SolØ Barbera Qx5.qxd
26/09/2007
11:55
PÆgina 1
Assaig
L’apassionant trajectòria política de Josep Solé i Barberà (1913-1988) va des de la República i la guerra civil, al final de la qual fou condemnat a mort
Fernando Pessoa
pel règim franquista, fins a la transició democràtica, en què fou una de les
Escrits sobre Catalunya i Ibèria
cares més visibles i més respectades del PSUC. Format a l’Ateneu
Literatures
Enciclopèdic Popular i a la Universitat de Barcelona, va ser dirigent estu-
Emili Manzano
diantil universitari, milità al Bloc Obrer i Camperol i presidí, l’any 1936, la
Pinyols d’aubercoc
Josep Solé Barberà, advocat
La veu del PSUC
la guerra va formar part del Comitè Antifeixista de Reus, fou nomenat Jutge de Primera Instància i s’incorporà a l’Exèrcit Popular com a comissari polític. Després de passar cinc anys de presó i cinc més de desterrament a la Manxa, va poder tornar a Barcelona i exercir la seva professió esdevenint un dels principals advocats dels presos polítics. La defensa del dirigent comunista Miguel Núñez (1958) i la de membres d’ETA en el procés de Burgos (1970), el van convertir en tot un símbol. Va arribar a ocupar el primer lloc al rànquing dels advocats que més detinguts van defensar davant el Tribunal d’Ordre Públic. Fou, en representació del PSUC, un dels princi-
Josep Solé Barberà, advocat
Andreu Mayayo
formació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. A l’esclat de
La veu del PSUC
Noms propis
Andreu Mayayo
Títols publicats
Andreu Mayayo i Artal
Andreu Mayayo i Artal (1959) és professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Format acadèmicament a les
Josep Solé Barberà, advocat
universitats de Tarragona, Barcelona i
La veu del PSUC
orientat a la història local, el món rural, els
Bolonya, les seves línies de recerca s’han moviments socials i, darrerament, a la Transició política espanyola. És autor dels llibres: La Conca de Barberà: de la crisi agrària a la guerra civil (1986), De pagesos a Ciutadans. Cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya (1995) i La ruptura catalana. Les eleccions del 15 de juny del 1977 (2002). És membre dels consells de redacció de les revistes L’Avenç, El Contemporani i Sàpiens. Forma part del grup de recerca sobre el Franquisme i la Transició del Centre d’Estudis Històrics Internacio-
pals artífexs dels organismes i les plataformes unitàries de l’oposició anti-
nals-Pavelló de la República. D’altra banda,
franquista catalana. Vinculat estretament a CCOO i a la Unió de Pagesos,
ha ocupat diferents càrrecs de direcció políti-
va ser Diputat a Corts per Tarragona (1977-1982) i membre de la “Comissió
ca dins el PSUC i ICV, així com l’alcaldia de Montblanc.
dels Vint”, que redactà l’avantprojecte de l’Estatut de Sau (1978).
És col·laborador habitual d’El Periódico de Catalunya, Catalunya Ràdio, Ràdio-4 i COMRàdio. 23 E
www.rballibres.com
Noms propis
tripa SolØ Barber 2.qxd
26/09/2007
11:24
PÆgina 2
tripa SolØ Barber 2.qxd
26/09/2007
11:24
PÆgina 3
Andreu Mayayo i Artal
LA VEU DEL PSUC Josep Solé Barberà, advocat (1913-1988)
L’AVENÇ Barcelona 2007
tripa SolØ Barber 2.qxd
26/09/2007
11:24
PÆgina 4
Aquest llibre ha comptat amb el suport econòmic de la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya
Barcelona, octubre 2007 © del text, Andreu Mayayo i Artal, 2007 © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2007 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny de la coberta: Toni Miserachs Fotografia de la coberta: Jordi Socias Composició: L’Avenç ISBN: 84-88839-20-0 Dipòsit legal: XXXXXXXXXX Imprès a XXXXXXXX
tripa SolØ Barber 2.qxd
26/09/2007
11:24
PÆgina 5
TAULA
Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15 PRIMERA PART Resurrecció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33 D’arreu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43 Pangloss . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53 Un àngel ros d’ulls blaus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65 La veu de la revolució . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77 El desertor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89 Joc de mans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99 Sumaríssim 20.831 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111 Quixot de la Manxa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125 SEGONA PART Començar de nou . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 137 L’advocat de Miguel Núñez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 149 Sebastián . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 167 L’advocat del TOP . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 183 Ballant la sardana amb l’oposició . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 197 El Procés de Burgos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 211 Pacem in Terris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 229 Els 113 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 247 Per Nadal tots a casa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 261
tripa SolØ Barber 2.qxd
26/09/2007
11:24
PÆgina 6
TERCERA PART El compromís històric . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 277 Davanter centre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 291 Ara és demà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 309 Diputat per Tarragona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 321 La Comissió dels Vint . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 337 La Carrera de San Jerónimo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 349 L’escolanet dels sindicats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 359 Amb el cor partit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 373 La Llenyataire . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 389
Notes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 399 Glossari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 425 Arxius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 428 Premsa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 429 Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 430 Índex onomàstic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 433 Il·lustracions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 443
tripa SolØ Barber 2.qxd
26/09/2007
11:24
PÆgina 7
A la Maria Fortuny Dalmau, perquè al Josep Solé Barberà li hagués agradat compartir amb ella una vida més llarga. A la bona gent del PSUC, que van contribuir a fer aquest país més habitable. I al Josep M. Huertas Clavería, in memoriam
tripa SolØ Barber 2.qxd
26/09/2007
11:24
PÆgina 8
tripa SolØ Barber 2.qxd
26/09/2007
11:24
PÆgina 9
A vegades pensava que mentre hi hagués persones com en Solé Barberà, aquest país semblava una mica més habitable […] Solé Barberà va ser per a mi la imatge de qui va saber resoldre la difícil tensió entre l’amor a la humanitat i l’amor a les persones. MONTSERRAT ROIG
tripa SolØ Barber 2.qxd
26/09/2007
11:24
PÆgina 10
tripa SolØ Barber 2.qxd
26/09/2007
11:24
PÆgina 11
PRÒLEG
Quan vaig començar a parlar amb l’Andreu Mayayo, no sabia gaire bé de què aniria la conversa. Però no em va estranyar, perquè això no era infreqüent, i a més, d’aquestes xerrades informals sol sortir-ne alguna idea interessant, com la proposta de posar el nom de Lluís Companys a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. O sigui, que hi tenia bona predisposició. Però el que no m’esperava és que la proposta fos escriure el pròleg de la biografia d’en Solé Barberà. Potser va ser aquest efecte sorpresa la causa de l’allau d’emocions que vaig sentir en pocs moments. Una il·lusió intensa, un orgull controlat i alhora un sentiment de responsabilitat es van barrejar en uns segons. Si ho penseu una mica no n’hi havia per menys, perquè des del primer moment vaig ser conscient que l’encàrrec tenia molt a veure amb el que CCOO havia representat en la vida d’en Solé Barberà. Ben aviat les emocions van quedar superades per l’íntim plaer de la lectura d’un llibre que està recorregut a parts iguals per la professionalitat de l’historiador i per la veneració del deixeble. Hi he gaudit molt, assabentant-me de coses que desconeixia, com la història de les dues penes de mort –només tenia notícia de la segona–, o bé confirmant la certesa d’algunes ‘llegendes urbanes’ com la dels vincles d’en Solé amb el Panam’s. I també veient-hi reflectides vivències pròpies, les que vaig tenir l’oportunitat de compartir en els darrers anys de la vida d’en Solé. Per diferència d’edat –en Solé va néixer abans que el meu pare– el vaig conèixer quan la seva imatge era ja gegantina. De fet, com passa molts cops, vaig conèixer abans el personatge que la persona. Vaig conèixer el laboralista perquè en Solé formava part del grup d’advocats que, a començaments dels anys 70, van oferir el seu despatx perquè un grup d’estudiants ja decantats pel Dret de Treball i la mili11
tripa SolØ Barber 2.qxd
26/09/2007
11:24
PÆgina 12
tància poguéssim començar a aprendre de la mà dels mestres. A mi em va tocar en Francesc Casares, i sempre em va quedar la sensació que la distribució de passants no va fer-se per sorteig i que els de més confiança del ‘Partit’ van anar a parar als despatxos de l’Albert Fina i la Montserrat Avilés, d’en Salvadores i, és clar, d’en Solé Barberà. Vaig conèixer l’advocat del Tribunal d’Ordre Públic perquè en Solé formava part del grup d’advocats que es va fer càrrec de la defensa d’uns estudiants de Dret en una ‘caiguda’ absurda de setembre del 72, de la qual jo formava part. I al polític, el vaig conèixer perquè, en aquells anys, en Solé Barberà ja era la veu del PSUC, i això, aleshores i per a alguns, era com la veu de la història. Malgrat aquests primers coneixements dels personatges, sempre he agraït que el meu primer contacte més directe fos amb la persona. Un cap de setmana de l’any 1976 intentava tornar de les casernes militars de Lleida a casa meva a Barcelona, fent autostop, quan va parar un cotxe i els seus ocupants es van oferir a portar-me. La meva sorpresa va ser trobar-m’hi el Solé, la Maria, la seva dona, i una tercera persona que no vaig identificar. Crec recordar que tornaven de deixar a la caserna d’infanteria el seu fill Josep, a qui jo coneixia perquè anava un curs davant del meu a la facultat de Dret. La imatge que m’ha quedat d’aquella trobada és la d’un dilema shakespearià mal resolt per part meva. Vaig dubtar durant tot el trajecte entre presentar-se o no davant d’en Solé. Al final no ho vaig fer, però el conflicte intern va fer que estigués tot el viatge intentant fer parlar el Solé sobre la situació política –feia poc temps de les manifestacions de febrer a Barcelona. El resultat va ser en Solé parlant amb la naturalitat i la frescor de sempre. I la Maria conduint la conversa cap a les coses de la mili, les del seu fill i les meves. Quan dic que he gaudit amb la lectura és en el sentit literal del terme. M’ha agradat trobar confirmades sensacions que havia viscut en la relació amb en Solé Barberà. L’Andreu Mayayo les explica amb la mateixa naturalitat del protagonista i amb la vehemència pròpia de qui fa un relat des de l’admiració profunda. El llibre descriu una característica d’en Solé que crec que és comuna a moltes de les persones d’aquella generació que van estar condemnades a mort i que van patir anys de presó. He tingut la sort de conèixer i de viure a prop de molts d’elles i, malgrat ser molt diferents les unes de les altres, m’ha semblat veure-hi en la majoria una capacitat innata per 12
tripa SolØ Barber 2.qxd
26/09/2007
11:24
PÆgina 13
distingir entre les coses importants i les que no ho són. I, alhora, un do pels petits detalls de les relacions humanes. Això sí, només els petits detalls importants. Quina enveja, sana enveja. Llegir aquest llibre m’ha permès entendre moltes coses del Solé que no vaig conèixer prou. Per exemple, crec que disposava de més capacitat d’empatia –de posar-se en el lloc dels altres– que la majoria de la gent del seu entorn. I la biografia del Mayayo sembla confirmar-ho. M’he identificat amb la sensació de desclassament que va viure en la facultat de Dret. La mateixa que descriu en Francesc Casares a la primera part de les seves memòries –per a quan la segona, Francesc? I la mateixa que vaig sentir dècades després quan un autobús em va portar des del ‘quart de casa’ de la Barceloneta fins a la facultat de Pedralbes. Impressionant la història del ‘desertor per amor’, en un entorn en què només eren possibles actes heroics. I en què els actes ‘miserables’ només eren justificables en nom de valors més importants que l’amor, com ‘la causa’. Que il·lustrativa la reacció indistinta dels militars davant d’una ‘debilitat de l’ànima’, que ens explica en Mayayo. I encara que pugui semblar fruit de l’admiració per la persona desapareguda, puc donar fe que les habilitats com a advocat, especialment en les vistes orals, descrites per l’Andreu, són reals i gens exagerades. Vaig compartir alguns anys professionals amb en Solé al Gabinet Jurídic de CCOO. Des de començament del 78, la direcció del sindicat, en veure que els despatxos laboralistes es quedaven petits, van encarregar la creació d’un Gabinet propi. I com sempre, van buscar la implicació i el prestigi de les ‘patums’ i el treball de les persones més joves, amb més ganes i compromís que una altra cosa. En Solé no va tancar el seu despatx, però s’hi va incorporar com a advocat, especialment del sector del metall. La seva simpatia innata feia que el mestre es presentés davant dels joves com un ‘escolanet’ de CCOO, paraules que sempre repetia i que ara ens rescata l’Andreu. Amb el temps he pensat que era la seva estratègia per fer-se perdonar alguns problemes de mètode i de disciplina professional. Això sí, amb gràcia, perquè fins i tot quan feia d’escolanet era un seductor, en el sentit més ampli de la paraula i sense límits en relació a les persones a seduir. Encara avui em sento ridícul davant de l’íntima i absurda reacció d’incomprensió que vaig sentir en els meus inicis com a advocat laboralista. No entenia que en Solé no sabés donar resposta a un treballa13
tripa SolØ Barber 2.qxd
26/09/2007
11:24
PÆgina 14
dor acomiadat –que ell defensava– i que li preguntava quina seria la quantia de la prestació d’atur abans d’acceptar la indemnització per acomiadament improcedent oferta per l’empresa. Quina ignorància juvenil la meva! Per què necessitava saber una cosa tan insignificant? Per què, si a més era un càlcul que canviava cada dos per tres, i una feina que li podíem fer els altres, a qui ell tenia l’enginy de considerar-nos i tractar-nos públicament –no sense sorna– com a ‘jefes’ del Gabinet? En canvi, era capaç de presentar-se a un judici sense l’expedient –que no havia trobat– i sense que ningú, ni el treballador, ni el contrari, ni el jutge no se n’adonés. Ningú, excepte els companys de CCOO que patíem si això passava. O quan s’inventava –de fet, fingia llegir– el contingut d’una sentència que aportava com a jurisprudència amb un convenciment que ni el millor jutge podria millorar. Cal deixar clar que si bé la sentència no existia físicament a les mans del Solé, els seus fonaments jurídics –els que ell fingia llegir– eren impecables, perquè estaven basats a parts iguals en el sentit comú que sempre ha d’estar en el fons del Dret i en la saviesa del mestre. No està de més recordar que la tasca professional i política d’en Solé Barberà, com la de molts altres advocats d’aquella època, va ser clau perquè un projecte tan tendre i complex com el de fer néixer el sindicat de CCOO fos una realitat. A canvi, crec que en Solé en els darrers anys de la seva vida va trobar en CCOO el refugi on continuar fent coses que la política en majúscules no li permetia fer en la desafortunada dècada dels anys 80. El llibre que teniu a les mans té, com sempre, tantes lectures possibles com lectors, sobretot si aquests van tenir la sort de conèixer personalment en Solé Barberà. Estic segur que en gaudireu i que, com jo, li agraireu a l’Andreu Mayayo que hagi decidit recuperar i alhora redescobrir-nos la història d’en Josep Solé Barberà. A través seu podreu conèixer millor la persona i el personatge. I crec que també la gent d’aquella generació tan esplèndida, i les condicions que els va tocar viure. Que us aprofiti.
Joan Coscubiela Secretari General de CCOO 14