La inauguració del ferrocarril de Barcelona a Mataró el 1848, donà la pistonada per començar la transformació industrial d’una petita vila a una gran potència fabril. L’atorgament del títol de ciutat a Badalona, el juliol de 1897, va ser-ne la rúbrica. Paral·lelament, alguns badalonins van començar a tenir altres estímuls, entre ells un grup d’afeccionats a l’arqueologia que volien seguir el llegat històric del turó d’en Boscà. Des de mitjan segle XIX afeccionats o professionals han estat foradant molts badius de Dalt de la Vila, buscant restes. Unes petites troballes sense massa importància, ben estudiades, s’han confirmat com a peces fonamentals de la nostra història passada. Durant unes excavacions el mes d’abril de 1927 al carrer de Lladó, foren trobades restes romanes i un preciós mosaic del segle II. Malgrat no tenir museu a la ciutat, es prengué la decisió de conservar-los degudament protegits i tapats. El 1985 i aprofitant la construcció de nous habitages en el mateix indret, es va continuar acuradament l’excavació i el resultat fou el magnífic jaciment de la vil·la romana Casa dels Dofins. De nou al 2000 i amb l’enderroc de Cal Patró foren trobades les restes de dues cases i part de paviments tipus opus signium amb tessel·les florals i esperem la museïtzació de la Casa de les Heures. El 1934 i abans d’urbanitzar el Clos de la Torre es realitzaren unes excavacions sota la direcció de Josep Serra de Ràfols. Joaquim Font i Cussó va trobar la Venus de Badalona, la Tabula hospitalis -document en bronze de l’hospitalitat i patronatge de Quint Licini-, la torre de defensa i part de la muralla romana, i l’oscillum, element decoratiu per als arbres. En reiniciar les prospeccions al Clos de la Torre durant el 1955, Josep M. Cuyàs i Tolosa va trobar les termes romanes, un tram de carrer i una casa. Quasi al mateix temps, mentre es feien els fonaments d’uns habitages a la plaça de l’Assemblea de Catalunya, es va trobar una piscina i les restes d’una domus, que actualment estan museïtzades amb el nom de Jardí de Quint Licini. El sector del fòrum o plaça de Font i Cussó, aflorà durant la construcció d’un edifici (posteriorment enderrocat), la recentment inaugurada ampliació del Museu, el Decumanus, d’uns 3000 m2. de superfície. Durant l’enderroc i la construcció d’un edifici a la plaça de la Constitució i al carrer de la Costa va aparèixer un bloc, possiblement un petit templet del teatre romà, les restes del qual, en part foren excavades al carrer de les Eres el 2001. Es considera el segon teatre romà de Catalunya. 56
Són moltes les restes trobades i poc l’espai per anomenar-les. No oblidem les de l’Hospital Municipal, degudament cobertes i protegides; el conducte romà del carrer de Pujol, que portava l’aigua en l’època romana (trobat pels veïns en construir un refugi per protegir-se de les bombes el 1937), visitable gràcies a les actuacions del Museu de Badalona. El magnífic mosaic al pati d’una casa del carrer de Fluvià, considerat un dels millors de Baetulo, i també l’anomenat pou de Sant Anastasi, al mateix carrer. Segurament són moltes més, i valuoses, les troballes no ressenyades per oblit o desconeixement del nostre petit nucli romà, que va començar arran de la Via Augusta i va continuar enfilant-se quasi fins arribar al vell al poblat iber del turó d’en Boscà. Avui tenim al nostre abast per conèixer i gaudir de Dalt de la Vila uns magnífics circuits que assíduament organitza el Museu per viure in situ el patrimoni arqueològic local. Segurament avui tots els badalonins d’origen o d’adopció senten l’orgull que generació rere generació ha procurat mantenir intacte el que la història els va llegar, malgrat les discrepàncies que comporta compaginar les restes romanes del subsòl amb les cases o carrers que trepitgen els ciutadans.
EL DRET A LA BARRACA Manuel Delgado Llicenciat en Història de l’Art i doctor en Antropologia per la Universitat de Barcelona Les ciutats d’arreu del món existeixen al llarg de la seva història gràcies a les avingudes humanes que no deixen mai d’atreure. Davant la intensitat dels fluxos migratoris que reben en certs períodes cada sistema urbà genera les seves solucions. En un moment donat de la història de les ciutats catalanes –Badalona, per exemple– l’autoconstrucció d’emergència va ser una solució. Al nostre país, al llarg de tot el segle XX –en aquesta ciutat als anys 50 i 60 sobretot– es desenvolupen diferents formes de creixement urbà derivades de l’arribada massiva d’immigrants procedents de les zones més pobres d’Espanya, requerits per les dinàmiques d’industrialització que caracteritzaren aquella fase d’acumulació capitalista. Aquest procés va implicar la conversió irregular de sòl rústic en sòl urbà i la seva ocu-