IV PREMI “OVELLES ELÈCTRIQUES” “EN LA MESURA DELS POSSIBLES”, Xavier Domínguez Roig
Guanyador categoria relat en català
“EN LA MESURA DELS POSSIBLES” Xavier Domínguez Roig —Suïcidi —va decretar el sergent Codina amb el seu característic to nasal despectiu. El sotsinspector García el va fer callar amb una mirada reprovatòria. No perquè s’equivoqués en el seu judici ja que el mort penjava d’una corda lligada a la biga del sostre amb la cadira tombada als seus peus, sinó pel to despectiu. Ho entenia com una manca de respecte envers el darrer acte d’un home desesperat. Ell no sentia empatia per l’acte en si, però sí cap a l’aflicció que podia fer embogir algú fins dur-lo a atemptar contra la seva pròpia vida. Aquell home era un gran, amb el seu metre vuitanta aproximat d’alçada, i el seu cos mostrava tots els signes de la deixadesa: pell deslluïda, cabells bruts i malgirbats, primor extrema i debilitat muscular. Un altre gran que havia passat els darrers anys de la seva vida mendicant convertit, a la força, en un indigent. L’estança era igual d’abandonada: un antre gris que havia envellit sense atencions i contaminava l’estat d’ànim només de romandre-hi cinc minuts. —És un suïcidi evident —va insistir el sergent confús per la sequedat del gest del sotsinspector. Ell no podia sentir la menor empatia per l’home ni per l’acte. El sotsinspector va assentir sense més concessió i es va apartar un xic per no destorbar la feina dels agents i els forenses. Totes aquelles persones de metre vint-i-escaig semblaven moure’s amb la pressa del seu metabolisme accelerat. Per moments s’oblidaven de la seva discreta presència, innecessària un cop descartat cap acte delictiu, i les seves veus nasals omplien l’aire de comentaris jocosos sobre els deformes grans. De sobte, s’adonaven que ell encara era allí i li dedicaven una mirada de reüll entre culpable i avergonyida. Al seu costat, el metabolisme accelerat del sergent sacsejava el seu cos de metre trenta ple d’impaciència. —Anem —va concedir en Garcia. Van abandonar la ronyosa habitació d’aquella pensió semiadaptada que mai aconseguiria un permís d’hostaleria ignorant les poques ombres furtives 1
IV PREMI “OVELLES ELÈCTRIQUES” “EN LA MESURA DELS POSSIBLES”, Xavier Domínguez Roig
de diferents alçades que els fitaven des dels racons. No havien anat allà a fer cap batuda i ja havien superat la quota d’hores extres dels propers sis mesos. Aquella atmosfera facinerosa no era el seu problema, encara que notava com el sergent es removia cada cop que intuïa un cos reduït que havia optat pel costat equivocat de la llei. Sabia que allò escapava als seus esquemes mentals i que l’angoixava tan com les mides desproporcionades dels objectes i habitatges adaptats als grans, que per a ell no eren més que vestigis d’una altra era, i recordava que al principi aquesta mena d’actituds el molestaven, però amb el temps havia après a fer veure que no se n’adonava. Al carrer s’havia aplegat una concentració espontània de grans vestits de manera estrafolària amb robes que es devien haver fet ells mateixos tant per la seva manca de recursos econòmics com per la dificultat de trobar seccions dedicades a ells als centres comercials. Grans com l’home mort que sobrevivien de la millor manera que podien i que no s’estaven de mirar-lo amb un cert menyspreu. Ell no els culpava. Entenia que desconfiessin d’ell perquè, fins a un punt raonable, ell mateix desconfiava de la seva situació. L’única diferència entre l’home mort i ell era que ell tenia feina. Una feina prou bona i estable a la qual, a dia d’avui, no podria accedir pel simple fet de ser gran, però que conservaria fins a la seva imminent jubilació per drets adquirits i perquè ja eren tan pocs els funcionaris grans que quedaven que no pagava la pena ferlos fora. De no ser així, potser ell mateix hauria penjat d’una corda en algun moment, o hauria aparegut a la vorera als peus de la seva finestra, o... Sovint es sorprenia pensant quina devia ser la manera menys dura. El sergent s’encarava amb els manifestants exigint-los que es dispersessin i s’allunyessin del lloc. Ho feia amb una actitud encomiable si es tenia en compte que li treien més de quaranta centímetres i no paraven de fer befa del seu to de veu. Ell no va perdre el temps a intentar-ho, sabia que no se n’anirien fins que els obliguessin a fer-ho les unitats d’antidisturbis que ja devien de ser en camí. Es va dirigir cap a l’ambulància per parlar amb els sanitaris. —No teníeu cap unitat gran? Els dos sanitaris el van mirar des del seu univers reduït forçant les cervicals al seu angle màxim. —Les unitats grans són reservades. —És un gran? —va preguntar la noia esbufegant per tota la feinada que allò representava: no hi cabria estirat, caldria arronsar-lo, apartar el mobiliari de l’ambulància per encabir aquell cos voluminós i fer el viatge atapeïts. —Metre vuitanta calculo. —Quina merda! —va exclamar el conductor sense molestar-se a mostrar la menor deferència i girant-se per donar-li l’esquena. Els ulls de la noia semblaven mostrar una major comprensió.
2
IV PREMI “OVELLES ELÈCTRIQUES” “EN LA MESURA DELS POSSIBLES”, Xavier Domínguez Roig
—Em sap greu... però si és mort tampoc li importarà gaire. Les unitats grans són escasses i estan reservades per als ciutadans protegits, ja sap. Ho sabia perfectament. Estaven destinades al servei dels únics ciutadans que encara conservaven el dret a seguir naixent sense restricció de dimensions: polítics, grans fortunes… I que no els causaven cap molèstia perquè amb prou feines hi interactuaven, reclosos a les seves mansions o com una imponent presència invisible en un despatx opac. Però ell conservava el costum de preguntar si no podien haver enviat una ambulància d’unes mides més adequades de l’època de transició, quan convivien amb aquelles persones petites que es movien més ràpid, ocupaven menys espai i necessitaven menys aliments. Persones que havien començat a aparèixer en temps dels seus avis. Al principi va ser una sorpresa sobtada que va descol·locar a tothom. Els metges es van veure superats pel què ells consideraven una malformació però que mostrava signes de ser una mena d’evolució. No van tenir temps d’estudiar-ho a fons que ja es va conèixer que aquelles noves persones de menor alçada eren fruit de la intervenció d’una bactèria introduïda als iogurts que preparava les futures mares per transmetre la mutació als seus fetus. La indignació inicial va quedar emmudida per les constants campanyes publicitàries en favor del avantatges que la nova configuració humana tenia: els habitatges minúsculs esdevenien vivendes dignes, el menor pes els feia més àgils, el nou mercat destinat a adequar espais i objectes als nouvinguts reactivava l’economia, i el menor consum energètic afavoria la sostenibilitat del planeta. Poc a poc, l’agressió clandestina va esdevenir moda i la gent que evitava prendre els iogurts enriquits es va convertir en una raresa inconformista que, a la llarga, condemnaria els seus fills a ser ciutadans de segona categoria. Les empreses s’havien anat adaptant als nous ciutadans, pel cost que abans tenien tres treballadors ara en podien tenir cinc; els serveis també s’havien ajustat a les menors necessitats de la nova classe treballadora. Els grans perdien hàbitat i perspectives a marxes forçades, i els petits substituïen les seves preocupacions i pors inicials cap a un món hostil per una seguretat irreverent a mesura que se l’anaven fent a escala. Amb el pas dels anys, la moda es va convertir en llei per evitar que aquells que no tenien una renda suficient per viure pels seus propis mitjans quedessin exclosos del mercat laboral i dels serveis públics. El sotsinspector Garcia es va girar envers els manifestants. Amb prou feines eren una vintena. El testimoni d’una configuració obsoleta que s’extingia. La majoria no tenien un aspecte gaire millor que el cadàver que treien per la porta els sis agents que lluitaven amb la llitera. Va exhalar un bufec mandrós; a comissaria l’esperava aquell maleït terminal de tecles minúscules amb el que s’hauria de barallar per escriure l’informe.
3