Engega 12, revista de la Universitat de Girona

12 octubre 2009

Entrevista a Ramon Carb贸-Dorca La Universitat inclusiva Biodiversitat i salut

Diàleg entre ciències i humanitats

Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita: Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini i Francesc Ten Fotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponents Maquetació i il·lustracions: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions ISSN: 1988-3161 Dipòsit legal: Gi-835-2008 Amb el suport del Consell Social de la UdG. Consell editorial: Comissió de Publicacions de la Universitat de Girona BY La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats.

Publicacions Pl. Sant Domènec, 3 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

Amb tota humilitat, aquest número d’Engega intenta incidir en un diàleg necessari i productiu, amb un conjunt de textos que ens acosten a les interrelacions de tots dos móns. Hi parlem de la comunicació cultural i de la història de la ciència i la tècnica, de la importància del diàleg i la reflexió en la universitat actual i en relació al contacte amb la societat. En aquesta entrega, un científic destacat de la UdG, el professor Carbó-Dorca, aposta per una relació fluïda entre els dos móns, per bé que mantenint, cada un d’ells, la seva pròpia personalitat.

Engega torna a ser una escaparata de les activitats de recerca de la Universitat de Girona, en temes relacionats amb el medi ambient, la sociologia o la gestió territorial. També ensenyem una Universitat inclusiva, oberta a tothom i no discriminatòria. Una Universitat que s’obre al món a través dels viatges d’estudis que duen a terme estudiants de diverses matèries.

Una Universitat que s’acosta a un moment decisiu en la seva història. Com cada quatre anys, les eleccions al rectorat marcaran el ritme de la institució en els propers mesos. Més enllà dels projectes i dels programes que es presentin, la singladura de la UdG està assegurada cap a un futur ben esperançador. Gràcies, justament, a les persones, homes i dones, que lluiten dia a dia per conservar l’esperit emprenedor.

/ /

En el número 11 d’Engega, en el reportatge Un Cinturó verd per a Girona, quan s’esmenta els patrocinadors de la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial, no es va fer referència a l’ajuntament d’Olot que és, a tots els efectes, patrocinador de la Càtedra.

Fa uns mesos, en un article de reflexió, el filòsof Jordi Llovet dibuixava l’estat actual de les relacions entres les “humanitats” i les “ciències” i reclamava, en certa manera, que Bolonya servís perquè les primeres deixessin d’ocupar la segona fila a què han estat abocades des del temps de la Il·lustració. “Aquestes dues branques del saber” – deia Llovet – “van anar de bracet durant una colla de centúries; però és un fet que a mesura que la ciència i després la tècnica van assolir un paper autònom i autosuficient en el marc del coneixement a les societats i a les universitats europees, les ciències es van independitzar de les lletres”. Data l’últim exemple de sabers no compartimentats, “sinó aglevats en una unitat metodològica i de perspectiva”, en l’aventura intel·lectual de D’Alambert, Diderot i companyia. Des d’aleshores, “les humanitats van quedar relegades a un paper en part secundari, en part accessori, i, més encara, relegades a un lloc testimonial de l’antiga tradició sàvia, lletrada i precientífica”.

SUMARI

03 //// Editorial: Diàleg entre ciències i humanitats 05 //// Opinió: Les matemàtiques són el cor del món. M.A. Canals 06 //// Opinió: Walter Benjamin: un pensador que traspassa fronteres. Jörg Zimmer 07 //// Opinió: Les comarques gironines i la Guerra del Francès. Genís Barnosell 08 //// Jo controlo 12 //// Nou grau en comunicació cultural 14 //// La intrusió salina a Sant Antoni de Calonge 16 //// Una universitat inclusiva i conscient de la diversitat 20 //// Entrevista: Ramon Carbó-Dorca 24 //// Em-Line!

27 //// Biodiversitat marina, salut humana 30 //// Arbres a canvi de CO2 32 //// Compòsits pel futur 34 //// La trampa del moliner 36 //// Deixalles contra el crom 38 //// La importància de la comptabilitat 40 //// Viatge d’estudis 42 //// UdG Express: Segon Jove Campus de Recerca; Nit de la Recerca 09 44 //// Unitat d’assessorament estadístic 45 //// Perfils: Xevi Xirgo

/ /

Maria Antònia Canals Directora del GAMAR (Gabinet de Materials i de Recerca per la Matemàtica a l’Escola)

Les matemàtiques són el cor del món És evident que per als que ens dediquem a l’ensenyament de les matemàtiques, l’amor a la nostra feina ens empeny sempre a reunir-nos. Aquest any la gent de Girona ha tingut una bona ocasió de constatar-ho, i ha pogut preguntar-se per què es produeix aquest fet.

Jo m’ho he preguntat sovint, i se m’han acudit aquestes raons: - Potser és perquè la societat, en general, considera la nostra assignatura difícil i antipàtica, i això provoca en nosaltres una reacció de defensa.

- Potser és perquè els nens i nenes, no exempts d’aquest impacte social, no la miren amb simpatia, i fins la creuen inassequible; i això, a nosaltres, ens crea mala consciència i ens fa sentir la necessitat d’ajudar-nos mútuament.

- Potser també és perquè necessitem expressar col·lectivament les nostres conviccions, tal com ens passa als que compartim unes mateixes creences religioses o polítiques.

- També pot ser que als de matemàtiques ens agradi tant reunir-nos simplement pel goig de trobar-nos amb molts companys i companyes amb qui compartim la mateixa passió per la nostra feina.

I tot plegat, emmarcat en un horari perfecte estructurat al voltant de quatre magnífiques conferències plenàries, i amb la presència de personalitats importants del món de l’educació de la nostra universitat, de Catalunya i d’Espanya.

Tots hem parlat de la gran feina que ens queda per fer. Durant dos anys, tornarem a submergir-nos en la nostra tasca de cada dia, que ens presenta dues cares oposades: una és allò que la societat pensa de les matemàtiques, i l’altra és allò que els de matemàtiques portem al cor. I amb aquesta dicotomia dins nostre, quan ja estiguem del tot submergits en el dia a dia de la feina, les JAEM ens ajudaran a tots i a totes a avançar, perquè ens recordaran que compartim amb molts altres les ganes i l’esforç real de millorar una mica el nostre món.

/ /

El fet és que ens fa feliços posar en comú les dificultats, les idees i els sentiments que ens habiten. I les JAEM (Jornadas de Aprendizaje y Enseñanza de las Matemáticas) van ser fundades fa molt de temps per la «Federación Española de Sociedades de Profesores de Matemática» justament perquè siguin una ocasió de fer-ho, cada dos anys, amb companys de tot l’Estat espanyol. Quan ens hi trobem, cada vegada en una ciutat diferent i sempre en un marc bonic i festiu, no ens cansem de proclamar la nostra voluntat de vèncer el gran repte que tenim davant, i la nostra convicció profunda que les matemàtiques són el cor del món. Ho són, juntament amb la llengua, perquè són a tot arreu: no hi ha res sense quantitats, sense formes, sense ordre, sense canvis de posició o de quantitat, sense relacions de mesura, sense combinatòria i atzar... De la mateixa manera que no hi ha res que no tingui nom; totes les coses funcionen per una lògica interna i el fet d’anar descobrint-la ens fa més persones. Per això les matemàtiques, quan ens atrapen, ens apassionen, de la mateixa manera que l’art apassiona l’artista, i són, per a nosaltres, font de felicitat.

Aquestes són les causes profundes per les quals les XIV JAEM, que van tenir lloc a Girona de l’1 al 4 de juliol d’enguany, han resultat «una passada» (emprant una expressió del nostre jovent que m’agrada més que la paraula èxit).

Resumint molt, podem concretar el contingut de les Jornades en els actes i temes següents: - Un seguit de ponències, comunicacions, debats i tallers: ponències per ajudar els mestres, de petits i grans, a assentar les bases fermes per dur a terme la seva tasca; comunicacions d’experiències d’escola; debats per discutir els petits fets de cada dia i les darreres troballes científiques; tallers sobre temes de cada nivell, des de parlar dels nombres fractals, fins a plantejar les matemàtiques a la cuina i als carrers del voltant.

- Un conjunt d’exposicions: unes de fotografies, altres de novetats tecnològiques d’objectes i construccions matemàtiques; altres, com la del gabinet Gamar, de materials manipulables per a l’aprenentatge a l’escola, i l’exposició del «MMACA», nou Museu de les Matemàtiques de Catalunya.

Jörg Zimmer Professor d’Estètica de la UdG

Walter Benjamin: un pensador traspassa fronteres El dia 26 de setembre de 1940 es va suïcidar el filòsof alemany d’origen jueu Walter Benjamin a Portbou, fugint de la persecució nacionalsocialista. Intentava travessar Espanya per arribar a Lisboa, on volia embarcar-se cap als Estats Units. Les autoritats franquistes el volien retornar a la França ocupada pels nazis i, ell no veié cap altra opció que posar fi a la seva vida. El Memorial de Dani Karavan a Portbou commemora aquests fets i relaciona molt bé el caràcter del pensament benjaminià amb el paisatge de Portbou. Si bé és cert que la contingència de les circumstàncies històriques fan arribar Benjamin a aquest lloc, igualment sembla que és el seu lloc: la intenció del seu pensament també ha estat sempre traspassar fronteres i trencar límits. L’obra de Benjamin, avui dia d’una projecció intel·lectual i acadèmica mundial, s’ha de caracteritzar com a transdisciplinària: la seva preocupació per la teoria de la modernitat, l’art i la literatura contemporànies, una comprensió de la història més enllà de la idea clàssica del progrés i el seu esforç incansable d’entendre el caràcter catastròfic de la història de la primera meitat del segle XX, no es deixa ubicar en cap disciplina, sinó que integra perspectives tant de la filosofia com de la teoria literària, de la història de l’art o de la història. A més, traspassa fronteres ideològiques: amalgama idees del messianisme jueu amb un marxisme crític que no es pot identificar ni amb l’ortodòxia jueva ni tampoc amb la marxista. Amb una paraula: abans de traspassar l’última frontera de la seva vida a Portbou, tota la seva vida havia fet el mateix.

D’aquí la biografia intel·lectual de Benjamin: en la seva tesi doctoral sobre el concepte de crítica d’art en el romanticisme alemany fa més que un estudi filològic —es tracta d’una reflexió sobre el nexe intrínsec entre l’obra i el procés de la seva recepció—. En el seu treball sobre el drama barroc alemany realitza més que un exercici d’història de la literatura: l’al·legoria barroca li serveix per perfilar la naturalesa oberta i fragmentària de l’obra d’art contemporània que apareix en les avantguardes al principi del segle XX. Quan escriu sobre Baudelaire, reflecteix les condicions de la modernitat. I en les tesis sobre el concepte d’història no només refuta la idea lineal del progrés històric, sinó que també desenvolupa un mètode que consisteix —a diferència de l’habitual reconstrucció del procés— en la construcció d’una relació entre l’actualitat i un determinat fragment del procés històric. Benjamin vol trencar la continuïtat de la història per descobrir l’actualitat dels seus elements singulars —un mètode i una actitud que descriuen molt bé el conjunt de l’obra del pensador.

/ /

Una altra paradoxa de Walter Benjamin: en vida mai no va ser acadèmicament reconegut, i avui dia és una referència mundial. Sembla que s’hauria de poder visualitzar millor qui tenim a Portbou. Durant molts anys, una figura molt destacada de la cultura contemporània hi ha tingut una presència quasi amagada. És una bona notícia que, després de molts alts i baixos per aconseguir una forma institucionalitzada de trobar un lloc a Benjamin, sigui imminent la creació d’un centre Walter Benjamin a l’edifici de l’antic Ajuntament de Portbou, que s’integrarà a la Xarxa d’Espais de Memòria de Catalunya que coordina el Memorial Democràtic.

El centre inclourà una exposició centrada en Benjamin, una biblioteca i probablement un alberg per a investigadors. A més, està prevista la creació del Premi Memorial Democràtic Portbou-Walter Benjamin. La finalitat d’aquestes activitats, en què es preveu la col·laboració institucional entre l’Ajuntament de Portbou, el Memorial Democràtic, la UdG i el MUME, és millorar la projecció internacional del lloc on Walter Benjamin va traspassar l’última frontera de la seva vida.

Genís Barnosell Professor d’Història Contemporània de la UdG

Les comarques gironines i la Guerra del Francès Aquest any 2009 es commemora l’inici de la Guerra del Francès, un conflicte que va assolar la península Ibèrica entre 1808 i 1814, i que s’inscriu en el llarg cicle bèl·lic que es va iniciar amb les guerres contra la revolució de 1792. Aquesta guerra va tenir un fort impacte a tot Catalunya i és tinguda normalment com la data d’inici de la contemporaneïtat. En el cas concret de la ciutat de Girona, a més, la resistència davant l’atac que va patir el 20 i 21 de juny de 1808 i després en els setges de juliolagost de 1808 i maig-desembre de 1809 va ser ràpidament mitificada. La seva imatge idealitzada va formar part de la identitat gironina fins ben bé la segona meitat del segle XX. Ara que s’escau el bicentenari de la Guerra, aquells fets s’han commemorat àmpliament a tot Catalunya amb quasi 200 actes celebrats en 45 municipis, entre els quals n’hi ha més de mitja dotzena de gironins. En el cas concret de la ciutat de Girona, s’han produït actes tan diversos com la celebració de l’Expo Mundial de Figures Històriques; la interpretació, a càrrec de la Coral Música Antiga de Girona, del tedèum que la ciutat va oferir a Ferran VII el 1814 en ocasió del seu pas per la ciutat; la publicació d’un número especial dedicat al tema per part de la Revista de Girona; la cantata dedicada a «El timbaler del Bruc» feta en el marc de l’activitat «Tots junts a cantar» (Ajuntament de Girona i Escola Municipal de Música); la creació de l’associació Amics de la Girona Napoleònica, que vol col·laborar a divulgar aquest període i fer recreacions històriques com la del setembre d’enguany; la publicació de diversos llibres, i la digitalització de part dels seus fons per part de l’Arxiu Municipal de Girona i la Biblioteca Pública de Girona.

El professorat d’història de la Universitat de Girona ha participat en diverses activitats, com la publicació de llibres, l’elaboració del dossier especial que el Diari de Girona va dedicar als setges, la publicació en curs, per part del mateix diari, de l’històric Diario de Gerona, i les beques que el Patronat Francesc Eiximenis ha organitzat per promoure la investigació sobre el període. Aquestes beques les van guanyar Jordi Bohigas i Francesc Xavier Morales l’una, i Lluís Serrano i Albert Pons, i estan en curs de publicació. Jo mateix he participat en l’elaboració dels guions de les visites teatralitzades que s’han ofert a l’estiu, he coordinat un cicle de conferències a l’Arxiu Municipal, he comissariat l’exposició del Museu d’Història de la Ciutat «Girona i França entre la guerra i la pau, 1659-1939» (oberta fins al setembre de 2009) i coordino l’elaboració de l’exposició itinerant que organitza el Patronat Eiximenis dedicada al conjunt de les comarques gironines. El novembre tindrà lloc el Congrés Internacional «Guerra i poder en terres de frontera, 1808-1823», organitzat per la Universitat de Girona, l’Institut d’Estudis Gironins i l’Ajuntament, que compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya, el Ministeri de Defensa, la UAB i el Foro para el Estudio de la Historia Militar. Altres municipis, com Roses, Torroella de Montgrí, Hostalric, Sarrià de Ter, Banyoles i Figueres, també han organitzat actes diversos, en alguns dels quals també ha participat professorat d’història de la UdG.

/ /

Amb aquesta participació fem recerca i divulgem la història, element fonamental de la nostra personalitat i un actiu indiscutible per a la promoció cultural, turística i econòmica de qualsevol territori.

/ /

L’adolescència és una etapa de la vida en què molts joves duen a terme per primera vegada activitats que els poden posar en greu perill. Una d’elles pot ser anar amb moto sense posar-se el casc. Una altra pot ser mantenir relacions sexuals sense usar preservatiu. La psicòloga Mònica Cunill ha estudiat aquestes dues conductes en cinc-cents joves de la província de Girona.

Els pares, protagonistes La pregunta sobre qui ha de ser el primer que faci aquesta feina de prevenció la respon M. Eugènia Gras amb contundència: «els pares, primer de tot els pares». No serveix de res voler que els joves reprodueixin un comportament que no han vist a casa seva. «Si els pares, per exemple, han begut i després han agafat el cotxe, l’adolescent aprendrà a fer el mateix», diu. Després, l’escola. Cal, però, que es canviïn els procediments perquè fins ara la sensibilització només s’ha basat en aspectes teòrics, en fer aprendre el codi de circulació o explicar la tècnica de col·locació del preservatiu.

En canvi, Cunill és del parer que és necessari que es treballin les expectatives, les creences i les emocions.

Amb tot, queda clar que no és el mateix parlar als fills de com s’ha d’anar amb moto que fer-ho de la manera en què s’han de mantenir les relacions sexuals. El problema és similar, però les formes d’abordar-lo, ben diferents, perquè si del primer se’n parla obertament tant a casa com a l’escola, amb el segon no sempre passa el mateix. «Falta informació i els joves la busquen a Internet, un lloc en què troben informacions

/ /

«Jo controlo» és una de les respostes que els adolescents esgrimeixen quan se’ls vol retreure una conducta en què els adults advertim que s’exposen al risc. Sentir-se invulnerable, aquesta és la qüestió. Per als adolescents, els problemes sempre són dels altres. En tot cas, quan responen als precs dels adults, quan fan servir algun sistema de prevenció, ho fan per les conseqüències immediates que es poden derivar de l’acció, no pas perquè hi hagi una convicció racional.

Aquestes respostes a la coerció no són una solució i el que calen són «intervencions educatives i contínues al llarg del temps». Si més no, aquesta és l’opinió de dues investigadores que coneixen bé el problema. Són M. Eugènia Gras i Mònica Cunill, del Grup de Recerca en Psicologia de la Salut de la UdG, que han enquestat cinc-cents joves de les comarques gironines per saber quins hàbits tenen pel que fa a l’ús del casc i dels preservatius. El treball s’emmarca en la tesi doctoral de Cunill, que ha dirigit Gras, i s’afegeix a altres treballs del grup que en una línia similar busquen respostes a determinades conductes dels adolescents amb l’objectiu de poder elaborar programes preventius.

Mònica Cunill ha enquestat cinc-cents joves de les comarques gironines per saber quins hàbits tenen pel que fa a l’ús del casc i dels preservatius.

No és el mateix parlar als fills de com s’ha d’anar amb moto que fer-ho de la manera en què s’han de mantenir les relacions sexuals. El problema és similar, però les formes d’abordar-lo, ben diferents.

No hi ha bons ni dolents. Més aviat, els joves poden mostrar prevenció per un aspecte i ser descurats en uns altres per la pressió dels amics o la família.

esbiaixades», diuen les investigadores. Fins i tot, en passar les enquestes han tingut més d’un problema quan les preguntes anaven de sexe o drogues, perquè «alguns instituts no ens ho han permès, potser pensant en les queixes dels pares», continuen. Una situació com aquesta es dóna perquè molts pares veuen en la informació la incitació a l’acció, un aspecte que sembla que es nota amb claredat pel que fa a les qüestions de sexe.

/10/

Si els pares poden ser un agent actiu en la prevenció, els amics, en canvi, acostumen a ser el motor de les decisions, perquè la necessitat de ser socialment acceptat condueix molts adolescents a imitar les conductes dels altres sense valorarne la idoneïtat. L’estudi ha revelat que les noies semblen més preventives que els nois, és a dir, en els qüestionaris elles responen que estan més disposades a fer servir el casc i a mantenir relacions sexuals amb preservatiu. Malgrat tot, entre el que diuen que farien i el que acaben fent passa

alguna cosa que «encara hem d’investigar», adverteix Cunill, perquè a la pràctica els fets demostren que se la juguen tant com els nois. En definitiva, la investigadora mostra en la seva tesi que no es pot parlar d’un perfil d’adolescent preventiu i d’un altre que no ho és. No hi ha bons ni dolents. Més aviat, els joves poden mostrar prevenció per un aspecte i ser descurats en uns altres per la pressió dels amics o la família o per qualsevol balda de la complexa cadena de factors que els envolten.

Gras i Cunill expliquen que una de les dades que es desprèn de l’enquesta és que els fills triarien els seus pares com a font d’informació. En canvi, un nombre molt important de pares pensa que és l’escola la que té el deure d’informar els joves.

El resultat és que, sovint, els nois i les noies no s’escolten ni els uns ni els altres, i acaben buscant la informació allà on els és fàcil de trobar, sense importar-los gaire si és bona o dolenta, perquè, en el fons, ells ja «controlen».

/11/

Grau en Comunicació Cultural Una nova via per interpretar el present

La Facultat de Lletres de la UdG ha posat en marxa aquest curs 2009-2010 el nou grau en Comunicació Cultural. La proposta innovadora ha tingut com a recompensa el fet que s’han cobert les quaranta places que s’oferien.

E

/12/

ls estudis d’Humanitats són gairebé tan antics com les universitats. És una característica que s’aconsegueix a còpia de saber adaptar-se a cada nova realitat. En un àmbit com aquest, la innovació docent sempre hi té cabuda, a la vegada que els plans d’estudis són molt sensibles a les necessitats del moment. Amb tot, en els darrers anys, llicenciatures com la geografia, la història, la filosofia o la lingüística no han aconseguit fer créixer de manera suficient el nombre d’estudiants matriculats. Aquesta situació contrasta vivament amb l’evidència que, cada cop més, els professionals de la cultura han anat ocupant noves parcel·les del mercat laboral. Ens referim als periodistes, als divulgadors que col·laboren en revistes, en televisions, ràdios i a Internet, i a tots aquells que s’obren camí en les institucions locals com a especialistes en cultura i en empreses privades com a gestors o dinamitzadors de la comunicació de qualitat.

A la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona eren conscients que calia acostar-se a allò que estava passant en el mercat de la cultura, que havia evolucionat prou de pressa els darrers anys. Calia actuar. En aquest sentit, Àngel Quintana, professor d’història del cinema, explica que fa quatre o cinc anys que buscaven una fórmula que els permetés donar resposta a les tendències que havien detectat. Considera que el nou grau que ara comença ocuparà una escletxa que havia quedat oberta entre les carreres de lletres i els estudis de Periodisme. Margarida Casacuberta, professora de literatura, va una mica més enllà quan exigeix la formació d’un tipus de professional que tingui la cultura com a objectiu de referència. Per la seva banda, el catedràtic Josep Maria Nadal es mostra convençut que hi ha una necessitat real de productes de divulgació cultural i, potser, el que fa falta són professionals especialitzats que, a imatge de França, siguin capaços de publicar molt bons llibres.

A la Facultat de Lletres de la UdG eren conscients que calia acostar-se a allò que estava passant en el mercat de la cultura, que havia evolucionat prou de pressa els darrers anys. Àngel Quintana: “El nou grau que ara comença ocuparà una escletxa que havia quedat oberta entre les carreres de lletres i els estudis de Periodisme.”

Els estudis de Comunicació Cultural pretenen capacitar els estudiants per accedir a professions que van des del periodisme cultural fins a la gestió pública de la cultura.

Competències dels estudiants

Quintana considera que el periodisme tradicional està en crisi.

De fet, l’evidència que confirma aquesta opinió la troba en les empreses periodístiques, que regulen a la baixa les plantilles de treballadors. Un escenari que implica, a la vegada, la transformació del professional de la comunicació, que d’ara en endavant «serà un freelance amb projectes determinats que depassen el marc de la premsa escrita i que abasten els productes multimèdia, perquè disposa de la capacitat d’adequar el seu llenguatge a cada nova necessitat». Josep Maria Nadal entén que el grau ha de ser útil per formar un nou tipus de periodista, però també «els experts en cultura que seran capaços de transformar el coneixement en productes a l’abast d’un públic cada com més ampli». Es refereix al tècnic de cultura, una figura que estan incorporant la majoria de municipis i que, admet Nadal, la seva formació està en disputa entre diferents estudis universitaris.

Margarida Casacuberta afegeix al cove de les possibilitats les biblioteques, els museus i també determinades empreses privades que es nodreixen de professionals amb un marcat accent cultural. Sense cap mena de dubte, la comunicació de la cultura té moltes sortides.

Entre les competències que hauran d’adquirir els quaranta estudiants que aquest curs han iniciat el Grau hi ha la comprensió i crítica de les diferents produccions culturals, l’avaluació de la sostenibilitat de les propostes que faran o la reflexió sobre la funció i el sentit ètic del professional de la comunicació en el món contemporani. A més, el pla d’estudis inclou el reforç de les capacitats orals i escrites per comunicarse de manera eficaç i amb coherència, sempre en funció dels nivells exigits i de les tecnologies emprades. A la fi, els estudis de Comunicació Cultural pretenen capacitar els estudiants per accedir a professions que van des del periodisme cultural fins a la gestió pública de la cultura, passant pels gabinets de premsa, la creació de continguts en entorns digitals o la transferència del coneixement. Quan acabin el grau, els estudiants que ho desitgin podran complementar els estudis amb diversos màsters, com ara el de Gestió del Patrimoni Cultural en l’Àmbit Local o l’interuniversitari en Gestió Cultural. També tindran a disposició seva el programa de doctorat en Ciències Humanes i de la Cultura, que ha estat distingit amb la menció de qualitat que atorga el Ministeri de Ciència i Innovació (MICINN).

/13/

Un certa crisi del periodisme tradicional

La intrusió salina a Sant Antoni de Calonge: la geologia al servei de la gestió territorial L’extracció intensiva d’aigua subterrània en zones properes a la costa pot produir canvis en les condicions hidrogeològiques naturals dels aqüífers costaners. Les conseqüències més evidents d’aquest fenomen són el descens del nivell freàtic, la intrusió salina i els riscos geotècnics que se’n deriven i que poden afectar l’estabilitat de les edificacions que hi ha a la zona. Per encàrrec de l’Ajuntament de Calonge, el centre GEOCAMB de la UdG ha fet un estudi sobre aquest problema en el seu terme municipal.

David Brusi, Manel Zamorano, Agustí Rodríguez, Laia Casadellà, Josep Mas i Carles Roqué Departament de Ciències Ambientals de la Universitat de Girona GEOCAMB (Centre de Geologia i Cartografia Ambiental) Membre de la Xarxa IT del CIDEM

L’hivern de 2007 un rebaix realitzat per a la construcció de dues plantes soterrades en un edifici situat a Sant Antoni de Calonge va interceptar el nivell freàtic. Va ser necessari bombar aigua de manera continuada per facilitar l’execució dels fonaments.

Aquesta actuació va provocar el descens del nivell de l’aigua en alguns pous propers i la salinització de l’aqüífer, fets que van constatar diverses actuacions d’inspecció de l’Agència Catalana de l’Aigua.

Per evitar que es repetissin incidents de les mateixes característiques, l’Ajuntament de Calonge va aprovar en el Ple ordinari de 26 de juliol de 2007 «la suspensió de llicències d’obra per a la construcció d’una segona planta subterrània» a tot el terme municipal. Complementàriament, va encarregar a la UdG l’estudi de què parlem.

El projecte de recerca desenvolupat és especialment rellevant des del punt de vista de la geologia aplicada, atès que aborda un fenomen molt freqüent en el litoral mediterrani i d’especial transcendència social, econòmica i ambiental.

/14/

Per tal de fer la diagnosi d’aquest problema i proposar alguns criteris que regulin la normativa urbanística respecte d’això, el centre GEOCAMB ha fet diversos treballs consistents, fonamentalment, en la recopilació dels antecedents i informes hidrogeològics i geotècnics de la zona, l’anàlisi de la cartografia geològica, l’inventari de pous i captacions inclosos en el sector més proper a la costa, la presa de mostres d’aigua i la seva anàlisi de camp i de laboratori, i una campanya de prospecció geofísica pel mètode de tomografia elèctrica.

Els resultats d’aquest estudi han estat especialment reeixits i han permès, de manera sintètica, afirmar el següent: 1. La façana litoral de Sant Antoni es caracteritza per presentar un aqüífer format per sediments detrítics que rebleixen un antic relleu excavat damunt de roques granítiques que es troba a profunditats variables, fins a un màxim de 40 metres.

2. El nivell piezomètric natural de la zona se situa a una fondària mitjana d’entre 3 i 4 metres, per sota de la rasant topogràfica, amb un flux general en direcció al litoral. Aquesta superfície freàtica es troba a una fondària absoluta d’1 a 2 metres per sobre del nivell del mar.

3. Les extraccions de volums importants d’aigua subterrània poden provocar, en determinats indrets, fenòmens de descens acusat del nivell piezomètric. Les conseqüències més evidents d’aquest procés són l’alteració del flux regional natural de l’aigua subterrània i l’afecció a la productivitat dels pous més propers, la intrusió salina, la subsidència i els assentaments diferencials que poden afectar l’estabilitat d’edificacions que hi hagi a la zona. La salinització representa en si mateixa una pèrdua de qualitat de les característiques hidroquímiques de l’aqüífer, però també un increment de l’agressivitat de les aigües vers el formigó dels fonaments de les construccions que hi hagi per sota del nivell piezomètric.

4. Un cop cessa l’extracció d’aigua, la recuperació natural de l’aqüífer es produeix en poc temps (mesos), en funció del règim de precipitacions.

Pel que fa a la construcció de soterranis a la zona de Sant Antoni de Calonge, l’estudi ha demostrat que qualsevol intervenció constructiva que superi la fondària habitual d’una planta soterrada interceptarà indiscutiblement el nivell piezomètric i requerirà el bombament de l’aigua del subsòl. En el cas que es faci aquesta extracció d’aigües subterrànies en una zona propera al mar, és molt probable que el descens permanent provocat desencadeni tots els efectes abans descrits.

Com a mesura preventiva, l’estudi recomana que en un futur s’eviti la construcció de soterranis de més d’una planta en tota la zona més propera al litoral. La franja d’exclusió se circumscriu

a una àrea d’uns 500 metres cap a l’interior de la plana des del límit de la zona maritimoterrestre. Les lleugeres irregularitats del sector delimitat són degudes a la constitució geològica de la zona.

L’estudi realitzat pel GEOCAMB ha permès a l’Ajuntament aixecar la suspensió general de llicències d’obra per a la construcció d’una segona planta subterrània en tot el terme municipal de Calonge i restringir aquesta limitació a una zona molt concreta de la façana litoral.

Exemple del perfil de tomografia elèctrica obtingut al llarg del passeig Mundet de Sant Antoni de Calonge. Els colors violacis i vermells representen la posició del substrat granític i mostren l’existència d’antigues valls reblertes de materials sedimentaris. Els colors blaus permeten localitzar les seccions on s’ha produït la intrusió salina.

/15/

/Carles Gorini/

Una universitat inclusiva i conscient de la diversitat A la Universitat de Girona hi ha 61 estudiants discapacitats, però aquesta és una paraula molt freda, massa oficial, que amaga unes persones que han decidit que anar a la universitat és, malgrat els desavantatges, la manera d’estudiar el que els agrada i d’obtenir un títol per exercir una professió.

L

a construcció d’un entorn hostil envers les persones amb discapacitat ha aixecat barreres que són molt difícils de tombar. D’aquestes, n’hi ha que són físiques, però també n’hi ha de mentals. Si bé és cert que la diferència sovint és entesa com un valor positiu, una font d’enriquiment individual i col·lectiu, cal reconèixer que en ocasions també apareix com un factor discriminatori i origen de desigualtat. La universitat vol ser un motor de canvi, l’escenari en què es visualitzin els avenços en el procés d’inclusió de les persones amb discapacitat.

/16/

Montse Castro és la responsable del Programa de suport a les persones amb discapacitat, una de les materialitzacions del Pla d’Igualtat en matèria de discapacitats, aprovat pel Consell de Govern de la UdG en la sessió de 30 d’abril. Castro, que és professora de l’Àrea d’Educació i Pedagogia, explica que el treball que té al davant es mou entre dos fronts.

D’una banda, caldrà aconseguir els recursos necessaris per tal de garantir l’accessibilitat als edificis universitaris per a les persones amb discapacitat. De l’altra, hi ha la feina de conscienciar la comunitat universitària i, de manera especial, donar suport als professors. Fins ara, els professors han prestat atenció a la diferència adaptant-se al perfil de l’estudiant amb discapacitat. Un exemple el posa Miquel Rustullet, professor a l’ERAM, que, el darrer any, va tenir un estudiant amb problemes de mobilitat. «No vaig haver de canviar gaire la manera en què donava la classe —explica Rustullet— però sovint el mirava per veure si seguia i, si veia que quedava enrere, repassava el concepte explicat.» També és el cas de Daniel Varona, professor a la Facultat de Dret, que explica que no va tenir cap mena de problema, si no és que va haver d’allargar el temps d’un examen, perquè l’estudiant discapacitat matriculat en la seva assignatura tenia un problema de mobilitat a les mans.

David Abad 26 anys, estudia Educació Social

Lluís Llinàs 67 anys, estudia Filologia Catalana

Quan et trobes en David el primer que fa és allargar la mà. Quan et sent a prop, s’agafa a tu i et pregunta: on anem? Li pregunto com s’ho ha fet per tenir notícia del correu electrònic que li he enviat. Em contesta que disposa d’un software de veu que llegeix el que hi ha a la pantalla. «Avenços com aquests han matat el braille», diu. Només demanaria als informàtics que la veu fos més humana. Sempre ha estudiat a l’escola pública.

Ara estudia Educació Social a la UdG, després d’haver començat i deixat Ciències de la Comunicació a la UAB. «Volia fer ràdio, però potser em vaig equivocar», admet. En aquella universitat va col·laborar Els acords entre l’ONCE amb diferents inicia- i la Generalitat li han tives de voluntariat, permès disposar d’una una experiència que el va fer adonar que persona de suport quan l’ha allò que volia era ser necessitada. educador social «per poder ajudar els alNomés demanaria als tres».

Lluís Llinàs va entrar a la Universitat de Girona després de superar la prova d’accés per a més grans de vinti-cinc anys quan en tenia seixanta. «Va ser una prova fàcil que jo esperava molt difícil», recorda. Potser va ser per això que se la va preparar a consciència. Abans, en Lluís havia treballat a “la Caixa”, d’on es va jubilar com a director d’oficina. La seva discapacitat no és visible, perquè pateix la malaltia de Von Willebrand, que és una coagulopatia semblant a l’hemofília que, amb el pas del temps, se li ha anat complicant.

informàtics que la veu fos més humana.

Els acords entre l’ONCE i la Generalitat li han permès disposar d’una persona de suport quan l’ha necessitada.

Valora molt positivament l’aplicació del Pla d’igualtat de la UdG, perquè «és important tenir a prop una persona de referència que t’ajudi amb els problemes que puguin sorgir».

Viu a Salt i, per venir a la Facultat, fa servir el Bus. El que més li molesta, però, són les obres que sempre hi ha a la ciutat, que «m’ho posen molt difícil per poder caminar».

Aquest any té previst completar el tercer curs de Filologia Catalana, però, assegura, que no té cap pressa per acabar.

«Gaudeixo molt del Quan la professora temps que passo a la Mariàngela Vilallonga va universitat», explica.

Quan la professora proposar als seus alumnes Mariàngela Vilallonga d’anar a fer una classe a va proposar als seus Roma no s’ho va pensar alumnes d’anar a fer una classe a Roma dues vegades i s’hi va no s’ho va pensar afegir. dues vegades i s’hi va afegir. Detalls com aquest li semblen impensables en l’ensenyament de no fa pas gaires anys.

Tot i que no té problemes de mobilitat, reconeix que pujar des de Girona fins al tercer pis de la Facultat de Lletres el fa arribar esbufegant. «Potser caldria anar pensant en alguna solució per als estudiants que no som tan joves», comenta amb ironia.

/17/

Rosa Gonçalves 33 anys, estudia Filologia Hispànica i Catalana La Rosa adverteix des d’un bon començament que la seva imatge no respon a la que s’espera de la persona discapacitada, perquè no sembla que li passi res. Diu que forma part del col·lectiu dels discapacitats invisibles, d’aquells que, malgrat ser-ho, ningú no ho diria i, potser per això, «no se’ns té gaire en compte».

Amb tot, la processó li va per dintre perquè pateix fibromiàlgia i diverses disfuncions òssies que han fet que se li concedeixi la invalidesa total permanent.

Li donem la raó, però, quan diu que Quan va veure que no podia el seu aspecte no delata cap signe de treballar, la Rosa va decidir que la malaltia. Explica aniria a la universitat. que, per exemple, té problemes quan s’està molta esto- Va decidir estudiar perquè no na asseguda fent vol que la malaltia la venci. un examen, fins al punt que, de vegades, ha de demanar ajuda als companys perquè l’ajudin a aixecar-se.

Quan va veure que no podia treballar, la Rosa va decidir que aniria a la universitat. Amb la pensió que cobra «em podria haver quedat a casa tenint cura dels meus dos fills», però va decidir estudiar perquè no vol que la malaltia la venci. Agraeix la feina que es fa des del Programa de suport a persones amb discapacitats per mantenir-la informada de les beques, les convocatòries i els ajuts. Si hagués de demanar alguna cosa seria poder disposar d’una taquilla per no haver d’anar tot el dia amunt i avall amb la bossa i els llibres. «Sembla una niciesa —s’excusa— però és que no puc carregar pes.»

Raquel Blanca 24 anys, estudia Educació Social

/18/

Raquel Blanca estudia el darrer curs d’Educació Social a la UdG. Té 24 anys i és de Figueres. Aquest és el primer any que passa a la residència que MIFAS té a Girona. És tetraplègica. Des que va començar els estudis a la universitat havia vingut amb tren, però després de tres anys ho va deixar estar. La Raquel diu que el tren li ha fet passar molts mals moments.

La primera intenció havia estat estudiar Periodisme, però com que a Girona no ho podia fer, a la fi, es va decidir per Educació Social. Tot just aquest darrer curs, l’últim que passarà a la Facultat, ha començat a notar Els primers anys sempre va les millores que ha comportat l’aplicació haver de comptar amb la del Pla d’igualtat. Els col·laboració dels amics i dels primers anys sempre companys per desplaçar-se. va haver de comptar amb la col·laboració dels amics i dels companys per desplaçar-se i vol fer notar que, l’edifici, és deficitari en accessos per a persones amb mobilitat reduïda. Per exemple, si és als barracons i ha d’anar a una aula que es troba a l’edifici, ha de fer tota la volta al recinte perquè l’única rampa és a l’accés principal. Un altre problema que va tenir només començar va ser l’absència de taules. Li van fer una taula a mida, que no va donar els resultats esperats i que, a més, van posar al davant de tot de la classe, la qual cosa no li va agradar gaire perquè «volia seure al darrere i passar desapercebuda».

De mica en mica, ha anat desenvolupant les seves pròpies estratègies per seguir les classes amb tota la normalitat que li ha estat possible. Aquest darrer curs ha comptat amb l’ajut d’un assistent, la qual cosa ha donat un tomb a la seva situació. També té molt en compte el paper de Montse Castro, que ha estat al seu costat «no només per a les qüestions de la mobilitat», afegeix. Fa pocs dies, han pujat juntes fins al Seminari, que serà la nova seu dels estudis d’Educació, per veure com hi pot arribar. Vol continuar estudiant.

Els avantatges de tenir un pla Un dels avantatges del Pla és que mostra els itineraris que cal seguir i que comencen tot just quan la persona amb discapacitat vol matricular-se. «És el moment de fer una bona orientació i, sobretot, de procurar una bona acollida», diu Castro. El mecanisme consisteix a posar-se en contacte amb el coordinador dels estudis i els professors de les assignatures en què s’ha matriculat la persona amb discapacitat i treballar el cas de manera individualitzada. A partir d’aquí la tasca de la responsable del programa se centra a oferir-los suport, informar-los dels programes, les beques, les matrícules. A més, segueix els projectes per suprimir les barreres arquitectòniques que, de mica en mica, van avançant.

Inclusió El Pla que ha posat en marxa la UdG no és, però, una iniciativa particular. Tot al contrari.

Tot el sistema universitari català s’ha coordinat a través de l’UNIDISCAT per tal d’assolir uns estàndards de qualitat pel que fa al tracte de les persones amb discapacitat. El professor de la UdG, Toni Vila, és membre de l’equip coordinador. Des de la seva experiència explica que els primers moviments per dotar el sistema universitari català d’una sèrie de plans d’igualtat per a les persones amb discapacitat arrenquen en el moment en què es comencen a detectar problemes, perquè aquestes persones es matriculaven i no se sabia molt bé quins protocols calia seguir. Els primers documents d’UNIDISCAT apareixen l’any 2005, després que els seus promotors haguessin estudiat la manera com s’havia abordat aquest tipus d’experiència en països estrangers. Successivament, totes les universitats catalanes han anat incorporant plans d’igualtat, amb la característica que, malgrat les especificitats pròpies, totes conserven un alt grau d’homogeneïtat per tal d’oferir un marc clar i estable a les persones discapacitades.

Amb tot, Vilà destaca que el més important és superar el concepte d’inserció per instal·larse en el d’inclusió. El problema, en el fons, no són les persones discapacitades, sinó l’entorn, perquè «en un d’ideal, del tot adaptat, els discapacitats no existirien”, afirma.

/19/

«Per resoldre els problemes bàsics de la ciència, amb un paper i un llapis n’hi ha prou» Ramon Carbó-Dorca va néixer a Girona un dia de tardor de 1940 en què la ciutat es negava en les aigües dels seus rius. Començar la vida enmig d’una contingència com aquella l’ha dut a pensar —explica— que no paga la pena preocupar-se de segons quines coses. Carbó-Dorca estudia a través de la semblança molecular la relació entre l’estructura i les propietats de les molècules.

Ramon Carbó-Dorca

/Josep M. Fonalleras i Carles Gorini/

/20/

R

amon Carbó-Dorca va estudiar i va exercir la docència i la recerca a l’Institut Químic de Sarrià, un centre que va abandonar quan, segons ell, es va convertir en «una mena de dictadura jesuítica insuportable». A mitjan anys vuitanta va ser un dels precursors dels estudis de biologia molecular a la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona. Quan els estudis universitaris van començar a prendre cos a Girona va demanar el trasllat i amb Miquel Duran van posar les bases de l’Institut de Química Computacional. Carbó-Dorca va ser un dels primers catedràtics amb què va comptar la UdG. Us heu mogut sempre per les fronteres de diverses disciplines...

A mi no m’agrada la idea d’interdisciplinarietat. Més aviat en sóc contrari. Per algun criteri que ignoro, però, estic classificat com un químic interdisciplinari. En canvi, m’atreu la possibilitat de poder utilitzar el coneixement d’àrees molt ben definides, com són la física o les matemàtiques, per estudiar problemes que, en el meu cas, estiguin associats a la química teòrica. De fet, utilitzo les matemàtiques per estudiar problemes químics importants que molt poca gent estudia, com ara la semblança molecular i les bases teòriques mecanoquàntiques de les relacions estructura-activitat.

/21/

Per què us heu dedicat a les relacions estructura-activitat?

Conèixer aquesta relació té efectes pràctics en altres àmbits de la recerca, per exemple, en la síntesi de nous productes farmacèutics. De totes maneres, prefereixo el terme relació estructura-propietat, els estudis de la qual es van iniciar a mitjan segle XIX, quan es va voler entendre per què algunes molè-

“No tothom ha de fer les mateixes coses ni és bo que les faci.”

cules tenien propietats anestèsiques. El que es busca no són més que funcions que relacionen la posició dels àtoms a l’espai amb les propietats que tenen les molècules. Cada vegada més, qualsevol producte químic, abans de sortir al mercat, ha de garantir que la seva toxicitat serà molt baixa. A més, la UE pensa restringir, si encara no ho ha fet, l’ús d’animals de qualsevol tipus als laboratoris, és per això que les modelitzacions teòriques tindran cada cop més importància, és a dir, que haurem de desenvolupar una teoria que ens permeti estudiar acuradament les propietats de les molècules abans de tenir-les sintetitzades.

En això treballeu?

Sí, i diria que un dels estudis previs sobre aquest tema va ser un dels primers projectes de recerca internacionals que va obtenir la UdG. Les relacions estructura-propietat es pensaven, fins ara, com un problema estadístic, per la qual cosa les relacions que es descobrien no tenien cap mena de connexió causal.

Des d’un punt de vista científic, una relació acausal té una base filosòfica més dèbil que una relació causal. És per això que els estudis clàssics d’aquesta mena no expliquen més que un petit detall de la generalitat, no expliquen per què l’estructura atòmica molecular està relacionada amb una propietat biològica determinada. En canvi, el panorama teòric que he anat desenvolupant proporciona un instrument per trobar relacions causals entre l’estructura i l’activitat.

/22/

I encara us queda temps per escriure, heu fet poesia, novel·la...

En el meu cas, escriure és una manera de descansar de pro-

“Molta gent és incapaç d’entendre que els altres poden pensar d’una altra manera, o que el món no és només com el veus i que es comporta amb independència del que pensis.”

blemes teòrics que si te’ls poses molt endins et deixen esgotat. Pensar en altres coses interessants em compensa d’aquell esgotament.

Parleu de problemes teòrics. Amb tot, sembla que l’investigador se n’allunya cada cop més per convertir-se en una peça d’un engranatge científic molt gran...

Aquesta és una reflexió interessant que està relacionada amb el punt de vista modern d’entendre la recerca.

Per sobreviure en aquest món a vegades cruel i buit de contingut és necessari publicar i, a més, fer-ho d’una manera determinada, seguint uns paràmetres que ens han imposat i que hem acceptat de manera acrítica. No els he acabat d’acceptar mai, jo, aquests paràmetres. Penso que la recerca s’ha de fer amb la millor qualitat possible i que això no ha d’implicar que allò que es publiqui siguin simplement còpies de problemes molt concrets. No tothom ha de fer les mateixes coses ni és bo que les faci. He tingut la sort de poder dedicar-me a fer una recerca que no es corresponia amb cap peça d’un engranatge, sinó amb visions molt generals dels problemes, com és l’estudi de les relacions entre l’estructura i les propietats .

Però si no ets en un grup no reps diners per investigar...

Hi ha científics que el primer que fan és associar-se a un lobby científic per tenir un accés més sencill a un determinat tipus de revistes. Les publicacions només haurien d’estar sotmeses a criteris de qualitat de la recerca, però

“Els científics s’han convertit en petites peces d’un engranatge molt gran.”

la realitat és molt diferent, precisament, per allò que dèiem que els científics s’han convertit en petites peces d’un engranatge molt gran. Avui, publicar recerques originals és molt difícil.

Sí, però sou un autor molt citat...

La manera en què les diferents administracions qualifiquen la recerca ha estat un altre dels meus neguits. Fa poc que s’ha publicat un estudi que revela que només una vintena de publicacions sobresurten d’un núvol ingent de treballs i són, precisament, de persones que han rebut premis Nobel. És a dir, que si segueixes la línia que et marquen per tenir índexs d’investigació millors mai no passaràs d’anar escalant en el rànquing establert.

Paradoxalment, si intentes fer alguna cosa original i ho aconsegueixes podrà passar que el teu índex d’investigador sigui molt baix, però potser et donaran el Nobel!

Com veieu el diàleg entre ciència i humanisme a la universitat?

La veritat és que no es practica i, quan es fa, és una falòrnia, alguna excusa per fer un congrés i treure diners. A més, hi ha un component a la ment humana que la fa altament inflexible. Molta gent és incapaç d’entendre que els altres poden pensar d’una altra manera, o que el món no és només com el veus i que es comporta amb independència del que pensis. De totes maneres m’he inhibit molt de la universitat, no vull discutir amb joves, que potser T.S. Eliot classificaria com hollow men, amb el talent just però amb una ambició desmesurada, sense cap contingut més enllà de la pròpia ambició. Si alguns d’aquests dediquessin els seus esforços a pensar com es poden resoldre problemes d’abast en lloc de fer còpies d’ells mateixos, les coses ens anirien millor.

/23/

Quin paper han de tenir les noves tecnologies, els superordinadors, en la resolució de problemes científics?

Precisament, aquest estiu hem organitzat un taller que ha reunit científics de renom i una de les taules rodones ha tractat aquest aspecte de fins a quin punt són necessaris els superordinadors per aprofundir en el coneixement de l’estructura atòmica molecular. És cert que cada vegada hi ha més científics que fan servir ordinadors més potents. Fins i tot els arriben a col·lapsar amb els càlculs que els proposen. Val a dir que n’hi ha que en saben, de col·lapsar-los; n’hi ha prou a posar-los un problema amb un determinat nombre de multiplicacions perquè la màquina assoleixi el seu horitzó de càlcul, del qual no es pot escapar. Amb ordinadors més potents cada vegada podem donar solució, de manera acurada, a problemes més complexos. El típic exemple és la

predicció del temps atmosfèric. Malgrat tot, els problemes de base es poden resoldre sense cap ordinador, perquè amb un paper i un llapis n’hi ha prou. La base matemàtica de les relacions estructura-activitat, un ordinador almenys els que hi ha ara, no la trobarà mai, perquè l’has de elaborar a partir d’un tipus d’informació i de processos que els ordinadors encara no poseeixen. En tot cas, l’ordinador et permetrà provar fins a quin punt has de retocar les matemàtiques que has elaborat com a pas previ dels càlculs.

Em-Line! /Carles Gorini/

Investigadors del grup VICOROB de la UdG participen en els assajos clínics del projecte EM-Line! Es tracta d’un programa perquè els afectats d’esclerosi múltiple puguin fer rehabilitació cognitiva des de casa seva.

/24/

L’esclerosi múltiple és la malaltia neurològica crònica i discapacitant no traumàtica més freqüent entre els adults joves.

El fet que no s’hagi resolt encara el guariment i que afecti un nombre important de persones té com a conseqüència una elevada sensibilitat social cap a la malaltia. El ressò mediàtic que tenen les notícies relacionades amb l’esclerosi i les campanyes de sensibilització que es duen a terme, com la iniciativa «Mulla’t per l’esclerosi múltiple», que cada començament d’estiu aplega milers de persones, en són un bon exemple. La presentació el passat mes de juliol del projecte EM-Line! no va ser una excepció i a l’acte, que va comptar amb la presència dels investigadors, de representants de laboratoris farmacèutics i de diferents institucions università-

ries i sanitàries, com va ser el cas de la directora dels Serveis de Salut a Girona, Marta Pedrerol, s’hi va afegir una nodrida representació dels mitjans de comunicació.

El projecte EM-Line!

En aquest moment, l’EM-Line! és un procés que està en marxa. Els investigadors que hi participen volen verificar científicament si els malalts d’esclerosi múltiple, milloren després de seguir un programa d’estimulació cognitiva. El projecte consisteix, per una banda, en la producció d’un paquet que inclou materials de diversa tipologia que faran servir els ma-

lalts. De materials n’hi ha d’escrits, de manipulatius o d’informàtics. En la confecció de les activitats, que sempre es treballaran a domicili i sense que el pacient tingui cap despesa, hi han participat matemàtics, arquitectes, neuròlegs i logopedes. Amb tot, el paquet d’activitats és només una part, allò que es pot tocar, d’una recerca en què treballen investigadors de l’Hospital Josep Trueta de Girona, de Ressonància Magnètica de Clínica Girona i de la Universitat de Girona. El nucli de l’equip el formen el neuropsicòleg Jordi Gich, els neuròlegs Lluís Ramió i David Genís, el radiòleg Joan Carles Vilanova i els informàtics Rafael Garcia i Jordi Freixenet. L’altra part la formen els quaranta-quatre malalts que participen en l’assaig, la meitat dels quals constitueixen el grup de control i l’altra meitat segueixen el programa EM-Line! d’estimulació del lòbul frontal. Als uns i als altres se’ls practiquen amb regularitat ressonàncies magnètiques per tal de caracteritzar les possibles alteracions en l’activitat cerebral com a conseqüència, o no, de realitzar un determinat treball. Per a Jordi Gich, el sentit del projecte és aprofitar que «el cervell està dotat d’una certa plasticitat, perquè és capaç de refer connexions danyades amb unes altres de noves». Una plasticitat, adverteix, que està relacionada amb l’edat i la formació intel·lectual del malalt. Queda clar que com més jove s’és més capacitat d’adaptació es té.

En aquest moment, l’EM-Line! és un procés que està en marxa. Els investigadors que hi participen volen verificar científicament si els malalts d’esclerosi múltiple milloren després de seguir un programa d’estimulació cognitiva.

Jordi Gich: “el sentit del projecte és aprofitar que el cervell està dotat d’una certa plasticitat, perquè és capaç de refer connexions danyades amb unes altres de noves”

La participació del VICOROB de la UdG

/25/

Per a Jordi Freixenet i Rafael Garcia, investigadors de la UdG en el projecte EM-Line!, aquest és un bon exemple del que succeeix quan «de vegades entres per una porta en un espai que no coneixes i es van obrint portes noves cada cop més interessants».

La reflexió dels informàtics la motiva el fet que el VICOROB va entrar en aquest projecte per produir els materials del paquet d’activitats i, de mica en mica, es va anar veient que podia ser molt més important aprofitar l’expertesa del grup en el camp de la detecció d’objectes a les imatges. El context tecnològic en què es mouen els radiòlegs i els neuròlegs fa que hagin de supervisar una per una les ressonàncies magnètiques per comparar-les i valorar-les. És una feina feixuga que permet certes dosis de subjectivitat i que condueix a fer que, davant una mateixa imatge, dos especialistes no acabin de coincidir en el resultat.

Freixenet i Garcia busquen, doncs, la manera que els algorismes matemàtics que ha desenvolupat el VICOROB puguin ser útils en aquesta parcel·la de la medicina. En el mateix sentit, el radiòleg Joan Carles Vilanova fa valer la importància del diagnòstic per a

Jordi Freixenet i Rafael Garcia busquen la manera que els algorismes matemàtics que ha desenvolupat el VICOROB puguin ser útils en aquesta parcel·la de la medicina.

Wifredo Ricart, director de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona: “Els investigadors treballen conjuntament per contestar les preguntes que són importants per als pacients.”

la imatge, que, de moment, «és la prova definitiva i la que ha estalviat més temps». Des de la introducció de la ressonància magnètica, és possible diagnosticar el malalt amb només un brot de la malaltia i no com abans, que calien diversos brots seguits d’hospitalització. En l’EM-Line!, les ressonàncies han de servir per detectar les diferents evolucions de l’activitat cerebral dels participants.

«poder assegurar-li que si segueix el programa té un percentatge molt elevat de possibilitats de millorar». Els neuròlegs Lluís Ramió i David Genís adverteixen que no és una feina fàcil. Ramió explica que «tractem amb persones joves a les quals, sovint, el diagnòstic els causa un trastorn emocional important». Als malalts, se’ls acostuma a diagnosticar en l’edat en què comencen a treballar, a formar una família i és justament aleshores que «els has de dir que tenen una malaltia degenerativa, tot i que avui disposem de fàrmacs que poden millorar la qualitat de vida». Genís matisa que hi ha pacients que es motiven i d’altres que no tant, sobretot els que estan en les fases inicials de la malaltia, en què «no noten encara els efectes i que, potser, pensen que sempre hi seran a temps».

Un projecte nascut de la necessitat

/26/

Wifredo Ricart, director de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona, va explicar en l’acte de presentació del projecte que els investigadors treballen conjuntament per «contestar les preguntes que són importants per als pacients». En aquest cas, és un projecte nascut directament de les necessitats d’aquests pacients, de la presa de consciència que hi ha una necessitat clínica que cal satisfer. Una de les amenaces a les iniciatives que pretenen la rehabilitació a domicili dels malalts és aconseguir que aquests perseverin, que sentin que la feina que fan els farà anar endavant. Aquest és un aspecte delicat en malalties com l’esclerosi múltiple, que són degeneratives i per a les quals no hi ha remei. Jordi Gich té present que l’EM-Line! és probable que no serveixi per a tothom, però per aconseguir la motivació del pacient cal

Els investigadors es volen mostrar prudents a l’hora d’oferir expectatives. De tota manera, a diferència del que succeeix amb un fàrmac, que necessita anys d’assajos clínics, l’EMLine! es podria començar a distribuir l’endemà que se sàpiguen els resultats, si és que són favorables. Si els resultats no són els esperats caldrà analitzar-los per redreçar la investigació, això sí, sense deixar de creure que el pacient ha de treballar a casa i que el producte no li ha de representar cap cost econòmic.

/Carles Gorini/

Biodiversitat marina, salut humana La biodiversitat marina té un lligam molt estret amb la salut humana. La sobreexplotació dels recursos pesquers, la contaminació i el canvi climàtic estan amenaçant la biodiversitat dels mars i, per tant, amenacen la nostra salut.

/27/

M

argarida Casadevall, Josep Lloret i Marta Muñoz formen part del grup d’ictiologia del Departament de Ciències Ambientals de la UdG. Juntament amb la resta de membres del grup i l’Institut de Medi Ambient (IMA), han organitzat a Girona, els dies 18 i 19 de setembre, el seminari «Biodiversitat marina i salut humana». La intenció dels organitzadors ha estat mostrar que al mar s’hi poden trobar beneficis, però també amenaces.

Unes amenaces que són conseqüència d’una actitud global que, els especialistes, consideren que és necessari repensar, perquè al mar ens hi aboquem com a depredadors, prenent el que té però sense donar res a canvi. «Els biòlegs hem de ser molt crítics i denunciar una sobreexplotació del mar que no té sentit», afirma Margarida Casadevall. Sobreexplotació, sí, però encara hi ha més, perquè cal afegir-hi la contaminació de les aigües i l’escalfament global com a conseqüència del canvi climàtic, la qual cosa dibuixa un panorama molt complex en què es fa difícil assenyalar un únic culpable de què el que havia de ser una font de salut arribi a convertir-se en un parany.

Margarida Casadevall: “Els biòlegs hem de ser molt crítics i denunciar una sobreexplotació del mar que no té sentit.”

Diverses espècies de peixos han desaparegut per sempre i d’altres es troben en risc de desaparèixer.

I el que és pitjor, la seva qualitat disminueix.

La sobreexplotació és el primer problema De moment, diverses espècies de peixos han desaparegut per sempre i d’altres es troben en risc de desaparèixer. I, el que és pitjor, la seva qualitat disminueix. Com sempre passa, hi ha oportunistes que en treuen profit i es fan presents, com és el cas de les meduses, en llocs i en nombre com no es coneixia. Confirmant l’opinió de Casadevall, Marta Muñoz denuncia que el volum de captures es manté molt per sobre del que seria convenient, perquè la legislació pesquera relaciona la mida mínima de captura amb l’inici del període de reproducció, la qual cosa fa que, sovint, es capturin exemplars que encara no han tingut temps de reproduir-se per primera vegada. En canvi, la investigadora

El sector de la pesca és molt divers i al costat dels pescadors tradicionals hi ha els grans vaixells d’arrossegament que, literalment, llauren el fons marí

/28/

assegura que si se’ls deixés créixer una mica més «la capacitat reproductora augmentaria exponencialment». Amb tot, admet les dificultats per abordar reformes estructurals en un sector en què no hi ha una política pesquera comuna perquè als mars hi van tots els països i cadascun hi aplica les seves pròpies lleis. A més, el sector de la pesca és molt divers i al costat dels pescadors tradicionals hi ha els grans vaixells d’arrossegament que, literalment, llauren el fons marí. Segons Josep Lloret, els volums de captura són tan importants que «el noranta per cent de la biomassa que es troba a les plataformes continentals ja ha estat delmada».

Lloret posa com a exemple el col·lapse del bacallà, en què, malgrat els advertiments que feien els científics, fins que no es va acabar no se’n va aturar la captura. I es va aturar, senzillament, perquè va deixar de ser negoci per als pescadors, que van desaparèixer. Avui la població de bacallans es recupera, però no arriba al 10% del que havia estat cinquanta anys enrere. Tampoc no cal esperar trobar, diuen els investigadors, més tresors en forma de grans bancs, perquè al mar profund la densitat de peixos és molt baixa i l’interès comercial de les espècies que hi viuen, mínim.

Proliferació de paràsits En un escenari tan poc afalagador, a més, s’assisteix a la proliferació de paràsits en el peix. Les causes encara no estan clares. El fet és, però, que l’Agència de Protecció de la Salut cada cop detecta més partides de peix que arriben al mercat amb un o altre tipus de paràsit, alguns dels quals poden afectar la salut humana. La intenció del grup d’Ictiologia de la UdG és concentrar els esforços a investigar les causes del problema. Des de fa uns mesos, Natàlia Martínez estudia la parasitació de l’anxova gràcies a una beca de l’Institut Eiximenis de la Diputació de Girona. L’interès de conèixer l’abast que pugui tenir la parasitació d’aquesta espècie ve donada perquè es tracta d’un peix que a Catalunya s’acostuma a menjar cru, de tal manera que el paràsit pot ser ingerit viu juntament amb el peix. L’estudi es troba en una fase prou prematura per poder oferir resultats. Amb tot, les primeres anàlisis semblen indicar que el nombre de captures ha minvat considerablement a causa de l’excés de pesca i que alguns individus són portadors del paràsit anomenat Anisakis.

Fotografies de Bernd Morker i Josep Lloret

La farmàcia del mar El mar podria ser una farmàcia perquè diverses algues i peixos han estat identificats com a font de salut. L’Omega 3, present al peix blau, està de moda i en diversos càncers hi ha esperança de tractament a partir d’antitumorals d’origen marí. Amb tot, aquesta farmàcia comparteix les amenaces que afecten la resta de la biodiversitat marina. La contaminació, sobretot per metalls pesants, i la pressió humana sobre els ecosistemes marins per la pesca, el turisme i altres activitats econòmiques, poden acabar espatllant-la.

/29/

Arbres a canvi de CO2

Una marca de vehicles anuncia que, amb la venda dels seus models, es compromet a plantar prou arbres per fixar el CO2 que els cotxes trauran pel tub d’escapament.

Malgrat el que digui la publicitat, el càlcul de l’absorció del gas que fan els arbres resulta una qüestió no gens fàcil d’esbrinar.

/30/

Quan el motor del cotxe es posi en marxa, si la idea que ven l’anunci és veritat, algú s’haurà de comprometre a mantenir els arbres vius durant tot el temps que el vehicle estigui circulant. Caldrà, doncs, una gestió del bosc encaminada a compatibilitzar la producció de fusta i la captura del carboni atmosfèric. A través de la publicitat els ciutadans entren en la comptabilitat del CO2. Indústries grans i països sencers fa anys que també miren de fer el mateix. Ho fan des que es va signar el protocol de Kyoto, l’any 1997, pel qual els estats més industrialitzats es comprometien a limitar o reduir les emissions de gasos que provoquen l’efecte hivernacle. I per aconseguir-ho tenen diferents opcions. Per exemple, millorar els processos industrials de tal manera que la producció del gas disminueixi. També poden utilitzar els boscos com a recurs, per la capacitat que tenen d’immobilitzar el carboni. Com

que no tots els països contaminen per igual, ni disposen de la mateixa superfície de bosc, Kyoto pretén comptabilitzar tant les emissions del gas com la capacitat de fixar-lo que tenen les masses forestals. No obstant això, mentre que mesurar la contaminació d’una indústria és relativament senzill, saber quant de gas pot retenir el bosc és un treball molt més complex i discutit. La qüestió és un dels frens amb què topa l’aplicació del protocol en l’àmbit forestal.

No tots els boscos són iguals El bosc, malgrat l’enganyosa homogeneïtat que presenta quan es mira de lluny, és molt divers. Hi ha arbres de diferents tipus, de totes mides i edats, que, en conseqüència, no respiren igual. Per tant, la pregunta de quant CO2 pot fixar una extensió determinada de bosc no és fàcil de respondre.

La construcció d’un model que permeti calcular la producció de fusta i la quantitat fixada de carboni topa amb la realitat d’unes característiques bioclimàtiques que no superen l’escala local, fet que converteix el bosc en un fenomen singular molt difícil d’estandarditzar. A Girona, el Grup de

El Grup de Recerca en Economia Pública investiga per determinar l’aprofitament òptim dels boscos mediterranis com a fixadors de CO2.

A diferència d’altres recerques que treballen a escala regional, el grup de la UdG ha pres l’hectàrea com a unitat de mesura.

El model que han obtingut els investigadors de la UdG permet projectar l’evolució del bosc fins a dos-cents anys endavant.

Un cop els instruments de quantificació hagin fet la seva funció i es puguin posar damunt la taula les xifres de les emissions i de la capacitat dels boscos per fixar el gas, els propietaris podrien llogar-los amb aquesta finalitat i fer rendible un actiu que avui no té gaire valor. El bosc podria tornar a ser negoci. Les eines per gestionar-lo ja són a punt.

en un estadi de màxima eficiència. Es tracta, com s’ha dit al principi, d’assolir una gestió eficient del bosc. A diferència d’altres recerques que treballen a escala regional, el grup de la UdG ha pres l’hectàrea com a unitat de mesura. Dins de la superfície d’estudi, s’ha procedit a individualitzar les unitats que la componen. De cada unitat ha calgut tenir en compte, per exemple, l’edat o la mida, la qual cosa ha fet que les variables es multipliquin i el problema matemàtic que s’ha de resoldre hagi revestit una gran dificultat. El model que han obtingut els investigadors de la UdG permet projectar l’evolució del bosc fins a dos-cents anys endavant. D’aquesta manera es pot modelitzar l’evolució de la massa forestal i determinar el volum de CO2 que podrà arribar a fixar. A la fi, el darrer objectiu dels investigadors ha estat implementar tots aquests càlculs en una aplicació que sigui senzilla de manipular perquè estigui a l’abast dels gestors dels boscos públics i privats, i se’n puguin aprofitar.

/31/

Recerca en Economia Pública, que coordina Renan Goetz, investiga per determinar l’aprofitament òptim dels boscos mediterranis com a fixadors de CO2. La recerca es du a terme gràcies al suport del Ministeri de Ciència i Tecnologia, l’INIA i la Generalitat de Catalunya. L’estudi parteix de la identificació dels trets característics del bosc mediterrani.

Aquesta diferenciació és molt important per no caure en l’error de fer servir models numèrics desenvolupats en àmbits en què el clima és diferent. Una de les conclusions a què han arribat els investigadors és que, contràriament als països del nord, en què es practica la tala rasa per poder replantar, a l’espai mediterrani és més habitual la tala selectiva, perquè facilita el creixement de noves plantes, no vulnera el paisatge i respecta la biodiversitat. Una de les amenaces per mantenir la qualitat del bosc mediterrani és l’accés a l’aigua.

Es treballa, doncs, per aconseguir un model que, a partir d’un coneixement exhaustiu de les característiques del bosc i d’allò que hi té a veure, com l’aigua, permeti mantenir-lo

El bosc podria tornar a ser negoci

Compòsits pel futur Materials compòsits per volar més segur i més barat Els materials compòsits es van incorporant a l’aeronàutica per rebaixar el pes dels avions i fer-los més resistents. La indústria, per continuar innovant, busca el coneixement a les universitats. A Girona l’expertesa en aquest camp la posa AMADE.

E

ls materials compòsits de la UdG contribueixen a fer que els avions volin més segurs. I també que tot plegat sigui més barat. L’aplicació de la fibra de carboni al fusellatge dels aparells els proporciona lleugeresa i resistència. Cada gram de menys és importat, perquè la despesa en combustible té una repercussió considerable en la rendibilitat del negoci aeronàutic, sobretot quan es té en consideració que la vida útil dels avions és cada vegada més llarga. Però tot i que l’ús dels compòsits es va estenent, encara és limitat, perquè se’ls considera materials innovadors que cal continuar desenvolupant. La indústria del sector entén que és als recintes universitaris on ha de buscar el coneixement que necessita i, aquesta oportunitat és la que va portar el Grup AMADE de la UdG a especialitzar-se en la simulació del comportament dels materials compòsits que es munten als avions. El grup Anàlisi i Materials Avançats per al Disseny Estructural (AMADE) va començar a treballar en aquest tipus de materials a finals dels anys noranta i, a mesura que augmentava la seva expertesa en aquest camp, s’adonava de la necessitat de convergir cap a les demandes de la indústria aeronàutica. L’any 2004 va ser el moment de fer el salt i especialitzar-se, perquè «la necessitat que té la indústria aeronàutica d’optimitzar els materials fa que hagin de subcontractar la innovació», argumenta Josep Costa, que, aleshores, era el director del Grup. Amb només cinc anys, AMADE s’ha convertit en un referent de la recerca a Europa i, el que també és important, el nivell dels seus productes ha fet que Boeing i Airbús els consideri un bon soci tecnològic.

Els treballs d’AMADE

/32/

AMADE treballa des de diferents fronts per ampliar l’espectre d’utilització dels materials compòsits. Joan Andreu Mayugo, actual director del Grup, explica que per aconseguir-ho «cal avançar més en diversos aspectes que tenen a veure tant amb les propietats mecàniques del material com amb el procés de

Aparell per mesurar la resistència a la compressió i a l’extensió del material

Amb només cinc anys, AMADE s’ha convertit en un referent de la recerca a Europa i el nivell dels seus productes ha fet que Boeing i Airbús els consideri un bon soci tecnològic.

La recerca ha proporcionat poder participar en el programa d’ajuts CENIT, que ha de suposar per al Grup un contracte de tres anys de treball per valor de 430.000 €.

Els materials compòsits de la UdG contribueixen a fer que els avions volin més segurs. I també que tot plegat sigui més barat.

Fibra de carboni

fabricació». La recerca que duen a terme es desenvolupa en ambdues línies. Pel que fa a l’anàlisi de les propietats mecàniques, Pere Maimí, integrant del grup de recerca, va estudiar en la tesi doctoral la manera com es trenquen les capes del material. Albert Turon, paral·lelament, va desenvolupar a la seva tesi un eina de disseny per analitzar la tolerància al dany en compòsits que va permetre a Elio Pajares, Pep Vicens i Norbert Blanco estudiar els problemes de laminació entre les capes i predir-los. Precisament, la recerca de Maimí i Turon ha proporcionat el coneixement necessari per poder participar en el programa d’ajuts CENIT, que ha de suposar per al Grup un contracte de tres anys de treball per valor de 430.000 €.

Pel que fa a la recerca per millorar el procés de fabricació, Mayugo defensa que introduir-se en aquest camp és una nova oportunitat. A dia d’avui, produir el material és molt lent, perquè «la necessitat d’aplicar les diferents capes que el componen, una per una i sovint de manera manual, fa que els terminis que cal atendre per a la fabricació siguin molt llargs i tinguin un cost econòmic elevat». Marc Gascons treballa en aquesta línia per tal d’aportar solucions a l’automatització del procés productiu, tot i saber que els resultats que obtingui els està esperant la indústria. La de Gascons, però, és una recerca que tot just ara comença a despuntar.

Dels avions al formigó Hi ha, encara, un altre factor que ha diferenciat AMADE d’altres grups de recerca, que és haver triat programaris comercials per aplicar-los a les seves rutines de treball. Aquest detall ha agradat molt a la indústria del sector, que ha pogut implementar els instruments que ha desenvolupat el grup de recerca als seus propis processos, la qual cosa els estalvia l’adquisició de costosos programaris de simulació. Per tal d’aprofitar els resultats en altres aplicacions, AMADE també treballa en l’ús dels materials compòsits en la indústria del formigó. Mayugo explica que els mateixos algorismes que prediuen la fatiga del material a la cua d’un avió serveixen per predir-la en una estructura de formigó que incorpori aquesta tecnologia.

/33/

Els compòsits són productes amb un gran futur. Avui estan limitats per la lentitud del seu procés de fabricació, per l’elevat cost de producció que comporten i pel fet que no es poden reciclar. «Son inerts, no contaminen, però sí que ocupen volum», assenyalen els investigadors. Les proves per obtenir compòsits termoplàstics i, per aquest motiu, reciclables van a tota velocitat. En el moment en què s’aconsegueixi sumar velocitat de producció i reciclabilitat, els preus baixaran i és molt probable que aquestes fibres artificials arraconin els metalls de moltes de les aplicacions actuals que tenen. Quan això passi els d’AMADE seran al capdavant.

/Carles Gorini/

La trampa del moliner

A

ssegura Chaucer als Contes de Canterbury, en descriure un moliner, que «prou sabia pispar gra, i cobrar tres vegades; i això que tenia el polze d’or».

Els molins i els moliners han estat a bastament tractats, jutjats i de vegades sentenciats pels historiadors i pels escriptors. A partir del que han dit els uns i els altres es pot arribar a tenir una idea prou aproximada del pa que s’hi donava, als molins. En canvi, des del punt de vista tècnic, el coneixement d’aquests enginys no passava de la simple observació dels elements mecànics que els componien.

/34/

Els contes sobre els moliners són abundants a la literatura. El personatge i la seva màquina han estat sempre sota sospita.

Encara avui és possible identificar nombroses restes d’antics molins fariners als quals s’associa tot tipus de llegendes. Els molins tradicionals van desaparèixer fulminats per la irrupció de diverses novetats, com l’electricitat o les turbines, la qual cosa va fer innecessària la seva ubicació a tocar d’un curs d’aigua i en van multiplicar la seva capacitat de producció.

De tota manera, hi havia un aspecte desconegut d’aquests ginys que des del temps de la romanitat no havien incorporat cap modificació tècnica significativa. El rendiment de la màquina no es coneixia sinó a través d’aproximacions imperfectes que ara, gràcies a una recerca duta a terme a la UdG, s’ha vist que el sobreestimaven.

Roda del molí de Bianya, encara en funcionament.

El molí de Besalú, en procés de restauració.

El rendiment de la màquina no es coneixia sinó a través d’aproximacions imperfectes que ara, gràcies a una recerca duta a terme a la UdG, s’ha vist que el sobreestimaven.

S’ha volgut provar una tecnologia innovadora basada en la dinàmica de fluids computacional (CFD), que mai no havia estat aplicada en l’estudi d’un mecanisme clàssic tan senzill.

La recerca es va iniciar d’una manera casual, a partir de l’encàrrec que havia rebut Jordi Solà de fer l’estudi de reconstrucció integral de l’antic moli d’en Subirós, a Besalú. Solà, empleat en una enginyeria i estudiant de l’EPS, havia decidit convertir l’encàrrec en el seu Projecte de Final de Carrera (PFC) i va acudir a Josep Ramon Gonzàlez, director del Grup d’Enginyeria de Fluids, Energia i Medi Ambient (GREFEMA), per tal que contribuís a fer una valoració del rendiment de la màquina. Per als investigadors del Grup de Recerca l’oferiment de Solà representava la possibilitat de provar una tecnologia innovadora basada en la dinàmica de fluids computacional (CFD), que mai no havia estat aplicada en l’estudi d’un mecanisme clàssic tan senzill.

Toni Pujol, físic, enginyer mecànic i investigador del GREFEMA, és qui en el darrer any ha coordinat la recerca que ha permès conèixer el rendiment d’aquelles màquines que, ja avancem, era molt baix.

/35/

Amb tot, i per més simple que resultés el mecanisme que calia estudiar, la recreació de la geometria virtual necessària per obtenir el model va portar molta feina i va ser altament productiva. Pujol explica que la part més complexa va ser la de la roda de pales i la resta de parts mòbils. El procediment va consistir a discretitzar els objectes, és a dir, a convertir-los en un conjunt de petits polígons de diferents mides sobre els quals es resoldrien les equacions de dinàmica de fluids. Per afinar els resultats es van produir tres malles d’un, dos i tres milions de polígons que reproduïen la cambra d’aigua del molí. La intenció era comparar-les perquè els donessin indicacions sobre la validesa dels resultats. A les zones en què les

pales eren en contacte amb l’aigua, el nombre de polígons es va augmentar, perquè era precisament d’aquell lloc que es volia obtenir el màxim volum d’informació.

Els resultats han demostrat que l’energia que s’extreia del doll d’aigua no superava en cap cas el quaranta per cent de la que es podria haver arribat a obtenir. En canvi, els investigadors han descobert que introduint petits canvis en el model virtual el rendiment de la màquina augmentava de manera important. El punt crític ha estat identificat en la forma de les pales de la roda i en l’angle d’incidència del doll d’aigua. Amb unes petites variacions, doncs, n’hi hauria hagut prou per millorar, però no sembla que el rendiment del molí preocupés especialment els moliners, que potser ja feien prou a moldre el gra. Devia ser en algun altre lloc, i no en la potència, que hi havia la trampa que els permetia, com escrivia Chaucer, fer-se el polze d’or.

/Carles Gorini/

Deixalles contra el crom La nova alquímia consisteix a trobar un producte a les deixalles que sigui útil per transformar un residu contaminant en un altre d’innocu. D’alguna manera els científics busquen convertir el plom en or.

La possibilitat de transformar determinades escombraries orgàniques en agents descontaminadors és una via que cada cop va prenent més importància en la química. Aquest és l’itinerari que ha seguit el Grup Metalls i Medi Ambient (MiMA) de la UdG, que ha aconseguit reduir un element altament tòxic, com el crom VI, barrejant-lo, per exemple, amb marro de cafè. I no és només el marro de cafè que és capaç de reduir el metall, sinó que aquest efecte també el produeixen la rapa de raïm o el pinyol d’oliva. De ben segur que entre la quantitat ingent de residus que es llencen n’hi ha molts altres que podrien ser útils. La qüestió està a saber trobar-los, a identificar els que poden tenir una utilitat catalitzadora i a condicionar-los per al seu aprofitament i valoració. Amb tot, sempre hi ha senyals que orienten els investigadors, que els marquen la direcció en què han de buscar. Isabel Villaescusa i Núria Fiol, investigadores del MiMA, van llegir a la bibliografia científica especialitzada que els compostos que contenien lignina eren eficaços per fixar metalls pesants com el níquel, el cadmi, el coure i el plom. Amb aquesta pista es van posar a treballar.

Marro de cafè

Provar-ho amb el crom VI

/36/

Villaescusa i Fiol consideren que van ser «molt agosarades» quan van triar la reducció del crom VI com a objectiu de la recerca. Es tracta d’un metall molt tòxic, a més de cancerigen, que apareix com a resultat d’un seguit de processos industrials.

Preferentment, es genera en els processos de recobriment de superfícies de metalls, de tractament de fustes o en l’adoberia de

Filtres de columna que contenen les esferes d’alginat càlcic

El crom VI és un metall molt tòxic, a més de cancerigen, que apareix com a resultat d’un seguit de processos industrials.

Tant el marro com la rapa es comportaven de manera excel·lent a l’hora de reduir el crom VI. La tecnologia ja està disponible per ser provada industrialment. Es requereix, però, la col·laboració de la indústria.

Procés d’esferificació amb bomba peristàltica

pells. Quan van començar la recerca, tot i que hi havia alguna referència sobre la capacitat de bioadsorció dels productes lignocel·lulòsics, les experiències eren poques i cap d’elles s’havia dut a terme a escala industrial. Les investigadores de la UdG van decidir-se pel marro del cafè o la rapa de raïm perquè es troba disponible en quantitats elevades i a preus molt baixos. El mètode de depuració que fan servir les empreses és car i agressiu, i la recerca apuntava que es podia substituir per un altre de més econòmic i respectuós amb el medi ambient.

Els resultats confirmen les expectatives

El cas és que la tecnologia ja està disponible per ser provada industrialment. Es requereix, però, la col·laboració de la indústria, amb la qual els membres del grup estan mantenint contactes. Isabel Villaescusa explica que en el transcurs de la recerca han anat prenent idees d’ací i d’allà, i que les han anat encaixant en els objectius del projecte. A l’horitzó hi ha la consecució d’una patent, la demostració que els alquimistes moderns han trobat una manera de convertir el plom en or.

/37/

Les primeres proves van demostrar que, en efecte, els productes triats aconseguien els beneficis esperats. Tant el marro com la rapa es comportaven de manera excel·lent a l’hora de reduir el crom VI. Amb tot, hi havia un inconvenient.

Allò que funcionava molt bé en un tanc de mescla no ho feia gens quan el material es confinava en un filtre de columna.

Fiol explica que, per aconseguir la màxima eficiència, calia molturar els sorbents per tal d’obtenir una moltura molt fina que, quan es va voler introduir en una columna, no funcionava. El motiu era que la moltura, al pas de la solució, tendia a concentrar-se en forma de pasta (torta) en un dels extrems de la columna i acabava fent un tap. Va ser aleshores que van pensar a encapsular-la en alginat càlcic, de la mateixa manera que en reaccions de tipus enzimàtic s’encapsulen els microorganismes. L’encapsulament o esferificació és un procés fisicoquímic a partir del qual s’obtenen esferes d’alginat càlcic que, en aquest cas, contenen la moltura

del marro del cafè o de la rapa de raïm. N’hi va haver prou de preparar unes dissolucions per, a través d’una bomba peristàltica, anar bombant-les cap al clorur càlcic, que és l’agent polimeritzant que permet obtenir les esferes. La part crítica estava en l’alçada a la qual calia situar la pipeta, per tal que les gotes entressin en el clorur de la manera adequada i no perdessin l’esfericitat. Després d’algunes proves d’assaig i error, el resultat van ser unes boletes d’uns tres mil·límetres de diàmetre, extraordinàriament poroses, en que hi havia confinat el marro o la rapa. Amb aquesta tècnica s’aconseguia carregar les columnes amb esferes que retenien l’agent contaminant sense cap mena d’efecte secundari, perquè ni es taponava la sortida ni existia la possibilitat que s’alliberessin parts del sorbent que poguessin sortir de la columna i anar directament al clavegueram. A més, es va descobrir que amb l’encapsulament la capacitat d’adsorbir el crom augmentava. Un cop finalitzada la vida útil, les boles es poden assecar —estan constituïdes en un 96% d’aigua— i procedir a recuperar els metalls que hi han quedat adsorbits.

La importància de la comptabilitat L’aplicació del nou Pla general de comptabilitat a les petites i mitjanes empreses gironines ha provocat canvis de diversa índole que han estat estudiats per experts de la Universitat de Girona.

/38/

Per exemplificar la importància de la comptabilitat, el catedràtic del Departament d’Empresa de la UdG, Joaquim Rabaseda, explica el cas d’Eugene Schmalenbach, que va idear i aplicar el balanç dinàmic a la comptabilitat, la qual cosa va representar un suport preciós per al desenvolupament d’Alemanya als anys vint. Ben portada, la comptabilitat pot aconseguir l’estabilitat econòmica d’un país, però Rabaseda no nega que també n’hi ha que la utilitzen per passejar-se pels llindars del frau de llei. En diuen comptabilitat creativa. És per això que en aparença, per més que es pugui insistir a dir que els números són faves comptades, a la pràctica la cosa canvia bastant. Pel catedràtic, la comptabilitat hauria de servir per subministrar la informació útil que donés peu a la presa de decisions adequades, «però avui les coses estan girades, es pensa més en la informació per a l’inversor que no pas en la que ha de fer servir el gestor de l’empresa».

Des de l’exercici del 2008 s’ha començat a aplicar un nou Pla general de comptabilitat. L’Equip d’Estudis Socials i Econòmico-Empresarials, EESEE, del qual és membre Rabaseda, ha estudiat les repercussions a les empreses gironines.

La problemàtica de l’aplicació del nou Pla de comptabilitat de Girona El nostre és un país de petites i mitjanes empreses. L’aplicació del nou Pla de comptabilitat els ha comportat avantatges, però també inconvenients. En la banda dels aspectes positius cal posar el fet que determinades qüestions han quedat més aclarides en fer desaparèixer dels actius els elements que no reunien les condicions per ser-hi. A més, s’ha incorporat el concepte del valor raonable, que es defineix com el valor pel qual les dues parts interessades en una transacció

Ben portada, la comptabilitat pot aconseguir l’estabilitat econòmica d’un país Rabaseda opina que ha calgut adaptarse a unes normes que sobrepassen la realitat empresarial gironina

estarien disposades a tirar endavant l’operació en condicions d’igualtat. El valor raonable, però, només és útil en mercats actius, perquè «si volem comprar una catedral, com que no té mercat, no en podrem establir el valor raonable», diu Rabaseda. En aquest cas, la legislació espanyola obliga que tots els actius financers que són negociables o disponibles per vendre es mesurin segons el valor raonable. A més, a partir d’ara hi ha dos estats nous, que són l’estat de canvis del patrimoni net i l’estat de fluxos d’efectiu, alhora que la memòria augmenta en continguts i extensió.

En la part dels aspectes negatius, pel que fa a l’escala local, Rabaseda opina que ha calgut adaptar-se a unes normes que sobrepassen la realitat empresarial gironina, que «ha hagut de fer un esforç per formar la seva gent». El nou sistema fa un èmfasi especial en la tresoreria, fins al punt que l’expert afirma que «es pot veure tot el balanç com si fos tresoreria, la disposició de la qual es distribueix al llarg del temps».

El creixement vertiginós dels intercanvis comercials i la possibilitat de comprar i vendre arreu del món han fet que la comptabilitat de les empreses adquireixi valor estratègic. La manca d’harmonització entre els diferents sistemes comptables ha comportat que l’apreciació de les empreses resultés molt diferent segons l’instrument utilitzat per mesurar-les. Podia ben ser que, aplicant les normes de comptabilitat americanes, una empresa tingués beneficis i, mirant-la amb les normes —posem per cas— alemanyes, acumulés pèrdues. Les diferències entre els diversos sistemes de comptabilitat, doncs, provocava serioses disfuncions. Es tracta d’un problema important quan el que es pretén és ser present en un mercat globalitzat, quan una mateixa matriu té factories o societats filials escampades arreu del món. La solució sembla senzilla: una sola comptabilitat per a tothom, però l’adaptació a un requisit d’aquestes característiques és lenta. En primer terme cal resoldre el problema de quina és la base de la qual s’ha de partir. A principis dels noranta es podia pensar que el més convenient era adaptar-se a les normes dels Estats Units, però els diferents escàndols financers, com va ser l’afer Enron, van fer creure els europeus que era millor recórrer a les normes internacionals de comptabilitat, redactades als anys setanta i revisades de manera continuada, i prendre-les com a punt de partida. El nou Pla general de comptabilitat s’inscriu en aquest procés que s’ha posat en marxa per disposar d’una comptabilitat comuna. Amb tot, allò que continua fent de la comptabilitat un art és el matís, que sempre existirà, en el moment de registrar i valorar, de decidir què cal reflectir en els llibres i quan i per quin import s’ha de fer. És per això que mai no són faves comptades i és per això mateix que les previsions continuaran essent desbordades per la realitat. Aquesta qüestió va més enllà dels plans de comptabilitat, encara que aspirin a esdevenir solucions globals.

/39/

L’EESEE ha participat en diversos cursos i seminaris destinats a formar els tècnics i també els professors de secundària que imparteixen matèries relacionades amb l’especialitat. Un altre dels problemes als quals ha calgut fer front ha estat la lentitud amb què han reaccionat, al nostre país, els que distribueixen eines informàtiques de suport, alguns dels quals encara no han acabat d’enllestir l’adaptació dels programaris. Els experts recomanen que, encara que es facin servir les eines adients, en aquests primers exercicis es faci l’esforç de verificar els estats financers, perquè el més habitual és que els programes els facin els informàtics i no sempre amb criteris comptables. És per això que cal anar introduint-hi retocs.

Una nova comptabilitat per a un món globalitzat

Viatge d’estudis

Joensuu / Finlàndia

Joensuu és una petita ciutat finlandesa de poc més de cinquanta mil habitants a la riba del Pielisjoki. Kaunas és una ciutat del centre de Lituània que és motor econòmic del seu país. Izmir, avui a Turquia, és coneguda per ser la pàtria d’Homer. Tots tres llocs, malgrat que distants, tenen en comú que han estat la destinació d’estudiants de la UdG. No són totes les destinacions a les quals ha anat la nostra gent, en són moltes més, però són tres exemples dels viatges que, relacionats amb els estudis, emprenen els que estudien a la Universitat de Girona.

/40/

Amb aquest curs ja van sis cops que Josep Vilà porta els seus estudiants de Geografia a Joensuu. Allà es fixen en el paisatge i la seva evolució en el temps.

El viatge, que ha durat una setmana, s’emmarca en un intensive programm, en què han compartit experiències amb estudiants finlandesos que, abans, havien visitat Girona. Vila, professor de Geografia i director de l’Institut de Medi Ambient, fa èmfasi en l’experiència vital que representa un intercanvi que, «a mida que passi el temps, més valoraran els estudiants». Del paisatge finlandès, als estudiants els ha sorprès més d’un aspecte. Un d’ells és la mida dels boscos i la dispersió dels nuclis habitats, la qual cosa «feia que les distàncies semblessin molt grans», explica la Judit. I devien ser prou grans perquè la Roser pensava que eren «a la fi del món». L’Andreu va observar que no semblava que tinguessin gaires miraments amb el paisatge, potser perquè són «molt pocs i per això no els preocupa gaire com ocupen el territori». Com a geògrafs, els que han viatjat a Joensuu creuen que tenen una manera peculiar de veure el món, d’observar els conflictes socials o del paisatge. «Els geògrafs som gent polivalent», diu en Pau. Aquests estudiants coincideixen que els universitaris finlandesos tenen un nivell d’anglès excel·lent, tot i que, pel carrer, la resta de la gent no el té tan bo. La televisió hi deu tenir alguna cosa a

veure perquè emet les pel·lícules en versió original subtitulada. El que més els ha cridat l’atenció són els problemes que una part important de la població té amb l’alcohol. «Joensuu, un dissabte al vespre, és plena de joves borratxos», diuen. De tota manera, la Laura matisa que les diferències entre ells i nosaltres són tan grans que és impossible fer comparacions.

Dues setmanes és el temps que han estat sis estudiants de la Facultat de Dret a Kaunas, Lituània, per participar en un grup d’estudi internacional. L’expedició ha format part, també, d’un intensive programm. Des de la Facultat es considera que les experiències d’internacionalització són «molt positives i ajuden els estudiants a tenir presents altres realitats». L’objectiu del viatge ha estat elaborar un treball i presentar-lo davant un tribunal format per professors de totes les universitats participants. Els treballs es referien a la implementació de l’Estratègia de Lisboa pel creixement i l’ocupació a la Unió Europea. Francina Esteve i Mariona Illamola han dirigit els treballs dels estudiants de la UdG. Com que el procés era competitiu hi va haver resultats. En aquest cas, han estat favorables als nostres representants perquè, d’una banda, l’equip en què participava Marina Carré va ser el que va obtenir la valoració més alta amb «How to start a small and medium enterprise», i de l’altra, Alexandre Casadevall va rebre la menció Millor Estudiant pel treball individual i per l’actitud participativa en totes les sessions impartides pels professors participants en el projecte europeu. En el transcurs de les dues setmanes que han estat a Kaunas, a més, es van constituir uns equips transnacionals d’estudiants que van comparar els diferents escenaris que es donen a Espanya, Holanda, Bèlgica, Itàlia, Alemanya, Lituània i Finlàndia. Els resultats del treball en equip contenen un seguit de conclusions i recomanacions que se sotmeten a la Comissió Europea.

Kaunas / Lituània

Istanbul/ Turquia Diuen que Izmir va ser la pàtria d’Homer. I Milet, la de Tales.

Per a un grup d’estudiants de cinquè de Filosofia haver viatjat a la pàtria dels filòsofs grecs els ha semblat, diuen, «el tancament d’un cicle en el moment que acabem la carrera». Hi han anat amb Jörg Zimmer, professor d’Estètica i Teoria de les Arts, que considera que la seva feina no consisteix només a transmetre coneixements, sinó també «a interessar-me pels estudiants i les seves inquietuds».

Zimmer ha pogut comprovar que en determinats moments del viatge, els estudiants s’emocionaven. Va passar, per exemple, la primera nit que van ser a Dídim, quan després d’un feixuc viatge amb autobús i un sopar acompanyat de música tradicional van decidir anar al temple. «A nosaltres, estudiants de filosofia, ens va semblar que ens posàvem al lloc dels filòsofs», explica la Cristina, una de les integrants del grup. Expliquen que els va sorprendre trobar les ruïnes dels temples enmig del no-res, com abandonades. «Era com recular dos mil anys per compartir un mateix paisatge, el mateix mar que ells van mirar», insisteix la Cristina. Per al Marc, un altre dels estudiants viatgers, el fet d’haver-hi anat després d’haver estudiat, per exemple, Heràclit «té alguna cosa que sense haver-lo estudiat no la tindria». Després de visitar Pirenne, Milet, Dídim o Izmir, el grup va arribar a Istanbul. Allà van veure que a la ciutat turística els autòctons no tenien problemes per «astillar els guiris». Els van sorprendre, també, els contrastos entre uns barris d’aspecte europeu i uns altres de diferents, en què tot sembla vell i una mica tronat. Estudiants i professor comparteixen la impressió que un viatge com aquest és un comiat d’estudis excepcional.

/41/

Segon Jove Campus de Recerca Si voleu fer-vos una idea del que ha representat l‘experiència del segon Jove Campus de Recerca de la UdG teniu una bona oportunitat si consulteu el bloc http://2jcr09.wordpress.com/ El bloc abraça des del començament de les jornades fins al sopar de cloenda i és un resum de moltes de les activitats, converses i descobriments que hi van tenir lloc. El segon Jove Campus de Recerca ha passat, però la informació queda. I també el record: les fotografies, els vídeos i els comentaris que hi apareixen descriuen la intensa activitat d’aquells onze dies de juliol. Tot plegat ens proporciona un dibuix acurat del que van experimentar els 46 estudiants de batxillerat que van poder tenir el seu primer tast de la Universitat de Girona.

Els instituts i la Universitat estan a prop i és bo per a tots que això succeeixi. Aquest n’és un bon exemple. En el menú ofert durant el Jove Campus, els estudiants van poder triar els experiments que tenien desig de fer, al mateix temps que establien contacte amb alguns dels que seran els seus professors, potser futurs companys en la recerca. Tot això, i més, s’explica en el bloc, que resta com a testimoni d’una acció d’èxit. Engega, en aquesta pàgina, us en presenta unes imatges.

fotografia: ACRI UdG

Rebuda dels estudiants

Pràctica al laboratori de Salut i Atenció Sanitària

“Cafè amb el científic.” Amb la catedràtica Anna M. Garcia

Taller “Defensem i comuniquem les nostres opinions”

Taller “Any Darwin”

El matemàtic Fernando Blasco fa una demostració de Matemàgica

/42/

El passat divendres 25 de setembre Girona va acollir la cinquena edició de la Nit de la Recerca.

Al llarg de tot el dia, catorze grups d’investigació de la Universitat de Girona van fer experiments davant del públic i van convidar els assistents a participar en ells per tal d’apropar-los a la recerca. La jornada va aplegar més de dos mil visitants de totes les edats.

Una de les activitats que va atreure l’atenció dels congregats va ser la versió en directe de “Ciència a la cuina,” en què científics de la Universitat de Girona que participen en aquest projecte de “Recerca en Acció” van realitzar experiments davant del públic.

A més, els assistents van poder passar una bona estona mentre jugaven a “Qui es qui?,” una aplicació que mostra diferents aspectes dels investigadors i les investigadores, com són quan treballen o en les hores de lleure, per acabar demanant als usuaris que els aparellin.

La Nit de la Recerca s’ha consolidat com una bona ocasió per a viure la ciència de forma participativa i lúdica, una iniciativa que impulsa la Comissió Europea i que se celebra de forma simultània a cent cinquanta ciutats de trenta països. A Catalunya, la iniciativa ha estat coordinada per la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital de la Universitat de Girona, ha comptat amb la participació activa de l’ AGAUR i del portal Recerca en Acció.

fotografia: OITT UdG

/43/

>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>> >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>> >>>>>>>>>>

Nit de la Recerca

Serveis Tècnics de Recerca Unitat d’Assessorament Estadístic

La Unitat d’Assessorament Estadístic es va crear el passat mes de març i es va incorporar als Serveis Tècnics de Recerca. La seva creació respon a la necessitat cada vegada més gran que hi ha a la Universitat de Girona d’una gestió i interpretació eficaç dels resultats que proporcionen les bases de dades. També era una necessitat per a institucions i empreses del territori, perquè a Girona no hi havia cap servei d’aquestes característiques.

Natàlia Adell coordina la Unitat, que té la seu al Parc Científic i Tecnològic. En els mesos que han passat des de la seva posada en marxa, ha rebut una trentena de demandes, tant per part d’investigadors de la Universitat com per part d’institucions externes (Hospital Josep Trueta) i empreses (Hipra). Explica que el perfil dels que sol·liciten serveis és divers, perquè «n’hi ha que només volen un assessorament puntual perquè tenen coneixements avançats d’estadística i, en canvi, n’hi ha que et consulten per fer un disseny d’experiments i/o et faciliten una base de dades perquè els facis l’estudi sencer». És per això que els contractes amb els clients tant es poden establir per hores de feina com per projectes complets.

Una altra parcel·la que vol assumir la Unitat d’Assessorament Estadístic és la de la formació. De moment ha impartit dos cursos a l’Institut de Ciències de l’Educació, destinats a introduir el professorat en l’ús d’un programari d’estadística descriptiva amigable i senzill d’utilitzar. També ha coorganitzat dos cursos d’especialització, el Curs d’Especialització en Estadística Espacial i Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) en Ciències de la Salut i el curs Models d’Equacions Estructurals. Adell considera que, per a algú a qui —com a ella— li agraden les matemàtiques, l’estadística ofereix la possibilitat d’aplicar el càlcul a un ventall molt ampli de matèries i, d’aquesta manera, «aportar un granet de sorra a molts projectes de recerca de diferents àmbits».

/44/

Avui l’estadística és per tot arreu i l’exemple més clar és als mitjans de comunicació, en què, cada dia més, les informacions s’acompanyen de gràfics que il·lustren dades de tota mena. L’especialista adverteix, però, contra la trivialització

de la matèria, que fa que molts dels gràfics amb què se’ns assetja diàriament estiguin mal fets o continguin errors que porten a confusió. L’estadística, conclou Adell, «és una ciència i és necessari que continuï essent tractada com a tal».

Com es pot establir contacte amb la Unitat?

Per sol·licitar informació o qualsevol servei estadístic, cal omplir el qüestionari de consulta que hi ha a la pàgina web www. udg.edu/str/uae. Seguidament, la UAE es posarà en contacte amb la persona interessada i li proposarà una entrevista en què podrà exposar les necessitats i els motius de la consulta.

Perfils Xevi Xirgo Xevi Xirgo és director adjunt del diari El Punt. Dóna classes a la Universitat de Girona perquè considera que per a la seva feina el contacte amb els estudiants comporta un enriquiment molt gran.

Ell els aporta els seus vint-i-tres anys d’experiència.

El Punt es defineix com un diari nacional per edicions.

Què vol dir això?

Som un diari nacional per edicions perquè, de les parts, en fem un tot. El Punt es podia haver quedat a Girona i, probablement, seria una empresa encara més consolidada i amb més guanys.

En canvi, no ens hem amagat mai que volem ser presents a tot el país. Ens queda l’assignatura pendent de Lleida, però no descartem que al llarg de l’any acabem obrint allà. Tenim una visió pròpia del territori que hem mantingut tots aquests anys, que ha estat informar des de la proximitat. Ningú no t’informarà del ple de l’ajuntament del teu poble i nosaltres sí que ho fem. En determinats àmbits, les informacions d’aquesta mena han estat considerades de segona divisió, però el temps en ha donat la raó i, a la fi, els grans mitjans han apostat pel territori en forma de desconnexions o suplements.

“Per ser un bon periodista cal tenir olfacte i saber expressar-se correctament”.

/45/

Quin és el cost de la proximitat?

El Punt ha creat una xarxa de professionals formada, d’una banda, p els periodistes que treballen al diari i, de l’altra, pels informadors que hi ha repartits pel territori amb els quals mantenim simpaties i complicitats. Jo mateix vaig començar essent corresponsal a Cassà de la Selva, com molts dels companys de la redacció que han fet periodisme de proximitat. És per això que sabem que als pobles hi ha un potencial que hem de valorar i potenciar. És cert, però, que tenir professionals que t’informin des de molts llocs és car, tot i que aquest cost el tenim prou assumit. Amb el web, que tot just ara comença, aspirem a oferir un portal de serveis al ciutadà. És el que volem, i a on esperem arribar d’aquí a dos o tres anys.

Què ha de tenir el periodista d’avui?

Per ser un bon periodista cal tenir olfacte i saber expressar-se correctament. Cal tenir curiositat, ser desimbolt i, en el cas de la premsa, saber escriure. A més, estic convençut que com a mínim haurà de conèixer més d’un suport. La discussió de fa uns anys, de si el periodista fa les fotografies o no, està superada: fa les fotos. Probablement, també acabarà gravant vídeos. Està clar que no tothom podrà fer-ho tot, però cada cop més el professional haurà de poder expressar-se des de diversos suports. En el fons, de periodisme, n’hi ha de ben fet o de mal fet. A la llarga triomfaran els periodistes que tinguin credibilitat. És necessari que la UdG surti cada dia al diari? És inevitable perquè és l’empresa més gran del territori. Si no fos així estaríem obviant una part molt important de la realitat, és per això que tenim un redactor dedicat a cobrir-la. El dubte que ens queda és si la tractem de manera superficial o bé si encara hi ha notícies que se’ns passen. Amb els anys la relació amb la UdG ha anat madurant i s’ha anat normalitzant, perquè tampoc era necessari que li dediquéssim tot un suplement de manera periòdica, que és el que passava fa uns anys. Ara hi tenim més contacte que mai perquè la seva gent no té problemes per agafar el telèfon i explicar-nos què fan.

/46/

Sou un periodista que també dóna classes a la UdG...

Sí, ho faig perquè m’agrada i perquè per a la meva feina és un input molt valuós. Escoltant els joves pots arribar a fer-te una idea de com aniran les coses. El primer dia de classe sempre

“Penso que la Universitat hauria de fer valer l’experiència dels professionals en la formació dels estudiants.”

els pregunto si llegeixen diaris. Molt pocs aixequen la mà i, els que ho fan, és perquè saben que sóc del diari. Amb una resposta com aquesta podries tornar-te pessimista i pensar que els joves estan desinformats, però he vist que no és veritat i que estan més ben informats que no ens pensem, el que passa és que cerquen la informació de manera diferent a com fèiem nosaltres a la seva edat. El que per a ells no funciona és pagar per la informació. Això sí que ha canviat.

Estaria bé que la UdG formés futurs periodistes?

Penso que sí. Ara bé, quina mena de periodistes no ho sé, perquè el mercat està indecís. No se sap si cal ser periodista cultural, digital... i les universitats tampoc no ho tenen clar, sobretot quan veus els invents que estan fent. Tot són proves. El que sí que penso és que la Universitat hauria de fer valer l’experiència dels professionals en la formació dels estudiants, perquè la teoria cal que es complementi amb la realitat.

www.fundacioudg.org >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

UNA FORMACIÓ PER A TOTA LA VIDA La Fundació UdG: Innovació i Formació, atenta als canvis socials, està pendent dels interessos dels agents econòmics i socials i és conscient de la necessitat de formar-se al llarg de la vida.

LA FUNDACIÓ UdG: INNOVACIÓ I FORMACIÓ Som el centre que acull i organitza les activitats de formació continuada de la UdG. L’oferta contempla iniciatives dels mateixos centres i departaments de la UdG, gestionades per la Fundació, cursos i seminaris proposats per la Fundació, i un servei ”a la carta” per acollir demandes concretes d’empreses i institucions.

ACTIVITATS > Màsters propis, postgraus i especialització > Universitat per a Tothom

– Accés a la Universitat per a > 25 anys

– Cursos d’estiu

– Cursos d’extensió i divulgació > Escola de Negocis Universitària

– Formació a mida

– Pla de formació

– Formació bonificada

– Formació subvencionada en col·laboració

– Serveis a les empreses > Jornades i workshops > Idiomes INFORMA’T A: Fundació UdG: Innovació i Formació Plaça Jordi de Sant Jordi, 1 17001 Girona Tel. 972 210 299 info.fundacioif@udg.edu