilegi de tenir els meus pares. Però no per a tothom són els millors i jo, en aquest sentit, em sento un privilegiat. Puc estar un mes fora, però diàriament tinc la necessitat de parlar amb ells, hi ha hagut un bon caliu a casa i d’això me’n sento plenament satisfet. -Del teu pare, que és escultor, has heretat el punt artístic? -No et pensis, la meva mare potser no sap dibuixar ni una rodona, però el punt d’artista també el té. El pragmatisme que té ella... també m’hi retiro una mica, tot i que a ella li agradaria que m’hi assemblés més perquè els Puntí som una mica difícils. I ella tocava el piano!

-Què series si no t’haguessis dedicat a la música? -Jo volia ser inventor, bé, primer rendista, viure de renda! Però això era complicat i vaig provar moltes coses. Però la música és el que em va donar la possibilitat d’expressar-me d’una manera més absoluta. L’art plàstica m’interessava molt, però des dels tres anys que tinc una deficiència visual i vaig pensar, si acabo cec, hauràs triat mal ofici. I, de moment, sord no hi quedo. En el llibre, sense pretensions, he recuperat una mica aquesta part plàstica amb dibuixos que són fets a les fosques, des del cervell. De petit, jo despuntava en plàstica, mentre que en música, no. Per això sempre m’he sentit una mica com maldestre. Sí que tinc unes aptituds musicals, penso que les tinc, però no sóc un lumbreras, a mi em costa. He trobat una manera molt meva d’utilitzar l’eina que em fa sentir perpetuat en ñ’àmbit artístic. Vull dir que no sóc un instrumentista perfecte, tot i que m’agrada tendir a la perfecció. Vaig anar al conservatori quan vaig decidir dedicar-me a això, perquè vaig considerar que em faltaven coneixements, però bàsicament sóc intuïtiu. -Què fas un dia qualsevol? -Hi ha dies que em llevo i, a banda del que fem tots, dutxar-se i anar al lavabo, tinc la necessitat d’anar al piano i tocar un acord. Això ja

“Hi ha dies que em llevo i, a banda del que fem tots, dutxar-se i anar al lavabo, tinc la necessitat d’anar al piano i tocar un acord, ... i abans d’anar a dormir també” m’indica com anirà el dia. I té molt a veure amb la temperatura del dia en si. A tots ens afecta la climatologia, al cervell, al nostre estat en general. És un exercici que he fet moltes vegades; al matí, segons l’acord, veig quin tipus d’harmonia hi haurà durant el dia, i a la nit, abans d’anar a dormir, tocant fluixet per no molestar, torno a tocar un acord. A vegades es demostra que ha estat un dia rodó, acabes amb la mateixa harmonia. Altres, has començat en un to més vital i acabes el dia amb un acord molt més melancòlic. Amb aquest exercici també em passa que, si amb el primer acord m’hi trobo bé, aleshores enlloc d’anar a esmorzar continuo amb el piano i si la meva mare té un dia també una mica així, em crida ‘Josep, que tens la torrada que se’t crema!’

L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2014

-Has hagut de fer d’anguila aquests últims anys? -D’anguila, una mica i força, i de dinosaure i tot! He hagut d’aixafar xarxes i tanques i de tot.

-Recordes quan vas començar a sentir interès per la música? -És una necessitat vital. La música està implícita en tot i és molt necessària per a tothom. D’una manera pedagògica, segur; poder dedicar-s’hi, això ja depèn de cadascú i d’altres factors. Quan parlem ja estem fent música.

-Què t’influencia de la música que es fa avui dia? -A vegades per crear una melodia que tinc al cap, necessito sentir aquestes músiques que passen pel carrer en un cotxe. Estic al piano i em va bé sentir allò de fons, perquè em provoca que exploti i faci alguna cosa que em sedueixi, que em faci sentir que no em repeteixo. Sentir que em repeteixo, em toca la pera. Tenir un segell, la identi(segueix a la pàgina següent)

|9|


L’ENTREVISTA 17190 Gener-juny 2014

idealisme, potser és una qüestió d’actitud. Hi ha aptituds, però potser falta actitud, un horitzó, una finalitat. O no sóc prou perspicaç per veure’l o no m’acaba de fer el pes.

Foto: Martí Artalejo

tat d’un mateix, és un privilegi. Qualsevol creatiu ha de buscar el vehicle per expressar-se, però un cop el tens, aquest avantatge se’t pot transformar en desavantatge, perquè sempre tendeixes al mateix. Però també hi ha el perill que, en voler fer coses molt diferents, es caigui en el caos, el poti poti. Aleshores, s’ha d’intentar buscar aquest equilibri entre la identitat d’un mateix, però amb una evolució, alguna cosa que doni un punt avantguardista, original, que tingui aires nous. Però bé, en tot procés creatiu hi ha moments que estàs, no en el caos, sinó en el desastre.

també. Però no facis allò de dir ‘a cops Adrià, a cops Josep...’. Tant se val, el millor seria que parlessis de La Felaction On the Rocks, la banda que vam crear els 80 un grup de joves de Salt. No tots els membres inicials s’han dedicat a la música, per qüestions de la vida, però el segell Felaction ha sigut molt important per a mi com a punt de partida. Tothom amb el rotllo d’Umpapah, que en l’àmbit musical ha sigut molt important, però com a bogeria creativa, la Felaction ho supera amb escreix. Se’m fa molt difícil catalogar-ho, perquè era una simbiosi molt especial, però pensar-hi em fa sentir molt jove, molt regenerat.

-I s’ha de reconduir o és millor recomençar de zero? -Reorientació. Els moments en què no faig gaire res, si em pregunten ‘què fas?, que no fots res?’, els dic que estic en període de reorientació.

-En una entrevista deies que la música d’ara havia millorat en tècnica, però potser li faltava missatge. Segueixes pensant així? -Sí, ho veig una mica així. Tot i que tampoc pretenc sentenciar-ho com a veritat absoluta perquè no considero que hagi rautat suficientment, tot i que intento estar al dia. És més aviat una sensació. El nivell musical és bo, però hi trobo a faltar cert

-Quan redacti aquesta entrevista, he de parlar de l’Adrià o d’en Josep? -Ahh (pensa), pots parlar d’en Puntí a seques o Jep, em diuen

| 10 |

-I quina és la finalitat de la música? La teva, si més no... -La meva? (riu). No és que tingués pretensions de canviar el món, però gairebé! Sí... penso que la música fa canviar les persones i les posa a lloc. No vull ser pretensiós i dir que vull canviar el món perquè això és una utopia; però poder treure i posar en clar, a través de la música, tota una sèrie de valors, sí que és la meva intenció. La nadala que he compost No és broma... doncs per mi la música no és broma. Pot tenir una part lúdica, que no descarto que hi és i que és interessant que hi sigui, però no només pot ser lúdica. És molt important el missatge, o sigui, la lletra. No faig una lletra perquè sí, no l’aguantaria, no m’ho permeto. Podrà ser més o menys entenedora, més o menys brillant, però m’ha de frepar. Una cançó és lletra i música. L’important és travar bé missatge i melodia. Partint d’un concepte literari i un concepte musical, del que es tracta és de cosir-ho i trenar-ho bé. Jo intento buscar aquest equilibri, tot i que no sempre s’aconsegueix, està clar...

“Una cançó és lletra i música. L’important és travar bé missatge i melodia.”


SOCIETAT ANÒNIMA Ni famosos, ni il·lustres, aquesta secció és un homenatge a la gent corrent, la del carrer, la més valuosa, a aquelles persones que amb les seves petites accions, amb el seu dia a dia, silenciós, invisible, construeixen i fan més agradable i habitable el món, des de Salt.

Com ho tens per acollir un nen? Text i foto: Neus Ferràs La Carme explica que va ser una experiència molt enriquidora, malgrat les dificultats. Tant és així que ella i la seva família han repetit tres vegades més fent de família acollidora de nadons en situacions d’urgència. “Hi ha nens que s’esperen i nens que arriben al món”, em diu. I si es pot fer alguna cosa per aquests nens que arriben, això omple molt. Formen part d’un tros del fil de vida d’aquests quatre nens que, en marxar, s’han endut amb ells una “capsa de vida” feta per la Carme amb tots els records, fotos, joguines i robeta del temps compartit. Aquests quatre nens, estan tots en adopció, i amb tots quatre i les seves actuals famílies hi tenen contacte. Li pregunto si això no és massa dur i em respon que els han fet molt feliços i els han fet aprendre molt. També em diu que és una etapa esperançadora perquè és el “trampolí de sortida”: d’allà els nens aniran a la seva família d’origen o en adopció, però no retornaran a una institució. És el primer pas de tot un llarg camí per reparar ruptures de la primera infància.

SOCIETAT ANÒNIMA 17190 Gener-juny 2014

La Carme em rep a casa seva amb un somriure tranquil que no se li apaga en tota l’estona que compartim cafè i sofà, mentre m’explica les seves peripècies com a mare d’acollida. I és que el 2007, la Carme i el seu marit tenien ganes d’implicar-se en algun voluntariat compatible amb la vida familiar i, després de consensuar-ho amb els seus dos fills, van decidir embarcar-se en l’aventura de ser família acollidora. Van passar per diverses entrevistes i valoracions i, després d’obtenir un certificat d’idoneïtat, un bon dia van rebre la trucada... “T’avisen quan menys t’ho esperes, quan veuen que hi ha un nen que pot quadrar amb tu o que tu pots quadrar amb ell. Vaig anar a buscar la meva filla a l’escola i vam anar a comprar un cotxet. La nena que anàvem a buscar tenia dos anys i mai no havia viscut en una casa. El primer dia ens va muntar un número, no volia ni llençols, no hi estava acostumada!... “ Mentre mirem un àlbum de fotos, la Carme va somrient en recordar situacions i anècdotes... En les fotos i en el que m’explica no veig la diferència entre família d’acollida i família a seques. Excepte en el fet que un sap que aquesta etapa té principi i final. En aquest cas, l’aventura va durar un any, durant el qual la Carme, el Josep Maria, l’Adrià i la Júlia van poder experimentar que fer de família acollidora pot ser una tasca molt gratificant malgrat que, a voltes, gens fàcil. “Tu te’ls esperes amb molta il·lusió, però ells arriben a un lloc que no coneixen i n’hi ha que no es poden adaptar”.

Per a més informació sobre acolliments i adopcions: AD’Iniciatives Socials Web: http://www.adgirona.org Telèfon: 972 21 59 17 Adreça: Plaça de Calvet i Rubalcaba, 4, 17002 Girona

| 11 |


17190 Gener-juny 2014

PATRIMONI HISTÒRIC

Ràdio Salt: 30 anys de bones ones! Aquest març celebrem els trenta anys de Ràdio Salt. És el moment de recordar com va néixer, per què i què és el que la fa vibrar. L’ emissora ha estat, al llarg dels anys, la veu de múltiples entitats i persones involucrades en un projecte inclusiu i decisiu en la vida cultural del poble. Aquestes línies són un petit homenatge a les persones que ho han fet possible. Text: Laure Duplay i Enric Rubio Retorn endarrere, som al 84, el poble de Salt està en plena efervescència, fa un any que pot existir plenament i les idees brollen per tot arreu. Fa uns mesos, entre cafès i reunions, es parla del nou mitjà municipal: Ràdio Salt! En aquest moment, la ràdio és el mitjà estrella i es veu que pot ser una peça clau en la cohesió i la identitat del po-

La ràdio és el mitjà estrella i es veu que pot ser una peça clau en la cohesió i la identitat del poble. | 12 |

ble. Celebrant amb contundència el primer aniversari de la independència, la primera emissió s’estrena a les ones el 3 de març. Es comença amb una programació de 3 hores (de dilluns a divendres) amb música i informatius de l’actualitat saltenca com el mític El Salt de l’àngelus. El dissabte s’emeten 13 hores comptant amb programes fets per col·laboradors. Aquests horaris es van ampliant en funció de la qualitat i quantitat de programes que presenten els futurs col· laboradors. Els estudis de la ràdio s’ubiquen en aquesta primera etapa en una petita habitació al costat de la comissaria de la Policia Municipal: una tau-

la, dos micros, dos giradiscos, un emissor de 50 watts, una platina de casset i un grapat de discos vells és tot el que necessiten aquesta colla de pioners per tirar endavant el projecte radiofònic.

Una ràdio al servei del poble La ràdio ben aviat serà gestionada pel Patronat de l’emissora, amb representació de l’equip directiu, Ajuntament i entitats del poble. Va quedar dit que la ràdio no era pas la veu de l’Ajuntament, encara que en depengués econòmicament; la voluntat de l’equip era de fer una ràdio al servei del poble i ben aviat s’involucren moltes de les entitats del poble juntament amb persones


Als estudis del carrer Dr. Ferran, anys 1989/1990: Joan Girona (tècnic)

“Volem Ràdio Salt!” En poc temps la ràdio es va popularitzar i va aconseguir els seus objectius: ser un dinamitzador cultural i social al servei del poble i una eina per a la normalització lingüística. No faltaven els col·laboradors, i la participació de les entitats era notable. Va quedar palès el gener del 1990 quan una demanda judicial interposada per la SGAE (reclamant el pagament dels drets d’autor) va fer callar Ràdio Salt durant una temporada. La indignació ciutadana va ser generalitzada. Durant aquell silenci imposat, el poble va viure mobilitzacions i les entitats saltenques de tots colors i tipologies van fer seva la reivindicació d’una ràdio pròpia.

Una taula, dos micros, dos giradiscos, un emissor de 50 watts, una platina de casset i un grapat de discos vells. Val a dir que després d’una colla d’anys, l’any 2011 es va aconseguir la llicència definitiva. Fins aleshores s’havia estat emetent amb llicències provisionals (com moltes emissores locals) ja que els tràmits i costos són lents i cars. (segueix a la pàgina següent)

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2014

a títol individual. Així, l’any 1987, trobem L’hora del pati de l’Escola d’Adults: “la practica de l’ensenyament per ràdio” (Sebas Parra, butlletí Marconi 1987); El petit esport: “perquè les coses no han de ser grosses”, de la famosa Pili Fernández (Marconi 1987); Ona blava, editat per la Policia Municipal; Demà és festa, de les parròquies del poble, Diàleg amb el Centre d’Estudis d’Antropologia Agnòstica de Salt, Cita amb el motor i tantes més. La nit està reservada a programes de creació pròpia com Un salt pel món, Conspiració nocturna, la novel·la radiofònica La junta de la Cloaka o programes musicals com Musicofrènia, Vespre psicodèlic de diumenge o L’ós dur dedicat a la cultura punk.

| 13 |


1

4

2

| 14 | 3

5


Ones socials Estudis Dr. Ferran mariangels Ortiz, Joan Girona, Marta fornès

2

Al carrer, amb la primera unitat mòbil (1984)

3

A l’estudi instal·lat al carrer per a la Festa Major de Salt de 1984, d’esquerra a dreta: Drets: Emili Gispert (codirector), Anna Cedacers (musicals), Joan Girona (tècnic i entreteniment), Josep M. Pladeveya “Plade” (musicals), Josep M. Oliveras (entrevistes) i Josep Plazas “Lites” (musicals de nit) Ajupits: Manel Mesquita (codirector), Charly Nogales (tècnic) i Àngel Rodríguez “Àngelo” (musicals cap de setmana)

4

5

Creació del mural de “Ràdio Salt. Emissora Pública Metropolitana del Gironès”, a la plaça de la LLibertat, sota la direcció artística de Vicenç Huedo Unitat mòbil de Ràdio Salt

Ràdio Salt ha estat des dels inicis oberta a qui vulgui participar-hi, i ha actuat com una escola de ràdio tal com ens explica en Jofre Ferrer, el seu actual director. L’emissora ha format aficionats que en molts casos s’han professionalitzat i s’han dedicat al món de la comunicació. Els programes de caire inclusiu o d’expressió de col·lectius diversos no han faltat mai. Amb Arrels del Sud, els immigrants andalusos van gaudir d’una finestra als seus pobles d’origen amb les connexions directes a la ràdio amb familiars i alcaldes. L’hora del patí, programa fet pels alumnes i formadors de l’Escola d’Adults era un espai radiofònic en què la docència i la pràctica d’allò après a l’escola eren el motor del programa. Un altre exemple és El món a Salt, de l’associació Eina, conduït per joves nouvinguts en fase d’aprenentatge del català, que va rebre el Premi Catalunya l’any 2009. Exemples més recents els tenim amb Almohajir, programa bilingüe català-àrab, o L’altra visió programa fet per joves de Salt amb ànim de trencar les barreres del desconeixement i fer més fàcil la convivència. Des del 2004, es fa el programa Ens patina l’embrague” un dels primers magazins radiofònics pensat, produït i conduït per persones amb discapacitat mental. També destaca El guirigai programa de varietats on es tocava la temàtica gai-lesbiana. Aquests són només alguns dels exemples de programes realitzats amb una finalitat social o de normalització de col·lectius molt sovint estigmatitzats.

La música que no falti! Gran part de les hores d’emissió de Ràdio Salt estan ocupades per la música, tant en les hores on no hi ha programació com en

els programes musicals pròpiament dits. Com ens comenta en Jofre, seleccionar música per a les hores entre programes no és tasca fàcil; tenir una línia pròpia i que al mateix temps agradi al major nombre d’oients possible és, com a mínim, difícil. És per això que cal a vegades retocar i renovar el fil musical per adequar-lo als nous oients o estar atents de les crítiques que arriben als responsables d’aquesta tria. Es va apostar en el seu moment perquè la música reflectís la multiculturalitat de Salt; ara potser tocaria modernitzar una mica la proposta. La nit és la franja horària on s’han concentrat la majoria de magazins musicals. A Ràdio Salt s’hi ha escoltat i s’hi escolta de tot. Programes històrics com Pujant per l’escala mecànica de baixada amb 26 anys de trajectòria que és tot un referent de la música independent i alternativa, o Temps de sardanes i Músiques per al record (aquests en horari diürn) dedicats l’un exclusivament a la sardana i l’altre a la música que escoltaven els nostres pares i avis. Alguns programes han deixat empremta, com el de música clàssica de Ramon Jover, veu imprescindible de la ràdio, o els de rock català d’en Jaume Batlle; altres, com La nit dels insuportables, tocaven la música rock i alternativa, i a Sense fronteres s’escolta música d’arreu del món.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2014

1

Seleccionar música per a les hores entre programes no és tasca fàcil; tenir una línia pròpia i que al mateix temps agradi al major nombre d’oients possible és, com a mínim, difícil.

(segueix a la pàgina següent)

| 15 |


PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2014

Nous reptes Celebrem el fet que Ràdio Salt està activa malgrat el petit pressupost de què disposen i la gran competència actual. El 97.7 acull programes de persones molt diverses en les seves motivacions, arribades per múltiples camins, transportant diferents cultures, visions, cançons i maneres de fer. Esperem que no perdi de vista els seus objectius de dinamitzador sociocultural i de normalització

lingüística mentre sigui capaç d’enfrontar els nous reptes de la modernitat i la globalització: internet (digitalització, podcasts, blogs...) i obertura a les noves propostes culturals, musicals i socials. És el futur immediat d’aquesta ràdio que en els seus inicis va demostrar estar en l’avantguarda i atenta als reptes de la seva època. Trenta anys no passen en va!

En record de la Pili Fernández, carta de les seves filles

Som l’Olga i l’Eva Pedro Fernández, i podem dir molt orgulloses que som filles de la Pili Fernández; sí, la Pili de Ràdio Salt. La nostra mare era coneguda bàsicament per dues raons: la primera, per haver sigut pionera en el món del patinatge artístic gironí, i la segona, per haver sigut locutora de ràdio. Quan es va retirar del món del patinatge, li van oferir presentar un programa esportiu d’entrevistes a Ràdio Salt, en el qual va poder entrevistar grans esportistes com en Kubala, l’Epi o en Biosca. Posteriorment

| 16 |

Ràdio Salt ha estat des dels inicis oberta a qui vulgui participar-hi, i ha actuat com una escola de ràdio.

va presentar el programa Arrels del sud, i en els darrers anys dirigia el programa setmanal d’entrevistes i entreteniment Frec a frec, amb un gran nombre de fidels oients. En reconeixement de tots els seus assoliments, tant esportius com periodístics, cal destacar que va portar la torxa olímpica al tram de Girona durant les Olimpíades de Barcelona 92, va rebre el premi Tres de març l’any 2003, va ser guardonada amb la Medalla de l’Esport el 2010 i va rebre el Premi Especial de l’Esport a títol pòstum l’any 2013. Era una dona lluitadora, apassionada de tot el que feia, solidària, treballadora i divertida; tothom que la coneixia sap de què parlem. Era filla, germana, tia, mare i àvia model. Pili, mama, trobem a faltar la teva veu. No t’oblidem.


Felicitem-nos plegats! La redacció de la revista 17190 Universalt em demana (gràcies!) quatre línies sobre els inicis de l’Emissora Pública Metropolitana del Gironès. Ràdio Salt, tal com es recull en aquestes pàgines fa -el 3 de març- 30 anys del seu naixement oficial, si bé és cert que en període de proves ja feia unes setmanes que ocupava les ones hertzianes de la cúpula celeste saltenca. Aquella data de 1984 coincidia amb el primer aniversari de la recuperació de la independència municipal de la vila: era el dia ideal per “trencar” el dial pel 103 de la freqüència modulada. Utilitzàvem el verb “trencar”, per comptes del correcte “sintonitzar”, per fer-nos notar. Així ho cantava el jingle (la falca d’autopublicitat de l’emissora): “Trenca Ràdio Salt, al 103 del teu dial”. La tonada d’aquella falca de ràdio la va compondre el meu germà Xavier Mesquita, trompeta dels Setson, mà a mà amb Josep Sergi Capdevila. Sí, el que després coneixeríem com a Sergio Dalma hi posava la veu trencada que el caracteritza en aquell jingle. Tot de gratis! La publicitat de Ràdio Salt en la premsa local sobre paper (la digital, ni la somiàvem) que es trobava a la secció de ràdio i televisió d’aquells primers anys copiava (plagiava, millor dit) el número 103 de l’etiqueta d’una coneguda marca de conyac de l’època (no sé si encara es destil·la) i n’afegíem les sigles FM i el “trenca Ràdio Salt”, que alguna polèmica va suscitar.

Sóc conscient que no he citat cap nom (més enllà del meu germà -la família és la família- i en Dalma) d’aquells primers col·laboradors i col·laboradores, alguns dels quals encara ens acompanyen a la sintonia de Ràdio Salt o a d’altres emissores, ni dels amics i amigues que han fet el salt al cel del llunyà i enyorat País de la Ràdio per muntar l’emissora definitiva... però el que sí que puc escriure, amb orgull de jove fanàtic de la ràdio a l’engròs, que van ser cinc anys plens de vivències, energia, trempera i aprenentatge... l’equip (persones, veïns, amics, entitats, alcalde) que vàrem fer possible aquella iniciàtica aventura a major glòria de Guillem Marconi. I va ser fantàstic! Ara fa pocs dies, l’escriptor Jordi Arbonès Nif -present en aquella primera ràdio- escrivia en eldimoni.com: “Alguns, van festejar amb l’undreground de la cèntrica Ràdio Salt (1984), dir i fer substancioses bestieses i a aprendre a escriure, uns altres, a treballar als diaris i, també, a entrar en la vida nòmada dels okupes, hi va haver músics com en Joan Cardona i, molts d’altres, que, van endegar una aventura musical de llarg recorregut -bastint un perdurable imaginari. Al cap i a la fi, en la Girona/Salt dels vuitanta/noranta hi havia el ferment artístic d’una nova generació que es volia fer sentir.”

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Gener-juny 2014

Del 103 FM al 97.7 del teu dial:

Les lleis estatals i autonòmiques que afectaven a l’espai radiofònic havien relegat les emissores municipals la banda alta, així que per trobar una ràdio local havies de situar l’agulla vermella del teu aparell transistor analògic a l’extrem de la dreta (del 100 i pico en enManel Mesquita davant); les emissores comercials s’havien reserDirector-Gerent de l’emissora vat la zona central de les freqüències, on l’oïdor pública Ràdio Salt (1984-1989) navega habitualment. Però una nova regulació va Editor d’eldimoni.com [periòprotegir -també- aquesta banda a les comunicadic-e] de Santa Eugènia de Ter cions aèries i aquelles poblacions que tenien un aeroport a prop se’ls va adjudicar un nou punt en la FM. Ràdio Salt va tenir sort i se la va “reubicar” en el definitiu 97.7 que tots coneixeu. A tocar de Ràdio-3, prop de la SER-Girona... al bell mig del teu dial.

Tota la resta ho trobareu als Marconi, a La Farga... i avui, aquí, a 17190 Universalt. Llarga vida a la comunicació local!

| 17 |


17190 Gener-juny 2014

DIÀLEGS

Enganxats al micro! Avui hem provocat la trobada de dues veus de Ràdio Salt, dues veus que porten més de 10 anys parlant amb passió en les ones de la ràdio... La Marcel·la Tubert anima el Poti-poti els dimarts d’11 a 13 h mentre que en Mohamed Chriya Alami fa el Sense fronteres els divendres de 21 a 23 h. Tancats junts avui a l’estudi de gravació, nosaltres som tot orelles! Volem saber coses d’ells, com han arribat al 97.7, per què fan ràdio i què volen transmetre... així que els deixem agafar els micros! Text: Laure Duplay i Neus Ferràs Marcel·la (MA): Jo penso que vaig venir perquè m’agrada tant xerrar...! (riuen) Jo trobo que sempre aquí a Salt m’hi he trobat molt acollida, molt estimada per tothom. No sé, potser perquè jo també m’estimo tothom: de seguida em faig amiga de les persones, de seguida m’agafo a la gent i m’agrada que la gent m’agafi... Mohamed (MO): Jo, per mi, la ràdio des de petit ha estat una eina clau a casa perquè... jo vinc del Marroc... De petit vaig créixer en un país on

| 18 |

no hi havia ni llum, ni aigua, ni mitjans de res... Hi havia la ràdio i ens posàvem tots els veïns a escoltar una sèrie... Marcel·la: …i us agrupàveu allà i era l’amistat i la cosa que hi havia, el lligam... aquella cosa que hi havia que, si no ho feies, ho trobaves a faltar. MO: Exacte... I res, en arribar aquí, a Espanya, jo mai m’havia pensat que un dia estaria aquí fent un programa de ràdio. Però un dia escoltant la ràdio a casa vaig sentir que hi havia gent parlant africà, i de fet eren gambians, jo no entenia res! Però com a persona de fora em va

donar una energia de sentir-ho, un coratge de... dir: “Ostres, hi ha africans que estan fent un programa... per què no?” I els vaig trucar, els vaig felicitar, els vaig animar. I em van dir: “Per què no véns i col· labores i parles amb nosaltres?” La persona que portava el programa en aquella època ara és el cònsol de Gàmbia. MA: D’aquí Salt, ja el conec, i també a les seves filles! MO: Sí, en Cassim N’Jai. I així va començar la meva vida a Ràdio Salt. Vaig venir, em va oferir un espai de col·laboració amb ell al seu programa i aquí va començar la meva vida


Fotos: Jofre Ferrer

de col·laboradors, tots em donen un regal que he d’anar administrant per donar... Almenys en tinc quinze o vint. Els faig preguntes a la gent... La setmana passada preguntava “la dèria que tu tens”, perquè tots tenim una dèria, una mania. Un té això, l’altre allò... I m’agrada molt. Avui preguntaré: “Què és allò que sempre dius no tornaré a fer-ho mai més i sempre hi tornes?” (riuen) MO: El programa que vaig fer amb en Cassim es deia Ràdio Mandinga. Ell es dedicava a moltes coses —va ser el primer que va posar un locutori aquí a Salt— i em va deixar al capdavant del programa. I amb el temps li vaig canviar el nom, perquè jo no parlo mandinga, i el vaig transformar en Sense fronteres, que continua fins avui... I a l’estar a la ràdio, vam descobrir que realment per organitzar-nos com a col·lectiu seria una forma d’arribar a més gent. En aquella època, érem pocs nouvinguts a Salt i teníem ganes de trobar-nos i fer coses. El programa va ser el fil per crear aquesta associació que és Magrebins Sense Fronteres, i a partir d’aquí vam fer

ràdio com un projecte bàsic de l’associació. MA: …perquè us hi anéssiu agafant tots. MO: Exacte, la ràdio com a projecte educatiu i social, com a finestra per arribar a la gent. El programa es feia en àrab, català i altres idiomes depenent de la gent que venia, per donar-li aquella llibertat d’expressió, mentre nosaltres poguéssim traduir per a l’oient. I a mes, després, vaig engegar un programa a les tardes que es deia El Salt de les tardes. Era un programa 100% en català sobre la història de la música. Vaig seguir amb el programa Ràdio El Ghorba. El Ghorba és aquella sensació d’es-

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2014

a la ràdio. MA: Enganxa, eh? MO: Sí, llavors em vaig enamorar de la ràdio i ja vaig començar a venir cada dia, el Jofre ho pot corroborar. Vaig estar una època aquí també d’ajudant, arreglant coses, fent neteja, posant les coses bé, amb un nen que es deia Joan. MA: En Joan petit! (riuen) MO: En Joan Sánchez és qui va ser, com diríem, el meu mànager o entrenador... Ell és qui em va ensenyar els controls tècnics, les tècniques de fer ràdio i que em va ser de molta ajuda. MA: I tots tenim la nostra manera de fer ràdio. Ningú la fa igual. Jo venia amb la Pili. També em va passar com tu. Vaig venir un dia i em va animar dient-me: “Per què no véns un parell de dies a la setmana per ajudar-me?”. I, sí, sí, em va enganxar! Però llavors ella es va jubilar i em va proposar de fer-ho jo. No volia. Però, en arribar a casa, m’ho vaig repensar i vaig dir-me: “Per què no?”. Faig un programa per a la gent gran i vaig per les cases i demano col·laboració. Sí, sí, tinc una pila

(segueix a la pàgina següent)

“He crescut en un país on no hi havia ni llum, ni aigua, ni mitjans de res... Hi havia la ràdio que ens posàvem tots els veïns a escoltar una sèrie”, Mohamed | 19 |


“El programa va ser el fil… la ràdio com a projecte educatiu i social, com a finestra per arribar a la gent”, Mohamed

Foto: Jofre Ferrer

tar lluny de casa teva i enyorar la teva terra. Aleshores tractava d’això, de posar música i així la gent se sentia una mica a prop de casa seva. MA: S’enyoraven d’aquella cosa. MO: …Sí, hi havia gent que plorava, deia que “aquesta cançó em recorda els meus pares...” Tots aquests detalls són els que fan que la ràdio formi part de la sang del nostre cos. A més jo hi vaig conèixer la meva dona, l’Esther. MA: Això és molt i molt bo... És que tot surt. Mira, el meu programa es diu Poti-poti perquè començo parlant de la mar i acabo parlant de bolets! El meu programa és de comunicació, perquè la gent truca molt... Si no, porto llibres raros. Mira, per exemple avui porto el de la Cuina del coc de l’Eiximenis, parla tan català català, que no n’entenc lo que dic! El coc és l’olla! La simagasimaga és el sofregit! MO: Això és català? MA: El català d’aquell temps, guaita, el català medieval! Però descobreixes coses que no coneixies, el

| 20 |

formatge fregit, boníssim; pollastre amb olla, albergínies a la cassola... Els hi expliques i elles també te diuen coses... Me’n recordo, ara no tant perquè amb els ordinadors ha canviat molt, però abans em telefonaven per demanar com treure una taca de rovell... Ara menys, però potser en un programa tenim vint-ipico trucades! MO: La meva dona m’explicava que, quan era petita, la seva primera experiència amb la ràdio va ser amb el Poti-poti, perquè trucaven per si els tocava alguna cosa. I un dia els va tocar i van venir aquí a recollir el val. I a partir d’allà ella també hi va col·laborar! MA: Ara et diré una cosa: vosaltres sou nouvinguts... però, al cap i a la fi, som tots nouvinguts. Perquè, guaita, jo no sóc filla d’aquí. Bé, sóc filla de Catalunya, però sóc de Sant Feliu. Em vaig casar molt jove, vaig venir aquí i era nouvinguda. I aquest món que jo vaig conèixer aquí no era el que jo tenia allà. Jo allà tenia l’aigua. Estava tot el dia vora l’aigua, que encara el somnio,

el mar... Hi ha vegades que sento encara el “shhhh” de les onades. M’encanta el mar, i les onades, i allò que sents quan està enfadat el mar... aquelles onades... Allò... És fantàstic que hagi de treure la seva ràbia amb aquelles onades! Doncs jo també sóc nouvinguda, perquè, és clar, si véns d’un poble a un altre, aviam, és diferent perquè són quatre passes, i parlem la mateixa llengua… MO: Però és un moviment. MA: Tots som nouvinguts i tots tenim alguna cosa a dir quan sents una música que et recorda alguna cosa i dius: “Ai, quina tristesa que me fa...”, però això ho fem tots. Vosaltres més perquè veniu de més lluny, però jo no tinc cap problema amb ningú! Jo passo per una vorera i, si hi ha una colla de nois magrebins que xerren, dic: “Oi que em deixaríeu passar, nois guapos?” I tant que sí! En canvi si vas per allà i dius: (to sec i aspre) “Escolta’m, que voleu deixar passar?” Doncs així, és clar! MO: Cadascú és com és... MA: A mi em fa l’efecte que la gent, sigui del lloc que sigui, si tu la tractes bé, sempre et respon. MO: És així. És el sentit comú. MA: I tu, quan fas el programa? MO: Els divendres a les nou del vespre. MA: Així ja t’agrada, perquè tan tard... MO: Vinc quan deixo el meu nen


gran. De vegades penso: “Déu te’n guard de fer preguntes així, que no se te’n vagi la caparruta!” (riuen) MO: Són experiències que sempre queden... MA: Home, tu no és res d’estrany, però jo, amb la meva edat... penso que no estic bé de la caparrota! MO: Però jo penso com tu, eh? A mi m’agradaria tenir cent anys i estar fent ràdio! MA: Que tinc 82 anys, eh? Em diuen que em deuen pagar molt bé! (riuen). A en Jofre cada any li demanem que ens dobli el sou! Jofre: És un tema de matemàtiques, zero per dos! Cada any els hi doblo! (riem) MA: I sempre dic que aquest any serà l’últim i no hi tornaré més. Però ho trobo a faltar tant a l’estiu! MO: Jo, el que feia, quan arribava l’estiu, plegava del Sense fronteres i m’inventava un altre programa! MA: Perquè tu tens la sort de saber fer anar els mandos... MO: És clar, per això hem pogut anar a altres ràdios... L’avantatge era aquest. No necessitàvem ni tècnic ni res quan sol·licitàvem els

permisos. Aquesta experiència aquí ens ha ajudat molt. Abans no hi havia ordinador ni res... Jo venia a fer els programes amb una bossa plena de cassets. Quan anava de viatge al Marroc tornava amb una maleta plena de cassets... MA: Jo també tinc una pila de casset! MO: També hi ha el programa aquest Al Muhajir, que fa el Yunes. Un dia es va posar en contacte amb nosaltres, que tenia interès, i el vam convidar a venir i ensenyar-l’hi... En Jofre, en Josep i en Pere sempre ens han ajudat amb els controls i tot el que ha calgut perquè puguin ells fer els programes... MA: Jo el que tinc és moltes trucades. Si hagués de dominar també tots els botonets... Ara faig el programa un dia a la setmana. Perquè també estic implicada en altres activitats... Ara, per exemple, a les Bernardes començarem a adornar el casal. De vegades dic que faig ràdio i em miren d’una manera que potser pensen que els he dit una

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2014

dormint, ja ha sopat i així la mama em podrà escoltar tranquil·lament! (riem tots). No puc deixar de fer ràdio. A banda de Ràdio Salt, vam estar un temps a Banyoles, en col· laboració amb una associació. D’allà vam anar a una altra associació a Llagostera, els vam ajudar a muntar un espai per fer difusió de les seves activitats, connectar amb gent... MA: I continuen encara? MO: Crec que a Llagostera no, però a Banyoles penso que sí. També vam anar a Figueres, a Castelló d’Empúries, a Celrà. A part d’això, aquí a Salt a altres associacions els vam ajudar a introduir-se a la ràdio. Ara hi ha diversos programes... MA: La Salima, que fa un programa els dimarts a la tarda, em va convidar a anar-hi, però no puc perquè fem tallers al Casal: fem manualitats, fem mèmoria, de tot. Jo m’apunto a tot! (…) MO: Quan pares de fer ràdio, passa un temps i sempre tornen les ganes de fer ràdio. Jo em sento molt content. A més, com a persona, la ràdio m’ha ajudat a créixer en aquesta societat. La ràdio m’ha obert portes per tot arreu. L’experiència la poso sempre en el meu currículum, com a eina que m’ha donat moltes facilitats! MA: Jo me l’emporto a dormir! M’encanta La nit dels ignorants! Perquè fan preguntes, i les fan gent

(segueix a la pàgina següent)

“Tots tenim la nostra manera de fer ràdio... Vaig venir un dia i … em va engaxar!”, Marcel·la

| 21 | Foto: Jofre Ferrer


mentida. D’altres vegades em coneixen per la veu... i em diuen que es pensaven que era més jove! 17190: Ens sorprèn com van tocar tanta multiplicitat de temes, cadascú del seu punt de vista, però temes comuns. Com unes sensacions van despertant unes altres sensacions; tirem la pregunta a l’aire de com s’imaginen la Ràdio Salt del futur, que arribi a tots els saltencs. Ens sorprèn la resposta espontània i plena d’humor de la Marcel·la: MA: Molt fàcil, pensat! Una cosa petita, petita, amb una antena immensa i quatre extraterrestres connectats que vindran a tocar un botonet i se sentirà per tot Salt! (riem) MO: El món digital ha facilitat molt les coses, amb màquines més petites, recursos més cars però de fàcil maneig... Crec que tothom té ràdio a casa avui: amb el transistor, el mòbil o internet. I gràcies a això ens poden escoltar a tot el món, la ràdio ha obert un espai a internet que esperem que es mantingui i es treballi. MA: El meu marit, al cel sigui, va fer un cop una ràdio de galena. Va agafar un tall de galena, va posar un fil a cada cap i ens posàvem a escoltar i sentíem (to teatral): “Aquí Ràdio Andorra!”. Amb poc i res vam tenir una ràdio! MO: La ràdio no ha de morir mai. Perquè sembla que amb els mitjans que hi ha avui sembla que hagi de desaparèixer, i m’agradaria que les institucions tinguessin en compte les ràdios. I el seu paper a nivell de l’evolució social i a nivell mundial. I el seu paper en la pau. Ha estat clau en la societat, perquè a part dels diaris ha estat un mitjà clau en el creixement. MA: La ràdio sempre hi serà!

“La ràdio no ha de morir mai. I m’agradaria que les institucions tinguessin en compte el seu paper”, Mohamed Fotos: Jofre Ferrer

| 22 |


“Em fa l’efecte que la gent, sigui del lloc que sigui si tu la tractes bé, sempre et respon”, Marcel·la

Acaba el diàleg la Marcel·la avançant-nos que els bolets fan la sardana, una de les moltes curiositats de què parlarà avui. I és que d’aquí a mitja hora estarà a l’aire! Ens acomiadem la Marcel·la i el Mohamed agraint-los que ens hagin permès ser oients d’aquest diàleg a viva veu i prometem que tan aviat com arribem a casa sintonitzarem el 97.7 del dial i escoltarem el Poti-poti a través de l’antena!

DIÀLEGS 17190 Gener-juny 2014

MO: I crec que les institucions l’han de mimar i posar-hi recursos, perquè la gent l’escolta i la fa servir per posar-se al dia de les coses que passen. A part de la tele, que s’ha convertit en una caixa que de vegades no ofereix res. En canvi, escoltes la ràdio i et dóna per agafar el telèfon i trucar, o per apuntar o per quedar-te amb l’hora i el nom del programa per tornar-lo a escoltar... Crec que la ràdio hauria de ser tant una eina educativa com social i cultural, una eina comunicativa propera. És el mitjà que arriba més ràpid a les cases. MA: Després saps què passa? Que amb la tele t’has de quedar allà! Jo de matí faig la feina de casa amb la ràdio. Tinc una ràdio petita i sempre vaig amb ella cap aquí i cap allà. El diumenge al matí sempre escolto el Tàpies variades de Catalunya Ràdio, i sempre agafo alguna cosa. (…diu receptes) però sempre tinc la ràdio posada. A la nit me l’emporto al llit i si em desperto escolto La nit dels ignorants. MO: La ràdio t’acompanya tot el dia. És això, tu no portes el Punt Diari a la butxaca tot el dia! (riuen) MA: Mira, a casa meva no s’ha engegat mai la tele fins a la tarda... És que no sabria seure de matí davant la tele! De matí tinc altres feinetes! MO: S’ha de fer feina, és clar que sí. MA: I això que dius tu de l’enyorança, d’anar d’un poble a l’altre... Jo quan vaig venir a Salt em vaig posar malalta. Vivíem a Girona, allà a la pujada de la Mercè. Jo treballava a la fàbrica de Girona, i hi anava i venia, però no coneixia ningú, tot era tan diferent! I jo no em trobava bé. I el metge va dir: “Aquesta noia s’enyora!” I tu dius que al teu poble estàveu sense llum.. Aquí quan jo era petita teníem llum de carbur! I una ràdio, ni sabíem el que era! La vida ha donat tants de tombs! MO: És l’evolució... MA: Sí, nosaltres quan vivíem a Sant Feliu, doncs jo jugava amb els arbres. Tenia un arbre, que li deia l’avi, i m’hi abraçava... MO: Jo tenia un arbust al costat de casa que era una moto! Tot el dia a cavall de la moto! MA: I era tan feliç... que com no sabies què era lo altre... doncs tampoc ho enyoraves! MO: Tot ha canviat molt.

MA: I ho hem d’acceptar, Déu te’n guard si no ho acceptéssim! MO: Jo crec que el fet d’evolucionar en el món tecnològic és positiu però depèn de com ho fem servir. Tot té la seva part positiva. Internet tant et pot portar un munt de problemes com un munt de felicitat. Vull dir que és l’ús que cadascú en fa. La ràdio és això, una eina que informa, educa, et diverteix, t’entristeix... Té de tot la ràdio. I si tu la fas, doncs encara més, perquè t’omple i, a part del que tu aportes a la societat i a la gent que t’escolta, també hi ha el que t’emportes després quan marxes després de fer el programa.

Foto: Jofre Ferrer

| 23 |


17190 Gener-juny 2014

EDUCACIÓ

Fer-se gran jugant! 30 anys de jocs a la Ludoteca de Salt El juny del 1984 la Ludoteca de Salt va obrir les seves portes, 30 anys de jocs i joguines per als infants. Aprofitant l’efemèride volem posar en valor la tasca que es fa a la nostra ludoteca. Text: Èlia Llinàs i Pere Serrat A Salt tenim la sort de tenir una de les 7 ludoteques públiques de la Generalitat de Catalunya. Les ludoteques són centres que possibiliten, afavoreixen i estimulen el joc infantil proporcionant espais aptes i materials lúdics diversificats, amb l’objectiu d’ajudar en el desenvolupament integral de la personalitat del nen. La vida dels infants no es pot concebre sense el joc, que és un impuls, una activitat lliure i espontània, feta amb alegria, plaer i capaç de generar experiències molt positives. Jugar és la seva manera de tocar, mirar, inventar, descobrir i explorar l’entorn que els envolta, i els permet conèixer i fer-se seu el món on viuen. El joc és terapèutic en molts sentits, és el llenguatge dels nens, la millor manera d’entrar al seu món on la imaginació i la diversió hi tenen un lloc destacat. Però a més, el joc permet créixer, desenvolupar-se i socialitzar-se amb els

| 24 |

companys com a aprenentatge per a la convivència social. Les activitats lúdiques riques en formes i propostes ajuden en tots els aspectes del procés de creixement dels infants: • Ajuden al desenvolupament de l’enginy, la curiositat i el pensament lògic i estratègic, que són la base per als aprenentatges intel·lectuals (jocs de construccions, jocs de reflexió i estratègia, etc.) • Estimulen la superació personal, buscant nous reptes i noves habilitats (trencaclosques, jocs de construccions, etc.) • Donen oportunitats d’expressar sentiments i alliberar tensions, ajudant així a l’afectivitat i la salut emocional (representació de titelles, jocs de disfresses, etc.) • Afavoreixen la interiorització de pautes i normes de comportament social i de relació amb els altres (jocs de taula, raonar en situacions delicades, ordenar i recollir els jocs, etc.)

Faciliten la sociabilitat i interacció amb els altres i potencia l’expressió verbal i corporal (jocs d’imitacions, de vocabulari, moviment, balls, etc.)

Per tot això, i mig en broma mig seriosament, l’Helena (educadora de la ludoteca) ens va dir que “defenso aferrissadament la importància, sobretot en la primera infància, del joc...és molt aconsellable, en nens i nenes de 0 a 7 anys, que puguin anar a un lloc com la ludoteca i només jugar i experimentar, sense pressions”. Si ens acostem a la ludoteca de Salt hi trobarem l’Helena, la Marta i la Sílvia que dinamitzen el joc - sigui lliure o dirigit - , fomenten la relació i interacció positiva entre els grups d’infants, proposen tallers, moderen el temps i els ritmes dels jocs, vetllen per la correcta utilització dels jocs, posen pau quan cal i sobretot juguen amb els nens!


La ludoteca voldria ser un espai de lliure accés, com ara les biblioteques públiques, però per raons d’aforament fa temps que és un equipament on cal la inscripció prèvia dels infants i les famílies. Com en podem gaudir? Disposen de diferents tipus de serveis, tots gratuïts i oberts a tot el poble, que atenen uns 230 infants i 70 famílies cada any, amb llista d’espera per la gran demanda de nous usuaris.

Espai mixt, dijous tarda. Es tracta d’una proposta específica de la ludoteca de Salt de la qual estan molt contents. Conviuen i comparteixen espai de joc tant les famílies com els nens que vénen sols. És una bona manera d’optimitzar l’espai i de fomentar interaccions entre infants que poques vegades van acompanyats per adults amb altres models familiars; els nens aprenen relacions pares-fills diferents i s’ajuda a crear vincles de convivència entre diferents sectors de la població.

Visites escolars, 3.500 nens cada any Totes les escoles de Salt, des de P-4 fins a primer d’ESO, fan una visita durant el curs a la lLudoteca, per passar una bona estona tot jugant. A cada grup d’edat s’ofereixen els materials lúdics més adients, però les ludotecàries ens confessen que els nens i nenes tenen una especial predilecció pel racó de joc simbòlic. Siguin de l’edat que siguin, si els deixessis escollir lliurement s’acostarien a les cuinetes, botigues, nines, etc. “fins i tot alguns alumnes de primer d’ESO” ens diu la Sílvia mig enriolada. A la Ludoteca hi podem trobar joguines i jocs de tot tipus i per a totes les edats, organitzats en diferents espais segons la tipologia de joc. Però no només això, sinó que a més, gràcies a la programació que les ludotecàries fan, cada mes hi ha (segueix a la pàgina següent)

EDUCACIÓ Gener-juny 2014

Nens sols, de dilluns a divendres tarda. 1r torn: infants de 5 a 9 anys (de 17 h a 18.45 h) 2n torn: infants de 10 a 14 anys (de 18.45 h a 20 h) Per fer la inscripció prèvia cal anar-hi acompanyat del pare, mare o tutor legal. En cas que l’infant estigui 3 dies sense assistir a la ludoteca sense avisar, es perd la plaça i entra el primer de la llista d’espera. S’hi pot assistir un o dos dies a la setmana.

Espai familiar, dimecres tarda. Es tracta d’un espai per al joc en família, pensat per a pares i mares amb infants a partir de 2 anys. 1r torn: primer i tercer dimecres de cada mes (25 famílies) 2n torn: segon i quart dimecres de cada mes (25 famílies)

Foto: Pere Serrat

| 25 | Foto: Ludoteca


17190 Gener-juny 2014 EDUCACIÓ 17190 Gener-juny 2014

Fotos: Pere Serrat

un centre d’interès diferent que s’estableix com a eix de totes les activitats. El passat mes de novembre tot girava entorn els jocs matemàtics i de construcció. També s’han centrat en la màgia, els jocs del món, etc. La Ludoteca, ubicada al darrere del Centre de Formació d’Adults, és un espai ampli i acollidor, amb zones diferenciades per als diferents jocs i tallers que s’hi fan. Això sí, als nens i nenes els agradaria tenir un espai exterior, una plaça on poder jugar, un pati, un sorral!! L’article 7è de la Declaració dels Drets dels Infants diu que “l’infant gaudirà plenament de jocs i entreteniments, els quals hauran de ser orientats cap a les finalitats perseguides per l’educació: la societat i les autoritats públiques s’esforçaran per promoure la satisfacció d’aquest dret”. A nosaltres, des de 17190 univerSalt, se’ns acut que la misteriosa plaça de darrere Les Bernardes, envoltada de tanques, potser podria tenir aquest ús. Les ludoteques també tenen una funció comunitària, d’inter-

| 26 |

venció amb l’espai proper, el barri, el poble. És per això que també han fet accions destinades a relacionar-se i dinamitzar aquest entorn com la Fira d’Intercanvi de Joguines (5 edicions), els jocs a les places, col·laboració amb la setmana de la mobilitat, setmanes culturals a les escoles, etc. També col·laboren amb el Centre de Recursos de la Gent Gran, el Casal de la Gent Gran i Centre de Dia, fent activitats conjuntes com tallers per aprendre jocs tradicionals (jocs de cartes, dòmino, petanca, etc.) o altres coneixements que els avis transmeten als nens i els nens als avis (fer mitja, ombres xineses, papiroflèxia). És una bona iniciativa! Es fomenten les relacions intergeneracionals i els vincles de convivència: arran de conèixer-se a la Ludoteca, avis i nens es saluden pel carrer, trenquen desconfiances, s’apropen... En una societat com l’actual, amb cada vegada més famílies amb un sol fill, on el temps escasseja tant, els habitatges són llocs reduïts, i els carrers i places potser no són prou aptes per als jocs lliures dels nens, es posa de

manifest la importància dels espais lúdics públics. Els infants tenen els dies i part dels caps de setmana ocupats en activitats extraescolars que sovint no trien i estan totalment encaminades a fer encabir més coneixements als seus caparrons amb l’objectiu de “programar” persones adultes que puguin competir per als millors llocs de treball. Aprendre anglès és l’obsessió número 1 de les famílies! Els nens reben joguines i jocs de taula a vegades amb desmesura, però els adults no tenim prou temps per jugar amb ells, i sovint falten companys de joc, altres nens i nenes per compartir jocs i aventures. Tots sabem que per jugar una partida de parxís divertida calen 4 o 6 jugadors i disposar d’un parell d’hores per a la diversió! El temps, l’espai, els companys de jocs i les joguines estan assegurats a la Ludoteca de Salt!! Anem-hi tots a jugar! Més info: LUDOTECA LES BERNARDES C. Sant Dionís, 42. 17190 Salt Tel. 972 241 128 i 972 245 233 ludo.salt@gencat.cat


Tot va començar al pis de dalt de les Bernardes... El mes de juny de l’any 1984, un any després de la independència de la nostra vila, es va inaugurar a Salt la ludoteca. En un principi es va ubicar al pis de dalt de les Bernardes amb quatre coses, però de seguida va anar creixent i ja sigui per la novetat, pel servei o per l’empenta dels seus professionals que va ser tot un èxit. En Xavier Fàbrega i en Josep Mª Daban van ser els qui estaven al capdavant dinamitzant les activitats, organitzant i gestionant tot el que comportava aquest nou espai educatiu. El seu testimoni, i la seva essència perviu en el que ara és la ludoteca, tal com ens diu l’Helena, educadora de la ludoteca actual.

Quatre preguntes a en

Josep Maria Daban

Xavier Fàbrega

El mes de juny de l’any 1984, Salt va gaudir del privilegi de ser un dels primers municipis que comptava amb una Ludoteca . La inauguració de la Ludoteca significava una innovació educativa i social, que utilitzava el joc com a recurs educatiu i de sociabilització. L’expectació era enorme, ja que els infants de llavors desconeixien el que era un lloc com aquell, ple de joguines i ple d’amics amb qui compartir-les. Recordo que cada dia hi venien tants infants i adolescents, que només podíem acceptar-ne fins a un límit de 50, per tal d’evitar un aforament excessiu. En la Ludoteca es juga, i de la mà del joc, també s’han fet moltes activitats i tota mena de tallers, que han contribuït a fer que els nostres infants creixin i es desenvolupin en un medi socioeducatiu de molta qualitat. Ara han passat 30 anys i la seva tasca, des de llavors, és com la d’una formigueta que va cultivant dia a dia valors molt importants: L’afectivitat, la convivència, la tolerància, les destreses, la imaginació, la creativitat, el llenguatge, l’empatia, la diversitat, la cooperació, la cultura, l’estratègia, la coordinació, la memòria, uff! I tant que sí. Un infant allà no perd el temps, el guanya de la manera més divertida!!! Per la Ludoteca han passat milers d’infants . A molts, els recordo de com eren llavors: en Toni, la Iolanda, en Marc, l’Arnau Faixò, en Xavier, la Ouassima, la Marta, la Irma, en Mohamed, en Josep, en David, en Xele, la Sònia, en Juanca, en Ferran, la Goretti, en Fermín ... Ha estat un plaer el formar part de l’equip de professionals que han participat, en fer que, la Ludoteca sigui una entitat coneguda i estimada per tots els ciutadans de Salt!

Quina era la teva tasca? Ludotecari, dinamitzador de l’activitat lúdica infantil. Ara bé també tota l’altra feina d’organització i gestió d’un espai educatiu com pot ser una ludoteca.

Un brindis per aquests 30 anys !!

Explica’ns on s’ubicava la Ludoteca La ludo, estava situada al pis de dalt de tot de Les Bernades, fins i tot en el campanar hi havia hagut algun racó de joc! La casa de nines. Recordes quines activitats i jocs es feien? Moltes activitats, des de tallers fins a jocs a la plaça! Amb una especial menció a ludoètnia. Vam fer un equip de tennis taula, vam ajudar a fer una associació de màgia. També posàvem en contacte diferents entitats del poble amb els usuaris de la ludoteca (escoltes, safareig).

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2014

Una Ludo... què?

Recordes alguna anècdota...algun usuari assidu... Recordo com a molt interessant la temporada de l’equip de tennis taula. Entrenant com podíem i amb la col·laboració d’en Pep Barrachona com a entrenador. Com veus la ludoteca actual... Com si fos ben nova. Plena de vida i entusiasme.

| 27 |


17190 Gener-juny 2014

REPORTATGE

Dilluns al sol

(i dimarts i dimecres i dijous... ) Encetem el 2014 i algunes prediccions vaticinen que l’economia millorarà i que ja es veu una mica de llum al final del túnel de la crisi dels últims sis anys. No obstant això, per al ciutadà, les coses no semblen millorar massa. Sense entrar en anàlisis macroeconòmiques ni pretendre elaborar un reportatge de premsa financera, des de 17190 no volíem obviar la situació actual en aquest àmbit. Molts economistes coincideixin a destacar que l’atur i la falta de crèdit, així com les retallades en les ajudes als sectors més vulnerables de la societat, són els fets més negatius i que més han passat factura, mai més ben dit, als ciutadans. En aquest reportatge ens proposem conèixer com ha afectat als saltencs el primer dels elements, l’atur; així com quines opcions tenen les persones aturades per trobar solució a la seva situació. Text: Agnès Cabezas

Context econòmic local: Salt, entre la sèquia Monar i Girona Per conèixer la realitat actual, cal conèixer una mica la idiosincràsia de la nostra població pel que fa a termes socioeconòmics. Salt ocupa una extensió de 6,6 km² i, tot i les seves peculiaritats, conforma un mateix teixit urbà amb la ciutat de

| 28 |

Girona. Justament, la proximitat amb Girona i també el fet d’estar situat en una plana de gran valor agrícola a la llera del riu Ter, són els factors que han condicionat en bona part el desenvolupament i la trajectòria del nostre municipi. L’existència de la sèquia Monar ha permès desenvolupar una qualificada agricultura al mateix temps que va facilitar el naixement de la indústria tèxtil, amb la qual cosa

Salt va esdevenir una important població industrial fins als anys 80 i 90, moment en el qual les dues grans fàbriques tanquen i deixen un important buit pel que fa a l’activitat econòmica del municipi. Pel que fa a la proximitat amb Girona, aquest fet ha aportat alguns avantatges pel fet d’estar al costat d’una capital, però també ha fet de Salt el municipi de recepció d’allò que Girona no ha volgut o no ha pogut assumir. Així, la vila s’ha hagut de


desenvolupar a remolc de la ciutat i ha adoptat les característiques pròpies d’un territori perifèric.

L’evolució de la població al llarg del segle XX ha tingut, lògicament, una relació directa amb els canvis de la conjuntura econòmica, però també relacionada amb la proximitat de la

2013, mentre que la de Girona és de 2.4872.

Un altre procés que s’ha donat a la nostra vila ha estat un rejoveniment de la població, per l’arribada de població jove i el creixement de la població infantil per un increment de naixements. L’any 2007, el percentatge de població d’entre 0 i 30 anys era del 43,9%, mentre que els majors de 75 suposaven el 6,2% de la població.

L’atur en dades: Salt, quart poble amb més aturats de les comarques gironines

I per altra banda, un increment de la densitat de població, la més alta de les comarques gironines: 4.555,3 hab/km, el

Per tot plegat, no és d’estranyar que la nostra vila hagi estat de les més afectades per les xifres astronòmiques d’atur en tot l’àmbit estatal i que afecta especialment el sector jove.

Com ha afectat l’augment de l’atur a la nostra vila? D’entrada cal aclarir que entenem per població aturada aquelles persones que, amb edat de treballar (i amb permís de treball) han manifestat la seva situació d’atur a les oficines de treball de la Generalitat i que busquen feina. Per tant, no es comp(segueix a la pàgina següent)

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2014

El creixement urbanístic de Salt ha estat fruit de processos d’expansió econòmica que han comportat importants migracions. Per una banda, a la segona meitat del segle XIX amb la instal·lació de tres grans indústries del sector tèxtil. Més endavant, ja durant el segle XX, una nova onada migratòria amb l’acollida de persones de la resta de l’Estat que s’instal·laren a Salt com a nucli urbà de la perifèria de l’àrea urbana de Girona i que presentava una forta activitat industrial en aquells moments. Així, pel que fa a la població, Salt és un clar exemple del comportament típic dels municipis industrials catalans receptors d’immigració.

ciutat de Girona. Dels sis municipis de les comarques gironines de més de 25.000 habitants, Salt és el que ha experimentat un increment més accentuat al llarg del segle passat ja que ha multiplicat pràcticament per deu la seva població i ha passat de 2.280 habitants el 1900 a 22.063 habitants, el 2000; i actualment amb un total de 30.2471.

Il·lustració: Xevi Felip Cat / grafixcat

| 29 |


REPORTATGE 17190 Gener-juny 2014

Salt té la densitat de població més alta de les comarques gironines: 4.555,3 hab/ km, mentre que la de Girona és de 2.487.

| 30 |

tabilitzen les persones en situació de desocupació que no han estat inscrites a l’atur, o que no tenen permís de treball per poder registrar-se. Per tant, les estadístiques que tot sovint sentim pels mitjans de comunicació no poden ser mai exactes i només ens poden servir per donar-nos una orientació d’una problemàtica encara més profunda. Salt, segons dades de l’Idescat, ha acabat el 2013 amb 3.483 aturats, només per sota de Girona (7.510), Figueres (4.692) i Blanes (3.963), pel que fa a les comarques gironines, que han tancat el 2013 amb 58.781 persones aturades. A Catalunya l’any ha acabat amb un total de 624.872 persones en situació d’atur; 13.472 menys que el mes anterior, però tenint en compte la campanya de Nadal, tampoc no

es pot ser molt optimista. Encara menys si ens fixem en Salt, on no han disminuït sinó que han augmentat en 28 persones (3.455).

Què hi podem fer? Opcions de suport als ciutadans aturats. Espai Municipal d’Ocupació (EMO) A Salt, després de quatre anys de funcionament de l’Oficina de Promoció Econòmica (OPE) es va optar per separar la promoció de la ciutat (culminada amb la recent inaugurada Oficina de Promoció de la Ciutat) i una àrea dedicada exclusivament a l’ocupació, com és l’Espai Municipal d’Ocupació (EMO). Es tracta d’un servei públic adscrit a l’Àrea d’Atenció a les Persones de l’Ajuntament de Salt, que ofereix els serveis d’orientació, formació i intermediació a les persones i a les empreses del municipi, amb l’objectiu de facilitar la inserció laboral a les persones sense feina. En aquest espai s’atenen totes les persones que hi acudeixen. Un cop a l’oficina, una tècnica valora

si es troben dins el perfil que l’Espai pot assessorar. En cas contrari se’ls deriva a altres llocs, com pot ser Càrites. Accedeixen, doncs, a l’assessorament personalitzat les persones que tenen un mínim de coneixement oral i escrit del català o castellà, que disposin de documentació i que no treballin (encara que no estiguin adscrits a l’atur) o que tinguin un contracte de menys de 15 hores setmanals. Des de l’EMO treballen bàsicament amb adults, tot i que no exclusivament, també amb col·lectius amb dificultats especials, risc d’exclusió social i aturats de llarga durada. L’EMO té ara dos anys de vida i els seus principals projectes són el Dispositiu d’Inserció Sociolaboral, programes d’experienciació laboral, programes de desenvolupament local, programa Mixt de Treball i Formació, programa de Col·laboració Social, programa d’Aturats de Llarga Durada. Amb el dispositiu de 2011-2012 es van atendre un total de 1.924 persones, 230 pel que fa a assessorament i orientació laboral, que representa unes 20 hores de dedicació com a mitjana. Pel que fa al


Salt ha acabat el 2013 amb 3.483 aturats, només per sota de Girona, Figueres i Blanes.

Sense voler negar les dificultats del moment en què vivim, sí que és cert que dels moments de crisi en surten noves oportunitats, si més no, iniciatives amb ganes de lluitar contra les adversitats. A Salt unes dones aturades, després de la vaga general del 14 de novembre, es decideixen a formar un grup de treball per lluitar contra l’atur sota el nom de No t’Aturis. Es tracta d’una nova entitat a la vila, encara sense local, amb ganes de donar assessorament a la gent aturada, tant pel que fa coneixements, com també pel que fa a l’aspecte més emocional. “Principalment volem contribuir de forma positiva a l’economia de la nostra vila de Salt, mantenint el màxim de contacte amb el teixit associatiu del poble”, ens explica la Mònica Cáceres. L’Alícia Muñoz hi afegeix que es volen “enfrontar a l’atur de forma comunitària, mantenint-nos en moviment. No volem que la situació d’atur sigui sinònim d’exclusió del mercat laboral. Volem crear opcions de feina”. Els objectius de l’associació són també “informar i assessorar totes les persones que estiguin en la nostra mateixa situació pel que fa a l’administració i els tràmits burocràtics, a les necessitats de formació i els recursos humans, sense oblidar la socialització i el suport més emocional a la persona aturada”, detalla la Mònica. I és que la Mònica i l’Alícia col·laboren ja amb el servei d’ocupació de Càrites, un servei que es troba totalment

Foto: Agnès Cabezas

col·lapsat i amb llista d’espera, un fet que també els va fer decidir en muntar alguna altra plataforma d’ajuda a les persones en aquesta situació laboral. Els objectius més propers són els de donar-se a conèixer a entitats i grups polítics de la població, alhora que mirar d’aconseguir un espai on rebre la gent. Per altra banda, també estan començant una línia de col· laboració amb comerços del poble. La idea de No t’Aturis és crear una targeta per els socis, que paguen una quota anual de 10€ l’any i si estan en situació d’atur 5€, i amb la qual s’aconseguiran descomptes en els comerços locals que vulguin participar-hi i adherir-se a la iniciativa, sense cap cost. Es tracta de fomentar els negocis locals i alhora donar ofertes als que tinguin la targeta. L’associació està oberta a qualsevol persona que hi estigui interessada: aturats i aturades, professionals liberals, treballadors i treballadores en actiu, comerciants, jubilats i jubilades, joves, etc.

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2014

2012-2013, s’han atès unes 2.400 persones, d’entre les quals 460 amb assessoraments i orientació laboral. Des de l’EMO expliquen que l’any passat es va optar per fer un servei quantitatiu, però de cares al 2014, havent passat gairebé la totalitat dels aturats per l’oficina, es buscarà fer mòduls amb grups més reduïts i sobretot prioritzar la inserció. Una tècnica especialitzada estarà en contacte amb empreses per mirar de fer arribar les persones assistides a llocs de treball on encaixi el seu perfil. L’objectiu és aconseguir un 20% d’inserció dels participants. També, entre els diferents programes que combinen treball i formació, es contractaran i formaran 28 noves persones. I s’espera poder repetir el programa d’Aturats de Llarga Durada amb 20 participants, ja que els actuals acaben el projecte el proper 31 de març.

Davant les adversitats, acció ciutadana! Associació No t’Aturis

(segueix a la pàgina següent)

| 31 |


La població saltenca s’ha rejovenit des del 1990 cap aquí amb l’increment de 600 joves.

REPORTATGE 17190 Gener-juny 2014

Joves, dels sectors més tocats No donem cap exclusiva si diem que un dels sectors més afectats per l’atur és el dels joves. Tot i que les xifres són molt poc vàlides ja que hi ha molt jovent no adscrit, ens podem fer una idea de la situació amb algunes dades. A Salt, hi ha 682 joves inscrits com a aturats3. D’aquests, 297 són dones i 384 són homes. Pel que fa a nivell d’estudis, la xifra més destacable és la de joves en situació d’atur amb estudis secundaris, 291. Destaca el nombre de joves en situació d’atur que no disposen d’estudis secundaris, en total, entre estudis primaris incomplets, o complets, hi trobem 177 joves, d’entre els quals n’hi ha 19 sense estudis. En canvi és un nombre relativament petit el de joves aturats amb estudis postsecundaris o universitaris (13).

Joves: sector de pes a Salt L’any 2012 la població d’entre 15 i 29 anys és de 6.005 persones, tot i que hi ha hagut una reducció força rellevant de la xifra de l’any anterior (6.409),segurament motivada perquè molts joves han marxat a altres països a buscar noves oportunitats; respecte l’any 1990, abans de l’arribada més nombrosa de persones immigrades extracomunitàries a Salt, aquesta xifra s’ha incrementat en prop de 600 joves. Mentre que la tendència a Catalunya és

| 32 |

Foto: Agnès Cabezas

de disminució relativa de població jove ens els darrers 10 anys. El pes poblacional dels joves a Salt, per tant, ha estat en la darrera dècada més elevat que la mitjana catalana i del Gironès. L’any 2004, la població jove d’entre 15 i 29 anys significava el 25,7% de la població, mentre que a Catalunya i Gironès, vorejava el 21%. Mentre que l’any 2010 en aquesta àmbits territorials el pes poblacional dels joves ha disminuït fins a valors d’entre el 17 i el 18%, a Salt, el 2012 es manté en prop del 20%.

Migració, no graduació i atur, còctel Molotov Els joves són especialment vulnerables socialment, en el sentit que la situació social i econòmica de la família els condiciona en la transició a la vida adulta, alhora de construir-se una posició social. Aquest fet és especialment remarcable en els casos procedents de migració.

Un fet destacable i singular de la realitat de Salt és que el nombre de joves amb nacionalitat no espanyola (55,1%), supera al nombre de joves que sí que la tenen (44,9%). Aquesta dada, però, no permet fer una correspondència directa entre nacionalitat no espanyola i migració, ja que molts joves són nascuts a Catalunya, sense haver adquirit la nacionalitat, i en canvi d’altres nascuts fora poden haver-la obtingut. En els casos dels joves que no tenen nacionalitat espanyola, ens trobem amb persones amb un estatus legal-administratiu que posa límits als seus drets, com pot ser el dret a vot, o també limitacions en l’accés al mercat de treball determinades per la tinença d’autorització de treball, per exemple. En aquest sentit, la nacionalitat no espanyola pot ser considerada d’entrada com un factor de risc ja que posa límits legals pel que fa a drets i oportunitats. Pel que fa als estudis, el sistema escolar és la via de classificació social


a aquestes edats, que pot derivar en el fet que els joves tinguin itineraris formatius curts i precaris, o pot donar casos de formació més prolongada i amb més possibilitat d’obtenir una trajectòria més exitosa. A Catalunya, la taxa de graduació del curs 2008-2009, segons el SIjove, va ser del 81,9% en continuïtat amb una tendència creixent dels darrers 10 anys. El mateix curs 2008-2009 la taxa de graduació del municipi de Salt va ser del 65,54%, molt inferior a la mitjana catalana. La taxa de graduació del curs 2010-2011 a Salt va ser del 63,73%, sensiblement inferior a la dels dos cursos anteriors. A més a més es dóna el fet que els joves que no graduen se sumen als que tampoc ho van fer en les promocions anteriors i, des de fa diversos anys, prop d’un centenar de joves a Salt se sumen al col·lectiu de persones no graduades. Des de la formació d’adults es pot revertir la situació i cursar el Graduat en Educació Secundària, de 2 anys de durada, però només és avaluable a partir dels 18 anys, de manera que queda una franja entre els 16 i els 18 desatesa en aquest sentit. I finalment, el treball és el factor que determina la posició social adquirida i que pot portar a processos de mobilitat social. Per tant, un mercat de treball amb condicions d’incorporació tardana, precària i inestable no permet als joves consolidar-se en la classificació social. A Salt trobem una triple combinació dels factors anteriors: situacions de migració, formació curta o no graduació i atur, de manera que tenim davant un còctel explosiu en

què aquests tres elements dificulten la transició de l’escola al treball.

Buit d’opcions formatives a Salt Els joves graduats en l’ESO, en situació d’atur o no, tenen diverses alternatives per continuar la seva formació i així tenir en un futur millors opcions de treball. En canvi, els joves que no graduen només poden accedir a programes de garantia social o d’acompanyament a la inserció, que sovint són sotmesos a subvenció, intermitents i amb places limitades. A Salt, amb el tancament de l’Escola d’Oficis, només han quedat les places del programa Suma’t. Entre aquesta opció i les places de l’Escola d’Adults no es poden encabir tots els joves que, sense feina, podrien acollir-se a questes opcions. Hi ha places dins l’educació formal, però no en l’educació no formal o programes d’inserció laboral. Des de l’EMO han notat major afluència d’aquest sector des que l’Estació Jove no fa orientació laboral. A més, des del mateix espai s’alerta que les xifres pel que fa a joventut són molt esbiaixades perquè de la franja de 16 a 19 anys hi ha molts joves sense feina i que tampoc cursen estudis, però que no estan registrats al SOC, de manera que no es comptabilitzen en les estadístiques.

Amb els joves de Salt trobem una triple combinació de situacions de migració, formació curta o no graduació i atur que dificulten la transició de l’escola al treball. tius és el d’oferir un servei tutorial d’acompanyament per ajudar els joves que no tinguin estudis bàsics a graduar-se en l’ESO i, per altra banda, oferir mòduls de formació professionalitzada especialitzats en l’àmbit del comerç, un dels sectors que s’ha detectat que té demanada i que també desperta interès en aquesta franja d’edat. Però un dels inconvenients és la manca d’espais on poder oferir aquesta formació homologada, una situació en la qual s’està treballant per mirar d’aconseguir donar aquesta formació als joves.

FONTS CONSULTADES: -”Joves, marginalitat urbana i territori a Salt: la múltiple condició estigmatitzada”, de Judit Font, article publicat a Arxiu d’Etnografia de Catalunya, Núm. 13 (2013) (http://antropologia.urv.es/revista/index. php/aec/issue/view/13/showToc) -Dades de l’Idescat -Dades de l’Observatori del Mercat de Treball (Generalitat de Catalunya)

Una de les línies de treball de l’EMO és precisament la de dedicar el 2014 un 25% de l’atenció als menors de 29 anys. Un dels objec-

| 33 |


REPORTATGE 17190 Gener-juny 2014

Emprendre, un camí més que sinuós

Foto: Agnès Cabezas

A final del 2012, segons informes del Banc Mundial, Espanya es trobava al quart 136 quant a facilitats per crear un negoci. El mateix informe indicava que des del 2004 s’havien pres algunes mesures per millorar, però justament una de les mesures que destaca és la modificació de la llei laboral, un fet que de moment no ha millorat la situació de treballadors ni dels que s’han anomenat emprenedors. Segons l’informe, aquestes mesures han servit per apropar-nos més a la Unió Europea; però què significa intentar obrir un negoci? · Cost: ser autònom a l’Estat espanyol costa entre 180 i 300 al mes. Lluny de reduir-ho, aquestes festes de Nadal un decret pujava la quota mínima mensual per a un autònom societari (el que treballa a través d’una societat mercantil) de 261 a 314, el que significa una pujada del 20%. Una figura que ja havia vist retirades les ajudes de manera retroactiva per part de la Seguretat Social, el setembre del 2013. A més,

| 34 |

tenint en compte que el salari mínim interprofessional s’ha congelat en 645 euros, la quota d’autònom suposaria la meitat del sou. Si comparem amb altres països europeus, trobem que al Regne Unit es paguen entre 12 i 56 euros al mes; a França no es paga durant el primer any i a Alemanya la quota és de 140 euros i queden exempts de pagar-la els professionals que guanyin menys de 1.700 euros, però han de tenir una assegurança de salut al voltant de 200 €. · Burocràcia: l’Estat espanyol, amb les diferents administracions, és dels països on resulta més complicat fer els tràmits per crear una empresa -amb el temps d’espera que suposa- . A França, en canvi, només s’ha d’omplir un document, que fins i tot pot fer-se en línia. Al Regne Unit encara és més ràpid, ja que només cal ingressar una lliura en una compte i en 24 hores ja està legalitzada.

· Patrimoni: tant a França com al Regne Unit es protegeix més el patrimoni de les persones que munten una empresa i, excepte en cas de negligència, poden salvar el patrimoni en cas que es produeixi una fallida. A Espanya, en canvi, la majoria de vegades els emprenedors han de respondre amb el seu patrimoni personal per aconseguir el finançament necessari per muntar el seu propi negoci. · Capital necessari: per constituir legalment una societat limitada (SL) a l’Estat espanyol són necessaris 3.005,06 euros, mentre que a França només es necessita un euro i al Regne Unit, res. En el cas de voler fundar una societat autònoma (SA), a Espanya són necessaris 60.101,21 euros, mentre que a França són 37.000 i al Regne Unit, 57.245. En aquest aspecte cal destacar que Alemanya i Àustria, per exemple, requereixen xifres més altes en els dos tipus de societats.

FONT CONSULTADA: www.eleconomista.es


Ràdio Macuto s racons erent Converses captades a dif nça amb la de Salt. Qualsevol sembla ència. realitat no és pura coincid

A la peixateria... - Aquest peix és ben fresc, oi? - I tant que sí, fa just una estoneta que m’ha arribat... - No vull fer com aquests xinos, que compren per dos duros totes les restes i fan les seves cuinetes... Només de pensar-hi m’agafen tots els mals! Mira que utilitzar el peix mig passat... - I ara, no t’ho pensis pas! Et deus referir a la salsa de peix, que s’elabora amb peix fermentat... Com nosaltres fem el vi, la cervesa, el pa, el formatge o el iogurt! “La salsa de peix és un condiment derivat del peix fermentat. El terme s’empra per descriure en l’actualitat un ampli rang de productes emprats en diferents cuines del sud-est asiàtic i s’utilitza afegida a alguns plats fonamentalment com un ingredient de propietats similars a la sal. Algunes salses de peix es fan de peix cru, altres de peix sec, algunes només d’unes espècies determinades; altres de les restes dels peixos atrapats a la xarxa, de vegades s’hi inclouen mol·luscs; d’altres sang i/o vísceres del peix, etc”. (Font: http://ca.wikipedia.org ).

Al carrer - Has sentit que va haver una baralla l’altre dia? - Segur que eren gitanos, cada dia veus una cosa al diari! Els estereotips sobre les persones gitanes són potenciats i reforçats pels mitjans de comunicació, i s’atribueixen a tota la comunitat alguns fets puntuals que passen a persones concretes segons l’Estudi sobre la població gitana de Catalunya de la Generalitat de 2005 “Quan hem preguntat a periodistes la raó per la qual les notícies de persones gitanes que surten pels mitjans són estereotipades i sensacionalistes, ens han dit que perquè és el que es ven. És a dir, que amb l’objectiu d’aconseguir més audiència o vendre més diaris i revistes, s’aprofundeix i es reforça la imatge negativa del poble gitano, de manera que es perpetuen els estereotips, i per tant els prejudicis, jutjant tothom igual i mantenint la cultura gitana al marge, sense que la societat majoritària conegui realment la cultura gitana.” (Font: “Generalitat de Catalunya)

6 espectacles familiars + 6 tallers

Venda d’entrades: www.teatredesalt.net

| 35 |


17190 Gener-juny 2014

hem anat a...

Migranland El Temporada Alta d’enguany ha tingut una encertada proposta del director teatral Àlex Rigola que defuig el teatre de butaca per convertir-se en un documental en viu de la mà de 14 veïns de Salt d’origen immigrant. Hi hem anat. Text: Pere Serrat D’entrada som convocats a la Coma Cros i en comptes d’entrar en una sala o al teatre del Canal ens fiquen en un autobús. A dins una hostessa ens parla i ens demana que correm les cortines; hi ha una certa inquietud buscada. L’autobús va a poc a poc i, després de deixar enrere Salt, fa voltes per rotondes i polígons. El viatge serà llarg, uns 6 o 8 dies... ens diu. Portem uns queviures mínims i l’aigua és la justa, la travessia serà dura i n’hem de ser conscients... L’hostessa continua amb les seves explicacions i de fons sona el Cuando llegaré, cuando llegaré... de Manu Chao. I finalment, passats uns quaranta minuts (!) arribem a Can Caballé, una casa de colònies passat Aiguaviva. Arribem a Migranland. Som rebuts com si sortíssim d’una pastera interceptada. Estem

| 36 |

desorientats. Hi ha algun soldat armat i personal que ens parla en llengües que no entenem. Ens donen alguna manta i ens fan entrar a la casa separant homes de dones a cop de megàfon. A dins tot és fosc, hi ha fum, algú ens enganxa un número al pit i ens fan seure per grups en unes taules d’una sala gran. Mentrestant una televisió emet notícies de Salt, aquella mena de premsa groga que només dóna veu a l’extrem, al titular exagerat. Es barreja el teatre i la realitat, els actors i els protagonistes. Signem uns papers que no entenem i ens els segellen mentre ens fan avançar fins a una altra estança. Allà descobrim una filera de lliteres on ens van col· locant asseguts de quatre en quatre a cada llit. Estem amuntegats, fregant-nos els genolls i en silenci. De cop arriba algú i es planta al davant nostre per mostrar-nos unes fotografies familiars. Molt a poc a poc i

sota la llum del seu lot, veiem moments íntims d’aquella persona i del seu viatge cap a casa nostra. Ens encaminen cap un altre espai amb llum i música de tambors que alleuja foscors i silencis. Comença una lectura de l’Odissea, la metàfora per excel·lència del viatge, i dues persones expliquen la seva arribada a Catalunya. Ara ja no són només fotos, sinó les paraules i els gestos d’aquells que narren en un català perfecte la seva història. Continuem el trajecte per la laberíntica casa i arribem a una sala on ens espera l’impactant cor Àkan, format per persones immigrants que mentre aprenien la nostra llengua han acabat formant un emotiu grup coral que no deixa a ningú indiferent. Canten Al·leluia de Leonard Cohen, País Petit de Lluís Llach, Ens en sortim de Manel... L’habitació on ens trobem serveix d’escenari per al cor i alhora de distribuïdor de 6


estances on a cadascuna ens espera una experiència. Hi anirem passant en petits grups formats per quinze o vint persones que portem el mateix número enganxat al pit, el que quan hem arribat a la casa ens han plantat sense més explicacions. La mecànica és simple, quan així ens ho indiquen, entrem en una habitació, escoltem el que hi passa i, en acabat, tornem al rebedor central per pair el que hem vist i gaudir d’una cançó del cor Àkan amb la resta del públic. Hi ha un rerefons literari i teatral a cada espai on es recorden episodis del viatge de l’Ulisses, però també hi ha una sincera realitat. Un jove del Senegal ens explica com en un món nou, desconcertat,

va quedar atrapat en l’alcohol fins adonar-se que estava traint els consells del seu pare. Dues dones ens ofereixen amb hospitalitat una sopa africana i d’altres comparteixen poemes amb nosaltres. Una habitant del ja desallotjat Bloc Salt ens parla del compartir, de la solidaritat i la injustícia immobiliària. Dos homes comenten defraudats la música enganyosa que els arribava i els animava a emigrar. Un noi ens explica la duresa del seu trajecte amb pastera i una noia ens canta amb molt sentiment l’enyor a la seva terra i a la seva mare. Al final d’aquest viatge el cor Àkan canta la darrera cançó amb els 14 protagonistes i els espectadors, tots junts, drets i emocionats, mirant-nos cara a cara...

L’experiència docu-teatral del Migranland ens ha deixat tocats. Quan veus un documental televisiu t’impacta, però que el documental sigui en directe, i tinguis el protagonista a pocs metres de distància, parlant-te directament a tu, és inesborrable. Més si hi afegeixes que coneixes alguns dels narradors, vius al mateix poble, te’ls trobes comprant fruita o les seves filles van a l’escola amb les teves.

HEM ANAT A... 17190 Gener-juny 2014

Foto: Martí Artalejo

Aquest document espectacle caldria que fos assignatura obligatòria a les escoles i instituts, per a periodistes, mestres, polítics... mili obligatòria per ser ciutadà d’un món més just.

| 37 |


ENTITATS

ENTITATS 17190 Gener-juny 2014

Amics dels Gegants de Salt Qui sou i quan temps fa que es va crear l’entitat? Som la Colla Gegantera Amics dels Gegants de Salt. La colla es va fundar fa més de 50 anys, però deu fer uns 14/15 anys que va tornar a funcionar ja que hi va haver un temps que la colla va deixar de funcionar. Quins són els vostres objectius com a entitat? Donar a conèixer els gegants per la vila i arreu de Catalunya. Quines activitats dueu a terme al nostre poble? Fem moltes activitats i col·laborem amb actes que es fan al poble. Activitats.- col·laborem amb l’organització del Carnestoltes i participem disfressant els gegants. Per la Festa Major fem las cercavila de pregó, organitzem la trobada gegantera, tenim barraca a l’era i col· laboremamb algun acte organitzat per la Comissió de Festes com, per exemple, repartint la xocolata del ball del pijama. Participem en la Fira del Cistell organitzant una cercavila i fent el ball de cavallets.Organitzem també cursos de gralla i timbal.

| 38 |

Penseu que la societat civil saltenca és activa? Quin paper juguen les entitats a Salt? A les nostres activitats hi participa molta gent i creiem que a la gent els agrada molt veure els gegants. Les entitats de Salt creiem que són molt importants ja que són les que donen vida al poble; sense elles el poble no tindria vida. Teniu relacions amb altres entitats del poble? Molta!!! Tant per a l’organització d’actes com col·laborant amb els seus actes.

edats. Això als geganters ens encanta. Per desgràcia, Salt surt massa a les notícies (diaris, ràdio, televisió ...); i quan dic ”per desgràcia”, ho dic perquè solen sortir les notícies dolentes (robatoris, incendis, detinguts, política). M’agradaria que els periodistes no tinguessin ocasió de fer sortir el poble de Salt!! M’agradaria que els periodistas no tinguesin ocasio de fer sortir el poble de Salt!!

Teniu local o utilitzeu instal· lacions culturals del poble? Sí, tenim local a la Coma Cros. Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions: Ajuntament, Generalitat... La relació amb l’Ajuntament és bona, però quan volem organitzar alguna cosa sempre hi ha molts entrebancs ( ja hi estem acostumats!!!). Digueu alguna cosa positiva de Salt i una altra que milloraríeu A Salt hi ha moltíssima gent a qui li agrada viure al poble i se’l fa seu, per això s’implica amb entitats i així poder fer activitats dirigides a totes les

Contacte:

salt.roc.afra@gmail.com


Associació IDEM Qui sou i quant temps fa que es va crear l’entitat? Associació IDEM és una ONG que des de l’any 2005 treballa en diverses poblacions de Catalunya, sota un altre nom relacionat amb la cooperació i el desenvolupament amb el nord d’Àfrica. Aquesta experiència fructífera ha encoratjat els seus components a donar el pas de construir una nova eina i s’ha creat una nova identitat pròpia sota el nom actual d’Associació IDEM.

IDEM aposta pel camp de la multiculturalitat i la integració de la població nouvinguda a Catalunya, fomentant la convivència i la interculturalitat. IDEM creu que el codesenvolupament és una nova eina per fer participar els immigrants en la nova societat d’acollida mitjançant una participació activa en els camps social, educatiu, polític, cultural, així com fomentar la participació dels immigrants en la cooperació amb el seu país d’origen com a veritables agents de cooperació. Quines activitats dueu a terme? Quines són les properes activitats de la vostra agenda que destacaríeu? Actualment estem treballant en diferents projectes pilars de l’associació: • Projecte de reforç escolar als menors per a un millor resultat acadèmic • Ensenyament de la llengua catalana

Té Salt una societat civil activa? Creiem que la societat civil de Salt és una societat compromesa amb el seu entorn. És una ciutat amb molt de potencial social en tots els sentits i entre tots hem de ser capaços de potenciar-ho i seguidament posar en pràctica iniciatives que siguin beneficioses per a tothom i arribar a coordinar tots els esforços. Digueu una cosa bona del poble i una de dolenta. Què milloraríeu de Salt? Com a cosa bona: la seva riquesa cultural. I una dolenta: la manca de coordinació o d’un canal que uneixi tots aquests avantatges. De Salt milloraríem… l’obertura dels

espais públics de forma objectiva i el foment de la participació ciutadana. Coneixeu altres associacions similars a la vostra? Sí, com per exemple SERGI, GRAMC... El nostre fet diferencial és que està formada per persones que coneixen directament i de ple el procés migratori. Persones de segona generació que estan conscienciats i s’impliquen. Participeu dels esdeveniments del poble? Sí, participem en la Festa d’Entitats, Sant Jordi, activitats diverses que es fan al poble de caire cultural, social i esportiu. Utilitzeu instal·lacions culturals del poble? Trobeu que els mecanismes per demanar i aconseguir usar les instal·lacions culturals del poble són adequats? Sí que n’utilitzem. I estem en contra del sistema de demanar els espais públics. Hauria de ser més objectiva i de més fàcil accés.

ENTITATS 17190 Gener-juny 2014

Quins són els vostres objectius com a entitat? IDEM treballa per dur a terme diferents actuacions basades en la cooperació, la sensibilització mitjançant campanyes i difusions, la formació i la dinamització social.

a les dones d’origen nouvingut • Club per a la pràctica de l’esport federatiu en l’àmbit nacional amb la participació de nens i joves de Salt a tot Catalunya. L’acció d’IDEM va més enllà de les activitats locals, ja que es duen a terme projectes de cooperació i desenvolupament amb el nord d’Àfrica, com: • Viatges socioculturals a diferents ciutats del Marroc • 5a edició de l’intercanvi educatiu entre professors catalans i marroquins • Estades solidàries i camps de treball

Teniu relacions amb altres entitats del poble? Sí, estem oberts a totes les entitats i hi col·laborem de forma conjunta. Com per exemple, en dates importants com el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere, el Dia Internacional de la Dona Treballadora, Fira d’Entitats, Sant Jordi...

http://www.associacioidem info@associacioidem.com

| 39 |


17190 Gener-juny 2014

LA FINESTRA AL MÓN - Índia

SIKHnifica APRENDRE Des de la nostra finestra al món avui volem mirar l’Índia, però ens adonem que la nostra fita és inabastable. És impossible copsar a partir d’una sola mirada aquest gran calidoscopi de colors, olors i textures!!! Reformulem el nostre objectiu i decidim obrir no una finestra, sinó una finestreta que, tal i com descobrireu a mesura que aneu llegint, ens durà molt més enllà del que havíem imaginat. Anem al local de l’associació cultural Kalgidhar , ubicat al Passeig, per mirar el món des dels ulls de sikh... Text: Neus Ferràs i Roger Fitó El primer cop que vaig a l’associació Kalgidhar ho faig tota sola. És un dia entre setmana, no hi ha gaire gent. Parlo amb una dona que m’acull amablement, però amb pressa, i em convida a continuar la conversa al locutori on treballa, ja que ha d’anar a obrir el negoci amb puntualitat. Un cop allà, li parlo de la revista, i del nostre objectiu, de la finestreta al món per la qual ens agradaria mirar en aquest número...

| 40 |

Després de xerrar una estona mentre va atenent clients, m’anima a tornar a l’associació un dia de més afluència, per tal que hi puguem

trobar més interlocutors. Ella té la sensació que no s’explica gaire bé en català, però la veritat és que ens comuniquem sense gaires dificultats. És una dona somrient i tranquil·la.

Foto: Associació Kalgidhar

El següent dia que torno a l’associació Kalgidhar vaig acompanyada del meu marit, el meu fill i la meva gran panxa d’embarassada. A l’entrada del local ens acullen diversos homes, uns amb barba llarga, d’altres, sense; uns joves, d’altres, no tant, i els expliquem de nou qui som i si podem concertar una trobada per saber-ne una mica, dels


REPÚBLICA DE L’ÍNDIA Capital: Nova Delhi Habitants: 1.210.193.422 (2a mundial) Àrea geogràfica: 3.287.590 km2 (7a mundial)Clima: per situació geogràfica i geològica té zones tropicals i subtropicals, zones temperades i zones alpines IDH (índex desenvolupament humà): 0.554, (136a mundial), índex combinant tres dimensions bàsiques del benestar: salut, educació i ingressos Esperança de vida en néixer: : 66 anys Anys esperats d’instrucció per a un nen: 4,4 Taxa d’alfabetització (d’adults): 62.8% Llengües oficials: hindi, anglès i 22 llengües més (panjabi, assamès, dogri, caixmiri, oriya, entre d’altres)

Intercanviem telèfons i correu electrònic, els anotem també la pàgina web de la nostra revista (www.17190. org) perquè puguin fullejar la 17190UniverSalt en línia, ja que que amb les presses ens hem oblidat de dur-los alguns exemplars en paper, i quedem que en un mes ens tornarem a veure. Ens han semblat molt acollidors. Passa el temps, i arriba el dia en què el bebè que està dins la meva gran panxa d’embarassada decideix sortir, vénen les festes de Nadal i entre unes i altres coses la trobada es concreta el 5 de gener de 2014, aviadet, perquè tots tinguem temps d’anar a veure la cavalcada dels Reis d’Orient... I és que el poc que nosaltres sabíem sobre els sikhs és que allà al passeig de la Ciutat de Girona el dia de Sant Jordi reparteixen plats d’arròs i aigua per a tothom, i que el seu punt de trobada social i cultural té la porta de color groc!

La sensació és de ser rebuts amb els braços oberts i serenament, malgrat que no ens esperaven.

Hi tornem en família, el meu marit, jo i els nens, ara tots dos fora de la panxa. Allà seiem sobre una estora i xerrem durant una hora i quart amb en Randhir Singh, en Gurpreet Singh i uns quants homes més que es van acostant tímidament. Ens han preparat un full amb apunts de les coses més importants per als sikhs, i anem comentant tranquil·lament aquestes i altres coses. L’associació Kalgidhar és el lloc de reunió dels integrants de la comunitat sikh de la província de Girona, que actualment la constitueixen unes 200 persones. És un lloc que traspua hospitalitat i respecte. Ens expliquen quins són els passos que un sikh ha de fer quan entra al seu temple de culte, ens parlen de l’Índia, perquè en Randhir Singh ve d’allà, però ens expliquen que, de sikhs, n’hi ha per tot el món. El 2% dels habitants de l’Índia són sikhs, i provenen sobretot de la regió del Panjab. Al Canadà els sikhs representen el 3% de la població. Ens assabentem que el 40% dels habitants de l’Índia són musulmans; després, quant a nombre, vénen els hindús, i tot seguit la resta: sikhisme, budisme, jainisme, etc. Al cap d’una estona ens conviden a un te amb llet, que està molt, molt calent. En Randhir Singh fa 12 anys que és aquí i ens entenem en català. Què troba a faltar de l’Índia? Doncs que allà la gent té un caràcter molt més familiar, i que la religió hi té més protagonisme; ens

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener-juny 2014

sikhs i la seva cultura. Mentre conversem, veiem un anar i venir de parelles i famílies amb nens, avui sí que hi ha moviment aquí! L’acollida és càlida, podria dir que la sensació és de ser rebuts amb els braços oberts i serenament, malgrat que no ens esperaven i que, per la quantitat de gent que va entrant, probablement interrompem alguna cosa.

Independència del Regne Unit: reconeguda el 15 d’agost de 1947 Règim polític: República parlamentària. Té la Constitució més llarga i detallada del món, i entrà en vigor el 1950 Moneda: rupia índia (INR) Economia: 12a mundial, mesurada segons el seu producte interior brut a preus del mercat, i la 4a mundial en paritat de poder adquisitiu. Usuaris d’internet (per cada 100 habitants): 11.4%

(segueix a la pàgina següent)

| 41 |


LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener-juny 2014

“La diferència més gran que trobo entre l’Índia i aquí és que aquí tot és molt modern”, Randhir Singh

Tots els homes duen com a segon nom SINGH, i les dones, KAUR: una manera simbòlica d’abolir les diferències.

diu: “Per exemple, un sikh practicant 100% no s’ha de tallar els cabells i ha de dur turbant, però aquí n’hi ha molts que no ho fan. No passa res, però allà a l’Índia se sol fer més”. Després afegeix: “...la diferència més gran que trobo entre l’ Índia i aquí és que aquí tot és molt modern”. A més de ser una societat pluralista, multilingüe i multiètnica, l’Índia allotja una gran diversitat climàtica i geogràfica, i també social. El sikhisme és una religió que

està en contra del sistema de castes, per això tots els homes duen com a segon nom SINGH, que significa “lleó” i les dones duen KAUR, que traduït és “princesa”. Una manera simbòlica, ens sembla, d’abolir les diferències en un país on, malgrat el ràpid creixement econòmic dels darrers temps, continua havent-hi molta pobresa i analfabetisme.

El Vaisakhi és una festivitat de la religió dels sikhs que marca el principi del nou any solar, que correspon al dia 14 d’abril del calendari gregorià. És una de les festes més significatives del seu calendari i està oberta a tothom. Són gairebé 2/4 de 6. La trobada se’ns hauria fet curta, si no hagués estat perquè al nostre fill gran la paciència se li acaba ràpid, i la tensió que sentim al cap de l’estona quan comença a tocar tot el que li queda a l’abast ens indica que toca acabar la conversa i anar a buscar el fanalet per a la cavalcada, ja que en un parell d’hores veurem passar els Reis!

Foto: Eddy Kelele

| 42 |

Els revisteros trobem que aquesta varietat, que fa de l’Índia un lloc tan únic i difícil d’explicar, és quelcom que Salt, a petita escala, té en comú amb aquest vast país.


4

ikh:

ultura s apunts sobre la c

l: panjabi Idioma principa

at ia estan a l’est ilions, la major m 28 de és m al món: Població sikh del Panjab ferents noms” un Déu amb di “Només hi ha ru m de l’onzè gu També és el no . ar ib et ah pl S m h co nt va ra Guru G i, el 1708, qu r se va e Llibre sagrat: qu e es considera del sikhisme qu ió. lig re ta es ic d’aqu el corpus teòr Símbol: Khanda

persona, trar qualsevol en t po hi ) kh e si scalçar i a Sahib (templ gent s’ha de de la , ar tr en d’ A la Gurudwar ns entrar, que tingui. Aba peus i mans. En e -s ar nt re tingui la religió t, en ecte al bells. Seguidam mostra de resp a m co p ca tapar-se els ca t el dones i verència acotan en principi, les e, lt cu de cal fer una re s re no és ahib. Als cent eixa sala, però at m la de s nt guru Granth S fere en en llocs di els homes seu . imprescindible ): practicant 100% its per ser un is qu re (o K Les cinc e tallar e els cabells lls llargs sens a per recollir-s st 1. Kesh: cabe fu de a nt pi petita 2. Khanga: una alet metàl·lic aç br n u 3. Kara: actucotó ba interior de cerimonial, però sa pa es na u 4. Kachera: ro a er t d’espes seus orígens r i de la lliberta de po de l 5. Kirpan: en el bo m petita daga, sí e per atacar. alment és una desembeinar-s de ha ai M . te ec rit, d’autoresp

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Gener-juny 2014

prendre” h” significa “a ik “s la u ra pa La en la mans i rebutg de tots els hu t ta al u ig la sen en Principis: es ba a o sexe. r casta, creenç pe ió ac in m ri sc di 69-1539) Nanak Dev Ji (14 ru gu : or ad nd Fu

| 43 |


17190 Gener-juny 2014

OPINIÓ

Salt té set! Pere Mallofré, veí de Salt Salt té set. I no només set de justícia en general, sinó set d’aigua, literalment. Enguany es “celebra” l’Any Mundial de l’Accés a l’Aigua Potable i el Sanejament. Això, arreu del planeta. Però no a la bonica vila Salt, que té totes les fonts públiques tancades. Les raons per les quals un consistori teòricament democràtic i responsable pot arribar a decidir prendre una mesura tan bèstia contra la seva població se m’escapen, francament.. D’excuses oficials i oficioses en circulen moltes. Una de les més inversemblants és la suposada prevenció del mosquit tigre. Un absurd monumental: Salt s’estén per la riba del Ter on l’horta i les deveses podrien ser considerades un complex turístic per als mosquits tigres. I a la tardor i l’hivern no n’hi ha, de mosquits. Una altra de les excuses, suggerida en algun moment pel Diari de Girona i altres mitjans afins a l’actual consistori de Salt, no és ni de

| 44 |

lluny tan divertida. De fet, la trobo preocupant: “Evitar la mala imatge que ofereixen de la ciutat les cues de gent omplint marranxes d’aigua a les fonts públiques”. En el present article preferiré considerar que aquest argument és només un rumor sense fonament. Perquè seria realment aberrant que tinguéssim a la Catalunya del segle XXI un municipi l’Ajuntament del qual no hagués entès una idea tan bàsica com que la po-

Il·lustració: Xevi Felip Cat / grafixcat

blació (tota!) té un dret fonamental i inalienable a l’accés a l’aigua potable i el sanejament. A part, és evident que, davant l’excés de cues per gaudir d’un recurs públic tan bàsic com l’aigua neta, qualsevol alcaldia mínimament eficaç prendria l’única mesura raonable possible:

ampliar l’oferta de servei. En aquest cas, construir més fonts. Moltes més fonts. Entre altres coses perquè es disposa de l’aigua, la infraestructura i els recursos necessaris per fer-ho. I aquests mitjans són de totes i cada una de les persones que viuen, treballen o simplement passen per Salt. Sigui com sigui, ja fa anys, des de l’anterior mandat municipal, que les fonts estan tancades. I, és clar: Salt té set. No es tracta d’un caprici ni de res excèntric. A les persones ens cal aigua neta per viure i se suposa que Europa ha anat entenent, des del renaixement italià que la disponibilitat d’aigua neta en els espais públics densament poblats és una inversió i no una despesa. Resulta molt més útil disposar d’una població sana, neta i ben hidratada que veure-la morir en massa pels carrers a causa de tota mena d’infeccions i malalties. I, sense dramatitzar tant, a l’escala de Salt en l’actualitat: resulta preferible per a tota la vila que disposem de la possibilitat de poder rentar un xumet si cau a terra, que sigui possible rentar-se les mans després de recollir la caca del gos, que ens puguem refrescar, hidratar i treure la suor, si fem esport; que disposem d’aigua fresca, si tenim set i, evidentment, també que puguem omplir garrafes si ens tallen l’aigua de casa.


L’Ateneu Popular Coma Cros comença a caminar... Júlia Olcina, veïna de Salt

Aquest procés participatiu s’ha desenvolupat al llarg de l’estiu i ha estat un lloc d’aprenentatge conjunt i de reflexió, on s’ha debatut com serà aquest nou espai social. Hi hem après d’altres experiències reeixides i properes d’espais comunitaris, hem comparat els pros i contres de diversos models de gestió i hem pogut contemplar tot el ventall de possibilitats que se’ns obria al davant. Així, mica en mica s’ha anat dibuixant quin seria el model que volíem per a Salt, fet a la mida del nostre poble, dels seus anhels i de les seves necessitats. Les aspiracions dels assistents s’han centrat en un espai que fos gestionat directament per la ciutadania, mitjançant una assemblea de veïns i entitats, que hi pren-

dria les decisions. Aquest model resultaria una bona manera de fer nostre l’espai, ja que asseguraria que els saltencs hi tindríem veu i capacitat de decisió. Ara bé, es tractaria d’un model de gestió comunitària mixta, perquè la titularitat de l’espai continuaria sent municipal i l’equip tècnic seria mixt, és a dir, al personal contractat per l’Ajuntament s’hi sumaria una nova figura provinent de la ciutadania, que coordinaria l’activitat i faria valer les decisions de l’assemblea. Aquest nou espai imaginat, anomenat l’Ateneu Popular Coma Cros, ja està en camí. De moment, les assemblees es duen a terme un cop al mes i estan resultant riques i profitoses. El darrer 24 d’octubre va tenir lloc la primera, amb l’assistència d’unes setanta persones i la representació de vint-i-quatre entitats saltenques. Per tal d’agilitzar la feina i posar en marxa els engranatges del nou espai s’han format comissions de treball, centrades en donar forma jurídica a l’assemblea i en la negociació d’un conveni, que serà el marc de relació amb l’Ajuntament.

Il·lustració: Xevi Felip Cat / grafixcat

plena efervescència, però la responsabilitat no està únicament en mans de la gent implicada en el procés, els polítics també han de demostrar que estan a l’alçada d’un teixit social actiu, capaç i reivindicatiu. Estem davant d’una mobilització ciutadana massa preuada per ser desaprofitada i desactivada, com l’Administració tendeix a fer massa sovint. Així doncs, la pilota està ara en mans de l’Ajuntament i cal que compleixi amb els compromisos, que els acords tirin endavant i que allò que la gent ha decidit al llarg del procés participatiu no es quedi en paper mullat. L’ocasió que es presenta es pot aprofitar per corregir errors i mancances del passat; el repte del govern és afrontar-la com una oportunitat i no com una amenaça.

OPINIÓ 17190 Gener-juny 2014

Salt sempre ha clamat per un centre cívic, un espai que fos punt de trobada i de dinamització, obert a les persones i al seu riquíssim teixit associatiu, on dur a terme activitats continuades. L’edifici de la Coma Cros, amb espais encara per rehabilitar, ha estat reivindicat un i mil cops com el lloc ideal per donar-hi cabuda a aquest espai. Per fi, sembla que l’Ajuntament ha recollit el debat sobre la necessitat d’equipaments de proximitat i ha convocat la ciutadania a dir la seva, en un procés participatiu que s’ha centrat en la Coma Cros. Després d’anys de reivindicacions reclamant un centre cívic per al poble, finalment s’han donat els primers passos per convertir-lo en una realitat!

El somni està en marxa. Es tracta d’un moment excepcional, d’il·lusió per fer créixer un espai comú i propi; no ens ho podem perdre...

La implicació i el compromís dels veïns i veïnes, de les entitats, està en

| 45 |


OPINIÓ 17190 JGener-juny 2014

Vergonya Creu Agustina , veí de Salt Ja tenim pregunta i tenim data. “Vols que Catalunya esdevingui un Estat?... però hi han preguntes sense resposta. Preguntes com “quina sensibilitat social tenen els responsables de la Generalitat i de l’Ajuntament de Salt davant del desallotjament del Bloc de la PAH (Plataforma Afectats per les Hipoteques) de Salt propietat de la Sareb, dit banc dolent. En el Bloc vivien en pau i concòrdia persones de tot origen social, homes, dones, famílies amb nens. Tots sense vivenda i en molts casos sense treball, ni cap ingrés. Gràcies a la solidaritat d´aquest poble generós han aconseguit, durant 8 mesos ser un exemple de lluita i compromís. Han estat la punta de llança de la PAH de Girona. Un perillós exemple i sobretot un agravi comparatiu que demostra que SÍ hi ha solució. Que el “legítim” està pel damunt del “legal”.

Les nostres ciutats estan plenes de blocs buits i vivendes desocupades esperant futures especulacions financeres. Aquest Bloc serà venut a baix preu a una financera mafiosa procedent d’algun país ex-soviètic d’aquesta Europa en descomposició. Aquests voltors, vendran els pisos al doble del preu de cost, a famílies amb treball precaritzat, que a la fi, podran accedir a una vivenda a preu assequible. En aquest procés tots hi perdem: Els nous inquilins podrien haver comprat la vivenda molt més barata. La Sareb també perd, (el 70% és de tots). I sobretot perden els legítims habitants actuals. Sí, LEGÍTIMS, encara que no legals. La pregunta realment important és, què serà dels nens del Bloc?, què menjaran, què serà de les seves vides,... Què resta de l’exemple d’aquesta organització ciutadana d’aquest Bloc que estava degradant-se tancat més de 4 anys. ¡¡¡Gent sense casa, cases sense gent, no s’entén!!!

No trobo resposta a tanta pregunta i entre més preguntes em faig més vergonya sento de formar part d´aquesta societat insensible i inhumana. Ens han inoculat de por col·lectiva, no tenim esma de sortir al carrer. La solidaritat està en els sentiments majoritaris dels nostres conciutadans, però no transcendeix ni es concreta més enllà de la Marató de TV3. Tots tenim por de que un dia ens toqui a nosaltres, per això estem disposats a ser bons minyons, i no responem a les agressions. Estem paralitzats, humiliats i alienats davant la imminent i constant pèrdua de drets socials que tants anys i esforços ens han costat assolir. Què ha quedat d’aquella Europa del benestar social i de les bones intencions de la post guerra europea? de Salt no ob Els movimentsl’Ajuntament xenòfobs i racisles fonts d’aigua publiques tes de la extrema dreta son observats des de fa molts anys. Segon passivament pels governs de dretes diuen ho fan per motius que donen cobertura als poders financers que són qui realment gover-i sanitaris, económics nen a Europa, a Espanya aixía Catalunya que si necessiteu i a Salt.

la tira crítica

aigua...

la tira crítica

la tira crítica ...perquè us heu pelat un genoll...

alex martin

l’Ajuntament de Salt no obre les fonts d’aigua publiques des de fa molts anys. Segons diuen ho fan per motius económics i sanitaris, així que si necessiteu

aigua...

aigua...

una garrafa per a ús personal...

...o bé perquè voleu omplir una garrafa per a ús personal...

...no podeu!!!

ale

...perquè senzillament ...perquè senzil ...perquè us heu pelat ...o bé perquè voleu omplir teniu set... un genoll... una garrafa per a ús personal... teniu set

l’Ajuntament de Salt no obre les fonts d’aigua publiques des de fa molts anys. Segons diuen ho fan per motius económics i sanitaris, així que si necessiteu

| 46...o | bé perquè voleu omplir

la tira crítica

l’Ajuntament de Salt no obr les fonts d’aigua publiques des de fa molts anys. Segon diuen ho fan per motius económics i sanitaris, així que si necessiteu

aigua...

...o bé perquè voleu omplir una garrafa per a ús personal...

...no podeu!!!


bre s ns

No tots els polítics són iguals. Hi han qui demostren la seva manca d´humanitat davant el poder dels bancs i tapen les seves vergonyes en la bandera del legalisme per tal de permetre que s’executin desnonaments i desallotjaments. N’Hi ha d’altres que exigeixen respecte cap a les persones i que es compleixi el mandat vinculant de la comissió dels drets humans d’Estrasburg. Ells estan a peu de carrer al costat del poble. D’altres, mentre negocien el futur del bloc de Salt ordenen el seu desallotjament. És evident que la Sareb vol recuperar el Bloc davant l’amenaça que significa la proposta dels partits d’esquerres de fer servir aquest bloc emblemàtic com a vivendes socials, donat que no hi ha prou pisos a Salt ni a Girona per donar resposta habitacional a les moltes famílies afectades pels desnonaments. I quina pregunta li faríem a qui va donar l’ordre de tallar l’aigua del Bloc, quant els mossos tot just acabaven de desallotjar-lo, davant la ràbia continguda dels veïns demartin Salt alex i Girona que estaven fent costat a les famílies expulsades? Quantes preguntes ens fem a la PAH que no tenen ...perquè senzillament ...perquè us heu pelat resposta. De què serveix l’Estatut i la Constitució si no es teniu set... un genoll... pot aplicar l’accés de les persones a una vivenda digna, en situacions límits? El bloc de Salt i la PAH de Girona, senta un precedent en la conquesta de la justícia social i el dret just a l’habitatge. El bloc de Salt ha demostrat que sí que es pot. Torna,torna Serrallonga¡¡¡

alex martin ...perquè us heu pelat un genoll...

...no podeu!!!

re s ns la gent no utilitza les fonts publiques per no haver de pagar el rebut de l’aigua.

...perquè senzillament teniu set... Actualment, 26 fonts de 28 que hi ha a tot el poble estan tancades. segons la Declaració dels Drets Humans l’aigua és un dret i una necessitat per a tota la població que no se li pot negar.

www.17190.org suggereix-nos reportatges i articles. Entra al nostre web i participa amb els teus comentaris i punts de vista. Busca, compara i comparteix tot el que la xarxa pot aportar al nostre poble. Digues-hi la teva!

i també al facebook! am’13

...no podeu!!!

| 47 |


17190 Gener-juny 2014

MÚSICA SALT SONA! Text: Enric Rubio

Sentío Común Pots presentar el grup i els companys de Sentío Común? Sentío Común és un grup que aposta per la musica pròpia, amb una influència flamenca, en la qual volem ajuntar diferents maneres de entendre la fusió. Els companys del grup són David Aguilera, guitarrista flamenc: Dani Sánchez, baixista; Bety Sánchez, bailaora flamenca; Vlado Kunka, violinista; Jose Luis Curbon (Pity), percussió flamenca, i Ruben Berengena, bateria. Sou molta colla al grup. Us enteneu bé o hi ha un director d’orquestra? En el grup som set músics en el format gran, i en un altre format més petit som cinc. De moment ens entenem bé, som com una petita família. De vegades és cert que costa posar-se d’acord amb algunes coses, però sempre arribem a bon port parlant i dialogant. Quant fa que toqueu? On heu tocat? Portem un any tocant. Hem tocat al concurs de Salt the Musics, on vam sortir guanyadors, i a la festa major de Santa Eugènia, a Sant

| 48 |

Narcís, al City Bar de Girona, a La Fàbrica de Celrà i al Mas de Nit de Banyoles. Heu guanyat l’última edició del Salt The Musics. Això és arribar i moldre! Sí! Estem molt contents del nostre pas pel concurs. Després d’un any assajant i preparant el concurs per nosaltres va ser una experiència molt maca, ja que vam aprendre a escoltar-nos i a lluitar pel que nosaltres volíem. Recomanem als músics, cantants, bandes, etc. que lluitin per fer que la música no s’apagui. I que lluitin pels seus somnis. Teniu alguna cosa gravada en estudi? Parla’ns dels vostres projectes de futur... Tenim una cançó gravada en estudi que porta per títol “Me estas volviendo loco”, que va ser la primera gravació del grup i on va participar Lydia Torrejón ,artista i amiga nostra de Salt. La podeu trobar en el youtube posant Sentío Común. Al desembre hem gravat el nostre primer disc titulat Cuentaduende, un disc en el qual podràs trobar diferents estils del nostre flamenc fusió. Un disc que recomanem a tothom, un disc que hem mimat amb tot el nostre cor. El nostre projecte de futur es defensar el disc en tots els escenaris possibles i arribar al màxim de gent. A poc a poc volem intentar fer-nos un lloc en el panorama musical.


Fes alguna proposta de millora del poble (si t’atreveixes), Trauríem les zones zlaves per ajudar la gent en aquest temps de crisi, i estaria bé que fessin mes concerts per ajudar els músics.

Però el flamenc és l’element central, no? Sí, el flamenc és per on naveguem principalment. No és un flamenc pur és un flamenc fusionat i personal.

Proposa 4 grups per a la festa major (a part de vosaltres, és clar!) Calima, Lenacay, D’callaos, La Pegatina i Sentío Común.

De què parleu en les vostres cançons? En les nostres cançons parlem d’històries que poden passar a la vida quotidiana de qualsevol persona: Tenim una cançó que parla sobre el càncer i cançons d’ amor i desamor.

Digues el que vulguis a la gent de Salt! Moltes gràcies, gent de Salt, pel tracte rebut fins ara. Les vegades que hem tocat a Salt ens hem sentit molt acollits. Animem tot el poble de Salt que vagin a veure musica en directe i que comprin el nostre cd (que ha estat gravat a Salt), que els agradarà molt. Tenim molts amics a Salt i ens agradaria poder-ne tenir molts més. Gent de Salt, sou collonuts!

Creus que falta sentío común actualment a la nostra societat? I tant que sí! Ens estan apretant tant que estem perdent el sentío común”.

MÚSICA 17190 Gener-juny 2014

Sempre dieu que feu fusió, però fusió de què? Intentem fer una fusió a l’hora de fer els temes fusionant la manera de tocar que té cada component del grup. Uns vénen més del jazz i el rock, uns altres són més contemporanis i uns altres més flamencs.

Penses que a Salt la música pot aportar alguna cosa per acostar més a la gent? En aquests temps tan difícils la música és una teràpia molt important per a la gent. A través de la música es pot parlar de moltes coses i reivindicar postures com normalment no es faria. La música fa que la gent es reuneixi i que les preocupacions quedin al marge per una estona. Podeu seguir-los per Twiter: @artesentiocomun i per Face: https://www.facebook.com/

| 49 |


17190 Gener-juny 2014

ELS 5 SENTITS

Bar restaurant Carihuela Text i Foto: Pere Serrat A la província de Granada hi ha unes coves molt concorregudes, un jaciment arqueològic de primer ordre que s’anomena Carihuela. Aquest és el nom que la Mercedes i el Manuel es van emportar d’aquelles terres ara fa 13 anys per batejar el seu bar restaurant. I des d’aleshores qui més qui menys ha passat alguna vegada a fer un tallat o un entrepà al bar d’aquesta agradable parella. Situat al passeig Marquès de Camps, just al costat del mecànic, el bar Carihuela ens acull, als membres de la revista, per dinar i xerrar una mica. Arribo a l’hora, però encara no hi som tots. A la barra, una canyeta per fer temps. En Manuel ens col· loca de seguida una tapeta de galta de porc per acompanyar. Comencem bé, em dic, això fa bona pinta. El local, sense tenir cap pretensió especial, és un lloc agradable. Hi ha força taules per esmorzar, dinar, xerrar tranquil·lament o per estar-se a la llarga barra conversant o badant mirant la gent passar pel carrer. Finalment ja hi som tots i ens entaulem. En Manuel ens explica la carta de plats combinats que són totalment adaptables al gust del

| 50 |

client i les tapes que ens pot oferir avui. Ens decantem per unes amanides i un assortit de tapes per compartir. De seguida la taula queda ben plena: croquetes, truita de patates, calamars a la romana, xam-

pinyons picantets, pollastret amb una salsa molt bona de vi blanc, un platet de callos extraordinaris i un formatge curat, banyat en oli, que va triomfar. La conversa ens porta inevitablement cap a la música, ja que de fons per tot el local ens acompanya la popular emissora “Onda melodía” amb les seves ve-

lles cançons. Entre picotada i picotada xiulem l’Hotel California dels Eagles o juguem a endevinar la següent cançó... La sorpresa amagada del Carihuela és l’especial atenció que posa en Manuel amb el vi. Es nota que li agrada el tema i ens explica amb passió la temperatura adequada per al Rioja que ens ofereix. En un racó del lloc hi tenen com una petita bodegueta amb exposició de les moltes varietats de vi i ens explica que properament, els dissabtes, faran cates d’algun vi, de la mà d’algun professional. Ep, compte amb el Carihuela! Hem gaudit d’un dinar agradable, senzill, però amb productes de qualitat, com ens demostra la setrillera que ofereixen a cada taula, amb un excel·lent oli verge extra que ens obliga a xucar-hi pa. I després dels postres i cafès, ens sorprenen amb uns xarrups: una poció tèbia d’anís, mel i llimona que, segons el mestre, allunya els constipats. No sé si funciona massa, però... és boníssima i sortim tips, ben destapats i contents d’haver conegut la bona gent del Carihuela. Fins aviat! Bar Carihuela Passeig del Marquès de Camps, 7 Tel. 972 23 94 17


Sensaciones Enric Puigsegur

El suave murmullo del agua El sonido del viento Y en la distancia Un grito Rompe el silencio

EL RACÓ LITERARI de...

... la poeta del desert Consol Vidal Riera

El Llop Ferotge és un projecte de difusió literària nascut a Girona l’any 2006, publicant una revista i realitzant fins avui l’espectacle Nits Poètiques que desde fa dos anys es fa a les Bernardes de Salt. Desde 2010 s’ha convertit en una petita editorial especialitzada en la publicació de Poesia i en menor mida, de relats, amb 15 títols publicats. Ens podeu seguir via Facebook i al blog http://el-llop-ferotge.blogspot.com

Saviesa

Jordi Fornos

La difusa expressió en la blavor innocent impresa d’un reactor d’aquesta tarda de vent. O la sanefa de guix, pintura de fi espasme de l’aigua pútrida que ix dedins bassals de marasme d’una insistent llum que ens viu al caient del fil del temps de l’accident intuïtiu: desengany del cert, esquiu enigma ocult a innocents de pobre ull inquisitiu.

La maleta del pescador Jorge Garralda

Nº15 de la nostra col·lecció literaria. Antologia poética de Bruno Montané Krebs, traduïda al català i prologada per Lluís Mata Lluís Mata Pallarés, amb epìleg de l’Ignacio Bajter i il·lustracions de Maria Schmutte.

Cuando el pescador quitó El último pez Se paró el río Y el ladrón Se quedó en el Alto cielo de sus ojos Hasta sentir que La luna es La hija única de la Tierra Después desde Lo alto clausuró La noche en la maleta y Soñó Que soñaba Que no podía soñar Y se despertó Que se despertaba Que no se podía despertar (Del pez y la maleta Nadie se acuerda)

Vull crevar-te les ungles per buscar en mig dels teus recs plens de sang la sava que rega totes les emocions a dins teu.vull crevar-te les dens per mossegar cada tros de la teva dolçor on creixen les paraules amb el gust de la teva carn que porta el crit del viure sobre la ferida que crida a cada ésser per alimentar l’òfec de la papallona que viu amb la tristesa de saber que soms genocidi del temps.

Vergonya Joana Ramos Llosa

Hem estat cruels, tots plegats. Encara no sabem avenir-nos-en. Hem estat extraordinàriament cruels, tant que se’ns hauria de caure la cara de vergonya. Se’ns hauria de caure la cara de vergonya. Se’ns haurien de caure la cara i els queixals. Se’ns haurien de caure les dents i les genives. Se’ns hauria d’anquilosar la llengua. La llengua tanmateix es rebolca per la boca; es rebolca com un llimac epilèptic. Es rebolca la llengua pel fangar gris de la boca com si en fos el diable el seu paràsit. La llengua es rebolca pel fangar gris de la boca fins que acaba rebentant la paret tova dels llavis i surt, com una bestiola serpentina, com un espantavelles, escopint negres llengots. Escup negres llengots que puden com les femtes. Escup la llengua negres llengots que són un crit. Llengots que ens adulteren la fina pell del rostre, que ens donen l’aparença d’un ésser monstruós. Nosaltres ho guaitem sense saber avenir-nos-en. Nosaltres ho guaitem tremolant dins del mirall.


T EL MEU SAL

Slenderman te vigila @didacgarcia

Teulats @sosoita

Sense títol @didacgarcia

Les golfes de la Coma-cros @jordixavila

Ràdio Salt @17190univerSalt

Racons de Salt @cabezasmonica

Passeig tardor @linacervia

Sense títol @sonibluess

La plaça dels colors 2 @ jdpiris

Envia’ns les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org, a través del nostre web www.17190.org, o amb Instagram i el teu mòbil etiquetant les fotos a: #17190univerSalt o #elmeuSalt.

ipa!!

Anima’t i partic

17190 UniverSalt num6  

Revista semestral de Salt. Gener-juny 2014

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you