just que el saber fer de l’actriu castellana eclipsés un dels millors treballs sobre escena que s’han vist des de fa anys a Catalunya. I és que Rubèn de Eguia – jove actor que no havia fet pràcticament res abans – és la gran sorpresa de La vida por delante. Tenir una estrella com Velasco davant no deu ser gens fàcil, però això no sembla que afecti de Eguia, que construeix Momo amb tots el matisos, encertant en els jocs de paraules que el text proposa, sense anar més enllà d’allò que el seu personatge li demana, i amb una concentració absoluta. Un nom i un actor que, si manté aquesta innocència interpretativa, donarà moltes alegries a l’escena catalana. Possiblement, l’únic aspecte millorable de l’obra és el ritme. Una obra de pràcticament dues hores, sense entreacte, necessita mantenir l’atenció constantment. I amb dos personatges protagonistes, i només amb el suport de dos més, és difícil. Haver prescindit de vint minuts de muntatge no hauria afectat la narrativitat del text i hauria estalviat moments de falta d’intensitat. Encara que l’escenografia està ben plantejada (diversos espais d’un mateix pis), donant la sensació d’asfíxia que es percep en alguna de les situacions, es queda curta per a la complexitat de l’evolució dels personatges. Momo es va fent gran ràpidament mentre Madame Rosa entra en un període de decadència fins arribar a la mort. Sigui com sigui, és una obra molt recomanable per a tots aquells que vulguin veure una gran actriu de teatre donant tot de sí. Per a aquells que vulguin ser testimonis de com un jove actor, sense massa experiència prèvia, pot demostrar que la interpretació – encara que s’hagi de treballar molt – pot arribar a ser molt innata, i gaudir d’un director que ama el text, l’escena i les històries on els sentiments són els que estan en joc. Una obra sobre la vida, els seus clarobscurs, i sobre l’amor incondicional. No és poc. Val la pena.
> Vídeo de la presentació > Web d’Albert Lladó