la realitat del sud a través del cinema
Direcció: Ousmane Sembene Guió: Ousmane Sembene Producció: Ousmane Sembene Coproductor: Thierry Lenouve Supervisió guió: Sophie Dwernicki Fotografia: Dominique Gentil Muntatge: Abdellatif Raïss Música: Boncana Naiga Estrena: 18/03/2005 Nacionalitat: Senegal, França, Burkina Faso, Camerun, Maroc, Tuníssia Durada: 120 minuts Actors: Fatoumata Coulibaly, Maimouna Hélène Diarra, Salimata Traoré Collé Ardo viu en un poble africà. Fa set anys, no va permetre que la seva filla fos sotmesa a l'ablació, una pràctica que li sembla una barbàrie. Avui, quatre nenes fugen per escapar del ritual de la purificació i demanen a Collé que les protegeixi. A partir d'aquest moment, s'enfronten dos valors: el respecte al dret d'asil (moolaadé) i la tradició de l'ablació (salindé). Amb la seva decisió d'acollir i ajudar les nenes Collé provoca una crisi en la vida de l'aldea. Fins i tot suportarà el patiment del càstig i la humiliació pública abans que renunciar a la seva posició, desencadenant així una autèntica rebel·lió de dones que exigeixen que cap nena més sigui mutilada. D'altra banda, Amsatou, la filla de Collé, ja està en edat de casar-se i la pretén el fill del cap del poble, un jove que acaba d'arribar de París. Fins a la data, cap home s'ha atrevit a casar-se amb una dona no purificada.
Sense cap dubte, Ousmane Sembene és un dels grans cineastes africans. Nascut el 1923 en Ziguinchor, a la regió senegalesa de Casamance, molts el consideren el verdader fundador del cinema africà. Format com a cineasta a Moscou, Sembene va viure a Marsella i París on va fer de pescador, paleta, mecànic i estibador, i va lluitar en la segona Guerra Mundial en l'exèrcit francès. Al final dels cinquanta va començar a escriure novel·les, algunes de les quals van ser portades posteriorment per ell mateix a la pantalla, com Véhi-Ciosane, que es va convertir en la pel·lícula Niaye; Voltaïques, que es va convertir en La noire de…; Li Mandat, que es va convertir en Mandabi, o Xala, que va rebre el mateix títol en la seva versió cinematogràfica. Amb més de quaranta anys, Sembene va començar a cultivar el setè art. Autor prolífic, gràcies a la seva experiència a França com a immigrant i gràcies també a la seva experiència al Congo on va conèixer el malaguanyat Patrice Lumumba, Sembene va ser sobretot un home compromès amb els seus, cosa que el va portar a ser sindicalista i a denunciar moltes de les injustícies que a França o a Europa patien els seus companys senegalesos. Exemple d'això són pel·lícules com La noire de… (1966), Emitaï (1971) o Camp de Thiaroye (1987). Sembene sempre ha concebut el cinema com una arma política, cosa que va incomodar a moltes persones i governs, com mostra el fet que algunes de
les seves pel·lícules han estat en part censurades. Ousman Sembene ha tractat durant la seva carrera temes com la importància de la comunitat, la corrupció de les elits, els canvis en la família, els canvis en el rol de la dona, la soledat del ciutadà davant la infranquejable burocràcia, la pobresa, el colonialisme i el neocolonialisme, les trampes de l'ajuda estrangera… La trajectòria de Sembene ha estat reconeguda amb nombrosos premis entre els quals destaquen el Primer Premi del Festival de Cinema de Tours, per Borrom sarret (1963); el Premi Internacional de la Crítica en el Festival de Cinema de Venècia (1968), Premi dels Realitzadors Sociètics en el Festival de Cinema de Taixkent (1968), i Millor Pel·lícula Estrangera en el Festival de Cinema d'Atlanta (EUA), el 1969, tots ells per la pel·lícula Mandabi; Emitaï va guanyar la Medalla de Plata en el Festival de Cinema de Moscou (1971) i va ser seleccionada per ser projectada als Festivals de Cartago (Tunísia), Berlín (Alemanya) i Cannes; Xala va ser projectada en els festivals de Locarno, Cannes, Rotterdam i Nova York i va guanyar el Premi Especial del Jurat per Karlovy Vary (aleshores Txecoslovàquia) el 1976. Dos anys més tard Ceddo va guanyar el Premi Paul Robeson de Los Ángeles i el 1988 va obtenir el premi del Jurat en el Festival de Cinema de Venècia. Homenatjat pels organitzadors de diversos festivals, per museus, per acadèmies d'art i governs, Ousmane Sembene és, sense cap dubte, un dels grans mestres del cinema africà.
L'ablació al Senegal. La rebel·lió dels Bambara Una espessa columna de pols s'aixeca. Els pastors condueixen un ramat de zebús famèlics. En abandonar la seva aldea miren de reüll cap a l'escola de les dones, un gineceu que els intriga i en l'interior de la qual sona la veu d'Oureye Sall. Aquesta matrona, ordinàriament menyspreada pels homes, era temuda, sobretot, per les joves. I és que, des de fa segles, les dones de la seva família es transmeten un terrible saber: el del njongal jigeen, l'ablació. Als seus 53 anys i a punt de succeir a la seva mare, Oureye ha decidit trencar amb aquesta tradició. "Ho vaig aprendre tot, des de la tècnica de la fulla ben afilada i la preparació mística fins als versicles que cal dir... Avui renuncio a això. Prefereixo perdre el meu estatus social a continuar exercint aquest ofici que atenta contra la integritat de les nostres filles". L'escolten 30 dones. Estan en l'escola, a l'entrada de l'aldea. Aquest divendres la mirada de les bambara està plena d'orgull. Els seus cants i danses exalten un sentiment nou: el retrobament amb la seva dignitat. I és que totes han jurat a una no fer-li mai l'ablació a les seves filles. Un acte en una ètnia on són mutilades sexualment tres de cada quatre dones. Una victòria que arriba després d'una desigual lluita per la pressió que han hagut de suportar i pel que és profund d'aquesta tradició. "Les raons culturals són moltes: estètica, iniciació, purificació i castedat. Els bambara fan l'ablació del clítoris perquè creuen que aquest pot causar la mort del marit. Altres creuen que, quan neix, qualsevol ésser humà és androgin i, per tant, equívoc. Cal diferenciar a l'home de la dona a través de l'ablació", explica Ousman Djimara, professor de la Universitat de Dakar.
Un milió de dones Malgrat haver estat recentment condemnada pel president Abdou Diouf i la seva Ministra de la Dona, Aminata Mbengue Ndiaye, aquesta pràctica segueix afectant al 20% de la població senegalesa, és a dir a un milió de dones amb edats compreses entre un mes i 16 anys. I això que les xifres d'aquest país estan per sota d'uns altres, com Sudan (98%), Somàlia (98%) o Etiòpia (85%). Unicef estima que més de 120 milions de dones de 28 països han estat mutilades genitalment. Operacions que van des de l'ablació parcial o total del clítoris fins a l'escissió dels llavis i el tancament de l'orifici extern de la vagina per impedir la penetració. "S'ha convertit en alguna cosa comercial; cada persona que passa per ella ha de pagar un quilo de sabó negre i 5.000 francs", explica Mareema Ndiaye, mare de set fills. A més, el dolor és terrible perquè l'operació es fa sense anestèsia, amb un ganivet de cuina o una fulla d'afaitar i de vegades amb un tros de vidre. "Hem de suportar el dolor sense plorar. No podem cridar per a no convertir-nos en la vergonya de la família. Sense parlar de les infeccions, sovint mortals", diu Lala Diarra.
L'Alcorà Un combat que hauria pogut ensopegar amb la religió. Alguns musulmans intenten legitimar l'escissió basantse en l'Alcorà. "Els nostres temors es van esvair quan l'imam, Malamine Diagne, ens va tranquil·litzar", explica Oureye Sall. El cap espiritual de Ngérigne ha vingut a donar suport a les dones: "No existeix referència explícita a aquesta pràctica entre els ensenyaments del Profeta. La llei islàmica col·loca l'escissió entre els ritus de neteja, igual que tallar-se les ungles, depilarse les aixelles o retallar els bigotis. L'oració és sagrada, l'escissió, no". "La cohabitació de diverses races ha afavorit el mestissatge d'idees. Per exemple, jo formo part de les dones de l'aldea, certament minoritàries, que no han patit l'ablació", confia Rokhaya Ndiaye, nascuda de pare haal pulaar i de mare wolof. La seva veïna Lala Diarra li treu la paraula: "Les nostres germanes de Kër Simbara no tenen aquesta sort. Són totes bambara. Però, si fa falta, anirem allà per donar-los suport i convèncer els seus marits". I a deu quilòmetres de Thiés apareix l'aldea Kër Simbara. A l'ombra d'un baobab, les educadores Dossou Konaté i Cheikh Diop animen una xerrada informal. Molt aviat, la discussió es torna en atacs verbals."L'escissió és un afer dels joves. Personalment, no m'oposaré a l'abandonament d'aquest ritu", diu Sambou Diawara, el cap de l'aldea. Un jove li respon: "Dir que és perillosa és una història d'occidentals. No som bens. Abans, ens deien que no havíem d'alimentar a nostres nadons amb la llet de les seves mares, sinó amb biberons. Ara, ens diuen el contrari". Un vellet intenta calmar els ànims: "Fa falta una llei. Una llei que s'imposi a tothom. Però no sóc partidari d'un jurament públic, com van fer en l'aldea de Malicounda". Un altre ancià declara: "Aquestes dones ja no formen part de la nostra comunitat per la seva actitud sacrílega...". Es fa el silenci davant l'evocació del jurament de Malicounda Bambara. El 31 de juliol de 1997, 70 dones, que havien seguit els cursos de Tostan, van anunciar públicament la seva decisió d'aturar la pràctica de l'escissió. Malgrat el suport del seu cap i de l'imam van començar a patir atacs. Maïmouna Traoré, la degana del grup, respon: "El nostre error va ser parlar en nom del poble. Hi ha moltes dones que segueixen aferrades als costums". La seva decisió és irrevocable. "No renunciaran mai -explica l'educadora Ndeye Maguette Diop- i intentaran convèncer les seves germanes. Són autèntiques bambara, autèntiques amazones!". Cada any dos milions de nenes d'entre quatre i 12 anys són víctimes de mutilacions genitals. La justificació que argumenten els practicants d'aquest ritu va des de motius d'higiene fins a considerar-la com una fórmula per evitar la promiscuïtat. La realitat: a prop d'un 45% d'aquestes dones no obté plaer durant les seves
relacions sexuals, bona part d'elles tenen coits dolorosos i moltes poden patir, posteriorment, greus complicacions durant el part. Aquest tipus de mutilació té conseqüències físiques serioses des del primer moment en que es duu a terme. Atès que la majoria de les vegades es realitza en les pitjors condicions mèdiques i sense anestèsia, les víctimes pateixen molt de dolor i fins i tot pèrdua del coneixement. A més, solen produirse greus hemorràgies i infeccions. Moltes joves moren durant o poc temps després de la intervenció. Les conseqüències a llarg termini d'aquesta mutilació
van des de problemes menstruals, quists i infeccions cròniques de la pelvis fins a la infertilitat. Els experts creuen que entre un 15% i un 20% de les dones mutilades no pot tenir fills. Psicològicament, l'ablació provoca estats d'ansietat, de depressió i atacs de pànic. Però la castració femenina ha deixat de ser un ritu practicat únicament als països en vies de desenvolupament. Informes publicats en revistes mèdiques de prestigi han revelat que a Europa i als Estats Units s'està produint un increment d'aquest tipus de mutilació paral·lela a l'augment del número d'immigrants de l'Àfrica Sudsahariana.
Quins són els aspectes de la pel·lícula que més t'han sorprès i interessat? Quina opinió et mereix la pràctica de la mutilació genital femení? De quina manera aquesta es vincula a la dominació dels homes sobre les dones? Creus que està relacionada una cosa amb l'altra? Creus que ha de permetre's aquesta pràctica per part d'immigrants africans residents en països europeus com una forma de respecte a la seva cultura? Quin és la posició del director de la pel·lícula respecte al debat existent en les societats africanes sobre si han de mantenir el respecte a la tradició i als costums o bé optar pel seu abandonament i orientar-se cap el camí de la modernització occidental? I quin és la teva opinió al respecte? Com entens la reacció dels homes de destruir totes les ràdios de la comunitat? Per què el fan? Com entens el final de la pel·lícula en què es mostren de forma contrastada el minaret i una antena de televisió? Què creus que ha volgut dir el director amb aquest final? Com valores la reacció de la comunitat davant l'arribada d'Ibrahima procedent de França? A què respon la reacció que suscita la seva arribada? Què et sembla el fet que la lluita de les dones contra l'ablació es plantegi amb el recurs d'una altra figura de la tradició com és el moolaadé? Creus que això pot plantejarse com una posició política sobre de quina forma han de desenvolupar-se els països pobres? I si és així, quin és la teva opinió al respecte? Quins són les diverses formes d'organització i resistència de les dones de la comunitat per plantar cara a l'ablació?