Issuu on Google+

Pregó de les Fires de Sant Narcís 2012 Gràcies, alcalde, gràcies, regidors, gràcies a tots vosaltres, ciutadans i ciutadanes de Girona, per aquest enorme privilegi de ser aquí dalt i poder parlar-vos de les Fires! De les Fires, de petit, amb prou feines si en recordo la pesca de les tortugues, unes gorres ridícules amb orelleres i alguna trompeta de plàstic que ens firàvem l’últim dia. I aquella fred que pelava. Després, als nou anys van posar-me intern i, quan vaig tornar a Girona, no sabia ni portar els autos de xoc. Suposo que per això vaig interessar-me de seguida per les barraques. La barraca de l’Institut la fèiem al mig del passeig, entre les altres parades. I ens hi quedàvem a dormir tota la nit, per vigilar la cervesa. La humitat d’aquelles nits també era extraordinària i la boira era llegendària. Es barrejava amb el fum de les escombraries que cremaven al riu i amb el fum pudent de la Torras. I tot plegat donava un aire fantasmal a la ciutat. Aquest mes ha fet quaranta anys que me’n vaig anar a estudiar a Barcelona. Des de llavors que provo de tornar a casa. Però no me n’he sortit. De manera que amb l’Anna, la meva dona, seguim fent la bossa cada diumenge, com dos estudiants de primer de carrera. Ser gironí a Barcelona comporta una clara inclinació a la nostàlgia i una tendència irrefrenable a la tornada. De fet, ser gironí a Barcelona és un estat d’ànim. I un posat, que exagerem tant com podem. “Baixem a Girona”, “pugem a Barcelona”, “cacem bolets”, “bastem figues”, ens agraden “les tomates”, ens esgarrifen “els tomàquets”, “fem fressa”, “agafem els revolts”, “esparraquem els parracs”, “tenim babes” i de vegades algú “ens fa veure la padrina de Banyoles”. Quan passem la Tordera, toquem el clàxon per saludar les comarques gironines. Per Sant Narcís no fem “festa major” sinó “fires”...

I quan els barcelonins aprenen a reconèixer les tomates de la poma híbrida, comencem a plantar les de cor de bou. El cas és marejar-los. No ens enganyem: ser de Girona té prestigi. Ja fa anys que aquesta és una ciutat endreçada i plena de vitalitat. I als que vivim fora ens agrada que ens envegin pel fet de ser de Girona. I concentrem totes les energies a fer créixer la llegenda. I si podem ens n’aprofitem. Un dia, l’Anna baixava amb la Vespa pel carrer de Balmes de Barcelona i quan va arribar a la Diagonal va girar a l’esquerra. El gir estava prohibit, però ella va tirar pel dret. Un municipal la va veure i va començar a tocar el pito i a fer unes gesticulacions molt exagerades. L’Anna es va aturar. —Que no ha vist que està prohibit girar a l’esquerra? —Ui, perdoni, és que sóc de Girona. El guàrdia es va començar a congestionar. La cara se li va posar vermella. Els ulls se li van botir. I, de cop, va començar a cridar: —Ja n’estic fins als nassos, dels de Girona! És el tercer que m’ho diu aquest matí, que és de Girona. Dos dies després de perdonar-li la multa a l’Anna, el guàrdia municipal tornava a ser a la cruïlla de Balmes amb Diagonal. A mig matí va aturar un altre cotxe que feia el gir prohibit, a l’esquerra. El conductor va baixar la finestra i es va excusar: —Ui, perdoni! M’he confós. És que sóc de Girona. El guàrdia va fer un somriure enorme, de sàtir. —I jo que me n’alegro! Si és de Girona, pagarà per tots els altres. I va deixar la multa a la mà d’un desconcertat Josep Maria Birulés, l’arquitecte, que va tornar a pujar el vidre i va arrencar en direcció a Girona.

N’hi ha que exageren i també ho proven a Madrid. Al principi de viure al carrer Santiago Bernabéu, els periodistes Jordi Bosch i Lluís Falgàs anaven a treballar en una Vespa amb matrícula de Girona. Camí de Ràdio Nacional, a la plaça d’Espanya, en Lluís també es feia el pagès i feia un gir irregular. I també l’aturaven. —¿No ha visto usted que está prohibido? —Ui, perdone, agente. Es que soy de Gerona y sin la referencia de las Medas me pierdo. Per als gironins que vivim fora, això que la distancia es el olvido és una tonteria solemne. De fet, la meva Girona s’ha reforçat amb l’absència de Girona: és la Girona que veig quan no hi sóc; la Girona que imagino quan la trobo a faltar; la Girona que somio quan m’enyoro; la Girona que palpo a les fosques quan és de nit i sóc lluny. I us puc assegurar que aquesta Girona és més real que no pas la ciutat que ara tinc aquí al davant. Quan sóc lluny veig coses que no he vist quan era físicament a Girona. Si passeu pel pont del Ter, a l’autopista, i mireu cap a la ciutat, veureu un tros de nòria que sobrevola els plàtans de la Devesa. I només de recordar aquest trosset de nòria que dóna voltes, veig milers de gironins que caminen per sota dels arbres, trepitjant aquella catifa majestuosa de fulles de plàtan. També sento els xiscles dels adolescents que cauen en picat de qualsevol atracció; i veig les voladores, les barques, el látigo, el saltamontes, el tren de la bruixa, les tómboles, les carreres de camells... I els recitals d’en Llach; les actuacions de Lola Herrera; el premi Just Casero; les exposicions de pintura a la Fidel Aguilar; el “Salvem la Devesa!” de l’Assemblea Democràtica d’Artistes; les portades de Presència. I el rector de sant Feliu repartint les bossetes de cotó fluix a la capella de Sant Narcís, que és d’una bellesa poc reconeguda. Veig el dia que es va trencar el vaixell pirata i el dia que es va espatllar la nube i la Mar va sortir volant. I les falques de fusta que aguanten les atraccions, que és millor no mirar. O la histèria general quan el gusano posa la lona i les parelles xisclen com si haguessin de fer qui sap què, tot i que no tindran ni temps de fer-se un petó. I el laberint fet de miralls, i aquella atracció en la qual hi havia un piló de sorra i una pala i que era una enredada però a la sortida ningú no ho explicava i tothom picava.

I les clapes de pinetells al quilòmetre nou de la carretera dels Àngels. I el cotó de sucre, les pomes caramel·litzades, els frankfurts de can Duran. I els moniatos fregits que la baba Teresa ens feia per acompanyar la carn. I la pluja que s’acosta, perquè quan Rocacorba porta mantellina sempre acaba plovent. Abans per Fires sempre plovia. I feia una fred que pelava. Molt més que ara. Tot i que les estadístiques ho desmenteixen. Es veu que les temperatures només han pujat un grau en seixanta anys. Ho deien els diaris la setmana passada. Però a l’àlbum de fotos de casa, per Fires, porto aquella gorra estúpida, amb orelleres, com en una pel·lícula de Jack Lemon i Walter Matthau. I un dels meus germans porta una gorra que és gorra i bufanda a la vegada. I tots portem abrics fins als peus. I botes d’aigua. De manera que plovia i feia una fred que pelava. I convindria que les estadístiques respectessin la literatura, perquè, si no, no hi haurà manera d’entendre’ns. Acabo. Vénen dies decisius per al futur de Catalunya. Un mes i mig després de la manifestació que va convocar un milió i mig de ciutadans als carrers de Barcelona, el balanç no admet discussions: érem molts i reclamàvem una via directa a la plena llibertat de Catalunya. Però en aquest país tenim molta tirada a les interpretacions i a la recreació virtual, i ara faríem bé de no enganyar-nos. Deixem-nos, doncs, d’interpretacions i aclarim d’una vegada a les urnes si representem o no la majoria de la societat catalana. En el camí que comencem, no ens enganyem ni deixem que ens enganyin. No espantem ni deixem que ens espantin. Expressem lliurement les pors i els dubtes. Proclamem sense complexos les il·lusions i els somnis. Siguem exigents amb nosaltres mateixos. Preguntem-ho tot. Escoltem-ho tot. Respectem tothom.

Busquem els punts de coincidència i la unitat, perquè si pretenem avançar amb la mateixa desunió amb que hem abordat la crisi Catalunya no tindrà cap possibilitat. I, sobretot, no deixem enrere els que estan sent maltractats per la crisi. El futur de Catalunya serà solidari, col·lectiu i unitari o no serà. Tenim nou dies de Fires per agafar forces. Sortim! Portem els fills i els néts a la Devesa! Passegem amb els pares, amb els avis i amb els amics pels carrers de Girona! Triem i remenem al programa de Fires i a l’agenda cultural de la ciutat. No ens tallem! Visquem la festa! I finalment, quan tinguem les piles carregades, defensem amb fermesa les conviccions! Visca les Fires! Visca Girona! Visca Catalunya!

Rafael Nadal Girona, 26 d’octubre de 2012


Pregó de les Fires de Sant Narcís 2012