PREFACI
EL FAR
Far de l’Albir 00:46 h, 18 d’agost
Només havia plogut uns minuts però era una nit fresca, perfecta per a ser el mes d’agost. Toni cavil·lava seriós mentre tornava a peu des del Far. Allà, com sempre a poqueta nit, quan la calor donava un respir, s’havia trobat, entrepà en mà, amb la colla del poble. Sopaven, reien i, sobretot, la petaven durant hores, ara futbol, ara concerts, ara d’enamoriscaments... Eren joves d’esguard transparent i miraven de gaudir la vida com si cada segon fos l’últim. Però aquella nit el neguit sobrevolava la badia. Alícia havia escampat la notícia que corria per totes les colles de la contornada: l’alcalde de Pedreguer havia denunciat uns xavals del poble per fer un mural a la casa de la cultura on es representava el rei cap 7
per avall. Enviava la denúncia ni més ni menys que a l’Audiència Nacional, un tribunal amb seu a Madrid que dirimeix sobre delictes greus i els xicots s’enfrontaven amb un suposat delicte d’injúries a la Corona amb possibles penes de presó! Tots coincidien que l’alcalde se n’havia passat; per les fotos que es podien descarregar des del mòbil havien comprovat que el mural no era gens agressiu. A més, la llibertat d’expressió és un dret inalienable i, per acabar-ho d’adobar, el mateix Ple de l’Ajuntament n’havia autoritzat la realització. Amb tot, alguns, com en Toni, no entenien l’entestament dels joves a representar-lo malgrat les amenaces. –Però per què han pintat el rei cap per avall? I què diuen de 300 anys? No ho entenc! –preguntava Toni. –Que no saps això? –contestà irònica Alícia–. No saps què va passar aquí ara fa 300 anys? Però què feu en classes d’Història? –La veritat és que ni em sona... –Com que no!? No has sentit parlar mai del mal d’Almansa!? –Et dic que no... –i Toni alçà els muscles. 8
–No, eh?... mira, dilluns he d’anar a Dénia a recollir uns llibres que he encomanat. Si m’acompanyes, et conte fins on jo sé. Un somriure de Toni aprovava la proposta: passar el dia amb Alícia resultava estimulant. Vivia a Vic, però sempre estiuejava a Altea, el poble de la mare. De manera que Toni la coneixia des del bressol i amb el pas del temps havien esdevingut inseparables. Alícia era un motoret d’ulls enormes, sempre estava en marxa. Intuïtiva i creativa, la seua ment era com una olla de mongetes, sempre petant-ne una de nova. Per contra, rere les ulleres d’en Toni hi havia un xicot que de primeres parava tímid, era assossegat, reflexiu, preferia escoltar mentre al seu cap s’ordenaven les idees. Eren com el dia i la nit, pols oposats, i potser per això s’atreien.
9