Revista Connexió 26

Any 2015 / Núm. 26

TOT SOBRE EL CIM TRENCAR EL SILENCI + pòster del CIM

– ENTREVISTA A CARLES AGUILAR – BAILAR SOBRE RUEDAS TAMBIÉN ES BAILAR MOLT MÉS...

índex

A SANDRA BARBETA Hola Sandra: Te escribo aún sabiendo que te has ido y que en el camino te vas a encontrar con los que han emprendido tu mismo viaje, entre ellos tu madre.

Cuando volví de mi “veraneo” entre mi casa y la playa, dos bodas, un golpe en el coxis, rabadilla para los legos en la materia ¡Eso duele mucho! y un desfile de asistentes personales, ya que la que tenía me dejó casi sin despedirse, no te preocupes, encontré otra, buena gente y estoy bien con ella ¡Es lo que tienen los pueblos!. ¡Menudo verano!. Como te decía, ¡Es que me enrollo sola!, cuando volví supe que querías irte pero no tenías la fecha decida. No me avisaron de tu fiesta de despedida, no hubiera ido, aunque te quiero mucho sabes que esas fiestas de despedida me ponen muy nerviosa y evito ir, pero ese día, curiosamente, me acordé de ti. Estaba recién operada de la muñeca, del túnel carpiano, molesto, incómodo y cabreada con los médicos que no saben que es un paralítico cerebral. ¡Cuántas veces habremos tenido esta conversación sobre médicos ineptos!. Como ves un principio de curso precioso. Estoy un poco descentrada, cabreada y molesta pero pasará.

Después de ponerte al día de mi calamitoso verano e inicio de otoño, también ha habido cosas buenas, ¡no nos quejemos tanto!, tengo una foto mía en el libro de fiestas de Pego y tengo ya lámparas en mi casa, por ejemplo. Te diré que nos has hecho una gran putada yéndote. Nos hemos quedado aliviados, por una parte y tristes por otra. Siempre estabas con una sonrisa en la recepción de mi colegio, perdón ahora lo llaman “El Centro”, pero para mí cuando hablo contigo es “mi colegio”. Cada vez quedamos menos de los que conocimos los inicios del cole y su espíritu.

Tú con tu carácter abierto, llamando a las cosas por su nombre, tus ideas de izquierdas y tu sindicalismo, esos ideales te han dado más de un disgusto, eres de las mías, no nos callamos ni bajo el agua. Tu cuerpo grande como tu corazón que da gusto abrazar, tu trato cordial. Contigo puedo hablar de todo, desde de tíos, pasando por política y arreglar el mundo, hasta de la familia, esas cosas que sólo pareces entender tú y aunque sepas lo que voy a decir, te esperas a que lo diga.

Hemos aprendido mucho la una de la otra y nos respetamos, no recuerdo haber discutido nunca contigo. Siempre me preguntas por mi madre, la pobre tuvo un jamacuco y le está costando recuperarse pero ahí está al pie del cañón. Es fácil hablar contigo. Eres una persona buena, sensata, sensible, te gusta tu trabajo a pesar de todo. Siempre hay buen rollo con tus compañeros, al menos esa es la impresión que da aunque siempre hay grupitos, como en cualquier trabajo y tú no vas a ser menos. ¡Qué sería de Joma sin ti y de ti sin él!, creo que formáis pareja de hecho laboral!

Ahora podrás fumar sin que te digamos que fumar es malo para la salud. ¡Mira que llegas a fumar!. Podrás comer sin preocuparte si engorda o sube la tensión. Podrás escribir matalassos, sin que la profesora te castigue por no decir colchones y vestirte como te de la gana, ¡o no vestirte!.

Sandra: Te escribo esto porque sé que te gusta como escribo, lo que pasa es que no sé si es mi mejor discurso, seguro que cuando lo leas te parecerá genial pero creo que esta vez me ha quedado flojo. Sólo una cosita más. Mientras te recordemos no te habrás ido de nuestras vidas por tanto no te irás nunca de nuestras vidas, al menos de la mía.

Bon vent i barca nova!. ¡Hasta siempre y buen viaje!.

Besos, Rosa Ortolà 16 de noviembre de 2014

Trencar el Silenci 03 • The Coastline Ultra 04 • IV Jornades del dia mundial de la PC 04 • IV Cursa “En marxa per la PC” 06 • El Whatsapp funciona de narices 06 • Bailar en silla de ruedas también es bailar 07 • Reportatge CIM 08 • Pòster CIM 14 • Contunuació CIM 16 • El metro quasi a punt 18 • Una experiencia inolvidable 18 • Podemos y crisis 20 • Enjoy 22 • ASPACE ja tenia una residencia! 24 • A Sandra Barbeta 26

EDITORIAL

ÚLTIMA HORA

Estàvem reunits com cada dijous i va entrar per la porta, i, aixecant la crossa va dir, tot seriós: “TINC UN ARTICLE, TINC UN ARTICLE!!”.

NOVA WEB D’ASPACE www.aspace.cat

Els que estàvem allà portàvem una hora buscant la inspiració, però aquella tarda fosca i freda era perdre el temps, aquella tarda conspirava amb la nostra incapacitat de crear.

Però, llavors, va aparèixer el Quintero i de cop i volta va donar sentit a la nostra feina, a aquella tarda; “Tinc un article!”.

Aquesta frase és la clau en qualsevol diari o revista professional o amateur com la nostra. La capacitat creativa és indispensable per gaudir del dia a dia en la redacció i per generar articles. És per això que aquella tarda, fosca, freda, i de nul·la inspiració, de cop va esdevenir en una tarda màgica i productiva.

Tant de bo a cada reunió de la redacció de la revista aparegués algú, obrís la porta, i digués amb cara seria: “Tinc un article!!”.

L

a nostra presència més important en xarxa és el portal d’ASPACE, www.aspace.cat, que ara l’hem redissenyat des del Centre Especial de Treball ASPACET, i en el que donem informació sobre nosaltres i els nostres serveis.

La web d’ASPACE es va crear el 2000. Després de catorze anys hi havia una clara necessitat de redissenyar-la, donantli un caire més modern, i aprofitant totes les oportunitats que un portal et pot donar, tant d’imatge com d’utilitat.

S’ha redissenyat, revisat per donar-li una altra estètica, actualitzar i ampliar els continguts. El primer objectiu s’assoleix simplificant l’estructura i creant una presentació més clara i atractiva.

Es preveuen altres objectius com incloure el quadre mèdic del nostre servei de Consultes Externes, la definició dels nous serveis residencials, i la reestructuració de continguts, però sobretot aconseguir que sigui una eina de participació de tots, de professionals, d’usuaris, d’alumnes, de famílies, de socis, i de qualsevol col·laborador d’ASPACE.

STAFF

2

Direcció Rosa Ortolà, Xavi Soteras, Pedro Cordero, Martí Cuixart, Emilia Vicioso, Ramiro Herrador, Miguel Quintero, Jordi Cabrera, Luis Sierra, José Luis Hurtado, Matafaluga, Verònica Pàmies, Manolo Martínez, Chem, Yolanda Pons, i Victor Herrero.

Suport tècnic Adrià Domingo i Yolanda Elipe

Coordinació tècnica Xema Martín

Impressió i maquetació ASPACET Pau Segarra

Col·laboració Míriam Torrella, Joan Vidal, Rosa Coca, Jordi Dam, Toni de Ros, Anna Vidal, Bianca Palmisano, Jose Ramón Montforte, Jesús Sierra.

Amb el suport d’Aspace <

novetats

TRENCAR EL SILENCI Jornades sobre l’abús sexual a l’entorn de la petita infància

E

l CDIAP ASPACE, al mes d’octubre passat, va organitzar les primeres jornades sobre l’abús sexual en la petita infància que s’han fet a Catalunya. Aquest és un tema molt complex en totes les seves vessants. Les jornades que van tenir cobertura mediàtica van ser tot un èxit, i les valoracions dels assistents van ser molt positives.

El CDIAP ASPACE (Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç) és un servei del districte de Sants - Montjuïc, que atén a nens i nenes d’ entre zero i sis anys, que presenten trastorns del desenvolupament o risc de patir-los, i a les seves famílies. En aquest sentit, també es realitzen tasques de prevenció i de detecció precoç.

passat dia 24 d’octubre, la Jornada “Trencar el silenci. L’abús sexual a l’entorn de la petita infància”.

“Els ponents de les jornades són referents en el tema en el nostre paÍs” Donada la complexitat del tema, es va preparar un programa molt pensat no nomes per a la sensibilització, sino abordant una perspectiva amplia del que es l’ASI, de les seves arrels culturals, socials, familiars fins i tot antropològiques. Des d’una perspectiva més clínica es van tractarles vessants de la prevenció, detecció i el dotar d’unes primeres idees sobre l’abordatge dels casos, considerant les repercussions psicològiques en l’Infant que demà serà un adult. També es van tractar els aspectes jurídic legals, els recursos de l’administració i les dades epidemiòlogues de les que es va confirmar la nefasta estadística internacional i també del nostre país, el 20% de la població infantil ha patit aquest tipus de maltractament.

La Jornada, que es va celebrar a la Sala d’actes de La Pedrera,va ser inaugurada per la Consellera de Benestar i Família, la Honorable Sra. Neus Munté, pel President d’ASPACE Sr. Lluís Farrés i per la Directora Assistencial d’ASPACE, Dra. Anna Fornós.

Aquest Servei, concertat amb el Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya des de l’any 1.999, atén un promig de 470 infants cada any, que presenten diferents dificultats que interfereixen el seu desenvolupament.

En els darrers anys, relacionat amb una major sensibilitat amb el tema,s’han detectat més casos de trastorns del desenvolupament quines causes es podrien relacionar amb situacions de maltractament i abús sexual infantil. És per aquest motiu que, amb l’ interès d’aprofundir sobre aquest tema i de compartir amb altres professionals així com sensibilitzar a l’entorn, el CDIAP ASPACE va organitzar el

Les aportacions dels ponents van ser d’una alta qualitat que es van correspondre amb una elevada participació de professionals (180 assistents) dels diferents àmbits de l’atenció a la petita infància.

Pel que fa a la organització de la Jornada, la coordinació científica va ser a càrrec dels professionals del CDIAP ASPACE i la tècnica va destacar per una acurada i esplèndida organització a càrrec del CET ASPACE.

Coordinadors del CDIAP

3

“En Carles va recórrer en sis dies més de 499km”

+INFO En Carles Aguilar, periodista, Director de “En Bones Mans” - Programa especialitzat en salut, consum i qualitat de vida en Onda Cero Catalunya, i amant de les curses d’ultradistància, es va proposar un repte. El repte de donar visibilitat al nostre col·lectiu i de sensibilitzar la societat, a través d’una cursa d’ultradistància, la “The Coastline Ultra”

eTAPES Etapa 1: Portbou – Palafrugell

75 km Etapa 2: Palafrugell – Arenys de Març

83 km Etapa 3: Arenys de Mar – Castelldefels

65 km Etapa 4: Castelldefels – Salou

85 km Etapa 5: Salou – Amposta

74 km Etapa 6: Amposta – Alcanar

25 km

novetats

THE COASTLINE ULTRA, ENTREVISTA A CARLES AGUILAR El 22 de setembre ASPACE va ser notícia gràcies a una persona, en Carles Aguilar.

En Carles va recórrer en sis dies més de 400 km. Des de Portbou fins a Alcanar, tota la costa catalana, d’aquí el nom The Coastline Ultra . Van ser uns dies intensos i molt especials per a nosaltres ja que érem els protagonistes d’aquesta causa solidària, que en Carles va decidir fer pel nostre col·lectiu i per ASPACE. Vam contactar amb ell per tal de copsar la seves sensacions després del projecte, i també aprofitem per agrair el seu esforç i la dedicació que ha tingut envers nosaltres.

– Com vas conèixer ASPACE? ¿I per què vas decidir córrer per ASPACE?

Des de quan, i què et mou a fer aquest tipus de projectes solidaris?

Sóc periodista radiofònic i en el meu programa entrevisto habitualment diferents associacions que treballen en l’àmbit de la discapacitat a diferents nivells.

Encara que no havia fins aquest moment entrevistat a cap representat d’ASPACE coneixia la seva existència i vaig creure que per la seva tasca i la seva filosofia de treball era una associació que encaixava perfectament amb el meu propòsit de col·laborar amb un associació que estigués treballant per un col·lectiu molt necessitat de rebre el suport tant de professionals com de la pròpia societat i ajudar d’alguna manera a conscienciar als ciutadans de la realitat que viuen els nens i els adults que pateixen paràlisi cerebral.

Des de fa un parell d’anys vaig decidir que ja que la meva activitat esportiva suposava un treball d’entrenament i esforç diari i que el fet de córrer es un activitat que et permet fer recorreguts en solitari durant varies hores, això permet que durant els trajectes tinguis temps més que suficient de donar-li voltes al cap i planificar noves experiències...

Se’m va acudir que tot aquest esforç personal podria tenir un ressò a diferents nivells del que es poguessin beneficiar algunes persones o col·lectius en l’àmbit social.... Vaig estar pensant de quina manera ho podia posar en marxa i després d’una primera experiència, en aquest sentit vaig veure que amb una mica de planificació i sense gaires mitjans es podria endegar una activitat esportiva que copsés l’aspecte esportiu amb el solidari. Encara que no es gens fàcil coordinar una estructura que sigui eficient per tal de lligar tots els fils però amb bona voluntat, esforç i paciència finalment es pot assolir. La veritat és que malgrat el temps que s’ha de dedicar i l’esforç personal, no només el meu sinó el de tothom que hi col·labora, els resultats compensen força ja que en un repte d’aquestes característiques cal fer una feina en equip i totalment altruista perquè els mitjans del que es disposa són realment reduïts i cal el treball solidari de tothom.

I finalment a banda de tot això, el cert és que saber que tot l’esforç de superació esportiva es veu potenciat amb gran dosis de motivació és quelcom definitiu sabent que aquestes persones d’una manera o altra se’n veuen beneficiades.

05

Què t’ha aportat l’experiència a nivell personal?

A nivell personal ha estat una experiència excepcional, fins i tot deixant de banda l’aspecte exclusivament esportiu del repte, el fet de conèixer molt de prop als professionals d’ASPACE, veure com treballen, com s’esforcen per tal de donar el millor servei als usuaris i sobre tot m’ha impactat el fet de tractar precisament amb les persones afectades, nois i noies joves que malgrat la seva problemàtica estan plens de vitalitat i ganes de viure... Encara que alguns d’ells tenen dificultats per expressar-se i transmetre les seves necessitat o sentiments, el fet es que a vegades només amb una mirada o un gest són capaces d’arribar-te al cor i comunicar tot allò que els agrada o el que desitgen i sobre tot mha sorprès la seva capacitat per demostrar agraïment a les persones que els envolten i per les que tenen una estima molt especial.

novetats

IV JORNADES DEL DIA MUNDIAL DE LA PARÀLISI CEREBRAL E Escrit per

ls dies 3 i 4 d’octubre d’aquest any es va celebrar a Santiago de Compostel·la les jornades del Dia Mundial de la Paràlisi Cerebral. Organitzades per la Confederació Aspace i la Federació Gallega de Paràlisi Cerebral. Van ser tot un èxit, comptant amb la participació de Michelle Le Mètayer, Fernanda Esparza, Juan Manuel Montilla “El Langui”, entre d’altres.

En les jornades es van congregar usuaris, representats, treballadors, famílies, de 70 associacions de tot l’estat. L’objectiu de les jornades va ser conscienciar a la societat sobre les necessitats de les persones amb paràlisi cerebral, així com debatre sobre els avenços en els diferents àmbits. També es van realitzar diferents tallers, com el de ciutadania activa, on es va reclamar la necessitat de restituir el dret a ser un ciutadà amb la garantia total d’autonomia i participació plena.

IV EDICIÓ DE LA CURSA “EN MARXA PER LA PC” C

Un dels temes més importants va ser el de les relacions sexuals i afectives, sobre la forma de pensar en els centres en relació a aquest tema, ja que es va fer palès el fet de que les persones amb paràlisi cerebral no volen dependre de les famílies en relació a aquests temes.

“ELS REPRESENTANTS DEL COL·LECTIU VAN RECLAMAR MAJOR PRESENCIA EN LES JUNTES DIRECTIVES DE LES ASSOCIACIONS” També els representats del col·lectiu van reclamar major presència en les juntes directives de les associacions i entitats del sector. I, per acabar, si ens hem de quedar amb un eslògan de les jornades, seria el següent: “res s’ha de fer sobre nosaltres sense nosaltres”.

om cada any, dels últims quatre, el 5 d’octubre es va celebrar la cursa solidària, “En marxa per la PC” organitzada per la Federació Catalana de Paràlisi Cerebral (FEPCAT).

Podem donar fe, del bon ambient, de l’alegria de la gent, de l’entusiasme que es respirava, ja que un grup de la redacció de la revista hi va participar activament.

Un cop més s’ha de felicitar a la FEPCAT i a les entitats del sector per la seva capacitat tant organitzativa com de convocatòria.

Va ser molt gratificant comprovar com aquesta festa, en forma de cursa popular, està totalment consolidada i arrelada al barri de Les Corts, així com la sensació de transversalitat no només en relació a les diferents associacions i entitats del col·lectiu, sinó també en relació a amics, famílies, persones amb paràlisis cerebral i veïns.

A la cursa, amb dos recorreguts pel barri de les Corts (al costat del camp del Barça), un de 5 km, pels més “atrevits”, i un altre d’1 Km, hi van participar més de 2000 persones.

Escrit per

personalment

EL WHATSAPP FUNCIONA DE NARICES

V

erónica Pamies es una persona con muchas ganas de mejora, de adaptarse, de hacer cosas. Muchas veces esas ganas te llevan a pequeñas victorias o grandes logros para la autonomía de la persona. En este caso queremos destacar como se ha buscado la vida para adaptarse a las nuevas tecnologías, que todo el mundo utiliza y sin necesidades de software específico, ni sistemas aumentativos de comunicación, a pesar de sus dificultades. Ella misma nos lo explica en este escrito.

Y para Reyes me regalaron un móvil con whatsapp, lo probé usándolo con la nariz y vi el cielo abierto porqué ahora puedo comunicarme con toda la gente que quiero.

Al principio sólo lo usaba cuando estaba en una mesa, en la calle no, porqué lo llevaba en la bolsa de la silla y si me enviaban whatsapps no los podía mirar.

Tengo mucha dificultad de hablar y casi nunca llamaba a la gente por teléfono porqué era muy difícil mantener una conversación por teléfono.

Iba a ir a una ortopedia porqué quería que me pusieran un soporte en el hierro donde está el mando de la silla para aguantar el móvil.

En mi casa todos tenían whatsapp menos yo porqué primero lo veía una tontería y segundo pensaba que yo no podría usarlo.

Un día fui con mi madre a El Corte Inglés y vi el soporte que llevan los ciclistas en las bicis para el móvil,

me lo puse en el hierro del mando y me va de maravilla. Ahora salgo a la calle con el móvil, puedo enviar whatsapps, puedo contestar si me llaman, puedo navegar. Me he bajado un programa que se llama tal. Este programa es como un comunicador, por ejemplo cuando voy a comprar escribo lo que quiero y me lo leen.

Ahora el whatsapp ya no lo veo una tontería, ahora lo veo como una necesidad porqué me da mucha facilidad a la hora de comunicarme.

Escrit per

25 ANYS DE LLIBERTAT E

L’any 1988 va ser un any històric per a mi, em vaig poder comprar la primera cadira elèctrica (de les 8 que he tingut), gràcies a l’ajuda d’un PUA. Evidentment no vaig ser el primer, però en aquella època no es veien gaires d’elèctriques pel carrer.

Aquest fet em va alliberar, va suposar un canvi important en la meva vida, encara que primer vaig haver de “demanar permís” ja que la meva mare no veia gaire clar que anés sol pel carrer, tenint en compte que les voreres d’aquella època no estaven adaptades. Malgrat tot, s’ha de dir que era més aviat un tema de sobreprotecció, que vam solucionar, amb les classes de conducció d’un veí, amic de la família

i que anava també en cadira de rodes.

Un cop convençuts a casa meva, crec que ells també es van alliberar, primer perquè es van adonar de les possibilitats que m’oferia l’elèctrica, i segon perquè es van estalviar fer de xofer ja que sempre m’havien de dur als llocs.

Cal dir que en aquella època em vaig curar de paciència, em vaig passar moltes hores “tirat a la parada” esperant el bus amb rampa, perquè del metro ni en parlem.

De mica en mica, i amb els mitjans que hi havia, vaig començar a sortir i investigar camins, llocs, cinemes etc.

Durant els anys tot canvia, afortunadament amb l’excusa dels JJOO’92 la ciutat de Barcelona va donar un gran tomb, de manera que es va millorar l’accessibilitat no només dels carrers principals i dels barris, sinó també dels transports públics (encara quedava molt per fer).

Durant aquets 25 anys de complicitat amb l’elèctrica m’ha passat de tot, caigudes, atropellaments (un cop a la

Rambla vaig atropellar un senyor, i qui ho havia de dir, tenia una cama ortopèdica, ho haveu vist...), i quedarme sense bateria, sobretot quan era novell, i amb poc temps volia fer molts kilòmetres.

Des de sempre, les ortopèdies al principi em “donaven” la cadira elèctrica amb un tipus de bateria amb poca potència i amb quedava tirat. Vaig veure que és millor posar bateries de “tràiler”, sobretot si voltes molt per la ciutat com jo.

Es pot dir que ara ja fa uns 8 anys les coses han canviat moltíssim l’accessibilitat en general ha millorat, i l’ús de la cadira pel carrer s’ha normalitzat. Això es un estímul per a tots nosaltres, usuaris d’elèctriques. Per acabar, un consell, no us oblideu de carregar la bateria abans de sortir de casa...., així us assegureu poder tornar; ben tornats.

Escrit per

9

07

n Jordi Cabrera, un rodamón amb la seva cadira de rodes, fa anys que el coneixem i mai no deixa de sorprendre’ns les seves ganes de conèixer, d’anar i venir, d’investigar. És molt actiu, i en aquest article ens explica la seva experiència des de que va iniciar a circular amb la seva cadira elèctrica.

personalment

BAILAR EN SILLA DE RUEDAS TAMBIÉN ES BAILAR.

S

i buscamos por la red una definición del verbo bailar, entre varios significados leeremos lo siguiente. Bailar, mover el cuerpo siguiendo el ritmo de una pieza musical.... Es una definición clara y sencilla, pero sin embargo, en nuestra sociedad siempre nos gusta complicarnos la existencia y decidir, en virtud a no sé qué criterios, quienes reúnen las condiciones para realizar tal o cual actividad y quienes no son aptos para ella, sin mirar realmente las posibilidades de cada persona.

A lo largo de la historia y de las civilizaciones la música siempre ha tenido efectos positivos en las personas , y por ello, también ha estado presente en todas las fiestas y celebraciones colectivas realzando el espíritu lúdico y alegre de todos los presentes, los cuales, de una forma más o menos improvisada o pautada realizan unos movimientos con el cuerpo manifestando ese buen estado anímico y a lo que llamamos bailar.

Normalmente se suele bailar de pie pero no siempre es así, pues también es verdad y todos hemos visto a personas que se mueven al ritmo de la música estando sentadas, lo cual, nos parece igualmente de lo más normal del mundo...

Hasta aquí todo normal, pero no obstante, y aquí viene la cosecha propia, desde siempre he observado que cuando la persona va en silla de ruedas o camina con alguna dificultad su relación íntima con la música ya cambia y se ve alterada, pero no por una decisión propia, sino, porqué la sociedad implícitamente así ya lo ha decidido por ti, como si el movimiento de la persona en silla de ruedas resultara vergonzante, penoso o tuviera menos valor que el de una persona que está de pie o sentada en una silla de cuatro patas.

Cuando vas creciendo vas percibiendo esta relación fatal y también ficticia entre discapacidad y baile, entonces simplemente acostumbras a beberte una cerveza mientras los demás bailan. Realmente tampoco pasa nada, simplemente te acostumbras a ver ese hecho como algo normal, lógico y razonable cuando en realidad no lo es en absoluto.

Debo decir y admitir que el gusanillo y la curiosidad interior siempre estaba ahí sobre todo cuando veía bailar country, el coyote, en las típicas fiestas de barrio. Ese gusanillo interior se empezó a despertar sobre todo desde que uso la silla eléctrica y observé el dominio y la agilidad que tengo con ella para pasear y ,quizás también, para empezar a explorar esa otra parcela que aún tenía pendiente y latente.

A través de las redes sociales y de sus diversos grupos reivindicativos y funcionales, me llegó un vídeo sobre la DANZA INTEGRADA, formado por un grupo de personas, con y sin discapacidad, que se reúnen cada miércoles en Granollers, en un taller de danza, en el cual, lo importante es moverse y seguir la música al margen de si vas en silla, si tienes una prótesis por pierna, o si eres calvo o usas gafas. Es un espacio donde se mira a la persona y sus habilidades para con la música. De hecho, a medida que pasan las semanas veo que este concepto no es ningún slogan para quedar bien, sino que, es la real realidad palpable y tangible en este colectivo que ya es una gran familia llamada LIANT LA TROCA. o también apodados como LOS LIANTES, y del cual ya formo parte...

personalment No obstante, y a pesar de todo, el gusanillo por el movimiento y los giros coreografiados me seguía reclamando y llamando mucho la atención, así fue como un día de la recién estrenada primavera de 2014 vi, a través de otro grupo social relacionado con mi ciudad y con mi antiguo instituto, unas fotos de una fiesta country, en las cuales y para mi sorpresa mayúscula, salía un conocido mío de toda la vida bailando country en su silla de ruedas. Yo sabía y había visto algún vídeo de personas en silla bailando este tipo de baile en otras localidades pero ahora mi deseo se hacía realidad viendo que era factible bailar country con la silla y además en mi propia ciudad. Tras la sorpresa y aspavientos lógicos del momento no dudé en escribir de inmediato al grupo, el cual, enseguida me dieron todos los detalles de la actividad, que curiosamente tiene lugar en el gimnasio del que fue mi instituto, y me dijeron que fuera a probar un día cuando yo quisiera.

Desde aquella misma semana empecé con las clases para aprender a bailar country como uno mas, con la ayuda y la aceptación de todo el grupo y también con el asesoramiento práctico y personalizado de mi tocayo usuario de WHEELCHAIR, David Babià, para aprender a adaptar los pasos de baile de los andarines a los nuestros,los pasos rodantes. Y Así, clase a clase, semana a semana, ballada a ballada, y visionando video a video, he aprendido y espero seguir aprendiendo entre los más de 2.000 bailes existentes de country con sus diferentes coreografías y niveles, para así llegar a convertirme en todo un auténtico COWBOY sobre su toro mecánico.

También quiero subrayar que además de pasar un buen rato en las clases y concentraciones, ballades country, que tienen lugar en los diferentes barrios y localidades, el baile en general también es un

modo perfecto y muy divertido para potenciar la memoria sin necesidad de estudiar, así como también ejercitar la concentración, la orientación espacial y la coordinación física junto al control de la silla. Son unos beneficios especialmente significativos, relevantes y necesarios en nuestro colectivo.

“EL GUSANILLO POR EL MOVIMIENTO Y LOS GIROS COREOGRAFIADOS ME SEGUÍA RECLAMANDO” Con todo esto he visto que mis ideas de bailar con la silla no eran descabelladas, además estoy conociendo a mucha gente que navega en la misma dirección. Danza, bailes de salón, country, zumba...... son algunos ejemplos de que SE PUEDE. Desde distintas disciplinas o practicando varias de ellas a la vez, lo cierto es que se está desafiando y plantando cara de una vez a esas mentalidades de vergüenzas e inseguridades, las cuales, eran las que realmente nos limitaban a todos.

Como dice la frase ya famosa, LA SILLA NO DEBE ESTAR EN LA CABEZA SINO QUE SÓLO DEBE ESTAR EN EL CULO, y creo que sólo aquel que no entienda o no quiera entender lo que esto significa, seguirá atado y confinado a su silla o a su discapacidad invisible en forma de perjuicios y miedos escénicos absurdos y pasados de moda..

Tras mi experiencia sólo puedo animaros a salir de la rutina, pues nunca es tarde para empezar a observar, buscar, preguntar y a probar siempre cosas nuevas. y... QUE NOS QUITEN LO BAILAOOO. PD. Si queréis ver vídeos sobre este y otros temas podéis hacerlo desde mi canal de youtube poniendo mi nombre completo en el buscador o poniendo COUNTRY SOBRE RUEDAS SABADELL. Escrit per

Publicitat

aspace

CIM Centre Integral Montjuïc

J

a fa uns mesos que tenim la sort de gaudir de les instal·lacions del CIM (Centre Integral Montjuïc). Tothom que les gaudeix, tant usuaris, com professionals, com famílies que les visiten, es mostra molt satisfet i comenta que són unes instal·lacions fantàstiques. El CIM no és només la residència, que ocupa

la segona planta de l’edifici. En el CIM també hi haurà un centre de dia, situat a la primera planta, hi ha la piscina i el pavelló que gestionen l’equip d’ASPACE esports, hi ha una magnífica sala sensorial, també hi ha una sala de fisioteràpia, hi ha oficines, una gran sala de formació, àmplies terrasses...

És un edifici complet i amb totes les comoditats. Malgrat ara es parli molt dels altres serveis que trobem en l’edifici, no hem d’oblidar que la Residència és un servei molt important per tots, usuaris i famílies, i on tenen depositades moltes esperances, i expectatives de futur.

aspace

És per això que hem demanat a dos persones molt vinculades a Aspace, en Jordi Dam i en Toni de Ros, que ens expliquin des del seu punt de vista (el d’un usuari de residència, i el d’un pare d’un futur usuari de residència) què significa per ells que Aspace, per fí, compti amb aquest servei i que n’esperen.

També, la Míriam Torrella reflexiona sobre què signifiquen tots els serveis que ens aporta el CIM des d’un punt de vista professional, i l’Anna Vidal, cap d’Aspace esports, ens explica la millora en la qualitat del servei que ha suposat comptar amb el pavelló i la piscina, i com de satisfets estàn els usuaris del servei d’esports.

aspace

CENTRE INTEGRAL MONTJUÏC, UN PROJECTE DE TOTS I PER A TOTS. El darrer quadrimestre de l’any 2014 ha estat un període intens i gratificant ja que progressivament hem anat activant els diferents espais i serveis del Centre Integral Montjuïc. Malgrat les dificultats pròpies d’un projecte que arrenca, hem anat superant-les i hem començat l’any 2015 amb el CIM rodat i preparats per obrir la residència al mes de febrer.

Lloc on posteriorment es construirà la residència

El CIM és la materialització d’un gran projecte que es va gestar fa 6 anys i que ha suposat molt esforç. És un gran orgull disposar d’un equipament que amplia la cartera de serveis d’Aspace, millora la qualitat de servei de les activitats que s’oferien en equipaments externs i permet cobrir les necessitats dels nostres usuaris i famílies al llarg de tot el seu cicle vital. La residència en concret és un recurs llargament esperat per a moltes famílies i la seva posada en marxa suposa tranquil·litat i millora de la qualitat de vida per aquelles que esperaven plaça de residència. Els espais de rehabilitació, esport i d’activitat diürna en general, suposen a més d’ampliar la cartera de serveis, fer-ho amb unes instal·lacions perfectament equipades amb un entorn extraordinari. I no hem d’oblidar tampoc el significat que té el centre pels professionals de la casa, ja que el CIM és un espai de trobada que permet conèixe’ns , intercanviar i compartir experiències amb professionals d’altres serveis , la qual cosa a més de ser enriquidor personalment , ens aporta molt a nivell professional.

I en aquest marc, com a experiència clara del que comento, a més de les sessions de formació que hem fet de forma conjunta, el procés de posada en marxa del centre també ha suposat moments de treball conjunt sobre el mateix projecte.

I el més satisfactori i engrescador del procés ha estat la implicació i treball en equip del personal dels diferents serveis i departaments d’Aspace que han intervingut.

I com a resultat, des del dia 27 d’octubre, tots els dies de la setmana el CIM acull i dóna servei als nostres alumnes de l’escola i usuaris dels CTO’s. Sumen un total de 139 persones que de dilluns a divendres realitzen diverses activitats segons el pla de treball establert: Activitats aquàtiques, activitats esportives, fisioteràpia, participació i vivència d’ experiències en la sala multisensorial, musicoteràpia, taller creatiu o taller de jardineria i horticultura. Els Centres Ocupacionals, el dia que pugen es queden a dinar i passen tota la jornada al CIM. I com cuinem a casa, el nostre cuiner Toño sempre els espera amb una sorpresa als postres i algún detall que ens dóna caliu.

Primeres propostes de plànols

La residència amb construcció

I com a colofó, el Servei de Respir va estrenar la nostra residència amb un total de 25 usuaris que van gaudir del Servei que ofereix Aspace LLar. Van ser dos caps de setmana molt engrescadors que van completar el projecte de posada en marxa del centre.

Escrit per Directora de Serveis Comunitaris

Sense equipar

aspace

UN SOMNI: EL CENTRE INTEGRAL DE MONTJUÏC

E

l 24 de maig de 2014 es va fer la jornada de portes obertes del nou Centre Integral de Montjuïc, el CIM. Per a molts de nosaltres, vinculats d’una manera o altre a ASPACE des de fa una pila d’anys, això representava el principi del final d’una llarga cursa d’obstacles, el poder mostrar per fi allò que durant tants anys havia estat una constant en els projectes, memòries i comunicacions de la Junta Directiva.

Era el gran projecte, la fita a aconseguir... i ja la teníem aquí!

Em demanen la meva opinió, les meves impressions com a pare d’un futur resident del CIM, i he de confessar que em fa il·lusió explicar-vos el que penso de tot aquest projecte un cop l’he pogut veure acabat.

Tanmateix, permeteume que primer us expliqui molt breument la nostra relació amb aquesta institució. En Miquel va entrar al Centre Pilot ara deu fer uns 22 anys, potser una mica més. Des d’aleshores no hem estat mai lluny d’ASPACE, hem sigut, fent pinya amb altres famílies, fundadors del l’AMPA del Centre Pilot, membres del Consell Escolar, socis d’ASPACE, vocals de la Junta Directiva de l’associació... crec que d’aquesta manera es pot comprendre el per què d’aquesta il·lusió de la que us parlo.

Mireu, el CIM és un edifici dissenyat, pensat i realitzat per persones que treballen en l’àmbit de la paràlisi cerebral i en són expertes, molt expertes. I si us hi fixeu una mica ho veureu de seguida: els espais són amplis perquè el pas amb cadires de rodes no sigui cap problema. Això sembla una obvietat tractant-se d’un edifici on molts usuaris fan servir aquests estris, però es que els passadissos i llocs de pas permeten que dues persones en cadira de rodes puguin transitar en paral·lel tot xerrant amb la mateixa facilitat que si anessin caminant. I els ascensors no es col·lapsen si hi ha molta gent que els vol fer servir al mateix temps, tenen capacitat per portar vàries cadires simultàniament. He estat en altres residències i això que sembla tant elemental resulta que és l’excepció.

Escrit per

Però hi ha una cosa que, quan unes setmanes més tard vaig tenir ocasió de veure el CIM ple de gent entre nois, noies, pares i familiars, em va cridar molt l’atenció: els espais comuns estan tan ben pensats que amb tota naturalitat els nois i noies de seguida es van reunir en grups per xerrar de les seves coses i compartir impressions. El CIM és, primordialment, d’ells i ells se’l fan seu.

El dia de les portes obertes el vam poder recórrer de dalt a baix, vam veure la planta residencial on en Miquel hi viurà molt aviat, les habitacions, les zones d’oci i de convivència, els patis i terrats amb ombres per poder-hi estar al pic de l’estiu, les fantàstiques vistes de la ciutat, la cuina, la piscina, el poliesportiu, la sala de fisioteràpia, les sales del Centre de dia, la quantitat de lavabos disponibles, la facilitat per moure’s per tot arreu... un noi d’un dels centres ocupacionals, un bon amic que si llegeix això sabrà perfectament que parlo d’ell, em va fer seure al seu costat en unes butaques que hi ha a la planta residencial i em va dir: “Toni, jo ja em quedo aquí”. Em sembla que aquest és el millor resum que es pot fer.

Ara, és clar, venen els dubtes i la por, el pensar si de veritat estem fent el millor per al nostre fill, si ara és el moment o cal esperar encara uns anys. Crec que hem de pensar en els nostres fills com en persones adultes que també han de fer la seva vida fora de casa, i que tenim l’obligació de proporcionar-los una opció de futur. Ara és l’hora de posar en pràctica allò que tantes vegades diem i sentim dir: l’autonomia personal, la possibilitat real que ells visquin la seva vida independent de la nostra.

Tots els canvis són traumàtics i totes les separacions doloroses, però quin millor moment que aquest, ara que encara tenim per davant uns anys per acompanyar-los i deixar-ho tot el més ben lligat possible? A ell li estem donant la tranquil·litat d’un futur resolt amb companys i amics de gairebé tota la seva vida quan encara estem nosaltres per ser el seu necessari punt de referència; per nosaltres la possibilitat de veure que podem dur a terme una separació controlada i vigilada i que està en bones mans.

Quan vaig arribar a casa aquell primer dia ho vaig tenir molt clar: no és només una residència, és un somni.

Barcelona, 14 de gener de 2015

aspace

UNA RESIDÈNCIA PER PC’S

C

om tots sabeu el 4 de desembre de 2009 va ser un dia gran per ASPACE i els PCs ja que es va posar la 1a.

Pedra de la Residència que hauria de ser la Joia d’ ASPACE. Ara, al cap de quatre anys i mig, s’ha fet realitat el somni de tots nosaltres perquè ja està acabada.

Llavors em van demanar que fes la ressenya d’aquell acte i ara m’han demanat que fes un article des del punt de vista d’un PC. que ha estat tota la seva vida vinculat a aquesta Associació i que viu en una Residència. Per a mi el CIM (Centre Integral Montjuïc) és el lloc ideal per viure un PC ja que és una Residència espectacular. Hi ha de tot i està enmig de la natura.

Per circumstàncies familiars fa 6 anys vaig haver d’anar a viure a una residència de gent que no és PC. i que està a fora de Barcelona, cosa que dificulta estar a prop de la família i dels amics de tota la vida. Per això crec que el CIM serà la Residència ideal per nosaltres perquè serà atesa per gent especialitzada amb els PCs i estarem atesos com a tals.

Penso que una residència per PCs ha de ser un lloc on aquest se senti considerat i que pugui prendre les decisions que consideri més adequades, per a la seva vida, en cada moment (evidentment amb el vist i plau dels professionals que l’estiguin atenent en aquell moment). També ha de poder desenvolupar les seves aficions i les seves habilitats. No s’ha de sentir pres allà dins sinó que ha de saber que té un lloc on estar-s’hi en qualsevol moment i a on pot anar a dormir quan ho necessiti.

Com he dit, jo visc en una residència on hi ha gent que ha tingut algun accident o una malaltia que l’ha deixat en una cadira de rodes. Aquesta gent, normalment, no té massa l’esperit de superació que tenim els PCs i no té la “necessitat” de veure el món ni d’integrar-se en ell. En canvi nosaltres sempre hem volgut la integració a la societat que també formem part. El CIM ha de ser un mitjà per a aquesta integració i al mateix temps una assegurança on poder viure amb dignitat. Crec parlar en nom de tots els PCs si dic: GRÀCIES ASPACE PER L’ESFORÇ QUE HEU FET!!

ASPACE ja pot dir amb orgull “HEM FET EL CIM”.

Escrit per

ESPORTS AL CIM

D

urant el primer trimestre del curs 2014/2015 hem posat en marxa les noves instal·lacions del Centre Integral d’ASPACE a Montjuïc.

Pel departament d’esports és un pas endavant pel que fa a qualitat i comoditat, i sobretot per als nois i noies d’ASPACE que han pogut estrenar unes magnífiques instal·lacions.

Sembla que fa pocs anys que utilitzàvem el vell pavelló d’esports, amb la seva rampa d’accés entre els arbres.

I segurament algú hi haurà que recorda encara el pavelló antic quan no tenia ni tan sols parets. Ha plogut molt des d’aleshores i això ens indica que passa el temps i que, en aquest passar el temps, podem dir que hem fet un salt qualitatiu increïble.

Ara mateix comptem amb un pavelló d’uns quasi 400 metres quadrats, amb material esportiu nou del que podem gaudir tant els nens i nenes de l’escola com els nois i noies dels tallers.

També comptem amb la instal·lació estrella del CIM d’ASPACE, la piscina. Es tracta d’una piscina de 13 per 7 metres, d’aigua calenta i totalment adaptada amb cadira hidràulica, grua, escales i pasarel·la per realitzar la marxa.

Com totes les obres noves, posar a punt la instal·lació i aconseguir el seu rodatge té la seva feina. I, a ASPACE, no hem estat una excepció. Des de setembre estem treballant per la bona gestió, i per un òptim funcionament, i procurant que el màxim d’usuaris passin per les nostres mans i puguin gaudir d’aquestes instal·lacions. Això ens ha portat a treballar d’una manera molt més acurada, pendents de tots els detalls, minimitzant inconvenients.

Cal destacar la bona predisposició del personal d’ASPACE per tal de que l’activitat de piscina es pugui realitzar, i destacar també, i sobretot, la gran satisfacció dels nois i noies i les seves famílies amb les condicions tant personalitzades i de qualitat que ens permet tenir la nostra pròpia piscina.

Així doncs, un cop passats els primers mesos de proba podem dir: gaudeix de l’esport al CIM… això no para!.

Escrit per Responsable d’ASPACE ESPORTS

aspace

Comença el Respir Familiar a la Residència!!!

Q

uina sort, comentava un noi, avui “estrenem” les instal·lacions de la residència. Un altre deia: “com seran els llits”, i un altre va dir: “Això és un luxe”. Les cares de les persones que van gaudir dels dos primers respirs que Aspace Llar va organitzar fa unes setmanes reflexaven una gran il·lusió. La il·lusió de passar uns dies en unes instal·lacions meravelloses, noves, sense estrenar, i la il·lusió de que aquestes instal·lacions són d’Aspace!! són nostres!!, i ens obren una munt d’oportunitats.

El programa de respir familiar d’ASPACE LLAR , es un servei de suport familiar destinat a aquelles famílies que tenen a càrrec una persona amb discapacitat de qualsevol edat. Amb la finalitat d’oferir un suport puntual per a la seva atenció i cura, intentant disminuir en la mesura del possible, l’estrès que aquestes situacions provoquen. També vol conciliar la vida familiar amb la vida social per tal que no es generin situacions de sobrecàrrega familiar.

Es realitza una vegada al mes un cap de setmana (de divendres a diumenge).

Ens hem estrenat a les instal·lacions el 28, 29 i 30 de novembre de 2014, amb gran nombre d’usuaris disposats a gaudir del cap de setmana amb els monitors i auxiliars que han estat amb ells des del divendres a les 17h fins diumenge a les 18h.

El dos matins han esmorzat en els menjadors de les unitats de convivència i han baixat a dinar i sopar al menjador de la primera planta.

L’aula de sensorial els va servir de pantalla de cinema i aprofitant el material que tenim allà, es van a estirar i van gaudir d’una tarda de dissabte relaxada.

A la primera planta s’ha aprofitat el material informàtic que estava a disposició dels usuaris i també els jocs de taula per fer els matins més divertits.

Com van tenir un cap de setmana molt plujós no van poder utilitzar cap de les dues terrasses del CIM però en el Respir del mes de desembre els va donar treva i van poder sortir a gaudir de l’aire lliure i les belles vistes que tenim des de la Residència.

A la nit la festa ha estat assegurada amb el concurs “furor”, que és una batalla de cançons de nois contra noies i uns dels jocs preferits pels usuaris del Respir.

Un cop al mes està previst fer un respir amb la possibilitat que els usuaris i les famílies decideixin si vénen dos o tres dies. Com hem dit abans el les instal·lacions del CIM ens donen un munt d’oportunitats, aprofitem-les!!

Us hi esperem per gaudir del cap de setmana junts !!

Escrit per

Responsable de ASPACE LL

personalment

El Metro.

Quasi a punt

«

La línia de metro de Barcelona és una de les millors adaptades del món» Aquesta afirmació l’ha fet el Sr. Ricard Font, Secretari d’Infraestructures i Mobilitat de la Generalitat, que també va comentar que el 86% de las 139 estacions de metro existents ja poden ser utilitzades per passatgers amb dificultats físiques.

Gràcies a la llei 20/1991 de promoció a l’accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques, que va establir les bases de la normativa a seguir a l’hora de construir les parades de metro posteriors al 91, i adequar i adaptar les ja existents, podem gaudir d’una xarxa de metro amb un alt nivell d’accessibilitat.

Des de l’any 2004, s’han fet una sèrie d’actuacions amb la finalitat d’adaptar la xarxa de metro de Barcelona a les persones amb mobilitat reduïda. Ascensors, rampes i altres elements han estat instal·lats per facilitar l’accessibilitat al metro. Què lluny queda aquella època de finals dels 80, principis del 90, de manifestacions, on reivindicàvem amb molta fermesa justament això! Quina satisfacció, veure com aquell sacrifici, aquelles ganes per avançar, es van traduir en relació a aquest tema en la llei que hem comentat i com actualment s’està apunt de culminar aquest procés, ja que segons les previsions aquest any 2014 les estacions que resten per adaptar (les més antigues), ja en tindran el projecte d’adequació a persones amb mobilitat reduïda.

UNA EXPERIENCIA INOLVIDABLE José Ramón Monforte y Anna Vidal (coordinadora de Aspace Esports) nos explican sus vivencias en un fin de semana no convencional de deporte adaptado, podríamos decir.

L

a Fundación Deporte & Desafío en colaboración con la Fundación Jesús Serra de Catalana Occidente, organizó un curso deportivo para personas que tuvieran alguna disminución, especialmente pensada para hijos de los trabajadores de la Cía., con sus respectivos acompañantes.

El curso era en Palma de Mallorca y duraba cuatro días.

Fueron cuatro días fantásticos por el buen ambiente que había y todos los pasamos estupendamente bien.

Salimos el jueves 2 de octubre hacia Palma y el vuelo duró treinta minutos. Al llegar al hotel descansamos un poco y salimos a pasear. Comimos en un restaurante y regresamos al hotel con el tiempo justo para reunirnos con el resto del grupo que habían llegado con el vuelo de Madrid.

Nos conocimos todos y entonces nos comunicaron el programa que teníamos pues habían unos cambios de última hora. Después cenamos en el hotel.

Al día siguiente, viernes 3 de octubre, nos dividimos en dos grupos, un grupo fuimos por la mañana a hacer un deporte del que hasta entonces no había oído hablar, que se llama Blockart. Es un deporte que consiste en ir en una especie de vehículo de cuatro ruedas y que no importa el sexo ni la edad que se tenga, sino el peso y las ganas de practicarlo. Se tiene que poner uno sentado, estirado en una postura cómoda. Para manejarlo tiene una especie de barra para maniobrar la vela según venga el viento. Claro está esto lo hicimos con los monitores.

Después de comer fuimos a la piscina para hacer el curso de buceo donde aprendí a respirar bajo el agua con botella de oxígeno. Después nos fuimos al hotel para descansar y cenar.

El sábado 4 de octubre fuimos por la mañana al acuario.

Vimos los peces y después buceamos en el mismo acuario nadando junto con los peces. Fue muy divertido.

Luego fuimos a comer a RANCHO GRANDE. Allí el que quería podía montar a caballo o bien ir en carro. Y ya cuando terminamos volvimos al hotel.

El domingo 5 de octubre después de desayunar teníamos la mañana libre y salimos de compras. La mayoría compraron ensaimadas para llevar a casa. Yo me compré una y me la comí allí. Volvimos al hotel, cogimos las maletas y nos fuimos al aeropuerto.

Subimos al avión de vuelta a Barcelona y la aventura se acabó.

Lo pasamos muy bien todos, porque había un buen ambiente fantástico y todos disfrutamos hasta el último día.

Me ha quedado muy buen recuerdo para siempre de la experiencia vivida. Y quiero dar las gracias a Anna Vidal por acompañarme en esta experiencia.

Escrit per

personalment

Cal dir, que en aquesta minoria d’estacions per adequar, hi trobem algunes històriques com Vallcarca, Poblenou, Ciutadella-Vila Olímpica, Maragall, Plaça Espanya, Plaça de Sants, Urquinaona, Rambla Just Oliveres, Poble Sec, Verdaguer, Clot, i Jaume I. Algunes, actualment, ja estan en obres.

De totes formes, encara queden coses per millorar, com per exemple l’espai existent entre l’andana i el vagó de metro (anomenat gap).

L’última gran notícia en relació a aquest tema ha estat la inauguració de la nova i adaptada estació de Passeig de Gràcia al mes de febrer del 2014.

Escrit per

C

uando me llamó José Ramón para que le acompañara a una salida deportiva no lo dudé ni un momento.

Hace ya unos cuantos años que nos conocemos. Primero en el taller de Numancia, luego en Badalona y ahora en la actividad de natación de adultos. Me planteó que le acompañara, y a la vez disfrutara con él de las actividades que había organizado la Fundación Deporte y Desafío. La cosa prometía… 4 días, Mallorca, deporte adaptado y detrás una fundación con mucha experiencia que organizaba todo el fin de semana. Así que, esto no se lo podía perder alguien como yo que trabaja en Aspace Esports, y de cabeza nos fuimos: José Ramón y yo.

Allí encontramos gente de diferente procedencia. Gente del país Vasco, Andalucía, Madrid, Valencia y Catalunya, todos de diferentes edades, des de niños hasta jubilados, se creó des de el minuto cero muy buen ambiente y buen rollo y si a eso le sumas actividades como buceo en piscina, buceo con rayas en el acuario de Palma, paseo en carro por el campo, blockart, turismo por Palma… No podía haber ido mejor. Los cuatro días pasaron volando. En nada nos encontramos despidiéndonos y esperando volver a coincidir en otra ocasión.

Para mi fue una experiencia increíble. El solo hecho de compartir 4 días con personas tan diferentes, tanto en capacidades como en edad y procedencia, fue muy enriquecedor.

Agradezco enormemente a José Ramón, a su madre y a Chema, por pensar en mi como acompañante para este viaje ya que lo vivido y aprendido en ese fin de semana fue muchísimo.

Ahora sólo nos queda mirar las fotos con José Ramón y recordar y explicar todas las anécdotas que vivimos esos 4 días.

Espero que más gente pueda beneficiarse de experiencias tan fantásticas como la que vivimos, y también creo que en Aspace Esports podemos intentar explorar y adaptar alguna de estas actividades!

Escrit per

Responsable de ASPACE ESPORTS

polos o opuestos

PODEMOS Y CRISIS

El debat està al carrer, a la tele, als bars, als mercats... i per suposat a Connexió Aspace. Com sempre ens agrada estar al cas dels temes que bullen en l’entorn social, i per desgràcia en els últims mesos (i anys), la política, o millor dit, la ineficàcia de la política, està en boca de tots.

En aquesta secció hi parlen dos germans, dos amics nostres, hi parlen sobre el bipartidisme i l’efecte “Podemos”.

EL BIPARTIDISMO SE MERECE UN VOTO DE CASTIGO, PERO NO ME FÍO DE PODEMOS. Luís Sierra se mide con su hermano en estos polos opuestos con temática política. Hace muchos años que nos conocemos con Luís, es de aquellas personas que nunca te falla, y aunque no le gusta mucho mojarse, en esta ocasión lo ha hecho dando su opinión sobre un tema cansino, la política.

Estoy totalmente de acuerdo con el hecho de que el bipartidismo, (histórico bipartidismo), merece un real y severo voto de castigo.

El problema o la duda que me preocupa es propio efecto podemos. Podemos es realmente un soplo de aire fresco, nos ofrece una alternativa a PP y PSOE. Sin embargo creo que su progresión meteórica, (parece ser que en las encuestas ya salen como futuros inquilinos de la Moncloa), ha sido más gracias a una buena campaña de Marketing, popularidad saliendo en programas de TV, y gracias a la propia situación del país, larga crisis económica, y gracias a los derroches de PP y PSOE en la gestión económica, y gracias a la corrupción total, y no a los méritos que podían haber ganado haciendo una buena oposición política al bipartidismo.

Todo esto me genera una gran desconfianza, añadido al hecho de ser un partido político muy joven y sin experiencia ni política, ni en el gobierno, además de utilizar demasiado (para mi gusto), el hecho de decir lo que la gente quiere oír (peligro de ser populista).

Ahora que está de moda hablar de terceras vías, a mi me daría más confianza valorar la posible subida de izquierda unida o de UPID (para los que son más de derechas) como voto de castigo al bipartidismo, básicamente porqué tienen más experiencia política.

Entiendo que muchas personas puedan pensar que Izquierda Unida y UPID, serían distintos perros con los mismos collares, y que prefieran el cambio y el aire fresco de podemos, pero yo no lo veo claro, permitirme el beneficio de la duda.

polos o opuestos

Podemos y crisis del bipartidismo Jesús Sierra, hermano de uno de los nuestros, es una persona muy activa y comprometida socio-políticamente. Le hemos pedido su opinión sobre el mapa político, la opinión de un joven de 20 años. La opinión del futuro.

Para poder comprender con exactitud la situación socio-política en la que se encuentra nuestro país hoy en día, es necesario remontarnos unos cuantos años atrás.

Por lo que el efecto Podemos del que se habla, o la reciente crisis del bipartidismo, no aparece de un día para otro, como veremos esto se ha fraguado por los propios partidos gobernantes desde que subieron al poder.

Nos vamos a finales de los 70, cuando tras la reciente caída del régimen franquista e inicios de la transición democrática, son los dos grandes partidos los que suben al poder, gobierno que se han repartido hasta día de hoy. Aunque veamos pequeñas excepciones en los inicios como la UCD, pero que al fin y al cabo no son más que primos hermanos del PP y PSOE. Parece que el pueblo llano español del que hablan algunos, que al fin y al cabo no es más que la ciudadanía de nuestro país, ha despertado después del largo letargo en el que se encontraba, bajo el yugo (aunque suene duro decirlo así) de este liberalismo económico, que a ratos ha hecho las veces de una socialdemocracia con cara agradable y maquillada, pero en la cual sigue resguardándose el monstruo del capitalismo.

Por lo tanto el pueblo ya se ha cansado de ver casos de corrupción hasta el aborrecimiento que incluso acaban la capacidad de sorpresa de la gente; de ver como la justicia no es ecuánime a la hora de juzgar diferentes casos, dependiendo de la clase social del juzgado; de ver cómo se incumplen programas legislatura tras legislatura traicionando y mintiendo así a millones de personas, recortando en ayudas sociales a los sectores clave como, la dependencia o la sanidad…y así podría seguir con muchos más ejemplos.

A causa de este estado de excepción en el que entra España tras la estafa económica y demás causas, surgen iniciativas provenientes de movimientos como el 15-M entre otros…ya sea Podemos o similar, una gran mayoría de ellas que tienden hacia una izquierda transformadora en mayor o menor medida.

A partir de aquí se pretende explicar cómo se ha dado un auge tan importante de la formación fundada por Pablo Iglesias, Íñigo Errejón o Juan Carlos Monedero entre otros.

Aparecen diferentes explicaciones, dependiendo de quién las pronuncie. Pero lo que está medianamente claro es que el descontento general de la gente con los partidos del régi-

men y toda esa cúpula financiera, patronal y demás han derivado en el aumento estrepitoso de Podemos.

Esto no resta credibilidad o legitimidad a la nueva formación, al contrario, se merecen un respeto mayor respecto a los partidos de la famosa casta (como denominan en Podemos a la clase social pudiente que se beneficia de su estatus social y que se aprovecha de ello para el enriquecimiento personal y así instaurar la pobreza extrema en los que ya de por si son pobres, no están nada equivocados en utilizar ese término, ni mucho menos). Y se merecen esa legitimidad ya que el apoyo popular que tienen pocas veces se había visto.

Desde la derecha actual en España, y también desde el PSOE, se ha intentado deslegitimar a Podemos con acusaciones, utilizando un discurso no sólo falaz sino además poco efectivo. Se han lanzado ataques relacionando a miembros del partido con los estados de Venezuela, diciendo así que se financia de ese estado. Parece curioso que se oiga esto, que aunque sea del todo falso y que no se sustenta, quienes le acusan se han financiado de maneras mucho menos lícitas que esa, si es que esa afirmación fuese cierta que no lo es.

El voto de castigo del que dispone la gente contra PP Y PSOE, vaya a Podemos o a otro, y proveniente en muchos casos según las encuestas recientes del CIS de antiguos votantes del bipartidismo.

Es necesario para la democracia y por lo tanto para el mejoramiento del país que empiecen tiempos de cambio y que de alguna forma el miedo cambie de bando, puede parecer que hablemos de la revolución bolchevique, pero únicamente es un cambio político y social, que aunque puede ser brusco, es necesario.

No hay que seguir la corriente reaccionaria en la que siempre se ha visto sumergida España, no hay que temer los cambios y más si como esta vez parecen que en mayor o menor medida van a ser para bien, ya que siguiendo esta línea que llevamos, sólo se puede ir a peor.

Publicitat

enjoy

ROSAS Y ESPINAS SOBRE REUDAS (Luís Roberto Arturo y Cristina de los Álamos Caídos –dos “tetras” con eléctrica–, platican de su pasado. Ella hace informática y pediatría. Él consigue trabajo de informático. Ella entra en una residencia. Él conoce a Juanjo, un joven “sin papeles”. Cristina hace prácticas de pediatría. Le proponen a Luís introducir droga. Con Juanjo abre un locutorio con Lucía al frente. Luís entra en la residencia y les dan una habitación. Critican no poderse casar y la “resi” es trasladada.

Juanjo y Lucía se casan y Luís explica cómo escribir fácil. A Cristina le ascienden.)

Capítulo

XXVI

Lucía tuvo sin problemas a una rolliza niña a quien llamaron Sara y estaban en el piso que alquilaron ella y Juanjo en Nou Barris, donde él de madrugada repartía prensa escrita. Luís escogió a una opulenta colombiana como sustituta de Lucía, que Cristina le echaba en cara que la había escogido más por atributos pectorales que por otra cosa.

Luís se defendía de la amenaza que recibió su narrador de cortarle todo lo que le cuelga si en la próxima revista no le pide perdón por no haber sido invitado a la celebración de la revista 25 i a visitar la lujosa residencia de ASPACE. El irónico narrador estaba muy tranquilo porqué pensaba que al ir siempre sentado no le cuelga nunca nada.

Un día la pareja hablaba de la jubilación del año 2014 y Luís dijo: —Es que, aparte de la metedura de pata de los elefantes (con perdón incluido) y de sus muchas concubinas, la metió hasta el fondo al elegir el nombre de su sucesor sabiendo los males recuerdos que nos trae a los catalanes.

A nosotros nuestro narrador nos hace hablar en castellano porque él ya hace el crucigrama en catalán; así cumple con el bilingüismo imperante. Pero nosotros hablamos en catalán y formamos parte de la gran via que atravesó toda Catalunya (con ny).

—Además, la pandilla de Madrid nos está quitando el catalán –intervino Cristina–, nuestra querida lengua y una de las más antiguas de Europa.

Aunque nosotros no podamos hacer proselitismo, lo que sí que podemos y debemos hacer es defender nuestra identidad, sobre todo, nuestra lengua:

PASSATEMPS HORITZONTALS: — 1 Transport públic pràcticament ja tret de circulació (en plural). — 2: Conjunt de flors que s’acostuma a regalar. Plat típic de les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i El Garraf. — 3: Una família de proteïnes d’ADN amb una alta especificitat conseqüència d’unió. Mirador. — 4: Localitats de Navarra. Vocal. — 5: Que té ales (a l’inrevés i en femení). Una pel·lícula estaundienca de ciència ficció de 1982. — 6: A la mitologia grega, fill d’Eupàlamo, famós per haver construït el laberint de Creta.

Vocal molt oberta. — 7: Una de les deu parts en què es divideix un tot (a l’inrevés). Beguda alcohòlica que es crema a les cantades d’havaneres (a l’inrevés). — 8: Consonant que serveix per fer molts plurals. Tradicionalment, el viatge que era un gran joc de la caça, però avui dia sovint es refereix als viatges per observar i fotografiar la vida silvestre.

VERTICALS: — A: Coses que estan unides en forma de trena. — B: Que tenen el cabell tallat al cero (en femení).

— C: Ocultades. — D: 1.000. Espasa. — E: 15 (a l’inrevés).

Substantiu que s’utilitza per definir els colors estàndard de pintura i revestiment. Consonant. — F: La base de dades terminològica multilingüe de l’EU. Moviment del mar.

— G: Organització terrorista que diuen que s’ha dissolt.

Vocal. Metall preciós. — H: Joc de cartes per jugar una persona sola.

1 2 3 4 5 6 7 8

Luís, volviendo a la jubilación del año, añadió: —Si su matrimonio ha durado tanto tiempo porque la mujer le enseñó la postura que lleva el nombre del gentilicio de los hombres de su país.

—Veremos si la de los telediararios pone en vereda al sucesor porque todos los de su estirpe les gusta probar otras camas. Y tú tampoco te salvas porqué cuando salía la de los telediararios te embobabas y no por las noticias.

—De todos modos, me quedo con tus muslos, cariño.

Escrit per

ABCDEFGH

SOLUCIÓ: — Tramvies. — 2: Ram. Xató. — 3: Epac. Tal.— 4: Nagore . — 5: adalA. ET. — 6: Dedalo. A. — 7: èser. noR. — 8: S. Safari.

ENCREUAT:

el catalán. Es un sentir popular por encima de actitudes políticas lícitas o no, y a pesar de asumir formas no honorables de cierto cabecilla del catalanismo.

Publicitat

enjoy

CORTO “EL ASCENSOR DE ROMEO” Fa uns mesos i a través de les xarxes socials vam veure aquest curtmetratge que volem compartir amb tots vosaltres. És un curt dirigit per Cesar Ríos i protagonitzat per José Sacristán i Vanesa Lorenzo. El contingut del curt és un homenatge a totes les persones amb diversitat funcional que es veuen abocats a defensar els seus drets com a ciutadans, i a lluitar cada dia per fer-se visibles i no caure en l’oblit.

Ens anima molt veure com persones famoses com els protagonistes s’impliquen en projectes solidaris i de conscienciació com aquest.

Us animem a trobar-lo per internet. Si voleu compartir la vostra opinió en veure’l ens podeu enviar un mail a : connexio@aspacecat.org

doble v DobLe v Doble v www.aspace.cat Us convidem a fer una ullada a la renovada web d’aspace, hi trobareu informació de tots els serveis i dels diferents centres. És un bon recurs per estar al dia de tot allò que te a veure amb la nostra associació. Des de la pàgina pots accedir-hi al facebook d’aspace, veure els tweets, al blog del centre de poble Nou, al Facebook del Centre d’Integració social Aspace Badalona...

www.deporteydesafio.com La Fundación Deporte y Desafío es una institución privada sin ánimo de lucro. El objetivo principal es la integración social de las personas con discapacidad física, intelectual o sensorial, a través del deporte.

Con la práctica de deportes como el esquí alpino, esquí náutico, golf, equitación se trabajan valores como la superación, la progresión social, y promueve la independencia, la autoestima.La Fundación contribuye también a la formación profesional e inserción laboral de sus participantes, compaginando la organización de actividades deportivas con cursos enfocados a su integración en el mercado de trabajo, posibilitando de esta forma su completa integración.

www.centrescivics.bcn.cat Si no has descobert encara el munt de possibilitats que t’ofereix un centre cívic, aquí tens la pàgina web on trobaràs tota la informació i programació. Els centres cívics són un espai obert a tothom, i acostumen a tenir un molt bon nivell d’accessibilitat. Els centres cívics són com una finestra oberta, on pots explorar des de temes culturals, establir relacions, i aprendre.

www.catalunyaenminiatura.com Declarat d’interès turístic Catalunya en Miniatura és un espai on podras gaudir d’un circuit de maquetes dels monuments i edificis més representatius de Catalunya. És un bon plan per passar un dia a l’aire lliure, en un entorn amb tots els serveis i totalment adaptat.

enjoy

(

MONÓLOGO

V

ictor es una persona divertida, ácida, con un peculiar sentido del humor como podréis ver a continuación.

Aplica a rajatabla esa máxima de reírse de uno mismo. Es joven y todavía tiene mucho camino por recorrer. Actualmente busca trabajo… le gustaría probar de monologuista…

A Pesar de todo me siento un chaval afortunado, un día saliendo del trabajo estaba lloviendo y una chica me dijo “me puedes acompañar hasta mi portal con el paraguas”, yo asiento con la cabeza, al llegar a su portal, incrédulo de mí, se quita las bragas… En teoría, este es el sueño de cualquier tío, el problema es que la chica tenía 80 años.

Hola, me llamo Víctor y soy subnormal.

Ayer perdí 20 euros, los llevaba en el bolsillo y yo sin oficio ni beneficio.

No os preocupéis porqué me llame subnormal, esto es como la canción de Paco Porras del miembro viril, tiene nombres mil, pues, conmigo pasa lo mismo: subnormal, anormal, retrasado, y ahora viene la que más me gusta, discapacitado.

Yo ya había asumido que lo era. Pues resulta que ahora nos llamamos personas con diversidad funcional, esto es como si a los negros les llamásemos personas con diversidad tonal.

Para acabar os explicaré, que un día me intentaron atracar 2 tíos, yo cansado de que en los últimos meses me intentaran robar en 2 ocasiones, cuando me dijeron por tercera vez “dame la cartera o si no te rajo”, yo les dije “queréis acabar como yo”.

Yo lo único que quiero es que no discriminen, a mí ya me discriminan, siempre piensan que voy borracho, el otro día ni más ni menos, estaba en el lavabo de un bar y a mi lado había otro chico, en eso que me pregunta: “oye, como estas tío?”, yo le respondo “bien” y él me dice “vaya taja que llevas chaval”, entonces le digo “no no, pero si soy así”, y él me sale con «tranqui si yo también llevo una buena tortaaaaa...”.

Estas situaciones me pasan muy a menudo. Hace tiempo que tengo mucho miedo porqué resulta que mi abuela tiene Alzheimer y a veces voy a pasear con ella, y pienso que si alguien escucha la conversación de besugos que tenemos… yo le digo “me dejas dinero para comprar” y ella me dice: “oye, cómo te llamas”, y yo respondo: “Víctor”, y a continuación le digo: “te cojo el dinero del bolso” …, van a llamar a la policía pensando que un yonki está robando a una pobrecita viejecita, yo ya me veo en comisaría justificándome “no soy yonki, soy una persona con diversidad funcional”.

Escrit per

La Redacció

7 DIFERÈNCIES

Fet per

cuéntame

ASPACE JA VA TENIR UNA RESIDÈNCIA! El 3 d’octubre de 1977 va ser un dels dies importants per Aspace. Aquest dia es va inaugurar el que havia de ser la Residència estrella de l’Associació i que finalment no va poder obrir com residència per problemes econòmics.

El que si va funcionar 12 anys va ser el Taller Ocupacional on hi havia diversos tallers que intentaré explicar un a un. El més important era el de Plàstic perquè era el que ens donava més beneficis als nois. En aquest taller hi havia una màquina injectora per fer peces de plàstic (segons el motlle que hi posséssim) Fèiem taps per les colònies Puig, aixetes per obrir el gas de les cuines de la casa Corberó, i altres peces que ara, després de 37 anys no me’n recordo. Un altre taller important pel nostre benefici econòmic era el de Bugaderia on rentàvem les tovalles de diferents restaurants. També hi havia la Fusteria on bàsicament fèiem palets per a una empresa, nius d’ocell per Icona, casetes per gossos, etc. Finalment hi havia Tapisseria on fèiem tapissos de diferents estils.

A part d’aquests Tallers també es feia una revista “La Comunitat d’Alella” Penseu que en aquells anys, d’ordinadors ,res de res. La revista la fèiem amb una màquina d’escriure elèctrica IBM que tenia les lletres amb una bola que es podia canviar per fer diferents tipus de lletra. Per sort també tenia una cinta per esborrar. Un cop feta la revista la dúiem a la impremta a fer la tirada que volíem.

Per mi varen ser uns anys molt macos perquè des del primer dia Aspace va confiar en mi i em va posar a Secretaria. La meva feina era portar els comptes del Centre. Feia els rebuts de cada mes, els cobrava, pagava les factures, etc. Com he dit abans, tot això sense ordinador. A final de mes copiava el llibre de caixa i el passava a l’oficina central que està a Barcelona. La meva feina també era rebre les trucades i avisar el personal amb una sèrie de timbres repartits per tot el Centre. Cada treballador tenia un codi Morse i jo els avisava que tenien una trucada.

Escrit per

El problema era que la majoria dels nois vivíem a Barcelona i cada dia havíem d’anar i venir amb un autocar que no estava adaptat. Hi havia nois que es passaven quasi dues hores a l’autocar, depèn d’on vivien.

La llàstima va ser que, estant tot muntat per començar a funcionar com a Residència no va ser possible per qüestió econòmica.

Jordi Dam

recorda

A SANDRA BARBETA Hola Sandra: Te escribo aún sabiendo que te has ido y que en el camino te vas a encontrar con los que han emprendido tu mismo viaje, entre ellos tu madre.

Cuando volví de mi “veraneo” entre mi casa y la playa, dos bodas, un golpe en el coxis, rabadilla para los legos en la materia ¡Eso duele mucho! y un desfile de asistentes personales, ya que la que tenía me dejó casi sin despedirse, no te preocupes, encontré otra, buena gente y estoy bien con ella ¡Es lo que tienen los pueblos!. ¡Menudo verano!. Como te decía, ¡Es que me enrollo sola!, cuando volví supe que querías irte pero no tenías la fecha decida. No me avisaron de tu fiesta de despedida, no hubiera ido, aunque te quiero mucho sabes que esas fiestas de despedida me ponen muy nerviosa y evito ir, pero ese día, curiosamente, me acordé de ti. Estaba recién operada de la muñeca, del túnel carpiano, molesto, incómodo y cabreada con los médicos que no saben que es un paralítico cerebral. ¡Cuántas veces habremos tenido esta conversación sobre médicos ineptos!.

Como ves un principio de curso precioso. Estoy un poco descentrada, cabreada y molesta pero pasará.

Después de ponerte al día de mi calamitoso verano e inicio de otoño, también ha habido cosas buenas, ¡no nos quejemos tanto!, tengo una foto mía en el libro de fiestas de Pego y tengo ya lámparas en mi casa, por ejemplo. Te diré que nos has hecho una gran putada yéndote. Nos hemos quedado aliviados, por una parte y tristes por otra. Siempre estabas con una sonrisa en la recepción de mi colegio, perdón ahora lo llaman “El Centro”, pero para mí cuando hablo contigo es “mi colegio”. Cada vez quedamos menos de los que conocimos los inicios del cole y su espíritu.

Tú con tu carácter abierto, llamando a las cosas por su nombre, tus ideas de izquierdas y tu sindicalismo, esos ideales te han dado más de un disgusto, eres de las mías, no nos callamos ni bajo el agua. Tu cuerpo grande como tu corazón que da gusto abrazar, tu trato cordial. Contigo puedo hablar de todo, desde de tíos, pasando por política y arreglar el mundo, hasta de la familia, esas cosas que sólo pareces entender tú y aunque sepas lo que voy a decir, te esperas a que lo diga.

Hemos aprendido mucho la una de la otra y nos respetamos, no recuerdo haber discutido nunca contigo. Siempre me preguntas por mi madre, la pobre tuvo un jamacuco y le está costando recuperarse pero ahí está al pie del cañón. Es fácil hablar contigo. Eres una persona buena, sensata, sensible, te gusta tu trabajo a pesar de todo. Siempre hay buen rollo con tus compañeros, al menos esa es la impresión que da aunque siempre hay grupitos, como en cualquier trabajo y tú no vas a ser menos. ¡Qué sería de Joma sin ti y de ti sin él!, creo que formáis pareja de hecho laboral!

Ahora podrás fumar sin que te digamos que fumar es malo para la salud. ¡Mira que llegas a fumar!. Podrás comer sin preocuparte si engorda o sube la tensión. Podrás escribir matalassos, sin que la profesora te castigue por no decir colchones y vestirte como te de la gana, ¡o no vestirte!.

Sandra: Te escribo esto porque sé que te gusta como escribo, lo que pasa es que no sé si es mi mejor discurso, seguro que cuando lo leas te parecerá genial pero creo que esta vez me ha quedado flojo. Sólo una cosita más. Mientras te recordemos no te habrás ido de nuestras vidas por tanto no te irás nunca de nuestras vidas, al menos de la mía.

Bon vent i barca nova!. ¡Hasta siempre y buen viaje!.

Besos, Rosa Ortolà 16 de noviembre de 2014

IMPRESSIÓ RESPONSABLE SI VOLS QUE LA TEVA EMPRESA SIGUI SOCIALMENT RESPONSABLE TREBALLA AMB NOSALTRES OFERIM TOT EL QUE NECESSITES

Copisteria i Reprografia

Impressió Digital

Serveis de secretaria

Centre Especial de Treball INSTITUT FUNDACIÓ PRIVADA

Mailings i manipulats

Estudi DE DISSENY

ASPACET el Centre Especial de Treball d’ASPACE Barcelona, és una iniciativa social que té com a objectiu formar i integrar laboralment persones amb paràlisi cerebral i altres patologies del desenvolupament en els diferents àmbits de treball.

ORGANITZA TALLER DE CUINA FÀCIL Durada: 8 hores (sessions de 2h).

Horari: Dijous de 18:00 h. a 20:00 h. (4 sessions).

Lloc: Cuina del CIM (Centre Integral Montjuïc) Docent: Toño (cuiner professional) Places limitades Gratuït Fa temps que volíem organitzar un taller de cuina, i gràcies a les noves instal·lacions del CIM, que disposa d’un nou i modern espai per cuinar, us podem oferir aquesta experiència.

Es tracta d’aprendre, conèixer, practicar, jugar amb els aliments, per tal de fer una cuina fàcil i assequible a les persones amb diversitat funcional. Aprendre receptes i trucs que ens ajudin en el dia a dia a la cuina.

Els interessats a participar en aquest Taller de Cuina ens ho podeu fer saber a través del e-mail, connexio@aspacecat.org, i ens posarem en contacte amb vosaltres per tal de donar-vos la informació de la data en que començarà el taller.