Patrim 2004-2005-2006-2007. Adquisicions de patrimoni artístic de la UB

Page 1

F a c u l t a t

d e

B e l l e s

A r t s


2


Els Estudis Generals, origen de les actuals universitats, com que han estat fundats fa segles, han acumulat un patrimoni no solament librari i cultural sinó també artístic. La projecció de molts college anglesos medievals està íntimament lligada a la seva seu gòtica o renaixentista. Malauradament el cas de la Universitat de Barcelona és atípic dins del panorama patrimonial històric de la major part de les universitats de la història. No ens queda res arquitectònicament parlant anterior al segle XIX, amb l’única excepció de l’escut de Carles I que presidia la façana de l’Estudi General de Barcelona a la part alta de la Rambla. L’Edifici Històric d’Elies Rogent i les cavallerisses de la família Güell fetes per Gaudí són un símbol per a la nostra universitat. El ric dipòsit de quadres fet pel Museu del Prado quan es va inaugurar l’Edifici Històric ens permet mostrar una important obra pictòrica que s’enriqueix anualment amb l’adquisició d’obres creades per alumnes de la Facultat de Belles Arts. El nostre patrimoni artístic no és tan sols el clàssic sinó que s’enriqueix cada dia amb obres de joves promeses que ens mostren l’evolució estilística i conceptual de cada moment i la transformació dels gustos i l’estètica a través del temps. Passat, present i futur queden lligats dins del patrimoni artístic de la nostra institució universitària, que aspira a ser un referent estètic encapçalat per la Facultat de Belles Arts i les obres dels seus professors i alumnes.

Salvador Claramunt Delegat del Rector d’Activitats i Patrimoni Culturals


4


QUATRE EDICIONS DE PATRIM: dades sensibles

Des que va sortir la primera promoció d’estudis universitaris de la Facultat de Belles Arts el curs 1982-83, arran de la transformació de l’antiga Escola de Belles Arts en Facultat (iniciada el 1978), la Universitat de Barcelona atorga cada any a la Facultat una dotació econòmica per comprar obres dels seus alumnes, amb la qual cosa s’ha anat creant un abundós fons artístic de treballs d’alumnes de Belles Arts, al llarg de més de trenta anys. Aquest fons, que es remunta als anys quaranta amb altres llegats, configura avui una important col·lecció d’art contemporani feta per joves estudiants, sense precedents en el món universitari, que està custodiada per la Facultat de Belles Arts, en paral·lel al ric patrimoni de pintures del passat que la Universitat de Barcelona té dipositat en els espais de l’Edifici Central. Un cop arribats al Deganat, l’any 2004, una de les primeres actuacions va ser vincular aquestes adquisicions anuals a l’exposició de les obres artístiques de final de carrera, denominada Sense títol (que va iniciar la Vicedegana de Cultura de l’anterior equip deganal, Dra. Antònia Vilà), degut a la importància que aquesta mostra havia anat adquirint i a la regular qualitat d’aportacions creatives dels alumnes que la caracteritzava. La decisió responia a la idea d’abandonar l’anterior fórmula d’adjudicar les adquisicions entre les obres proposades lliurement per l’alumnat que decidia presentar-s’hi, per passar a fer una selecció més rigorosa entre un conjunt previ d’unes setanta obres que són seleccionades cada any pel professorat que coordina els tallers, de manera que els projectes escollits fossin realment seguits al llarg del curs i valorats pels responsables dels diferents tallers, per poder triar entre obres d’un més alt nivell. A finals de setembre es porta a terme el degree show dels estudis artístics de la Facultat. Una àmplia exposició que reuneix una bona representació dels treballs fets per l’alumnat de quart curs dins els diferents tallers de les línies curriculars de les especialitats, que és desplegada durant uns dies en una dotzena d’espais de taller i sales expositives annexes, situats entre els edificis Principal i Parxís. El Vicedeganat de Cultura s’encarrega de coordinar i fer la difusió de l’activitat. El propòsit d’aquesta mostra, tal com es fa habitualment en altres països europeus, és donar l’oportunitat als alumnes que s’acaben de llicenciar de veure el seu treball en un context ampli i contrastat entre els companys de promoció. I, en segon terme, està pensada com a estímul immediat per a les noves promocions que entren a la Facultat, de manera que puguin gaudir, en directe i amb un tractament acurat, d’una activitat en viu que recull els resultats més positius de cada promoció que es llicencia a la Facultat.


Des de l’any 2004, el jurat que s’organitza per adquirir unes deu obres anuals (format per membres de l’Equip deganal, per representants dels quatre Departaments de la Facultat, del Rectorat, de Gerència i del Servei de Patrimoni de la UB) selecciona les obres directament d’entre els treballs exposats a la gran mostra Sense títol, amb la voluntat afegida de promoure fora de la Facultat l’exposició de les obres adquirides. Aquestes actuacions han obert una nova etapa i agraïm que des del primer moment fossin compartides i recolzades pel Dr. Salvador Claramunt, aleshores responsable del Vicerectorat de Política Cultural i Publicacions de la UB. Per dotar d’identitat als conjunts d’obres artístiques obtinguts de cada promoció, des de principis d’aquesta dècada es va decidir denominar-les Patrim. Una marca que permet identificar-les com a obres d’excel·lència que formen part d’un fons patrimonial de la Universitat. En el passat, les oportunitats que podia oferir la mateixa Facultat per exposar a la ciutat obres dels alumnes formats a Belles Arts, que haurien passat a formar part d’aquest fons patrimonial, eren escasses. En la dècada anterior, la Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu va acollir puntualment dues exposicions col·lectives d’alumnes que s’acabaven de llicenciar. El 1992 el professor Genís Cano, recentment desaparegut, va comissariar l’exposició Noves de Belles Arts. Recents adquisicions de Belles Arts, i el 1996 es va presentar l’exposició Parades en el buit. 7 artistes formats a Belles Arts, comissariada per mi mateixa, amb obres d’alumnes pertanyents a diferents generacions. Ambdues van estar organitzades pels respectius deganats de la Facultat, conjuntament amb el Vicerectorat d’Activitats Culturals i Publicacions de la UB, i l’Ajuntament de Barcelona. Durant la segona meitat dels anys noranta i principis del 2000, havia estat un costum habitual instal·lar part d’aquestes adquisicions a la porxada principal de l’edifici del Clínic de la Facultat de Medicina, on foren sempre molt ben acollides. I, actualment, un nombre considerable de les 1.200 obres que constitueixen aquest fons artístic està repartit per nombrosos despatxos de la UB. Un cop hem entrat en el nou mil·lenni, en aquests moments d’inajornable necessitat de vincular la Universitat cada cop més amb l’exterior, la societat i el món cultural en general que reclamen els nous ensenyaments europeus, hem volgut fer un pas més, conscients de la importància de fer permeable al món exterior —d’una manera ja totalment normalitzada— els resultats de la formació artística rebuda a les nostres aules, tractant de diversificar la presència dels titulats en escenaris culturals de rellevància on anar deixant testimonis de rigor de les problemàtiques conceptuals i estètiques que ocupen a cada generació d’alumnes de la Facultat. Una de les primeres accions va ser pactar amb la Fundació Vilacasas de Barcelona una exposició anual de Patrim, que s’ha estat fent durant els mesos de juliol per mostrar cada edició d’adquisicions d’un any a l’altre. I, en un context cultural més ampli, l’actual Vicedegà de Cultura, Dr. Carlos Velilla, ha fet una constant i acurada labor , que no te precedents a la Facultat, d’ inserció i difusió d’ aquestes obres en


diferents institucions artístiques, centres d’art i mostres internacionals de prestigi que han sol·licitat la participació de la Facultat, sens dubte pels qualificats materials artístics que cada edició concentra i per les seves efectives aportacions als debats intel·lectuals del moment. D’aquesta manera, les obres han estat exposades al Centre Cultural La Mercè de Girona (2005), a la Maison de la Catalogne de París (2006), a les consecutives edicions del Festival de Video-art Loop Art ( 2005, 2006, 2007, 2008) que cada any s’organitzen a Barcelona, i a les exposicions Plantas, animales y otras compañías , presentada a l’Espai 292 de Barcelona, que va tenir lloc el mes de desembre de 2006, a Component de la quotidianitat (la utilització del videoart i l’ espai universitari com a generador de pensament), celebrada a l’ Espai Movistar del “Campus Diagonal-Sud” el passat mes de març de 2008 i a la italiana mostra d’art Giovani & Artisti que s’ inaugura a Sassari (L’Alguer) a l’abril del 2008. Aquest llibret serveix, ara, per mostrar de manera conjunta les quatre edicions de les adquisicions patrimonials de la UB que el nostre equip deganal ha tingut cura d’organitzar: Patrim 04, Patrim 05, Patrim 06 i Patrim 07, corresponents a les quatre darreres promocions d’alumnes. S’hi recullen els projectes artístics dels joves llicenciats a Barcelona (catalans i, cada vegada més, forans), que, amb les seves germinals però consistents exploracions creatives, es debaten intel·lectualment per fer-se pas entre les noves generacions d’artistes. Produccions que en els darrers anys hem tractat d’ introduïr dinàmicament entre els circuits artístics per iniciar una tasca estable i constant, des de la Facultat, de divulgació cap a la societat de les noves orientacions que prenen els llenguatges artístics, ja des de dins mateix de l’exigència diversificada de les aules de la Facultat. El resultat és un alt nivell de propostes que l’alumnat dels tallers experimentals ha emprès dins d’ uns plantejaments discursius i disciplinaris oberts, que susciten interessants reflexions en bona part d’ells sobre aspectes vinculats a les dades sensibles de la comunitat com són els sistemes, registres, intercanvis o conductes socials amb particulars construccions d’històries d’humor, frustració, paradoxes bucòliques, o privacitats urbanes, d’una molt notable intensitat en les seves plasmacions personals. Seguint en la línia de construir plataformes de visibilitat des del món universitari per facilitar, en la mesura del possible, una prompta incorporació dels titulats al món artístic i cultural, amb aquesta publicació volem deixar constància dels treballs, conjuntament amb els pensaments que els avalen, dels més destacats representants de les quatre darreres promocions, per tal de donar a veure de forma completa i les renovadores perspectives que ens obren.

Teresa Blanch Degana de la Facultat de Belles Arts Març de 2008



Patrim 2004


Danae

Díaz

Como cada mañana converteix: la rutina en un ritual; la persona en una figura en blanc i negre; el color vermell en màgia; l’espai en buit; el buit en blanc; la mort en vida; i la vida en repetició.

10

Como cada mañana Vídeo animació, DVD, 2’ 34’’



E n r i c Gili

En els carrers de la zona universitària succeeix un fenomen rar. Hi ha dos grups que cohabiten, cosa que dóna peu a una sobreutilització temporal (i laboral) del mateix espai públic, molt adequada a la forma postfordista de l’organització horària en torns productius. Es tracta d’articular un mecanisme que faci visible el fenomen de la presència simultània a la zona universitària de persones amb interessos i modus oposats. Mitjançant aquesta operació es vol posar de manifest la trobada surrealista entre putes i universitaris, aquest «canvi de torn» que té lloc diàriament amb una espècie de cerimònia de mútua ceguesa. Aquest és el fenomen que penso que és significatiu: la capacitat sistemàtica de l’aparell simbòlic dominant per convertir l’altre —tot allò altre al marge de si mateix— en 100 % invisible.

Zona Universitària 100% invisible 12

Instal·lació, mides variables



Momu & No Es

…un poder especial és el que tenen les Sailor Moon, per convertir-se en una altra dama… Doña lucíapaula morenomurillo, en dos(2) folis de paper timbrat exclusiu per a documents notarials, de sèrie 5L, números1134145, 1134144, que signà, firmà i rubricà i segellà a Barcelona a VINT DE MAIG de dos mil quatre; En dono fe Doña lucíapaula morenomurillo, en dos(2) folis es va gastar 70 euros Doña lucíapaula morenomurillo, en dos(2) folis i una gravació oculta va explicar una d’aquestes històries que queden enredades entre els eixos de la realitat. Momu diu: A mi m’agrada Sailor Moon… Momu té una minilobster, cranc premiat de dia, Pati Pokemon de nit, però ella va transferir els seus poders a No Es. No Es té la seva minilobster? I així dia rere dia comparteixen una autoria.

Registro sonoro de cuando Momu pasó a ser No Es 14

Audio en suport DVD, 2’ 53’’



Teresa

Valverde

Els teixits formen part de la nostra vida quotidiana, de l’esfera domèstica. Des que naixem fins que morim serveixen d’embolcall, de protecció i de llenguatge del cos humà. Utilitzats com a mitjà d’expressió no els podem deslligar de la seva història ni del seu llenguatge. Són precisament aquests elements els que m’agrada manipular. Per mi, els teixits, els fils, les formes i els colors sempre han estat part de la meva vida.

Estirar més el braç que la màniga 16

Teixits i fil de cosir, 100 x 27 x 5 cm



E s t h e r Ribot

L’obra forma part d’una sèrie fotogràfica anomenada Escenaris (2004-06). Les fotografies mostren aquells llocs que han estat creats per a un ús determinat però que, un cop abandonats, perden el sentit pel qual havien estat creats i esdevenen escenaris sense actors, llocs de ningú, petites parcel·les perdudes en l’espai i el temps que són d’enlloc i, alhora, de tot arreu. Amb aquestes fotografies d’estructures i arquitectures provisionals el que queda retratat no són tan sols les fustes i els ferros, sinó els hàbits, els costums i les pors de la societat en general.

S/T (escenari) 18

Fotografia digital, 60 x 125 cm



L a u r a Marte

Opis és la visió del paisatge publicitari dels carrers de Barcelona, des d’una mirada alliberadora. Mitjançant el retoc digital, l’artista s’apropia del suport publicitari per mostrar el paisatge que hi ha al darrere. La fixació de l’instant fotogràfic in situ atorga a la fotografia les coordenades d’espai i de temps, més pròpies de l’escultura. La fotografia no es mou del seu context, però sí que se n’altera el suport: el missatge publicitari esdevé realitat... Una meticulosa fixació per l’ordre i la neteja duu a Marte a tapar tot allò que altera el paisatge, cosa que dóna una graciosa sensació de pau i tranquil·litat.

Opis 20

Instal·lació: vídeo, DVD, 4’23’’ i capsa de llum, 150 x 100 cm



Llorenç

Pont

Fa una mitja hora m’ha trucat la Dolo per demanar-me un text d’unes deu línies per a un catàleg sobre l’obra patrimoni de la Facultat de Belles Arts de la UB… Aviat farà tres anys que va sorgir el quadre en qüestió. Va ser just després de l’atemptat terrorista d’ETA, ai no!, d’Al Qaida!, on van morir no sé quantes persones i que va suposar la destrucció de la imatge pública del govern espanyol del PP, favorable a la guerra, i el posterior canvi d’aquest govern un parell de dies més tard per un de suposades esquerres encapçalat pel súper Zp. El quadre és abstracte i confús com tota la informació amb què ens bombardegen els mass media d’aquesta o aquella corporació, com si es tractés d’una guerra preventiva on les bombes no provoquen ferits ni morts immediats. Una sèrie d’estructures gràfiques es barregen de manera més o menys obscena per donar lloc a una forma amorfa. Cèl·lules humanes, cèl·lules terroristes, cèl·lules inhumanes terroristes. Estructures parlamentàries capgirades per trossos de carn d’usuaris del transport públic. Línies de sang amb les quals s’escriu la història… Un bon títol podria ser kill lies all.

Arabesc 22

Acrílic sobre tela, 195 x 135 cm



Laia

Figuerola

Aquestes cinc estampes són una part de tot un treball que està en procés. Amb aquestes estampes s’ha treballat una de les quaranta estacions del recorregut del mític tren. És un treball basat en el meu imaginari, en com recorre aquest tren la Sibèria fins a arribar al mar del Japó, concretament a Vladivostok. Després d’aquest «recorregut imaginari» hi ha la previsió d’agafar el tren i poder fer unes estampes que equivalguin a les anteriors, amb les quals es pugui contrastar les visions d’un viatge imaginat i les d’un viatge viscut.

Transiberià 24

Aïguafort i punta seca, 5 gravats de 30 x 40 cm c/u



L i z K.

Peñuela -

J u a n i t a Ríos

Videoclip basat en les experiències de dos personatges femenins i ficticis que treballen d’estàtues humanes a la ciutat de Barcelona. A través d’aquest treball descriuen les primeres diferències, els avantatges i desavantatges com a estrangeres que treballen i viuen en un altre país. El treball en equip va ser constant i es va nodrir de bastants recursos, és a dir, de les eines que teníem a mà: espais, imatges i sons. Internet, d’altra banda, i una mica de creativitat van ser els elements bàsics. Per trobar la història no calia anar tan lluny: tant sols va caldre basar-nos en la nostra pròpia experiència com a estrangeres, sumada amb les vivències d’altres persones que conflueixen en situacions col·lectives com estranys en un lloc de la terra. Però sobretot ens vam centrar en les maneres, les diferències i els xocs culturals que sorgeixen a l’hora de poder viure i adaptar-se en un determinat lloc. Aquests elements van ser el motor de construcció de la història, barrejada amb una mica de ficció, de metàfores i imatges creatives.

Por la plata baila el mono 26

Vídeo, DVD, 14’




Patrim 2005


Alejandra

Andrés

Totes les societats han construït arquetips humans fantasiosos per identificar-s’hi o per representar pors, desitjos i frustracions. En la nostra societat postindustrial, interconnectada i intercultural, un imaginari provinent de Japó, el manga, s’ha fet comú a tot el primer món. Aquest treball se’n serveix per establir un fil conductor/seductor que teixeix, amb els codis propis de les seves imatges, tant les relacions de poder com d’homogeneïtzació que es conjuguen sota els seus brillants i comestibles colors i els seus rostres amb trets propis de sol·lícits cadells. Projectades en la foscor d’una sala, aquestes imatges emanen d’una font del desig i són retornades a una altra d’igualment desitjosa: la de l’espectador. El lloc en el qual el conjunt de les representacions són ordenades i dirigides és el que no es veu, el que queda al darrere.

La part de darrera 30

Vídeo , DVD, 1’ 33’’



Jordi

Bassa

Idees sobre la bellesa es confronten. Temps també contraposats. Caminen junts en una obra que mai s’acaba.

L’Oreal 32

Plàstic i greix animal, 173 x 127 cm



E s p e r a n z a Marimón

Col·lecció de col·leccionistes és un vídeo resultat d’una inquietud que va desembocar en un projecte d’investigació sobre el fenomen del col·leccionisme. És una història de col·leccionistes, una recol·lecció de col·leccions, que busca diferents raons per les quals ens dediquem a col·leccionar i diferents maneres de fer-ho. El vídeo ens mostra una sèrie de col·leccionistes relacionantse amb les seves col·leccions. És una reflexió sobre el fenomen, en què els mateixos protagonistes ens descriuen les raons i els motius que els van portar a començar una col·lecció, les seves formes de catalogar i ordenar-les i l’especial relació que hi tenen. Al final, acabo obsessionada per col·leccionar col·leccionistes, fins al punt que jo mateixa esdevinc col·leccionista.

Col·lecció de col·leccionistes 34

Vídeo i fotografia digital, DVD, 7’ 14’’



Tomás

Méndez El fenomen d’immigració massiva que viu Espanya aquests darrers anys posa en evidència el seu passat colonial configurant un paisatge social en plena efervescència i en constant mutació. Els fluxos migratoris que provenen particularment de l’Amèrica Llatina són el retorn d’un procés desencadenant que es remunta a fa 500 anys, partint d’una línia contínua d’esdeveniments històrics que donen forma tant al continent americà com al continent europeu. Si observem les identitats culturals llatinoamericanes podem dir que la situació actual es indissociable de l’arribada d’immigrats europeus sobre les costes americanes. De la mateixa manera, avui, la presència llatinoamericana a Espanya alimenta i defineix les noves identitats. El rostre d’Europa es troba en plena reconfiguració dins un moment on les identitats nacionals prenen completes i noves significacions patint l’impuls renovador dels països del sud dels quals Europa ha estat el turment durant un llarg temps. D’aquest context neix Barcelombia, híbrid entre Barcelona i Colòmbia. El mot tradueix la situació de milers de persones presents a la capital catalana on la realitat d’un país originari coexisteix amb aquella del país d’arribada. Prenent la forma d’una contraconquesta, el capital cultural llatinoamericà adopta les seves posicions dins la societat espanyola. A través del llenguatge, la música, la cuina, les imatges i les maneres de fer, l’ocupació progressa i dóna forma a una nova cultura local. Barcelombia és també una utopia personal de vocació col·lectiva. Per mi suposa l’ocasió de redefinir la meva identitat nacional, lluny dels valors institucionals del país socialment injust i revolt del que vinc, de reformular una estètica que demana compte d’un passat precolombí al mateix temps que es troba en contacte amb la creació contemporània i que reescull les icones del món imaginari polític. En expansió amb col·laboracions d’altres artistes gràfics i de grups de música, el projecte Barcelombia es compon d’un bloc d’acció sobre Barcelona que envaeix els carrers amb els seus cartells i es pronuncia dins les sales de concerts. Es pot parlar de Barcelombia com a territori independent. La totalitat del projecte pot ser visitada a www.barcelombia.org Barcelombia

36

Instal·lació: impressió digital sobre paper enganxat a la paret, mides variables



Marisa

Marín ( c o l·l e c t i u

chroma)

Una memòria amb la vista posada en el futur; la pregunta que ronda les arquitectures imaginàries del col·lectiu Chroma es desplaça del «qui va viure allà?» al «qui hi anirà a viure?». Aquests espais semblen més preocupats pel temps que per l’espai mateix. Tot i la vocació estètica per la ruïna, no és el passat el que empaiten aquestes imatges, sinó el futur. Si hi ha una ruïna, aquí, és la de l’interrogant obert: el projecte que encara no s’emprèn del tot, si de cas un esbós existencial, com un collage de possibilitats a penes temptades. Essencialment palimpsestos arquitectònics, aquestes construccions superposen les ombres d’un passat, trastoquen el seu interior pel seu exterior i edifiquen, així, una memòria íntima —i físicament exposada— dels seus inquilins. Però un palimpsest sempre anticipa futures inscripcions i, en tot cas, aquelles inscripcions primerenques, sepultades en la memòria, encobertes però latents, enyoren emergir reencarnades. Per això, encara que confeccionades de vestigis del passat, aquestes imatges intueixen un futur al qual gairebé no obren els ulls, qui sap si a penes albirat en la seva vocació per la ruïna, com si aquesta fos la forma de l’avantparadís.

Barceloneta 38

Fotografia digital, 125 x 125 cm



Marcel

Pie Barba

Els dibuixos, les imatges i les sensacions apareixen i desapareixen, a vegades es fan incomprensibles, a vegades són totalment recognoscibles, a vegades es transformen, muten; a vegades apareixen bruscament i desapareixen amb delicadesa. A poc a poc van formant el resum de la meva experiència, plena de fragments d’espai i de temps. Aquesta és la meva relació amb el món, plena de diminutes escenes, imatges intermitents, sons, flaixos, paisatges nous i paisatges repetits..., plena d’ambivalències, de malentesos, de contradiccions... Cada dibuix, cada fotograma és un minúscul fragment de la meva experiència. Però és la relació entre dibuix i dibuix, entre fotograma i fotograma, la que converteix la narració en vivència real. En el fons, és en aquest espai on jo confio tota la meva animació, de la mateixa manera que és en l’espai que em separa de tot allò altre, on confio tota la meva raó de ser. I és allà, entre totes les coses, on ens fem partícips de la nostra experiència, ja no la deixem passar, la vivim. L’animació és, en definitiva, una forma de compartir el meu espai vital.

Five months trying to draw New York 40

Vídeo animació, DVD, 3’



Jordi

Morell

Articulant el treball artístic al voltant de l’estranyesa, Jordi Morell fusiona i confon gèneres, per mostrar-nos espais i situacions de la pròpia existència. Paisatge XV és producte d’una d’aquestes mirades estranyes que amb fascinació i dubte ens invita a romandre-hi.

Paisatge XV 42

Vídeo, DVD, 2’



Roger

Conesa

Metamapes: l’orientació des de la desubicació pretén orientar a través dels diferents territoris de percepció interna que representen de manera conjunta, però alhora fragmentada (i fer així un paral·lelisme amb el funcionament de la memòria pròpia de l’ésser humà, substituïda en aquest cas per imatges o icones), les experiències a tots els nivells humans —des dels més propers a la matèria fins als més eteris. Aquestes experiències són les que acaben formant (a partir d’un procés cíclic de construcció-desconstrucció-construcció) els modes d’actuació, comportaments i criteris de les persones; és a dir, el seu propi llenguatge. Tot això es desenvolupa des d’un punt de vista autobiogràfic. El mètode que s’utilitza per tal de dur a terme el projecte —i explicar a un nivell de «llegenda» general el funcionament universal d’aquests metamapes— és partir de la pròpia experiència personal, basada en fets, retalls de memòria, imatges i icones, per tractar de temes relacionats amb la construcció de la identitat.

Metamapes 44

Vídeo interactiu, CD



A n d r é s Torres

La representació d’allò viscut, la filtració del meu entorn, la confrontació directa amb la realitat et permet viure en el quadre, pintar del present, una suma d’instants que han estat. Silenci i treball. Quietud i calma. La identitat del lloc, identitat d’un mateix.

Estructura 3 46

Oli sobre tela, 150 x 150 cm



Diana

Ros

La metodologia del tall, de seccionar, de dividir la matèria per tal de reordenar-la, replantejar-la. Un ordre en l’equilibri de la gravetat. Construccions que s’alleugereixen, la massa sòlida es converteix en intermitent, buida a trossos. Estructures verticalment ràpides, horitzontalment marquen un ritme d’instrument desafinat. Una organització, un ordre inestable. Com un teixit tosc desfilat. Estructures on no hi ha elements gratuïts; cada element, retall, cada part de l’estructura funciona amb relació a les altres. Una peça no té sentit sense l’altra al costat, l’altra a sota, l’altra a sobre… Cada part és imprescindible, té la seva funció específica… Estructures col·lectives, funcionen en conjunt.

S/T 48

Instal·lació, tècnica mixta, mides variables




Patrim 2006


Marta

Biel

Despertar-se, rentar-se, pentinar-se, vestir-se, posar-se les sabates, esmorzar, medicar-se, descansar, mirar la tele, dormir, dinar, resar, llegir, canviar-se, passejar, berenar, reposar, tornar a dormir, rellegir, sopar, endormiscar-se, rentar-se les dents, posar-se el pijama, anar a dormir. Despertar-la, rentar-la, pentinar-la, vestir-la, posar-li les sabates, preparar-li l’esmorzar, medicar-la, incorporar-la al sofà, engegar-li la tele, dur-la a l’habitació, fer-li el dinar, posar-li el rosari, donar-li els llibres, canviar-la, durla a passejar, donar-li berenar, ajeure-la, reincorporar-la al sofà, fer-li companyia, preparar-li el sopar, tornar-la a canviar, rentar-li les dents, posarli el pijama, posar-la a dormir.

Dues cadires i 24 conjunts de paraules, simultanis, en bucle. Rutines individuals i compartides al llarg de 24 hores. Convivència i quotidianitat reflectides en paraules, sons i sentiments. Des d’un punt de vista íntim i proper, Projecte rutines (constituït per «pronoms» i «24 hores») neix de la convivència, sovint àrdua però afable, de dues realitats ambivalents que, alhora, no poden coexistir l’una sense l’altra. A través del diàleg que s’estableix entre vellesa i dependència —factors que interactuen amb la rutina i l’entorn quotidià— «pronoms» pretén evidenciar aquesta dualitat existent entre la vivència personal de l’individu mancat de plena autonomia i la de la resta, que conviuen amb ell en l’entorn social més proper. «24 hores» palesa també aquesta annexió a l’entorn quotidià, però des d’un punt de vista més corpori, ja que són tots aquells objectes d’ús diari els que ens parlen de rutines, hàbits i costums, vellesa o dependència.

Projecte rutines: “pronoms” 52

Instal·lació: vídeo projecció, DVD, 1’ i dues cadires



Tjasa

Kancler

Campo de dispersión és la peça derivada del projecte Fragmentaciones on m’interessava el sistema de signes i sintaxi que elaboren les variants combinatòries dels objectes. En aquest món de signes, escapaven molt ràpidament al seu valor d’ús per jugar entre si, per correspondre’s. Darrere d’aquesta formalització semiòtica, sens dubte hi ha una reminiscència de La nàusea, de Sartre, on ens acostem a l’experiència del món tal com se’ns presenta, oblidant-nos dels llaços significatius que té en la nostra vida quotidiana. Em semblava que l’objecte podia tenir una vida pròpia, sortir de la passivitat de la seva utilització per adquirir una certa autonomia i potser venjar-se d’un subjecte massa convençut de dominar-lo. Els objectes sempre han estat considerats un univers inert i mut, del qual disposem amb el pretext que els hem produït. Però aquest univers té alguna cosa a dir, alguna cosa que supera el fet d’utilitzar-los. Entra en el regne dels signes, on res no passa amb tanta simplicitat, perquè el signe sempre és l’esvaïment de la cosa. L’objecte signe, en el qual interfereixen múltiples tipus de valors, és molt més ambigu que el signe lingüístic. On són, no la coherència abstracta, sinó les contradiccions viscudes en el sistema dels objectes?

Campo de dispersión 54

Instal·lació: dibuix digital fragmentat sobre paper, 550 x 540 cm



Caos Lab

Localització: platja del Bogatell, Barcelona Data: 20 de maig de 2006 L’acció consisteix en la contractació de personal, en aquest cas membres del Caos Lab, per anar a fregar el mar. Comença amb l’arribada del personal a la platja, amb el vestuari pertinent per a l’acció: bates de neteja, cubell i pal de fregar. Tot seguit el personal posa els cubells a la vora de la platja i es disposa a fregar el mar. Un cop el cubell està ple, el personal l’agafa, retorna l’aigua al mar i marxa de la platja. Aquesta acció està enregistrada en format de vídeo amb una durada de 2’44". Es tracta del primer treball del col·lectiu i funciona a mode de presentació. Se’n poden extreure diverses lectures. Des de Caös Lab posem especial interès en tot allò relacionat amb la idea d’absurd: la futilesa de fregar l’aigua del mar que va i ve incessantment, accentuada pel retorn d’aquesta aigua al seu origen un cop acabada l’acció. En extrapolar l’acte quotidià de la neteja, s’accentua la manca de consciència provocada per la rutina a l’hora de dur a terme determinades accions del dia a dia.

Suciedad de limpieza 56

Vídeo, DVD, 2’44’’



M i a Erre

Concebo aquest treball com un catàleg de sensacions sense ànim de qualificar-les. R&bpunkrock’n’rollfuckedupelectrometallicnoise és una instal·lació en un entorn d’electrovisió inspirada en els videojocs de principi dels anys vuitanta des d’un punt de vista purament lúdic. Això em permet treballar en el concepte que em va impulsar a fer-la d’una manera asèptica. Aquest concepte no és cap altre que la curiositat, tan innata a la naturalesa humana, que em produeix ironitzar sobre nocions absurdes: éssers humans desproveïts de tota humanitat són atacats per flors que no mostren cap senyal de violència o per insectes gegants sense maldat ni agressivitat o fins i tot aixafats per l’espectador mateix, que només contempla l’obra. Comecocos humanitzats que devoren verdures o imatges reals que no són res més que caricatures jocoses. No és casual el tipus de flors que ataca cada un dels protagonistes. El sexe femení és atacat per flors amb simbologia fàl·lica, mentre que el masculí és assetjat per flors que tenen reminiscències vaginals. També em va atraure la paradoxa d’utilitzar la tecnologia actual per recrear els productes que es feien costosament quan aquesta tecnologia no existia. La tecnologia en el futur per recrear la seva absència en el passat. M’interessava plasmar la idea des de dos punts de vista diferents a partir de la seva seqüència temporal. D’una banda, la instal·lació es compon d’una projecció lineal en bucle que mostra a l’espectador les sensacions que vull transmetre, sense donarli opció a participar. D’altra banda, al voltant d’aquesta projecció concebo un fotograma extret d’aquest videojoc en el qual ens podem introduir i interactuar, ja que he pretès donar-li un entorn tridimensional però respectant l’estètica bidimensional arcaica, en un espai en què els rols de cada un dels elements estan intercanviats. Tot això deixa clar el missatge que vull expressar: el joc és el joc i no té regles. Tot el que veiem no és real ni ho serà mai, encara que formi part de la realitat, en aquest cas virtual.

R&Bpunkrock’N’ROLLFUCKDUPELECTROMETALLICNOISE 58

Instal·lació: vídeo projecció, DVD, 2’ 46’’ i vinil, mides variables



Yago

Hortal

En pintura, un accident provocat implica relegar tot el teu coneixement, tot el que tu ets, a l’atzar; i el fet d’intentar controlarlo, un combat d’indefinits assalts. Així doncs, i a base d’assalts, vaig ordenant tot allò que em dóna la pintura i es va posant de manifest el que més m’identifica. Construeixo i desconstrueixo, munto i desmunto, ordeno i desordeno, fins a arribar a la màxima entesa entre ambdós termes. La casualitat convergeix en un discurs de raó després d’un diàleg.

S/T 60

Acrílic sobre tela, 195 x 130 cm



Anna

Garcia-Pineda

Les tragèdies humanes convertides en un acudit fàcil. El llenguatge mateix sembla que ho demana a crits. Les seves estructures estan plenes de petites bromes de mal gust que no fan altra cosa que desvetllar els nostres estigmes quotidians, petits fracassos diaris i catàstrofes diumengeres. Al cap i a la fi, no es pot escapar de la ironia. Simplement em pregunto què succeeix a la ment de l’espectador quan juguem a despertar el riure políticament incorrecte. El meu treball gira al voltant de preocupacions en relació amb el gènere i el paper del llenguatge com a creador d’identitats. El que és lúdic funciona com a estratègia articuladora d’uns projectes que busquen potenciar la complicitat amb l’espectador en les construccions de sentit. Un replantejament del ser i el semblar en bromes suposadament ingènues que busquen formats propers a la tira còmica o al programa de varietats en un intent de desprendre les reflexions existencials del pes del que és tràgic. Uns desplaçaments cap a la quotidianitat per mitjà de petites gràcies inspirades en frases fetes i jocs de paraules que, amb una lògica aparentment innocent, tracten d’estereotips que funcionen com a prejudicis.

Ataque emocional 62

Vídeo, DVD, 31’



Empar

Buxeda

Prototip d’autonomia per al cultiu de la mongetera és el resultat d’una investigació per aconseguir un entorn utòpic on el cultiu de mongeteres quedi lliure de la seva relació vital amb la terra. La fixació natural de la planta a la terra ha estat superada mitjançant recursos tecnocientífics que li donen una major autonomia respecte al seu hàbitat natural. La terra és substituïda per un líquid nutrient (cultiu hidropònic) que garanteix les necessitats vitals i l’alimentació de les plantes. Alhora, el lloc on habiten les plantes és un mecanisme artificial que genera noves formes de relació i de dependència entre les plantes i l’home. El sistema està programat per detectar la presència de l’espectador i activar el procés de reciclatge del líquid nutrient i completar, d’aquesta manera, el seu cicle vital. Mitjançant els dispositius lluminosos l’espectador pot veure com la seva presència forma part del sistema i esdevé un recurs més del mecanisme per completar la seva funció.

Prototip d’autonomia pel cultiu de la mongetera 64

Instal·lació: plantes, aigua, cultiu i programador, 95 x 120 x 150 cm



A n d r e a Domènech

Historias de la calle dóna nom a un projecte fotogràfic construït a mode de dietari entre l’octubre del 2005 i el juny del 2006. Primerament el projecte es formalitza en un llibre d’edició personal que recull l’experiència compartida durant uns mesos amb algunes persones sense sostre que viuen als carrers de la ciutat de Barcelona. L’exposició del llibre va acompanyada de deu de les imatges més rellevants que formen part del llibre, cosa que permet un altre tipus d’aproximació al tema. El treball representa el procés de la pròpia experiència i es materialitza com un espai on es troben diferents realitats que amb el temps s’han anat apropant. D’una banda, es fa explícita la realitat fotogràfica que com a registre immortalitza, i en deixa memòria, els moments existencials d’unes persones que solen ser oblidades en els marges de l’estructura social; d’altra banda, la realitat de l’experiència que esdevé una recerca de la pròpia identitat. Historias de la calle resulta així un homenatge als seus protagonistes.

Historias de la calle 66

Fotografies blanc i negre, 40 x 60 cm c/u i llibre d’artista, 15 x 21 cm



Cesc

Moliné

Des de la literatura i el mite, les propostes artístiques que plantejo cerquen revisitar els arquetipus socials des d’una perspectiva contemporània. M’interessa plantejar preguntes relacionades amb la naturalesa canviant de la identitat, la consciència, el coneixement, els sentiments i l’existència. Treballo principalment amb sèries fotogràfiques i vídeo stop motion per deixar que el temps transcorri i, en aquell lapse de temps, poder descriure el que Jeff Wall anomena states of becoming, per entendre la importància i el significat de la transformació, de la mutació, en allò que és propi de la interioritat de l’individu. La presa d’imatges fuig de la fotografia documental per apropar-se a la fotografia escenificada on els models actors duen a terme accions que s’enregistren en el si d’un estudi o d’un entorn preparat per a la performance. El so dels vídeos stop motion remet als sons arquetípics com l’aigua que flueix, la respiració d’una persona, el plor d’un infant, els espetecs d’un foc que crema, etc. Cerco sons que tinguin significats universals. En Odyssey he volgut fer referència a la partença i al retorn d’un viatge cap al desconegut i, per fer-ho, he proposat utilitzar la metàfora del naixement o la mort. D’aquesta manera, la vida és el viatge, l’exploració; i l’aigua, el medi on transcorre el trànsit, la vida. I Ulisses és nadó que ha de néixer i, alhora, individu que finalitza el seu periple vital. Naixement i mort es proposen com a trànsits sobtats i intensos on el viatger queda exposat a la més profunda vulnerabilitat en l’avantsala cap a l’ignot.

Odyssey 68

Instal·lació: vídeo, DVD, 120’ i fotografia, 200 x 133 cm



Juan

Fernando

Per la meva seguretat és un fragment de vídeo de poc més de tres minuts de durada. Consisteix en una recopilació d’imatges extretes de l’arxiu gràfic d’un nou sistema de videovigilància (VV2.0) que encara es troba en fase de proves. Aquest nou sistema, instal·lat fa poc en les xarxes de transport subterrànies de la ciutat de Metròpolis, disposa d’una sofisticada tecnologia KYA PF4 i permet, a més de registrar i controlar l’espai i els usuaris en general, visualitzar i conèixer íntegrament la complexió dels individus, fins i tot a través de la roba. En treure aquestes imatges a la llum pública des del context artístic, es pretén convidar a reflexionar no només sobre els sistemes coercitius amb els quals convivim actualment (on és evident que el model panòptic de vigilància carcerària concebut durant la il·lustració com a forma de control ja no és exclusiu dels recintes carceraris), sinó també sobre com l’aplicació d’aquestes tecnologies posa en evidència dilemes de definició entre els nostres conceptes més arrelats com en aquest cas el de la seguretat i la privadesa.

Per la meva seguretat 70

Vídeo, DVD, 3’ 20’’




Patrim 2007


Begoña

Toledo

Lo.proyect neix el març de 2006 (amb la col·laboració de Luis Mateo, artista relacionat amb les arts escèniques). La primera finalitat del projecte és obrir una manera d’entendre la ciutat a partir de l’anàlisi d’allò quotidià, fent una reflexió sobre els modes d’habitar el territori de l’urbs. Centrat en aquest període a la ciutat de Barcelona, les primeres estratègies d’acció Lo.proyect es van basar en el caminar com a forma de comprensió i construcció de significants, per continuar o potser aportar altres línies d’actuació sobre el terreny del recorregut com a disciplina estètica. La metodologia portada a terme per lo.proyect podria estructurar-se de la manera següent: OBSERVACIÓ (derives, recorreguts, caminar) ANÀLISI (lectura del terreny, captura i registre) ACCIÓ (objectiu, interacció, intervenció) Cadascuna de les sessions dutes a terme ha estat documentada a partir de fotografies, vídeos, textos, mostres i objectes trobats. Tot el material recopilat està arxivat i pot ser ampliat, manipulat i reinterpretat per la generació de discursos nous o derivats.

LO.PROYECT (un año recorrido) 74

Instal·lació: fotografia, vinils i 2 vídeos, DVD, 5’ 47’’ i 4’ 17’’, mides variables



David

Oliver

Les estampes que presento són una sèrie de tapissos apropiats per fer petit point, cada un dels quals presenta un paisatge sobre el qual tenen lloc diferents intervencions amb serigrafia i mitjançant aquestes es produeix una reformulació dels mateixos paisatges. Es tracta de tres paisatges en ple apogeu primaveral. Diàfanes escenes campestres a cada una de les quals, a través de la intervenció serigràfica, es dóna lloc a quelcom ominós que, tot i així, no aconsegueix trencar la quietud i la claredat de l’escena, sinó que, al contrari, hi injecta més bucolisme encara. Són escenes que tot i la seva càrrega eròtica o una mica indecorosa, que al principi provoca un cert impacte visual pel fet de tractar-se de tapissos, estan tractades amb molta tendresa. L’estampació serigràfica està aplicada mitjançant tintes planes superposades, de manera que la intervenció queda totalment integrada en el tapís original, que, a la vegada, pel fet de tractarse d’un objecte apropiat i fabricat en sèrie mitjançant serigrafia industrial, acaba resultant una reverberació en la tècnica de reproducció, però que utilitza aquests llenguatges plàstics amb intencions totalment antagòniques. D’aquesta manera intento donar un ús obert i polivalent a la serigrafia com a recerca i exploració en els llenguatges de l’art.

Le val fleurí 76

Serigrafia sobre tapís “París Royal”, 44 x 60 cm



David

Oca

So Lonely és una videoinstal·lació que tracta de copsar una sensació d’absurd i de basta solitud vehiculada a través d’un llenguatge visual fred i distanciat. El fet d’aplicar distància en la mirada sobre l’absurd i el patetisme, d’allunyar-se d’allò melodramàtic, permet que també aparegui un sentit de l’humor soterrat i silenciós. El que veiem és una persona asseguda amb un tamboret a cada banda, que se’ls acosta i els torna a desar a lloc en una successió de moviments sense fi. Així el temps s’omple amb una coreografia absurda, s’escriu amb una acció que s’esgota en si mateixa, en el fet de dur-se a terme. El gest i el moviment esdevenen un signe sense significat, perquè no tenen cap exterioritat a què referir-se. És precisament d’aquí, d’aquest fer sense objectiu, d’on provenen el to tràgic i paradoxalment també la comèdia que impregnen l’obra. Hi ha una profunda fractura en el personatge del vídeo, fractura que ressona en el desdoblament que es produeix quan la imatge dels tamborets (en vídeo) es desencaixa, s’extreu dels tamborets reals que hi ha al davant de la projecció i que abans estaven recoberts amb la seva imatge. Aquestes dislocacions entre realitat i imatge, entre signe i significat, entre drama i humor són el motor de l’obra.

So Lonely 78

Vídeo instal·lació: vídeo, DVD, 3’ 55’’ i 2 tamburets



Ramón

Louro

El món és una seqüència de moviment constant que no es fa càrrec dels nostres desitjos, d’aquest monòleg perseverant destinat a la frustració. Escollir un moment, aïllar-lo i contemplar-lo a vista d’ocell, a la distància suficient, és una evasió, sovint una exigència. Diuen que l’home ha de fer el que desitja, però no pot estimar els seus somnis, així doncs expiar les obsessions com sigui ha de ser el primer pas per emancipar-se de les passions… per despertar.

David 80

Oli sobre tela, 120 x 120 cm



Daniel

Jacoby

Mètode emprat: per a la realització d’aquesta peça, ha d’obtenirse el registre de vendes dutes a terme en un període de temps determinat per alguna botiga amb nivells alts de facturació. En aquest cas, s’utilitza el d’una important botiga en línia de productes d’informàtica i electrodomèstics, el sistema informàtic de la qual emmagatzema les vendes de fins a onze mesos d’antiguitat. Amb una aplicació dissenyada per a aquest propòsit, s’analitza cadascuna de les entrades de la base de dades de vendes i s’ordenen cronològicament. Les imatges dels productes són descarregades de la pàgina web de la botiga i són totes redimensionades a una grandària estàndard. Posteriorment són ordenades una al costat de l’altra en l’ordre cronològic en què van ser venuts els productes als quals aquestes imatges corresponen. El resultat, en aquest cas, és una enorme imatge en la qual es veuen els més de 22.000 productes venuts.

82

Productos vendidos en los últimos 11 meses Impressió digital sobre paper fotogràfic, 125 x 250 cm


(detall)


Iratzu

Pastor

És que per no tenir territori estem al marge de tenir fronteres? En el projecte d’Oroimena eta Ametsak (Memoria y Sueños) es pretenen mostrar les cares anònimes del poble basc per introduirnos en una autocrítica i en una reflexió sobre els prejudicis que ja tenim sobre el conflicte social i polític que es viu actualment a Euskal Herria. El projecte ensenya allò que es veu menys en les versions oficials dels estats. Ple de símbols que es contraposen de dos en dos per crear la idea de dualisme, el concepte global ens apropa a la idea de la frontera. Una frontera implica dues parts diferenciades, no existeix una part sense l’altra. És la frontera d’Euskal Herria, una línia invisible que hi és perquè encara hi ha gent que es nega a oblidar-la.

Oroimena eta Ametsak / Memoria y Sueños 84

Llibre de fotografies i text, 29 x 19 cm



Ángela

Palacios

«El procés d’autoconformació de nosaltres mateixos depèn de les creences que tenim sobre com som i de les històries que expliquem sobre nosaltres.» Glover L’obra propicia una reflexió al voltant de la imatge que configurem de nosaltres mateixos, la qual és fruit de les mirades que els altres reflecteixen envers nosaltres i depèn del ventall de relacions i situacions en què ens hem trobat; especialment aquelles que es desenvolupen gràcies a les noves tecnologies, ja que possibiliten una gran varietat de vincles i donen lloc a una intensificació dels intercanvis socials i a noves classes de relacions, que afavoreixen el trencament amb les formes que eren habituals. Ens proposa un qüestionament de les relacions que s’estableixen amb l’altre i de les impressions que fem als altres, les quals tenen un paper de promeses i generalment l’observat tendeix a manipular-les, transgredint la realitat i convertint-la en una representació col·lectiva… una performance?

Re-Construction 86

Instal·lació d’impressió digital, 200 x 270 x 140 cm



Xavier

Solà

Sóc un covard però no em fa por la mort. Fa uns anys vaig conèixer una persona amb una mirada d’increïble bellesa. El que la feia tan especial era que aquesta bellesa semblava que provenia de la més absoluta tristesa, una tristesa que la revestia d’un aspecte sublim. Després, aquesta patidora gairebé sempre muda, en confiança, va trencar el seu silenci i em va explicar alguns detalls de la seva vida. Després d’allò vaig entendre que les coses belles, de vegades, neixen de superar la desesperació i substituir-la per l’harmonia de la malenconia. Les meves imatges són fosques de contingut, fins i tot clarament perverses; hi queda reflectida una profunda obsessió per la mort, però el personatge central s’enfronta a aquest moment final de manera tranquil·la i silenciosa com ho farien els herois o els màrtirs, i aconsegueix amb la seva irritant falta d’inclinació per la vida humiliar constantment els seus botxins i condemnarlos a viure eternament contrariats. Fa temps em va semblar bona idea disfressar el contingut inquietant de l’obra amb colors desenfadats, buscant un impacte més indirecte; alhora, però, l’objectiu també és accentuar un cert dramatisme del traç.

Sublim 88

Oli sobre tela, 114 x 162 cm



Patricia

Martín

Abans et tenia a prop i et mirava des de fora com qui mira i observa una persona desconeguda; ara no és que et conegui, però sé que vull apropar-me, estar present d’una altra manera diferent de com ho he fet fins ara. Amb aquesta peça audiovisual volia parlar de com es construeix la identitat d’una persona des de la distància: tractar de com es transformen els vincles entre dues germanes que se separen. De com el record en forma de pedaços cobreix al llarg del temps els buits que deixa la manca de vivències quotidianes. I, per tant, quin tipus de relacions comunicatives, o incomunicatives, s’estableixen en aquest context. Així doncs, la idea de distància o absència pren un protagonisme més gran i es converteix en una presència amb diverses cares. El tema de la mort forma part de la construcció d’aquests conceptes, distància i proximitat, presència i absència, com a expressió màxima. I en aquest cas em serveix per reflexionar sobre la manera com s’afronten aquests termes quan hi ha una vivència propera a la mort. Com s’estableixen les relacions entre dues persones quan una d’elles ha estat a punt de morir? L’audiovisual s’articula sota el concepte de la fragmentació de les experiències viscudes, és a dir un collage aparentment inconnex de frases soltes, imatges de l’ara, del record, etc., que reflecteixen la manera en què construeixo la relació que mantinc amb la meva germana. Parteixo d’una cinta de casset com a clau de la imatge del record que es va teixint entre altres imatges que descriuen com entenc el present. Tots aquests nexes es produeixen per arribar a establir un paral·lelisme entre les concepcions de la distància i les relacions comunicatives. Només es tracta de decidir quin lloc ocupar dins de la realitat creada, dins-fora, espectador-interlocultor.

Hasta mañana 90

Vídeo, DVD, 7’30’’




Catàleg d’obra:


94


Patrim 2004

Momu & No Es L i z K. Peñuela L l o r e n ç Pont E s t h e r Ribot J u a n i t a Ríos T e r e s a Valverde

p. p. p. p. p. p. p. p. p. p.

10 24 12 20 14 26 22 18 26 16

Patrim 2005

A l e j a n d r a Andrés J o r d i Bassa R o g e r Conesa E s p e r a n z a Marimón M a r i s a Marín T o m á s Méndez J o r d i Morell M a r c e l Pie Barba D i a n a Ros A n dr é s Torres

p. p. p. p. p. p. p. p. p. p.

30 32 44 34 38 36 42 40 48 46

Patrim 2006

M a r t a Biel E m p a r Buixeda

Caos Lab A n d r e a Domènech M i a Erre J u a n Fernando Anna Garcia-Pineda Y a g o Hortal T j a s a Kancler C e s c Moliné

p. p. p. p. p. p. p. p. p. p.

52 64 56 66 58 70 62 60 54 68

D a n i e l Jacoby R a m ó n Louro P a t r i c i a Martín D a v i d Oca D a v i d Oliver Á n g e l a Palacios I r a t z u Pastor X a v i e r Solà B e g o ñ a Toledo

p. p. p. p. p. p. p. p. p.

82 80 90 78 76 86 84 88 74

Patrim 2007

D a n a e Díaz L a i a Figuerola E n r i c Gili L a u r a Marte



Traducciones al castellano


Los Estudios Generales, origen de las actuales universidades, debido a que han sido fundados hace siglos, han acumulado un patrimonio no sólo librario y cultural sino también artístico. La proyección de muchos college ingleses medievales está íntimamente ligada a su sede gótica o renacentista. Desgraciadamente el caso de la Universidad de Barcelona es atípico dentro del panorama patrimonial histórico de la mayor parte de las universidades de la historia. No nos queda nada, arquitectónicamente hablando, anterior al siglo XIX, con la única excepción del escudo de Carlos I que presidía la fachada del Estudio General de Barcelona en la parte alta de la Rambla. El Edificio Histórico de Elies Rogent y las caballerizas de la familia Güell diseñadas por Gaudí son un símbolo para nuestra universidad. El rico depósito de cuadros realizado por el Museo del Prado cuando se inauguró el Edificio Histórico nos permite mostrar una importante obra pictórica que se enriquece anualmente con la adquisición de obras creadas por alumnos de la Facultad de Bellas Artes. Nuestro patrimonio artístico no es tan solo el clásico, sino que se enriquece cada día con obras de jóvenes promesas que nos muestran la evolución estilística y conceptual de cada momento y la transformación de los gustos y la estética a través del tiempo. Pasado, presente y futuro quedan ligados dentro del patrimonio artístico de nuestra institución universitaria, que aspira a ser un referente estético encabezado por la Facultad de Bellas Artes y las obras de sus profesores y alumnos.

98

Salvador Claramunt Delegado del Rector de Actividades y Patrimonio Culturales


CUATRO EDICIONES DE PATRIM: datos sensibles

Desde que salió la primera promoción de estudios universitarios de la Facultad de Bellas Artes en el curso 1982-83, a raíz de la transformación de la antigua Escuela de Bellas Artes en Facultad (iniciada en 1978), la Universidad de Barcelona otorga cada año a la Facultad una dotación económica para adquirir obras de sus alumnos, con lo cual se ha ido creando un abundante fondo artístico de trabajos de alumnos de Bellas Artes, a lo largo de más de treinta años. Este fondo, que se remonta a los años cuarenta junto con otros legados, configura hoy una importante colección de arte contemporáneo realizada por jóvenes estudiantes, sin precedentes en el mundo universitario, que custodia la Facultad de Bellas Artes, en paralelo al rico patrimonio de pinturas del pasado que la Universidad de Barcelona tiene depositado en los espacios del Edificio Central. A la llegada al Decanato, en el año 2004, una de nuestras primeras actuaciones, fue vincular estas adquisiciones anuales a la exposición de las obras artísticas de final de carrera, denominada Sin título (iniciada por la Vicedecana de Cultura del anterior equipo decanal, Dra. Antònia Vilà), debido a la importancia que esta muestra había ido adquiriendo y a la regular calidad de aportaciones creativas de los alumnos que la caracterizaba. La decisión respondía a la idea de abandonar la anterior fórmula de adjudicar las adquisiciones entre las obras propuestas libremente por el alumnado que decidía presentarse, para pasar a hacer una selección más rigurosa entre un conjunto previo de unas setenta obras que son seleccionadas cada año por el profesorado que coordina los talleres, de manera que los proyectos escogidos fueran realmente seguidos a lo largo del curso y valorados por los responsables de los diferentes talleres, para poder escoger entre obras de un más alto nivel. A finales de septiembre tiene lugar el degree show de los estudios artísticos de la Facultad. Una amplia exposición que reúne una buena representación de los trabajos realizados por el alumnado de cuarto curso dentro de los diferentes talleres de las líneas curriculares de las especialidades, que se despliega durante unos días en una docena de espacios de taller y salas de exposición anexas, situados entre los edificios Principal y Parchís. El Vicedecanato de Cultura se encarga de la coordinación y difusión de la actividad. El propósito de esta muestra, tal como se suele hacer en otros países europeos, es dar la oportunidad a los alumnos recién licenciados de ver su trabajo en un contexto amplio y contrastado entre los compañeros de promoción. Y, en segundo término, está pensada como estímulo inmediato para las nuevas promociones que entran en la Facultad, de manera que puedan disfrutar, en directo y con un tratamiento cuidadoso, de una actividad viva que recoge los resultados más positivos de cada promoción que se licencia en la Facultad.


Desde el año 2004, el jurado que se organiza para adquirir unas diez obras anuales (formado por miembros del Equipo decanal y por representantes de los cuatro Departamentos de la Facultad, del Rectorado, de Gerencia y del Servicio de Patrimonio de la UB) selecciona las obras directamente de entre los trabajos expuestos en la gran muestra Sin título, con la voluntad añadida de promover fuera de la Facultat la exposición de las obras adquiridas. Estas actuaciones han abierto una nueva etapa y agradecemos que desde el primer momento fuesen compartidas y apoyadas por el Dr. Salvador Claramunt, entonces responsable del Vicerrectorado de Política Cultural y Publicaciones de la UB. Para dotar de identidad a estos conjuntos de obras artísticas obtenidas de cada promoción, desde principios de esta década se decidió denominarlas Patrim. Una marca que permite identificarlas como obras de excelencia que forman parte de un fondo patrimonial de la Universidad. En el pasado, las oportunidades que podía ofrecer la propia Facultad para exponer en la ciudad obras de los alumnos formados en Bellas Artes, que habrían pasado a formar parte de este fondo patrimonial, eran escasas. En la década anterior, la Capilla del Antiguo Hospital de la Santa Cruz acogió puntualmente dos exposiciones colectivas de alumnos recién licenciados. En 1992 el profesor Genís Cano, recientemente desaparecido, comisarió la exposición Noves de Belles Arts. Recents adquisicions de Belles Arts, y en 1996 se presentó la exposición Parades en el buit. 7 artistes formats a Belles Arts, comisariada por mí misma, con obras de alumnos que pertenecían a diferentes generaciones. Ambas estuvieron organizadas por los respectivos decanatos de la Facultad, conjuntamente con el Vicerrectorado de Actividades Culturales y Publicaciones de la UB, y el Ayuntamiento de Barcelona. Durante la segunda mitad de los años noventa y principios de 2000, se había convertido en costumbre habitual instalar parte de estas adquisiciones en el soportal principal del edificio del Clínico de la Facultad de Medicina, donde siempre fueron muy bien acogidas. Actualmente, un número considerable de las 1.200 obras que constituyen este fondo artístico está repartido por numerosos despachos de órganos de gobierno de la UB. Tras haber entrado en el nuevo milenio, en estos momentos de inaplazable necesidad de vincular la Universidad cada vez más al exterior, a la sociedad y al mundo cultural en general que reclaman las nuevas enseñanzas europeas, hemos querido dar un paso más, conscientes de la importancia de hacer permeable al mundo exterior —de una manera ya totalmente normalizada— los resultados de la formación artística recibida en nuestras aulas, tratando de diversificar la presencia de los titulados en destacados escenarios culturales, donde ir dejando testimonios de rigor de las problemáticas conceptuales y estéticas que ocupan a cada generación de alumnos de la Facultad. Una de las primeras acciones fue pactar con la Fundación Vilacasas de Barcelona una exposición anual de Patrim, que se celebra en los meses de julio para mostrar cada edición de adquisiciones de año en año. Y, en un contexto cultural más amplio, el actual vicedecano de Cultura, Dr.Carlos Velilla, ha realizado una constante y cuidadosa labor, sin precedentes en la Facultat, de inserción y difusión


de estas obras en diferentes instituciones artísticas, centros de arte y festivales de prestigio que han solicitado la participación de la Facultad, debido sin duda a los cualificados materiales artísticos que cada edición concentra y a sus efectivas aportaciones a los debates intelectuales del momento. De esta manera, las obras se han expuesto en el Centre Cultural La Mercè de Girona (2005), en la Maison de la Catalogne de París (2006), en consecutivas ediciones del festival de videoarte Loop Art ( 2005, 2006, 2007, 2008) que cada año se celebran en Barcelona, y en las exposiciones Plantas, animales y otras compañías, presentada en el Espai 292 de Barcelona, que tuvo lugar en diciembre de 2006, en Componente de la cotidianidad (la utilització del videoart i l’espai universitari com a generador de pensament), celebrada en el Espacio Movistar del “Campus Diagonal-Sud” el pasado mes de marzo de 2008 y en la italiana muestra de arte Giovanni & Artisti que se inaugura Sassari (L’Alguer) en abril de 2008. Este libro se propone mostrar de forma conjunta las cuatro ediciones de las adquisiciones patrimoniales de la UB que nuestro equipo decanal ha organizado: Patrim 04, Patrim 05, Patrim 06 y Patrim 07, correspondientes a las cuatro últimas promociones de alumnos. Se recogen en él los proyectos artísticos de los jóvenes licenciados en Barcelona (catalanes y, cada vez más, procedentes de otros païses), que, con sus germinales pero consistentes exploraciones creativas, se debaten intelectualmente para abrirse paso entre las nuevas generaciones de artistas. Producciones que en los últimos años hemos tratado de dar a conocer dinámicamente entre los circuitos artísticos para iniciar una tarea estable y constante, desde la Facultad, de divulgación hacia la sociedad de las nuevas orientaciones que toman los lenguajes artísticos, ya desde dentro mismo de la exigencia diversificada de las aulas de la Facultad. El resultado es un alto nivel de propuestas que el alumnado de los talleres experimentales ha emprendido dentro de unos planteos discursivos y disciplinares abiertos, que suscitan interesantes reflexiones en gran parte de ellos vinculadas a los datos sensibles de la comunidad como son los sistemas, registros, intercambios o conductas sociales con particulares construcciones de historias de humor, frustración, paradojas bucólicas o privacidades urbanas, de una muy notable intensidad en sus plasmaciones personales. Siguiendo en la línea de construir plataformas de visibilidad desde el mundo universitario para facilitar, en la medida de lo posible, una pronta incorporación de los titulados al mundo artístico y cultural, con esta publicación queremos dejar constancia de cada uno de los trabajos, junto con los pensamientos que los avalan, de los más destacados representantes de las cuatro últimas promociones para dar a ver de forma completa las renovadoras perspectivas que nos abren.

Teresa Blanch Decana de la Facultad de Bellas Artes Marzo de 2008


102


Patrim 2004

Danae

Díaz

Como cada mañana convierte: la rutina en un ritual; la persona en una figura en blanco y negro; el color rojo en magia; el espacio en vacío; el vacío en blanco; la muerte en vida; y la vida en repetición.

Laia

Figuerola

Estas cinco estampas son una parte de todo un trabajo que está en proceso. Con estas estampas se ha trabajado una de las cuarenta estaciones del recorrido del mítico tren. Es un trabajo basado en mi imaginario, en como recorre este tren la Siberia hasta llegar al mar del Japón, concretamente a Vladivostok. Tras este «recorrido imaginario» hay la previsión de coger el tren y poder hacer unas estampas que equivalgan a las anteriores, con las que se pueda contrastar las visiones de un viaje imaginado y las de un viaje vivido.

E n r i c Gili En las calles de la zona universitaria ocurre un fenómeno raro. Hay dos grupos que cohabitan, lo cual da pie a una sobreutilización temporal (y laboral) del mismo espacio público, muy adecuada a la forma posfordista de la organización horaria en turnos productivos. Se trata de articular un mecanismo que haga visible el fenómeno de la presencia simultánea en la zona universitaria de personas con intereses y modus opuestos. Mediante esta operación se quiere poner de manifiesto en el encuentro surrealista entre putas y universitarios este «cambio de turno» que tiene lugar diariamente con una especie de ceremonia de mutua ceguedad. Éste es el fenómeno que pienso que es significativo: la capacidad sistemática del aparato simbólico dominante para convertir al otro —todo lo otro al margen de sí mismo— en 100 % invisible.


Patrim 2004

L a u r a Marte Opis es la visión del paisaje publicitario de las calles de Barcelona, desde una mirada liberadora. Mediante el retoque digital, la artista se apropia del soporte publicitario para mostrar el paisaje que hay detrás. La fijación del instante fotográfico in situ otorga a la fotografía las coordenadas de espacio y de tiempo, más propias de la escultura. La fotografía no se mueve de su contexto, pero sí que se altera su soporte: el mensaje publicitario se hace realidad... Una meticulosa fijación para el orden y la limpieza lleva a Marte a tapar todo lo que altera el paisaje, lo cual da una graciosa sensación de paz y tranquilidad.

Momu & No Es …un poder especial es el que tienen las Sailor Moon, para convertirse en otra dama... Doña lucíapaula morenomurillo, en dos (2) folios de papel timbrado exclusivo para documentos notariales, de serie 5L, números 1134145, 1134144, que signó, firmó y rubricó y selló en Barcelona a VEINTE DE MAYO de dos mil cuatro; Doy fe Doña lucíapaula morenomurillo, en dos (2) folios se gastó 70 euros Doña lucíapaula morenomurillo, en dos (2) folios y una grabación oculta explicó una de estas historias que quedan enredadas entre los ejes de la realidad. Momu dice: A mí me gusta Sailor Moon... Momu tiene una minilobster, cangrejo premiado de día, Pati Pokemon de noche, pero ella transfirió sus poderes a No Es. ¿No Es tiene su minilobster? Y así, día tras día, comparten una autoría.

L i z K.

Peñuela -

J u a n i t a Ríos

Videoclip basado en las experiencias de dos personajes femeninos y ficticios que trabajan de estatuas humanas en la ciudad de Barcelona. A través de este trabajo describen las primeras diferencias, las ventajas y desventajas como extranjeras que trabajan y viven en otro país. El trabajo en equipo fue constante y se nutrió de bastantes recursos, es decir, de las herramientas que teníamos a mano cuanto a espacios, imágenes y sonidos. Internet, por otro lado, y un poco de creatividad fueron los elementos básicos. Para encontrar la historia no hacía falta ir tan lejos: tan solo necesitamos basarnos en nuestra propia experiencia como extranjeras, sumada con las vivencias de otras personas que confluyen en situaciones colectivas con extraños en un lugar de la tierra. Pero sobre todo nos centramos en las maneras, las diferencias y los choques culturales que surgen a la hora de poder vivir y adaptarse en un determinado lugar. Estos elementos fueron el motor de construcción de la historia, mezclada con un poco de ficción, de metáforas e imágenes creativas.


Patrim 2004

Llorenç

Pont

Hace una media hora me ha llamado Dolo para pedirme un texto de unas diez líneas para un catálogo sobre la obra patrimonio de la Facultad de Bellas Artes de la UB... Pronto hará tres años que surgió el cuadro en cuestión. Fue justo después del atentado terrorista de ETA, ¡ay no!, ¡de Al Qaida!, en el que murieron no sé cuántas personas y que supuso la destrucción de la imagen pública del gobierno español del PP, favorable a la guerra, y el posterior cambio de este gobierno un par de días más tarde por unas supuestas izquierdas lideradas por súper Zp. El cuadro es abstracto y confuso como toda la información con la que nos bombardean los mass media de esta o aquella corporación, como si se tratase de una guerra preventiva en la que las bombas no provocan heridos ni muertos inmediatos. Una serie de estructuras gráficas se mezclan de manera más o menos obscena para dar lugar a una forma amorfa. Células humanas, células terroristas, células inhumanas terroristas. Estructuras parlamentarias trastocadas por pedazos de carne de usuarios del transporte público. Líneas de sangre con la que se escribe la historia... Un buen título podría ser kill lies all.

E s t h e r Ribot La obra forma parte de una serie fotográfica llamada Escenaris (2004-06). Las fotografías muestran aquellos lugares que habían sido creados para un uso determinado pero que, una vez abandonados, pierden el sentido para el que habían sido creados y se convierten en escenarios sin actores, lugares de nadie, pequeñas parcelas perdidas en el espacio y el tiempo que son de ningún lugar, y a la vez, de todos los lugares. Con estas fotografías de estructuras y arquitecturas provisionales lo que queda retratado no son tan solo las maderas y los hierros, sino los hábitos, las costumbres y los miedos de la sociedad en general.

Teresa

Valverde

Los tejidos forman parte de nuestra vida cotidiana, de la esfera doméstica. Desde que nacemos hasta que morimos sirven de envoltura, de protección y de lenguaje del cuerpo humano. Utilizados como medio de expresión no los podemos desligar de su historia ni de su lenguaje. Son precisamente estos elementos los que me gusta manipular. Para mí, los tejidos, los hilos, las formas y los colores siempre han sido parte de mi vida.


Patrim 2005

Alejandra

Andrés

Todas las sociedades han construido arquetipos humanos fantasiosos para identificarse o para representar miedos, deseos y frustraciones. En nuestra sociedad postindustrial, interconectada e intercultural, un imaginario procedente de Japón, el manga, se ha vuelto común en todo el primer mundo. Este trabajo se sirve de él para establecer un hilo conductor/seductor que teje, con los códigos propios de sus imágenes, tanto las relaciones de poder como de homogeneización que se conjugan bajo sus brillantes y comestibles colores y sus rostros con rasgos propios de solícitos cachorros. Proyectadas en la oscuridad de una sala, estas imágenes emanan de una fuente del deseo y son retornadas a otra igualmente deseosa: la del espectador. El sitio en el que el conjunto de las representaciones son ordenadas y dirigidas es el que no se ve, el que queda detrás.

Jordi

Bassa

Ideas sobre la belleza se confrontan. Tiempos también contrapuestos. Caminan juntos en una obra que nunca se acaba.

Roger

Conesa

Metamapes: l’orientació des de la desubicació pretende orientar a través de los diferentes territorios de percepción interna que representan de manera conjunta, pero al mismo tiempo fragmentada (y hacer así un paralelismo con el funcionamiento de la memoria propia del ser humano, sustituida en este caso por imágenes o iconos), las experiencias a todos los niveles humanos —desde los más próximos a la materia hasta los más etéreos. Estas experiencias son las que acaban formando (a partir de un proceso cíclico de construcción-deconstrucción-construcción) los modos de actuación, comportamientos y criterios de las personas; es decir, su propio lenguaje. Todo esto se desarrolla desde un punto de vista autobiográfico. El método que se utiliza para llevar a cabo el proyecto —y explicar a un nivel de «leyenda» general el funcionamiento universal de estos metamapas— parte de la propia experiencia personal, basada en hechos, retales de memoria, imágenes e iconos, para tratar de temas relacionados con la construcción de la identidad.


Patrim 2005

E s p e r a n z a Marimón Col·lecció de col·leccionistes es un vídeo resultado de una inquietud que desembocó en un proyecto de investigación sobre el fenómeno del coleccionismo. Es una historia de coleccionistas, una recolección de colecciones, que busca diferentes razones por las que nos dedicamos a coleccionar y diferentes formas de hacerlo. El vídeo nos muestra una serie de coleccionistas relacionándose con sus colecciones. Es una reflexión sobre el fenómeno, en el que los propios protagonistas nos describen las razones y los motivos que les llevaron a empezar una colección, sus maneras de catalogar y ordenarlas y la especial relación que tienen con ellas. Al final, acabo obsesionada por coleccionar coleccionistas, hasta el punto que yo misma me convierto en coleccionista.

Marisa

Marín

Una memoria con la vista puesta en el futuro; la pregunta que ronda las arquitecturas imaginarias del colectivo Chroma se desplaza del «¿quién vivió allí?» al «¿quién irá a vivir allí?». Estos espacios parecen más preocupados por el tiempo que por el propio espacio. Pese a la vocación estética por la ruina, no es el pasado lo que persiguen estas imágenes, sino el futuro. Si hay una ruina, aquí, es la del interrogante abierto: el proyecto que todavía no se emprende del todo, acaso un esbozo existencial, como un collage de posibilidades apenas tentadas. Esencialmente palimpsestos arquitectónicos, estas construcciones superponen las sombras de un pasado, trastocan su interior por su exterior y edifican, así, una memoria íntima —y físicamente expuesta— de sus inquilinos. Pero un palimpsesto siempre anticipa futuras inscripciones y, en todo caso, aquellas inscripciones tempranas, sepultadas en la memoria, encubiertas pero latentes, añoran emerger reencarnadas. Por eso, aunque confeccionadas de vestigios del pasado, estas imágenes intuyen un futuro al que casi no abren los ojos, quien sabe si apenas vislumbrado en su vocación por la ruina, como si esta fuera la forma del anteparaíso.


Patrim 2005

Tomás

Méndez

El fenómeno de inmigración masiva que vive España estos últimos años pone en evidencia su pasado colonial configurando un paisaje social en plena efervescencia y en constante mutación. Los flujos migratorios que proceden particularmente de América Latina son el retorno de un proceso desencadenante que se remonta a hace 500 años, partiendo de una línea continua de acontecimientos históricos que dan forma tanto al continente americano como al continente europeo. Si observamos las identidades culturales latinoamericanas podemos decir que la situación actual es indisociable de la llegada de inmigrantes europeos sobre las costas americanas. Del mismo modo, hoy, la presencia latinoamericana en España alimenta y define las nuevas identidades. El rostro de Europa se encuentra en plena reconfiguración en un momento en el que las identidades nacionales toman completas y nuevas significaciones sufriendo el impulso renovador de los países del sur de los que Europa ha sido tormento durante un largo tiempo. De este contexto nace Barcelombia, híbrido entre Barcelona y Colombia. La palabra traduce la situación de miles de personas presentes en la capital catalana en la que la realidad de un país originario coexiste con aquella del país de llegada. Tomando la forma de una contraconquista, el capital cultural latinoamericano adopta sus posiciones dentro de la sociedad española. A través del lenguaje, la música, la cocina, las imágenes y las maneras de hacer, la ocupación progresa y da forma a una nueva cultura local. Barcelombia es también una utopía personal de vocación colectiva. Para mí supone la ocasión de redefinir mi identidad nacional lejos de los valores institucionales del país socialmente injusto y revuelto del que vengo, de reformular una estética que pide cuentas de un pasado precolombino al mismo tiempo que se encuentra en contacto con la creación contemporánea y que reelige los iconos del mundo imaginario político. En expansión con colaboraciones de otros artistas gráficos y de grupos de música, el proyecto Barcelombia se compone de un bloque de acción sobre Barcelona que invade las calles con sus carteles y se pronuncia dentro de las salas de conciertos. Se puede hablar de Barcelombia como territorio independiente. La totalidad del proyecto puede visitarse en www.barcelombia.org.

Jordi

Morell

Articulando el trabajo artístico en torno a la extrañeza, Jordi Morell fusiona y confunde géneros, para mostrarnos espacios y situaciones de la propia existencia. Paisatge XV es producto de una de estas miradas extrañas que con fascinación y duda nos invita a quedarnos.


Patrim 2005

Marcel

Pie Barba

Los dibujos, las imágenes y las sensaciones aparecen y desaparecen, a veces se hacen incomprensibles, a veces son totalmente reconocibles, a veces se transforman, mutan; a veces aparecen bruscamente y desaparecen con delicadez. Poco a poco van formando el resumen de mi experiencia, llena de fragmentos de espacio y de tiempo. Ésta es mi relación con el mundo, llena de diminutas escenas, imágenes intermitentes, sonidos, flashes, paisajes nuevos y paisajes repetidos..., llena de ambivalencias, de malentendidos, de contradicciones... Cada dibujo, cada fotograma es un minúsculo fragmento de mi experiencia. Pero es la relación entre dibujo y dibujo, entre fotograma y fotograma, la que convierte la narración en vivencia real. En el fondo, es en este espacio donde yo confío toda mi animación, de la misma manera que es en el espacio que me separa de todo lo demás donde confío toda la razón de mi ser. Y es allí, entre todas las cosas, donde nos hacemos partícipes de nuestra experiencia, ya no la dejamos pasar, la vivimos. La animación es, en definitiva, una forma de compartir mi espacio vital.

Diana

Ros

La metodología del corte, de seccionar, de dividir la materia para reordenarla, replantearla. Un orden en equilibrio de la gravedad. Construcciones que se aligeran, la masa sólida se convierte en intermitente, vacía a trozos. Estructuras verticalmente rápidas, horizontalmente marcan un ritmo de instrumento desafinado. Una organización, un orden inestable. Como un tejido tosco deshilachado. Estructuras donde no hay elementos gratuitos; cada elemento, retazo, cada parte de la estructura funciona en relación con las otras. Una pieza no tiene sentido sin la otra a su lado, la otra debajo, la otra encima... Cada parte es imprescindible, tiene su función específica... Estructuras colectivas, funcionan en conjunto.

A n d r é s Torres La representación de lo vivido, la filtración de mi entorno, la confrontación directa con la realidad te permite vivir en el cuadro, pintar del presente, una suma de instantes que han sido. Silencio y trabajo. Quietud y calma. La identidad del lugar, identidad de uno mismo.


Patrim 2006

Marta

Biel

Despertarse, lavarse, peinarse, vestirse, ponerse los zapatos, desayunar, medicarse, descansar, mirar la tele, dormir, comer, rezar, leer, cambiarse, pasear, merendar, reposar, volver a dormir, releer, cenar, adormecerse, lavarse los dientes, ponerse el pijama, irse a dormir. Despertarla, lavarla, peinarla, vestirla, ponerle los zapatos, prepararle el desayuno, medicarla, incorporarla en el sofá, enchufarle la tele, llevarla a la habitación, hacerle la comida, ponerle el rosario, darle los libros, cambiarla, llevarla a pasear, darle la merienda, acostarla, reincorporarla en el sofá, hacerle compañía, prepararle la cena, volver a cambiarla, lavarle los dientes, ponerle el pijama, ponerla a dormir.

Dos sillas y 24 conjuntos de palabras, simultáneos, en bucle. Rutinas individuales y compartidas a lo largo de 24 horas. Convivencia y cotidianidad reflejadas en palabras, sonidos y sentimientos. Desde un punto de vista íntimo y próximo, projecte rutines (constituido por «pronombres» y «24 horas») nace de la convivencia, a menudo ardua pero afable, de dos realidades ambivalentes que, al mismo tiempo, no pueden coexistir la una sin la otra. A través del diálogo que se establece entre vejez y dependencia —factores que interactúan con la rutina y el entorno cotidiano— «pronombres» pretende evidenciar esta dualidad existente entre la vivencia personal del individuo carente de plena autonomía y la del resto, que conviven con él en el entorno social más próximo. «24 horas» manifiesta también esta anexión al entorno cotidiano, pero desde un punto de vista más corpóreo, ya que son todos aquellos objetos de uso diario los que nos hablan de rutinas, hábitos y costumbres, vejez o dependencia.

Empar

Buxeda

Prototip d’autonomia per al conreu de mongetera es el resultado de una investigación para conseguir un entorno utópico donde el cultivo de judías quede libre de su relación vital con la tierra. La fijación natural de la planta a la tierra ha sido superada mediante recursos tecnocientíficos que le dan una mayor autonomía respecto a su hábitat natural. La tierra es sustituida por un líquido nutriente (cultivo hidropónico) que garantiza las necesidades vitales y la alimentación de las plantas. A la vez, el lugar donde habitan las plantas es un mecanismo artificial que genera nuevas formas de relación y de dependencia entre las plantas y el hombre. El sistema está programado para detectar la presencia del espectador y activar el proceso de reciclaje del líquido nutriente y completar, de esta manera, su ciclo vital. Mediante los dispositivos luminosos el espectador puede ver cómo su presencia forma parte del sistema y se convierte en un recurso más del mecanismo para completar su función.


Patrim 2006

Caos Lab Localización: playa del Bogatell, Barcelona Fecha: 20 de mayo de 2006 La acción consiste en la contratación de personal, en este caso miembros del Caös Lab, para ir a fregar el mar. Empieza con la llegada del personal a la playa, con el vestuario pertinente para la acción: batas de limpieza, cubo y fregona. Acto seguido el personal deja los cubos en la orilla de la playa y se dispone a fregar el mar. Una vez el cubo está lleno, el personal lo coge, devuelve el agua al mar y se marcha de la playa. Esta acción está grabada en formato de vídeo con una duración de 2’44". Se trata del primer trabajo del colectivo y funciona a modo de presentación. Se pueden extraer diversas lecturas. Desde Caos Lab ponemos especial interés en todo lo relacionado con la idea del absurdo: la futilidad de fregar el agua del mar que va y viene incesantemente, acentuada por el retorno de esta agua a su origen una vez acabada la acción. Al extrapolar el acto cotidiano de la limpieza, se acentúa la falta de conciencia provocada por la rutina a la hora de realizar determinadas acciones del día a día.

M i a Erre Este trabajo, lo concibo como un catálogo de sensaciones sin ánimo de calificarlas. R&bpunkrock´n´rollfuckedupelectrometallicnoise es una instalación en un entorno de electrovisión inspirada en los videojuegos de los principios de los años 80 desde un punto de vista puramente lúdico. Esto me permite trabajar el concepto que me impulsó a hacerla desde un modo aséptico. Este concepto no es ni más ni menos que la curiosidad, tan innata a la naturaleza humana, que me produce poder ironizar sobre nociones absurdas: Seres humanos desprovistos de toda humanidad son atacados por flores que no muestran ninguna señal de violencia o por insectos gigantes sin maldad ni agresividad o incluso pisados por el propio espectador, el cual solo contempla la obra. Comecocos humanizados que devoran verduras o imágenes reales que no son más que caricaturas jocosas. No es casual el tipo de flores que ataca a cada uno de los protagonistas. El sexo femenino es atacado por flores con simbología fálica, mientras que el masculino es acosado por flores que en esta ocasión poseen reminiscencias vaginales.


Patrim 2006

También me atrajo la paradoja de utilizar la tecnología actual para recrear los productos que se realizaban costosamente cuando esta tecnología no existía. La tecnología en el futuro para recrear su ausencia en el pasado. Me interesaba plasmar la idea desde dos puntos de vista diferentes desde su secuencia temporal. Por un lado la instalación se compone de una proyección lineal en loop, ésta muestra al espectador las sensaciones que quiero transmitir, sin dar opción al espectador a participar. Alrededor de esta proyección concibo un frame extraído de este videojuego, en el cual podemos introducirnos e interactuar, ya que he pretendido darle un entorno tridimensional pero respetando la estética bidimensional arcaica, en un espacio en el que los roles de cada uno de los elementos están intercambiados. Todo ello nos deja claro el mensaje que pretendo expresar: El juego es juego y en él no hay reglas. Todo lo que vemos no es real ni nunca lo será, aunque forme parte de la realidad, en este caso virtual.

A n d r e a Domènech Historias de la calle da nombre a un proyecto fotográfico construido a modo de dietario entre octubre de 2005 y junio de 2006. Primeramente el proyecto se formaliza en un libro de edición personal que recoge la experiencia compartida durante unos meses con algunas personas sin techo que viven en las calles de la ciudad de Barcelona. La exposición del libro va acompañada de diez de las imágenes más relevantes, que forman parte del libro y que se muestran impresas en un tamaño de 40 × 60 cm, lo cual permite otro tipo de aproximación al tema. El trabajo representa el proceso de la propia experiencia y se materializa como un espacio en el que se encuentran diferentes realidades que con el tiempo se han ido acercando. Por una parte, se hace explícita la realidad fotográfica que como registro inmortaliza los momentos existenciales, y deja memoria de ellos, de unas personas que suelen ser olvidadas en los márgenes de la estructura social; por otra parte, la realidad de la experiencia que se convierte en una búsqueda de la propia identidad. Historias de la calle resulta así un homenaje a sus protagonistas.


Patrim 2006

Juan

Fernando

Per la meva seguretat es un fragmento de vídeo de un poco más de tres minutos de duración. Consiste en una recopilación de imágenes extraídas del archivo gráfico de un nuevo sistema de videovigilancia (VV2.0) que aún se encuentra en fase de pruebas. Este nuevo sistema, instalado recientemente en las redes de transporte subterráneas de la ciudad de Metrópolis, cuenta con una sofisticada tecnología KYA PF4 y permite, además de registrar y controlar el espacio y a los usuarios en general, visualizar y conocer íntegramente la complexión de los individuos, incluso a través de la ropa. Al sacar estas imágenes a la luz pública desde el contexto artístico, se pretende invitar a reflexionar no sólo sobre los sistemas coercitivos con los que convivimos actualmente (donde es evidente que el modelo panóptico de vigilancia carcelaria, concebido durante la Ilustración como forma de control, ya no es exclusivo de los recintos carcelarios), sino también sobre cómo la aplicación de estas tecnologías pone en evidencia dilemas de definición entre nuestros conceptos más arraigados, como en este caso, el de la seguridad y la privacidad.

Anna

Garcia-Pineda

Las tragedias humanas convertidas en un chiste fácil. El propio lenguaje parece pedirlo a gritos. Sus estructuras están repletas de pequeñas bromas «de mal gusto» que no hacen sino desvelar nuestros estigmas cotidianos, pequeños fracasos diarios y catástrofes domingueras. Al fin y al cabo, no se puede escapar de la ironía. Simplemente me pregunto qué sucede en la mente del espectador cuando jugamos a despertar la risa políticamente incorrecta. Mi trabajo gira alrededor de preocupaciones en relación al género y al papel del lenguaje en cuanto a creador de identidades. Lo lúdico funciona como estrategia articuladora de unos proyectos que buscan potenciar la complicidad con el espectador en las construcciones de sentido. Un replanteamiento del ser y el parecer en bromas supuestamente ingenuas que buscan formatos cercanos a la tira cómica o al programa de variedades en un intento de desprender el peso de lo trágico de las reflexiones existenciales. Unos desplazamientos hacia lo cotidiano por medio de pequeñas gracias inspiradas en frases hechas y juegos de palabras que con una lógica aparentemente inocente tratan de estereotipos que funcionan como prejuicios.


Patrim 2006

Yago

Hortal

“En pintura, un accidente provocado supone relegar todo tu conocimiento, todo lo que tú eres, al azar; y el intentar controlarlo, un combate de indefinidos asaltos. Así pues, y a base de asaltos, voy ordenando todo aquello que la pintura me da, evidenciando lo que más me identifica. Construyo y deconstruyo, monto y desmonto, ordeno y desordeno, hasta llegar al máximo entendimiento entre ambos. La casualidad converge en un discurso de razón tras un diálogo.”

Tjasa

Kancler

Campo de dispersión es la pieza derivada del proyecto Fragmentaciones donde me interesaba el sistema de signos y sintaxis que elaboraban las variantes combinatorias de los objetos. En ese mundo de signos, escapaban muy rápidamente a su valor de uso para jugar entre sí, para corresponderse. Detrás de esta formalización semiótica, existe sin duda una reminiscencia de La náusea de Sartre donde nos acercamos a la experiencia del mundo tal y como se nos presenta, olvidándonos de los lazos significativos que tiene en nuestra vida cotidiana. Me parecía que el objeto podía tener una vida propia, salir de la pasividad de su utilización para adquirir una cierta autonomía y tal vez para vengarse de un sujeto demasiado convencido de dominarlo. Los objetos siempre han sido considerados un universo inerte y mudo, del que disponemos con el pretexto de que lo hemos producido. Pero ese universo tiene algo que decir, algo que supera su utilización. Entra en el reino del signo, donde nada ocurre con tanta simplicidad, porque el signo siempre es el desvanecimiento de la cosa. El objeto-signo, en el que interfieren múltiples tipos de valores, es mucho más ambiguo que el signo lingüístico. ¿Dónde están no la coherencia abstracta, sino las contradicciones vividas en el sistema de los objetos?


Patrim 2006

Cesc

Moliné

Desde la literatura y el mito, las propuestas artísticas que planteo buscan revisitar los arquetipos sociales desde una perspectiva contemporánea. Me interesa plantear preguntas relacionadas con la naturaleza cambiante de la identidad, la conciencia, el conocimiento, los sentimientos y la existencia. Trabajo principalmente con series fotográficas y vídeo stop motion para dejar que el tiempo transcurra y, en aquel lapso de tiempo, poder describir lo que Jeff Wall llama states of becoming, para entender la importancia y el significado de la transformación, de la mutación, en lo que es propio de la interioridad del individuo. La toma de imágenes huye de la fotografía documental para acercarse a la fotografía escenificada donde los modelos actores llevan a cabo acciones que se registran en el seno de un estudio o de un entorno preparado para la performance. El sonido de los vídeos stop motion remite a los sonidos arquetípicos como el agua que fluye, la respiración de una persona, el llanto de un niño, el crepitar de un fuego que quema, etc. Busco sonidos que tengan significados universales. En Odyssey he querido hacer referencia a la partida y al retorno de un viaje hacia lo desconocido y, para ello, he propuesto utilizar la metáfora del nacimiento o la muerte. De esta manera, la vida es el viaje, la exploración; y el agua, el medio donde transcurre el tránsito, la vida. Y Ulises es bebé que tiene que nacer y, al mismo tiempo, individuo que finaliza su periplo vital. Nacimiento y muerte se proponen como tránsitos repentinos e intensos donde el viajero queda expuesto a la más profunda vulnerabilidad en la antesala hacia lo ignoto.


Patrim 2007

Daniel

Jacoby

Método utilizado: para la realización de esta pieza, tiene que obtenerse el registro de ventas efectuadas en un periodo de tiempo determinado por alguna tienda con niveles altos de facturación. En este caso, se utiliza el de una importante tienda en línea de productos de informática y electrodomésticos, cuyo sistema informático almacena las ventas de hasta once meses de antigüedad. Con una aplicación diseñada para este propósito, se analiza cada una de las entradas de la base de datos de ventas y se ordenan cronológicamente. Las imágenes de los productos son descargadas de la página web de la tienda y son todas redimensionadas a un tamaño estándar. Posteriormente son ordenadas una al lado de la otra en el orden cronológico en que se vendieron los productos a los cuales estas imágenes corresponden. El resultado, en este caso, es una enorme imagen en la cual se ven los más de 22.000 productos vendidos.

Ramón

Louro

El mundo es una secuencia de movimiento constante que no se hace cargo de nuestros deseos, de este monólogo perseverante destinado a la frustración. Escoger un momento, aislarlo y contemplarlo a vista de pájaro, a suficiente distancia, es una evasión, a menudo una exigencia. Dicen que el hombre debe hacer lo que desea, pero no puede amar sus sueños, así pues expiar las obsesiones como sea tiene que ser el primer paso para emanciparse de las pasiones por despertar.

Patricia

Martín

“Antes te tenía cerca y te miraba desde fuera como quien mira y observa a un desconocido, ahora no es que te conozca pero sé que quiero acercarme, estar presente de otra manera distinta de la que había permanecido hasta ahora.” Con la realización de esta pieza audiovisual quería hablar de cómo se construye la identidad de una persona desde la distancia; abordar el modo en que los vínculos entre dos hermanas que se separan, se transforman. De cómo el recuerdo a modo de parches cubre a lo largo del tiempo los vacíos que deja la falta de vivencias cotidianas. Y por tanto, qué tipo de relaciones comunicativas, o incomunicativas, se establecen bajo este contexto. Así, la idea de distancia o ausencia toma aquí el mayor protagonismo convirtiéndose en una presencia con diversas caras.


Patrim 2007

El tema de la muerte forma parte en la construcción de estos conceptos, distancia y proximidad, presencia y ausencia, como expresión máxima de los mismos. Sirviéndome, en este caso, para reflexionar acerca del modo en que se afrontan estos términos bajo una vivencia cercana a la muerte. ¿Cómo se establecen las relaciones entre dos personas cuando una de ellas ha estado a punto de morir? El audiovisual se articula bajo el concepto de la fragmentación de las experiencias vividas. Es decir un collage aparentemente inconexo de frases sueltas, imágenes del ahora, del recuerdo... que reflejan el modo en que construyo la relación que mantengo con mi hermana y a ella misma. Partiendo de una cinta de casete como llave de la imagen del recuerdo para irse tejiendo entre otras que describen cómo entiendo el presente. Todos estos nexos se producen para llegar a establecer un paralelismo entre las concepciones de la distancia y las relaciones comunicativas. Sólo se trata de decidir qué lugar ocupar dentro de la realidad creada, dentro-fuera, espectador-interlocutor.

David

Oca

Sonido lonely es una videoinstalación que trata de captar una sensación de absurdo y de basta soledad vehiculada a través de un lenguaje visual frío y distanciado. El hecho de aplicar distancia en la mirada sobre el absurdo y el patetismo, de alejarse de lo melodramático, permite que también aparezca un sentido del humor soterrado y silencioso. Lo que vemos es una persona sentada con un taburete a cada lado, que se los acerca y los vuelve a dejar en su sitio en una sucesión de movimientos sin fin. Así, el tiempo se llena con una coreografía absurda, se escribe con una acción que se agota en sí misma, en el hecho de llevarse a cabo. El gesto y el movimiento se convierten en un signo sin significado, porque no tienen ninguna exterioridad a la que referirse. Es precisamente de aquí, de este hacer sin objetivo, de donde proceden el tono trágico y paradójicamente también la comedia que impregnan la obra. Hay una profunda fractura en el personaje del vídeo, fractura que resuena en el desdoblamiento que se produce cuando la imagen de los taburetes (en vídeo) se desencaja, se extrae de los taburetes reales que hay ante la proyección y que antes estaban recubiertos con su imagen. Estas dislocaciones entre realidad e imagen, entre signo y significado, entre drama y humor son el motor de la obra.


Patrim 2007

David

Oliver

Las estampas que presento son una serie de tapices apropiados para hacer petit point, cada uno de los cuales presenta un paisaje sobre el que tienen lugar diferentes intervenciones con serigrafía y mediante éstas se produce una reformulación de los propios paisajes. Se trata de tres paisajes en pleno apogeo primaveral. Diáfanas escenas campestres en cada una de las cuales, a través de la intervención serigráfica, se da lugar a algo ominoso que, incluso así, no consigue romper la quietud y la claridad de la escena, sino que, al contrario, inyecta aún más bucolismo. Son escenas que a pesar de su carga erótica o un poco indecorosa, que al principio provoca un cierto impacto visual por el hecho de tratarse de tapices, están tratadas con mucha ternura. La estampación serigráfica está aplicada mediante tintas planas superpuestas, de manera que la intervención queda totalmente integrada en el tapiz original, que, a la vez, por el hecho de tratarse de un objeto apropiado y fabricado en serie mediante serigrafía industrial, acaba resultando una reverberación en la técnica de reproducción, pero que utiliza estos lenguajes plásticos con intenciones totalmente antagónicas. De esta manera intento dar un uso abierto y polivalente a la serigrafía como búsqueda y exploración en los lenguajes del arte.

Á n g e l a Palacios «El proceso de autoconformación de nosotros mismos depende de las creencias que tenemos sobre cómo somos y de las historias que explicamos sobre nosotros.» Glover La obra propicia una reflexión en torno a la imagen que configuramos de nosotros mismos, la cual es fruto de las miradas que los otros reflejan hacia nosotros y depende del abanico de relaciones y situaciones en que nos hemos encontrado; especialmente aquéllas que se desarrollan gracias a las nuevas tecnologías, ya que posibilitan una gran variedad de vínculos y dan lugar a una intensificación de los intercambios sociales y a nuevas clases de relaciones, que favorecen la ruptura con las formas que eran habituales. ¿Nos propone un cuestionamiento de las relaciones que se establecen con el otro y de las impresiones que causamos a los demás, las cuales tienen un papel de promesas y generalmente el observado tiende a manipularlas, transgrediendo la realidad y convirtiéndola en una representación colectiva... una performance?


Patrim 2007

Iratzu

Pastor

¿Acaso por no tener territorio estamos al margen de tener fronteras? En el proyecto de Oroimena eta Ametsak (Memoria y Sueños), se pretenden mostrar las caras anónimas del pueblo vasco para introducirnos en una autocrítica y reflexión sobre aquellos prejuicios que ya tenemos sobre el conflicto sociopolítico que se vive hoy en día en Euskal Herria. Enseña aquello que menos se ve en las versiones oficiales de los estados. Lleno de símbolos que se contraponen de dos en dos para crear la idea de dualismo, el concepto global nos acerca a la idea de la frontera. Una frontera implica dos partes diferenciadas, no hay existencia de una parte sin la otra, es la frontera de Euskal Herria, una línea invisible que existe porque todavía hay gente que se niega a olvidarla.

Xavier

Solà

Soy un cobarde pero no me da miedo la muerte. Hace unos años conocí a una persona con una mirada de increíble belleza. Lo que la hacía tan especial era que esta belleza parecía que procedía de la más absoluta tristeza, una tristeza que la revestía de un aspecto sublime. Después, esta sufridora casi siempre muda, en confianza, rompió su silencio y me explicó algunos detalles de su vida. Después de aquello entendí que las cosas bellas, a veces, nacen de superar la desesperación y sustituirla por la armonía de la melancolía. Mis imágenes son oscuras de contenido, incluso claramente perversas; queda reflejada una profunda obsesión por la muerte, pero el personaje central se enfrenta a este momento final de manera tranquila y silenciosa como lo harían los héroes o los mártires, y consigue con su irritante falta de inclinación por la vida humillar constantemente a sus verdugos y condenarlos a vivir eternamente contrariados. Hace tiempo me pareció buena idea disfrazar el contenido inquietante de la obra con colores desenfadados, buscando un impacto más indirecto; al mismo tiempo, sin embargo, el objetivo también es acentuar un cierto dramatismo del trazo.


Patrim 2007

Begoña

Toledo

lo.proyect nace en marzo de 2006 (con la colaboración de Luis Mateo, artista relacionado con las artes escénicas). La primera finalidad del proyecto es abrir una manera de entender la ciudad a partir del análisis de lo cotidiano, haciendo una reflexión sobre los modos de habitar el territorio de la urbe. Centrado en este periodo en la ciudad de Barcelona, las primeras estrategias de acción lo.proyect se basaron en el caminar como forma de comprensión y construcción de significantes, para continuar o quizá aportar otras líneas de actuación sobre el terreno del recorrido como disciplina estética. La metodología llevada a cabo por lo.proyect podría estructurarse de la siguiente manera: OBSERVACIÓN (derivas, recorridos, caminar) ANÁLISIS (lectura del terreno, captura y registro) ACCIÓN (objetivo, interacción, intervención) Cada una de las sesiones llevadas a cabo ha sido documentada a partir de fotografías, vídeos, textos, muestras y objetos encontrados. Todo el material recopilado está archivado y puede ser ampliado, manipulado y reinterpretado por la generación de discursos nuevos o derivados.

120



122


Coordinació de les quatre edicions de “Patrim”: Facultat de Belles Arts. Universitat de Barcelona Responsable “Patrim”: Coordinació “Patrim”:

Carlos Velilla, Vicedegà de Cultura i Publicacions de la Facultat de Belles Arts Dolors Pulido, Facultat de Belles Arts

Direcció de l’edició: Disseny:

Teresa Blanch, Degana de la Facultat de Belles Arts Marta Negre

© dels textos:

Salvador Claramunt Teresa Blanch els alumnes seleccionats

Edicions i Publicacions de la Universitat de Barcelona Dipòsit Legal: B.16.790-2008



Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.