Itineraris literaris per Barcelona
El raptor de gnoms de Jordi de Manuel
El raptor de gnoms: 1ª etapa
El Casino de l’Arrabassada
El temps ha passat i només queden les runes, però que són suficient per fer de refugi a Dragan Isakovic, el raptor de gnoms i a nosaltres per fer la primera parada de la nostra ruta. “Ha tingut sort, amb aquell edifici enrunat. Troba que és el lloc ideal per passar les nits. No queda gens lluny de la carretera ‐la Rabassada, en diuen els del país‐, i tot i que les parets estan esquerdades i amb prou feines se sostenen el resguarden del vent i de la pluja; s’hi ha acostumat fins al punt de trobar‐lo confortable. Són les ruïnes d’un antic casino, un edifici enderrocat, vençut per la naturalesa, un deliri que fa prop d’un segle envaí la burgesia benestant d’aquest país. Ell no ho sap, però l’espai que ha escollit per pernoctar és el que resta de la Sala de Suïcidi, una cambra èpica pròpia dels casinos d’ aquella època destinada a estalviar el malviure als que s’arruïnaven en el joc. El Casino de la Rabassada va tenir una vida tan efímera, tan curta, que la Sala no s’arriba mai a utilitzar per al fi per al qual havia estat dissenyada.
Estances derruïdes, envaïdes per la vegetació, façanes descarnades on s’endevinen els arcs i el perfil d’alguna
figura modernista i neoclàssica. Això és tot el que queda del Casino. A terra, entre les tres parets on pernocta, ha trobat unes quantes egagròpiles: petites boles fetes de pèls i ossos menuts, una evidència que encara sobreviu alguna òliba a la serra.” Pàgina 32
Des de la carretera de l’Arrabassada en direcció a Sant Cugat, abans d’ arribar al km 7 just passant la bifurcació que mena a Can Cortés, al costat dret trobem les restes d’un mur d’arcades i finestrals d’estil àrab. Estem davant de les ruïnes del que havia estat un colossal conjunt d’Hotel Casino i Parc d’Atraccions. L’hotel es va inaugurar l’any 1899, era de gran categoria, un dinar tenia el cost mínim de 5 pessetes. Els grans salons eren abillats d’enormes làmpades, quadres i estàtues de marbre, la cuina era francesa i el menjador estava amenitzat per un grup de jazz del Harlem negre dels Estats Units. Al costat de l’hotel, l’any 1911, es va inaugurar el Casino. Les seves sales de joc eren famoses arreu de Catalunya, havien dut a la ruïna a més d’un empresari. Segons diuen, hi havia una habitació especial per aquell que s’arruïnava, perquè si es volia treure la vida ho fes en aquest lloc sense oferir cap espectacle. El Casino, per circumstàncies estranyes (polítiques del moment), només va tenir una vigència de dos anys. El que va tenir més èxit quant a la durada va ser el Parc d’Atraccions. Tot el conjunt del Parc era un enorme jardí ple d’avingudes a diferents nivells, i als costats, els parterres d’exòtiques flors i arbres, prop dels bancs murmuraven els brolladors, i més espaiades les fonts, aiguaneix d’aigua fresca. Al fons de la vall, frondosos boscos d’atapeïda vegetació. L’any 1938, va ser la data determinant de la fi, els edificis varen ser ocupats pel 39 batalló de Carrabiners. L’any 1943, el Negociat d’Obres Públiques de la Diputació de Barcelona donà permís d’enderrocament dels edificis, i foren venuts com a ferralla. Dels edificis s’aprofitaren les parets, així com tota l’estructura de la muntanya russa i els materials corresponents a l’obra. L’any 1972, el darrer propietari dels terrenys, va demanar permís per fer una neteja del lloc i muntar unes cavallerisses, cosa que se’n va anar en orris, i a poc a poc s’ha anat desfent el que quedava. El bosc s’ha fet amo i senyor del que en principi era seu. FONT: TORMOS I RAMI, Miquel. Camins d’aigua: passejades per 100 fonts de Barcelona. Barcelona: Desnivel, 2007.
El raptor de gnoms: 2ª etapa
L’Esglèsia de Santa Maria de Vallvidrera
Buscant un lloc per alliberar el gnom Hum, Dragan es troba davant d’una església antiga.
“Travessa la carretera, i topa amb una esglèsia: “Esglèsia de Santa Maria”, diu al rètol. Es pregunta quantes esglésies hi deu haver al món que s’anomenen així. Aquesta, però, és antiga, el text de la placa informa al visitant que té més de mil anys, tot i que probablement ha estat reconstruïda diverses vegades.” Pàgina 82 La història de Vallvidrera està ben documentada al llibre “Historia documentada del poble i la parroquia de Santa Maria de Vallvidrera” per mossèn Llorenç Sallent. Tot i que molts autors han explicat l’etimologia del nom Vallvidrera per vallis vitraria, és a dir, vall de vidre perquè antigament s’hi fabricava vidre, el fet de no trobar cap restes enlloc ni cas document on es faci referència fa pensar que la tesi correcta és la del doctor Balari que diu que el nom de Vallvidrera deriva de vallevitraria, nom que procedeix d’una herba que recp el nom de vitraria en llatí i morella roquera en català. Al llibre de Sallent es recull que al 1789 Francisco de Zamora es va adreçar a Josep Bernardà, mossèn parroc de Vallvidrera per obtenir informació sobre Vallvidrera per fer una Història de Catalunya. Aquest li va enviar la següent informació: S’ignora el temps de la fundació de l’església de Vallvidrera i quan va començar a ser Església Parroquial. Entre els papers de l’arxiu de la Rectoria, els de major antigüetat fan menció de finals del segle XIV, en què ja era Parroquia amb el seu Rector i tenia alguns mansos més, els quals al ponent estaven units amb altres. L’Església Parroquial està fundada sota l’advocació de la Mare de Déu en la seva gloriosa Assumpció. Altre llibret citat al llibre de Sallent és “Las cercanías de Barcelona” on s’explica que el terme parroquial de Vallvidrera és anterior al segle XIII i es ténen notícies precises a partir del 1237. El bisbe de Barcelona Berenguer de Palou va fundar un monestir de monges cistercienses denominat Santa Maria de Valldonzella, essent la seva primera abadessa Berenguela de Cervera, que es va obligar amb altres monges religioses a obeïr al prelat. Aquella comunitat va quedar establerta al territori de Vallvidrera i més endavant va passar a residir en el convent construït extramurs de la Porta de Sant Antoni en Barcelona. Retirades les monges bernardes no es troba cap notícia de Vallvidrera fins a mitjans del segle XIV. L’Església Parroquial situada a 210 metres sobre el nivell del mar és un exemplar de la decadència romànica. Xavier Moret al seu llibre “Collserola pas a pas” ens indica que la referència escrita més antiga de Santa Maria de Vallvidrera és d’un document d’un ciutadà de Barcelona, anomenat Muç, que el 985 va ser capturat per cabdill moro Almansor i portat presoner a Cordova. Muç va ser alliberat el 986, però quan tornava a Barcelona va caure malalt a Saragossa i abans de morir va voler validar el testament perdut durant la ratzia d’Almansor a Barcelona. Segons aquest document, Muç va voler donar els seus béns a l’Església de Santa Maria de Vallvidrera i a les persones vinculades a ella. Moret recull el testimoni de Mercè Ferrer que explica que l’església primitiva és del segle X, però al segle XVI s’hi va fer una reforma, que és basicament el que es pot veure ara. A més informa que durant la Guerra Civil es va destrossar l’església i es va afusellar un munt de gent contra la paret del cementiri. Altre testimoni que recull Moret és el de Jaume Pujol, que explica que l’únic element interessant de l’església és una estàtua de Sant Roc i que la resta és tot nou. L’únic que es va salvar del temps de la Guerra Civil són quatre bocins d’un retaule barroc, que ara són a Poblet. Fonts: MORET, Xavier. Collserola pas a pas ; SALLENT I GOTÉS, Llorens. Història documentada del poble i parròquia de Santa Maria de Vallvidrera.
El raptor de gnoms: 3ª etapa
El Museu Casa Verdaguer
Després de passar l’Església de Santa Maria de Vallvidrera, Dragan torna al cotxe per agafar l’Hum i li crida l’atenció un edifici: la Casa Verdaguer, també conegut com a Vil∙la Joana..
“Baixa cap a la camioneta per anar a buscar el nan. S’atura un moment en un marge del senderó i s’asseu en l’arrel que sobresurt d’un pi pinyer molt alt. No gens lluny, al vessant d’enfront veu un edifici. És a prop d’on té el cotxe aparcat, però des d’aquí es veu tot molt millor. És una vil∙la amb arcs de mig punt, amb una torre alta acabada en una teulada piramidal de teules roges coronada per un parallamps que apunta cap al cel. En un rètol a prop d’on ha aparcat ha llegit que a la vil∙la va passar els seus darrers dies un il∙lustre poeta. Al mateix vessant de l’edifici hi ha un alzinar interromput per la carretera. A l’esquerra, més a prop, aprecia el campanar ruïnós de l’esglèsia de Santa Maria.” Pàgina 84 Vil∙la Joana, que ara és el Museu Casa Verdaguer, és una masia del segle XIX, els orígens de la qual daten del segle XVI. Davant de l’entrada principal hi ha l’antiga era , que ens recorda el passat agrícola de la finca. S’hi exhibeixen col∙leccions d’obres, objectes i fotografies de Verdaguer. El 10 de juny de 1902 morí en aquest indret Jacint Verdaguer, màxim representant de la Renaixença literària, convidat pel propietari de la casa, Ramon Miralles, amb l’esperança que es recuperés d’una llarga malaltia. Les estances que Mossèn Cinto va ocupar els darrers dies de la seva vida s’han mantingut intactes. També hi ha una biblioteca especialitzada, amb fons fotogràfic i fonoteca.
Font: ROMANÍ, Daniel. L’altra Barcelona. Barcelona: Pòrtic, 2002.
El raptor de gnoms: 4ª etapa
Mina Grott
Aquest cop, el nostre raptor de gnoms busca un lloc per alliberar el Gro, i al costat del pantà de Vallvidrera es troba amb el Mina Grott, que amaga una curiosa història. “Continua pel camí de baixada vorejat de plàtans i aviat topa amb el forat fosc d’un petit túnel, l’entrada està barrada amb una reixa rovellada, colgada per fulles d’heura verdíssimes. Veu un cartell: Mina Grott. Dragan no es pot imaginar que rere aquella reixa rovellada, dins aquell passadís negre, s’oculta un vell projecte que va fracassar gairebé un segle enrere. Desconeix que aquell túnel fosc ‐que amb prou feines arriba a assolir dos metres de diàmetre‐ va ser excavat tan sols per dues persones i dues mules, i que cada dia conduïa mig milió de litres d’aigua potable des del subsòl del pantà fins a la vila de Sarrià. No sap que la mina poc després es va reconvertir en el trajecte d’un trenet que travessava la muntanya, un tren elèctric menut ‐tan sols il∙luminat per reflectors d’acetilè‐ que feia un trajecte d’uns mil tres‐cents metres en poc més de sis minuts, un trenet en el qual van arribar a viatjar durant vuit anys prop de trenta mil persones. Desconeix que aquell va ser el primer ferrocarril elèctric de l’Estat, la llavor del futur ferrocarril al Vallès i a Catalunya i de tots els altres trens de l’Estat que funcionen amb energia elèctrica. Dragan tampoc no pot arribar a sospitar que just on es troba s’havia planejat instal∙lar un parc d’atraccions amb capital nord‐americà‐ el Lake Valley Park‐, un complex al qual s’hi podria accedir amb el trenet, ni tampoc mai no s’hauria pogut imaginar que el projecte no va prosperar perquè algú va entendre que representava una amenaça latent envers l’emergent Parc d’Atraccions del Tibidabo.” Pàgina 117‐118 La Mina Grott és una galeria de 1290 metres de longitud que travessa la muntanya de Vallvidreda. Mitjançant un canalís cobert situat al sòl i per tot el llarg de la galeria , proporcionava l’aigua del pantà fins a l’aleshores poble de Sarrià; arribava a subministrar 400.000 litres diaris. Carles Montañés va tenir la idea de fer passar un tren per aquest túnel, com a primer pas d’un projecte que pretenia comunicar amb tren elèctric la ciutat de Barcelona i la comarca del Vallès, però que no va trobar ajut econòmic suficient. Finalment, el tren es va inaugurar el 13 de juny de 1908 i consistia en un únic vagó elèctric d’onze metres i mig de llarg i amb una cabuda per a 36 passatgers que havien d’anar asseguts per la poca alçada del túnel. Per animar la gent a agafar el Mina Grott, Montañés va projectar un parc a l’americana, que amb el nom de Lake Valley Park havia de tenir camps d’esports, muntanyes russes i fins i tot un globus captiu… El parc no es va fer mai perquè les societats del Funicular de Vallvidreda i del Parc d’Atraccions del Tibidabo van tenir por de la competència i van denunciar la falta de seguretat del Mina Grott. Després de diversos entrebancs i conflictes amb l’administració fou clausurat el 28 de novembre de 1916.
Per acabar, us aconsellem que feu una ullada al capítol referent al Mina Grott de Collserola sota terra. Fonts: FERNÁNDEZ I VALENTÍ, Ricard. El Mina Grott: història d’un petit tren de Vallvidrera. Barcelona : Ajuntament de Barcelona. Arxiu Municipal. Districte de Sarrià‐Sant Gervasi, DL 2004 ;
El raptor de gnoms: 5ª etapa
La Font Groga
Després d’alliberar el gnom Seb, Dragan aprofita per saciar la seva sed a una font mítica. Ara bé, a més d’alliberar els gnoms, també els visita de tant en tant i demostra tenir esperit cívic.
“Comença a refer el camí de puntetes –sempre mirant cap a terra‐ per l’alzinar gairebé impenetrable. Deu minuts després arriba a la Font Groga i sadolla la set amb el rajolí d’aigua ferruguinosa que vessa entre la roca esgrogueïda, llefiscosa. S’asseu al banc de pedra desgastat de la font, respira fondo, satisfet, i es fica la mà a la butxaca. Encara hi té tres pedres rodones, com les dues que havia llançat de matinada contra el fanal que il∙luminava el mur d’aquella casa de Pedralbes.” Pàgina 34 “Baixa fins a la Font Groga, coneix una drecera, un camí ferèstec i poc transitat. La font està deserta, tan sols hi ha una bossa de plàstic, amb deixalles, d’algú que ha vingut a passar el diumenge. Un parell de garses picotegen la bossa esquinçada. Els ocells no marxen fins que ell no pica de mans. Dragan recull la bossa i la llença a un petit contenidor per abocar‐hi deixalles. No comprèn per què la gent d’aquest país no té prou cura dels boscos preciosos que hi creixen… de què els serveix anar a votar si ells mateixos maltracten la terra on viuen?” Pàgina 182 La font groga està enclavada en una zona verda i humida on els arbres no deixen veure el sol. Va ser molt popular al segle XIX, ja que es deia que les seves aigües curaven el còlera. L’any 1790 el metge Menós assegurava que les seves aigües eren perjudicials, ja que sortien impregnades “ de la tintura que le dan las raíces de los árboles, arbustos y plantas”. Tanmateix el van replicar dient que el color groc de les aigües era atribuït a les sals de ferro que contenen i que exalcen les virtuts curatives. FONTS: Forcada i Salvadó, Ignasi. Itineraris per Collserola. (vàries edicions) / Tormos i Rami, Miquel. Camins d’aigua: passejades per 100 fonts de Collserola. Madrid: Desnivel, 2007.
El raptor de gnoms: 6ª etapa
La Torre Baró
I arribem a la darrera etapa de la nostra ruta, on el raptor de gnoms busca un lloc per alliberar en Zuk, però no li acaba d’agradar el que veu i es troba amb un senyor gran, que li informa sobre el lloc on són.
“-Que lleig es veu tot des d’aquí –comenta l’home com si li llegís el pensament. Dragan mira en la mateixa direcció on enfoquen els ulls de l’home. -Allà enfront la Ciutat Meridiana, a la dreta el barri de Torre Baró i més enllà la Trinitat: la Nova i la Vella, i allò més elevat és el Carmel –diu l’home sacsejant el bastó cap els barris urbans que llepen els llindars de Collserola.Rere nostre, un cementiri: un dia d’aquest m’hi portaran. Dragan somriu. Apunta amb un dit una torre que sembla un mur amb merlets, un edifici que recorda un petit castell en ruïnes. -Què és? -La Torre del Baró -diu l’home mirant-lo a la cara per primera vegada-.Hi ha un grapat de llegendes sobre aquesta torre. -Llegendes? -Sí, i això que l’edifici no fa pas tant temps que el van començar a construir. Els llibres diuen que un tal Baró de Sivatte va tenir al dèria de construir a principis del segle XX un hotel-restaurant al cor del que seria la Ciutat Jardí de Barcelona: quina ingenuïtat, si fos cert! –exclama tot mirant el cel amb un somriure-. El projecte va anarse’n en orris i l’edifici va quedar inacabat. -I la Ciutat Jardí? -Per a un estranger és difícil imaginar-se què ha sacsejat aquesta ciutat-diu movent el cap de banda a banda-.Tot això va acabar convertint-se en un barri d’habitatges modestos per una banda i en pura especulació per l’altra assegura assenyalant els blocs de pisos que remuntaven el vessant arran de l’autopista-.A mi m’agrada més l’altra història. -Quina altra història? -El meu avi deia que explicaven que un home adinerat, un baró, va encarregar que el construïssin després que la seva filla emmalaltís dels pulmons. El metge li va dir que la nena havia de viure a la muntanya i el baró va començar a construir la torre sense demora –l’home grata el terra amb la punta del bastó-.La filla va morir i l’edifici es va quedar sense acabar. Dragan es treu la motxilla i s’asseu a terra amb les cames encreuades. Observa una estona la Torre del Baró, els barris i els turons del voltant: muntanyes assetjades per antenes. S’alça, carrega la motxilla, s’acomiada del home i comença el descens.” Pàgina 66‐67 Torre Baró és un barri del districte de Nou Barris. Els seus terrenys s’enfilen des de l’avinguda Meridiana fins a Collserola, limitats pel barri de la Trinitat Nova. Va ser propietat del baró de Pinós fins el 1873, que els comprà el marques de Vallbona. L’allunyament del centre de la ciutat va suggerir al nou propietari la idea de convertir la zona en una gran ciutat jardí on la burgesia pogués establir un nou barri lluny dels tràfecs del centre de la ciutat.
Amb aquest objectiu, va construir una mena d’hotel al capdamunt del Turó d’en Xiró, que havia de fer de reclama publicitari i alhora ser la llar del seu fill, necessitat de bons aires a causa de la diftèria que patia. El projecte, però, no s’arribà a realitzar, i aquell edifici inacabat, anomenat popularment la Torre del Baró, fou durant molts anys refugi dels caçadors que freqüentaven la zona. Cal dir que el nom de Torre Baró ha estat atribuït a 3 edificis diferents: l’esmentat,; a una casa de camp de 1797, propietat del baró de Pinós, situada al peu de la carretera de Ribes i que va ser derruïda quan es va obrir l’avinguda Meridiana i a una torre que s’erigia al mateix indret i que va ser destruïda el 1714. Els terrenys de Torre Baró van ser parcel∙lats i venuts pel marques de Sivatte fill a partir de 1939. Una associació de propietaris existent el 1942 s’ocupava d’obrir camins a la muntanya. Especialment importatn fou l’obertura, el 1949, d’un baixador de la RENFE, aconseguit mitjançant les negociacions del mateix veí que havia gestionat la venda dels terrenys per encàrrec de Sivatte, l’aragonès Esculapio Càncer. A partir de 1953, amb l’aprovació del Pla comarcal, que qualificava la zona com a ciutat jardí semiextensiva, s’accelerà la venda de parceles, fruit de l’onada migratori que hi arribà. El 1972 ja hi havia 900 cases d’autoconstrucció, de les quals només 25 disposaven dels permisos corresponents. L’arribada de nous habitants provocà tensions amb els pioners de la colonització de la zona. Torre Baró no disposava de farmàcia, ni de metge ni de mercat i en l’inici d’aquell segon període d’urbanització, ni tan sols de clavegueres. El 1983 s’aprovà el Pla Especial de Reforma Interior del barri, del qual al final del segle XX s’havien vist escassos resultats: unes escales al carrer Masquefa, l’arribada de microbusos al barri i un mirador al costat de la Torre. Entre les reivindicacions més esperades hi havia l’arribada del metro, però finalment es va pactar amb la Generalitat l’arribada d’un metro lleuger amb una sola via d’anada i tornada. Altres millores van ser la inauguració de l’avinguda de Vallbona el 2001 i el pont del Congost que uneix Torre Barò i Vallbona el 2005. Font: Enciclopèdia de Barcelona. Vol 4. Directors: Ramon Albech i Fugueras i Jesús Giralt i Radigales.