Sabem que de nit somia

LAIA MORETO ALVARADO ĆćĊĒ ĖĚĊ ĉĊ ēĎę ĘĔĒĎĆ

LAIA MORETO ALVARADO ĆćĊĒ ĖĚĊ ĉĊ ēĎę ĘĔĒĎĆ

Projecte Fotogràfic guanyador de la Convocatòria Beques 2011

Edita: Amics de la fotografia Impressió: Gràfiques Agustí Disseny: Genís Rovira

ĆćĊĒ ĖĚĊ ĉĊ Ä“ÄŽÄ™ ĘĔĒĎĆ Una nena davant una peixera de joguina envoltada de llum blava. La seva mirada no estableix cap diĂ leg, cap resposta interna. El blau ĂŠs el color d’una terĂ pia que li dĂłna un estĂ­mul al cervell.

Aquesta Ês la fotografia de Laia Veciana, una nena pluridiscapacitada. Atreta pels seus ulls grans i inquiets, vaig escollir-la buscant primer algun rastre de consciència fugaç, intentant comprendre el seu món aparentment inassolible.

Va ser registrada amb una intenció informativa i, d’aquesta mateixa imatge va sorgir, posteriorment, el principi d’un projecte que exposa els límits del llenguatge fotogrà fic per comprendre la percepció en una pluridiscapacitat.

Donar continuïtat a la fotografia documental a travÊs del món creatiu de la ficció Ês una possibilitat, en aquest cas potser l’única, d’arribar a la comprensió d’aquesta realitat inaccessible.

No es tracta de mostrar sinĂł de deduir. Tot el que no tĂŠ ens fa conscients del que nosaltres podem gaudir i, aixĂ­, des de les seves mancances podem establir que malgrat tot tĂŠ un mĂłn propi.

Sobre els nens pluridiscapacitats MĂ rius Serra va exposar â€œâ€ŚsĂłn a l´últim vagĂł de la salut infantil; darrere d´ells no hi ha res‌â€?

(*). L´escriptor va qßestionar en el seu article el to eufemístic i asèptic del terme, la viabilitat o no d´integració d´aquests Êssers en la nostra societat i els límits de la vida, però tambÊ, ens valorava el concepte de visibilitat, l´intent per sortir de la foscor, dels amagatalls i del sentimentalisme.

Si “darrere d´ells no hi ha resâ€?, la meva intenciĂł ĂŠs donar a conèixer a travĂŠs de la Laia Veciana, l´existència d’un col¡lectiu humĂ invisble, estructurant la sèrie en tres parts diferenciadas que situen l´espectador en les segĂźents perspectives: Č‹ ČŒ

La visió parcial de la Laia. La que pot copsar però difícilment interpretar com nosaltres. ȋ

ČŒ

La part de la realitat que la Laia no pot percebre.

No nomÊs per no tenir prou capacitat visual, sinó per l´esgotament que li suposa conèixer el que l´allunya de la seva llar. ȋ

ČŒ A

La relació espai-temps de la Laia. Atansar-se a llocs i moments que ens facin entendre que en tota realitat hi ha un moment inconnex.Tres perspectives de tot allò que l´envolta i on poder trobar-nos en el seu petit i gran univers.

(*)  Los  niùos  invisibles,  La  Vanguardia  4  de  novembre  de  2004

4

5

I ĊēęĎę

6

7

(…) siempre que a un hombre le falte alguno de sus sentidos, le faltarán siempre las ideas pertenecientes a ese sentido.(*) John Locke (1632-­1704)

Aquesta primera part es centra en la percepció de la Laia Veciana, a partir de testimonis que l´han tractada de prop, dels quals vaig concloure que si bé la vista no resultava del tot funcional en ella, el color o els canvis de contrast sí que semblaven atreure-la.

Volia que l´espectador es trobés davant d´elements que cognitivament fossin poc reconeixibles, elements sense els quals no podem construir les estructures d´allò que pensem.

L.M.A.

«Ella hi sent, fins i tot distingeix la televisió de les nostres veus.

El que més li agrada és sentir rebombori per casa. Però veure, no ho sé, un dia li vaig dir-li al neuròleg: - No sembla que tingui una mirada de cega. I em va contestar: - Es que no ho és de cega, el problema no és als ulls sinó al cervell.»

Rosa Vicente Martí, tieta-àvia de la Laia Veciana.

Barcelona, octubre de 2011.

(*) Locke, John. Compendio del Ensayo sobre el entendimiento humano. Libro II capítulo I. Traducción de Juan José García Norro y Rogelio Rovira. Alianza Editorial 2002.

8

9

«Hi ha nens que pels trastorns motrius no sostenen el cap dret i per tant, no poden tenir una visió frontal: hi veuen de costat o des de sota, altres que pels trastorns cognitius no comprenen de la mateixa manera que la resta el que tenen davant dels ulls i altres que pels trastorns sensorials veuen de manera parcial la realitat.»

10

Sònia Corpas, directora general de la Fundació Nexe Barcelona, octubre 2011

«El que ella veu és casa seva, el camí fins a l´escola i el mateix parc cada dia, on anem a passeig, no li agrada canviar els llocs. Sempre hi va a les mateixes hores però amb els canvis estacionals a l´hivern surt i torna gairebé de nit, no deu entendre què passa (…).»

Jaume Veciana Vicente, pare de la Laia Veciana Barcelona, abril de 2012

11

II ĎĘęĠēĈĎĆ

12

En aquesta segona part he provat de portar l´espectador a aquell territori que la meva protagonista no pot conèixer, contrastar definitivament tot allò que a ella li resulta massa lluny i, per tant, no hi vol accedir perquè sent por.

El concepte de sortida o viatge, de refrescar els sentits amb un espai nou, només existeixen en nosaltres, no són per a ella sinó una adversitat, a la qual caldria tornar una vegada i una altra fins a formar part de la seva quotidianitat abans de poder sentir res gratificant i poder deixar aquest estat d´alerta.

L.M.A.

13

«Un dia la vaig dur al mar, de vegades sento que a casa m´ofego, de tant estar-m´hi, però a la meva filla no li agrada sortir més enllà del parc. Li manca curiositat. Conèixer alguna cosa nova l´extenua fins a tal punt que tanca els ulls i tota ella s´apaga com una màquina desconnectada”. (…) “Al principi d´estar a la platja semblava que hi estava bé, però al cap 14

de poc va tenir un atac d´epilèpsia. De vegades penso que es provoca l´atac ella mateixa, que és l´unica manera que té de dir-me que li cal tornar a allò que coneix.»

Jaume Veciana Vicente,

pare de la Laia Veciana Barcelona, octubre de 2011.

15

III ŃĒĎę

16

17

En aquest tercer i últim apartat introdueixo l´espectador en una realitat on els diàlegs que s´estableixen entre l’entorn i el motiu de la imatge creen arguments definits però, al mateix temps, ens suggereixen la dimensió d’un espai o el temps, com en tot el món poètic, ens resta en el buit.

El color blau, present en tot el treball i ressaltat en aquest últim capítol, és també una manera d´introduir l´espectador en la mateixa teràpia lumínica que la nena, només que aquí, en lloc de la peixera de joguina resulten imatges inconnexes, creant una analogia al seu món incomprensible.

L.M.A.

18

«El color blau és relaxant, i alhora pot esser també, un estímul beneficiós per aquests infants greument afectats, ja que pot ajudar a afavorir el seu desig per explorar l’entorn més proper. Són infants amb molts problemes de salut i en conseqüència la seva vida és una vida de dolor. Sovint han de passar per hospitals, quiròfans, polimedicacions,etc.

Pateixen problemes múltiples: respiratoris, traumatològics, epilèpsies(…) si amb el color blau podem proporcionar-los un cert relaxament millorem una mica, només una mica, el seu estat físic i emocional i per tant la seva qualitat de vida.»

Fanny Badia,

Llcda. en Pedagogia terapèutica i Psicomotricista.

Barcelona, setembre de 2011.

19

«Ella no té idea de futur, viu al present, tot i que té memòria perquè notem que reconeix les veus.»

Inma Vicente Martí,

tieta-àvia de la Laia Veciana Barcelona, abril de 2012

20

«El seu cervell és ple d´espais buits (…). Sabem que de nit somnia, però de dia els seus pensaments també són onírics.»

Jaume Veciana Vicente, pare de la Laia Veciana

21

LAIA MORETO ALVARADO La seva formació fotogràfica comença a l´IEFC i a continuació, és seleccionada per a cursar escultura a la FCVB de Barcelona, mitjançant una beca de la CEE. Les seves fotografies han sigut premiades i divulgades per diversos medis i la seva obra escultòrica s´ha exposat en sales a nivell nacional i internacional, com Kowasa Gallery, Visa Pour l´Image (Perpinyà), Museu Marítim de Barcelona i Biennal d´Arts Plàstiques de Pamplona entre altres.

Va formar part dels Visionats EMERGENT-FUNDACIÓ SORIGUÉ en el Festival Internacional de Fotografia i Arts Visuals “Emergent Lleida el 2010”.

Té obra al fons artístic de la UNESCO.

Agraïments: Al pare de la Laia, Jaume Veciana Vicente, amb tota la meva admiració, per compartir la seva experiència amb tanta generositat.

A les tietes àvies de la Laia, Inma Vicente Martí i Rosa Vicente Martí, per la devoció que li tenen i per obrir-se tan acollidorament amb els seus testimonis.

A Fanny Badia Altès, llcda. en Pedagogia terapèutica i Psicomotricista, per oferir-me la seva valuosa ajuda des de la seva experiència professional.

A Sònia Corpas, directora general de la Fundació Nexe, per donar-me l´accés a conèixer aquest món.

A la Fundació Nexe pels seus valors professionals i humans.

A Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí per fer possible que la realitat de la Laia Veciana pugui ser projectada i tenir visibilitat.

Barcelona, abril de 2012 Retrat de Laia Veciana setembre de 2011

www.laiamoreto.com 22

23

Amb el suport de: