Issuu on Google+

Diari


1 de Desembre, 1759 Estic passant per els dies més desagradables de la meua vida. Pot ser abans ja ho passava malament, però la cosa va empitjorant per moments. Contant avui, són sis dies, desde que el meu marit em va tancar amb pany i clau a la meva cambra. Només l’obri per a que Cèlia em done un poc de menjar i aigua. Cèlia m’ha dit que aquesta nit Daniel vol sopar amb mi, i que després em pase per la seua cambra. El meu nom es Marguerite, Marguerite de Roges, comtessa de Valencia, on nomes sóc l’adorn del meu marit Daniel de Montier, el senyor de les terres de Terol. Com que no hi ha ningú que m’escolte o em comprenga en aquest món, he decidit escriure part de la meua vida en unes memòries, que sols jo sé de la seua existència. Fa uns dies durant una de les avorrides i insoportants festes que organitza Daniel, (ja sabeu, un poc de té, pastes i alguna que altra amiga del meu marit), vaig coneixer algú. Sé que es un poc arriscat, peró aquesta nit m’he citat amb ell al nostre jardí. Ja fa temps que em veig amb ell, però com que estava atrapada entre aquestes quatre parets no l’he pogut visitar. Després del sopar i d’estar amb el meu marit m’escaparé. Intentaré ser tot lo discreta que puga. Si Daniel m’agafa, em pegarà fins satisfer la seua ràbia i em tancarà a la meua cambra altra vegada, durant 1 setmana com a mínim, i després, quan anem a algun lloc, em dirà ”Tu somriu i només parla si et pregunten”. No sabeu l’agonia que em provoquen eixes paraules.


2 de Desembre, 1759. Aquesta matinada he vist al meu amant, eixa persona a la que adore, eixa persona que pensa igual que jo, eixa persona a la que li persegueix l‘inquisició per la forma de pensar. Mai no havia tingut l’oportunitat de saber d’una persona tan especial com ell. Sempre m’espera al començament del bosc, el bosc que hi ha desprès del meu jardí. Totes les nits ixc per la finestra de la meu habitació on estan les branques de l’abre que hi ha, baixe tres pisos, còrrec fins el mur, obric una trapa que hi ha i em fique per ella. A uns quants metres em trobe en un pou que hi ha al començament del bosc, i un poc més enllà està ell. Desprès ens asseiem, ens bessem i xarrem durant tota la nit. Parlem sobre els nostres problemes, les accións de l’inquisicio, sobre com està la societat .... i que podriem fer per arreglar-ho. I quan la nit comença a clarejar em torné a la meua habitació per on he vingut, em gite i començe ha escriure el diari fins que m’adorm.


3 de Desembre, 1759 Avui hem rebut una visita molt especial, han vingut el Marqués de Toledo junt amb la Marquessa i els seus dos fills. Hem desdejunat, i els nostres fills han estat jugant tot el matí, després hem estat conversant sobre la monarquia anglesa, però el meu marit m’ha interromput dràsticament per que no té les mateixes idees que jo. Quan els Marquesos s’han anat m’ha pegat una bufetada, m’ha escridasat i m’ha dit que no vol que parle d’eixes coses. M’ha dit que no tinc ni idea de res i que mai entendré res. Li he contestat, insultat i tornat la palmada a la cara. Jo no volia fer-ho, perque sabia quines eren les conseqüencies, però m’ha enrabiat tant que ha sigut com una acció involuntària. Amb les llàgrimes als ulls, amb la mà a la boca i apartant-me uns quants pasos d’ell, li he dit, amb veu més suau, que qui no tenia ni idea de res era ell. Amb açò, Daniel m’ha mirat fixament als ulls i m’ha agafat pel braç. M’ha portat fins a la seua cambra on allí...oh...no puc ni escriure-ho...només de pensar-ho ja em tremola el pols. Després ha agafat un carruatge i se n’ha anat a la ciutat, segurament a “vistar” a la Comtessa de Montpelier, la seua actual amant. Desde que ens vam casàrem, ha tingut més de dotze amants. I damunt ha vingut borratxo, m’ha tocat quedar-me amb ell fins que s’adormi’t. Demà visitaré Joan, l’únic que em fa sentir persona en aquest món.


4 de Desembre de 1759 He pres una decisió: M’he escapat de casa per a anar-me’n junt a Joan, el meu amant. He anat on sempre ens véiem però quan ens hem abraçat s’hem donat conte de que algú ens estava observant, i és quan ens hem adonat de que ens havien desobert. Hem començat a correr com si se’ns anara la vida amb això, fins endinsarnos en la foscor del bosc, on hem trobat una cabanya abandonada, xicoteta i mig destrossada. Ací estem amagats, i jo, escrivint a un diari diamentre que ens persegueix el meu marit i la guàrdia reial, supose que per les falses acusacions que he rebut últimament per part d’un burgesos arrogants i per la Comtessa de Motpelier.


6 de Desembre de 1759 He passat tota la nit al calabós. Al final ens eixamparen, i nosaltres no vam tindre possibilitat alguna d’escapar. M’equivocava. Ara si que estic passant els pitjors dies de la meua vida. Estic tancada a una cel—la, sense la companyia de ningú. L’únic que hi ha és el plat buit del dinar (un troç de pa sec i un poc de carn passada) a i una rata mig morta que apenes li quedaràn uns minuts de vida. Segurament el meu marit ja s’haurà assabentat però no crec que faja res per mi. Mai li he importat. Ell seguirà amb les seus festes i els seus dinars. I ara, que puc contar, si apenes em queden dies de vida, si no per les tortures, per les condicions que hi ha a la cel—la. El guàrdia que hi ha vigilant m’acaba de dir que demà em portaràn davant el tribunal de la inquisició, on, si em maten a l’acte, em condemnaran a morir cremada. On estic asseguda hi ha una finestra. Es veu la Lluna. He d’admetre que brilla com mai havia brillat abans. Potser m’equivoque. Mai ho sabré.


Nombre de archivo: diari personal (arreglat) Directorio: C:\Documents and Settings\usuario\Mis documentos\Descargas Plantilla: C:\Documents and Settings\usuario\Datos de programa\Microsoft\Plantillas\Normal.dot Título: Asunto: Autor: pau Palabras clave: Comentarios: Fecha de creación: 20/12/2010 22:55:00 Cambio número: 2 Guardado el: 20/12/2010 22:55:00 Guardado por: pau Tiempo de edición: 0 minutos Impreso el: 24/12/2010 22:42:00 Última impresión completa Número de páginas: 7 Número de palabras: 871 (aprox.) Número de caracteres: 4.793 (aprox.)


Diari personal 2