LlĂ grimes de rovell
Andreu Sotorra
Llàgrimes de rovell
En Bertrandi de Castelleto viu en un parc d'atraccions que hi ha prop del mar. Els seus pares treballen a Far Aventura i tenen la casa en un bungalou de fusta, prop de les muntanyes russes del Dragó Gran. En Bertrandi de Castelleto és una mica baixet i no es pot treure del cap que només faci 1'25 m d'alçada. El que vol és créixer perquè, quan, per fi, faci 1'40 m, podrà pujar a les muntanyes russes del Dragó Gran. Una nit de tempesta, descobreix que el Dragó Gran deixa anar unes gotes de greix com llàgrimes de rovell perquè se li ha descollat un cargolí, i si no el troba, no pot funcionar. El petit Bertrandi busca el cargolí per tot el parc, però es troba amb un seguit d'aventures que li fan descobrir la por, el misteri, l'amor, la lluita pel poder i les conseqüències de l'ecologia desequilibrada, ni que sigui per unes gotes de rovell o per un cargolí perdut. Novel·la que barreja el gènere fantàstic i el realisme amb una bona dosi d'humor. Lectura recomanada a partir de 8 anys.
Andreu Sotorra va néixer a Reus, el 1950. Actualment resideix i
treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com
2
Llàgrimes de rovell Andreu Sotorra Il·lustració a partir d'un collage fotogràfic de l'autor
3
Primera edició (on line): setembre 2000 Segona edició (suport e-book): setembre 2010 (La segona part de la novel·la està basada en el conte A l'ombra de la Saloquia, del mateix autor, publicat a la col·lecció Els Llibres amb Cua, Editorial Grup Promotor, Sant Boi de Llobregat, 1981) ISBN paper: 978-84-8582030-4 DL paper: B-5111537-1981 © 2000 Andreu Sotorra (pel text) © 2010 Andreu Sotorra (pel collage fotogràfic) Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.
4
PRIMERA PART Les llàgrimes del Dragó Gran
Estava cavil·lós per aquesta aventura, quan un altre Dragó amb un sol cap i prou, però amb múltiples cues, per travessar s'atansa. El Dragó de molts caps i el Dragó de moltes cues Jean de La Fontaine (versió de Xavier Benguerel)
Je révais à cette aventure, Quand un autre Dragon, qui n'avait qu'un seul chef Et bien plus d'une queue, à passer se présente. Le Dragon a plusieurs têtes et le Dragon a plusieurs queues. Jean de la Fontaine
5
Capítol 1 EN BERTRANDI DE CASTELLETO vivia prop del mar, a tocar del Cap del Far, a 41º 3' 18" latitud Nord i 1º 10' 25" longitud Est, en un parc d'atraccions. «Alça! —direu vosaltres—, en un far potser sí, però en un parc d'atraccions no hi pot viure ningú!» Doncs, Castelleto,
sí
senyor!
en
sí.
Perquè
els
Bertrandi seus
de
pares
treballaven al parc de Far Aventura i tenien la casa en un bungalou de fusta, prop de les muntanyes russes del Dragó Gran, a tocar 6
d'un antic faró de més de dos-cents anys que, des del Cap, a les nits, feia quatre llampades de llum blanca cada vint segons per guiar la ruta de l'or negre que travessava la costa. I
vet
aquí
que
en
Bertrandi
de
Castelleto, des que li havien pres les mides en una revisió mèdica, no parava de rumiar i no es podia treure del cap que només fes un metre i vint-i-cinc centímetres d'alçada. ¿Us ho imagineu? Només 1'25 m! Ja sabeu què vol dir fer una mida així. No s'arriba enlloc. Les cadires són baixes. Les taules són altes. La nevera és dalt de tot. I les finestres semblen la lluna, allà tan amunt. I en Bertrandi de Castelleto volia créixer molt de pressa. Però no us penseu que volia créixer per pujar més bé a les cadires, arribar millor a les taules, o poder guaitar a les finestres, no. Volia créixer perquè, quan, per fi, fes 1'40 m, ja podria pujar a les muntanyes russes del seu veí, el Dragó Gran. 7
Però, ni que mengés molt i dormís força, no hi havia manera que en Bertrandi de Castelleto passés d'aquell 1'25 m! Veureu, resulta que només feia un parell de crescudes cada any. Una, quan es constipava i tenia febre, i s'estava uns dies al llit. I una altra, quan nedava cada dia a l'estiu, perquè feia anar molt els braços i les cames. Aleshores, la mare sempre deia que s'havia estirat. Però no passava de 3'5 cm per estirada. I això volia dir que cada any només creixia 7 cm. I que, per arribar al 1'40 m, li faltaven encara 15 cm! I sí que diuen que, de mica en mica, s'arriba a omplir la pica. Però, si continuava a aquell pas, ell trigaria almenys dos anys llargs a fer 1'40 m! Per això un dia va confessar, primer a la mare i després al pare, que estava molt amoïnat.
8
La mare d'en Bertrandi de Castelleto tenia
una
botiga
d'artesania
al
parc
d'atraccions. Hi trenava cistells d'anar a buscar cargols i
després els venia als
visitants. I el pare era el fanaler del parc. Aquests oficis, a les ciutats i als pobles ja fa molt de temps que s'han perdut. Ja sabeu que la gent ara ja no va a buscar cargols perquè els troba envasats al súper i per tant no necessita cistells de vímet. I també sabeu que els fanals d'avui en dia s'encenen sols, amb una cèl·lula que mesura la llum. Però als parcs d'atraccions encara hi ha cistells perquè encara s'hi fan cargols. I també hi ha fanals de gas que encenen els fanalers, com el pare d'en Bertrandi de Castelleto, amb un pal llarg de bufador, com si fos un globus: Flufff! Encès! Per això, a Bertrandi de Castelleto, li agradava tant acompanyar el seu pare quan
9
el sol es ponia darrera les muntanyes del parc. Després d'aquell dia que va parlar amb els pares, Bertrandi de Castelleto no va dir res
més
sobre
la
seva
mida.
Però
va
continuar rumia que rumiaràs. Només se sap el que és això si es fa encara 1'25 m. Ja ens entenem. Per tant no cal que us en digui res més. Un vespre, quan el pare i la mare eren al bungalou veient el telenotícies, en Bertrandi de Castelleto va anar a la botiga d'artesania de la mare, va remenar entre els cistells cargolers i en va agafar un de molt petit. Ja veieu que en portava una de cap. Però no la va dir en veu alta perquè no la sentís ningú, i per tant, per ara, tampoc no us la diré. Però sí que cal que sapiguem que en Bertrandi de Castelleto es va emportar d'amagatotis aquell cistell petit d'anar a buscar cargols, i que se'n va tornar cap al 10
bungalou abans que els pares el trobessin a faltar. L'endemà al vespre, en Bertrandi de Castelleto va esperar que tornés a començar el telenotícies. I va tornar a sortir del bungalou. ¿On devia voler anar aquell vespre? ¿Havia dit ja en veu alta la idea que portava de cap? Sabrem on va anar. Però encara no sabrem la idea que havia tingut. I patim, patam, patum, en Bertrandi de Castelleto es va encaminar cap al magatzem on el pare tenia la fanaleda. I com havia fet ahir al vespre a la botiga de la mare, va remenar tots els estris del pare com si fos un lladregot que busca un tresor amagat. Va palpar el bufador de fanals. Va regirar munts de broquetes i recanvis. Va remenar els setrills de greixos. I per trobar el que buscava: un fanalet! 11
fi va
SĂ, senyor!, un fanalet d'aquells d'anar al bosc, com el que porten els follets dels contes. Tan petit com el cistell cargoler que havia agafat de la botiga de la mare. I se'n va tornar cap al bungalou de fusta amb el fanalet amagat a la panxa de les bermudes com si s'haguĂŠs engreixat desprĂŠs de berenar. Xiulant,
xiulant,
en
Bertrandi
de
Castelleto va entrar dissimuladament a casa.
12
Capítol 2 «¿PER QUÈ EL VOLIA un fanalet, en Bertrandi de Castelleto?», us preguntareu. Molt ben preguntat. De moment va passar el control del pare i la mare perquè tant l'un com l'altre, en aquelles hores del vespre, ja estaven
prou
enfeinats a discutir sobre com anava el negoci dels cistells de la mare i de quina manera preocupaven al pare els fanals que li feien la perla i no es volien encendre.
13
I
mentrestant,
en
Bertrandi
de
Castelleto estava a punt de dir en veu alta la idea que havia tingut. Va arribar a la seva habitació i va treure de sota el llit el cistell d'anar a buscar cargols que hi havia amagat. El va posar al costat del fanalet. I va exclamar, com si fos l'aventurer capità Cook dels mars del Sud: —Ara ja em puc fer cargolaire de llum! La idea venia a tomb perquè es veu que un pagès que feia de jardiner al parc li havia dit que, si es mengen cargols, es creix més de pressa. I també, que si l'aigualera de la nit et cau damunt, la humitat et fa fer més de dues estirades a l'any. Ja se sap que la fe mou muntanyes! Un dia que ja semblava de tardor va ploure molt. Els carrers del parc baixaven com rieres. I se sentia
bramar el mar. I els llampecs
espetegaven a la muntanya. I el so dels trons s'escampava per tot el camp. I se'n va anar la 14
llum.
Només
quedava
la
resplendor
fantasmagòrica del far i la dels fanals de gas encesos, aguantant l'aiguat. «Quin cangueli!», potser direu. Bé, no n'hi ha per tant. Tots sabeu el que és una tempesta. Quan va amainar, ja era entrada la nit. No, entrada la nit, no. Era negra nit!, que diuen. ¿I ja us ho imagineu, oi? En Bertrandi de Castelleto es va llevar sense fer soroll. Es va vestir a les palpentes. I va agafar el cistell d'anar a buscar cargols i el fanalet, que tenia molt ben amagats sota el llit. I va sortir de puntetes del bungalou, procurant que la porta
no
grinyolés
més
del
compte:
nyiiiccczzz! ¿Sabeu què són les cuques de llum, oi? Doncs, si no haguéssim sabut que en Bertrandi de Castelleto era en Bertrandi de Castelleto, potser hauríem dit que era una cuca de fanalet que havia sortit amb el seu
15
llum verd fluorescent pels carrers del parc d'atraccions, ves! ¿I on devia anar amb aquella nit fosca i plujosa? Bé, mireu, si hagués estat pescador, potser hauríem dit que sortia a la sardina. I si hagués estat hivern, potser hauríem dit que volia arreplegar una calipàndria per tenir força febre i créixer i créixer, fins arribar a fer 1'40 m! Doncs, no. En Bertrandi de Castelleto, tot fet un cargolaire de llum, s'encaminava de dret a buscar cargols al terraplè de sota l'atracció del Dragó Gran!
16
Capítol 3 QUAN EN BERTRANDI DE CASTELLETO va arribar a les muntanyes russes del Dragó Gran,
les
vies
de
l'atracció
encara
regalimaven canals de pluja. Bé, això és el que ell es pensava. I el que ens pensaríem també tots si haguéssim estat testimonis de la tempesta. Però, no senyor! No era aigua de pluja. Eren gotes negres de greix que queien com llàgrimes de dragonet. Ara
us
explicaré
tot
el
que
d'extraordinari li va passar al Bertrandi de 17
Castelleto, aquella nit, a Far Aventura, i a partir d'aquell moment. Per tant, que ningú exclami: «Alça!, de coses
així
no
en
passen
en
un
parc
d'atraccions!» ¿Que no? Ara ho veureu, si no. Era tancat i barrat. En Bertrandi de Castelleto va guaitar a la taquilla. Va enllumenar amb el fanalet el regueró de les gotes de greix que queien. I va sentir una veu rogallosa. —Agafa del taulell la meva targeta de visita, nen! La targeta, per l'aiguat, estava mig estovada
i
escorreguda,
les no
lletres, es
amb
llegien
la
prou
tinta bé.
I
Bertrandi de Castelleto, amb el llum de fanalet, va lletrejar: «C-a-r-g-o-l-G-r-a-n». I va dir, poc convençut: —¿Què et passa, Cargol Gran? ¿Que tens un catarro? —Ca! Estic trist, xiquet! —va respondre l'esquelet de més d'un quilòmetre de ferro 18
vermell—.
Amb
la
tempesta,
se
m'ha
descollat un cargolí, i si no el trobo, demà no podré funcionar. I aleshores, aquell príncep encantat —ja sabrem més endavant que el famós dragó és un príncep xinès que en va fer alguna de grossa i que està condemnat a treballar tota la vida— va dir: —¿Em
vols
ajudar,
Bertrandi
de
Castelleto? Només un valent cargolaire de llum com tu pot trobar el meu cargolí perdut! En
Bertrandi
de
Castelleto,
encara
sorprès per la proposta que li havia fet el dragó de ferro, va dir, tremolant una mica d'emoció: —Veuràs... És la primera nit que surto de cargolaire, i no sé si ho saps, però no faig encara el 1'40 m que cal per pujar a la teva closca i saltar els teus loopings amb les vagonetes. No sé si et podré ser de gaire utilitat, tan petit... 19
El dragó va estar una estona cavil·lant. Es notava perquè la carcanada de ferro li cruixia: —Mmmm.... crec! Mmmm... crac! Les normes del parc són molt estrictes amb les mides! —va dir—. Però sense el meu cargolí estic llest, xiquet! —es va lamentar una altra vegada com si tingués rampellades de mal de panxa. A en Bertrandi de Castelleto li va fer llàstima que aquell príncep xinès encantat plorés rajant gotes de greix. Per això, per un moment, va pensar que el seu maldecap de no fer 1'40 m no era res comparat amb el que li passava al dragó. «Pitjor és que perdis un cargoletxo de la teva cria!», es va dir. I aleshores va cridar perquè el sentís ben alt: —Esclar que t'ajudaré! No et rovellis tant i no perdis més greix, home! Ja el trobarem aquest cargolí fillet teu que has perdut!
20
I en Bertrandi de Castelleto cargolaire es va posar en marxa amb el seu cistell de buscar cargols i el fanalet.
21
Capítol 4 EN BERTRANDI DE CASTELLETO es coneixia el parc d'atraccions de Far Aventura pam a pam. «¿Com pot ser que un nen es conegui un parc de més de 100
hectàrees pam a
pam?», us preguntareu. Doncs,
sí
senyor!
Se
l'havia
après
acompanyant el seu pare a bufar fanals. I com que ell no necessitava cap Guia del Viatger, va fer cap, primer que tot, al bungalou dels bebès. No cal que us recordi que els bebès són molt bavosos. Per tant tot estava fet un 22
xipolleig. En Bertrandi de Castelleto no va poder reprimir una ganyota de fàstic quan va entrar al bungalou: —Ecs! —va fer, tapant-se el nas per no sentir la fortor de llet agra i altres aromes que no cal que anomenem. La mainadera va treure el cap per darrera d'una pila de bosses de bolquers acumulats durant tot el dia. —Ai! M'havies espantat amb aquest fanalet de bandoler! I m'havia amagat aquí darrere. Avui no he pogut treure encara les bosses per culpa de la tempesta! Ell li va explicar tot el que feia el cas, i li va demanar: —Així, mainadera, ¿no has vist pas el cargolí petit del dragó de ferro, que està molt trist i perd greix de tant plorar? Però la mainadera tenia molt poca memòria i no es fixava gens en els pompis dels bebès que li passaven per les mans.
23
—No, no l'he vist aquest! —va dir per treure-se'l del damunt—. Però si em fas el favor d'anar a llençar totes aquestes bosses de bolquers al contenidor del Far West, podràs parlar amb algú d'allà, i potser en sabran alguna cosa. Li feia una mica de por, tan fosc, entrar al Far West perquè havia de passar pel cementiri del poble abandonat. Però
aviat
va
veure
el
perfil
del
maquinista de la locomotora de la Union Pacific enfilat al furgó de carbó que s'havia embussat per l'aiguat. I ell també l'havia vist! —¿Qui ets, foraster del fanalet? —va cridar. —Sóc en Bertrandi de Castelleto, el cargolaire! —va fer amb veu de flautí. —Vinga,
home!
—va
respondre
el
maquinista—. I jo sóc un Xafarrucs del Far West!
24
I tot va ser acabar de dir aquesta pocasoltada i sentir un pam! que va fer posar els pèls de punta a en Bertrandi de Castelleto. «Alça!, un pam! no pot ser... —direu vosaltres—, perquè els maquinistes del Far West no porten escopetes carregades! Doncs, sí senyor! Perquè no era un pam! d'escopeta. El maquinista havia relliscat del furgó mullat, i havia anat a petar de cul a una de les bótes buides de l'estació. No, pam!, doncs, sinó, patapam! En Bertrandi de Castelleto va fer llum amb
el
fanalet
i
l'espectacle
amb
el
maquinista, clavat de cul a la bóta, no cal que us l'expliqui. Però ell sí que li va repetir el que el portava al Far West i la pena del dragó de ferro. I així li va demanar: —¿No has vist pas el cargolí perdut, en algun dels viatges del tren de la Union Pacific, maquinista?
25
I el maquinista, brut de carbó, amb una esgarrinxada al cul i amb un parell d'estelles clavades, li va dir: —Doncs, no, xiquet! Però si em portes als primers auxilis, que em curin, potser te'n podran fer cinc cèntims allà. Ja tenim en Bertrandi de Castelleto fent de crossa del pobre maquinista que encara no s'explicava com s'havia trompicat de lloros d'aquella manera dins de la bóta. L'infermer tampoc. Es mirava de reüll el cul esgarrinxat del fogoner, i de reüll en Bertrandi
de
Castelleto
amb
el
cistell
cargoler i el fanalet de gnom de bosc. Mentre el maquinista es queixava de la coïssor del desinfectant, l'infermer va fer broma: —A
veure
si
haurem
d'avisar
l'helicòpter perquè et porti a Urgències, per una esgarrinxada i dues estelles de no res! I aleshores, Bertrandi de Castelleto ho va aprofitar per explicar la tristor del dragó 26
i per demanar a l'infermer si sabia res del cargolí perdut. —Vejam, el fitxer... Avui, amb tanta pluja, hem atès dues caigudes de poni, una caparrada als cotxets de xoc, un ull burxat per una barnilla de paraigua, un parell de relliscades, i una indigestió per menjar massa. No, no ha passat cap cargolí perdut per la infermeria, xiquet. I aleshores, l'infermer, que tenia una bosseta de plàstic amb una ungla, un queixal del seny i un parell de lents de contacte d'algú,
va
demanar
a
en
Bertrandi
de
Castelleto: —Mira, mentre adobo el cul del fogoner, si portes aquest saquet de pertinences al servei d'objectes perduts, potser en trauràs l'aigua clara!
27
Capítol 5 —BONA NIT TINGUIN! —va dir en Bertrandi de Castelleto, només entrar al bungalou d'objectes perduts. —¿Que t'has perdut, xiquet? —va sentir que li deien. Però no veia ningú—. ¿Que et fas el sord? —va insistir la veu. Aleshores en Bertrandi de Castelleto va tornar a alçar el fanalet i el va moure pels quatre
punts
per
veure
si
descobria
l'encarregat. —¿Com em vols veure si sóc un objecte perdut, nano?
28
En Bertrandi de Castelleto li va donar la bossa. «Alça!, li va donar , no! —direu ara—, si no el veia, no li podia donar res!» Doncs, sí senyor! Li va donar. I els objectes van anar passant, com si ho fessin sols, de la bossa a un prestatge amb un cartonet numerat. En Bertrandi de Castelleto va repetir quina una de més grossa en passava el dragó i si havien trobat un cargolí perdut. —Mmm... —va fer la veu, que per fi en Bertrandi de Castelleto es va adonar que era un
encarregat
bromista,
vestit
de
mim
negre—. Avui, amb la tempesta, han portat un cargol de vinya, un cargol
bover, un
cargol de fuster, un cargol de bruixa i una escala de cargol, ha, ha, ha!, però cap cargolí perdut, xiquet! Aleshores en Bertrandi de Castelleto es va dir: «Més val que surti d'aquest cau de bromes abans que no acabi perdut jo i tot!»
29
¿A veure què us hauríeu dit vosaltres si fóssiu ell? —Vaig a beure aigua, tinc una set que no em puc aguantar més! —es va excusar, escurant-se la gola. —Si pots, fes un glop per mi... —va dir encara
el
mim
bromista—.
Potser
l'encarregada de les fontetes en sabrà alguna cosa del cargolí perdut! ¿Algú sap com es fa un glop per compte d'un altre? ¿No? En Bertrandi de Castelleto tampoc. I ja sabeu què passa quan un no sap ben bé com ha de complir un encàrrec: pot arribar a fer disbarats. No és que en Bertrandi de Castelleto estigués a punt de fer cap disbarat, però al bungalou de les fonts d'aigua va fer un primer glop força llarg perquè ja feia estona que havia sortit de casa!, va glopejar i xup!, a terra. I després es va disposar a fer un segon glop d'encàrrec. I va sentir el reny:
30
—Ah!, això sí que no! ¿Què, xiquet? ¿Que no tenim aigua a casa que hem d'anar de pica en pica remenant la birra? La
mestressa
de
emmurriada i atrafegada,
les
fontetes,
empunyant una
baieta de pal i una ferrada, li va dir, a en Bertrandi de Castelleto, que li donés un cop de mà per treure els paquets de les tovalloles de paper eixugamans, fets pastetes per la inundació, que havia deixat el magatzem de la neteja com una bassa. —Sortiran cargols avui d'aquí dins! —va exclamar. I aleshores, parlant de cargols, mentre li donava el cop de mà, en Bertrandi de Castelleto va repetir el seu clam d'ajuda. I la mestressa va arrufar el nas, pensant segurament que li prenia el pèl, i li va dir: —Només em faltaria això, buscar un cargolí perdut! Mira, xiquet —li va deixar anar després com si l'aviés—, si vas al món de la Polinèsia i els dius de part meva que 31
em portin tovalloles de paper noves, potser en sabràs alguna cosa del teu cargolí. En Bertrandi de Castelleto va travessar el pontet que donava al món de la Polinèsia. L'aiguat havia deixat brillant el verd. Va fer l'encàrrec del paper. I va passar pel costat de les cabanes dels indígenes, enllumenant els parterres de gespa de les palmeres tropicals amb el fanalet, per si trobava el cargolí perdut. Primer
va
sentir
com
una
mena
d'esternut. Ja sabeu què passa quan ha fet tempesta: baixa el termòmetre en picat i... malament per als de la Polinèsia, que sempre van fresquets! Atxim!, doncs. Però després l'esternut semblava Castelleto
un va
plor.
I
guaitar
en
Bertrandi
per
la
de
porta
entreoberta, feta de joncs. —¿Què busques, nen? Aquesta cabana és dels Xeremells! ¿Que no ho veus que hi diu: «Cabana privada. No passeu»? 32
Era una noia polinèsia. I no estava constipada. Plorava. «¿Per què pot plorar una polinèsia?», es va preguntar Bertrandi de Castelleto. «¿Per haver perdut algun ocell exòtic del parc?», va rumiar. «O per què el seu amic polinesi hagi anat a la discoteca de la platja i l'hagi deixat sola en una nit de llamps i trons?», va més aviat malpensar perquè ell havia vist plorar una vegada la mare un dia que el pare va dir que havia d'anar a bufar fanals fins tard. I era mentida perquè els fanals ja eren tots encesos des de feia hores! La gent gran plora per coses així! Aleshores en Bertrandi de Castelleto va sentir una fiblada al cor. ¿No us passa això quan algú plora davant vostre i no el podeu consolar? —Un tòtem de fusta ha caigut [snif!], i ha enxampat el séc de la cama de l'avi [snif!]. I ara ens cal una cadira de rodes per poder
33
anar pel parc [snif!] —va dir, feta un mar de llàgrimes, la noia polinèsia dels Xeremells. No us he de dir res més perquè ja us podeu imaginar com va anar tot amb la noia polinèsia. En Bertrandi de Castelleto li va dir, encongit del cor com estava, que no plorés, que un avi coix... el podia tenir tothom. Això no ve a tomb, però en Bertrandi de Castelleto
es
va
quedar
uns
segons
enlluernat —els grans en diuen encaterinat o enamorat—, mirant
els ulls humits de la
noia. I va pensar: «Quina polinèsia més maca i, a més, mestressa d'un tòtem!» L'amor és cec, nois! —No em puc moure —va dir ella— perquè el mite diu que si un tòtem d'un avantpassat cau sobre un parent teu i l'abandones, et tornaràs tòtem de fang! ¿Enteneu ara tots els snifs! d'abans? —Ja t'hi aniré jo, a buscar una cadira de rodes,
dona!
—va
dir
en
Bertrandi
de
Castelleto amb el cor bop!, bop!—. Ah! —va 34
recordar—, potser tu has vist, anat riu avall en canoa, un cargolí perdut... —Fa tres dies que no surto —li va dir ella— perquè l'avi patia un atac de son, i jo havia d'esperar que es despertés [snif! de nou]. Tot just m'he despistat un moment, que s'ha llevat, sobresaltat per un tro, i ha ensopegat amb el tòtem! I la noia polinèsia li va dir que el noi que llogava cadires de rodes era amic seu i que tenia tres caixes d'eines plenes de cargolins,
femelles,
coixinets
i
ferralla
d'aquesta. I va resultar que el noi també era polinesi. I va cridar: «¿Què li passa a la flor de ma vida?». I després va dir: «Ja li porto jo la cadira de rodes!». I finalment li va demanar un favor: «Oi, xiquet, que mentre vaig a la cabana, no et fa res d'eixugar les cadires de rodes que s'han xopat per la pluja?»
35
Ai, Bertrandi de Castelleto, Bertrandi de Castelleto! L'amor se'n va tal com arriba! El que ara us diré no s'ha d'entendre malament. Si us dic que el xicot polinesi no va tornar a la parada, no vol dir que tots els milers
de
nadius
polinesis
siguin
uns
maleducats. Vol dir simplement: aquell havia perdut la xaveta per la noia Flor de ma Vida i no s'havia recordat més d'en Bertrandi de Castelleto. Per tant, el petit cargolaire va agafar cistell i fanalet i va fer camí. I va sentir un xivarri que li va fer parar l'orella, ajupit darrera el tronc gruixut d'una olivera. «¿Com si fos el capità Cook?», direu. Bé, com si ho fos, sí. Però hem de pensar que en Bertrandi de Castelleto encara no coneixia, com vosaltres coneixeu, res de capitans exploradors de mars.
36
Capítol 6 JA SABEU QUE, de nit, ni que sàpigues el que hi ha en un lloc, qualsevol soroll desconegut et
sembla
un
misteri.
I
Bertrandi
de
Castelleto, fins al cap d'una estona, no va identificar els crits dels lloros, les cacatues, els guacamais i els amazones ensinistrats del parc que eren al bungalou del pàrquing d'animals. Es
va
asseure
al
peu
de
l'olivera
centenària. Va veure l'ombra dels vells garrofers. Va contemplar el perfil de les palmeres, les aus del paradís i les iuques. Va 37
ullar el bambú gegant, els tarongers, l'arbre sagrat dels xinesos, els bonsais, les falgueres i els cactus. I va sentir el lloro: —Estem plomaaats i remullaaats! No tenim ni ciiinc per comprar gra! Bertraaandiii de Castelleeetooo, ves al caixer automàtic a treure dineeers! «Alça! —deveu tornar a exclamar— un lloro no és tan llest!» Doncs, sí senyor! Un lloro de gàbia de pis, potser no. Però un lloro ensinistrat és capaç d'això i molt més. Per això en Bertrandi de Castelleto li va agafar la targeta Visa i el va complaure. Hi ha algunes coses, però, que no es poden fer així com així. Per exemple, anar al caixer automàtic de nit amb una targeta de lloro. Ja sabrem per què, de seguida. En Bertrandi de Castelleto va posar la targeta al caixer. I va esperar instruccions a la pantalleta: «Benvingut!» Zzzing! «Recorda que pots comprar les entrades que vulguis
38
pel servientrades» Zzzing! «¿Quants diners vols?» Zzzing! «Marca el codi secret» Zzzing! I aquí van començar els problemes. «¿Quin codi secret?» El del lloro amo de la Visa esclar! Està bé. Tornaria al pàrquing i l'hi preguntaria. Qui no té memòria ha de tenir cames! I mentrestant anaven passant els quarts per trobar el cargolí perdut del Dragó Gran! Però no va poder ni girar cua del caixer automàtic. —Iuhuhuhuhuhalizco! Ep, mans enlaire, xaval! Barret de mexicà. Bigotis mullats. Un sac a l'esquena. I un revòlver. Per tant, era un mariachi convertit en atracador. —¿Què, xavalet...? ¿Molts calés a la Visa del papà? —No sé ni el codi secret... —va dir en Bertrandi de Castelleto, espantat.
39
—Sí, home! Aquesta és més vella que l'anar a peu! Vés fent memòria i canta, xaval! —va fer, arrufant els mostatxos. Bé, ¿què fas davant d'un cas així? El que va fer Bertrandi de Castelleto: cantar. Que és el
que
fa
tothom,
de
fet,
quan
està
absolutament mort de por. Cantar i espantar la por. Però, per molt que cantis, els caixers automàtics no es deixen enganyar. I el mariachi atracador va perdre la paciència. I va amenaçar en Bertrandi de Castelleto posant-li el canó del revòlver a la punta del nas. I el va ensacar. I cap al món dels mexicans falta gent! Si alguna cosa del parc li feia por de debò a en Bertrandi de Castelleto era
la
piràmide on diuen que hi ha la tomba del rei dels maies. Quan l'atracador el va treure del sac, va saber que era tot just en aquell lloc, l'últim lloc del món on hauria volgut anar a parar!
40
—Ara sí que cantaràs, eh, xavalet! I si no cantes el codi secret, et tindré lligat amb les serps mentre jo no pugui
anar amb la
targeta al caixer a buidar el compte dels papàs. Bé, potser us pensareu que aquell mariachi, que era de la banda dels Xucladits, estava una mica torrat, però va anar així. I en Bertrandi de Castelleto va començar a cantar: —Caragol treu banya / puja a la muntanya / caragol bover / puja al taronger! —No, no! Què fas, xangui! —va cridar el lladre. —Caragol treu banya / fica't a la cabanya / caragol treu vi / fica't al muntanyí! —Brrrr! Si me pipes et passo per les punxes de cactus! —Caragol treu banya / ton pare a la muntanya / ta mare caragolí!
41
al molí / caragol,
—Revatua el recargolat rei dels maies! Que m'encenc, eh! —Caragol treu banyes / anirem a les muntanyes / caragol
bover / jo també hi
vindré! I tan i tan fort va cantar la cançó del cargol, en Bertrandi de Castelleto, que un cargol gegant de pam, d'aquells que només hi ha a la terra africana, va sortir amb les banyes a punt i va empaitar el mariachi Xucladits per tot Mèxic. I diu si potser encara corren ara, fent aquell crit de guerra: «Iuhuhuhuhuhalizco!»
42
Capítol 7 BÉ, AMB L'ENSURT de l'atracament, la recerca del cargolí
perdut se'ns havia quedat una
mica penjada. Perdoneu!
En
aquell
moment,
en
Bertrandi de Castelleto acabava de sentir que la panxa li feia dos roncs de gana. D'aquells tan comprometedors com quan, per exemple, t'estàs en una biblioteca, en silenci, llegint, i es disparen els budells: Gloooncx! Gluuucx! ¿Tant havia trescat? Bé, ell no ho sabia perquè quan se surt a buscar cargols es perd l'esma del temps. Però nosaltres que li hem seguit el rastre sí que sabem que havia fet la 43
Xeca i la Teca. ¿Dos quilòmetres, potser? Ui, llargs! I va anar a la zona de les cantines. Totes les cadires estaven de potes enlaire per la pluja que havia caigut. Va guaitar al Saloon. Se sentia una flaire de menjar
barrejat que li va remoure una
altra vegada els budells: amanida d'anxoves, guacamole con nachos, broqueta prohibida, burritos, enchiladas, hamburgueses, pizzes, còctel de coco, antojitos, papaies, ous durs, iogurts, peixet fregit... —Ei, pillastre! ¿Què xafardeges aquí? ¿Qui
podia
ser?
«¿La
madame
del
Saloon? ¿El vaquer del rodeo? ¿La Dolly de la diligència? ¿El capatàs de l'estable dels cavalls? ¿El pinxo del Far West?», potser direu vosaltres. Doncs, no, senyor! Era el cuiner en cap, el xef dels xefs de tota la Xeca i tota la Teca! Amb la panxa com un tabal, el davantal
44
rostit, i el casquet blanc com una fumera nevada! ¿Podia ser que, en aquell bungalou ple de
tones
de
menjar,
en
Bertrandi
de
Castelleto hi trobés el cargolí perdut del pobre dragó de ferro? És clar que podia ser, però no. El xef de cuina li va dir que aquell dia no havia posat a la carta cap plat de cargols. Ni
amb
romesco, ni amb salsa verda, ni ofegats. —¿I no ho podria mirar si hi és? —va insistir ell. —Mira, xiquet —va dir el xef posant-se bé el casquet—, aquí gastem 800.000 gots de paper
cada
temporada,
més
de
45.000
coberts i 25.000 plats de plàstic, 3.000 litres de begudes, 7.000 quilos de gelats, 45.000 kg de carn, 15.000 kg de peix, 2.500 ous, 600 litres d'oli, 350 kg de sucre, 500 kg d'arròs, 350 kg de
sal, 4.800 kg de pa, i més de
40.000 litres d'aigua! Un cargolí, al costat de tot això, és la molècula d'un polsim de pebre! 45
I li va dir que, com que el veia bon noi, li passava per alt que hagués entrat de nit a la cantina del Saloon. I que no cridava els mossos de seguretat per això. Però li va demanar que anés a portar un cafetonet al retratista del western, que estava ampliant les fotos del dia i treballava fins tard. —Potser ell haurà fet una foto al teu cargolí! —va dir el xef de cuina, esclatant a riure.
46
Capítol 8 EL RETRATISTA era a la cambra fosca quan en Bertrandi de Castelleto hi va arribar aguantant l'equilibri del cistell, el fanalet i el cafè. —És tancat! —va cridar, quan va sentir la campaneta. —Porto el cafè! —va cridar també en Bertrandi de Castelleto. —Ah! —el retratista va treure el cap per la cortineta fosca—. ¿Que han llogat un noiet rentaplats ara al Saloon? —¿No ha retratat pas un cargolí vestit d'apatxe? —va dir en Bertrandi de Castelleto, 47
fent veure que no havia sentit el que li deia el retratista del western. El retratista no havia fet la foto del cargolí perdut. —Mala sort, xiquet! Però, anima't! —li va dir—. Mira, com que m'has portat el cafè, et faré una foto! ¿Vols disfressa d'apatxe o disfressa de vaquer? ¿Sabríeu
dir
que
no,
vosaltres,
si
haguéssiu sortit a buscar cargols i haguéssiu passat tot el que havia passat en Bertrandi de Castelleto? ¿No, oi? En Bertrandi de Castelleto tampoc. Però va pensar dues coses. Una, que tindria un record per casa. I dues, que no tenia diners! —És un obsequi de la botiga, home! —li va dir el retratista—. Però, mira, com que em fa una mica de mal l'esquena de tant fer fotos ajupit, ¿em podries portar aquestes còpies de fotos al personal del Mas dels Xoriguers?
48
Capítol 9 I AIXÍ VA SER com en Bertrandi de Castelleto va fer cap al món de la Mediterrània on hi havia els Xoriguers, els capgrossos que cada tarda sortien pels carrers del parc, cantant i ballant. Els va trobar fent gresca a l'estable del Mas. Amb els caps damunt
davall, la
roba estesa per la pluja, fumant, bevent i cantant amb
veu de pitof: «Els nanos són
uns dropos / no volen treballar / i a Casa de la Vila / els volen despatxar. / Els nanos mengen trumfes, cargols i peix bullit / no sé com ho aguanten / i no es pixen al llit! /» 49
Bé, en Bertrandi de Castelleto se sabia la lletra d'una altra manera. Deia «peix pudent» i «no sé com ho aguanten aquesta pobra gent». Però els Xoriguers estaven tan alegrets que deien bajanades. Li van recomanar que, si volia trobar el cargolí perdut, telefonés al telèfon 080 dels bombers. I van continuar cantant amb uns ulls com bales de colors, de tant beure a galet! «Alça! —direu, i amb raó, si heu estat atents a allò que els capgrossos li han recomanat—, en Bertrandi de Castelleto no pot telefonar perquè no té diners ni targeta d'abonament!». Doncs, sí senyor! Ja sabeu que a la vida, quan tot sembla que surti al revés, de sobte, plof!, tens un cop de sort. En Bertrandi de Castelleto va fer cap al bungalou del telèfon públic, es va posar a la cabina més baixa, la
dels minusvàlids, per
allò de la mida de 1'25 m!, i va tenir un cop 50
de sort perquè va mirar el dipòsit del canvi del telèfon i hi va trobar quatre xavos oblidats per algú. ¿D'acord, doncs? Va marcar: zero-vuitzero. Piiit! Piiit! «Bombeeers, diguiii...» Ho va explicar tot d'una tirada perquè les monedes no s'acabessin. I el van enviar amablement al bungalou d'un vell buscador de cargols: «Vagi a veure el vell Geni del Foc, al carrer del Riu Groc.» Hauríem de fer una pausa. I potser un aclariment i tot. Fins ara, en Bertrandi de Castelleto cargolaire havia sabut el terreny del parc que trepitjava. Ara, el bomber de torn l'enviava a un carrer que no havia sentit anomenar mai. «Potser no hi tenen
fanals i el pare no hi
va...», rumiava. Però, a més, tampoc no sabia de cap casa on visqués aquell tal vell Geni del Foc que li havia d'aclarir el parador desconegut del cargolí perdut.
51
Per tant, a partir d'ara, podem dir que en Bertrandi de Castelleto se la jugava de debò. I més val que us cregueu el que diuen que va passar perquè ja se sap que, sempre que vius coses noves, te la jugues. «Si ha de servir per trobar el cargolí del bon dragó, val la pena!», es va dir. I segur que vosaltres hauríeu fet el mateix que ell: buscar el carrer del Riu Groc. I en Bertrandi de Castelleto potser no l'hauria trobat mai si no s'hagués creuat amb un mandarí que anava amb les mans desades a les bocamànigues i feia passets curts. El mandarí, que era un funcionari de la Gran Muralla i tenia la missió de comptar cada dia totes les lloses del mur, li va dir on vivia el vell del Geni del Foc. Per les senyes que li havia donat, la casa de l'ancià era aquella que tenia un penjoll gegant d'horòscop xinès a la porta. En Bertrandi de Castelleto es va armar de valor i va trucar: 52
—Estira el cordill de l'horòscop i entra, fill! Us la podríeu imaginar, però m'estimo més dir-vos com era la casa de l'ancià Geni del Foc: Per fora, era com un paraigua punxegut amb cinc vessants. A dins, hi havia tot de figures xineses, barrets de bambú penjats com a quadres, rotllos de paper d'arròs, un gerro
xinès,
un
misteriós
recipient
de
bronze, ventalls de seda oberts, ventalls de paper de bambú, una plàtera amb palets xinesos, tot el sostre tenia un cobricel de color roig, a terra hi havia estores amb brodats
que
semblaven
personatges
de
llegenda, i hi havia quatre fanalets de paper vermell penjats a la punta de gruixuts bambús. Al fons, assegut en un replà de dos esgraons encoixinats, hi havia el vell Geni del Foc. Portava un mantó xinés estampat amb dragonets de color d'or que li cobria tot el 53
cos, un barretet de mongol negre, i uns pantalons bombatxos blau cel. Portava una barbeta raquítica, retallada en punxa. I tenia uns ullets de vell geni, quasi tancats per les arrugues: —¿Ets en Bertrandi de Castelleto, el cargolaire? ¿El petit de cal fanaler? —li va dir, somrient, i convidant-lo a seure al seu costat. I el vell Geni del Foc va explicar aquesta llegenda a en Bertrandi de Castelleto tal com ara us l'explicaré jo: »—Fa molt de temps, fill, l'any 1110 de la dinastia Shang —va dir obrint un llibre antic, gruixudíssim—, jo vivia a la Terra de la Boira Eterna. Allà em va venir a veure l'ambiciós príncep Hu. »El malvat Hu havia matat tots els seus germans per poder quedar-se ell sol amb el tron de la dinastia Shang. Però un d'ells, Feng, va sobreviure a la matança, i va fer fora
54
de Ximpang el cruel príncep Hu que vagava desterrat pel món. »¿Veus, el recipient de bronze que hi ha en aquell racó? —va assenyalar el vell Geni del Foc—. Doncs, és el recipient que conserva amagat el secret de les flames. El malvat príncep Hu
em va obligar a confiar-li el
secret màgic! I quan el va saber,
es va
convertir en drac, i amb les llengües de foc va fer malbé terres i poblats fins a arribar a les finques pròximes del Palau Imperial on hi havia el seu germà Feng. »Però jo havia pogut arribar abans que Hu a Palau. Ja saps que els genis no ens refiem de res. I jo havia fet una còpia del recipient de bronze màgic per si mai el perdia o me'l prenien. I per això el vaig poder donar abans al germà Feng. Quan Hu, el drac malvat, va arribar davant d'ell, li va prendre el recipient de còpia. Però el que no sabia Hu és que quan s'ajuntarien els dos recipients a les mans d'un sol propietari, el bronze li 55
xuclaria tota la força de drac que tenia i el convertiria en un gran esquelet recargolat!» Vosaltres no ho sé, però en Bertrandi de Castelleto
tenia
uns
ulls
oberts
com
mandarines, i ja es veia venir el final. »—Aquell esquelet, fill, no és altre sinó el del dragó de ferro —va desvelar el Geni del Foc—. Per això, quan funciona, amb les pessigolles que li fan els loopings, sempre es queixa des dels fons del temps amb un xiscle esgarrifós! Només jo sé que si un dia aquest esgarip
s'atura,
l'esquelet
es
tornarà
a
convertir en el malvat príncep Hu i amb el seu poder cruel voldrà arrabassar les terres dels Ximpangs i la dels altres mons.» —¿I si no trobo el cargolí perdut i demà l'atracció del dragó no pot funcionar, passarà això que dius? El vell Geni del Foc no va respondre. Només va tancar els ullets. I va fer anar el cap com si digués que sí.
56
Aleshores, Bertrandi de Castelleto, el cargolaire, es va posar dret i va exclamar, sense
pensar
que
havia
escoltat
una
llegenda: —Vell Geni del Foc! ¿Tu saps on és el cargolí? ¿Per què no l'anem a buscar? Hem d'aturar el malvat Hu...! I l'ancià va dir: —Jo ja no em puc moure, fillet. Tinc les cames com dos palets de menjar arròs. Hauràs d'anar tu sol al port, embarcar-te en un junc i baixar pel riu Groc fins a la ciutat de
Ximpang.
residència
de
Dalt
d'un
turó
l'emperador.
hi
ha
Aquesta
la nit
l'emperador fa anys. Per això hi ha hagut tempesta, llamps i trons a tots els mons. Tothom li portarà regals i farà festes. Però només qui li porti un fanalet com el teu, sabrà el parador del cargolí perdut. I en Bertrandi de Castelleto va sortir sense dir ni adéu ni gràcies al vell Geni del Foc, corrent com un boig cap al port. 57
Capítol 10 AL MOLL NOMÉS hi havia un junc a punt de sortir. Hi anava
un mandarí barquer. A
manera que s'acostaven a Ximpang, en Bertrandi de Castelleto va sentir el sarau de la festa d'aniversari de l'emperador. Es veien castells de focs, com els llampecs, però amb formes de dragó al cel. Prop del moll de Ximpang hi havia una cavalcada plena de mil colors, amb fanalets de paper, estels, globus i una fira amb barraques de pim, pam, pum.
58
En Bertrandi de Castelleto, quan va desembarcar mandarí
del
barquer
junc, on
va era
preguntar el
Palau
al de
l'emperador. Va haver de pujar un camí ral fins al turó. I els guàrdies imperials li van barrar el pas quan el van veure tan petit, tan suat, esbufegant, i amb un cistell estrany i un fanalet tan curiós. L'emperador, però, no era feliç ni que fes anys. I ja ens podem imaginar per què. El riu Groc s'havia anat tornant negre de les llàgrimes de greix rovellat que perdia el dragó de ferro. I això era mal senyal per a l'imperi de Ximpang. Per això, en Bertrandi de Castelleto els va semblar a tots que era un enviat per salvar la dinastia de les ires de l'esquelet del drac malvat del príncep Hu. I
quan
va
regalar
el
fanalet
a
l'emperador, i li va dir per molts anys, i li va explicar que tot el que passava era per culpa d'un cargolí, l'emperador va riure i plorar a la vegada, va manar als seus mandarins de 59
confiança que obrissin la caixa forta, i en va treure un cofre petit amb el cargolà perdut. I
en
Bertrandi
de
Castelleto,
el
cargolaire, sense el fanalet, va refer de pressa el camĂ de tornada amb el cofre al cistell.
60
Capítol 11 QUAN VA ARRIBAR al terraplè del Dragó Gran, el dragó de ferro vermell li va preguntar, una mica desconfiat: —Mmm... crec!... ¿I l'emperador què t'ha dit? —Que la tempesta es va emportar el cargolí riu avall —va respondre en Bertrandi de Castelleto, mirant de cua d'ull l'esquelet vermell—. I que no obrís el cofre fins que no arribés aquí. Però no li va dir que havia conegut el vell Geni del Foc, ni que el greix negre havia començat a embrutar el riu Groc i que a 61
Ximpang estaven preocupats per aquella llegenda que corria de les malvestats d'un tal príncep Hu. —Mmm... crac!... gràcies, xiquet! ¿No saps què hauria pogut passar si no arribes a trobar el meu cargolí? En Bertrandi de Castelleto va dir que no ho sabia. I el dragó va fer un esternut que li va fer cruixir tota la ferralla. —Atxiiim!
Ai!
Doncs,
que
els
de
manteniment haurien avisat el serraller! I sempre que s'acosta aquell paio amb la clau anglesa, el tornavís i aquella mena de bisturí, em fa pessigolles i em deixa marejat com una baldufa, nen! En Bertrandi de Castelleto no es va atrevir a dir-li tampoc si li feia por de tornar a ser el drac del príncep Hu. I va obrir el cofre. —Au!, ¿li vols collar el cargolí tu mateix, Bertrandi de Castelleto, al teu Dragó Gran? —li va demanar. 62
I
en
Bertrandi
de
Castelleto,
que
acabava de descobrir el nom gravat a dins del cofre del petit cargol de tornavís, va entendre, aquesta vegada sí, que a la targeta de visita estovada per l'aiguat hi devia dir de debò: «Dragó Gran». —És que no puc pujar a les muntanyes russes, saps... —Ah, sí! Les normes... Ja ho vas dir... No fas 1'40 m! I aleshores va passar allò que potser costa més de creure de tota la història d'en Bertrandi de Castelleto, el cargolaire. «Alça! —us avançareu a dir—, ara ens faràs creure que Bertrandi de Castelleto va créixer del 1'25 m al 1'40 m d'una revolada màgica!» Doncs, no, senyor! No va créixer d'una revolada màgica. Això pot passar als contes, però a la vida real, no. El que de debò va passar va ser això: El Dragó Gran va estirar un parell de banyes mecàniques. En va encendre els dos 63
pilots vermells de les puntes. Va engrapar en Bertrandi de Castelleto per la cintura. I se'l va enfilar dalt de tot de l'esquelet perquè li collés ben collat el cargolí perdut. Quan en Bertrandi de Castelleto va haver acabat la feina, les banyes del Dragó Gran el van tornar a baixar a terra. Estava amb el cor disparat a cent, de l'emoció de l'alçada. —Oh!, que bé! —va exclamar el dragó—. Ufff! Quin alleujament! No sé si hauria pogut aguantar gaire estona més amb aquest mal de ronyons! Entre la humitat i el cruiximent! I diuen que el Dragó Gran, per agrair-li el que havia fet, el va nomenar mandarí de contes
i
llegendes
perquè
expliqués
l'aventura d'aquella nit de tempesta als visitants del parc. —Com més vegades l'expliquis —diu que li va assegurar
la veu rogallosa del
Dragó Gran—, més de pressa creixeràs!
64
Si mai aneu a Far Aventura, a tocar del Cap del Far, busqueu en Bertrandi de Castelleto, el cargolaire. Ja sabeu que viu al bungalou de fusta del fanaler del parc. L'altre dia, diu que ja feia 1'37 m! Una estirada mĂŠs, i amunt!
65
SEGONA PART El vell greixador del Dragó Gran
En el nom de la santa i indivídua Trinitat. Manifesto a tots, tant presents com futurs, que jo Alfons, rei d'Aragó per la gràcia de Déu comte de Barcelona i marquès de Provença; dono, declaro i atorgo en feu, i amb el present escrit autoritzo a perpetuïtat, a tu, Ximeno d'Artusella, i a tots els teus hereus perpètuament, el Port de Salou amb tots seus els seus termes i possessions actuals i futures, i amb l'estany de la Pineda i amb els altres estanys i ports que li pertanyin, és a dir des de l'estany de Bertran de Castellet, fins al Coll de Balaguer. Així mateix, que l'abans dit Port de Salou, amb tot l'abans esmentat, posseeixis en feu, tinguis i frueixis, tu i els teus successors, segons els furs i costums de Catalunya i per repoblar-lo i millorar-lo i sempre en millor augment a la meva fidelitat i a la dels meus. Transcripció d'un fragment de la Carta de Població de Salou, de l'any 1194. (versió de Maite Cirera i Cori Cirera)
66
Capítol 1 JA HAVIEN PASSAT uns quants dies de tot allò del cargolí perdut del Dragó Gran quan, un matí que feia un sol que batia les pedres, la mare d'en Bertrandi de Castelleto li va dir: —Ep! Diria que avui sí que has fet una bona estiradeta! Ja us ho podeu imaginar què va pensar ell. Si havia crescut de debò, amb els pocs centímetres que li faltaven per arribar a la mida exigida per pujar a les muntanyes russes, ara sí que ja devia fer més de 1'40 m!
67
Hi va estar pensant tot el dia. ¿Potser ja feia 1'49 m o 1'53 m? Si fos així, ja podria passar el control d'estatura de l'encarregat de prendre les mides al parc d'atraccions. Aquella mateixa nit, en Bertrandi de Castelleto no va voler esperar més. El Dragó Gran ja es trobava molt bé i estava refet del tot. Per això tenia ganes de polir-se les ungles de ferro amb una llima que semblava un violoncel. I amb el ricnyec, ricnyec, feia venir esgarrifances a la pell de tothom. —Alça, xiquet, sí que has crescut! —li va dir el Dragó Gran, de seguida que el va veure—. M'estava entretenint amb aquesta viola de gamba: llima que llima, fes dagues dragó! —va mig recitar, fent veu de primer actor—.
¿Vols
Bertrandino
de
pujar
a
fer
Castelletonini?
un
tomb,
—el
va
convidar, gastant-li una broma amb el nom, perquè encara es recordava del gran favor
68
que li havia fet el noi del fanalet amb tot allò del cargolí. Ja sabeu que, amb aquella invitació, havia arribat el moment més esperat de la vida d'en Bertrandi de Castelleto des que havia anat a viure amb els seus pares al bungalou del parc d'atraccions! Tots sabeu la impressió que fan les muntanyes russes. Doncs, aquell looping del Dragó Gran va ser com una envestida de toro
desbocat.
Quan
en
Bertrandi
de
Castelleto se'n va adonar, escarxofat al seu seient, amb el protector del cos ben acollat, la vagoneta ja l'havia enviat rails amunt. Braaaammm! I fins al cap d'una estona, en Bertrandi de Castelleto no es va adonar que l'havia portat tan amunt i tan lluny que, finalment, havia sortit disparat com un coet per un ull de bou, fins anar a parar a l'arc de volta d'un portal
antic
fet
de
vermella. 69
dovelles
de
pedra
El primer que va sentir va ser un repic de campanes que s'escampava com un eco per tot arreu. I una veu que cridava buscant algú que es veu que s'havia perdut i que també es deia Bertrandi de Castelleto alguna cosa més, com ara ell: —Bertraaandiii!
Bertraaandiii
de
Castelleeetooo! Campaneeetaaa! Ell mateix es va estranyar que anés a respondre: «Aquí, sóc aquí!» I ja no va tenir temps de dir res més perquè una dona molt jove que no havia vist mai, però que li semblava que trobar
sota
coneixia de sempre, el va l'arc
de
volta,
assegut
misteriosament en un pedrís, tal com s'havia quedat després del superlooping amb què l'havia llançat enlaire el Dragó Gran. «Alça! —potser direu vosaltres—, unes muntanyes russes no porten a una altra part de món!» Doncs, no, senyor. A una altra part de món, no. 70
Però a vegades sí que fan perdre el món de vista! La jove anava vestida amb un vestit florejat fins als peus, cobert de mocadors de seda, i un de llarg fins a mitja cuixa. Aquest era també el que li tapava el cap. Es cobria una mica la cara, no gaire, amb un vel de tul més fosc. Portava arracades de penjolls. I se li veien almenys mitja dotzena de braçalets a cada canell. Tal com anava vestida, la jove, a en Bertrandi de Castelleto, li va recordar una patge dels de les cavalcades d'Orient. —¿On t'havies posat, xiquet? —el va renyar
amb
uns
ulls
grossos,
oberts,
esverats, com si corregués un gran perill. —Era baix, a la font —va respondre en Bertrandi de Castelleto, estranyat novament ell mateix que no hagués dit: «baix al parc». El cas és
que era com si el cervell que li
ordenava el que havia de dir a cada moment no fos el seu.
71
—A la font del Camí Ral! Com sempre! Ja saps que no hi has d'anar allà baix quan l'emirat és en crida d'alerta i el castell de Cornal Bou té les portes barrades! —va dir la jove que l'havia cridat abans amb el nom de Bertrandi de Castelleto Campaneta. ¿Què fa una mare quan troba el seu fill que es pensava que se li havia perdut? Doncs, el mateix que va fer aquella jove de l'emirat a en Bertrandi de Castelleto. Se li va acostar. El va agafar a coll. El va abraçar sense estrenye'l gaire fort. Li va fer un petó al nas. Li va fer una carícia al front. Li va pessigar les galtes. Li va obrir els ulls estirant-li
les
parpelles.
Li
va
mirar
profundament les ninetes. I finalment li va fer una mena de sortilegi amb els dits estirats i les ungles repolides, allargassades com ametlles, i vistoses com un roserar emborratxat pels colors de l'iris. —Zim!,
zam!,
zum!
Bertrandi
de
Castelleto Campaneta, cornabovis, cornafum! 72
En Bertrandi de Castelleto va tornar a sentir que repicaven les campanes. Amb més eco que abans. I es va endormiscar, rendit, encantat, com si hagués fet la volta al món en un sol looping. El va despertar una remor suau. Com si una cria de porc senglar, o un teixó, o una serp verda, o una fagina de cua llarga l'espiessin darrera el fullatge dels boixos, els arboços, els aladerns i les mates de llentiscle, sota les rouredes i els alzinars dels boscos del castell de Cornal Bou. «Alça!, follets de bosc!», direu ara, vosaltres. Doncs, no senyor. Follets de bosc, no. Però un sarraí de carn i os, de la mida d'un bolet d'ou de reig, sí! El nouvingut es va enfilar com un escalador a peu nu dalt d'una de les dues antigues torres romanes del castell de Cornal Bou on en Bertrandi de Castelleto havia anat a parar després del looping, al capdamunt 73
d'un
turó
que
era
punxegut
com
una
piràmide. El sarraí ou de reig feia servir la torre com si fos un minaret. Però ara no pregava de
cara
a
la
Meca.
S'estava
assegut
perillosament al relleix de l'ampit d'un dels finestrals de la torre, fent anar les cametes com uns espolsadors, impacient perquè en Bertrandi de Castelleto ja es mig despertava del seu sortilegi. —Bentornat a l'emirat de la Saloquia, Bertrandi de Castelleto Campaneta! —li va cridar des de dalt estant. —La Bertrandi
Saloqueeè? —va de
Castelleto,
respondre en
que
encara
es
refregava els ulls perquè li feia l'efecte que hi tenia una pluja d'estels espurnejants. —La Saloquia, xiquet. ¿Que no te'n recordes de parlar àrab? La Saloquia, la torre de guaita des d'on es veu mig món, des de la línia més baixa de la mar al relleu més alt de la muntanya, passant per tota la plana. Sí, 74
home, la Saloquia, el lloc des d'on el teu avi, quan vas néixer, va fer repicar les campanes perquè el veïnat de totes les viles que hi ha al peu del castell sabés que havies arribat al món.
Mira,
aquesta
és
la
campana,
la
campaneta del teu renom! ¿Us imagineu un repic de festassa? Doncs, així és com el sarraí ou de reig va fer brandar la campana de la torre, escampant novament l'eco pels quatre costats de la vall, com si en Bertrandi de Castelleto Campaneta hagués tornat a néixer. El remenut sarraí li va explicar que el seu avi, que en Bertrandi de Castelleto ja no havia conegut, era un emir molt poderós que senyorejava sobre les terres de Gregal, Mestral, Xaloc i Garbí, les quatre principals viles al peu del castell de Cornal Bou. —Però ha plogut molt des d'aleshores... —va dir el sarraí ou de reig, entristint-se, sense poder amagar unes llàgrimes de polsim d'or, galtes avall—. Ha plogut molt... 75
—va repetir en veu baixa. I fent un esforç li va repetir el sortilegi que li havia fet abans la jove que semblava una patge d'Orient—: Zim!, zam!, zum! Bertrandi de Castelleto Campaneta, cornabovis, cornafum!
76
Capítol 2
JA US PODEU imaginar que s'acostava un altre canvi. En Bertrandi de Castelleto es va trobar davant una gran boca de la llar de foc del saló del castell. La jove que l'havia recollit sota l'arc de volta del castell, li estava escalfant un bol de llet. —Si te la beus d'un glop, dormiràs més bé. Avui has tingut un dia molt cansat, reiet —li va dir.
77
—És massa calenta, mare ! —va dir ell, una altra vegada sense ser amo de les seves paraules. Però sí que es va adonar que li havia dit mare a aquella jove dels tuls i mocadors de seda florejats. I va recordar que, no sabia ni on ni quan, un personatge menut com un bolet li havia parlat d'un avi emir que ja era mort i de tot allò del repic de campanes el dia del seu naixement. —¿El pare ha anat a encendre els fanals del parc d'atraccions? —va dir, fent un esforç i enganyant la veu interior que li ordenava que digués unes altres paraules, perquè es veu que havia d'haver dit: «¿El pare ha anat a donar menjar
als cavalls de l'emirat de la
Saloquia?» —¿Quins fanals? ¿Un què, dius? ¿Un parc de traïcions? ¿De què parles, Bertrandi de Castelleto? —li va respondre ella, posantse a riure com si hagués dit un disbarat—. ¿Que no ho saps que és a la cova de Sota la 78
Muralla, vigilant que no pugin pels boscos els soldats cristians? Per això no vull que surtis de la rodalia quan el pare no és al castell. Vinga, a dormir! I potser us pensàveu que sí, però aquesta vegada no li va fer cap sortilegi amb tot allò del zim, zam, zum, cornabovis, cornafum. L'alcova on dormia en Bertrandi de Castelleto —li direm també Campaneta per allò de respectar la tradició— era a la banda de llevant, damunt d'un camí estret que, a través d'un passeig, resseguia tot el voltant del castell i donava el tomb marcant el cercle d'un cingle d'espadats feréstecs que només freqüentaven les àligues i els últims sarraïns de l'emirat. Quan la jove sarraïna a qui en Bertrandi de Castelleto havia dit mare va apagar la flama de la torxa i va tancar la porta de la cambra,
després de posar-lo al llit perquè
s'adormís aviat, en Bertrandi de Castelleto va 79
pensar que, en aquell emirat de la Saloquia o de Cornal Bou li havia tocat tenir una mare més jove que la que tenia a baix, al parc d'atraccions de Cap del Far. Ja sabeu que, quan s'és petit, a vegades es pensen coses com aquestes. No és que la mare de la Saloquia li agradés més, però la trobava
més
bonica
d'atraccions. Potser
que
la
del
parc
perquè tenia els ulls
molt grossos i foscos. I perquè anava amb aquell vestit de tuls de cap a peus. I perquè li havia fet aquell feix de carantoines quan l'havia trobat sota l'arc de volta, assegut al pedrís. ¿No heu tingut mai un pensament semblant? En Bertrandi de Castelleto, mig endormiscat, va pensar que, al parc, encara no s'havia enamorat mai, potser perquè era molt petit i, a més, potser no feia la mida. Bé, una mica sí, que s'havia enamorat. Primer, d'una nena com és ara ell, que un dia es va perdre pel parc i la van tenir recollida 80
una mitja hora els seus pares al bungalou. I un altre dia, d'un nen més petit que ell que li va deixar el seu joc de bales. I recordava no sabia ben bé què d'una polinèsia. Ja sabeu què se sent en casos així. Doncs, en aquelles tres ocasions que en Bertrandi de Castelleto es va enamorar una mica, va sentir dins el pit un ris, ras! com el que ara havia sentit a la Saloquia amb la jove sarraïna que li feia de mare. I es va dir que, si mai s'enamorava de veritat, ho sabria perquè sentiria un ris, ras! com aquell que sentia aleshores en la foscor de l'alcova del castell. Abans d'adormir-se, va voler guaitar per la finestra endovellada, on la blavor d'un cel estelat s'havia anat fent cada vegada més clara, com un reflex en la foscor. ¿No hi voldríeu guaitar també vosaltres si no us sentís ningú i estiguéssiu en un castell? En Bertrandi de Castelleto va sortir del llit sense fer soroll. Allà baix, tot era 81
negre com una gola de llop. Només al fons, a tocar d'on hi devia haver la línia de mar, unes llumenetes hi espurnejaven com si tremolessin. ¿Devien ser les barques dels pescadors de nit? En
Bertrandi
de
Castelleto
s'hi
va
embadocar una mica, potser perquè també li semblava distingir, entre les penombres fantasmagòriques dels
paratges de nit, el
seu parc d'atraccions. Però potser tot era imaginació seva. O una altra vegada tot era culpa d'aquell zim, zam, zum, cornabovis, cornafum! I aleshores va començar a pensar i a pensar, com ho faríeu vosaltres, si us hagués passat una cosa semblant. Si en realitat ell era fill d'un emir, i la seva mare era aquella jove sarraïna que li havia robat el cor, i si de debò
es
deia
Campaneta i
Bertrandi
de
Castelleto
vivia en el turó d'un emirat
vigilat pels homes del seu pare, no podia ser fill d'un fanaler i d'una artesana, ni el millor 82
amic del Dragรณ Gran, i no podia viure al mateix temps en un castell dalt dels cingles i en un bungalou d'un parc d'atraccions de baix a la costa.
83
Capítol 3 S'HAVIA GIRAT fresqueta i la foscor del paratge va acabar guanyant la voluntat den Bertrandi de Castelleto. És allò que ja sabeu que en diuen estar a la lluna. O pesar figues. És a dir, somniar despert! I ara prepareu-vos perquè hi ha coses que només es poden explicar una vegada! En Bertrandi de Castelleto va veure un cavall
blanc
alat
majestuós.
Una
veu
semblant a la d'un videojoc en off va dir que era el 8 de maig de l'any 1162. Que era el dia de Sant Miquel. Al bosc es va sentir un crit 84
d'alerta. El soldat sarraí va baixar de la torre de guaita amb quatre salts. Va creuar el pati del castell per entrar corrents dins l'alcova de la llar de foc. —Senyor, senyor, senyor! —va cridar, esbufegant i caient de genollons a terra, d'una relliscada. L'emir
de
la
Saloquia
el
va
tranquil·litzar. S'estava fent un llangardaix espellat a la brasa, davant de la llar de foc. No li agradava que l'amoïnessin quan era davant del foc. Li
va oferir un bol de vi
negre i uns pessics de llebre passada pel carbó d'alzina. —Moltes
gràcies,
senyor.
Perdoneu,
però no hi ha temps per beure i menjar. Arriben per tot arreu, senyor! —¿Ja arriben, doncs? —va fer l'emir, serenament, com si fes anys que els esperés, potser perquè ja hem dit que la Saloquia era l'últim emirat sarraí que quedava, després de la caiguda de l'emirat de Siurana l'any 1153. 85
—Van a cavall, a peu, armats fins a les dents! No tenim prou homes per fer-los front, senyor! —¿Els has pogut comptar més o menys? —No, senyor, perquè pugen pels quatre costats de la vall. Estan emboscats. I sembla que, com més va, més es multipliquen. —¿I els nostres homes amagats a la boscúria què fan? —va preguntar l'emir, que acabava de deixar el llangardaix al punt, després d'untar-lo amb un bon raig d'oli i sal, i de fregar-lo amb un bitxo torrat. —Cap senyal, senyor! Crec que els cristians els han sorprès... O que han fugit esporuguits... Cap senyal... —va acabar dient el soldat sarraí. L'emir va donar finalment l'ordre de preparar
els
soldats
del
castell.
La
polseguera de l'estol dels soldats cristians es deixava veure cada vegada més espessa. Era cert, en venien per totes bandes. Pels camins de les quatre viles. La polsegada del camí 86
gran
s'ajuntava
amb
les
altres
que
s'aixecaven dels corriols del bosc. El cap de guàrdia, a un senyal de l'emir, va donar les ordres de defensa. I tot el turó de la Saloquia es va posar a cobert pels homes sarraïns. —Envieu senyals als de la mar! —va dir enfurismat l'emir, quan es va adonar de la força del combat. Hem d'aclarir, per als que no som dels temps dels moros i els cristians, que els de la mar eren els pirates que ajudaven els sarraïns a mantenir el territori que, a poc a poc, havia anat caient en mans dels cristians. Mireu que els havien ajudat sempre! Doncs, aquell dia de la lluita final semblava que tothom s'hagués fos sota terra! Amb aquest panorama, ja us podeu imaginar que els cristians van combatre fàcilment els sarraïns que s'havien amagat entre els boscos d'alzines i roures, a recer de les margenades. I a tots els que van
87
aconseguir de fugir camins avall, encara els van atrapar després. A les portes del castell, diuen que la resistència dels últims homes de l'emir va ser molt forta. Però, a poc a poc, els cristians van anar guanyant terreny i fins i tot els sarraïns més fidels van acabar abandonant les armes. Era massa tard perquè ningú els pogués treure d'aquell camp perdut. Diuen també si un tal Sant Miquel, damunt d'un cavall blanc alat, els havia ajudat. Però d'això no se'n tenen testimonis. L'únic que se sap és que, l'endemà mateix, a la primera albada, el comte cristià, un guerrer valent i trempat a qui deien senyor de Castellvell, al servei d'un rei anomenat Alfons I d'Aragó, va alçar el seu escut d'armes a la Saloquia. —¿Encara no ets al llit, Bertrandi de Castelleto?
88
Un sobresalt. Sglups! Ja sabeu què és que et despertin d'un somni dolç a la fresca de la finestra. En
Bertrandi
de
Castelleto
es
va
sobresaltar tant, de sentir parlar darrere seu, dins l'alcova, que, encara endormiscat, es va girar en rodó i, amb els punys tancats, es va llençar contra l'emir, el seu pare, escridassant i ventant cops a tort i a dret. —No n'ha de quedar ni un! Aviseu els pirates! Ataqueu entre la boscúria! Us ho diu l'emir Bertrandi de Castelleto de la Saloquia! —Bertrandi de Castelleto!, Bertrandi de Castelleto!
Ei,
Campaneta!
Desperta't!
Desperta't! Sóc jo, ton pare! ¿Aquesta és la manera de rebre'm? —li va dir
l'emir del
castell. Es va despertar. Es va refregar els ulls. ¿Era l'emir, doncs, el seu pare? Es va tornar a fregar els ulls i va dir el que la veu del cervell li manava:
89
—Perdona'm, pare. Es veu que m'he quedat somniant truites a la finestra... —no va poder evitar de riure una mica per aquella bajanada de somniar truites que li havia ordenat de dir la veu. ¿No us passaria igual que ell? La veritat és que, a Bertrandi de Castelleto, no li desagradava ser fill d'un emir. Les batalles sempre agraden quan són un conte. I per primera vegada va estar content que el Dragó Gran l'hagués enviat al turó punxegut de Cornal Bou. —No has de patir per res —li va dir l'emir—. preparats.
Els
nostres
Tenim
les
homes
estan
ben
cavallerisses
ben
alimentades. Al celler, no hi falten bones provisions. I els pirates encara ens donaran un cop de mà. Ningú no passarà les arcades del castell, Bertrandi de Castelleto. Mentre el pare emir el tapava bé al llit i ell tornava a agafar el son, va notar que l'acaronava amb una certa tristor, i que tenia 90
els ulls plorosos. Encara va sentir que li feia en veu baixa el sortilegi de la Saloquia: —Zim,
zam,
zum!
Bertrandi
de
Castelleto Campaneta, cornabovis, cornafum!
91
Capítol 4 «ALÇA! I ARA QUE el teníem fet un hereu d'emir, es va tornar a endormiscar!», direu ara, vosaltres. Doncs, no senyor. Endormiscar, no. Però sí que va sentir roncar. I eren els roncs d'un motor. Un 4x4 pujava pel camí empedrat fent bots i bramant. En una arrencada del canvi de marxes, va guanyar l'última esgraonada i va frenar a tocar del pati del castell. En Bertrandi de Castelleto —ja sabeu que per art i gràcia del sortilegi— havia anat a parar, camuflat, darrera de la boixeda. Va 92
veure
sortir tres homes desconeguts del
4x4. Els tres anaven amb botes de muntanya. I portaven jaquetes de cuir negres. Un d'ells portava ulleres fosques. L'altre tenia una cicatriu de mig pam a la galta. Al tercer, li faltava un braç. Els tres van mirar a un costat i l'altre, com si tinguessin por que algú els espiés. ¿Què?
¿Por
bubota,
oi?
Doncs,
en
Bertrandi de Castelleto es va adonar que, on hi havia hagut el castell, ara tot eren runes. Del castell de Cornal Bou, només quedava dreta la torre de la Saloquia i para de comptar.
En
Bertrandi
de
Castelleto
ja
s'havia acostumat als canvis del sortilegi, però allò del 4x4 no li feia gens de gràcia. Els tres homes es van fer pas entre esbarzerars, per l'obertura d'una porta de fusta esventrada, corrugada i menjada pel temps, que donava a un claustre tot cobert d'herbes que els arribaven a mitja cama.
93
Després es va sentir grinyolar una trapa de ferro. En Bertrandi de Castelleto va sortir de darrere la boixeda i va anar a espiar per una escletxa del mur. I va veure que els tres homes entraven al soterrani de les antigues cavallerisses. Va estar una estona a l'aguait. Després es va decidir. Va entrar també al soterrani i va baixar per una escala de fusta que no feia gaire bona pinta. Va descobrir que sota les cavallerisses hi havia l'antic celler. Es notava una fortor de vi que li va fer escolar la coïssor fins als forats del nas i després fins als ulls. Es va amagar darrere d'una de les grans bótes de vi. Va sentir parlar els tres homes que eren en un recambró del costat. Tot era humitat. Les parets de pedra regalimaven com si fos una
mina
d'aigua.
Tot
estava
ple
teranyines. La claror esmorteïda de llanternes
dels
tres 94
homes
del
de les 4x4
s'escampava com l'ombra de les flames. Per això en Bertrandi de Castelleto va estar a punt
de
confondre
un
estol
de
rates-
pinyades penjant del sostre amb un estol de fantasmots. Les rates-pinyades ho van embolicar tot. Van notar que algú era prop seu. Es van esvalotar. I l'enrenou de la voladissa va esverar els tres homes. L'ombra del feix de llum de les llanternes es va moure com si volgués sortir del recambró. Les
veus dels
tres homes van cessar uns segons. Només uns segons. —¿Ho heu sentit? —¿Què ha estat aquesta esvalotada? —¿Una rata cellarda, potser? Van sortir del recambró enfocant tots tres les llanternes en direcció a les parets humides, a les bótes velles de vi, a l'escala de fusta que donava a la trapa de sortida, i a sota el buc de l'escala. —Aquí, mireu, la rata cellarda! 95
—Ja la tenim! —I
quina
rata
cellarda
amb
cara
d'espiadimonis! Ja haureu endevinat que la rata cellarda no era altre sinó en Bertrandi de Castelleto. Amb cara de cangueli, és clar. El que ell no sabia —i vosaltres ja ho podeu saber des
d'ara— és que, una cara
d'esglai en un celler que feia d'amagatall de tres pillastres com aquells del 4x4, li fes posar cara d'espiadimonis. —¿Què? ¿La guineu va de cacera, nen? —¿Guineu, dius? Que no ho veus que és un eriçó amb els pèls de punta, com si estigués magnetitzat! —I jo que em pensava que era una rata cellarda! Però si només és un talp que ha ensumat la fortor del vi! A ningú li agraden les bromes de mal gust. Suposo que a vosaltres tampoc. Doncs, les bromes de mal gust d'aquells tres males peces van durar una estona. Els tres homes 96
l'enlluernaven
amb
les
llanternes.
En
Bertrandi de Castelleto es protegia amb les mans als ulls perquè els feixos de claror directa li feien mal a la vista. Només després de recuperar l'alè, va gosar badar boca, fentse el valent: —Sóc el fill de l'emir, jo! ¿Què hi feu aquí? Si els homes del meu
pare
us
descobreixen, no us en sortireu, cristians de pacotilla! ¿Us imagineu si de cop i volta vosaltres engeguéssiu
una
lletania
així
a
tres
conductors de 4x4 d'avui en dia? ¿Però qui li manava dir aquelles bestieses? ¿Qui es pensava que era? ¿Que es creia un milhomes capaç de fer front a tres individus com aquells? ¿Qui li continuava ordenant les paraules que havia de fer servir en el moment menys oportú? Les riotes dels tres homes van ressonar per tot el celler i van esvalotar una altra vegada totes les rates-pinyades que, amb la 97
seva ceguera, van anar a topar de les parets a les bótes i, de les voltes de les bótes, a les cares de tots quatre. —Sortiu, bèsties de mala mort! —Fugiu! Quin fàstic! —Fora, fora! A dormir mig any més, bestiots! En Bertrandi de Castelleto va aprofitar el desori de les rates-pinyades i el dels tres homes per intentar enfilar l'escala de fusta cap a
la
trapa
de
l'exterior,
però
les
llanternes van ser més ràpides que ell, i quan ja tenia el peu al tercer o quart graó, un dels homes el va estirar per les cames i el va deixar immobilitzat a l'escala. —Tu quiet, fill de mal emir! ¿Que et penses que te n'aniràs així com així d'aquí? —Agafa'l fort! El lligarem al peu d'una bóta! —No. És millor que ens l'emportem a la gruta!
98
Val la pena que sapigueu d'entrada que la gruta era un dels recambrons del celler. Era al fons del celler de les bótes de vi. Hi havia una porta amb barrots de ferro rovellat, tancada amb pany i clau. La
van
obrir amb una clau de pam que van treure d'un amagatall entre dues de les pedres de la paret. —Et portem companyia, Sisos! —va cridar un dels homes. El recambró estava en la penombra, però a poc a poc va anar sortint del fons una llum de fanalet, com aquells dels cascos de minaire. I finalment va aparèixer un home, d'aquells que tenen tants anys que no t'atreveixes a dir quants. Devia ser aquell a qui havien anomenat Sisos. Tenia una barba espessa, de color entre groc torrat i blau de lapislàtzuli. Li arribava fins a mig pit. Tenia els ulls malaltissos. La mirada esmorteïda per la por. El front i tot el rostre ple d'arrugues. Portava una granota de feines de 99
color ocre tota esparracada. Semblava que acabés de treballar amb els coixinets i les bobines d'una màquina plena de greix, perquè anava brut de cap a peus. Se'ls va quedar mirant. Després es va mirar més bé Bertrandi de Castelleto com si hagués vist aparèixer de debò una rata cellarda.
Després es va tornar a mirar els
tres homes. —¿T'agrada el teu nou ajudant? —li va dir un dels tres homes, el de la cicatriu a la galta, que semblava que manava més que els altres dos. El vell barba-reveixí de la gruta no va respondre. Però va preguntar amb la mirada. —Sí,
home,
és
de
fiar!
Com
tu.
¿Necessitaves algú que et donés un cop de mà, oi? —va dir el de la cicatriu. —És fill d'emir! —va afegir rient el de les ulleres fosques, que no se les treia ni dins de la gruta.
100
—Sí, d'un emir de quan aquí hi havia els moros! —va esclatar a cleques el manc. —Prou! —va tallar finalment el manaire de la
cicatriu—. Escolta bé, Sisos, el xaval
aquest ens ha espiat. Se me'n refot tant si és fill d'un emir com si és fill d'un bomber. ¿M'entens, Sisos? Ens estava escoltant. No pot tornar a dalt. Mai. Com tu, Sisos. Més val que l'ensenyis bé. ¿M'entens, Sisos? L'home, el Sisos, va escopir a terra com a resposta. Després es va acostar a Bertrandi de Castelleto i se'l va mirar més de prop. Els ulls. Les orelles. Les dents. El nas. La boca. Els bíceps. Les cames. La llengua. Les mans. L'home de la cicatriu estava impacient. —¿Que et penses que pots triar, Sisos? ¿Què mires amb tant d'interès? Això no és la fira de bestiar, Sisos! Tu ja ets molt vell! Te'l quedes i ens l'ensenyes ben ensenyat! Va manar als altres dos que se n'havien d'anar i van deixar a la gruta el vell Sisos i el 101
petit Bertrandi de Castelleto que estava a punt de conèixer —com vosaltres ara— un dels secrets més ben guardats de la Saloquia.
102
Capítol 5 ES VAN FER AMICS de seguida. I l'home va canviar de cara quan els tres segrestadors havien tancat la porta de barrots de la gruta amb pany i forrellat. Sisos era un renom. L'home havia estat un industrial de cotó feia molt de temps. Tenia les naus de la fàbrica en una illa de cases d'un dels carrers més cèntrics de la vila més gran de tot el terme del castell de Cornal Bou. Tenia molta gent treballant a casa seva. —Homes i dones, nens i nenes com tu —li va dir. 103
El vell Sisos li parlava, és clar, de l'any 1845. No era estrany que els nens i les nenes treballesin d'obrers a les fàbriques de cotó com la del vell Sisos. Aleshores feia deu anys que s'havia acabat la primera de les guerres que anomenaven carlines. El castell de Cornal Bou havia estat un convent de franciscans molt important, però les batalles, els saqueigs i els incendis el van deixar mig en runes. Els frares que no havien estat morts, havien fugit i penjat els hàbits. Els boscos estaven abandonats. La gent de les viles, empobrida. I les bandes de lladres dominaven
tot
el
terme.
No
hi
havia
seguretat enlloc. Allà dalt, la Saloquia, era un bon refugi. —Tothom feia córrer que, al castell, s'hi havien instal·lat les bruixes —va dir mig somrient el vell Sisos—. Durant el dia no es veia
res,
però
quan
es
feia
fosc
es
començaven a sentir sorolls estranys que s'escampaven per tota la vall. Com si algú 104
piqués amb maces de ferro o amb cadenes. I es
veien
llumeneres
misterioses
que
apareixen i desapareixien com si fossin mals esperits. Si haguessin sabut que era jo, el dels sorolls, i si haguessin sabut el que hi feia! —¿Saps què és un 4x4? —va dir en Bertrandi de Castelleto, que volia comprovar si el vell Sisos l'enredava o era un d'aquells mals esperits a qui el pas del temps no els fa mai cas. —¿Un 4x4? No. ¿Una nova tartana amb cavalleries,
potser?
¿Una
diligència
de
viatgers amb setze cavalls? —¿No has sortit mai de la gruta, des d'aleshores? —No. Ni en sortiré mai. Mentre sigui aquí, continuaré existint. A fora no seria res. El vell Sisos només pot viure a la seva gruta de fabricar moneda. —¿Fabriques... moneda?
105
—Bé. Ja veig que ets llest. Però t'ho hauré d'explicar. Més que fabricar moneda el que faig és... falsificar moneda. —¿Però això no està bé, oi? Un dia vaig sentir dir al pare que al parc d'atraccions havien agafat uns falsificadors de moneda perquè volien jugar a les màquines i els van enxampar. —¿Al parc d'atraccions? ¿Què és un parc d'atraccions? —Ah, perdona, m'oblidava que no has sortit d'aquí des de fa molts anys —va respondre en Bertrandi de Castelleto que descobria de passada que l'encanteri se li devia haver esvaït perquè ja no tenia ganes de dir que era fill d'un emir—. És un lloc on hi ha muntanyes russes, trens, botigues, mines, atraccions d'aigua i moltes coses d'aquestes per passar-t'ho pipa! El meu pare hi treballa de fanaler i jo havia de fer més de 1'40 m per... Però més val que no t'expliqui res més perquè no saps de què et parlo, no 106
coneixes el Dragó Gran i no entendries com he arribat fins aquí amb un looping d'upa. —Noi, ja tens raó que no t'entenc de res! Sembla que parlis llatí com els frares que hi havia a la Saloquia quan Cornal Bou era un convent de franciscans. —Doncs, sí, ehem!... Un 4x4 és com una diligència de viatgers, però va amb motor i gasolina. El tenen els tres homes que ens han tancat aquí sota. —D'aquests tres sí que més val que no te'n fiïs. Has
anat a parar en males mans,
xiquet. Són uns vividors. No m'estranya que vagin
pel
món
amb
diligència
i
amb
gasosasina d'aquesta que dius, com uns senyors! —el vell Sisos va fer una
pausa i
després va dir, com si hagués perdut la memòria—: ¿De què parlàvem? —De fer moneda falsa —li va recordar en Bertrandi de Castelleto.
107
—Ah, sí... M'has de prometre que el que et diré i el que veuràs no ho tornaràs a explicar mai a ningú. —Si no surto mai d'aquí, no ho podré fer pas! —Ja ho veurem, si en sortiràs o no, un dia o altre! —va dir amb un bri d'esperança el vell Sisos—. Mira, Bertrandi de Castelleto, tot allò de les bruixes i dels esperits era fruit de la imaginació de la gent. Jo hi entenia, en la indústria, perquè el cotó ensenya a viure. I sempre pensava quina una en podia fer per fabricar més i més de pressa i viure encara millor.
Però,
amb
les
guerres
i
el
bandolerisme, el negoci no anava ni amb rodes. M'havia de buscar alguna cosa per tirar endavant. Però havia de ser un negoci brut. Mira, vine! —Van entrar al fons de la gruta d'on ell havia aparegut la primera vegada—. Aquesta és la màquina de fer moneda! Veus, aquestes dues planxes de ferro són les premses. Aquí hi ha l'arbre de 108
la rosca. I això és el volant. És molt fàcil de fer anar. Fas monedes com si fessis coques! Quan tot va començar, jo feia peces de sis. En deien monedes de sis perquè eren de sis quartos cadascuna. El metall de coure que feia servir no valia ni la meitat de cada moneda al seu valor real. El negoci era rodó. Guanyava calés a cabassos, xiquet! Em van treure
el
renom
de
Sisos
perquè
vaig
desaparèixer de la vila sense deixar rastre. I els envejosos van fer córrer que em dedicava a la falsificació. Algú que devia parlar més del compte i que fins i tot va fer córrer que la fàbrica de cotó era una tapadora i que hi fabricàvem moneda a l'engròs! Però no em van poder enxampar
mai. Em vaig amagar
aquí dalt al castell, aprofitant que estava en runes i que tenia mala fama. Em va anar molt bé que corregués la brama que hi havia bruixes i mals esperits. Mentrestant, no gosava acostar-s'hi ningú. Fins que un dia, molts anys després, van arribar aquests tres 109
que t'han enxampat espiant i van amenaçar que em denunciarien si no treballava per a ells. Ara la falsificació de moneda ja no dóna tant com abans. El metall que em porten és massa car. Es fan massa bitllets de paper. I s'han inventat no sé què d'uns caixers automàtics i uns moneders en targeta! Però jo, amb el vell que sóc, ja no sé fer res més. Amb el temps, he anat millorant la tècnica i aconsegueixo fer monedes de tot arreu amb els motlles que els tres poca-vergonyes em porten. L'última remesa va ser de centaus de dòlar. I ara estic perfeccionant les peces de l'euro! El que em dol és que aquests bergants es forrin a la meva esquena. I des d'ara, a la teva i tot! Però si un dia tu i jo volem, hi ha una manera de sortir d'aquest cau de gruta! —va exclamar finalment el vell Sisos, amb els ullets corrugats i brillants d'alegria. —Però si tu no has pogut en tants anys... —va dubtar Bertrandi de Castelleto, 110
que ja es veia amb una barba fins al peus tota la vida i fabricant moneda. —Jo no, perquè sóc vell i al principi no tenia cap ganes de trobar-me amb la gent de la vila perquè em retraguessin el negoci del cotó i la fàbrica de moneda falsa. Però tu encara ets un nen i tens tot el temps del món per escapar-te'n. Sé un sortilegi, xiquet! —li va dir fent-li l'ullet, amb un somriure de mala intenció. —¿Un sortilegi és un joc màgic? —va saltar en Bertrandi de Castelleto. —No, no. Res de màgia. És un joc de paraules que només funciona en boca de segons qui. Però fa molt de temps que no el faig servir i em sabria greu que no resultés. Escolta bé, qui aconsegueixi vèncer les tres males ànimes en pena que ronden per
les
coves del castell, acabarà amb les malifetes dels tres homes que t'han portat fins aquí. Per això t'he observat de cap a peus quan t'he vist aparèixer a la gruta. He vist de 111
seguida que estaves sa, que eres fort i que, a més, eres valent. Per això he estat tan content de veure't, però ho he dissimulat davant dels tres bandits. El manc, el de la cicatriu i el de les ulleres fosques són els tres representants en carn i os de les tres ànimes malignes que ronden per aquests verals —va dir finalment, afluixant la veu, el vell Sisos. Fem un alto aquí. Vejam: si mai us anunciessin que heu caigut en mans de males ànimes —que els déus no ho vulguin— ja em direu com reaccionaríeu, vosaltres. Per això, després d'escoltar la història del vell Sisos,
és
tan
important
saber
com
va
reaccionar en Bertrandi de Castelleto: —¿I què vols que faci? —va preguntar al vell Sisos, ni que no les tingués totes, però sabent que li tocava fer el valent. —Buscar-les i estimbar-les cingle avall una a una! Les coneixeràs perquè són tres males
ànimes
aconsegueixes
en
pena
geperudetes.
enganyar-les, 112
Si
trobaràs
finalment la cova que et portarà a l'ull de bou per on vas fer cap a la Saloquia. —¿Però com vols que les trobi, les tres ànimes en pena? —No hi pateixis. Has de fer el camí de les quatre coves. A cada cova trobaràs un senyal que et servirà per tirar endavant. A la primera, la cova Josefina, veuràs les banyes d'un cèrvol penjades a la balma. A la segona, la cova del Passeig dels Frares, trobaràs les banyes
recargolades
d'un
moltó.
A
la
tercera, la cova de la Baixada del Llenyer, trobaràs la
cornamenta d'un isard. I a la
quarta, la cova de la Guineu,
trobaràs les
banyes d'un bou de llaurar. A cada cova, quan entris, toca les banyes i escoltaràs una història de la Saloquia. Emparat pel sortilegi, si tu endevines el títol de la història, la mala ànima en pena geperudeta se t'apareixerà. Aleshores l'hauràs de fer caure a la trampa. Li dius que, a fora, al camí del cingle de la Mola, l'espera el vell Sisos amb el saquet de 113
moneda falsa. La mala ànima en pena sortirà enganyada. Quan sigui al peu del cingle, només caldrà que l'espantis tot cantant: «Si mai vols saber qui és, el que m'està alliberant, un vellet de barbes llargues, i un Sisos que és fabricant.» Quan escolti això, l'ànima en pena s'estimbarà
espadat
avall!
Aleshores,
tu
mateix et fas el sortilegi que ja coneixes del zim, zam, zum, per saltar a la cova següent, on faràs el mateix que a la primera. I així fins a la tercera ànima en pena. A la quarta cova, quan endevinis el títol de l'última història, trobaràs el camí de l'ull de bou de tornada a casa teva. El vell Sisos li va tornar a repetir les instruccions. Les quatre coves. Les banyes d'animal que hi trobaria. La cançoneta per estimbar les males ànimes geperudes per l'espadat. I el sortilegi per saltar de cova en cova fins a l'ull de bou. 114
—¿Per què no véns amb mi a estimbar les males ànimes,
Sisos? —va insistir en
Bertrandi de Castelleto, abans de caure adormit amb el sortilegi que li faria el vell fabricant de cotó i moneda falsa. —Ets bon xicot, Bertrandi de Castelleto. M'ha agradat de coneixe't. Ho he
esperat
tant de temps! Hi ha coses que només les pot fer un noi com tu. Tu pots enllestir el meu deute
pendent
amb
les
males
ànimes
geperudes. Però, perquè això passi, jo no m'he de moure d'aquí. Coses del sortilegi, xiquet. Mira, quan era fabricant de cotó, tenia un fill de la teva edat. Tenia els teus ulls de voler saber-ho tot. La teva cara de creure en el que és bo. Les teves mans de voler apamar el món. Una vegada vaig voler enganyar amb el pes de la bàscula uns tractants de bales de cotó que venien de l'altra banda de mar. I em van jurar que em condemnarien a la
desgràcia eterna. De
moment no en vaig fer cas. Però un dia el 115
meu fill va anar a jugar a la plaça de la Font de Neptú, prop de la fàbrica de cotó, i ja no el vam veure mai més. Sí, Bertrandi de Castelleto, m'ha agradat de coneixe't. T'hi assembles tant! Si estimbes les ànimes
en
pena dels tres poca-vengonyes, el manc, el cicatriu i l'ulleres fosques, serà com si m'alliberessis a mi i tot dels barrots de la gruta.
116
Capítol 6 JA SABEU QUE HI HA confessions que no s'han de fer
repetir ni que no s'entenguin
del tot. El que havia dit el vell Sisos, amb un nus a la gola, era una d'aquelles confessions. Bertrandi de Castelleto va mirar fixament l'home. Li va somriure. —T'hauries d'afaitar la barba de tres pams, Sisos! —li va dir, carinyosament, per fi, mentre va notar que el guanyava el son, abans que sentís el sortilegi de la Saloquia. —Zim!,
zam!,
zum!,
Bertrandi
de
Castelleto Campaneta, cornabovis, cornafum! 117
«Alça! I d'un salt va anar a parar a la primera cova!», direu ara, vosaltres. Doncs, no senyor. D'un salt, no. Però, d'un obrir i d'un tancar d'ulls, sí! En Bertrandi de Castelleto ja era a la cova Josefina. Ho sabia per les
banyes de
cèrvol que estaven penjades en una de les roques de la balma interior. Només entrarhi, i després de tocar les banyes com si premés un play de videojoc, va sentir una veu que, de fet, s'assemblava molt a la del vell
Sisos,
però
més
enrogallada.
I
va
començar a escoltar la primera història: »Diuen que l'emir que governava tot el territori de la Saloquia va baixar un dia a les mines del castell amb mitja dotzena dels seus soldats. El sarraí no havia visitat mai les mines i es va aturar a parlar amb el capatàs dels minaires. »Però les intencions de l'emir no eren les de fer petar
la xerrada sinó que volia
manar al minaire que, com que les mines 118
eren a les terres que ell governava, li pugés graciosament un carregament de mineral per fer-lo treballar a la seva foneria. »El minaire, que es va indignar molt, va respondre a l'emir que no pensava pujar ni un bri de mineral al seu castell i que si volia pedra de la mina se l'hauria de pagar com tothom. »L'emir, esclar, es va posar fet una fúria. I es va sentir tan ofès que va ordenar als seus
homes
que
matessin
el
minaire
descregut allà mateix, al peu de la mina. Quan el van haver mort, l'emir va ordenar que el baixessin fins a la barrancada i que l'hi enterressin perquè amb els aiguats no en quedés ni rastre. »Passat el temps, un bon dia, l'emir va decidir empedrar la plaça del castell amb ull de serp, una pedra blavenca que es trobava a les torrentades baixes, semblant al granit, i que anava molt bé per fer llambordins per
119
empedrar els camins i els carrers de les viles de tot l'emirat. »L'obra va durar uns quants dies, però l'emir en va quedar tan satisfet que va manar fer una festa d'inauguració per celebrar-ho. Però a partir d'aquell dia, sempre que l'emir entrava o sortia per la plaça empedrada del castell muntat en el seu cavall, presumint de tenir una entrada tan luxosa, el cavall començava a relliscar i no trobava manera d'aguantar-se dret, fins que acabava de llom per terra amb les potes enlaire i
renillant
com un cavall tocat de l'ala. »L'emir
ja
n'estava
tip
de
rebre
costellades cada dos per tres. Ho va provar tot. Canviar el cavall. Canviar les ferradures de tots els cavalls de la guarnició del castell. Fer
repicar
els
llambordins...
Però
les
relliscades de la bèstia eren inevitables i, com més triomfal cavalcava l'emir, més forta era la patacada.
120
»L'última decisió de l'emir, tot i que li dolia molt perquè no podria presumir de plaça
empedrada,
va
ser
ordenar
que
desempedressin el pati i que el deixessin de terra i arenisca tal com estava abans. »Diuen que els soldats de l'emir havien anat a triar la pedra d'ull de serp per fer els llambordins just a la barrancada on havien enterrat el minaire mort temps enrera. I que les relliscades del cavall de l'emir eren obra de l'esperit del minaire que es venjava així de la malifeta de l'emir que va manar matarlo al peu de la mina per haver-se negat a obeir-lo. »I ara, si saps el títol de la història, tindràs la mala ànima en pena que busques. Au, ànima, animeta, surt si t'encerten la parauleta! —L'ull de serp i el minaire! —va cridar en Bertrandi de Castelleto, guiat per la veu del sortilegi que tornava a ordenar-li les paraules. 121
L'ànima en pena geperudeta de l'home sense braç va aparèixer per una roca falsa que hi havia sota les banyes de cèrvol i que es va obrir clivellant la pedra. Més val que ens estalviem d'explicar com és una mala ànima en pena turmentada. En Bertrandi de Castelleto va fer el cor fort quan va veure aquella figura amb el rostre ple de blaus i morats, blanc com la cera. Caminant
barrim, barram. I amb un
braç pengim-penjam. —Vés al camí del cingle de la Mola! El vell Sisos et porta un saquet de moneda falsa per a tu, ànima en pena! —va cridar en Bertrandi de Castelleto. L'ànima en pena de l'home manc va córrer cap a fora, movent maldestrament la gepa. En sortir al camí del cingle de la Mola, va mirar a una banda i l'altra. Va grunyir una mica. Li queia la bava perquè no li agradava que l'enredessin. Però abans que es girés
122
contra en Bertrandi de Castelleto, aquest ja s'havia posat a cantar: «Si mai vols saber qui és, el que m'està alliberant, un vellet de barbes llargues, i un Sisos que és fabricant.» Es va sentir un xiscle allargassat per l'eco. I mentre
l'ànima en pena de l'home
manc s'estimbava espadat avall, en Bertrandi de Castelleto es va autoaplicar el sortilegi que li havia ensenyat el vell Sisos: —Zim!,
zam!,
zum!
Bertrandi
de
Castelleto Campaneta, cornabovis, cornafum! Ja sé que ara no direu res d'alça, home!, perquè l'estimbada d'una ànima en pena sempre deixa el cor glaçat. Doncs bé, en Bertrandi de Castelleto va anar a parar, per art del seu sortilegi, a la segona cova del camí per tornar a casa.
123
Capítol 7 LA COVA DEL PASSEIG DELS FRARES era una mica més estreta que la Josefina. Tenia la porta emmarcada per una pedra punxeguda, clavada com un tascó entre dues roques més. I a dins, hi havia penjades les banyes recargolades de moltó que li havia dit el vell Sisos. La veu, que continuava assemblant-se a la del vellet de les barbes, no va trigar gens a fer-se sentir: »Ja fa molt de temps que, al castell de la Saloquia, quan els cristians van fer fora els últims sarraïns, s'hi va construir un convent que
van
habitar
els
durant molts anys.
124
frares
franciscans
»La comunitat dels frares, però, tenia un règim de vida amb normes molt estrictes. S'havien de llevar molt d'hora tant si nevava com si plovia. No podien menjar mai gens de carn. I només es podien alimentar amb herbes de la muntanya o vegetals de l'hort. No se sabia de cap frare que durant anys hagués trencat mai ni una d'aquelles lleis. »Però un dia —l'hàbit és feble!— hi va haver un frare que es va cansar de passar gana amb el règim d'herbes i en va pensar una per calmar la fam que ell i els altres portaven arrossegada d'anys i panys. »El frare franciscà va pensar que si es podien menjar les herbes i els vegetals tal com es collien de la terra, també se les podien menjar païdes i digerides. I va convèncer els altres frares de la comunitat, que com ell també devien patir gana, ni que fos d'amagat i en sacrifici. »I així va ser com els frares franciscans van començar a atipar uns moltons que 125
tenien
a
l'estable
amb
feixos
d'herbes
tendres i vegetals de tota mena. »Els moltons no van trigar gaire a engreixar-se. I quan
els frares van decidir
que ja hi havia prou carn per a tots i per a prou taulades, un dia, quan tocava matines, van acordar que, a partir d'aleshores, ja es podien menjar les herbes païdes i digerides i transformades en carn de moltó. »I aquell mateix matí van matar els moltons i, amb la
carn que en van treure,
van fer un bon banquet que la comunitat dels frares franciscans va recordar durant molts dies. »Acabat el tec, els frares de la cuina van enretirar les deixalles de la taula i van anar a llençar els ossos dels moltons sacrificats en una rasa de davant de la porta de la cova del Passeig dels Frares on ara encara hi ha un xiprer alt i punxegut que no es vincla mai, ni quan fa vent.
126
»Diuen que, des que el xiprer va créixer damunt l'ossada dels moltons que van servir per atipar els frares, cap llenyataire del terme ha pogut mai fer-li un senyal amb la destral, ni esqueixar-li l'escorça, ni tallar-li un tronc, ni esporgar-li cap branca. »Diuen també que qui s'hi acosta, ni que hi vagi amb una serra electromecànica, rep una empenta invisible que el fa anar enrera. I que el xiprer continua creixent i creixent. »Diuen a més que, quan fa vent del nord, se senten uns esgüells de moltó, més forts que si belessin, com si algú els volgués dessagnar amb una ganivetada al coll. »I ara, si saps el títol de la història, tindràs la mala ànima en pena que busques. Au, ànima, animeta, surt si t'encerten la parauleta! »Els frares afamats i el xiprer del moltó! —va cridar en Bertrandi de Castelleto, guiat
127
per la veu que li programava el cervell com si el tingués ple de xips electrònics. L'ànima en pena geperudeta de l'home de la cicatriu va roca
que
hi
aparèixer també per una havia
sota
les
banyes
recargolades de moltó de dins la cova. Es va obrir en un grinyol tan fi, que amb prou feines feia esgarrifar. Ja hem dit que més val que ens estalviem d'explicar com és una ànima en pena turmentada. En Bertrandi de Castelleto va fer una ganyota de fàstic. Es va tapar el nas per aguantar la fortor que feia aquella segona figura
amb
el
rostre
ple
de
cicatrius.
Caminava arrossegant els peus. I amb els braços rebregats com dues rabasses mortes. —Vés al camí del cingle de la Mola! El vell Sisos et porta un saquet de moneda falsa per a tu, ànima en pena! —va cridar en Bertrandi de Castelleto per segona vegada.
128
L'ànima en pena de l'home de la cicatriu va
córrer
cap
a
fora,
movent
també
maldestrament la gepa. En sortir al camí del cingle de la Mola, va mirar als quatre vents. Va rondinar amb cara de pocs amics. Tampoc no li agradava que l'enredessin. Però abans que es girés contra en Bertrandi de Castelleto, aquest ja
s'havia
posat a cantar: «Si mai vols saber qui és, el que m'està alliberant, un vellet de barbes llargues, i un Sisos que és fabricant.» Es va sentir un altre xiscle allargassat per l'eco. I mentre l'ànima en pena de l'home de la cicatriu s'estimbava espadat avall, en Bertrandi de Castelleto es va fer de nou el sortilegi: —Zim!,
zam!,
zum!
Bertrandi
de
Castelleto Campaneta, cornabovis, cornafum! Ara ja sabeu que el sortilegi no fallava mai. 129
Capítol 8 DONCS, DE BALMA EN BALMA, i d'estimbada en estimbada, en Bertrandi de Castelleto es va trobar a la cova de la Baixada del Llenyer amb la cornamenta d'isard penjada en una de les roques arrodonides per l'aigua de tots els temps. La veu semblava que l'esperés perquè, només tocar les banyes, ni tan sols el va deixar respirar: «Diuen que al damunt mateix de l'antic portal que donava convent
dels
entrada al claustre del
frares
franciscans,
aquella
immensa roca que hi ha que fa d'arc natural i que s'hi aguanta com si estigués a punt de 130
caure't al cap, no hi va arribar per cap cataclisme de la terra. »Sembla que un dels frares es va picar les crestes amb el prior del convent quan encara l'estaven construint. El prior va enviar el frare atrevit a buscar una immensa roca que hi havia més avall del camí de pujada a la Saloquia. »El frare s'havia passat tot un dia estirant el pedrot a coll, fins a arribar al passeig on a migdia els frares reposaven prenent el sol i contemplant el cel blau dels dies clars. »Quan el frare va arribar a lloc amb la pedrassa, el prior va sortir a rebre'l i, en lloc de felicitar-lo per l'esforç que havia fet, enrabiat de veure que el frare se n'havia sortit, li va dir que havia trigat massa, i que ja la podia fer rodolar carena avall perquè no feia cap falta. »El frare, vermell com un perdigot, esbufegant de cansament, amb els ulls plens 131
de ràbia, ni que fos un frare molt obedient, va prendre alè i, sense gaire esforç, com si fos un atleta de disc, es va posar d'esquena a la roca, va fer un gestet d'espatlles, i la immensa pedra se'n va anar d'un salt damunt la volta del portal, on es va quedar, penjada com per art d'encantament. I encara hi és. »Diuen també que el frare va deixar anar una mena de renec al mateix temps que llançava la pedra al vol. Diuen que va profetitzar que, pels segles dels segles, ningú no tocaria aquella roca, tret de qui l'havia ajudat a pujar-la fins dalt. »Va passar molt de temps sense que se'n parlés més, de la gesta del frare, que aleshores s'anomenava miracle. Però un dia, a l'hora del passeig dels frares, la roca es va bellugar una mica just quan el prior passava per sota el portal, i tota la comunitat es va tapar els ulls perquè ja van veure el frare prior esclafat pel seu mal tracte. 132
»Però tot va quedar en un ensurt. La pedra va aturar el seu tremolor. El prior ni se'n va adonar. La comunitat de frares va callar. I des d'aleshores va córrer la brama que un gegant que rondava pels verals de l'antic castell, era qui havia ajudat el frare i qui havia posat la pedrassa a lloc, sense que ningú el pogués veure, i que era també qui, per venjar-se del prior, bellugava de tant en tant la roca, fent-la trontollar només amb un fregadís del dit petit. »I ara, si saps el títol de la història, tindràs la mala ànima en pena que busques. Au, ànima, animeta, surt si t'encerten la parauleta! »El prior malcarat i el frare enrocat! —va cridar Bertrandi de Castelleto, que ja tenia per segur que el xip de les paraules que li manava parlar no l'enredava. L'ànima en pena geperudeta de l'home de les ulleres fosques va sortir de sota les banyes d'isard per una roca de gatonera i es 133
va tapar els ulls per no ferir-se'ls amb la mica de llum que entrava per la portalada de la cova de la Baixada del Llenyer. Com que és el tercer home, no cal que ens estalviem d'explicar, aquesta vegada, com
és
una
mala
ànima
en
pena
turmentada. En Bertrandi de Castelleto va mirar amb uns ulls com caquis. La figura geperudeta portava unes ulleres fosques brutes de pols, amb un vidre trencat com si hagués caigut de lloros. I l'altre vidre s'aguantava per miracle
amb
una
mica
d'esparadrap.
Arrossegava més els peus que les altres dues ànimes en pena. I els braços i la gepa li tremolaven com un niu d'erugues exposat al vent en una branca de pi blanc. Grunyia amb malhumor com si l'haguessin desvetllat d'un malson viscut també amb ulleres fosques. Escopia fang i fetge. Es feia mandonguilles fosques com engrunes de carbó i se les
134
menjava fent anar el cap com un ogre afamat. —Vés al camí del cingle de la Mola! El vell Sisos et porta un saquet de moneda falsa per a tu, ànima en pena! —va
cridar en
Bertrandi de Castelleto per tercera vegada. L'ànima en pena de l'home de les ulleres fosques va córrer cap a fora traient una llengua fastigosa. En sortir al camí del cingle de la Mola, va evitar de mirar el sol. Però va deixar quatre renecs perquè es va adonar de seguida que en Bertrandi de Castelleto estava de gresca. I abans que se li girés de cara, en Bertrandi de Castelleto ja cantava: «Si mai vols saber qui és, el que m'està alliberant, un vellet de barbes llargues, i un Sisos que és fabricant.» El xiscle es va sentir per tota la muntanya. I mentre l'ànima en pena de l'home de les ulleres fosques s'estimbava 135
espadat avall, en Bertrandi de Castelleto es va fer el sortilegi: —Zim!,
zam!,
zum!
Bertrandi
de
Castelleto Campaneta, cornabovis, cornafum!
136
Capítol 9 SUPOSO QUE ARA que en Bertrandi de Castelleto havia fet cau i net de les tres males ànimes en pena dels tres homes que havien tancat el
vell Sisos a la gruta us
imaginareu que tot s'havia acabat i que en Bertrandi de Castelleto tornaria amb un dit i fet al seu bungalou del parc d'atraccions. Doncs, no. Encara en podia passar alguna més. La cova de la Guineu era la més gran de totes les que havia vist en Bertrandi de Castelleto en el seu camí de tornada. Tenia una sala d'uns trenta pams quadrats. Les 137
banyes de bou de llaurar eren al damunt d'una pedra de molí amb un túnel d'ull de bou al mig. Bertrandi de Castelleto va pensar en aquell primer ull de bou que l'havia llençat a la Saloquia i va pensar també en l'ull de bou de tornada que el vell Sisos li havia dit que trobaria al final. Pobre vell Sisos! Ja sabeu que s'havia quedat a la gruta perquè en Bertrandi de Castelleto pogués trobar el camí de sortida! Però en Bertrandi de Castelleto estava content d'haver estimbat les tres males ànimes dels geperudets espadat avall perquè així també havia alliberat el vell Sisos de ser un esclau, comdemnat a fabricar moneda falsa per a aquells tres traficants del 4x4. Però recordeu que encara li quedava endevinar el títol de l'última història. Va tocar les banyes de bou i la veu de la cova de la Guineu va començar a parlar: «Prop d'aquí hi ha un abisme que la gent anomena el Balcó del Diable. Quan els 138
cristians ja havien pres el castell de la Saloquia als sarraïns, la muller del comte cristià, una dona encara jove que tenia el cor trencat de tots els soldats de la rodalia, anava sovint a passejar tota sola pel camí de la font del Camí Ral. »Tothom, menys el comte, atabalat només a conquerir terres i vilatges, sabia que, entre passejada i passejada, havia fet amistat amb un jove sarraí que encara rondava entre els boscos, d'amagat dels cristians. »Però
el
comte,
que
en
qüestions
d'amor no tenia un pèl de ruc, ja feia temps que sospitava que la seva dona el volia convertir en un banyut, fent l'aleta amb algun espavilat que des de feia temps la festejava prop de la font. »El comte cristià de la Saloquia va tenir un disgust de mort quan va saber que el pretendent era un sarraí que s'havia escapat de la persecució dels seus homes! Banyut per 139
amor i enganyat per les armes!, va pensar el comte, ferit d'orgull. »I per això va decidir espiar la seva dona més de prop. Un dia va esperar que la jove baixés pel camí de la font. Ell la va seguir
per
un
corriol
paral·lel,
ple
d'esbarzers, males herbes, i gal·les de roser punxegudes. Va acabar tot esgarrinxat! »Per fi va haver de veure amb els seus propis ulls com la jove muller feia manetes amb un sarraí de nas boterut, cara de magrana i orelles de gos. El comte va esclatar de ràbia. I va saltar entre els arbustos com un vampir al mig de la font on, asseguts al pedrís, la jove i el sarraí s'acabaven de fer un petonet d'amor furtiu. »El sarraí, que ja es veia amb el coll tallat en rodó, només va tenir temps de cridar: «T'estimo, amor meu, però me n'he d'anar!» I es va enfilar al cavall que va renillar de l'escàndol. La dona va pensar que, havent enganyat com havia enganyat el seu 140
estimat comte, tenia mala peça al teler. Va fer amb el braç una botifarreta de jove donzella al comte, indignada perquè l'havia espiat. Va saltar a la gropa del cavall del sarraí. I dominant les regnes del genet, va dirigir el trot cap a l'abisme on cavall, dona i sarraí, es van abocar fondalada avall. »Però diuen si cap dels tres no va arribar mai a la barrancada. Diuen també si el diable, sempre a la vora dels enganys i els malentesos fomentats pels homes, per culpa del seu desig de possessió, els va arreplegar al vol en la caiguda i se'ls va endur cap als seus dominis de Pere Botero. »I diuen si, a les matinades, que és quan els diables de tot el món ronden per veure quina una en poden fer, encara ara se senten xisclar com dues guineus la parella d'enamorats, entre els bramuls d'alegria del dimoni i els renills esglaiats del cavall que es va desbocar penyals avall.
141
»I ara, si saps el títol de la història, trobaràs el vell greixador del Dragó Gran que et portarà a l'ull de bou per tornar a casa. Au, ànima, animeta, surt si t'encerten la parauleta! »El comte banyut i el sarraí fotut! —va cridar Bertrandi de Castelleto, posant-se la mà a la boca en un gest de vergonya perquè el xip de la veu del cervell li havia fet dir, sense que ell volgués, una paraulota en veu alta. I de damunt de les banyes de bou de llaurar, d'una obertura que feia d'altell de la cova, va sortir un vell que va mirar què passava, estranyat de veure que un remenut com en Bertrandi de Castelleto el desvetllava d'un llarg son del temps.
142
Capítol 10 TENIA UNA BARBA ESPESSA, de color entre groc torrat i blau de lapislàtzuli. Li arribava fins a mig pit. Tenia els ulls malaltissos. La mirada esmorteïda per la por. El front i el rostre ple d'arrugues. Portava una granota de feines
de
color
ocre
tota
esparracada.
Semblava que acabés de treballar amb els coixinets i les bobines d'una màquina plena de greix perquè anava brut de cap a peus. «Alça!, ara surt el vell Sisos!», direu vosaltres. Doncs, no senyor.
143
Sí que ho semblava, però no l'era, el vell Sisos. Era el vell greixador de l'ossada de ferro del Dragó Gran que, en un
looping com
aquell que havia enviat amunt i ben lluny en Bertrandi de Castelleto, també l'havia enviat a ell a la Saloquia, un dia que treballava a la muntanya russa, ja feia temps, i havia desaparegut
misteriosament
del
parc
d'atraccions. I ja us podeu imaginar que allà dalt s'havia quedat. Entre altres coses perquè no sabia cap sortilegi per tornar. I també per greixar els rails del túnel de l'ull de bou que, a aquelles altures, només rebia de tant en tant una vagoneta per atzar i caprici del Dragó Gran. En Bertrandi de Castelleto va voler aclarir
perquè
aquell
vell
greixador
s'assemblava tant al vell de la gruta i va preguntar com aquell qui no vol la cosa:
144
—¿Has conegut un tal vell Sisos, un fabricant de... —anava a dir de moneda falsa, però es va recordar de la promesa que havia fet— ...un fabricant de cotó. —¿Vell Sisos, dius? Sisos, Sisos... Doncs, no. Esclar que m'he fet un fart de dormir i podria ser que hagués passat per aquí i jo no l'hagués vist! —va dir el vell greixador, arronsant el front i pentinant-se la barba. —Quan arribis baix, al parc, t'hauràs d'afaitar
la
barba
de
tres
pams,
Sisos
greixador! —va bromejar en Bertrandi de Castelleto. I ara només us cal saber que, sense deixar que l'home li estirés les orelles per llengut, en Bertrandi de Castelleto li va fer primer el sortilegi de la Saloquia, i després se'l va fer ell mateix: —Zim!, zam!, zum! Sisos greixador, cornabovis, cornafum! —Zim!,
zam!,
zum!
Bertrandi
de
Castelleto Campaneta, cornabovis, cornafum! 145
Van entrar a l'ull de bou del túnel de la pedra de molí per on havien arribat. El looping de baixada va ser una altra vegada com una envestida de toro desbocat. En Bertrandi de Castelleto va veure aviat, allà baix, a Far Aventura, l'esquena de la muntanya russa del Dragó Gran i l'estesa de llums del parc. A la mar, platejada per la lluna plena, un parell de vaixells tenien els llums encesos amb tot de bombetes de festa al pal major. En Bertrandi de Castelleto va saber que s'havia marejat quan va posar els peus a terra i tot li feia voltes. Li va semblar sentir tocar campanes. Va mirar a ponent, cap al turó punxegut del castell de Cornal Bou. Va somriure. Una mica, de l'alegria de tornar a casa. I una altra mica, de l'enyorança de saber que potser no hi tornaria mai més, a la Saloquia. Va fer l'ullet al seu amic Dragó Gran.
146
Estava content de dues coses: de fer més de 1'40 m. I d'haver rescatat el vell greixador amb barba de tres pams. Ara sí que el Dragó Gran no tornaria a patir del mal de rovell! En Bertrandi de Castelleto va respirar fons. Com també hauríeu respirat vosaltres, després d'un looping com aquell. «¿S'ha de viure tot això per què un creixi?», es va dir. Va arrencar a córrer cap al bungalou de fusta del parc d'atraccions, on l'esperaven els pares per sopar. I es va posar a xiular, per dissimular. Com si no sabés que aquell dia, que havia fet una bona crescudeta, arribava una mica més tard del compte a casa.
Refugi La Vinyeta Duesaigües, estiu del 2000 (Any del Dragó) Revisada, estiu del 2010 (Any del Tigre)
147