Capítol 1: De com era Adelina
A
delina era una xiqueta de vuit anys que vivia en un poble de les muntanyes de la Mariola, en un carrer on els àlbers ombrejaven les voreres. Roig sobre verd. Vida sobre esperança. I el barranc del Cint al fons. Lina, que així és com tots l’anomenaven, era molt intel·ligent i s’entretenia observant el món que l’envoltava. És per això que ja sabia moltes coses que la resta de xiquets de la seua edat encara tardarien anys a conèixer i a aprendre. Tanmateix, era tan tímida que
2
es passava la major part del temps tancada en ella mateixa. Des de ben xicoteta, parlem dels primers dies de guarderia, havia tingut moltes dificultats per fer amiguets, principalment perquè no parlava. No parava de plorar quan la mare la deixava cada matí en aquella aula plena de pupitres de colors i de dibuixos impossibles a les parets. Hagueren de passar algunes setmanes perquè pronunciara les primeres paraules a l’escola. Encara com, perquè durant algun temps pares i mestres van estar molt preocupats per ella. Quan per fi Lina se sentia bé a l’aula i ja havia fet alguns amiguets, arribà el moment d’abandonar la guarderia per anar al col·legi. En part, estava contenta perquè aprendria coses noves, però el fet de no conèixer ningú no li agradava. Sense ser-ne massa conscient, el seu caràcter introvertit ajudava que la intel·ligència i l’enginy se li desenvoluparen ràpidament. Per contra, la seua manera de ser es tornava cada volta més i més esquerpa. I
3
això anava allunyant-la del món real. Així és com la solitud es convertí en la seua única companya de jocs en els últims temps. Sí, és veritat que els pares, la germana major i els iaios no paraven de dir-li coses boniques i afalagadores. I no solament per fer-la sentir bé, sinó perquè realment ho pensaven. Però ella continuava sent reservada i, tot s’ha de dir, estava una mica trista. –Ai, i com és de bufona esta xiqueta! –era sempre l’expressió dels iaios. És clar, ells solen dir dels néts coses boniques i agradables. Els majors sempre veuen en els néts que la natura els retorna els frescos records de la infantesa. –I quin goig que fa! –era una de les frases reina de la mare. Lina sabia amb certesa que era una manera afectiva de dir-li que estava grassoneta. I és que a les mares els agrada tenir els fills ben nodrits. I si es nota, molt millor. –Quins cabells tan llisos i rogencs! I quines piguetes tan gracioses! –floretes que la
5
germana li llençava cada vegada que la pentinava davant l’espill. Lina creia que li ho deia per fer-la sentir bé. Ella, Beatriu, sí que era bonica de veritat. Tenia catorze anys i els cabells molt negres, també llisos com els seus, però més llargs i molt lluents. De careta s’assemblaven. Bé, això és el que deien les amigues de la mare. Però a ella no li ho pareixia. Almenys Beatriu no tenia eixes horribles pigues que li emplenaven tota la cara. Ni tampoc una pell tan blanca com la seua. Bea es podia passar tot el dia a la platja, en banyador, sense tenir més cura que la primera untadeta de crema. El resultat era una pell bronzejada, bonica i lluent; com una carícia de sol. En canvi ella... havia de romandre davall el para-sol la major part del temps. Havia d’aguantar que sa mare li posara crema cada dos per tres. I el pitjor de tot, havia de posar-se una samarreta cada vegada que eixia de la zona d’ombra. Així i tot, quin era el resultat? La pell roja i irrita-
7
da. Com una esgarrapada de sol. Una coïssor insuportable que li impedia dormir bé durant algunes nits. Bea tenia un cos esvelt i bonic. No com ella, que era totalment desproporcionada. Amb eixos braços tan esprimatxats i eixes cames tan llarguerudes. I el tronc? S’assemblava més a un tonell que al cos d’una personeta de vuit anys. I com n’era, de simpàtica, sa germana! Per això tenia tantes amigues. No com ella, que era tan ruca. Sempre seriosa i callada. Per això no tenia amics. Per què no podia assemblar-se un poc més a ella? –Quins ulls tan blaus! Sembla que les fades hi hagen deixat un trosset de cel –com eren de boniques sempre les paraules del pare...
9