jocs d'infantesa by joseluis.paraiso

Jocs populars de la nostra infantesa Primavera 2011

Aula de Formaci贸 d'Adults de Sant Sadurn铆 d'Anoia

Els responsables d'aquests escrits sou:

Rosa Arasa, Lidia Bargalló, Blanca Bastaros, Núria Beneit, Josefa Bosch, Dolors Bullich, Esther Burgues, Joan

Canals, Lluisa Cano, Dolors Chacón, Isabel Coloma,

Jaume Creixell, Jesús Criado, Reyes Cruces, Esperança Cuyàs, Joan Durán, Assumpta Giró, Carmen Gómez, María Gómez, Rosa Gómez, Cándida González, Matilde Grande, Montserrat Guzmán,

Immaculada Heredia,

Enric Latorre, David López, Isabel Luque, Manuel Luque, Cinta Lleonart, Montserrat Mabras,

Laura

Marco, Xavier Mestre, Montserrat Milla, Ana María Naranjo, Pepa Narváez, Lucas Nieto, Maria Noya, Rosa 2

Olive, Mª Isabel Palomar, Manel Pareja, Pepa Pérez,

Joan Piera, Núria Planas, Montserrat Poch, Salvador

Poch, Conxita Pujadas, Montserrat Querol, Carme Raventós, Juan Raventós, Maria Raventós, Teresa

Raventós, Antoni Reynes, Toñi Ríos, Florinda Rodríguez, Juan Antonio Rodríguez, Anna Ros, Carolina Rovira, Marta Royo, Montserrat Royo, Núria Ruíz, Joao Paulo

Sacramento da Silva, Ahmed Saihi, Roser Sans, Mª del

Carmen Santiago, Montserrat Sole, Fina Soler, Josep Soler, Mercè Soler, María Susin, Montserrat Valls, Joan Vendrell, Fina Yepes.

A comprar peix Es posen tots els participants asseguts en terra en rotllana i un d’ells va caminant al seu voltant, amb un objecte qualsevol, no massa gros a la mà i cantant la següent cançó (tots junts o bé, ell demana i els altres responen): A comprar peix, (resposta) Ja l’hem comprat! A fregir-lo… (resposta) Ja l’hem fregit! A beure aigua, (resposta) Hi ha una mosca! A beure vi.. (resposta) Hi ha un mosquit! (Tots excepte el qui para): Renta que renta que l’aigua està calenta, renta que renta, que l’aigua fa pudor! A dormir, a dormir! Fins demà dematí… Bona nit!” Segons es va cantant la cançó, es van fent una sèrie de moviments, p..ex: A comprar peix, (resposta) Ja l’hem comprat! (Picam de mans) A fregir-lo… (resposta) Ja l’hem fregit! (remenam com si fregíssim) A beure aigua, (resposta) Hi ha una mosca! (movem els braços o picam de mans) A beure vi.. (resposta) Hi ha un mosquit! (movem els braços o picam de mans) (Tots excepte el qui para): Renta que renta que l’aigua està calenta, renta que renta, que l’aigua fa pudor! (movem els braços com si rentàssim a mà) A dormir, a dormir! Fins demà dematí… Bona nit!” (mos tapam els ulls com si dormíssim). Mentrestant, el qui para ha de deixar l’objecte darrera qualcú i quan digui: “Qui ha pixat al llit?!” tots han de mirar si el tenen i, qui el tingui, l’encalçarà i, si no l’agafa haurà de parar ell.

A la una, el sol i la lluna

Per aquest joc es posa un noi un xic ajupit, recolzant, si vol, les mans als genolls. Els altres, des de set o vuit passes lluny, arrenquen la correguda i han de saltar per damunt d'ell posant-li les mans sobre l'esquena i dient a cada salt: A la una, el sol i la lluna. A les dos, qui para ĂŠs un gos. A les tres, no digueu res. A les quatre, perd qui toca. A les cinc, posarem el drinc. A les sis, el cavall gris. A les set, el barretet. A les vuit, un bon bescuit. A les nou, el dinar es cou. A les deu, farem la creu. A les onze, Santa Maria s'enfonsa. A collir confits. A les dotze, la xocolata. Aquest joc ĂŠs molt divertit, si no hi ha cap noi mal intencionat. Si n'hi haguĂŠs algun, moltes vegades causa ploralles per les caigudes que ocasiona.

Al corro de la patata En aquest joc podíem jugar els nens i les nenes junts. Ens agafàvem de les mans formant un cercle o rotllana, i cantàvem una cançó : Quan cantàvem “Achupé” ens ajupíem, i quan cantàvem “sentadita me quedé” ens havien de seure a terra. Així fins que ens cansàvem. Cançó: Al corro de la patata comeremos ensalada, lo que comen los señores, naranjitas y limones. ¡Achupé!, ¡achupé! ¡Sentadita me quedé!

Al pasar por el cuartel

Totes les nenes que participàvem en el joc fèiem un passadís menys una, que passava pel mig del passadís gesticulant amb el cos cada part de la cançó, mentre les altres nenes la canten: “Al pasar por el cuartel se me cayó un botón, y vino el coronel a pegarme un pisotón, que pisotón me dio pedazo de animal, que estuve 7 días sin poderme levantar, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, las niñas bonitas no van al cuartel, porque los soldados le pisan los pies, soldado valiente no me pise usted, que soy chiquitita y me puedo caer, si eres chiquitita y te puedes caer cómprate un vestido de color café, cortito por delante larguito por detrás, con muchos volantes y salga usted a bailar”. Quan la cançó arriba a “salga usted a bailar “ la nena que passava pel mig del passadís es posa al davant d’una nena i llavors surten totes dues.

Arrencar cebes Quan era petita jugĂ vem al joc d'arrencar cebes Un jugador s' asseia a terra amb les cames separades i tots els altres menys un, seien a damunt o davant seu de la filera i ben agafats per la cintura, que eren les cebes. Un altre jugador feia de pagĂ¨s que arrencava les cebes i tenia de fer molta forĂ§a. Havia d'anar arrencant les cebes agafant-les de les mans. Cada cop que arrencava una ceba, aquesta ajudava al pobre pagĂ¨s.

Assassí No té un nombre fix de participants. Com més gran sigui el nombre, més complicat serà el joc; per, tant,en fer-lo amb nens cal limitar-ne la quantitat. Els participants del joc es col·loquen en cercle. Entre ells hi ha l'assassí, que els ha de matar fent l'ullet; aquest ho ha de fer molt dissimuladament, per tal que no el descobreixin. Quan un participant s'adona que li han fet l'ullet, ha de dir : Sóc mort i retirar-se del joc. L'elecció de l'assassí es pot fer de diversos sistemes, però sovint es fan tants papers com participants i s'escriu un “no” a tots menys en un, en que s'escriu el “sí”. El qui agafa el paper del “si” és l'assassí”

Una altra variant

Tots els jugadors s'asseuen en rotllana i tots tanquen els ulls, menys un jugador que escull un assassí, un policia i un àngel, però no ho ha de saber ningú. Després comença el joc, tots han d'estar en silenci. L'objectiu del joc és que l'assassí ha de matar totes les víctimes fent l'ullet, però ho ha de fer discretament sense que el policia se'n adoni. Quan l'assassí mata una víctima, la víctima s'estira al terra al mig de la rotllana. Quan algú mort l'àngel des del seu lloc li ha de fer un petò també discretament, si no l'assassí pot esbrinar qui es l'àngel i matar-lo. El policia fa la feina més important: ha de esbrinar qui és l'assassí abans que l'assassí els mati a tots.

Atzavara Si teníem la sort que al hivern fes una nevada una miqueta interessant ja teníem la diversió en marxa. Primer esperar que la neu es gelés una mica d’ aquesta forma patinava molt més. Anar a buscar una atzavara en un lloc que habitualment n’hi havia moltes, tallàvem una fulla i trèiem les punxes, quan teníem això fet, que amb el fred que feia costava, ja teníem quasi tota la feina feta. Buscàvem una baixada amb bastant pendent i que estigués gelada . El joc consistia amb posar-se la atzavara al cul, als peus arronsats, amb les mans tenies que agafar-te pel costat per no caure, agafar embranzida i veure qui era el de la colla que arribava més lluny. Quan havíem baixat tots, tornar a comença, i aquí no ha passat res. Quan arribàvem a casa, ja podeu pensar com anàvem de mullats per tots els cantons, Ara, una cosa us dic que de fred no en teníem. 9

Cavall Fort Hi ha alguns jocs una mica més salvatges, com el del cavall fort, el burro o el d’ arrencar cebes (al cavall fort, el que fa de mare aguanta el primer de la fila, i els altres es van ajupint i posant el cap entre les cames del de davant formant una mena de llit d’esquenes; el que salta diu: Cavall fort, tente fort. Quan no puguis més, digues: fava del meu cor! Quan el que salta està a punt de caure o el que aguanta no pot més, criden "Fava!" i el cavall es desfà).

Quan era petita , als meus amics i a mi ens agradava jugar al churro mediambiental manganífer a la vorera de casa a la tarde i es passaven les hores fins que la mare tancava la tenda. Els equips sortegen qui comença saltant; els components de l'equip perdedor es col·loquen en fila tots units entre sí (drets, amb les cames separades, el tronc inclinat i amb el cap entre les cames del company de davant) enfront del jugador que controla el joc que es col·loca recolzat en una paret per tal d'aguantar el "cavall fort". L'equip que salta ha d'intentar fer-ho sobre les esquenes del "cavall fort", saltant d'un en un. Es tracta de saltar un sobre una altre aixi contínuament Regles - Cada saltador ha d'evitar tocar a terra amb algun dels seus peus. - El cavall ha d'aguantar el pes dels seus rivals. - Si un saltador toca a terra, els equips canvien de lloc. - Si un cavall es plega i perd la posició, es reinicien els salts. - Quan tot l'equip ha saltat, el que controla el joc compta fins a 11. - També es deia: "Churro, mango, medio mango, mango entero". - Si els cavalls no aconsegueixen aguantar el pes, perden i continuen fent aquesta funció. Si després d'haver comptat fins a 11 han aguantat els genets, es canvien els papers.

Cavalls i cavallers Es fan dues rotllanes de jugadors: una de cavalls a dintre i una de cavallers a fora, de manera que cada cavall, que ha d'estar ajupit, té darrere seu un cavaller que s'està dret. Al mig de la rotllana hi ha un cavaller sense cavall, el qual fa un senyal perquè cada cavaller pugi a dalt del seu cavall. Seguidament fa un segon senyal i els cavallers han de baixar del cavall i posar-se a córrer fent voltes a la rotllana. Quan el cavaller que para fa un tercer senyal, cada cavaller ha de trobar el seu cavall. L'últim que arriba al seu lloc perd i es posa al mig a substituir el jugador que parava.

Una altra variant és: Una persona puja a cavall de l'altra. Els cavallers agafen els extrems d'una mateixa corda amb una mà i han de tirar fins a fer caure al cavaller contrari, o fins a fer que deixi anar la corda. Cal evitar que sigui el cavall el que caigui primer perquè el cavaller sol caure damunt. Si usem una corda agafada amb una sola mà és més fàcil deixar-la anar si veus que el teu cavall és a punt de caure.

Col.leccionar Recordo que m'agradava molt col·leccionar tebeos ,quantes vegades els he llegit i tots els dibuixos que he copiat. Me'ls devia aprendre de memòria. Suposo que eren fluixos però ara que ho penso, potser en van ensenyar a llegir.

El conejo de la suerte El conejo de la suerte, ha salido esta mañana, a la hora de partir. ¡Oh sí! ¡Ya está aquí! Haciendo reverencias con cara de inocencia tú besarás, al chico o a la chica que te guste más…..

Aquest joc consisteix amb un grup de nois i noies que conforme van cantant la cançó es van palmejant la ma, i qui dona la ultima palmejada li ha de donar un petó a la persona que mes li agradi a la galta, Gràcies aquest joc s'han format varies parelles que avui en dia encara estan junts i feliços

El director d'orquestra Surt un nen o una nena del lloc on són tots. Els altres, asseguts a terra en rotllana, escolleixen el director. Aquest al ritme d'una cançó (qualsevol) haurà de fer gestos (tocar el timbal, picar de mans, picar el genoll....) repetitius i anar-los variant. Els altres dissimuladament hauran d'observar-lo i fer el mateix. Quan entra el nen que era fora, ha d'endevinar qui és el director,, i es torna a començar.

El Joc de l'anellet Els nois, menys dos, s'asseuen en cercle, amb els palmells de les mans unides. Dels participants que no integren el cercle, un prendrà entre les seves mans un anell o argolla o una pedreta petita, i amb les palmes unides, les anirà passant entre les dels que estan asseguts. A cada passada tractarà de demostrar que diposita l'argolla o anell o pedreta. L'altre participant que va quedar sense integrar el cercle, haurà endevinar en les mans de qui va deixar l'objecte. Tots a la vegada faran com que l'objecte el tenen ells, per augmentar així la confusió de qui ha d'endevinar. Si encerta, passarà a integrar el cercle i el lloc seu l'ocuparà el que tenia l'objecte, si no encerta, s'anotarà una peça. El total de tres peces, motivarà la sanció d'una "penitència"

Una altra variant Hi ha una altra manera de jugar este joc. El qui paga ajunta les mans, palma amb palma, i al dedins, l’anellet. Els altres ajunten també les palmes. El del mig va recorrent el cercle i passant les seues mans per dins de la dels jugadors per deixar dissimuladament l’anell a algú. Quan ho creu convenient, pararà i preguntarà a un participant qui té l’anell. Si no ho encerta, continua el joc; i si ho encerta, passarà, este, a dirigir el joc

El joc de mataconills Nosaltres jugàvem al pati de l´escola amb totes les amigues .

Es un joc de dos grups, cada grup ha de tenir un mínim de 5 persones , Un jugador té la pilota a la mà i ha de mirar de tocar els altres amb la pilota. Si la pilota toca a un altre jugador i cau a terra, aquest jugador queda eliminat i s’ha de quedar assentat al terra sense jugar fins que matin al jugador que l’ha mort. Si un jugador tira la pilota a un altre i aquest l’agafa, el que tira la pilota queda eliminat. Quan un jugador mata a tots els altres ha guanyat. .

El joc del bèlit A Barcelona, al barri de Verdún, d’on jo soc fill, hi jugàvem de la manera següent. Posàvem el bèlit, que havia d’estar afuat per un extrem (treure’n punxa n’hi dèiem), recolzat sobre una pedra o tocom de tal manera que l’extrem afuat quedés a l’aire. Llavors amb la pala es colpejava aquest extrem per fer-lo saltar, i quan encara era a l’aire se’'l colpejava amb la pala per llençar-lo tant lluny com fos possible. Aquest era el joc dels meus germans i dels seus amics quan no hi eren jugava jo sola i era divertit però jugava mes com els meus gossets ja que amb ells si que em divertia posant-los roba de quan era més petita i ells es deixaven que els posés qualsevol cosa i aixi passava la meva infància Una altra variant 18

Es posava una fusta a terra, i al damunt, en forma de creu, es posava un altre tros de fusta rodó i allargat que acabava en punta de cap a cap, cadascú tenia un bastó per picar. Normalment es jugava amb troncs. El tronc punxegut tenia una marca feta, que era la marca d’allà on l’havies de col·locar a sobre del tronc de terra. Amb els tronc que tenia cadascú es picava l’altre tronc, que com que tenia forma punxeguda, al picar-lo, arribava més o menys lluny depenent de la força amb què picaves, i es mirava a veure qui arribava més lluny. El que arribava més lluny guanyava.

El joc del penjat Hola ! Bé, recordant vells temps i refrescant la memòria dels meus jocs de la infància he recordat les llargues tardes que passàvem la meva germana i jo jugant al joc del penjat, us en recordeu? Aquests són els passos: Us cal quelcom per escriure i on escriure. El qui pensa la paraula, dibuixa una forca. La paraula està indicada per mitjà d'espais en blanc. Per exemple, si heu pensat una paraula de 5 lletres, dibuixareu cinc espais. S'hi pot jugar entre dues persones o entre dos equips. L'equip que intenta endevinar la paraula diu una lletra. Si aquella lletra va en algun dels espais, s'hi escriu i el jugador pot continuar endevinant fins que falli. Quan falla es dibuixa una part del cos del penjat. Normalment és un dibuix de traços senzills que té un cap, dos braços, dues cames i el cos. S'hi pot dibuixar més coses, però els equips han de posar-s'hi d'acord abans de començar. Si s'ha dibuixat tot el ninot sense endevinar la paraula, heu perdut. Si endevineu totes les lletres i la paraula abans que s'hagi dibuixat tot el ninot, heu guanyat.

El joc del pot !!

Feu un cercle a terra amb el guix. Agafeu un pot de refresc buit o una ampolla de plàstic o de suc buida i poseu-lo al mig del cercle. Feu a sorteig a veure qui toca. A qui li toqui s'ha de posar d'esquena al pot. Un altre nen diferent ha de donar una patada al pot. A qui li toca ha d'anar a buscar el pot i agafar-lo i posar-ho de nou en el cercle i cridar POT! en aquest moment. Entre que va a agafar el pot i el torna a posar al seu lloc els altres han de córrer a amagar-se. A partir d'aquí al qui li toca haurà d'anar a buscar a la resta del grup. Si veu a algun d'ells tornarà corrent al cercle i ficarà el peu dins i cridarà: POT, POT per Carlos! o qualsevol que sigui el nom del jugador. I així en aquest cas Carles haurà de sortir del seu amagatall i ficar-se en el cercle de guix. El "caçat"encara no ho té tot perdut perquè qualsevol dels seus companys amagats pot venir a salvar donant-li una patada al pot. Si algú ho aconsegueix el jugador o jugadors atrapats seran immediatament alliberats i poden amagar una altra vegada. El qui li toca haurà de descobrir a tots perquè s'acabi el joc.

El mocador Jo quan era petita al pati del col·legi jugava al joc del mocador am las meves amigues la Rosa de ca la Martina i la Conchita de cal Tico i altres. Aquest joc jugava quan sortíem de escola al carrer amb els meus amics i amigues i altres jocs com saltar a corda, el potro etc.... Per guanyar tan important és ser ràpid com saber entabanar l'adversari . En primer lloc fem dos equips. Els capitans o capitanes elegeixen els components del seu equip. Els membres de cada equip es numeren sense que els de l'altre equip sàpiguen quin nombre té cadascun. Hi haurà tants números com participants per equip. Els dos equips han de tenir el mateix nombre de participants, o si no, algú té dos nombres. Prèviament hem dibuixat el camp de joc que seran dues línies distants uns 10-15 metres de la línia central. I després d'elles es posa cada equip. Al centre se situa algú amb el mocador. I diu un nombre sense saber a qui pertany. Acudeix qui tingui aquest número de cada equip. Davant el mocador es paren procurant agafar-lo sense passar la línia i emportar-se el mocador al seu camp sense ser tocat pel jugador contrari. Qui agafi el mocador ha d'anar en direcció del seu equip i si creua la línia sense que el contrincant li toqui, llavors guanya i elimina el contrincant. Es el moment d'agafar el mocador ,els jugadors poden fer el gest d'emportar-se'l sense fer-ho de veritat . Si l'altre s'ho creu i traspassa la línia , queda eliminat . Si en el recorregut el toca qui el persegueix, llavors perd qui porta el mocador. Qui perd dels dos és eliminat i algú de l'equip perdedor pren el nombre de qui ha estat eliminat (per tant pot tenir més d'un número). L'equip contrari no ha de saber a qui pertanyen els números que utilitzen els membres de l'equip contrari. El joc continua fins que només queda un jugador. Aquest equip guanya.

El Pare Carbasser

El Pare Carbasser és un joc de rotllana que es pot jugar tan a l’interior com a l’exterior. El nombre de jugadors és il·limitat. Un dels jugadors fa de Pare Carbasser. Aquest assigna un número a cada un dels participants començant per l'u. Cal que tothom recordi bé el seu número. El Pare Carbasser comença el joc tot dient: El Pare Carbasser quan va venir de França va portar... cinc carbasses! Immediatament el jugador que té el número cinc ha de respondre: Què cinc, tres! (qualsevol dels números assignats) I així es va fent fins que un dels jugadors diu: Què dos, el Pare Carbasser! Llavors es torna a començar el joc. Si un dels jugadors està distret i no contesta, paga penyora i torna a començar el Pare Carbasser. Quan un dels jugadors té tres penyores, queda eliminat i el seu número queda fora del joc. Si algú diu el número d'un jugador que està fora de joc, també paga penyora.

El patio de mi casa

Podrán jugar tantos jugadores como queramos. Todos se agarran de las manos y forman un corro o círculo amplio, con los brazos estirados. Dentro del corro hay un jugador, que será el que haga de “cojita” al final del juego. Los jugadores, con las manos unidas y formando un corro, irán girando y haciendo gestos y movimientos cantando la letra de la canción. Cuando cantan "¡Agáchate, y vuélvete a agachar!" se agachan dos veces seguidas. Cuando cantan "chocolate, molinillo, corre, corre, que te pillo", el corro se detiene y cuando dicen "la" de la palabra chocolate, " ni" de la palabra molinillo, " co" del segundo corre y "pi" de la palabra pillo estiran la sílaba mientras hacen un gesto de ir hacia el centro del corro, con las manos hacia delante y a la altura de la cabeza. Cuando cantan "a estirar, a estirar", se abre el corro todo lo que se pueda, estirando los brazos, pero sin soltar las manos. A continuación, el jugador que está en el centro del corro comienza a andar a la pata coja mientras los demás jugadores le cantan "disimular que soy una cojita y si lo soy lo disimulo bien, ¡ay, ay!.” Luego, el jugador que hace de “cojita”, al cantar los demás "que te doy un puntapié con la punta de este pie ", le da a otro jugador un puntapié (flojo) y ese será el jugador que haga de “cojita” en el siguiente juego.

La canción que se canta, con variantes, es aquesta de la que mostramos dos.. El patio de mi casa es particular, cuando llueve se moja como los demás. ¡Agáchate! ¡Y vuélvete a agachar! ¡Que los agachaditos, no saben bailar.

El patio de mi casa es particular. Cuando llueve se moja como los demás. Agáchate, y vuélvete a agachar, que los agachaditos no saben bailar.

H,I,J,K, L,M,N,A, que si tú no me quieres otro niño me querrá.

Hache, I jota, ka ele, elle, eme, a, que si tú no me quieres otro amante me querrá.

¡Chocolate!, ¡molinillo! ¡Corre, corre, que te pillo! ¡A estirar, a estirar! Que el demonio va a pasar.

Hache, I jota, ka ele, elle, eme, o, que si tú no me quieres otro amante tendré yo.

Desde chiquitita me quedé, me quedé, algo resentida de este pie, de este pie.

Disimulad, que soy una cojita, y si lo soy, lo disimulo bien. ¡Ay, ay!, que te pego un puntapié con la punta de este pie.

Si vienes a este corro aprende a cantar. Correrás si yo corro, como los demás. Levántate y vuelve a levantar, que los levantaditos si saben bailar

Otra canción es: Viva la media naranja

Viva la media naranja, viva la naranja entera. Vivan los guardias civiles que van por la carretera. Ferrocarril, camino llano, por el vapor se va mi hermano. Se va mi hermano, se va mi amor, se va la prenda que adoro yo, que adoro yo. Chimpón.

Del hueso de la aceituna tengo que hacer un tintero, del tintero una pluma, de la pluma un palillero. Ferrocarril, camino llano, por el vapor se va mi hermano. Se va mi hermano, se va mi amor, se va la prenda que adoro yo, que adoro yo. Chimpón.

El pilla pilla El juego del pilla pilla es un juego que no tiene un limite de jugadores ,pero como mínimo tienen que jugar dos . Este juego es muy divertido y cuanta mas gente juega mas ,cuando yo era pequeña solíamos jugar en la calle con mi hermana y los vecinos y vecinas de la calle. Reglas del juego: Se junta todos los jugadores y se cuenta entre todos con un numero mayor a los que hay. Por ejemplo ;si hay 10 jugadores se cuenta hasta 20.Al que le toca el numero veinte es el que le toca pillar. El juego consiste, como el nombre dice en pillar a uno de los jugadores .Se reúnen todos los jugadores y al que le toca pillar cuenta hasta tres y todos los jugadores salían corriendo y al que le tocaba pillar iba en busca de los jugadores hasta que atrapaba a uno de ellos y ese era al que le tocaba pillar. 25

El telĂ¨fon En aquest joc nomĂŠs s'han de fer servir dues llaunes buides, a les que se'ls fa un forat al fons pel que es passa un cordill. Un jugador se'l posa a l'orella i l'altra parla dins de la seva llauna. I desprĂ¨s l'altre fa el mateix.

El yo-yo Bé, jo de jovenet no me'n recordo a que jugava; crec que amb qualsevol cosa m'entretenia . Haurè de fer un resert de la meva vida i aixó en pot portar problemes ja que la meva memòria a sofert algun que altre problema. Ara que parlo de problemes et poc explicar una anècdota es com allò que diuen els Xinesos: Tens un problema ? I es pot solucionar? Si tu respons que no és, que no és un problema, és una altre cosa jo que ser . Haver que t' haig de explicar perquè tu et cregis Una de les coses que m' agradava era el yo-yo fen-lo anar amunt i avall, no fer mes coses rares, ja que si no havies de tornar a recollir tot el fil. Fer el que s'en diu virgueries no em sortien .

Aquest joc el jugava amb la meva germana i les meves amigues principalment a l'hivern i quan plovia perquè el podíem jugar a dins de casa, Ens ho passàvem molt bé tant jugant com amb les penyores, que passant els anys cada cop eren més atrevides i divertides.

Els Cromos És un joc al que es pot jugar individualment o en grup, a l'interior o a l'exterior, i amb diferents tipus de cromos. Els jugadors es col·loquen en rotllana, cadascú amb els seus cromos. Al centre de la rotllana es fa una pila de cromos.(dels cromos de cadascú s’hi posa el nombre acordat). El funcionament del joc consisteix en colpejar la pila de cromos amb la mà en forma de cova (amb els dits junts, el palmell mirant a terra i amb forma còncava) fins que aconseguim donar-los la volta. Si ho aconseguim, ens els quedem. Si no aconseguim voltar-ne cap, el torn passa al següent jugador.

Si els cromos donen la volta ens els quedem. Si cap cromo no dóna la volta el torn passa al següent jugador.Aquest joc el jugava amb mols nois de la meva edat i de aprop de casa, alguns amb palets de ferro i altres pedres mol planes els cartrons eren de capses de llumins. El jugàvem amb alguna de les places del meu poble. També es pot jugar donant-los la volta picant amb un altre cromo o llançant un dels cromos a la paret per fer que, al caure, toquin un dels cromos que resten a terra.

Els pneumàtics

Anys 1965 – 1970 En aquella època no hi havien masses joguines. Aleshores, el que fèiem nosaltres era recollir objectes vells, inservibles que trobàvem pel carrer i ens inventàvem un joc. Moltes vegades, trobàvem pneumàtics vells tirats pel carrer però que encara s’aguantaven drets. El joc es realitzava en grup consistia en recollir el màxim nombre de pneumàtics i buscar un carrer amb molta pendent. Llavors, en grup, ens posàvem en un extrem del carrer i tiràvem el pneumàtic sol i els altres es col·locaven al mig de la pendent per saltar-lo. El que el feia caure, es col·locava al capdamunt del carrer per tornava a llençar. Els que no queien, anaven a parar al final del carrer, on es recollien quan finalitzava el joc.

Els retallables Quan jo era petita jugava molt als retallables, segurament que les de la meva edat, també havien jugat. Passava hores retallant, i després vestia les nines i els i canviava els vestits. Tenia una caixa de sabates, on les guardava totes, i quan baixava la meva mare a comprar, sempre li demanava que em comprés un retallable de Cal Huguet. Amb que poc ens conformàvem. Així passàvem estones les nenes del carrer. També jugàvem a saltar a corda i a la xarranca etc....

Quan jo era petita,jugava junt amb les meves germanes amb les nines retallables de paper, ens hi passàvem hores era una manera de passar l'estona

divertida,suposo que moltes de vosaltres tambĂŠ haureu jugat i sabreu de lo que parlo. Les nines retallables anaven en uns llibrets,a on cada fulla del llibre i anava una nina diferent junt amb els seus vestits,tants sols tenies que agafar unes estisores i comenĂ§a a retallar la nina que volies i els seus vestits corresponents. A vegades com que els vestits que duia la nina eren molt pocs els acabava dibuixant jo..

Embarbussaments Els embarbussaments són un dels jocs més savis que hagi inventat l'enginy humà, ja que no serveixen només per a la diversió sinó que ajuden els nens a una correcta pronunciació quan alguna cosa presenten alguna dificultat. El cel està engarabintintagulado Qui el desengarabintintagulizará? El desengarabintintagulador Que ho desengarabintintangulare Bon desengarabintintagulizador serà

M'han dit que has dit un dit Que han dit que he dit Qui ho ha dit mentir I en cas que hagués dit Aquest dit que has dit Que han dit que jo he dit Aquest redicho va quedar I estaria molt ben dit Que han dit que he dit

Escarabat bum-bum Escarabat bum-bum o escarbat bum-bum és un joc infantil tradicional dels Països Catalans. L'escarabat esmentat a la cançó no està gaire definit com a personatge, apart de donar nom al joc. Cançó Aquest joc s'acompanya amb una cançoneta. La cançó principal o bàsica és: Escarabat bum-bum, posa-hi oli, posa-hi oli, escarabat bum-bum, posa-hi oli en el llum. (o dins del llum) Variants Variant per a nens molt petits La manera tradicional de jugar aquest joc amb nens molt petits consisteix en que un nen o nena amaga el cap a la falda de la mare o germana gran que condueix el joc. Aquesta canta la cançó, continuant-la d'aquesta manera: Si en el llum no n'hi ha a l'escalfeta, a l'escalfeta, si en el llum no n'hi ha a l'escalfeta n'hi haurà. Aleshores es fa venir un altre nen o nena a que el toqui l'esquena i a veure si endevina qui l'ha tocat, dient: Escarabat, escarbat endevina qui t'ha tocat! Variant per a nens més grans Es pot jugar com a joc de pati i els nens mateixos juguen sols. Un nen o nena amaga el cap als genolls del conductor del joc. Després de cantar la cançó, el nen o nena que condueix el joc fa un senyal a un dels jugadors perquè s'atansi i doni un cop a l'esquena al nen que amaga el cap als seus genolls. Aleshores diu: (Nom del nen o nena), endevina qui t'ha tocat! El nen que para s'aixeca i va a buscar el jugador que li sembla que l'ha tocat, se'l carrega a coll-i-be i el porta fins al conductor del joc, que li demana: - Què portes aquí?. L'altre respon: - Un sac d'ossos. Si no ho ha endevinat, el conductor del joc li respon: - Torna'ls allí que no són nostres. Aleshores el qui para ha de tornar el jugador al seu lloc i tornar a parar ell. Quan el que para porta el jugador que l'ha tocat de debò, el conductor del joc diu: - Deixa'ls aquí, que són nostres. Llavors para el jugador caçat.

Estirar corda Els nens es divideixen en dos grups, es marca una ratlla que delimita la meitat de la corda, un equip a cada extrem tira fort de la corda per intentar que lâ&#x20AC;&#x2122;altre equip passi la ratlla marcada

Fet i amagar Quant jo era petita al darrere de casa, en aquells temps hi havien horts, ara hi han cases, jugava amb els meus veïns a fet i amagar. El joc consisteix en lo següent: Hi ha un nen/a que la para i ha de comptar fins a 100 ràpidament. Mentrestant els altres nens/es s'han d'amagar. Quan el que para acaba de comptar ha d'anar a buscar els companys/es amagats. Quan troba a algú ha de picar a la paret i dir: Un, dos, tres i el nom del que hagi vist. Els nens es poden salvar si arriben abans a la paret i diuen: Un, dos, tres salvat. L'últim pot salvar a tots. La partida s'acaba quan ja no queda ningú amagat. El primer/a que ha estat vist, la para. 35

Joc de bitlles Les bitlles catalanes són un esport tradicional català consistent en llençar unes boles (bitllots) contra unes bitlles situades a una determinada distància a fi de derribar-les. El material consta de 6 bitlles i 3 bitllots. Una partida consta de 9 tirades per jugador dividides en 3 rondes de 3 tirades. A cada tirada es poden llençar de un a 3 bitllots. Plantarem les bitlles en dues fileres de tres columnes, separades entre elles tenint en compte que ha de poder passar el bitllot més gros sense tocar-les. La distància de tir serà de 11,5 metres pels homes i 9,5 metres per a les dones, a partir de 15 anys. Els més petits poden fer-ho de més a prop, segons la seva força. Recordeu que l’objectiu principal és fer "Bitlla", és a dir, tombar cinc de les sis bitlles. En cas d’empat a punts, guanyarà el jugador que hagi fet més "BITLLES". Si seguim empatats farem una altra ronda de tres tirades.

Puntuació: Cap bitlla tombada: 0 punts. 1 bitlla tombada: 1 punt 2 bitlles tombades: 2 punts 3 bitlles tombades: 3 punts 4 bitlles tombades: 4 punts 5 bitlles tombades: 10 punts BITLLA 6 bitlles tombades: 6 punts LLENYA

Joc de les cadires Jo quan era petita jugava amb les meves amigues de l'escola ,la Montse ,la Rosa, la Victòria, la Loli, la Fina. Jugàvem a moltes coses, però hem ve a la memòria el joc de les cadires. Amb aquest joc participava gairebé tota la classe,perquè acostumàvem a jugar quan plovia, ja que no podíem sortir al patí. Era molt divertit, posavem tantes cadires com nenes i aleshores la mestra posava la musica, i als pocs minuts la parava, perdia la nena que es quedava sense cadira. Cada vegada anàvem treien una cadira fins que només quedés una.

Joc dels disbarats

Tots el jugadors seuen a terra fent rotllana. (Sentit del joc: d'esquerra a dreta). El cap del joc pregunta, a cau d'orella, al company que té a l'esquerra: - Per a què serveix...? Aquest li respon i, al seu torn, fa una nova pregunta del mateix tipus al seu company de l'esquerra. l així successivament cada jugador pregunta i respon fins que s'hagi fet tota la volta. Llavors, cadascú va dient la pregunta que li han fet per la dreta i la resposta que ha obtingut per l'esquerra. Per exemple, el primer pregunta: - Per a què serveix el pa? l el segon respon: - Per menjar. Llavors, aquest pregunta a un altre noi: - Per a què serveix el mocador? Aquest tercer contesta: - Per mocar-se. Quan li toqui parlar, aquest segon jugador haurà de dir: - Aquí m'han preguntat: Per a què serveix el pa?, i aquí m'han contestat: Per mocarse.

Jugar a bales (caniques) Material

Es dibuixa un cercle a terra i s'hi col·loquen tantes bales com jugadors hi ha. Cada jugador intenta tocar amb una bala les que hi ha al cercle, tirant-la amb força, des de fora i a una certa distància, a fi de treure’n com més millor. Guanya el jugador que més bales ha tret del cercle, les quals passen a ser seves. Variant Es fa un clot a terra i el camí que ha de seguir la bala per arribar-hi. Amb el dit polze s’ha de llançar la bala per intentar col·locar-la al clot. Guanya el jugador que ho aconsegueix primer 39

Jugar als bolins Portàvem una caixa de cartró de les sabates amb els bolis,els que tenien la sort que la seva mare els hagués fet una bossa de roba els portaven allà,eren de fang cuit de la grandària d'una avellana gran, si els dies anteriors havia agut sort a guanyar, en la caixa portàvem uns 50 bolins més una bola mes gran d'acer. Com de cotxes circulaven pocs perquè amb prou feines havia jugàvem enmig del carrer. Es marcava una ralla en el sòl on cada jugador posava un boli,n a uns 3 metres es marcava una altra ralla on ens posàvem per tirar, es feia per torns amb la bola d'acer es tènia que desplaçar el boli de la ralla si ho aconseguies era per tu i tornaves a tirar fins que fallaves i llavors tirava el següent així fins a acabar, llavors es contaven per veure qui havia guanyat més bolins.

L'aranya S’elegeix un jugador que es posarà al mig del camp, els altres es posaran en una punta del camp. El jugador del mig crida “ARANYA” i la resta de participants situats a la punta diuen ben fort “PELUDA”. Desprès d’aquest crit els de la punta comencen a córrer cap a l’altre costat intentant que el nen que fa d’aranya no els toqui. El que és tocat es converteix en aranya juntament amb el seu company. Seguirem així fins que tots es converteixin en aranya. Les aranyes solament poden desplaçar-se cap a la dreta i l’esquerra de la franja marcada. Les aranyes corren de forma individual sense agafar-se de la mà; a més no es poden creuar. També es coneix com el joc del pescador 41

La bomba. Per aquest joc només necessiteu una pilota i com més jugadors millor. Es tria un jugador que és el que para. Aquest tira la pilota i comença a comptar en silenci i amb els ulls tancats. La resta es van passant la pilota. Quan arriba a 20 (o el número que s'hagi acordat) crida ben fort “bomba” i el jugador que tingui la pilota a les mans queda eliminat. Si la pilota està a l'aire queda eliminat el que para. Nosaltres tiràvem la pilota ben amunt i l'agafava qui volia, però si et queia també estaves eliminat. A cada ronda es va canviant de jugador que compta, és clar. Aquesta és la versió que fèiem servir al carrer de casa dels meus pares aquí a St. Sadurní, érem molta canalla i el carrer és estret però molt pla i tranquil. Bé, de tranquil ho era abans. I no sé perquè però a l'escola no recordo haver-hi jugat mai.

He preguntat al meu fill de 7 anys i ell m'ha explicat una altra versió del joc. En aquest cas es fa una rotllana i el jugador que para està al centre. Tira la pilota a qualsevol i comença a comptar amb els ulls tancats mentre que la resta es van passant la pilota el més ràpid possible sempre cap a la dreta. El que compta avisa quan arriba a 17 que la bomba està apunt d'explotar. I quan arriba a 20 crida “la bomba ha explotat”. El jugador que té la pilota queda eliminat i s'ha d'asseure a terra, estirant les cames. I també a cada ronda es canvia el jugador que para. Els jugadors que continuen drets han de saltar per sobre de les cames de tots els jugadors que van quedant eliminats per poder passar la pilota al company que tinguin a la seva dreta, encara que estigui a l'altra banda de la rotllana.

La cadena Un jugador comença parant sol. Quan agafa a algú, paren tots dos agafats de la mà. Si durant la recerca d'un nou membre per a completar la cadena es deixen anar, han de tornar a agafar-se abans de tocar algú altre. Si són tres, continuen agafats tots junts, però quan toquen el quart ja poden fer dues parelles. Es van fent parelles i es van empaitant els que queden fins que tothom es agafat. L'últim de ser tocat és qui pararà a la següent partida.

La corda (La comba)

Saltar a corda és un dels jocs més antics del que tenim coneixement. El nombre de jugadors és il·limitat, i es recomana jugar en qualsevol lloc a l’aire lliure. Requereix un material indispensable que és la pròpia corda per saltar. La llargada de la corda dependrà de l’alçada de qui hi hagi de saltar, sempre tenint en compte que ha de ser més llarga que l’alçada de la persona. Els jocs poden ser de dos tipus: • Cadascú salta com vol, intentant fer el màxim de salts possibles sense parar, provant diferents maneres de col·locar les cordes... • Amb cançons: consisteix en saltar al ritme d’una cançó i fent alguns moviments específics que la pròpia cançó ens indiqui. Dos jugadors l'agafen un per cada extrem per donar voltes a la corda. Els demés es col·loquen en fila per anar passant a saltar sense perdre el torn, una vegada que comença a saltar el primer. Si un no salta quan li toca, o es dona amb la corda, es para el joc i aquest passa a "lligarse-la", o el que és el mateix, a "donar la corda". Mentre que no salta, els demés canten una cançó i segons com sigui aquesta, es dona a la corda a un ritme diferent. Una d’aquestes cançons típiques de saltar a corda és “Si la barqueta es tomba”. En els dos primers versos la corda es balanceja per baix i el que salta, l'ha d'anar travessant. Quan comença el tercer vers s'alça la corda rodant normal fins el final. Quan s’acaba la cançó, qui saltava surt i agafa un dels extrems de la corda, de manera que l’infant que l’agafava es posa a la cua per saltar. Es torna a cantar la cançó i el següent nen de la cua entra per saltar. Així successivament. Cançó: “ Si la barqueta es tomba, nena no tinguis por. Alça la corda enlaire i fes un saltiró” (Es conten els salts que fa el jugador) “Un, dos, tres...”.

Dins el joc de la corda existeixen moltes varietats, gairebé sempre acompanyada d'una cançó determinada . Algunes de les cançons de saltar a corda més conegudes són: • "Soy la reina de los mares". • "Al pasar la barca". • “El cocherito”: el cocherito leré me dijo anoche lerè que si queria lerè montar en coche lerè . Y yo le dije lerè con gran salero lerè no quiero coche lerè que me mareo lerè,

L’espardenyeta

Ja fa uns anyets, quan jo era una nena, uns dels jocs que sovint jugàvem era el de l'espardenyeta. També es jugava fent servir un mocador. I era així de senzill: Ens asseiem a terra en rotllana, menys un, el que para. El que para duu una espardenya a la ma i va donant tombs per fora de la rotllana. Mentrestant cantem (les vegades que faci falta fins que el que para ha deixat l'espardenyeta darrera d’un dels jugadors, el que se n’ha d’adonat ha d'empaitar el que para, donant un tomb a la rotllana. Si el que para aconsegueix arribar al lloc buit i s’hi asseu sense que l’altre l'atrapi, doncs, para l’altre. Cançó que cantàvem al meu barri: El sereno de la nit, cada dia cada dia. El sereno de la nit, cada dia es pixa al llit. Tris, tris, tras, si t’atrapo, si t’atrapo. Tris, tris, tras, si t’atrapo rebràs. Aquest joc té moltes variables, i encara se’n poden fer més.

La zapatilla. (l'espardenyeta en castellà) Con los jugadores sentados formando un círculo hay uno por fuera que se la queda y que va dando vueltas al círculo llevando una zapatilla en la mano mientras los demás cantan la canción: A la zapatilla por detrás tris tras ni la ves ni la verás tris tras mirar arriba que caen judías mirar abajo que caen garbanzos a dormir a dormir que vienen los Reyes Magos Cuando se dice a dormir a dormir... bajan la cabeza y con la mano se tocan detrás por si el que llevaba la zapatilla se la hubiera dejado detrás, entonces debería levantarse e intentar coger al que se la quedaba antes de que éste diera la vuelta completa al círculo y ocupara el sitio que ha dejado vacante, sino le coge él se la queda y comenzaría de nuevo el juego, si le coge el otro se la sigue quedando.

La ferradura

Per a jugar-hi s'ha de plantar una vara de ferro a terra i traçar al seu voltant una circumferència de 50 o 60 centímetres de diàmetre. Cada jugador té entre 3 i 5 ferradures. Des d'una distància d'un parell de metres les han de tirar intentant que es quedin agafades a la vara o, si més no, que quedin dintre de la rotllana. 48

La gallina ponicana La gallina Ponicana és un joc de penyores en que els jugadors s'asseuen a terra formant una rotllana, amb les cames vers el centre, i les van arrossant al ritme d'una cançó.

(Sempre perdia quan jugaven a la gallina ponicana). Tots els participants seuen a terra en rotllana i amb els peus cap al centre. El jugador que porta el joc entona la cantarella: La gallina ponicana... A mesura que marca el ritme de la cançó, va tocant cadascun dels peus dels jugadors. Aquell a qui toca el peu quan diu l'última paraula cal que l'amagui tot seguit. Així continua el joc fins que tots els jugadors han amagat tots els peus. El darrer jugador que es queda amb un peu és el guanyador. (En la terminologia pròpia del joc, quan un nen o una nena ha amagat un peu es diu que: És coix. I quan ha amagat tots dos peus es diu que: No té cames.) Cançó: La gallina ponicana pon deu ous cada setmana pon, i un; pon, i dos; pon, i tres; pon, i quatre; pon, i cinc; pon, i sis; pon, i set; pon, i vuit; pon, i nou; pon, i deu. La gallina de la seu diu que amaguis aquest peu.

La gallineta cega Ja fa bastants anys quan jo era petita, jugava a la plaça del meu poble junt amb altres nenes, un joc que m'agradava molt i es deia La gallina cega, i consistia: en que: Els jugadors s'agafen de les mans formant una rotllana. Un d'ells fa de gallina cega i es posa al mig amb els ulls tapats i intenta agafar algun jugador i descobrir qui és. Els jugadors de la rotllana comencen a donar voltes i procuren esquivar el qui té els ulls tapats. Quan la gallina cega agafa un jugador i endevina qui és, és aquest últim qui ha de fer de gallina cega a continuació. Es tracta de reconèixer una persona del cercle pel tacte.

Una variant. Tots els nens es col·loquen en cercle, agafats de les mans menys la “gallineta cega” que es troba al centre i amb els ulls tapats. Després de tres voltes sobre si mateixa, es dirigirà cap a qualsevol del cercle i li palparà la cara per tal de reconèixer-lo. Si ho aconsegueix intercanviaran els papers. El grup es pot desplaçar per tal d’impedir que la gallineta l’atrapi, però no val deixarse anar les mans.

Altra variant, Un es para i amb un mocador o una altra peça que faci les funcions del mocador se li tapen els ulls mentre els altres nens es mouen dins d'un terreny fixat per endavant, quan un d'aquests és tocat ha de romandre quiet per ser identificat per mitjà del tacte, si ho és quedarà eliminat i si no ho és, es intercanviarà amb el nen del mocador. No és convenient un grup massa gran de jugadors, podent jugar nens i nenes.

La Xarranca

La Xarranca és un joc tradicional català en què es dibuixen una sèrie de caselles numerades al terra per on han de saltar els jugadors per ordre després de tirar-hi una pedra plana que caldrà recollir mentre se salta a peu coix. Depèn del lloc on es juga, poden variar lleugerament les regles i el nom del joc. Tot i que una de les variants més típiques és la següent: Hi juga un nombre indeterminat d'infants. Per torns es tira una pedra plana a la casella que toca. Es comença per la 1 i es va pujant. Cal que la pedra caigui dins de la casella, sense tocar les vores. Aleshores es fa el recorregut de la següent manera: cal passar per totes les caselles, successivament, saltant-se la casella que té la pedra, al peu coix, sense trepitjar les línies ni tocar amb l'altre peu el terra. Si el recorregut és dels que tenen caselles en creu i si cap de les dues caselles no és la que té la pedra, en arribar a aquestes es posa un peu a cadascuna, simultàniament (eixarrancats). En arribar a la darrera casella l’infant es gira i torna fins al principi. Quan s'està a la casella anterior a la que té la pedra cal ajupir-se i agafar-la i tornar amb ella al principi. Si durant aquest recorregut en algun moment el jugador toca amb l'altre peu al terra o trepitja una ratlla o en llençar la pedra no encerta bé la casella corresponent li passa el torn. Si fa tot el recorregut continua amb la següent casella fins que les ha fet totes. Guanya qui primer fa tot el recorregut. Un i dos la xarranca, Un i dos a peu coix, Un i dos la mà a l’aire, Un i dos la mà a terra, Un i dos braços en creu, Un i dos mitja volta, Un i dos adiós (surt).

La rila El joc aplega un grup de nois/es entre els quals se sorteja el grup que empaitarà (que acostuma a tenir menys membres que el grup empaitat). Cal marcar o delimitar els límits del terreny de joc i el cau on es posaran els jugadors “tocats” Es comença a empaitar i fugir dins el terreny de joc prefixat. Quan s’aconsegueix tocar algú haurà d’anar al cau i parar sense moure’s, vigilat per un o dos de l’altre bàndol. Els “tocats” s’agafen de les mans formant una cadena. Els tocats poden ser alliberats pels seus companys que encara no hagin estat agafats, només tocant-los. El joc s’acaba quan no queda ningú per agafar.

Les baldufes

Fer ballar la baldufa és un joc que demana força traça. Perquè balli ben recte , cal embolicar-la amb un cordill i llançar-la d'una estrebada. Un cop està ballant, es poden fer diferents figures i jocs: Fer-les ballar: És el joc més simple de tots. Els jugadors fan ballar les seves baldufes alhora per veure quina és la que dura més estona. Fer-la saltar: Mentre la baldufa balla s'envolta amb el cordill, que es va estrenyent poc a poc fins que la punta de la baldufa queda subjecte. Aleshores es llança la baldufa cap a munt i es deixa caure a terra perquè continuï ballant. Els més traçuts la recullen a la mà sense que deixi de ballar o fins i tot la mantenen girant uns segons a sobre del cordill. Agafar-la amb la mà: Mentre la baldufa balla, s'obre la mà amb els dits ben separats, es col·loca a terra, amb el palmell mirant amunt, i es va apropant a poc a poc a la baldufa fins que aquesta s'enfila al palmell. Si balla amb prou força es pot passar a la mà d'un altre jugador. Esquerdar baldufes: És un joc força brusc que consisteix a llançar la pròpia baldufa contra qualsevol altre que estigui ballant amb la intenció d'esquerdar-la amb un cop de punta. Es marca un cercle a terra i tothom fa ballar la seva baldufa a dins Quan una baldufa surt del cercle tot ballant, l'amo l'agafa i la torna a llançar una altra vegada intentant treure una de les que hi ha dins el cercle. Les que s'aturen a dins el cercle no es poden retirar fins que algú no les treu amb la seva. Si un jugador aconsegueix treure'n una, se la queda. De vegades, només es pot llançar la baldufa si abans ha estat recollida amb la mà mentre balla. Jo de petita, jugava al carrer amb els meus amics Maria i Jaume, al joc de la baldufa. Quan tenia la corda encordillada a la baldufa, tirava amb força, i no sempre aconseguia fer-la ballar.

Avui dia, el joc de la baldufa ha quedat com un record, dels anys de la meva infantesa.

Les carreres d'aros L’aro es tracta d’una joguina molt antiga i molt habitual a principis del segle XX. Consisteix en un cèrcol de fusta que es fa girar amb la mà o bé un cèrcol metàl·lic que es fa girar amb un ferro llarg acabat en forma de U. És un joc que es juga a l’aire lliure, sobre una superfície preferiblement plana. Es pot jugar individualment o bé competint entre diversos jugadors. Hi ha d’haver un aro per cada jugador. El joc consisteix en mantenir equilibrat l’aro i fer-lo rodar, amb l’ajuda de la mà o del ferro amb forma de U, sense que caigui a terra i al llarg del recorregut determinat prèviament. Al principi de la carrera, es millor donar impuls a l’aro amb la mà, i un cop ja ha agafat prou velocitat es pot seguir impulsant amb el ferro en forma de U o bé continuar amb la mà. Es recomanable delimitar la sortida i el punt d’arribada del recorregut. Guanya aquell jugador que arriba en primer lloc a la meta.

Les curses de sacs Els participants es fiquen dins d'un sac que subjecten amb les mans a l'alçada de la cintura. Es col·loquen en fila a la línia de sortida Després del senyal de sortida, s'ha d'arribar fins al punt acordat saltant dins dels sacs. Quan tornen al punt de sortida surten del sac i el passen al següent company. Guanya el grup que primer arriba. Els participants han de seguir un recorregut marcat. Segons l'edat dels participants, es podran determinar diferents distàncies i dificultats en el recorregut.

Les gomes El meu pensament torna enrere en el temps, quan tot era pintat de rosa. Ignorava les paraules odi, tristesa. Recordo els dies d'escola, les mebvs companyes, quan lliures i contentes corríem pels carres i jugàvem al pati de l'escola, Un dels jocs que mes jugava era el de les gomes. Saltar a les gomes és un joc de saltar que consisteix en, per torns, fer saltirons per sobre unes gomes al ritme d’una cançó i amb diferents nivells de dificultat. Per jugar-hi només cal una goma elàstica d’uns quants metres de llarg a la que se li uneixen els extrems amb un nus. El nombre de participants és il·limitat, hi pot jugar tanta gent com es vulgui. Ara bé, es recomana que siguin un mínim de tres persones (dues per subjectar la goma entre les cames i una per saltar). En el cas de que només hi hagi un o dos participants, el que es pot fer es col·locar cadires que subjectin la goma entre les potes. Els dos jugadors que subjecten la goma, en primer lloc se la col·loquen entre les cames (obertes) a l’alçada dels turmells. A mida que avança el joc i tots els jugadors han saltat amb les gomes en aquesta alçada, s’apugen fins als genolls, malucs, cintura, pit, coll i el cap (la goma agafada amb les mans a l’alçada del front). Per posar més dificultat, a la primera posició (turmells) els jugadors que salten no poden tocar la goma. Els jugadors que salten comencen a jugar fent una sèrie de passos, a dreta i esquerra, per sobre les gomes al ritme d’una cançó que canten entre tots. Un cop un jugador ha completat el seu torn sense equivocar-se, passa a saltar el següent jugador i així successivament fins que tothom ha saltat i s’apuja l’alçada de la goma. Els moviments del jugador que salta consisteixen en posar i treure un o els dos peus dins l’espai delimitat per les gomes, saltar de manera que la goma quedi lligada a un turmell i tornar-la a deslligar... tot depèn de l’habilitat del jugador i dels moviments que marqui la cançó amb la que es jugui. S’ha d’intentar que la goma no s’emboliqui en excés (perquè els nusos són difícils de desfer). Si el jugador que salta s’equivoca, perd el seu torn i passa a substituir a un dels jugadors que subjecten la goma. Una de les cançons que es canten en aquest joc: “Don Melitón tenía tres gatos, y por la noche les daba turrón, que los hacía bailar en un plato, que viva los gatos de Don Melitón

Les tabes Una taba és un os de la pota d'alguns animals (be, cabra). Es necessiten quatre tabas i una pilota per jugar. Regles del joc: es juga a primeres: és la part de l'hoyito, a segones: el costat oposat del clot, a terceres: és el cant mes llis i a quartes: és l'altre cant. Comencem a jugar: tirant les quatre tabes al terreny de joc, segur que alguna cau en primeres llavors, tires la pilota i quan d'un pot agafes la taba que ha caigut en aquesta posició i la pilota a la verticals és igual però amb les seves posicions adequades. Guanya el jugador que primer acabi, però si no és així i ocorre alguna cosa perds i en un altre torn has de tornar a intentar-ho. Però si cap de les tabes ha caigut en primeres has de tirar la pilota i quan boti li dónes la volta perquè caigui en primeres si no és així perds i esperes el teu torn. Vas a segones quan cauen les tabes en segones i es fa el mateix que en primeres, i en terceres i en cua de fer bé tot el joc. 58

La taba es el hueso conocido como astrágalo. Con la taba de algunos animales, particularmente del cordero, se practica un juego de apuestas muy simple, el juego de las tabas, conocidas más recientemente como gogos. El juego consiste en lanzar la taba, ganando una o cuatro unidades apostadas si quedan las partes salientes del hueso hacia arriba, o perdiendo otras tantas si quedan las partes hundidas en la cara superior. Actualmente también se fabrican imitaciones del hueso de plástico para el juego, además de variaciones de figuras de distintas formas y colores, pero también con 4 caras de formas diferentes para versiones infantiles del juego. Yo en mis años de colegio, en los recreos que así se llamaba al rato que teníamos para jugar y comer el pan con chocolate, cuando llegaba la primavera y empezaba a hacer calor siempre nos sentábamos a jugar a las tabas. Siempre le pedíamos a nuestro carnicero que nos guardara estos huesos, después para que fueran más divertidos los pintábamos con esmalte de uñas que normalmente le cogíamos a escondidas a nuestras madres. En ZARAGOZA de donde soy era un juego muy popular.

Les xanques (Els pots) El joc consisteix a caminar i fer curses sobre dues llaunes a les quals s'ha fet un forat a cada costat. A traves d'aquests forats es fa passar una corda llarga que,en forma de nansa els jugadors agafen amb les mans per aguantar-se i caminar i c贸rrer sense caure. Guanya el jugador que arriba sense caure dels pots (les xanques) a un punt determinat.

Les xapes Per jugar a xapes necessitarem ben poca cosa: guix, si juguem sobre ciment, o un palet per delimitar l'espai de joc, si juguem sobre terra. Les xapes necessiten d'una preparació prèvia totalment voluntària (però molt recomanable), que és tot un ritual: es tracta d'omplir el revers de les xapes amb una mica de cera calenta d'espelma o una mica de plastilina. Amb això aconseguim donar una mica de pes i major estabilitat en els desplaçaments. Es dibuixa a terra un circuït amb una línia de sortida. Els i les participants hi col·loquen les xapes. Es determina un ordre de participació.

El joc consisteix en completar el trajecte abans que la resta de participants. Per colpejar la xapa s'ha de fer impulsant-la amb el dit índex. Un participant pot anar tirant mentre no se surti del trajecte. En el moment que això passa perd el torn i espera allà on s'ha quedat a que li torni a tocar. Quan un participant xoca amb una altra xapa, ha de retornar a la línia de sortida Guanya qui recórrer l'itinerari més ràpid.

Moros i cristians Es formen dos equips amb els mateix nombre de jugadors (cinc com a mínim, i deu com a màxim) i es tracen dues línies rectes als extrems del camp de joc, que delimiten el castell de cada equip. Es marquen també dues línies als costats amb un punt central, per als presoners respectius. Cada equip se situa darrera de la seva línia, amb els jugadors l'un al costat de l'altre, formant una barrera i amb una mà estesa. Un dels jugadors de l'equip que comença se situa davant dels jugadors contraris, a l'altre banda de la línia, i els toca suaument les mans. A continuació pica la mà d'un dels jugadors i es retira ràpidament cap el seu castell. El jugadors tocat va darrera del seu enemic per atrapar-lo, i si aconsegueix tocar-lo abans que travessi la línia del seu castell, el fa presoner i el col·loca al seu camp de presoners. Si no el toca, el jugador que ha iniciat la persecució resta estalvi al seu castell. Tot seguit, és el primer jugador de l'altre equip el que comença una nova persecució, després de picar la mà a un jugador contrari. Els presoners se salven si un dels jugadors que inicia el joc, tot aprofitant la carrera de tornada al seu castell, toca un o més presoners i aquests no són tocats pel jugadors que persegueix el primer. El joc finalitza quan un equip aconsegueix fer presoner tot l'equip contrari.

Olles, olles Es tracta d’un ball en rotllana, en el qual es canta la cantarella següent: -Olles, olles de vi blanc, fetes de fang, de fang i de maduixa, gira la caruixa, qui la girarà? En o na …. (un nom de fillet/a) serà. I el fillet/a que s’anomeni s’ha de girar i rodar amb la cara cap a defora de la rotllana, i així fins que tots s’hagin girat.

Passi missi passi missa És un joc que consisteix en que dos nens s'agafen de les mans, els altres fan una fila que van passant per sota dels dos anteriors al mateix temps que es canta la cançó "passi missi passi missa els primers corren molt els de darrere es quedaran "i qui en aquest moment passi per sota de les mans l'atrapen i li pregunten quina fruita li agrada més, els dos que estan agafats de les mans prèviament s'han triat una fruita, una vegada que el atrapat ha triat fruita es col·loca darrere l'elegit i així fins que passin tots, després s'enganxen per la cintura i una fila tira d'una altra per veure qui pot més. 63

Ratón que te pilla el gato

Se eligen el "ratón" y el "gato". El resto se cogen de las manos y forman un corro.. El ratón, dentro del círculo, sale corriendo del círculo, pasando entre dos jugadores. Después entra el gato y dice : "¿por dónde salió el ratón?".Los del corro contestan "por la puerta" y señalan por donde salió el ratón. Por esa puerta sale el gato persiguiendo al ratón, pasando por todas las puertas por las que éste pasa . Los demás cantan la canción : Ratón que te pilla el gato, ratón que te va a pillar, Si no te pilla esta noche, mañana te ha de pillar. Si el gato pilla al ratón, se cambian los papeles entre ellos.

Variante : Para que el gato y el ratón no se cansen mucho, estos pueden dejar su puesto a otro compañero, siempre que se pongan delante de alguno de los del corro y diga "gato" o "ratón" fuerte para que todos lo oigan.

Tocar colors Tots els jugadors caminen per l'espai. Qui dirigeix el joc va explicant una història en què surten colors (“El cel era blau”, “hi havia una noia amb els cabells negres”, “tenia les galtes vermelles”, “el cotxe blau va passar de pressa”, ...). Quan se sent el nom d'un color determinat, tots els infants han d'anar a tocar alguna cosa que duguin els companys, o ells mateixos, dels color anomenat. Quan continua la història els infants tornen a caminar

Cal que el conte permeti l'aparició de força colors.

Tocar Timbres

Això no sé si és un joc o una gamberrada però recordo que m'agradava molt jugar a tocar els timbres de les cases a l'hora del sopar. Érem la colla del barri i cada nit d'estiu ens reuníem tots a la plaça i començant des de la primera porta fins a l'última trucàvem el timbre, Quan sortia algú ens posàvem a córrer, ens amagàvem i estronxàvem de riure. Alguna vegada la gent cansada de tantes trucades ens havia tirat una galleda d'aigua.

Trencar la cadena Un grup d'un màxim de 10 jugadors es col·loquen en una rotllana. Un d'ells resta dintre del cercle. És el trenca-cadenes i intentarà trencar la cadena. Els jugadors de la rotllana s'agafen fortament amb les mans. El joc comença quan el capità de la rotllana fa un senyal al seu company de la dreta o de l'esquerra pessigant-li la mà. Per descomptat cal fer-ho secretament per tal que el trenca-cadenes no sàpiga per on va el pessic . Tots els membres de la rotllana van passant-se el pessic de manera que aquest vagi donant voltes. El trenca-cadenes dóna un cop a la mà del membre on creu que hi ha el pessic. Si l'encerta, canvien les posicions, si no, continuen com estaven. El pessic pot donar voltes a la rotllana en un sentit o en l'altre, a gust dels jugadors.

Tres pedretes Els infants es col·loquen en rotllana. Mentre tots canten la cançoneta marcant molt accentuadament el ritme, el que fa de cap assenyala o toca, un per un, cada infant de la rotllana. L'infant a qui correspon la darrera síl·laba queda salvat o escollit.

"Tres pedretes hi ha al carrer, jo les sé comptar molt bé, de color de xocolata: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou. Passarem pel carrer Nou, trobarem pintor i pintora que en pintaven Sant Joan; ves-te'n tu, que ets la/el més gran." 68

Un, dos, tres, pica paret Quan era petita, a l'hora del patí o a l'estiu quan els grans estaven a la fresca, recordo com jugava a diferents jocs de carrer. Un que recordo haver-hi jugat molt és : “Un, dos, tres, pica paret” Hi poden jugar a partir de tres jugadors. S’elegeix a un jugador que serà al que li toqui parar. Aquest es situarà mirant cap a una paret. La resta de jugadors es col·locarà formant una línia al darrera del jugador que pari a la distància establerta al principi del joc( de 7 a 10 metres de la paret) Comença el joc i el jugador que para pica amb les mans a la paret i al mateix temps diu: un, dos, tres, pica paret! Mentre el jugador diu aquesta frase, la resta s’aproximarà a ell tant ràpid com pugui procurant de no ser vistos pel jugador que para, ja que quan ell acaba de dir la frase es girarà ràpidament i si enganxa amb algú movent-se, aquest tornarà a la línia d’inici. És a dir, els jugadors s’han de quedar quiets abans que el jugador acabi la frase. El joc va avançant de la mateixa manera fins que un dels jugadors aconsegueixi arribar i tocar la paret, llavors quan el jugador que pari atrapi amb algun altre que es mou, aquest serà al que li tocarà parar. La gràcia es saber quedar-se quiet abans que el que pari acabi de dir la frase i ràpidament ficar-se a corre quan es giri cap a la paret, i així successivament fins que arribi a la paret.

Xurro, Pica, Taña

Aquest es un joc de colles, o sigui es necessiten dues colles de 5 o 6 persones cada una. Aquest joc es juga normalment amb nois,de 11 anys en amunt. El joc consisteix, en que un jugador es posa arrepenjat a la paret, i aguanta el cap ,del primer que s´acota i els altres van posant el cap entre les cames del primer, del segon,i així successivament ,fins a posar tota la colla. Normalment, tal com hem dit son 5 o 6 per colla. El que es posa a la paret o ha de ser un independent o de la colla que salta, perquè quan es crida Xurro -Pica -Taña, podria senyalar al primer que te el cap entre les mans la contrasenya. Quan estan tots ben posats, comencen a saltar sobre l´esquena dels que paren. Els que saltant tenen que saltar molt endavant i ben posats, perquè hi càpiguen tots, i no caiguin, doncs una de les normes és que no es pot caure ni tocar el terra amb els peus. Si passa alguna cosa de aquestes es perd, i aleshores tenen que parar ells. Quan tots han saltat, i se aguanten a sobre l'últim crida,: Xurro Pica Taña La contrasenya és: Xurro-1 dit ; Pica-2 dits; Taña-3 dits. Si els que paren, o sigui els de sota endevinen la contrasenya guanyen, I aleshores son ells els que salten, si no encerten tornen a parar. Si els que paren son petits els que salten toquen a terra, i perden. També si els que salten ho fan tan fort, o pesen tant els de sota s'ensorren o ells mateixos cauen, paren els uns o els altres Aquest joc anava molt bé a l'hivern,, doncs feia passar el fred,també

Els jocs tradicionals són aquells que existeixen de fa molts anys, i van passant de pares a fills, A aquests que heu recollit hi han jugat, els nostres avis, pares, nosaltres, i esperem que hi juguin els nostres fills, i nets. Tot i que serà difícil, ja que per mala sort ja no es juga tant, és a dir, ja no és comparable com fa cinquanta anys. Abans la gent no tenia altres medis que la seva pròpia imaginació i creativitat. Avui en dia el jocs ens venen donats és a dir no cal inventar-los, únicament jugar-hi,. Els Jocs tradicionals, per tant seria important que no desapareguessin, ja que fan que els petits infants i els adolescents, tot jugant s'ho passin bé i aprenguin a respectar unes normes i els drets dels seus companys i adversaris. Existeixen una gran varietat de jocs tradicionals a cada regió (corda, baldufa, el pati, fet a amagar, l’elàstic, xapes, el mocador, marro, xanques, jocs amb les mans cantant diferents cançons, titelles, instruments musicals simples, dominó, jocs de pilota, carreres de sacs, io-io...) que s’haurien de seguir potenciant, principalment perquè són jocs que es realitzen a l’aire lliure, a les places, a solars, parcs, és a dir, en contacte ple amb la naturalesa i l’entorn social. I a més a més, al participar amb nens d'altres procedències geogràfiques s'adonen de la similitud dels jocs en diferents parts del món. Podíem traslladar als jocs allò que se'n diu de la música, el seu valor de llenguatge universal. Prova d'això és el quadre de la portada en que Brueghel va reflectir els jocs de la seva època. Pels que teniu curiositat per veure'ls en detall i comparar amb els que vosaltres heu descrit, feu una ullada a aquest enllaç. http://www.xtec.cat/iesflix/concurs%20fotografia%20escolar/Jocs %20Bruegel_archivos/v3_document.htm

Abril, 2011