ARA Si QUE
! TOCA L’Avi Pau Bosch Manel Cruz Devil Elchicotriste Ermengol Espinosa Pompeu Fibra Glorya Gras Kap Marc Ferran Martín Franchu Napi Néstor Pierino Plaga Puigbert Dani Saus Soler
www.nuvol.com | www.elwebnegre.com
HUMOR D’EVASIÓ (fiscal)
A
i! Uix! Outx! Punyeta! Jordi, això ens ha fet mal. Molt mal. Sí. Fins i tot a nosaltres, que ens semblava que ja estavem fets a tot. Avui és un dia trist. Totes les tietes de Catalunya avui estan destrossades. Ai, quanta pupa! Avui les barretines estan pansides. La botifarra amb seques ben mústia. Les tenores han emmudit, el Tagamanent es desinfla, la Moreneta es descoloreix… I a Madrid aplaudeixen i riuen. Com aplaudien i reien després del pacte del Majestic, tot s’ha de dir. Però avui això no toca. Avui el que toca és passar comptes d’aquests comptes que no han passat per on
Les tietes estan destrossades. La botifarra, mústia, les barretines pansides, el Tagamanent es desinfla havien de passar. Avui toca dir el que no s’ha pogut dir els darrers trenta anys. Nosaltres ho fem amb humor. Amb un humor crític i àcid, que és com ha de ser l’humor compromès amb la virtut. Sense mala llet, però sense recança; sense bilis, però sense manies. No pot ser d’altra manera, és clar, és que avui, per fí!, sí justament avui, ara mateix... ara ja toca!
Pujol renuncia a la pensió, l’oficina i els càrrecs
ermengol
per Pompeu Fibra
Rodolins Pujolins
D’Honorable a Imputable Estàvem en ple procés, ben a punt d’anar a votar, quan, ai, com aquell qui res en Pujol va confessar.
Que si el pare era honorable, el fill gran feia milions arreplegant comissions des del seu descapotable!
El nostre pal de paller, l’inventor del “fer país” resulta que té el diner amagat en un banc suís.
I la dona, amb l’Hidroplant, l’Oriol amb la ITV, i m’han dit que el gat també l’han vist, enfeinat, pispant.
Hi ha tempesta a Can Pujol, Catalunya està de dol: el nostre Molt Honorable ha passat a ser imputable.
I els voltors aprofitats de la premsa de Madrit, se’ls nota, estan encantats, dient que ací és tot podrit.
Ara es pot dir sense embuts, doncs, que tota la família ha sucat i estan més bruts que la màfia allà a Sicília.
I retrunyen trons i llamps mentre obliden els seus Matas, Fabras, Cospedals i Camps, i també Gürtels i “infantas”. Ara és l’hora catalans… hora, sí, de fer neteja. No hi volem els antics clans al nou país que clareja!
per Josep Ignasi Gras
Xaval,
sembles tontu! C
ollons, Jordi, ara em sembles més tontu que un esclop. Què, no ho veies? Tant t’ho creies? De veritat t’ho vas arribat a creure? Potser et pensaves que repetint “això no toca” n’hi havia prou. No home, no! Que per a fer certes coses s’ha de tenir experiència, un pedigrí! No es pot arribar i dir: “Això?, això ho faig jo amb els ulls tancats.” O “amb la punta de la fava”. No surt mai bé, creu-me. T’ho diré d’una altra manera: la màfia actua com actua i no vol contrincants ni mals imitadors. Segurament és més fàcil enganyar-se un mateix i trobar-se guapo si t’envoltes d’un entorn afalagador i gens crític (si n’hi ha algun no tarda a ser desplaçat); quan no t’esborrona que et diguin honorable a totes hores (i potser te’n sents i tot); quan no t’avergonyeix escoltar a la massa enfervorida dedicar-li un “això és una dona!” a la teva muller; quan tens una família tant exemplar de cara als paradisos fiscals i a les revistes del cor i entrecuix... Situacions aquestes que es donen més quan un país surt, o
Ara demanes perdó, però t’has llufat i de valent, consentint i deixant fer
i l’àrbitre el clissa i pita en contra del seu equip, tot el públic, inclement, “canta” allò de “toooonnnntuuuu, toooonnntuuuu...”, allargant les síl·labes amb una cadència que fa que la burla dolgui més.
vol sortir, de la misèria econòmica, política i cultural, un ambient que ha propiciat grans lluitadors però sense estructures, una època gris i sota mínims en la que qualsevol cosa era fet de lluita, quan ets pots arribar el messies, o un gran profeta, i que baixes del cim per portar les teves lleis al poble, al teu. Potser sí. Però no. Al final has demostrat que no baixaves pas del cim de la muntanya sinó que venies directament de l’hort, amb perdó i sense ànim de molestar. Tant t’ho creies? No m’ho acabo d’empassar.
Ara, molts patriotes espanyols, molts nacionalistes espanyols i molts espanyols a seques, tant d’allà com d’aquí , es vulguin dir quintacolumnistes o col·laboracionistes, però sobretot el que es considera l’elit d’aquest estat, t’ho estan entonant, també inclements i rancuniosos, amb delectació. I el que ho faran durar. No n’hi ha per menys: poden fer mofa i befa, enfortits, perquè el suposat àrbitre t’ha enxampat fent una cosa lletja i ha xiulat; res d’extraordinari, no creguis, res que la família reial, l’aristocràcia no vinguda a menys, els polítics de tota la vida, els grans directius de la banca i de les multinacionals, els rics de soca-rel o nou vinguts, els famosos per una cosa o altre... no hagin fet, facin o vulguin fer. Gent que té tants bitllets que Andorra se’ls hi ha quedat petita. No hi cabrien.
Als partits de futbol, quan un crack de l’equip contrari, o no tan crack, deixem-ho en un de l’equip contrari, fot una llufa d’aquelles que es podia haver estalviat, però que per displicència, error de càlcul o simplement que l’engalta malament o que per carallot fa una falta a la babalà
Però si ets la riota de tots ells és perquè han fet veure que per fi t’han enxampat i això els ha permès treure faves d’olla i tornar-te-les totes juntes: el teu cas els encanta, perquè l’han madurat i l’han esbombat quan els ha convingut, i han assolit fer d’un cert personatge que els havia tocat el que no sona un cadàver polític i ves a saber si històric, per haver fet (i negat) el mateix per acumular pasta que altres polítics i gent d’aquest tarannà. I com no pixar-se de riure, si en aquest mateix moment l’àrbitre que ha de xiular els que actuen com tu i la teva família (en això no hi ha excuses), el mateix àrbitre, deia, en segons quins casos ha mirat cap un altre costat fent veure que no veia res i demanant l’hora; en altres, s’ho està estudiant amb molta cura perquè sap que no pot ensenyar la tarja vermella; en uns quants, descaradament ha concedit l’absolució perpètua..., alhora que alguns membres de la corporació fraudulenta recullen signatures perquè algun col·lega surti de la presó o, directament, no hi entri (com cercant un certificat popular de bona conducta: la Rocío Jurado negava la possibilitat de que un marqués amic seu fos acusat de pederàstia perquè... era amic seu). Moments màgics!
Ara demanes perdó, però t’has llufat i de valent, consentint i deixant fer, pensant potser que les teves llufes eren divines, i que la gent te les havia d’ensumar i alabar la olor que desprenien. Ara has emmetzinat l’ambient, els país sencer que tant et vanagloriaves de conèixer, i gran quantitat de seguidors, fidels que no van saber separar el que era un polític de partit del que pretenia
ser un model d’actuació, ara estan més morts que vius, esmorteïts, esmussats. I alguns inclús es senten estafats i et diuen el nom del porc. Però ara és tard. Has enfortit el seu enemic i li has donat molta munició per seguir fent el que han fet sempre, generalment de manera seriosa i sacrificada, i ara en un to a honrats i honorables no ens guanya ningú que esgarrifal
El “petit suís” no havía dit ni “mú”
L’AVI
per Elchicotriste
Les Cobles del molt Honorable
Uns pujolen, altres baixolen
T
ápeme usté señorito Las vergüenzas de mi erario Tápeme usté señorito Tápeme usté este ramito o hablo yo de su salario. Qué tiene la zarzamora Que a buenas horas Llora que llora por los juzgados, Ella que siempre callaba Y depositaba alegre su teca En las islas barbados. Lleva anillo de nación Orgull, catalanitat, Pero con otra intención Va la cheneralitat. Hojas verdes, Verdes como un billetaco, Verdes como el de 100 euros Y el de quinientos morao, duermen en Liechtenstein. Paraíso de Andorra y olé, cuentas de oro, Cuentas de oro, donde yo no declaro, Donde yo no declaro, donde yo mis impuestos y olé Los evaporo. (Léase aquí pausa dramática y solo de guitarra por soleares) Que me pongan un crespón aquí en Suiza, A bancas y sucursales, a la reja y a la cruz, Que aun con rejas mi delito no cotiza Y la cárcel no visito, ni catalán ni andaluz. De negro todos los pagos Y las pubillas flamencas con espardenyas de cola, De luto los más mangantes Por la moda deslumbrante de la justicia española.
Cacique de grana y oro Alegre como una rosa Que te abrías ante el “poble” Igual que una mariposa. Cacique de patriotisme Que sin vergüenza torera, A tu cuerpo se ceñía Lo mismo que una senyera. Como reliquia y tesoro Te llevo en mis partes nobles Cacique que roba el oro. Que le pongan lazo negro a la Moreneta A la Torre de la Caixa y la Alhambra del Gaià Y también a la bandera roja y gualda Que el pispar es cosa multinacional. Que lloren los diputados En los picachos mas altos de masias barceluñesas, Que llore Catalunya entera, Lleidatans i gironinos, los reyes y las princesas, Y hasta los pringaos “del Camp”, Que lloren los imputados lágrimas de cocodrilo Que “Mas” hay por descubrirtz, Y aunque pongan a parirtz, El indulto está servido, mientras el pueblo zaherido Vitorea mongoloide: Força Barça…Hala Madritz.
PUBLICITAT
i r e
! e ur
A
d u e r 5 p 9 9, un
ELCHICOTRISTE
PAU-B
Devil
www.elwebnegre.com
El darrer volum de les memòries de Jordi Pujol un triller pornopolític que farà pujar la temperatura del país