Notícies locals/opinió SENSE PRETEXTOS
9
rebutjant les cridòries de sirena que atabalen el sentiment.
Després d’haver llegit a la premsa bona part del document intervingut a Ettore Gotti Tedeschi, expresident de l’Institut per a les Obres de Religió (IOR) –conegut com a Banc Vaticà– i acceptant fins i tot que s’hi han pogut afegir alguns excessos... Sense buscar pretextos per a justificar-ho, amb la més bona voluntat per a contribuir al prestigi que mereix la veritable Església de Jesucrist, el seu fundador, amb el mitjà més eficient al nostre abast, l’oració, el desgavell que està sumida l’autoritat de l’Església Oficial Catòlica per motius diversos, desagradables, per no inculpar interessos nocius aliens a la seua missió santificadora que aconsegueixen desorientar els fidels més considerables. És molt cert que l’Església no ha estat mai una societat perfecta, sinó el perfeccionament de la humana societat. Durant el procés de la vida de Crist no és qüestionable que utilitzés institucions de poder per a anunciar el missatge de Déu i comunicar-se amb tota l’afectivitat possible sinó, al contrari, ho va fer des la postura d’humilitat més humiliant i servei incondicional que arrossega les voluntats més diligents. Per este motiu és desitjable que d’una vegada per sempre el Magisteri de l’Església Catòlica expulse el llast que, en la meua modesta opinió, l’enfonsa ineludiblement i torne a situar-se tal com als inicis la va constituir el seu Fundador, cosa que evitaria confusions i desavinences, fins i tot dins la mateixa Església. Necessàriament, cal que les feligresies de les esglésies locals coneguen i visquen el que anuncien per a aconseguir que la seua predicació sigue creïble. Caldria que cada església i cada fidel en particular s’aprofitessen i es posessen al servei de tot el que s’ha tret del tresor que conté el Concili Vaticà II. Allò que pretén ajudar a totes les persones dels nostres dies –tant si són creients com si no ho són de forma explicita– a fi que en la percepció de la seua vocació acomoden millor el món a la dignitat de les persones i tendeixen a la fraternitat universal sota l’impuls generós de l’amor,
No hem de confondre les associacions, els moviments ni les congregacions són l’església. Ni tampoc les pràctiques eclesials d’assistència, usuals, que rutinàriament es porten a terme per a complir un deure amb el pretext de l’obligació exigent complida. D’algunes enquestes es percep un corrent de vida en què la gent s’anomena “catòlic/a practicant” o catòlic/a no practicant. S’autodefineix catòlic/a practicant quan ha desenvolupat tota una sèrie d’actes externs que creu obligatoris per a posar la seua consciència en pau i tranquil•litat amb l’església i amb Déu. I s’anomena catòlic/a no practicant quan pertany a l’església de manera nominal o d’escasses pràctiques externes. L’església no és això que equivocadament pensen una bona part de creients per a satisfer el que creuen imposicions eclesials. Al Concili Vaticà II se li ha d’atribuir el mèrit de desmitificar l’Església com a institució, com a història, com a “lloc únic” de salvació. L’Església vertadera la conformen totes aquelles persones que més enllà de la pràctica del compliment de certs rituals litúrgics, sens dubte, plens de significats, està la forma de fer les coses en la vida entre les persones que troben en l’anar i vindre de cada dia que, de manera primordial i amb la gràcia de Déu, posen en pràctica les seues aptituds, la principal de les quals és l’Amor. Estes persones són veritablement els cristians practicants. Algunes d’elles de posicions humanes privilegiades que han pres l’opció “denigrant” d’estar al servei del “rebuig” humà, satisfent així les seues necessitats interiors, la qual cosa posa de relleu l’amor que tenen pels altres –en particular, pels més desfavorits– sense imposarse, en moltes ocasions, el deure de pertànyer a cap confessió ni església determinada. Joaquín Tomàs
Pa i Pastes del ROSER Tel. 977 719 100 c/ Major 4 43878 MASDENVERGE