Sant Jordi by Maria Trabal

SANT JORDI 2012 Un any més, us presentem la revista que recull els treballs premiats de l'alumnat de Cicle Mitjà (3r i 4t) i de Cicle Superior (5è i 6è). Com ja sabeu, els treballs es presenten signats amb pseudònim i hi ha un jurat que escull aquells que, al seu parer, els agraden més. El Jurat del Cicle Mitjà d’aquesta convocatòria ha estat compost per tres mestres: Carme Branchadell, Enrica Juvé i M. Antònia Guardiet i dos alumnes de sisè: Marçal Cid i Maria Ullate. I el Jurat del Cicle Superior per dues mestres: Marga Gallifa i Ester Lamela; tres alumnes de sisè: Pol Canosa, Pau Noguera i Maria Saura i dos alumnes de cinquè: Emma Aranda i Adrià Garcia. Els alumnes del jurat han estat escollits per la resta de companys de la classe. Com cada any, per celebrar aquesta festa tan emblemàtica de les lletres, tenim un convidat o convidada que presideix el lliurament dels premis als treballs que ha escollit el jurat. Sempre són persones que tenen o han tingut una relació amb l'escola i amb la literatura. Amb l'escola perquè són ex alumnes, ex mestres, mares, pares, avis, àvies, padrins…, i amb la literatura perquè es tracta de persones que escriuen, il·lustren, editen, llegeixen...

Enguany presidirà el lliurament dels premis la Fina Rifà, exmestra de l’escola. La Fina és una il·lustradora molt coneguda. Fa molts anys que il·lustra contes de diferents editorials: La Galera, Casals ... I, el que li dóna més feina, les il·lustracions del Cavall Fort. Inicieu la lectura...

UN AMIC ESPECIAL Quan vaig néixer, ja hi era, recordo que em mirava amb ullets de pena. Encara que ja era una miqueta vell m’ agradava molt jugar amb ell. Tanta gana que tenia les galetes em prenia. L’abraçava i acaronava, i a ell i a mi ens agradava. Un dia, de sobte, en tornar de l’escola, vaig rebre una notícia: Ell ja no hi era. Això no m’ho esperava!! Estava trista i plorava. Ha passat el temps i el trobo a faltar, però el puc recordar tot sabent que quan miro al cel ell està en aquell estel.

Dedicat al meu gos Krack

Charlie Carla Ribas Sánchez (8 anys) 1r C. Mitjà 1r premi de poesia

La morsa Dents esmolades, dents allargades. Ullals grandiosos, ullals voluminosos. Pell rugosa, pell grisosa. Cos gegant, cos d’elefant. Bigoti curt, bigoti gruixut. Galtes inflades, galtes rosades. Aletes per nedar, aletes per caminar. Neda pel mar, com un calamar. Camina pausat, pel gel esquerdat. L’ós polar el seu predador, l’ós polar és el guanyador. L’orca enemiga, lluny de la seva vida!

“Ou ferrat” Marc García Serrahima (9 anys) 2n C. Mitjà 2n premi de poesia

EL GAT A casa entrava, molestava, i es pixava; Nosaltres el perseguíem, el renyàvem, ens enfadàvem. Continuava entrant, molestant, i pixant-se. Nosaltres el perseguíem, el renyàvem, ens enfadàvem.

Un bon dia va deixar d’entrar i de molestar nosaltres… el trobàvem a faltar. Després de molts dies, a visitar-nos va tornar, prim, cec, i amb gana. Malalt va arribar.

Aquell gat anònim que entrava, ens molestava i es pixava, que nosaltres perseguíem, renyàvem i ens enfadàvem es diu: Williams. Ara el cuidem, l’alimentem i l’estimem.

BAB Bet Atance Boneta(10 anys) 2n C. Mitjà 2n premi de poesia

EL MAR El mar em fa somiar en països de més enllà i em porta a imaginar que volaré fins allà.

Tresors trobaré i sedes també or i pedres precioses i roses vermelloses.

He trobat un camí secret que m’ha portat tot de dret al fons del profund mar on m’espera un cavallet de mar.

Surfista Nina Mathews Sant (8 anys) 1r C. Mitjà 3r premi de poesia

Si pensem en primavera, pensem en la cirera . És la fruita de l’estació, que més m’estimo jo. Elles totes orgulloses mostren el seu color abans no arribi la tardor. El seu color és vermell pujat o més ben dit granat. De dos en dos o de tres en tres una tija les uneix. Petites i admirades, són les arracades més eixelebrades.

Lola Maraca Clàudia Moyés Bachs (9anys) 2n C. Mitjà 3r premi de poesia

EL MAR QUE JO VULL

Aigua neta i clara, brillant com la lluna blava, amb peixos grans, petits i molt eixerits. Sorra, algues, petxines i cargolines ben blanques i fines. Aquest és el mar que jo vull i tots junts el podem cuidar, avui.

MACARRONI Arnau Guitart Sánchez (8 anys) 1r C. Mitjà Accèssit de poesia

EL MAR Tu que tens tantes ones, ones per jugar i ballar i divertir-se sense parar.

Tu que tens tants peixos, meduses i pops de tots colors i desprens tantes olors.

Grans velers i grans creuers et naveguen per formar-te a tu mateix.

Tu que deixes venir la gent a totes Ă¨poques et fas present.

El Vampir Laura Torres Valls (10 anys) 2n C. MitjĂ AccĂŠsit de poesia

El Mar

Té onades, és brillant, és blau-verd, amb un sol radiant.

A l’ estiu amb la calor has d’agafar el banyador i l’aigua t’està esperant per fer-te un súper bany.

A la platja pots jugar amb els peixos a nedar i amb la pala i el cubell a la sorra a fer castells.

Amb la lluna i la nit, atenció amb els mosquits!

Cavall vermell Berta Fu Santiago (8 anys) 1r C. Mitjà Accèssit de poesia

Les aficions de la Lluïsa Quan un dia de festa sento el miol d’un gat, sé que la meva veïna Lluïsa ha tornat del seu últim viatge. Les cadires del seu pati tornen a estar baixades i, si és de nit, els fanals són encesos fins que se’n va a dormir. A la Lluïsa li agrada molt viatjar i, de fet, només deixa de viatjar a l’agost i aleshores, molt amablement, s’encarrega de cuidar les plantes i mascotes dels seus veïns. Un autèntic àngel. La Lluïsa és una dona de costums. Al matí, quan la Vanguardia desapareix de la porteria, és que la Lluïsa s’ha llevat. Li agrada fer el segon cafè al Monterrey. Sovint te la trobes a Peu de Pàgina ajudant la Gemma Barrufet en les tasques de la llibreria. I és que la Lluïsa és una amant de la lectura; li agrada llegir al seu pati, al costat d’una copeta de vi , el seu inseparable cendrer ple de cigarretes i, de fons, música clàssica. Quan fa bon temps, invita els seus amics de tertúlies literàries a sopar al seu jardí, ple de plantes, i la fan petar fins a les tantes de la nit. El Diògenes és el nom del seu gat negre . Però, a dins de casa, té una col·lecció de gats de tota mena que, els que ens l’estimem , l’ajudem a créixer: gats de ceràmica , de fusta, de llauna, peluixos, llibres il·lustrats, gravats, imants .... A la Lluïsa li és igual si el Barça guanya o perd. Pregunta-li sobre teatre, que està al dia de tot. Sempre que l’anem a veure ens dóna confits i Lacasitos. Tots els nens que som amics seus sabem on trobar-los . En fi, per molts anys Lluïsa !

Diògenes Pau Badia Bosom (9 anys) 2n C. Mitjà 1r premi de prosa

TINC SON

Riiiiiiiinnnggg riiiiiiiinnnggg … sona el despertador! Grrrrr … nooooo!! Cinc minuts més, vaaaaa, cinc minuts més, vaaaaa, si us plau, vaaaaa!! Tinc sooooonnnnn!! Em costa llevar-me i molt; no us ho podeu ni arribar a imaginar!! M’encanta dormir!! Sempre tinc son. Però saber que vaig a l’escola, la meva escola, em fa passar la son. I per què? Perquè tinc amics, amics que m’estimen, i que jo estimo, que m’entenen, que em fan enfadar però m’ajuden quan ho necessito. M’agrada anar-hi content, sol, amb mi mateix, xiulant i pensant què passarà avui, perquè cada dia aprenem una cosa nova. I els grans també, eh! Tothom aprèn una cosa diferent i així cada vegada som més llestos, oi? per això els avis i besavis saben tantes coses. Quan arriba la tarda, després de l’esport extraescolar, ja penso en arribar a casa, sopar i anar a dormir!! Al meu llit, amb els meus llençols amb olor de sabó, finets i suaus. Posar-me a dins, amb els meus tres coixins que em tapen la cara … és increïble, és inexplicable; no us podeu imaginar el gust que em fa aquell moment, és un segon perquè al minut ja estic adormit; una pena... I sense comptar ovelletes! Aquests moments haurien de ser llaaargs per poder-los disfrutar. I al cap d’uns moments … Riiiiiiiinnnggg riiiiiiiinnnggg … sona el despertador! Grrrrr …. Nooooo!! Cinc minuts més vaaaaa, cinc minuts més vaaaaa!! Tinc sooooonnn!!

“Ou ferrat” Marc García Serrahima (9 anys) 2n C. Mitjà 2n premi de prosa

El plaer de llegir

Quan llegeixo, les idees em flueixen pel cap, m’endinso en el llibre, em sento com si fos un dels personatges, visc la història i aprenc molt, em sento feliç i em relaxo.

Vaig plorar quan em vaig sentir un cavall que anava a la guerra i perdia els amics. Vaig sentir emoció al final quan corria feliç per la vall. Sabeu que vaig construir un zoo amb els amics del barri, per a recaptar diners per a un nen malalt i em vaig fer molt amic d’en Pitus? També vaig aprendre a fer de detectiu, gràcies a uns nens que en sabien molt...

Jo llegeixo a peu de mots, bec els llibres, alguns tenen un gust dolç i d’altres amarg, tasto el sabor infinit de mil idees i aventures. El llibre em vol segrestar i em diu: llegeix-me, llegeix-me, llegeix-me.

MISTER MORRIS Lluc Vernis Bassas (9anys) 2n C. Mitjà 3r premi de prosa

La meva plaça El bell mig de la plaça, il·lumina el fanal, i les fulles seques es rebolquen sobre el terra de ciment. Al bar restaurant, quan hi ha partit de futbol, es barregen els crits i les cerveses, i a fora, les senyores prenen el te a les taules rodones de ferro rovellat. Una mare empeny el carro i s’atura a la botiga de queviures per comprar fruita i verdura per sopar, i les àvies s’expliquen les seves històries assegudes als bancs. Un pare agafa el bicing perquè fa tard a la feina, i un home torna del casino tot alegre i ingressa al caixer els diners guanyats. Les fulles dels arbres cauen com colibrís que volen rodant. El porter em saluda content cada dia mentre rega les plantes del jardinet de la casa de més avall. La meva veïna, la senyora Maria, passeja el seu gos esquifit. Un grup de turistes surt de l’hotel i miren el mapa al costat del fanal. Dos enamorats es fan petons d’amagat en el racó més arrecerat de la plaça. La plaça, la meva plaça, sempre tan alegre i habitada. Visc a la ciutat però em sento com en un poble, on la plaça és el cor de la vida, on tothom hi deixa una petjada que se’n va un dia i torna quan s’il·lumina el fanal.

MISTER MORRIS Lluc Vernis Bassas (9 anys) 2n C. Mitjà 3r premi de prosa

Una germaneta nova Jo, el 28 de Març, vaig tenir una germaneta. Es diu Ona, és tranquil·la, i també es deixa tocar molt. A ella li agrada dormir i no li agrada gaire menjar. El nom el vam decidir entre la Mireia, la seva mare; el meu pare; la Jana, la meva germana, i jo. La veritat és que he tingut gelos perquè ja no sóc la nena (ai que cuqui, ai que mona ), resumint, la nena petita de la família del pare. Tenir una germaneta no és semblant a tenir un cosí com en Roc, que té 3 anys i en Guim que té 1 any. Per exemple, l’Ona viu a casa el meu pare, normal, i la veuré molt sovint, però el meus cosins viuen a Folgueroles i només hi vaig uns dies a l’estiu. Jo crec que amb l’Ona ens ho passarem molt bé i li podré ensenyar moltes coses. Jo patia per si naixia el dia del meu aniversari, que és el 24 de març i, és clar, a mi no em feia cap gràcia que naixés aquell dia, sobretot aquest any que em preparaven una festa molt grossa pels meus deu anys. Jo ho vull presentar al jocs florals perquè l’estimo molt.

p. d: Ah, i per fi sóc germana gran!

Independència Aina Llavayol Palou (10 anys) 2n C. Mitjà Accèssit de prosa

El cotxe que volia volar Hi havia una vegada un cotxe que volia volar. No en tenia prou en córrer per les carreteres i camins. Ell desitjava volar. Un bon dia va veure dalt del cel un ocell que volava molt amunt. Va intentar distingir què era, però no va poder. Dintre seu va pensar que volia ser com aquell ocell estrany. Veia que volava molt ràpid i ell el volia atrapar. Va intentar seguir-lo però no va poder; l’ocell tenia la sort de volar en línia recta i ell havia de seguir la carretera. Anava veient com s’allunyava i s’allunyava. I aleshores es va donar per vençut perquè sabia que mai l’atraparia... però en aquell moment en va veure molts més d’aquells ocells estranys i això li va donar forces per continuar corrent, perquè sabia que, tard o d’hora, es cansarien i baixarien i llavors podria saber què eren. Després de moltes hores de seguir-los, va veure que els ocells es cansaven de volar i, de ser petits, es feien grans, molts grans , immensos! Quan van ser a prop seu, va veure que tenien finestres igual que ell! I rodes, també com ell! Però de cada costat els sortien unes ales, grans i llargues que ell no tenia. I va pensar... -“aquest deu ser el motiu pel que poden volar i jo no. Els preguntaré quan els van créixer aquestes ales, perquè potser a mi encara m’han de sortir i jo no ho sé.” Havent parlat amb ells , el cotxe va descobrir que aquells ocells estranys es deien “avions” i que havien estat fets per volar. I que ells, mai havien vist un cotxe que volés. El cotxe es va posar molt trist. Però perquè pogués complir el seu desig, el van convidar a pujar al seu damunt i així pogués viure l’experiència de volar pel cel, amunt, molt amunt!

El cotxe, aquell cotxe que havia desitjat volar, mai es podria haver imaginat que, al cap d’uns anys, hi hauria cotxes voladors... Qui sap si algun dia ens en trobem un per la carretera enlairantse amunt, molt amunt!.

BAB Bet Atance Boneta (10 anys) 2n C. Mitjà 1r premi de conte

LA CROSTADE DU TARASCON Ves per on, que aquelles vacances havien de ser un xic diferents… Amelie i els seus pares havien acabat en un poble, a l’altra part de la frontera, on tothom parlava un idioma diferent. Feia molt bon temps i, per això, no passava un dia que no sortissin a passejar i veure món. Com que s’aixecaven molt d’hora, la petita Amelie sempre tenia gana i, abans de començar l’aventura, feien una paradeta al forn del poble, que en aquelles terres té l’estrany nom de “boulangerie”. Un bon dia, com que ja no quedaven “croissants” van demanar un tros d’un curiós pastís de poma, del qual tothom en deia meravelles; es deia “crostade”. Amelie va preguntar al pastisser d’on venia aquell nom i el pastisser, com que tenia molt de temps i molt poca feina, es va asseure i va començar a explicar una història de la qual potser no acabava de recordar-se’n del tot… Tot va passar en un llunyà 1253, quan els homes es dedicaven a lluitar per qualsevol cosa i les dones, moltes, eren princeses… El més important, era que el Senyor d’aquestes terres, tenia una filla que es volia casar. No és que fos lletja, sinó que les princeses havien d’escollir el millor cavaller del regne. Cansats de lluitar contra els dracs i altres bestioles, aquell any es va pensar en un concurs una mica diferent: es donaria la mà de la princesa a aquell que fos capaç de fer el pastís més bo, amb els ingredients més senzills. Es va fer córrer la notícia i, ben aviat, varen començar a aparèixer els millors pastissers de la regió i, fins i tot, de més enllà. Tots ells venien acompanyants dels seus criats i ajudants. Eren gent molt important i de seguida es van posar a cuinar els pastissos més impressionants que mai s’havien vist a la regió. En Segismond no era pastisser, era un simple mestre d’escola i sembla que en aquella època passaven més gana que una altra cosa… En Segismond volia participar al concurs, però no tenia prou diners per comprar els ingredients. Com que era molt astut, va anar parada per parada venent els seus coneixements de matemàtiques als cuiners, a canvi de les sobres de les receptes que cuinaven. Com que els cuiners ho aprofiten tot, tot el que li donaven estava molt i molt picat i repicat: una mica de blat per aquí, un raig d’oli per allà, dues pomes que sobraven, un polsim de sucre i tot ben barrejat…

Quan el senyor de les terres va provar tot els pastissos, va escollir, sense cap mena de dubte, la crustade d’en Segismond; mai no havia provat un pastís tan fi i esponjós com aquell! En Segismond, com que era molt culte, va tenir cura de guardar-se la recepta ben apuntada al seu llibret i, fins el dia d’avui, ningú sap ben bé quina es la fórmula màgica de tan meravellós pastís. Amelie va somriure i va marxar contenta amb el seus pares i germans a fer una altra excursió, no sense abans guardar-se un bon tros de crustade a la butxaca, però aquesta es una altra història…

FI.

Macedònia Amber Antón Oller (8 anys) 1r C. Mitjà 2n premi de conte

ËRGANDOR Ërgandor era el fill del rei dels elfs del bosc negre del nord, un elf Sindar (elf gris). Era un noi legal, respectuós i molt amable. Era intel·ligent, i moltes noies el consideraven bell, però el més especial d’ell era que amb l’arc no fallava ni un sol tir. Era conegut com a l’elf que tirava millor amb l’arc de tots els elfs del bosc negre. Ërgandor vivia amb el seu pare Ërgan, la seva mare Salvía i la seva germana Argalsem, l’elfa més bonica del regne. Vivia a la tercera Edat, però gran part de la seva vida la va passar a la quarta. Els meus relats seran sobre el poc temps que ell va estar a la tercera. Un dia Ërgandor es va cansar del regne i va decidir anar a buscar aventura. Va agafar un cavall veloç i resistent, provisions, equipatge i va marxar. Anava parant a pobles on hi havia posades, o a boscos foscos, fins que va arribar a Ermendeth, un poble estrany i amb rumors de desaparicions. Va passar la nit a una posada anomenada Cacaolaro, bastant desagradable, per cert, i l’endemà al matí, el seu cavall ja no hi era. El va buscar per tot el poble, però no el va trobar. Li van dir que es comprés un nou cavall, però tots els cavalls d’allà eren vells i famèlics. Un bon home li va recomanar que anés a Rohan, la ciutat dels genets, on els elfs no eren molt benvinguts, però els tenien respecte. Allà, amb sort, li deixarien triar un cavall i el farien marxar immediatament. Així ho va fer el jove Ërgandor. I els homes de Rohan van fer el que li havia dit aquell home. Ërgandor va triar un cavall blanc que ningú havia muntat encara, i era de raça meara: els cavalls de Rohan que són molt resistents i no es cansen quasi mai, encara que t’agraeixen sempre que els deixis descansar. A aquest cavall li deien Igahëth, Sombra Grisa. Ërgandor va seguir viatjant fins a un lloc que es deia l’última posada, on deien que sempre hi havia algú que buscava joves aventurers perquè els fessin missions. En efecte hi havia dues persones, que buscaven algú que els fes una missió. La persona que va parlar amb Ërgandor era una velleta, que es deia Crightia Brinns, que volia que matés un drac que vivia en un bosc de propietat seva, i sempre l’amenaçava que si no li donava aliment, li cremaria el bosc. També va dir que aquell drac guardava una petita fortuna, i que si el guanyaven, se la podrien quedar. La vella oferia 15 monedes d’or a qui ho aconseguís, així que Ërgandor va acceptar. Armat del seu flamant arc llarg, d’una llampant espasa i d’una daga màgica, que permetia tirar tres rajos d’electricitat al dia, Ërgandor va anar cap al bosc del drac, per acabar amb ell.

Ërgandor caminava molt sigilosament buscant el drac. Va trobar el drac dormint sobre pedres precioses, elements d’or i monedes en quantitat. Ërgandor li va tirar una fletxa a un ull, i el drac es va despertar pel mal de la fletxa, i li va tirar una bona flamarada. Ërgandor va apartar-se just a temps; uns segons més tard i l’hauria rostit! Després, Ërgandor li va tirar una fletxa a l’altre ull, i el drac va udolar del dolor. Ara el drac estava cec, i més indefens. Caminava sense sentit, intentant trobar Ërgandor, que li anava tirant fletxes les quals la majoria de cops rebotaven i queien al terra, però a vegades se li clavaven. Al final, el drac va caure a terra de tantes fletxes que tenia per tot el cos. Ërgandor va tallar el cap a la bèstia, i se’n va anar cap a la vella que li va donar les 15 monedes d’or i tres sacs molt grans perquè els omplís de la fortuna que guardava el drac. Ërgandor va omplir els sacs i va anar a donar gràcies a la vella. A la pobre senyora li va donar 20 monedes d’or perquè, gràcies a ella, tenia tots aquells diners. La vella havia dit que era una petita fortuna perquè ocupava poc espai, però el cas era que no només hi havia monedes d’or, sinó també de mithril. Una moneda de mithril equival a 100 monedes d’or! Després de tot això, se’n va anar cap a Bree, on va comprar dos ponis perquè portessin el tresor. Ërgandor va tornar cap a Edhaldér, la ciutat dels elfs del bosc negre del nord, on es va casar, va tenir fills i va governar Edhaldér amb la seva dona, Argenwhea. Ërgandor encara viu en el cor dels elfs d’Edhaldér, i molts l’anomenen El Matador de Dracs.

Harry el Brut Lola Serra Faber (10 anys) 2n C. Mitjà 3r premi de conte

Temps era temps, en un poble anomenat Barcel, hi vivien tres bessones que es deien M. Antònia, Mariona i Núria. A la M. Antònia li agradaven molt les plantes i els arbres, i en tenia l’habitació plena. La Mariona era una lectora impressionant, la seva habitació començava a assemblar-se a la biblioteca del poble! A la Núria, la fascinava l’anglès i les matemàtiques. Tenia les parets de l’habitació plenes de càlculs i operacions sense resoldre, pel temps lliure. Vivien en un barri anomenat Sar. Anaven a quart d’ESO a l’escola Barcelsar. A l’escola tenien molts amics: el Batet, la Marta Sala a Blanca, el Biel, la Mercè, la Marta Ibars, la Nathalie, l’Ester Lamela, l’Ester Sáenz, la Marga, la Gemma, l’Ona, la Carme i la Neus.

Els agradava molt trobar-se tots a casa del Batet i jugar a que tenien una escola (els alumnes eren peluixos!). Es veia que, de grans, tots volien formar part d’una escola!

Un dia, en sortir de classe, la Mariona va tenir una idea i la va explicar a la Núria i a la M. Antònia. Els va demanar que convoquessin a tota la colla a les quatre en punt al parc. Un cop al parc, la Mariona els va explicar la pensada: llogar un edifici bonic i fer una escola de veritat! La colla hi van estar d’acord, van reunir tots els estalvis i van començar a buscar edifici. Al cap de dues setmanes ja ho tenien tot llest: les classes, el material..... Només els faltaven dues coses, repartir- se les feines i buscar els alumnes. Amb les feines se les van arreglar molt bé.

Per aconseguir els nens i nenes, van dissenyar cartells de propaganda i els van penjar per tot arreu:

L’ANY QUE VE S’OBRE UNA NOVA ESCOLA AL BARRI DE SAR!!!!!!!!!!! LA PRIMERA ESCOLA PORTADA PER MENORS D’EDAT!!!!!!!!!!!

Una setmana després,

S’OBRE EL 7 DE SETEMBRE

ja tenien moltes demandes, no només del poble, sinó també

d’altres ciutats! Això beneficiava a l’escola i també a Barcel.

Cada vegada tenia més habitants i per això havien de construir més cases i obrir més botigues i restaurants. Barcel va créixer tant que ja no era un poble. Es va convertir en una ciutat! Però a l’escola encara hi faltava alguna cosa més, que la colla no acabava de trobar. De sobte, la M. Antònia se’n va adonar: els faltava un nom per l’escola!!! L’endemà tota la colla es va reunir per decidir el nom. Al cap de moltes votacions, van triar: Orlandai! Ja està! Ara sí que ja ho tenien tot fet.

La Generalitat va decidir que, com que Barcel ja no era un poble i era una ciutat, havia de tenir un nom més llarg: Barcelona. I el barri de Sar també havia de ser més llarg, es diria Sarrià. I així va ser com es va inventar Barcelona, Sarrià i l’Orlandai, gràcies a les tres bessones i la seva colla.

Gual Permanent Paula Boix Ibars (10 anys) 2n C. Mitjà Accèssit de conte

Un dia fantàstic!!

Un dia estava passejant per la Rambla quan, en arribar al moll, vaig aixecar el cap i vaig fixar-me en el monument a Colom. De cop i volta, i amb un cert ensurt per part meva, vaig veure que l’estàtua movia el dit fent un senyal perquè m’hi acostés.

Un cop refet de la sorpresa, m’hi vaig acostar i, quan la vaig tocar, es va aixecar una pedra que posava “Si trobes una clau per Barcelona que té un dibuix d’aquest monument, torna i deixa-la aquí” Aleshores es va obrir un calaix.

Primer vaig buscar per la Rambla, després al Port i, quan em vaig plantar a sota el monument, vaig aixecar el cap, i vaig veure que, en el dit de Colom, hi havia una clau.

Vaig haver de rumiar-m’ho molt: que si és la clau que busco, que si no, però finalment em vaig enfilar al monument. Quan vaig arribar a dalt, em vaig fixar en la clau: era justament la que buscava! La vaig agafar i vaig baixar. La vaig deixar en el calaix i es va obrir una porta, vaig entrar i vaig veure milions de records que havia recollit Colom en el seu viatge a Amèrica.

Amb tot allò no sabia què fer. Aleshores vaig agafar la clau i me’n vaig anar a casa. A casa vaig explicar tot el que havia passat als pares i, des d’aleshores, sempre que passo per allà entro i, de tant en tant, agafo alguna cosa!!

Pebrot podrit!! Jan Canosa Vidal (9anys) 2n C. Mitjà Accèssit de conte

i havia una vegada una família que va anar a fer un pícnic al

bell mig del bosc. Van dinar i després els nens, que es deien Marc i Clara van demanar permís als seus pares per anar a jugar. Van endinsar-se al bosc jugant a fet i amagar i es van perdre. Corrent, corrent, el Marc i la Clara van caure dins d’un parany. De darrera d’un arbust va sortir un caçador i va dir: - Ai, quina pifiada, això no és un conill! El caçador els va treure del parany i es va presentar: - Em dic Joan. Sento que hagueu caigut al meu parany. Els va dir que estava caçant conills i cérvols i els nens li van explicar que s’havien perdut. En Joan, que coneixia molt bé el bosc, els va explicar com trobar la sortida, però els va dir que vigilessin amb un ós molt gros que hi havia en aquell bosc. Caminant, caminant, van sentir un soroll de darrera d’un arbre. Van anar a mirar què era i va resultar que van trobar un esquirol i un ratolí. L’esquirol els va dir: - “No ens molesteu, que estem berenant!” En Marc va dir: - “Quin ensurt! Un esquirol que parla?” I la Clara va interrompre al Marc: - “Que voleu ser les nostres mascotes?” El ratolí va contestar: - “I tant!, però amb una condició: que ens doneu menjar i aigua i ens tracteu molt bé”

- “Doncs és clar que sí!” Va contestar en Marc. I se’n van anar tots plegats. Al cap d’una estona, es van trobar l’ós que en Joan els havia advertit que vigilessin molt. Com que l’ós se’ls volia cruspir, tots plegats van començar a córrer, però l’ós els va atrapar i se’ls va emportar a la seva cova. Allà, els va tancar en una gàbia i a dins, a terra, hi van trobar molts esquelets de persones i d’animals i es van espantar molt. El ratolí, que era molt espavilat, va tenir una pensada: s’esmunyiria entre els barrots i, quan s’adormís l’ós, li prendria la clau que portava penjada del coll. I així ho va fer. Al cap d’una estona, quan l’ós es va adormir, el ratolí es va escapar i va rosegar la corda de la clau. Va agafar la clau i va treure els seus amics de la gàbia. Quan el ratolí els va obrir, tots van sortir de puntetes i es van escapar de la cova. Quan van sortir de la cova, van començar a córrer. I, quan l’ós es va despertar, els va començar a perseguir i es va entrebancar i enganxar amb una arrel. I els nens li van preguntar que perquè menjava persones i no fruits secs. L’ós els va dir que en el bosc ja no quedaven fruits secs perquè els humans se’ls havien emportat tots. En Marc, de la seva butxaca va treure un grapat de nous i el va donar a l’ós. L’ós se les va cruspir d’una sola queixalada. Es va fer amic seu i es va presentar: -“Em dic Lolo”. Els nens li van explicar la seva aventura i que s’havien perdut enmig del bosc i l’ós va dir que els ajudaria a trobar la sortida. Els va dir que coneixia un camí per sortir del bosc. I els va dir que seguissin el camí i ell se’n va anar. Van començar a córrer pel camí i es van trobar els seus pares que estaven adormits. El nen li va dir al pare: Au vinga, desperta’t!, que quan arribem a casa t’explicaré la història que hem passat la Clara i jo, però abans d’arribar a casa, hauríem de comprar una gàbia ben maca i menjar i aigua per l’esquirol i el ratolí.

Inspector Holmes Oriol Noguera Vázquez (8 anys) 1r C. Mitjà Accèssit de conte

La barca

A primera hora sortirà amb el seu capità. Ella navega silenciosa sobre la mar blavosa. És de fusta pintada de blanc amb una franja vermella al davant El seu patró porta el timó vestit de mariner com un senyor. A la popa té un llarg pal on s’enfilen les gavines a dalt. Porta grans rems al costat per si el motor el deixés parat. Tot el matí navegarà i al vespre tornarà. El port l’esperarà per dormir fins l’endemà.

“Pixulives” Nil García Serrahima (10 anys) 1r C. Superior 1r premi de poesia

ORNITORRINC

Bec d’ànec Cua de castor Potes de llúdriga I pèl marró

Peus palmejats Bon nedador Viu en els rius I també a la foscor

Mamífer verinós de Tasmània o australià Ponedor d’ous I més lleig no n’hi ha!

“Pixulives” Nil García Serrahima (10 anys) 1r C. Superior 1r premi de poesia

Imatges Mira el cel, s’hi veu una lluna que sembla de mel; també hi ha una bruixa que vola cel enllà, i a sota un llop que no para d’udolar.

Mira la mar, l’aigua tranquil·la va anant i tornant; a sobre la sorra hi ha un cranc badallant i a la costa il·luminada es veu el far.

Mira el bosc, cada arbre ben dret i aliniat, amb algun esquirol enfilat. Pel terra hi ha una estora de trèvols, algun et portarà sort.

Diccionari sense paraules Helena Prims Corbella (11 anys) 2n C. Superior 2n premi de poesia

QUÈ FEM PER ELS JOCS FLORALS ? Què fem? No ho sé. Hem de tenir una idea. Ja ho sé. No hauríem de començar a escriure ja? Sí. Se’ns acaba el temps. Ho passem a l’ordinador? El què? El que tenim escrit. No tenim res escrit. És veritat. I si fem un vaixell pirata que… O una flor que s’obre a poc a poc… I una nena que se’n va bosc enllà… I si féssim que dos germans es perden en un laberint… O un monstre que fulmina amb la mirada… I si tot això que hem dit… ho transformem en un poema? D’acord!!! Un vaixell pirata navega pels mars sense pietat no porta xocolata però si lleialtat. Una flor s’obre a poc a poc i deixa que les abelles agafin polen per fer la mel Per després posar-les en un gran pot I finalment fer-ne un caramel. Aquest cop és una nena que se’n va bosc enllà. Va collint floretes sense pensar. Cull campanetes roselles i margaridetes. També hi ha dos germans que es perden en un gran laberint que es va cremar en un moment per culpa d’un noi anomenat Martín. I finalment hi ha un monstre que et fulmina tan sols mirant-te, com si fossis una nina i saps que està a punt de destrossar-te.

AMMEIRAM Emma Aranda Torné (10 anys) Maria Pescador Vivas (10 anys) 1r C. Superior 3r premi de poesia

El meu tresor

A la primavera ets el primer en florir tot galant portes el teu delicat vestit. I les teves branques guarnides i fermes perfilen formes amoroses i tendres.

Amb colors blancs i rosats com ressaltes en els prats! Fas volar la imaginació a qualsevol petit minyó.

I, en acabar, sobre pedres fortes, petits i grans fem sortir tot el que dins portes Tresors que guarneixen plats i tan importants són pels seus acabats.

Depèn de quan, quan depèn de tu Rita Oliveras Jorba (11 anys) 2n C. Superior

Accèssit de poesia

NÚM3ROS Reals i naturals, àrabs o romans, encara que no te n’adonis, estan a les teves mans.

Te’ls voldràs treure de sobre, però sempre t’acompanyaran i per fer matemàtiques, mai te’n faltaran.

Amb tots aquests números, un bon embolic et pots fer, perquè encara que no ho sembli, te’ls trobes a casa i al carrer!

Xarop de cargol Jan Muntaner Calvitti (10 anys) Lluc Segura Lladó (11anys) 1r C. Superior Accèssit de poesia

LA CADIRA Sempre l’havia vist com una peça llunyana però d’alguna manera se m’apropava. Ella sabia que quan algú ens presentés amb ella em quedaria.

Al principi em va costar de fer-la rodar però des de que l’Elisenda em cronometra a tot arreu vull arribar.

Els anys han passat i moltes històries les dues ens hem explicat, algunes de bones i d’altres no tant però també hem rigut, i molt, de vegades soles, o amb gent al voltant.

Quantes bosses s’hi han penjat quants nens i nenes per jugar, s’hi han enfilat quantes vegades a la meva germana he arrossegat, i mai, mai, la meva cadira s’ha queixat!

Ara, la meva cadira té un contrincant, es diu caminador i m’està agradant. Com tot, al principi em costa bastant, però ara el prefereixo a ell que a ella. Potser perquè m’estic fent gran.

SANVI Andrea Jayme Suárez (11 anys) 1r C. Superior Accèssit de poesia

Toni, on ets? Era un divendres de març; a l’escola tothom esperava les vacances de setmana Santa. Deurien ser les 12 del matí i estava fent classe de mates. De sobte, la porta de la classe es va obrir i una cara llarga i seriosa de la directora, la Teresa, li va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella del Cesc, el profe de mates. No sé què li deuria dir la Teresa, però al Cesc, de sobte, li va canviar l’expressió de la cara. Va passar del seu somriure a la mateixa cara llarga i seriosa que havia fet la Teresa en entrar a la classe. Quan la Teresa va acabar de parlar, en Cesc i ella van dirigir la mirada a un nen d’un dotze anys, ros, alt, amb els ulls de color mel fosc. Aquest era en Pau, un nen de l’escola Pallifa del barri de Sant Gervasi, de la classe de 6è. En Cesc va fer un senyal a en Pau i li va dir: - Pau, surt a fora un segon que la Teresa et vol dir una cosa. Estranyat, en Pau va sortir a fora, seguint la Teresa. <espero que sigui ràpid el que m’ha de dir, perquè no em vull saltar molta estona de mates!> La Teresa li va fer una pregunta estranya: - Pau, el meu despatx està ocupat. Et fa res si ens quedem aquí fora una estona fins que el meu despatx estigui lliure? Però la Teresa no el va mirar a la cara, mirava el terra tota l’estona, com si li fes vergonya mirar el Pau. - No, no em fa res- va mentir a la Teresa. En realitat volia anar el més ràpid possible perquè, com ja he dit abans, les mates li agraden. - Si vols, m’ho pots dir aquí fora -, va afegir en Pau. Esperava que li digués que sí, però la seva resposta va ser tot el contrari: - No Pau, t’ho vull dir a dintre. Va passar una bona estona fins que ell i la Teresa van poder ser dins el despatx. Un cop allà, la Teresa va fer seure el Pau en una cadira molt incòmode, de color marró amb un coixí de color escarlata al cul. Ella va seure just al seu davant. L’única cosa que els separava era una gran taula de fusta amb tot de papers ordenats a sobre i un portàtil apagat de color gris. La Teresa va obrir la boca, però no li va sortir cap paraula. Finalment va dir: - Mira Pau, això que et diré ara, no és fàcil.- Aquella cara llarga i seriosa, que encara tenia li va començar a suar- Pau, ens acaba de trucar la teva mare i ens ha dit que... En Pau es va començar a posar nerviós, es va mirar el rellotge i va veure que només quedaven cinc minuts de classe. - Pau. La teva mare ha trucat per fer-nos saber que avui... avui... mentre en Toni... mentre en Toni, el teu germà, anava a l’institut un camió... bé. Un camió l’ha atropellat.La Teresa, cada cop anava baixant més el to de veu, i el Pau havia d’esforçar-se molt per sentir-la. Com que no el mirava a la cara, sinó que mirava aquella gran taula que els separava, al Pau li costava entendre-la

Amb veu més clara, la Teresa va dir: -Els metges han arribat massa tard i... i no l’han pogut salvar. El Pau es va quedar perplex davant de la Teresa, no sabia què havia de fer davant d’aquella situació, si plorar com un descontrolat o fer-se el dur. En Toni era el seu germà gran, es portaven dos anys, i la veritat és que s’entenien molt bé. Una llàgrima petita i freda li va caure per la galta esquerra i a continuació dues més. Ell no havia ordenat plorar, però una força interna el desobeïa. El món se li va parar i un buit estrany li va ocupar la panxa. Va notar que una mà li tocava l’espatlla dreta. Al cap d’una estona, el Pau va tornar a la realitat i va veure que la Teresa ja no hi era, s’havia quedat sol en una habitació gran, però a ell li semblava una habitació petita i incòmode. Un raig de llum calenta li va ocupar la cara. Es va mirar el rellotge i va veure que ja era la una del migdia passada. Es va aixecar d’aquella cadira incòmode, va obrir la porta. Va sortir a fora, tot i que hagués estat millor quedar-se allà dintre. Va sortir al pati, i tothom li feia preguntes, però ell no les sentia. Algú el va començar a cridar de lluny i el va anar a buscar. Era la seva mare, amb tot de llàgrimes als ulls. El Pau la va abraçar tan fort com va poder. Quan van arribar a casa, es van trobar el menjador ple de gent, tots amb la mateixa cara llarga i seriosa que havien fet la Teresa i en Cesc. Ningú parlava, ningú tenia paraules per dir res. En Pau va pujar ràpidament a la seva habitació i va agafar una foto on sortien ell i el seu germà. Es va quedar una estona pensant. Finalment es va aixecar, va deixar la foto al seu lloc i se’n va anar de casa. No suportava estar en un lloc amb tanta gent sense dir res. Va creuar el carrer i va anar a un parc on anaven ell i el seu germà quan eren petits. En Pau es va asseure en un gronxador que hi havia de color negre amb les cadenes de metall rovellat. Amb els peus es va donar impuls cap enfora però, en aquell moment, no tenia forces i no li va servir de res aquell impuls. Acabava de recordar que no havia dinat. Es va mirar el rellotge i va veure que ja eren les quatre de la tarda. No tenia gens de gana. En Pau va entrar dins de casa i aquella munió de gent que s’havia trobat en tornar de l’escola, encara hi era. Va notar com unes menes de punxades a l’estómac: li feia mal. Però un mal estrany, un mal que no havia sentit mai; era por. Una llàgrima petita i freda li va lliscar galta avall. El seu pare el va mirar, li va fer un somriure forçat i seguidament va notar que algú li xiuxiuejava alguna cosa a l’orella dreta: - Pau, la mare no es troba bé, està ensopida, ves a fer-li una abraçada, si us plau. El Pau va obeir l’ordre que li havia donat el seu pare. Mentre travessava un passadís, que li semblava que no tenia fi, li van venir dues preguntes al cap: <Ara jo què sóc? Fill únic? El germà petit...?>, <En Toni, què deuria pensar abans de morir?> Tot de preguntes li voltaven pel cap, tot de preguntes sense resposta, preguntes buides.

Es va aturar davant la porta de l’habitació de la seva mare, la va mirar i va passar de llarg. Va obrir la porta següent. Va entrar en una habitació fosca amb un llit sense fer amb un pijama a sobre. Va obrir el llum i es va acostar a una taula de color de fusta clara amb calaixos a sota. Era l’habitació del Toni. Va recordar l’última vegada que havia parlat amb en Toni: - Toni, no trobo la motxilla de l’escola, que l’has vist? - No. Has mirat a la meva habitació? Recordo que ahir en tornar de l’escola vas entrar a dir-me no sé què. Espero que la trobis, però jo ara he de marxar que si no faré tard a l’insti! Així va ser l’última conversa que van tenir ell i en Toni. En Pau va anar ràpid a la seva habitació. Va obrir la finestra i es va posar a buscar alguna cosa, alguna persona: buscava en Toni! Encara no havia acceptat, <perquè s’havia hagut de morir ell i no un altre...?> En Pau havia començat un divendres amb vida, un divendres amb color i el va acabar tot fosc, sense energia, sense poder fer res. De sobte, una veu freda i càlida el va cridar: - Pau, ja són les sis de la tarda, t’hauries de dutxar.- Era la veu de l’avi que el cridava. En Pau s’havia passat dues hores sotmès en el seu pensament. Encara no es podia creure que en Toni l’hagués deixat.

Sense paraules. Maria Saura Martí (12 anys) 2n C. Superior 1r premi de prosa

PER QUÈ?, PER QUÈ? I, PER QUÈ? Per què els pares ens diuen que ens hem de dutxar cada dia? Per què als nens no ens agrada dutxar-nos cada dia? Qui es va inventar la dutxa? Per què dutxar-se fa mandra? Per què ens dutxem amb aigua dolça i no salada? Per què ens agrada més banyar-nos a la platja o a la piscina que no pas a la dutxa? Seriem més feliços si ens dutxéssim poc? Per què se’ns fica sabó als ulls quan ens rentem el cabell? Per què ens dutxem amb sabó i no amb suc? Quina diferència hi ha entre un xampú i un gel? Per què ens hem de dutxar si després ens embrutem amb cremes? On va a parar l’aigua que fem servir? Algú neteja la nostra aigua bruta?

Per què els animals no es dutxen? Els peixos suen? Els peixos es dutxen amb el sabó que nosaltres utilitzem a la dutxa? Els peixos tenen set? Els peixos descansen? Els peixos fan cursos per saber nedar?

S’acabarà algun dia la sal del mar? Què beurem i amb què ens dutxarem si no plou mai més? Hi ha una altra manera de dutxar-se que no sigui amb aigua?

Quan reguem les plantes beuen aigua o es dutxen? L’aigua decideix on vol anar? Per què diem que l’aigua és transparent i després la pintem blava o verda? Si els núvols són aigua que s’evapora, d’on va sortir el primer núvol?

Has somrigut amb alguna pregunta?

OLOR D’AIGUA Irene Nieto Cano (10 anys) 1r C. Superior 2n Premi de prosa

Tenir un germà és molt pesat, sobretot si ets la petita de la casa. És que el meu germà, en Marc, es pensa que pel fet d’haver nascut primer, té el dret sobre totes les coses de casa. I jo no hi estic d’acord, però és clar, com que és més alt, més gran i té més força que jo, sempre se surt amb la seva. Sovint em fa la guitza. Com que no té ningú més amb qui jugar i s’avorreix, es fica amb mi. Sempre que jo vull una cosa, o l’estic fent servir, me la pren, o me l’amaga i jo m’he d’aguantar; com per exemple, ahir, amb els retoladors, que me’ls va gastar tots i jo no vaig poder pintar el dibuix de Sant Jordi que li volia regalar al meu pare pel seu sant. Em va fer una ràbia! Jo ja intento ser una bona germana. L’ Estíbaliz, la meva mare, sempre em diu que si sóc una bona nena i sempre dic la veritat tot m’anirà molt bé. Però l’únic que aconsegueixo és que en Marc em prengui el pèl, se’n rigui de mi i faci el que li dóna la gana. Per, exemple, jo li deixo ser el primer a utilitzar l’ordinador que tenim a casa. I tot i què és un ordinador per compartir, en Marc no sap què vol dir aquest verb. Quan em toca a mi utilitzar-lo, no para de dir-me: “ara va, cinc minuts!” I, quan finalment puc posar-m’hi, ja és l’hora d’anar-me’n a la dutxa. I és clar, jo m’enfado i ell se’n riu, i jo encara m’enfado més i acabo tancada a l’habitació plorant. Ara el nen ha començat classe de Karate i com que no té amb qui practicar, ho fa amb mi. Diu que ho fa per ensenyar-me’n, però em comença a retorçar el braç, a fer-me la traveta i a tirar-me al terra, i em fa un mal! O, quan em fa pessigolles, que fa tanta força amb els dits que em fa molt de mal i, en lloc de riure, les llàgrimes em surten a raig. La mare em diu que com que ell és un adolescent, no controla la seva força. Però a mi, no em serveix d’excusa. En Marc té coses molt xules que jo no tinc: una càmera de fer fotos que es posa al front, unes ulleres 3D, un mòbil, una pilota de futbol firmada pels jugadors del Barça... Quan li demano que em deixi alguna de les seves coses, em diu que m’aparti, que faig nosa i, amb una empenta, em fa fora. A vegades intento intercanviar-li per alguna de les meves coses, però em diu que ell no juga amb coses de nenes. És que és tan...! Els dissabtes, a casa, sempre mengem pizzes. El meu pare les compra fetes, però sempre hi afegeix més ingredients. Un dels que més m’agrada són les olives. L’altre dia, jo vaig acompanyar el pare a comprar les pizzes, i la mare, que tenia molta feina, i en Marc, es van quedar a casa. Més tard, a l’hora de fer les pizzes, ens vàrem trobar que els pots d’olives estaven ben buits, no n’hi havia gens. Endevineu qui s’ho havia menjat? Sí, sí, el meu germà. Totes les olives, ell sol, és clar, ell és molt “olivero”. Per sort, el papa, la mama i jo, també ho som i, tots junts, li vàrem fer una “bronca”! A la família, hi ha un cinquè membre, és en Milú, el nostre gos. El Milú, és molt bonic i juganer, però a vegades pot ser molt pesat. Cada dia ens hem d’aixecar mitja hora abans per treure’l a passejar i que faci els seus pipis. Endevineu qui s’aixeca sempre? Doncs, jo; mentre en Marc dorm descaradament. Té una morra! A més, ell només el treu els caps de setmana, i això vol dir que només ho fa dos dies, mentre jo ho faig cinc. Tinc tot el dret de queixar-me, oi?

Sort que amb el Milú m’ho passo molt bé. A vegades, mentre en Marc està a Karate, jugo amb la seva pilota de futbol amb el Milú. Ell no para de perseguir-la i de mossegar-la i, tot i que la pilota és molt gran per ell, el Milú es converteix en un defensa meravellós. Un secret: li deixa la pilota plena de babes. Però sabeu què, a vegades penso com seria no tenir un germà... Significaria que no tindria ningú amb qui poder... barallar-me... ni parlar... ni jugar... La majoria dels jocs són de dues o més persones. I el papa i la mama sempre tenen feina, o estan de viatge, o fan ioga, o tenen una reunió important... I si en Marc no hi fos, amb qui jugaria? Sabeu què? Què no és tan dolent tenir un germà. Marc! Vols molestar-me una mica?

Orlandai Carla Vives Lleixà (10 anys) 1r C. Superior 3r Premi de prosa

Adéu a l’escola

Falta poc pel moment a qui ningú li agrada, el de deixar enrera la nostra petita i estimada escola. On hi hem estat des de petits, de la qual en tenim un milió de records de sortides, colònies o simplement de passarho bé amb els nostres companys i amics.

El record dels nostres padrins i el d’ara, de tenir els nostres fillols; el de cada festa major on hem ballat balls diferents o el carnestoltes que ens manava divertit el que havíem de portar cada dia i, com aquests, us en podria explicar molts més.

Hem passat tots els cursos amb la nostra classe i l’últim ha arribat, el més divertit de tots, però alhora el més trist.

Diem adéu a la nostra escola i obrim les portes a un nou món: l’institut, on hi trobarem amics i mestres nous, on tot serà més gran; on alguns amics se n’aniran i alguns altres es quedaran, però tots aquests anys que hem passat a la nostra estimada escola, mai s’oblidaran.

Agulles de rellotge Bàrbara Boguñà Ortega (11 anys) 2n C. Superior Accèssit de prosa

-Vinga! Desperta’t, dormilega. Que no havies de sortir a caçar!? -Eh? -Què? -Ostres que havia de sortir a caçar! . Ha sortit ja l’Idrik? -Tranquil Perzan, l’Idrik t’està esperant a la plaça dels Quatre Déus, però si no t’espaviles, se n’anirà. Aquests dos que estan parlant són: Perzan, un jove elf molt trempat i el seu pare Ardäy, el millor caçador de tot el poble. Perzan i Ardäy vivien en un petita ciutat d’elfs d’uns tres-cents habitants amb el seu germà Idrik, (que per cert, era més gran) amb el qual cada dues setmanes sortia a caçar. Però no us vull embolicar més i ara seguim amb la història : - “Perzan agafa l’arc i el buirac! Ah! i de buirac agafa el nou

que esta ple de fletxes”.

– “Molt bé pare, i ara me’n vaig. Fins després...”

Però Perzan no va sentir la frase ja que s’havia posat a córrer. Va passar pel carrer dels salzes, on es va trobar amb Regisa, una vella venedora d’herbes que havia curat a Perzan quan es va trobar un Gûsedrum de cua esporuguida que, amb la mossegada que li va fer, el podia haver matat. Va seguir per l’avinguda Areugon Zeuqzav, plena de botigues. Va tombar a l’esquerra, i un altre cop a l’esquerra, fins a trobar-se al mig d’una plaça gegant envoltada de bancs de pedra amb grans pedres precioses incrustades. A cada cantonada hi havia l’estàtua d’un Déu elf, feta d’or pur. Els quatre déus eren: Zenemig ar arkonaa, Déu del foc; Armetos hat gudinsdar, Déu de la terra; Shaleteos vurdaref guheyr, Deessa de l’aigua i, per últim, Delashiø mutilhass harum, Déu de l’aire. Sota l’ombra d’aquest últim, hi havia Idrik, un elf de cabells negres i mirada atenta, que mirava a Perzan i li feia senyals amb els braços perquè s’acostés. Perzan es va encaminar cap allà i, quan va arribar, Idrik li va dir -“Anem?” I es va encaminar cap a la porta oest. Perzan el va seguir de prop i, quan van sortir de la ciutat, van caminar entre els camps d’arròs i blat de moro fins que van arribar a un frondós bosc, ple d’esponerosos arbres fruiters, amb flors que et podies quedar tot el dia olorant, matolls que amagaven animals exòtics...

Van entrar al bosc i van començar a buscar pistes d’algun animal. Portaven mitja hora buscant, quan van sentir un soroll com si algú mogués brases. Es van acostar on creien haver sentit el soroll i, quan van mirar per darrere de dos arbres bessons, es van quedar petrificats: Hi havia una clariana plena de soldats, uns dos mil més o menys. – “Perzan, no et moguis” digué Idrik – “Si ens veuen som elfs morts”. Just en aquell moment, dos soldats van treure un encreuament entre drac i harpia. El soldat més alt va preguntar - “Què és aquest monstre?” El més rabassudet va respondre – “Un

drekum, un monstre per arrasar la ciutat”. Perzan va dir – “Idrik, hem d’alertar la nostra gent.” – “Sí, però abans intentaré ferir la bèstia” - digué Idrik. I tot seguit, va tirar una fletxa al drekum. La fletxa el va encertar al bell mig del pit i el drekum es va desplomar al terra. – “Ens ataquen, ens ataquen!” va cridar un soldat. I els dos nois es van posar a córrer, perseguits pels soldats. Van sortir del bosc i van passar pels camps i, quan van veure la ciutat, es van posar a cridar – “Tanqueu les portes, ens ataquen! “Van entrar pels pèls i van cridar a tothom qui veien –“Agafeu les armes, hi ha un grup

de soldats fora la ciutat!” La gent va córrer a cal ferrer a buscar llances, espases, ganivets, destrals, pics ... Els caçadors i la gent que tenia arcs també els van agafar. Van pujar a la muralla i es van posar a disparar, van tirar oli roent a les primeres files dels soldats, que van morir abrasades. I, quan els soldats van aconseguir tirar a terra les portes, es van trobar amb un exèrcit d’elfs. Perzan va aconseguir matar tres soldats i ferir-ne dos més sense problemes, però llavors una llança

li va fer miques l’omòplat i, en mirar-se

l’espatlla, va veure un líquid carmesí tacant-li tota la samarreta. Es va fer enrere com va poder i va buscar un lloc per curar-se la ferida. Va entrar a la fusteria, que estava buida, ja que els seus ocupants havien sortit a lluitar. Allà va arrencar un tros de tela on hi havia escrits els preus i va tapar l’hemorràgia. Va tornar a sortir, disposat a lluitar, i llavors va veure un panorama horripilant: quasi tots els elfs estaven escampats pel terra i els que quedaven dempeus caurien molt ràpid. Es va llançar cap als soldats amb una falç a la mà i va acabar amb la vida de més de cinquanta soldats, però llavors un soldat el va agafar pel coll i no el va deixar, per més que Perzan es resistís. Aquell soldat tenia una força inhumana, va començar a faltar-li l’aire i llavors va pensar – “Em mataran, necessito ajuda”. I, tot just va acabar de pensar la frase, van començar a aparèixer uns monstres amb dues petites ales, una cua gegant plena de punxes i una boca plena de dents esmolades. Un monstre especialment gran va arrencar-li el cap d’una mossegada al soldat que agafava Perzan que, immediatament, va caure al terra i Perzan es va posar a vomitar bilis. El monstre el va mirar i li va dir –“Sóc el cap dels Gûsedrums i estem a les teves

ordres”. Perzan, sense entendre res, va dir – “Mateu o féu fora els soldats!” Al cap d’uns minuts de lluita, flames i cops de cua no quedaven soldats a la ciutat –“Hem gua...

guanyat” digué Perzan. Els dracs se’n van anar volant i Perzan es posà a buscar el seu pare i el seu germà. Trobà a Idrik curant a un vell elf d’una ferida a la cama. Però per molt que buscà a Ardäy, no el va trobar. Va decidir anar a preguntar a Regisa i, quan la va veure plorant al costat d’un cadàver, va témer el pitjor. Regisa se li va acostar i, encara amb llàgrimes als ulls, va dir –“Jo..el teu pare...no he pogut...no he pogut fer res.” Tot seguit es va posar a plorar una altra vegada. Perzan se’n va anar fins a casa amb els ulls negats de llàgrimes.

EPÍLEG

L’endemà Perzan va ser nomenat cap dels elfs i Ardäy va ser enterrat al mig de la plaça dels Quatre Déus. Des d’aquell moment, el poble va ser dirigit molt millor que mai, i així acaba la història d’un gran elf.

Shakespeare o la tele? Pau Noguera Vázquez 11 anys) 2n C. Superior 1r premi de conte

El violinista de la Rambla Hola, em dic Martí i tinc tretze anys. Tinc una germana bessona que es diu Mireia. Vivim a la Rambla de Barcelona i tenim l’escola molt a prop de casa. Per això fa temps que anem sols. Però el mes passat jo em vaig posar malalt i la meva germana anava tota sola a l’escola. Just aquell mes, es va instal·lar davant de casa nostra un violinista. M’encanta quan hi ha músics tocant per la Rambla. La Mireia es va enamorar de la música que ell tocava i li va tirar més d’un cop alguna propina. I, tant li va agradar, que va posar una càmera al balcó de la seva habitació (que dóna a la Rambla) per quan arribés a casa poder mirar-lo. I, gràcies a aquesta idea, que per cert va ser meva, va poder viure una petita-gran aventureta que després em va explicar, i ara us l’explico jo a vosaltres.

La Mireia es va mirar la gravació d’aquell dia i va veure una cosa estranyíssima. Darrere del violinista apareixia un personatge vestit dels anys quaranta que mirava molt fixament el violí. A la Mireia, que és molt atenta, aquell personatge li sonava d’alguna cosa. Potser una imatge… Em va venir a preguntar si teníem alguna fotocòpia del gran arbre genealògic de la família. I jo què sabia! Em rodava el cap i estava a punt de vomitar! Ho va anar a preguntar a la mare i li va dir que sí, i que també teníem el llibre d’anècdotes. El va agafar i va anar corrents a la seva habitació. Va tornar a passar aquella gravació. Aquell personatge era el nostre besavi Cisquet, a qui mai havíem conegut. El pare tampoc no ens n’havia parlat mai, però la Mireia tenia el llibre d’anècdotes! En el llibre d’anècdotes va buscar:

Cisquet Martínez Portell 1916-1997 Home de negocis . Col·leccionista d’objectes antics. Nascut a Molins de Rei i mort a Barcelona per assassinat. Tenia un violí molt valuós, antic. Uns lladres van entrar per robar-l’hi i el van matar. La Mireia m’ha explicat que es va quedar glaçada. Molta gent sap que els fantasmes tornen quan alguna cosa a la vida no els ha anat bé i volen, necessiten, solucionar-ho. Per què el fantasma de l’avi Cisquet mirava tan fixament el violí? I si el violinista era descendent dels lladres, i ell s’havia quedat el violí? Això ho havia de descobrir…

El millor lloc on averiguar coses d’aquestes són els diaris. I on trobar diaris antics? A la biblioteca. S’hi va passar molta estona buscant, perquè me’n recordo que un dia va arribar molt tard a casa dient que havia quedat amb uns amics. Ara, la seva llarga búsqueda va tenir èxit. De fet, no era gaire diferent del llibre d’anècdotes, però hi havia una cosa molt interessant: els noms i cognoms dels lladres.

Calia baixar a preguntar-li al violinista com es deia i d’on havia tret el violí. El noi, es notava a les gravacions, no sabia català. Com s’ho faria per preguntar-li? La meva germana és espavilada (a vegades massa i tot) i va tenir una gran idea. Ho faria amb dibuixos i, evidentment, amb senyals. Va fer uns quants dibuixos que s’entenien a la perfecció i va baixar al carrer. El violinista els va entendre. Es deia Daniel Silver i el seu cognom coincidia amb el d’un dels lladres! En Daniel, que també sabia dibuixar bastant bé, li va explicar d’on havia tret el violí. Resultava que ell havia crescut en un orfenat, sense conèixer els seus pares, i un dia li va arribar un paquet que a dins hi havia el violí. També hi havia una nota que deia que no l’ensenyés a ningú perquè era molt valuós i que quan ells tornessin (s’imaginava que es referia als seus pares) els l’havia de tornar. Mai ningú havia anat a reclamar-li el violí i ell l’havia après a tocar.

La Mireia em va explicar que no sabia què fer: si explicar-li el que havia descobert al Daniel o no explicar-li res per si es pensava que era una mentidera. Va optar per no explicar-li, però aquella nit… va somiar que els lladres venien a reclamar-li el violí i el fantasma del besavi Cisquet venia i la matava per no haver aconseguit el violí. I a que no endevineu què va sortir l’endemà al diari que compra sempre el pare?

Després de 15 anys de condemna,

violí

s’han

Continuem

deixat

anar

presos

que

encara

van robar un violí de molt valor

trobeu,

si us plau.

que

van

matar

home.

s’ha

insistint.

porteu-lo

trobat. Si

policia,

Després d’haver llegit la notícia, la meva germana va canviar d’opinió i va baixar, quasi matant-se per l’escala, a explicar-li tota la veritat a en Daniel. Ho va comprendre i, després de dir-li que no sabia res de tot allò, li va voler donar el violí. A la Mireia li va fer pena. Li va dir que el podien compartir, amb una condició: que li ensenyés a tocar-lo. Els dijous i els dissabtes en Daniel pujava a casa a fer-li una petita classe. Jo només els mirava i escoltava.

Aquest cas la Mireia el va donar per acabat, però jo encara pensava en els lladres del violí. I si tornaven per agafar-lo? La Mireia em va dir que el donarien a un museu d’instruments antics. En

Daniel hi va estar d’acord. Però, a més, van tenir una idea fantàstica: els del museu els deixarien fer classes els dijous i els dissabtes, allà mateix.

Al cap d’alguns anys… “Mireia Martínez Caçador, concertista i solista de violí, actuarà al Palau de la Música amb el gran director Daniel Silver.”

FLOR GROGA Emma Aranda Torné (10 anys) 1r C. Superior 2n premi de conte

L’últim drac blau Era una tarda d’estiu, tot el dia havia estat plovisquejant. Ara, per fi, parava. L’Anna i en Pol havien estat tot el dia a casa i ara, al capvespre, els venia de gust sortir a fer un tomb. L’Anna era una nena d’uns 12 anys. Tenia uns ulls verds com maragdes i uns llavis no gaire gruixuts, però d’un vermell molt intens. El cabell pèl-roig, gairebé sempre recollit amb dues trenes , que brillaven a la llum del sol. Ella era molt simpàtica i tenia una veu molt dolça i, quan cantava, ho feia tan bé com els ocells. En Pol devia tenir uns sis anys. Era alt per tenir l’edat que tenia. A la cara, el que li destacava més eren unes galtes rodones i vermelles com pomes; els cabells castanys i una mica arrissats. Era prim com un fideu. Era molt simpàtic, però quan algú el feia enfadar... En fi, seguim amb la història. Els dos germans van anar a caminar pel poble i, en arribar al prat on anaven sovint a jugar, es van asseure al terra i van mirar cap amunt. De sobte van sentir un cop d’aire i una llum enlluernadora. Els dos germans es van quedar contemplant aquella resplendor. Del cel va baixar un drac blau, preciós; unes escates lluents i unes punxes daurades com or pur ballaven per sobre el seu coll blau, immens. Al principi els dos es van espantar, van fer una passa enrere i van caure de cul. Després, l’Anna es va aixecar i va intentar acostar-s’hi; les cames li feien figa però, finalment, morta de por, va posar la mà sobre les brillants escates d’aquell preciós drac.

El drac, en notar la presència d’aquella mà sobre seu, es va sentir una mica estrany; mai no l‘havien acariciat, però no li va semblar una cosa dolenta, no; li va agradar força i, d’alguna manera estranya, amb el seu coll immens va intentar abraçar la nena. Quan el coll del drac es va anar acostant a l’Anna, ella es va 69

posar molt nerviosa; es pensava que se la volia menjar. Però en veure el dolç somriure que es dibuixava a la

seva cara, l’Anna, de seguida es va

tranquil·litzar. En Pol, a poc a poc, es va anar aixecant i també es va acostar al meravellós drac que, amb la seva mirada, semblava demanar-los que s’enfilessin al seu llom . Els dos germans es van mirar

i, tot d’una, van pujar a sobre del seu nou amic . No entenien el que

estava passant, però d’alguna manera sentien que el drac els necessitava i es sentien disposats a ajudar-lo . De cop, el drac va obrir les ales i va començar a enlairar-se cel amunt. Els nens mai no havien vist una cosa així; mai no havien vist els núvols de tan a prop, els semblaven de cotó!. A la cara dels dos nens es dibuixava un gran somriure. L’Anna va mirar a en Polque anava ajegut just darrera seu amb el drac entre cames. A en Pol li destacaven més que mai les seves galtes.

De sobte, el drac va assenyalar un forat que hi havia a

terra. Semblava molt nerviós, però no estava enfadat amb ells, estava molt preocupat, semblava que hi havia alguna cosa dins d’aquell forat, molt important per a ell. Els dos germans van baixar lliscant pel coll d’aquell drac, van posar el cap dins del forat, però no veien res. L’Anna va treure una llanterna de la seva bossa, va enfocar la llum dins d’aquell forat i allà dins hi havia... No s’ho podien creure, era un dragonet petit, però no era un drac qualsevol: era el fill del seu amic, que s’havia quedat atrapat en el forat! Només uns braços prims com els d’en Pol podien rescatar el petit drac ! . El drac gran es va posar molt i molt content quan va veure com en Pol aconseguia treure al dragonet sa i estalvi. Aquest, només trepitjar terra, va anar corrent cap al seu pare i s’hi va tirar a sobre. Els dos dracs estaven molt emocionats i no sabien com agrair tot el que l’Anna i en Pol havien fet per ells. Es van quedar mirant-se un segon i després el drac gran va enlairar-se cel amunt i va començar a escriure un seguit de paraules amb la seva cua. Quan va baixar, el drac va fer un gest molt estrany, va mirar el seu fill i va obrir la 70

boca. Emetia uns sons estranys que, poc a poc, es van tornar familiars i va parlar. Havia parlat, un drac havia parlat!. Els dos germans es van quedar bocabadats. Ja era fort que es trobessin un drac però, a sobre, havia parlat. El drac va dir: - Moltes gràcies nois, sense vosaltres no hauria pogut agafar mai el meu fillet. Ell i jo som els dos últims dracs blaus amb poders. Si vosaltres no l’haguéssiu salvat, hauria mort i aleshores, mai es podria haver pogut fer l’encanteri que fan els dos últims dracs blaus amb poders que queden vius. Per fer l’encanteri els dos dracs han de ser de la mateixa família i així , cada 777 anys es forma una nova generació de la nostra espècie. Els dos germans estaven molt contents d’haver salvat els dracs blaus. L’Anna no sabia el que els dracs els havien d’agrair i va dir: - No cal que ens agraïu resEl drac va contestar: - I tant que sí, és molt important el que heu fet per nosaltres i això es mereix una recompensa. Us recompensaré amb una mica de pols màgica del meu cos, us l’emportareu a casa i, quan la necessiteu, us en poseu una mica a les mans i podreu fer realitat el que vulgueu. - Moltes gràcies- van dir els dos germans súper emocionats. - De res i a reveure. Moltes gràcies per tot- van contestar els dos dracs El dragonet es va posar a sobre del seu pare i van emprendre el vol. Els dos nois van dir adéu a crits. Els germans van tornar cap a casa seva i es preguntaven amb els ulls si realment havia passat allò que acabaven de viure.

PALMERES DE HAWAY Nerea Benito Segura (11 anys) 2n C. Superior 3r premi de conte

BA234, EL BUS DELS ANIMALS

Tots vosaltres coneixeu el típic conductor d'autobusos d'avui en dia, que va per la ciutat recollint nens i nenes, adults, persones grans,... però aquesta és la història del Charlie, el conductor del bus dels animals! Porta els animals de selva en selva, de deserts en deserts, tot passant per les ciutats. Ara us direu <<doncs jo no he vist mai per la ciutat un bus que porta animals>>, i és veritat perquè el BA234 (Bus d'Animals 234) circula per la ciutat de nit i, a més, els seus vidres estan pintats de persones assegudes o dretes perquè et pensis que és un bus normal; però no, és el BA234! Ah, per cert, una cosa que no us he dit és que el Charlie era un noi molt, molt despistat i, una nit, quan estava portant animals per una ciutat, no se'n va adonar i es va deixar les portes de l'autobús obertes! Llavors, a mesura que s'anava parant pels semàfors, uns quants animals baixaven, i així a cada ciutat. El Charlie no se'n va adonar fins que va arribar al final del trajecte. Llavors, corre que correràs, va anar a veure si els trobava per les ciutats on havia passat. No en va trobar ni un, encara que no s'hi va esforçar gaire perquè estava mort de cansament i de son. Per això, després es va adormir al bus. Al cap d’uns dies, va veure, a totes les ciutats, un cartell que hi deia: <<Veniu a veure tots els animals que vulgueu al nou ZOO, hi ha tots els 72

animals que, misteriosament, varen aparèixer a les ciutats de nit!

L'entrada

té el cost de deu euros>>

En Charlie ho va entendre tot, llavors. I penseu que, gràcies a en Charlie, ara tots podeu gaudir de veure els animals al zoo. Ah, i sobretot recordeu, que si de nit veieu un autobús que passa per la ciutat i les persones que hi ha a dins no es mouen, ja sabeu que és el BA234, el bus dels animals!

AIGUA VERMELLA Jan Muntaner Calvitti (10 anys) Lluc Segura Lladó (11 anys) 1r C. Superior Accèssit de conte

El meu avi i les tonyines saltarines L’avi tenia una barca que es deia “cruma”. Era una menorquina, una xup-xup, sense cabina, tota de color blanc i amb dues ratlles, una blava i una altra vermella i tota ella de fibra de vidre. El timó el va fabricar el meu padrí (germà del meu avi) de fusta fosca vernissada. Sempre la tenia neta i polida perquè passava una esponja marronosa amb aigua dolía. Aquell dia va ser un dia especial. El meu germà i jo vam anar amb l’avi a pescar amb la fluixa. Volíem pescar algun llobarro o alguna dorada per fer un sopar (quan el meu avi era més jove n’hi havia molts) però no vam tenir sort, no van picar ni una sola vegada. Però durant el trajecte de la pesca, ens van passar coses sorprenents, vam veure tonyines saltarines! Increïble! Unes tonyinasses immenses que saltaven sobre la superfície del mar perseguint les manades i bancs de peixets que intentaven escapar-se per no ser menjats pel seu prededor. N’hi havia moltes, i cada vegades més i més, fins que va haver-hi un moment que jo vaig començar a patir perquè s’estaven apropant a nosaltres i, com més a la vora les teníem, més em semblaven taurons. Feien uns salts i uns remolins que jo ja m’imaginava que la barca ens xuclaria (era només imaginació del “cangueli” que tenia) … Vaig començar a tenir mal de panxa dels nervis però l’avi, en veure la meva cara d’espantat, va dir: “No et preocupis, que això ho arreglo ràpid” i va començar a posar el motor a fons, a màxima potència, anant en direcció on estaven tot el banc de tonyines per espantar-les amb el soroll de la barca … però, per si de cas, l’avi va treure l’arjau del timó per si alguna d’elles saltava a prop i la podíem espantar. Doncs així va ser. La més valenta de totes, la que no parava de fer salts com un dofí, es va apropar, va saltar i ens va saludar … (imaginació meva potser) però vaig entendre que es volia disculpar amb mi per haver-me fet passar aquella mala estona recordant imatges de taurons. Quan la llum s’anava apagant, les tonyines semblava que ja havien fet el seu berenar i ja no es movien tant. Poc a poc, la remor de la mar s’anava calmant fins que, finalment, va quedar com una bassa d’oli. Després de veure aquell espectacle, el meu avi, ens va dir al meu germà i a mi: “Acabeu de presenciar, amb els vostres propis ulls, un dels espectacles naturals, en viu i en directe, que potser mai més no tornareu a veure” i crec que ha valgut la pena venir a pescar, encara que ni els llobarros ni les dorades hagin picat, però sí que hem presenciat el millor espectacle de tonyines saltarines! El meu avi ens va fer passar un dia genial … perquè ell és meravellós i especial!! Gràcies avi!!

“Pixulives” Nil García Serrahima (10 anys) 1r C. Superior Accèssit de conte

UNA ABELLA ORIGINAL

Una abella no s‘agradava gens, però gens ni mica i va decidir fer-se la cirurgia estètica. Li van posar una pota. Li van fer el cap petit. Li van posar una antena parabòlica. I la van pintar de vermell. De manera que va quedar feta una preciositat. Va quedar tan guapa que era rara, molt rara. Les altres abelles es van pensar que era una abella extraterrestre. La van fer fora del rusc però ella era feliç. Se sentia molt original.

Espori Àlex Guille Llordella (10 anys) Àlex Raventós Lloret (10 anys) 1r C. Superior Accèssit