LLUENTOR EPIFÁNICA
e
148|
onfesse la meua passió per les coses antigües: eines d'altres temps, objectes decoratius i totes aquelles coses que ens puguen fer reviure qualsevol moment del passat . No deixe de reconéixer que hi ha un perill evident en aquesta atrácelo per les coses ja ocorregudes i per aixó he hagut de trobar la manera de combinar d'un mode mes o menys lucid el passat amb el present. De totes les coses que ens permeten de reviure tot alió que mai no tornará, dues en destaquen de manera especial per a mi: la Metra impresa, (llibres, revistes...) i la imatge gráfica, (fotografíes, cartells, gravats...), ja que tots dos suports fixen !a realitat de manera prou fiable i n'eviten la desaparició total. No fa gaires anys, vaig tornar a visitar un Crist sobre tres columnes que hi ha a l'exterior d'una petita ermita que es troba a l'eixida d'una localitat propera a Alcoi. A la part posterior del Sagrat Cor, a ia peanya, tot just damunt de les tres columnes, es pot llegir una xifra en números romans "mil nou-cents disset", Vaig preguntar a un home que hi passava en aquelt mornent qué significaven aquella imatge i l'esglesiola i em va respondre: " Ac.0 es la capella del mas". Es a dir que em trobava en un indret que,almenys peí que fa a la petita església i a la imatge sobre les tres columnes, no havia canviat gens ni mica en mes de vuitanta anys. Alió era per a mi una cosa gran, ja que malgrat les modernes carreteres i els últims avanzos de tránsit, aquell Ifoc romanía, { ¡ román), ¡mmutable. Conserve diversos ¡libres antics i n'he llegit alguns amb auténtic delit. Arribáis en aquest punt, no puc estar-me de parlar d'una col-lecció de llibres prou grossos, que práeticamemt vaig devorar durant la meua adolescencia " Los hijos det pueblo ". Si m'ature en aquest punt es perqué durant un llarg període de temps, molt ingénuament per la meua banda, vaig pensar que es tractava d'un auténtic diari escrit per una familia francesa al llarg deis
segles, des de la invasió de la Gál-lia fins al dinou. Gaudia moítíssim d'aquella lectura, ja que per a mi els personatges havien existit realment i alió era una mena d'auténtica máquina det temps. Hi estava realment entusiasmat. Un dia, quan era universitari deis darrers anys, vaig comentar la meua lectura i el que significava personalment i un company comenta: " Sí, eso lo suelen hacer muchos escritores, hacer pasar por verídica una historia cuando en realidad los personajes no son más que una ficción ". No li vaig fer cas, pero l'ombra de la sospita comenta a burxar-me. Durant un viatge a Franca, després d'algunes ¡nvestigacions, vaig descobrir la veritat: " Los hijos del pueblo " no era mes que una novel-la de fulletó extraordinánament ambientada, aixó sí, per part del seu autor: Eugéne Sue. Alió em trasbalsá molt profundannent i em féu reflexionar molt sobre la funció de l'art i , sobretot, la de la Literatura. Com podía haver estat tan ingenu en creure que aquella obra era historia pura i no ficció? i, per altra banda, qui em podía llevar els bons moments viscuts amb aquella obra? Tenia una sensació forca estranya; em sentía culpable, enganyat, peró...per quí? r de qui n'era la culpa que jo bagues cregut que tot el que s'hi narrava era cert, meua?, de l'autor, de la mateixa Literatura? Han passat els anys, molts anys. Ara, després d'haver-h¡ reflexionat molt sovint, puc dir que la qüestió la veig una mica mes clara: em vaig deixar encisar per aquella lectura tan profitosa. L'autor em va enganyar totalment, amb la quai cosa va aconseguir totalment l'objectiu que en el fons es planteja cada autor: ésser un honest mentider. Actualment, Túnica cosa que me'n queda es una serie de preguntes que no teñen una resposta clara ni única: qué es la Literatura?, per a qué serveix?, {si es que serveix per a alguna cosa). Després d'haver-me plantejat totes aqüestes qüestions, només he trobat una cosa clara: que el millor
que hi ha per tal d'intentar descobrir el misten i l'esséncia de la Literatura es capbussar-s'hi amb tota la humiltat del món que caiga. Tinc el costum de visitar sempre que puc els mercats de llibres i d'altres mercaderies veües. M'agrada molt tafanejarhi i sovint hi compre alguna cosa. Hi ha ocasions en qué només em dedique a mirar-hi sense comprar cap cosa. No solia passar-m'hi res d'interessant fins que un diumenge, en un poblet de l'interior de la provincia, el destí em féu un regal inesperat. Era un diumenge, cap a les dotze del migdia. No tenia ganes de fer res i em vaig dirigir al carrer en qué s'estenia un mercadet de coses velles i curioses. S'hi podia trobar prácticament de tot alió que anomenem antigalles: joguets de llauna, cresols, perolets i com no! llibres, estampes, postáis i fotografíes velles. Arribat en un d'aquells llocs de venda, vaig comentar a fullejar-n'hí alguns llibres sense ordre ni concert. Ni tan sois estava segur de voler comprarne algún. Finalment em decidí per una edició de les poesíes de March i per una edició molt atractiva, grácies a les ¡Hustradons de Doré, del "Quijote"; per aqüestes dues obres i per un objecte que en principi no em crida massa l'atenció: "ac.ó li ho regale" , em digué el venedor, potser amb forc,a ganes de desfer-se'n, pero molt ben dissimulades. Es tractava d'una carpeta de caito dur, prou mes gran del normal, que semblava que havia estat blava ja feia molt de temps. Amdues tapes anaven unides peí Itom per una mena de tela negra i uns llacets de color ¡definible lligaven els dos angles que quedaven lliures. No vaig perdre temps a desfer els llacets per veure qué hi contenia, en cas que hi contingués alguna cosa. En arribar a casa, el primer que vaig fer fou repassar el llibres que acabava de comprar, el contingut deis quals coneixia prou be, pero que no per aixó eren menys atractius. Em vaig delitar de bell nou amb els dibuixos plens de fantasía i imaginado, fets