Es permet la reproducció total o parcial d’aquesta obra per part dels propietaris del copyright, sempre que se’n citi la procedència.
En el marc de:
Amb el suport de:
Primera edició: octubre de 2016 © del text: Carme Tierz © de les fotografies: Arxiu Folch i Torres (coberta, p. 13, 17, 55, 63, 65, 67, 71, 81, 99, 105, 107, 111, 114, 115), Arxiu Caputxins de Sarrià (p. 27), Frederic Ballell / AFB, Arxiu Fotogràfic de Barcelona (p. 33), AMDG, Arxiu Municipal de Gràcia (p. 35, 49). © de les il·lustracions: Arxiu Folch i Torres (p. 20), Arxiu Provincial dels Caputxins de Catalunya (p. 31). © d'aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Casp, 108, 8è 08010 Barcelona Tel.: 93 218 34 58 Fax: 93 265 65 23 editorial@editorialmediterrania.com www.editorialmediterrania.com Director de la col·lecció: Jordi Cervera i Valls Disseny de la col·lecció i de la coberta: Aina Pongiluppi Maquetació: Ormobook ISBN: 978-84-9979-493-8 DL: B-19122-2016 Impressió: Ormoprint, Barcelona
ELS PASTORETS DE FOLCH I TORRES L’ORIGEN CAPUTXÍ D’UN FENOMEN TEATRAL Carme Tierz
ÍNDEX
PRESENTACIÓ 9 Josep Maria Folch i Torres, fantasia i devoció
11
Qui per fra, qui per germà, tot el món és franciscà
15
Fe, cultura i catalanisme
16
Josep Maria Folch i Torres, el teatre a la sang
19
POMPEIA: ACCIÓ SOCIAL I CULTURAL
23
Primera pedra d’un projecte transformador
26
Dispensaris, escoles, esport i teatre
30
Coliseu Pompeia: un teatre singular
33
ELS PASTORETS DE FOLCH I TORRES, ENCÀRREC DELS CAPUTXINS
39
De Pitarra a Folch i Torres
43
Una setmana per escriure un clàssic
44
Quatre mots, a tall de presentació
50
Un miracle de Nadal
54
L’efecte «Pastorets» en la vida de Folch i Torres
62
Les calderes de l’infern s’instal·len al Romea 66 Els Pastorets i l’evangeli de sant Lluc
74
Anàlisi de text i els continguts sagrats
77
Més enllà d’Els pastorets: el teatre religiós de Folch i Torres
83
Pitarra vs. Folch i Torres: més diferències que similituds
86
LA RELIGIOSITAT DE FOLCH I TORRES
93
Les Pàgines viscudes: moral vestida de quotidianitat
97
Els Pomells de Joventut
101
Vida cristiana de l’escriptor
106
Guerra Civil i postguerra: el declivi d’un ídol
108
Els caputxins li reten un homenatge
110
Mort i darrer homenatge
113
EPÍLEG 117
BIBLIOGRAFIA CONSULTADA
123
POMPEIA: ACCIÓ SOCIAL I CULTURAL
L’any 1910, Josep Maria Folch i Torres havia publicat a la premsa prop de dos-cents treballs, entre articles periodístics, novel·les, contes i poemes. Havia vist editades mitja dotzena de novel·les per a adults, Lària (1904 i 1910), Aigua avall (1905 i 1907), L’ànima en camí (en castellà el 1907, i en català, quatre anys més tard), Sobirania (1907), Joan Endal (1909) i Una vida (1910). Una producció literària que va prendre sentit com a projecte ideològic, sobretot, entre el 1905 i el 1908, quan l’escriptor va haver d’exiliar-se a França arran d’un escàndol periodístic: actiu militant del catalanisme radical, l’escriptor va utilitzar les pàgines del diari La Tralla, del qual era el director des del 1904, per desqualificar el lerrouxisme i altres ideologies oposades als postulats d’Unió Catalanista. Com a conseqüència, La Tralla va ser objecte de diverses sancions governatives; l’escriptor ho recordava a les anotacions per a unes futures memòries: «Vam tirar bastant al dret. Ens denunciaven cada setmana. Processaments, multes, retirada d’edicions. Nosaltres més forts encara. Quan no rebíem per massa catalanistes, ens perseguien per massa socials». La situació es mantenia, no obstant això, sota control, fins que la publicació de dos articles en un número dedicat a l’aniversari de la independència de Cuba (maig del 1905) foren considerats delictes contra la integritat de la pàtria i injúries a l’autoritat i Josep Maria Folch i Torres va ser processat. Un canvi en la jurisdicció sobre les causes catalanistes, que va passar a dependre de l’autoritat militar, va obligar el jove periodista i literat a creuar la frontera per evitar la presó. Tant pel seu vessant polític com pel periodístic i literari, Josep Maria Folch i Torres ja era, així, doncs, un personatge popular l’any 1910. Igualment ho era entre la canalla, tant per les col·laboracions setmanals a En Patufet, iniciades uns anys abans, com per la dotzena de llibres i contes educatius editats per la Llibreria de Successors de Blai Camí (1907). La consolidació d’aquesta 25
popularitat arribaria, justament, el 1910, en inaugurar la Biblioteca Patufet amb Les aventures extraordinàries d’en Massagran, primera d’una col·lecció de novel·les breus adreçades al públic infantil i juvenil que es prolongaria fins al 1938. Aquesta fita, però, no és l’única que marcaria la seva excepcional contribució a la creació d’una literatura infantil de qualitat en català. Perquè el 1910 fou, per altra banda, l’any de la inauguració del santuari de Nostra Senyora del Roser de Pompeia, un edifici i un projecte social i cultural que agafaria gran protagonisme en la seva primera dècada de vida. Situat al cor de l’avinguda de la Diagonal, un dels eixos de la nova Barcelona, Nostra Senyora de Pompeia va obrir dispensaris i escoles per als més desfavorits de la societat, així com un teatre, el Coliseu Pompeia, que ha passat a la història per haver acollit l’estrena absoluta d’Els pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús que Folch i Torres va escriure per encàrrec dels framenors caputxins. Abans d’entrar de ple en aquest capítol, i per tal d’entendre la transcendència de l’encàrrec, convé fer una immersió en el projecte cultural de Pompeia.
PRIMERA PEDRA D’UN PROJECTE TRANSFORMADOR El pare caputxí Rupert Maria de Manresa (1869-1939), fundador del santuari de Nostra Senyora del Roser de Pompeia, tenia quaranta-un anys quan va fer realitat un somni que abraçava des que va tornar de Roma, el 1906, després d’haver exercit de secretari del pare Josep de Calassanç de Llavaneres, el seu mentor des de l’època de formació al seminari seràfic d’Igualada i pro mogut al cardenalat l’any 1899, amb el nom de cardenal Vives i Tutó. A Itàlia, el secretari va quedar subjugat per la projecció del santuari consagrat al Sant Rosari, emplaçat a la província de Nàpols, i per l’obra social nascuda al seu entorn, centrada, sobretot, en l’ensenyament per a orfes i fills de pobres empresonats i l’asil de nenes desemparades. Prenent aquesta institució com a model, el pare Rupert Maria es va proposar, al seu retorn romà, fundar a Barcelona «un centre de vida i d’acció que no fos simplement una reproducció dels ja existents, sinó que es presentés a la pa26
Façana del santuari de Nostra Senyora del Roser de Pompeia, ubicat a l’avinguda de la Diagonal.
27
lestra amb sentit modern, dinàmic, capdavanter»,11 en sintonia amb les necessitats del moment, i centrat en el camp de la cultura i de l’obra educativa i assistencial. Un concepte innovador en el context religiós de la ciutat de l’inici de segle, però coherent amb la personalitat del seu impulsor: un humanista erudit relacionat amb destacats intel·lectuals de l’època –entre d’altres, Joan Maragall, Ferran i Josep Maria de Sagarra, Antoni M. Alcover, Jacint Verdaguer i Josep Carner–, un home del qual, en morir, Joaquim Ruyra va dir que era un «profund i elegant filòsof», posseïdor d’una «intel·ligència serena i reflexiva», i Francesc Cambó, amb qui Rupert Maria de Manresa havia establert una sòlida amistat, que era «un esperit refinat» i «un home de gran erudició» –res a veure amb el que va manifestar Josep Pla, escrivent durant un temps de la Societat Sportiva Pompeia, que va titllar-lo de cursi i d’escrip tor mediocre. L’edificació d’un nou santuari per als framenors caputxins de Barcelona s’havia convertit en una necessitat, atès que el de la Mare de Déu de l’Ajuda, situat a l’actual districte de Ciutat Vella, no podia créixer en la proporció que calia per allotjar el projecte del pare Rupert. Ara bé, el procés de construcció va ser una cursa d’obstacles des de la col·locació de la primera pedra, l’any 1908. Per començar, el solar que va ocupar, a prop de Gràcia –una part de la ciutat en plena expansió que atreia la nova burgesia barcelonina–, havia estat motiu de disputa amb l’Orde dels Carmelites Descalços, que volia aixecar la seva església allà mateix, a la cruïlla de l’avinguda Diagonal amb el carrer de la Riera de Sant Miquel –a la fi, el temple carmelita va construir-se a quatre-cents metres de la parcel·la en discòrdia, a la confluència de la Diagonal amb el carrer de Roger de Llúria. Aquest, però, fou un problema gairebé insignificant en comparació amb els que havien de venir. Influït, potser, pel contacte amb els cercles artístics i culturals de Roma, mentre va ser-hi com a assistent de Vives i Tutó, Rupert Maria de Manresa va confiar a un dels arquitectes més rellevants del modernisme català, Enric Sagnier i Villavecchia, el disseny del santuari, «projectat amb una nova orien11. Vandellós, Lleó E. «Evocació de Rupert Maria de Manresa», dins de Catalunya Franciscana 90 (1984), p. 164-166. 28
tació pastoral i estètica que, atrevidament, es desmarcava de la tradició caputxina», i destinat a mostrar «la fecunda inserció dels caputxins en la cultura catalana i llur afany de projecció cultural».12 Si els framenors, capitanejats pel pare Rupert, van poder desenvolupar el projecte va ser, sobretot, per la protecció del cardenal Vives i Tutó, de qui es deia que tenia un poder tan gran que a Roma exclamaven «Vives é Tutto!» [Vives ho és tot]. Tot i això, els caputxins catalans van haver de manifestar el seu rebuig al modernisme teològic –corrent que perseguia adaptar l’Església als temps moderns, tot racionalitzant la fe cristiana– realitzant el jurament antimodernista, tal com disposava la legislació eclesiàstica. Però aquesta hostilitat cap a la modernitat teològica no va deturar Rupert Maria de Manresa a l’hora d’encarregar l’edificació d’un santuari d’estètica modernista. «Això els desmarcà de la tradició d’austeritat i senzillesa pròpies de l’orde caputxí i els causà no poques incomprensions».13 Anys més tard, la vinculació dels caputxins de Pompeia amb la Renaixença –i, per tant, amb el catalanisme polític– va ser una de les raons que van esgrimir els opositors a l’acció pastoral i cultural del santuari per desprestigiar el pare Rupert, que va defensar-se argumentant que la fe i la tradició no havien d’impedir l’evolució de la cultura ni la de la ciència, sinó que, en realitat, podien ajudar a aquesta evolució. Sigui com sigui, el santuari de Pompeia, bellament dissenyat per Sagnier i decorat per altres artistes de renom, com Joan i Josep Llimona, va ser inaugurat de manera solemne el primer dia de l’any 1910, en una jornada en què la litúrgia es va celebrar amb l’acompanyament a l’orgue de Vicenç M. de Gibert –com veurem més endavant, responsable de la formació musical dels alumnes de les escoles de Nostra Senyora de Pompeia– i partitures de Lluís Millet i Francesc Pujol. El santuari era ja una realitat. La Cúria Generalícia dels caputxins va persistir en la seva actitud contrària a la magnificència de l’edifici i a la d’algunes cerimònies que acollí en els primers anys de vida, alhora que el cercle d’escriptors, artistes i polítics afins a 12. Serra de Manresa, Valentí. Pompeia. Orígens històrics d’un projecte agosarat. Editorial Mediterrània, 2010, p. 15. 13. Serra de Manresa, Valentí. «El franciscanisme a Catalunya durant la crisi modernista», a RCatTXXXIV/2 (2009), p. 529. 29