Planeta Lletra - 09

Page 1

Revista literària

Planeta Lletra Òrgan de difusió de l’Associació Planeta Lletra I Època - Any 3 - Núm 9

Especial erotisme

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a: http://www.planeta-lletra.tk


ÍNDEX

ÍNDEX

S TA F F Maquetació: Txell Pañella i Montlleó

Correcció d’estil: Jordi Lopesino Correcció ortogràfica: Oscar Navas i Mònica Ruiz

Redactors:

Planeta

Esther Aragón, Jordi Lopesino, Núria López Garcia, Oscar Navas, Marta Novellas, Txell Pañella i Montlleó, Heidi Pérez, Montse Pérez, Miguel Ramírez, Isabel Riqué, M. Rosa Salas Anglès, Jaume Sancho, Isabel Sanfeliu, Rosa Tirado, Àlex Vidal i Merche Viñals.

Il·lustradors:

novembre 2013 Editorial (Jordi Lopesino)................................................... 2 Pels segles dels segles (Ma Rosa Salas Anglès)................ 4 El noi de la meva vida (Isabel Sanfeliu) ......................... 7 Desig (Isabel Riqué) ............................................................ 8 Carícies (Txell Pañella i Montlleó) .......................................10 Làtex (Núria López) ......................................................................12 La playa de las delicias (Oscar Navas)

............................. 21

Desencís (Marta Novellas) ........................................................ 26 Tras la pantalla (Heidi Pérez) ....................................... 28 Dogging (Àlex Vidal) ...................................................... 31 El don y la oportunidad (Rosa Tirado) ........................ 34 Cómo hacerse un hombre, manual de instrucciones (Merche Viñals) ................................... 39

Ariadna Graupera, Jordi Martín, Blanca Ros, Raquel Ruiz i Núria Vaqué.

Dulce despertar (Miguel Ramírez) ................................. 42

Fotografies dels lletrícoles i de portada:

La cita perfecta (Montse Pérez) .................................... 46

Jordi Lopesino

Quítame los ojos (Esther Aragón) ................................ 50

Fotografies: Esther Aragón

Logo: Gustik Albo

Una bonica tarda d’estiu (Jaume Sancho) .................. 44

Obsessió (Mònica Ruíz) ................................................... 53 Tangues de l’amor (Núria Vaqué) ................................ 54

Lletra

www.planeta-lletra.tk www.twitter.com/planetalletra www.facebook.com/planetalletra planetalletra@gmail.com

Col·laboren:

2


EDITORIAL El passat cinc d’agost va morir en Ramon Cabrera, un dels nostres primers Lletrícoles. Em sap greu obrir l’editorial amb una notícia tan dolenta, però d’aquesta manera li fem un petit homenatge. En Ramon era un home molt cabal i un escriptor molt prolífic. Tenia publicats alguns llibres i havia guanyat centenars de premis literaris a tot el món de parla hispana. Alguns de nosaltres vam tenir ocasió de sopar amb ell el mes de juny, trobareu les imatges al bloc, i ja sabíem que estava malalt, però no ens esperàvem un desenvolupament tan ràpid i nefast. Ramon, et trobarem molt a faltar. Aquests últims mesos han estat d’infart per al nostre petit planeta. Ens hem constituït legalment com associació cultural, hem constituït una Junta gestora i hem aprovat uns estatuts que ens marquen el camí que hem d’assolir com associació. Tot això sense oblidar-nos dels projectes pendents i dels de futur. Crec que ens hem de felicitar, ens ho mereixem.

EDITORIAL

Algunes Lletrícoles també han editat els seus llibres, i n’estem molt orgullosos. La Pili Gonzàlez-Agapito ha publicat un estudi històric i social de la Plaça Xica de Mataró. Ja ha venut la primera edició completa i està preparant una reimpressió. I la Marta Novellas, ha publicat la seva primera novel·la “No estás sola”, que està agradant molt a la gent de Planeta Lletra i als lectors d’altres planetes. Ambdues van omplir les sales on es van fer les presentacions. Felicitats a les dues. Com veieu, la temàtica d’aquesta revista és eròtica, i alguns relats tenen un alt contingut de sexe explícit. No, no ens hem tornat bojos, ens venia molt de gust escriure sobre aquest tema. Crec molt sincerament que els escriptors ens hem de foguejar en diversos camps, i l’erotisme i la sexualitat són tan bons camps de treball com qualsevol altre. Només desitgem que les històries aquí narrades siguin del vostre interès. Aprofito aquestes línies per encoratjar-vos a col·laborar en la revista. D’aquesta manera agafareu experiència per després escriure en els nostres llibres.

Jordi Lopesino Ambaixador del Planeta Lletra

3


ESCRIPTURA Pels segles dels segles La història ens anima a imaginar-nos tot allò que ens cal per aconseguir plaer. La trama està molt ben trenada, una barreja de gèneres amb un final sorprenent... No vull donar pistes perquè espatllaria el sentit meravellós i inquietant del relat.

M. Rosa Salas Anglès El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seu nom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ens fa gaudir a nosaltres

Planeta

Uns homes sense miraments ens van desallotjar dels nostres habitacles habituals i ens van recloure dins un recinte fosc i fred. Allà es van oblidar de nosaltres. Ja feia molts anys que jo ocupava la meva cel·la i estava avesat a la seva escalforeta. Al cap d’unes hores d’estar immobilitzat en aquell recinte asfixiant, la humitat i la fredor em van glaçar i entumir els ossos. Vaig saber que mai m’hi podria resignar i que havia d’escapar, però abans havia d’entrar en calor. El tema sexual acostumava a donar-me resultat i, fent ús de la meva fèrtil imaginació, vaig recrear la fantasia que havia caldejat les meves nits d’adolescent:

Lletra

A l‘exuberant estança de l’harem, entre gelosies cobertes d’olorosos llessamins que perfumen tots els racons emboirant-me els sentits, esplèndides dones papallonegen al voltant del tàlem on jo, llangorosament, observo les seves danses sensuals. Dones exòtiques que m’envolten mostrant-me sense pudor els seus encants. Sóc el soldà Suleimàn i aquestes odalisques em volen temptar, totes em desitgen, es moren per mi i volen caure sota el meu cos vigorós. La meva pell bronzejada, que el meu servidor personal, un negre negríssim, alt altíssim,

4

fornit fornidíssim... bé, deixem-ho estar... el meu servidor cada dia m’unta la pell amb un perfum de gingebre, canyella i clau, que atreu les dones com abelles a la mel. Estic molt orgullós del meu físic extraordinari, però més ufanós estic de les proporcions de la meva portentosa dotació sexual. Cossos, coberts amb prou feines de translúcides sedes, mostren la rodonesa dels pits i la rotunditat i fermesa d’uns culs formats per natges temptadores. Tornejats braços i peus descalços de fins turmells, guarnits amb multitud de polseres dringadisses, exciten els meus sentits. La suavitat dels pits amb mugrons foscos o rosats i perfumats amb aromes afrodisíaques, es refreguen sensualment per la meva pell ardent, barrejant olis i suors. Cuixes de clar alabastre i de fosc eben s’obren davant meu oferint-me els seus profunds i recòndits secrets. És un paradís de sexes de tots colors, formes i mides a la meva única disposició. Mans àvides em recorren el cos. Unes, amunt i avall de l’esquena em fan estremir. Altres, m’acaricien el tors i s’entretenen en els mugrons fins a fer-me xisclar de dolor plaent. Una mà experta s’apodera de l’eina que sempre m’ha fet perdre el món de vista. Però avui aquest estri m’ha fallat. Quina mala llet! Amb tanta odalisca al meu abast i la


Ariadna Graupera

ESCRIPTURA

meva eina sublim més pansida que una figa caiguda de l’arbre!» En veure el meu abatiment, el meu servidor ha vingut per veure si necessito els seus serveis i oh! Meravella! Ell, que mai havia estat al meu harem, ha quedat atordit quan ha vist aquell bé d’Alà de belleses. La seva part íntima, més portentosa que la meva, no li ha fallat. Empalmat com un cavall àrab pura sang desfermat, aquí n’agafa una i aquí n’agafa una altra i una altra i una altra i, amb la destresa d’un campió de salts olímpic, les va agafant i les deixa desmaiades de plaer. Al llarg d’aquesta nit memorable totes han quedat exhaustes gràcies al meu servent, que ha aconseguit que la meva part equina fes un imponent salt endavant i comencés a saltar obstacles. No podria dir quin dels dos n’ha saltat més. Com que més d’un obstacle ha volgut

que el saltéssim diverses vegades, algun s’ha quedat per saltar, però això no ha sigut cap problema per a elles. El meu servent i jo (que hem fet un parell de salts plegats) ajaguts i esgotats, veiem com dones entortolligades gemeguen quan dits experts cerquen, troben i burxen dins coves recòndites; llavis àvids que besen, llengües que llepen i boques que xuclen. Una bacanal de sexe ple dels gemecs de dones ardents que aconsegueixen revifar-nos i que tornem a saltar plegats un parell de vegades més.» Tenia una imaginació tan vívida que vaig acalorar-me ben aviat i tot jo em movia com un titella epilèptic, amb gran perill per la integritat dels meus ossos. Necessitava alleujar-me amb urgència. Vaig trobar una via de sortida i, aprofitant la indiferència dels meus companys de captiveri, vaig escapolir-me a l’exterior. 5


ESCRIPTU RA A fora era negra nit. Els estels lluïen en un cel serè. Ningú em va veure. Bé, això creia jo, perquè al cap de poc tenia companyia. —Per què has sortit amb tanta urgència? — em va dir ella amb veu ronca. —Necessitava sortir, tinc inquietuds que no entendries, tu —vaig respondre. —I tu què en saps de les meves inquietuds? —va dir mirant-me de fit a fit. La seva mirada negra i plena de desig refulgia en la nit i, com si no estès ja prou acalorat amb tota aquella història de l’harem, aquella foscor em va acabar d’incendiar. La vaig arrossegar fins al racó més fosc, la vaig tirar a terra i com una bèstia vaig abraonar-me a sobre.

En el silenci d’aquella nit màgica, es van poder sentir els gemecs que s’escapaven d’unes goles massa temps en silenci. Catacrac, catacrac, catacrac... se sentia entre els sospirs d’unes ànimes llarg temps afamades. Després del guanyat descans del guerrer, acabada la nit de somni, la meva ànima immortal va cercar-la, però ella ja no hi era. En la meva assaciada solitud, vaig saber que havia passat la millor nit de la meva mort. Ja era hora de tornar a la fosca ossera on m’havien ficat pels segles dels segles i, per fi resignat, amuntegar els meus ossos amb els dels altres esquelets. Potser cauria sobre els seus i... qui sap.

Planeta Lletra

Dóna una nova vida als llibres facilitant l'intercanvi gratuït. L'associació cultural Llibre Viu recupera llibres fora d'ús. Carrer Poeta Punsola, 31 Rocafonda - 08304 MATARÓ

6


ESCRIPTURA El noi de la meva vida Com s’enamoren les persones? I per què? Cadascú té la seva història. N’hi ha d’esbojarrades, de romàntiques, ardents... La Isabel ens explica una història d’amor subtil, tendre i laboral. On els sentits queden enterbolits i el cor no vol escoltar el cap. Al final guanya l’amor, com ha de ser.

Isabel Sanfeliu És una gran observadora de la realitat que l'envolta. Sembla que no hi sigui, però els seus ulls recorren incansablement el món en busca de material inèdit per després transformar-lo en literatura.

No puc evitar passar per la plaça cada dia, és com si una força aliena m’empenyés i me n’impedís anar per un altre lloc. I és que allà està ell. Encantador, guapíssim, seductor. Espatlles quadrades, braços musculosos, cabell negre i rinxolat. Em quedo allà palplantada mirant-lo amb plaer, atordida per tanta bellesa. Començar el dia així, amb la imaginació pels núvols i el cor bategant descontrolat, fa que la vida tingui un caire més apassionat, més exaltat. Diferent Tot va començar fa uns tres mesos, quan es van iniciar, al bell mig del poble, unes obres per fer un aparcament soterrani. Van posar la plaça potes en l’aire. Es va formar un rebombori considerable. Les forces vives del poble van convocar una manifestació. Jo mateixa, molt empipada, vaig sortir amb una pancarta, protestant per una agressió tan flagrant en un lloc tan emblemàtic. Però els nostres clams no els va sentir ningú. O sí, però se’ls van passar per... les pancartes. I encara bo! Cada matí, una corrua de treballadors desembarca a la plaça, com si es tractés de formigues perfectament ensinistrades, buscant provisions per un llarg hivern. Ell sempre hi és, jo també. Ell, amb aquell somriure que

desperta tots els meus instints. Jo, amb l’excitació de tornar-lo a veure. Avui plou. Plou molt. Corro cap a la plaça angoixada, tinc por que no hi sigui. Però sí, és l’únic i està al peu del canó. L’aigua li llisca per l’esquena però, tot i així, no perd el somriure. El meu cor batega amb força. Arribo xopa a la feina. Van passant els mesos i la meva vida gira entorn a les obres, a la plaça i al meu xicot. Prego perquè no s’acabin. La resta del poble prega just pel contrari. Corren veus que aviat vindrà un càrrec molt important a inaugurar l’aparcament. Els treballadors s’afanyen per deixar-ho tot enllestit. Fins i tot treballen de nit. M’esgarrifa pensar que potser avui serà l’últim dia que el veuré. Aquesta idea m’horroritza i m’irrita. Senzillament, no ho puc consentir, haig de fer alguna cosa. Demanaré si me’l puc emportar a casa, segur que no s’hi negaran. No s’hi neguen. Ara ja poden acabar les obres, millor, no hauré de córrer cada matí cap a la plaça. Ja tinc el meu galant a casa, el tinc al rebedor en un lloc on sempre el veig. Era una llàstima llençar a les escombraries la figura d’aquell noi tan guapo amb aquell somriure tan seductor.

7


ESCRIPTURA Desig No sé per què, però al cinema les escenes amb aigua sempre triomfen: Cantant sota la pluja, els balls de natació sincronitzada de l’Esther Williams, l’escena de l’assassinat de Psicosis, l’última pel·lícula de la trilogia de Matrix... Per parlar només d’algunes. Suposo que a la literatura passa el mateix, però ara mateix no recordo cap títol. El que és segur és que després de llegir “Desig” trobareu un bon exemple del que vull dir.

Isabel Riqué Li agrada la literatura per dins i per fora i no pot anar-se'n a dormir sense acaronar abans un llibre o sense escriure unes línies.

Lletra

8

mugrons amb els llavis; ella li agafa el membre, li prem, sap que això l’excita moltíssim. Es besen amb deliri. L’aigua els rellisca per sobre la pell, afegint-se al joc de les carícies. En Pol s’ajup a poc a poc, seguint amb la llengua el recorregut de l’aigua, quant està a punt de besar-li el sexe, s’aixeca, s’atura davant els pits

Jordi Martín

Planeta

Suau com el cotó, fent olor d’herba fresca, mullada per la rosada, així és la pell de l’Alba. Fins i tot el nom li escau, tota ella desperta el mateix sentiment que provoca veure una sortida de sol acariciada pels moviments de les onades. Pensa en Pol mentre, estirat al llit, la sent com es mou dins la dutxa. La imagina ensabonant-se, sap que li agrada estendre’s el sabó suaument, amb les mans, acariciant-se el cos. S’aixeca del llit, va cap a la dutxa, té ganes d’abraçar-la. El pròleg de les carícies, per a ells, és dels moments més exultants. Moltes vegades arriben així a l’orgasme. Obre les cortines, l’Alba està d’esquena i no es mou, en Pol sap que allò és el senyal, que l’Alba espera sentir les seves mans masculines fregant-li la pell. Li agrada que li acaricií els pits des del darrere. Aixeca els braços i els recolza en la paret. Amb aquest gest els pits pugen, es tensen i els mugrons, com si sabessin la carícia que sentiran, s’endureixen; en Pol, recolzant-se en la seva esquena, li passa les mans per sota els braços, els prem amb suavitat, els estira i els excita amb els dits. L’Alba sent darrere les cuixes la virilitat d’en Pol amb tota la potència. Vol acariciar-lo, es gira, queden cara a cara. Ell li besa els pits i li xucla els


ESCRIPTURA i li ressegueix els mugrons amb la llengua. L’Alba està excitadíssima, s’obre de cames i agafa en Pol per les cuixes, l’acosta cap a ella per provocar que la penetri. Ell s’aparta, li agrada sentir-la així, veure com cada porus de la seva pell demana ser posseït, sentir-la respirar plena de desig, mentre li acaricia la vulva amb els dits i li petoneja l’orella. —No és això el que vull —diu l’Alba moventse voluptuosament i acariciant-li amb força el penis, per provocar-li més ràpid el desig de penetrar-la. —Ja ho sé, però veure’t entregada, apassionada, m’excita —contesta en Pol. —Si continues tocant-me, em vindrà un orgasme. El que tinc són ganes de sentir com em penetres i et mous dins meu —contesta ella sortint de la dutxa completament mullada, s’estira sobre el llit amb les cames obertes,

oferint-li el sexe en tota la seva plenitud. Aquesta imatge, a ell li desfà els sentits i, amb el penis erecte a punt de desbordar-se, se li posa a sobre i la penetra amb tot el desig. Gemegant, s’abracen, es giren i l’Alba queda damunt seu, és la postura que més els agrada. Ella sent molt forta la penetració i a ell, sentirse cavalcat i veure com se li mouen els pits sense control, el desborda. Amb l’excitació mútua arriben a l’orgasme. Quant tot ha acabat, abraçats i amarats de suor es petonegen amb tendresa, respirant suau, deixant anar el desig, satisfets, relaxats, gaudint del moment sense presses. L’ Alba s’aixeca del llit, va cap a la dutxa. Suau com el cotó, fent olor d’herba fresca, així és la pell de l’Alba, pensa en Pol estirat al llit, escoltant com l’aigua li acaricia el cos una altra vegada.

Lectura recomanada Lolita Vladimir Nabokov La historia de l’obsessió d’un professor a la quarantena, per una nena de dotze anys. Lolita és una extraordinària novel·la d’amor en la que intervenen dos components explosius: l’atracció “perversa” per les nenes i l’incest.

9


ESCRIPTURA Carícies No, malgrat el títol, no es tracta d’un remake de l’obra de teatre d’en Sergi Belbel... Tot i que també hi surten homes i dones amb els seus problemes. Tampoc és la història d’un súper heroi amb súper poders, per si algun lector despistat s’ho pensa llegint les primeres línies. Així doncs, què és? Doncs un relat que parla de sensacions, de mirades netes i de carícies...

Txell Pañella i Montlleó Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita: Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació.

Planeta Lletra

Amb les puntes dels dits, va resseguir-li el rostre i ella es va estremir. Aviat, aquesta habilitat d’en Josep va córrer com la pólvora entre les dones del barri, que es delien per ser acariciades. Totes el desitjaven, malgrat que era calb, gras i poc agraciat. Les més joves no podien deixar de parlar de com se sentien cada vegada que les mans d’aquell home les acaronaven, ja fos als malucs, al braç o amb un simple toc a la cara. Una rere l’altra es disputaven la seva companyia i arribaven al nirvana amb l’ajut d’unes mans que els donaven allò que cap altre home no els havia sabut donar mai. En Josep es deixava estimar i aprofitava les darreres hores en què podia ser admirat per les seves habilitats, ja que una petita intervenció li ho podia esguerrar tot. Va entrar a l’hospital esgotat, se li havia girat feina de darrera hora. Però fins i tot allà rebia les visites de les seves admiradores. Sortien de l’habitació amb un somriure de satisfacció, amb les ninetes dilatades i les cames tremoloses. Les infermeres no van tardar gaire a descobrir què passava i feien sortejos per veure quina d’elles entraria a canviar-li el sèrum. N’hi havia que feien trampa. El company d’habitació d’en Josep, un home de mitjana edat ben plantat però amb poca

10

sort amb l’amor, no deixava de meravellar-se de la corrua de dones que el visitaven. I, sense que ell se n’adonés, va enretirar la cortina que separava els dos llits. La majoria de les visitants eren joves i molt guapes i no podia entendre què hi veien en aquell home, que tenia una certa semblança a l'Ignatius J. Reilly de la Conjura dels necis. —Hola em dic Albert —es va presentar. —Hola, sóc en Josep. Era la primera vegada que li sentia la veu i era més aviat desagradable. Suposava que per això no parlava amb les visitants femenines. —Quin és el teu secret amb les dones? —Les carícies. Elles no volen paraules a cau d’orella, no es perden pel sexe. Simplement cal saber com tocar-les. Amb això en tenen prou i t’asseguro que totes repeteixen. Jo només les acaricio. —I per què només les acaricies? Tens problemes... vull dir... en fi ja m’entens... —No, no, per Déu. Però el tacte són els meus ulls. Elles ignoren que sóc cec. —De naixement? ―No, no, he anat perdent la vista de mica en mica. Per això ningú se n’havia adonat. Ara només veig ombres i siluetes. La resta me la imagino. I també, sense adonar-me'n, se m’ha


Raquel Ruíz

ESCRIPTURA

despertat el sentit del tacte. La pell són els meus ulls. —Sí, però això de les dones... Com ho vas descobrir? —Vaig sentir curiositat. Tot va començar per casualitat quan vaig conèixer una noia de veu dolça i cremosa. Li vaig palpar el rostre per ferme una idea de com era, després amb suavitat vaig dirigir les mans cap als braços i la cintura per saber si davant hi tenia una noia esvelta i bonica. Vaig notar el seu nerviosisme i com els pèls se li arrissaven. Ella va marxar amb una excusa i l’endemà s’havia estès la meva fama. L'Albert, meravellat per les explicacions, li va fer una proposta. —Escolta Josep. Jo t’explico com són les noies si tu em deixes mirar com les toques.

—Disculpa? —Si, veuràs, demà em posaran l’oxigen i sempre que me’l posen veig les dones nues. Jo me les miro i després quan hagin sortit te'n faig una descripció. —D’acord, tracte fet, però m’has de deixar provar aquest oxigen quan m’hagin operat. Demà entro a quiròfan i en un parell de dies deixaré de ser cec i molt em temo que després les meves mans no seran les mateixes. I així ho van fer. Les hores que faltaven per a l’operació les van passar mirant, l’un, i tocant, l’altre. Quan van acabar-se les visites, l'Albert li va fer un resum de les noies i dels seus nusos oxigenats. Els va pujar la libido pels núvols. L’operació havia sortit bé i en Josep havia recuperat la vista. Els seus ulls àvids de sensacions

11


ESCRIPTURA volien recuperar el temps perdut. I la imaginació i el record de les descripcions de l'Albert li havien produït una mena de canvi. Ja no tenia la mirada neta i ingènua d’un cec. El foc de la lascívia li cremava les retines. Dos dies després les noies van tornar a fer cua a l’hospital per visitar-lo. Però les mirades lascives dels dos homes les espantaven i cada vegada eren menys les que cercaven en Josep, fins i tot les infermeres feien sortejos per veure quina perdia i li tocava entrar a l’habitació. Ara feien trampes per salvar-se'n. Quan en Josep va sortir de l’hospital es va prometre que recuperaria el que el seu com-

pany d’habitació i l’operació li havien espatllat. Estimava les dones però sobretot el que volia era poder jugar amb elles. Fer que el cor se’ls accelerés amb el tacte dels seus dits. Notar com la respiració es feia profunda i llarga quan deixava lliscar la mà per un escot generós. El primer que va fer abans de tornar al barri va ser passar per una òptica. Es va comprar les ulleres de sol més fosques que va trobar, se les va emprovar, i, tancant els ulls rere els vidres quasi opacs, va fer una lleu carícia a la dependenta. La noia es va estremir i en Josep va somriure.

Planeta

Làtex Diuen que la curiositat va matar el gat, però en aquest relat, tot i que hi ha molta curiositat, no hi ha cap gat. Però, si em permeteu continuar pel camí de les faules (aquells contes farcits d’animalons), potser, en comptes de gat, trobarem un conillet humit i farem bona la frase que diu: que no et donin gat per llebre. Jo, després de llegir el relat em quedo, sense cap mena de dubte, amb el conillet humit i entremaliat del relat de la Núria.

Nuria López García Per les seves venes corre sang de P.D. James, Ruth Rendell, Margaret Millar i Dorothy L. Sayers. Li agrada tot el que sigui negre i criminal.

Lletra

Era la primera vegada que feia una cosa així. Palplantada davant la porta d’aquella casa desconeguda, dubtava si prémer el timbre i entrar en un món de sexe que sempre l’havia fascinat. Les seves amigues li havien parlat de la novel·la més escandalosa de l’any. De com les escenes eròtiques que s’hi explicaven les havien posat morbosament calentes. Les tardes de te i pastes dels dimecres s’havien convertit en una tertúlia improvisada on es parlava de la trilogia

12

d’en Grey. La Rosi, la més atrevida de totes elles, havia demanat al seu marit que la lligués al llit i li embenés els ulls. —No us podeu ni imaginar com de sensible es posa la pell! —va explicar-los a la següent trobada—. Quan en Pablo em tocava les cuixes se’m posava la pell de gallina i qualsevol carícia, per petita que fos, m’excitava d’allò més —la Rosi va abaixar la veu i, atansant-se el més possible a les companyes, va continuar l’expli-


cació—. Com que estava lligada al capçal del llit, ell no em podia treure el camisó i me’l va arremangar fins al coll. Llavors em va doblegar les cames i, a poc a poc, em va abaixar les calces acaronant-me i fent-me mossegades; ara aquí, ara allà. A cegues, tot el que feia m’era inesperat. Jo mai havia estat tan calenta. Notava la tibantor dels mugrons, que s’havien posat durs. No m’hauria imaginat que fer l’amor amb en Pablo, després dels anys que portem junts, fos tant nou i excitant. La Montserrat per primera vegada s’havia decidit a pagar per sexe. Tanmateix, no havia buscat en la secció de contactes d’un diari un home que li prometés el paradís. Havia cercat una dominatrix, una dona que infligia dolor i que els prometia un esclavatge que ―segons semblava― era plaent. Amb mil dubtes, havia mirat i remirat l’anunci penjat a l’imant de la nevera: “Ama busca esclau per a sotmetre’l i dominar-lo. Telèfon 555171569 Dòmina Cèlia”. La tal Cèlia tenia un contestador i, amb una veu tremolosa que a penes reconeixia com a seva, la Montserrat va deixar-li el missatge: —...No sé per on començar, o si em prendrà per boja... però voldria veure una sessió d’aquestes seves. No sé... com estar amagada en alguna banda i poder-ho mirar... Jo no crec que passin aquestes coses, que hi hagi gent que vulgui que el tractin malament i que a més pagui diners per això. No m’ho acabo de creure però tothom en parla... de deixar-se lligar, fuetejar... Mare meva!, sóc imbècil, ho sento, ho sento... Perdoni... En penjar l’auricular, la Montserrat es va adonar que s’havia posat vermella com un pebrot i es va penedir d’haver fet la trucada. Era ridícula, penosa. Què collons li havia passat pel cap?

Blanca Ros

ESCRIPTURA

La tal Dòmina Cèlia va contestar el missatge dos dies més tard. De contestador a contestador. Una veu dolça però ferma amb una adreça, una hora i un preu. —Carrer Sant Joaquim, 34, baixos. El divendres a les set del vespre. El que vol ho obtindrà per 200 euros. No pot fer fotos, ni vídeo, tampoc portar gravadora o tenir el mòbil encès. Sigui puntual o no la deixaré passar. Les set menys cinc de divendres. La Montserrat truca el timbre i la porta s’obre sola. Davant seu, un passadís anodí amb un ficus a tocar de l’entrada i quadres esvaïts a les parets. Se sent observada i es fixa en la webcam que enfoca la porta principal. De dins la casa surt la mateixa veu que ella ha escoltat al contestador. —Passa i tanca la porta. Veig que ets puntual. Al fons del corredor, una silueta de dona vestida de làtex negre i lluent se li apropa. Llarga

13


ESCRIPTURA

Planeta Lletra

cabellera negra i llavis pintats de vermell viu. —Sóc la Dòmina Cèlia —diu mirant-se-la de cap a peus—. I el teu nom és...? —Montserrat Palau —sent que les cames li fan figa. No hi ha marxa enrere—. Com va això? Què he de fer? —no sap el perquè però ha abaixat la mirada i se sent com quan era petita i la renyaven les monges. Dòmina Cèlia li agafa la barbeta i li aixeca el cap. Llavors la Montserrat pot veure de prop la seva interlocutora. Una dona d’edat difícil d’esbrinar sota la gruixuda capa de maquillatge; de cara prima, amb llargues pestanyes postisses emmarcant uns ulls desperts de color avellana. —Tu no ets un dels meus esclaus avui. Em faràs d’ajudant i així ho veuràs i ho escoltaràs tot en primer terme. És el que volies. Estem d’acord? —el to no admet discussió—. Portes els diners? Enllestim el pagament ara i ja ens en podrem oblidar. La Montserrat li allarga el sobre amb els diners, que ja duia dins la bossa. —T’hauràs de canviar de roba, segueix-me. Entren a un vestidor com de teatre on, a banda i banda, hi ha penjadors amb el que la Montserrat en diria disfresses de carnaval. Vestits d’infermera, hostessa d’avió, policia, pubilla catalana, flamenca, vestits de nit i botes amb uns talons d’agulla impossibles en un cantó; i a l’altre, vestits de soldat, bomber, gàngster i molt làtex i cuir. Dòmina Cèlia agafa un penja-robes amb una còfia blanca i un davantal de minyona antiga. —Despulla’t i posat això. Treu-t’ho tot, calcetes i sostenidors. Quin peu calces? La Montserrat tremola com una fulla i fa un pas enrere. —No puc... —respira atemorida— no ho puc fer. Ho sento —la veu se li talla i quasi està a

14

punt de posar-se a plorar. Dómina Cèlia canvia el to de veu i l’agafa suaument per les espatlles. —Està bé. No tinguis por. No cal que et posis això si no vols —parla suau, com una mare al seu infant—. Calma’t. No passa res. No em tinguis por —amb un gest li mostra els penjarobes—. Tria la roba que vulguis, però amb el que portes posat no podràs entrar a la sessió. La Montserrat està a punt de sanglotar, es tapa la cara vermella de vergonya. Dòmina Cèlia l’agafa dels canells i li treu les mans de davant els ulls. Amb gest amable, li fa un massatge al pols amb el dit gros de la mà. —Confia en mi. No et faré cap mal. —L’acarona els cabells i l’apropa al seu pit. Quan veu que s’ha calmat, almenys una mica, la Dòmina surt del vestidor i deixa la porta entreoberta. —Tria’t el vestit, va. I afanya’t! Que l’esclau arribarà d’ací un quart d’hora! —li diu ja des del passadís. La Montserrat mira a banda i banda els vestits de tots colors. Al seu davant, un mirall de cap a peus. Sospira, el canvi d’actitud de la Dòmina l’ha fet sentir estranyament serena. «Ja que hi som!», pensa. Comença a remenar els penjadors, encuriosida. No es posarà el vestit de minyona, ni vol anar despullada ensenyant res de res. Troba una capa negra de setí amb l’interior en vermell, que a més porta caputxa. «Com la capa del dimoni gros dels Pastorets», pensa amb ironia. Tria un corser de làtex negre amb cordons, que pot ajustar al seu cos per damunt d’una túnica blanca, curta, que ha trobat i unes sabates vermelles de taló. Ara bé, portarà sostenidors i calces. Això sí que no s’ho traurà. Dòmina Cèlia riu quan la veu sortir: —Sembles la caputxeta. Què et penses que sóc el llop? Vine que et maquillo una mica, es-


ESCRIPTURA mirar, tanques els ulls. Si no pots estar quieta amb els ulls tancats, gires cua i te’n vas de la sala. Això sí, a poc a poc i sense córrer. Si marxes, et canvies de roba i te’n vas. Has de saber que tot el que faig amb l’esclau és consentit. Res del que li faré o li demanaré que faci és forçat. Ell ho desitja i ho vol així, ja ho veuràs. En acabar, posa una mà damunt l’espatlla de la Montserrat i la condueix cap a una porta tancada al fons del passadís. —Ara t’ensenyo la sala on porto els meus esclaus per castigar-los. Dóna-li una ullada i pregunta’m el que vulguis saber. Dòmina Cèlia es treu una clau de la cadena que li penja enmig dels pits. La Montserrat s’adona per les arrugues de la pell que ha de ser una dona gran, d’uns seixanta anys, però amb un cos envejable. La cambra està a les fosques. Quan tot d’una s’encenen els llums, la Montserrat veu el que podria ser un estudi de ballet, amb el terra de

Blanca Ros

taràs millor. Només li posa unes pólvores quasi blanques al rostre i li perfila els llavis de vermell, a joc amb la capa. —No cal pintar-te els ulls. Tu i el meu client anireu amb màscares. La discreció és la meva màxima, tant per la seva part com pel teu benestar —li explica. Li posa un antifaç blanc amb dibuixos de purpurina platejada i l’acompanya fins davant del mirall. La Montserrat no es reconeix vestida així, però li agrada el que hi veu. Dòmina Cèlia li explica les normes. —Només has d’estar quieta on jo et digui. Les sessions són llargues però amb tu només estaré una hora, perquè puguis fer-te’n una idea. No diguis ni una paraula en tota l’estona. No parlis amb l’esclau ni et dirigeixis a mi per preguntar-me el que sigui o dir-me res. Si tens qualsevol dubte, et quedes quieta com una estàtua. Si hi ha alguna cosa que et molesta

15


ESCRIPTURA

Planeta Lletra

fusta i el gran mirall que cobreix tot l’envà frontal. Però el que hi ha enmig de la sala i el que penja a les parets poc té a veure amb el ballet i sí més amb la Inquisició: cadenes, arnesos de cuir, manilles, corretges i argolles; fins i tot, una gàbia de barrots lluents a la banda esquerra. La sobta especialment la gran X del mig de la sala. Una gran X vertical amb grillons als extrems. Ella es queda estorada mirant-la. —Toca-la! No et deixis impressionar. —L’empeny Dòmina Cèlia dins la sala. La X és encoixinada i folrada de cuir. —T’hi vols jeure? —La Montserrat enretira la mà com si li hagués passat el corrent elèctric. La Dòmina fa una riallada entremaliada—. Val, val. Es posa davant seu i li pregunta seriosament: —Podràs estar quieta com una estàtua durant una hora mentre jo humilio al meu esclau verbalment, el faig que s’arrossegui per terra de genolls, li poso la seva mordassa i el lligo? La Montserrat es queda glaçada i fa que no amb el cap. —Jo crec que sí que podràs —la contradiu Dòmina Cèlia—. A més, aquí no hi ha on amagar-se. O et quedes on jo et mani o te’n vas. Tu mateixa. La Montserrat creu que ja n’ha vist prou i surt corrents de la sala. Tant se val com va vestida, ni hi pensa. S’escapa fins a la porta d’entrada però no pot obrir-la. Dòmina Cèlia encara és al llindar de la sala de tortures, al fons del passadís. —Pots anar-te’n, si vols. Però canvia’t abans. No et destorbaré. Obriré la porta perquè marxis quan estiguis vestida de carrer. És una llàstima que te’n vagis —li diu movent el cap desaprovant el que acaba de fer la Montserrat—. M’hauria agradat que et quedessis. La Montserrat respira fons i procura calmar

16

el seu cor, que batega desbocat. Ha vingut a veure això, no?, pensa. Ara bé, la realitat vista en directe és més difícil de pair que llegir-ho a una novel·la. Sospira i torna a la sala. —Em quedo. L’esclau de la Cèlia és un home jove, potser té uns 30 anys, alt i amb bon cos. Ha entrat despullat a la sala de tortures, amb les mans tapant-se el sexe i el cap cot. Igual que la Montserrat porta màscara. La seva és com un mocador pirata que li tapa mitja cara fins a sota el nas. En una breu llambregada, l’esclau ha mirat la Montse, té els ulls blaus, interrogants. —Gos, avui la teva humiliació serà completa. Et creies que ningú veuria mai com t’arrossegues davant meu, que el teu secret era només nostre. Però avui tindrem un testimoni. Ella també veurà com n’ets de menyspreable. Dòmina Cèlia li dóna ordres: —Agenolla’t! No tens dret a mirar-la. El cap baix! —els talons de Dòmina Cèlia ressonen per l’entarimat. L’esclau s’agenolla i rep la primera fuetada a l’esquena—. Digues a la meva amiga per què has vingut aquí —el to de veu, imperatiu, exigeix una resposta immediata. —Per sotmetre’m totalment a la teva voluntat, Dòmina. La Montserrat segueix sense entendre res. Aquell home tan ben plantat que es deixa manegar així, ben segur podria tenir les dones que volgués. —Posa’t a quatre grapes i arrossega’t fins aquí. Em lleparàs les sabates. La Montserrat està com embruixada, clavada en el seu lloc, amb la mirada fixa en, els turmells, en els peus i en les corbes del cos de l’esclau que s’arrossega. Ressegueix amb la vista com es contrauen els músculs tensos dels bes-


ESCRIPTURA sons en avançar. El moviment del cul. La mirada la porta cap a l’entrecuix i el sexe, que destaca entre rínxols quasi negres. La sedueix la contundència dels malucs, l’abdomen ferm i el pit musculat, els ossos marcats de l’espatlla, la tibantor del coll, la carnalitat dels llavis entreoberts besant les sabates negres de la seva dominatrix. S’adona que un calfred li recorre la pell, que els pèls dels braços s’ericen i que s’excita. Se sorprèn a si mateixa desitjant posseir tan completament un home com ho fa la Dòmina Cèlia. S’imagina l’esclau, agenollat davant d’ella, llepant-li les sabates vermelles. Està excitada només de mirar. Es mulla els llavis amb la punta de la llengua. —Maldestre! No fas res ben fet! Aparta! — crida la Dòmina tombant el seu esclau d’una puntada de peu. Ell no es defensa i es posa de genolls, tot encongit, davant la seva mestressa—. T’hauré de castigar. Tot ho fas malament. Estira el braç i obre la mà! Palmell amunt! L’esclau l’obeeix amb docilitat i la Dòmina li pega amb el fuet al palmell un parell de vegades. L’home gemega. —Què has dit? T’atreveixes a parlar sense que jo t’ho mani! Dòmina Cèlia torna a pegar al palmell estès de l’esclau, ara amb més força. No s’escolta cap més soroll que el del fuet colpejant la pell. La Montserrat pensa que tot allò és malaltís. I fa un moviment de desgrat que la Dòmina veu. La Montserrat, en sentir-se descoberta té por. Dòmina Cèlia deixa de mirar la Montserrat i torna a dirigir-se a l’esclau arraulit als seus peus. —Digues. N’has tingut prou, amb aquest càstig? L’esclau aixeca el cap i parla amb veu suplicant:

—No, Dòmina. —Saps que et puc fer molt mal. Lligar-te de cap a peus fins que perdis la consciència o posar-te pinces al sexe per a provocar-te espasmes de dolor. —Sóc el teu esclau. Fes amb mi el que et plagui —respon submís. —Desitges sentir dolor? —Ho desitjo, Dòmina. Vull sentir tot el dolor que pugui suportar i més. —Inesperadament, Dómina Cèlia li dóna una forta bufetada. —Calla, gos. La teva veu m’és desagradable. —Tot seguit, li posa una pilota de plàstic dins la boca i un morrió de cuir per subjectar-la. Del sostre, d’on baixen cadenes, en pren una amb grillons i subjecta els dos braços de l’home per damunt del colze, a l’ esquena—. No ets res, tros de carn! —escridassa a l’home—. Ets aquí perquè jo jugui al que a mi em plagui. Prepara’t pel teu càstig quan torni. Dòmina Cèlia deixa l’home a terra, agenollat, lligat i emmordassat. Fa un gest a la Montserrat perquè surti de la sala i l’acompanyi. Ja soles, al passadís i amb la porta tancada darrere seu, Dòmina Celia pregunta: —Et vols quedar més estona? Ara comença el joc dur i potser per avui ja n’has vist prou. —No ho entenc. De veres li agrada això? Que el maltractin d’aquesta manera, vull dir. —La Montserrat està al·lucinada. Dòmina Cèlia se la queda mirant amb un gest entremaliat i murri. —T’ha agradat a tu? La Montserrat s’ho pensa uns segons abans de poder contestar. —Si sóc sincera, sí, una mica, no ho sé... M’excita però alhora em repugna. Dòmina Cèlia riu divertida i l’empeny cap al vestidor. —Vés-te’n. Canvia’t de roba i marxa. Potser

17


Blanca Ros

ESCRIPTUR A

Planeta

més endavant voldràs tornar. Ja saps el meu telèfon. —Li passa el dors de la mà per la galta afectuosament i, sense esperar més resposta, fa adéu amb la mà des del llindar de la sala de tortures i tanca.

Lletra

La Montserrat es posa vermella de vergonya abans de prémer el timbre de la casa per segona vegada. Ara és la mateixa Dòmina Cèlia qui surt a obrir la porta. No porta el vestit de làtex ni va tan maquillada. Avui duu un quimono japonès verd amb dragons brodats. —Passa. L’agafa de la mà i la porta fins a la cambra de bany. És antic i immens, tot alicatat de verd fosc, amb aixetes daurades i una banyera de potes envoltada d’espelmes. Dòmina Cèlia avança fins a tocar la banyera i, suament, passa la mà per l’aigua fent-la moure. —Portes una goma per recollir-te els cabells? La Montserrat no reacciona, està com hipnotit-

18

zada. Dòmina Cèlia la deixa anar de la mà i s’apropa al tocador. Obre un calaix i treu una goma negra. —Recull-te els cabells —li ordena. La Montserrat tremola com una fulla i no pot fer el que li demanen. Dòmina Cèlia es posa darrere la Montserrat i l’agafa de les espatlles. La Montserrat es posa rígida de cop, però segueix muda, en un pacte implícit de no negar-se a res que la Dòmina li demani i de no parlar a menys que ella li pregunti. —Relaxa’t, dona! Et faré un massatge a l’esquena. Per damunt la brusa estampada de la Montserrat comença a moure els dits amb experiència. La Montserrat es deixa fer, el massatge li agrada i li baixa la tensió dels músculs. —Tens un coll preciós, saps? —li parla com a un infant—. No premis tant les barres. Afluixa la pressió dels llavis. Ho veus? No és bo, això? Les mans de Dòmina Cèlia li acaronen les gal-


ESCRIPTURA tes, juguen amb el lòbul de l’orella, pugen pels cabells aixecant-los. Amb destresa, els recull fent una cua que lliga amb la goma que duia al canell. —Treu-te les sandàlies —murmura a cau d’orella. La Montserrat, sense ajupir-se, se les treu i les deixa davant mateix dels seus peus—. Gira’t de cara a mi. —Els rostres es queden a tocar. La Montserrat es tensa de nou, Dòmina Cèlia somriu—. El que jo faig té més a veure amb doblegar la voluntat que no pas amb el dolor. No vull fer-te mal, ni ara ni avui. El que desitjo és que coneguis el plaer d’abandonarte a la voluntat d’un altre, a la meva voluntat. No haver de decidir res, ni dubtar, només deixar-se portar. Has ballat mai en parella, Montserrat? Amb un fil de veu, la Montserrat respon: —No m’agrada ballar. —Quan un ballador en sap —segueix parlant Dòmina Cèlia mentre comença de descordar-li els botons de la brusa—, et porta de forma natural, ni sembla que et dirigeixi. Els moviments de tots dos se sincronitzen, la parella sap què vol fer l’altra per petits moviments, per un gest amb el cap o un aclucar d’ulls. Qui ho veu des del públic pensa que els ballarins han estat assajant i que es coneixen de fa temps; però, pot no ser així, sinó que l’una s’abandoni als braços de l’altre, al ritme de la dansa, el qual li marca el ballador amb el seu cos. Dòmina Cèlia deixa caure la brusa de la Montserrat. L’acarona dolçament els braços i li demana: —Treu-te la faldilla. Sé que pots fer-ho. Es retira unes passes enrere i es queda mirant la Montserrat. La Montserrat es treu la roba. Amb la faldilla a terra, es descorda els sostenidors i també se’ls treu. Amb el braç

estès els dóna a la Dòmina. Ella, abans d’agafar-los, la besa la mà i es torna a apropar. —Tot cos és bonic, Montserrat. Perquè el cos explica la història de la vida. Les arrugues, les estries, les cicatrius... ens parlen del pas del temps, de les circumstàncies que hem viscut. — Dòmina Cèlia, amb delicadesa, sospesa amb les seves mans els pits de la Montserrat—. Aquests pits són la teva força, mostra’ls amb orgull. Si has estat mare, han alletat els teus fills. Si has estat amant, han satisfet els desitjos de la teva parella. Dòmina Cèlia juga amb els mugrons, pessigant-los. L’excitació del contacte fa que se li posin ferms i sent un calfred que li recorre els braços i l’esquena. La Montserrat torna a tremolar i prem els llavis, obligant-se al silenci. Dòmina Cèlia segueix prement-li els mugrons. Primer amb el polze, després amb el palmell de la mà; de tant en tant, s’hi apropa i els bufa. La Montserrat deixa anar un sospir de plaer i un lleuger gemec. Dòmina Cèlia somriu i continua; ara, recolzant una mà al maluc de la Montserrat, just damunt les calces. S’apropa un xic més per acaronar-li l’esquena, tot pujant i baixant la mà per la columna vertebral. —No et continguis —diu la Dòmina—, si vols gemegar, fes-ho. En tenir permís, la Montserrat deixa anar un crit ronc, que li surt de dins sense proposar-s’ho. Vol subjectar-se a algun lloc. No s’ho pensa gaire i s’agafa a les espatlles de la Dòmina. —No, no pots tocar-me si jo no t’ho dic — Dòmina Cèlia ha deixat d’acaronar-la i el to de veu és un advertiment. S’ha fet enrere i segueix dient―: Recorda-ho. Aquesta és una advertència que no et tornaré a fer. Dòmina Cèlia s’enretira encara més lluny i li diu.

19


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

—Ara acarona’t tu, ho vull veure. Agafa un tamboret de bany i s’asseu. —No penses tallar-te ara, no? —Dòmina Cèlia la pressiona—. Comença tocant-te els pits. Sé que estàs excitada, ja és fàcil. Continua el que jo t’estava fent. La Montserrat s’agafa els pits i, amb l’índex i el polze, comença a donar voltes als mugrons. Al cap d’uns segons, entreobre la boca i gira el cap enrere. No s’atura i gemega fluixet. —Ho fas molt bé —l’anima la Dòmina—. Baixa la mà cap al sexe, acarona’t el pubis, remena’t els pèls, però no et fiquis els dits encara. Obre un xic les cames, que així va millor. La Montserrat ha tancat els ulls. Sent el plaer però té vergonya que la vegin masturbant-se. És per això que no vol mirar. No vol aturar-se tampoc. La proposta de Dòmina Cèlia és el que estava desitjant fer, continua excitant-se ara tocant-se el sexe. Ho ha fet moltes vegades en privat, però mai davant ningú i molt menys davant d’una altra dona. —No et treguis les calces de moment. Vull veure com es mou la teva mà sota la roba. Si et cal, baixa-te-les una mica. Així vas bé. De sobte, la Montserrat sent les mans de Dòmina Cèlia baixant-li les calces. Li cauen damunt els peus. La Montserrat obre els ulls i veu que Dòmina Cèlia està de genolls davant seu. No s’havia adonat que s’havia mogut de lloc. Dòmina Cèlia li aparta les mans del pubis, comença a besar-lo i a acaronar-li les cuixes. La Montserrat no té temps ni de pensar. Dòmina Cèlia li posa el dit gros entre les cames,

20

juga amb els llavis exteriors. Entra i surt de l’entrecuix. La Montserrat es deixa fer, és tan plaent. Nota que està tota mullada, que el dit de la Dòmina surt cada vegada més amarat del seu líquid transparent i viscós. Dòmina Cèlia fa cercles amb el dit gros per dins els llavis del sexe. La Montserrat es deixa emportar. Gemega més fort i tot el cos se li tensa, ara de plaer. La Dòmina amb l’altra mà l’agafa per les natges. Fort. Separa una de l’altra i li fa obrir més les cames. La Montserrat està eixarrancada mentre la Dòmina li passa tota la mà entre els llavis exterior i interior, endarrere i endavant, fregant-li el clítoris i l’entrada de la vagina. Una vegada i una altra. Perd el control del cos, de la ment. El clímax està arribant i és imparable. La Montserrat es deixa caure i seu a la vora de la banyera, cames obertes, palpitant vulva a la vista. La Dòmina s’aixeca i li ordena: —Escorre’t per a mi. No hi ha dubtes, no hi ha vergonya. La Montserrat es posa un parell de dits dins la vagina i amb l’altra mà frega els voltants del clítoris fins a trobar l’orgasme. Dòmina Cèlia ho contempla, asseguda de nou al tamboret del bany. La Montserrat tremola dels espasmes del clímax i amb els ulls entreoberts veu a la Dòmina que està somrient feliç. —Va, entra al bany de seguida, que l’aigua es refreda. —La Dòmina està radiant—. T’ho has guanyat. Prepararé un te d’herbes per quan surtis. Hi ha un barnús per a tu damunt el tocador. Seré al menjador, ja el trobaràs.


ESCRIPTURA La playa de las delicias El autor de este relato le da un sentido nuevo a la expresión “tomar las aguas”. Porque existen muchos Spas en el mundo, muchos balnearios, Hammamnes… Pero pocos lugares tan privilegiados como el rincón de playa que nos enseña Oscar. Para los amantes del cine, diré que el relato es una versión de la película “Cocoon” pero en marranote.

Oscar Navas Lleva siempre un lápiz y una libreta. Caza ideas donde esté con letra de médico. No puede escribir sin té ni música de fondo. El verano había llegado al pueblo hacía ya algunas semanas, aunque su cara más canicular había desembarcado aquellos últimos días. Por suerte, el disponer de una playa tan cercana hacía algo más llevadero el tórrido calor que se paseaba por el empedrado de sus calles. Por la mañana, y desde bien temprano, la señora Luisa ya esperaba en la plaza para reunirse con unas conocidas con las que había entablado amistad no hacía mucho. Las cuatro señoras, setentonas, aprovechaban las primeras horas del día, en las que el sol aún no caía con toda su intensidad, para caminar durante una hora y acabar en una pequeña playa situada entre el puerto pesquero del pueblo y el espigón. Allí se remojaban durante unas horas mientras se ponían al día de los últimos chismorreos o comentaban la telenovela de la sobremesa. Aunque el pueblo se llenaba de turistas, aquella parcela de playa se mantenía bastante despejada, ya que no había ningún chiringuito cercano y ese era uno de los principales reclamos que buscaban los bañistas extranjeros. Al finalizar su caminata, las señoras plantaban un par de sombrillas que compartían entre todas, desplegaban sus esterillas, aposentaban sus cestos firmemente en la arena y se disponían a disfrutar de una buena mañana.

La señora Luisa fue bastante reticente a acudir a la playa, ya que creía que era una pérdida de tiempo ir a darse un chapuzón cuando había tantas cosas que hacer en casa. Fue la insistencia de sus nuevas amigas la que forjó el compromiso a unirse a ellas, y finalmente accedió a regañadientes. A pesar de ello, no tenía claro que fuera a bañarse con sus compañeras, pues creía que a su edad no tenía un cuerpo como para ir luciéndolo entre desconocidas. —Anda, Luisa. No seas tonta. Si ya no vamos a encontrar novio, y menos en este trozo de la playa. ¡Los italianos están en la Playa de la Sobona! —Si ya lo sé, Nati. Pero es que yo no soy de playa. Ya os lo dije —decía Luisa desde la orilla, con los pies en remojo y un pareo celeste. —Déjala. No la fuerces. Poco a poco ya se irá metiendo más —recriminaba la señora Mercedes a su compañera de baño. Lo cierto es que las señoras, cuando dejaban sus pertenencias en la arena, se adentraban varios metros mar adentro y permanecían durante un buen rato en el agua; mientras, la señora Luisa esperaba pacientemente en la orilla. Así que, para no sentirse tan sola y no perderse las conversaciones de sus compañeras —en lo que a ella le parecía “alta mar”—, la 21


ESCRIPTUR A

Planeta Lletra

señora Luisa avanzaba por un pequeño paseo habilitado sobre el espigón que separaba la playa del mar abierto, y se sentaba en una de las piedras, ataviada con su pamela y unas cuantas capas de crema solar. —Pues yo creo que le voy a hacer unos calamares que le compré ayer en lo de la Encarna (que me los dejó muy limpitos, por cierto), y con eso y una ensalada va que se mata —contaba la señora Mercedes, cantando el menú que tendría su marido cuando volviera del campo. —Bueno, mira. Es algo rápido. Yo como no tengo que dar cuentas a nadie me haré una ensalada de arroz o algo así —decía la señora Genoveva con cierta tristeza, ya que su marido había fallecido hacía año y medio. —Eso hice yo ayer, pero hoy antes de salir he hecho… −la señora Nati, que acababa de dar unos pasos para acercarse a sus amigas detuvo en seco su discurso. La señora Luisa, extrañada al ver la cara de su compañera se levantó de la roca dispuesta a pedir auxilio. —¿Estás bien, Nati? —preguntó alarmada. —Eh, sí, sí… Que he dejado lomo rebozado en la nevera… Y freiré unas patatas… —continuó la señora Nati algo incomodada. —Pues también está bueno —replicó la señora Mercedes zanjando el incidente sin dar más importancia y sin llegar a entender la sonrisa picarona de su amiga. Durante toda la semana, las señoras repitieron religiosamente el ritual de acudir a la playa. La señora Luisa agradecía que el resto de señoras hubieran decidido fijar su sitio en el agua cerca del espigón, porque así se aburría menos durante el baño de sus amigas y podía participar de las charlas. A pesar de compartir todo tipo de chismorreos sobre la vida del pueblo y acerca de sus labores domésticas, era

22

extraño comprobar cómo la señora Nati permanecía algo ajena a las conversaciones. —… ¿A que sí, Nati? ¿A que lo mejor para eso es el vino tinto caliente? —preguntaba la señora Mercedes buscando aprobación. —¿Eh? ¿El qué? —dijo despertando de su ensimismamiento a la señora Nati. —El bronce —replicó la señora Mercedes, remarcando el objeto del asunto—. ¿A que para limpiar el bronce, con vino es como mejor queda? —¡Ah! ¡Sí, sí! El vino… —confirmó la señora Nati, que parecía tener la cabeza en otro sitio. —¿Te pasa algo, Natividad? Si no te encuentras bien, sal un rato del agua. No vaya a darte un corte de digestión o algo. —No, si estoy muy bien. No me pasa nada… —tranquilizó la señora Nati respirando profundamente. —Pues lo que te decía, Geno —continuó la señora Mercedes—. ¿Tú no veías los candelabros que sacaba la Sara Montiel en las revistas, tan doraditos? Pues seguro que los limpiaba así. ¿No ves que era manchega? Estas cosas se conocen por allí. En ese momento, la señora Nati cogió bajo el agua la mano de la señora Genoveva, que se encontraba muy cerca, forzándola a avanzar unos pasos hacia ella. La expresión del rostro de la mujer asustó a la señora Mercedes, que detuvo su discurso para preocuparse por su interlocutora. —¿Qué tienes, Geno? ¿Te ha picado algo? — preguntó asustada. —No. Nada. Estoy bien —respondió con la voz entrecortada—. Es que… me ha venido un escalofrío… Yo me… ¡Voy a salir ya! Las señoras abandonaron el agua extrañadas, aunque la señora Nati lo hizo algo más tarde y de mala gana.


ESCRIPTURA

Esther Aragón

Durante los siguientes días, corrió la voz por el pueblo de lo apacibles y tranquilas que eran las mañanas en aquella playa. De ese modo, empezaron a acudir más vecinos a bañarse en ella. A pesar de ello, las cuatro amigas eran de las primeras en llegar y ocupaban siempre el mismo sitio, tanto en la arena como en el agua. Y así, su plaza era respetada por esa extraña ley existente entre bañistas que indica que el lugar de disfrute de otro bañista no es profanado hasta el final del verano. La señora Luisa, poco a poco, se fue animando a meterse un poco más adentro, llegándole entonces el agua a la altura de las rodillas. —Pero entra un poco más, mujer. ¡Si aquí no cubre! —le gritaba la señora Mercedes. —Ya lo sé, pero es que a mí me da miedo. Ya

ves tú, la tontería —contestaba la señora Luisa, reconociendo lo absurdo de su temor. —Pues no sabes lo que te pierdes… —sentenciaba la señora Genoveva, entre suspiros, mientras se remojaba la cabeza con las manos. Extrañamente, cuando las señoras abandonaban su zona de baño —donde cada vez pasaban más tiempo—, otras se disponían presurosas a ocuparla, hasta el punto de que se llegaron a formar colas en el agua para situarse en aquella parte de la playa. El fenómeno que atraía a medio pueblo a aquella playa llegó en pocos días a los medios de comunicación de todo el país: allí acudieron periodistas de los lugares más recónditos, y se pasaban el día realizando entrevistas a medio vecindario, preguntando por la excelencia de aquel trocito de playa y, como no, dando

23


ESCRIPTURA

Planeta

buena cuenta de la comida y el buen beber de los lugareños. Ningún hombre era capaz de entenderlo; para ellos era sólo una playa que quedaba demasiado lejos del chiringuito y de las cervezas. Las mujeres, en cambio, no podían expresar lo bien que sentaba un baño en ellas. Las colas para entrar al agua siguieron creciendo, y sólo se vieron interrumpidas durante un par de días por un inoportuno chaparrón que acabó aguando aquellas jornadas de baño. Las señoras del pueblo revoloteaban nerviosamente por las calles, recriminando a la meteorología adversa que las privara de su baño matutino. —¡Ay! ¡Ojalá mañana no llueva! —comentaba la señora Nati una y otra vez. —Bueno, ya veréis como despejará el tiempo. No os preocupéis tanto —decía la señora Mercedes, animando a sus compañeras y sorprendida por la importancia que había tomado el baño en la vida de sus amigas. Pasado el temporal, la afluencia de señoras a la playa fue a más. Y con ella la de los

hombres, que las vigilaban desde el paseo marítimo, intentando descubrir el misterio que encerraba aquella playa. También siguieron llegando periodistas de todo el mundo. Era pintoresco ver a chinos, suecos o ingleses, con los pantalones remangados hasta las rodillas y en remojo, relatando que aquellas aguas, efectivamente, eran de lo más relajantes. Los paisanos no podían evitar desternillarse de los cogotes enrojecidos de aquellos guiris. Con el paso de los días, incluso llegaron al pueblo varios científicos provenientes de la capital, que analizaron el agua y la arena y determinaron que aquella playa era de lo más corriente, y que no había razón para que esa orilla fuera más visitada que la que había unos cuantos metros más allá. Aquella mañana el sol anunciaba un radiante día de playa. Las amigas se habían congregado bien temprano, pues cada vez estaban más solicitadas sus aguas y no querían que ninguna foránea se les adelantara y les quitara su sitio favorito. En cuanto llegaron,

Lletra

Esther Aragón

24


ESCRIPTURA dejaron sus pertenencias en la arena y se metieron en el agua. Todas menos la señora Luisa, que se quedó en la orilla, asombrada por la rapidez con la que habían iniciado el chapuzón las señoras, sin ni siquiera molestarse en poner las esterillas ni hacer ningún comentario sobre lo fría que estaba el agua. Desde la orilla, sólo distinguía a sus tres amigas, reunidas en poco más de un metro cuadrado de agua y emitiendo gemidos de satisfacción. También la señora Mercedes, que hasta entonces había parecido muy sensata, parecía de lo más desmelenada. La señora Luisa, dispuesta de una vez por todas a comprobar por qué aquellas aguas eran tan solicitadas, se aventuró a entrar mar adentro para reunirse con sus amigas. Pero cuando el agua llegó a la altura de sus rodillas, el miedo la bloqueó y detuvo sus pasos. Entonces dirigió una mirada a sus compañeras, buscando la ayuda que un polluelo que abandona el nido requiere de su madre. En ese instante, la señora Mercedes se dio cuenta del intento frustrado por acercarse de su compañera y abandonó su privilegiado sitio para avanzar rápidamente hacia ella y recogerla. —Dame la mano, Luisa —le dijo, queriendo tranquilizarla—. Ya verás que bien. Y tomando su mano, la señora Luisa avanzó acompañada de su salvadora hasta la ubicación donde se encontraban sus amigas. Al llegar, intentó superar el miedo al oleaje que, aunque no era demasiado intenso, para ella era mucho más amenazador que cuando le llegaba el agua hasta las rodillas. Aprendió a dar pequeños saltitos para acompañar el paso de la ola y que así no acabara estrellándose contra su cara. Luego, se dispuso a rela-

jarse y a poner todos sus sentidos en alerta para percibir el mínimo cambio. Pero aparte del frío que transmitía el agua, nada parecía ser demasiado extraordinario en aquella playa. —Ahora te toca a ti —le dijo entonces la señora Nati, tomando la mano de la señora Luisa y obligándola a avanzar mientras intercambiaba su posición. La señora Luisa tanteó el fondo con cautela antes de dar los pasos. En aquellos instantes cruzó por su mente la idea de volver a la orilla, a salvo de cualquier contratiempo que pudiera aparecer. Pero al colocarse en el sitio designado por su compañera, supo que su valiente decisión había valido la pena. Inmediatamente, un escalofrío recorrió las piernas de la señora Luisa y subió hasta su entrepierna. La fuerza de un torbellino templado que ascendía sin impedimentos hacia su intimidad la asaltó por sorpresa. Aquel masaje resultaba de lo más delicioso, y después de unas cuantas exhalaciones aceleradas, proporcionó a la señora Luisa llegar en pocos segundos al éxtasis más exquisito. El apetecible chorrito, que venía por un conducto enterrado en la arena del fondo y que probablemente era la salida de la bomba de agua de alguna de las fuentes del pueblo, le trajo a la memoria sensaciones que creía ya olvidadas, y le procuró una serie de placenteros espasmos que la hicieron estallar en una carcajada junto con sus compañeras de baño. Bendita turbulencia. Pocas cosas en el mundo eran comparables a lo de aquel accidental surtidor. Desde aquel día, la señora Luisa no perdonó ni una sola mañana de baño, y disfrutó cada una de ellas como una quinceañera, hasta el fin de sus días.

25


ESCRIPTUR A Desencís La sensualitat i les carícies són una part molt important de l’erotisme. Podríem dir que són els preliminars de coses encara més grosses i plaents... Però és clar, això depèn de qui et fa les carícies. Afortunadament la Marta, de manera accidental, va participar com a Voyeur en els fets que es relaten a continuació. Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència.

Marta Novellas Sóc amant de les lletres perquè formen paraules que creen histories, on cadascú s’hi pot trobar reflectit, somiar o conèixer altres vides.

Planeta Lletra

La Vinyet ens estava amargant el creuer en el veler. Tot girava al voltant seu, tot es feia al seu gust i tot perquè ella es considerava la persona més adient per prendre decisions, traçar itineraris, escollir restaurants i moltes coses més. Els altres membres del grup fèiem una mica els ulls grossos per tal de no crear mal ambient i, sobretot, perquè ens feia una mica de pena. La Vinyet era una noia de quaranta anys que sempre havia estat soltera, no per decisió pròpia, sinó perquè mai no havia trobat parella. Això la tenia una mica acomplexada i feia que el seu comportament fos histriònic, ja que era la forma d’amagar la seva mancança. Una tarda, va començar a fer-se l’enigmàtica, esperant que tots intentéssim descobrir el seu misteri, però ningú no li va fer cas; bé, tret de mi, que m’hi vaig acostar i li vaig mostrar tanta curiositat que ella es va delectar en explicar-me que al vaixell que teníem fondejat al costat hi havia un noi francès que la saludava contínuament i que li havia fet senyals perquè anés a nedar amb ell. Jo la vaig felicitar i la vaig animar a fer-ho. —Aquesta nit —em va dir ella en un to molt fluixet i ple de misteri.

26

La meva malícia no es va estar quieta i vaig fer córrer la veu entre els altres companys que, aquella nit, havíem de vigilar la Vinyet. Després de sopar, quan ja anàvem pel segon gintònic i estàvem conversant a la banyera del veler, la Vinyet es va aixecar de cop i, amb uns moviments de sensualitat estudiada durant hores davant el mirall, ens va dir:


ESCRIPTURA

de tenir un orgasme creient que totes aquelles carícies, que sentia al voltant del seu cos, es devien a les mans del noi francès que, uns segons abans que ella, s’havia llançat a l’aigua. Tot d’una i amb un crit que va ressonar per tota la cala, el capità del nostre veler li va dir: —Surt corrents d’aquí, Vinyet, estàs rodejada de sardines voladores! La Vinyet va fer un xiscle i un munt de sardines va aixecar el vol.

Núria Vaqué

—Vaig a prendre un bany, no us estranyeu si trigo a tornar. —I va dirigir la mirada cap el vaixell del costat. Es va llançar a l’aigua fent un soroll estrepitós i va nedar uns quants metres en direcció a l’altre veler. La Vinyet ens mirava i ens saludava amb les mans. En pocs minuts vam sentir uns ais i uis dolços, uns gemecs de plaer, uns riures cada cop més escandalosos, quasi histèrics i la vam mirar amb curiositat. Semblava que estigués a punt

27


ESCRIPTUR A Tr a s l a p a n t a l l a Heidi se atreve a romper el mito del cibersexo. Sin pelos en la lengua nos enseña con saña (perdón por el ripio) qué hay más allá de los contactos sexuales por internet. Como una Isabel Coixet de las letras, nos dirige con batuta firme (cosa de agradecer en relatos pícaros) en unos picados y contrapicados literarios que harán subir la temperatura de los lectores y las lectoras.

Heidi Pérez Pérez Mujer blanca, de hecho extremadamente blanca, alegre y extrovertida que sigo sin saber hacia dónde quiero ir, aunque mi cabeza está llena de ideas al respecto, así que si no me decido, al menos, las escribo.

Planeta Lletra

Se abren las puertas de llegadas y, finalmente, te diviso tras una pareja de ancianos que empujan un carrito con tantas maletas que parece que lleven su vida entera en ellas. Te reconozco rápidamente. Eres igual que en las fotos. Lo has hecho. Llevas puesta la corbata pese a que te dije que, probablemente, no me gustara. Aunque bueno, ahora que te veo, reconozco que lo de la corbata, en determinados momentos, puede llegar a ponerme. La verdad es que te queda muy bien con esos vaqueros ajustados y la camisa blanca por fuera del pantalón, con un par de botones desabrochados, en plan casual e informal. Te sienta bien y lo sabes y por eso me miras con descaro, con sonrisa pícara y mirada provocadora. Llegas hasta mí y me das un rápido, pero suave beso en los labios, que no me espero. Me noto azorada, así que bajo la cabeza para que no lo notes y te indico el parking para que me sigas. Dejas la maleta en la parte de atrás mientras me siento al volante y ocupas el asiento del copiloto. —¿Llevas mucho tiempo esperando? “Toda la vida”, te contestaría, pero no lo hago. Demasiado cursi para lo que en realidad

28

significa este juego. No te contesto. Simplemente arranco el coche y pongo rumbo a mi casa. Noto tu sorpresa e incomodidad por mi silencio, pero te limitas a bajar el volumen de la radio y mirar por la ventanilla. Me concentro en la carretera mientras vienen a mi mente tus e-mails de todas estas semanas. Unas semanas donde el protagonista ha sido un teclado, bien de ordenador, bien de móvil, y un único deseo: el deseo. Cada noche empezábamos igual: unas frases, unas risas, un “qué llevas puesto”, un “tú sí que me pones”. Todas las noches quería tocarte, pero mis dedos solo se deslizaban por las teclas, aunque, sin duda, lo que querían era recorrer tu cuerpo, masajear tu espalda, tocar tu pecho, explorar tu sexo… La verdad es que yo nunca había practicado el cibersexo, pero si hay confianza y una vez liberada de prejuicios, el truco consistía en dejar volar la imaginación, dejar que las palabras que aparecían en la pantalla se convirtieran en el motor de mis manos y mis dedos. Y tus palabras eran de lo más efectivas. A veces, al día siguiente, releía nuestros chats para volver a excitarme, como el de hace un par de noches, que casi he memorizado:


Jordi Martín

ESCRIPTURA

“Estás desnuda sobre la cama. Me incitas a que me acerque, te encanta ver mi excitación. Sé que te mojas solo con la idea de ponerme. Quieres que te desee, que me ponga a cien con solo una mirada, un gesto, un susurro. Un susurro de mis labios pegados a tu oreja: te deseo, quiero poseerte. ¿Te estás tocando? Quiero que imagines que son mis manos las que te tocan, mis labios los que recorren tu cuello, mi lengua la que juega con tus pezones, mis dedos los que se deslizan por tu entrepierna (…)” El sonido de un claxon me saca de mi ensimismamiento y me devuelve al presente, un presente donde te has materializado, donde no hay pantallas ni teclados, donde la distancia que nos separa podría desaparecer con solo estirar el brazo y apoyar mi mano en tu pierna. Como si me leyeses la mente, eres tú quien

realiza ese gesto y comienzas a acariciarme. Me entra la prisa y mi acto reflejo es apretar el acelerador como si le echara un pulso al reloj. Por fin llegamos a casa y subimos en el ascensor en silencio. Me siento como una adolescente a punto de perder la virginidad. Mi corazón late tan fuerte que temo que puedas oírlo y estoy tan nerviosa que empiezo a considerar que tal vez todo esto haya sido una mala idea, pero entonces, tras cerrar la puerta de entrada, nos dirigimos al comedor y te acercas sin vacilar. Me encuentro con tu mirada. Te clavas en mis ojos. Te hundes en mis pupilas buscando encontrar la respuesta a tu pregunta. Sé lo que buscas, lo que quieres y me gusta. Te acercas más y me abrazas. Escucho tu respiración acelerándose por momentos. Rozas mi cuello con tus labios y noto un escalofrío.

29


ESCRIPTURA tu silueta, buscando el cierre de tu sujetador, dejar tu pecho al descubierto y dejar vía libre a mis labios para que tiendan puentes de saliva entre tus pezones. A mi boca le ha entrado el hambre y no piensa dejar ni un milímetro de tu cuerpo sin explorar. Siento la humedad en mi entrepierna y mis dedos buscan la tuya para reafirmarse. Encuentro lo que busco: estás tan mojada como yo, así que te empujo suavemente contra el sofá para quitarte los pantalones y dar rienda suelta a nuestros sentidos. Me besas. Te muerdo. Me abrazas. Te encadeno. Me mojas. Te chupo. Me penetras. Te poseo. Me posees. Tiemblo. Te entregas. Nos volvemos agua. Desvanecemos mientras recuperamos el aliento. Después de unos instantes, semi desnudas en el sofá, por fin articulo una frase: —¿Por qué usas perfume de hombre? —No sé, me gusta. ¿A ti no? —Bueno, la verdad es que no. Me recuerda a mi marido.

Lletra

Jordi Martín

Planeta

Me agarras por la cintura atrayéndome más hacia ti, dejando tu boca a milímetros de la mía, sintiendo tu aliento en el mío, pero sin llegar a tocarme, provocando más mi deseo. Nos fundimos, por fin, en un beso lento e intenso, tanto que creo que me voy a desvanecer. De repente, te separas de mí, encajando tu ausencia como una bofetada. Sonríes mientras te desabrochas lentamente la camisa, apenas a veinte centímetros de mí. Sabes cómo me excita tu desnudez y te mantienes a mi alcance. Tomas mi mano derecha y la conduces hasta tu pecho para que descubra tu corazón agitado. Se produce el clic en mi cerebro. Me arrastra el deseo. Ahora soy yo quien te besa con urgencia mientras deslizo mis manos por tu espalda, soy yo quien se acerca al lóbulo de tu oreja para mordisquearlo como sé que te gusta, iniciando el camino que me lleva hasta la base de tu cuello. Son mis manos las que se han convertido en aventureras y recorren tu torso, dibujando

30


ESCRIPTURA Dogging Pels que no sapigueu anglès, el títol vindria a ser una cosa semblant a “Persecució”. I és clar, tothom pensarà en una persecució de novel·la de misteri, de lladres i serenos, de bons i dolents... Si és així, no podeu estar més equivocats, doncs també es poden perseguir desitjos, sensacions, plaers... Si no que li preguntin a la protagonista d’aquesta història, que estic segur que mai oblidarà la seva persecució.

Àlex Vidal Vidal Periodista de formació i funcionari de professió, escriu per comunicar i reivindica el sentit de l’humor com arma de construcció massiva. Ella pensava: “La casa de citas de mi corazón”. De La canción de los buenos borrachos, de Joaquín Sabina i Fito Páez

Ell pensava: “My plug in baby”. De la cançó “Plug in baby”, de Muse

—Polles, vull més polles! —crida ella mentre un noi més jove i depilat l’envesteix salvatge, contundent. Fa dos anys que viuen junts, avui és dimecres i no treballen perquè han aprofitat dies endarrerits de vacances. Decideixen anar a la platja, però no a la de davant de casa, gran i tèxtil, sinó a una caleta nudista que hi ha cap al nord, un racó que s’han fet seu ja fa temps i on, entre setmana, no troben mai gaire gent. Fa molta calor, els seus cossos, nus, empastifats de crema protectora del 30, comencen a suar i decideixen banyar-se. Moments com aquests són la felicitat. Ella, juganera, li toca suaument el cul quan entren al mar. El busca. Ell es deixa trobar. Es miren i comencen un joc de carícies per sota de l’aigua, mirant, còmplices, a la sorra, on hi ha tres homes sols, cadascun pel seu compte, i una parella jove una mica més lluny. Ella ha vist com un dels homes, el més jove i que té la tovallola més a prop, fa estona que els mira. Ella li ha tornat la mirada i

ha començat a jugar amb el seu xicot. Ella s’ha posat catxonda perduda quan ha vist que l’home de la sorra continuava mirant dissimuladament i experimentava una erecció imponent contemplant-la. Ella està calenta. Molt calenta. I vol jugar. Es masturben mútuament sota de l’aigua. Ella enfonsa el cap i xarrupa. Puja i respira. Ell s’adona de les mirades del veí de tovallola. I ella diu que ja ho sap. Decideixen sortir de l’aigua i ell experimenta una excitació fora de control quan veu que el jove trempat observa la seva xicota. S’estiren. Ell pensa que el cos xop d’ella encara no ho està prou, de mullat. —Cuca, vols que et torni a posar protecció? —Sí, amor, que no em vull cremar. I ella gira el cap cap a l’altre costat i veu el noi d’esquena al sol, fent veure que dorm i entreobrint els ulls, mirant-la, observant com el xicot de la noia, quan arriba a l’entrecuix aplicant la crema, s’hi recrea, hi posa un dit, dos, comença un moviment constant, canvia de mà

31


ESCRIPTURA

Planeta

i la masturba. Ella, que li bull la sang, continua mirant el jove i li treu la llengua. El jove mou el cul. El té ben calent al cabró voyeur. Ella pensa «va, ensenya’m què tens allà sota» i el noi, com si li llegís el pensament, es posa de costat, amb la polla tensa, erecta, potent i desafiant, convidant-la a un festival de sentits. —Preciosa, com estàs? —li diu el seu xicot mentre continua tocant-la. —Essstic de coooonyaaaaaa! —xiuxiueja ella. —Em posa catxondo que et miri, tia. —Mmmm... sí? Jo també l’estic mirant i el tinc a punt de caramel. —Per què no vas a demanar-li un cigarret? —Vols que hi vagi? —Sí, fes-ho. Ella s’incorpora, i mentre el noi dissimula, ella se li acosta i li demana un cigarret. El xicot de la noia fingeix relaxar-se però mira de cua d’ull i creu que la seva polla foradarà la sorra. No sent de què parlen, però veu que ella seu a la tovallola del noi, que continua erecte, i mantenen una conversa mentre li encén un cigarret. El xicot de la noia mira al voltant i veu els

Lletra

Esther Aragón

32

altres dos homes que, per separat, miren sense cap mena de pudor i es toquen els membres. I la seva xicota sembla encantada amb la situació. Ara el noi i la seva xicota s’acosten a ell i ella li comenta que l’ha convidat a posar-se amb ells, a fer-la petar. A ell li sembla bé i li sembla que el cor li sortirà per la boca. Parlen una estona i ell s’estira a prendre el sol. No vol mirar però sap què està passant. Dissimuladament, el noi li toca el cul amb un dit a la seva xicota. Ella el va mirant a ell de tant en tant i somriu o li fa cara de vici. Al cap de cinc minuts ella ja agafa amb tota la mà la tranca impertinent del noi. El masturba i ell s’aixeca i els acompanya. També ho fan els altres dos homes, que s’han acostat. Ell preparà un preservatiu i ella li posa al noi. —Vull que em follis, a ell li agrada. —Segur? —li pregunta a ell el noi. —Sí, m’agrada, contesta ell. Ha començat a follar-la, ella eixarrancada a la tovallola i el noi, depilat i musculós, la fa moure compulsivament. Mentrestant, ell li fot el membre a la boca i ella saliva com una nena amb un xupa-xup, amb les bavalles penjant-li


ESCRIPTURA Esther Aragón

per la boca, mirant al seu xicot i la cara de fora de si que fa. Els dos homes ara són al costat d’ells, masturbant-se, acostant-se a ella. El noi jove la folla bé, sense miraments, com a ella li agrada quan està tan calenta. Les prèvies les fa amb el seu xicot, amb qui acabarà cardant salvatgement al seient del darrere del cotxe quan acabi l’orgia, ells dos sols, perquè s’estimen. Però ara vol sentir-se una dona desitjada i que té poder sobre els homes. —Polles, vull més polles! —torna a cridar mentre un dels homes se li escorre a la galta. De seguida ve l’altre i també descarrega amb força i quantitat i a ella li agafa un atac de riure mentre té el tercer orgasme i mulla la tovallola i ho mulla tot. El seu xicot és a tocar de la seva oïda. —Mmmmnnn, a la meva puteta li agraden les polles, oi? —Mmnnnsssssííííí! —Folla, amor meu, perquè tots els tios et volen follar, perquè tots et desitgen! —Sííííííííí! Un altre orgasme li provoca convulsions violentes mentre el jove envesteix, salvatge.

—Així m’agrada amor, ets la millor. Fes que es corri. Fes-ho. I ella es posa de quatre potes, mou els malucs i la cintura com una autèntica professional, i provoca la descàrrega descomunal al condó del noi que la follava. Els desconeguts marxaran de seguida, la parella que estava més lluny no ha parat de mirar, i ells es ficaran al cotxe, per acabar la festa sols al seient del darrere, amb les imatges morboses ben presents al cervell.

*** En una residència d’avis, una infermera li diu a una senyora molt gran en veu molt alta: —Annaaaaaa, anem a dinaaaaaaar? —i li comenta a una altra infermera en veu baixa— És maquíssima però no sap on és ni recorda pràcticament res. Quina llàstima! La senyora gran no contesta i manté la vista enfocada a l’infinit. El seu marit fa tres anys que és mort. Els seus llavis esbossen un somriure.

33


ESCRIPTURA El don y la oportunidad Lo bueno de la literatura es que puedes mezclar géneros si te apetece. Como ha hecho Rosi, mezclando el erotismo con la ciencia ficción o fantasía. No os escandalicéis, no sería la primera vez que ambas cosas se juntan. A los amantes del cómic esta historia les recordará al mítico dibujante Milo Manara.

Rosa Tirado Le gustan las palabras. Le parecen un increible medio de transporte para explorar los mundos que habitamos. Los caminos del Señor son inescrutables. Casi tanto como los del deseo.

Planeta Lletra

Era lunes. Acabada la ducha, Sofía cogió un bote de crema hidratante de los cuatro o cinco que había en la repisa. Mientras la extendía sobre su cuerpo desnudo, meditaba sobre el artículo que había leído el día anterior en una famosa revista de moda. La autora había realizado una encuesta sobre la satisfacción sexual de la población. Mentalmente, Sofía empezó a hacerse las preguntas: ¿Se encontraba ella entre ese 82 por ciento de la población a la que le gustaría tener mejor sexo y con más frecuencia? Decidió que no. El sexo con su marido estaba bien. La frecuencia quizás... Pero eso dependía también de ella y tuvo que reconocerse a sí misma que llevaba un tiempo anteponiendo la comodidad a la aventura. Hacía siglos que no le era infiel a su marido. Eso la llevó a la segunda pregunta: ¿Era su vida sexual demasiado previsible? y Ahí Sofía tuvo que confesar que sí, definitivamente, lo era. Con un suspiro, puso un poco de crema en el hueco de su mano y empezó a aplicársela con movimientos suaves y sensuales masajeándose el vientre y los senos. Sofía era adicta a las lociones corporales que prometían sensualidad.

34

Y es que Sofía era una mujer sensual. Sensual y sensible. De esas que notan cuando un hombre las desnuda por detrás, con la mirada, y se vuelven despacio y saben instintivamente a quién se le ha quedado, invisible, su ropa interior colgando de las pestañas. Llegó al despacho un poco tarde. Trabajaba en un bufete de abogados en el centro. Era la única mujer y tenía buena relación con sus compañeros. Camaradería con derecho a flirteo era como la definía ella. Sucedió cuando volvía de la fotocopiadora. Caminaba hacia su mesa cuando notó como una mano se deslizaba por su cuello y desaparecía dentro de su escote para apoderarse de uno de sus pezones. Instintivamente se tapó el pecho con las fotocopias. El varón más cercano era Andrés y parecía enfrascado en su trabajo. Paseó su mirada por la sala. Enrique y Julio estaban reunidos con Raúl, el jefe del bufete, en su despacho, al fondo de la sala. Tenía que haber sido Andrés. Claro que aquella, no sabía cómo llamarla, vivencia no podía ser solo el resultado de una mirada lasciva. Volvió a su mesa. Casi había conseguido centrarse en el expediente que


ESCRIPTURA estaba revisando cuando sintió como un dedo trazaba un par de círculos sobre su pubis. Después dos dedos más se unieron al primero y se introdujeron descarados en sus braguitas de blonda azul, separaron sus labios exteriores y empezaron a masajear suavemente su clítoris. De vez en cuando bajaban un poco y reseguían expertos los bordes de su vagina. Sofía llegó al orgasmo justo cuando se abría la puerta del despacho de Raúl. Enrique y Julio saludaron al pasar, pero ella seguía metida en una burbuja de placer y apenas notó su presencia. Imposible concentrarse en su trabajo. Durante horas se debatió entre la incredulidad y la alegría más salvaje. ¿Y si resulta que tenía el don de sentir, de convertir en estremecimientos y explosiones de placer los pensamientos eróticos de los demás? Necesitaba hablar con Andrés. Comprobar si su descabellada teoría era cierta. Cuando éste se levantó y se encamino a la antigua sala de archivo donde ahora tenían la fotocopiadora, cogió el primer papel que le vino a mano y fue tras él. Lo alcanzó cuando Andrés, de espaldas a ella, ponía en marcha la máquina. Le puso una mano en el hombro y preguntó melosa: —¿Siempre empiezas por el pezón derecho? —Andrés se había puesto pálido y la miraba aterrado—. Por cierto, buen juego de muñeca. —¿Pero quién... pero cómo? —balbuceó con los ojos como platos. —Has tenido una fantasía erótica conmigo. ¡Confiésalo! —lo acusó Sofía moviendo reprobadora el dedo índice de arriba abajo. Sus ojos eran traviesos. —¿No estás enfadada? —preguntó él—. Lo siento, te veía trabajar y no podía pensar en otra cosa. Me pones a cien. Sofía no tenía por costumbre mezclar trabajo y placer pero la sesión de sexo virtual, o

lo que fuera que le había ocurrido, la había dejado excitadísima. Cuando Andrés acercó la mano a su pecho lo cogió de la corbata y lo arrastró detrás de la fotocopiadora para que le hiciera un bis. El resto de la jornada lo pasó en las nubes, fantaseando sobre su recién descubierto don. Cuando llegó al bufete el martes, Raúl, su jefe, estaba de morros. Había encontrado un par de errores importantes en el expediente que ella había preparado el día anterior. Sofía se disculpó y se sentó en su mesa dispuesta a no levantar cabeza en todo el día para compensar sus despistes. Sus buenos propósitos duraron hasta la hora del almuerzo. Estaba de pie delante de su mesa, organizando el trabajo de la tarde, cuando sintió que una mano se deslizaba por debajo de su falda. La mano buscó el contorno de sus braguitas y después, con un movimiento experto, las bajó hasta sus rodillas. Sofía se volvió indignada, pensando que era Andrés, dispuesta a recriminarle que la abordase así, en la sala común, donde cualquiera podría sorprenderlos. No había nadie detrás suyo. Además sus braguitas estaban donde debían estar a aquellas horas y en aquel lugar: ceñidas a su cintura. Era, pues, una nueva manifestación de su capacidad. Sofía se relajó y continuó moviendo papeles de acá para allá, haciendo ver que ordenaba su mesa, mientras se entregaba a los manejos de su amante virtual. Enseguida noto como una mano ávida exploraba su sexo y se introducía en su vagina. Aquel hombre no era de los que creen que el punto G es una leyenda urbana. Lo había localizado enseguida y, ¡por Dios!, sabía cómo utilizarlo. A Sofía cada vez le costaba más hacer ver que revisaba papeles; de hecho, cada vez le costaba más mantenerse en pie porque ya hacía rato que

35


ESCRIPTURA

Planeta Lletra

las piernas habían empezado a flaquearle bajo el peso del placer. Cuando sintió como el pene se introducía en su vagina, Sofía se aferró con fuerza a la mesa y apretó los dientes para evitar que su lujuria se derramara por todo el despacho en forma de jadeos y suspiros. Cuando notó que el clímax se acercaba, se metió un lápiz cruzado en la boca y lo mordió con fervor. Aun así no pudo evitar un gemido ronco y largo. Miró asustada a su alrededor. Raúl seguía en su oficina con la puerta cerrada. Enrique y Julio estaban cada uno en su mesa, aparentemente concentradísimos. La silla de Andrés estaba vacía. Se levantó con paso vacilante y se encaminó a la sala de la fotocopiadora. Quería darle las gracias a Andrés. Acababa de regalarle una sesión de sexo espectacular. Lo encontró rodeado de montones de fotocopias, al borde de un ataque de nervios.

36

—¿Sexo? Sí, para sexo estoy yo —le contestó angustiado—. De esta me despiden seguro. Un cliente había presentado una queja contra él y el jefe le había dado un ultimátum. Andrés no había sido su vehemente amante de hacía un rato. ¿Pero, entonces, quién? Sofía se pasó el resto del día intentando averiguarlo. Sin éxito. El miércoles se despertó impaciente por volver a la oficina. Llegó al bufete casi sin aliento, dispuesta a averiguar la identidad de su amante virtual. Porque, vale que solo hubiera tres candidatos, pero tampoco se trataba de ir enrollándose con todos, uno a uno, hasta dar con el que buscaba. Además, ella con Julio no se acostaba, al menos no sin antes asegurarse de que era el hombre que perseguía. Sofía esperó y esperó durante todo el día. Nada, nothing, nichts, niente. Cuando el jueves tampoco pasó nada, empezó a preocuparse


ESCRIPTURA seriamente: no solo no había averiguado quién era él, sino que además había perdido su don. La salvó de la desesperación la llamada de una amiga que se había quedado sin agua a causa de una avería. Aquella noche Sofía necesitaba una copa de vino y una confidente. Su amiga llegó pidiendo una ducha a gritos. Ella le llenó la bañera de hidromasaje, descorchó una botella de vino y, después de asegurarse que su marido seguía tecleando entusiasmado en el ordenador ―su marido era escritor y pasaba mucho tiempo tecleando entusiasmado―, se instaló con su amiga en la bañera. Tardó media botella de Pinot Noir en atreverse a hacerle la confidencia. Su amiga Marta se asombró, la envidió, le dio una palmadita de conmiseración y luego abordó la cuestión de una manera más científica. Si había pasado una vez, podía volver a pasar. Solo tenían que averiguar qué había hecho aflorar tan valioso don. Sofía se devanó los sesos en vano. Ella apreciaba el talento recibido y no pensaba enterrarlo como el cretino de la parábola de la Biblia. Ni hablar. Ella lo desarrollaría y lo haría crecer. Pero para eso, antes tenía que recuperarlo. Cuando se acabó el vino decidieron que ya era hora de salir de la bañera. En aquella atmósfera de complicidad, les pareció de lo más normal ponerse crema hidratante la una a la otra. Pero solo dónde no llegaban ellas mismas, claro. Marta tuvo el primer orgasmo cuando Sofía le estaba poniendo crema en la espalda. Había empezado a notar los primeros indicios de placer hacía un minuto, cuando se estaba poniendo crema en los codos. Una presencia extraña, que en otras circunstancias hubiera identificado como un dedo, había reseguido el contorno de sus pechos para bajar después hacia su sexo e

introducirse en él. Marta se había humedecido sin remisión. Se quedó quieta. —¿Qué? —preguntó Sofía, que había notado su pausa. —No, nada. Marta había seguido masajeándose el brazo pendiente ahora de las sensaciones que le llegaban de ahí abajo. El dedo salió de su vagina para ser inmediatamente reemplazado por un pene, un pene enorme y muy competente que la hizo estallar en placer justo cuando Sofía empezaba a ocuparse de su espalda. Una deliciosa sensación se apoderó de su sexo para extenderse luego por todo su cuerpo dejándole los pezones, los labios y las piernas convertidas en melaza densa y caliente. Marta se apoyó en el lavabo y se dejó caer en el taburete jadeando ligeramente. —¿Te encuentras bien? —le urgió Sofía arrodillándose junto a ella para verle la cara. Marta tenía las mejillas arreboladas y los ojos llenos de vergüenza. Se pasó la lengua por los labios y balbuceó un: —No te preocupes. Estoy bien. Un pequeño mareo. Pero Sofía era difícil de engañar. Conocía esa mirada desenfocada y satisfecha que le queda a una después de un buen revolcón. —¡Tú has tenido un orgasmo, chiquilla! Pues habrá sido la crema hidratante —bromeó—. Porque lo que es yo apenas te he puesto la mano encima. ¡La crema! Sofía cogió el tarro y lo miró con atención. Era su última adquisición ¿Cuándo habían empezado sus extrañas experiencias? ¿Cuándo había empezado a usarla? El lunes fue el primer día. El martes la usó y... No, no recordaba haberse puesto crema el miércoles Cogió a Marta por los hombros y la obligó a

37


ESCRIPTURA

Planeta Lletra

levantarse. ¿Qué había notado exactamente? ¿Cuándo había empezado? Marta fue contestando entre sonrojos. Sofía no se lo podía creer —¡Será guarro! —se enfureció Sofía—. ¡En mi propia casa! ¡Con mi propia amiga! —¡Qué? —esta vez era Marta la que no entendía qué pasaba. —Creo que es la crema —explicó Sofía. —¿Es una crema afrodisíaca? —preguntó su amiga asombrada. —Sí, bueno, no. La crema sola no. Lo que hace este potingue es captar fantasías eróticas que los demás tienen contigo y hacerlas corpóreas, hacértelas vivir. Eso es lo que me ha estado pasando estos días. —¿Un transmisor de fantasías eróticas? ¡Por Dios, Sofía, hablas como si nos hubiésemos colado en una versión porno de Star Trek! —exclamó Marta, incrédula, convencida de que el Pinot Noir le había sentado fatal a su amiga. Discretamente dio un paso atrás en dirección a la puerta. Las implicaciones de lo que acababa de decir su amiga la hicieron frenar en seco. —¿Has tenido una fantasía erótica conmigo? —preguntó escandalizada —No, yo no, mi marido —aclaró Sofía. —¡Tu marido! —Marta se subió la toalla hasta el cuello cómo si Ricardo acabase de entrar en la habitación. —Sí, mi marido ¿Qué pasa? Tampoco está tan mal —dijo Sofía un poco ofendida por la reacción de su amiga.

38

—No, no. Si no lo digo en ese sentido, mujer. ¡Pero es que pareces Mr. Spock con un calentón! ¡Y no deja de ser tu marido! —¿Y si lo que creo que ha pasado fuera verdad? ¿Te gustaría hacértelo con él, si lo fuera? —la voz de Sofía se había vuelto juguetona. —Mujer, en ese caso. Si lo que me ha pasado es una muestra de lo que es capaz… —¿Ha sido bueno? La sonrisa de Marta era un sí. Sofía tomó a su amiga de la mano y se dirigió resuelta hacia el despacho. Abrió la puerta y se plantó delante de la mesa de su marido que había dejado de teclear y la miraba expectante. Con un gesto dramático barrió con el brazo los papeles que Ricardo tenía encima de la mesa e hizo sentar a su amiga en el espacio que había quedado libre. Después, con un gesto teatral, tiro de la toalla y le mostró a Marta en todo su esplendor. —Creo que el guión de cómo sigue la cosa lo tienes ya en mente —le espetó a un Ricardo asombrado y feliz. El no se lo hizo repetir dos veces. Beso largamente a Marta y luego se giró dubitativo hacia su mujer. —Tú no... ¿A ti no te apetece? —preguntó incrédulo. —No, no seguid vosotros. Yo prefiero mirar. Estoy un poco cansada... y me espera una semana agotadora —contestó ella mientras se arrellanaba en el sofá y meditaba sobre cómo sacar el mayor partido posible a los avances científicos de la cosmética.


ESCRIPTURA C ó m o h a c e r s e u n h o m b re , manual de instrucciones Merche sigue los pasos de Georges Perec y su famosa novela: La vida, instrucciones de uso. Pero ella le ha puesto más salsa y le ha quitado descripciones, lo que es de agradecer. Ella se vuelca en el mundo de los malditos, en la noche y en la depravación. Un detallado manual de instrucciones (no como los del IKEA) de cómo hacerse un hombre y no morir en el intento… O tal vez sí.

Merche Viñals Mi deseo es hacer llegar la magia de la vida en las palabras. Espero conseguirlo y creo que es posible hacerlo.

¿Cuánto hace? Bastantes años... Quizás treinta… Apenas tenía trece años, era un niño en edad escolar y con deseos de jugar. Recuerdo mi pueblo marinero, del sur, con sus pequeñas casas blancas y su intenso olor a mar. Recuerdo a mis padres, mi única familia. Él, un pobre marinero siempre borracho. Ella, mí querida madre, de amor inmenso, de llorar tranquilo y de dulce abrazo. Sentía devoción por ella: yo era muy madrero y quería dárselo todo. Pero... solo era un niño. Decidí trabajar y aprender el oficio de marinero. Un buen día me hice a la mar, en la barca de pesca “Tres Hermanos”, propiedad de unos pescadores conocidos del puerto. Mi madre no quería, tenía miedo de lo que me pudiera pasar. —Juanillo —me decía, preocupada—, eres muy niño, tu lugar está en la escuela. Le prometí volver. Recuerdo el fuerte olor a pescado, a aceite de motor; la sensación de inestabilidad por el movimiento de la barca y la madera húmeda bajo mis pies descalzos. Pasaron unos años, trabajaba duro haciendo todo lo que me mandaban, lo que fuese.

Poder enviar dinero a mi madre me compensaba de todo esfuerzo. Los pescadores eran hombres fuertes, bruscos, algo desabridos… pero buena gente. Para ellos, yo no tenía nombre, era simplemente “el chaval”. Algunos días, al terminar el trabajo, se juntaban en la cubierta para beber, hablar a gritos y cantar al son de una guitarra. Yo me acurrucaba en mi rincón preferido de la barca, observando el cielo estrellado, y los escuchaba comentar las novedades del jolgorio disfrutado en el último puerto. Recuerdo el impacto que sentí en mi interior de niño al comprender lo que decían acerca de las mujeres. Las palabras soeces, los comentarios insultantes, las carcajadas. Hablaban casi todos a la vez. —Vaya ganado que había en el bar de Paco. Ninguna buena… pero eso sí, para meter la picha y desahogarte, bestial. ¡Qué culos, qué tetas! —¡Y que lo digas! Yo me lié con una que tenía un coñito... ¡Uf! Cuando me acuerdo, se me pone tiesa. —¡Ja, ja! No eran ni modelos ni bellezas, pero eran muy cachondas.

39


Planeta Lletra

—Y vaya mamadas. Una noche se dieron cuenta de mi presencia. —¡Mirad, mirad al chaval! —decían, riéndose alborotados─. Está escuchando con los ojos como platos. —No lo has probado nunca, ¿verdad? En el próximo puerto lo pasaremos bien chaval, ¡ya encontraremos alguna que te desvirgue! Y siguieron bebiendo entre risotadas. Desde aquella noche, cada vez que los escuchaba, la sangre bullía en mi interior. Sentía mi polla a punto de explotar y me la meneaba hasta vaciarme con placer. Recuerdo que me hice un hombre antes de tiempo. Cumplieron su palabra y me llevaron con ellos a la casa de putas. No tenía ni idea de lo que haría, pero estaba ansioso por experimentar. Primero me explicaron, entre risotadas, todo lo que se podía hacer con aquellas mujeres: podía follármelas de una en una, estar con varias a la vez o revueltos con hombres y mujeres. Yo estaba cada vez más excitado. —Ahora te toca a ti chaval, ¡venga! ¡P’alante! Me cogieron en volandas y me echaron encima de una mujer con muchas carnes. Ella sonreía lascivamente; perdí todo rastro de pudor y me desinhibí por completo. Entre los gritos de los hombres, empecé a chupar y a manosear sus pechos, recorrí todo su cuerpo hasta llegar a su sexo inmenso. No aguanté más y la penetré. ¡Qué placer! Me sentía morir. Seguidamente, se lo hice por detrás y perdí la noción del tiempo. Estaba tan salido que no hubiera dejado de follar nunca. A partir de aquel día, dejé de ser el chaval y, con voz potente, me gritaban: —¡Juan! Pasó el tiempo. Cuando la pesca era buena y

40

Blanca Ros

ESCRIPTURA

ganaba mucho dinero le enviaba una parte a mi madre —mi padre había fallecido tras un coma etílico. Ella no podía imaginarse cómo había cambiado su Juanillo. Llegó un momento en que, de tanto follar con tantas mujeres diferentes y con tanto beber y fumar y tantas cosas más, me sentí hastiado, como si me faltara algo más. Me di cuenta de que para disfrutar, necesitaba la violencia. Empecé a insultar “puta, marrana, zorra”, luego, algún azote en el trasero, pellizcos... y gozaba más cuanto más dolor provocaba. Siempre dentro de un límite y con el consentimiento de la mujer, claro. ¿Siempre? Una noche, en una taberna, conocí a una


ESCRIPTURA joven que al final resultó que no era puta. Yo no lo sabía y empecé a meterme con ella cada vez con más saña. Ella estaba asustada, sola, y seguro que no tenía ni idea de dónde se había metido. Mis compañeros me jaleaban, y yo me crecía. La llevé a la fuerza a una habitación y disfruté de ella todo lo que quise a pesar de sus gritos. Creo recordar que se llamaba Elena. ¡Bah! Cosas pasadas. Lo curioso es que, a partir de esa noche, ya no tenía el mismo apetito sexual y sentía en mi interior una cierta desazón, aunque continuaba con los mismos hábitos: currando fuerte, las juergas… Mi madre falleció de repente. O a lo mejor no fue tan de repente, solo que yo no estaba ya por ella. No pude ir ni a su entierro. No pude cumplir mi promesa de volver a vernos, de estar juntos. Transcurrió un año y volvimos a aquella taberna. Apoyada en la barra, con un vaso de vino en la mano, vi a una chica diferente a las otras, y esta vez sí me di cuenta de que no era una puta. No era una belleza, pero tenía algo muy especial que me atraía. Me acerqué a ella y empezamos a charlar animadamente. Se llamaba Laura. En su presencia me sentía cohibido, cauto, como si fuera otra persona. Nos gustamos. Quedamos en intentar un nuevo encuentro. A partir de aquel día, mi vida sexual con las putas fue casi nula, incluso a veces, cuando me animaba un poco me era casi imposible llegar al orgasmo con una de ellas. Pensaba en Laura. Dentro de mí crecía un sentimiento que nunca había experimentado con ninguna mujer y que me hacía sentir vivo, alegre, en un presente y con una perspectiva de futuro diferentes, estaba enamorado. Tardamos en volver a vernos, pero nos dio la sensación de que tan sólo habían pasado unos

instantes desde la última vez que nos vimos. Congeniamos; yo no me atrevía a tocarla y fue ella la que, poco a poco, hizo que nos abriéramos los dos. Empecé a cortejarla, a mandarle postales de diferentes lugares, pequeños obsequios... Todo ello, ¡me hacía tan feliz! La deseaba intensamente, pero quería ir despacio, unirme a ella sin lujuria. Mi amor era indescriptible. Llegó la noche apropiada y escogimos un pequeño hotel muy íntimo y tranquilo. Al entrar en la habitación la besé apasionadamente y ella se apretó muy fuerte contra mí. Todo mi cuerpo vibraba por ella y me llegaba su ardor. Nos echamos en la cama; la desvestí suavemente, besando cada parte de su cara, de su cuerpo. Ella respondía a mis caricias con las suyas. ¡Dios mío! ¿Podía existir un placer tan intenso mezcla de pasión sexual y de amor? Casi al amanecer, nos dormimos satisfechos y abrazados. Me desperté algo aturdido y con la cabeza que me daba vueltas. Alargué el brazo para tocarla. No estaba, pero en su lado de la cama había una nota escrita. Me incorporé con dificultad. Me sentía muy débil, como si las fuerzas me estuvieran abandonando. La nota decía: “¿TE ACUERDAS DE ELENA? Soy su hermana.” Entonces vi que mi mano estaba manchada de sangre. Me estaba desangrando y todos mis recuerdos pasaron veloces en esos instantes. Toqué mi cuerpo. Laura me había seccionado el pene. Sentí junto a mí la presencia de mi madre; me miraba intensamente, con dulzura y una leve sonrisa en sus labios. Yo, intentaba incorporarme para abrazarla, pude murmurar... Recuerdas... ¿Recuerdas madre?... Te prometí que volvería…

41


ESCRIPTURA Dulce despertar El relato parece sacado de una novela de Raymond Chandler (ya veréis por qué), pero Miguel, el autor, lo ha mezclado con literatura erótica. Bonita mezcla. Hasta hoy muchos de nosotros soñábamos con ser Marlowe y despertar al lado de una linda pelirroja; este relato sería un buen ejemplo de esa fantasía. Ni Raymond lo hubiera escrito mejor.

Miguel Ramírez Hay días que le apetece escribir relatos de terror. Otros, explicar una historia de suspense. Pero si no se siente capaz de escribir, intenta imaginar monstruos que asquearían a la humanidad.

Planeta Lletra

Sus ojos se abrieron lentamente, dejando pasar a duras penas la luz a través de las pupilas, que se contrajeron nada más sentir los rayos del sol que entraban por la ventana. Habría sido capaz de seguir durmiendo. Si por él fuera, podría dormir veinticuatro horas al día (siempre que antes hubiera ingerido una abundante cantidad de alcohol), pero lo había despertado un cosquilleo en sus partes íntimas. Un húmedo cosquilleo. El profundo placer de una boca y una lengua subiendo y bajando alrededor de su pene lo había despertado con una suavidad a la que Carlos no estaba acostumbrado. Cuando el placer lo despertó por completo, levantó la cabeza y miró debajo de las sábanas. —Buenos días —dijo ella sin soltarle el pene. —No podrían ser mejores —contestó, dejando caer la cabeza en la almohada. Ella emergió de entre las sábanas y Carlos le ofreció un cigarrillo. La mujer se echó la larga melena pelirroja hacia atrás y lo aceptó. Unos ojazos verdes lo miraban agradecidos y él se dio cuenta de ese detalle. «No creo que me mire así por ofrecerle un pitillo, pensó Carlos». —Después de lo de anoche… —le dijo ella

42

poniéndose el cigarrillo en la boca y acercándolo al mechero, que encendió los dos a la vez—. He pensado que sería una buena manera de despertarte. Carlos la miró y entendió su mirada. —¿Con tu marido nunca…? —le preguntó. —Nunca. —Siempre es un placer —le contestó Carlos con una sonrisa y haciendo un gesto militar, después le dio una larga calada al cigarrillo y sintió que una mano subía por el muslo y le rodeaba el pene. —Y, bueno —le dijo ella con una sonrisa pícara y una mirada felina—. ¿Me vas a decir a qué te dedicas? —Puedes ser muy persuasiva cuando te lo propones —contestó él, sintiendo como la sangre se le agolpaba en un único punto de su cuerpo—. Soy detective privado. —¿Como el de las novelas de Raymond Chandler? —Pero sin gabardina ni sombrero. —Sabes cómo excitar a una mujer —dijo ella mientras movía con maestría la mano que tenía debajo de las sábanas—. Y, dime, ¿estabas investigando a alguien anoche en el bar? —Pues la verdad es que sí.


Ariadna Graupera

ESCRIPTURA

—¿A quién? —A una mujer. Su marido está preocupado de que se la pueda estar pegando con otro. —¿Y se la está pegando? Se oyó el ruido de una puerta al abrirse, y el tintineo metálico de unas llaves depositadas en un mueble. Ella dejó de masturbarlo y Carlos se incorporó sobresaltado. —Es mi marido. —¿Quieres que me meta en el armario? —¿¡De quién coño son estos zapatos!? — gritó el marido desde el salón—. Lucía. ¡Lucía! ¡LUCÍA! —Creo que es mejor que me vaya —dijo Carlos saliendo de la cama y poniéndose los calzoncillos y la camiseta a toda velocidad. Entonces señaló la puerta que daba al balcón—. ¿Tengo que salir por ahí? Lucía le contestó con una mueca desde la cama. Carlos salió sin pantalones y, por el balcón, que conectaba con el comedor; fue hasta la puerta y miró a través del cristal. Al no ver al marido, corrió hacia la salida y bajó por las escaleras a toda prisa. —¡Eh, eh! —escuchó tras él cuando corría por el rellano del edificio. Era una voz conocida. La del marido—. ¡Eras tú, cabrón! Carlos se dio la vuelta y levantó las manos,

como si alguien le estuviera apuntando con un arma. Salió del edificio andando hacia atrás sin bajar los brazos y sin quitarle ojo al marido de Lucía. Era un hombre alto y fuerte y que, por lo visto, no sabía complacer a su mujer. —¿Yo? —dijo Carlos, haciéndose el tonto—. ¿Yo qué? —Tú eras el que se estaba tirando a mi mujer. —No, no, señor Luque. Yo estaba investigándola y tengo que decirle que, hasta esta noche, ella no le había sido infiel en ningún momento. El cornudo rugió de rabia y corrió hacia Carlos que, al verlo, hizo lo propio hacia su coche. Abrió la puerta y, con la mayor celeridad que sus manos le permitían, lo arrancó. El marido, golpeaba el parabrisas con los puños, después de tres intentos el cristal se resquebrajó por el lado del copiloto. —Cabrón, no te escaparás así como así — gritó separándose del parabrisas y dándole un puñetazo a la ventanilla lateral del copiloto, que estalló en mil pedazos—. ¡Te mataré! Y Carlos, antes de pisar el acelerador a fondo, le dijo: —¡No se olvide de ingresar mis honorarios en el número de cuenta que le di!

43


ESCRIPTURA U n a b o n i c a t a rd a d ’ e s t i u Un dels secrets de la literatura és trobar el punt de vista adequat, el narrador que explica la història. De Narradors, n’hi ha molts i variats: l’omniscient, el testimoni, la tercera persona... Bé, i el cabronàs que ens explica la història d’una bonica tarda d’estiu.

Jaume Sancho Jo vinc d’un món llunyà sense lletres. He aterrat com un “elefante en una cacharreria”, i sense frens. Un cop ho tingui tot ben endreçat i m’hagi passat l’ensurt, em miraré al mirall per veure on estic.

Planeta Lletra

La lleugera brisa que bufava del sud no mitigava en absolut la xafogor que feia. A l’habitació, dos cossos es rebolcaven al llit, nusos, desinhibits, apassionats. El fet de lliurar-se l’un a l’altre havia allunyat, ni que fos per una estona, les pors i vergonyes que havien sorgit durant les carícies preliminars. Ara anaven desbocats a la recerca de plaer, s’agafaven i es premien amb força, s’oloraven, es llepaven. S’havia deixat anar entre ells una mena d’instint animal, un fulgor ardent que els feia perdre la consciència d’ésser humà. Cadascun entregava el seu sexe com si fos un tresor i l’altre l’acceptava gustosament, amb fal·lera. A ella, se li va estarrufar el borrissol dels braços quan va notar la càlida llengua jugant amb el seu clítoris. El pubis el duia completament depilat, i això a ell, l’excitava encara més. Veure-li aquell cony rosat i humit, el va portar a la màxima erecció. Amb una revolada, ella es va posar a sobre. Va donar-se la volta i va quedar encarada davant d’aquella bonica polla. Era grossa i fibrosa, amb un gland tens i brillant. Se la va acostar als llavis i, l’aroma a net, la va convidar a petonejar-la. Va jugar una estona amb ella, passant-li la llengua i fent-li petites mossega-

44

des, fins que la va enfonsar totalment dins la seva boca. Ell estava morint-se de plaer. Amb prou feines podia estar per ella. Seguia amorrat al seu cony, a la vegada que amb el dit, humit de saliva, li acariciava l’anus amb delicadesa.


ESCRIPTURA

Van anar amb molt de compte de no arribar a l’orgasme amb aquell seixanta-nou. Volien fer durar aquell moment molta més estona. Ella es va girar i va quedar asseguda a sobre seu. Amb molta tendresa, va agafar-li la polla i la va guiar perquè la penetrés. Va agafar la iniciativa, començant amb uns moviments molt suaus. Una gota de suor lliscava lentament per la vall de la seva arquejada esquena. Ell tenia les mans posades sobre les seves natges, acompanyant-la.

Però les brises d’estiu són traïdores. Un cop de vent va fer petar el finestró on m’amagava, deixant-me al descobert. Els crits i malediccions em van acompanyar fins que vaig sortir corrent d’aquella casa. Em va saber greu perquè, segurament, els vaig espatllar una bonica tarda d’estiu. Tot i així, estic convençut que, un cop passat l’ensurt i tancada bé la finestra, van acabar tranquil·lament la feina. En canvi, jo em vaig haver de passar el mal d’ous masturbantme a la lúgubre pensió on m’allotjava.

45


ESCRIPTURA La cita perfecta Hay dos constantes en la vida de cualquier hombre: las fantasías sexuales y olvidarse de los aniversarios. Pero es que los hombres somos así y además no tenemos posibilidad de evolucionar. Montse es una mujer muy sabia que conoce bien nuestros defectos y los utiliza para inmortalizarlos en un relato.

Montse Pérez Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de “cuadriculada”. Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuando tengo una idea y una pantalla en blanco?

Planeta Lletra

Jueves, veinte de julio, a las 10 de la mañana. Alfredo leyó en su móvil un sms, enviado por su esposa: “Hotel Atenea: hoy a las ocho, hab. 412.” «¿De qué va esto? ¡Dios! ¿Era hoy? ¿Me he olvidado otra vez de nuestro aniversario? —se preguntaba Alfredo echándose mano a un mechón del poco pelo que le quedaba—. ¿Cuántos? —Contaba mentalmente—. ¡25! ¡Maldita sea! ¡Soy imbécil! Merche me va a matar… ¿O no? Porque esto es una cita, una puñetera cita romántica…, o erótica… ¡Sí!». Después de todo, Alfredo sabía que Merche lo quería. A pesar de que el tiempo había hecho mella en la relación, los dos se amaban, desde lejos, desde esa enorme distancia que, a menudo, separa a unos cuerpos que se están rozando en la misma cama. Y ahora, pensaba que Merche, en el día de sus bodas de plata, rompía una lanza a favor de su amor. «Es una mujer fantástica y yo un zoquete, siempre con mis desplantes y mis desaires, no me la merezco…» «Bueno, tranquilo; organización. —Respiró hondo—. Lo primero: comprarle un regalo; segundo: arreglarme, que estoy hecho un asco, y tercero: exprimirme los sesos para saber qué

46

carajo debo hacer para obsequiarla con la mejor noche de sexo de su vida, porque la cosa pinta como que Merche tiene ganas de marcha» —pensaba mientras inconscientemente se le dibujaba una sonrisilla picarona. A la hora de la comida, en lugar de acudir al comedor de la empresa, se dirigió al centro comercial más próximo a la oficina. «Flores; imprescindibles. ¿Cómo eran esas que se compra ella? ¿Margaritas, lirios…? ¡Mierda, nunca sé lo que le gusta! ¡Crisantemos!, esas son, creo…» Y ya, ramo en mano, se dirigió hacia una tienda de lencería. Lo había ido meditando durante la mañana; nada de joyas, ni del típico viajecito de pareja, ni la trilogía esa de libros que ella quería. Lo mejor era ropa interior sexy, seductora, sí. El mero hecho de verse rodeado de tanta ropa interior femenina lo excitó. De un vistazo localizó un perchero con toda una colección de lencería recargada de encajes y sedas estampadas en leopardo. Con la mano que le dejaba libre el enorme bouquet empezó a toquetearla. «Suave, como su piel» —Y recordaba cuando, tiempo atrás, sus dedos se deslizaban por la aterciopelada piel de Merche, y un


Raquel Ruíz

ESCRIPTURA

cosquilleo de satisfacción le recorrió el vientre. Las copas de un estrafalario sujetador de la talla 90, le hicieron levantar instintivamente la palma de la mano hacia arriba, formando una especie de nido con ella, recordando la medida ideal de los senos de su esposa que se acoplaban con armonía a la cazoleta de su mano. Casi babeaba pensando en ellos cuando la dependienta le preguntó: —¿Puedo ayudarle en algo? —¿Eh? ¡Ah! No, no, voy mirando, gracias. Corriendo las prendas de un lado al otro del perchero notó un suave roce acariciándole el brazo. Una minúscula prenda compuesta por varios elásticos y un diminuto triangulito de tela cubierto por una enorme borla de plumas lo sorprendió. «¡Esto pretende ser unas bragas! —se dijo escandalizado. Y a su cabeza llegó la imagen del cajón de la ropa interior de Merche—. De unas de las que usa Merche sacarían una

docena de éstas». Y a pesar del poco glamour que desprendía aquel cajón, ocupado por prendas de algodón de insulsos y pocos variados colores, la idea de esas enormes bragas entre los muslos de ella le produjo una sorprendente erección, que intentó disimular como pudo, bombardeado por las miradas un tanto recelosas que le enviaba la dependienta. Y por fin encontró la prenda ideal, el regalo perfecto: un seductor corpiño con liguero de color rojo, rematado con encajes negros y tanga a juego. «¡Elegantísimo, además de sexy! —sentenció Alfredo, avalado por su poco conocimiento de los gustos femeninos». —Envuélvalo para regalo, por favor —pidió a la dependienta. Ésta, harta de escuchar la misma cansina petición durante muchos años de profesión, le preparó en un instante una preciosa caja dorada adornada con un enorme lazo marrón, y Alfredo salió de la tienda satisfecho por su acertada compra.

47


ESCRIPTURA

Planeta Lletra

Al pasar ante un escaparate que lucía ropa de caballero y ver los maniquíes ataviados con elegantes trajes, cayó en la cuenta de que estaba hecho un adefesio. Pero los precios que rezaban en aquellos cartelitos situados a los pies de los maniquíes, resultaban prohibitivos para su bolsillo. «Además, —pensó— ¿para qué semejante gasto, si la ropa me va a durar poco encima cuando pille a Merche? Bueno, podría comprarme un bóxer de estos modernos que se ponen los chavales, que yo siempre llevo slips de algodón blanco… Sí, así la sorprenderé». Y se dirigió hacia el mostrador de la tienda: —¡Buenas tardes! Querría un bóxer —pidió al dependiente. —¡Buenas tardes! ¿De alguna marca en concreto? —le contestó complaciente. —No. Bueno, unos que sean elegantes — contestó Alfredo con cierta prepotencia. —¿Talla? —Pues… —acababa de caer en la cuenta de que no tenía ni idea de la talla que usaba. Su mujer se encargaba siempre de comprarle la ropa—. Bueno…, pues una mediana ya estará bien. Y tras completar el protocolo de pago y despedirse del dependiente, salió de la tienda maldiciéndose por haber pagado 42 € por unos miserables calzoncillos. Llegaba a la oficina veinte minutos tarde, cargado con el ramo, los paquetes y una churretosa BigMac a medio comer, dispuesto a aprovechar el tiempo que le quedaba hasta que apareciese su jefe, informándose en internet. No es que el no tuviese una sustancial experiencia en el tema, dada su edad y su bagaje, pero quería aprender algo diferente, algo especial, no deseaba que la maravillosa noche

48

que había planeado Merche se quedase en un simple polvo de diez minutos de los de “aquí te pillo, aquí te mato”. Así que durante más de una hora permaneció ante la pantalla del ordenador educándose en las diferentes posturas y técnicas que aseguraban alcanzar un mayor placer. Así, unas veces movía la cabeza hacia un lado a la vez que un gesto interrogante aparecía en su cara; otras, acercaba la cabeza a la pantalla y fruncía el ceño; de vez en cuando, echaba la cabeza hacia atrás con gesto repulsivo; y algunas, se quedaba ensimismado con la boca abierta. Alfredo dedicaría mucho tiempo de su vida a asimilar lo que había visto en aquel tutorial. Llegó al Hotel Atenea diez minutos antes de la hora indicada. Al entrar en el ascensor no pudo reprimir rascarse con avidez la entre-


Raquel Ruíz

ESCRIPTURA

pierna, que ya comenzaba a sufrir las penurias de llevar la ropa interior, dos tallas más pequeña. Una vez apaciguados los ardores, se vio en el espejo y se sonrió a sí mismo, diciéndose: «¡Eres un tío con suerte! ¡Menuda noche te espera!». Golpeó suavemente con los nudillos la puerta de la habitación 412. Esperó. Nadie

abría. Volvió a golpear, esta vez un poco más fuerte. Esperó de nuevo. Al hacer ademán de llamar a la puerta por tercera vez ésta se abrió, dejando a la vista a una corpulenta anciana enlutada que lucía un enorme y apretado moño de pelo blanco y que se sostenía apoyada en un caminador. —¡Mi nene! ¡Válgame Dios, hijo, cuánto tiempo sin verte! —gritó la anciana a la vez que se abrazaba a Alfredo con el caminador de por medio. —¡Tía Rosario! —balbuceó Alfredo, que quedó petrificado en el quicio de la puerta, mientras la tía, olvidándose del caminador, se hacía con la que supuso una caja de bombones y con el ramo de crisantemos, que rápidamente arrojó sobre la cama con cierta grima. Merche, que en ese momento llegaba, se abrazó a la espalda de su esposo y le susurró al oído: —Y yo que pensaba que te ibas a olvidar de que venía tu tía para arreglar lo del Notario, ¡si hasta le has traído regalos! Y mientras la tía Rosario, recién llegada de Albacete y sin haber probado bocado desde el mediodía, abría con desespero la supuesta caja de bombones, Alfredo miraba a su esposa con el gesto compungido y, sin poder evitarlo, se restregaba afanosamente la entrepierna acordándose de la madre de Calvin Klein.

49


ESCRIPTURA Quítame los ojos Un relato que conjuga todos los sentidos, incluso que subraya la ausencia de alguno. No es un relato baladí; pues, tras su claro erotismo se esconden dos maneras de entender el deseo: el visual, más masculino y animal; y el del tacto, sutil pero más embriagador para un universo femenino.

Esther Aragón Le encanta jugar con los personajes: les monta y desmonta su personalidad, los pule y los perfila hasta la perfección.

Planeta

Percibo el cambio de humedad en el aire. Ruge un trueno y de inmediato empieza a llover. Como cada noche a las nueve en punto, la mujer aparece. Entra presurosa y se sienta donde siempre, pegada a la pared. Llega con su mochila caqui, de la que saca un cuaderno. Entonces empieza a pedir una cerveza tras otra, mientras toma notas sin parar. Me pregunto cuál será el sentido de la prisa con la que escribe. Quizás pierda la noción del tiempo del

Lletra

50

mismo modo que ignora la cantidad exacta del alcohol que ingiere. Está chorreando; la tormenta la habrá pillado de pleno y el pelo mojado se le pega a la cara. Parece una muñeca rota, vestida sin cuidado, apenas con unos vaqueros y una camiseta blanca. Lleva un pañuelo en el cuello. Le tomo nota y veo su cara. Nunca antes me había fijado en sus pecas; quizá siempre vaya maquillada y el agua se haya llevado hoy todo artifi-


ESCRIPTURA cio, dejándola así de expuesta. Saca su libreta. Con gesto resuelto, se quita el pañuelo del cuello y se seca el pelo con él. Después lo deja en la mesa. Tras tragarse media jarra de un trago empieza a escribir casi de modo compulsivo, como si una voz imaginaria le dictara y ella se limitara a transcribir. Me acerco por detrás para llevarle otra cerveza y, de soslayo, consigo leer: “Quítame los ojos”. Desde el mostrador imagino la nuca que esconde, mientras escribe y bebe. Bebe y escribe. “Quítame los ojos”. Conozco el mensaje de la tormenta. Sé que mañana ya no existirá este otoño, que mañana empezará otra era. Así que pienso que nada de lo que pueda hacer hoy vivirá suficiente tiempo para ser recordado. Es hora de cerrar. La mujer debe estar borracha, pero sus gestos no flaquean. Cierro la puerta del bar, por primera vez con ella dentro, y dejo las llaves sobre la barra. Me acerco a ella y con el pañuelo le tapo los ojos, anudándolo por detrás de su cabeza. No se resiste,

ni siquiera un ademán reclama su mochila, que queda olvidada como el resto de un accidente sobre el asfalto. La conduzco arriba, como un lazarillo que ayuda a un ciego a cruzar la calle. Y ella se deja, sin hablar, como un alga a merced de una corriente marina. La tumbo en mi cama y acerco mi boca a su oreja desnuda. Huele a almizcle. Detengo mi mirada en sus mejillas y, por un instante, creo adivinar la Osa Mayor gravada en aquella piel. Ella permanece inmóvil. Le desabrocho los vaqueros y deja escapar un suspiro. Sube el culo pidiéndome así que la libere de los pantalones, que salen del revés. Unas bragas de algodón blanco, algo descoloridas delatan el desgaste de su persona. Mi miembro crece con una erección y me inflamo de deseo hacia aquel cuerpo desconocido que empieza a moverse lentamente. Toco su pubis por encima del algodón y clavo mi dedo corazón en la cueva cálida de su vagina vestida. Ella suelta un gemido y me acuerdo del canto de las ballenas cuando van a morir. Me desnudo

Esther Aragón

51


ESCRIPTURA

Esther Aragón

Planeta

y me tiendo a su lado. Quiero beberme el olor del último día del otoño. Le extiendo los brazos hacia arriba y allí se los sujeto con una mano, mientras con la otra exploro aquel territorio. Lamo su axila y la muerdo, y una oleada de placer me obliga a pegar mis genitales a su cuerpo. Deslizo la mano libre por su cuello, al tiempo que ella se echa hacia atrás. Lleva una fina cadena de la que pende una letra, la sujeto un instante, como si poseyendo aquella inicial la poseyera a ella. Entonces, con un hilo de voz apenas perceptible, susurra: Danae. De modo que ese es su nombre. Danae la ciega; y mi excitación aumenta vertiginosamente. Beso su ombligo y mi nariz se mete en sus bragas para embriagarme nuevamente. Ella se arquea y gime, pero no intentará liberar sus ojos de

Lletra

52

modo que la suelto. Retiro hacia un lado las bragas y con los dedos me abro paso hacia aquella caverna húmeda, único mundo en el que mi polla quiere vivir; y la embisto. Cuando me siento al fondo, un escalofrío me sacude los pezones; y nuestros sudores se mezclan. Permito que me agarre por la espalda, que araña con desespero. La excitación es cada vez mayor y sé que no voy a controlarme, porque quiero follar a esta mujer sin mirada. Quiero follarla hasta que desee volver a tener ojos. Empujo una y otra vez. De pronto exploto, y me deshago en líquidos calientes, mientras ella lanza su canto de ballena en medio de su propio mar. Después todo es calma en el último día del otoño.


ESCRIPTURA Obsessió Molta gent creu que els escriptors basen els seus escrits en vivències personals. Els escriptors s’afanyen a desmentir-ho, però ningú se’ls acaba de creure. Jo us asseguro que els escriptors tenen molta imaginació i la desenvolupen escrivint. Així que ara, quan llegiu el relat de la Mònica, no us penseu que ha escrit una cosa que li ha passat a ella. No. I si no us ho creieu, pregunteu-li.

Mònica Ruiz Infermera de professió, li agrada escoltar. En les seves històries sempre hi ha algun testimoni dels molts que col·lecciona dins del seu cap.

No sé com començar aquesta confessió. Se’m fa difícil reconèixer el que sento. Crec que m’estic tornant boja. No veig l’horitzó més enllà de tu. He deixat que siguis massa important en la meva vida, en la meva rutina, en el meu quefer diari. Interfereixes en el meu pensament massa vegades, no aconsegueixo concentrar-me. M’obsessiones. Tot es va iniciar com un joc, per provar. Em sentia sola, trista, melancòlica. Et vaig buscar expressament, decidida a trobar-te, guiada per una pura necessitat de consol. No va ser una fiblada, va ser una selecció. Però... em vas omplir els espais de luxúria, em vas donar allò que, sense saber-ho, sentia que em faltava. Vam començar bé, només de tant en tant, en les comptades ocasions on la monotonia amenaçava a encadenar-se al meu cos; llavors, trencaves la cadena del tedi i em sentia lliure dins del meu propi cos. Primer van ser les nits, desfogaments de l’estressant dia. Quant vam durar així? Un mes? Després no em vaig conformar tan sols amb això, vaig aconseguir infiltrar-te a l’oficina i després del dinar amb les companyes i una excusa poc planejada, sortia disparada a trobar-te i allà, en aquell lavabo

de la vuitena planta, sufocaves el meu desig. Més tard va ser en el meu propi despatx, entre reunió i reunió, quan els altres creien que ultimava informes, tu sadollaves la meva desmesurada ansietat. El mes passat ja vaig començar a posar excuses. Arribava tard: el tràfic; faltava un dia a l’oficina: un còlic; sortia abans del despatx: m’inventava nous clients. Sé que no puc continuar així, amb la meva vida girant al teu voltant. Llavors no sabia que existia un sentiment capaç d’escruixir-me la cordura i ennuvolar el meu pensament, impedint-me veure més enllà. T’haig de deixar, ja no puc més. Si no vull acabar caminant despullada, per casa, aferrada a tu. Jo, que et vaig buscar per alliberar-me, em sento esclavitzada al teu poder. Decidit! Et trec les piles... et fico en una bossa... i faig un nus. Desfaig el nus... et trec de la bossa... et poso les piles. Penso: només una vegada més. —Clic! —Rrrr… —Mmmh!

53


ÍNDEX Núria Vaqué Té la gran sort de contemplar el món des d’una àmplia perspectiva, ja que a banda de ser il·lustradora és també escriptora.

Planeta Lletra

54


EDITORIAL

55


AGENDA

Calendari d’activitats Divendres, 22 de novembre, a les 19:30 h

Un altra mirada a l’esport

Dijous, 28 de novembre, a les 19:30 h

Presentació del llibre

Aprender astronomía

TAULA RODONA amb Jordi de Manuel, professor i escriptor, Ricard Torquemada, periodista i Xesco Espar, professor, entrenador i coach. Conduirà l’acte Josep Maria Sans “Chava”, mestre i entrenador.

de Jordi Lopesino

Dimarts, 26 de novembre, a les 19:30 h

Joan Carles González Pujalte ens farà una lectura dels llibres

Desdibuix, Gol i Carnavals orfics

Organitza

http://www.planeta-lletra.tk http://www.twitter.com/planetalletra http://www.facebook.com/planetalletra

Col·laboren:


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.