Fil Directe 14

Page 1

Any VII • Núm. 14 • Desembre 2003

Una crida al jovent Una vegada mĂŠs volem insistir en la importĂ ncia que tĂŠ per a tota associaciĂł –sigui de la naturalesa que sigui– assolir en el transcurs dels anys un progressiu creixement del nombre de membres que la conformen, que li donen suport i, en definitiva, palesen la seva raĂł de ser. Lògicament, per aconseguir tal objectiu cal que l’associaciĂł en qĂźestiĂł –i en especial els seus dirigents– siguin capaços d’atraure i merèixer la confiança d’aquells que s’hi apropen mostrant, ni que sigui, un mĂ­nim interès. A la vegada ĂŠs de gran importĂ ncia que aquest creixement associactiu es fonamenti en la incorporaciĂł dels mĂŠs joves... d’aquells nois i noies, que els mĂŠs grans s’esmercin en motivar i acompanyar en els seus inicis a comprometre’s en les variades ofertes que es presenten dins la societat civil; des d’una organitzaciĂł no governamental (ONG) fins a una comissiĂł de festes.

És responsabilitat dels adults saber transmetre il.lusiĂł als joves i cercar el seu compromĂ­s evitant la crisi de relleu generacional que es dĂłna a tants i tants llocs. La nova saba d’avui donarĂ fruit demĂ amb nous directius que hauran de prendre el testimoni que els grans els deixin. En cap cas aquests Ăşltims han de sentir-se i menys mostrar-se com a imprescindibles. Això mai! Aquest ĂŠs el principal obstacle que segurament troben avui molts joves que, malgrat sentir-se cridats a realitzar una determinada tasca, s’abstenen pel temor de sentir-se menystinguts o deixats de banda a l’hora de prendre decisions. Amb aquest motiu la Junta Directiva del GAM en sessiĂł celebrada el dia 17 d’agost, decidĂ­ fixar una quota mĂ­nima, gairebĂŠ simbòlica, per facilitar la incorporaciĂł dels mĂŠs joves al Grup, amb l’esperança que un dia no massa llunyĂ siguin aquests els qui prenguin les regnes per seguir el camĂ­ que, aviat farĂ dinou anys, va encetar la nostra associaciĂł. Certament, tenim l’esperança que aixĂ­ sigui ben aviat. La Junta directiva

! " # $ ! # " % " & " S U M A R I. Miscel.lĂ nia................................................................ CelebraciĂł de la III diada del G.A.M.........................

2 3

Racó del llibre pirinenc, per Llorenç VergÊs ............ 4 - 5 Els captaires, per Roser Parcerisas .......................... 6 i 7

Herbes, plantes, flors‌ per Montse Torres ................ La pedra en sec a Montellà , per Xavier RebÊs ...........

8 9 10 i 12 Patrocinadors ................................................‌‌..‌.. 11 Els fogons de Montellà ......................................‌.......

-1

♌♌ ♌♌ ♌ ♌♌ LOTERIA DE NADAL 2003 El G.A.M. agraeix als seus socis i amics la seva col.laboraciĂł en la venda de butlletes fraccionades del nĂşmero 44.786 per un valor total de 2.640 euros. Aquest any s’ha comptat amb la col.laboraciĂł de La Botiga Nova de Bellver de Cerdanya que ha finançat la confecciĂł dels talonaris. A fi i efecte que l’any

vinent es pugui ampliar el fraccionament i evitar que hi hagi gent que es queda sense loteria Ês indispensable comptar prèviament amb el compromís de les persones que es faran cà rrec de la venda posterior. NomÊs així es deixarà de fer curt i es podrà acontentar tothom.

RESULTATS DE LES ELECCIONS AUTONÒMIQUES 2003 A MONTELLÀ I MARTINET El proppassat 16 de novembre els veïns de Montellà i Martinet varen acudir a les urnes per emetre el seu PARTICIPACIÓ 2003 67’02 %

CiU Vots 152

PSC % 48,10

Vots 50

% 15,82

Per tal que es pugui fer la comparaciĂł de l’evoluciĂł de les diferents tendències de vot ressenyem tambĂŠ els PARTICIPACIĂ“ 1999 66’25 %

(1)

CiU Vots 194

vot a fi d’elegir els diputats del Parlament de Catalunya. El resultat de l’escrutini fou el segßent:

PP Vots 34

ERC % 11,3

Vots 84

Vots 60

% 26,58

Vots 12

% 3,80

resultats de les eleccions autonòmiques de l’any 1999.

PSC-CC / IC-V (1) % 64,45

ICV-EUIA

% 19,93

PP Vots 4

ERC % 1,33

Vots 34

% 11,3

El partit Iniciativa per Catalunya-Verds es va presentar el 1999 a la circumscripciĂł de Lleida en coaliciĂł amb el PSC-Ciutadans pel Canvi.

///

ACORDS DE LA JUNTA DIRECTIVA EN LA SEVA SESSIÓ DEL DIA 17 D’AGOST DE 2003

Lloc: Cal RaulĂŠ / Inici: 20,15 h. / Final: 21,15 h Assistents Pere Mill, President Albert MartĂ­, Vicepresident Xavier RebĂŠs, Secretari Albert Juliench, Vocal Albert Texidor, Vocal Llorenç VergĂŠs, Vocal Montse Torres 1.- S’aprova l’acta reuniĂł anterior 2.- Presa de possessiĂł de la nova junta directiva.- Resultant de l’últim procĂŠs electoral efectuat, aquesta queda constituĂŻda de la segĂźent manera: Pere Mill, President Jordi Garriga, Vicepresident Albert MartĂ­, Vicepresident Joan Ramon Bonastre, Tresorer Xavier RebĂŠs, Secretari Albert Juliench, Vocal Albert Texidor, Vocal Llorenç VergĂŠs, Vocal Montse Torres, Vocal Jaume Mill, Vocal 3.- Obres a la sacristia de l’esglĂŠsia de Sant Serni.- S’aprova el pressupost per un total de 1.075 euros. Les obres es faran a la primavera de l’any 2004. 4.- RuĂŻnes del castell de Sant RomĂ .- Es decideix demanar pressupost per a consolidar les parets i es proposa contactar

amb grups, entitats o professionals de l’arqueologia a fi de de veure les possibilitats de la seva recerca. 5.- Relacions externes.- Es veu la necessitat de donar-nos a conèixer al nou ajuntament i al Consell Comarcal 6.- Fil Directe.- Es vol mirar de demanar ajudes a diferents administracions (Ajuntament, DiputaciĂł, Generalitat...) per millorar-ne la qualitat -possibilitat de fer-lo en color-, i poderne ampliar el nombre d’edicions i exemplars anuals. 7.- Cultura popular.- TambĂŠ es vol sol.licitar ajudes d’entitats privades com la FundaciĂł La Caixa, Caixa Catalunya i Caixa Penedès en accions d’aquest tipus. 8.- Socis.- Es veu prioritari incrementar-ne el nombre, sobre tot de joves, i es decideix modificar les quotes actuals de la segĂźent manera: Socis joves (fins a 18 anys) : 6,00 euros / any Resta de socis ( a partir de 18 anys) : 25,00 euros / any Socis protectors : 90,00 euros / any 9.- Decisions de la junta directiva.- Per tal d’agilitzar la burocrĂ cia s’acorda exposar-les i difondre-les a travĂŠs del Fil Directe, de manera que tothom n’estarĂ assabentat i si no hi ha esmenes, s’aprovaran a la propera junta o assemblea general. 10.- Loteria Nadal 2003.- Es decideix fer-ne un 10% mĂŠs que l’any passat i cercar esponsoritzaciĂł per a la confecciĂł dels talonaris. Sense mĂŠs assumptes a tractar finalitza la sessiĂł.

♌ ♌ ♌ ♌ ♌ ♌ ♌ CELEBRACIÓ DE LA III DIADA DEL G.A.M. El dia 9 d’agost, en el marc de la III Diada del GAM, varen tenir lloc diversos actes a Montellà , d’entre els quals ressenyem aquells que, pel seu carà cter cultural, mereixen una especial consideració.

La Cerdanya abans de l’any 1000 En el restaurant El Tupinet tinguĂŠ lloc la xerrada que, sota aquest tĂ­tol, pronunciĂ l’historiador Joan Blasi Solsona. Joan Blasi, historiador aficionat, va nĂŠixer a Bellver de Cerdanya l’any 1935 i sempre s’ha sentit estretament vinculat a la comarca, encara que la va haver d’abandonar als deu anys per instal.lar-se a Barcelona amb la seva famĂ­lia. CursĂ el batxillerat al Col.legi de JesuĂŻtes de SarriĂ i desprĂŠs obtinguĂŠ la llicenciatura de Dret a la Universitat de Barcelona. Esperit emprenedor, va orientar la seva vida professional cap al mĂłn dels negocis creant una important empresa comercial de la qual es desvinculĂ el 1994 deixant-la a mans dels fills. És a partir d’aleshores que Joan Blasi s’ha pogut dedicar a allò que des de sempre ha estat el seu hobby i la seva passiĂł, la Història, i sobretot la de la seva terra.

Teatre a la plaça Consolidant l’acciĂł endegada a l’ediciĂł de la diada 2002, hom va poder gaudir tambĂŠ enguany d’una nit de teatre amb la representaciĂł de El metge a garrotades, de Molière, a cĂ rrec del grup teatral Cerdanya de Teiatru, de PuigcerdĂ , que tambĂŠ va representar diversos esquetxos al final de la seva actuaciĂł. Aquest grup, liderat per Conrad, tĂŠ cada cop mĂŠs nomenada atès que les seves actuacions sĂłn freqĂźents pels pobles de la Cerdanya i l’Alt Urgell. El GAM tĂŠ la intenciĂł de potenciar en el futur aquest acte aprofitant la capacitat del cadafal de la plaça, que pot adaptar-se fĂ cilment com a escenari per a les representacions.

Fruit d’aquesta dedicaciĂł ha publicat dos llibres que han esdevingut punts de referència de la historiografia cerdana: Els oblidats comtes de Cerdanya (1999), que estudia el perĂ­ode 798-1117, ĂŠs a dir, l’època en què el comtat de Cerdanya gaudĂ­ de comtes privatius, abans de passar sota el domini dels comtes del casal de Barcelona, i El castell de Bellver de Cerdanya (2002), que descriu les vicissituds d’aquesta fortalesa estratègica i la vida dels castellans que la van tenir al seu cĂ rrec. Darrerament, Joan Blasi s’ha imposat un nou repte: estudiar la presència musulmana a la Cerdanya. Cerdanya de Teiatru en un moment de l’actuaciĂł

Joan Blasi en el transcurs de la conferència El pĂşblic gaudint de la representaciĂł a la plaça del Llac En el transcurs de la xerrada, Joan Blasi comunicĂ algunes dades d’interès, si bĂŠ disperses, dels segles mĂŠs obscurs de la història de la Cerdanya. ParlĂ d’alguns primers comtes del paĂ­s com Borrell-Bel.lĂł, Asnar GalĂ­ o el mateix GuifrĂŠ el PelĂłs i remarcĂ especialment la figura de Sunifred I, a qui el rei carolingi Carles el Calb donĂ el domini de MontellĂ l’any 843. ParlĂ tambĂŠ de l’interès que per a l’historiador i l’arqueòleg tenen els topònims (noms de lloc), sovint reveladors del passat ocult. Ens recordĂ , finalment, que fins a l’any 1242 la ruta antiga que anava de la Seu a PuigcerdĂ passava per MontellĂ , Pi i TallĂł fins a agafar el pont d’Isòvol. Des d’aquell moment, per privelegi del rei Jaume I, la nova ruta seguĂ­ el Segre passant per sota del castell de Bellver.

Altres actes Tot i que aquest any no es van exposar fotografies antigues del poble, sĂ­ que es va fer la reproducciĂł continuada dels videos d’imatges de fa mĂŠs de 30 anys (edicions 2001 i 2002), que va merèixer l’atenciĂł dels visitants. Malgrat que la pluja va fer acte de presència al capvespre es varen poder fer tant el ball com el sopar popular a la plaça del llac. Esperem que la quarta diada ens convoqui a tots l’any vinent per a gaudir d’un jorn de convivència festiva.

♌♌ ♌ ♌ ♌ ♌ ♌ ♌♌

És interessant de veure com a partir de l’escassa informaciĂł que subministren la cançó i les diverses variants enregistrades, Josep Romeu ĂŠs capaç d’establir-ne la dataciĂł aproximada (darreries del segle XVI o començaments del XVII), la justificaciĂł temĂ tica (el trencament de la fidelitat al contracte establert entre amo i mosso), el probable punt d’origen i d’irradiaciĂł (Ripoll, centre creador molt important del nostre cançoner popular), l’origen del nom del protagonista (molt habitual en el romancero castellĂ , ben conegut aleshores a Catalunya), i d’assegurar, grĂ cies a trets formals com ara la presència de repeticiĂł, diĂ leg i refrany, que la cancĂł anava acompanyada d’una dansa.

Josep Romeu i Figueras El comte Arnau. La formaciĂł d’un mite. Farell Editors. Col.lecciĂł Popular Llegendes, nĂşm. 11. Sant Vicenç de Castellet, 2003. 126 pĂ g.

El comte Arnau. La formaciĂł d’un mite ĂŠs la segona ediciĂł actualitzada d’una sĂ­ntesi de la tesi doctoral que el doctor Josep Romeu i Figueres (Ă’dena, 1917) llegĂ­ l’any 1948 i que fou publicada amb el tĂ­tol El mito de “El conde Arnauâ€? en la canciĂłn popular, la tradiciĂłn legendaria y la literatura. Com que la primera ediciĂł de la sĂ­ntesi era destinada Ăşnicament a bibliòfils i la publicaciĂł oficial de la tesi va tenir una distribuciĂł deficient, era avui molt difĂ­cil de poder accedir a una obra que mantĂŠ ben viu l’interès de tots els qui se senten atrets pel nostre imaginari col.lectiu i en especial per aquesta llegenda ripollesa sense paral.lel en altres cultures. D’aquĂ­ que hĂ gim d’agrair a Farell Editors, editorial especialitzada a difondre el nostre folklore, l’esforç esmerçat a recuperar aquest estudi. Seguint l’ordre de la tesi original, El comte Arnau. La formaciĂł d’un mite es divideix en tres apartats: la cançó, la tradiciĂł i el comte Arnau a la literatura. El primer, doncs, es dedica a l’estudi de la vella cançó popular, que arribĂ a la lletra impresa el 1853 de la mĂ de Manuel MilĂ i Fontanals, i que l’autor del llibre transcriu en una versiĂł posterior, mĂŠs cenyida i breu.

El segon apartat ĂŠs dedicat a l’estudi de les tradicions i llegendes arnaldines, que sĂłn diverses i mĂŠs o menys perfilades segons els casos. Per al seu estudi, l’autor distingeix tres focus principals (Gombrèn, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses) i quatre de secundaris (CampdevĂ nol, Ribes, Mallorca i les muntanyes de Prades), on sembla que la tradiciĂł havia estat vivent per irradiaciĂł dels focus principals. DesprĂŠs de passar revista a totes aquestes tradicions, Josep Romeu arriba a la conclusiĂł que el focus mĂŠs important ĂŠs el de Gombrèn. És en aquest poblet, fins fa pocs anys mal comunicat, d’aspecte ferĂŠstec i amb uns voltants impressionants, on la figura d’Arnau presenta uns contorns mĂŠs ben definits, se’l veu mĂŠs humanitzat i estretament vinculat a indrets particulars de la rodalia: el castell de Mataplana, avui feliçment restaurat, les escales que comuniquen la capella de la Verge de Montgrony amb el santuari de Sant Pere (la construcciĂł de les quals fou el motiu principal de la damnaciĂł eterna del comte), el forat de Sant Ou, avenc impressionant que li servia per a arribar-se fins a Sant Joan de les Abadesses, etc. És precisament aquesta riquesa i concreciĂł de l’Arnau de Gombrèn que fa suposar a l’autor que fou en aquest poblet on nasquĂŠ la llegenda, sens dubte a partir de l’arribada de la cançó popular i la dansa. AixĂ­, les ÂŤsoldades mal pagadesÂť d’aquesta foren aviat referides a una construcciĂł que devia estimular la imaginaciĂł de la gent de Gombrèn, les escales del santuari de Montgrony, realitzades sobre la roca viva. A aquest Arnau primigeni, se li afegiren de seguida gossos que udolaven i bèsties ferĂŠstegues per raĂł del contacte amb un altre aparegut de llegenda, el Mal Caçador. La cosa, però, no acaba aquĂ­. La cançó es va anar difonent i servĂ­ de vehicle de transmissiĂł de la llegenda, i com que la imaginaciĂł popular treballa constantment per explicar i relacionar uns fets amb altres, aviat una altra tradiciĂł, la de les monges pecadores de Sant Joan de les Abadesses, s’unĂ­ a la del comte. En el focus arnaldĂ­ de Sant Joan, Arnau fa la impressiĂł d’un personatge secundari, però esdevĂŠ la causa que explicaria d’una manera clara

♌♌ ♌ ♌ ♌ ♌ ♌ ♌♌ l’expulsiĂł de les monges del convent, fet real esdevingut l’any 1017 i la mala fama del qual preocupĂ els elements eclesiĂ stics fins al punt de fer desviar l’atenciĂł d’aquells que s’interessaven per la tradiciĂł cap al fabulĂłs monestir de Sant Amanç, allunyat de la vila.

Balaguer, que convertĂ­ Arnau en un caçador damnat que recorda els apareguts de la tradiciĂł germĂ nica, i que batejĂ amb el nom d’Adelaisa l’abadessa pecadora, o Anicet de Pagès i de Puig, que ens presentĂ un Arnau mĂŠs humanitzat, la damnaciĂł de qual es va deure a un pecat amorĂłs (volia abusar d’una monja morta a qui havia estimat amb amor impur).

Aquests sĂłn alguns dels elements mĂŠs representatius de la llegenda arnaldina. Però n’hi ha molts altres, que no podem detallar aquĂ­, potser mĂŠs vagues i imprecisos i sovint confosos amb ingredients de llegendes referides a altres personatges.

Cal recordar tambĂŠ Jacint Verdaguer, Josep Carner o Josep Maria de Sagarra, però, sobretot, la figura de Joan Maragall, per a qui Arnau esdevindrĂ una mena d’alter ego que s’anirĂ desenvolupant al llarg de la vida i obra del poeta seguint les seves virades ideològiques: superhome nietzscheĂ al principi, Ă nima en pena que cerca la redempciĂł dels pecats de joventut desprĂŠs i, finalment, despert entre adormits, redimit i alhora redemptor d’aquells sobre qui ha influĂŻt negativament en vida a travĂŠs de la cançó (la poesia), cantada ara per una pastora anònima no pas amb por i respecte sinĂł amb amor i compasiĂł.

Ara, el coneixement definit i concret que tenim avui de la figura del comte Arnau i dels seus fets, el devem a la lletra impresa i a la narraciĂł literĂ ria. Des de la publicaciĂł de la cançó el 1853 fins als nostres dies, han estat molts els poetes i narradors que s’hi han referit en les seves obres. ÂŤPotser sense ells, diu Josep Romeu, Arnau no hauria esdevingut el mite mĂŠs punyent de la nostra tradiciĂł i hauria seguit la sort de tants altres personatges que, desprĂŠs d’una vida mĂŠs o menys brillant o efĂ­mera, desapareixen per sempreÂť. El tercer apartat d’El comte Arnau. La formaciĂł d’un mite ĂŠs dedicat, doncs, a fer una relaciĂł dels autors que han tractat el mite i a estudiar com per obra seva Arnau es fixa i es concreta.

En el seu poema, Maragall fa confluir tota la gestaciĂł popular anterior i els primers intents literaris del mite, i obre nous camins de desenvolupament de la figura d’Arnau en enriquir-lo de vida i de possibilitats. Cal esperar, com diu Josep Romeu al final, que ÂŤDĂŠu no li doni repòs i que el seu turment fructifiquiÂť.

***

Entre aquests hem de destacar el romĂ ntic VĂ­ctor

EN LLOGUER APARTAMENTS AL CENTRE DEL POBLE Ideals per a grups de 4 a 6 persones

Pl. de l’EsglÊsia - 25725 MONTELLÀ DE CAD� Tels. 973 51 50 72 -

973.51.51.19

No s’admeten animals domèstics

- 93.422.51.39

“Ave Maria, que em podrieu fer una grĂ cia de caritat per l’amor de DĂŠu? Que DĂŠu us ho pagui.â€? “De tant en tant passava un captaire que enraonava sol i no parava de senyar-se. Anava carregat de medalles i escapularis i la gent li deia el Tranquil. GairebĂŠ tothom li donava alguna cosa per menjar o beure. Sovint demanava a les mestresses que li baixessin un got de vi. Quan deixava el got buit damunt el banc de pedra de la porta, els ulls li brillaven un moment i en acabat es perdia camĂ­ avall mormolant oracions i fent-se creus...â€? El Tranquil. NarraciĂł recollida a les masies d’Aguilar(Bages).

En totes les èpoques trobem aquest fet social, molt difĂ­cil d’eradicar, que ĂŠs el de demanar caritat, avui segurament mĂŠs estĂŠs al mĂłn urbĂ que no pas al mĂłn rural. En la primera part veurem tan sols com era la mendicitat en segles passats i com es troba documentada en els masos i parròquies.

confessiĂł i lo endemĂ dia segĂźent li fou celebrat de caritats que se li trobaren, un ofici ab nocturno i llaudes de morts...â€? En aquest cas les caritats li van servir per pagar el funeral. AquĂ­ tenim una altra partida, datada al segle XVII i extreta del registre parroquial de Castelltallat, tambĂŠ al Bages, on es parla d’un navarrès, segurament un pelegrĂ­. “Diumenge als 2 dies del mes de març de l’any de la nativitat del Senyor de 1614, morĂ­ en la casa de Boixeda, terme i parròquia de Sant Miquel de Castelltallat, Joan Amigos del regne de Navarra, pobre mendicant. Fou soterrat en lo cementiri de dita parròquiaâ€?. DesprĂŠs de les guerres venia molta misèria i els captaires augmentaven. En un registre de defuncions del segle XIX, de la parròquia de Sant Andreu d’Aguilar, el rector va deixar aquest escrit: “A 1810, 1811, 1812 i 1813 se trobaren nombroses partides de morts repentines de pobres segurament per causa de la gran carestia d’aquells anys, en que lo blat s’arribĂ a vendre a 24 duros la quartera, el que ocasionĂ grans malalties...!

Antigament els pobres vivien de la caritat que recollien i de l’acolliment de les cases i famílies mÊs riques, algunes de les quals gaudien d’una merescuda fama de caritatives.

El preu d’una quartera de blat abans d’aquesta guerra era d’entre quatre i cinc duros. Ara valia cinc vegades mÊs. Les classes mÊs desfavorides morien de gana.

En el passat els captaires van ser molt nombrosos i el col.lectiu que adoptava aquest sistema de vida era força variat. Al costat dels perso-natges marginals que per un revĂŠs de fortuna s’havien donat al vi, els esguerrats, cecs o deficients de tota mena que no es podien guanyar la vida d’altra manera, hi trobem gitanos i estrangers que no havien tin-gut accĂŠs a la propietat de la terra i tot un gruix de pelegrins i aventu-rers que recorrien el territori complint una prometença o fent de penitents.

Les cases bones aixoplugaven els captaires a la pallissa i els donaven menjar. Es conta que alguns propietaris asseien a la seva taula els pobres i menjaven amb ells, a imatge de Jesucrist i tal com diu l’Evangeli.

A tot plegat caldria afegir-hi les famĂ­lies mĂŠs pobres, que quan venien temps de misèria, tambĂŠ se n’havien de sortir captant. A les partides dels registres parroquials es fa referència a aquesta condiciĂł de cap-taire. AquĂ­ tenim una partida de defunciĂł del segle XVI de la parròquia de Sant Miquel de Castellar, al Bages. És d’una dona francesa ano-menada Isabel Joana, s’ha trobat morta al camĂ­ ral i porta una bos-seta on hi ha l’albarĂ de confessiĂł i alguns diners.

Sabem d’amos que quan un pobre estava malalt sota el seu sostre, li feien anar a buscar el metge. Aquest escrit ha estat trobat al dietari d’un pagès de Rajadell que va viure al segle XVIII. En el contracte de conducta amb el metge hi entren les visites per tota la famĂ­lia, el servei i els pobres que es trobin al mas. “Dia 17 d’agost de 1796 a la posta de sol vaig aconduir lo metge nou que s’estĂ a casa Pageset de Fonollosa per lo preu de 5 “cortansâ€? de blat a l’any, per tots los qui seran a casa i se encontraran a casa nostra, fins los pobres, hi va consulta franca per tots.â€? Els amos i les mestresses sempre tenien una estoneta per a ferla petar amb els captaires i aquests els portaven notĂ­cia de tot allĂł que havien vist o sentit dir. Aquestes noves anaven des de la tafaneria de fer saber un casament o natalici fins a l’avĂ­s d’un moviment de tropa en cas de guerra, l’advertiment d’algun avalot al poble, o d’altres esdeveniments com desgrĂ cies o desastres naturals que haguessin passat a la comarca. Els pobres d’una determinada zona feien sempre el mateix camĂ­ vers les cases que els acollien, sense oblidar-se mai de les rectories, tot seguint una ruta que venia marcada des de segles. Quan en aquestes cases hi havia un difunt al funeral es donaven pans o bĂŠ coca. Això feia que s’hi arrepleguessin molts pobres que hi feien cap des de tot arreu. Copiem la informaciĂł del mateix diari de Rajadell.

El captaire, segons una auca set-centista d’Arts i Oficis (Costumari Català – Joan Amades)

“Dia 28 del mes de novembre de 1777 morĂ­ la mare. Tenia 80 anys. Dia 1 de desembre fou enterrada ab 7 sacerdots i passats pocs dies se li feu la novena i cap d’any ab 11 sacerdots i donaren un pa als pobres de 2 lliures. N’hi va haver 350 de pobres.â€?

L’albarà de confessió Ês un certificat que malgrat haver mort sense rebre els sagraments li permet de ser enterrada al cementiri. Amb els diners li diran l’ofici.

Al funeral d’aquesta mestressa del segle XVIII hi van anar 350 captaires i se’ls va donar un pa a cada un. El dol devia tenir un seguici molt llarg.

“A 26 dies del mes de gener de l’any 1597, en el camĂ­ ral un poc mĂŠs avall de la casa de Mallancosa d’aquest terme de Castellar, se trobĂ Isabel-Joana, pobra, del regne de França, morta. I dit dia fou soterrada en lo fossar de l’esglĂŠsia major de Castellar perquè es trobaren en una bosseta que portava lo albarĂ de

Aquest mateix amo, en el seu testament, deixa aquesta disposiciĂł: “Vull que als dies de mes funcions funerals se done als pobres un panellet o be coca i a cada un de dits pobres los facin resar

la santa oració del Parenostre en sufragi de ma ànima i a més als pobres que sabran passar una part de rosari vull se’ls done un quarto, oferint aquella en sufragi de ma ànima.” El dia del funeral tots els captaires que hi assistiran hauran de resar un Parenostre per l’ànima de l’amo difunt i se’ls donarà un pa o bé coca. Els qui sabran dur un rosari, a més, cobraran un quarto. No cal dir com devia de ser de gran l’anomenada d’aquest amo i d’aquest mas. I com es degué escampar per arreu la notícia de la seva prosperitat per boca d’aquells mateixos captaires. A partir del segle XX l’antic ventall de captaires, molt ampli pel que fa a l’orígen, es va reduint i el pobre que trobem sol ser gairebé sempre un element marginal. Generalment individus que s’han donat a la beguda i han abandonat l’entorn familiar. En algun cas una família sencera que es donava a l’alcohol. També persones amb dèficits físics o psíquics i alguns immigrants vinguts del sud d’Espanya que no havien tingut fortuna. Cada comarca tenia els seus i han generat tota mena de contalles en la memòria de la gent. Gairebé tots eren coneguts per un sobrenom que de vegades podia variar d’un poble a l’altre i, igual que els captaires antics, feien sempre el mateix recorregut demanant almoina. Vet aquí el cas de la Carmoia, una captaire que va recórrer els pobles de l’oest del Bages i de l’Alta Anoia des de finals dels anys 40 fins a començaments dels 70 del segle XX. La Carmoia es deia Carme Duarri i havia nascut a Aguilar de Segarra, en el si d’una família de masovers. Vet aquí el què en conta la gent: “La Carmoia era una dona que voltava pel poble amb un cistell demanant caritat. Anava molt bruta i sovint estava borratxa. La quitxalla la seguia i l’escridassava tot dient: Carmoia, Carmoia, Carmeta porca...! La gent en veure-la demanar li deia: - Fotuda gandula...! Treballar hauries de fer...! Quan passava pel poble de Castellar es quedava a dormir a cal Ferreret perquè la mestressa d’aquesta casa li havia estat veïna i coneixia la seva mare. Quan hi arribava, si no anava beguda, li feien anar a buscar aigua del pou i ella mentra ho feia rondinava i renegava sense parar. La mestressa del cal Ferreret se la mirava i deia: - Ai Senyor! Si la pobra de ta mare et veia d’aquesta manera...! De vegades s’entretenia pel camí per arribar ben tard que ja no s’hi veiés perquè així no li manaven feina. Més d’una vegada s’havia desorientat i havia caigut a la riera. La padrina de cal Ferreret sortia esglaiada: - Correu tots que aquella mossa ha caigut a l’aigua! Quan anaven per treure-la ella sola ja n’havia sortit com si res i s’espolsava la mullena. En el seu recorregut no es deixava mai la rectoria de Castellar perquè el mossèn li donava deu cèntims i, en acabat, baixava cap a cal Toi sota mateix del castell i l’església. El vell Toi li era padrí i la deixava dormir vora el foc. Mentre baixava la costa enraonava sola i deia: - Avui no podré pas arribar amb el padrí perquè baixa un temporal!- encara que fes un bon sol. De vegades a cal Toi li rondinaven perquè portava polls. Ella s’enra-biava i cridava: - No en porto jo de polls, que m’he rentat i pentinat al safareig de cal Vendrell! De tant en tant, mentre caminava, deixava el cistell a terra i s’aturava a comptar els cèntims que havia recollit: - Deu, vint, trenta... La quitxalla la seguia, li prenia el cistell i li penjava dalt d’un arbre, mentre la seguia tot repetint: - Cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta...! –i la feia dscomptar. Els diners que li donaven els guardava a la pitrera dins del vestit. Conten que, quan la van recollir en una residència d’Igualada, les monges, per tenir-la contenta encara li’n deixaven dur uns quants. Si algú l’anava a veure i li portava xocolata o alguna llaminadura se l’amagava al jardí perquè ningú l’hi trobés. Tret de diverses converses amb gen del poble.” A partir dels anys setanta amb l’augment dels serveis socials i l’atenció sanitària, la majoria d’aquests captaires es recullen en centres assistencials o residències, on van a parar d’una manera gairebé obligada. Molt semblant al cas de la Carmoia fóra el del Pobre Ferrer. Es deia Emili i a temporades treballava. Li deien el Pobre Ferrer perquè de vegades treballava pel ferrer d’Aguilar. Quan la

misèria l’ofegava més del compte, es llogava a uns quants dies, ja fos amb el ferrer, o bé, a la Masia de Castellar a plegar olives, però així que es veia un duro, ho deixava córrer i tornava a voltar. El Pobre Ferrer vivia en barraques i portava al damunt tot el que tenia i havia de menester. A l’espatlla una manta penjada, a l’esquena un sac amb pots i paelles per fer-se el menjar i al coll una bota per fer el trago si convenia esbandir les cabòries. Diuen que mentre caminava, si veia passar un avió s’aturava a mirar-lo i, en acabat, arreplegava rocs i tant com podia l’apedregava. Un dia era vora els horts de Castellar amb una olla on es feia el menjar. - Què hi teniu Miliu a aquesta olla?, li va demanar la masovera de la Masia. - Un esparver. Me l’han donat els de cal Pala. No sé si em quedarà cuit. El gos prou l’ensuma però sembla que no li agrada gaire. Per la festa major de Castellar les cases li donaven una copeta de xampany. Un any a l’hora del ball es va fer un tip de ballar agafat amb un caixó de fruita com si ballés amb una noia. La setmana següent en passar a captar la gent li deia: - Apa, Miliu! Que estic que vau ballar molt aquest any per la festa major! Un any en arribar l’hivern es va arraulir en la pallissa de Bacardit i deia que no podia caminar. La masovera de Bacardit, que abans no havia estat de la masia, li portava el menjar i l’atipava ben tip. Vet aquí que ell, d’allà no se’n movia. Després de molts dies, un matí hi va baixar el masover i li va tustar l’espatlla: - Au Miliu, que avui fa bon dia i potser us podrieu arribar a les Coromines. El captaire va entendre que havia arribat l’hora de buscar un altre refugi. Va emprendre el camí, va arribar fins al Seguer, prop de les Coromines, i es va refugiar a la pallissa de cal Sans. Allà li van donar menjar i beure i el van aixoplugar durant uns quants dies, però veient que no es refeia van demanar assistència i se’l van endur a un asil d’Igualada”. Amb l’arribada de la democràcia un dels objectius prioritaris dels ajuntaments va ser la prevenció i reducció de la marginalitat per tal d’arribar a l’eradicació de la mendicitat. Aquesta eradicació però, no es va aconseguir mai del tot. Avui dia nous col.lectius de captaires han fet irrupció a la nostra opulenta societat de consum: immigrants il.legals del tercer món que viuen al nostre país en condicions precàries, drogaaddictes sense rehabilitar, petits delinqüents, prostitució a peu de carretera, gent gran que viu sola i sense recursos etc. La majoria dels pobres actuals viuen a les ciutats més que no pas als nuclis rurals, d’altra banda força desplobats, i formen bosses de pobresa i marginalitat sovint dominades per màfies il.legals que aconsegueixen esquivar el control de les administracions.

Sant Baldomer, patró dels captaires, segons una estampa que encapçala els seus goigs (Costumari Català – Joan Amades)

♦ ♦ ♦ ♦ ♦ ♦ ♦

+ + 6

- $ "; 3;4 ' ! ! $ .

& ! . + !

( % 7 0

* + ! <44

+ .

! ! -

! " # $ % ! &

$ $ ' ( $ ) $

* + & $ , $

+ - & ! % $ . $ & ) . %

/ !

- + ) & 0 - 1" & % 2 34 5 " # % & %6

+% $

1 5 7 7 $ 8 . - ( ' 9 :

- -! 1 % 5 $ 0 -

3 33=" & % 3" " # & 8 . ! 6

♌ ♌ ♌ ♌ ♌ ♌ ♌

per Xavier RebĂŠs Si ens mirem el poble de MontellĂ des de la pista que puja cap Esconsa, veiem una panorĂ mica molt bonica en què es constata que el poble estĂ construĂŻt sobre un turĂł, la vessant sud del qual estĂ ocupada per un munt d’hortets o solars que estan escalonats i que constitueixen una verirtable obra d’enginyeria. Es tracta d’un munt de marges, parets, cabanes en volta, canalitzacions de rec, camins empedrats, tot construĂŻt amb la tècnica que s’anomena de la pedra en sec o pedra seca. Aquesta tècnica constructiva consisteix a col¡locar les pedres agermanades les unes amb les altres –mĂŠs o menys grans, mĂŠs o menys treballades- sense cap altre material que les lligui, s’utilitza des de temps antiquĂ­ssims per a bastir qualsevol tipus de construcciĂł i ha perdurat fins avui dia.

fonament per tal d’assentar la paret en el terreny dur i, si ĂŠs possible, sobre la roca mare. Per a fer el fonament cal excavar una rasa mĂŠs o menys profunda segons la consistència del terreny. Aquesta rasa s’omple de les pedres mĂŠs grosses de manera que la seva dimensiĂł mĂŠs llarga es posi contra el terreny. DesprĂŠs s’ha d’anar pujant la paret de manera que cada pedra descansi sobre dues per tal de no crear juntes verticals que farien perillar l’estabilitat del marge. MĂŠs important que la cara del marge ĂŠs la part del darrera, on s’hi posa la pedra mĂŠs petita i menys regular, anomenada reble, que serveix per falcar totes les pedres de la cara del marge i s’han d’anar col¡locant amb cura de manera que es vagin travant les unes amb les altres. El reble fa que en casos d’avingudes importants d’aigua el terreny dreni adequa-dament i impedeixi que la terra empenyi directament la cara del marge.

De construccions de pedra en sec en trobem escampades per tot el terme: marges que sostenen camps i prats, parets de separaciĂł de finques o de delimitaciĂł de camins, canalitzacions i recs, aixoplucs, pletes i orris per al bestiar, etc. Per convertir un terreny en pendent i ple de pedres en un d’apte per al conreu, ja sigui d’un camp, prat o hort, s’han de fer terrasses que quedin perfectament horitzontals per a facilitar, en primer lloc el treball i per a evitar l’escorrentia de l’aigua de la pluja o del rec. AixĂ­, doncs, amb la construcciĂł dels marges i la formaciĂł de les feixes o terrasses se solucionava molts problemes, les pedres que molestaven es feien servir per a fer els marges i la superfĂ­cie del terreny quedava horitzontal. Per a construir aquests marges s’han de tenir en compte una sèrie de consideracions, primer de tot s’ha de fer un

Aquestes construccions tenen, tambĂŠ, un vessant medioambiental a mĂŠs de l’estrictament constructiu, els espais que queden entre les pedres permeten que hi arrelin gran diversitat de plantes i que molts animalons, molts d’ells depredadors, hi visquin creant un ecosistema molt beneficiĂłs per al medi ambient. L’orientaciĂł fa que els horts encarats al sud rebin una gran insolaciĂł i les pedres dels marges fan d’acumulador del calor que durant les nits mĂŠs fredes atempera el terreny, creant un microclima que fa que moltes plantes es puguin desenvolupar perfectament en aquestes alçades. La utilitzaciĂł d’un Ăşnic material, la pedra, precisament la del lloc, fa tambĂŠ que la seva construcciĂł sigui al mĂŠs sostenible possible, tant a nivell de despesa energètica com en la utilitzaciĂł d’altres materials de construcciĂł aliens. La facilitat del seu manteniment inclosa la seva reparaciĂł en cas d’enderrocament, augmenta els avantatges d’aquest tipus de construcciĂł. Avui, en ple segle XXI, aquests marges i les construccions de pedra en sec en general continuen fent la funciĂł per la que van ser construĂŻdes, mantenint i suportant les terres dels horts, camps i prats, regulant l’erosiĂł de les aigĂźes dels recs i de les pluges, i ajudant a mantenir el paisatge del nostre terme i del nostre poble. Cal, doncs, que les valorem i les conservem com una part important del nostre patrimoni cultural.

.

RESTAURANT

La Coma

SalĂł per a banquets i reunions

Ctra. Nal. 260 (Lleida a Puigcerdà ) – Km. 205

25724 LLES – MARTINET Tel. 973.51.51.76

–

(Lleida)

Fax. 973.51.50.78

& '

Especialitats Pastisseria

$ ( )$ $ )* +, #$ +

!

$+# $ ( ( #-

ESTACIĂ“

SERVEI

" #$ #$%# " EstaciĂł Servei Martinet, S.L.

Ctra. Nal. 260 – Km. 205,7 25726 LLES – MARTINET (Lleida) Tels. 973.51.50.86

–

973.51.51.53 (part)

Æ

L’elaboració del pa de llenya allà pels anys quaranta‌

Conill amb llenegues

És aquest un record molt bonic que tinc molt present de la meva infĂ ncia, quan amb la meva mare, al cel sigui, la Gracieta de Cal Llarg, una vegada al mes pastavem i coĂŻem el pa al forn anomenat de ca l’Eudald. TambĂŠ fèiem la pasta per a les coques de sucre i oli i les coques morades... Per Pasqua feiem els tortells amb nous i ous durs. Allò sĂ­ que era bo! El dia que pastĂ vem desitjĂ vem sortir depressa d’estudi per a provar la coca calenta. Tot això ja es remunta al meu avi, al cel sigui, conegut com el padri de Cal Llarg, que tambĂŠ es posava les botes amb la coca calenta i el vi calent el dia que pastĂ vem. Quins temps aquells... els recordo amb enyorança! L’elaboraciĂł del pa a mĂ era molt treballosa; tot un dia de feina pastant, desprĂŠs deixar reposar la pasta tapada amb una manta a la pastera fins que estiguès a punt per a fer els pans i enfornar-los. Aquell pa era bonĂ­ssim i quan mĂŠs temps feia que era fet mĂŠs bo era. Jo personalment he volgut repetir l’experiència de la meva mare, ja que tambĂŠ tinc a casa un forn de llenya. El resultat, però, no ha estat el mateix. Espero que els meus pans, poc a poc, vagin assemblant-se a aquells que en altre temps va fer una dona tant professional i estimada com la meva mare i que a mĂ­ tant sovint m’agrada recordar. . Maria BovĂŠ Valls (Cal Llarg)

Ingredients per a 4 persones.- 300 g de llenegues, 2 peces de conill per persona, una copeta de vi blanc, 3 alls, 1 ceba, 3 tomĂ quets mitjans, herbes al gust (romanĂ­, farigola, etc.), sal i una cullerada sopera de farina. La llenega.- És un dels bolets mĂŠs apreciats i amb mĂŠs tradiciĂł a Catalunya. Es tracta d’un bolet de carn blanca, molsuda i melosa, d’una qualitat excel.lent, tant els barrets com les cames, cosa que no ĂŠs gaire freqĂźent. El sofregit i la cocciĂł lenta el converteixen en una exquisidesa per al paladar mĂŠs exigent. PreparaciĂł.- Les llenegues s’han de rentar bĂŠ per acabar d’eliminar sota l’aixeta el moc que les recobreix, que s’ha de retirar amb un paper. El barret no s’ha de pelar i el peu, si ĂŠs molt terrĂłs, s’ha de raspar amb un estri dels de pelar les pastanagues. Trossejat, salat i enfarinat el conill, es fregeix en una paella. A part, es fregeixen les llenegues. Es posen juntament amb el conill i una copeta de vi blanc i es deixa tot una estona. Es fa un sofregit amb all, ceba i tomĂ quet, al qual s’afegeix el feix d’herbes que s’unirĂ al conill i dos gots d’aigua. Es cou tot lentament fins que el conill estigui tou. Maria Vidal Espaùó (Cal Curt)

..‌ ‌‌‌‌‌‌‌‌‌‌‌‌‌‌‌‌‌‌‌‌‌...‌‌‌‌............‌‌‌‌.....‌‌‌.....‌‌‌‌‌.....‌‌‌.....‌.......

BUTLLETA DE SOL.LICITUD D’INSCRIPCIÓ DE SOCI DEL GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ... Sol.licito la meva inscripció com a membre del Grup d’Amics de Montellà , per a la qual cosa detallo les meves dades personals (*), tota vegada que assenyalo la condició de soci que desitjo ostentar: Soci num.ordinari

Quota 25,00 â‚Ź / any

Soci protector ‌ 90,00 ₏ / any

Soci jove ‌ 6,00 ₏ / any

Nom i cognoms:......‌‌‌‌‌‌‌‌..........................................................N.I.F. ............................................. Lloc i data de naixement: ...............‌‌‌‌‌‌‌............................................................................................... ProfessiĂł:.......................................................................................................................‌‌‌.. Domicili: .........................................................................‌‌‌.... PoblaciĂł: .....................................CP: ........... Tels. ............................. - .................................- Fax: .............................. Correu-e: ‌‌‌‌‌‌‌...‌‌‌‌.. Autoritzo al Banc/Caixa ........................................‌‌....................... Agència: .................. DĂ­git Control .......... Compte/Llibreta NÂş ................................................ perquè carreguin els rebuts que presenti el Grup d’Amics de MontellĂ a nom del qui subscriu i signa ......................................................, a ...... de .......................................................de 2003 Signatura (*) Dades subjectes a la Llei LORTAD, Llei OrgĂ nica 15/1999, de 13 de desembre de 1999, de protecciĂł de dades de carĂ cter personal.

Adreçar a: Albert Martí Roig

–

Carrer Sardenya, 524 1er. 2ÂŞ

-

08024

BARCELONA

Almacenista y Distribuidor

Sant Gabriel, 70 al 76

e-mail: decero@decero.es www.decero.es

Tels. 93.473.72.27 - 93.473.72.85

08950

-

Fax 93.473.14.83

ESPLUGUES DE LLOBREGAT (Barcelona)

EL GRUP D’AMICS DE MONTELLÀ NECESSITA LA TEVA COL.LABORACIÓ !!

INFORMA’T SOBRE ELS OBJECTIUS DE L’ASSOCIACIÓ PARTICIPA I FES-TE’N SOCI. SI JA N’ETS, APORTA’N UN DE NOU Omple la butlleta de sol.licitud d’inscripció que consta al dors

- 12

Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.