el desplaçament dels animals by Eli Carrasco

Els animals i els seus desplaçaments

Mar Calavera Eli Carrasco Lídia Puig Xènia Pelegrí Noelia Torregrosa Didàctica de les ciències 12-11-2010

Breu introducció A continuació ens trobem amb el recull dels cinc animals (granota, manta, insecte pal, camaleó i hipopòtam) escollits per cada membre del grup per tal de fer un estudi dels diferents desplaçaments dels éssers vius. En un principi se’ns va proposar que féssim una recerca sobre com es desplacen dos éssers vius diferents, però vam considerar que fer-ne un cada una de nosaltres també estaria bé i tindríem més possibilitats de treball, a l’hora de decantar-nos per un o altre. D’aquests cinc animals hem buscat informació general i hem comentat les seves estructures corporals que els permet aquell tipus de desplaçament. Després vam escollir un ésser viu, la manta, i vam fer un estudi sobre el seu desplaçament. És aquí quan vam consultar més informació i vídeos com l´adjuntat més endavant. A continuació vam realitzar una maqueta que ens serveix per explicar com es desplaça aquest ésser viu. També hem adjuntat fotografies del procés d´el·laboració de la maqueta. Finalment hem pensat en algunes preguntes sobre la manta vinculades al model d’ésser viu.

La granota

Característiques Les granotes són uns animals amfibis amb els ulls grossos i sobresortits amb la pupil·la vertical, el cap tan ample com llarg, la llengua protràctil i amb dents a la mandíbula superior. Acostumen a tenir entre 9 i 15 centímetres de llargada. A més, el cap i el tòrax no es pot diferenciar. Es diferencien dels gripaus perquè les granotes tenen la pell suau. Desplaçament La granota és un amfibi. Té quatre potes les quals permeten que es pugui desplaçar. Aquestes potes són molt diferents, ja que les dues del darrere són molt més grans i robustes i això fa que pugui desplaçar-se saltant. A més, les potes del davant tenen quatre dits i les del darrere 5, també per facilitar el salt. També tenen una tercera característica per afavorir el salt: disposen d’una petita columna vertebral rígida que s’anomena urostil. Les granotes, tot i que habiten en les aigües (com es veurà més endavant), són terrestres. En canvi, els capgrossos (primera fase de les granotes) porten una vida aquàtica. Els capgrossos no tenen extremitats, però tenen cua. Això facilita el desplaçament per l’aigua. A més, disposen de bronquis per poder respirar dins l’aigua (respiració dual, pulmonar i cutània). La cua va desapareixent a mesura que es fan adults i les extremitats van apareixent per convertir-se en granota.

Alimentació La granota s'alimenta d'insectes, petits peixos, cucs, etc. i de petits animals que es troben en moviment. Per capturar l’aliment, la granota es queda quieta i acte seguit estira la seva llengua per atrapar i menjar la pressa. Reproducció Les granotes són amfibis i per tant fan la reproducció pròpia dels amfibis. La reproducció la duen a terme a la primavera. Cada femella pon de cinc mil a deu mil ous envoltats d'una massa gelatinosa. Aquests ous no tenen closca i necessiten una humitat constant. Són ous formats per fecundació externa a l’aigua. Els ous els posa en llocs de poca fondària. D’aquests ous naixeran els capgrossos (estadi larvari), que mesos més tard es convertiran en granotes. Aquest canvi s’anomena metamorfosi. Les granotes triguen entre 1 i 4 anys per tenir maduresa sexual. Relació amb l'hàbitat Les granotes acostumen a viure en aigües quietes, dolces i amb vegetació abundant com ara estanys, rius, torrents, bases, pous, etc. Sovint té la pell amb tons verdosos, marrons i grisosos. Això fa que sovint els confonem amb el seu entorn i ens costa diferenciar-los. Es comuniquen a través d’uns sons vocals que fan amb la laringe, anomenats raucs. La granota mascle té dos sacs vocals que produeixen aquest so. Altres Hi ha diferents espècies de granotes com la granota verda, la granota comuna, la granota vermella, etc.

La manta

Característiques La manta o també anomenada mantellina és un peix de la família dels mobúlids. Les mantes poden arribar a assolir uns 5.5 metres de llargada i uns 3.5 metres d’ample i seu pes màxim poden ser 100 Kg. La manta té una cua llarga i prima on hi ha un agulló curt. El seu cap és ample on hi apareixen unes prolongacions de les aletes. A més, la seva boca és molt ample, la qual conté unes dents molt petites i nombroses. Els ulls es trobem en posició lateral per davant dels espiracles. La manta és un peix que manca d’aleta caudal ja que consta de les dues aletes situades al costat del seu cap. Desplaçament El seu desplaçament pot ser lent o ràpid depenent de la seva mida, però sempre és elegant. Les mantes grans solen nadar més ràpid que les petites. També habitaran diferents regions ja que unes es mouran més que les altres. Per desplaçar-se utilitzen les dues grans aletes. Les mou verticalment per empentar l´aigua. Quan volen girar inclinen el tronc. Alimentació Les mantes són plasctòfones puix, és a dir, s’alimenten a través de filtracions de zooplàncton i de petits peixos que captura gràcies a les seves prolongacions cefàliques.

Reproducció La manta és un peix ovovivípar i per tant mantenen els ous fertilitzats dins de la panxa. El seu període de gestació és llarg i dura al voltant de 25 mesos. Normalment solen tenir una sola cria tot i que hi ha vegades que es pot donar el cas de tenir-ne dos. Les seves cries neixen amb el pectoral enrotllat i poden arribar a fer 180 cm de llarg. La seva reproducció és molt semblant a la dels taurons. La manta mascle conte uns òrgans que contenen esperma, anomenats claspers. Cadascun d’aquests conductes contenen esperma i són a través d’ells que es fertilitza a la manta femella. Durant el procés de reproducció uns quants mascles s’apropen a la manta femella. El mascle guanyador agafa una de les aletes de la femella i pressiona la seva panxa contra la d’ella. En aquest moment flexiona un dels seus claspers i l’introdueix en l’obertura de la femella. Aquest procés de còpula dura uns 90 segons i és després quan el mascle guanyador i fecundador de la femella tendeix a matar els altres contrincants. Relació amb l'hàbitat Les mantes habiten els mars d’aigües tèbies de tot el món. Generalment, igual que els taurons, tenen peixos netejadors i rèmores oportunistes enganxats a la part inferior, els quals busquen les restes que queden de la seva alimentació i alhora busquen protecció. En les zones com les costes de Filipines, Argentina i el Golf de Mèxic hi va haver una caça furtiva de mantes. Actualment es considera una espècie vulnerable en aquestes zones. Altres Són peixos de grans dimensions, amb disc romboïdal i aletes cefàliques en forma de banya. A la Mediterrània només hi ha una espècie, Mobula mobular, que pot assolir 5 m de llargada, és planctòfaga, de costums nerítics, i salta sovint, espectacularment, fora de l'aigua.

L’ Insecte Pal

Característiques Els insectes pal també són coneguts com a “fásmidos”. De fet, aquesta denominació fa referència a l’ordre al que estan classificats aquests insectes i el que també pertanyen els insectes fulla. La mida dels insectes pal és relativament variable. Aquests insectes tenen una llargada mitjana d’uns 12 cm, però existeixen espècies que mesuren més de 30 cm de llargada. Tenen un cos relativament fi que no té ni espines ni ales. Els insectes pal d’Europa no tenen ales ni els mascles ni les femelles, però moltes espècies tropicals són alades, altres, en canvi, només tenen ales desenvolupades els mascles. En qualsevol cas, les ales d’aquests insectes mai són de gran mida i molt menys el permeten volar. Aquests animals estan dotats d’unes peces vocals de tipus mastegador de gran fortalesa per triturar molt bé l’aliment vegetal. Són autèntics mestres del camuflatge, imitant a la perfecció ser un tronc més de la planta on s’estan refugiant. Inclús els ous es camuflen amb el medi. Els ous que s’han post per aquest animal imiten les formes variades de les llavors o els excrements d’un insecte. L’ insecte pal pot ser de color verd clar o marró clar o fosc. Quan més vells són els exemplars d’aquesta espècie, també són més foscos, passant de verd clar, quan són joves, o un color marró clar, casi crema, a un marró molt fosc quan l’ insecte pal és molt vell.

Desplaçament Els insectes pal joves, sobretot els recents nascuts, són molt més actius que els adults i poden recórrer grans distàncies per allunyar-se molt del seu lloc d’origen (també és quan són més diürns). No obstant això, quan arriben a l’edat adulta es tornen animals molt mandrosos i rarament es desplacen més de tres metres al llarg de tota la nit. Els insectes pal tenen el cos dividit en cap, tòrax i abdomen i per desplaçar-se utilitzen 6 potes. Poden tenir 4, 2 o 0 ales. Alimentació Els insectes pal són animals herbívors amb una dieta totalment vegetariana (plantes

arbustives, sobretot mores i rosals silvestres; també ginestes, endrines i espins. Reproducció El seu cicle vital dura, normalment un any. Durant l’aparellament el mascle es posa sobre el dors de la femella i doble el seu abdomen cap avall per buscar el conducte sexual de la femella. En aquesta postura d’aparellament, pròpia més bé dels acròbates, pot estar la parella unida durant hores en alguns casos. Els insectes pal presenten la particularitat (bastant habitual en el món dels insectes) de reproduir-se per partenogènesis quan la presència d’alguns dels dos sexes és rara (en el cas dels insectes pal, normalment, falten mascles). En moltes espècies, inclús, no existeixen individus mascles d’insecte pal (són més petits i prims i que femelles), pel que la reproducció via partenogènesis (sense la participació d’un espermatozou en el procés de fecundació de l’òvul) és una mica obligat. La partenogènesi, no obstant, implica una menor taxa de supervivència dels ous respecte aquells obtinguts per reproducció sexual. Els ous que s’han post en un número variable segons l’espècie, de 80 a 500 ous, estan dotats d’un opercle (estructura que recorda a una tapadora i que facilita la sortida de l’ou per part de la cria, i més tenint en compte que els ous dels insectes pal són extremadament durs ja que estan parcialment calcificats). 8

Els ous d’aquests insectes estan protegits, per una gruixuda coberta, dels efectes ambientals, sobretot dels cops. Ja en el mateix moment d’abandonar el cos matern, són sotmesos a una impactant experiència quan la mare els deixa caure literalment sobre el terra. Els insectes pal tenen una metamorfosi de tipus incompleta. Com a conseqüència del tipus de metamorfosis dels insectes pal, les cries d’aquests animals (nimfes) són molt semblants els individus adults ja que experimenten pocs canvis al llarg de la seva vida ninfal. De fet, aquests animals quan neixen són bastant grans, si els comparem amb els ous petits d’on han sortit. Relació amb l'hàbitat Els insectes pal estan distribuïts per Europa del Sud (zona mediterrània) i solen viure en zones de sol i càlides i en superfícies de secà. A més, viuen generalment sobre arbustos i arbres del qual s’alimenten. Tant si són cries com adults, els insectes pal es refugien dels seus enemics amagant-se entre la vegetació. Els insectes pal no s’allunyen de la seva planta nutritiva durant el dia i esperen a què arribi la nit per alimentar-se. (no són animals nocturns). No obstant, no totes les nits els serveixen per les seves curtes corregudes (poc més de dos metres de distància). Aquests animals estan només acostumen a abandonar el seu refugi en les nits càlides i sense vent. El fort vent o la humitat ambiental elevada sembla incomodar els insectes pal. Altres Es coneixen unes 2500 espècies. A part de la seva aparença críptica, també compten amb altres sistemes defensius, com fer soroll o tenir estructures amb vius color, les seves ales, que despleguen quan se senten amenaçats, entre molts d’altres. A més, les cries de l’ insecte pal es poden desprendre de les seves extremitats (fenomen denominat autotomia) quan són 9

capturades per un depredador i subjectades per aquest punt. És una cosa semblant al que els pot passar a les salamandres amb la seva cua.

El Camaleó

Característiques El nom camaleó significa "Lleó de terra" i són rèptils escamosos, de mida més aviat petita. És un animal conegut per la seva capacitat de canviar de color (mimetisme), quan se senten amenaçats

resposta

canvis

temperatura, llum, color i altres alteracions ambientals. Aquest canvi de color és degut a l'acció d'hormones que afecten a unes cèl·lules pigmentàries especials presents a la seva pell. No obstant això, els camaleons no sempre canvien de color per adaptar-se al medi que els envolta, tal i com pensem la majoria de les persones. El camaleó té el coll curt, no té timpans auditius externs i la seva longitud màxima oscil·la entre els 63 cm, aproximadament. Desplaçament Els camaleons tenen un cos comprimit lateralment amb potes llargues i primes. Els seus dits estan dividits en dos grups de dos i tres dits que els hi permeten agafar les branques. La seva cua, llarga i corbada, és prènsil (qualitat d'un apèndix o òrgan que s'ha adaptat per agafar-se o arrapar-se). Encara que els camaleons són rèptils, tenen una mobilitat molt limitada i són molt lents per desplaçar-se. Aquest dèficit ho supleix amb els seus ulls grans que pot moure en moltes direccions de forma independent l'un de l'altre.

Alimentació Viuen generalment als arbres i s'alimenten d'insectes vius, grills, llagostes, cuques, cucs,... utilitzant una llengua molt llarga (30-60 centímetres) i enganxosa que projecten cap a l'exterior. Algunes espècies grans també cacen vertebrats com ara ratolins. D’altra banda, de la rosada dipositada sobre les fulles dels arbres obtenen l'aigua que necessiten.

Reproducció La majoria de les espècies de camaleó són vivípars i ponen entre 30 i 40 ous amb una closca semitransparent i, més tard, són enterrats per la femella. El període d'incubació dels ous varia segons l'espècie i pot oscil·lar d’entre 2 o 3 mesos fins als 9 mesos. Algunes espècies de l'Àfrica del sud i de les regions muntanyoses de l'Àfrica oriental són ovovivípares. Relació amb l’hàbitat Hi ha aproximadament 160 espècies de camaleons, distribuïts per diferents hàbitats: Àfrica i Madagascar principalment però també al sud de Portugal i d'Espanya. El camaleó comú, que habita a la península ibèrica, és una espècie seriosament amenaçada i protegida a tota la Unió Europea, i la seva possessió i venda estan totalment prohibides. Els camaleons viuen en llocs càlids perquè tenen la sang freda i necessiten escalfor. Si visquessin en llocs freds, moririen. El camaleó canvia de color quan es troba en perill. Aquest canvi es deu a impulsos nerviosos (repòs, estrès, por, agressivitat, etc.).

Altres Molts camaleons tenen el cap gran i els mascles poden arribar a tenir fins a tres banyes, que de vegades utilitzen pel combat. La majoria dels camaleons poden viure entre uns 5 o 6 anys.

L´hipopòtam Característiques L´hipopòtam, del grec «cavall de riu», són animals gregaris que viuen en grups de fins a quaranta individus. La seva esperança de vida és d'entre 40 i 50 anys. Els hipopòtams mesuren de mitjana 3,5 metres de longitud i 1,5 metres al garrot per a un pes de 1500 kg a 3200 kg. Tenen més o menys la mateixa mida que el rinoceront blanc i els experts discuteixen per saber quin dels dos tipus és l´animal terrestre més gran després de l'elefant. Els mascles semblen continuar creixent tota la seva vida, mentre que les femelles atenyen el seu pes màxim cap a l'edat dels 25 anys; són d'altra banda més petites que els mascles i no pesen de manera normal més de 1500 kg. Malgrat el seu aire innocent, és un dels animals més perillosos per l'home, essent el més mortífer d'Àfrica ja que els seus ullals mesuren 50 cm. Desplaçament Tot i la seva feixuguesa, poden córrer més ràpid que un home sobre la terra ferma. Es considera que la seva velocitat màxima pot anar de 30 km/h a 40 km/h, fins i tot 48 km/h, tot i que no poden sostenir tal velocitat més que durant alguns centenars de metres. Es passen la major part del dia flotant i nedant a l´aigua o al fang. Només 12

l’abandonen de nit per alimentar-se i poden caminar 8km terra en dins.

Els

hipopòtams adults no floten i no poden nadar. Quan es troben en aigües profundes, es propulsen generalment donant petits salts pel fons i es mouen a velocitats superiors de 8km/h. En canvi, els joves foten i neden mitjançant les potes del darrere. El procés de sortida a la superfície i la respiració és automàtic i el poden realitzar inclòs dormint.

Alimentació S'alimenta a terra ferma, ingerint fins a 50-70 kg diaris d´herba curta. Aquesta l’arranquen sencera ajudant-se amb els llavis i es passen cinc o quatre hores pasturant. Com la majoria dels herbívors, consumeixen un mínim dáltres tipus de plantes com per exemple les plantes aquàtiques. Se´ls ha vist, a vegades, consumint carn, però molt rarament i sempre a prop de láigua. Reproducció Estudiar la interacció entre homes i dones ha estat durant molt temps complicat ja que no hi ha dimorfisme sexual. Malgrat els agrada estar a prop uns dels altres, no sembla que formin relacions socials excepte mares i fills. La raó per la qual es mantenen en grup és desconeguda. Les femelles arriben a la maduresa sexual als cinc o sis anys i tenen un període de gestació de 8 mesos. En canvi els homes arriben a la maduresa sexual als 7 anys. Les concepcions entre mascles i femelles tenen lloc a finals de l’estació humida (estiu) i els naixements tenen lloc a principis de l’estació humida. Això és degut al cicle astral de les femelles, ja que tornaran a ovular al cap de 17 mesos. L’aparellament té lloc a sota de láigua en el qual la femella estarà submergida la major part del temps. Són un dels pocs mamífers que pareixen a láigua i normalment pareixen una sola cria, encara que hi ha casos de dues per part. Les femelles tornaran a parir al cap de dos anys. Relació amb l´hàbitat Els ulls, les orelles i les narius de l'hipopòtam estan col·locats a l'extrem del cap, el que els permet passar la major part de la jornada amb el seu cos immergit a les aigües de 13

rius tropicals, per quedar-se al fresc i impedir la insolació. Per protegir-se encara més del sol, la seva pell secreta una mena de protector solar natural de color vermellós. Aquesta secreció és de vegades dita «suor de sang», però no és, en realitat, ni sang ni suor. Pot tancar les narius i romandre submergit durant 10 minuts, sura i és molt àgil a l'aigua. Viuen a l`Àfrica a prop dels rius. També poden compartir territoris amb els cocodrils. Altres És un dels dos membres de la família Hippopotamidae; l'altre és l'hipopòtam pigmeu. Els hipopòtams tenen més punts comuns amb les balenes del que en tenen amb altres ungulats com els porcs. Un mascle dominant conté un territori de riu d´uns 150 metres dintre del qual hi hauran unes 10 femelles. Sovint hi ha lluites entre un mascle solter i el mascle dominant. Normalment no es maten entre ells i paren quan veuen que un és més fort que l’altre. Quan l’hàbitat és comença a quedar petita per l’excés de població, el mascle dominant pot arribar a matar cries encara que les mares es defensaran de forma molt agressiva i inclòs podran arribar a matar el mascle.

Sobre la nostra proposta: Per què la manta? Després de reunir tota la informació sobre els diferents animals, vam decidir fer la maqueta sobre la manta perquè és un animal poc comú, tant pels nens com pels adults i vam considerar que seria interessant conèixer el seu desplaçament. Creiem que la maqueta que hem fet reflexa molt bé el desplaçament d’aquest peix i s’entén perfectament el moviment (de les ales i la cua) que fa la manta per desplaçarse pel mar.

Preguntes que ens han sorgit i que podríem fer els nostres alumnes -

Per què la manta té peixets a la seva panxa? 14

Tenen ossos com nosaltres les mantes?

On tenen els ulls?

Per què creieu que té aquest aspecte rugós a la seva part superior?

Per què fa servir aquesta cua tant llarga i prima?

Podria nadar si no mogués les ales?

Com són les cries quan neixen?

Quant de temps estan al costat de la mare?

Es distingeix la manta femella del mascle?

Dormen?

Poden saltar per sobre de la superfície del mar?

Enllaç d’un vídeo sobre el desplaçament de la manta http://www.youtube.com/watch?v=8HUhd6_ii3Y

Fotografies del procés d´el·laboració de la manta: