Talia2012a

XIXè Premi Literari 2012

T A L I A

XIXè Premi Literari 2012 IES

M. ÀNGELS

CARDONA

Ciutadella de Menorca, abril de 2013

PRESENTACIÓ

Teniu a les mans un altre Talia, o sigui, els guanyadors del concurs de poesia i narrativa del curs 2011-2012. Ja són molts d'anys que l'institut M Àngels Cardona edita aquests textos amb l'ajuda de l'associació de pares i mares.

Els textos de Talia vénen a ser la flor i la nata de l'expressió literària que els alumnes del nostre centre arriben a assolir. La literatura que representen aquests guanyadors forma part important del nostre Projecte Educatiu. La literatura que contenen aquestes narracions i poesies són per tant una dimensió essencial de la formació dels alumnes. Els motius són molts. Per un costat perquè és a través de la llengua i de la seva expressió estètica que les persones mostren la seva més profunda humanitat. Per un altre costat perquè fixen una memòria perdurable de les idees i de les emocions. Perquè també són una eina poderosa per a la imaginació i per la capacitat de superar la realitat amb les paraules. Perquè la literatura conté no només el reflex de la realitat sinó també de l'esperança.

L'educació no podrà ser mai completa si no forma les persones en la sensibilitat artística, en aquest cas en la sensibilitat literària, per gaudir i reflexionar, per crear i pensar, per expressar i comunicar.

Esperem que tinguem en anys propers molts més talies per oferir-vos i us animam a tots a fer açò possible.

Joan Lluís Pons El director

3

NOTA DE L’EDICIÓ

Publicam les obres guanyadores del XIXè Premi Literari Talia de l'Institut M Àngels Cardona, en llengua catalana, castellana i anglesa, en les diferents seccions i nivells.

Aquesta edició ha respectat, tant com li ha estat possible, l'estil i la redacció pròpies dels alumnes:tan sols hem corregit alguns errors ortogràfics i certs mots i construccions no prou correctes que, al nostre entendre, valia la pena esmenar per facilitar-ne la lectura.

Esperam que els autors i autores sabran entendre-ho...Enguany hi hem inclòs l'acta del jurat perquè apareixen els guanyadors i finalistes del premi de les auques de 1r d'ESO. I al final també hem volgut oferir-vos informació sobre les Muses, perquè sapigueu qui és Talia, la musa que dóna nom a aquest concurs.

Aquesta edició es pot publicar gràcies a l'ajuda inestimable de l'APIMA de l'Institut, ajuda que es va rebre en anterios edicions i que es continua enguany. És a partir d'aquesta col·laboració entre tots els membres de la Comunitat Educativa en les activitats del centre que aconseguim dur endavant un projecte engrescador.

4

TAULA NARRATIVA 2n ESO -El 1r primer premi de narrativa de 2n d'ESO és pel relat Pànic, de Júlia Llufriu Román, de 2n E - Finalista de narrativa de 2n d'ESO al relat Sentiments inesperats, d'Eva Sanz Pons, de 2n A. - Finalista de narrativa de 2n d'ESO al relat La Marta, un model a seguir, de Júlia Bosch Silvela, de 2n D NARRATIVA 3r ESO –1r premi de narrativa de 3r d'ESO a la història La distancia que no mató un sueño, de Guadalupe Vegazo Sintes, de 3r D. –Finalista de narrativa de 3r d'ESO a la història Els records d'una vida, de Bàrbara Cavaller Santiago, de 3r D –Finalista de narrativa de 3r d'ESO a la narració No canviïs pels altres, fes-ho per tu si creus que és el millor, d'Anna Taltavull Pons, de 3r B NARRATIVA 4t ESO -1r premi de narració de 4t d'ESO al relat No em toquis, animal!, de Gemma Bosch Silvela, de 4t B. – Finalista de narrativa de 4t d'ESO al relat La clau, de Marina Camarero Campins, de 4t B. – Finalista de narraitva de 4t d'ESO al relat Reflex, de Mar Melià Hidalgo, de 4t B POESIA -Primer premi de Poesia de 4t d'ESO, al poema “Codolada de ses Fontanelles”, de Xavier Servera Ramon, de 4t A -Finalista de Poesia de 4t d'ESO; al poema “Es carrer de Sant Rafel”, de Gemma Bosch Silvela, de 4t B -Finalista de Poesia de 4t d'ESO; al poema “Es Passeig Marítim”, de Núria Moll i Sïlvia Sanz, de 4t A

5

DIÀLEG TEATRAL 4t ESO -Primer premi al Diàleg teatral, de 4t d'ESO, al diàleg Me pillas en un mal momento, de Jordi Tobajas Arbós, de 4t C -Finalista al premi de diàleg teatral al Diàleg entre el senyor ric i Salvador Dalí, de Núria Moll i Sílvia Sanz, de 4t A -Finalista de Diàleg teatral Sant Joan ha perdut el seu significat de Toni Pons Carretero i Pau Pons, de 4t B NARRATIVA BATXILLERAT -Primer premi de Narrativa de Batxillerat i Cicles al relat La fi de la dictadura, de Josep Uris Pons, de 1r C de Batxillerat.

-Finalista de Narrativa de Batxillerat i Cicles al relat Les set flors del record, de Magdalena Calafat Castell, de 2n A de Batxillerat.

-Finalista de Narrativa de Batxillerat i Cicles al relat El sentit d'una vida, de Laura Carreras Bosch, de 2n C de Batxillerat.

POESIA 2n BATXILLERAT -Primer premi de Poesia de Batxillerat, al poema “Una rosa d'aquell roser”, d'Àlex Triay Bagur, de 2n C de Batxillerat.

-Finalista de Poesia de Batxillerat, al poema “La història d'un home”, de Bea Pons Benavides, de 2n C de Batxillerat.

-Finalista de Poesia de Batxillerat, al poema “Fins mai més si Déu vol”, de Lau Florit Campins, de 2n C de Batxillerat.

ASSAIG BATXILLERAT -Primer premi Assaig Batxillerat i Cicles Formatius a l'obra: Som persones per a nosaltres o per als altres?

De Marta Capó Moll, de 2n C de Batxillerat.

–Finalista Assaig Batxillerat i Cicles formatius a l'obra: Ésser humà versus natura de Josep Uris Pons de 1r C de Batxillerat.

6

PÀNIC Júlia Llufriu Román, 1r primer premi de narrativa de 2n d'ESO

Només veia rostres desconeguts al meu voltant, que feien gestos de desesperació. L'única cosa que em feia prendre consciència del meu cos eren les punxades, insuportables i horribles que notava cada dos o tres minuts. Estava confusa i no sabia per què; sols sentia una sensació de pànic, d'alarma, i d'immensa fragilitat.

Els rostres angoixats d'aquelles persones em feien esgarrifar la pell i em feien suar com mai ho havia fet. No sabia per què estaven tan desconcertats ni per què actuaven d'aquella manera, tan ràpidament i amb tan poca delicadesa. Per primera vegada sentia por de veritat, una por indescriptible que no em permetia ni parlar ni actuar. Una por que em paralitzava. Feia esforços per obrir la boca i pronunciar qualque paraula o qualque gemec, però no tenia suficients forces. Era frustrant no poder expressar aquell sentiment de desesperació.

Desfilaven per la meva ment diferents imatges, diferents escenes i diferents cares que no aconseguia ni reconèixer ni identificar. Vaig intentar ordenar aquelles il·lustracions, però la meva atenció es desviava cada vegada que ho intentava. No era capaç de mantenir la claredat suficient per adonar-me del que passava.

Afegit al mal que patia i a la immensa sensació de pèrdua del cos, em trobava sola. Malgrat que estava envoltada de gent, tots eren estranys, no n'hi havia cap amb qui poder trobar refugi, ni ningú que pogués sostenir la meva angoixa. Mai a la vida m'havia trobat tan sola, i mai fins a aquell dia, havia necessitat tant la mirada càlida d'algú conegut, d'algú estimat, i suplicava a dintre meu una mà que m'acompanyés al llarg d'aquell captiveri.

Tenia contraccions quan menys me les esperava, i cridava de dolor cada vegada que aquestes apareixien; era un impuls cridar. La veu se'm disparava. En qüestió de segons vaig perdre el coneixement, i quan vaig poder obrir els ulls, veia la realitat distorsionada; els sentits em fallaven, però el dolor i la por seguien intactes, i augmentaven per segons.

L'escena es tornava a repetir, i em semblava que aquell infern no acabaria mai. Era en centre d'atenció d'aquella sala i potser de l'edifici. Era una situació que no era envejable per ningú.

Desitjaria canviar d'ésser per tal de no haver de suportar aquella situació.

7

En aquella habitació no hi havia gaires aparells que facilitessin la resolució d'aquell problema. Era una sala buida, precària, amb una pica per fer-se net les mans i alguns estris de cirurgia bàsics. Amb aquelles condicions, els metges no podien fer gran cosa. Em va fer la sensació que aquells homes no eren gaire experts en la matèria, i això em va inquietar encara més.

La pressió i la impotència de no poder-hi fer res em van permetre cridar, però ningú no va fer cas d'aquell soroll que provenia de la meva boca; estaven ocupats intentant aturar l'hemorràgia.

Ningú m'oferia consol; no hi havia paraules amables, ni cap somriure que em tranquil·litzés, de fet, ningú m'oferí cap explicació del que estava passant, i vaig passar de la confusió al pànic per moments. Arribà el moment en que vaig prendre consciència de la situació que patia, i sabia que si no aturaven aquella hemorràgia moriria dessagnada.

Amb prou feines sentia els metges com em sentenciaven, com d'alguna manera pronosticaven la meva mort, i la impotència es tornà indefensió. Incitava a plorar, però en aquell instant vaig notar com s'anaven tancant els meus ulls i poc a poc em sentia desaparèixer.

Els metges cridaven “no tanquis els ulls!” , “aguanta un poc més!”, però cada vegada sentia la seva veu més lluny i més apagada.

Jo intentava aguantar, i vaig començar a visualitzar la cara de la criatura que portava al meu ventre. L'única raó que trobava per continuar la meva existència era pensar quin futur tindria el meu fill sense la meva protecció, sense la meva companyia... Em donava forces pensar a poder abraçar-lo, besar-lo i estimar-lo. Tot i així, tot intent d'enganar al meu destí va ser inútil.

Llavors, la fosca impregnà la meva ànima, i sols tenia forces per un darrer alè. Alleujada de tot el dolor patit, de la por i la incertesa soferta, el meu cos decidí marxar, i així em convertí en moribunda. Al cap i a la fi, tots naixem per morir i tots ens morim poc a poc.

L'Alfàbrega

8

SENTIMENTS INESPERATS Eva Sanz Pons, Finalista de narrativa de 2n d'ESO

Sempre havia pensat que els meus pares només m'estimaven a jo, que jo era la seva petitona, la filla que sempre havien desitjat. Però des que em van dir que tindria una germaneta ja no sé si els importo tant com em pensava. Tot el dia parlen del mateix: “que mona que serà”, “el nom de Marta m'agrada molt”, “a la fi tindrà una germaneta”.

La veritat és que a jo no em fa ganes tenir una germaneta.

Només pensar que hauré de compartir les joguines ja em pos dels nirvis, per primera vegada hauré de compartir la meva habitació amb algú. I el que em fa més ràbia és que ara la petitona de la família ja no seré jo, sinó la meva germana.

Sembla que els meus pares ja no m'estimen, no ho entenc.

Per què han pres aquesta decisió? Per què m'han volgut substituir?

Què he fet malament? Sempre he estat una bona filla, trec molt bones notes, sempre els he obeït. I tot perquè no em passi açò, tenir una nouvinguda a casa.

Sembla que la meva germaneta nomerà Marta, jo ho dic que em volen substituir per ella, i és que el meu nom també comença per “M”, Mireia. Tenc 8 anys i sempre he estat la millor en tot: en l'escola, en els esports, en la música, en el dibuix,...

Sempre he destacat en tot. Molta gent em diu que som un poquet creguda i que sempre ho vull controlar tot, però jo no crec que sigui així. És la gent que és molt envejosa i maleducada.

M'agrada molt pensar en les meves coses quan acab l'escola i vaig de camí cap a casa meva. I és que ara som pel carrer, pensant en la meva futura germana. Estic a punt d'arribar a casa i segur que els meus pares em diran el dia en què naixerà la petita.

Una altra tortura, és arribar a casa i sentir els meus pares parlar de la meva germana, sempre parlen del mateix. No tenen un altre tema més interessant de què parlar? Com que no ho puc entendre i no ho entendré, prefereix deixar de pensar-hi i preocupar-me per les meves amigues, que sens dubte és un tema molt més interessant.

Toc el timbre de casa i el meu pare apareix a la porta, se'l veu molt content i feliç. Segur que té a veure amb el mateix de sempre. Els meus pares em diuen que vagi a seure un momentet al sofà del menjador, que em volen dir cosa molt important.

-Mireia, tenim una molt bona notícia que donar-te, pensam que t'agradarà molt i que com a nosaltres, et farà molt feliç-em -diu el meu pare molt emocionat.

9

-La Marta naixerà d'aquí uns 4 mesos, al mes de juliol. A la fi tindràs la germana que mai has pogut tenir, podreu jugar juntes i segur que vos ho passareu d'allò més bé- se'm dirigeix la meva mare.

-Que bé! A la fi, per fi tindré una germana!-li contest en un to un poc desagradable.

No m'agrada tenir aquesta conversació amb els meus pares, així que decidesc pujar a la meva habitació.

Passen els dies i estic cansada de sentir sempre el mateix, ja no sé què pensar. Els meus pares definitivament ja no m'estimen, tot el dia parlen de la Marta, si es preocupen per jo o em demanen qualque cosa és sobre la Marta. Em fa ganes desaparèixer per sempre i anar-me'n a viure a un altre lloc. I el més fort és que hauré d'aguantar la petita fins que tengui 18 anys, que sens dubte als 18 partiré de casa.

Ara només falten dues setmanes perquè nesqui la meva germana, la gent em diu que encara que no ho vulgui admetre, estic nerviosa i emocionada. Potser, potser estigui un poc nerviosa, però emocionada gens. Les meves amigues sí que n'estan, d'emocionades, i molt. Tot el dia em diuen el mateix: “Quina sort que tens”, “tant de bo jo pogués tenir una germaneta amb qui poder jugar”, “vindré tots els dies a casa teva a fer-li una visita”, “quina enveja que em fas, Mireia”.

Em tenen farta elles també. Primer els meus pares i després elles. Començ a plantejar-me si al cap i a la fi, tenir una germaneta no sigui tan dolent. Potser tenir a algú amb qui jugar, en un futur contar-li les coses i ajudar-la en els seus problemes no sigui tan dolent com em pens. Però tot s'ha de veure, de moment jo seguesc pensat el mateix.

Aquestes dues setmanes se m'han fet eternes, ara més que mai m'estic començant a posar molt nerviosa. Encara no em crec que vagi a tenir una germana, no m'entra al cap. D'aquí unes hores veuré la Marta, potser d'aquí uns minuts o d'aquí uns segons. Sóc a la sala d'espera tota sola, el meu pare ha entrat amb la meva mare dins el paritori. Els segons se'm fan eterns. Ens uns minuts tota la meva vida m'ha passat pels ulls. Tots els records que tenc amb els meus pares, tots els moments que hem passat junts. Les aventures, els viatges...

10

En un moment donat el meu pare surt a corre-cuita i ve fins a la sala d'espera. Sembla que li hagi d'agafar un atac de cor, els alens no li basten per respirar.

-Filla! -em crida des de l'altra banda del passadís-. La Marta ja ha nascut, vine a veure-la! És preciosa.

Jo corro fins al paritori i davant meu em trob a la meva mare allargada a la llitera, amb la nounada al damunt. És increïble. Açò, aquesta coseta tan petitona i tan inofensiva és la Marta, la meva germana.

Corro fins a la llitera i abraç la meva mare amb totes les meves forces, s'acosta el meu pare i tots ens feim una forta abraçada i el meu pare diu: -Aquí comença una nova vida. Hem format una nova família, ara ja som quatre. És perfecte, sou el millor que m'ha passat mai en la meva vida.

La meva mare i jo no podem aguantar les llàgrimes, ens hem emocionat molt. Jo, dintre meu pens: -Potser tenir una germaneta no sigui tan dolent. Marta, ara tu seràs la meva petitona. T'estim.

Romaní

11

LA MARTA, UN MODEL A SEGUIR Júlia Bosch Silvela, Finalista de narrativa de 2n d'ESO

Jo era a la meva oficina, treballant, com cada dia, quan un home jove, d'uns trenta anys va entrar. Ell, em va explicar que feia uns mesos que la seva parella la trobava estranya, que anava sempre a algun lloc, els mateixos dies, a les mateixes hores i que tenia por que l'estigués enganyant. Jo, pensant que seria un dels típics casos, vaig demanar-li tota la informació que em calia i vaig dir-li que li trucaria just tenir alguna informació. L'endemà, vaig posar-me a treballar i vaig començar a seguir aquella noia. Tot semblava molt normal; anava amb les seves amigues a prendre cafè, anava al súper, de compres, en fi, als llocs que solen anar les noies d'aquesta edat, però em va sorprendre que les hores i els dies que aquell noi m'havia dit coincidissin amb els dies i les hores que aquella noia anava a l'hospital. Després de l'hospital anava sempre a una cafeteria, sola, i es posava a escriure. No se ben bé per què però aquella noia, em va causar un sentiment estrany. Jo no la coneixia de res, però davant les amigues, la seva família, la seva parella i tota la gent que estimava era feliç i, en canvi, quan sortia de l'hospital i anava a aquella cafeteria i escrivia, canviava totalment el seu posat, i es convertia en una persona trista i solitària. Jo, no sabia si ocultar-li-ho, a aquell noi, o contar-li el que havia vist, perquè tot el que feia aquella noia, per molt estrany que fos, potser era per alguna cosa, així que vaig fer el que tinc prohibit fer. Vaig seguir la noia, fins a la cafeteria, i vaig asseure'm a la mateixa taula que ella i em vaig presentar. Sabia que si no li deia el que passava realment, no m'explicaria res, i que en aquest cas, hauria d'haver explicat a la seva parella el que havia vist, ja que per això em pagava, i si no ho descobria amb jo, aniria a un altre detectiu a demanar-li opinió i al final ho acabaria descobrint.

La Mireia, que així es deia la noia, em va escoltar amb un posat molt trist. Em va agrair molt el que estava fent per ella, i va decidirse a explicar-me què era el que li provocava aquelles llàgrimes. És estrany contar els teus problemes a una persona que a sobre que t'està seguint des de fa unes setmanes no coneixes de res, però suposo que la meva manera d'explicar-li el que passa va donar-li confiança.

12

- Fa uns mesos, em trobava força malament, i després d'haver anat molt seguidament al metge, van decidir fer-me proves per si em passava res greu. El metge, em va dir que tinc càncer a una part molt delicada del cap, i que és impossible operarme. La meva reacció va ser tancar-me en mi mateixa i no dir res a ningú i fins ara no ho havia fet. Sé que fent això la gent que m'estima s'ho passarà molt malament el dia que de sobte els donin la notícia que jo ja no sóc aquí i que no tornaré, que feia gairebé un any que tenia càncer i que no els n'havia dit res. Però penso que vegades hem de ser egoistes i mirar de ser feliços nosaltres i si veure la gent a qui estimo feliç els darrers mesos de la meva vida em fa feliç, per què dir-los el que em passa? Tanmateix ells ara també són feliços, en canvi si els ho digués, el final de la meva vida seria trist per a mi i per a ells, i això és el que menys desitjo. Per altra part, sé que m'ajudarien en tot el que poguessin, però en el fons, per molts dolors que tingui ara, sóc feliç. Des que el metge em va dir el que em passava, em roden moltes preguntes pel cap com, per què a mi? Què he fet malament per què això em passi a mi? Què serà de mi quan mori? S'enfadarà la gent que sempre m'ha ajudat per no contar-los el que em passa?, i moltes altres preguntes semblants. També penso en les coses que ja no em dóna temps a fer, com molts viatges que tenia planejats, ser mare, fer la feina que sempre he volgut fer, i per la qual he estudiat tota la meva vida, casar-me amb el Marc..., en fi, els plans que pot tenir qualsevol persona als vint anys i que la majoria poden complir.

Quan penso això sento molta ràbia, impotència per no poder fer res per salvar-me la vida, i alhora tristesa per deixar tot el que deixo i no poder fer tot el que m'agradaria fer.

- Cada vegada que veig la meva família, els meus amics o estic amb el Marc, sé que pot ser la darrera vegada i per això intent gaudir cada moment al màxim amb cadascú d'ells.

Des de petita, m'han ensenyat a valorar molt les coses, i crec que fent el que faig, tant sols estic valorant el que m'està donant la vida. I en aquest cas m'ha donat el darrer any. Potser no és la millor manera de fer-ho, però és la que he triat jo- va dir-me la Mireia amb llàgrimes als ulls.

- La veritat és que no m'esperava res del que m'estàs explicant i estic d'acord amb tu en moltes coses, però penso que la teva família mereix saber que tot això ho has fet pel bé de tots vosaltres- li vaig respondre jo amb la veu tremolosa i intentant dissimular les llàgrimes.

13

- La vida pot arribar a ser molt injusta, i per molt que, a poc a poc, m'estigui llevant tot el que he estat aconseguint amb molt d'esforç durant la meva vida, no penso enfonsar-me i deixar que em llevi la felicitat del poc que em queda de vida i dir-los el que em passa suposaria això- segueix argumentant la Mireia.

- De cada vegada sé menys què dir-te, però això sí, penso que hi hauria d'haver més gent com tu al món, tant en els bons com mals moments amb un somriure a la cara i evitant fer mal als altres. Però ara què faig amb el Marc? Ell està molt preocupat per tu...- li vaig preguntar amb un to dubtós.

- No li diguis res sisplau, jo fa un temps que després de sortir de l'hospital ( on vaig gairebé a diari per parlar amb gent que es troba a la mateixa situació que jo), venc aquí i escric una carta en què m'acomiado de tots. Sé que el Marc és tossut i que es posarà en contacte amb tu més vegades abans que mori, però m'agradaria que em guardessis el secret, i el dia que mori els lliuris la carta de part meva, explicant-los tot el que estem parlant.- em va demanar la Mireia.

- Faré el que calgui, però prest et començarà a caure el cabell i se't notarà algun símptoma i descobriran el que et passa, no?- li vaig demanar.

- No, el metge m'ha dit que sense la quimioteràpia el cabell no cau i que el més possible és que els darrers dies de la meva vida siguin els únics en què puguin notar alguna cosa estranya.- em va respondre ella, convençuda del que deia.

Aquella no va ser l'única tarda que vaig passar amb la Mireia. Ens veiem gairebé cada dia i entre nosaltres va sorgir una gran amistat. Mentrestant, jo anava ocultant tot el que passava al Marc, la parella de la Mireia.

Dos dies després que la Mireia em donés aquella carta que feia tant temps que preparava a la seva família va morir. Jo, just em vaig entèmer vaig explicar tot el que havia passat i els vaig donar la carta i entre molta tristesa la seva mare la va llegir en veu alta: “ Estimats pares, germans i resta de família, sento molt pel que esteu passant, però m'heu d'entendre. Amb aquesta carta només vull acomiadar-me de vosaltres i dir-vos el significat que heu donat a la meva vida. Entre tots heu aconseguit donar-me tot el que he necessitat. M'heu donat amor, alegria, sinceritat, esperança i

14

felicitat, entre moltíssimes altres coses. Gràcies a vosaltres i a tots els valors que m'heu ensenyat he estat tal i com he estat i he aconseguit tot el que fins ara tenia. No vull que em recordeu pensant en aquest moment, sinó en tots els moments bons que hem passat. Tampoc vull que ploreu i deixeu de sortir i fer les coses que us agraden. Espero que no us enfadeu amb l'home que us ha donat la carta per no avisar-vos abans, perquè ha fet per jo tot el que ha pogut i tinc una gran estimació cap a ell. Tampoc vull que us enfadeu amb jo, necessitava viure aquesta malaltia en silenci i passar-ho bé amb vosaltres el poc que em quedava de vida, i esper que ho respecteu.

Segurament hi ha el Marc i les meves amigues amb vosaltres, i si no hi són m'agradaria que els diguéssiu que ho han estat tot per jo, que m'hagués agradat molt passar tota la meva vida amb el Marc , i complir tots els plans que teníem junts i seguir per sempre al costat de les meves amigues, però el meu destí era viure fins aquí i no podem fer-hi res.

Espero que no m'oblideu mai, i que no passeu pena per jo, estaré bé sigui on sigui i des d'aquí us cuidaré sempre.

Moltíssimes gràcies per tot, us estimo amb tot el meu cor; ” Marta.

I així va ser com vaig conèixer a la millor persona que he conegut mai. Una persona que va viure el pitjor moment de la seva vida sola, per no fer-se mal ni a ella ni a la gent que estimava.

Fedre

15

LA DISTANCIA QUE NO MATÓ UN SUEÑO Guadalupe Vegazo Sintes, 1r premi de narrativa de 3r d'ESO

Frías, eran las gotas de lluvia que caían de aquel cielo encapotado en una noche de invierno que no era como cualquier otra. La ancha calle no daba señales de vida, tan sólo dos oscuras figuras le daban movimiento a la estática escena y alguna que otra farola encendida, algo de luz. El viento azotaba de la misma manera, la tormenta sonaba de la misma forma, pero por mucho que las cosas quisieran verse sin diferencia aparente, había una, y muy grande. Esta diferencia, se encuentra ni más ni menos en aquellas oscuras figuras ¿Qué tienen de peculiar? Que esta noche, están juntas, una al lado de la otra. Hace unos años, él y ella, fueron separados por uno de los peores enemigos del amor, la distancia…

Aquellos días de verano que nunca sería capaz de olvidar…

Iba de un lugar a otro, disfrutando de la vida, como si el calor que estaban soportando no fuera a extinguirse para dejar paso a la brisa otoñal. Sí, aquellos eran buenos tiempos, ella era “feliz”, paseando con sus amigas, disfrutando de esta dulce época sin instituto ni deberes, apartada de la rutina. Era una chica normal, de pelo oscuro, altura media y ojos verdes. De carácter sincero y noble, algo tímida, que por mucho que la hicieran sufrir, a ella le costaba mucho hacer sufrir a otros. Por fin había conseguido sonreír. Llevaba tiempo sin hacerlo, le habían roto el corazón y había pasado malos momentos. Después de ésta, su tercera desilusión en este complejo juego que es el amor, había perdido completamente la confianza en encontrar a alguien que la llegara a querer, como ella era capaz de querer a una persona. Ella, se había vuelto pesimista, desconfiada, tenía claro que tenía que recorrer un camino hacía su meta, pero siempre se encontraba piedras por el camino ¿Su meta? Amar y ser amada por la misma persona. No pedía demasiado, tan sólo alguien que pintara su vida de color, estaba cansada de la habitual gama de grises que la ocupaba, o incluso, había algún día en que era totalmente negra. No quería nada material, tan sólo alguien que la tuviera entre sus brazos y la apreciara como a algo por lo que darlo todo antes de perderlo.

16

Cuando menos se lo esperaba, su camino se abrió hacia un nuevo horizonte. Fue cuando él apareció en su vida, sin razón aparente. Desde aquel día ella cambió las horas de paseos interminables completamente sola y a la luz de la luna, por horas compartiendo su mismo aire, por minutos en sus brazos. Cambió las caricias de sus lágrimas al bajar por sus mejillas por el tacto de sus manos sobre su piel, por el roce de sus labios sobre los suyos.

Cambió todo tanto… ¿Pero por cuánto tiempo? Para ella los momentos no tenían caducidad, los vivía creyendo que no tendrían final, pese a tener pleno conocimiento de ello. Olvidó su destino próximo. Él, que la amaba como a ninguna había amado antes, lloraba cada noche al acordarse de los días que faltaban. Dos corazones rotos encontraron reparo al unirse. ¿Qué pasaría si los kilómetros los separaban? Los días pasaron y con ellos aquella felicidad tan ansiada que los dos encontraron el uno en el otro.

Nada acabó, por mutuo acuerdo. Creían en su amor, nada los separaría, nada.

Seguían las negras figuras andando, abrazados, compartiendo su calor corporal para sobrellevar las bajas temperaturas del invierno del norte. La lluvia arreciaba, ¿Pero… acaso importa eso? No sentían el frío, sólo la magia del poder de los sentimientos en la atmósfera se hacía notar.

Sufrió, como jamás lo hubo hecho. Se encerró en sí misma, en lugar de su mente donde nadie podía entrar, donde estaba sola, sola con él. Meses de lágrimas incontroladas. Estuvo a punto de perderle, ella quería cumplir su sueño, volver a encontrarse, pero eran tántos los obstáculos que se interponían. Entre ellos, los celos, tanto miedo a la pérdida provocó que cualquier simple gesto de una amiga a él le partiera el alma. Ella quería ser fuerte, y así fue. Creía que él no sufría, pero se equivocaba. Mientras ella se veía encerrada entre sus barrotes invisibles de soledad y miedo, él, la buscaba en la oscuridad de sus sueños, creía verla en todas partes, pero todo eran imaginaciones. Su nombre aparecía por todas partes. Parecían todo alucinaciones, víctimas de un círculo vicioso, provocado por la droga más peligrosa y adictiva que existe. Cuando una lágrima cruzaba la cara de uno, otra la del otro.

Era un amor especial. Por muchas peleas que hubo, siempre se perdonaron, pues al fin y al cabo, NADA podía separarlos.

-Hoy mi sueño se ha hecho realidad -le susurró ella a él al oído.

17

Él la abrazó, por primera vez sus lágrimas no fueron de tristeza. No querían separarse. Ahora aquellas cálidas gotas que no provenían del cielo se unían sobre sus rostros. Después de tanto tiempo, sus labios volvieron a tocarse. Olvidaron que caía agua del cielo. Un instante se hizo eternidad.

-Prométeme que no nos volverán a separar, nada ni nadie dijo él.

-Te lo prometo, amor-respondió ella sonriendo, con lágrimas aún en los ojos.

Se miraron a los ojos durante un largo rato, como aquel día de verano de hace unos años que ninguno de los dos podrá olvidar.

Aquellas figuras ahora unidas de nuevo fueron adentrándose en la oscuridad hasta perderse totalmente de vista.

Ahora por fin son felices. Porque después de una tormenta sale el sol… Sus nubes ya se esfumaron y ahora los ilumina plenamente los rayos solares de un sol de esperanzas y positividad. Cuando se da todo, cualquier cosa se puede conseguir, por imposible que parezca.

Premios Talia Relato Corto Intimista 2012 Autor/a: Ainhara (Pseudónimo)

18

ELS RECORDS D'UNA VIDA Bàrbara Cavaller Santiago,Finalista de narrativa de 3r d'ESO

Una bona tarda de primavera, damunt el banc de la petita plaça, hi havia assegut el Marc. En Marc és home ja major, d'uns vuitanta anys, que cada dia després de fer una petita volta pel poble, se'n va al banc de la petita plaça i passa les tardes mirant la gent i el que l'envolta, i de vegades dóna un poc de pa dur als coloms que hi ha.

La plaça a la qual en Marc havia agafat tanta estima, era una plaça petita, però molt ben proporcionada pel poc que hi havia.

Aquella plaça tenia una font al centre, però era més vista com a estàtua, ja que feia estona que no estava en funcionament, el voltant era ple de petits arbres i entre cada petit tram d'arbres hi havia un banc.

Aquella bona tarda quan en Marc va acabar la passejada com feia habitualment se'n va anar a asseure al banc més proper.

Però aquella tarda que pareixia que havia de ser com una altra, de debò no ho va ser, ja que aquella tarda ell recordaria el temps passat.

El Marc es va asseure al banc i va començar a observar el paisatge. Poc temps després va passar un pare amb el seu fill petit, el fillet estava plorant perquè el seu pare no volia comprar-li un gelat, i en aquell moment en Marc va mirar al cel, va tancar els ulls i se'n va recordar de quan ell era petit.

Molts temps enrere, un fillet de cinc anys anomenat Marc, passeja amb el seu pare per una petita plaça. En Marc és un fillet molt rialler que passeja amb el seu pare feliçment quan veu una botiga de gelats al cap de cantó de la plaça, el fillet molt il·lusionat per les ganes que li feia un gelat en aquells moments, es dirigeix al seu pare i li demana tres pessetes per poder-lo comprar. Però en aquells temps no hi havia gaires doblers i tan sols la gent benestant es podia permetre el luxe de comprar llaminadures.

En Marc és un fillet molt intel·ligent, però no li val de gaire ja que la seva família és de les moltes que en aquells moments no tenen gaires diners. Quan el fillet va demanar les pessetes al seu pare, el seu pare se'l va mirar entristit ja que sabia que es podia permetre comprar el gelat al seu fill, però a pesar d'això i sabent les conseqüències d'aquell acte, el pare va comprar-li el gelat i unes llaminadures al seu fill.

19

En Marc va obrir els ulls i va incorporar-se bé al banc i seguí observant el paisatge d'aquella preciosa plaça. Va veure que aquell fillet que havia passat abans ja no plorava i que portava un gelat i una bossa de llaminadures a la mà mentre el pare del fillet mirava amb tristesa la cartera.

En Marc en aquell moment va sentir un gran moment d'alegria, perquè gràcies a la petita escena que havia vist d'aquell fillet i el seu pare, en Marc va poder recordar un petit moment de la seva infància.

Després d'aquest record tan polit i important per a ell va seguir observant el paisatge i mirant amb atenció les diferent situacions que hi havia al seu voltant.

Una hora més tard va veure uns fillets d'uns onze anys que s'estaven barallant. Ell els estava observant amb atenció ja que des de sempre hi ha hagut baralles, però entre amics a ell el posaven molt trist.

En aquell moment és va enrecordar d'una petita baralla que va tenir amb el seu millor amic, n'Òscar.

Fa temps, un matí de 1943, un al·lot d'onze anys estava jugant a la pilota amb el seu millor amic, n'Òscar, aquest al·lot era alt i ros i li agradava molt passar el temps amb en Marc. Els dos amics estaven jugant a futbol molt contents, però per accident en Marc va donar una coça al genoll de n'Òscar en lloc de la pilota.

Després d'aquest desafortunat accident, els dos amics es van barallar de tal manera que el Marc es volia disculpar, però la manera com li contestava el seu amic el va irritar tant que en lloc de demanar-li disculpes va seguir discutint com si no fos culpa seva.

La baralla va arribar fins tal extrem que en Marc veia que estava a punt de perdre el seu millor amic, el que sempre l'havia ajudat en tot. Sense pensar-hi dos cops en Marc se'n va anar a casa seva, que era a prop de la plaça, i va portar-li a l'Òscar un poc d'aigua i un paquet d'estampes perquè juguessin els dos.

Seguidament després d'aquest acte els dos amics van estar molta estona jugant amb les estampes.

A l'haver recordat aquest petit detall de la seva infància, en Marc va seguir mirant els fillets que s'estaven barallant, observava detingudament a veure si aquells dos amics es tornaven a perdonar, com van fer fa molt de temps en Marc i n'Òscar.

20

Però per desgràcia del Marc, quan els dos fillets van acabar la baralla, se'n van anar cada un per la seva banda oblidant-se que acabaven de perdre un amic com si no els importés.

Després que en Marc presenciés el final d'aquella amistat va sentir tristesa ja que hi havia coses que havien canviat i ell ho sabia, però no creia que avui en dia l'amistat es menyspreés tant.

Ell encara estava assegut al banc, mirant al seu voltant per veure les diferents maneres com els altres s'enfrontaven als seus problemes i alegries. Faltaven ja unes dues hores per la posta de sol, i mentre en Marc esperava impacient el moment, va veure una parella d'adolescents que es van asseure en un banc i s'estaven besant. En aquell moment en Marc va mirar el seu costat i només va veure el final del banc completament buit, sense ningú que l'acompanés en aquella tarda tan evocadora de records. En mirar que era tot sol en aquell banc va recordar una tarda de la seva adolescència.

Una tarda de primavera del 1949, quan en Marc tenia disset anys, estava passejant tranquil·lament per la plaça amb una al·lota que havia conegut a l'Institut anomenada Aina. L'Aina era una al·lota d'una certa alçada, amb els cabells castanys. Els dos joves estaven agafats de la mà mentre passegen per la plaça, més tard se'n van a seure a un banc i se'ls veu tímidament abraçats.

Després de parlar un poc, i fer alguna rialla, es besen dolçament, aquell moment va ser inoblidable ja que va ser la primera besada d'en Marc.

En el moment d'anar-se a casa, en Marc va agafar una pedra un poc punxeguda que va trobar al terra, sense amollar l'Aina de la mà, amb l'altra mà va anar a un arbre un poc petit que hi havia i van escriure amb la pedra “Aina i Marc” a dins un cor, va quedar escrit així com podia al tronc d'aquell arbret.

En enrecordar-se d'aquell fet, el va envair la mateixa sensació de dolçor que tenia quan estava amb ella. De sobte es va aixecar i es va dirigir cap a l'arbre més gran i més polit que hi havia a la plaça, va a començar a mirar pel tronc i amb prou feines va trobar la petita imperfecció, va mirar més detingudament i va poder veure que la seva escriptura de quan era jove encara era allà, gairebé no es podia veure, però ell encara sentia la satisfacció d'haver deixat aquell petit gest al tronc.

21

Ja tan sols faltava una mitja hora per la posta de sol, llavors es va tornar asseure al banc i aquesta vegada va observar la copa dels arbres, contemplava un oratge suau movia les fulles. Mentre contemplava amb atenció i paciència els arbres, es va adonar que dalt la copa d'un arbre hi havia un niu amb dos ocellets i la seva mare que els donava calor, mentre cantaven una suau melodia.

Al vint-i-tres anys en Marc es va casar amb l'Aina, l'al·lota amb qui sortia des que en tenia disset. Quatre anys més tard, quan en Marc va fer els vint-i-set, l'Aina i en Marc van tenir un fill anomenat Joan. Des d'aquell moment, en Marc ha cuidat la seva família amb molta alegria, intentant donar-los tot el que necessitessin sense cap rebuig.

Al recordar aquells moments, i veient aquells ocells al niu protegits per la seva mare, en Marc no va poder evitar sentir una gran sensació de tendresa, per aquells moments que va començar a formar una família i sempre evitant que els passés cap mal.

Poc després d'aquell record, va posar molta atenció a la posta de sol que presenciava ben al seu davant. Aquella tarda el sol al posar-se era d'un color més lluent que els altres dies. En Marc al veure aquell sol tan lluent que desapareixia per l'horitzó va recordar que només dues vegades en la seva vida havia vist el sol tan diferent com aquell dia. Quan el sol va desaparèixer completament de la seva vista va recordar amb total exactitud la primera vegada que va veure una posta de sol com la d'aquella tarda.

Un bon dia al 1982, en Marc ja era un home de cinquanta anys amb molts records de la seva joventut que l'acompanyaven allà on anava. En Marc estava passejant amb la seva néta Marta, una filleta de quatre anys, rossa i amb unes ulleres verdes. En Marc estava passejant tranquil·lament amb la Marta, quan la Marta va dir-li al seu avi que mai havia vist una posta de sol. En Marc al sentir aquelles paraules es va sorprendre i amb molta alegria va dir-li que aquell dia ella veuria la seva primera posta de sol. Abans de anar a veure la posta de sol, van anar a comprar un gelat al parc i finalment van anar a la petita plaça a veure la posta de sol.

Ell estava molt orgullós al veure la posta ja que aquell dia el sol lluïa com mai ho havia fet abans, i a més la primera posta de sol de la seva néta havia estat en la seva companyia i això era el que més el confortava.

Quan va haver recordat detall per detall aquells moments amb la seva néta, va sentir la gran emoció de recordar tots aquells moments de la seva vida.

22

Ja era hora de anar-se'n i a l'aixecar-se del banc, es va dirigir a l'estàtua que hi havia al mig de la plaça, que antigament era una font. En estar ben al davant de l'estàtua no va poder evitar acariciar-la, llavors va fer un gran sospir i mentre l'observava amb atenció és va enrecordar del darrer moment que va passar amb el seu fill, davant aquella font o estàtua.

En Marc, ja amb seixanta anys, passejava per la plaça amb el seu fill Joan, mentre en Marc estava molt alegre per poder passar aquells moment amb el seu fill, en Joan pareixia intranquil i decebut. En Marc en veure'l tan trist el va portar davant la font i mentre miraven l'aigua en Joan va dir-li que ell, la seva dóna Sílvia i la seva filla Marta, se n'anaven a viure fora d'Espanya per raons de feina, que partien demà i no es tornarien a veure. En Marc no s'ho esperava, per ell va ser un gran cop, però com que sabia que aquell seria el darrer dia que estés amb el seu fill, no va dir res, va abraçar-lo fort per recordar el moment. Aquell va ser un moment molt dur per a tots dos, però van passar una gran tarda parlant davant la font sobre els seus plans de futur i recordant la infància del Joan.

En Marc després de recordar els darrers moments que va estar amb el seu fill, no va poder evitar recordar també els darrers moments que va passar amb la seva dona. N'Aina quan en Marc tenia seixanta anys, va caure malalta i poc després va morir. La seva pèrdua va ser un cop molt dur per a en Marc, però al cap d'un temps va poder recuperar l'esperança i va seguir anant diàriament a la plaça.

Després de recordar-se de totes aquelles vivències, va partit cap a casa seva. Mentre anava de camí a casa seva no va poder sentir un gran sentiment de buidor, i una gran melancolia pel temps de la seva joventut que no podrà recuperar.

En la seva vida, al llarg dels anys, hi ha hagut moments bons i dolents, però ell només se'n recorda d'aquells que més feliç l'han fet, i que més li han marcat la vida. Finalment, al recordar aquells moments en Marc no va poder evitar que una petita llàgrima caigués. Aquella llàgrima, era plena de diferents emocions i sentiments inoblidables. A més dels records de la seva vida, en aquella llàgrima també hi havia l'alegria i la satisfacció de veure que, a pesar que les coses han anat evolucionant i canviant, hi ha coses que romanen per sempre en el cor de la gent.

Amor

23

NO CANVIÏS PELS ALTRES, FES-HO PER TU SI CREUS QUE ÉS EL MILLOR Anna Taltavull Pons, Finalista de narrativa de 3r d'ESO

Un cop més sóc a la taula, menjant-me el plat d'espaguetis a la carbonara. Quan me'ls he acabat, m'aixeco, recullo la taula i me'n vaig a seure al sofà, esperant a que els meus pares se'n vagin a fer una volta, o qualsevol cosa mentre sigui ser fora de casa...

Després d'uns quants minuts, que se m'han fet eterns, el pare i la mare marxen. Just quan surten al carrer, jo m'encamino ràpidament cap al bany, m'agenollo al terra i em poso al davant del vàter per vomitar. I per què per vomitar, vos preguntareu. No us preocupeu, que ara us ho explico.

Tot va començar fa unes poques setmanes. A la meva classe hi ha una noia a qui tots els nois troben guapa, intel·ligent, i que està molt prima i que podria fer de model. És a dir, la defineixen com una noia perfecta... i jo, quan vaig sentir aquelles paraules, que al costat meu se'm feien massa grans, em vaig desanimar un munt. Des d'aquell dia, vaig decidir que volia aprimar-me més. Així que dia rere dia després d'haver menjat alguna cosa per poc que sigui, ho vomito, i he seguit així fins ara.

Però bé, tornem on era, com ja us he dit, sóc al davant del vàter vomitant... alliberant tot el que duc a dins, com si així pogués sentir-me millor, amb més bon aspecte... Encara que jo sé que m'estic fent mal a mi mateixa, per fora puc estar bé, o almenys sentir-me bé, però per dins ho passo molt malament. Quan ja ho he tret tot, estiro de la cadena i em rento les dents per no sentir el gust amarg que deixa aquell “sentiment”.

De sobte sona el timbre. És el Josep, el meu millor amic. És més alt que jo, està prim, té els ulls de color verd, amb una sola mirada et fa viatjar a un món paral·lel... i els seus cabells castanys, amb una sola bufada de vent volen lliurament. Ah, se m'oblidava..., fa uns anys que du una cama ortopèdica per culpa d'un accident de moto... Ho sap tot de mi, es preocupa molt pel que em passa o el que em pot passar i des que sap que tinc bulímia es preocupa el doble, i a mi em sap greu...

24

Josep: Mireia, com estàs?

Jo: Bé...

Josep: No ho dius gaire convençuda, no?

No contesto, sé que si dic tan sols una paraula s'adonarà que ho he tornat a fer... Em coneix massa bé.

Josep: Ho has tornat a fer, oi?

Jo: No... (amb veu fluixa) Josep: Mireia...

Jo: D'acord, sí ho he fet, ho he fet!

Josep: Mireia, saps i de més que no és bo que facis això. A més tu ja estàs prou prima, i si vomites et quedaràs amb els ossos...

Jo: Ja ho sé (amb un to de veu sec) Josep: Vols deixar de fer-ho, sisplau?

Jo: Què et penses que faig? Jo vull deixar-ho però no puc! (tinc els ulls brillants, però intento no plorar) El Josep es queda callat, no sap què dir, ni com reaccionar...

Jo: Ho intento, però és impossible... com que ja tinc el cos acostumat a fer-ho, cada cop que menjo necessito treure-ho a fora perquè em vénen ganes de vomitar!

En aquest moment noto com unes gotes d'aigua llisquen galtes avall, no pot ser, les llàgrimes m'han tornat a trair. Ell al veure que li dic de veritat, s'apropa a mi i m'abraça. En els moments més difícils és quan realment reconeixes els amics que de veritat t'estimen, i ell n'és un més de tots els altres, però amb molta més intensitat.

Josep: I al teu pare i la teva mare, per què no els ho dius?

Jo: Millor que no, és preocuparien massa i em durien a un centre de salut, i és el que menys desitjo...

Josep: Fem una cosa, si no els ho dius, almenys intenta no vomitar durant unia i si ho aconsegueixes, n'estic segur de que ja estaràs més o menys curada (somrient).

Jo: Em sembla bé, però no t'asseguro res...

Josep: Així m'agrada! (esperant un moment). Ho sento Mireia, però me n'he d'anar.

Jo: No passa res.

Josep: Apa doncs, ja parlarem, un petó!

Jo: Adéu, un petó!

25

El pare i la mare ja han arribat. Van passant les hores, ja són les 22:00, així que vaig a rentar-me les dents, els dono la bona nit i me'n vaig a dormir. Són les 12:57, m'aixeco amb desganes, vaig al bany i em trec el pijama per dutxar-me, però alguna cosa m'ho impedeix. És ell..., el mirall del bany que em reflecteix, però no pot ser, ara és quan m'adono del mal que m'estic fent, veig el canvi que he fet des que vomito i m'horroritzo! Em quedo paralitzada, amb els ulls clavats al meu cos, un cos que no reconec.

Començo a plorar com mai abans ho havia fet. M'estic posant malalta de veritat... molts pensaments em passen pel meu cap, potser tenen raó i haig de menjar i no vomitar-ho, no em podria perdonar mai fer mal a la gent que estimo, i sé que si continuo així ho faré. Finalment, entro a la dutxa, després de tot vull canviar, i ser la persona que era abans, m'és igual el que pensin de mi, sóc com sóc, i si no els agrada..., doncs mira, però això sí, no em vull fer mal només perquè els altres em vegin diferent.

Quan ja estic llesta, agafo el telèfon i marco el nombre del Josep.

Josep: Digui...

Jo: Tete, sóc jo!

Josep: Vida, com estàs?

Jo: Molt bé! I tu?

Josep: Bé!

Jo: Mira, et trucava per si avui a la 15:30h et venia bé quedar per parlar una estona.

Josep: És clar que em va bé! Que són bones o dolentes, les notícies?

Jo: Bones, molt bones!

Josep: Té a veure amb la bulímia?

Jo: Si! (alegre) Josep: Molt bé, un petó maca!

Jo: Adéu, un petó!

Penjo el telèfon, i inconscientment somric. No sé si és pel fet que ja no ho tornaré a fer més, o és el fet de sentir la veu del Josep el que em fa sentir realment bé i que em permet ser jo mateixa... Estic estirada al llit, escoltant música amb els auriculars, quan veig que la porta de la meva habitació s'està obrint

26

Josep: Petita! (asseient-se al costat meu) Jo: Petitonet! (somrient) Josep: Què, ja ho has deixat de fer?

Jo: Sí, ja no ho faré més, això ho tinc claríssim! (convençuda) Josep: I com ho has fet, com ho has aconseguit? (intrigat) Jo: Diguéssim que just he vist el meu reflex, m'he quedat horroritzada amb el meu aspecte...

Josep: Ja t'ho havia dit...

Jo: Ja, i m'ha quedat ben clar!

Josep: Ben fet!

Jo: Tu com ho vas fer, o com ho fas?

Josep: Com faig el què?

Jo li assenyalo la cama ortopèdica. Ell ho entén a l'acte.

Josep: Al principi, quan em van tallar la cama i la van substituir per una d'ortopèdica, em vaig sentir estrany, molt estrany..., la gent em mirava amb mala cara, com si fos diferent... I quan vàrem començar de nou les classes, molts nois em deien de nom “el coix”, “el pirata”... i la majoria de les vegades quan anava cap a classe els nois, en veure com tenia la cama, em feien la traveta perquè caigués i no em pogués aixecar, i quan era al terra em desenganxaven la cama del monyó com si fos una joguina... Al principi em va afectar molt, però després em vaig adonar que ningú es perfecte, i que havia d'acceptar el meu físic. I per molt que sembli mentida, tenia i té coses positives, tenir una cama ortopèdica.

Jo: Positives? (estranyada) Com quines?

Josep: Doncs... (rumiant) per exemple, si et peguen un cop a la cama no notes el dolor.

Van passant els minuts, parlem d'un munt de coses, intercanviantnos bromes, rialles...

Josep: Bono, jo me'n vaig. Que avui em toca revisió de la cama ortopèdica...

Jo: D'acord, moltes gràcies per fer-me veure les coses d'una altre manera, ets molt gran!

Josep: No hi ha per què donar-les, ja saps que em tens aquí per a tot (somrient).

Ens fem una forta abraçada i ens acomiadem. Gràcies a ell, he deixat de vomitar, i tinc ben clar que no deixaré que unes simples paraules em canviïn completament. Cadascú és com és, i fins la persona més “perfecta” té defectes.

27

NO EM TOQUIS, ANIMAL! Gemma Bosch Silvela, 1r premi de narració de 4t d'ESO

“Un milió de paraules no et farien tornar, ho sé, perquè ho he intentat. Tampoc un milió de llàgrimes et farien recordar, ho sé, perquè he plorat.”

Em desperto com cada dia sobre les set del matí, amb ganes i forces per començar un nou dia. És ben cert que la meva vida no és gaire agitada i, de fet, poques vegades estic atrafegat.

Tot el que faig durant el dia és seure a la meva butaca i pensar durant llargues hores, a més d'anar a veure-la. Tinc el cap ben clar i sé ben bé el que vull. Encara ara, quan ja fa molt temps i sembla que els records es comencen a afeblir, em costa de creure el que està succeint. A les nits, quan em poso a dormir, imagino que la tinc al meu costat, abraçats com fèiem abans. A l'endemà, voldria obrir els ulls i adonar-me que no era un somni sinó una realitat. Però és inevitable, encara que, en qualsevol cas, això no fa que la deixi d'estimar.

Hi ha dies que estic trist i desolat. Però el temps i l'experiència m'ha permès adonar-me que així la vida es fa insuportable i que, especialment ara, he de prendre jo la iniciativa.

Cada dia, la busco amb una mirada interessada i atenta, però ella té la mirada perduda. Sovint penso en què deu estar pensant, què li ve al cap quan em veu a mi observant-la amb cara de bonàs enamorat. Intento apropar-m'hi, però sovint es mostra totalment desinteressada i toca el dos del seu seient. Fins i tot, alguns dies m'escridassa i em sacseja de manera impulsiva, frenètica i tempestuosa. Jo ja sabia que tenia geni, per la qual cosa en aquestes situacions responc amb paciència i tolerància. Al cap i a la fi, m'agrada i em satisfà veure que, en efecte, segueix sent la mateixa.

D'altres vegades ella està més receptiva i amable. En aquestes ocasions em consent que m'acomodi a la seva vora i atén curiosa cadascuna de les meves paraules mentre jo li acaricio discretament la mà. M'escolta i per un moment sembla que em comprèn, que m'estima, que recorda, que torna a haver-hi aquella química, aquella afinitat... I jo, beneit, torno a casa més content que mai, amb un somriure de bat a bat i tremolant d'eufòria i confort, emprenc coratge i començo a furgar per les represes i els prestatges de casa tot buscant fotografies nostres que m' evoquen un món de bells records.

28

Aquest és el meu dia a dia, i encara que tinc prou motius per fer-ho, no em queixo. El dia d'avui, no obstant això, és per a mi molt important i especial. Tinc una cita amb ella, a les 9.30 del matí. En efecte, cada dia la contemplo amb gran entusiasme i és evident que l'estimo com el primer dia, però avui és distint i estic impacient i nerviós. M'agradaria no fer tard, encara que possiblement ella no li doni gaire rellevància, segurament ni tan sols deu tenir present que hem quedat i encara més, no deu saber ni en quin dia ens trobem. En canvi jo, no hi ha dia que no pensi en ella, el seu somriure, el seu esguard... per a mi ho és tot, i jo per a ella ja no soc res.

Són prop de les 9 i, podeu pensar que som un romàntic, però no tinc cap altra idea que anar a la floristeria i comprar unes roses d'un vermell estrident, i adjuntar, a aquest petit detall, una capsa de bombons. Faré el que calgui, només per tornar a advertir aquella resplendor en els seus ulls, aquella brillantor que m'omple de joia i felicitat.

En part tinc una mica de por, por que totes les meves il·lusions i esperances posades en aquesta cita es converteixin en un autèntica catàstrofe, tot dependrà, és clar, de com estigui avui i de com respongui a la meva visita.

Ara ja tinc tots els preparatius a disposició i amb tot el desig i les ganes amb què un pot abordar una cita emprenc camí cap a la que ara és casa seva. Cada vegada ho trobo més engrescador, més palpitant. No em costa admetre que després d'anys de casats encara avui estic impacient i excitat per veure-la. Teniu tot el dret de pensar que som un empalagós i un embafador. Però als meus vuitanta anys encara estimo la meva dona com el primer dia. Poca gent entén que, després de cinc anys de ser un total desconegut per ella encara em preocupi d'anar a veure-la dia rere dia. I és que encara que ella no sigui la mateixa, el meu amor no ha canviat.

Avui és el nostre seixantè aniversari de casats i vull enfocar que segueixo tan enamorat com el primer dia, tant com el dia en que li vaig donar el meu “sí, vull”. No cal dir-vos que ella no té gens present aquest dia, de la mateixa manera que tampoc em té present a mi. Però una persona com ella no mereix ser oblidada, i us asseguro que jo mai me'n desentendré. La pell se m'eriça cada vegada que la veig i ningú imagina com em dol veure-la tan enfon-

29

sada i afligida. Sempre mira a un punt fix al mateix temps que no mira enlloc, com desorientada i confosa. Em dol veure la persona que més felicitat m'ha aportat a la meva vida tan malament, tan canviada, tan trista. Però jo vull ser positiu i mentre visqui serà la meva reina, no la deixaré de cuidar mai .

Per fi ha arribat aquest moment tan especial. Entro al geriàtric tot recollint amb la mà dreta el ram de roses vermelles, i amb l'altra la capsa de bombons. Les recepcionistes m'acullen com cada dia amb simpatia, ja em tenen molt vist i hem establert una certa confiança. No hi és. No és al seu seient de sempre. Estic angoixat, trist, alarmat. És estrany, oi? M'afanyo per arribar a la seva habitació. No m'ho puc creure. Les llàgrimes comencen a mullar i envair les meves galtes arrugades. És allà, sí. Porta un vestit de seda color rosa pàl·lid, aquell que li vaig regalar jo fa uns quants aniversaris, va ben pentinada i s'està pintant els llavis.

S'està posant maca per a mi. Recorda la cita? Li beso la mà i amb veu tremolosa li dic: -Feliç aniversari, amor meu.

-No em toquis, animal! És pot saber amb quines em véns, tu ara?

De veritat, quina gent que hi ha pel món... Aniversari, diu! Què et penses, que amb catorze anys ja estic casada?

Com sempre m'havia fet massa il·lusions. Però no hi fa res, tinc la certesa que encara que només hagi estat un sol instant, ha pensat en jo. Una vegada més em faig fort i continc les llàgrimes.

Aquest és un amor vertader, ho dones tot per una persona encara que ella no et torni res a canvi.

Ella no sap qui sóc, però jo encara sé qui és ella.

Aurea king

30

LA CLAU Marina Camarero Campins, Finalista de narrativa de 4t d'ESO

La seva mà em va acariciar l'espatlla carinyosament per darrer cop. La cuina estava impecable, tot escurat i netíssima. Al menjador, tot al seu lloc i no em volia imaginar com estarien les habitacions. Tot allò era perquè se n'havia d'anar. Efectivament, va obrir la porta i em va acaronar amb un bes suau a la galta.

–Adéu, fins prest.

-Bona sort.

No teníem gaire comunicació, la difícil situació havia evaporat les nostres paraules, qui ho haguera dit. Em vaig quedar al menjador, sola, amb una llàgrima que em baixava suaument per la cara (una darrere l'altra). Me sentia impotent. Havia de treure forces d'on no n'hi havia, ella, la que marxava havia de treure un somriure cada dia perquè la felicitat havia de ser la seva bandera, passés el que passés. I per això hi érem nosaltres, la seva família, que no teníem forces per fer-ho, però ho havíem de fer per ella.

Sempre havia estat una dona alegre, treballadora, exigent amb ella mateixa, senzilla, humil, carinyosa i lluitadora, amb una manera de pensar ben definida. Tenia clar el que havia de fer en aquesta vida.

Per a mi ho era tot, significava la meva vida, com el meu pare suposo, però jo era a l'adolescència, aquesta etapa de la vida que diuen te marca i en la qual tot és molt complicat. Ella em va donar l'educació que ara mateix tinc, una infància dolça i un suport incondicional. Mai no li havia demostrat tot el que pensava i en aquells moments no sabia si seria massa tard per fer-ho.

Ara només em quedaven hores mortes i no desitjava res més que poder tornar a sentir-la devora jo i que s'acabés tot aquell mal de cap. Perquè en realitat era un mal de cap que no desitjaria ni als meus pitjors enemics. Són moments durs en els quals una paraula per ella mateixa ja fa por: càncer. Ningú no entén ben bé què significa, però sap que quan es pronuncia has de callar o posar-te seriós. Per què ha de ser així? Avui en dia la medicina ha avançat molt i podem estar més tranquils. Això és el que ens deia la gent pel carrer, gent que estava tranquil·la i no coneixia prou pel que estàvem passant.

31

Perquè és molt fàcil dir que tot anirà bé i que hem de ser forts, però veure a poc a poc com la teva pròpia mare es va apagant, que torna dèbil, irreconeixible, que li va caient el cabell, és dur. Però la clau en aquesta vida consisteix en això, a lluitar contra tots els perills que et trobes pel camí i que passi el que passi hem de seguir caminant.

Els minuts es feien eterns i me donava temps a recordar el dia en què me va donar la noticia. Era un dia calorós, arribava despreocupada i feliç. Havíem anat d'excursió amb l'escola, era un dels darrers dies de classe, s'atracava Sant Joan, un dia d'aquells en què és quasi impossible que algú estigui de mal humor.

Vaig arribar a casa i ni tan sols no vaig demanar a ma mare com li havia anat el metge, egoistament només vaig pensar en mi.

Li vaig començar a parlar del que havíem fet. La vaig notar diferent, la seva cara no em transmetia tranquil·litat, li vaig preguntar si es trobava bé i me va dir que no passava res. Vaig insistir....

– Segur?

– Sí, tranquil·la...

I sense donar-li més importància vaig seguir relatant-li el meu fantàstic dia. Què havia de passar? A mi no em pot passar res del que sento parlar... Vam començar a dinar les dues juntes, el meu pare era a treballar, em va mirar als ulls i amb un to de veu sensible, però ferm em va dir: – Marina...

– Què? -vaig demanar.

– -Saps que avui havia d'anar al metge – Ai, si! És veritat, no me n'havia enrecordat!

–Com ha anat? -vaig preguntar-li amb tota la meva innocència.

– Mmm... M'ha dit que tenc unes cèl·lules malignes – Què vols dir?

– Càncer!

Amb això ja me va bastar. De sobte, la meva mare, una dona forta i lluitadora, es va venir avall i va començar a plorar, però no era un plor habitual, sinó un plor amb por i inseguretat. Mai l'havia vista així ni vaig saber com reaccionar. La vaig abraçar el més fort que vaig poder i vaig dir-li:

32

-Tot sortirà bé!- No sabia ben bé per què deia allò ja què en realitat desconeixia què significava el que m'havia dit, però només veurela a ella ja m'ho podia imaginar.

Aquell dia vaig aprendre una gran lliçó. Només ens preocupem pels nostres problemes, donant-los la màxima importància sense adonar-nos que la gent que ens envolta també en té i que aquests poden ser més grans que els nostres. A vegades ens hem d'aturar i valorar el que tenim perquè mai saps que tens fins que ho perds o potser podria dir que sempre havia sabut el que tenia però mai havia pensat que ho podrà perdre.

Recordant això encara me cauen llàgrimes. És un tema del qual no he pogut parlar amb gaire gent, un tema una mica tabú que encara està encès dintre meu i que a poc a poc me va cremant.

-Riiiiiiiiiiiiiiiiiiing! Bon dia princesa! Afanya't Marina! Desperta't, que arribaràs tard!

Me vaig despertar de cop, havia tingut un malson.

Asseguda damunt el llit, el sol m'arribava a la cara, vaig pensar: Tant de bo tot això fos un malson, però no, no ho és, és la meva realitat.

De sobte, la mare va treure el cap per la porta per supervisar que tot anava bé. Me va mirar i va somriure. Aquell petit somriure dolç i càlid era tot el que necessitava per seguir lluitant, com m'ha mostrat ella: reuneix totes les teves ganes de viure, ben juntes, i només així podràs enfrontar-te al major dels teus temors.

Pseudònim: Blau Fosc.

33

REFLEX Mar Melià Hidalgo, Finalista de narraitva de 4t d'ESO

“El que has de recordar és que la vida i la mort són dues cares de la mateixa moneda, cara i creu” Neil Gaiman El vell tramvia passa al davant meu a tota velocitat, tallant l'aire. Frena, produint un soroll metàl·lic sobre les vies, deixant la porta la davant meu. El so emmudeix, res no es mou, res no té vida. Els vidres del transport em tornen la meva imatge, un rostre cansat. El cap rapat, bosses sota els ulls, pàl·lida, trista. Morta. Un soroll metàl·lic em sorprèn, la porta s'obre. Pujo els esglaons per entrar al vagó, i al mirar-me els peus m'adono que vaig descalça.

Em miro la roba, duc una bata d'hospital d'un color blau apagat. El tramvia es posa en marxa.

Obro els ulls amb lentitud, em noto el cos adolorit, com cada matí, a sobre del llit del hospital. Em tapo del tot amb els llençols, desitjant no haver dee sortir mai més d'aquell lloc tebi i acollidor. La infermera entra i deixa sobre la tauleta l'esmorzar.

Deu ser la Sara, ho sé per la seva forma de caminar, el soroll que fa amb les sabatilles. L'odio. Els odio a tots. A ella, al pare, a la mare, a tots. Em van deixar abandonada, allà on no haurien de tornar-me a veure, on no els tornaria a donar problemes. Em vull morir. De fet, ja sóc morta.

Tic tac. Tic tac. Les manetes del rellotge es mouen, a la televisió la presentadora parla d'un incendi, al passadís passa un nen amb cadira de rodes. Em pregunto quant temps durarà això.

De vegades crec que és un somni, que al despertar-me serè a casa, parlaré amb les amigues, aniré a classe. Seré viva. Tic tac. Aquí fins i tot el temps perd el sentit. Tanco els ulls i em deixo emportar pel somni, que se m'empassa sumint-me a l'obscuritat.

El sotragueig i el quasi dolç, però molest moviment de vaivé, em tornen el coneixement. Ara el puc veure, el veig de veritat, al fons del vagó. Al principi m'havia semblat un miratge, un objecte inanimat que algú havia deixat allà, perquè certament no sembla humà. Camino cap a ell. A fora, els carrers passen a tota velocitat, i es converteixen en un paisatge borrós sense sentit.

M'hi assec al costat, sense dir res, em mira somrient. Deu tenir entre devuit i vint anys. Estant assegut així no ho puc assegurar del

34