MATERIALES COMPLEMENTARIOS SOBRE FLAUBERT

5 aquí és el símbol de domini que tindrà Lheureux sobre Emma. En una altra línia, el pastís de noces és el símbol de les fantasies vanes d’Emma. Finalment, l’inventari dels bens de la casa, quan els els han d’embargar, és una mena d’autòpsia de la vida de la protagonista.

[22] La crítica de la societat burgesa L’adveniment i la consolidació de la societat burgesa al segle XIX representa, entre altres coses, la desaparició d’uns valors d’ús en profit d’uns valors de canvi. Les aspiracions materialistes confonen el desig d’ésser millor amb una ànsia de possessió de béns materials que preludia ja el consumisme modern.

Els escriptors són testimonis d’aquest procés d’abdicació de l’esperit que margina qui valora una altra idea de felicitat, y així neix la gran narrativa occidental del segle XIX que destaca com a mites els herois solitaris que no accepten la nova organització social.

Els termes realisme i naturalisme, com d’altres, no són res més que etiquetes útils per delimitar unes visions del món; però, en tots els casos, l’autor o autora «emmarca» la situació específica de la seva novel·la, l’enfoca, i aquest enfocament ja implica col·locar-se davant una situació o un fet per tal d’analitzar-los segons uns paràmetres propis, encara que faci veure que és «objectiu» i que després el marquin amb qualsevol etiqueta.

El cas de Flaubert és molt particular, especialment en les seves novel·les de tema contemporani (Madame Bovary, L’educació sentimental, Bouvard et Pécuchet); ell té una forta consciència artística, de creador. La seva obra és una visió crítica i penetrant de la precarietat intel·lectual de la burgesia i de la seva moral repressiva.

A Madame Bovary, des del principi ens fa veure la maldat dels nens de l’escola envers un altre que no és com ells; totes les relacions s’estableixen a través d’un càlcul econòmic i el qui no ho fa –Charles– es ridiculitzat i no és res. En canvi, els hipòcrites Homais i Lheureux van endavant. Emma viu en un entreteixit d’hipocresia i vulgaritat, en un món fals que és la base de la societat burgesa. Aleshores Flaubert usa el llenguatge com a criteri per denunciar aquesta falsedat i la llengua és l’instrument que fa servir per reafirmar i confirmar la intel·ligència, la clarividència; la veritat dels esdeveniments de la història es fa palesa [23] (s’evidencia) en l’expressió lingüística. Com diu Vargas Llosa: «Descriure és per a Flaubert l’experiència única capaç d’expressar “els moviments de la vida”» (La orgía perpetua.)

I aquí entraríem en un altre aspecte important: el del treball de Flaubert com a escriptor.

Mentre treballava en un llibre, aquest era la seva forma de vida; anava elaborant uns criteris estètics propis sobre el que és bell i el que és bo, i els situava en l’àmbit creatiu, en la relació entre el món real i el llenguatge. No és perquè sí que l’esborrany de Madame Bovary tingui més de tres mil sis-centes pàgines, ni que pogués trigar una mitjana de cinc dies per escriure una pàgina —ell mateix va dir un cop que podia trigar trenta dies per escriure tres pàgines. Per a Flaubert, les imatges de les seves obres són l’acció.

Estil L’estil de Flaubert és molt particular, atesa la seva forma de treballar, i és el que el caracteritza com a gran escriptor.

Un dels elements més notables és el contrapunt, que fa servir en les converses, en els diàlegs amorosos, en el diàleg amb el rector, en la festa, en la tira, etc.; en aquest sentit, és significativa l’escena de l’òpera. El contrapunt li serveix per subratllar el contrast, per barrejar dos punts de vista. L’episodi de la fira, per exemple, és instrumental, perquè reuneix Emma i Rodolphe en una conversa que es contraposa fortament a l’ambient on es desenvolupa: la interacció dels diàlegs i les veus de fora marca el contrast dels personatges.