Odissea (vol. I) [cants I-VI], d'Homer by Editorial Alpha

00.qxp:DOBLE TEXT RUSTICA.qxp

8/7/10

11:28

Página 1

ESCRIPTORS GRECS

ESCRIPTORS GRECS HOMER

ODISSEA

TEXT I TRADUCCIÓ

HOMER

ODISSEA VOL. I

V OL . I

BARCELONA FUNDACIÓ BERNAT METGE MMX

FUNDACIÓ BERNAT METGE

FUNDACIÓ BERNAT METGE ESCRIPTORS GRECS TEXT I TRADUCCIÓ

HOMER

ODISSEA, I

BARCELONA

L’edició d’aquesta obra ha comptat amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes © de la traducció, hereus de Carles Riba, 2010 © del text grec revisat i l’aparat crític, Francesc J. Cuartero i Iborra, 2010 © de les notes, Joan Alberich i Mariné, 2010 © d’aquesta edició, Editorial Alpha, 2010 © Institut Cambó, 2010 Reservats tots els drets ISBN 978-84-9859-142-2 (Volum I) Rústica ISBN 978-84-9859-144-6 (Obra completa) DIPÒSIT LEGAL:

B. 20.891-2010

www.institutcambo.org

HOMER

ODISSEA VOL.

[CANTS I-VI]

TRADUCCIÓ POÈTICA DE

CARLES RIBA TEXT GREC REVISAT I APARAT CRÍTIC DE

FRANCESC J. CUARTERO I IBORRA NOTES A LA TRADUCCIÓ DE

JOAN ALBERICH I MARINÉ

BARCELONA FUNDACIÓ BERNAT METGE 2010

Aquest volum ha estat sotmĂ¨s a les revisions de consuetud en les publicacions de la F.B.M.

NOTA A L’EDICIÓ

Aquest volum aplega els sis primers cants de l’Odissea en la segona traducció de Carles Riba, que fou publicada per primera vegada l’any 1948 en una edició de bibliòfil i que el 1953 aparegué en la col·lecció Clàssics de Tots els Temps de l’Editorial Alpha. Excepcionalment, doncs, incorporem a la Collecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge una traducció en vers. El text reproduït en aquest volum i en els volums subsegüents és el de l’edició d’Alpha de l’any 1953, l’última controlada per Carles Riba. Així mateix, hem tingut en compte les correccions que el traductor va anotar en el seu exemplar particular de l’Odissea, conservat per la família, i en unes proves de tiratge no enquadernades que avui es troben a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Riba va presentar la seva versió dividida en seccions temàtiques. En la nostra edició, hem conservat els títols d’aquestes seccions i hem afegit els números de cant corresponents. En aquells casos, molt poc nombrosos, en què la traducció amplia el nombre de versos de l’original, hem numerat els versos catalans addicionals amb lletres llatines. El text grec s’ha establert de bell nou segons criteris filològics actuals, però s’ha deixat constància, en l’aparat crític, de les lectures de l’edició de Victor Bérard (Les Belles Lettres, 1924), que Riba tenia present en fer la seva segona traducció de l’Odissea. Atès el valor literari i històric del text de Riba, i atès el seu caràcter mètric, hi hem respectat escrupolosament totes les

NOTA A L’EDICIÓ

transcripcions dels noms propis grecs, encara que s’allunyin de les formes que són corrents avui dia. A les notes, en canvi, se segueixen els criteris habituals a la Fundació Bernat Metge.

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α Ἄνδρα μοι ἔννεπε, Μοῦσα, πολύτροπον, ὃς μάλα πολλὰ πλάγχθη, ἐπεὶ Τροίης ἱερὸν πτολίεθρον ἔπερσε· πολλῶν δ’ ἀνθρώπων ἴδεν ἄστεα καὶ νόον ἔγνω, πολλὰ δ’ ὅ γ’ ἐν πόντῳ πάθεν ἄλγεα ὃν κατὰ θυμόν, ἀρνύμενος ἥν τε ψυχὴν καὶ νόστον ἑταίρων. ἀλλ’ οὐδ’ ὧς ἑτάρους ἐρρύσατο, ἱέμενός περ· αὐτῶν γὰρ σφετέρῃσιν ἀτασθαλίῃσιν ὄλοντο, νήπιοι, οἳ κατὰ βοῦς Ὑπερίονος Ἠελίοιο

1 πολύτροπον : πολύκροτον u. l. (sch. Ar., Nub. 260 Eust.); πολλὰ : πάντων pauci || 3 νόον : νόμον Zenod. || 7 αὐτῶν : αὐτοὶ Eus., PE VI 8, 2, Porph.

CANT I INVOCACIÓ Conta’m, Musa,1 aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, després que de Troia el sagrat alcàsser2 va prendre; de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;3 molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim, fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia; mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho, car tots ells es perderen per llurs mateixes follies, els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,4

1. La invocació solemne a la Musa, habitual en els poemes èpics antics, responia a la creença que l’aede era el portantveu inspirat per la divinitat entre els humans. A l’època d’Homer no es feia encara la distinció de les atribucions de cadascuna de les Muses, una distinció que més tard esdevindrà tradicional i canònica. El nombre d’aquestes deïtats era de nou segons Hesíode (Th. 76) i l’Odissea (XXIV 60). Les Muses, com a filles de Zeus (Il. II 491 i Th. 52) i de Mnemòsine, la Memòria (Th. 54), eren les encarregades de conservar el record dels esdeveniments. 2. L’epítet sagrat alcàsser, que en la dicció formular homèrica qualifica certs topònims, és emprat aquí per a posar en relleu la ciutat de Troia i no té connotacions religioses. 3. El poeta subratlla un dels aspectes més rellevants de la personalitat del protagonista de l’obra, el seu desig de conèixer món per tal d’esdevenir un home experimentat i savi. 4. L’Altura és la traducció d’Hiperíon, un tità pare del Sol o Hèlios, de la Lluna o Selene i de l’Aurora o Eos, segons Hesíode (Th. 374).

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

ἤσθιον· αὐτὰρ ὁ τοῖσιν ἀφείλετο νόστιμον ἦμαρ. τῶν ἁμόθεν γε, θεά, θύγατερ Διός, εἰπὲ καὶ ἡμῖν. Ἔνθ’ ἄλλοι μὲν πάντες, ὅσοι φύγον αἰπὺν ὄλεθρον, οἴκοι ἔσαν, πόλεμόν τε πεφευγότες ἠδὲ θάλασσαν· τὸν δ’ οἶον, νόστου κεχρημένον ἠδὲ γυναικός, νύμφη πότνι’ ἔρυκε Καλυψώ, δῖα θεάων, ἐν σπέεσι γλαφυροῖσι, λιλαιομένη πόσιν εἶναι. ἀλλ’ ὅτε δὴ ἔτος ἦλθε περιπλομένων ἐνιαυτῶν, τῷ οἱ ἐπεκλώσαντο θεοὶ οἶκόνδε νέεσθαι

12 ἔσαν : ἴσαν pauci

CANT I

van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna. Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.5

EL VIATGE DE TELÈMAC L’ASSEMBLEA

DELS DÉUS

Ja els altres,6 tots els que havien fugit d’una mort espadada, eren a casa per fi, escapats de la guerra i de l’ona, i ell tot sol, freturós de tornà’ i de l’esposa, el tenia una augusta nimfa, Calipso,7 divina entre dees, dins de coves balmades, glatint perquè fos marit d’ella. Mes quan a l’últim, corrent en gir els anys, arribava l’hora en què els déus li havien filat8 que tornés a la seva

5. Els deu primers versos de l’Odissea constitueixen el proemi de tot el poema, formulat en composició anular. El poeta el comença i l’acaba amb una invocació a la Musa i hi assenyala els aspectes més rellevants per tal d’atreure l’atenció de l’auditori. En les tres darreres paraules d’aquesta introducció, el poeta fa palès que han existit altres aedes que havien contat les aventures del protagonista. 6. Referència als altres herois que acompanyaren el protagonista en la conquesta de Troia. 7. Calipso és un nom parlant que significa ‘la que amaga’. Aquest personatge, exclusivament homèric, la filiació del qual el poeta atribueix a Atlas (I 51ss.), permet endarrerir el retorn del protagonista durant set anys, de tal manera que quedi igualada la durada de la Guerra de Troia amb la del νόστος. Cal diferenciar la Calipso odisseica de la Calipso que Hesíode (Th. 359) esmenta com a filla de Tetis i Ocèan. 8. El poeta empra aquesta expressió per extensió en atribuir als déus una acció que, segons la visió homèrica, era pròpia del Destí o Αἶσα o bé de les Filadores o Κλῶθες (VII 197 i Il. XX 127), anomenades més tard Parques. Aquestes eren les úniques deïtats que podien decidir el futur dels humans, a les quals fins i tot els déus s’havien de sotmetre.

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

εἰς Ἰθάκην, οὐδ’ ἔνθα πεφυγμένος ἦεν ἀέθλων καὶ μετὰ οἷσι φίλοισι· θεοὶ δ’ ἐλέαιρον ἅπαντες νόσφι Ποσειδάωνος· ὁ δ’ ἀσπερχὲς μενέαινεν ἀντιθέῳ Ὀδυσῆϊ πάρος ἣν γαῖαν ἱκέσθαι. Ἀλλ’ ὁ μὲν Αἰθίοπας μετεκίαθε τηλόθ’ ἐόντας, Αἰθίοπας, τοὶ διχθὰ δεδαίαται, ἔσχατοι ἀνδρῶν, οἱ μὲν δυσομένου Ὑπερίονος, οἱ δ’ ἀνιόντος, ἀντιόων ταύρων τε καὶ ἀρνειῶν ἑκατόμβης.

19 μετὰ οἷσι pler. : σὺν οἷσι pauci : σὺν ἑτάροισι nonn. || 21 ἱκέσθαι : ἱδέσθαι pauci || 23 Αἰθίοπας codd. : Αἰθίοπες Str. I 2, 26, St. Byz. s. u. Αἰθίοψ || 24 οἱ μὲν... οἱ δ’ codd. : ἠμὲν... ἠδ’ Crates

CANT I

Ítaca,9 no per això era escàpol encara de bregues, ni entre els seus estimats; i tots els déus el planyien, fora de Posidó,10 que estava abrivat de rancúnia contra Ulisses11 diví, abans que fes cap a sa terra. Doncs, un dia, va anar-se’n el déu amb els negres,12 que habiten lluny –els negres, que estan partits a l’extrem del llinatge, uns cap a sol ponent i els altres cap a l’aurora–13 i davant la matança de braus i d’anyells, en tenia

9. Generalment hom creu que Ítaca, una de les illes més petites de la mar Jònica prop de la costa de la regió d’Acarnània, al nord-est de Cefal·lènia, és l’illa on Odisseu tenia el seu reialme, malgrat que alguns estudiosos n’han proposat altres, com Lèucada, Corcira o la mateixa Cefal·lènia. Amb tot, les excavacions que han estat dutes a terme a l’Ítaca actual, sobretot a la badia de Polis, situada a la part nord-occidental de l’illa, han permès documentar-hi algunes restes de l’Edat del Bronze i del període geomètric. 10. L’hostilitat de Posidó és deguda al fet que Odisseu havia deixat cec el seu fill, el ciclop Polifem. 11. Ulisses és la forma llatinitzada del nom Odisseu, la qual deriva de les grafies llatines Vlixes o Vlyxes, procedents de la variant grega Ὀλυττεύς. En grec, entre altres doblets, també es troba la forma Οὐλίξης reintroduïda per Plutarc (Marc. 10). Per a la forma grega Ὀδυσσεύς, existeix l’etimologia popular ‘fill de l’odi’, que apareix d’una manera explícita en la mateixa Odissea (XIX 407-409). Tanmateix, l’origen d’aquest nom propi és incert i segurament es tracta d’un préstec d’un substrat anatòlic o egeu, segons P. Chantraine, Dictionnaire Étymologique de la langue Grecque, París 1983. 12. Traducció del mot grec etíops, que significa ‘individus de rostre cremat’. Segurament el passatge no es refereix al gentilici dels qui habiten al sud d’Egipte, sinó al poble mític que, segons la mentalitat primitiva, es trobava als confins del món, als límits del corrent de l’Ocèan. La primera documentació d’aquest poble com a tal és atribuïda a Hecateu de Milet (FGrHist I F 325-328), encara que podrien ésser considerats testimonis d’aquesta concepció les mencions que es fan d’aquest poble en l’Odissea (IV 83) i en Hesíode (frag. 150, 17-19). 13. La divisió entre negres –en grec, etíops– occidentals i orientals fa sospitar que aquests dos versos foren afegits posteriorment per a recollir el fruit de les especulacions dels jonis. Heròdot (VII 69-70) empra aquesta divisió d’etíops de ponent i de llevant per a distingir els habitants d’Àfrica dels de l’Índia.

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

ἔνθ’ ὅ γε τέρπετο δαιτὶ παρήμενος· οἱ δὲ δὴ ἄλλοι Ζηνὸς ἐνὶ μεγάροισιν Ὀλυμπίου ἁθρόοι ἦσαν. τοῖσι δὲ μύθων ἦρχε πατὴρ ἀνδρῶν τε θεῶν τε· μνήσατο γὰρ κατὰ θυμὸν ἀμύμονος Αἰγίσθοιο, τόν ῥ’ Ἀγαμεμνονίδης τηλεκλυτὸς ἔκταν’ Ὀρέστης· τοῦ ὅ γ’ ἐπιμνησθεὶς ἔπε’ ἀθανάτοισι μετηύδα·

ὢ πόποι, οἷον δή νυ θεοὺς βροτοὶ αἰτιόωνται. ἐξ ἡμέων γάρ φασι κάκ’ ἔμμεναι· οἱ δὲ καὶ αὐτοὶ σφῇσιν ἀτασθαλίῃσιν ὑπὲρ μόρον ἄλγε’ ἔχουσιν, ὡς καὶ νῦν Αἴγισθος ὑπὲρ μόρον Ἀτρεΐδαο γῆμ’ ἄλοχον μνηστήν, τὸν δ’ ἔκτανε νοστήσαντα, εἰδὼς αἰπὺν ὄλεθρον, ἐπεὶ πρό οἱ εἴπομεν ἡμεῖς, Ἑρμείαν πέμψαντες, ἐΰσκοπον Ἀργεϊφόντην, μήτ’ αὐτὸν κτείνειν μήτε μνάασθαι ἄκοιτιν· ἐκ γὰρ Ὀρέσταο τίσις ἔσσεται Ἀτρεΐδαο, ὁππότ’ ἂν ἡβήσῃ τε καὶ ἧς ἱμείρεται αἴης. ὣς ἔφαθ’ Ἑρμείας, ἀλλ’ οὐ φρένας Αἰγίσθοιο πεῖθ’ ἀγαθὰ φρονέων· νῦν δ’ ἁθρόα πάντ’ ἀπέτεισε.

27 ἐνὶ μεγάροισιν Aristarchus codd. : ἐνὶ μμεγάροισιν Aristoph. (ad II 338) || 31 ἔπε’ ἀθανάτοισι μετηύδα pler. : ἔπεα πτερόεντα προσηύδα nonn. : ἔπεα πτερόεντ’ ἀγόρευεν pauci || 32 θεοὺς βροτοὶ : βροτοὶ θεοὺς pauci sch. Ar. Pacem 211-212b || 34 ὑπὲρ μόρον pler. : ὑπέρμορον Aristoph. Aristarchus Ptol. pauci; ἔχουσιν : ἔχοντες pauci : ἔπεσπον Heraclit. Par. 39 || 35 ὑπὲρ μόρον uide ad 34 || 38 πέμψαντες ἐΰσκοπον : πέμψαντε διάκτορον Zenod. Aristoph.; Ἑρμείαν... Ἀργεϊφόντην : πέμψαντες Μαίης ἐρικυδέος ἀγλαὸν υἱόν Massal. || 39 κτείνειν : κτείναι u. l. nonn. || 40 ἔσσεται : ἔρχεται u. l. ap. Apoll. Dysc. || 41 ἡβήσῃ nonn. : ἡβήσει nonn.; τε καὶ pler. : καὶ pauci; ἱμείρεται : ἐπιβήσεται nonn.

CANT I

de delit, el que és ell, assegut al festí! però els altres eren en tant a les sales de Zeus Olímpic, fent junta. I començà enraonant-los el Pare dels déus i dels homes, car dins son cor pensava en Egist,14 l’heroi sense tara, mort a mans del fill d’Agamèmnon, el cèlebre Orestes. Recordant-se’n, digué als eterns aquestes paraules: –Ai, pensà’, els moridors, com els déus acusen tothora, car de nosaltres diuen que vénen els mals,15 i ells mateixos amb llurs mateixes follies es capten dolors que no eren del fat, com ara Egist, que, no essent del fat, va casar-se amb la muller de l’Atrida, i va occir-lo a ell quan tornava: era la mort, i ho sabia, perquè el previnguérem nosaltres, fent-li dir per Hermes, el bon talaier Argifontes,16 «que no el mati a ell ni tampoc la muller li pretengui, o ha de venir que Orestes farà el venjament de l’Atrida, quan ja sigui un minyó i enyori la seva contrada». Hermes així va parlar; però els sentiments no va tòrcer d’Egist, volent-li bé; i per fi ho ha pagat tot alhora.

14. Egist, fill de Tiestes, el germà d’Atreu, seduí Clitemnestra, juntament amb la qual occí Agamèmnon, i regnà a Micenes fins que Orestes l’assassinà per venjar la mort del seu pare. Aquesta venjança apareix esmentada en I 298ss. i III 194ss. El poeta també deixa entreveure els paral·lelismes entre el comportament d’Egist i el dels pretendents, i la consegüent reacció de Clitemnestra i de Penèlope. 15. El pare dels déus, Zeus, es refereix al costum humà d’atribuir a la divinitat la responsabilitat de les pròpies desgràcies quan són conseqüència d’actes cecs o passionals. Aquesta manera d’interpretar el comportament de l’home homèric és un dels temes estudiats per E. R. DODDS, The Greeks and the Irrational, 1951 (trad. castellana Los griegos y lo irracional, Madrid 1960). 16. Tradicionalment es dóna a l’epítet Argifontes, aplicat al déu Hermes, el significat d’occidor d’Argos, un ésser mític amb cent ulls, al qual Hera encarregà de vigilar Io, una amant de Zeus convertida en vaca. Tanmateix, els estudiosos han establert diverses hipòtesis, entre les quals destaca la proposta que fa P. Chantraine en el seu diccionari, segons la qual aquest mot podria recobrir un terme religiós indígena.

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

Τὸν δ’ ἠμείβετ’ ἔπειτα θεὰ γλαυκῶπις Ἀθήνη· ὦ πάτερ ἡμέτερε Κρονίδη, ὕπατε κρειόντων, καὶ λίην κεῖνός γε ἐοικότι κεῖται ὀλέθρῳ, ὡς ἀπόλοιτο καὶ ἄλλος ὅτις τοιαῦτά γε ῥέζοι. ἀλλά μοι ἀμφ’ Ὀδυσῆϊ δαΐφρονι δαίεται ἦτορ, δυσμόρῳ, ὃς δὴ δηθὰ φίλων ἄπο πήματα πάσχει νήσῳ ἐν ἀμφιρύτῃ, ὅθι τ’ ὀμφαλός ἐστι θαλάσσης, νῆσος δενδρήεσσα, θεὰ δ’ ἐν δώματα ναίει, Ἄτλαντος θυγάτηρ ὀλοόφρονος, ὅς τε θαλάσσης πάσης βένθεα οἶδεν, ἔχει δέ τε κίονας αὐτὸς μακράς, αἳ γαῖάν τε καὶ οὐρανὸν ἀμφὶς ἔχουσι. τοῦ θυγάτηρ δύστηνον ὀδυρόμενον κατερύκει, αἰεὶ δὲ μαλακοῖσι καὶ αἱμυλίοισι λόγοισι θέλγει, ὅπως Ἰθάκης ἐπιλήσεται· αὐτὰρ Ὀδυσσεύς, ἱέμενος καὶ καπνὸν ἀποθρῴσκοντα νοῆσαι ἧς γαίης, θανέειν ἱμείρεται. οὐδέ νυ σοί περ ἐντρέπεται φίλον ἦτορ, Ὀλύμπιε; οὔ νύ τ’ Ὀδυσσεὺς Ἀργείων παρὰ νηυσὶ χαρίζετο ἱερὰ ῥέζων Τροίῃ ἐν εὐρείῃ; τί νύ οἱ τόσον ὠδύσαο, Ζεῦ;

50 ἀμφιρύτῃ : ὠγυγίῃ Str. I 2, 18 || 51 δώματα nonn. : δώμασι pler. || 52 ὀλοόφρονος : ὁλοόφρονος Cleanthes (SVF 549) : ὀλοόφρων u. l. || 56 δὲ nonn. : δ’ ἐν pler. || 60 signum interrogationis posuit Nauck; οὔ νύ τ’ nonn. : οὕνεκ’ pler.

CANT I

I respongué llavors la deessa d’ulls clars, Atenea: –Crònida, pare nostre, senyor suprem dels que imperen, massa el que és aquest home jeu mort d’una fi que li esqueia; i tal sigui la fi de qualsevol que tal faci! És per Ulisses el savi, que el cor a mi se m’esderna, pobre! que lluny dels seus pateix afanys en una illa a banda i banda banyada, on és el llombrígol del pèlag,17 una illa tota d’arbredes, i hi té l’estatge una dea, filla d’aquell Atlant18 maliciós, que de tota mar coneix les fondàries, i aguanta, ell sol, les columnes llargues que tenen la terra i el cel a banda i a banda. Doncs la seva filla té pres aquest míser, que plora; sempre l’està fetillant amb dolços i hàbils discursos per si d’Ítaca obté que s’oblidi; però el que és Ulisses es deleix per veure no fos sinó el fum que s’enfila del seu terrer, i desitja la mort!... ¿I a tu no se’t gira d’una vegada el cor, Olímpic? ¿No t’abellia vora les naus dels argius amb les seves ofrenes Ulisses, a l’espaiosa Troia? ¿D’on ve que estiguis contra ell, Zeus? 17. El poeta empra aquesta expressió indeterminada per a indicar que es tracta d’una terra molt llunyana. 18. Atlant o Atlas és un nom parlant que significa ‘el qui aguanta’: aquest personatge sosté la volta celeste damunt les seves espatlles. Segons Hesíode (Th. 509, 517-529, 746-748) era fill del tità Jàpet i germà de Prometeu i residia als confins de la terra, prop d’on les seves filles, les Hespèrides, custodiaven les pomes d’or. El fet que en aquest passatge de l’Odissea Atlas rebi el qualificatiu de maliciós i conegui les fondàries marines on es troben els fonaments de les columnes d’Hèracles ha estat considerat com la plasmació literària de la idea, difosa pel Pròxim Orient, de les columnes que aguanten el cel. Aquesta concepció que Atlas sosté amb les seves espatlles el pilar del cel i la terra també la trobem en Èsquil (Prom. 348ss.). L’analogia entre Atlas i el gegant Upel·luri del mite hitita-hurrita, recollit en el Poema d’Ul·licummi, ha estat posada en relleu per A. Lesky («Hethitische Texte und griechischer Mythos», Anzeiger der Österreichischen Akademie der Wissenschaften in Wien, Phil.-hist. Klasse, 1950, 148ss. i Gesammelte Schriften, Berna 1966, 363ss.).

28 45

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

Τὴν δ’ ἀπαμειβόμενος προσέφη νεφεληγερέτα Ζεύς· τέκνον ἐμόν, ποῖόν σε ἔπος φύγεν ἕρκος ὀδόντων. πῶς ἂν ἔπειτ’ Ὀδυσῆος ἐγὼ θείοιο λαθοίμην, ὃς περὶ μὲν νόον ἐστὶ βροτῶν, περὶ δ’ ἱρὰ θεοῖσιν ἀθανάτοισιν ἔδωκε, τοὶ οὐρανὸν εὐρὺν ἔχουσιν; ἀλλὰ Ποσειδάων γαιήοχος ἀσκελὲς αἰὲν Κύκλωπος κεχόλωται, ὃν ὀφθαλμοῦ ἀλάωσεν, ἀντίθεον Πολύφημον, ὅου κράτος ἐστὶ μέγιστον πᾶσιν Κυκλώπεσσι· Θόωσα δέ μιν τέκε νύμφη, Φόρκυνος θυγάτηρ, ἁλὸς ἀτρυγέτοιο μέδοντος, ἐν σπέεσι γλαφυροῖσι Ποσειδάωνι μιγεῖσα. ἐκ τοῦ δὴ Ὀδυσῆα Ποσειδάων ἐνοσίχθων οὔ τι κατακτείνει, πλάζει δ’ ἀπὸ πατρίδος αἴης. ἀλλ’ ἄγεθ’ ἡμεῖς οἵδε περιφραζώμεθα πάντες νόστον, ὅπως ἔλθῃσι· Ποσειδάων δὲ μεθήσει ὃν χόλον· οὐ μὲν γάρ τι δυνήσεται ἀντία πάντων ἀθανάτων ἀέκητι θεῶν ἐριδαινέμεν οἶος. Τὸν δ’ ἠμείβετ’ ἔπειτα θεὰ γλαυκῶπις Ἀθήνη·

ὦ πάτερ ἡμέτερε Κρονίδη, ὕπατε κρειόντων, εἰ μὲν δὴ νῦν τοῦτο φίλον μακάρεσσι θεοῖσι, νοστῆσαι Ὀδυσῆα πολύφρονα ὅνδε δόμονδε, Ἑρμείαν μὲν ἔπειτα, διάκτορον Ἀργεϊφόντην, νῆσον ἐς Ὠγυγίην ὀτρύνομεν, ὄφρα τάχιστα νύμφῃ ἐϋπλοκάμῳ εἴπῃ νημερτέα βουλήν,

70 ὅου : ὅο P1; ἐστὶ : ἔσκε pauci || 71 νύμφη : μήτηρ pauci || 73 σπέεσι nonn. : σπέσ(σ)ι pler. || 80 τὸν δ’ ἠμείβετ’ ἔπειτα : τὸν δ’ αὖτε προσέειπε pauci || 83 πολύφρονα nonn. pap22 : δαΐφρονα nonn. || 85 Ὠγυγίην : Ὠγυλίην Antim.; ὄφρα : ὄττι pap22

CANT I

I Zeus que els núvols aplega va fer-li aquesta resposta: –Filla, quina paraula et fugí del clos de les dents! ¿Com d’Ulisses diví jo mai podria oblidar-me, ell que té més esperit que els mortals i ha fet més ofrenes als déus no moridors que l’ample cel posseeixen? És Posidó, el qui la terra té, que li guarda una ira inestroncable pel Cíclop, perquè de l’ull va eixorbar-lo, el divinal Polifem, de qui era més gran entre els Cíclops el poder; i és Toosa qui va infantar-lo, una nimfa filla de Forcis,19 el conseller de la mar infecunda, que en unes coves balmades a Posidó va donar-se. Des de llavors, Ulisses, el déu que sorolla la terra no l’atueix, però el fa lluny de la terra paterna. Doncs veniu, i nosaltres que som aquí, decretem-li tots un retorn, que arribi; i que Posidó abandoni ja el seu fel, perquè no podrà, cara a cara de tots, contra el voler dels déus immortals ell tot sol barallar-se. I respongué llavors la deessa d’ulls clars, Atenea: –Crònida, pare nostre, senyor suprem dels que imperen, si doncs ara per fi és plaent als déus venturosos que el prudent Ulisses retorni al seu habitatge, Hermes tot d’una enviem, el missatger Argifontes, cap a l’illa d’Ogígia,20 i que faci conèixer de pressa a la Nimfa rullada la nostra infal·lible volença, 19. Forcis, també anomenat Forcos, és un déu marí considerat fill de Gea i de Pontos i germà de Nereu. A més de la descendència amb Toosa, Forcis procreà, amb la seva germana Ceto, éssers monstruosos com les Fòrcides o Graies, les Gòrgones, Equidna i el drac Ladó, el guardià del jardí de les Hespèrides. En contraposició al ciclop homèric, els ciclops hesiòdics, els qui forgen els llamps de Zeus, són fills d’Úranos i de Gea (cf. Th. 139ss. i 501ss.) 20. Ogígia és considerat com el nom o bé la qualificació de l’illa de Calipso. Amb aquest segon valor i fent referència a la seva antiguitat és emprat no sols per Hesíode (Th. 806), quan es refereix a l’illa Estix, sinó també per altres autors. Existeix també la hipòtesi segons la qual es podria tractar de l’actual illa de Perejil, situada prop de Ceuta (vegeu V. BÉRARD, Les Pheniciens et l’Odyssée, París 19272).

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

νόστον Ὀδυσσῆος ταλασίφρονος, ὥς κε νέηται. αὐτὰρ ἐγὼν Ἰθάκηνδε ἐλεύσομαι, ὄφρα οἱ υἱὸν μᾶλλον ἐποτρύνω καί οἱ μένος ἐν φρεσὶ θείω, εἰς ἀγορὴν καλέσαντα κάρη κομόωντας Ἀχαιοὺς πᾶσι μνηστήρεσσιν ἀπειπέμεν, οἵ τέ οἱ αἰεὶ μῆλ’ ἁδινὰ σφάζουσι καὶ εἰλίποδας ἕλικας βοῦς. πέμψω δ’ ἐς Σπάρτην τε καὶ ἐς Πύλον ἠμαθόεντα

87 κε νέηται : κεν ἵκηται pauci || 88 Ἰθάκηνδε ἐλεύσομαι : Ἰθάκηνδ’ ἐσελεύσομαι pap22 : Ἰθάκην ἐσελεύσομαι uel Ἰθάκην ἐπελεύσομαι pler. || 92a μητρὸς ἑῆς μ]νηστῆρες ἀγακλει[τῆς βασιλείης (cf. I 369, XVII 370) add. pap22 || 93 Σπάρτην : Κρήτην Zenod. (sch. III 313); ἠμαθόεντα : ἠμαθόεσσαν pauci || 93a-b κεῖθεν δ’ ἐς Κρήτην παρ’ Ἰδομενῆα ἄνακτα· | ὃς γὰρ δεύτατος ἦλθεν Ἀχαιῶν χαλκοχιτώνων (cf. 285-286) add. nonn.

CANT I

que és el viatge d’Ulisses el pacient, perquè torni. Jo mentrestant aniré a Ítaca, per abrivar-li més el fill que no està, i posar-li en el cor embranzida perquè cridi a la plaça els aqueus21 de flotants cabelleres i als pretendents s’expliqui d’un cop, que tothora li maten bens a folcats i les vaques rodones, de peus giradissos. I l’enviaré a Esparta,22 i a Pilos23 sorrenca, 21. Com ja posa en relleu Tucídides (I 3), en l’obra homèrica no trobem un nom gentilici per al poble hel·lè o grec, ja que Hèl·lada i hel·lens són respectivament el nom d’una contrada i el d’uns habitants de la Ftiòtida, el reialme d’Aquil·leu. En Homer, els grecs o hel·lens són anomenats indistintament aqueus o dànaus o bé argius. A l’època clàssica, el nom d’Acaia és reservat per a la regió septentrional de la península del Peloponnès. 22. Esparta és la principal ciutat de la Lacònia, que segons les dades arqueològiques fou fundada cap al segle X aC pels doris després d’ocupar el Peloponnès pels voltants del 1200 aC, data que coincideix amb la fi de la cultura micènica. A aquesta ciutat es fa remuntar el reialme homèric d’Hèlena i de Menelau, germà d’Agamèmnon. 23. Hi ha tres llocs al Peloponnès que porten el nom de Pilos: el de Messènia, el de Trifília i el de l’Èlida. Els autors de l’Antiguitat ja discutien la localització de la pàtria de Nèstor (cf. ESTRABÓ VIII 3, 7ss.). Tradicionalment hom situava Pilos a l’escullera anomenada Corifàsion, en el promontori del nord de l’illa d’Esfactèria, on els atenesos assetjaren els espartans el 425 aC durant la Guerra del Peloponnès (cf. TUCÍDIDES IV 3; V 18). No en va, Píndar (Pyth. VI 35), en referir-se al rei Nèstor, parla del vell de Messene. Tanmateix, tenint en compte les indicacions topogràfiques de les incursions de Nèstor, descrites en la Il. XI 670ss., semblà adient situar la Pilos homèrica a Trifília. Aquesta opinió es reforçà amb les descobertes fetes el 1907 per Dörpfeld a Kakovatos, a uns 2 km de la mar. No obstant això, les prospeccions iniciades per Kouroniotis i Blegen el 1939, interrompudes per la Segona Guerra Mundial i continuades el 1952, posaren al descobert al turó d’Epano Englianós, a 17 km de la moderna ciutat de Pilos, les restes d’un sumptuós palau micènic, contemporani del de Micenes i Tirint. A l’arxiu d’aquest palau foren trobades un centenar de tauletes en lineal B, entre les quals apareix el topònim Pu-ro juntament amb moltíssima informació sobre l’estructura i l’organització dels reialmes aqueus, fet que convida a creure que es tracta de la Pilos homèrica. Per a més detalls vegeu C. BLEGEN et al., The Palace of Nestor, III: Acropolis and Lower Town, Tholoi, Grave Circle, and Chamber Tombs. Discoveries Outside the Citadel, Princeton 1973.

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

νόστον πευσόμενον πατρὸς φίλου, ἤν που ἀκούσῃ, ἠδ’ ἵνα μιν κλέος ἐσθλὸν ἐν ἀνθρώποισιν ἔχῃσιν. Ὣς εἰποῦσ’ ὑπὸ ποσσὶν ἐδήσατο καλὰ πέδιλα, ἀμβρόσια χρύσεια, τά μιν φέρον ἠμὲν ἐφ’ ὑγρὴν ἠδ’ ἐπ’ ἀπείρονα γαῖαν ἅμα πνοιῇσ’ ἀνέμοιο. εἵλετο δ’ ἄλκιμον ἔγχος, ἀκαχμένον ὀξέϊ χαλκῷ, βριθὺ μέγα στιβαρόν, τῷ δάμνησι στίχας ἀνδρῶν ἡρώων, τοῖσίν τε κοτέσσεται ὀβριμοπάτρη, βῆ δὲ κατ’ Οὐλύμποιο καρήνων ἀΐξασα, στῆ δ’ Ἰθάκης ἐνὶ δήμῳ ἐπὶ προθύροισ’ Ὀδυσῆος, οὐδοῦ ἐπ’ αὐλείου· παλάμῃ δ’ ἔχε χάλκεον ἔγχος, εἰδομένη ξείνῳ, Ταφίων ἡγήτορι, Μέντῃ. Εὗρε δ’ ἄρα μνηστῆρας ἀγήνορας· οἱ μὲν ἔπειτα πεσσοῖσι προπάροιθε θυράων θυμὸν ἔτερπον, ἥμενοι ἐν ῥινοῖσι βοῶν, οὓς ἔκτανον αὐτοί.

95 ἔχῃσιν pler. : λάβῃσιν Rhian. : ἕλῃσιν nonn. || de 97-98 dubitauerunt Alexandrini, om. Massal. || 99-101 ath. Aristarchus

100

105

CANT I

per saber del retorn del seu pare, si res sent a dir-ne, i perquè sigui tingut en bona fama entre els homes. Tal havent dit, es cordà sota els peus les belles sandàlies no envellidores, d’or, que la duien per sobre la humida i per sobre la terra infinita, amb el buf de l’oratge. I agafà la llança, valenta, de punta de bronze, feixuga, llarga, massissa, amb la qual subjuga les rengles dels herois quan s’irrita, la filla del déu de la força.24 I partí, davallant dels puigs de l’Olimp, arrencada, i a Ítaca s’aturà, enmig del poble, al porxo d’Ulisses, sobre el llindar de la clasta, i tenia la llança de bronze al puny, igual que un hoste, que el duc dels tafis, que Mentes.25 Doncs trobà els pretendents baronívols, els quals aleshores es delectaven jugant a les dames,26 davant de les portes, seguts en pells de bous que havien occit ells mateixos. 24. Aquests tres versos són manllevats de la Ilíada: el primer prové de X 135 i els dos darrers els trobem en V 746-747. D’altra banda, en aquest passatge la dea Atena no té la intenció de participar en cap batalla i, per tant, no ha d’emprar el material bel·licós que hi és descrit. 25. Mentes era el rei dels tafis, que probablement habitaven una illeta a l’est de Lèucada, que actualment és denominada Meganisi (cf. ESTRABÓ X 2, 14). En la Ilíada (XVII 73) apareix un cabdill amb el nom de Mentes en qualitat d’aliat dels troians. Cal fer notar en l’Odissea la paronímia que hi ha entre Mentes i Mèntor, els dos personatges que encarnen la figura d’Atena, comparable amb la que s’observa entre personatges que, en l’obra, tenen una funció bastant semblant, com la dida Euriclea i les cambreres Eurínome i Eurimedusa, o bé la serventa Melanto i el pastor de cabres Melanti o Melanteu. En altres passatges de l’Odissea, els tafis apareixen com a traficants d’esclaus o pirates (XIV 452, XV 427, XVI 426). 26. En la Ilíada no es troba cap passatge on es faci menció d’un joc de taula. Tanmateix, la representació d’Aquil·leu i d’Aiant practicant aquesta mena de jocs en la ceràmica demostra que ja devien ésser coneguts en altres poemes del cicle èpic. Segons Sòfocles (frag. 429 i 479), la invenció dels jocs de taula és atribuïda a Palamedes. Plató (Phaedr. 274d) atribueix la paternitat dels jocs de daus i dels de tauler al déu Teut.

31 95

100

105

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

κήρυκες δ’ αὐτοῖσι καὶ ὀτρηροὶ θεράποντες οἱ μὲν ἄρ’ οἶνον ἔμισγον ἐνὶ κρητῆρσι καὶ ὕδωρ, οἱ δ’ αὖτε σπόγγοισι πολυτρήτοισι τραπέζας νίζον καὶ πρότιθεν, τοὶ δὲ κρέα πολλὰ δατεῦντο. Τὴν δὲ πολὺ πρῶτος ἴδε Τηλέμαχος θεοειδής·

ἧστο γὰρ ἐν μνηστῆρσι φίλον τετιημένος ἦτορ, ὀσσόμενος πατέρ’ ἐσθλὸν ἐνὶ φρεσίν, εἴ ποθεν ἐλθὼν μνηστήρων τῶν μὲν σκέδασιν κατὰ δώματα θείη, τιμὴν δ’ αὐτὸς ἔχοι καὶ κτήμασιν οἷσιν ἀνάσσοι. τὰ φρονέων μνηστῆρσι μεθήμενος εἴσιδ’ Ἀθήνην, βῆ δ’ ἰθὺς προθύροιο, νεμεσσήθη δ’ ἐνὶ θυμῷ ξεῖνον δηθὰ θύρῃσιν ἐφεστάμεν· ἐγγύθι δὲ στὰς χεῖρ’ ἕλε δεξιτερὴν καὶ ἐδέξατο χάλκεον ἔγχος, καί μιν φωνήσας ἔπεα πτερόεντα προσηύδα· χαῖρε, ξεῖνε, παρ’ ἄμμι φιλήσεαι· αὐτὰρ ἔπειτα δείπνου πασσάμενος μυθήσεαι ὅττεό σε χρή. Ὣς εἰπὼν ἡγεῖθ’, ἡ δ’ ἕσπετο Παλλὰς Ἀθήνη. οἱ δ’ ὅτε δή ῥ’ ἔντοσθεν ἔσαν δόμου ὑψηλοῖο, ἔγχος μέν ῥ’ ἔστησε φέρων πρὸς κίονα μακρὴν δουροδόκης ἔντοσθεν ἐϋξόου, ἔνθα περ ἄλλα ἔγχε’ Ὀδυσσῆος ταλασίφρονος ἵστατο πολλά, αὐτὴν δ’ ἐς θρόνον εἷσεν ἄγων, ὑπὸ λῖτα πετάσσας, καλὸν δαιδάλεον· ὑπὸ δὲ θρῆνυς ποσὶν ἦεν. πὰρ δ’ αὐτὸς κλισμὸν θέτο ποικίλον, ἔκτοθεν ἄλλων μνηστήρων, μὴ ξεῖνος ἀνιηθεὶς ὀρυμαγδῷ δείπνῳ ἀηδήσειεν, ὑπερφιάλοισι μετελθών, ἠδ’ ἵνα μιν περὶ πατρὸς ἀποιχομένοιο ἔροιτο.

109 αὐτοῖσι : αὖ τοῖσι Nicias || 110 ἄρ’ om. Eust. || 112 πρότιθεν, τοὶ δὲ Aristarchus (ad III 10) : πρότιθεντο ἰδὲ codd. || 117 κτήμασιν edd. ant. (‘ἐν ταῖς εἰκαιοτέραις’) pler. : δώμασιν Aristarchus nonn.; ἀνάσσοι : ἀνάσσει nonn. || 124 πασσάμενος : παυσάμενος pauci; ὅττεό codd. : ὅττευ Rhian. || 132 αὐτὸς : αὐτὴν pauci || 134 ἀηδήσειεν : ἁδήσειεν nonn.

110

115

120

125

130

135

CANT I

I tot d’heralds i escuders anaven entorn, basquejant-se: amaraven el vi amb l’aigua dins les crateres, o amb les esponges de mil forats esbandien les taules i els les posaven davant, o tallaven les carns a balquena. I el primer, la veié Telèmac,27 que als déus s’assemblava, perquè seia entre els pretendents, amb l’ànima trista, fantasiant si el seu pare, l’heroi, pogués comparèixer i fe’ una escampadissa dels pretendents per les sales i tení’ el seu honor i governar-se la hisenda! Tal pensava, assegut entre ells, quan veié Atenea, i anà de dret cap al porxo, i li feia quimera que un hoste fes tant de temps que s’estava a la porta; i prop d’ella aturant-se, li agafà la mà dreta, prengué la llança de bronze i, fent sentir la veu, li digué paraules alades: –Benvingut, foraster, a casa nostra: d’antuvi gustaràs del sopar, i llavors diràs què et caldria. Tal havent dit, guiava, i seguia Pal·las Atena. I quan ja foren tots dos part de dins de la clasta alterosa, doncs va deixar la llança atansada a una llarga columna, dintre la rastellera polida, on hi havia arrengades d’altres llances d’Ulisses, el tan sofert, en gran nombre. I ella, en un setial la instal·là, sobre un llenç que hi va estendre, un bell moble artitzat, amb un escambell per als peus; i ell s’acostà un seient de colors, enfora dels altres, dels pretendents, no fos que, enutjat amb la fressa, el seu hoste es desganés del festí, fet cap entre gent tan superba; i volia també sobre el pare absent preguntar-li. 27. En aquest passatge apareix per primera vegada el fill del protagonista de l’obra. El seu nom és un mot parlant per a l’auditori que sentia cantar o recitar l’obra en la llengua original. El significat ‘el qui combat a distància’ fa honor a l’habilitat del seu pare, expert a tesar l’arc (VIII 215).

32 110

115

120

125

130

135

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

Χέρνιβα δ’ ἀμφίπολος προχόῳ ἐπέχευε φέρουσα καλῇ χρυσείῃ, ὑπὲρ ἀργυρέοιο λέβητος, νίψασθαι· παρὰ δὲ ξεστὴν ἐτάνυσσε τράπεζαν. σῖτον δ’ αἰδοίη ταμίη παρέθηκε φέρουσα, εἴδατα πόλλ’ ἐπιθεῖσα, χαριζομένη παρεόντων·

δαιτρὸς δὲ κρειῶν πίνακας παρέθηκεν ἀείρας παντοίων, παρὰ δέ σφι τίθει χρύσεια κύπελλα, κῆρυξ δ’ αὐτοῖσιν θάμ’ ἐπῴχετο οἰνοχοεύων. Ἐς δ’ ἦλθον μνηστῆρες ἀγήνορες· οἱ μὲν ἔπειτα ἑξείης ἕζοντο κατὰ κλισμούς τε θρόνους τε. τοῖσι δὲ κήρυκες μὲν ὕδωρ ἐπὶ χεῖρας ἔχευαν, σῖτον δὲ δμῳαὶ παρενήεον ἐν κανέοισι, [κοῦροι δὲ κρητῆρας ἐπεστέψαντο ποτοῖο.] οἱ δ’ ἐπ’ ὀνείαθ’ ἑτοῖμα προκείμενα χεῖρας ἴαλλον. αὐτὰρ ἐπεὶ πόσιος καὶ ἐδητύος ἐξ ἔρον ἕντο μνηστῆρες, τοῖσιν μὲν ἐνὶ φρεσὶν ἄλλα μεμήλει, μολπή τ’ ὀρχηστύς τε· τὰ γάρ τ’ ἀναθήματα δαιτός. κῆρυξ δ’ ἐν χερσὶν κίθαριν περικαλλέα θῆκε Φημίῳ, ὅς ῥ’ ἤειδε παρὰ μνηστῆρσιν ἀνάγκῃ. ἦ τοι ὁ φορμίζων ἀνεβάλλετο καλὸν ἀείδειν. Αὐτὰρ Τηλέμαχος προσέφη γλαυκῶπιν Ἀθήνην, ἄγχι σχὼν κεφαλήν, ἵνα μὴ πευθοίαθ’ οἱ ἄλλοι·

139-140 ath. Aristarchus (sch. IV 55-56, cf. Ath. V 20, 193b), 140 om. Suda, Vita Hom. 70 || 148 (= III 339 al.) post 146 uel 149 habent nonn., om. pap106 || 148a (= III 340 al.) νώμησαν δ’ ἄρα πᾶσιν ἐπαρξάμενοι δεπάεσσι add. nonn. || 154 ὅς ῥ’ ἤειδε... ἀνάγκῃ : ὃς δὴ πολλὸν ἐκαίνυτο πάντας ἀείδων Vita Herod. 26 || 157 πευθοίαθ’ οἱ ἄλλοι : πευθοίατο ἄλλοι Aristarchus (sch. IV 70)

140

145

150

155

CANT I

Una cambrera llavors abocà d’una gerra que duia, bella, d’or, l’aiguamans en una bacina de plata, per rentar-se; i parà davant d’ells una taula polida; i una greu rebostera portava el pa i va servir-lo, junt amb moltes viandes, contenta donant de la serva; i el trinxant presentà les plates de carn, que prenia del tallador, i els posà també unes àuries copes; i un herald28 anava i venia, abocant-los el beure. I van entrar llavors els altius pretendents, que tot d’una van asseure’s de reng en setials i en cadires. I uns heralds aiguamans els anaven donant, i les dones els posaven el pa davant d’ells a munts en paneres, i uns minyons coronaven els vasos grans de beguda. I ells allargaren les mans a les parts que tenien servides.

ELS

140

145

CONSELLS D’ATENA A TELÈMAC

Quan ja tingueren fora el desig de beguda i de menja, els pretendents, altra cosa llavors en el cor va importar-los, cant i dansa, que són els ornaments del festí. Un herald va posar en mans una lira molt bella a Femi,29 el qual cantava davant de la colla per força; i ell, les cordes polsant, preludiava un bell càntic. Doncs aleshores Telèmac parlà a la d’ulls clars, Atenea, acostant-li bé el front, perquè no ho sentissin els altres:

28. Els heralds, reclutats entre els homes lliures del poble, eren en un principi els encarregats d’ajudar el rei en les funcions religioses, com els sacrificis i les libacions, i de prestar serveis en els àpats. També podien rebre la missió d’actuar en qualitat d’ambaixadors. 29. En l’Odissea trobem els aedes o cantors professionals: Femi, a la cort d’Ítaca, i Demòdoc, al palau d’Alcínous, rei dels feacis (IX 368). En canvi, en la Ilíada només apareixen cantors afeccionats com Paris (Il. III 54) i Aquil·leu (Il. IX 186). Femi és un mot parlant que significa ‘el qui escampa la fama’.

150

155

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

ξεῖνε φίλ’, ἦ καί μοι νεμεσήσεαι ὅττι κεν εἴπω; τούτοισιν μὲν ταῦτα μέλει, κίθαρις καὶ ἀοιδή, ῥεῖ’, ἐπεὶ ἀλλότριον βίοτον νήποινον ἔδουσιν, ἀνέρος, οὗ δή που λεύκ’ ὀστέα πύθεται ὄμβρῳ κείμεν’ ἐπ’ ἠπείρου, ἢ εἰν ἁλὶ κῦμα κυλίνδει. εἰ κεῖνόν γ’ Ἰθάκηνδε ἰδοίατο νοστήσαντα, πάντες κ’ ἀρησαίατ’ ἐλαφρότεροι πόδας εἶναι ἢ ἀφνειότεροι χρυσοῖό τε ἐσθῆτός τε. νῦν δ’ ὁ μὲν ὣς ἀπόλωλε κακὸν μόρον, οὐδέ τις ἥμιν θαλπωρή, εἴ πέρ τις ἐπιχθονίων ἀνθρώπων φῇσιν ἐλεύσεσθαι· τοῦ δ’ ὤλετο νόστιμον ἦμαρ. ἀλλ’ ἄγε μοι τόδε εἰπὲ καὶ ἀτρεκέως κατάλεξον·

τίς πόθεν εἰς ἀνδρῶν; πόθι τοι πόλις ἠδὲ τοκῆες; ὁπποίης τ’ ἐπὶ νηὸς ἀφίκεο; πῶς δέ σε ναῦται ἤγαγον εἰς Ἰθάκην; τίνες ἔμμεναι εὐχετόωντο; οὐ μὲν γάρ τί σε πεζὸν ὀΐομαι ἐνθάδ’ ἱκέσθαι. καί μοι τοῦτ’ ἀγόρευσον ἐτήτυμον, ὄφρ’ ἐῢ εἰδῶ, ἠὲ νέον μεθέπεις, ἦ καὶ πατρώϊός ἐσσι ξεῖνος, ἐπεὶ πολλοὶ ἴσαν ἀνέρες ἡμέτερον δῶ ἄλλοι, ἐπεὶ καὶ κεῖνος ἐπίστροφος ἦν ἀνθρώπων. Τὸν δ’ αὖτε προσέειπε θεὰ γλαυκῶπις Ἀθήνη·

τοιγὰρ ἐγώ τοι ταῦτα μάλ’ ἀτρεκέως ἀγορεύσω. Μέντης Ἀγχιάλοιο δαΐφρονος εὔχομαι εἶναι υἱός, ἀτὰρ Ταφίοισι φιληρέτμοισιν ἀνάσσω. νῦν δ’ ὧδε ξὺν νηῒ κατήλυθον ἠδ’ ἑτάροισι, πλέων ἐπὶ οἴνοπα πόντον ἐπ’ ἀλλοθρόους ἀνθρώπους, ἐς Τεμέσην μετὰ χαλκόν, ἄγω δ’ αἴθωνα σίδηρον.

158 ἦ nonn. : εἰ pler. || 167 θαλπωρή : ἐλπωρή u. l. (‘κατ’ ἐνίους τῶν ἀξιολόγων πάνυ’) nonn. || 171-173 (= XIV 188-190, XVI 57-59) ath. Aristarchus, om. edd. ant. (‘οἰκειότερον ταῦτα ὑπὸ Εὐμαίου ἂν λέγοιντο. διὸ ἔν τισιν οὐκ ἐφέροντο’) || 171 ὁπποίης τ’ Aristarchus : ὁπποίης δ’ codd. || 172 εὐχετόωντο : εὐχετόωνται nonn. || 174 εἰδῶ Aristarchus codd. : εἴδω Tyr. || 175 μεθέπεις : μεθέπῃ nonn. || 177 καὶ κεῖνος Arstarchus nonn. : κἀκεῖνος nonn. || 183 ἐπ’ ἀλλοθρόους : ἐς ἀλλοθρόους u. l. ap. sch., nonn. || 184 Τεμέσην codd. : Τάμασιν St. Byz. s. u. Τάμασος, cf. Str. VI 1, 5

160

165

170

175

180

CANT I

–Hoste, no em vulguis mal de les paraules que et digui! Ells, una cosa els importa: la lira i el cant, i els és fàcil, car es mengen uns béns que no són d’ells, sense esmena: els d’un heroi, del qual l’ossada es podreix a la pluja, blanca, en alguna ribera, o pel mar la rebolca l’onada. Oh! si a Ítaca el veien que havia tornat, aquest home, massa tots pregarien per ésser més llestos de cames que no pas per tenir més riquesa d’or i de robes! Ara, però, és mort, així de mal fat, i no ens resta cap esperança, quin fos dels humans de sobre la terra que ens digués que vindrà: la seva tornada està llesta. Però a veure, parla i esbrina’m això amb franquesa: ¿qui ets i de quins homes? ¿On és ta ciutat i els teus pares? ¿En quina mena de nau arribares? ¿Com et dugueren a Ítaca els mariners? ¿Quina gent es vanaven d’ésser? Car no és pas a peu, considero jo, que ens arribes. I encara vulgues-me dir en això veritat, per saber-ho: ¿és per primera vegada que véns, o del pare ja eres hoste? Puix que era tanta la gent que venia a la nostra casa, com ell també es visitava força amb els homes. I al seu torn li digué la deessa d’ulls clars, Atenea: –Sí, aquestes coses, vull dir-te-les, sense fingir-te. Mentes em vano de ser, un fill d’Anquíal el savi, i sóc príncep dels tafis, aquella gent tan remera. I ara he pres terra aquí amb la nau i els companys, que faig ruta per la vinosa mar cap als homes de llengües estranyes, a Tèmesa,30 per bronze, i jo duc el ferro31 que brilla; 30. Segurament Tèmesa és una ciutat fictícia de la geografia homèrica. A l’Antiguitat, Tèmesa fou identificada amb Tempsa, al Brútium del sud d’Itàlia. Tanmateix, no hi ha indicis que en aquesta localitat s’elaborés el bronze. També es va pensar que es podria tractar de Tamassos de Xipre, illa famosa pel coure, tal com indica el seu nom. 31. El ferro tenia un gran valor com a objecte de bescanvi en èpoques en què la moneda era desconeguda. Era un material valuós perquè

160

165

170

175

180

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

νηῦς δέ μοι ἥδ’ ἕστηκεν ἐπ’ ἀγροῦ νόσφι πόληος, ἐν λιμένι Ῥείθρῳ, ὑπὸ Νηΐῳ ὑλήεντι. ξεῖνοι δ’ ἀλλήλων πατρώϊοι εὐχόμεθ’ εἶναι ἐξ ἀρχῆς, εἴ πέρ τε γέροντ’ εἴρηαι ἐπελθὼν Λαέρτην ἥρωα, τὸν οὐκέτι φασὶ πόλινδε ἔρχεσθ’, ἀλλ’ ἀπάνευθεν ἐπ’ ἀγροῦ πήματα πάσχειν γρηῒ σὺν ἀμφιπόλῳ, ἥ οἱ βρῶσίν τε πόσιν τε παρτιθεῖ, εὖτ’ ἄν μιν κάματος κατὰ γυῖα λάβῃσιν ἑρπύζοντ’ ἀνὰ γουνὸν ἀλῳῆς οἰνοπέδοιο. νῦν δ’ ἦλθον· δὴ γάρ μιν ἔφαντ’ ἐπιδήμιον εἶναι, σὸν πατέρ’· ἀλλά νυ τόν γε θεοὶ βλάπτουσι κελεύθου. οὐ γάρ πω τέθνηκεν ἐπὶ χθονὶ δῖος Ὀδυσσεύς, ἀλλ’ ἔτι που ζωὸς κατερύκεται εὐρέϊ πόντῳ, νήσῳ ἐν ἀμφιρύτῃ, χαλεποὶ δέ μιν ἄνδρες ἔχουσιν, ἄγριοι, οἵ που κεῖνον ἐρυκανόωσ’ ἀέκοντα. αὐτὰρ νῦν τοι ἐγὼ μαντεύσομαι, ὡς ἐνὶ θυμῷ ἀθάνατοι βάλλουσι καὶ ὡς τελέεσθαι ὀΐω,

185 (=XXIV 308)-186 ath. Aristoph. Aristarchus, om. quidam antiqui (sch.) || 186 ὑπὸ Νηΐῳ : ὑπονίῳ Apio pauci : ὑπὸ Νηρίτῳ u. l. ap. Eust. || 188 τε : et τε et τι (‘διχῶς’) Aristarchus || 196 πω pler. : που Aristarchus (in Il. XI 461) pauci || 201 τελέεσθαι Aristarchus pler. : τετελέσθαι et τελέσεσθαι (cf. XV 173, XXII 215) pauci

185

190

195

200

CANT I

tinc fondejada la nau en dret dels camps, fora vila, dins el Port del Barranc,32 al peu dels boscos del Nèion.33 I ens podem vanar de ser hostes pairals l’un de l’altre, des d’un principi, i si no, pregunta-ho al vell quan hi vagis, a Laertes34 l’heroi; el qual ja no ve, pel que diuen, mai a ciutat, ans s’està retret al camp, ple de penes, amb una vella criada que amb menja i beguda li para taula, quan la fatiga li guanya els membres d’haver-se arrossegat pel coster de la seva erola de vinya.35 I ara he vingut, perquè deien que havia tornat al seu poble ton pare; mes vet aquí que els déus li esguerren la ruta. No, jo no crec que en el món sigui mort Ulisses diví: crec que és viu, retingut a l’extrem de la mar espaiosa en una illa banyada a l’entorn, i deuen guardar-lo uns salvatges ferests, que el retenen sense ell avenir-s’hi. Ara, però, et vull dir el meu averany, com me’l llancen els immortals dins el cor, i com penso que ha de complir-se.

se’n feien objectes de primera necessitat, com encluses, martells, relles per a llaurar, etc. 32. El port del Barranc, traducció de port Rítron, no esmentat en cap altre lloc, podria trobar-se a l’actual badia Frikes, a la part nordoriental d’Ítaca. 33. L’illa d’Ítaca està constituïda per dos massissos units per un istme muntanyós. Segons V. Bérard, el Nèion correspon al massís meridional, i el Nèrit al que és situat al nord. 34. Laertes, casat amb Anticlea, era el pare d’Odisseu. Tanmateix, segons una altra versió, Anticlea s’hauria unit amb Sísif, la qual cosa feia suposar que Odisseu era fill d’aquest darrer. Sigui com sigui, Laertes, així que Odisseu va deixar el seu reialme, va anar a viure a les seves propietats sense intervenir en els esdeveniments que tenien lloc a la cort de Penèlope. 35. Aquesta referència a l’austera propietat de Laertes no coincideix amb la bella heretat que apareix descrita en XXIV 205-211. Aquest fet constitueix un dels arguments aportats pels crítics analítics per a defensar que cal atribuir la paternitat del final de l’Odissea a un autor diferent del que en redactà el començament.

35 185

190

195

200

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

οὔτε τι μάντις ἐὼν οὔτ’ οἰωνῶν σάφα εἰδώς. οὔ τοι ἔτι δηρόν γε φίλης ἀπὸ πατρίδος αἴης ἔσσεται, οὐδ’ εἴ πέρ τε σιδήρεα δέσματ’ ἔχῃσι· φράσσεται ὥς κε νέηται, ἐπεὶ πολυμήχανός ἐστιν. ἀλλ’ ἄγε μοι τόδε εἰπὲ καὶ ἀτρεκέως κατάλεξον, εἰ δὴ ἐξ αὐτοῖο τόσος πάϊς εἰς Ὀδυσῆος. αἰνῶς μὲν κεφαλήν τε καὶ ὄμματα καλὰ ἔοικας κείνῳ, ἐπεὶ θαμὰ τοῖον ἐμισγόμεθ’ ἀλλήλοισι, πρίν γε τὸν ἐς Τροίην ἀναβήμεναι, ἔνθα περ ἄλλοι Ἀργείων οἱ ἄριστοι ἔβαν κοίλῃσ’ ἐνὶ νηυσίν·

ἐκ τοῦ δ’ οὔτ’ Ὀδυσῆα ἐγὼν ἴδον οὔτ’ ἐμὲ κεῖνος. Τὴν δ’ αὖ Τηλέμαχος πεπνυμένος ἀντίον ηὔδα· τοιγὰρ ἐγώ τοι, ξεῖνε, μάλ’ ἀτρεκέως ἀγορεύσω. μήτηρ μέν τέ μέ φησι τοῦ ἔμμεναι, αὐτὰρ ἐγώ γε οὐκ οἶδ’· οὐ γάρ πώ τις ἑὸν γόνον αὐτὸς ἀνέγνω. ὡς δὴ ἐγώ γ’ ὄφελον μάκαρός νύ τευ ἔμμεναι υἱὸς ἀνέρος, ὃν κτεάτεσσιν ἑοῖσ’ ἔπι γῆρας ἔτετμε. νῦν δ’ ὃς ἀποτμότατος γένετο θνητῶν ἀνθρώπων, τοῦ μ’ ἔκ φασι γενέσθαι, ἐπεὶ σύ με τοῦτ’ ἐρεείνεις. Τὸν δ’ αὖτε προσέειπε θεὰ γλαυκῶπις Ἀθήνη·

οὐ μέν τοι γενεήν γε θεοὶ νώνυμνον ὀπίσσω θῆκαν, ἐπεὶ σέ γε τοῖον ἐγείνατο Πηνελόπεια. ἀλλ’ ἄγε μοι τόδε εἰπὲ καὶ ἀτρεκέως κατάλεξον· τίς δαίς, τίς δὲ ὅμιλος ὅδ’ ἔπλετο; τίπτε δέ σε χρεώ;

204 οὐδ’ εἴ πέρ : ἀλλ’ εἴ περ, puncto ἔχῃσι sublato, u. l. || 208 μὲν Aristoph. Aristarchus : γὰρ codd. || 211 ἐνὶ : ἐπὶ multi || 214 ἀγορεύσω : καταλέξω multi || 222 νώνυμνον codd. : νώνυμον ed. pr. || 225 δὲ pler. : δαὶ Aristarchus pauci; τίπτε δέ σε χρεώ : τίς δέ σε χρειώ pauci

205

210

215

220

225

CANT I

No és que sigui profeta ni entès a la clara en presagis; ara, el que és gaire més temps, allunyat del país dels seus pares no ho estarà, baldament cadenes de ferro el lliguessin: 205 ell trobarà com torni, que és home de moltes astúcies. Però a veure, parla i esbrina’m això amb franquesa: si és cert que, tan gran, el fill tu siguis d’Ulisses. Esbalaeix... la testa i els ulls bonics... com t’assembles a ell! Perquè sovint, i tant! ell i jo ens reuníem, fins que va fer-se a la mar cap a Tròada, on també els altres 210 d’Argos més nobles partiren a bord de les naus concavades. Jo no he vist Ulisses, ni ell a mi, d’aquell dia. I mirant-la, Telèmac compostament va respondre: –Vaig a parlar-te, hoste, el que és jo, amb tota franquesa. Diu la mare que d’ell sóc fill: el que és jo, per ma banda, 215 no ho sé: per un mateix, ningú no es coneix el llinatge. Tant de bo que jo el fill hagués estat d’algun home feliç, que enmig dels seus béns l’hagués atrapat la vellesa! Ara, però, si un home hi ha hagut dissortat a la terra, d’ell em diuen nascut –ja que em fas aquesta pregunta. 220 I al seu torn li digué la deessa d’ulls clars, Atenea: –No, el que és aquest llinatge, els eterns no l’han fet sense glòria temps a venir, ja que tal com ets va infantar-te Penèlope...36 Però a veure, parla i esbrina’m això amb franquesa: ¿quin àpat, sí, quin col·lotge és aquest? ¿Per ventura et calia? 225 36. El nom de Penèlope, mai no esmentat en la Ilíada, apareix per primera vegada en l’Odissea en aquest passatge. Aquest antropònim ha estat associat al nom de πηνέλοψ ‘ànega feréstega’, animal de costums monogàmics, que s’adiu amb la proverbial fidelitat de la reina d’Ítaca. Tanmateix, els antics relacionaven el seu nom amb πήνη ‘trama’, ‘teixit’ i amb λέπω ‘arrencar’, tot evocant el fet que Penèlope feia i desfeia el sudari de Laertes.

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

εἰλαπίνη ἦε γάμος; ἐπεὶ οὐκ ἔρανος τάδε γ’ ἐστίν, ὥς τέ μοι ὑβρίζοντες ὑπερφιάλως δοκέουσι δαίνυσθαι κατὰ δῶμα. νεμεσσήσαιτό κεν ἀνὴρ αἴσχεα πόλλ’ ὁρόων, ὅς τις πινυτός γε μετέλθοι. Τὴν δ’ αὖ Τηλέμαχος πεπνυμένος ἀντίον ηὔδα·

ξεῖν’, ἐπεὶ ἂρ δὴ ταῦτά μ’ ἀνείρεαι ἠδὲ μεταλλᾷς, μέλλεν μέν ποτε οἶκος ὅδ’ ἀφνειὸς καὶ ἀμύμων ἔμμεναι, ὄφρ’ ἔτι κεῖνος ἀνὴρ ἐπιδήμιος ἦεν· νῦν δ’ ἑτέρως ἐβόλοντο θεοὶ κακὰ μητιόωντες, οἳ κεῖνον μὲν ἄϊστον ἐποίησαν περὶ πάντων ἀνθρώπων, ἐπεὶ οὔ κε θανόντι περ ὧδ’ ἀκαχοίμην, εἰ μετὰ οἷσ’ ἑτάροισι δάμη Τρώων ἐνὶ δήμῳ, ἠὲ φίλων ἐν χερσίν, ἐπεὶ πόλεμον τολύπευσε. τῶ κέν οἱ τύμβον μὲν ἐποίησαν Παναχαιοί, ἠδέ κε καὶ ᾧ παιδὶ μέγα κλέος ἤρατ’ ὀπίσσω. νῦν δέ μιν ἀκλειῶς Ἅρπυιαι ἀνηρέψαντο·

230

235

240

οἴχετ’ ἄϊστος ἄπυστος, ἐμοὶ δ’ ὀδύνας τε γόους τε κάλλιπεν· οὐδέ τι κεῖνον ὀδυρόμενος στεναχίζω οἶον, ἐπεί νύ μοι ἄλλα θεοὶ κακὰ κήδε’ ἔτευξαν. ὅσσοι γὰρ νήσοισιν ἐπικρατέουσιν ἄριστοι,

234 ἐβόλοντο nonn. : ἐβάλοντο nonn. : βούλοντο uel ἐβούλοντο pler. || 241 Ἅρπυιαι : Ἁρέπυιαι prop. Van der Mühll (cf. Et. Gen.)

245

CANT I

¿És un convit o unes bodes? A escot, així no s’hi menja; no, jo ho dic per l’abús de gran disbauxa amb què semblen banquetejar pel casal: un home de seny botaria, que ara es trobés aquí, davant de tanta vergonya. I mirant-la, Telèmac compostament va respondre: –Hoste meu, ja que sobre aquest punt m’interrogues i cerques, sí, el que és abans, devia la casa aquesta ser rica i decent, mentre aquell heroi estigué en el seu poble! I ara altrament els déus ho han volgut, per mals que mediten, ells que l’han convertit en el més invisible dels homes. Car de la seva mort no em doldria tant, si sabia que entre els seus companys ha caigut en el poble de Troia, o en els braços dels seus, un cop debanada la guerra. Llavors hauria tingut dels panaqueus37 una tomba, i també, pel seu fill, quin llegat de glòria es guanyava! I ara, ja ho veus, les Harpies38 ens l’han rapit sense glòria: ha partit, invisible, insabut, i dolors i ploralles sols m’ha deixat. I no és per ell sol que em planyo i sospiro, que altres neguits roïns han volgut els déus preparar-me; sí, car tots els senyors que a les nostres illes són prínceps,

37. El conjunt dels exèrcits confederats dels aqueus només apareix esmentat en aquest passatge i en XXIV 32-33, dos versos formulars gairebé idèntics als que llegim aquí. 38. Per a Homer, les Harpies són dees de les tempestes. Hesíode (Th. 267) ens en facilita els noms: Ael·lo ‘Borrascada’ i Ocípite ‘Voladora ràpida’, que són considerades filles de Taumant i de l’oceànida Electra. Més tard, n’aparegué encara una tercera, amb el nom de Celeno ‘Fosca’. Els antics atribuïen a les Harpies ‘Raptores’ el rapte dels qui desapareixien en la guerra o, com el protagonista de l’Odissea, en el viatge. Eren representades en forma d’ocells alats amb rostre de dona, tal com es pot veure en el Monument de les Harpies, procedent de Xantos, a Lícia, i conservat al British Museum de Londres.

230

235

240

245

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

Δουλιχίῳ τε Σάμῃ τε καὶ ὑλήεντι Ζακύνθῳ, ἠδ’ ὅσσοι κραναὴν Ἰθάκην κάτα κοιρανέουσι, τόσσοι μητέρ’ ἐμὴν μνῶνται, τρύχουσι δὲ οἶκον. ἡ δ’ οὔτ’ ἀρνεῖται στυγερὸν γάμον οὔτε τελευτὴν ποιῆσαι δύναται· τοὶ δὲ φθινύθουσιν ἔδοντες οἶκον ἐμόν· τάχα δή με διαρραίσουσι καὶ αὐτόν. Τὸν δ’ ἐπαλαστήσασα προσηύδα Παλλὰς Ἀθήνη· ὢ πόποι, ἦ δὴ πολλὸν ἀποιχομένου Ὀδυσῆος δεύῃ, ὅ κε μνηστῆρσιν ἀναιδέσι χεῖρας ἐφείη. εἰ γὰρ νῦν ἐλθὼν δόμου ἐν πρώτῃσι θύρῃσι σταίη, ἔχων πήληκα καὶ ἀσπίδα καὶ δύο δοῦρε, τοῖος ἐὼν οἷόν μιν ἐγὼ τὰ πρῶτ’ ἐνόησα οἴκῳ ἐν ἡμετέρῳ πίνοντά τε τερπόμενόν τε, ἐξ Ἐφύρης ἀνιόντα παρ’ Ἴλου Μερμερίδαο· – ᾤχετο γὰρ καὶ κεῖσε θοῆς ἐπὶ νηὸς Ὀδυσσεὺς φάρμακον ἀνδροφόνον διζήμενος, ὄφρα οἱ εἴη ἰοὺς χρίεσθαι χαλκήρεας· ἀλλ’ ὁ μὲν οὔ οἱ 38

246 Σάμῃ : Σάμῳ Apollod. FGrHist 244F201 (cf. IX 24, XVI 249) || 247 κάτα κοιρανέουσι Ptol. (ad Il. V 332) : κατακοιρανέουσι codd. || 251 διαρραίσουσι : διαραίσουσι Aristarchus (ad Il. IX 78a) || 252 ἐπαλαστήσασα : δὲ παλαστήσασα u. l. || 254 δεύῃ Aristoph. pler. : δεύει nonn. || 259 Ἴλου : Ἴρου quidam secutus Proxen. FGrHist 70F3 || 261 ὄφρα οἱ εἴη : ὄφρα δαείη Zenod. : ἤν που ἐφεύροι Mul

250

255

260

CANT I

a Duliqui i a Same i també a Zacint,39 la boscosa, i els que per les asprors d’aquesta Ítaca manen, tots la meva mare pretenen i em tuden la casa. I ella ni diu que no d’aquest casament avorrible ni hi pot donar compliment; i van així consumint-me la casa, a dents, i aviat fins a mi veuràs que em trossegen. I tota enfellonida, va dir-li Pal·las Atena: –Ai, com el necessites, aquest Ulisses que és fora, que als pretendents impúdics tirés els braços a sobre! Car si ara venia i s’estava al portal de la casa, dret, amb l’elm i l’escut, i les dues llances al puny, tal com era quan jo per primera vegada el vaig veure, en el nostre casal, bevent i ple d’alegria, que d’Èfira40 tornava, de casa d’Ilos Mermèrida!41 –car hi va anar també, amb la seva nau ràpida, Ulisses, cercant un suc homeier, per tal de tenir-lo i untar-ne el bronze de les fletxes; però no va decidir-se,

39. La identitat i la localització d’aquests noms geogràfics i fins i tot d’Ítaca han estat objecte de discussions des d’Estrabó (X 2ss.) fins als temps moderns. Tret dels seguidors de Dörpfeld, s’accepta que l’Ítaca i Zacint homèriques corresponen a les illes que actualment tenen aquests noms. Sembla evident que Same coincideix amb Cefal·lènia, sobretot la part oriental, on existí una localitat amb aquest nom que fou destruïda pels romans el 168 aC. En canvi, Duliqui podria correspondre a una de les Equínades o a una denominació de l’illa de Lèucada, situada al nord d’Ítaca. Per a més detalls, vegeu Alan J. B. WACE & Frank H. STUBBINGS, A companion to Homer, Londres 1962, 388-419 i J. CUISENIER, Le périple d’Ulysse, París 2003, 33-116. 40. El nom d’Èfira pot correspondre a tres ciutats de l’Hèl·lada. Amb tot, sembla que la citada en aquest passatge és la ciutat propera a la desembocadura del riu Aqueront de la Trespòtida, al sud-oest de l’Epir, la qual més tard fou anomenada Cícir (cf. TUCÍDIDES I 46). Les altres dues poden fer referència a una localitat de l’Èlida o bé a l’antic nom de Corint. 41. D’Ilos només sabem el que el poeta ens diu aquí. El seu pare Mèrmer, fill de Jàson i de Medea va arribar a l’Epir segurament quan va acompanyar el seu pare a Corcira després d’haver-hi estat desterrat per l’assassinat de Pèlias.

250

255

260

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

δῶκεν, ἐπεί ῥα θεοὺς νεμεσίζετο αἰὲν ἐόντας, ἀλλὰ πατήρ οἱ δῶκεν ἐμός· φιλέεσκε γὰρ αἰνῶς· – τοῖος ἐὼν μνηστῆρσιν ὁμιλήσειεν Ὀδυσσεύς· πάντες κ’ ὠκύμοροί τε γενοίατο πικρόγαμοί τε. ἀλλ’ ἦ τοι μὲν ταῦτα θεῶν ἐν γούνασι κεῖται, ἤ κεν νοστήσας ἀποτείσεται, ἦε καὶ οὐκί, οἷσιν ἐνὶ μεγάροισι· σὲ δὲ φράζεσθαι ἄνωγα, ὅππως κε μνηστῆρας ἀπώσεαι ἐκ μεγάροιο. εἰ δ’ ἄγε νῦν ξυνίει καὶ ἐμῶν ἐμπάζεο μύθων·

αὔριον εἰς ἀγορὴν καλέσας ἥρωας Ἀχαιοὺς μῦθον πέφραδε πᾶσι, θεοὶ δ’ ἐπὶ μάρτυροι ἔστων. μνηστῆρας μὲν ἐπὶ σφέτερα σκίδνασθαι ἄνωχθι, μητέρα δ’, εἴ οἱ θυμὸς ἐφορμᾶται γαμέεσθαι, ἂψ ἴτω ἐς μέγαρον πατρὸς μέγα δυναμένοιο· οἱ δὲ γάμον τεύξουσι καὶ ἀρτυνέουσιν ἔεδνα πολλὰ μάλ’, ὅσσα ἔοικε φίλης ἐπὶ παιδὸς ἕπεσθαι. σοὶ δ’ αὐτῷ πυκινῶς ὑποθήσομαι, αἴ κε πίθηαι· νῆ’ ἄρσας ἐρέτῃσιν ἐείκοσιν, ἥ τις ἀρίστη, ἔρχεο πευσόμενος πατρὸς δὴν οἰχομένοιο, ἤν τίς τοι εἴπῃσι βροτῶν, ἢ ὄσσαν ἀκούσῃς

268 ἀποτείσεται : ἀποτίσεται codd. || 273 ἐπὶ μάρτυροι Aristarchus pler. : ἐπιμάρτυρες Zenod. nonn. : ἐπιμάρτυροι pauci || 275 μητέρα... γαμέεσθαι : μητέρα δ’, εἴ τοι θυμὸς ἐποτρύνει γαμέεσθαι sch. Ar., Nub. 1115; sub μητέρα δ’ : lectionem antiquam μήτηρ δ’ coni. quidam (sch.) || 278 (= II 197) om. Rhian.; ἕπεσθαι : ἔσεσθαι nonn.

265

270

275

280

CANT I

ell, a donar-lo, aturat pel respecte dels déus que són sempre; i l’hi donà el meu pare, perquè l’estimava moltíssim;– tal vingués a tractà’ amb els galants aqueixos Ulisses: tots tindrien ràpid el fat i amargues les bodes. Ara, que tot això és sobre els genolls dels celestes,42 si mai més tornarà per venjar-se a les seves estades o si no. Una cosa, però, et recomano que pensis: com els pretendents podries llançar de l’estatge. I ara, si et plau, escolta i sospesa les meves paraules. Demà, en haver cridat els herois aqueus a la junta, digues a tots el teu mot, i siguin-ne els déus testimonis. Els pretendents, els invites a esparpallar-se, cada home a casa seva, i la mare, si el cor l’empeny a casar-se, torni al casal del seu pare,43 que és home amb poder per tenir-la; i li faran la boda i prepararan a balquena tants de presents com és just que una filla estimada acompanyin. I el que és a tu, et donaré un consell de raó, si em vols creure: amarina un vaixell de vint rems, el més apte que tinguis, i surt a llengua del pare, que tant ja dura que és fora, per si te’n parla algun dels mortals, o una veu recollies

42. Es creu que aquesta expressió per a posar en relleu la voluntat divina prové de la concepció que els déus tenien damunt dels genolls els lots de vida dels humans, igual com els jutges hi tenien els premis per donar a les competicions. Altres diuen que els déus filaven el destí dels mortals asseguts, tal com se solia fer. Per això, l’actitud suplicant dels antics es manifestava tocant els genolls d’una persona o d’una estàtua (cf. VI 310). 43. El pare de Penèlope era Icari, germà de Tindàreu, rei d’Esparta i espòs de Leda, de la qual naixeren Hèlena i Clitemnestra i els Dioscurs Càstor i Polideuces.

265

270

275

280

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

ἐκ Διός, ἥ τε μάλιστα φέρει κλέος ἀνθρώποισι. πρῶτα μὲν ἐς Πύλον ἐλθὲ καὶ εἴρεο Νέστορα δῖον, κεῖθεν δὲ Σπάρτηνδε παρὰ ξανθὸν Μενέλαον· ὃς γὰρ δεύτατος ἦλθεν Ἀχαιῶν χαλκοχιτώνων. εἰ μέν κεν πατρὸς βίοτον καὶ νόστον ἀκούσῃς, ἦ τ’ ἂν τρυχόμενός περ ἔτι τλαίης ἐνιαυτόν·

εἰ δέ κε τεθνηῶτος ἀκούσῃς μηδ’ ἔτ’ ἐόντος, νοστήσας δὴ ἔπειτα φίλην ἐς πατρίδα γαῖαν σῆμά τέ οἱ χεῦαι καὶ ἐπὶ κτέρεα κτερεΐξαι πολλὰ μάλ’, ὅσσα ἔοικε, καὶ ἀνέρι μητέρα δοῦναι. αὐτὰρ ἐπὴν δὴ ταῦτα τελευτήσῃς τε καὶ ἕρξῃς, φράζεσθαι δὴ ἔπειτα κατὰ φρένα καὶ κατὰ θυμόν, ὅππως κε μνηστῆρας ἐνὶ μεγάροισι τεοῖσι κτείνῃς ἠὲ δόλῳ ἢ ἀμφαδόν· οὐδέ τί σε χρὴ νηπιάας ὀχέειν, ἐπεὶ οὐκέτι τηλίκος ἐσσί. ἦ οὐκ ἀΐεις οἷον κλέος ἔλλαβε δῖος Ὀρέστης πάντας ἐπ’ ἀνθρώπους, ἐπεὶ ἔκτανε πατροφονῆα, Αἴγισθον δολόμητιν, ὅ οἱ πατέρα κλυτὸν ἔκτα; καὶ σύ, φίλος, μάλα γάρ σ’ ὁρόω καλόν τε μέγαν τε, ἄλκιμος ἔσσ’, ἵνα τίς σε καὶ ὀψιγόνων ἐῢ εἴπῃ. αὐτὰρ ἐγὼν ἐπὶ νῆα θοὴν κατελεύσομαι ἤδη ἠδ’ ἑτάρους, οἵ πού με μάλ’ ἀσχαλόωσι μένοντες· σοὶ δ’ αὐτῷ μελέτω, καὶ ἐμῶν ἐμπάζεο μύθων.

285 κεῖθεν δὲ (δ’ ἐς nonn.) Σπάρτηνδε παρὰ ξανθὸν Μενέλαον codd. : κεῖθεν δ’ ἐς Κρήτην τε παρ’ Ἰδομενῆα ἄνακτα Zenod. (ad III 313, cf. 93) || 291 χεῦαι pauci : χεῦσαι pler. || 295 ὅππως κε : ὅππως δὲ nonn. || 297 νηπιάας : νηπιέας Hdt. II 353, 3 : νηπιάσιν pauci : νηπιάχοις U || 298 ἦ om. T; οὐκ ἀΐεις : οὐχ ὁράᾳς Procl. in Pl. Resp. 364 || 300 ὅ Aristarchus : ὅς codd.

285

290

295

300

305

CANT I

de les de Zeus,44 que són les que porten la fama entre els homes. De primer vés a Pilos, i al noble Nèstor pregunta, i des d’allí a Esparta, al casal del ros Menelaos, que és el darrer45 que ha vingut dels aqueus de llorigues de bronze. Si del teu pare sents que es parla de vida i tornada, tu, baldament consumit, ten encara un any paciència. Ara, si el que sents dir és que és mort i que ja no respira, torna llavors de seguida a la cara terra paterna, i apila-li un sepulcre,46 i a sobre fes-li unes honres, moltes, com es pertany, i a un marit la mare ja dóna. Quan aquestes coses tindràs acomplides i fetes, posa’t llavors a pensar en el teu esperit i el teu ànim com els pretendents dins el teu casal mataries, bé per un ardit o de front; i cal que no vagis més amb jocs puerils, que no ets d’edat per anar-hi.47 ¿És que no sents quina glòria ha tingut entre els homes Orestes, el divinal, des que ha mort el matador del seu pare, el cautelós Egist, que el pare il·lustre va occir-li? Doncs també tu, estimat, perquè veig que ets bell i de planta, sigues valent, si vols que entre els homes a néixer se’t lloï. Jo, però, baixaré a la ràpida nau, que n’és hora, i la colla sens dubte ja frisa de tant esperar-me. I tu fes bon cabal i sospesa les meves paraules. 44. Hom relacionava amb els déus, i especialment amb Zeus, la brama, la veu o el rumor, quan se’n desconeixia l’origen (cf. II 216 i XXIV 413). 45. Menelau, que havia anat errant durant vuit anys, era, de tots els qui participaren a l’expedició contra Troia, l’heroi que s’havia reintegrat més tard a la seva llar. 46. Hom podia retre els honors funeraris a una persona sobre un cenotafi com si es tractés de la veritable tomba. 47. En efecte, Telèmac ja tenia més de vint anys.

285

290

295

300

305

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Α

Τὴν δ’ αὖ Τηλέμαχος πεπνυμένος ἀντίον ηὔδα· ξεῖν’, ἦ τοι μὲν ταῦτα φίλα φρονέων ἀγορεύεις, ὥς τε πατὴρ ᾧ παιδί, καὶ οὔ ποτε λήσομαι αὐτῶν. ἀλλ’ ἄγε νῦν ἐπίμεινον, ἐπειγόμενός περ ὁδοῖο, ὄφρα λοεσσάμενός τε τεταρπόμενός τε φίλον κῆρ δῶρον ἔχων ἐπὶ νῆα κίῃς, χαίρων ἐνὶ θυμῷ, τιμῆεν, μάλα καλόν, ὅ τοι κειμήλιον ἔσται ἐξ ἐμεῦ, οἷα φίλοι ξεῖνοι ξείνοισι διδοῦσι. Τὸν δ’ ἠμείβετ’ ἔπειτα θεὰ γλαυκῶπις Ἀθήνη· μή μ’ ἔτι νῦν κατέρυκε, λιλαιόμενόν περ ὁδοῖο·

δῶρον δ’ ὅττι κέ μοι δοῦναι φίλον ἦτορ ἀνώγῃ, αὖτις ἀνερχομένῳ δόμεναι οἶκόνδε φέρεσθαι, καὶ μάλα καλὸν ἑλών· σοὶ δ’ ἄξιον ἔσται ἀμοιβῆς. Ἡ μὲν ἄρ’ ὣς εἰποῦσ’ ἀπέβη γλαυκῶπις Ἀθήνη, ὄρνις δ’ ὣς ἀνόπαια διέπτατο· τῷ δ’ ἐνὶ θυμῷ θῆκε μένος καὶ θάρσος, ὑπέμνησέν τέ ἑ πατρὸς μᾶλλον ἔτ’ ἢ τὸ πάροιθεν. ὁ δὲ φρεσὶν ᾗσι νοήσας θάμβησεν κατὰ θυμόν· ὀΐσατο γὰρ θεὸν εἶναι. αὐτίκα δὲ μνηστῆρας ἐπῴχετο ἰσόθεος φώς. τοῖσι δ’ ἀοιδὸς ἄειδε περικλυτός, οἱ δὲ σιωπῇ εἵατ’ ἀκούοντες· ὁ δ’ Ἀχαιῶν νόστον ἄειδε λυγρόν, ὃν ἐκ Τροίης ἐπετείλατο Παλλὰς Ἀθήνη. τοῦ δ’ ὑπερωϊόθεν φρεσὶ σύνθετο θέσπιν ἀοιδὴν

314 τὸν δ’ ἠμείβετ’ ἔπειτα : τὸν δ’ αὖτε προσέειπε uel τὸν δ’ ἀπαμειβόμενος προσέφη multi || 315 μή μ’ ἔτι : μηκέτι nonn. || 318 ἔσται : ἔσσεται nonn. : ἔστω G || 320 ἀνόπαια Aristarchus pler. : ἀνοπαῖα Hdt. pauci : πανόπαια u. l.

310

315

320

325

CANT I

I mirant-la, Telèmac compostament va respondre: –Hoste, conec que em parles amb una amorosa volença, com un pare al seu fill, i no oblidaré cap paraula. Ara, però, t’ho prego, per molt que t’apressi el viatge, resta i, quan hagis pres un bany i esbargit el teu ànim, ja tornaràs al vaixell, emportant-te, amb el cor ple de joia, un present valuós, molt bell, que serà una penyora meva, tal com els hostes els fan als hostes que estimen. I respongué llavors la deessa d’ulls clars, Atenea: –Ja no em retinguis més, que estic glatint pel viatge. I el present que el teu cor amorós et mani de fer-me, ja me’l faràs quan torni, per emportar-me’l a casa; i escolleix-lo molt bell, que tindrà una resposta condigna. Tal havent dit, partí la dels ulls lluents, Atenea: com un ocell se’n volà pels aires; i al cor li havia mes valentia i urc, i el va fer recordar del seu pare més encara que abans. I Telèmac, posant-se a pensar-hi, s’esbalaí en el seu cor; perquè s’adonà que era un déu.

310

315

320

FESTÍ DELS PRETENDENTS

I de seguida tornà als pretendents, com un déu, aquell home. I davant d’ells cantava el cantor gloriós;48 i en silenci seien ells, escoltant; i el retorn dels d’Acaia cantava, trist, que, de Troia venint, va imposar-los Pal·las Atena. I des de dalt ho sentia, i li entrava al cor la inspirada

48. Aquest cantor és l’aede Femi, del casal del protagonista de l’Odissea.

325

ÍNDEX

Nota a l’edició . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Uns mots del traductor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Sigla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Cant I . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . INVOCACIÓ EL VIATGE DE TELÈMAC L’assemblea dels déus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els consells d’Atena a Telèmac . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El festí dels pretendents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

24 25 33 41

Cant II Junta dels itaquesos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Cant III A Pilos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . A Esparta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

66 85

Cant IV L’emboscada dels pretendents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

114

Cant V LES AVENTURES D’ULISSES La cova de Calipso . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El raig d’Ulisses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

124 133

Cant VI L’arribada entre els Feacis. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

144

FUNDACIÓ BERNAT METGE Col·lecció dels Clàssics Grecs i Llatins INSTITUÏDA PER FRANCESC CAMBÓ PRIMERS DIRECTORS: JOAN ESTELRICH († 1958) - CARLES RIBA († 1959) MIQUEL DOLÇ († 1994) CONSELL

DIRECCIÓ:

FRANCESC J. CUARTERO, MONTSERRAT ROS, ANTONI SEVA, JAUME MEDINA, JOAN ALBERICH, JAUME PÒRTULAS, PERE LLUÍS FONT, PERE J. QUETGLAS, RAMON GUARDANS Adreça: Via Laietana, 30, 7è. - BARCELONA

VOLUMS 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9. 10. 11. 12. 13. 14.

PUBLICATS

LUCRECI. De la natura (vol. I). Llibres I-III. Per Joaquim Balcells (2.a ed.). CORNELI NEPOS. Vides d’homes il·lustres. Per Manuel de Montoliu (2.a ed. a cura de Josep Vergés). XENOFONT. Records de Sòcrates. Per Carles Riba (2.a ed.). CICERÓ. Discursos (vol. I). En defensa de Quincti, de Rosci Amerí, de Rosci Comediant, de Tul·li. Per Josep M. Llovera, Prev., Joan Estelrich i Mn. Llorenç Riber. SÈNECA. De la ira. Per Carles Cardó, Prev. PLATÓ. Diàlegs (vol. I). Defensa de Sòcrates. Critó. Eutífron. Laques. Per Joan Crexells (2.a ed. a cura de Carles Riba). CICERÓ. Brutus. Per Mn. Gumersind Alabart (2.a ed. a cura d’Eduard Valentí). AUSONI. Obres (vol. I). Per Carles Riba i Mn. Antoni Navarro (2.a ed. a cura de Joan Petit). SÈNECA. De la brevetat de la vida. De la vida benaurada. De la providència. Per Carles Cardó, Prev. XENOFONT. Obres socràtiques menors. L’economia. El convit de Càl·lias. Defensa de Sòcrates. Per Carles Riba (2.a ed.). TIBUL. Elegies. Per Carles Magrinyà i Joan Mínguez (2.a ed. a cura de Josep Vergés). PROPERCI. Elegies. Per Joaquim Balcells i Joan Mínguez (2.a ed. a cura de Josep Vergés). PLATÓ. Diàlegs (vol. II). Càrmides. Lisis. Protàgoras. Per Joan Crexells (2.a ed. a cura de Carles Riba). QUINT CURCI. Història d’Alexandre el Gran (vol. I). Llibres I-IV. Per Manuel de Montoliu (2.a ed. a cura de Josep Vergés).

15. 16. 17. 18. 19. 20. 21. 22. 23. 24. 25. 26. 27. 28. 29. 30. 31. 32. 33. 34. 35. 36. 37. 38. 39. 40. 41.

42. 43.

PLINI. Història natural (vol. I). Llibres I-II. Per Marçal Olivar. SÈNECA. Consolacions. Per Carles Cardó, Prev. TÀCIT. Obres menors. Diàleg dels oradors. Agrícola. Germània. Per Francesc Martorell, Miquel Ferrà i Mn. Llorenç Riber (2.a ed. a cura d’Eduard Valentí). PLUTARC. Vides paral·leles (T. I). Vol. I, part 1.a: Teseu i Ròmul. Per Carles Riba (2.a ed.). ARISTÒTIL. Poètica. Constitució d’Atenes. Per Josep Farran i Mayoral (2.a ed. a cura de Josep Vergés). QUINT CURCI. Història d’Alexandre el Gran (vol. II). Llibres V-VII. Per Joan Estelrich i Manuel de Montoliu. PLUTARC. Vides paral·leles (T. II). Vol. I, part 2.a: Soló i Publícola. Temístocles i Camil. Per Carles Riba. SÈNECA. Diàlegs a Serè: De la constància del savi. De la tranquil·litat de l’esperit. De l’oci. De la clemència. Per Carles Cardó, Prev. HORACI. Sàtires i epístoles. Per Isidor Ribas i Mn. Llorenç Riber. PAL·LADI. Història lausíaca. Per Dom Antoni Ramon. PLINI EL JOVE. Lletres (vol. I). Llibres I-IV. Per Marçal Olivar. CATÓ. D’agricolia. Per Mn. Salvador Galmés. PLUTARC. Vides paral·leles (T. III). Vol. I, part 3.a: Aristides i Marc Cató. Cimó i Lucul·le. Per Carles Riba. PLINI EL JOVE. Lletres (vol. II i últim). Llibres V-IX. Per Marçal Olivar. OVIDI. Heroides. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a de Saavedra. PLUTARC. Vides paral·leles (T. IV). Vol. I, part 4.a: Pèricles i Fabi Màxim. Nícias i Crassus. Per Carles Riba. LUCRECI. De la natura (vol. II i últim). Llibres IV-VI. Per Joaquim Balcells. CATUL. Poesies. Per Joan Petit i Josep Vergés. AUSONI. Obres (vol. II i últim). Per Carles Riba, Mn. Antoni Navarro i Joaquim Balcells. PLATÓ. Diàlegs (vol. III). Ió. Hípias Menor. Hípias Major. Eutidem. Per Joan Crexells, Carles Riba i Jaume Serra Hunter (2.a ed. a cura de Carles Riba). SÈNECA. Lletres a Lucili (vol. I). Llibres I-V. Per Carles Cardó, Prev. PLUTARC. Vides paral·leles (T. V). Vol. I, part 5.a: Coriolà i Alcibíades. Demòstenes i Ciceró. Per Carles Riba. VARRÓ. Del camp. Per Mn. Salvador Galmés. SÈNECA. Lletres a Lucili (vol. II). Llibres VI-IX. Per Carles Cardó, Prev. POLIBI. Història (vol. I). Llibre I. Per Dom Antoni Ramon. OVIDI. Les metamorfosis (vol. I). Llibres I-V. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a de Saavedra. LÍSIAS. Discursos (vol. I). Sobre la mort d’Eratòstenes. Discurs fúnebre. Contra Simó. Per ferida amb premeditació. En favor de Càl·lias. Contra Andòcides. A l’areòpag. Acusació contra uns coassociats. En defensa del soldat. Contra Teomnest I. Contra Teomnest II. Contra Eratòstenes. Per Joan Petit. PLUTARC. Vides paral·leles (T. X). Vol. III, part 1.a: Demetri i Antoni. Per Carles Riba. CICERÓ. De l’orador (vol. I). Llibre I. Per Mn. Salvador Galmés.

44. 45. 46. 47. 48.

49. 50. 51. 52. 53. 54. 55. 56.

57. 58. 59. 60. 61. 62. 63. 64. 65. 66. 67. 68. 69. 70.

ST. CEBRIÀ. Epistolari (vol. I). Lletres I-LV. Per Josep Vergés i Mn. Tomàs Bellpuig. SÈNECA. Lletres a Lucili (vol. III). Llibres X-XV. Per Carles Cardó, Prev. POLIBI. Història (vol. II). Llibres II-III, I-LIX. Per Dom Antoni Ramon. TÀCIT. Annals (vol. I). Llibres I-II. Per Ferran Soldevila. ISEU. Discursos (vol. I). Sobre l’herència de Cleònim. Sobre l’herència de Mènecles. Sobre l’herència de Pirros. Sobre l’herència de Nicòstrat. Sobre l’herència de Diceògenes. Sobre l’herència de Filoctèmon. Per Josep Vergés. OVIDI. Les metamorfosis (vol. II). Llibres VI-X. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a de Saavedra. APULEU. Les metamorfosis (vol. I). Llibres I-V. Per Marçal Olivar. AULUS GEL·LI. Les nits àtiques (vol. I). Llibres I-II. Per Cebrià Montserrat, Prev. PLUTARC. Vides paral·leles (T. XI). Vol. III, part 2.a: Pirros i Mari. Aratos. Per Carles Riba. APULEU. Les metamorfosis (vol. II i últim). Llibres VI-XI. Per Marçal Olivar. CICERÓ. De l’orador (vol. II). Llibre II. Per Mn. Salvador Galmés. ST. CEBRIÀ. Epistolari (vol. II i últim). Lletres LVI-LXXXI. Per Josep Vergés i Mn. Tomàs Bellpuig. ISEU. Discursos (vol. II i últim). Sobre l’herència d’Apol·lodor. Sobre l’herència de Ciró. Sobre l’herència d’Astífil. Sobre l’herència d’Aristarc. Sobre l’herència d’Hàgnias. En defensa d’Eufilet. Fragments. Per Josep Vergés. SÈNECA. Lletres a Lucili (vol. IV i últim). Llibres XVI-XX. Per Carles Cardó, Prev. APULEU. Apologia. Flòrides. Per Marçal Olivar. PLUTARC. Vides paral·leles (T. XII). Vol. III, part 3a: Artaxerxes. Agis i Cleòmenes. Tiberi i Gaius Grac. Per Carles Riba. DEMÒSTENES. Arengues (vol. I). Sobre les simmòries. Pels megalopolites. Primera Filípica. Per la llibertat dels rodis. Sobre l’organització financera. Olintíaques. Per M. R. Guastalla i Joan Petit. PLINI EL JOVE. Panegíric. Per Marçal Olivar. OVIDI. Les metamorfosis (vol. III i últim). Llibres XI-XV. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a Saavedra. PLINI EL JOVE. Correspondència amb Trajà. Per Marçal Olivar. ÈSQUIL. Tragèdies (vol. I). Les suplicants. Els perses. Per Carles Riba. CICERÓ. De l’orador (vol. III i últim). Llibre III. Per Mn. Salvador Galmés. PLUTARC. Vides paral·leles (T. XIII). Vol. III, part 4.a: Licurg i Numa. Lisandre i Sul·la. Per Carles Riba. ÈSQUIL. Tragèdies (vol. II). Els set contra Tebes. Prometeu encadenat. Per Carles Riba. SÈNECA. Dels beneficis (vol. I). Llibres I-IV. Per Carles Cardó, Prev. PLUTARC. Vides paral·leles (T. XIV). Vol. III, part 5.a: Agesilau i Pompeu. Per Carles Riba. LÍSIAS. Discursos (vol. II). Contra Agorat. Contra Alcibíades per abandó de reng. Contra Alcibíades per refús de servir. En defensa de Man-

71. 72. 73. 74. 75. 76. 77. 78. 79. 80. 81. 82. 83. 84. 85. 86. 87. 88. 89. 90. 91. 92. 93. 94. 95.

titeu, en un examen. Per una confiscació. Sobre la confiscació de béns del germà de Nícias. Sobre els béns d’Aristòfanes. En favor de Polístrat. Defensa d’un desconegut acusat de suborn. Contra els bladers. Contra Pancleó. Per l’invàlid. Per Joan Petit. PLAUTE. Comèdies (vol. I). Amfitrió. La comèdia dels ases. Per Marçal Olivar. ÈSQUIL. Tragèdies (vol. III i últim). L’Orestea. Per Carles Riba. AULUS GEL·LI. Les nits àtiques (vol. II). Llibres III-V. Per Cebrià Montserrat, Prev. i Marçal Olivar. PLUTARC. Vides paral·leles (T. VI). Vol. II, part 1.a: Foció i Cató el Jove. Dió i Brutus. Per Carles Riba. POLIBI. Història (vol. III). Llibres III, LX-CXVIII - IV, I-XXXVII. Per Dom Antoni Ramon. PLAUTE. Comèdies (vol. II). La comèdia de l’olla. Les baquis. Per Marçal Olivar. QUINT CURCI. Història d’Alexandre el Gran (vol. III i últim). Llibres VIII-X. Per Josep Vergés i Manuel de Montoliu. PLAUTE. Comèdies (vol. III). Els captius. Càsina. Per Marçal Olivar. POLIBI. Història (vol. IV). Llibres IV (XXXVIII-LXXXVII) i V. Per Dom Antoni Ramon. TERENCI. Comèdies (vol. I). Àndria. El botxí de si mateix. Per Pere Coromines i Joan Coromines. PLUTARC. Vides paral·leles (T. VII). Vol. II, part 2.a: Emili Paulus i Timoleont. Èumenes i Sertori. Per Carles Riba. PLAUTE. Comèdies (vol. IV). La comèdia del cistellet. El corc. Per Marçal Olivar. PLUTARC. Vides paral·leles (T. VIII). Vol. II, part 3.a: Filopemen i Titus Flaminí. Pelòpidas i Marcel. Per Carles Riba. CICERÓ. Dels deures (vol. I). Llibre I. Per Eduard Valentí (2.a ed.). PLUTARC. Vides paral·leles (T. IX). Vol. II, part 4.a: Alexandre i Cèsar. Per Carles Riba. CICERÓ. Dels deures (vol. II i últim). Llibres II-III. Per Eduard Valentí. PLAUTE. Comèdies (vol. V). Epídic. Els dos Menecmes. Per Marçal Olivar. PLUTARC. Vides paral·leles (T. XV). Apèndix: Galba i Otó. Índexs generals i esmenes. Per Carles Riba. CICERÓ. Discursos (vol. II). Contra Quint Cecili, Primera acció contra Verres. Segona acció: La pretura urbana. Per Mn. Llorenç Riber i Josep Vergés. CICERÓ. Tusculanes (vol. I). Llibres I-II. Per Eduard Valentí. PLAUTE. Comèdies (vol. VI). El mercader. El militar fanfarró. Per Marçal Olivar. MARCIAL. Epigrames (vol. I). Espectacles. Llibres I-IV. Per Miquel Dolç. TÀCIT. Històries (vol. I). Llibre I. Per Marià Bassols de Climent i Josep M.a Casas i Homs. CICERÓ. Tusculanes (vol. II). Llibres III-IV. Per Eduard Valentí. TÀCIT. Històries (vol. II). Llibre II. Per Marià Bassols de Climent i Josep M.a Casas i Homs.

96. 97. 98. 99. 100. 101. 102. 103. 104. 105. 106. 107. 108. 109. 110. 111. 112. 113. 114. 115. 116. 117. 118. 119. 120. 121. 122. 123. 124. 125.

CICERÓ. Tusculanes (vol. III i últim). Llibre V. Per Eduard Valentí. DEMÒSTENES. Arengues (vol. II). Sobre la pau. Segona filípica. Sobre l’Halonnès. Sobre la qüestió del Quersonès. Tercera filípica. Per Joan Petit. CICERÓ. Discursos (vol. III). Segona acció contra Verres: La pretura de Sicília. Per Mn. Llorenç Riber i Josep Vergés. CICERÓ. Discursos (vol. IV). Segona acció contra Verres: El blat. Per Mn. Llorenç Riber i Josep Vergés. SÒFOCLES. Tragèdies (vol. I). Les dones de Traquis. Antígona. Per Carles Riba. PLAUTE. Comèdies (vol. VII). L’ànima en pena. Per Marçal Olivar. DEMÒSTENES. Arengues (vol. III i últim). Quarta filípica. Lletra de Filip. Rèplica a la lletra de Filip. Sobre el tractat amb Alexandre. Per Joan Petit. MARCIAL. Epigrames (vol. II). Llibres V-VII. Per Miquel Dolç. PLATÓ. Diàlegs (vol. IV). Cràtil. Menexen. Per Jaume Olives. PLAUTE. Comèdies (vol. VIII). El persa. El cartaginès. Per Marçal Olivar. CICERÓ. Discursos (vol. V). Segona acció contra Verres: Les imatges. Per Josep Vergés. TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. I). Llibre I. Per Jaume Berenguer. CICERÓ. Discursos (vol. VI). Segona acció contra Verres: Els suplicis. Per Josep Vergés. SÈNECA. Dels beneficis (vol. II i últim). Llibres V-VII. Per Carles Cardó, Prev. PLAUTE. Comèdies (vol. IX). Psèudolus. Per Marçal Olivar. PLAUTE. Comèdies (vol. X). Rudens. Per Marçal Olivar. PERSI. Sàtires. Per Miquel Dolç. TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. II). Llibre II. Per Jaume Berenguer. MARCIAL. Epigrames (vol. III). Llibres VIII-X. Per Miquel Dolç. CICERÓ. Discursos (vol. VII). Defensa de Marc Fontei. Defensa d’Aulus Cecina. Per Josep Vergés. TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. III). Llibre III. Per Jaume Berenguer. VIRGILI. Bucòliques. Per Miquel Dolç. PLAUTE. Comèdies (vol. XI). Esticus. Les tres monedes. Per Marçal Olivar. PLATÓ. Diàlegs (vol. V). Menó. Alcibíades. Per Jaume Olives. TERENCI. Comèdies (vol. II). L’eunuc. Per Pere Coromines i Joan Coromines. SÈNECA. Qüestions naturals (vol. I). Llibres I-II. Per Carles Cardó, Prev. SÈNECA. Qüestions naturals (vol. II). Llibres III-IV. Per Carles Cardó, Prev. TÀCIT. Històries (vol. III). Llibre III. Per Marià Bassols de Climent i Miquel Dolç. PÍNDAR. Odes (vol. I). Olímpiques I-V. Per Joan Triadú. ESTACI. Silves (vol. I). Llibre I. Per Guillem Colom i Miquel Dolç.

126. 127. 128. 129. 130. 131. 132. 133. 134. 135. 136. 137. 138. 139. 140. 141. 142. 143. 144. 145. 146. 147. 148. 149. 150. 151. 152. 153. 154. 155. 156. 157. 158. 159. 160.

TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. IV). Llibre IV. Per Jaume Berenguer. TERENCI. Comèdies (vol. III). Formió. Per Pere Coromines i Joan Coromines. ESTACI. Silves (vol. II). Llibres II-III. Per Guillem Colom i Miquel Dolç. PÍNDAR. Odes (vol. II). Olímpiques VI-XIV. Per Joan Triadú. SÒFOCLES. Tragèdies (vol. II). Àiax. Èdip rei. Per Carles Riba. MARCIAL. Epigrames (vol. IV). Llibres XI-XII. Per Miquel Dolç. SÈNECA. Qüestions naturals (vol. III i últim). Llibres V-VII. Per Carles Cardó, Prev. MARCIAL. Epigrames (vol. V i últim). Per Miquel Dolç. TERENCI. Comèdies (vol. IV). La sogra. Els germans. Per Joan Coromines. ESTACI. Silves (vol. III i últim). Llibres IV-V. Per Guillem Colom i Miquel Dolç. PLAUTE. Comèdies (vol. XII i últim). El malcarat. La maleta. Per Marçal Olivar. TERTUL·LIÀ. Apologètic. Per Fèlix Senties i Miquel Dolç. JUVENAL. Sàtires (vol. I). Per Manuel Balasch, Prev. JUVENAL. Sàtires (vol. II i últim). Per Manuel Balasch, Prev. SÒFOCLES. Tragèdies (vol. III). Electra. Filoctetes. Per Carles Riba. TEÒCRIT. Idil·lis (vol. I). Per Josep Alsina. QUINTILIÀ. Institució oratòria (vol. I). Llibre I. Per Josep M.a Casas i Homs. CICERÓ. Discursos (vol. VIII). Sobre el comandament de Gneu Pompeu. Defensa d’Aulus Cluenci. Per Josep Vergés. PLATÓ. Diàlegs (vol. VII). Fedó. Per Jaume Olives. BAQUÍLIDES. Odes. Per Manuel Balasch, Prev. TÀCIT. Històries (vol. IV i últim). Llibres IV-V. Per Marià Bassols de Climent i Miquel Dolç. SAL·LUSTI. La conjuració de Catilina. Per Joaquim Icart. TEÒCRIT. Idil·lis (vol. II i últim). Per Josep Alsina. POLIBI. Història (vol. V). Llibres VI-VIII. Per Manuel Balasch, Prev. VIRGILI. Geòrgiques. Per Miquel Dolç. QUINTILIÀ. Institució oratòria (vol. II). Llibre II. Per Josep M.a Casas i Homs. SAL·LUSTI. La guerra de Jugurta. Per Joaquim Icart. SÒFOCLES. Tragèdies (vol. IV i últim). Èdip a Colonos. Els sàtirs rastrejadors. Per Carles Riba i Manuel Balasch, Prev. CICERÓ. Discursos (vol. IX). Sobre la llei agrària. Defensa de Gai Rabiri. Per Josep Vergés. TÀCIT. Annals (vol. II). Llibres III-IV. Per Miquel Dolç. XENOFONT. Ciropèdia (vol. I). Llibre I. Per Núria Albafull. OVIDI. Tristes (vol. I). Llibres I-II. Per Carme Boyé i Miquel Dolç. POLIBI. Història (vol. VI). Llibres IX-X. Per Manuel Balasch, Prev. EURÍPIDES. Tragèdies (vol. I). Alcestis. Per Josep Alsina. OVIDI. Tristes (vol. II i últim). Llibres III-V. Per Carme Boyé i Miquel Dolç.

161. 162. 163. 164. 165. 166. 167. 168. 169. 170. 171. 172. 173. 174. 175. 176. 177. 178. 179. 180. 181. 182. 183. 184. 185. 186. 187. 188. 189. 190. 191. 192. 193.

LLUCIÀ. Obres (vol. I). Diàlegs dels déus. Diàlegs marins. Per Montserrat Jufresa. SUETONI. Vides dels dotze cèsars (vol. I). Cèsar. Per Joaquim Icart. XENOFONT. Opuscles (vol. I). Hieró. Agesilau. La República dels lacedemonis. Per Teresa Sempere. XENOFONT D’EFES. Efesíaques. Per Carles Miralles. SUETONI. Vides dels dotze cèsars (vol. II). August. Per Joaquim Icart. TÀCIT. Annals (vol. III). Llibres V-VI, XI. Per Miquel Dolç. POLIBI. Història (vol. VII). Llibres XI-XII. Per Manuel Balasch, Prev. XENOFONT. L’expedició dels deu mil (vol. I). Llibres I-II. Per Francesc J. Cuartero. SUETONI. Vides dels dotze cèsars (vol. III). Tiberi. Calígula. Per Joaquim Icart. TÀCIT. Annals (vol. IV). Llibres XII-XIII. Per Miquel Dolç. ARISTÒFANES. Comèdies (vol. I). Els acarnesos. Per Manuel Balasch, Prev. SUETONI. Vides dels dotze cèsars (vol. IV). Claudi. Neró. Per Joaquim Icart. TÀCIT. Annals (vol. V). Llibres XIV-XV. Per Miquel Dolç. TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. V). Llibre V. Per Jaume Berenguer. HERODES. Mimiambes. Per Carles Miralles. TÀCIT. Annals (vol. VI i últim). Llibre XVI. Per Miquel Dolç. ARISTÒFANES. Comèdies (vol. II). Els cavallers. Les bromes. Per Manuel Balasch, Prev. SUETONI. Vides dels dotze cèsars (vol. V i últim). Galba. Otó. Vitel·li. Vespasià. Tit. Domicià. Per Joaquim Icart. ISÒCRATES. Discursos (vol. I). A Demonic. A Nícocles. Nícocles. Per Joan Castellanos. OVIDI. Amors. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. ARISTÒFANES. Comèdies (vol. III). Les vespes. La pau. Per Manuel Balasch, Prev. CAL·LÍMAC. Himnes. Per Pere Villalba. VIRGILI. Eneida (vol. I). Per Miquel Dolç. HIPÒCRATES. Tractats mèdics (vol. I). El mal sagrat. Per Josep Alsina i Eulàlia Vintró. ARISTÒFANES. Comèdies (vol. IV). Els ocells. Lisístrata. Per Manuel Balasch, Prev. CÈSAR. Comentaris de la Guerra Civil (vol. I). Llibre I. Per Josep M. Morató. SAL·LUSTI. Apèndix (Fragments i obres espúries). Per Josep Ignasi Ciruelo. CICERÓ. Discursos (vol. X). Catilinàries. Per Oliveri Nortes. CÈSAR. Guerra de les Gàl·lies (vol. I). Llibres I-III. Per Joaquim Icart. ARISTÒFANES. Comèdies (vol. V). Les tesmofòries. Les granotes. Per Manuel Balasch, Prev. CÈSAR. Guerra de les Gàl·lies (vol. II). Llibres IV-VI. Per Joaquim Icart. EPICUR. Lletres. Per Montserrat Jufresa. VIRGILI. Eneida (vol. II). Per Miquel Dolç.

194. 195. 196. 197. 198. 199. 200. 201. 202. 203. 204. 205. 206. 207. 208. 209. 210. 211. 212. 213. 214. 215. 216. 217. 218. 219. 220. 221. 222. 223. 224. 225.

PALÈFAT. Històries increïbles. Per Enric Roquet. CÈSAR. Guerra de les Gàl·lies (vol. III i últim). Llibres VII-VIII. Per Joaquim Icart. HIPÒCRATES. Tractats mèdics (vol. II). Aires, aigües i llocs. El pronòstic. L’antiga medicina. Per Josep Alsina i Eulàlia Vintró. ARISTÒFANES. Comèdies (vol. VI i últim). Les assembleistes. Plutus. Per Manuel Balasch, Prev. OVIDI. Art amatòria. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. VIRGILI. Eneida (vol. III). Per Miquel Dolç. XENOFONT. L’expedició dels deu mil (vol. II). Per Francesc J. Cuartero. VIRGILI. Eneida (vol. IV i últim). Per Miquel Dolç. TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. VI). Llibre VI. Per Manuel Balasch, Prev. HORACI. Odes i epodes (vol. I). Per Josep Vergés. CÈSAR. Comentaris de la Guerra Civil (vol. II i últim). Llibres II-III. Per Josep M. Morató. CAL·LÍMAC. Epigrames. Per Pere Villalba. OVIDI. Remeis a l’amor. Cosmètics per a la cara. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. PRUDENCI. Prefaci. Llibre d’himnes de cada dia. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. XENOFONT. L’expedició dels deu mil (vol. III). Per Francesc J. Cuartero. TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. VII). Llibre VII. Per Manuel Balasch, Prev. FLORUS. Gestes dels romans (vol. I). Llibre I. Per Joaquim Icart. ISÒCRATES. Discursos (vol. II). Panegíric. Filip. Per Joan Castellanos. PRUDENCI. Natura de Déu. Origen del pecat. Combat espiritual. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. LONGUS. Dafnis i Cloe. Per Jaume Berenguer i Francesc J. Cuartero. FLORUS. Gestes dels romans (vol. II i últim). Llibre II (i apèndix: Virgili, ¿orador o poeta?). Per Joaquim Icart. POLIBI. Història (vol. VIII). Llibres XIII-XVI. Per Manuel Balasch, Prev. HORACI. Odes i epodes (vol. II i últim). Per Josep Vergés. PARTENI DE NICEA. Dissorts d’amor. Per Francesc J. Cuartero. APÈNDIX VIRGILIANA (vol. I). Imprecacions. <Lídia>. El mosquit. L’Etna. La tavernera. Per Miquel Dolç. POLIBI. Història (vol. IX). Llibres XVIII-XXI. Per Manuel Balasch, Prev. TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. VIII). Llibre VIII. Per Manuel Balasch, Prev. HIPÒCRATES. Tractats mèdics (vol. III). Sobre la naturalesa de l’home. Epidèmies I i III. Per Josep Alsina. PRUDENCI. Contra Símmac. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. PLATÓ. Diàlegs (vol. VI). El Convit. Per Eulàlia Presas. POLIBI. Història (vol. X). Llibres XXII-XXIX. Per Manuel Balasch, Prev. OVIDI. Pòntiques (vol. I). Per Carme Boyé.

226. 227. 228. 229. 230. 231. 232. 233. 234. 235. 236. 237. 238. 239. 240. 241. 242. 243. 244. 245. 246. 247. 248. 249. 250. 251. 252. 253. 254. 255.

APÈNDIX VIRGILIANA (vol. II i últim). Elegia a Mecenas. L’agró. Minúcies. L’almadroc. Del capteniment de l’home bo. Del sí i del no. De la naixença de les roses. Per Miquel Dolç. ISOP. Faules (vol. I). Per Francesc J. Cuartero i Montserrat Ros. POLIBI. Història (vol. XI). Llibres XXX-XXXVII. Per Manuel Balasch, Prev. PRUDENCI. Llibre de les corones (I-IX). Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. PRUDENCI. Llibre de les corones (X-XIV). Rètols d’històries. Dels seus opuscles. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. ST. BASILI EL GRAN. Als joves, sobre la utilitat de la literatura grega. Per Josep O’Callaghan. DEMÒSTENES. Discursos polítics (vol. I). Contra Androció. Contra Lèptines. Per Juli Pallí. ST. PERE CRISÒLEG. Sermons (vol. I). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. DEMÒSTENES. Discursos polítics (vol. II). Contra Timòcrates. Per Juli Pallí. OVIDI. Pòntiques (vol. II i últim). Per Carme Boyé. DEMÒSTENES. Discursos polítics (vol. III). Contra Mídias. Per Juli Pallí. EGÈRIA. Pelegrinatge*. Per Sebastià Janeras. EGÈRIA. Pelegrinatge**. Per Sebastià Janeras. PLATÓ. Diàlegs (vol. VIII). Gòrgias. Per Manuel Balasch, Prev. DEMÒSTENES. Discursos polítics (vol. IV). Contra Aristòcrates. Per Juli Pallí. AVIÈ. Periple (Ora maritima). Per Pere Villalba. DEMÒSTENES. Discursos polítics (vol. V). Sobre l’ambaixada fraudulenta. Per Juli Pallí. POLIBI. Història (vol. XII i últim). Llibres XXXVIII-XXXIX. Per Manuel Balasch, Prev. CONSENCI. Correspondència amb sant Agustí (vol. I). Per Josep Amengual, Prev. QUINTILIÀ. Institució Oratòria (vol. III). Llibres III-IV. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. [CÈSAR]. Guerra d’Alexandria. Per Joaquim Icart i Miquel Dolç. ST. PERE CRISÒLEG. Sermons (vol. II). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. DEMÒSTENES. Discursos polítics (vol. VI). Sobre la corona. Per Juli Pallí. TRIFIODOR. La presa de Troia. Per Francesc J. Cuartero. PLATÓ. Diàlegs (vol. IX). Fedre. Per Manuel Balasch, Prev. [CÈSAR]. Guerra d’Àfrica. Guerra d’Hispània. Per Joaquim Icart i Miquel Dolç. DEMÒSTENES. Discursos polítics (vol. VII i últim). Contra Aristogíton I-II. Per Juli Pallí. AULUS GEL·LI. Les nits àtiques (vol. III). Llibres VI-IX. Per Vicent Ferrís i Miquel Dolç. CICERÓ. La naturalesa dels déus (vol. I). Per Joan M. del Pozo. CICERÓ. Discursos (vol. XII). Defensa de Publi Sul·la. Defensa de Luci Flac. Per Dolors Condom.

256. 257. 258. 259. 260. 261. 262. 263. 264. 265. 266. 267. 268. 269. 270. 271. 272. 273. 274. 275. 276. 277. 278. 279. 280. 281.

282. 283. 284.

SIDONI APOL·LINAR. Poemes (vol. I). Per Joan Bellès. ISOP. Faules (vol. II i últim). Per Francesc J. Cuartero i Montserrat Ros. PLATÓ. Diàlegs (vol. X). La República (llibres I-IV). Per Manuel Balasch, Prev. DEMÒSTENES. Discursos civils (vol. I). Contra Àfob I-III. Contra Onètor I-II. Per Juli Pallí. ST. GREGORI EL GRAN. Diàlegs (vol. I). Per Narcís Xifra, Prev. LLUCIÀ. Obres (vol. II). Nigrí. Demònax. Subhasta de vides. Anacarsis. Menip. Per Montserrat Jufresa i Francesca Mestre. CATUL. Poesies (2.a ed.). Per Antoni Seva i Josep Vergés. PLATÓ. Diàlegs (vol. XI). La República (llibres V-VII). Per Manuel Balasch, Prev. APICI. L’art de la cuina (vol. I). Per Joan Gómez Pallarès. DEMÒSTENES. Discursos civils (vol. II). Contra Zenòtemis. Contra Apaturi. Contra Formió. Contra Làcrit. A favor de Formió. Contra Pantènet. Contra Nausímac i Xenopites. Per Juli Pallí. ST. PERE CRISÒLEG. Sermons (vol. III). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. OVIDI. Fastos (vol. I). Per Miquel Dolç i Jaume Medina. CONSENCI. Correspondència amb sant Agustí (vol. II). Per Josep Amengual, Prev. ST. GREGORI EL GRAN. Diàlegs (vol. II). Per Narcís Xifra, Prev. AGUSTÍ D’HIPONA. Dels acadèmics*. Per Josep Batalla. AGUSTÍ D’HIPONA. Dels acadèmics**. Per Josep Batalla. ISÒCRATES. Discursos (vol. III). Arquidam. Areopagític. Sobre la pau. Per Joan Castellanos. PLATÓ. Diàlegs (vol. XII). La República (llibres VIII-X). Per Manuel Balasch, Prev. COL·LUT. El rapte d’Hèlena. Per Francesc J. Cuartero. EUFORIÓ DE CALCIS. Poemes i fragments. Per Josep Antoni Clua. SIDONI APOL·LINAR. Poemes (vol. II i últim). Per Joan Bellès. VENANCI FORTUNAT. Poesies (vol. I). Per Josep Pla i Agulló. PLATÓ. Diàlegs (vol. XIII). Parmènides. Per Manuel Balasch, Prev. CICERÓ. Discursos (vol. XIII). Defensa de Luci Licini Murena. Defensa d’Àrquias. Per Joaquim Icart. DEMÒSTENES. Discursos civils (vol. III). Contra Beot I-II. Contra Espúdias. Contra Fenip. Contra Macàrtat. Contra Leòcares. Contra Estèfan I-II. Per Juli Pallí. DEMÒSTENES. Discursos civils (vol. IV). Contra Everg i Mnesibul. Contra Olimpiodor. Contra Timoteu. Contra Pòlicles. Sobre la corona trieràrquica. Contra Cal·lip. Contra Nicòstrat. Contra Conó. Per Juli Pallí. DEMÒSTENES. Discursos civils (vol. V i últim). Contra Càl·licles. Contra Dionisiodor. Contra Eubúlides. Contra Teòcrines. Contra Neera. Per Juli Pallí. PÍNDAR. Odes (vol. III). Olímpiques I-XIV. Per Manuel Balasch, Prev. i Josep M. Gómez Pallarès. PÍNDAR. Odes (vol. IV). Pítiques I-XII. Per Manuel Balasch, Prev. i Josep M. Gómez Pallarès.

285. 286. 287. 288. 289. 290. 291. 292. 293. 294. 295. 296. 297. 298. 299. 300. 301. 302. 303. 304. 305. 306. 307. 308. 309. 310. 311. 312. 313. 314. 315. 316. 317. 318. 319. 320. 321.

PÍNDAR. Odes (vol. V). Nèmees I-XI. Ístmiques I-IX. Per Manuel Balasch, Prev. i Josep M. Gómez Pallarès. [ANÒNIM]. Regla del mestre (vol. I). Per Ventura Sella. ST. PERE CRISÒLEG. Sermons (vol. IV). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. [ANÒNIM]. Regla del mestre (vol. II i últim). Per Ventura Sella. PÍNDAR. Fragments (vol. VI). Per Manuel Balasch, Prev. i Josep Gómez Pallarès. PLATÓ. Diàlegs (vol. XIV). Teetet. Per Manuel Balasch, Prev. ARISTÒTIL. Ètica nicomaquea (vol. I). Per Josep Batalla. ARISTÒTIL. Ètica nicomaquea (vol. II i últim). Per Josep Batalla. CICERÓ. Discursos (vol. XI). Discurs de gratitud al senat. Discurs de gratitud al poble. Sobre la seva casa. Sobre la resposta dels harúspexs. Per Dolors Condom. CLAUDIÀ. El rapte de Prosèrpina. Per Àngels Calderó i Antoni Seva. ARISTÒTIL. Història dels animals (vol. I). Per Juli Pallí. ARISTÒTIL. Història dels animals (vol. II). Per Juli Pallí. ARISTÒTIL. Història dels animals (vol. III i últim). Per Juli Pallí. LICÒFRON DE CALCIS. Alexandra. Per Josep Antoni Clua. ARAT. Fenòmens. Per Jaume Almirall. PLATÓ. Diàlegs (vol. XV). El sofista. Per Manuel Balasch, Prev. PLATÓ. Diàlegs (vol. XVI). El polític. Per Manuel Balasch, Prev. SIDONI APOL·LINAR. Lletres (vol. I). Per Joan Bellès. OVIDI. Fastos (vol. II i últim). Per Jaume Medina. BENET DE NÚRSIA. La regla dels monjos. Per Ventura Sella. PLATÓ. Diàlegs (vol. XVII). Fileb. Per Manuel Balasch, Prev. ARQUIMEDES. Mètode. Per Joan Vaqué i Pedro Miguel González Urbaneja. SIDONI APOL·LINAR. Lletres (vol. II). Per Joan Bellès. CICERÓ. Cató el Vell (De la vellesa). Per Pere Villalba. ORÍGENES. Tractat dels Principis (vol. I). Per Josep Rius-Camps. ORÍGENES. Tractat dels Principis (vol. II i últim). Per Josep Rius-Camps. ARISTÒTIL. Categories. Per Josep Batalla. CICERÓ. Leli (De l’amistat). Per Pere Villalba. ÈSQUINES. Discursos (vol. I). Contra Timarc. Sobre l’ambaixada fraudulenta. Per Juli Pallí. ÈSQUINES. Discursos (vol. II i últim). Contra Ctesifont. Cartes. Per Juli Pallí. ISÒCRATES. Discursos (vol. IV). Evàgoras. Elogi d’Hèlena. Busiris. Per Joan Castellanos. SIDONI APOL·LINAR. Lletres (vol. III i últim). Per Joan Bellès. PLATÓ. Diàlegs (vol. XVIII). Timeu. Crítias. Per Josep Vives. ST. PERE CRISÒLEG. Sermons (vol. V). Per Alexandre Olivar. RUTILI NAMACIÀ. Del seu retorn. Per Dolors Condom. [AUTOR DESCONEGUT]. Retòrica a Herenni. Per Jaume Medina. LÍSIAS. Discursos (vol. III i últim). Defensa d’un ciutadà acusat d’ardits contra la democràcia. Sobre l’examen d’Evandre. Contra Epícrates. Contra Èrgocles. Contra Filòcrates. Contra Nicòmac. Contra Filó. Contra Diogíton. Discurs olímpic. A favor de la Constitució tradicional d’Atenes. Discurs sobre l’amor. Fragments. Per Juli Pallí.

322. 323. 324. 325. 326. 327. 328. 329. 330. 331. 332. 333. 334. 335. 336. 337. 338. 339. 340. 341. 342. 343. 344. 345. 346. 347. 348. 349. 350. 351. 352. 353. 354. 355.

HERÒDOT. Història (vol. I). Llibre I. Per Manuel Balasch, Prev. ST. PERE CRISÒLEG. Sermons (vol. VI i últim). Per Alexandre Olivar. HERÒDOT. Història (vol. II). Llibre II. Per Manuel Balasch, Prev. GREGORI DE NISSA. Discurs catequètic. Per Josep Vives. HIPÒCRATES. Tractats mèdics (vol. IV). El règim de vida. Per Darío López. IGNASI D’ANTIOQUIA. Cartes (vol. I). Per Josep Rius-Camps. IGNASI D’ANTIOQUIA. Cartes (vol. II i últim). Per Josep Rius-Camps. CICERÓ. Discursos (vol. XX). Filípiques I-II. Per Joan Bellès. TITUS LIVI. Història de Roma (vol. I). Llibre I. Per Antonio Fontán i Antoni Cobos. QUINTILIÀ. Institució oratòria (vol. IV). Llibre V. Per Jordi Pérez Durà. BOECI. Consolació de la Filosofia. Per Valentí Fàbrega. QUINTILIÀ. Institució oratòria (vol. V). Llibre VI. Per Jordi Pérez Durà. XENOFONT. Cinegètic. Per Guillem Gracià. MACROBI. Les Saturnals (vol. I). Llibre I. Per Pere J. Quetglas i Jordi Raventós. CICERÓ. Discursos (vol. XXI). Filípiques III-IX. Per Joan Bellès. CICERÓ. La naturalesa dels déus (vol. II i últim). Llibres II-III. Per Joan M. del Pozo. ANTIFONT DE RAMNUNT. Discursos (vol. I). Tetralogies. Per Jordi Redondo. GREGORI DE NISSA. Homilies sobre el Càntic dels Càntics (vol. I). Homilies I-VII. Per Josep Vives. GREGORI DE NISSA. Homilies sobre el Càntic dels Càntics (vol. II i últim). Homilies VIII-XV. Per Josep Vives. MACROBI. Les Saturnals (vol. II). Llibres II-IV. Per Jordi Raventós. SÈNECA. Apocolocintosi del diví Claudi. Epigrames. Per Joan Mariné Isidro. CICERÓ. Discursos (vol. XXII i últim). Filípiques X-XIV. Per Joan Bellès. ANTIFONT DE RAMNUNT. Discursos (vol. II i últim). Contra la seva madrastra, per emmetzinament. Sobre l’assassinat d’Herodes. Sobre el coreuta. Per Jordi Redondo. ERATÒSTENES DE CIRENE. Catasterismes. Per Jordi Pàmias. MACROBI. Les Saturnals (vol. III). Llibre V. Per Jordi Raventós. GREGORI DE NISSA. Homilies sobre el Parenostre. Homilies sobre les Benaurances. Per Josep Vives. CORINNA DE TÀNAGRA. Testimonis i fragments. Per Ricard Torres, Margalida Capellà i Jaume Pòrtulas. CICERÓ. Discursos (vol. XIV). Defensa de Publi Sesti. Per Joan Bellès. HOMER. Ilíada (vol. I). Cants I-IV. Per Francesc J. Cuartero, Montserrat Ros i Joan Alberich. ANTIFONT. Testimonis i fragments. Per Àlvar F. Ortolà i Guixot. ARISTÒTIL. Qüestions mecàniques. Per Albert Presas i Joan Vaqué. HERÒDOT. Història (vol. III). Llibre III. Per Joaquim Gestí. CICERÓ. La República. Per Joan M. del Pozo. ANDÒCIDES. Discursos (vol. I). Sobre els misteris. Per Jordi Redondo.

356. 357. 358. 359. 360. 361. 362. 363. 364. 365. 366. 367. 368. 369. 370. 371. 372. 373. 374. 375. 376. 377. 378. 379.

GREGORI DE NISSA. La virginitat. Per Josep Vives. MACROBI. Les Saturnals (vol. IV i últim). Llibres VI-VII. Per Jordi Raventós. HOMER. Ilíada (vol. II). Cants V-VIII. Per Francesc J. Cuartero, Montserrat Ros i Joan Alberich. ANDÒCIDES. Discursos (vol. II i últim). Sobre el seu retorn. Sobre el tractat de pau amb els lacedemonis. Contra Alcibíades. Fragments. Per Jordi Redondo. PSEUDO-CEBRIÀ. Poemes. Per Josep M. Escolà. HERÒDOT. Història (vol. IV). Llibre IV. Per Joaquim Gestí. XENOFONT. Ciropèdia (vol. II). Llibres II-IV. Per Núria Albafull. TITUS LIVI. Història de Roma (vol. XI). Llibre XXI. Per Jordi Avilés. GREGORI DE NISSA. Obres ascètiques. La professió del cristià. La perfecció. Vida de Macrina. Per Josep Vives. FERECIDES D’ATENES. Històries (vol. I). Testimonis. Fragments (1-80). Per Jordi Pàmias. HERÒDOT. Història (vol. V). Llibre V. Per Joaquim Gestí. FERECIDES D’ATENES. Històries (vol. II i últim). Fragments (81-180A). Per Jordi Pàmias. Introducció a la Ilíada. Per Jaume Pòrtulas. ALEXIS. Fragments de comèdies. Per Rubén Montañés Gómez. CICERÓ. Discursos (vol. XV). Contra Publi Vatini. Defensa de Marc Celi. Per Joan Bellès i Julio Granadero. QUINTILIÀ. Institució oratòria (vol. VI). Llibre VII. Per Jordi Pérez Durà. HERÒDOT. Història (vol. VI). Llibre VI. Per Joaquim Gestí. ARISTÈNET. Lletres d’amor. Per Joan Pagès. PLATÓ. Cartes. Per Raül Garrigasait Colomés. HOMER. Ilíada (vol. III). Cants IX-XII. Per Francesc J. Cuartero, Montserrat Ros i Joan Alberich. MARC PACUVI. Tragèdies. Per Esther Artigas. ESTACI. Aquil·leida. Fragment de la Guerra de Germània. Per PereEnric Barreda. HERÒDOT. Història (vol. VII). Llibre VII. Per Joaquim Gestí. HOMER. Odissea (vol. I). Cants I-VI. Per Carles Riba, Francesc J. Cuartero i Joan Alberich.

PREPARACIÓ

PSEUDO-APOL·LODOR. Biblioteca (vol. I). Llibre I. Per Francesc J. Cuartero. ARQUIMEDES. Sobre l’esfera i el cilindre. Per Ramon Masià Fornos.